PRÁCTICA 7 MACROECONOMÍA II, Exercises for Macroeconomics
canmonra
canmonra

PRÁCTICA 7 MACROECONOMÍA II, Exercises for Macroeconomics

8 pages
5Number of visits
Description
Práctica 7 de macroeconomía II resuelta, GECO.
20 points
Download points needed to download
this document
Download the document
Preview3 pages / 8
This is only a preview
3 shown on 8 pages
Download the document
This is only a preview
3 shown on 8 pages
Download the document
This is only a preview
3 shown on 8 pages
Download the document
This is only a preview
3 shown on 8 pages
Download the document

PRÀCTICA 7 Candela Montesinos Grup 3: GK-P1 Andrea Belinchón 13/05/2019 Emilly Silva Enric Domínguez

EXERCICIS: 1.Considere les següents dades de la Gran Depressió als Estats Units i les crisis dels anys 70’s’i la Gran Recessió a Espanya: A partir de les dades anteriors, responga a les qüestions següents: a) Segons l’evolució de les taxes de desocupació i inflació identifique si la causa de les distintes crisis considerades va ser una pertorbació d’oferta o de demanda agregada. Quines característiques diferencien la Gran Recessió enfront de les altres dos crisis en este terreny? Represente gràficament. La Gran Depressió dels anys 30 va ser una crisi de demanda agregada amb la caiguda de nivell de preus (deflació) i augment de la desocupació. La crisi dels anys 70 va ser una crisi d’oferta agregada com a conseqüència de la pujada dels preus del petroli provocant inflació i desocupació. La darrera crisi, és a dir, la del 2008 va ser com a conseqüència de la bambolla immobiliària en EE.UU. que va ocasionar un gran problema al sistema financer. Per tant aquesta, no va tindre origen en la demanda agregada ni en l’oferta agregada com les altres dos, sinó que va ser una crisi financiera. b) Avalue ara la política fiscal. Quin signe va presentar en els tres casos considerats? Tenint en compte la repercussió de la caiguda de l’activitat i l’augment de la desocupació com a conseqüència de la crisi, considera més aïna activa o passiva la política fiscal als Estats Units en els anys considerats de la Gran Depressió? I a Espanya durant la crisi dels anys 70? I durant la crisi de 2008? Les polítiques fiscals van ser expansives tant en la Gran Depressió com en la crisi del anys 70-80. La política fiscal aplicada en la crisi de 2008 va ser al principi expansiva, amb l’objectiu de ser contracíclica (si hi ha recessió, baixar els impostos i augmentar la despesa pública). A partir de 2010, a conseqüència del gran deute públic que hi havia, es va fer una política fiscal d’austeritat c) Considere l’evolució del tipus d’interés nominal. Com va ser la política monetària en les tres crisis considerades tenint en compte les conclusions anteriors sobre la política fiscal? La política monetària va ser expansiva en la Gran Recessió a la fi d’aconseguir d’aconseguir augmentar la inflació, ja que en alguns sectors privats importants hi havia certa deflació i reduir l’atur (aquest es va situar en taxes prou elevades). La política monetària en la crisi del petroli va ser expansiva i va agravar encara més el augment de la desocupació. Les últimes polítiques aplicades a conseqüència de la crisi de 2008 han deixat de ser les convencionals per la trampa de la liquiditat, és a dir, aquella situació en el que tipus d’interès nominal es situa proper del 0, i per tant, les polítiques monetàries (tradicionals) no tenen efectes, al aplicar-se mesures no convencionals, com pot ser la financiació del sistema bancari en els mercats monetaris.

d) Revise la seua resposta a l’apartat anterior en funció de l’evolució del tipus d’interés real. El tipus d’interès real és . En la crisi del 29 els tipus d’interès real augmentaren com a resultat de la caiguda molt forta en la inflació, és a dir, donant llocs això a una deflació Amb la crisi del petroli els tipus d’interès real augmentaren degut a la baixada en la inflació i pujada dels tipus d’interès nominals. Al període de la crisi recent va disminuir, potser, com a conseqüència del tipus de canvi nominal que va caure. 3. En “Sincronización económica en un área económica y monetaria común”, de l’Informe Mensual de setembre de 2017, de Caixabank, P7_EJ3, s’analitza el problema de la sincronització econòmica en la Unió Europea. Conteste a les qüestions següents: a) Després de l’experiència de la crisi de 2008, creu justificada l’afirmació que “l’euro és un èxit rotund”? Per què? Explique el concepte “d’àrea monetària òptima”. Què s’entén per sincronització del cicle econòmic i quina rellevància té en el debat sobre àrees monetàries òptimes? Sí perquè ha ajudat a un major creixement de tots els països. Una àrea monetària és la unió entre diferents països que comparteixen una moneda única i que han de tindre un cicle econòmic sincronitzat per tal de fer que la política monetària puga ser aplicada per a tots i beneficie a tots. La sincronització del cicle econòmic consisteix en que els països propers o amb unió monetària, els xocs els afecta en la mateixa mesura, és a dir, que tinguen expansió o recessió en el mateix període per a que es puguen aplicar polítiques monetàries iguals per als diferents països. b) Explique perquè és un problema per a la política monetària a Europa l’existència de països en crisi (sud d’Europa) amb països en expansió (Alemanya), com va ocórrer al començament de la crisi de 2008? Perquè en el moment d’aplicar i decidir quines polítiques aplicar, si hi ha un país en crisi i un altre en un moment d’expansió, les polítiques monetària que caldrien aplicar són contraposades i per tant, beneficiarà a uns perjudicant als altres. c) A la problemàtica anterior associada a la gestió de la política monetària en la zona de l’euro, quins condicionants imposa l’autonomia de la política fiscal de cada país membre? Quina justificació tenen llavors les regles fiscals? La justificació de les regles fiscals és que formen part tots els països d’una anió monetària i cal actuar i estar sobre uns certs marges per a que no afecta a la resta. d) Què resultats oferix la comparació de la sincronització econòmica dels Estats Units i l’eurozona abans i després de la crisi? El grau de sincronització de les regions als EUA s’ha mantingut relativament estable durant el període 1990-2016. En el cas de l’eurozona, es pot observar que després d’un augment de la sincronització als noranta, però durant la crisi a l’eurozona va caure de forma significativa. e) Quines diferències hi ha en el grau d’integració del mercat als Estats Units i en l’eurozona? Assenyale tres indicadors del grau d’integració del mercat en ambdós zones monetàries i explique l’actuació diferencial de l’eurozona.

Els factors que expliquen això podrien ser, entre altres, l’arquitectura institucional de la Unió Europea no estava preparada per a xocs d’ex magnitud i el grau d’integració també és menor a la Unió Europea. Els indicadors que poden mesurar el grau d’integració són l’indicador comercial, l’indicador de la mobilitat poblacional i l’indicador de preus. Però la fragmentació és deguda a la pròpia naturalesa de l’eurozona. f) Quins són els 4 principis que regixen en el mercat únic? I a què es deu la fragmentació del mercat a Europa? Els quatre principis que regeixen el mercat únic l’eurozona són la llibertat de mercaderies, la llibertat de treballadors o persones, la llibertat de capitals i la llibertat de serveis. La fragmentació es deu a la naturalesa de la Unió Europea ja que està formada per un conjunt de països distints amb diferents cultures. 5. En “De la Gran Recesión a la actualidad: los errores de la política monetaria y fiscal”, de l’Informe Mensual d’octubre de 2018, de Caixabank, P7_EJ5, s’avaluen els possibles errors de política econòmica en la crisi. Conteste les qüestions següents: a) Quin comportament cíclic han d’experimentar les polítiques fiscal i monetària? Quina és l’opinió generalitzada entre els economistes sobre el comportament d’ambdós polítiques en els anys previs a la Gran Recessió? Quines conseqüències va tindre? Per què? Les polítiques fiscals i monetàries d’un país haurien d’actuar com a estabilitzadores de l’economia i tenen que ser de caràcter contracíclic, és a dir, estimular-la en els períodes recessius del cicle econòmic i intentar asegurar un creiximent sostingut i equilibrat de l’activitat econòmica en les fases d’expansió per estar millor preparat per a les èpoques de crisi. Els economistes coincideixen en senyalar que en els anys previs a la Gran Recessió, ambdues polítiques foren excessivament acomodaticies en EE.UU. i l’eurozona, el que va afavorir la creació de desequilibris financers i macroeconòmics. En la qüestió monetària, la debilitat de les polítiques també s’explica perquè les autoritats es centraren en l’evolució dels preus, però no van tindre en compte els riscos macrofinancers que dites polítiques implicaven. b) Què diu la regla de Taylor sobre la política monetària als Estats Units abans de la crisi? Per què? Utilitze en la seua explicació el gràfic de la pàgina 34. La regla de Taylor indica qual hauria de ser el tipus d’interès fixat pel BC en funció de la inflació , una mesura de quant de lluny es trobe l’activitat econòmica del seu potencial i altres variables addicionals. En el primer gràfic es pot veure com, efectivament, el tipus d’interès fixat per la Reserva Federal es va situar entre 2005 i mitjans de 2005 molt per baix del sugerit per la regla de Taylor. Així mateix, si comparem les dos regles de Taylor, es pot veure que són semblants, de manera que els errors derivats d’una estimació imprecisa en temps real tingueren un paper modest. c) Quines conclusions oferix la mateixa anàlisi per a l’eurozona? Quin paper va tindre en això la falta d’harmonització cíclica analitzada en un exercici anterior? Quins països es van veure perjudicats? Quines conseqüències va tindre en el cas espanyol, tenint en compte la situació del mercat immobiliari en eixos anys? Si observem el segon gràfic, podem extraure dos conclusions sugerents. Primer, la diferència entre el tipus d’interès sugerit per la regla de Taylor i el tipus d’interès oficial del BCE ens mostra que la política monetària del BCE era més sensible a la situació econòmica dels països core que a la dels perifèrics entre els anys 2002 i 2005. En segon lloc, la miopia a l’hora d’identificar la fase del cicle econòmic en el que es trobava cada pais sí que va poder ser molt rellevant en Europa, ja que la diferècia entre el tipus

sugerit per la regla de Taylor correcta i el que s’obté amb dades en temps real és de 0,7 i 1,3 p.p. per als països core i perifèrics, respectivament. Així, les autoritats monetàries posiblement van pensar que la necessitat de pujar els tipus era menys urgent del que realment era. d) Respecte a la política fiscal en eixos anys, va funcionar correctament? Per què? Quines conseqüències va tindre que alguns països presentaran n nivell de deute públic excessiu al començament de la crisi? Creu que Espanya guarda hui similituds amb aquella situació? Per què? En el que a política fiscal es refereix, la funció estabilitzadora que se li atribuix tampoc va funcionar eficaçment en els anys previs a la crisi en EE.UU. ni en l’eruzona. De fet, les polítiques fiscals que es varen prendre en alguns països de l’eurozona quan l’economia encara estava en expansió abans de la crisi constituixen un exemple de manual de com els efectes adversos d’una recessió pot veure’s amplificats depenent de les decisions en materia fiscal. Així, aquells països cuyo invell de deuda no s’havia reduit lo suficient els anys anteriors a la crisi afrontaren la recessió financera en una situació delicada que no els va permetre realitzar polítiques fiscals expansives per moderar la caiguda de l’activitat, ja que això habria posat en duda la sostenibilitat de la deuda pública. La política fiscal d’aquestos països va acabar sent procíclica, pues tingueren que ajustar els seus comptes públics durant la fase recessiva el cicle, en lloc de realitzar aquestos ajusts durant els anys previs, quan l’economia creixia per damunt del seu potencial. 6. Conteste a les següents qüestions, utilitzant el model OA-DA en la seua explicació: a) Qualsevol deflació, independentment del seu origen, és igualment preocupant? Depenent, precisament, de l’origen de la deflació, quina política econòmica recomanaria per a combatre-la? No. El model OA-DA permet explicar la causa de la deflacio, que pot ser provocada tant per la caiguda de la DA com per l’expansió de la OA a curt termini. En el primer cas, és més preocupant, ja que la deflació acompanya la caiguda de la producció; però en el segon cas, la deflació és beneficiosa, ja que la seua causa és la reducció dels costos, i per tant, la producció s’incrementa. Si la deflació es produeix per la caiguda de la DA, la política econòmica recomanada és una política fiscal expansiva per pujar la demanda agregada. En el cas de que la deflació sorgisca per l’augment de l’oferta monetària (una baixada dels costos de les materies primes, per exemple), no fa falta cap canvi, ja que els xocs d’oferta transitoris si no s’acomoden fan tornar a l’economia al punt inicial. b) Conteste a la pregunta anterior substituint la paraula “deflació” per “inflació”. La inflació, al igual que la deflació, pot ser originada per dos motius: per un augment de la DA o per un xoc d’oferta negatiu. En el primer cas, l’augment de la inflació és bó, ja que suposa un augment de la producció; però en el segon cas, la inflació és perjudicial perquè un xoc negatiu d’oferta (augment dels preus del petroli) fa pujar la inflació i redueix la producció. Quan la inflació és provocada per l’augment de la DA, no fa falta prendre cap mesura al respecte, ja que a llarg termini les expectatives s’ajustaran i els preus, la inflació i la producció tornaran al seu punt d’origen. En el cas de que la inflació es produisca per l’augment dels preus de un producte o servei, tampoc serà necessari fer cap canvi, ja que els xocs d’oferta transitoris si no s’acomoden fan tornar a l’economia al punt inicial. c) Responga als dos apartats anteriors utilitzant la corba de Phillips.

-De l’apartat a): ·DA

·OA curt termini (baixada dels preus de les materies primes)

-De l’apartat b): ·DA

·OA curt termini (pujada dels preus del petroli)

QÜESTIONS: 1. (Convocatòria de juny de 2016) En un context en què consum i inversió depenen d’un tipus d’interés que no és el de l’actiu tradicional d’intervenció del banc central, el millor que pot fer este per a provocar una expansió econòmica és incrementar les compres del dit actiu en el mercat obert. Comente, raonadament, la veracitat o falsedat de l’anterior proposició. Efecte del QEel tipus d’interès rellevant per al consum i la inversió no és , és , que és el rendiment d’actius privatsamb un cert risc. Per a modificar es pot: influir en el valor esperat del tipus d’interès; o mmodificar mitjançant la compra-venda d’actius per part del BC. Si el BC compra actius amb risc es redueix augmentant el seu preu i per tant, reduint el seu rendiment . Així es produirà un augment del consum i de la inversió. Per tant, l’afirmació és verdadera. 3. (Convocatòria de juny de 2017) Quins són els costos i els beneficis de la deflació? Enumere i descriga breument. La deflació pot ser positiva si és deguda a una expansió de la OA c/t per una reducció dels costos. Si aquesta reducció dels costos es produeix per un augment de la productivitat, l’economia s’expandeix i la producció potencial, donat que la corba d’OA ll/t es desplaça cap a la dreta. 4. (Convocatòria de juny de 2017) Què s’entén per trampa de la liquiditat i quines implicacions de política econòmica té? És cert que la política monetària no compta amb cap mecanisme eficaç de política monetària quan s’anul·la el tipus d’interés del seu actiu tradicional d’intervenció? Explique raonadament. La trampa de la liquiditat és una situació en la què el tipus d’interès nominal és tan baix que els agents són indiferents entre tindre diners o bons, ja que la possessió d’aquests no ofereix rendibilitat. Si aquesta trampa es verifica, suposa que la demanda de diners i la LM es tornen horitzontals al tipus d’interès nul, i la política monetària deixa de ser eficaç perquè és incapaç de reduir més el tipus d’interès nominal; una vegada aconseguit el tipus d’interès nul, l’increment de M no té efectes. És cert que la política monetària no té cap mecanisme eficaç quan s’anul·la el tipus d’interès del seu actiu tradicional d’intervenció; la política monetària convencional no resulta eficaç perquè no modifica (tipus d’interès dels actius amb risc, és a dir, tipus d’interès dels agents privats). Així, la política monetària convencional no aconsegueix els resultats esperats, i les injeccions monetàries convencionals no aconsegueixen modificar l’oferta de crèdit disponivle perquè no modifiquen el tipus d’interès rellevant per a aquesta, Per tant, per a resultar eficaç, la política monetària ha d’operar amb actius diferents a l’actiu clàssic d’intervenció, freqüentment de titularitat privadam i sempre de venciment major que el dels actius clàssics (3 mesos).

4bis.- (Convocatòria de juliol de 2017) En què consistix la trampa de la liquiditat? Quines conseqüències té la seua existència sobre les possibilitats de la política monetària? Quines alternatives existixen al seu ús? Amb quins costos?

Per trampa de la liquiditat es coneix una situació en què el tipus d’interès nominal és tan baix que el públic és indiferent entre tenir diners o bons, ja que la possessió d’aquests no ofereix rendibilitat.

Si es verifica la trampa de la liquiditat, la demanda de diners i la LM es tornen horitzontals al tipus d’interès nul, i la política monetària deixa de ser eficaç perquè és incapaç de reduir més el tipus d’interès nominal.

Si es conjuga un dèficit públic creixent en un context pròxim a la trampa de la liquiditat, podem veure que la situació no es favorable a l’efectivitat de la política monetària.

Alternatives al seu ús:

• Finançament al sistema bancari en els mercats monetaris:

Barra lliure de liquiditat : El BCE concedeix tota la liquiditat que els bancs li sol·liciten al tipus d’interès establert.

Increment en la llista d’actius admesos: El BCE va acceptar els actius ilíquids per als quals no hi havia mercats (títols hipotecaris).

Augment de les entitats que podien recórrer a les seues operacions: Es va passar de 140 a 2.000.

Increment dels terminis als quals presten als bancs: es va passar de 3 a 6 mesos, posteriorment a un any, i finalment a 36 mesos

Securities Market Programme. Intervenció del BCE en els mercats de deute: • Compra «esterilitzada» de bons de deute públic i privat.

6. (Convocatòria de juliol de 2018) “Quan les decisions de consum i inversió dels agents econòmics depenen de tipus d’interés que no són els tradicionals d’intervenció de la política monetària la seua efectivitat s’incrementa, ja que desapareixen les conseqüències negatives de la pujada dels tipus d’interés amb motiu de la lluita contra la inflació”. Comente, raonadament, la veracitat o falsedat de l’anterior afirmació. Aquesta proposició és falsa. Friedman va modificar el model IS-LM per analitzar l’efecte de QE consistent en fer diferents els tipus d’inte`res nominals d’intervemció del BC, , i el rellevant per a les decisions de consum i inversió, , sobre la qual actua el QE. La política monetària convencional, per tant, mitjançant les operacions d’oferta monetària (clàssiques) no resulta eficaç, ja que no modifica el paràmetre . Així, la política monetària convencional pot assolir el límit inferior del tipus d’interès d’intervenció o pròxim a aquest (trampa de la liquiditat) sense aconseguir resultats (com ha passat). És a dir, les injeccions monetàries convencionals no aconsegueixen modificar l’oferta de crèdit disponible, ja que no modifiquen el tipus d’interès rellevant, . Per a que aquesta política resulte eficient, la política monetària hauria d’operar amb actius diferents a l’actiu clàssic (de titularitat privada) i amb un venciment major que el clàssic.

no comments were posted
This is only a preview
3 shown on 8 pages
Download the document