Apuntes de ciencias políticas, Apuntes de Ciencia Política

¡Descarga Apuntes de ciencias políticas y más Apuntes en PDF de Ciencia Política solo en Docsity! CIENCIA POLÍTICA (TEMAS 1-6) Apunts primer semestre 1. Poder i política Definicions clàssiques: - La política com a control sobre les persones i recursos: Seria polític tot aquell fenòmen vinculata les formes de poder o de domini sobre els demès, imposant conductes que no serien espontàniament adoptades. (Maquiavel, Lasswell, Dahl) - La política com a activitat desarrollada a través d’un sistema de institucions públiques: Serien política totes les activitats dins de les institucions estables (l’Estat) autoritzades per a exercir una coacció sobre la comunitat. (Weber) - La política com a activitat dirigida per valors d’ordre i equilibri social. Seria política qualsevol activitat dirigida a fomentar el bé comú i l’interès general, mitjançant la redistribució de valors. (Aristòtil, Locke) - La política com a activitat vinculada a la defensa de la comunitat davant d’una amenaça exterior. La preparació per la guerra i la organització militar estarien a l’origen de l’activitat política. Aquest punt de vista també ha influit en una concepció de la política interna que l’entén com a una lluita permanent entre “nosaltres” i “ells”, els “amics” i els “enemics”. Política: Activitat en la què es prenen decisions que es porten en pràctica en i per la comunitat.La vida social i la societat creen desigualtats que incrementen el risc de conflicte. Per solucionar aquests conflictes i reduir la inseguretat es recorre a la política. La política regula els conflictes a partir de l’adopció de decisions que obliguen als membres de la comunitat a complir una série de normes. La política com a gestió d’un conflicte social La vida social és una necessitat humana, però la distribució dels recursos i oportunitats dels individus està desequilibrada, cosa que crea diferències socials que acaben sent desigualtats. Aquestes desigualtats augmenten els risc de conflicte que creen una situació d’incertesa sobre el futur. La diferència entre la política i els altres mètodes per evitar conflictes és que la política pren decisions que afectaran al conjunt de la societat. La política elabora normes vinculants i obligatòries per a tothom, permetent l’ús de la força. La política no busca solucions als conflictes, ja que mai tothom estarà content, sinó que intenta reduir el risc de desintegració social i cohesionar els grups socials entre ells. Objectiu de la política - Provisió de béns públics (Educació, sanitat…). - Gestió dels conflictes. - Regulació de les activitats econòmiques (externalitats) Les tres dimensions de la política Polity: política com a estructura, com a sistema (conjunt de les institucions). Manera estable en què una comunitat determinada organitza les seves actuacions polítiques. Politics: política com a procés (moviments socials i polítics). Seqüència de conductes individuals i col·lectives que s’encadenen dinàmicament fins a donar un resultat (policy) Policy: politica com a resultat (polítiques públiques). Les respostes que la combinació de processos i estructura donen en cada conflicte. Aquestes decisions són el producte final de la política. Polititzar: incloure un conflicte/problema en l’esfera de les decisions públiques/polítiques. Reconèixer la necessitat de tractar una situació dins l’esfera política. Ex: accés als recursos naturals, els drets de les dones, etc. Despolititzar: excloure un problema/conflicte de l’esfera política perquè ja no es creu que sigui necessari regular-lo. Ex: despenalització de l’adulteri i de l’homosexualitat. Poder Hi ha moltes definicions de poder que podriem dividir en dues perspectives: 1. El poder com a recurs en mans certs individus, classes socials, elits, etc. a) Recursos econòmics: permeten recompensar o penalitzar els actes dels altres; b) Recursos de coacció: per limitar la lliure decisió dels altres c) Recursos simbòlics: la informació, la religió, el dret… 2. El poder com a resultat de la relació d’un individu amb els altres, té poder aquell que està “ben situat”. El poder deixa de ser un recurs per ser una situació. Unint les dues perspectives (recursos i situació) el poder polític és la capacitat d’intervenir en la regulació coactiva d’un conflicte social. Components del poder polític: Força: forma d’exercir el poder. Pot ser física (exèrcit, policia) o econòmica. Ex: censura, grups terroristes, okupació… Autoritat: sense tenir cap càrrec de poder (formal) una persona té influència sobre les decisions dels altres per tradició, és una autoritat. ex: ex-professor amb una opinió molt valorada, capellà de l’església… Potestat: poder directe sobre una persona o objecte. ex: Potestat del pare sobre el fill… - Rousseau: l’Estat tendeix a abusar del poder (a l’absolutisme) i per això s’ha de limitar el poder de l’Estat mitjançant el dret. L’Estat ha de representar les persones i la llei és l’expressió de la voluntat general. - Representació limitada a aquells que tenen propietat (sufragi censatari) - Poble = Burgesia. Governa el Rei + la burgesia. L’aristocràcia va desapareixent. - Principis de l’Estat liberal: autonomia individual, seguretat i propietat. Desconfiança cap el poder que amenaça la llibertat individual. - Elements de funcionament de l’Estat liberal: Divisió de poders, imperi de la llei, legalitat administrativa i control judicial, drets individuals garantitzats. ESTAT DEL BENESTAR - BISMARK, FORSHOFF, MARSHALL - - Aparició de l’idea que l’Estat ha d’assegurar el benestar dels ciutadans. - Exigència de drets polítics i socials. Burgesia vs proletariat = Llibertat vs igualtat - Concepcions estatistes (comunisme i feixisme), concepcions liberals agresives (conservadors), concepció social-demòcrata (socialisme i llibertat: Estat de benestar mantenint el capitalisme). - 1945 -1975 va apareixer a alguns països (com Gran Bretanya) l’Estat de benestar. - Canvi del sistema econòmic: les classes populars tenen accés a productes que abans no podien tenir (cotxes, televisió…), indústria de masses - els treballadors comencen a parlar dels seus drets. - Bismark: assistència sanitària pels treballadors, atur, pensions… - Keynes: el capitalisme porta a crisis cícliques inevitables, per això l’Estat ha d’intervenir en moments de crisis en l’economia per poder reactivar-la. Idea contraria al liberalisme no intervencionista. - 1945: part d’Europa i Estats Units accepta que s’han de garantir uns drets mínims com: dret a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, als serveis socials, a cobrar l’atur, etc. Pacte entre l’Estat i el Mercat: l’Estat garanteix l’economia de mercat i el mercat nacional i el mercat accepta unes condicions fiscals per a redistribuir la riquesa (els rics paguen més impostos que els pobres). - 1975: cau l’Estat de benestar en favors d’un capitalisme globalitzat. M. Tatcher i Reagan. - El benestar dels països desenvolupats és en detriment del benestar dels països subdesenvolupats. Intercanvi desigual. - Característiques de l’Estat de benestar - Model econòmic basat en un procés d’intervenció macroeconòmic (Keynes). - Model productiu basat en la producció de masses (Fordisme). - Estructura social polaritzada (conflicte de classes) i pacificada (redistribució de la riquesa). - Ideologia: socialdemocratica i democristiana. Actualment: globalització i deslocalització per reduir costos, s’acaba l’industria de masses i apareix la indústria especialitzada. Crisi de la socialdemocràcia i predomini del neoliberalisme. El pacte entre Estat i mercat practicament ha desaparegut (+desigualtat). 4. Economia i les relacions entre sistema polític i sistema econòmic Capitalisme i democràcia: Característiques del capitalisme abans del 1970 - Capitalisme industrial: producció de béns de consum en sèrie que seran consumits per la majoria de la societat (Fordisme). - Capitalisme que es desenvolupa dins dels Estats. - 1945 - 1970: creixement econòmic sostingut (sense crisis). Per què? Gràcies al Keynesianisme (Keynes): El capitalisme entra en crisis perquè la producció està per sota del consum. Al s. XX es pot assolir aquesta producció (en lloc de crisis d’oferta hi haurà crisis de demanda). Algú ha de fer créixer la demanda: Intervenció de l’Estat amb les polítiques públiques. La intervenció de l’Estat crea l’Estat del benestar i atura les crisis cícliques. - Serveis públics: salut, educació i serveis socials. - Garantia d’ingressos: atur i jubilació: cobrar l’atur i les pensions crea demanda. - Fiscalitat directa i redistributiva: La fiscalitat redistributiva és progressiva - com més tens més pagues. La fiscalitat directa és aqueñña que grava qualsevol ingrés d’una persona (IRPF). La fiscalitat indirecta és l’impost sobre el consum (IVA). L’Estat de benestar és una excepció de la relació que sempre han tingut el capitalisme i la democràcia. La lògica del capitalisme i la de la democràcia són incompatibles. Democràcia = distribució de poder. Capitalisme = concentració del poder i explotació. Per tant, no pot existir una democràcia capitalista però poden coexistir en el mateix territori. 1980: caiguda de l’Estat de Benestar. Causes: Polítiques - S’inicien governs llargs de naturalesa conservadora que consideraven que l’Estat de benestar havia causat la crisi - Els partits socialdemòcrates, quan tornen al poder, assumeixen de manera acrítica una bona part de la “revolució” conservadora. Econòmiques - Globalització econòmica: el capitalisme passa a ser una realitat global no nacional. Es produeix un desencaix d’escales. Les polítiques són estatals i el capitalisme és global. El sistema polític no ha creat cap institució que pugui intervenir en el capitalisme de manera global. Ex: no hi ha una taxa que gravi les transaccions internacionals. - El capitalisme global és financer, el capitalisme keynesià era productiu. Això crea bombolles (financeres). El valor dels objectes de consum en els últims 50 anys ha crescut poc, però el valor de les finances ha pujat exponencialment (endeutament). Això torna a crear crisis cícliques. Socials - L’estructura social també ha canviat. Fa 40 anys la classe social predominant era la treballadora industrial masculina (50%) i ara s’ha reduït molt (6-10%). El “precariat” ha substituit la classe treballadora. Hi ha tantes persones en edat laboral com persones jubilades i nens. Teoria de la socialdemocràcia Els drets polítics democràtics garanteixen la igualtat cívico-política però no la igualtat socioeconòmica. La propietat dels béns econòmics no s'ha de traduir en privilegis polítics i una situació socioeconòmica inferior no ha de permetre privar els ciutadans de la seva veu política i de l’eficàcia d’aquesta. Aquesta és la relació asimètrica entre els recursos econòmics i els polítics, essent els primers no convertibles en els segons però, en canvi, aquests segons (cívico-polítics) sí que poden tenir un impacte en els primers (socio-econòmics). Aquesta fórmula d’asimetria en els recursos (polítics i econòmics) és la base normativa del “model socialdemòcrata”: el poder polític és el que reflecteix les concepcions dominants de la justícia social i — afirmant la seva primacia sobre la dinàmica dels mercats — és el que pot donar forma legítima a la distribució de recursos econòmics, però no a l'inrevés. Característiques: 1. Les decisions polítiques es prenen en forma de polítiques públiques o de marcs institucionals que regulen les forces del mercat, de manera que l'Estat democràtic pot dirigir el procés econòmic per tal d’evitar el doble perill de les crisis econòmiques devastadores i els conflictes socials. 2. La participació i la “veu” dels sectors socioeconòmics menys afavorits. Els estrats menys afavorits de la població tindran una bona raó per a expressar les seves queixes demanant més polítiques redistributives i una major seguretat. Això es fa per donar lloc a una dinàmica d'autocorrecció que genera polítiques per reduir la desigualtat i per tant prevenir l'estabilitat política. Teoria liberal de mercat Separació estricta i simètrica dels mercats (recursos socioeconòmics) i de la política (recursos cívico-polítics). Com el poder de mercat no s'ha de traduir en poder polític (capacitat de presa de decisions polítiques), tampoc s'ha de permetre que l'Estat intervingui en la distribució de recursos socioeconòmics generada pel mercat. Els inputs que el sistema polític ofereix al sistema econòmic són la garantia legal dels drets de propietat, el compliment dels contractes i la provisió de serveis d'infraestructura. Per no (comarques). Ex. d’Estat compost: Alemanya. Gran Bretanya, Espanya… Ex. d’Estat Unitari:Grècia, Portugal… Aquesta estructura heterogènia de l’Estat es pot explicar amb les diferències de raça, ètnia, nació i poble. Per què hi ha comunitats autònomes a Espanya? Poble/nació catalana, basca, gallega… També es pot explicar amb raons pragmàtiques: és més fàcil organitzar un Estat si el divideixes en territoris més petits. Elements configuradors de la idea de nació: Hi ha nacions sense Estat i Estats amb moltes nacions. Raça: quan es parla de raça s’afegeix un component ideològic. La raça es basa en les característiques físiques d’una persona. Organitzar un estat amb raons de raça és racisme. Ètnia: l’ètnia es distingeix a partir de a cultura, la història, la llengua i les creences d’una persona. Nació: les persones d’una mateixa nació tenen un sentiment de pertanyença. En formen part de manera voluntària i s’hi senten identificats. Poble: és una idea ambigüa. Pot referir-se a la ciutadania, a la gent que viu a un territori o a poble = nació, poble = ètnia. L’Estat “ideal” estaria composat per un poble de la mateixa ètnia i nació. La realitat és que hi ha molts pocs països on aquestes tres característiques coincideixin. Estat = Nació ? En general l’Estat és el que crea la nació. “El sentiment nacional és un plebiscit permanent.” (Renan) “Ius sanguinis” vs “Ius solis”: nacionalitat amb raó de sang (nissaga) o nacionalitat amb raó de terra (la teva nació és la terra on néixes). “Nación es una comunidad humana estable, historicamente formada y surgida sobre la base de la comunidad de idioma, territorio, de vida econòmica y de psicologia, manifestada ésta en una comunidad de cultura.” (Stalin) Nació cultural, nació política i nació jurídica Nació cultural: idea nascuda durant el romanticisme (finals s. XIX) contraria a l’ideari cosmopolita. el romanticisme busca els elements de diferenciació per identificar-se culturalment com a nació. Nació política: voluntat de convertir aquests elements de diferenciació cultural en un subjecte polític pròpi. Aquests elements adopten identitat política, de voler “ser”. Nació jurídica: sotmesa a unes mateixes normes, amb els mateixos drets i deures. Relacions nació-estat Els processos de formació dels Estats i les nacions han sigut paral·lels però no sempre s’han trobat. Els diferents Estats han trobat el seu mètode per regular el seu Estat uninacional o plurinacional. Estat unitari El poder legislatiu està concentrat en un únic centre territorial. Pot haver-hi descentralització administrativa (de caràcter regional o local). Ex: França (descentralització administrativa en regions, departaments i municipis; però només l’Assamblea Nacional té capacitat legislativa). Estat descentralitzat El poder legislatiu està repartit pel territori. Poden ser: - Definits jurídicament com a federals. Ex: U.S.A. - No definits jurídicament com a federals. Ex: Espanya (CCAA - totes tenen capacitat legislativa), Itàlia (Regions especials - les úniques que tenen capacitat legislativa), U.K. Estat confederal (actualment no n’hi ha cap) La diferència entre un Estat federal i un confederal és que, en un Estat federal l’Estat cedeix la sobirania a les regions que el formen, en una confederació els Estats s’ajunten i la sobirania la tenen ells i poden cedir competències a l’Estat confederal o no. El més semblant a una confederació és la Unió Europea, que té característiques federals i confederals. Hi ha lleis europees que són obligatòries per a tots els Estats. Estat federal - nació - Federalisme de caràcter funcional: aquell que no està vinculat al reconeixement de realitats nacionals, sinó que surgeix com a mètode més eficient d’organitzar el poder polític en el territori. Ex: Brasil, Argentina, Mèxic: són països molt grans i és necessari dividir-los per organitzar el poder polític. No hi ha plurinacionalitat. En el cas d’Amèrica Llatina tots els Estats grans són federals i els petits són unitaris. Índia: també és gran, però té una excepció, el Punjab (nacionalitat pròpia). - Federalisme de caràcter històric: format pel conjunt de processos històrics. Ex: USA, format per 13 colònies amb el seu pròpi govern. Alemanya, 2GM la URSS, UK, França i USA ocupen Alemanya i es divideix en la RDA i la RFA. La part occidental (RFA) inicia un règim federal perquè les potències van considerar que evitant la concentració del poder polític per evitar el retorn al nazisme. Àustria, 2GM. - Federalisme d’origen plurinacional: Estats políticament descentralitzats, no tenen perquè ser reconeguts com a federals. Ex: Suïssa: oficialment es diu confederació Helvètica, però és un Estat federal. És l’Estat que reconeix la seva pluriculturalitat i diversitat de llengües de manera més oberta i avançada però no és un estat plurinacional, ja que totes les cultures que hi conviuen es senten suïsses, tots formen part de la nacionalitat suïssa. Té 4 llengües oficials (Italià, Alemany, Francès i Romanx). Bèlgica: Estat federal format per dues realitats nacionals;els valons (francòfons) i els flamencs (neerlandòfons). Regne Unit: Escòcia, Irlanda del nord i Gal·les són reconegudes com a nacions però Anglaterra no es considera nació. Canadà: Quebec (francòfons)/la resta de Canadà (anglòfons). Al Regne Unit i a Canadà s’han fet referèndums recentment per si les nacions volien constituir un país separat: referèndum d’Escòcia (55% no, 45% si) 2014, referèndum Quebec (51% no, 49% si) 1995. Govern multinivell: poder repartit en regions dins un mateix Estat, jerarquia vertical del poder. Ex: Govern espanyol, Parlament CCAA, diputacions, municipis. Poder: Descentralitzat: poder dividit en competències que un poder superior reparteix a les regions. Les regions poden decidir sobre les competències que els hi són otorgades. Desconcentrat: repartit funcions administratives a nivells més baixos de l’administració sense que aquestes tinguin poder decisori. Nivells del model multinivell (Divisió vertical de poders) Cada nivell de poder té unes certes competències generalment cedides per l’Estat però depén del territori i la seva història. Nivell polític: la regió té competències polítiques i els ciutadans elegeixen directament els seus representants (alcaldes, presidents…). Ex: municipi Nivell administratiu: la regió té competències administratives però no té poder polític i els representants no són elegits directament (president de la diputació). Ex: Diputació 6. Institucions Divisió horitzontal de poders (originada durant l’Estat liberal) El poder per si sol tendeix a convertir-se en absolut. L’objectiu de la divisió de poders és trencar l’unitat del poder. Cada un dels poders controla i limita als altres. (Montesquieu, Kant, Locke) Poder executiu - Rei Poder legislatiu Senat - Aristocràcia Congrés - Burgesia Poder judicial - lligat al Rei. - Funció d’impuls: el Parlament pot demanar al govern que actui. Es pot presentar una moció conseqüència d’interpel·lació o una proposició no de llei per presionar al govern perquè actui. El govern pot obeir o no. - Funció de control de l’administració: el govern té el control de l’Administració pública però el Parlament pot intentar controlar el govern per tenir un cert control sobre l’administració. Ho fa a través de preguntes (orals o escrites), interpel·lacions (si un grup presenta una interpel·lació tots els grups parlamentaris poden intervenir i pot acabar amb una moció), i amb comissions d’investigació (investiguen al govern: corrupció, frau fiscal…) - Funció pressupostària: el pressupost és una llei diferent perquè s’aprova d’una altra manera i té molta importància. El pressupost només pot ser un projecte de llei (Govern), ha d’incloure ingressos i despeses que han de ser equilibrats, es presenta cada any. Si no s’aprova un pressupost es treballa amb l’anterior. - Funció de selecció de governants: molts càrrecs de l’Administració passen pel control del Parlament (Síndic de Greuges, Govern…) PODER EXECUTIU Actualment el poder executiu és l’essencial. Amb la divisió de poders s’impedeix que aquest poder esdevingui absolut. Estructura poder executiu Tipus de poder: - Presidencialisme (USA): els ciutadans escullen directament el president i el Congrés (Parlament i Senat). Els dos poder estan legitimats pel poble i cap dels dos pot fer caure a l’altre. - Elecció directa del president - No interferència entre poders. President: Pocket veto (vetar una llei el 1r cop) - El president escull el govern i controla l’Administració. - Parlamentarisme (UK): poder executiu dualista (cap d’Estat i cap de govern). Normalment els règims parlamentaris són monarquies. Hi ha interferències entre el poder executiu i el legislatiu: el govern pot fer caure el Parlament i viceversa. El Parlament escull el govern i el president. El govern té més importància respecte el president que en el règim presidencialista. El parlamentarisme és un règim més inestable a causa de les interferències creuades. El cap d’Estat és el monarca o el president de la República i té un poder simbòlic, no té capacitat d’acció de govern. “El Rey no gobierna pero reina”. Els caps d’Estat proposen el cap de govern. - Semi-presidencialisme (FR): el President (cap d’Estat) és escollit pel poble directament però està sotmès a moció de censura i qüestió de confiança. - Monista (Presidencialisme): el cap d’Estat i el cap de govern són la mateixa persona. - Dualista (Parlamentarisme): el cap d’Estat i el cap de govern són persones diferents. Govern i ministeris Els governs dels règims parlamentaris estan composats per ministres que tenen funcions sectorials. Ex: ministeri de justicia, de defensa, d’interior, de relacions internacionals… La riquesa d’un país es medeix amb el PIB. L’any 1900 la despesa pública sobre el PIB era del 10%, ara és del 40% (sanitat, educació, pensions, cultura…). Actualment s’han multiplicat els ministeris perquè el sector públic ha augmentat. Els ministres són nomenats pel Primer Ministre (o President) i no tenen autoritat. Els ministres no han de ser membres del Parlament, però el Primer Ministre si (és elegit pel Parlament). El govern està dividit en ministeris. Els ministres nomenen els directors de l’administració però no els funcionaris. L’Administració pública és una estructura no política i estable, no canvia cada legislatura, i està formada pels funcionaris. “Spoil System” - el govern pot canviar els funcionaris de l’Administració Pública (USA). PODER JUDICIAL Monarquia absoluta: unitat de poder i divisió de funcions. El monarca administra justicia. Estat liberal: no hi ha Constitució sinó hi ha divisió de poders. Montesquieu: poder judicial com a àrbitre, legislatiu = poble, executiu = rei. El poder judicial aplica la llei no l’interpreta. Funcions poder judicial - Aplicar la llei que és general en casos concrets. La llei s’aplica universalment tant als ciutadans com a les institucions. - Interpretar la llei. - Controlar la constitucionalitat de les lleis. Els jutges poden detectar una llei inconstitucional i presentar una qüestió d’inconstitucionalitat al TC en el cas d’Espanya. - Funció arbitral: contradiccions entre Parlaments autonòmics i Govern central (conflictes de competències). Independència del poder judicial: en tot tipus de conflicte hi ha interessos creuats. El poder judicial no pot estar de part de ningú. - Llei del poder judicial que garantitzi la seva independència: Països anglosaxons: el poble escull el jutge, segons les circumstàncies el poble escullirà a un jutge o a un altres (- neutral). Europa continental: els jutges s’escullen segons la seva formació i coneixement (- populisme). - El poder judicial s’ha d’administrar a ell mateix, s’autorregula - Inamobilitat dels jutges - Poder sobre la policia: el poder judicial pot reclamar al poder executiu que els cossos de policia estiguin al seu servei. - Administració de les sancions: sistema penitenciari. Hi ha dos sistemes de poder judicial: Common Law i Civil Law. En el primer cas el jutge té un poder més ampli, no aplica tan exactament la llei, es basa en la jurisprudència. En el segon cas el jutge fa un sumari del cas i qui té el poder decisiu és un altre jutge, s’aplica la llei explícitament. Unitat jurisdiccional: el poder judicial és un de sol. Ex: durant el franquisme els militars eren jutjats en tribunals militars, actualment tothom és jutjat pels mateixos tribunals. Tribunal Constitucional: la Constitució és la llei de lleis i aquestes han d’estar sempre d’acord amb la Constitució. El TC s’encarrega del control de constitucionalitat. Els processos de control de constitucionalitat - Elements comuns: El “Bloc de la Constitucionalitat” és el paràmetre que fa servir el TC per decidir sobre la constitucionalitat de les lleis. En formen part la Constitució, els Estatuts d’autonomia i les lleis que atribueixen competències a les comunitats autònomes (art 28 LOTC). - El recurs d’inconstitucionalitat (art 161 i 162 CE) - Objecte de possible recurs: tots els Estatuts i lleis orgàniques, les lleis tant de l’Estat com de les comunitats autònomes, les normes amb rang de llei, els tractats internacionals i els reglaments parlamentaris. - Control “a posteriori”: un recurs es presenta quan la llei ja està aprovada. Hi ha un termini de 30 dies per presentar un recurs desde que la llei entra en vigència.