apunts 3r parcial, Apuntes de Botánica y Agronomía
r4fa
r4fa

apunts 3r parcial, Apuntes de Botánica y Agronomía

DOC (124 KB)
14 páginas
50Número de descargas
44Número de visitas
100%de 1 votosNúmero de votos
Descripción
Asignatura: Botànica, Profesor: Miquel Ninyerola, Carrera: Biologia, Universidad: UAB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 14
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 14 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 14 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 14 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 14 páginas totales
Descarga el documento

GENERALITAT FANERÒGAMES

• Caracterìstiques generals:

- Adaptació al medi terrestre - Organització cormofítica (arrel, tijes i fulles) - Màxima diversificació dels teixits vegetals:

- Teixits meristemàtics (es divideixen ràpidament) - Teixits assimiladors (cèl·lules grosses a prop d’estomes a on hi ha molta pigmentació i es fa la fotosíntesi) - Teixits de sosteniment (parets cel·lulars més dures que permeten a les plantes aguantar-se) - Teixits d’absorció (a les arrels) - Teixits epidèrmics (per els problemes de regulació d’aigua; les parets cel·lulars tenen substàncies impermeables) - Teixit vascular (xilema i floema)

- Homeohídria (en contra de piquilohídria): - Impermeabilització de superfícies externes - Regulació estomàtica de la transpiració

- Germinació endospòrica F 0E 0 Llavor: embrió + substàncies de reserva - Cicle vital heteromòrfic:A les plantes superiors la part 2n guanya en importància, i el gametòfit no arriba a fer vida independent, sinó que germina dins l’espora (queda internalitzat), fins al punt que es pensava que les plantes funcionaven com els animals: amb un cicle diploide (2n).

• Arrel: parts

Quatre parts: • Zona de ramificació o regió suberosa • Zona pilífera, amb pels radicals (absorbents)(rizodermis) • Zona d’elongació, amb parets cel·lulars plàstiques que permeten l’allargament • Caliptra o piloriza: epidermis recoberta d’unes escames que protegeixen l’arrel

per la zona on va entrant al terra

Existeixen dos models d’arrels (tipus de sistemes radicals): • Axonomorf o Pivotant: amb un eix primari més gruixut (paregut al sistema

capil·lar). • Fasciculat: tots els elements tenen la mateixa jerarquia. Característic de les

monocotiledònies.

Les arrels tenen dos funcions bàsiques; fixació i absorció, però existeixen modificacions a algunes espècies, canviant així la seva funcionalitat: - Adventícies o caulogèniques: no surten a la part apical de la planta (en contra del geotropisme +). Creixen a sobre de la tija. L’objectiu és enganxar-se a roques, parets... tenen funció de fixació aèria. - Arrels fúlcries: són típiques als manglars, que són zones riques en biodiversitat perquè a més d’estar a zones tropicals, aquestes arrels proporcionen un habitat a molts tipus d’organismes. - Arrels napiformes o reservants: funció de reserva. - Arrels xucladores o haustoris: semiparàsits. Fan una mica la fotosíntesi, però l’energia la xuclen les arrels a altres plantes, sense arribar a ser molt agressives.

PAGE 14

Les arrels es solen trobar normalment amb simbiosi, que es dóna entre un pel reticular i una hifa d’un fong. També hi ha simbiosi amb bacteris (del gènere rizobium) que forma nòduls, i són fixadors del N2 atmosfèric.

• Tija: parts

- Gemma: es troba teixit meristemàtic. Poden ser germinals, axil·lars, etc.

Tipus de ramificació: les coníferes tenen una ramificació monopòdica , que és un sistema jerarquitzat amb ramificacions, secundàries, terciàries... La resta dels diferents tipus d’arbres presenten una ramificació simpòdica.

Modificacions

Tijes subterrànies: • Bulb, tubercles i rizomes: gemmes subterrànies. • Ceba: tija i fulles. • Patata: pot fer fotosíntesi i començaran a sortir nous brots. • Rizomes: per exemple a les canyes.

Tijes aèries: • Estolons: quan entren en contacte amb el terra torna a desenvolupar la capacitat

de fer arrels. • Circells caulinars: ramificacions que permeten entortolligar-se amb altres

plantes. Tenen una certa torsió. • Tijes acabades en espines: protecció contra macroherbívors. • Suculència: tijes amb parets cel·lulars plàstiques que varien la seva forma

depenent el contingut hídric. • Cladodis: tijes planes que agafen questa forma perquè són plantes que no tenen

fulles com a tals. Incrementen així la superfície per fer la fotosíntesi. • Fil·locladis: mateixa funció que cladodis.

• Fulla

Asimetria revers-anvers

Tipus: - Nomofil·les: fulles normals, típiques, que fan la fotosíntesi. - Cotilèdons: d’origen embrionari, ja estan presents al embrió. Primeres fulles que fan la fotosíntesi quan la llavor germina (a fase de plàntula F 0E 0 moment crític, quan hi ha la màxima mortalitat). També acumulen moltes substàncies de reserva. - Catafil·les: gemmes. Les peces dures que protegeixen el meristem són d’origen foliar. - Antofil·les: les flors, pètals, sèpals tenen una part foliar, provenen de fulles molt modificades. - Hipsofil·les: bràctees; procés d’origen foliar, semblen fulles i acompanyen la flor, amb la idea de protegir-la. Són de color verd. No són sèpals.

Fil·lotaxi (ho veurem a pràctiques): posició de les fulles. 1. Esparses 2. Alternes 3. Oposades

PAGE 14

4. Decusades 5. Verticilades 6. Fasciculades

Existeixen fulles simples i compostes.

Nervadura i base foliar (peciolades o sèssils).

Peces accessòries: acompanyen la fulla. En alguns casos no es sap ben bé la seva funció.

1. Estípules: no tenen cap funció. Són restes a la base de les fulles. Les rosàcies sempre en tenen. És un caràcter taxonòmic.

2. Lígula i beina: part de la fulla que segueix baixant per la tija (beina). Lígula F 0E 0 espècie de membrana sense funció, típic de gramínies.

3. Espines. 4. Circells: en aquest cas no són d’origen caulinar, són foliars.

Modificacions: • Carnoses: acumulen aigua. • Espines: protecció. • Plantes afil·les: sense fulles • Fulles caduques. • Plantes carnívores: plantes que viuen a llocs on falta N, a sòls àcids (pocs

nutrients) Exemples: Drosera, Dionaea, Nepenthes (en forma de gerra), Sarracenia, Pinguicula, Utricularia (aquàtica, crea una corrent d’aigua quan hi ha contacte amb els seus pels que xucla la presa cap a endins.

GIMNOSPERMES

• Generalitats

Són plantes llenyoses (arbres i arbusts) i perennifòlies, no es troben plantes herbàcies. Tenen una diversitat (850 esp) inferior a angiospermes (250000). L’eix principal creix a través d’un meristem de manera “infinita”, i la seva tija té ramificació monopòdica. Fulles llargues i estretes, reduïdes en front a la superfície de contacte (fulles aciculars). Les flors són poc vistoses, i solen tenir una pol·linització anemòfila. Aquests dos caràcters van relacionats. Són flors molt simples, agrupades en cons o estròbils, sense pètals ni sèpals, però en canvi tenen unes quantitats grans de pol·len. Les llavors no estan tancades en un ovari i l’embrió es nodreix per un endosperma primari haploide.

• Origen i evolució

Van aparèixer fa 286m.a., al Pernià en un període on dominaven les criptògames vasculars arborescents. En el Triàsic dominaven els boscos mixtos de gimnospermes i criptògames vasculars, i al Juràssic les gimnospermes s’acabaren imposant, fou el període de màxima extensió. El gènere Cycas eren els arbres gimnospermes que formaven els boscos del triàsic.

PAGE 14

Les progimnospermes eren uns arbres gimnospermes amb característiques de falguera i gimnosperma: fulles com falgueres i sistema vascular amb tracoides con les gimnospermes.

• Cicle biològic de les gimnospermes (diferències amb angiospermes)

• És molt més lent F 0E 0 el pol·len està 3 estacions latent. Té un any de retard. • No hi ha ovari, estil i estigma. • El pseudofruit és la pinya, té dos etapes; la pinya de primer any i la de segon

any. La de segon any ja té les llavors madures. • Inicialment es formen 2 embrions (poliembrionia). Un acabarà degenerant-se

perquè l’altre s’imposa. • El gametòfit està format per cèl·lules protàliques, cèl·lules vegetatives i cèl·lules

anteridials. El gametòfit és més complex que a angiospermes. El gametòfit femení té gamentangis, apareix un arquegoni.

El cicle biològic té alternança de generacions, similar a les falgueres. L’esporòfit domina i el gametòfit viu dins i amb molt poca vida dependent de l’esporòfit.

• Generalitat flors

Les flors són unisexuals, amb sexes separats, sense calze, corol·la, pètals i sèpals. Tenen flors amb estams i poden ser solitàries o formar estròbils. A les flors masculines l’estam està format per una esquama seminífera amb dos sacs pol·línics. Els estams s’agrupen i formen una flor amb n estams (normalment com a mínim 20). El conjunt de flors al llarg d’un eix formen els cons o estròbils, que són mecanismes d’inflorescència. La flor femenina està formada igual que la masculina: té una esquama seminífera (estructura plana de suport) amb 2 primordis seminals, que tenen òvuls al seu interior.

• Generalitats pseudofruit

L’estam (esquama+primordi) s’agrupa formant flors i el conjunt de flors forma un estròbil, que una vegada fecundat es lignifica, creix i forma una pinya. Els primordis seminals no estan tancats en un ovari; no existeix un fruit veritable. Les llavors es disposen en cons o bé solitaries, i no estan tancades, estan a sobre de l’esquama en el cas de les pinyes. La pinya té la mateixa funció que el fruit (protecció, disgregació), però en aquest cas l’anomenarem pseudofruit. Segons el nombre de peces, d’esquames tindrà forma de pinya o de “baya”.

• F. Ginkgoàcies:

- Generalitats Només hi ha una espècie vivent, és el Ginkgo biloba, és una espècie relicte; s’han trobat fòssils de fa molts d’anys. Ve de l’era terciària, i és interessant des del punt de vista evolutiu. Originari d’Àsia, aquí s’utilitza en jardineria.

- Òrgans vegetatius

PAGE 14

Les fulles surten de braquiblasts tenen forma de ventall amb escotadura, un tall, que és bastant variable en prominència (pot ser més o menys profund). Té una nervadura dicòtoma, és a dir, es divideix en dos rames amb la mateixa importància, i això és un caràcter bastant primitiu. La majoria de plantes ja no utilitzen aquest patró sinó que s’utilitza el patró pinnat o jeràrquic.

- Òrgans reproductors Les flors masculines formen raïms llargs i tenen estams amb un parell de sacs polínics. Els seus gàmetes són flagel·lats (normalment les plantes superiors ja no tenen, és un altre caràcter primitiu). Les flors femenines tenen primordis seminals de dos en dos sobre un llarg peduncle, són solitaris (sense formar estròbils), i no estan protegits. De la flor femenina fecundada surt directament la llavor (no hi ha pseudofruit), que té una part carnosa que prové dels teguments i normalment es dispersa per endozoocòria. Quan les llavors es podreixen fan molt mala olor. Tenen un gran valor nutritiu.

• F. Pinàcies

- Generalitats És la família més important en gimnospermes: compren 12 gèneres, 220 espècies, 6 de les quals són autòctones dels Països Catalans Són pròpies de l’hemisferi nord i tenen una gran importància en el paisatge forestal. Tenen fulles aciculars o linears, són de fulla perenne (- a Larix) i es troben a braquiblasts o només en macroblast. Les fulles es van renovant al llarg de l’any. Braquiblast: són aquelles branques de creixement molt limitat d’on surten les fulles. Macroblast: branques normals.

- Òrgans reproductors Les flors masculines tenen nombrosos estams al voltant d’un eix floral, i s’agrupen en inflorescències de cons o estròbils. Les flors femenines s’agrupen en estròbils formats per esquames seminíferes amb primordis seminals. També tenen esquama tectriu, però no arriba a ser gaire aparent en la pinya, es queda reduïda i no es lignifica ni canvia de color. Algunes espècies si que tenen esquames tectrius aparents, no es coneix bé la seva funció, es pensa que és una resta. Les pinyes de primer any tenen les llavors molt tancades, ha passat un any des de que s’ha fecundat i caldrà un altre any fins a que la pinya s’obri i caiguin els pinyons, aleshores ja serà una pinya amb apòfisi i escudet (de segon any). Hi ha 2 llavors per esquama seminífera i solen ser alades.

- Subfamília Abietòides (fulles en macroblasts):

Abies alba(avet): necessita llocs freds, humits, amb pluges abundants. Formen boscos purs o mixts entre 700 i 2000m. Espècie autòctona dels PPCC (Pirineus i Montseny). Té fulles aciculars amb 2 bandes de cera al revers que la protegeixen de la falta d’aigua. Tenen disposició esparsa però queden en 2 rengleres, i l’àpex és obtús i una mica escotat. La pinya és erecta, creix perpendicular, oposada al terra. La pinya se desmunta, cauen les seves esquames per poder distribuir les espores. Es poden observar esquames tectrius.

PAGE 14

Abies pinsapo: és una espècie endèmica que es troba a la serra de Grazalema (Màlaga), lloc on hi ha una mitjana anual de pluja molt alta. La pinya és similar a A. alba, però les fulles tenen una estructura 3D, surten dels 360º, en canvi les fulles d’A. alba queden compreses en un mateix pla.

Picea abies(abeto rojo): no són autòctones de la península Ibèrica. Es el més abundant d’EuroAsia, el més extens. Normalment s’utilitza com avet de nadal. Fulles linears i sense banda de cera amb secció romboidal, no es diferència anvers i revers. Les pinyes són penjants (pèndules) i cauen senceres a terra (no es desfan), no tenen esquames tectrius.

Pseudotsuga menziesii (avet de Douglas): ocupa la zona nordest dels EUA. Tenen fulles similars als avets, llarga i estreta. Pinya amb esquames tectrius molt aparents.

- Subfamília Laricoides (fulles en braquiblasts i macroblasts):

Gènere Cedrus: 3 espècies (Cedrus atlantica al Marroc, Cedrus deodara, a l’Himalàia occidental i Cedrus libanii). Pinya erecta que es desmunta, quedant només l’eix. No té esquames tectrius. Té fulles aciculars i fasciculades (en feixos; d’un punt surten varies), que surten de braquiblasts.

Gènere Larix: dos espècies al nostre continent (però no a la P. Ibèrica); Larix decidua (Alps i Carpats) i Larix sibirica (zona siberiana). Tenen fulles aciculars, fasciculades que surten de braquiblasts.

Larix decidua: té fulles caduques.

- Subfamilia Pinòides Representada pel gènere Pinus. Hi ha 90 espècies a l’hemisferi nord i cap al sud, i 6 són endèmiques dels PPCC. Les seves fulles són aciculars, 2-5 per braquiblast (als PPCC només 2). Les esquames tectrius es redueixen, es lignifiquen i se solden a les seminíferes, les quals també es lignifiquen en madurar les pinyes.

Pinus halepensis (pi blanc): centre originari a Siria. És típic del mediterrani. Té resines amb funció de protecció en front als herbívors fitòfags. És un arbre piròfit, que es crema fàcilment, però després d’un incendi rebrota ràpidament. Tenen un creixement molt ràpid, per això la seva fusta és tova. Pi xeròfil i termòfil (de llocs secs i temperatures elevades). És característic de la terra baixa, sol creixer dels 0 als 1000m, té una capçada irregular, les pinyes són d’uns 8-12 cm amb apòfisis planes i les fulles mitjanes (6-15 cm).

Pinus pinea (pi pinyer): molt marítim i litoral, pot viure en zona de dunes, en substrat sorrenc. Típic mediterrani, arriba fins els 1000m. Té la capçada plana en forma de parasol i fa pinyes grosses (8-14 x 7-10cm) i arrodonides, amb pinyons comestibles. Les seves fulles són verd-fosques, de 10 a 20 cm.

Pinus pinaster (pinastre): és bastant litoral. Ha estat molt replantat. Té una distribució diferent que l’anterior. Distribució estranya i ecologia poc coneguda. Capçada ampla i força densa, amb pinyes grans (8-22cm), estretament còniques. Les fulles són molt llargues (10-27 cm) i gruixudes.

Pinus nigra subsp. salzmannii(pinassa, “pino negral”): es troba a zones submediterrànies i continentals (més interiors), pi de transició entre el litoral i l’alta

PAGE 14

muntanya. A la part interior hi ha molt volum forestal, ara hi ha més boscos que fa 100 anys. Als PPCC es troba entre els 800-1500m. Té capçada ampla i tronc recte i pinyes petites (4-7cm) i subsèssils). Les fulles són de color verd intens (10-16cm).

Pinus silvestris (pi roig): és una de les espècies més importants en Europa. Distribució eurosiberiana, del centre d’Europa cap a Escandinàvia i Sibèria. És d’alta muntanya. L’escorça al desescamarse té tons vermellosos. Les seves fulles tenen ceres, sobretot en fulles joves. Als PPCC el trobem entre els 600-1800m. Té la capçada relativament cònica i el tronc recte, i les pinyes són petites (2-6cm) amb escudets prominents. Les fulles són d’uns 3-6cm.

Pinus mugo subsp. uncinata (pi negre): es troba a l’alta muntanya, entre 1600-2300m, representa el límit de la vegetació arbòria. La capçada és relativament cònica i té pinyes petites (5-7cm), assimètriques, amb escudets molt prominents i apòfisis ganxudes. Les fulles són curtes i fosques (4-8cm).

Pinus radiata (pi insigne, “pino de Monterrey”): s’han fet reforestacions amb ell, prové de Califòrnia. És de creixement ràpid, molt sensible a la processionària. Tenen 3 fulles per braquiblast. Les pinyes surten verticil·lades de 3 en 3.

Pinus canariensis (pi canari): típic de les Canàries. Fa el paper del P. sylvestris o el P. mugo. Espècie que rebrota ràpidament després d’un incendi., per això és porta a altres llocs per reforestar. També té 3 fulles per braquiblast.

• F. Cupressàcies

- Generalitats 19 géneres i 148 espècies. 5 espècies autòctones. Present en ambdós hemisferis.

- Òrgans vegetatius Arbres o arbustos resinosos amb 2 tipus de morfologia de les fulles:

Esquamiformes: petites esquames unides sobre el macroblast • Aciculars

- Òrgans reproductors Flors masculines en cons o estròbils, hi ha un estròbil aïllat i sovint de forma terminal. Tenen nombrosos estams amb 2-6 sacs pol·línics a cadascun al revers de les esquames. Flors femenines agrupades. 2-15 primordis seminals en esquames oposades o verticil·lades. Les inflorescències són curtes i en cons. Els pseudofruits són diferents a les pinyes, s’anomenen gàlbuls i poden ser llenyosos o carnosos.

- Fulles aciculars (ginebres):

Juniperus communis (ginebre, “enebro”): expansió eurosiberiana. Suporten molt bé el fred i la neu. És un arbre o arbust dioic i arriba fins als 2000m. Té fulles aciculars (en 3 verticils) amb una banda blanca a l’anvers. El seu gàlbul és carnós, amb un color blau fosc i amb ell s’elabora la ginebra.

Juniperus communis subs. nana: sempre va arran de terra, es rastrera. Té forma de coixinet que l’ajuda a sobreviure del fred.

PAGE 14

Juniperus oxycedrus (càdec, “cada”): arbust o arbre llenyós, típic de la terra baixa mediterrània (fins 1000m). Té fulles aciculars (en 3 verticils) amb dues bandes blanques a l’anvers. El gàlbul es carnós i de color rogenc.

- Fulla esquamiforme (savines):

Juniperus phoenicea (savina, “sabina negral”): arbust o arbre monoic, típic de la terra baixa mediterrània (nivell del mar fins 1400m). Té fulles esquamiformes (en verticils de 3-4) i un gàlbul carnós rogenc. Creix molt lentament.

Juniperus thurifera (savina turífera, “sabina albar”): arbre dioic, el podem trobar a la muntanya mediterrània continental (900-1400m). Té fulles esquamiformes oposades i decusades, i el seu gàlbul es carnós i de color blau fosc.

Juniperus sabina (savina de muntanya, “sabina rastrera”): arbust dioic, rastrer. Als PPCC la trobem en la muntanya mediterrània continental (1200-1800m). Té fulles esquamiformes romboïdals i oposades amb gàlbul carnós i de color blau fosc.

Cupressus sempervirens (ciprés): no és autòcton, el seu origen es troba a l’Àsia menor. S’utilitza com a ornamental, de barrera per a cultius vora el mar i com a tanques de jardí. És un arbre monoic, amb fulles esquamiformes imbricades i gàlbuls llenyosos d’un to bru grisenc. Són bastant piròfits per la seva resina, tenen poca quantitat hídrica i el fruit és resistent al foc.

• F. Taxàcies

- Generalitats Existeixen actualment 4 gèneres i 5 espècies, i només 1 sola espècie europea. Són arbres i arbustos que viuen casi exclusivament a l’hemisferi nord, i les seves fulles són aciculars.

Taxus baccata (teix, “tejo”): única espècie a Europa. No acostuma a formar grans extensions boscoses, el trobem de forma aïllada i normalment a zones continentals, i als PPCC viu principalment a l’estatge muntà. Té un creixement molt lent. És un arbre dioic i robust, amb escorça llisa i fulla rogenca. Les fulles són linears, en dos rengleres (esparses i pectinades), amb el pecíol torsionat i surten en un sol pla, no tenen ceres al revers i l’àpex acaba en punta (mucronat). Les flors masculines estan disposades a la cara inferior de la branca, tenen les esquames lobulades i els sacs pol·línics penjant al darrera. Flors agrupades en un petit con. Les flors femenines són solitaries, tenen un únic primordi seminal protegit per unes esquames. Les llavors són ovoides i estan tancades per una cúpula carnosa que no s’arriba a tancar del tot anomenada aril. L’única part que no és tòxica és la llavor. Del teix s’extrauen substàncies importants per la medicina con el taxol, que té propietats anticancerígenes.

• F. Cicadàcies

- Generalitats No són importants al nostre paisatge, i tenen una distribució totalment tropical.

PAGE 14

Són plantes dioiques. Tenen un tronc robust no ramificat, amb fulles grans i pinnades (com les palmeres).

Cycas revoluta: originari de la Xina i el Japó, utilitzada com ornamental. Fulles pinnades en roseta dalt del tronc, amb pecíol espinós. Les flors masculines tenen espermatozous amb cilis disposats en espiral, hi ha una reminiscència de la necessitat de l’aigua per la reproducció. Els estams tenen forma d’esquama amb nombrosos sacs pol·línics, s’agrupen en cons fusiformes de fins a 0,5m de gran. La flor femenina té una esquama amb 2-6 primordis seminals (i posteriorment llavors) sobre fulles carpel·lars vellutades.

ANGIOSPERMES

La part estèril de la flor està formada per la corol·la i el calze • Corol·la: conjunt de pètals per atreure els insectes. • Calze: conjunt de sèpals per protegir la part fèrtil.

L’androceu és la part masculina de la flor, amb estams formats per fil·laments i anteres. Les anteres estan dividides en 2 teques amb 2 sacs pol·línics cadascuna, i unides entre elles pel connectiu, d’on surt el filament. Tenen cèl·lules de protecció i cèl·lules amb reserves per la formació dels grans de pol·len.

El gineceu és la part femenina de la flor. Està formada per un o varis pistils, que són unes fulles carpelars que s’han tancat, i a l’interior seu es troben els primordis seminals. Els pistils tenen origen foliar. Les plantes poden unicarpel·lars, pluricarpel·larsapocàrpiques, amb els pistils sense soldar, o pluricarpel·larssincàrpiques, amb els pistils soldats. Les soldades externament són iguals que les unicarpel·lars, però amb més d’un ovari, sempre que hi hagi un soldament total. A l’interior es veu un ovari tabicat, l’anomenarem ovari plurilocular (amb varies cavitats), en front als ovaris uniloculars (amb 1 cavitat). Hi ha famílies on el soldament no es i aleshoreses veuran diferents estigmes. L’estigma és l’encarregat de capturar el gra de pol·len i el reconeixen per un procés bioquímic per mirar si es compatible o no. Però aquests sistemes no són molt específics i per això a vegades hi ha plantes híbrides. L’estil és per on baixa el gra de pol·len. Els primordis seminals tenen el nombre i la disposició variable segons l’espècie. Aquests protegeixen l’ovocèl·lula. Tenen parets protectores, el tegument, una placenta, un peduncle que connecta amb l’ovari i és per on entraran els nutrients, i el micròpil que és per on entra el tub pol·línic del gra de pol·len.

El periant és el conjunt de calze i corol·la, i per tant és la part estèril. Trobem plantes amb 2 verticils diferents; calze + corol·la, o indiferenciables morfològicament; tèpals. També trobem plants amb 1 verticil, i d’altres que no tenen periant, aleshores són flors nues. Aquest tipus de flors tenen pol·linització aèria i les flors són semblants a gimnospermes. La corol·la i el calze poden ser amb pètals i sèpals lliures o soldats. Els pètals lliures s’anomenen dialipètals, i els soldats gamopètals.

- Flor asimètrica: no tenen ni eix ni pla de simetria.

PAGE 14

- Flors zigomòrfiques: tenen només 1 pla de simetria. Solen tenir els pètals soldats i són flors més evolucionades.

- Flor bilateral: amb 2 plans de simetria.

- Flors actinomorfes: amb més de 2 plans de simetria. Són les flors menys evolucionades.

• Inflorescències

Conjunt de flors que segueixen un patró de distribució.

Raïm: hi ha un eix decreixen. Les flors estan en peduncles. Al principi els peduncles estan molt junts i a mesura que creixen es separen.

Espiga: distribució tipus raïm però sense peduncles. • Espàdix: eix engruixit amb flors inserides. • Umbrel·la: flors que surten d’un mateix punt però que es troben a la mateixa

altura. • Capítol: receptacle floral que està molt engruixit i a sobre es troben les flors

sense peduncle. Són pseudant, és una flor composta.

• Llavor i frut

El fruit ve de les transformacions de l’ovari. Això dóna l’epicarp (pell), el mesocarp i l’endocarp. Els fruits es classifiquen en: - Simples: venen d’un únic ovari, d’un únic carpel que pot estar soldat o no. Poden ser:

Carnosos: el mesocarp està compost amb un alt contingut hídric. - Baia: part interna poc diferenciada - Drupa: part interna reduïda. La baia i la drupa són els més típics. - Hesperidi: tenen una membrana que separa els carpels. - Pepinoide

Secs: poden ser; -Dehiscents: s’obren sols. Un exemple típic són les lleguminoses, amb fruit tipus llegum. - Indehiscents: no s’obren sols. El cas típic és el dels cereals, amb fruit tipus cariopsis

- Composotos: hi ha molts carpels no soldats, mantenen la seva individuaitat; • Polidrupa: mora • Polinúcula

- Complexos: no només intervé la paret de l’ovari, sinó també altres parts de la flor per donar el fruit.

Eteri (maduixa): aquenis diposats en el receptacle de la flor que s’ha inflat. • Cinoròdon: fruits del roser. • Pom (pomes, peres): el pericarp és la part central, allò que ens mengen és el

receptacle floral. • Balàustula (granada):

PAGE 14

F 0 E 0 Infrutescències: provenen de diferents flors d’una inflorescència. Es dispersen totes juntes.

Polibaia: raïm. • Poliaqueni: castanya. • Sironi: figues. • Sorosi: pinya.

• Cicle biològic angiospermes

Hi ha alternança de generacions; esporòfit i gametòfit (independents). El gametòfit està molt reduït i internalitzat, no arriba a fer una vida independent, sinó que germina dins l’espora (germinació endospòrica).

- Esporòfit (2n): tenen flors, poden ser hermafrodites, amb els dos sexes al mateix individu (monoic) o a individus separats (dioic).

Part masculina: androceu (conjunt d’estams; antera + filament. A l’antera es troben els microsporangis). L’estructura floral té origen foliar. Els esporangis són els sacs pol·línics, on es produeixen les espores masculines, que provenen d’unes cèl·lules mare que pateixen meiosi.

Cèl·lula mare F 0E 0(meiosi) F 0E 0 4 micròspores (tètrada) = 4 grans de pol·len (unicels)

Part femenina: megasporofil·le (carpels, que formen el gineceu). L’esporangi femení es troba dins els primordis seminals (que són variables en nombre segons l’espècie). El megasporangi s’anomena nucel·la, que diferència una cèl·lula del sac embrionari (la megàspora). El funicle connecta amb la paret de l’ovari. Hi ha un tegument que té funció de protecció, i el micròpil és una obertura per on arribaran els gàmetes masculins. Els esporangis femenins són menors en nombre. Al primordi seminal la cèl·lula mare pateix meiosi originant 4 megàspores, 3 de les quals degeneren, quedant només una.

Pol·linització: viatge d’un gra de pol·len fins l’estigma. Els grans de pol·len germinen donant lloc al gametòfit masculí (cèl·lula unicel·lular passa a gra de pol·len bicel·lular), que està format per una cèl·lula vegetativa i una cèl·lula espermatògena. La megàspora (òvul) també germina i donarà lloc al gametòfit femení (amb un sac embrionari, que pateix una sèrie de divisions i passarà a ser pluricel·lular), que és més complexe que el masculí. El gametòfit femení té a més de l’ovocel·lula, 2 cèl·lules sinèrgides que protegeixen el gàmeta, 2 nuclis polars, que no estan envoltats per membrana i que desenvolupen un teixit nutritiu que alimentarà l’embrió, i cèl·lules antípodes que no se sap ben bé la seva funció. Els grans de pol·len són captats per l’estigma, i llavors es desenvolupen uns mecanismes bioquímics per veure si el gra de pol·len és adequat. A continuació la cèl·lula vegetativa es va allargant formant el tub pol·línic i a partir de la cèl·lula espermatògena es formen 2 gàmetes que baixaran per l’interior d’aquesta cèl·lula fins arribar al micròpil dels primordis seminals. Doble fecundació:

• Gàmeta masculí + femení F 0E 0 zigot.

PAGE 14

• L’altre gàmeta masculí es fusiona amb els 2 nuclis polars formant cèl·lules 3n que formen un teixit anomenat endosperma secundari, que és un teixit nutritiu que alimentarà l’embrió.

Al cap d’uns dies tenim un teixit que ocupa tot el sac embrionari (endosperma secundari) i un prozigot.

- Com es forma la llavor: Participen els teguments i la nucel·la que es transformen fent l’episperma i perisperma (coberta seminal) respectivament, i a dins dels quals es troben l’endosperma i l’embrió. La llavor està envoltada per les capes que formen el fruit, que venen de les parets de l’ovari i carpels (epicarp, mesocarp, endocarp).

- Fase de dispersió: hidrocòria (per l’aigua), anemocòria (per l’aire), zoocòria (a través d’animals).

- Tendències evolutives de la flor:

Families més primitives Families més evolucionades - Nombre de peces elevat (pètals, sèpals, carpels) - Disminució del nombre de peces i no soldat, més lliures. (multiples de 3,4,5) i soldades. - Flors actinomorfes, amb simetria radial - Zigomorfes, amb simetria bilateral, (molts plans de simetria). corol·les més estructurades i més

(adaptades a la pol·linització. - Flors grans (xex. nenúfars) - Pseudoant, flors petites i agrupades

(xex. girasols, conjunts de flors).

Els canvis més visibles es troben en les parts estèrils, en les parts menys importants funcionalment. En l’evolució gairebé no hi ha hagut canvis bioquímics.

• F. Ranunculàcies

50 gèneres amb unes 2000 espècies.Són herbes o lianes llenyoses amb periant sovint pètals i sèpals poc diferenciats. Estructura de flor amb caràcters primitius: flors grans, carpels apocàrpics (sovint nombrosos), amb nombrosos estams disposats helicoidalment. Fan fruits secs i fruit múltiples, del tipus polinúcula o polifol·licle.

Ranunculus spp. (bótó d’or): R. bulbosus, R. repens; són herbàcies i amb flors actinomorfes. Aconitum (acònit): A. anthora, A. napellus; excepció perquè tenen flors zigomorfes, disposició amb raïm, amb un pla de simetria. Les flors tenen forma de casc. Surt a l’estiu, als Pirineus, necessita fresca i humitat. És una planta tòxica; el seu alcaloide és verinós. Del rizoma es treu l’aconitina, alcaloide utilitzat com narcòtic i analgèsic. Anemone spp: A. nemerosa, A. hepatica; amb flors actinomorfes, les podem trobar als boscos caducifolis humits. Clematis flammula (vidiella): en boscos de ribera deradats, alguns cops en alzinars. Té una liana llenyosa, i fulles oposades (2-3 pinnatisectes), amb estils plomosos. Clemantis vitalba (vidalba, “hierba de los pordioseros”): té uns sucs que produeixen jagues, la podem trobar també en alzinars. Amb les mateixes característiques que les anterior excepte en que les fulles són 1-pinnatisectes.

PAGE 14

• Papavaràcies

26 gèneres amb unes 250 espècies, a regions temperades

- Generalitats Són plantes herbàcies anuals o perennes, amb fulles esparses, flors grans i vistoses. 2 sèpals cobreixen la poncella i cauen al obrir-se la flor. Tenen 4 pètals en dos verticils i nombrosos estams. Els seus fruits són càpsules. Són plantes productores de làtex ric en alcaloides com la morfina i la quelidonina.

Papaver somníferum (cascall, “adormidera”): llavors riques en olis, s’utilitzen per fer sabons i pintures. Del seu làtex que flueix de les càpsules quan se tallen s’extreu l’opi.

Papaver rhoeas (amapola): mala herba dels sembrats. Chelidonium majus (herba berruguera, “celidonia”): té un làtex groc ric en alcaloides, com la quelidonina, utilitzada per cauteritzar berrugues. Són herbassars ruderals de l’estatge montà.

Eschscholzia californica: propia d’Amèrica del Nord, és molt utilitzada en jardinería.

• F. Ulmàcies

18 gèneres amb 150 espècies, es troba a regions temperadas, subtropicals i tropicals. Són arbres o arbusts caducifolis. Fulles: alternes, simples, dentades i asimétriques a la base. Flors: poc vistoses, solitàries o en gloméruls; unisexuals o hermafroditas. Fruit: sàmara o drupa.

Ulmus minor (olms): típic de fulla caduca (perquè tenen l’epidermis prima, per això cauen cada any i com no té molt de cost pot tornar a produirles). És un arbre que arriba fins als 30m, amb escorça fosca i molt rugosa i capçada densa. Asimetria del limbe foliar a la seva base. Flors molt poc vistoses i fruit (sàmara) amb unes ales que rodegen la llavor. Són arbres típics de ribera, a llocs humits, van seguint els cursos d’aigua. És una espècie fortament en regressió, perquè ha sigut atacada per un escarbat que perfora la fusta. Aquest escarbat és portador d’un fong provocant que la planta reaccioni fabricant unes resines que obturen els seus vasos conductors. La fulla és ovalada o el·líptica, curtament acuminada, dentada i amb nervadura pinnada.

(Falten la resta d’Ulmàcies i Fagàcies... potser pròximament)

PAGE 14

PAGE 14

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 14 páginas totales
Descarga el documento