apuntes tema 4 sector públic, Apuntes de Relaciones Laborales y Recursos Humanos. Universitat de Barcelona (UB)
carlagallego
carlagallego

apuntes tema 4 sector públic, Apuntes de Relaciones Laborales y Recursos Humanos. Universitat de Barcelona (UB)

8 páginas
3Número de visitas
Descripción
Asignatura: Introduccion a la Economia, Profesor: maria maria, Carrera: Relacions Laborals, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 8
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 8 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 8 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 8 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 8 páginas totales
Descarga el documento
LLIÇÓ 6

1

LLIÇÓ 4. LA REGULACIÓ PÚBLICA: EL PAPER DE L'ESTAT

““Sota el capitalisme, l’home explota a l’home. Sota el comunisme, és just a l’inrevés”

John Kenneth Galbraith

4.1 La intervenció de l'Estat. Mecanismes

L’Estat intervé en l’economia per realitzar tres funcions: assignació de béns i serveis,

distribució de la renda i la riquesa i estabilització macroeconòmica de l’economia.

La funció d’assignació

La intervenció del sector públic com a proveïdor de béns i serveis es justifica pel que

s’anomena fallades del mercat, és a dir, béns que per diversos motius no són proporcionats

pel mercat, o que ho són però en quantitats diferents a les que la societat demanda. Aquesta

situació es dona respecte a:

- Béns públics (purs) - Externalitats (positives o negatives) - Béns preferents i condemnables - Monopolis naturals.

Els béns públicspurs són béns de consum no rival i de no exclusió. No rival implica que el

consum d’una persona no redueix la capacitat de consumir dels altres. Així, un cop es dona

el servei, el cost d’afegir nous consumidors és nul. No exclusió implica que no es pot evitar

que algú consumeixi. El problema dels béns públics purs és que ningú vol assumir el cost,

ja que només pagaria el primer usuari (qui demandés el servei primer). Ex: enllumenat

públic, far, policia, justícia, exèrcit, parcs públics, etc. Així, en el cas de béns públics purs

cal provisió pública.

L'existència d’externalitats implica que en la producció o consum d’un bé s’altera el

benestar d’individus que no són els productors o consumidors, sense que aquesta alteració

es repercuteixi en el preu. Aquestes poden ser positives (transport públic que redueix la

congestió i la contaminació o vacunes que redueixen les epidèmies), i negatives (indústries

contaminants, pesca excessiva, etc.) En aquestes situacions el mercat és ineficient en

l’assignació de recursos perquè el sistema de formació de preus no considera els costos

socials provocats per les externalitats negatives ni els beneficis generats en el cas de les

externalitats positives. La solució pot ser de mercat (mitjançant negociacions sobre drets

però que són difícils d’aplicar). La solució pot ser de mercat (mitjançant negociacions

sobre drets però que són difícils d’aplicar) o mitjançant la intervenció pública. Aquesta

intervenció pot ser:

2

- En externalitats positives: provisió pública (educació i sanitat públiques1); subvencionar la producció per reduir el cost i augmentar el consum (ajuts a

l’adquisició de vivenda, transports públics subvencionats, concerts educatius i

sanitaris); oferir exempcions fiscals per fomentar la seva producció o consum

(benzina sense plom, donacions culturals).

- En externalitats negatives: regulació que impliqui obligació, prohibició, sanció o restricció (quotes de pesca, obligació d’instal·lar depuradores o d’utilitzar un

determinat tipus de carburant); impostos que augmentin el cost i redueixin la

demanda (carburants); sistemes de pseudo-mercat (quotes transferibles per

contaminar l’atmosfera).

Amb el béns preferents el mercat pot subministrar una quantitat òptima (demandada) però

el govern estimula la seva provisió seguint el desig de la societat (ex: cultura, neteja

urbana, reciclatge). En el cas dels béns condemnables l’efecte és el contrari, el govern vol

desincentivar el seu consum (ex: tabac, alcohol, drogues, etc.). Les intervencions públiques

seran similars a les descrites per a les externalitats.

Finalment, es considera una fallada de mercat l’existència de monopolis naturals, és a dir,

la manca de competència. En monopoli, el productor pot limitar la quantitat i augmentar el

preu per maximitzar el benefici, essent la producció menor i el preu major al resultat de

lliure competència (veure lliçó 7). Monopolis naturals són monopolis sorgits

“naturalment”, és a dir, situacions de mercat en les que només pot existir un monopoli. Es

tracta de mercats que requereixen una gran inversió inicial i una escala operativa molt

elevada per assolir uns rendiments òptims d’escala, de manera que només pot subsistir una

empresa (p.e. serveis de subministrament d’aigua, gas, electricitat, telèfon, ferrocarrils,

metro, etc.).2 L’Estat intervindrà per evitar els abusos del monopoli sobre els consumidors

de diferents maneres:

- Propietat pública del monopoli per actuar sota criteris socials (no només econòmics) i beneficiar als consumidors (ciutadans).

- Regulació de les condicions de mercat (limitació en les tarifes o preus, autorització prèvia de les tarifes, etc.), perquè els consumidors no surtin perjudicats.

- Foment de la competència (si el monopoli deixa de ser natural).

La funció de distribució

No existeix un acord unànime sobre quin ha d’ésser el paper de l’Estat com a distribuïdor o

redistribuïdor3 de renda. Com que el criteri d’equitat es basa4 en judicis de valor, existeix

1 Els exemples poden estar en una o altra categoria en funció de com s’implantin en cada cas. Per exemple,

l’educació pot ser provisió pública o subvenció a la provisió privada.

2 Actualment es considera que els monopolis “naturals” han anat disminuint i la seva existència es deu a altres

motius (veure lliçó 7).

3

una àmplia gamma de concepcions sobre la justícia distributiva, tals com les aportacions de

Hobbes, Locke, Bentham, Pareto i Rawls, entre d’altres. Des del punt de vista econòmic,

els instruments de distribució de renda són fiscals i no fiscals. Entre els primers dominen

els impostos directes (com l’IRPF) o impostos sobre el patrimoni, les herències, etc.5, així

com algunes despeses en transferències i despeses socials.6Entre els segons, destaca la

fixació d’un salari mínim.

En qualsevol cas, sí cal destacar l’increment de la desigualtat no només en el període actual

de crisi. Així, el percentatge de persones que viuen per sota del llindar de pobresa relativa

a Espanya, és a dir, amb menys del 60% de la renda nacional mitjana, és del 21,8% el 2011

(19,6% el 2008) a Espanya. Això vol dir que en una llar d’un individu la renda és de 7.533

euros (15.820 en una llar amb dos adults i dos nens). Per Comunitats Autònomes:

Extremadura (38%), Canàries (31%) i Andalusia (30%); els menors nivells es donen a

Navarra (7,3%), País Basc (11,6%) i Astúries (12,3%).

En comparació internacional (2008), els països més desenvolupats més desiguals són

Estats Units (23,9%), Grècia (21%), Espanya i Itàlia (20%), Regne Unit, Irlanda i Portugal

(18%). Els menys desiguals: Àustria, Finlàndia, Alemanya i França (13%), Suècia i

Dinamarca (12%) i Holanda (10%). Al respecte, les autoritats publiques haurien de tenir

com a prioritat la seva desaparició (en especial la pobresa infantil i de la gent gran).

La funció estabilitzadora

La funció d’estabilització de l’economia té com a objectiu mantenir un quadre

macroeconòmic estable (inflació, atur i balança de pagaments) estable que permeti el

creixement econòmic sostingut. Per a desenvolupar aquesta funció el govern utilitza uns

instruments: política fiscal (impostos i despeses públiques) i política monetària (control del

diner i el tipus d’interès), a més de polítiques estructurals (regulacions, etc.). Actualment es

pot incloure com a objectiu el nivell de dèficit i de deute públic. D’aquesta manera, dos

instruments es converteixen a l’hora en objectius.

3 Una política distributiva és aquella que s’aplica abans de començar el procés de producció (per exemple

fixar un preu mínim d’algun article o un salari mínim). Una política redistributiva és aquella que s’aplica

després de realitzar-se el procés de producció (per exemple un impost sobre la renda que treu recursos als

individus després d’haver-se guanyat el salari treballant). Com que la majoria de polítiques d’aquest tipus són

a posteriori, s’acostuma a parlar de la funció de redistribució.

4 Cal igualar la renda de tots els individus? Cal millorar la renda dels que estan pitjor? Cal igualar la dotació

de recursos abans d’entrar al mercat laboral (salut i educació)? El concepte de justícia varia per a cadascú.

5 Amb els impostos indirectes (tipus IVA), encara que qui més consumeix més paga (en termes absoluts), els

individus suporten un mateix esforç fiscal en termes relatius (tothom paga el mateix tipus impositiu) i, en

conseqüència, no es consideren impostos redistributius.

6 El fet d’existir aquest tipus de despesa no implica que sigui redistributiva (dels més rics als de menor nivell

de riquesa). La redistribució depèn del disseny dels programes de despesa (i de la lluita contra el frau).

4

La política fiscal es desenvolupa mitjançant el pressupost públic: ingressos i despeses (que

generen dèficit o superàvit pressupostari). Els impostos treuen recursos de les economies

domèstiques i de les empreses (redueixen la demanda agregada). Per contra, amb aquests

recursos l’Estat pot fomentar la demanda agregada (i el creixement econòmic) mitjançant

el consum públic i, sobretot, la inversió pública.

La política monetària es desenvolupa mitjançant el control de la quantitat de diner en

circulació i el tipus d’interès (actualment sobretot aquesta segona). El govern pot frenar

(estimular) el creixement econòmic si redueix (augmenta) l’oferta de diner o augmenta

(redueix) el tipus d’interès, ja que aquestes variables incideixen sobre la demanda agregada

(consum i inversió), reduint-la (augmentant-la). També cal considerar la política del tipus

de canvi (davant economies fora de la zona euro). Al cas espanyol, la política monetària ja

no la realitza el govern sinó el Banc Central Europeu (BCE). Per tant, la política fiscal ha

de tenir en compte el que farà el BCE.

Les polítiques estructurals poden ser: polítiques de rendes, reconversions industrials,

reformes laborals, etc. Es pretén incidir sobre els preus i salaris per controlar la inflació

(assegurar un control de preus de béns bàsics pels consumidors) i garantir uns nivells

mínims de renda als treballadors. La política de rendes sol ser pactada entre sindicats i

empresaris amb el recolzament del Govern.

Les polítiques que fomenten el creixement econòmic, i actuen positivament sobre

l’ocupació, incideixen negativament sobre la inflació i l’equilibri exterior. Aquí radica la

dificultat de la política d’estabilització: en general, quan dos objectius milloren altres dos

empitjoren. Cal combinar polítiques per poder mantenir en equilibri els quatre objectius

macroeconòmics assenyalats; per exemple, polítiques que vagin frenant (denominades

stop) i accelerant (go) l’economia segons convingui.

Resum

Objectius de política econòmica: PIB (renda);  Atur;  IPC (mantenir el nivell de preus

estable, al 2%);  dèficit exterior (dèficit de la balança per compte corrent)

Polítiques:

- Fiscal (en mans dels governs): o Augmentar o disminuir impostos o Augmentar o disminuir la despesa pública

- Monetària (en mans del Banc Central Europeu): o Augmentar o disminuir tipus d’interès (i) o Augmentar o disminuir l’Oferta monetària (M) o Augmentar o disminuir tipus de canvi (revaluar/devaluar)

Problema 1: Si millorem PIB i Atur empitjorem IPC i dèficit i a l’inrevés.

5

Problema2: La Política Monetària no la pot triar el govern. Es tracta de triar polítiques

econòmiques que millorin el que volem, empitjorant poc el que no volem.

Exemple:

 Política fiscal expansiva (augmentar despesa pública):  PIB,  Atur,  IPC  dèficit exterior

 Política monetària restrictiva (augmentar “i”):  PIB,  Atur,  IPC  dèficit exterior

Es tracta de trobar uns valors a les pujades () i baixades () adequats.

Ara bé, actualment, la pròpia política fiscal és objectiu: cal reduir el dèficit públic

(ingressos<despeses) i l’endeutament que finança els dèficits.

Això obliga a una política fiscal restrictiva, que millora IPC i dèficit exterior però té el

cost d’empitjorar el PIB i l’ atur.

Problema3: Política fiscal restrictiva. Si la Política Monetària és restrictiva (tradició al

BCE) la política fiscal i monetària no serveixen per sortir de la crisi i reduir l’atur →

devaluació interna de salaris.

El dèficit públic i el seu finançament

A les economies occidentals, des de la IIGM les despeses han estat sovint superiors als

ingressos generant el que anomenem dèficit públic. El dèficit públic genera una necessitat

de finançament a l’Estat que es pot satisfer amb emissions de Deute Públic i/o mitjançant

l’endeutament de l’Estat amb el Banc Central.

- Banc Central: aquesta opció ha estat la més utilitzada tradicionalment, però des de 1984

s’utilitzarà molt més l’emissió de deute públic, en especial, a partir de l'any 1994, quan

sorgeix la Llei que donarà plena autonomia al Banc d’Espanya respecte a l’Estat, que

prohibeix al Banc d’Espanya la concessió de crèdits diferents als que puguin oferir altres

institucions financeres a l’Estat o l’existència de descoberts (veure lliçó 9).

- Deute públic: és el conjunt de passius financers que l’Administració té amb el sector

privat (persones, empreses, institucions, nacionals o estrangeres). El deute públic suposa

l’existència d’un crèdit mitjançant un títol-valor entre el titular d’aquest títol i l’Estat

(Tresor Públic). Per tant, és un mitjà alternatiu als impostos per finançar les despeses. A

Espanya són conegudes les letras, bonos i obligaciones del TesoroPúblico. Efectes del

deute públic:

- Efecte expulsió o crowding-out: és la substitució de l’activitat econòmica privada per la

pública. El finançament del dèficit públic amb deute fa que els inversors privats

dediquin recursos a la compra de deute (amb un tipus d’interès –rendiment- més alt que

el de mercat) i no el dediqui a activitats en el sector privat. A més, l’increment del tipus

d’interès, per captar capital, té un efecte negatiu sobre el consum i la inversió privada.

Pels neoclàssics (monetaristes) l’augment de la despesa pública finançada amb deute

públic provoca un augment del tipus d’interès que disminueix la inversió privada, essent

l’increment de la renda (efecte multiplicador de la despesa pública) menor a la reducció

6

d’activitat privada i, per tant, l’endeutament és perjudicial. Pels keynesians, els efectes

són contraris ja que la inversió privada no només depèn del tipus d’interès i amb els

recursos obtinguts, l'Estat pot dinamitzar l'economia per l’efecte multiplicador de la

inversió.

- La il·lusió del deute públic: diversos economistes indiquen que els governs prefereixen finançar la despesa pública amb deute públic, i no amb impostos, perquè, en el primer

cas, els ciutadans tenen la impressió que la despesa pública no els costa res; existeix una

opacitat respecte als votants al traslladar la càrrega impositiva cap al futur.

Val a dir que existeixen unes empreses que acrediten la solvència del Deute dels Estats.

Destaquen Standard & Poor’s; Moody’s; i Fitch.7 Així, aquestes empreses estudien el

perfil de l’emissor de deute públic (risc polític, estructura econòmica del país, perspectives

de creixement econòmic, flexibilitat de les polítiques monetària i fiscal, estoc de deute

públic existent, liquiditat, etc.), i fixen una qualificació.8

A Espanya, el problema del dèficit sembla més degut a una manca d’ingressos que a un

excés de despesa (excepte en circumstàncies de forta crisi econòmica). La manca

d’ingressos es deu a la crisi econòmica, així com a l’elevat nivell de frau fiscal i les

característiques del sistema tributari, amb poca tributació a les grans empreses i grans

fortunes.

4.2. L'Estat i la seva presència a l'economia

Als països occidentals, l’Estat ha arribat a absorbir una part important de la renda nacional,

oscil·lant entorn el 35% del PIB per a USA, Japó i un 60% a països nòrdics alguns anys. Si

analitzem l’evolució de la despesa pública a Espanya, podem assenyalar que el volum de

despesa pública respecte al PIB s’ha doblat des de 1960, apropant-se a la mitjana europea

però encara està per sota. Des de l’òptica dels ingressos, una variable que ens mostra

l’esforç que realitzen els països per finançar el sector públic és la “pressió fiscal”, definida

com la recaptació de totes les administracions públiques (central, autonòmica i local)

respecte al PIB. En una evolució per països observem una estabilització de la pressió fiscal,

amb lleugeres pujades i baixades al cas espanyol, i una lleugera reducció a la mitjana de

països de la Unió Europea. La diferència en ingressos entre Espanya i la mitjana UE és

superior a la diferència en despesa.

7 Standard&Poor’s: http://www.standardandpoors.com/home/en/us

Moody’s: http://www.moodys.com/espana/mdcsPage.aspx?template=about&mdcsId=7

Fitch: http://www.fitchratings.es/

8 Aquestes empreses també qualifiquen el deute de les empreses. La seva errònia qualificació dels títols

financers associats a hipoteques ha estat un dels elements més criticats en la recent crisi financera (veure lliçó

8). Existeix certa polèmica sobre la “neutralitat” a l’hora de valorar empreses i Estats (cobren per fer-ho!).

7

Despesa Pública/PIB (%) 2001 2005 2010 2012 2013 2014

Espanya 38,7 38,3 45,6 47,3 44,3 43,6

Àrea Euro (19 països) 46,0 50,4 49,5 49,4 49,1

UE-28 45,6 50,0 49,0 48,6 48,1

Alemanya 47,6 46,1 47,2 44,2 44,3 44,0

Itàlia 47,1 47,1 49,9 50,8 50,9 51,1

Suècia 54,5 53,9 52,0 52,6 53,3 53,0

França 51,7 52,9 56,4 56,8 57,0 57,2

Regne Unit 39,8 42,9 48,7 47,0 45,5 44,4 Font: Eurostat

Ingressos/PIB (%) 2001 2005 2010 2012 2013 2014

Espanya 38,1 39,5 36,2 37,0 37,5 37,8

Àrea Euro (19 països) 44,6 44,3 45,9 46,6 46,6

UE-28 44,0 43,6 44,7 45,4 45,2

Alemanya 44,5 42,8 43,1 44,3 44,5 44,6

Itàlia 44,5 43,0 45,6 47,8 48,0 48,1

Suècia 54,1 54,5 52,0 51,7 51,9 51,1

França 50,0 49,7 49,6 52,0 52,9 53,2

Regne Unit 40,3 39,3 39,0 38,6 39,8 38,7 Font: Eurostat

Un cop analitzats les despeses i els ingressos, s’ha de considerar el saldo pressupostari, que

anomenarem dèficit, si les despeses són majors que els ingressos i superàvit en cas

contrari. Com que habitualment els Espats tenen dèficits, normalment usem sempre aquest

terme per saber la situació de la “caixa” de l’Estat.

8

Dèficit AA.PP. (% s/PIB) Deute públic AA.PP. (% s/PIB)

Any Espanya UE-27 Any Espanya UE-27

2000 -0,9 +0,6

2002 -0,3 -2,6 2002 47,6 61,3

2004 0,0 -2,9 2004 45,3 60,5

2006 +2,2 -1,5 2006 35,5 60,5

2008 -4,4 -2,4 2008 39,4 61,0

2009 -11,1 -6,9 2009 52,7 73,1

2010 -9,4 -6,5 2010 60,1 78,5

2011 -9,5 -4,4 2011 69,5 81,1

2012 -10,4 -3,9 2012 85,4 83,8

2013 -6,9 -3,3 2013 93,7 85,5

2014 -5,9 -3,0 2014 99,3 86,8

2015 -5,1 -2,4 2015 99,2 85,2

Font: Eurostat

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 8 páginas totales
Descarga el documento