Apunts Complets- Teoria de la literatura, Apuntes de Teoría de la Literatura

¡Descarga Apunts Complets- Teoria de la literatura y más Apuntes en PDF de Teoría de la Literatura solo en Docsity! TEORIA DE LA LITERATURA 1er de Filologia Catalana L. M L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 19/9/2022 Tema 1- Què és la literatura? 1. Que es la literatura i que importa que ho siga? Des de la teoria, no importa la distinció, per diversos motius… 1.1) Per començar: si la teoria barreja idees de filosofia, lingüística, històrica… ● Per que ens hauria de preocupar-nos si els textos que llegim son o no literaris? Les obres literàries i les no literàries poden estudiar-se conjuntament, amb mètodes similars i sota el mateix objectiu… *Exemple: La figura de la femme fatale , pot estudiar-se en: - Noveŀles, narrativa breu i poesia - Obra gràfica i plàstica - Articles de premsa - Assajos mèdics i psiquiàtrics - Estudis acadèmic - Memòries, etc Les obres literàries i les que no son poden estudiar-se des del mateix objectiu i mateixa metodologia. 1.2) No importa la distinció perquè també podem trobar trets de “literarietat” en fenòmens, discursos i pràctiques no literaris. *Per exemple: ➔ Lògica de la narració (literària) en la història (seqüència fets o desenvolupament històric). ➔ Recursos retòrics (metàfora, definitòria de la literatura?) en altre tipus de discursos. Això complica la distinció entre allò literari i no literari! Llavors, per què es fa la diferència entre la literatura i no la literatura? A la pregunta “Qué es la literatura?” no es troba resposta. Els teòric s’han fet les preguntes següents: ● Quin tipus d’objecte o d’activitat es la literatura? ● Quina és la seua finalitat? ● Per què caldria ocupar-se d’ella? 3 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● I especialment l’anàlisi se centra en: Què distingeix una obra literària d’una que no ho és? Quins elements entre en joc quan tractem un text com a literari? ● Que diferencia la literatura d’altres activitats de l'ésser humà? ● Existeixen tres distints essencials presents en totes les obres literàries? ÉS DIFÍCIL RESPONDRE a això, tot i que LA TEORIA HO HA INTENTAT… 1.3) Hi ha una gran diversitat d’obres. De vegades es comparteixen mes trets amb obres que poques vegades anomenem literatura (cançons, autobiografies, transcripcions…). * Per les qualitats que comparteixen algunes unes obres es poden apropar mes a trets d’obres no literàries que altres considerades literàries tot i ser-ho (pag 31). 1.4) A més, està la perspectiva històrica . El concepte de literatura que avui emprem (un escrit d’imaginació que resulta estèticament bell) naix en el romanticisme alemany, des del 1800 XIX→concepte restringit. - Abans de 1800: “Literatura” prové de littera (lletra) →concepte ampli per a tots tipus d'escrits o “coneixements erudits”. Inclosos els discursos filosòfics, retòric, científic, històric, sermons… ● La literatura evoluciona i trobem també poesia sense rima ni mentre aparent prosa en llenguatge ordinari! 1.5) Sembla que la literatura es una CONVENCIÓ Tractem alguna cosa com a literatura perquè la trobem en un context que l'identifica com a tal. - Per exemple: en un llibre de poemes, en una prestatgeria de la biblioteca, en un manual escolar.. A més; ● Sabem que una noveŀla ha passat per un filtre. ● Algú ha decidit que val la pena traduir-la, publicar-la, que la lligen… ● Ha superat un procés de selecció (publicació, ressenyes, impressió). ● Això ens predisposa a cooperar amb el text, que hem decidit que val la pena. ● Buscar-ne el sentit, exercitar la imaginació, augmentar l’atenció. 4 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● Joc entre autor/lector→ cerca de significats implícits, supòsits i operacions interpretatives, etc. ● La literatura es una etiqueta establerta que ens indica que “val la pena fer l'esforç´de llegir” de parar atenció, d’explorar-ne les ambigüitats…d’aturar-se. ● De preguntar-nos: què vols dir amb això? ● Per tant, podríem creure que la literatura es el que una determinada societat considera literatura → un conjunt de textos que els àrbitres d’aquella cultura reconeixen com a pertanyents a la literatura. Resumint… què fa que tractem un text com a literatura? El context. Si es tracta de: - eslògan publicitari en una revista (amb rima) - horòscop d’un periòdic (amb una llengua enigmàtica) Direm que NO es literatura. Però fora d’aquell context pràctic, no artístic, ho seria? ● Agafem una frase a l'atzar d’un llibre d’instruccions: “Agitem” ● Ens resulta més fàcil amb una frase cim: els dies del futur s’estan davant nostre com una fila de candeles enceses- candeletes d’or, càlides i vives. Per què? L’inici del poema de Cavafis convida a un cert tipus ‘d'atenció, convida a pensar, a fixar-nos en la forma i en el contingut. En literatura hi ha un interès per les paraules, per com es relacionen entre si i per saber com es relaciona el que s’ha dit amb la manera de dir-les. →Com que està escrit així el text, cal interpretar-ho com un poema per exemple (no que ens diu l’emissor, sinó el text). Això implica un tipus d'activitat interpretativa que associem a la literatura, més enllà de les convencions de la comunicació eficient. Però sempre “interpretem” partint del context en el qual apareix l'obra literària (pag 37) De manera que: 1. Literatura: ús particular o especial del llenguatge , que suscita forme especials d’atenció. 2. Literatura: allò que, segons el context i la convenció , es decideix que és la literatura, i ens duu a una manera particular de llegir-la. ● les dues perspectives se superposen, s'entrecreuen. ● Sembla que hem de conformar-nos a saltar de l’una a l’altra. 5 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● Llegir alguna cosa com a literatura es considerar-ho un esdeveniment lingüístic que cobra sentit en relació amb altres discursos→TRADICIÓ. Si llegir un poema com a literatura es relacionar-lo amb altres poemes, comparar i contrastar la manera en què crea sentit amb la manera en què el creen un altres… Resulta possible observar els poemes com son, en el fons, tractarem de la pròpia poesia. LA LITERATURA REFLEXIONA SOBRE SI MATEIXA→ES AUTORREFLEXIVA I les noveŀles tracten fins a cert punt de les noveŀles: de quins problemes i quines possibilitats es troben en representar i donar forma a la nostra experiencia. (Ausias March-trobadors). Les funcions de la literatura ● En els últims anys, la TL no s’ha concentrat a diferenciar la literatura de la no-literatura. ➔ Ha relexionat sobre la literatura com a categoria social i ideològica. ➔ Literatura exemplar? Recapitulem…Què és la literatura? 1. f. Arte que emplea como medio de expresión una lengua. 2. f. Conjunto de las producciones literarias de una nación, de una época o de un género. La literatura griega. La literatura del siglo XVI. 3. f. Conjunto de obras que versan sobre un arte o una ciencia. Literatura médica. Literatura jurídica. 4. f. Conjunto de conocimientos sobre literatura. Sabe mucha literatura. 5. f. Tratado en que se exponen estos conocimientos. 6. f. desus. Teoría de las composiciones literarias. a) Concepte ampli (fins al segle XVII-XIX) ● Tota cultura escrita b) Concepte restringit (después del segle XIX) ● Ficció ● Lectura sense finalitat pràctica→literarietat, bellesa, estètica, sonoritat La teoria ha definit la literatura en funció de diversos eixos, que presentes, però, problemes. a) Problemes d’identificar literatura amb ficció ➔ També hi ha literatura més enllà de ficció. 8 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana √La no-ficció: assaig, autobiografia, dietari, sermó, aforismes, historia, filosofia… Que passa amb l’escriptura basada en fets històrics? Noveŀles històriques, Teatre documental… √Altres formes de ficció: còmic (noveŀles gràfiques? combinació de text i imatge),cançó… b) Problemes d’identificar literatura amb ús especial del llenguatge únicament ➔ També hi ha llenguatges literaris en discursos no literaris. “España a la cola en inversió en ciencia” La literatura explora els seus propis límits. Repàs: - Literatura: definició oberta i dinàmica basada en diversos paràmetres. 1. Ús de la ficció. 2. Ús del llenguatge literari/literarietat. 3. Relació amb un context → CONVENCIÓ SOCIAL Convenció social Les formes de relació entre els autors i els lectors amb el text consoliden convenssions: 1) El que socialment s’acepcepta com a literatura 2) Els gèneres literaris 3) El valor de la literatura Gèneres literaris En l’actualitat, els principals gèneres literaris són: ● Poesia ● Teatre ● Narrativa …Però no són els únics ● També trobem subgèneres, dins de cada gènere. ● Evolució històrica del gènere→al llarg de la historia s’han jerarquitzat uns gèneres davant d’altres i els textos han experimentat canvis formals, etc. Pero llavors que es la literatura? La literatura es troba en aquell lloc inestable entre el llenguatge amb un fi estètic i la convenció tradicional del que s'etiqueten com a “literatura”. 9 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana Al llarg del segle XX, diferents enfocaments s’han acostat a la literatura i l'han vista sota prismes diversos. Conèixer aquests enfocaments ofereix una enriquidora mirada polièdrica al fet literari. ● Per al formalisme és pura forma: Llenguatge en funció estètica, que crida l’atenció sobre si mateix. ● Per al marxisme , la literatura és l’expressió d’un sistema econòmic i social. Un àmbit per a fer crítica marxista. ● Per al psicoanàlisis es un camp en el qual mostra el subconscient i analitzar el d’altres, perquè permet projectar, mitjançant la llengua, allò inefable que portem dins. ● Per al feminisme és un lloc de pugna entre el poder hegemònic masculí i la posició marginal femenina. ● Per als estudis culturals forma part del conjunt de manifestacions humanes que serveixen per a expressar la nostra identitat i els llocs del poder. Sistema literari En la literatura podem trobar simplement una funció estètica o una funció ideològica. Els lectors amb la literatura poden sentir-se compromets. La literatura no es limita a uns textos ni als autors que l’han creat, sino que requereix un públic que ho llisca i unes institucions que facen posible la producció, distribució i consum de les obres, que precisament aquest públic i aquestes institucions atorguen en última instancia la categoria de literatura. 10 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana SEGONA MIMESI (pàg 42) I que és la poesia? Una imitació del món sensible, de les accions humanes i de la realitat sensible mitjançant el llenguatge, l’harmonia i el ritme. ➔ Per tant, és una segona mimesis, una imitació en segon gray (com també ho és l’escultura i la pintura): perque imita el que ja és una imitació del model original. És a dir, que és una copia “pitjor”, més degrada encara que la primera còpia. Plató distingeix entre a) Còpia fidel de l'artesà (realitzada per ésser humà o demiürg): participa d’alguna manera del model i, per tant, es pot arribar a través d’ella a la veritat (mètode dialèctic): b) Còpia fantasmagòrica del poeta: Φά---(fantasia; visió, imaginació) impossibilitat arriba a la veritat. La literatura sense contingut epistemològic Plató afirma un aspecte de la poesia que es repetirà moltes vegades en la història de la TL: que la literatura no té contingut epistemològic, que no guarda cap veritat, que és falsa, mera doxa: opinió; erikasia: conjetura. La poesia (representació de la tragèdia) es dirigeix únicament al cos, només persegueix agradar enganyar els lectors o espectadors, donar-los plaer: l’home de coneixement i just hauria de rebutjar-la. 3. L’escriptura i el llenguatge, per a plató Cal rebutjar tot el que provinga de l’exterior i agrade al cos: la cosmètica, la cuina,...i la retòrica (convèncer l’opinió), i per tant, també l’escriptura. L’escriptura: 1. Realça l’ús de la memoria (fármakos) 2. L’autor no està present quan es llig el text per a resoldre dubtes, (condemna logògrafs, veritables autors, etc.;relacionat amb la crítica a la retòrica). El llenguatge parlat és superior a l’escriptura perquè tradueix directament al nostre interior (estat anímic, pensaments). Llavors, és bo el llenguatge? Parlat o escrit? 13 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana Plató dirà: “El llenguatge és un instrument per arribar a la veritat, però no la conté i pot introduir a engany, com ocorre en la poesia i la retòrica. 4. Ètica, política i poesia Plató defensa l'accés a la veritat perquè siga possible la posada en pràctica del bé en la societat. Subordinació de l'individu a la coŀlectivitat (harmonia equilibri) ➔ per a això: proposa una bona educació per als individus, segons la qual cadascú ha de fer allò que li és propi (estratificació de la societat, governants-filòsofos, militars, agricultors…). La formació està basada en el que se sent i es veu: relats i representacions del passat històric o mitològic EL MITE té més força que la realitat perquè la pot modificar. Per això preocupa tant a Plató. Atenes, segle V a C. ➔ Recitals de poesia èpica (rapsodes) ➔ Representacions de tragèdies eren un fet social i polític que inluïa en la formació de l’esperit nacional. ➔ Vida cultural lligada a la tragèdia: mescla d’espectacles, tumult, ebrietat (”grans dionísies”), diversió… L’argument de la tragèdia és la caiguda d’un personatge (mitològic/històric) important, per voluntat divina o pel destí. ● El motiu de la tragèdia grega es el mateix que el de la poesia èpica o epopeia que narra gestes de personatges: és a dur el mixte. P. ex: la líada i L’Odissea, del poeta grec Homer o L’Eneida del poeta llatí Virgili… ● En la tragèdia es fon amb l’acció, és a dir, amb la representació directa, en què el públic veu amb els seus ulls personatges que apareixen i actuen de manera independent en l’escena, proveït cadascun de la seua propia dimensió psicològica. El retrat de PLATÓ a la poesia (dramàtica) es que s'aprofita de la seua aparença de veritat (“versemblant”), de la seua mimesi (“copia fantasmagòrica”); per a desviar-se cap a la falsedat i contar mentides. Què opinaria Plató de les fake news? 14 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana POESIA ● Quins models de comportament extrauen d’aquelles mentides els ciutadans (militars, governants, agricultors..)? Models falsos i mentiders ● Podrà esperar-se que es comporten amb propietat, adequació i justícia? Per a Plató és necessari vigilar i censurar els mites, les narracions i les representacions, fins i tot els contes de les mares als seus fills. ● Ha d’estar solament al servei de la veritat i la justícia ➔ només s’accepta la que convida a imitar Homes de Bé (funció pedagògica) ● El poeta i el rapsode no posseeixen coneixements sobre els assumptes tractats, sinó que estan inspirats: estat de furor provocat per les muses i déus. CADENA D’INSPIRATS: Museu i divinitat→poeta (possés) ho transmet→ rapsode (possés) ho transmet→espectadors. ➔ A l’acusació que la poesia no té contingut epistemològic (no permet conèixer), se suma la que és MENTIDERA: D’AQUESTES ACUSACIONS ES DESPRENEN QÜESTIONS FONAMENTALS QUE TENEN A VEURE AMB: 1. TRANSCENDÈNCIA DE LA POESIA 2. VERSEMBLANÇA 3. INTERPRETACIONS D’AĿLEGORIES 4. LA VIGILÀNCIA I CENSURA 4.1) TRANSCENDÈNCIA DE LA POESIA Plató veu en la poesia un instrument social d’acció poderosa i afectiva. Com avui la nostra realitat transmèdia (series, xarxes socials, webs..) que inlueix en el nostre concepte de bondat i justícia. 4.2) LA VERSEMBLANÇA La poesia inlueix perquè resulta VERSEMBLANT: aŀludeix a una cosa probable però que NO És necessàriament veritat, és a dir, que pot ser falsa. ➔ Plató diu que la versemblança és una arma terrible: fa passar per veritat falsedat. Plató veu en la poesia un instrument social d’acció poderosa i afectiva. 15 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana LA TEORIA DELS GÈNERES Té una base moral, no formal. L’ofereix en el seu diàleg la República. Parla de 3 gèneres literaris. No tota la literatura és igual de condemnable, en funció de si imita i no, és a dir, del grau de presència del poeta en l’enunciació. 1. El gènere dramàtic (tragèdia i comèdia) 2. Ditirambe 3. Poesia èpica 1 . El gènere dramàtic (tragèdia i comèdia) Íntegrament imitatiu→ L’autor parla a través d’uns personatges interpretats per actors. 2. Ditirambe Poesia no imitativa → Poeta que canta (normalment coral) en nom propi a Dionís, déu dels plaers sensuals (lligats a rituals religiosos): 3. Poesia èpica Mescla de les dues anteriors → Poeta/recitador (rapsde) canta en nom propi (recitació) dóna veu als personatges. El GÈNERE DRAMÀTIC és el més condemnable dels tres i, dins d’aquest, la tragèdia. L’autor no està present en el moment d’enunciació dels seus textos, es fa passar per altres persones (és una mentida; no contribueix al bé social). A més: el públic s’identifica amb l’acció dramàtica i els personatges (plora, riu, s’enfada, s’emociona…) ➔ No és una identificació racional o d’idees, sinó emocional, corporal. ➔ Pèrdua de facultats i de raonament (sumat al vi i la ingesta de menjar) → estat d’embriaguesa dels sentits, aloren els instints corporals i el comportament impropi per identificar-se amb qui no s’és. ➔ No contribueix al bé social. IDEES FONAMENTALS DE PLATÓ SOBRE LA LITERATURA: ● La ficció, com a mentida amb aparença de veritat (versemblança), és perillosa. *El pensament binari (a través de parells oposats jerarquitzats) conforma el pensament occidentals des de Plató Parla/Escriptura. 18 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 14/10/2022 Tema 3- Aristòtil ARISTÒTIL (384aC- 322aC) ● Va començar essent deixeble de Plató en l'Acadèmia d’Atenes, fundada per Plató→focus d’inluència. ● En morir el mestre, es converteix en mestre d’Alexandre el Magne. ● Estableix la seua pròpia academia, el Liceu”peripatètics”. ● Gran diversitat de temes, que impliquen totes les rames del coneixement: lògica, metafísica, filosofia de la ciència,ètica, filosofia política, estètica, retòrica, física, astronomia i biologia. ● Escrits es classifiquen en a) Exotèrics ‘mes a fora ‘ (escritos per a un públic ampli)→ perduts. b) Esotèrics ‘més endins’ (escrita per a public reduït, ja iniciat) →manuscrits . ● Aristòtil: se’l considera iniciador dels estudis literaris. ● Sobre la poètica (o Poètica) es el punt de partida de la història de la TL. ● Tractat sobre creació literària (no únicament poesia). Obra: composta vers el 334 a.C son els apunts o lliçons que preparava per a les seues classes al Liceu. Primer pensament especialitzat i sistemàtica en la història: A. Relexió general sobre la poesia B. Pautes per ser un bon escriptor Es el primer “best-seller” de la història que ajuda a crear “best-sellers”…i per fer bon cinema! ● Son anotacions o apunts…, d’ací la dificultat (no es un manual a l’ús)… ● A més a més, és un text mutilat, incomplet, amb digressions: manca la part sobre la comèdia! ● A més, durant l’edat mitjana l’obra va estar perduda. ● Es recupera el 1498(edició llatina): hui és un text de referència. 26 parts o capítols, dividit en 3 parts: 1. Introducció general, amb el pla de l’obra: estudiar totes les classes d’obres poètiques. 2. Estudis sobre la tragèdia (fonamentalment). 3. Estudi sobre l’epopeia. →representa el primer pensament especialitzat i sistemàtic sobre el fet poètic. 19 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana →l'objectiu de l’obra es la poesia en si i les seues característiques : origen, gèneres, parts, regles de construcció… - Algunes idees sobre la teoria poètica especialitzada d'Aristòtil les tenim ja presents en el seu mestre Plató, a qui critica la teoria de les idees. - En comparteix algunes idees, però aporta nous plantejaments. - Una De les seues aportacions fonamentals es la critica a la teoria de les idees platònica (món immutable i abstracte)→paraules buides i metàfora irreal. CONCEPCIÓ ARISTOTÈLICA DEL MÓN…I DE LA POESIA ● La metafísica aristotèlica valora el món sensible mitjançant els sentits i l’experiència, on situa els models originals, en oposició a Plató. ● Això comporta una concepció diferent de la mimesi i de la poesia. 1. Definició de poesia El concepte fonamental a partir del qual Aristòtil defineix la poesia és la mimesi = imitació del món empíric. Aquesta no es defineix ni com una copia servil de la realitat sensible, ni com una creació d’un món nou deslligat de la historia i la naturaleza. Son imitaciones totes les arts poétiques (epopeia, poesia tràgica, comèdia…) i musicals (aulética, lauta, citarística). Definició poesia: “Es una imitació per mitjà del llenguatge d’homes en acció, millors o pitjors que l’espectador o oïdor, be narrant aquestes acciona, en dramatitzant-les” 2. Teoría del genéres La definició de poesía condueix a una determinada teoría dels gentes (dense component ètic ni psicològic) ➔ Aristòtil ens ofereix una teoria dels gèneres FORMAL, en la qual l’important és descriure els moltes possibles a través dels quals es pot presentar una obra poètica. Ja que la poètica es fragmentaria, no s’hi expliquen completament els diferents tipus de gèneres, sinó que n’hem d’extreure les referències implícites. Extraiem un esquema dels gèneres en ARISTÒTIL, en funció de 3 variables: 1) Mitjà 2) Objecte 3) Forma 20 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana poeta no consiste en que uno escriba en prosa y el otro en verso, se podra trasladar al verso de la obra de Heródoto pare de la història del món occidental ; tema purament històric, y ella seguiria siendo una clase de historia”. - La història narra les coses tal com són (més ben dit: tal com a succeït), mentre la poesia les diu com podrien ser o succeir d’acord amb la versemblança. Si alguna disciplina relecteix fidelment la realitat sensible aquesta seria la història: La finalitat es relectir la realitat de forma més ajustada posible. Però no passa el mateix amb la poesia…Reprodueix la realitat a partir de les lleis versemblants del que podia ser. I que vol dir que alguna cosa podria ser? LA VERSEMBLANÇA 6. Versemblança Aristòtil identifica allò versemblant amb allò probable. ➔ Una cosa probable i per això versemblant, és alguna cosa que s’ajusta a les lleis de la casualitat que governen el funcionament de la realitat. ● Per tant, que una obra poètica imita la realitat d’acord amb la versemblança significa que els fets que es conten s’ajusten a les lleis de la CAUSALITAT que regeixen el nostre món. ● Unes lleis universals que tots coneixem, que governen el funcionament del món (lleis físiques). ● Aquesta és la raó per la qual el receptor compren i reconeix els fets que es narren o es dramatitzen en l’obra poètica. ● La realitat sensible ( els fets que ens envolten) es particular. ● El que explica la poesia es universal, ja que es reprodueix lleis que regulen la nostra realitat. +Que explica Sòfocles en Edip rei? (72-73) L’important és que els fets exposats en una obra poètica ens convencen i ens persuadisquen que estan succeint d’acord amb els mecanismes causals a través dels quals habitualment comprenem i expliquem la realitat sensible. La conclusió es que la poesia és lliure respecte la naturalesa que imita. 1. En primer lloc, perquè la poesia no imita el mon sensible, sino nomes les seues lleis de funcionament. 23 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 2. En segon lloc perquè la poesia no se li demana una precisió científica a l’hora de produir aquestes lleis, només que en faça l’efecte i que ens convença que està succeint d’acord amb els mecanismes causals a través del qual expliquem la realitat sensible. 7. L'impossible i l’irracional Metròpolis: peŀlícula (1927) Si ha quedat clar que l’obra poètica no ha de reproduir científicament les lleis, només aparentar-ho, és compendrà que sí que hi tinga cabuda l’impossible i la irracionalitat. 8. L'Impossible convincent Perquè Aristòtil diu: “Es preferible l’impossible convincent al possible creible” “Impossible convicent“ (capítol XXV, Poètica): La idea principal es: es preferible lo impossible convincent a lo possible increïble. Hi ha fets impossible, es a dir fets que no poden ocòrrer, en canvi hi ha fets que no tenen una explicació i per a Aristòtil es impossible. El possible inversemblant i l’impossible versemblant ● Hi han coses impossibles que ens semblen més versemblants que altres possibles (més inexplicables des de les lleis de la casualitat) Exemple: el triangle de les bermudes: possible inversemblant - Avions desapareguts de manera inexplicable des de les lleis de la casualitat. - Mal argument poètic ja que està obligat a lligar a fets causalment. Jurassic Park: un convenciment impossible. - Impossible fer dinosaures, pero la lògica causal li atorga credibilitat poètica a l’argument. El fonamental es aquesta credibilitat, que ens persuadeix i ens convenç! POSSIBLE INVERSEMBLANT: no hi ha una causa que l’explique. - Agroglifs - Activitat extraterrestre - Activitat humana? IMPOSSIBLE VERSEMBLANT: Her (2018) - Relació sentimental entre un home i un element digital. 24 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana Continuem parlant de la Poètica d’Aristòtil, i d’una sèrie de nocions que apareixen en l’obra a propòsit de la tragèdia, però que ens poden servir per a aplicar-les a la literatura (poesia) en general, perquè transcendeixen el gènere de la tragedia a) FAULA b) CATARSI c) METÀFORA a) FAULA (capítols VI) Per a Aristòtil, és l’estructuració dels fets en l’obra poètica, d’acord amb la lògica causal. La considera l’”ànim” de l’obra poètica, el seu element fonamental. Perquè la faula està directament vinculada a la mimesi i, per això, a la realitat sensible a la qual imita →perquè és imitació d’esdeveniments de la realitat i d’una vida. Quina ha de ser aquesta estructuració dels fets? (capítol VII) ● Si imitar és reproduir la lògica causal del món empíric, la faula ha de prendre aquest model de lògica causal. ● I això signfica que… EL MODEL PRINCIPI-MIG-FINAL Si en la nostra realitat els esdeveniments segueixen un ORDRE: les causes van abans, els efectes després i els resultats al final. …en l’obra poètica, ha d’haver-hi un ordre què ● el principi vaja abans ● el mig després ● i el final en últim terme Els fets d’una faula han de seguir aquest model d’organització de la realitat percebut pels sentits (causal, lògic). →En l’obra poètica, ha d’haver-hi →Principi+mig+final 3 parts presidides pel model causal (entramat de causes i efectes). EL MODEL PRINCIPI-MIG-FINAL Encara que en la nostra realitat, els fets succeeixen com un contínuum ininterromput de fets (excepte naixement i mort) en l’obra poètica això no existeix, només hi ha principis i finals abruptes. 25 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 3. DES D’UNA ESPÈCIE A UNA ALTRA: “Posa’m una copa” COPA= es vol alguna cosa més que una copa de cristall, si està demanant un líquid: whisky, o un altre beguda alcohòlica →Són dues coses diferents, espècies diferents (copa/alcohol), però en relació de contigüitat (contingut i continent), un significat impropi substitueix el propi. Se’n dirà metonímia 4. MITJANÇANT L’ANALOGIA “La infància és la primavera de la vida” Primavera no es refereix a l’estació primaveral. →Tots dos moments temporals s’assemblen perquè tot està fresc, nou, com acabat de nàixer. Prenent com a referència aquest tret compartit, aquesta ANALOGIA, és possible substituir l’un per l’altre. I dir també: “La primavera és la infància de l’any”. Aquest fenomen de substitució serà LA METÀFORA per a la tradició posterior. ● Segons Aristòtil, és un dels elements més propis i característics de la bellesa en el llenguatge. ● Suscita qüestions al llarg de la història de la Tdl: ❖ Com ha de ser emprades les metàfores? ❖ En quina mesura? ❖ Millor metàfores clares i inteŀligibles o fosques i difícils de comprendre? ● Segons Aristòtil, han d’utilitzar-se amb cura i mesura→l’elocució poètica ha de ser clara i entenedora. ● Sense traspassar els límits de la foscor. 9. Exercici pràctic (conte pardals) Impossible versemblant : es impossible perquè és una cosa que no ha passat mai, però que utilitza elements de la vida real que el fa que siga actual. L’important pel que fa al que una obra ens explica es que independentment de si pot o no succeir, que siga racional, s’ha estructurar segons una lògica causal, explicable segons les lleis físiques. 1. Perquè se sotmet i aplica les lleis de la casualitat que funcionen en el nostre món i coneixem per experiència pròpia. 2. Perquè empra arguments lògics per a explicar els fets (canvis d’estació, de temperatura, vent de l’est, condicions climàtiques adverses i rares…) Aristòtil: “no importa si és veritat, importa que funcione mitjançant una aparença de veritat”. 28 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 1) EXPLICACIÓ CAUSA INICIAL A l’inici trobem un intent d’explicació causal inicial; “La noche del tres de diciembre el viento cambió y llegó el invierno”. →CANVI D’ESTACIÓ I NOVA SITUACIÓ METEOROLÒGICA, que s’anuncia des de la primera línia: Això remet també al MODEL PRINCIPI, MIG, FINAL (estructuració dels fets d’acord amb un model d’organització de lògica causal →causes>efectes>resultats). 2) TRETS PSICOLÒGICS DELS PERSONATGES En el segon paràgraf: Nat el protagonista, se’ns descriu amb una “ferida de guerra” i com una persona “solitaria” a la qual li apassionada que li manen construir murs o arreglar reixats. →Viu amb la família a l’agresta costa britànica , lluny de la metròpolis i coneix be l’actualitat. 3) CONCLUSIÓ D'acord amb la Poètica d'Aristòtil: 1. La literatura imita amb el llenguatge 2. El que imita no són les coses reals sinó les coses que no han existit, fictícies però creíbles, versemblants. Aquesta imitació=la ficció. 3. Historia: el que ha passat (valor particular) ● Literatura el que podría succeir (valor universal, mes filosòfica) Definició clàssica de “ficció” PLATÓ ● la ficció comunica falsedats; ens allunya de la veritat, per tant es negativa ARISTÒTIL ● la mimesi és una necessitat humana, permet el receptor experimentar la catarsi de determinats sentiments: purgar passions sense haver de patir els fets en la pròpia pell. 29 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 24/10/2022 Tema 4- Ciceró Capítol 4 (Epígrafs 12). 1. Introducció 1. A diferencia de l’etapa grega, en el pensament llatí sobre la poesia no hi ha preocupació metafísica o transcendental: hi desapareix el debat platònic i aristotèlic sobre el valor ontològic de la poesia, la qüestió de la mimesi en primer o segon grau, etc. Autors com Tàcit, Horaci, Ciceró… Les teories poètiques llatines incorporen i donen per suposat les teories filosòfiques gregues, les assumeixen i les sintetitzen, també des d’un punt de vista de les idees poètiques. P.ex: Epistola ad Pisones sive De arte poetica liber d’Horaci, difusió de plantejament grecs. 2. Hi ha una absència de creació de models metafísic per a explicar el món i una inclinació cap a una visió tècnica de la poesia. ● Així, les preceptives llatines manifesten una clara preocupació per la dimensió formal de l’obra poètica, i per tant, de l’ESTIL. En conseqüència hi ha una distinta delimitació de les fronteres entre gèneres i tipus de discursos respecte als grecs. És a dir… ● Com que en les poètiques llatines la qüestió de la mimesi importa menys (se la dóna per suposat) que en Aristòtil (que diferencia entre HISTÒRIA I POESIA en la base a la mimesi dels fets)... ● I com que l’ESTIL es posa en primer pla… ● Els gèneres no estan ben delimitats. ● Desde la perspectiva de l’ESTIL, la poesia, la història i l'oratòria… necessiten els mateixos recursos retòrics , ornaments del llenguatge, qüestions estilístiques…→no importa que tinguen finalitats diferents, tant estil hi ha en un tipus d’obra com en l’altra. ● La falta de delimitació més important és la que es dona entre POESIA I ORATÒRIA. ● Per això, hi predominarà una teoria general de l’elocutiu (ESTIL)→estudi dels ornaments del llenguatge o formes del dir) aplicada als diferents tipus de discurs i de gèneres . ● Aquest estudi inclou tipologia d’estils, normes contextuals, tropos i figures.. 30 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana a. Decòrum retòric b. Decòrum poètic A. DECÒRUM RETÒRIC ● Estudiant per Ciceró des de la seua primera obra ● L’orador ha d’usar el llenguatge segons l’auditori al qual es dirigisca, compondre el seu discurs segons el tema i les persones que hi intervindran. ● S’hi busca la conveniència i propietat en parlar davant l’auditori>parlar adequadament ● Funciona en contextos reals;: assemblea política, jurat… ● Objectiu: convèncer els oients d’alguna cosa. B. DECÒRUM POÈTIC ● El poeta ha de presentar els seus personatges segons les característiques que li són pròpies. ● I emprar les formes poètiques adequades als temes tractats. ● Es busca la conveniència i propietat en mostrar uns personatges i fets en l’escena o relat>fer parlar amb propietat ● Funciona en contextos ficticis: el teatre, el recital èpic, etc. ● Objectiu: l’oient o espectador s’identifique amb els fets exposats. Decòrum poètic i mimesi van de la mà! El decòrum contribueix a la mimesi Trets comuns entre retòrica i poesia ● El que diu Ciceró sobre retòrica s’aplica a la poesia. ● Tot decòrum s’aplica a les “idees” (contingut, res) i al “signe” (paraules, verba). Per això: 1. ● Tot orador/poeta: ha de tenir un bon coneixement de la realitat, cosa que implica una bona formació humanística, filosòfica, històrica, legal, científica… ● Domini de paraules, idees i coneixements. ● Així comprendrà millor la societat els seus ciutadans, els fets, el possible futur… 2. ● Tot orador/poeta: ha de tenir un bon coneixement del llenguatge, amb la finalitat d’usar-lo convenientment en el context en què es troben. 33 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● Ha de dominar les tècniques lingüístiques, la gramàtica (=per a parlar amb claredat, correcció i adequació) i la retòrica (=per a saber què dir i com ordenar les idees)... ● També ha de dominar el ritme i les figures retòriques (trops). 3. Estreta relació amb la versemblança La poesia necessita el decòrum per a imitar de la forma més perfecta→si les accions que es representen en escena no són versemblants, difícilment podran imitar bé. La retòrica necessita el decòrum per a ser més efectiva i convèncer l’auditori. En conclusió… En poesia, s’hi parla de tres costats d’un triangle, perquè: El bon sentit del decòrum, quants coneixements de la realitat, és una condició indispensable per a poder expressar accions pronanles (versemblants) i imitar amb èxit. LA TEORIA DELS TRES ESTILS ● Per a Ciceró, l’orador ideal sap triar l’estil que més li convé a cada moment. ● Què és l’estil? És el resultat d’una modificació de la llengua comuna amb finalitats persuasius o mimètics, i pot ser descrit objectivament, com a codi. ● Per a Ciceró, hi ha tres estils possibles en l’oratòria: 1. Tènue o aticista 2. Mitjà 3. Elevat o asinista 1. L'ESTIL TÈNUE O “ATICISTA” ● Estil “aparentment” senzill que s’acosta al llenguatge normal. ● “Aparentment”, perquè´en realitat és el producte d’una construcció artificial que busca crear l'efecte de senzillesa. 34 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana (El sents i creus que també podries parlar així…); no és tan fàcil, requereix el mateix esforç. Com és formalment? ● Llengua clara i plana, lliure sense arribar al desordre, exclou els ornaments massa cridaners (figures retòriques). ● No exagera en la creació de paraules noves ni en l’ús de metàfores ni arcaismes. ● Empra els paraŀlelismes i les paronomàsies (paraula amb sons similars però de significat diferent: “he fet senyor dels senys”). 2. L’ESTIL MITJÀ ● Ni dona la sensació d’improvisació pròpia de l’estil tènue ni ampuŀlositat de l’elevat. ● Aconsegueix generar placidesa en l’auditori mitjançant metàfores moderades, metonímies i aŀlegories. ● Accepta totes les figures de dicció (sonoritat, repeticions, ordre de les paraules…) i de pensament (significat). 3. L’ESTIL ELEVAT O “ASINISTIA ● Transmet vigor, ardor i ímpetu. ● Màxims ornaments i abundància expressiva: s’hi acomulen metàfores arriscades i es corre el perill de no ser entès→ampuŀlós, abundant i màxim ornament. ● Però si es domina, amb aquest estil es commou completament l’ànim del públic. ● L’orador perfecte ✓El que sap conjugar els tres senzills i, en funció del tema del qual es parle, empra senzillesa, l'equilibri o el vigor. ✓Cal enviar d’un estil a l’altre en funció de la causa que es pretén aconseguir → la manera de combinar els estils també depèn del DECÒRUM. 35 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 5. Gènere del discurs En funció del que s’hi persegueix: 1. Judicial: acusar o defensar algú davant d’un auditori de jutges i jurats, en PASSAT. 2. Deliberatiu: aconsellar o desaconsellar sobre un fet útil o danyós, davant un fòrum polític (lleis, decisions polítiques …) en FUTUR. 3. Demostrativo o epídicte: lloar o reprovar algú, davant d’un públic obert en PRESENT. 6. Facultats de l’orador Què es necessita per a poder compondre discursos persuasius? Dominar aquests cinc facultats i procediments, a través de la perceptiva, la imitació d'altres oradoras i pràctiques de dissertació: 1. La invenció (inventio): no té a veure amb inventar, sinó amb inventari, sinó amb inventari; consisteix a saber trobar el que cal dir. 2. La disposició (dispositio): consisteix a saber ordenar el que cal dir. 3. L’elocució (elocutio): capacitat de saber com dir el que s’ha de dir. 4. La memòria (memòria): mecanisme per a memoritzar el que s’ha de dir. 5. La pronunciació (pronuntiatio): regles de veu i de gest. Ens centrarem en tres facultats: 1) Inventio 2) Dispositio 3) Elocutio→aquesta darrera és la que major importancia histórica ha tingut per a la literatura. 38 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 7/11/2022 Tema 6- Kant Capítol 8 (Epígrafs 26: apartat 121). 1. Introducció: la filosofia crítica: E-Kant (Könisgsberg, 1724-1804) Antiga Prússia. Hui Kaliningrad (Rússia) ● Va parlar molt poc de poesia en els seus escrits. ● Però és la figura més important de la REVOLUCIÓ ESTÈTICA DE FINALS DEL S.XVIII ● És autor de tres de les obres més importants de la filosofia moderna: - Crítica de la raó pura (1781) - Crítica de la raó pràctica (1788) - Crítica del judici (1790) En totes hi ha elements per a una teoria general de l’art , però especialment en la tercera. Encara que les premisses de KANT estan en els dos primers… Quines son aquestes premisses? 1. La raó pot provar i reconèixer els seus propis límits. Segle XVII, “segle de les llums”= corrent polític, inteŀlectual i filosòfic. Confiança en la Raó= formular principis a partir d’inferències, deduir… 2. Una filosofia crítica pot sotmetre a l’anàlisi crítica de les nostres creences i salvar-nos de les diferents formes d’iŀlusió … És a dir: els impulsos (la iŀlusió) de pensar sobretot, però hi ha coses sobre les quals no podem pensar… - Déu - Ànima - Món ● Són idees transcendents, que van més enllà del que podem conèixer, que escapen al tipus de coses sobre les quals podem pensar ● No són coses pròpies de l'experiència →ens creen iŀlusions i ens fan caure en paradoxes ● Les iŀlusions i paradoxes són producte de la mateixa ment: això significa que la raó tracta de transgredir i anar més enllà dels seus límits legítims. 39 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● Delimitar les fronteres de la raó i mantenir a ratlla la iŀlusió és la comèdia de la filosofia crítica kantiana. 2. La teoria del coneixement de KANT ● En la Crítica de la raó pura planteja que una de les iŀlusions de la raó és la idea que existeix un món OBJECTIU exterior a nosaltres. ● Això ho relacionem en la seua teoria del coneixement , que postula que la realitat en si no es pot conèixer→ coneixem la realitat que ha estat estructurada per la nostra ment. PER A KANT existeixen dos mons: 1. El dels noümens o coses-en-si-mateixes (elements que hi ha fora al món) Inaccessible i privat de forma (aquella que se’ns presenta com a realitat): forma caòtica, amorfa. 2. El dels fenòmens o aparences La realitat o el món exterior que percebem i podem conèixer, resultat d’aplicar a una matèria caòtica el que ella anomena: coneixem, adaptem el nostre motlle mental. a) Formes de sensibilitat b) Categories de l’enteniment * En plató podríem accedir a la veritat (sabiduría) però en Kant a l'únic que podríem accedir és a les formes mentals que creem. (1) La sensibilitat genera intuïcions i (2) l’enteniment les fa inteŀligibles a partir de sotmetre-les a 12 categories i conceptes (“carpetes” mentals en les quals classifiquem la realitat) ➔ El coneixement és la unió d’ambdues. 40 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana Comte de Lautreámont (Isidore Lucien Ducasse; Montevideo, 1846- Paris, 1870) ● Els cants de Maldoror (1869), prosa poètica ● Imatges apocalíptiques, culte al mal ● Recuperat pels surrealistes ● Dalí iŀlustra en 1934 el llibre: Les Chants de Maldoror També ho desenvoluparan autors gòtics: Narrativa gòtica→ gènere nascut a Anglaterra a finals del segle XVIII, relacionat amb el gènere de terror (escenaris i personatges estranys; castells, monestirs medievals, ruïnes…) Kant no diu res sobre les possibilitats de la ment “activa” en el sentit en què aquest autors ho desenvoluparan… Però molts han trobat en les teories del filòsof alemany led premisses necessàries per a un alliberament artístic i poètic que arriba en el segle XX fins al surrealisme. Kant publica en 1764 “Observaciones acerca del sentimiento de lo bello y de lo sublime”, desenvolupat més tard a la Crítica del judici (1790) - Concepte de Geni poètic - Diferencia entre poesia i ciència - Funció de l’art → a través de la noció d'idees estètiques - Formula idea de BELLESA i de SUBLIM →aplicacions del seu mètode crític al món de la bellesa ● No estudia tant la bellesa, com el judici del gust: Què passa en la consciència o quina facultat entra en joc? 5. Geni poètic ● KANT aborda idees existents en l’ambient sobre la noció de GENI POÈTIC, entès com a do de la natura. ● Un dels temes més desenvolupat pel Romanticisme. ● Fins ara es valora el principi d’imitació, ara com més diferent i original siga la poesia, millor. ● Hi ha qui naix genial i qui no; és un do inconscient i no es pot ensenyar a ningú. ● No és una habilitat que es puga aprendre, tot i que poden haver pautes de perfeccionament→el geni s’ha de posseir per endavant (=esperit). 43 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 6. Diferències entre la poesia (art i estètica) i la ciència ● Crítica del judici : parla en termes, més aviat. d’art i estètica, amb poques referències a la poesia (paràgrafs 51-54). ● Diferencia entre coneixement (àmbit del filòsof i del científic) i la fantasia (desenvolupada per l’artista) (paràgraf 49). ● Tant en l’un com l’altra participen les facultats mentals de la imaginació i de l’enteniment (categories mentals; conceptes)... Això significa que… ● Poesia→ no és únicament una fantasia boja sino que en l’enteniment s’ajusta a la realitat (aplicació de categories) (I de fet, també la poesia pot ser “realista”) ● Ciència→també necessita de fantasia… + Ara bé: ● En el coneixement, la imaginació es troba sotmesa a l’enteniment i a la limitació d'acomodar-se als conceptes; no és lliure. P.ex: Un científic ha de posar la seua imaginació al servei dels imperatius de la ciència, si no, la seua activitat seria estèril. ● En la fantasia, la imaginació no està sotmès Flueix lliure +Pot desenvolupar mons nous i matèries no desenvolupades. ● Per això, diu Kant de la poesia que és un joc lliure de la imaginació. La diferència entre poesia i ciència resideix en el fet que la ciència aporta coneixements, mentre que la poesia aporta sensacions. ★ Exemokes d’escenaris que exploten allò que és ★ Presència del sobrenatural i terrorífic ★ Nous mons 7. La funció de l’art en el sistema Kantià ● Des de la postura clàssica , la poesia sempre s’entén com a subordinada a la metafísica (versemblança), a l'ètica o a la moral. ● Aquesta situació s’inverteixen radicalment amb KANT, per a qui la finalitat de l’art no és moral , no serveix per a educar el ciutadà en bons valors. Les idees estètiques com a pont entre la raó i la sensibilitat L’at representa, segons KANT, el pont entre l’àmbit de la raó (suprasensible) i l’àmbit de la sensibilitat o percepció dels fenòmens. 44 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● Això significa que les coses que pertanyen eternament a la raó i que són indemostables (infern, paradís, Déu..) o coses de les quals tenim experiència però que no podem representar de manera tangible (l’amor, l’enveja, la ràbia) son sensibilitzades per l’art, i especialment per la poesia, i ens podem relacionar amb elles de manera més directa →Ell ho anomena IDEES ESTÈTIQUES →Les “idees estètiques” que componen les obres literàries són la representació de mons anàlegs als de la realitat per mitjà de la imaginació i fan pensar el lector o espectador. En conclusió… Les idees estètiques contribueixen a fer sensible o donar forma als conceptes de la raó (idees inteŀlectuals que no podem conèixer) L’art emplena el buit existent entre allò suprasensible i allò sensible, entre allò universal i allò particular… + Shakespeare mostra materialment les contradiccions de l'ànima humana Dante ha materialitzat l’infern, el purgatori… Anton Chéjov ens evidencia la soledat Raymond Carver, la incomunicació… La mort, la gelosia, la felicitat… que llegim en la literatura i veiem en el cinema i en el teatre ens fan pensar sobre aquest esdeveniment de les nostre vides. Si les idees estètiques són la representació de mons anàlegs als de la realitat , es podria pensar que Kant torna a usar el concepte de “mimesi”... Però el que les idees estètiques imiten és alguna cosa, que és també apararent, mediatitzant per nosaltres. →Dit així: l a poesia es pot considerar una aparença anàloga a una altra aparença (la “realitat” sensible), però sense derivar en la creença d’un món vertader (Platò). 8. Allò bell i l’autonomia de l’art Kant planteja que si un objecte artístic es bell, ho és per si mateix i en si mateix, no perquè servisca a una finalitat moral ni preste un servei a alguna causa que no siga ell mateix. → Kant aconsegueix el major grau de ruptura amb la tradició classista en definir la bellesa (allò bell, “Lo bello”) i el judici del gust d’acord amb 2 raonaments… 45 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 21/11/2022 Tema 7- El formalisme rus 1. Introducció - Plató, Aristòtil, Longí, Plotí o Demetri, en l’antiga Grècia - Ciceró i Horaci en l’Antiga Roma. - En l’edat mitjana, sant Agustí, sant Isidor de Sevilla o Dante Alighieri. - I en els segles XVIII i XIX, Kant, Schiller, Schlegel, Schopenhaue o Nietzsche. Tots ells van pensar entorn de la literatura. Però mai van tenir la consciència d’estar emmarcats dins d’una disciplina específica. Fins que va arribar el segle XX… 2. El formalisme rus ● És un moviment inteŀlectual que marca el naixement de la teoria literària com a disciplina autònoma. ● Relacionat amb moviments artístics de les avantguardes artístiques, especialment FUTURISME: Itàlia (1909)→AVANTGUARDA ARTÍSTICA / AVANTGUARDA CIENTÍFICA. ● Naix a Moscou i Sant Petersburg, durant la I Guerra Mundial, a la Rússia prerevolucionària. El formalisme es va rebeŀlar - Contra la crítica basada en impressions personals i el subjectivisme. - Contra l’anàlisis de la literatura des de perspectives psicològiques i sociològiques (segle XIX); + p.e:estudis biogràfics, enumeració de figures retòriques… El punt de partida del formalisme suposa, segons Roman Jakobson (1921), una ruptura amb la història de la literatura precedent, en la qual els historiadors: “Se servien de tot: vida personal, psicologia, política, filosofia. En lloc d’una ciència de la literatura, es creava un conglomerat d’investigacions artesanals [...] Si els estudis literaris olen convertir-se en ciència, han de reconèixer el procediment com el seu “personatge” únic”. EL FORMALISME RUS ● El seu objecte d’estudi és la “literarietat”: la propietat essencial de tota obra literària. 48 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● La idea era partir únicament de la materialitat de l’obra, partint dels supòsits que la literatura=llenguatge. Sons i grafies. ● Interés pels aspectes formals i els procediments o lleis: el com. ● Definint aquesta propietat, el formalisme va cercar conferir un estatut científic a l’estudi de la literatura. ● Àmbits de la lingüística i estudis literaris. El formalisme sorgeix a partir de dos grups d’estudiants i estudiosos: 1. Cercle Lingüístic de Moscú , especialment lingüistes. fundat el 1915 i dinamitzat per Roman Jakobson (1896-1982). 2. OPOJAZ (o Societat per a l’Estudi de la Llengua Poètica), grup d’estudiants de la literatura fundat el 1916 a Sant Petersburg, entre els quals hi havia Vladimir Propp (1985-1970). Sorgeix en un context revolucionari i al marge de la institució acadèmia. Desenvolupen les seves activitats des de 1915 fins a 1930. ● La seua desatenció de factors socials va ser vista com a “subversiva” i “anticomunista” a la Rússia soviètica…; moviment en disputa amb el marxisme. ● En 1920, el règim estalinista va obligar els seus components a l’exili (R.JAKOBSON) i va regalar les seues obres a la foscor. ● En aquesta època, els treballs dels formalistes russos es van transformar en una raresa bibliogràfica. ● En l'exili, els formalistes russos van inluir en el desenvolupament de nous paradigmes de la teoria literària i de la lingüística, com L’escola de Praga o l’estructuralisme francès. 3. La literarietat ● És la poesia moderna russa (1921), Jakobson exposa l’ideal del formalisme: “l’objecte de la ciència literària no és la literatura, sinó la literarietat (literaturnost), és a dir, allò que fa d’una obra donada una obra literària” ● Els formalistes estudiaven la literatura des dels seus mecanismes de funcionament intern, el text aïllat, vist i percebut en si mateix, sense considerar factors externs (autoria, relació amb altres obres o altres sistemes, context històric). ● Més que l’obra en si, interessa: Què és l’especific o concret del llenguatge literari en si mateix davant d’altre llenguatges i arts? 49 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 4. Llenguatge poètics vs. llenguatge quotidià: el so per damunt del sentit ● Per trobar allò específic de la literatura, cal compara amb una altra classe d’usos lingüístics d’acord amb la seva finalitat… ● Els formalistes contemplaven la literatura com una estructura peculiar del llenguatge. Perquè el seu ús està fora de qualsevol utilitat pragmàtica. ● La seua qualitat d’objecte elaborat, fa que es diferencie del llenguatge pràctic. ● Això els porta a comparar el llenguatge poètic amb el llenguatge quotidià. ● Llenguatge quotidià→ funció pràctica i comunicativa→ per això fa visibles les significacions: “Passa'm la sal”. FONS : el llenguatge no pot interferir en el procés comunicatiu. ● Llenguatge poètic→ no hi preval la funció comunicativa→ la forma externa i el so no se subordinen al sentit, sinó que poden tenir una funciò autónoma. FORMA: P.ex Futuristes russos i poesia transmental o llenguatge zaum, hi preval l’efecte del so i la grafia. En poesia, la jerarquia s’inverteix: la dimensió semàntica està absent o limitada, l’important és la musicalitat, el ritme, visualitat… el significant, i no tant el significat. Els formalistes acabaran amb la dicotomia forma/fons : el sentit és un defecte de la forma , la forma (no és només el “recipient” del sentit) engloba totes les dimensions del poema, i acabarà sent substituït per estructura. 5. Obstrucció de la forma o estranyament Sobre les diferències entre llenguatge poètic i llenguatge quotidià: Viktor Shklovski, en L’art com a procediment (1917) , veritable manifest dels teòrics de l’avantguarda russa, va aportar el concepte d’estranyament per a definir les tècniques utilitzades pels escriptors per a produir efectes i sorpresa sobre el lector . A través de procediments com la metàfora, la comparació, el paraŀlelisme, la hipèrbole… s’obstaculitza l’accés al significat. “El propósito del arte es el de impartir la sensación de las cosas como son percibidas y no como son sabidas (o concebidas). La técnica del arte de “extrañar” a los objetos, de hacer difíciles las formas , de incrementar la dificultad y magnitud de la percepción encuentra su razón en que el proceso de percepción no es estético como un fin en sí mismo y debe ser prolongado. El arte es una manera de experimentar la cualidad o esencia artística de un objeto; el objeto no es lo importante” (Viktor Shlovski) Sostenia que la quotidianitat feia que es “perdera la frescor de la nostra percepció dels objectes”, és a dir, feia de la vida diària una cosa automatitzada. Com a revulsiu per a aquest mitjà alienat per l’automatització, fa entrada triomfal l’art. 50 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● En l’etapa inicial, l’obra artística/ literària era una “suma de procedimentos” (Sklovsky). ● El concepte de “FORMA” s’havia portat a la relexió sobre el material literari: fonema, paraula, grafia.... ● Igual que en l’art plàstic s’havia arribat a una reducció al color, la forma i la textura (abstracció geomètrica, etc...). Tinianov entèn la literatura d’una forma més dinàmica. 1. L’obra literària NO es un espai estàtic: sinó que està composta per una sèrie de nivells o dimensions. Podem descompondre l’obra com si fos una motocicleta: ● Si descomponem un poema veiem que conté: mètric, lèxic, sintaxi, semàntica, trops, estil... ● Si descomposem una narració: personatges punt de vist lèxic, trops, espai i temps, connectors de l’acció, estructuració dels fets. Quins elements trobem en el Quixot (605-1615)? ● Estructura de noveŀla de cavalleries ( viatge de l’heroi, gestes)+ ironia del punt de vista narratiu. ● Punt de vista dominant, suposa una ruptura respecte a la resta d’obres en que no domina el punt de vista. ● L’heroi no es tingut en compte, com si passa en èpica o noveŀla de cavalleries. ● Efecte diferent sobre el lector. ● El Quixot fou la primera obra a abordar la tradició literària. 2. Tots aquest nivells mantenen entre si una relació dinàmica i interactiva, en la qual alguns elements (“subordinants”) dominen altres (“subordinants”) ● Cada procediment té una funció. ● Provoquen un efecte final en el text perquè interaccionen. ● Aquest dinamisme procedeix del fet que al llarg de la història literària, els textos literaris es relacionen els uns amb els altres. (INTERTEXTUALITAT) ● Poden compartir un tipus de mètrica o una organització narrativa, etc. 53 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana ● Ara bé: encara que estiga present un tipus de mètrica o una organització narrativa determinada, en el nou text pot tenir una funció diferent. ● La interacció dinàmica d’elements dóna lloc a resultats diferents. IURI TINIANOV ● Els diferents components d’una obra hi conviuen de manera dinàmica i interactiva ● I introdueix el paper de la història en els estudis literaris formalistes… 6. 2) CONCEPTE D’EVOLUCIÓ LITERÀRIA Tinianov, “Sobre la evolución literaria” ● Desenvolupa la noció de CONSTRUCCIÓ, en relació amb l’evolució històrica de l’obra. ● Es concep l ’obra literària com un sistema que es descompon (cada element té una “funció constructiva”). ● I la literatura en general com un altre sistema. Cada element pot relacionar-se de 2 maneres: A. Funció sínoma: relació entre els diferent element d’una obra (sintaxi, estructura, lèxic, ritme, etc. Estan relacionats i uns elements dominen els altres). B. Funció autònoma: relació d’un element d’una obra amb els elements del sistema literari en general. ● Per a Tinianov, l’estudi d’una obra literària aïllada en si mateixa és impossible: sempre ha de contemplar-se dins del sistema general de la literatura. ● S’hi introdueix la DIMENSIÓ HISTÒRICA: el fet que una obra siga literària depèn del tipus de relació que manté amb les altres obres literàries. ● Funció autònoma = relació d’un element d’una obra amb els elements del sistema literari en general Per tant, la “funció autònoma” és fonamental per definir el fet literari. ● Inicialment, els teòrics formalistes atribueixen la literarietat d’un text a la seva capacitat d’automatizadora o estanyadora. ● És a dir: un text es literari quan provoca “estranyament” formalment. ● Però un text provoca “estranyament” també quan nega o es desvia del redundant o conegut dins del sistema literari. ● Quan és “diferent” a l’establert o normalitzat pel sistema. ● En resum: un sistema literari és un sistema dinàmic en què els elements de les obres literàries mantenen relacions de tensió. 54 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana COMENTARI “LA CÁMARA SANGRIENTA” Des del títol, es remet al ROIG: ● L’òpal de l’anell de matrimoni. ● La sang dels cadàvers (i de la seua virginitat) ● La luxúria i la perversió sexual del marit… ➔ Eros i tànatos (sensualitat, erotisme units a mort, terror. Fascinació de la jove per l'avarícia carnal d’ell…encara que després se’n penedisca…) Eros representa els instints més primitius per satisfer els desitjos libidinosos, les pulsions de vida; Tanatos, els desitjos per satisfer els impulsos de destrucció i mort. ➔ Símbols - Símbols de l'heroïna: Collaret de robins (prefigura la decapitació)+ vestit blanc (com una vestal per al sacrifici; vestit per a un “acte de fe”) - Símbols del marit: els lliris blancs (fúnebres i que taquen) + la barba - Símbols d’ajudants: santa cecília (patrona de la música, dels poetes dels cecs): la música (afinador cec)+ la figura de la mare-amazones ➔ Elements sensorials importantíssims (L’afalac dels sentits mitjançant el sabor del suculent menjar, el tacte dels materials més nobles, el so de la música més excelsa, la mirada sobre elements fastuosos, l’olor dels lliris, del cuir, de les espècies…) A través dels sentits, es rep també l’ART que pobla el relat, sempre en diàleg amb els esdeveniments de la faula que s’està narrant. Gravatss, moda, tapissos, pintures, llibres… ➢ Aquest caràcter dinàmic dels elements de les obres literàries s’observa en l’evolució dels gèneres literaris al llarg de la historia. Els gèneres literaris van adoptant unes característiques formals, temàtiques, etc… que en principi els eren alienes i van evolucionant. P.exemple: ● prosa poètica (prosa que incorpora trets a la poesia…) ● poesia i narrativa ● mètrica associada per tradició a una temàtica 55 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana En les narracions dels contes meravellosos hi ha elements CONSTANTS i altres VARIABLES. a) Variables→ Varien els personatges en nom, nombre, atributs… b) constants→romanen les seues accions o funcions. Li interessa estudiar les constants (no les variables)→NO QUI NI, SINÓ QUÈ. S’analitzen les narracions des del punt de vista de les accions dels personatges. Segons Propp: 1. Les funcions (accions) que realitzen els personatges són constants i elements constitutius dels contes. 2. Les funcions són reduïdes: 31. 3. La successió i distribució d’aquestes funcions són sempre les mateixes= passos narratius. 4. Va poder defensar així la seua teoria que els contes fantàstics de qualsevol traducció posseeixen una estructura comuna i genèrica. A) Funcions del plantejament: 1. Allunyament: un dels membres de la família s’allunya. 2. Prohibició: recau una prohibició sobre l’heroi. 3. Transgressió: la prohibició es transferida. 4. Interrogació: el malvat intenta obtenir notícies o entra en contacte amb l’heroi. 5. Informació: el malvat rep informació sobre la víctima. 6. Engany: el malvat intenta enganyar la seva víctima per apoderar-se d’ella o dels seus béns. B) Funcions de nus: 7. Complicitat: la víctima es deixa enganyar i ajudar així al seu enemic, al seu pesar. 8. Malifeta: l’agressor danya a un dels membres de la família o li causa perjudicis. 9. Mediació: es divulga la notícia de la malifeta o de la manca, es dirigeixen a l'heroi amb una pregunta o una ordre, se'n diu o se li fa partir. 10. Principi de l'acció contrària: l'heroi-cercador accepta o decideix actuar. 11. Partida: l'heroi es va de la seua casa. Es troba amb el donant. 12. Primera funció del donant: l'heroi pateix una prova, un qüestionari, un atac, etc., que li preparen per a la recepció d'un objecte o d'un auxiliar màgic. 13. Reacció de l'heroi: l'heroi reacciona davant les accions del futur donant. 14. Recepció de l'objecte màgic: l'objecte màgic passa a la disposició de l'heroi. 15. Desplaçament: l'heroi és transportat prop del lloc on es troba l'objecte de la seua cerca. 58 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 16. Combat: l'heroi i el seu agressor s'enfronten en un combat. 17. Marca: l'heroi rep una marca. C) Funcions de desenllaç: 18. Victoria: l'agressor és vençut. 19. Reparació: la malifeta inicial és reparada o la manca satisfeta. 20. La volta: l'heroi torna. 21. Persecució: l'heroi és perseguit. 22. Socors: l'heroi és auxiliat. 23. Arribada d'incògnit: l'heroi arriba d'incògnit a la seua casa o a una altra comarca. 24. Pretensions enganyoses: un fals heroi reivindica, per a si, pretensions enganyoses. 25. Tasca difícil: es proposa a l'heroi una tasca difícil. 26. Tasca complida: la tasca és realitzada. 27. Reconeixement: l'heroi és reconegut. 28. Descobriment: el fals heroi o l'agressor, el malvat, queda desemmascarat. 29. Transfiguració: l'heroi rep una nova aparença. 30. Càstig: el fals heroi o l'agressor és castigat. 31. Matrimoni: l'heroi es casa i ascendeix al tron. 7. Relació entre la literatura i el món R. Jakobson (1921), “Sobre realisme artístic” Com es relaciona el text amb la realitat? Punt de partida és que l’espai verbal i l’espai real són dimensions alienes l’una a l’altra. ➔ El formalistes diran: la literatura no és un espill ni tampoc una esponja que absorbica i siga la conseqüència de les circumstàncies que l’envolten. L'avantguarda concebrà la literatura com un espai autònom i independent, no una causa de l’ambient social, sinó un element que hi interactua. 59 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 12/12/2022 Tema 8- Narratologia Capítol 6: Epígrafs 6- Volum II 1. Estructuralisme francés: la culminació de l’estructuralisme ● Els anys 60 a França: ampli desenvolupament del pensament europeu del segle XX. ● Moment de gran esplendor del camp humanístic: Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Michel Foucault, Louis Althusser, Jaques Derrida, Julia Kristeva… ● Entre elles trobem lingüistes, teòrics, filòsofs estructuralistes...que encara avui son una referència. ● Un dels camps que més s’hi beneficia en TL fou l’estudi de la narració. Creadors de la narratologia→ciència general dels relats anàlisi de la narració. ● Igual que es va buscar la “literarietat” en poesia, es busca la “narrativitat” en narrativa → qualitats essencials de la narració. ● El terme va ser encunyat per Todorov (1969). ● Es desenvolupa entre 1970 i 1990. ● Recordeu que els textos dels avantguardistes usos, desconeguts van començar a ser traduïts i llegits als anys 60, i es converteixen en font directa dels estructuralistes francesos. 1966: Traducció del llibre de Propp, Morfologia del conte → gran inluència en Greimas, Bremond i Genette. La narratologia consisteix en l'aplicació de l’estructuralisme a la narració : ● Es basen en l’anàlisis estructural del relat, és a dir, l’estudi dels elements del text narratiu. ● Segons això, les narracions són un discurs descomponible en unitats o elements que guarden entre si relacions i jerarquies. ● Els elements signifiquen alguna cosa i compleixen una funció, Tota narració es pot descompondre en 3 nivells: 1. Els nivells de les unitats bàsiques. 2. El nivell de la lògica o sintaxi de les accions . 3. El nivell de la relació entre enunciació i enunciat. 60 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 3) RELACIÓ ENTRE ENUNCIACIÓ I ENUNCIATS ● La historia narrada, que inclou les unitats bàsiques i sintaxi narrativa, és contada... - d’una manera determinada. - per algú des d’un punt de vista. Émile Benveniste distingeix entre: A. Enunciació: discurs, siuzhet . B. Enunciat: història. T. Todorov, Littératyure et signification (1967) estudia el que ell defineix com a “VISIÓ” ➔ Relació entre el subjecte de l’enunciat (personatge) i el subjecte de l’enunciació (narrador). ➔ Té a veure amb la PERSPECTIVA des de la qual coneixem la història. ● Segons Todorov es poden donar 3 combinacions en la relació entre narrador i personatge: 1. La visió PER DARRERE → el narrador ho sap tot del personatge: noveŀla realista (narrador omniscient). 2. La visió AMB → el narrador sap el mateix que el personatge: estil indirecte lliure (narrador estil indirecte lliure: es reprodueix el discurs del personatge però només trobem la perspectiva d’eixe personatge). 3. La visió PER FORA → el narrador sap menys que el personatge: noveŀla conductista (el narrador només es limita a reproduir el que observa, com si fos una càmera de gravació: aproximació a la conducta humana amb visió externa o cinematografica, el narrador sobre el personatge). 3. Historia, relat i narració: el model de Genette Gerard Genette, Figures III (1972) ● A partir de l'anàlisis de A la recerca del temps perdut de Proust aporta una metodologia completa per a l’estudi de la narració. ● Estudia la relació entre enunciació i enunciat a partir de les categories verbals: A. TEMPS B. MODE C. VEU 63 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana Per a començar… Genette estableix la terminologia: 1. Relat: Enunciat , discurs narratiu (pla del significant). → història barrada en un temps determinat triat per l’autor (normalment en passat). 2. Historia: contingut narratiu o esdeveniments transmesos pel relat (pla del significat). → successió d’esdeveniments que s’expliquen. → implica reconstrucció dels fets 3. Narració: Acte de narrar (també anomenat enunciació ). Com explica M.Shelley la historia?A través de diferents veus narratives 3 VEUS NARRATIVES: 1) Capità Walton (narrador testimoni) 2) V. Frankenstein 3) Criatura 1. Historia: esdeveniments que s’hi expliquen, cal reconstrucció de fets (significat). 2. Relat: discurs narratiu (significant). Altres relats epistolars permeten conèixer fets. ● La història ramifica fins que arriba a l’origen de nou acaba amb el relat de R.Walton. Segons aquesta tiple distinció, parlem de 2 tipus de relacions: 1. Relació entre relat i història 1. 1 Relacions entre R i H→Anacronia a. Ordre b. Durada c. Frequencia 1.2 Mode de representació 2. Relació entre enunciació i relat/ historia 2.1 Perspectiva (visió, punt de vista) a. Focalització zero o relat “no focalitzat” b. Focalització interna c. Focalització externa 2.2 Veu a. Temps de la narració b. Nivells narratius 2.3 Persona 64 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 4. Relació entre relat i història 1. 1) IMPLICA L’ESTUDI DEL TEMPS ● Quan estudiem el temps del relat analitzem les relacions entre el temps del relat i el de la historia. ● Aquest temps no coincideixen “ Hi ha el temps de la cosa-contada (del significat) i el temps del relat (del significant)” ● El temps de la historia es el temps en què se succeeixen els fets i el temps del relat és l’ordre que l’autor ha triat per a explicar-nos “EL SABOR DE LA MIEL”→20 línies de text ● es llegeix en menys de cinc minuts (temps del relat) ● els esdeveniments que s’hi narren podrien durar entre 3 i 8 hores, des que entra al bosc (tot i que no s’hi diu) (temps de la historia) “ANTE LA LEY”→més de 100 línies ● es llegeix en menys de cinc minuts (temps del relat) ● els esdeveniments tenen una durada d’anys (temps de la historia) ● Per tal de generar intriga, sorprÈs i augmenta l’atenció del lector, els autos alteren l’ordre dels fets. Com explica M.Shelley la història? ● Narracions de Waltob, V. Frankenstein, la criatura… aporten una exposició no lineal dels fets. ● Els fets es comencen a narrar quan Walton ha trobat Fran kestein→ja s’ha produït la creació del “monstre” ● Estudiar el temps d’un relat (TR) significa veure els canvis introduïts per l'autor en l’ordre dels fets (TH) ● L'ANACRONIA→quan els fets del relat no coincideixen amb els de la història perquè no succeeixen de manera ordenada i lineal. ● Quan analitzem aquest canvis, estudiem aspectes que tenen a veure amb: A. ORDRE→Quin ordre segueixen els esdeveniments de la historia del relat? B. DURADA→Diferencia entre el que dura el relat i el que no dura la historia? C. FREQÜÈNCIA→Quantes vegades conta el relat la mateixa història? (4 tipus de freqüència). 65 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 2) El discurs transposat o “estil indirecte” Encara que ens acostem a les paraules originals, continua sent el narrador l'encarregat de parlar. El narrador les transmet en el propi estil, sense ser fidel al que ha dit el personatge (verbs declaratius): “La xiqueta va dir que mai s’atreviria a anar sola pel bosc”. 3) Discurs restituït El narrador transposa de manera literal les paraules o els pensaments dit per algun personatge. Discurs directe → diàleg i monòleg (s’adreça a si mateix) El narrador s’ha distanciat al màxim i ens deixa davant les paraules dels personatges (marca gràfica):” ⼀Perquè mai més anire sola per ací⼀ va exclamar la xiqueta⼀, és molt perillós”. 5. Relació entre enunciació i relat/historia 2.1) IMPLICA L’ESTUDI DE LA PERSPECTIVA O FOCALITZACIÓ ● FOCALITZACIÓ→lloc des del qual es veu el que està passant (el que Todorov denomina “visió”) i des del qual es conta. ● Punt de vista adoptat pel narrador. ● Per a Genette l’estudi de la perspectiva no respon a la pregunta “qui parla?” sino “des d’on parla?” Parlem de 3 tipus de focalització a) Focalització zero o relat “no focalitzat” b) Relat de focalització interna c) Relat de focalització externa a. Focalització zero o relat “no focalitzat” ● Relat amb narrador omniscient . ● Sap tot el que ocorre i el que pensen els personatges. ● Sap inclús allò que ni ells mateixos saben. ● El final de “El sabor de la miel”→amb un judici-moralina que dóna a entendre que coneix l’estat d’ànim. b. Relat de focalització interna ● Els esdeveniments se’ns transmeten des del punt de vista d’un personatge. ● Manca d’informació 68 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana Pot ser: 1) FIXA→ si sempre parla des del mateix lloc, com en el monòleg. 2) VARIABLE→ quan ho veiem a través de dos o tres personatges alternativament. 3) MÚLTIPLE→ quan assistim als esdeveniments a partir de molts llocs (relats epistolars). c. Relat de focalització externa ● El punt de vista no ens deixa accedir als pensaments o sentiments dels personatges o situacions. ● El lector és guiat al llarg de la narració com per una càmera cinematogràfica que es limita a registrar els esdeveniments. Segons Genette “el criteri de focalització no es manté necessàriament constant en tota la durada d’un relat”. Al llarg d’un relat, poden produir-se variacions quant al punt de vista, per això es parla de focalització en relació a un fragment i no a una obra sencera. EL SABOR DE LA MIEL → hi ha desplaçaments des de focalització externa de focalització zero. 2.2) IMPLICA L’ESTUDI DE LA VEU Anàlisis de les relacions temporals entre la veu narrativa i la història: Importa analitzar: 1) Temps de la narració→ La posició temporal de la narració respecte allò narrat. 2) Nivells narratius→els diferents plànols de narració existents en el conte, noveŀla, etc. 1. Temps de la narració Parlem de 4 tipus de narració: 1. ULTERIOR→ passat: “I va agafar la bossa i va eixir de casa…” 2. ANTERIOR→ relat predictiu en futur, dels relats profètics o ciència ficció: “Agafarà la bossa i exirà de casa…” 3. SIMULTANI→ present: “Ha agafar la bossa i ix de casa”. 4. INTERCALAT→ mescla de posicions temporals: present o passat. 2. Nivells narratius ● En una noveŀla o conte poden donar-se 3 nivells: 1. DIEGÈTIC: historia narrada (=diegesis)→ EL SABOR DE LA MIEL : els fets esdevinguts a l’home. 69 L.M Teoria de la literatura- 1er Filologia Catalana 2. EXTRADIEGÈTIC: Exterior als esdeveniments de l’acció→ EL SABOR DE LA MIEL : presentador o narrador que compleix la funció enunciativa. 3. METADIEGÈTIC: Quan tenim una narració dins d’una altra narració (“relat en 2n grau” dins de la historia primaria o en ”relat marc”)→ EL SABOR DE LA MIEL : si l’home troba un mag i li explica una història/ Les mil i una nit, Decameró… En funció d’això, parlem de 1. NARRADOR INTRADIEGÈTIC: intern 2. NARRADOR EXTRADIEGÈTIC: extern 2.3) IMPLICA L’ESTUDI DE LA PERSONA (=SUBJECTE DE L’ENUNCIACIÓ) Segons Genette. l’autor pot triar entre 3 ACTITUDS NARRATIVES (i podem anar d’una a l’altra) 1. Relat heterodiegètic: narrador absent de la historia. Narrador de “El sabor de la miel” 2. Relat homodiegètic: narrador present, personatge secundari. “mujer de los ojos rojos”. 3. Relat autodiegètic: narrador present-protagonista: l’home. 70