16 preguntes resum història, Ejercicios de Periodismo. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
mformarc
mformarc

16 preguntes resum història, Ejercicios de Periodismo. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

38 páginas
7Número de visitas
Descripción
Asignatura: Història de la comunicació, Profesor: David Martinez Fiol, Carrera: Documentació, Universidad: UAB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 38
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento

Preguntes finals història

1. La crisi de l’antic règim (1766-1833)

L’Antic Règim era el nom amb el que els revolucionaris francesos anomenaven a la

forma de vida existent a Europa abans de la Revolució. Les seves característiques es

basen en una economia poc desenvolupada, una societat estamental, un sistema politic

absolutista i una cultura dominada per la religió. A més, a causa del decret de nova

planta de l’any 1716, s’estableix una estructura jerarquica piramidal, es a dir, que el rei

anomena un capità general a cada regne o província i aquest és cap d’economia, de

justicia... Això demostra el gran poder militar que caracteritza aquest règim, a causa de

l’estat absolutista. Per altra, banda, la petita i mitjana noblesia creen les primeres idees

del lliberalisme espanyol, i a finals del segle XVIII se n’adonen que l’absoultisme va

malament pels seus negocis i volen acabar amb ell.

El 1766 aquest regim es comença a quebrar amb el Moti d’Esquilache, que va ser una

revolta a Madrid i acaba de trencar-se el 1808 amb el començament de la invasió

napoleónica.

Ferran VII va ser l’últim monarca absolutista, i el seu regnat es pot dividir en 4 èpoques:

1808-1814: Guerra del francès

1814-1820: Restauració absolutista

1820-1823: Trienni liberal

1823-1833: Dècada absolutista

La Guerra del Francès comença a causa del 1r Ministre Godoy, que deixa passar a les

tropes napoleòniques per passar a Portugal, tot i que moltes d’elles s’estableixen a

diferents zones d’Espanya, i així comença la invasió. A més, durant la guerra, Napoleó

convida a la familia reial a Bayona i els reté allí. Mentrestant, la gent a Espanya es rebel·la

contra els francesos i així comença la guerra.

A Bayona, Napoleó redacta una carta otorgada per tal que reini el seu germà Josep. A

causa d¡això, tots els capitans generals han d’obeïr Josep i no saben què fer davant la

subllevació del poble, cosa que porta a la societat a rebutjar l’estamentació.

Durant la guerra, es creu que s’ha de crear una nova administració perquè en cas de

guanyar contra els francesos s’hauria d’establir una nova institució liberal amb Ferran

VII com a rei. Es creen unes juntes superiors a diferents llocs per tal de coordinar els

moviments civils i militars. Aquestes s’ajunten i creen una superior conguda com Consell

de Regència, que té com a finalitat la restauració borbònica. Aquesta junta convoca

eleccions per tal d’escollir diputats a les Corts de Cadis Surt “La Pepa” o Constitució

de Cadis (1812), amb les següents característiques principals:

• Corts unicamerals

• Poder executiu del rei

• Sufragi universal masculí indirecte

• Estat confessional

L’any 1814, Ferran VII torna a Espanya i derroga La Pepa, restableix l’absolutisme i

persegueix als liberals.

L’any 1820, el coronel Riego fa un pronunciament i comença el Trienni Liberal, el qual

destaca per el jurament de Ferran VII a la Constitució del 1812, les reformes liberals

contra el rei, l’Esglèsia els nobles i pagesos i els aixecaments reialistes a Catalunya.

Això dura 3 anys, ja que després la Santa Aliança envia un exèrcit (Fills de Sant Lluís) per

tal d’acabar amb el constitucionalisme, reestablir l’absolutisme i nomenar Ferran VII una

altra vegada.

10 anys més tard, però, mor Ferran (1833) i deixa la corona en herència de la seva filla

Isabel ll, que té 3 anys. A causa d’això, comença una guerra civil entre els seguidors

d’Isabel i de Carles, que era el germà de Ferran, per veure qui hereda la corona. Això es

coneix com les guerres carlines.

2. Consolidació de l’Estat lliberal (1833-1874)

A causa de la coronació d’Isabel II, que té 3 anys, després de la mort del seu pare Ferran

VII, el seu tiet Carles Maria Isidre, es proclama Rei d’Espanya. Això comporta l’esclat de

la Primera Guerra Carlina (1833-1840) que es divideix en Isabelins i Carlins:

Isabelins: busquen la liquidació de l’Antic Règim

Carlins: tradicionalistes, antilliberals, partidaris de l’absolutisme i catolics.

Durant aquesta guerra, l’any 34, els isabelins redacten l’Estatut Reial (constitució del 34)

amb les següents característiques principals:

• Sobirania regeix en la Corona

• Dues cambres d’elecció censitària (Pròcers i procuradors)

• Un 0,5% de la població pot votar als procuradors

Durant la 1a Guerra Carlina, la reina Regent és Maria Cristina, mare d’Isabel. Tot i aixó,

l’any 40 s’exilia a Paris i les Corts anomenen a Espartero, fet que comporta un retorn

dels progressistes al Govern fins l’any 43, on els moderats, liderats per Narváez van

tornar a fer un cop d’Estat, i van tornar a governar els moderats. Així que un any més

tard, el 1845, van redactar una constitució (Constitució de 1845) amb les següents

característiques principals:

• Gran importància a la religió, la acatolicitat no existeix.

• Sobirania del Rei amb les Corts i poder executiu de Corona i Govern

• Retall en llibertats individuals

Aquest govern va durar fins l’any 54 quan Espartero va fer un altre cop d’Estat i així va

començar el bienni progressista, on s’intenta redactar una constitució, però no s’arriba

a promulgar. L’any 1856, Narváez torna a fer un cop d’Estat i tornen a governar els

moderats, aquest cop fins 1868 amb una coalició moderada-unionista.

Com a fets destacables d’aquests anys, del 46 al 49 es dóna la Segona Guerra Carlina.

L’any 68, a causa de la pèrdua de suport politic a la monarquia d’Isabel ll, s’origina la

Revolució de setembre de 1868, que deriva en l’exili de la Reina Isabel a França i en

l’inici del sexenni democràtic. Aquest sexenni es divideix en 3 parts:

-El govern provisional (1868-1871)

-Monarquia democràtica d’Amadeu l (1871-1873)

-1a República (1873-1874)

Els grups republicans del sexenni eren els unitaris (Castelar) i els federals (Pi i Margall).

Aquest Sexenni va redactar la Constitució de 1869, amb les següents característiques:

• Sufragi universal sense dones (el cens electoral passa de ser d’un 1% a un 50%)

• Espanya com a monarquia constitucional (Serrano Regent i Prim cap de Govern)

• Llibertats individuals i de premsa

Aquest sexenni dura fins 1874, tot i que és el 1871 quan es comença a tambalejar amb

l’assassinat de Prim. El 1873, Amadeu abdica i s’implanta la Primera República

parlamentària, amb característiques com el projecte de Constitució on es declarava

Espanya com una República Federal. L’any següent i durant la moció de censura a l’últim

president de la República, Pavia fa un cop d’Estat i obre el periode de govern autoritari

de Serrano, sota l’aparença de República unitària de signe conservador. Però això li dura

poc, ja que l’any següent Martínez Campos fa un altre cop d’Estat per tal de restaurar

els Borbons, amb el suport de moderats i progressistes, acabant així amb la República i

establint Alfons XII com a rei.

Aquest període està clarament marcat per una gran importància militar, fet que

converteix l’exèrcit en pràcticament un partit polític força independent dels altres

partits.

3. L’Espanya de la restauració Alfonsina (1875-1902)

Després del cop d’estat de Pavia i del reestabliment de la monarquia borbònica amb

Alfons XII al capdavant, l’any 1876 es redacta la constitució, on s’intenta rectificar el

procès revolucionari del 68. Aquest cop, però, la constitució es de caire lliberal-

democràtica i es deixen els militars en un segon pla.

L’any 1885 va morir el rei Alfons XII i la seva esposa Maria Cristina d’Habsburg va assumir

la Regència fins el 1902 quan el fill del rei, Alfons XIII va ser major d’edat i va governar.

Una persona clau en la restauració Alfonsina és Cánovas del Castillo, que és el cap del

partit lliberal-conservador, i opina que el problema de la monarquia isabelina era que la

gent no se sentia identificada i això portava a aixecaments. Segons ell, els civils havien

de manar en les administracions. Creu que els militars han d’anar a fer mèrits a les

colònies, i els polítics han de fer política (trencament amb època pasada). També creu

en la creació de dos partits que defenguin la dreta i l’esquerra,, així que del 76 al 81

manen els conservadors i llavors s’aconsegueix que Sagasta construeixi un partit

d’oposició i guanyi per majoria. Així es crea el bipartidisme com a sistema de

balançament equilibrador. Això dura fins 1898 gràcies a la trampa electoral, la qual

estava recolzada per Alfons XII (que té capacitat d’arbitratge). Així surt el caciquisme.

Tot i així, durant aquesta dècada la violència anarquista va ser especialment dura i va

haver nombrosos assassinats, entre ells el propi Cánovas.

Respecte a l’opoisció del sistema, trobem que el carlisme va anar perdent força i es va

anar dispersant, els republicans van participar en el joc electoral i tenien minoria en el

parlament i els socialistes es van organitzar l’any 79 quan Pablo Iglesias va fundar el

PSOE.

També durant l’última dècada del segle XIX, Cuba, Puerto Rico i Filipines s’independitzen

d’Espanya Cop molt dur pel conjunt de la societat espanyola

A causa d’aquesta pèrdua, es qüestiona el sistema i els partits que el formen. A causa

d’això, s’inicia un nou periode dins de la Restauració anomenat regeneracionisme

polític, com a intent de reforma del sistema des dels propis partits dinàstics. I així

arribem al relleu generacional dels líders polítics: Maura (Conservador) i Canalejas

(Liberal).

4. Els orígens del catalanisme polític (1878-1901)

El catalanisme inicialment busca reformar l’Estat espanyol fent Barcelona com a capital

o doble capital.

Centre Català (1882): Valentí Almirall defèn que l’estructura espanyola no

funciona i que lo natural hauria de ser una confederació, però els Borbons

estableixen un estat centralista i l’Estat lliberal ho recolza. Almirall trenca amb

aquest sistema perquè el troba complicat i creu que el federalisme no funciona

per seguir sent massa centralitzat. Llavors planteja que l’estructura hauria de ser

de dues entitats diferenciades (Castella i Aragó) on cada territori decideixi la

manera de gestió. A més, muntaria una república federal dins d’Aragó. Aquesta

proposta surt com a resposta del fracàs de la 1a República i del Sexenni

democràtic, i atrau a intelectuals d’esquerres, carlins i industrials, que s’ajunten

i formen el Centre Català.

3 anys després, l’any 85, Valentí Almirall adreça a la reina regent el Memorial de

Greuges, on es demanava una millora de la precària situació econòmica catalana.

• L’any 1887 el Centre Català es trenca i tots els sectors que el recolzaven creen la

Lliga de Catalunya, amb intenció política i plantejaments catalanistes poder

regional per aconseguir l’autonomia.

• L’any 1891, la Lliga de Catalunya decideix que cal una organització més ample

que abasti Cataluyna, i no només com a partit polític sinó que sigui un moviment.

En resum, es vol crear una macroorganització que agrupi organitzacions petites

sense afectar en la seva autonomia. Així sorgeix la Unió Catalanista, que crea els

seus propis estatuts i els presenta al govern civil. L’any següent, es convoca una

assamblea i es redacten unes bases de l’organització que acaben esdevenint els

drets i deures de cadascú. També redacten el poder regional (autonomia) de

Catalunya. Això es coneix com a Bases de Manresa, en elles hi redactaren:

o Les competències que correspondran al poder central

o Característiques del poder regional s’estableix que el poder policial o

militar estigui en mans del poder regional. En resum, busca la idea de

l’existència d’un poder regional que no trenca amb l’Estat espanyol i que

manté les competències d’ordre públic i exèrcit i fer una admnisitracio

composta per gent que visqui a Catalunya.

• La Unió es divideix en dos sectors: els possibilistes, que creuen que la unió s’ha

de presentar a les eleccions i els nacionalistes radicals, que creuen que

presentar-se no serveix per a res. A causa d’aquesta disputa, la Unió s’acaba

trencant i sorgeix el Centre Nacional Català, (1900), el qual té intenció de

presentar-se a eleccions. Per altra banda, també es crea Unió Regionalista.

• L’any 1901, les dues formacions van formar una coalició electoral i van obtenir

elecció al Parlament de Madrid. Aquest èxit electoral fa possible la fusió entre

les dos i així neix la Lliga Regionalista (òrgan de difusió: La Veu de Catalunya).

Aquell mateix any també hi van haver eleccions municipals i la Lliga va presentar

candidats a Barcelona i guanyen amb 11 regidors. El seu projecte polític es basa

en la reivindicació autonomista, la denúncia contra la corrupció del Govern

central i en favor i defensa dels interessos econòmics de les classes benestants,

des d’un punt de vista conservador i monàrquic.

5. El moviment catalanista entre 1901-1923

Després de la victoria de la Lliga Regionalista, la qual havia sorgit de la fusió entre el

Centre Nacional Català i la Unió Regionalista en les eleccions de 1901, tant

parlamentàries com municipals, el partit va anar a menys: l’any 1904 molts van

abandonar el partit a causa del seu pensament en contradicció amb la majoria dels del

partit. La principal diferència entre els possibilistes i els intransigents era que els

primers eren partidaris d’acords amb el govern en benefici de les corporacions

econòmiques i d’avenços autonomistes i els segons, no. Alguns d’aquests intransigents

que van escindir van crear, l’any 1906, el Centre Nacionalista Republicà, un partit que

es definia com a nacionalista, democràtic i republicà, i al qual van afegir-se alguns

militants provinents del federalisme. Aquest partit va tenir una incidència electoral

escassa, ja que el partit de Lerroux s’emportava gran part de la votació republicana.

La pressió anticatalanista va incitar les forces catalanes a presentar-se coalitzades a les

eleccions generals del 1907, sota el nom de Solidaritat Catalana, una coalició que

agrupava totes les forces catalanes (des de carlins fins als republicans federals, incloent-

hi la Lliga), tret dels dinàstics i Lerroux. Tot i reunir 41 de 44 diputats, el projecte no va

prosperar a causa de l’heterogeneïtat del grup i el dirigisme de la Lliga, juntament amb

els fets de la Setmana Tràgica, que van acabar sent el detonant de la dispersió del grup.

L’any 1909, esclata a tota Catalunya, malgrat que sobretot a Barcelona una revolta

popular coneguda com a Setmana Tràgica. Aquesta va ser inicialment una revolta en

contra de la guerra i contra l’injust sistema de quintes establert al port de Barcelona,

però va passar a adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia

social i cultural de l’Esglèsia. Durant aquesta setmana, on es va declarar inclús l’Estat de

Guerra a causa de la violencia i agressivitat de la revolta, es van celebrar mes de 200

consells de guerra, i hi va haver un gran nombre de ferits i morts. Però més que social,

la Setmana va tenir una repercussió política molt forta, sobretot a Catalunya: els

lerrouxistes van ser desacreditats pel comportament oportunista dels dirigents; la

classe obrera va deixar de confiar en els polítics republicanismes i l’anarquisme va

guanyar força; respecte el catalanisme, Solidaritat Catalana va desintegrar-se i la Lliga

Regionalista va patir un retrocès electoral molt important, acusada d’haver donat

suport a la repressió.

En aquest context, Catalunya necessitava un programa de millora de les

infraestructures, la modernització del sistea educatiu i el foment de la llengua i cultura

catalanes. Amb aquest objectiu, la Diputació de Barcelona amb el suport d’altres,

promou la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions catalanes i presenta una

proposta en aquesta direcció al govern liberal de Madrid. Canalejas es compromet a

portar endavant el projecte de Mancomunitats, aprovat per les corts l’any 1912. Tot i

això, després de l’assassinat de Canalejas el mateix any, el senat va bloquejar el projecte

i l’any següent el govern conservador de Dato va publicar un decret on deixava a les

diputacions mancomunar-se només per a fins administratius.

L’any 1914 es va constituir La Mancomunitat de Catalunya amb Enric Prat de la Riba

com a president. Tot i que només era una delegació de les funcions que ja tenien les

diputacions i, a més, el govern podia suspendre-la en qualsevol moment ja que era tan

sols un ens administratiu. La Mancomunitat té dos objectius principals: el

desenvolupament econòmic i el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un

projecte cultural i educatiu.

Més endavant, l’any 1918, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat comencen una

campanya en defensa de l’autonomia, esperonats per la voluntat d’Alfons XIII de

resoldre el tema català. A començaments del 1919 es presenta a Madrid un Projecte

d’Estatut de Catalunya, on es proposava la formació d’un govern català i d’un parlament

elegit per sufragi universal. Però el projecte és rebut de mala manera pel govern de

Madrid i pel monarca, a més de crear una intensa campanya en contra.

Finalment, davant el que anomenaven la claudicació de la Lliga a Madrid, les forces

d’esquerres van proposar fer una renovació dels seus princips basada en la necessitat

de catalanitzar el republicanisme, a causa de la petjada anticatalanista de Lerroux. Així

sorgeix el Partit Republicà Català l’any 1917 creat per Lluis Companys. A més, l’any 1922

un grup d’intel·lectuals descontents amb la política de la Lliga abandona el partit i crea

Acció Catalana. Aquell mateix any, Macià funda l’organització Estat Català, amb

postulats independentistes.

6. La crisi del sistema de la restauració (1902-1923)

Com a conseqüència de la forta commoció política del desastre de 1989, el règim de la

restauració va entrar en una nova fase que es va iniciar just abans de l’entrada d’Alfons

XIII i acaba amb la proclamació de la 2a República.

L’any 1902, Alfons XIII puja al tro i, a la vegada, hi ha una renovació dels líders polítics

dels partits dinàstics Partido Conservador amb Antoni Maura, i Partit Liberal amb

Canalejas.

A l’oposició trobem el republicanisme com a força principal juntament amb el

catalanisme, que van constituir la minoria parlamentària més nombrosa al

començament del s. XX. Aquest republicanisme a Barcelona estava liderat per Lerroux,

qui va tenir molta influència entre les classes populars amb èxits electorals notables. Era

fortament anticatalanista, anticlerical i proposava un discrus demgògic i revolucionari.

Per altra banda, durant el primer terç del s.XX es van incrementar el nombre de

socialistes i anarquistes, que eren forces predominants del moviment obrer i van

multiplicar les seves actuacions en defensa d’unes millors condicions de treball. Els

principals partits i sindicats eren:

PSOE: Defensava l’acció política i no defugia aliances electorals amb burgesia.

UGT: Partidari d’acció política per aconseguir reformes socials i laborals.

PCE (Partido Comunista España): Alguns militants es van tornar afins al

moviment bolxevic i van escindir del PSOE.

Anarcosindicalisme: tendència que va tenir un paper important a la vaga de

1902 a Bcn, va promoure la creació de Solidaridad Obrera: federació

d’associacions de treballador de caire apolític i reivindicatiu. L’any 1910 creen la

CNT (Confederació Nacional del Treball)

CNT: Revolucionària, independència del proletariat respecte burgesia i

institucions, apoliticisme del moviment obrer, unitat sindical de treballadors,

enderrocar capitalisme.

En aquest context d’intent de reforma política, i amb el recent record de la pèrdua a la

Guerra de Cuba, l’any 1909 va esclatar una violenta protesta popular a diferents indrets

de Catalunya, sobretot a Barcelona, això es coneix com la Setmana Tràgica.

La mobilització va ser primordialment en contra la guerra i contra l’injust sistema de

quintes que es va iniciar al port de Barcelona. El dia 24 de juliol es va constituir un comitè

de vaga mobilitzat per republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, i la revolta va

durar tota una setmana, ja que va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig

a l’hegemonia social i cultural de l’Església. Tant va ser la importància de la Setmana que

les autoritats van declarar l’Estat de Guerra i van enviar reforços. El nombre elevat de

morts i ferits va radicalitzar el moviment insurreccional, pero la falta de direcció i

coordinació polítiques va derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven

indiscriminadament.

A causa de l’actuació del Govern i les protestes que això va comportar, el govern

conservador de Maura va caure. El fracàs del moviment va provocar el desengany de

sectors de la classe obrera respecte el republicanisme i l’afavoriment de l’arrelació a

l’anarquisme.

A causa de la incapacitat del règim de donar solució a la crexent conflicitivitat dels

primers anys, el 1917 va esclatar una greu crisi política i una vaga general

revolucionària.

Aquesta vaga es dóna per diferents raons:

Protesta militar: A l’exèrcit hi ha un nombre excessiu d’oficials en relació amb el

de soldats. El fort descontentament entre els oficials de graduació mitja-baixa

comporta a la formació de juntes de defensa, les quals reclamaven un augment

salarial, s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra i demanaven un augment

salarial.

Crisi política: El govern era en ans d’un gabinet liberal però davant les acusacions

de corrupció política va decidir clausurar les corts. L’any següent, una

representació de diputats va demanar la reobertura de la cambra ja amb Dato

(conservador) com a cap de govern. El govern s’hi va negar i va declarar l’Estat

d’excepció i va endurir la censura de premsa.

La vaga general revolucionària: CNT i UGT van acordar signar un manifest

conjunt per instar el govern a intervenir per aturar la puja dels preus. Tot i això,

la UGT va fer una crida a la vaga general i aquesta protesta va adquirir un caràcter

polític perquè les forces obreres convocants reclamaven el fi de la monarquia.

A partir d’aquesta crisi, la incapacitat dels governs per reformar el sistema polític va

comportar el règim de la restauració a la seva crisi definitiva.

Per resoldre la crisi del 1917, es va recórrer a la formació d’un govern de concentració

amb la participació dels líders dinàstics (tant conservadors com liberals), però les

diferències entre els coalitzats impossibilita la consensuació d’un programa de reformes.

L’any 1918 es torna al sistema de torn dels partits dinàstics tot i que, a causa de la falta

d’un lideratge fort, es van fragmentar en diverses faccions.

L’any 1921, després de les derrotes militars al Marroc (Annual), es crea un nou govern

de concentració (Gobierno Nacional) caracteritzat per integrar als líders de diferents

faccions dinàstiques, un representant de la Lliga i del Partido Reformista. Aquesta

coalició tampoc va aconseguir l’estabilitat política (fins a deu canvis de govern en 5 anys)

i es va arribar a mesures com la suspensió de les garanties constitucionals i la clausura

del Parlament.

A més, a Espanya la producció va baixar, va augmentar l’atur i els preus van pujar, cosa

que va provocar la mobilització social i l’augment del sindicalisme. Això va comportar

diversos conflictes com la Vaga de La Canadenca, la qual va durar un mes i mig i va

acabar amb un acord pel qual la patronal acceptava la readmissió dels acomiadats,

augments salarials i la jornada de vuit hores. Tot i això, aquest acord no va significar la

pau social, sinó que es va produir un violent enforntament entre sindicats i la patronal.

Gràcies a això es va crear el Sindicat Lliure, per part de la patronal per tal de combatre

el sindicalisme anarquista Aquest enfrontament va comportar l’època que es coneix

com el pistolerisme: ambdos bàndols contractaven pistolers que mataven els caps de

cadascun d’ells. Entre les morts destaca la del cap de govern Dato l’any 21.

Finalment trobem el problema del Marroc, durant la guerra el Riff, el general Silvestre

va iniciar una ofensiva que va acabar amb una derrota aplastant a Annual.

El 1923, amb governs inestables i una tensió social greu, l’anunci de la discussió al

Parlament del cas d’Annual, la por a responsabilitat polítiques i a la implicació del

monarca, va fer que es mobilitzessin sectors de l’exèrcit i de la dreta que des de feia

temps veien la solució a la crisi en una dictadura militar.

7. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

A causa de la gran inestabilitat política i la greu tensió social durant el règim de la

Restauració, i a causa de les grans crisis que van colpejar Espanya des del 1917 fins el

1923, aquell any, després d’esclatar la derrota d’Annual, alguns sectors de l’exèrcit i de

la dreta van veure la solució en una dictadura militar. Així, el dictador va anunciar per

mitjà d’un manifest amb pretensions regeneracionistes la ferma voluntat d’acabar amb

les pràctiques caciquistes i de posar fi a la corrupció política. Però tot i aquets missatge,

el veritable objectiu de Primo de Rivera era evitar que el règim polític acabés

democratitzant-se. Tot i així, la dictadura va comptar amb diversos suports: els catòlics,

els monàrquics conservadors, els regionalistes, el Sindicat Lliure, la UGT i les patronals.

Aquesta dictadura va tenir dues fases successives:

Directori militar (1923-1925): consell de ministres integrat exclusivament per

militars, tot i que el mateix any va incloure personalitats civils com José Calvo

Sotelo, i es va passar al

Directori civil (1925-1930): consell de ministres integrat també per civils, tot i

que amb més pes militar.

Per tal de promoure l’adhesió al nou sistema (s’intenta institucionalitzar el règim, per

tal de donar-li continuïtat i permanència) es crea un partit únic anomenat Unión

Patriótica, un partit sense ideologia definida, tret de la catòlica, amb la missió de

proporcionar suport social a la dictadura i de seguir les directrius del poder.

En el context social, es van crear els jurats mixtos o comitès paritaris, que eren un

conjunt de patrons, obrers i representants de l’Estat, on aquests últims exercien

d’àrbitres. La seva finalitat es basava en resoldre per arbitratge previ els conficltes

laborals, ja fossin individuals o col·lectius a cada sector local de la producció. Va destacar

l’Organització Corporativa Nacional.

Finalment, l’oposició creixent a Primo de Rivera es va intensificar quan inclús el rei es

van convèncer que la dictadura era un perill per a la continuació de la monarquia. Així,

Alfons XIII va retirar la confiança en el dictador, que va dimitir el gener de 1930.

El general Berenguer el va substituir amb la missio d’organitzar un procés electoral

progressiu que permetés tornar a la normalitat constitucional. Així, Berenguer va ser

incapaç de complir la tasca i el 1931 va ser substituit per un govern presidit per l’almirall

Aznar, el qual va decidir convocar eleccions municipals (consideraven que eren menys

perilloses per la monarquia. Tot i que s’intentava tornar a la normalitat com si res, el

recolzament d’Alfons XIII a la dictadura va convertir aquestes eleccions en un plebiscit a

favor o en contra de la monarquia.

8. L’oposició a la dictadura de Primo de Rivera i la vertebració de la 2a República

(1923-1931)

La burgesia catalana i la Lliga Regionalista en gran part van donar suports inicialment al

cop d’Estat, com a via per posar fi a la conflictivitat obrera i garantir l’ordre social. Tot i

això, el nou règim va imposar un component anti-catalanista molt ràpidament. El mateix

1923, es va publicar un decret per a la repressió del separatisme, on es va iniciar un

procès de desmantellament de les institucions públiques catalanes i privades

catalanistes. La Mancomunitat va passar a ser dirigida per l’anticatalinsta Alfons Sala i

l’any 1925 va ser definitivament abolida. També es van clausurar diverses institucions

catalanistes, i es van prohibir les manifestacions en llengua catalana, a més de l’ús públic

de la bandera de Catalunya, de l’11 de Setembre i dels Jocs Florals.

Es va imposar una censura a la premsa diària i a la publicació de llibres, a més d’una

depuració del magisteri i de les institucions educatives i culturals vinculades amb la

Mancomunitat. Tot aquest procès va comportar una gran oposició al règim per part de

tot el conjunt del moviment catalanista.

Però no van ser els únics, van formar part de l’oposició a la dictadura alguns dels líders

dels partits dinàstics, republicans, comunistes, anarquistes, determinats sectors de

l’exèrcit i quasi tots els intel·lectuals. Els antics partits del torn van criticar la durada

excessiva del règim i això va comportar a conspiracions militars, com La Sanjuanada,

que va ser un intent per part d’alguns militars d’expulsar del poder a Primo de Rivera.

La dictadura també va exercir un fort control sobre els universitaris, que van formar un

sindicat, la Federació Universitària Espanyola, de caràcter republicà. Tot i això, el

conflicte polític més persistent es va produïr amb el republicanisme i amb el

catalanisme: els republicans es van organitzar i van formar l’Alianza Republicana , que

va aconseguir unir les diverses faccions del republicanisme i desenvolupar una àmplia

campanya propagandística a l’exterior. Respecte el catalanisme, hi va haver un intent

d’invasió armada de Catalunya per part d’Estat Català, però les autoritats franceses van

detenir i processar Macià, dirigent del cop. Aquest judici va donar gran popularitat al

dirigent republicà.

Finalment, la persecució contra la CNT va agreujar l’enfrontament intern entre els qui

defensaven les posicions mes possibilistees i els partidaris de posicions radicals, fet que

va portar aquests últims a crear la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Un altre partit

que va rebutjar obertament els intents continuistes del règim i es va pronunciar a favor

de la República va ser el PSOE.

Aquesta oposició creixent es va incrementar quan el rei i la seva camarilla es van

convèncer que la permanència del Règim era un perill per a la monarquia. Així, el rei

Alfons XIII va retirar el seu suport al dictador, que va dimitir el 30 de gener de 1930.

El General Berenguer va intentar substituir-lo, amb la missió d’organitzar un procés

electoral progressiu que permetés tornar a la normalitat constitucional. L’oposició es va

organitzar i els republicans, els catalanistes d’esquerres i el PSOE van acordar el Pacte

de Sant Sebastià, un programa per presentar-se a eleccions, que es va convertir en el

govern provisional de la futura república. D’aquesta manera, el general Berenguer va

ser incapaç de complir la tasca i el 1931 va ser substituït per un govern presidit per

l’Almirall Aznar. Aquest govern va decidir fer eleccions municipals enlloc de les generals

ja que les considerava menys perilloses per la monarquia, però això no va sortir bé ja

que el recolzament inicial d’Alfons XIII a la dictadura va comportar que les eleccions

fossin un plebiscit a favor o en contra de la monarquia.

Així, el 12 d’abril del 31 es van celebrar eleccions municipals a Espanya i els partits del

Pacte de Sant Sebastià es van imposar a les grans ciutats, i a la majoria de nuclis

industrials, fet que va demostrar que gran part de l’electorat volia un canvi de règim.

El dia següent, els regidors electes d’Eibar van ser els primers en proclamar la República

i al llarg del dia, diferents regidors d’altres ciutats van anar fent el mateix. A més, la gent

va sortir al carrer de manera pacífica per celebrar-ho. En aquest context, Alfons XIII es

va veure obligat a renunciar a la potestat reial i va abandonar el país. A Madrid, els

signants del Pacte de Sant Sebastià van constituir un govern provisional i van proclamar

la Segona República Espanyola.

9. La Segona República a Catalunya i Espanya (1931-1936)

Dos dies després de les eleccions del 12 d’abril de 1931, quan els partits que

conformaven el Pacte de Sant Sebastià (republicans, catalanistes d’esquerra i PSOE) van

imposar-se en les grans ciutats i la majoria de nuclis industrials, els regidors electes

d’Eibar van ser els primers en proclamar la 2a República Espanyola. Durant el dia, més

regidors d’altres ciutats s’hi van sumar i la gent va sortir al carrer a celebrar-ho

pacificament. En aquest context, el rei Alfons XIII es va exiliar, i els partis del Pacte van

formar un govern provisional i van proclamar oficialment la República, començant així

el primer període d’aquesta, conegut com a Govern provisional.

Aquest govern va convocar eleccions a les Corts pel 28 de juny i van prendre un seguit

de disposicions d’urgència: alliberament de presos polítics, proclamació de llibertats

polítiques i sindicals i mesures que protegien els pagesos.

Així, el 28 de juny hi va haver eleccions generals i la victòria va ser per a la coalicció

d’esquerres, amb més de la mitat de diputats, així va començar el segon període de la

2a República: el Bienni Reformista. Es van formar noves corts constituents i el govern

va qudar en mans de la coalició vencedora, amb Niceto Alcalà Zamora com a cap de

govern, i com a primer president de la 2a República Espanyola. Les corts van nomenar

una comissió encarregada d’elaborar un projecte de Constitució, que va ser aprovada

després d’intensos debats a finals d’aquell any.

La Constitució tenia un caràcter democràtic i progressista: en el primer article defineix

Espanya com una República de treballadors de totes classes que s’organitza en un règim

de llibertat i justícia. Declarava que tots els poders emanen del poble i establia els

següents principis:

• L’Estat es configura de manera integral, pero s’accepta la possibilitat de

constituir governs autonòmics en algunes regions.

• El poder legislatiu resideix en les Corts, constituïdes per una sola cambra, amb

atribucions molt àmplies. L’executiu recau en el govern (ministres i cap) i en el

president de la República. El judicial es confia a uns jutges independents.

Es destaca la garantia de llibertats, la igualtat absoluta davant la llei, independentment

del sexe, religió o riquesa. Establia el vot en 23 anys i, per primera vegada, concedia el

sufragi a les dones i afirmava la laïcitat de l’Estat, a més de reconèixer el matrmoni civil

i el divorci.

Tot i això, la Constitució no va conseguir el consens de totes les forces polítiques, ja que

la dreta es va manifestar en contra de la laïcitat i de la descentralització de l’Estat. Això

va provocar la dimissió dels polítics catòlics del govern i Manuel Azaña va passar a dirigir

el govern i Zamora la presidència de la República exclusivament.

En aquest període reformista, les reformes més importants es donen en tres àmbits

diferents: la religió, l’exèrcit i l’agricultura. Respecte la religió, la República limita la

influència de l’Esglèsia i secularitza la societat espanyola, a més de la Llei de

congregacions, que posa límits a la possessió de béns per part de les comunitats

religioses i prohibeix als ordes religiosos que es dediquin a l’ensenyament. En l’àmbit

militar, es promulga la Llei de retir de l’oficialitat, on tots els militars havien de prometre

la seva adhesió a la República i qui no volgués, es podia retirar amb sou íntegre. A més

es suprimeixen alguns rangs i es crea la guàrdia d’assalt. Això comporta que alguns

sectors (africanistes) es posin en contra, y la dreta va aprofitar per animar a fer una

revolta militar contra la República. Finalment, la Llei de reforma agrària modernitza

l’agricultura i millora la situació social de la pagesia. Tot i així, es crea tensió social ja que

els grans propietaris s’hi oposen i s’alien amb els grups d’extrema dreta, i els pagesos

queden decebuts amb els resultats de la República i s’alien amb els sectors més radicals.

Tot i aquestes mesures, el govern reformista va pillar una mala època econòmica i social

per manar: la depressió econòmica mundial iniciada amb l’esfondament de la borsa

americana de lany 29, els problemes interns de l’economia espanyola i la disminució de

la despesa pública feta pel govern reformista, més la conflictivitat social, impulsada per

la impaciència de molts treballadors, els conflictes creats pels sindicats com CNT (amb

l’ajuda de la UGT i del partit comunista), les vagues, insurreccions i ocupacions de terres

van produïr el desgast del govern d’Azaña, que es va veure desacreditat i això va

impulsar els sectors de dretes a posar fi a la coalició republicanosocialista.

Així, la centredreta, que s’havia reorganitzat al voltant del Partit Republicà Radical

d’Alejandro Lerroux; la creació de la Confederación Española de Derechas Autónomas

(CEDA), els grups feixistes de la JONS i la Falange, van dur una intensa activitat per acabar

amb la República, fins el punt que un sector de militars van portar a terme la Sanjurjada,

que va ser un intent de tombar la república, però no va sortir bé.

Així, després del fi de la coalició del govern reformista, el 33 es van celebrar eleccions

generals i l’esquerra es va presentar desunida al contrari de la dreta, que anava unida i

organitzada. Així, els partits de centredreta van aconseguir la victòria i va començar el

tercer període de la República, anomenat com Bienni conservador. Aquest nou govern,

presidit per Alejandro Lerroux, va paralitzar totes les reformes que el govern reformista

havia fet o començat, això va comportar una radicalització del PSOE i la UGT, fet que va

produïr diferents vagues i insurreccions l’any 1934. Aquestes es van intensificar quan, el

mateix any, CEDA va amenaçar amb retirar el suport parlamentari que li aportava al

Partit Republicà Radical si no la deixaven participar directament en el govern. D’aquesta

manera, el govern de Lerroux va admetre tres carteres ministerials del partit de Gil

Robles. Aquesta entrada de la CEDA al govern va portar a l’esquerra a pensar que

s’estava fent una deriva d’aquest cap el feixisme. Això va comportar una vaga general

per impedir la consolidació d’aquest govern, però el moviment va fracassar, tot i que la

revolució social que es va crear va ser prou notória, tant com per posar-li nom: La

Revolució d’octubre.

Les conseqüències van ser notables, la CEDA va augmentar la seva influència al govern i

un any més tard, va esclatar una forta crisi de govern: el partit radical es va veure afectat

per un seguit d’escàndols de corrupció (cas d’estraperlo) i es van agreujar les diferències

a la coalició guvernamental. Lerroux va perdre tota la credibilitat i es va fer necessari un

relleu al govern. Gil Robles va intentar que el fessin president, però Zamora, encara

president de República, va negar-s’hi i es van convocar noves eleccions legislatives el

febrer de 1936.

En aquestes, es van presentar partits catalanistes d’esquerra amb el nom de Front

d’Esquerres, els quals donaven suport al programa del Front Popular, que era una

coalició de republicans d’esquerra, socialistes i comunistes. Els partits dretans, moguts

per la CEDA, van crear el Bloque Nacional. A les eleccions, va guanyar el Front Popular

a Espanya i a Catalunya la força líder va ser el Front d’Esquerres. Així comença el 4t i

últim període de la Segona República: el Front Popular.

El govern va posar ràpidament en marxa el programa pactat, a més de nomenar Manuel

Azaña com a president de la República on es va declarar una amnistia per als presos

polítics dels fets d’octubre del 34, i es va reprendre el procés reformista del 33. Tot i

això, alguns sectors radicals de la CNT i del socialisme van defensar la necessitat

d’accions més revolucionàries. En aquest mateix context, molts sectors de dretes i

l’Esglèsia van fer campanyes contra la República. Falange Española va fomentar un clima

d’enfrontament civil i de crispació política, i es van començar a iniciar accions violentes

d’una banda cap a l’altra.

I en aquest ambient de crispació, la conspiració militar va tenir poca força fins que Emilio

Mola es va posar al capdavant, i finalment el dia 17 de juliol, els plans colpistes, recolzats

per sectors monàrquics, carlins, falangistes, Itàlia i Alemanya, va esclatar la insurrecció

que va portar a la Guerra Civil a causa de l’assassinat de José Calvo Sotelo, que era

dirigent monàrquic.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A Catalunya, a les eleccions de l’any 31, el triomf d’esquerres i republicanes va ser

aclaparador: la Lliga va perdre la supremacia i el gran vencedor va ser Esquerra

Republicana de Catalunya. En aquest context, Lluís Companys va proclamar la República

des del balcó de l’ajuntament i, poques hores després, Francesc Macià va proclamar la

República Catalana integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques. Això va

comportar un conflicte amb el govern provisional de la República, el qual va demanar a

Macià que rectifiqués per tal de debatre sobre l’estructura de l’Estat a la Constitució, a

canvi d’una concessió immediata d’un règim d’autonomia. Aquest règim va comportar

un govern autonòmic, el qual va ser anomenat Generalitat de Catalunya. Aquesta va

quedar en mans de republicans i catalanistes d’esquerres i va assumir les competències

de les 4 diputacions. La tasca primordial va ser redactar un projecte d’Estatut

d’Autonomia, el qual havia de definir el marc institucional de l’autonomia catalana i les

competències que havia d’assumir. Així es convoca una assamblea de representants dels

ajuntaments per elegir una Diputació provisional, la qual havia d’elegir una comissió

d’experts per redactar l’Estatut. 46 membres es van reunir al santuari de Núria

l’estatut resultant es coneix com Estatut de Núria, i partia del fet que la República havia

de tenir un caràcter federal i que la sobirania residia en el poble de Catalunya. També

definia Catalunya com un Estat autònom dins de la República Espanyola, i explicava el

finançament autonòmic de la generalitat. Aquest Estatut va ser aprovat per un 99% dels

votants en un plebiscit popular.

A les eleccions de Corts del 31 a Catalunya va sortir guanyadora Esquerra Republicana, i

per tant la seva posició política respecte a l’Estatut, així que es va enviar l’Estatut a les

corts de Madrid per tal que fos discutit i aprovat. Però fora de Catalunya, sobretot a la

dreta es van alçar indignats i es van organitzar mítings i campanyes de boicot als

productes catalans. La Constitució del 31 tampoc va ajudar, ja que proclamava que

només hi havia una única sobirania espanyola, prohibint la federació de regions i no

contemplant la cessió de competències de l’Estatut de Núria. Per tant, en aquest context

hi havia tres posicions: el govern central, que volia donar a Catalunya una autonomia

moderada; la dels parlamentaris catalans, que volien una autonomia àmplia; i la

d’oposició de dretes, que defensava una Espanya unitària.

Tot i no tenir-ho tot a favor, la posició a favor del president del govern Manuel Azaña i

la situació creada arran de la Sanjurjada, el 1932 fou aprovat l’Estatut d’Autonomia de

Catalunya. Tot i que aquest text presentava diferències amb l’Estatut de Núria, tot i que

s’hi conservaven les institucions bàsiques, com el Parlament o el govern de la

Generalitat. Les principals diferències eren que Catalunya es constituïa com una regió

autònoma dins l’Estat espanyol i tant el català com el castellà eren declarades llengües

oficials. Les competències de la Generalitat van ser retallades i les diferències entre

aquesta i l’Estat havien de ser resoltes mitjançant el Tribunal de Garanties

Constitucionals.

Un cop aprovat l’Estatut, es van convocar eleccions al Parlament de Catalunya, on van

destacar dues coalicions: la liderada per Esquerra Republicana i l’esquerra moderada

(formada al voltant de la Lliga). La vencedora va ser la candidatura d’Esquerra

republicana i Lluís Companys va ser nomenat president del Parlament i Macià de la

Generalitat, tot i que va morir l’any següent i el va succeir Companys.

Aquest govern es va mantindre fins 1934, quan, durant la revolució d’octubre, la qual va

calar molt fort a la comunitat autònoma catalana, ja que la revolta va comptar amb el

suport del president de la Generalitat, Companys, que volia evitar que la CEDA entrés al

govern central. El 6 d’octubre Companys va proclamar la República Catalana dintre de

la República Federal Espanyola. Tot i que es va organitzar una vaga, aquesta no va tenir

el suport necessari i l’Estat va declarar l’Estat de Guerra a Catalunya. Es van detindre a

tots els membres del govern de la Generalitat, a tots els diputats i a tothom qui hagués

donat suport a la insurrecció. Azaña també va ser empresonat. A més, en aquest context

de crisi política i social, es va suspendre l’Estatut d’Autonomia.

Tot i així, amb les eleccions del 36 i el govern del Front Popular (a Catalunya el Front

d’Esquerres), es va restablir la Generalitat i les seves institucions, i el Parlament va

confirmar a Lluis Companys com a president.

10. Revolució i guerra civil a Catalunya i Espanya (1936-1939)

El 17 de juliol del 36, el coronol Yagüe (cap de Legió) es va aixecar en armes contra la

República i la insurrecció (o Alzamiento Nacional) es va estendre ràpidament a la resta

del protectorat marroquí. Durant els dos dies següents, la resta de guarnicions a Espanya

es van unir al cop, igual que els sectors civils de falangistes i carlins. Des del Marroc, el

general Francisco Franco es va dirigir a la Península al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica, en

dos dies ja s’havien fet forts al sud d’aquesta.

A causa d’això, Quiroga, que era cap de govern va ser substituït per Giral, qui va dissoldre

l’exèrcit i va entregar les armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular,

tot i que una part de l’exèrcit es va mantenir fidel.

La insurrecció, però, va triomfar pràcticament a tota l’Espanya interior i va fracassar allà

on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència: País Basc, Catalunya, Madrid...

Tot i que els insurrectes havien plantejat un pronunciament militar ràpid i eficaç, la

divisió de l’exèrcit, les forces d’ordre públic, l’acció del govern i la resistència popular

van fer evident una divisió del país en dos bàndols que s’enfrontarien en una Guerra

Civil.

A Catalunya, però, la insurrecció no va funcionar ja que les forces insurrectes

consideraven que la majoria de l’exèrcit i la Guàrdia civil els seguiria, i aquesta

prepotència es va convertir en negligència a l’hora de preparar el cop, cosa que va

facilitar a la Generalitat dirigir les forces policials contra els rebels, a més de la

mobilització al carrer dels partits i sindicats d’esquerres. Així, Goded, que erael general

encarregat de fer el cop, va rendir-se.

Per situar-nos, cal dir que els insurrectes tenien el recolzament de les classes altes, els

sectors mes conservadors (monàrquics, carlistes, catòlics, falangistes, i qui s’havia

oposat a les reformes de la República), a més dels feixistes italians i el nazisme alemany.

En canvi, els lleials a la República estaven constituïts per classes popular: obrers,

empleats urbans, petita burgesia... simpatitzant de les organitzacions socialistes,

comunistes i anarcosindicalistes.

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento