apunts, Ejercicios de Economía. Universitat de Barcelona (UB)
xevi11
xevi11

apunts, Ejercicios de Economía. Universitat de Barcelona (UB)

PDF (1 MB)
50 páginas
2Número de visitas
Descripción
Asignatura: Entorn, Profesor: cristina pulido, Carrera: Economia, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 50
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 50 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 50 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 50 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 50 páginas totales
Descarga el documento

Apunts Entorn

Econòmic

3

I Part: Metodologia i Conceptualització

Tema 1: La societat i les ciències socials

1. La realitat com a realitat objectiva

S'entén com a realitat objectiva tots aquells fets o fenòmens, l'existència de la qual es aliena de

la voluntat de l'investigador. Tenen existència per si mateixos, es a dir, existeixen tant si es

coneixen com si no. Els científics tracten d'explicar aquesta realitat.

Històricament s'han utilitzat dos enfocaments per intentat explicar la realitat:

Enfocament Subjectiu: Lleis inventades per explicar la realitat i que pertanyen al

pensament idealista (Religioses...).

Enfocament Objectiu: Lleis descobertes que regeixen el funcionament de lo real i que

pertany al pensament racionalista i materialista (Científic).

La realitat és única però es divideix per estudiar-la. Podem dividir-la doncs en realitat natural i

realitat social. Aquesta última, es configura com la societat: essers humans relacionats entre si a

traves de connexions estables que tenen com a objectiu aconseguir satisfer les necessitats de

l'individu i del grup.

2. El mètode científic

Es poden portat a terme diferents tipus de mètodes:

Deductiu: Opera des de lo general cap a lo particular. Observació. Propi de les Ciències

Socials.

Inductiu: Opera des de lo particular cap a lo general. Experimentació. Ciències

Naturals.

Analògic: Comparació. Propi de l'antropologia, arqueologia...

Fases del mètode deductiu

1. Observació (Delimitació de l'objecte d'estudi).

2. Abstracció (Construcció d'hipòtesis).

3. Concreció progressiva (Incorporació de dades per completar l'estudi).

4. Verificació (Contrastar, validar o invalidar la hipòtesis).

A major nivell d'abstracció, més general i quan menys abstracció, més concreció.

3. La ciència

Activitat intel·lectual que, a partir d'un mètode científic, intenta explicar una parcel·la de la

realitat objectiva.´

Thomas Kuhn utilitza els següents conceptes claus per explicar l'evolució del coneixement

científic de la realitat:

Paradigma: Realitat comunament acceptada per tots els científics.

Ciència normal o madura: Conjunt de paradigmes que expliquen una part de la

realitat objectiva i son acceptats per la comunitat científica.

4

Revolució científica: Canvis de paradigmes.

1. 1a Rev. Filosofia racionalista, Ciència natural. S.XVI-XVIII. Aquests primers

científics responen a la pregunta que i per que.

2. 2a Rev. Filosofia Positiva. Tècnica. S.XVIII-XIX. Producció. Respon a per que

3. 3a Rev. Filosofia Materialista. S.XIX-XX Desenvolupament socio-històric.

Respon a on? i qui? Ciències socials, Història...

4. Ciències Socials: Especialització

S'hauria de parlar en singular quan parlem de les ciències socials, ja que, la realitat social es

única. La ciència social es descompon vers la seva complexitat d'estudi. Podem entendre com a

ciències socials: La Història, el dret, la Política, la Sociologia i la Economia.

5. La Ciència econòmica: Origen i evolució

Es sol considerar com a precursors immediats de la ciència econòmica als Mercantilistes

(Riquesa=Or, Estat Regulador i Comerç) i els Fisiòcrates (Riquesa= Terra (Agricultura), Pre-

Rev. Industrial, No regulació de l'estat).

Aquesta ciència es creada i desenvolupada sota la denominació d'Economia Política que es la

ciència que s'ocupa de l'acumulació del capital. El paradigma de la qual es la Llibertat. La

ideologia de la qual sorgeix aquesta ciència és el Liberalisme. L'evolució d'aquesta ciència es

podria resumir de la següent manera:

Els clàssics: Anunciaven les lleis més generals del funcionament del capitalisme. Entre

d'altres la llei del valor treball. Van posar èmfasi explicatiu a la producció i distribució

de la riquesa i els avantatges del lliure canvi i la divisió del treball (Adam Smith, David

Ricardo, i Malthus).

Escola Marxista: Considerada la primera revolució científica a l'economia política.

Introdueixen una nova visió de la teoria del valor treball, com s'obté l'excedent

productiu i introdueixen el concepte de plusvàlua. Focalitza també part del seu anàlisis

en la distribució de la riquesa (Marx, Engels).

Escola Neoclàssica: Elabora models del comportament teòric de productors,

consumidors, compradors i venedors, basats en la maximització racional individual de

utilitats (microeconomia). El paradigma essencial és la lliure competència i la neutralitat

de l'Estat, és a dir la no intervenció (Pareto).

A partir de la crisis del 29... es va fer patent la inoperativitat de la doctrina

neoclàssica. Apareix la nova ciència econòmica de la ma de Keynes (macroeconomia).

El seu àmbit de coneixement és l'economia en el seu conjunt. Serà la base de l'economia

del benestar, de la política econòmica i de la intervenció de l'Estat en l'economia.

6. Especialització de la ciència econòmica.

Teoria econòmica (preus, consum, inversió, etc.)

Política econòmica (fiscal, monetària, etc.)

Estructura econòmica: Base econòmica de la societat (base, estructura, i

superestructura).

5

Tema 2: Les fonts del mètode estructural en economia

Definició d'escola: Conjunt d'autors que comparteixen un o varis paradigmes i un mètode

determinat.

1. L'escola Estructuralista

Apareix a la societat francesa. El seu mètode es basa en la noció d'estructura. S'entén per

estructura el conjunt de:

Una Totalitat: que engloba una parcel·la completa de la realitat i que es més que la

suma de les parts.

Uns elements que constitueixen la totalitat i que només tenen valor en tant en quant es

considera la seva posició i relació amb aquesta totalitat.

La posició d'aquests elements en el tot. Si els elements no ocupen la posició que li

correspon, la estructura no existiria.

La relació de tots els elements entre si. Poden ser d'oposició o de complementarietat.

Un canvi o evolució a les estructures. Conforme es reprodueix aquesta estructura els

elements, la posició i la relació es transforma.

Quan s'analitzen estructures reals es imprescindible introduir la variable temps, ja que aquests

incideix i defineix la seva dinàmica:

Anàlisi Sincrònic: Supòsit en el qual, l'anàlisi el fem en un determinat moment del

temps. Anàlisi transversal. Anàlisi del cos humà i el cos d'un animal per exemple.

Anàlisi Diacrònic: Anàlisi temporal. Estructura de l'evolució d'un fet o un fenomen.

Anàlisi Acrònic: Estructura en la qual el temps no afecta ex. 3x2=6.

2. L'escola Institucionalista

Sorgeix a finals del S.XIX i principis del S.XX i es desenvolupa com a reacció al pensament

neoclàssic. Els autors entenen que no existeix lliure competència i que s'han produït canvis

profunds al capitalisme que obliguen a utilitzar un nou enfocament per explicar-lo. Veblen fou

el creador d'aquesta escola.

La institució com a us social representa una acció individual que es automàtica, irracional i

extraindividual. Els costums son inexplicables però afecten diàriament al conjunt dels individus.

La institució com a organisme representa un conjunt més "personalitzat", jurídicament o per

tipus d'activitats. (Institucions del govern, financeres...).

Veblen, divideix les classes socials en:

Els que poden: Propietaris.

Els que Saben: Científics, Tècnics...

Els que fan: Obrers.

I formula la idea de que els propietaris no aporten res a la riquesa de la societat i els defineix

com a classe ociosa, rendista i parasitària.

6

Neoinstitucionalisme - Galbraith (1960)

Aportacions al pensament econòmic:

Poder compensatori: El que fixa els preus son les gran corporacions (No el lliure

mercat com indica el neoclassicisme. La competència perfecta no funciona, per tant, el

poder compensatori l'exerceixen associacions de consumidors per fer front a aquestes

corporacions. Sindicalisme com una via per que el capitalisme triomfi. Si fallen

aquestes associacions l'estat ha d'intervenir, sinó el capitalisme es col·lapsarà.

Nou estat industrial i tecnoestructura: A l'estructura organitzativa de la corporació es

produeix la separació cada vegada major de la propietat (accionistes) i el poder de

decisió que queda en mans de Gerents i tècnics que constitueixen la tecnoestructura.

El complex militar - Industrial: L'Estat deixa de ser neutral, convertint-se en element

actiu tant de la producció (Corporacions Públiques) com en el consum (Estat Client). En

aquest últim aspecte el seu paper com a client quasi exclusiu de la indústria

armamentística crea una relació estructural entre les corporacions i l'Estat, constituint el

complex militar- Industrial, els interessos dels quals influeixen poderosament sobre

l'economia i política interior i exterior.

La Societat opulenta: Els notables increments de producció fan que la sobirana del

consumidor sigui substituïda per la pressió publicitària, l'obsolescència programada,

d'imperialisme de la moda, creació de noves necessitats... Els patrons de consum

d'aquestes societats opulentes deixen d'estar regits per les necessitats del consumidor i

passen a estar regits per les necessitats de venda de les empreses productores.

3. L'escola Marxista

Marx utilitza el materialisme històric com a ciència social els paradigmes del qual són la

divisió de les societats en classes antagòniques, el conflicte de classes com al motor de la

història, i la consideració del treball com única font de valor i de riquesa.

Els conceptes fonamentals en els que es basa la òptica marxista del funcionament econòmic són

els següents:

• Treball.

• Activitat humana: Transforma recursos en objectes útils.

• Producció. És el resultat de l'aplicació del treball als recursos, naturals o no de la qual

sorgeixen els productes:

• Medis de consum, que satisfan directament la necessitat humana.

• Medis de producció utilitzat per produir altres productes.

• Distribució. La forma de distribuir depèn de les relacions socials, principalment de la

forma que adopta la propietat sobre els medis de producció. La distribució s'efectua a

través de salaris i beneficis.

• Consum: Correspon a la utilització dels productes i depèn de les necessitats humanes.

Hi han dos tipus de consum:

• Consum improductiu: Satisfer necessitats humanes.

• Consum productiu: Utilització de productes per poder produir altres productes.

• Procés d'intercanvi: Els productes destinats al intercanvi adopten el nom de mercaderies

que tenen un valor d'ús com un valor de canvi.

7

La diferència del valor creat pel treballador en el procés de treball i el valor de la seva pròpia

força de treball, venuda a canvi d'un salari, correspon a la plusvàlua que és la font de benefici

capitalista. D'aquest concepte, sorgeix el d'explotació de la classe treballadora.

Tema 3: Les estructures socioeconòmiques

Les estructures socioeconòmiques són el conjunt de relacions i elements que configuren la part

més global, estable, profunda i definitòria de la realitat econòmica objectiva.

1.1. L'estructura econòmica

L'estructura econòmica és el conjunt de relacions econòmiques estables que es produeixen entre

els individus d'una societat en un àmbit econòmic. Són de 3 tipus:

• Relacions de producció: Regulen la forma específica de la inserció de l'individu al

procés de producció. Poden ser de dues maneres:

o Propietat dels medis de producció

o Treball

• Relacions de distribució: Determina la part que es reparteix entre individus a través dels

salaris i beneficis.

• Relacions de consum: Tots els salaris es gasten en medis de consum improductiu i els

beneficis es gasten en medis de consum productius i improductius.

1.2. Infraestructura: les forces productives

Estructura de recursos materials i intel·lectuals de què disposa una societat i que posen en

funcionament per les seva subsistència i per la reproducció de la seva estructura econòmica.

El desenvolupament de les forces productives ha de permetre produir cada cop més amb menor

esforç relatiu i depenent cada cop menys dels límits que imposa la naturalesa. d'aquí que

s'identifiqui el desenvolupament de les forces productives com el progrés de la societat.

1.3. Superestructura

Conjunt de manifestacions socials fora de l'esfera econòmica encara que deriven d'ella

(ideologia, cultura, estat, religió, etc.).

2. Mode de producció

Un mode de producció és un conjunt estructurat de relacions econòmiques específiques i de

forces productives amb un determinat nivell de desenvolupament.

Modes de producció dominants:

• Comunitari primitiu

• Tributari madur: la propietat de la terra és del rei i els camperols posseeixen la terra i

paguen un tribut. Han esdevingut societats molt més avançades que en mode de

producció tributari precoç.

8

• Tributari precoç (feudalisme): el rei no és el propietari sinó que és el sobirà. La

propietat és dels nobles, el senyor té els drets sobre els servents.

• Capitalista

Modes de producció subordinats:

• Esclavista

• Petita producció mercantil

• Comunista

• Soviètic

• Socialista

• Domèstic

Tributari + Eslavista = Tributari Feudal

Tributari Feudal + Petita producció mercantil = Capitalisme

3. Formació social

És una peculiar combinació d'elements de l'estructura econòmica, la infraestructura i la

superestructura. És una combinació de modes de producció els quals una és dominant. La

infraestructura i l'estructura determinen la superestructura i viceversa.

4. Sistema econòmic

És un conjunt estructurat de formacions socials que mantenen entre si interrelacions fortes,

profundes i estables on la seva posició en el sistema defineix la seva dinàmica interna.

Un sistema econòmic està format per diverses formacions socials.

L'estructura del sistema està determinada a nivell més profund per un mode de producció més

profund que dona nom al sistema (sistema capitalista, socialista, etc.).

La infraestructura del sistema és el conjunt de infraestructures de les formacions socials que en

ells s'integren segons la totalitat sistèmica no una mera juxtaposició de recursos humans i

materials.

La superestructura tendeix a ser específica i pròpia capaç d'assegurar l'explotació racional de les

forces productives del sistema.

5. El capitalisme

Apareix com una activitat secundaria a la societats europees amb el mode de producció feudal

a ciutats angleses, del nord de França, belgues, holandeses, nord italianes, país basc i Catalunya.

Durant el segle XV fins al XVIII el capitalisme és subordinat al feudalisme. Servents alliberats

es dirigeixen a les ciutats (burgesos). Altres servents alliberats i excedents de mà d'obra dels

pobles formen el proletariat.

Classes socials capitalistes:

• Burgesia: propietaris dels medis de producció (beneficis).

• Proletariat: propietat de la força de treball la qual és subjecte de compra-venda (reben

salaris).

9

Llarg període d'acumulació de riquesa per imposar-se el feudalisme (metalls preciosos, pràctica

de la usura, és a dir, prestar diners a alts interessos, una pràctica comuna als protestants i jueus).

Per altre banda, l'organització gremial on l'artesà dominarà tot el procés productiu evolucionarà

a un nou mode de producció on el treballador ha anat perdent visió global del procés productiu

fruit de l'especialització i divisió del treball, i per tant deriva en crisi del feudalisme.

Característiques del capitalisme

Propietats:

o Propietat privada individual

o Propietat privada col·lectiva

o Propietat Estatal

Mercat: fi de la producció a comanda. Lliure competència, homogeneïtat de productes,

lliure mobilitat del capital i del treball, no intervenció estatal. Proteccionisme en un

primer terme.

Distribució de la renda: beneficis (burgés) i salaris (proletariat).

Tendències capitalistes:

o Difusió de la compra-venda

o Processos revolucionaris (Revolució francesa)

o Consolidació Estat-Nació (Proteccionisme)

o Expansió territorial (imperialisme). Polarització Centre-Periferia.

Paradigma principal: Acumulació del capital, maximització de beneficis.

II Part: El desenvolupament Capitalista

Tema 4: L'Estructura econòmica capitalista

1. La llei del valor

Els productes posseeixen dos tipus de valor: Valor d'us; ve donat per les característiques i

propietats materials del producte. Es objectiva i independent de cada consumidor. Del valor d'us

esdevé la Teoria objectiva del valor, formulada per l'escola clàssica i recollida per l'escola

marxista, també coneguda com a Teoria del valor - treball. Valor d'Utilitat; es basa en el grau

d'utilitat que proporciona el producte al consumidor i es subjectiva per a cada consumidor. Del

valor d'Utilitat esdevé la Teoria subjectiva del valor, formulada per l'escola neoclàssica, també

coneguda com a Teoria de la utilitat.

Quan uns productes son destinats al intercanvi es diuen que posseeixen valor de canvi i reben el

nom de mercaderia. Totes les mercaderies son productes però no tots els productes son

mercaderies. Aquests no són destinades directament a la satisfacció de necessitats del seu

productor, sinó que el seu objectiu es el de proporcionar altres mercaderies o diners al seu

propietari.

Per intercanviar les mercaderies, aquestes han de tenir un valor de canvi equivalent, de tal

forma que ningú quedi perjudicat del intercanvi. Per tant, ha d'existir una mesura homogènia

que permeti establir aquestes equivalències. Per això, el valor de la mercaderia es mesura

mitjançant el temps de treball promig (Calculat a través del temps de treball individual (TTI))

10

que triguen els diferents treballadors en elaborar dita mercaderia anomenada "temps de treball

socialment necessari" (TTSN).

TTI > TTSN: Major cost, pèrdues.

TTI < TTSN: Menor cost, beneficis extraordinaris.

Per tant, la producció mercantil exigeix la introducció del desenvolupament tècnic. Els

productors intentaran, per aconseguir beneficis extraordinaris, augmentar la productivitat i

reduir el TTI.

2. La circulació simple de mercaderies

La circulació mercantil exigeix que l'intercanvi estigui lliure d'enganys i el mercat, reflex extern

de la llei del valor, funciona gràcies aquesta rígida llei. Els intercanvis son intercanvis

d'equivalents.

Per exemple: Si 1 taula = 8h TTSN i 1 cadira = 1h TTSN, al mercat s'intercanviaran 1 taula x 8

cadires. Cada productor intercanvia les seves mercaderies per altres que tenen el mateix

valor de canvi però diferent valor d'us. Tot i això, aquest intercanvi només es donarà si tots

dos estan interessats en aconseguir la mercaderia de l'altre. La manera de superar aquest

"trueque" de mercaderies es la creació d'una mercaderia acceptada per tothom com a equivalent

d'intercanvi per a totes les mercaderies. El diner sorgeix com a mercaderia reflex per a tot

intercanvi.

Ara, el productor porta les seves mercaderies al mercat, les ven i obté diners per elles, amb el

qual compra les mercaderies que necessita. Aquest procés es anomenat: Circulació simple de

mercaderies i en ell no es crea nou valor. Consisteix en Vendre per Comprar.

M - D - M'

V = V = V

M ≠ M'

El diner es un equivalent de valor per a totes les mercaderies (TTSN), un medi de circulació,

el valor del qual depèn de la confiança de la societat, basat en el seu poder de convertibilitat.

També es un medi d'atresorament, com a reserva de valor.

3. La circulació capitalista de mercaderies

A diferència de la circulació simple de mercaderies, aquesta consisteix en comprar mercaderies

per vendre. L'objectiu del productor no es vendre mercaderies i així poder obtenir altres que li

proporcionin un valor d'us superior sinó que el nou objectiu es obtenir més diners dels emprats

per la compra.

D - M -D' on D' > D

11

Es tracta d'una relació mercantil i per tant, no pot haver-hi engany. L'intercanvi d'equivalents

només es possible si les mercaderies que es compren tenen menys valor de canvi (TTIP) que les

venudes; per això, aquestes han de patir un procés de transformació abans de ser venudes. El

valor només es crea en el procés productiu.

D - MP+FT - M - D'

V = V < V' = V'

Aquest procés es denomina cicle del capital.

La peculiaritat d'aquest procés esdevé en que la mercaderia comprada (Força de treball (FT) i

Medis de producció (MP)) tenen un valor inferior a les mercaderies venudes ja que aquestes han

passat per un procés de creació de valor. Aquest procés dona lloc a la creació de la plusvàlua.

Fases del cicle del capital:

1. Procés d'inversió: El valor de canvi del diner inicial es igual al de la compra de medis

de producció (MP) i Força de treball (FT). Intercanvi d'equivalents.

D - MP+FT i V=V

2. Procés de producció: Creació de nou valor.

MP+FT - M i V < V'

3. Procés de Venda: Realització de la plusvàlua.

M - D' i V' = V'

4. Origen del nou valor: la plusvàlua

Els medis de producció (MP) son mercaderies ja creades i el seu valor (TTIP) s'incorpora

directament al valor de la mercaderia, el qual es constant en tot el procés de producció. Per això

al valor delsMP se li anomena capital constant (C).

Per la seva banda, la Força de treball (FT) crea nou valor en el procés productiu, valor que

s'incorpora directament al valor de la mercaderia. Al valor de la FT se li anomena capital

variable (V - salari). Aquest nou valor que correspon a la retribució de les FT, es creat abans de

que el propietari del capital pagui al treballador. La resta de valor creat, el que excedeix al

capital variable es anomenat plusvàlua, el qual es apropiat integrament al capitalista.

Per tant, el nou valor de les mercaderies es el següent:

V = c + v + pl

on c+v= Capital total invertit, v+pl =Nou valor creat per la FT.

La relació capitalista - obrer es una relació contractual i mercantil que, com tota relació

mercantil, comporta un intercanvi d'equivalents. Per tant, el salari ha de ser equivalent al valor

de la mercaderia venuda per el treballador, es a dir, la força de treball. El valor de la força de

treball correspon al TTSN per produir les mercaderies que integren el consum del treballador i

la seva família.

Al llarg del procés de producció el treballador crea nou valor que excedeix el valor de la FT

anomenat plusvàlua. Exemple: 8h de jornada laboral de les quals 4h serveixen per cobrir el sou i

les 4h restants, la plusvàlua.

12

Existeixen dues maneres d'incrementar la plusvàlua:

Plusvàlua absoluta: Incrementar la Jornada Laboral sense incrementar el salari del

treballador. Es la base de l'acumulació extensiva de capital. Socialment no acceptada.

Plusvàlua relativa: Incrementar la productivitat dels treballadors, baixar els salaris.

Complicat. Es la base d'acumulació intensiva de capital.

Solució: Substituir capital variable per capital fix, es a dir, substituir la força de treball per

medis de producció. Única forma no agressiva d'incrementar la plusvàlua. Introducció de

tecnologia.

5. El capital

El capital és quelcom més que els diners, la riquesa, la maquinaria o la producció. S'entén per

capital una relació de propietat establerta entre el capitalista i tots aquells objectes materials o

serveis personals que permetin augmentar-lo (especialment amb la força del treball). El capital

doncs no és una cosa sinó una relació de propietat sobre les coses. En termes econòmics el

capital és tot valor produït en condicions de propietat privada dels medis de producció i de la

força de treball lliure i assalariada. Per a què el capital pugui conformar-se, en una relació de

propietat, és necessària l'existència de propietat privada.

Els diners només són capital quan s'inverteixen per obtenir un benefici capitalista. No quan

s'utilitzen per comprar bens.

El capital pot adoptar 3 formes:

• Capital - Diner (D, D)

• Capital - Productiu (MP i FT durant el procés de producció)

• Capital - Mercaderia (M - MP, FT - M')

Cal ressaltar que sempre existeix el mateix capital, és a dir, que el propietari és sempre el mateix

(hi ha la mateixa relació de propietat) però aquesta propietat s'exerceix sobre objectes diferents.

Per altre banda, el capital té 2 funcions definides pel procés de producció, que són:

• Capital Constant (MP): Format pels mitjans de producció (maquinària, energia, matèries

primes...)

• Capital Variable (FT): Utilitzat per comprar la força de treball. Aquest capital és

"avançat" pel treballador al capitalista, que crea les mercaderies que posseeixen nou

valor.

Aquests dos conceptes no s'han de confondre amb els contables de capital fix i capital circulant,

doncs el capital constant correspon a tot el capital fix i part del circulant.

Per últim s'ha de tenir en compte les diverses activitats en les que es tradueix la producció de

capital, que es fracciona per atendre als diversos sector econòmics. Les fraccions del capital

poden ser entre moltes: capital agrari, capital bancari, capital immobiliari, capital especulatiu,

etc.

13

6. Les relacions estructurals bàsiques

Les relacions que s'estableixen entre les classes socials en el mode de producció capitalista es

poden expressar en termes de "valor" (V= c + v + pl).

Taxa de plusvàlua (taxa d'explotació): Mesura el pes relatiu del treball no pagat

(plusvàlua) en respecte el treball pagat (capital variable). En altres paraules, mesura

quina part s'endu del valor el treballador i quina el capitalista.

pl' = pl/v

Composició orgànica del capital (o): Relaciona el capital constant (MP) amb el capital

total invertit.

O = c / (c+v)

Taxa de Guany (g'): Relaciona la plusvàlua amb el capital total invertit. Mesura la

rendibilitat del capital.

g' = pl / (c+v)

Relació entre pl', o i g': La taxa de guany depèn de la taxa de plusvàlua i de la composició

orgànica del capital. Relació directa entre taxa de guany i plusvàlua: Quan + pl, + taxa de guany

i viceversa. Relació inversa entre guany i composició orgànica: Quan + o, - guany i viceversa.

Contradicció del capitalisme. Havíem dit que per incrementar la plusvàlua, recorríem a la

substitució de capital variable per capital fix. Ara, entenem que quan +c, +o i - taxa de guany.

7. El valor i el preu

V = TTSN = C+V+PL

El preu de producció depèn de la inversió i el guany esperat (Depèn d'una taxa mitja de guany,

expressada de la següent forma:

G' = ∑PL / ∑ (c+v) i, per tant, el preu de mercat PP = C+V+G'(C+V)

El preu de mercat, ve determinat per el mercat.

Si el PM > PP - G' (c+v) + Bº - Superbeneficis.

PM = PP - G' (c+v) - Beneficis

PM < PP

• (PP-PM) < G' (c+v) - g' > 0 Beneficis

• (PP-PM) = G' (c+v) - g' = 0

• (PP-PM) > G' (c+v) - g' < 0 Pèrdues

14

Tema 5: La dinàmica econòmica capitalista

1. Desenvolupament tecnològic i ocupació: La sobrepoblació relativa

La substitució de capital variable per capital constant fa incrementar l'escala productiva i l'atur.

L'augment de la productivitat comporta un augment a la taxa d'atur. L'atur ajuda a mantenir els

salaris baixos i així facilitar la inversió.

Atur tecnològic: Cada vegada es menys necessari la FT a la producció, per tant, aquest tipus

d'atur esdevé del progrés tecnològic.

Atur cíclic: Determinat per la sobreproducció o subconsum del mercat.

Atur latent: Població activa auto exclosa del mercat laboral (L'atur de llarga durada des-

incentiva a la gent a l'hora de buscar treball).

Atur estacional: Hi ha activitats econòmiques estacionals. Turisme de sol...

2. La tendència decreixent de la taxa mitjana de guany (G')

Cada capitalista sap que per incrementar la seva producció i reduir el preu, necessita de

incrementar la seva productivitat individual i per això, ha d'introduir cada cop més MP.

Substituir capital variable per capital fix. Aquesta acció racional individual dóna lloc a un efecte

no desitjat a la taxa mitjana de guany. Si la composició orgànica del capital incrementa(Gràcies

a un increment del capital fix sobre el variable) més ràpid que el increment de la plusvàlua, la

taxa mitjana de guany decreix.

3. El cicle econòmic

El creixement del capital deriva del procés d'acumulació, resultant de la tendència expansiva

intrínseca del capitalisme. Però la forma de creixement no es uniforme, en virtut de l'anarquia de

la producció. Està sotmesa a canvis i aquests donen lloc als cicles econòmics. Aquests,

sorgeixen per la no adequació de la oferta i la demanda al mercat.

Sobreproducció: Aquestes crisis esdevenen per que el capitalista individual pensa que

quant més gran sigui la seva producció major serà el seu benefici.

Subconsum: El mercat no absorbeix la producció ja que el consum s'estanca. El procés

productiu produeix atur i per tant, estancament de la demanda.

Tipus de cicles

Cicles llargs: Duració mitja de 50 anys relacionat amb el ritme de les innovacions i la

implementació de nous sistemes tecnològics que donen lloc a nous medis de producció,

de consum i de transport.

Cicles mitjans: Derivat de l'acumulació de capital individual. Relacionat amb la

sobreproducció i el subconsum. Duració d'uns 7 a 10 anys.

Cicles curts: Desajustos conjunturals resultats de processos d'adequació de l'oferta a la

demanda mitjançant variacions de tipus d'interès, preus... Duració 1-4 anys.

Els tres cicles es combinen entre sí i donen lloc a la situació econòmica de cada període.

Shumpeter anuncia que 1 cicle mitjà equival a 3 cicles curts i un cicle llarg a 18 cicles curts.

15

Fases del cicle mitjà

Creixement: Utilització màxima de les Forces productives. L'atur de força de treball

serà mínim i la utilització de la capacitat instal·lada màxima. El sistema de crèdit s'estén

per facilitat la inversió.

Crisi: Interrupció generalitzada del procés d'acumulació. Es paralitza el capital fix i es

redueix el capital variable. Es manifesta en tancament d'empreses, augment de l'atur...

Depressió: Remodelació de les forces productives, es tracta de superar els desajustos

entre la capacitat de produir i la de consumir.

Recuperació: Posada en marxa les noves forces productives. Aquesta culmina en un

nou creixement.

4. Concentració i centralització del capital al cicle mitjà

Concentració del capital: Es tracta d'un procés en el qual es dona lloc l'augment de les

dimensions de les empreses productives. Aquest increment de les dimensions acaba impedint la

inversió dels capitalistes individuals, cosa que determina la centralització del capital.

Centralització del capital: Es necessari, cada vegada, la concentració de capitals més grans per

intervenir en algunes rames de la producció i això dona lloc a la centralització del capital

mitjançant la creació de:

Societats Anònimes: Primera forma de centralització. Posar en comú diversos capitals

individuals per la creació de una nova massa de capital superior per fer front a noves

inversions més exigents. El problema de les SA era sortir de les empreses, com vendre

les accions. Per això sorgeix la Borsa.

Borsa: Intercanvi de títols de propietat de les empreses.

Sistema Bancari: A partir del diner dipositat dels clients, el banc concedeix crèdits per

la circulació i per la inversió per els quals cobra un tipus d'interès superior al que paga

als seus clients. La diferència es el Benefici bancari. A més a més, el banc pot intervenir

en borsa i així actuar com a rendista. Per altre banda, el banc es pot constituir com a SA

i sortir a Borsa. La inversió de capital bancari a la industria es denominat capital

financer, la possessió del qual origina una subclasse entre els capitalistes: La Oligarquia

financera.

La concentració i la centralització del capital son la base del capitalisme monopolista. Aquests

monopolis distorsionen la actuació del lliure mercat i acaben determinant els preus de forma

relativament independent a la demanda. Les empreses monopolistes cristal·litzen en grans

corporacions. Aquests monopolis poden ser Càrtels (Acords entre empreses per anular la

competència), Holdings (Agrupacions d'empreses de diferents activitats) o Trust (Fusió

d'empreses amb una activitat en comú).

5. Expansió exterior

Una de les forces contrarestants per revertir la taxa mitjana de guany mitjançant el

desbordament dels límits del mercat interior es la expansió exterior mitjançant la ampliació del

marc de la acumulació de capital cap a altres mercats i altres economies diferents. Aquest

procés d'expansió serà dirigit pel capitalisme financer, fruit del procés de centralització i

concentració del capital.

16

La expansió exterior no te lloc solament com a resposta als problemes de la caiguda de la

rendibilitat (caiguda de G') o problemes de sobreproducció, sinó que també es pot donar per la

necessitat de reproducció ampliada del capital. Aquest aspecte, en un mercat interior, suposaria

un límit a l'acumulació capitalista quan tots els mercats i totes les activitats econòmiques hagin

sigut englobades. La internacionalització del capital es el mecanisme de l'expansió exterior.

5.1 La internacionalització del capital

Al procés de la internacionalització del capital cal distingir:

Internacionalització del capital-mercaderia: Colonialisme - Comerç exterior.

La metròpoli porta a la colònia MP i FT i rep beneficis i matèries primes. (Explotació

colonial. Sense intercanvi d'equivalents.

Internacionalització del capital-diner: Imperialisme - Inversió exterior. La metròpoli

inverteix a la colònia i reben un valor. Economies de plantació.

Internacionalització de capital-productiu: Es refereix a la expansió exterior del propi

procés de producció. Producció multinacional amb plantes industrials a diferents

països. Neoimperialisme (Països perifèrics però lligats).

Juntament amb la internacionalització del capital dóna lloc a les següents manifestacions:

• La cultura del valor de canvi i el benefici individual es va estenent.

• La subsistència dels treballadors es vincularà al mercat capitalista, eliminant la

producció per a l'autoconsum.

• Tots els recursos, naturals o humans, seran posats a produir una plusvàlua que serà

apropiada per una minoria cada vegada més minoritària fruit de la centralització

del capital.

• La classe treballadora es veurà segmentada entre aquells que es beneficien de l'expansió

exterior del capital i els que no. Els beneficiats seran anomenats per Lenin com a

"Aristocràcia obrera", la qual tindrà interessos antagònics amb els capitalistes però

serà solidària amb ella per aprofitar-se dels avantatges de l'expansió exterior.

6. La periodització: Les fases estructurals

El desenvolupament cíclic, la concentració i centralització del capital i la expansió exterior, tots

junts, impliquen nombroses modificacions tant en les relacions econòmiques com en el

desenvolupament de les forces productives que caracteritzen estructuralment el mode de

producció. Aquestes modificacions donen lloc a diverses fases i models de desenvolupament

del capitalisme que conviuran al llarg del temps:

Fase concurrencial:

o Lliure mobilitat del capital i la força de treball.

o Lliure mercat (Lliure funcionament de la llei del valor).

o Neutralitat de l'Estat.

o Extracció de la plusvàlua absoluta (Acumulació del capital extensiva, es a dir,

Incrementar la jornada laboral mantenint sous).

o Anarquia de la producció (Capitalisme cíclic).

o Desenvolupament de les forces productives centrada en el pas de la

manufactura al maquinisme: Sector predominant al mercat intern serà

l'industrial.

17

Fase Monopolista de Base Nacional (1870-1945):

o Juntament amb la fase concurrencial: Consolidació de l'Estat- Nació.

o Conflictes entre lliure canvi (FC) i Monopolisme (FMBN).

o Traves a la lliure mobilitat de capitals i força de treball.

o Segmentació de les classes socials. Aparició de l'oligarquia financera i

l'aristocràcia obrera.

o Llei del valor distorsionada per el Monopoli:Competència monopolista.

o Extracció de la plusvàlua més en forma relativa (Baixar salaris).

o Estat interventor amb polítiques anticícliques.

o El desenvolupament cíclic no desapareix i l'Estat i les corporacions conviuen.

Relacions opaques. No llibertat de contractació ni transparència. Corrupció.

o Augment de la producció i la productivitat. (Taylorisme, Fordisme..) i

terciarització de l'economia.

Fase Monopolista de Base Mundial (A partir de la IIGM):

o Lliure mobilitat de capitals a nivell mundial.

o Tendència a la creació d'una única taxa mitjana de guany entre els capitals

mundialitzats.

o Competència monopolis internacionals amb la que torna a aparèixer la

competència pròpia de la fase concurrencial basada en preus, salaris...

o Segmentació de la classe obrera mundial.

o Revolució tecnològica que permet la connexió mundial.

o L'Estat perd força i capacitat de maniobra enfront de les multinacionals.

L'Estat-nació perd força.

Tema 6: La formació del sistema capitalista mundial

1. Desenvolupament Històric del capitalisme

El capitalisme es va iniciar com activitat perifèrica a les societats europees en les quals el mode

de producció predominant era el feudal. Es va desenvolupar principalment a ciutats angleses,

franceses, alemanyes, belgues, holandeses, el nord d'Itàlia, País Basc i Catalunya. Entre el S.XV

i el S.XVIII el capitalisme va estar subordinat al sistema feudal.

Sorgeix als Burgs, a través de la transformació de l'activitat mercantil simple dels artesans i

comerciants en activitat capitalista. Els servents alliberats i els treballadors excedents del camp

van formar la base del futur proletariat (Prole: Molts fills).

El procés que va permetre crear les condicions per a la difusió generalitzada del capitalisme es

denomina acumulació originària de capital. La burgesia emergent, aconsegueix fer-se amb els

recursos i riquesa necessaris per iniciar la capitalització de la producció, assalariant força de

treball que quedava lliure de les seves activitats de subsistència anteriors. Les principals fonts

d'acumulació originària de capital van ser els metalls preciosos de les colònies americanes,

la pràctica de la usura, la mercantilització de la terra i la crisis de l'organització gremial.

18

Del feudalisme al capitalisme

Procés gradual de transició del sistema gremial al sistema capitalista mitjançant el qual el

propietari dels medis de producció deixa de treballar-los i passa a realitzar-lo la força de treball

assalariada, pèrdua gradual de coneixement del procés de producció per part del treballador. Pas

gradual del taller artesanal cap a la fàbrica on s'introdueixen a gran escala màquines i la divisió

del treball.

De la fira medieval al mercat intern nacional: De la fira medieval es passa al mercat local,

després comarcal i finalment nacional. La formació del mercat nacional, tant en medis de

producció i consum com en força de treball donen lloc a la creació dels Estats-Nació.

La mercantilització de la terra clau per extreure l'excedent del treball assalariat. Triomf de les

reformes agràries que privatitzaren terres comunals i mercantilitzarien grans extensions de terra

en propietat de terratinents i clergat.

2. La formació del Centre i la Perifèria: Imperialisme i processos de descolonització

Una vegada constituïts els mercats interiors nacionals i consolidats els Estats-Nació a Europa,

EEUU i Japó, el capitalisme va iniciar l'etapa d'expansió exterior que el portaria a dominar el

conjunt del mon. Aquesta expansió correspon a l'interior de cada país a la fase monopolista de

base nacional, la qual es desenvolupa paral·lelament al imperialisme capitalista. El procés

d'expansió comporta les següents etapes:

2.1 La expansió exterior: El Imperialisme

La primera època del colonialisme, es basa en la internacionalització del capital-

mercaderia, caracteritzada per la recerca de nous mercats per les mercaderies d'origen

industrial produïdes a la metròpoli i per la recerca de matèries primeres. La expansió es va

produir mitjançant guerres de conquesta i annexions territorials dels pobles conquistats. Els

països colonitzats van passar a ser mercat interior de la metròpoli. El comerç entre metròpoli i

colònia era desigual mitjançant intercanvi d'equivalents de la metròpoli cap a la colònia però

sense aquesta en sentit contrari. Un apunt important, la plusvàlua creada a la metròpoli es

portava a les colònies per rentabilitzarla.

Metròpoli Mercaderies (V=c+v+pl) Colònia

Metròpoli D'+ Mat. Primes Colònia

La segona època del colonialisme, constitueix el imperialisme i va estar basada en la

internacionalització del capital-diner amb la finalitat de ser invertit a les colònies per produir

les mercaderies que seran exportades cap a la metròpoli. En aquest cas, la plusvàlua es creada a

la colònia i es converteix en diners a la metròpoli. Les colònies son territoris de monocultiu com

plantacions.

Metròpoli Diners= c+v Colònia

Metròpoli Diners= c+v+pl Colònia

19

2.2 Procés de descolonització i formació centre-perifèria

El imperialisme econòmic havia sigut acompanyat per una ideologia racista segons la qual

l'home blanc era superior a la resta de races o cultures. Es justificava així, la destrucció i

subordinació dels modes precapitalistes i la desarticulació de les societats colonials.

El procés d'independència de les colònies va ser afavorit per els moviments socialistes europeus,

pensaments que esdevingueren moviments de liberalització nacional a la Xina, Àfrica, Amèrica

Llatina... També va ser afavorit per la formació d'elits a les colònies amb pensament europeu i

els conflictes interimperialistes com la II GM.

En definitiva, les excolònies esdevingueren països independents que políticament formaren els

països perifèrics, dependents econòmicament dels països del centre del sistema capitalista.

Aquest nou marc mundial esdevingué en una relació de dependència i dominació entre centre i

perifèria.

3. Les ruptures històriques del sistema: Desconnexions

Processos marxistes. Igualitarisme.

Revolució política (Economia estatal i centralitzada: Estaticisme), Social (Abandonar el

Liberalisme per donar lloc a l' igualitarisme) i econòmica (Abandonar el mercat. Planificació,

propietat col·lectiva, nacionalització de MP).

Revolució Soviètica: Pas de l'agricultura a la indústria. La competitivitat entre capitalisme i

comunisme acaba amb la URSS.

Països Socialistes de l'Europa de l'Est: Satèl·lits de la URSS.

Revolució Xina: Activitat agrícola com a activitat principal. Inserció del capitalisme (Primer el

capitalisme i després la democràcia) a l'inrevés de la URSS.

Altres desconnexions: Cuba, Corea del Nord.

4. La mundialització capitalista: Globalització

Es el procés de creació d'un únic mercat intern mundial que funciona mitjançant la

universalització de la llei del valor. Es a dir, l'acumulació del capital, les relacions estructurals,

el desenvolupament cíclic te lloc a escala mundial.

Després dels processos de descolonització, el mecanisme d'articulació entre economies va ser el

neoimperialisme.

El neoimperialisme es basa en la internacionalització del capital productiu i correspon a la fase

de capitalisme monopolista de base mundial. Es quan es culmina el procés d'internacionalització

del cicle complert del capital.

L'agent principal d'aquest procés d'internacionalització son les empreses multinacionals. La

internacionalització del capital dóna lloc a l'evolució del capitalisme i constitueix la relació

Centre-Perifèria.

20

CentrePerifèria

Desenvolupament Autònom Desenvolupament Induït

Economia integrada i Articulada Economies desintegrades i desarticulades

Economia diversificada Economia especialitzada

Economia Expansiva Economia Dual (Capitalisme+Tradicional)

Universalització Marginalització

EEUU, Canada, Australia, Nova Zelanda,

(Societats exterminades) Europa Occidental i

Japó

Economia subdesenvolupada

Ex colònies (No extermini de les societats)

III Part: La Infraestructura del Sistema: Els recursos mundials

Tema 7: La població mundial

1. El procés de reproducció de la població.

La reproducció de les persones ve donada per la reproducció de si mateixos mitjançant els

medis de subsistència que s'aconsegueix mitjançant l'activitat econòmica i la reproducció de

l'espècie basada en la procreació influïda per estructures familiars, cultures...

Per estudiar el procés de reproducció de la població s'han d'analitzar les característiques

estructurals de la població des d'una òptica sincrònica, estudi atemporal que estudia la

Estructura demogràfica i des d'una òptica diacrònica, estudi temporal que estudia la Dinàmica

demogràfica.

2. L'Estructura demogràfica

El capitalisme va ser acompanyat, des dels seus inicis, del creixement demogràfic. Mentre el

centre del sistema capitalista culminava la transició demogràfica i queia la taxa de creixement

demogràfic, a la perifèria del sistema capitalista donava lloc a una explosió demogràfica i un

creixement de la població alt i persistent. Aquests dos processos aniran acompanyats per un

ritme accelerat d'urbanització que ha suposat greus problemes demogràfics actuals, al formar-se

enormes aglomeracions urbanes difícils de controlar.

Seguidament tractarem els components més significatius de l'estructura demogràfica:

2.1 Volum de la població

Actualment, el món es habitat per 7.000 milions de persones i la previsió per a 2.050 es de

9.150 milions de persones.

Àsia continuarà sent el continent més poblat però es preveu que l'Àfrica duplicarà la seva

població i Europa veurà disminuir el nombre d'habitants. Per fer-nos una idea, al 1970 només 7

dels 15 països més poblats eren de la perifèria. Al 2050, EEUU serà l'únic país del centre del

sistema capitalista que estarà entre els 15 països més poblats.

21

2.2 Distribució de la població mundial

14% de la població viu al centre del sistema capitalista, mentre que el 86% restant viu a la

perifèria.

2.3 Estructura per Edat i Sexe

La desigualtat en la distribució de la població mundial, pot agreujar-se veient les dinàmiques

estructurals de les edats tant al centre com a la perifèria.

Mentre que a la perifèria més del 33% de la població es menor a 15 anys, la qual suposa un 80%

de nens menors a 15 anys de tot el mon, els quals formaran família en els pròxims anys, al

centre trobem que la població major a 65 anys augmenta la seva participació.

2.4 Urbanització

El procés d'urbanització ha adquirit una especial significació a la perifèria del sistema en les

dues últimes dècades. Avui dia, més de la meitat de la població mundial es considera urbana.

La aglomeració urbana s'està convertint en un greu problema econòmic, polític i social a la

perifèria on s'estan formant megápolis on els serveis sanitaris mínims seran difícil de cobrir i la

planificació i control urbà serà tot un desafiament. Cal destacar que en aquestes ciutats (que

poden representar fins a 34 milions de persones) hi ha un greu problema de densitat, el qual pot

significar a la llarga l'amuntegament urbà.

2.5 Activitat econòmica de la població

49% Sector Primari, 34% Sector Secundari ,17% Sector Terciari.

Al centre, l'activitat econòmica se centra en el Sector Secundari i Terciari mentre que el sector

Primari cada cop es més marginal. En canvi, a la perifèria, el Sector Primari es predominant,

amb un sector secundari en alça.

Als països del centre no hi ha constància de que la població menor a 15 anys facin cap tipus

d'activitat econòmica, mentre que a la perifèria es una activitat normalitzada, fet que influeix als

preus i als salaris. Pel que fa a treball femení, el 34% de la població activa son dones, taxa que

es major al centre (42,5%) vers la perifèria (32,6%). El sector ocupat per les dones al centre es

majoritàriament el terciari mentre que a la perifèria es el primari.

2.6 Composició de les classes socials

Centre: 90% son assalariats.

Perifèria: Majoria agrícola pobre.

200 persones al mon tenen la mateixa riquesa que el 41% de la població mundial.

5 persones al mon tenen la mateixa riquesa que l'Àfrica Subsahariana.

22

3. La dinàmica demogràfica

El creixement natural de la població mundial ha experimentat una acceleració continuada des de

finals del S.XIX degut a les constants caigudes de la mortalitat. L'espai de temps que triga la

natalitat en adaptar-se a la caiguda de la mortalitat es anomenat: Explosió demogràfica.

L'explosió demogràfica al centre va donar lloc a l'anomenada transició demogràfica que

coincidia amb el procés de desenvolupament econòmic. En canvi, a la perifèria, s'espera que en

els propers anys comenci la davallada de la natalitat vers la mortalitat. Encara està en plena

explosió demogràfica.

3.1 La mortalitat

L'esperança de vida pateix un constant creixement en els últims 50 anys. Les diferències entre

el centre i la perifèria es van escorçant: Als anys 50, l'esperança de vida al centre era de 66 anys

i a la perifèria de 41 i les previsions per a 2025 preveu una esperança de vida de 78,6 anys al

centre i 71,2 a la perifèria. A ambdues regions les dones tenen major esperança de vida que els

homes. En el cas dels països desenvolupats, aquest augment de la longevitat, portarà als propers

anys a un augment de la taxa de mortalitat per qüestions purament biològiques.

La mortalitat infantil (menors de 5 anys) tendeix a baixar encara que la diferència entre Centre i

perifèria seguiran sent abismals: per cada nen que mor al centre moren 5 nens a la perifèria.

Aquesta comparació s'agreuja si comparem el centre amb els països Subsaharians.

3.2 La natalitat

Als països de la perifèria pateix una reducció gradual a partir dels anys 70 mentre que al centre

hi ha un descens molt acusat.

Parlant de la taxa de fecunditat total podem veure com al centre aquesta taxa no supera els 2

fills per dona, es a dir, no assegura la regeneració demogràfica. Per altre banda, a la perifèria la

taxa es manté elevada amb una mitjana de 5 fills i es això, juntament amb el descens de la

mortalitat la causa del baby boom als països de la perifèria.

3.3 Els moviments migratoris

Les migracions ambientals es refereixen a desplaçaments poblacionals relacionats amb el

deteriorament de les condicions naturals de la producció o amb desastres ecològics.

Les migracions per motius polítics o bèl·lics que donen lloc al denominat moviment de

refugiats. Quan es donen a la perifèria: camps de refugiats, i quan es donen al centre es solapen

amb moviments econòmics.

Les migracions econòmiques poden ser internes (Del camp a la ciutat) o externes

(Colonització, Centre-Centre amb motiu de les reconstruccions de la IIGM, del sud al nord

d'europa o Perifèria-Centre amb migracions tant legals com il·legals).

23

4. El impacte de la demografia a l'economia

La població influeix en l'economia mitjançant una vessant productiva com es la força de treball i

una vessant consumista com la creació d'una demanda. La força de treball, la innovació

tecnològica i les necessitats a cobrir fan de l'increment poblacional un augment econòmic però

alhora comporta gran pressió sobre recursos limitats.

D'aquí sorgeix el Malthusianisme, el qual indica que la població creix molt més que els recursos

naturals, ja que existeixen rendiments decreixents a les terres de conreu. Per tant hi ha una

limitació a l'expansió demogràfica. Hi sorgeixen crítiques antimalthusianes que indiquen que el

creixement demogràfic incentiva la capacitat innovadora de la població i així superar el sostre

malthusià. Per altre banda existeixen crítiques a la vinculació de Malthus de la pobresa i el

subdesenvolupament al creixement demogràfic.

5. El impacte de la economia a la demografia

5.1 Desenvolupament econòmic i mortalitat

Pel que fa a la mortalitat , la influència econòmica només es pot definir com a indirecte. L'efecte

de l'economia en la mortalitat té a veure amb l'accés diferencial als mitjans de nutrició i salut

dels diversos grups socials. Precisament, el que entenem per subdesenvolupament ve definit per

l'escassetat de recursos d'atenció mèdica, accés a recursos salubres, i conseqüentment, mortalitat

infantil i esperança de vida.

Un fet a tenir en compte, és que la causa comú de "mort violenta" és diferent al Centre i a la

Perifèria, pues a la perifèria està associada a conflictes bèl·lics i a repressió policial, mentre que

al centre està lligada a accidents de tràfic sobretot. Pel que fa a les morts no violentes, a la

Perifèria normalment con morts per malalties infeccioses, mentre que al Centre són morts per

malalties cardiovascular i cancerígenes.

5.2 Determinants econòmics de les migracions

La influència de l'economia en les migracions és directe, a través de la demanda de força de

treball. La oferta de força de treball es desplaçarà cap aquelles regions on els mercats de treball

ofereixin millors avantatges.

• En el mercat laboral nacional els principals moviments migratoris s'han donat del camp

cap a la ciutat.

• A nivell internacional van ser molt importants les de la Perifèria cap al Centre. Això

però va suposar un problema per l'anomenada "fuga de cervells" per la emigració de

personal qualificat de països que ja de per si tenien molts problemes.

Les migracions poden explicar-se partint de 2 enfocaments:

Microeconòmic: busca conèixer les raons particulars que impulsen a una persona en

concret a emigrar (àmbit micro). Aquests es basen en factors sociològics.

Macroeconòmic: busca una explicació global de les diferències especials que motiven

els desplaçaments de força de treball (àmbit macro). D'aquests en tenim dos

enfocaments.

o Efecte rebuig: recull les variables del lloc d'origen que potencien al seu

abandonament com per exemple: salaris baixos, males condicions de vida...

24

o Efecte atracció: recull les variables del lloc de destí que influeixen a la seva

elecció per part del emigrant com per exemple: salaris alts, bones condicions

de vida...

5.3 Explicació econòmica del comportament reproductiu

Hi ha varies escoles que intenten explicar econòmicament el comportament reproductiu:

Escola clàssica: Estableix una relació directa entre el salari i la natalitat segons la qual,

una pujada de salari suposa un increment de la natalitat. Això a la vegada provocarà a

mitjà termini un augment de la oferta de treball que farà baixar els salaris, que farà

baixar la natalitat.

La microeconomia: Analitza les decisions dels pares com a sers racionals

productors/consumidors de fills que intenten maximitzar el benefici de la seva grandària

familiar sotmesos a restriccions externes.

o Anàlisi de Leibstein: Centrada en la teoria de la utilitat marginal. Els fills

proporcionen tres tipus de utilitats: Sentimentals (alegria, plaer...), Ingressos

(aquesta utilitat és decreixent en respecte a la renta), i seguretat econòmica i

emocional en la vellesa els pares (és decreixent segons el nivell de renta).

o Escola de Chicago (Becker): Considera que els fills son part de l'output d'una

funció de producció domèstica sotmesa a restriccions externes a les famílies.

Per tant, el nombre de fills desitjable es aquell que maximitza la funció de

producció domèstica. La variable fonamental en aquest anàlisi es el cost

oportunitat de la mare al criar els fills.

o Anàlisi d'Easterlin: Tracta d'explicar els baby booms, argumentant que la

fecunditat varia juntament amb l'estatus relatiu dels adults joves que comparen

la seva situació amb la que van viure com a nens amb els seus pares. Si aquesta

comparació es positiva, accediran a tenir més fills.

La macroeconomia (Coontz): Analitza com els canvis qualitatius i quantitatius en la

demanda de força de treball, definits per les fases del capitalisme, determinen canvis en

les pautes de natalitat. Un augment de la demanda de FT que no exigeix molta

qualificació es la millor situació per l'increment de la natalitat. Una caiguda quantitativa

de la demanda de FT i un increment de la qualificació exigida es la pitjor situació per un

increment de la natalitat.

Formes de reproducció de la força de treball

La forma-valor: es la forma de reproduir la FT mitjançant la seva venda a canvi d'un salari amb

el qual s'aconsegueixen els medis de producció necessaris. Es a dir, la força de treball es

reprodueix a traves del seu valor de canvi. Implica per tant un salari i una valoració del capital

variable. Aquestes formes de reproducció ve explicades per les teories macro i micro del

comportament reproductiu i es gairebé exclusives del centre del sistema capitalista.

La forma-no valor: La FT no es reprodueix mitjançant un salari ja que no accedeix a un mercat

laboral capitalista, sinó que es manté en mercats de subsistència, el mercantil simple o el

domèstic. Es molt pressent a la perifèria del sistema i està basat en el valor d'us: el treball.

Quanta més FT, més valor d'us i per tant més riquesa per a la família. Per tant, aquestes societats

comporten dimensions familiars extensos.

25

6. Població mundial a l'actualitat

Centre Perifèria

Envelliment de la població Població molt jove

Piràmide estreta per la base Piràmide ample a la base

Transició demogràfica acabada Transició demogràfica en curs

Població estacionària Alta natalitat i continu decreixement de la

mortalitat

Baixa taxa de mortalitat infantil i de

fecunditat

Altes taxes de mortalitat infantil i de

fecunditat

Altes taxes de dependència (+65) Baixes taxes de dependència (-15)

Estancament demogràfic, Atur e Immigració Boom demogràfic i emigració

Problemes:

• Envelliment de la població al centre del sistema capitalista i reducció de la població

activa afecta als serveis socials i la immigració.

• El creixement demogràfic impedeix a la perifèria sortir del subdesenvolupament.

• Població mundial i recursos del planeta.

Tema 8: Els recursos naturals

1. La relació Naturalesa - Societat

Es una relació de interacció recíproca:

• L'esser humà necessita la naturalesa per satisfer les seves necessitats.

• La naturalesa influeix en el entorn mediambiental de l'activitat humana.

Les necessitats de la societat davant la naturalesa, buscant matèries primeres o be medis de

consum, varia segons l'estructura econòmica de cada societat com per exemple: A les societats

comunitàries primitives de caçadors o recol·lectors nomes interessa allò que la naturalesa li

ofereix per alimentar-se i no tendirà a modificar el seu entorn. A les societats tributàries

modificarà l'entorn mitjançant la pràctica de l'agricultura o la mineria. A les societats

capitalistes es modificarà la naturalesa sense limitacions sempre que es persegueixi un augment

de l'escala de producció.

La naturalesa marca els límits inferiors (Solament amb la disposició d'un volum determinat de

recursos pot edificar-s'hi una formació social sobre la seva infraestructura) i uns límits

superiors (L'esgotament de determinats recursos estratègics o el deteriorament de l'entorn

natural pot fer inviable la reproducció de la base econòmica capitalista).

Per altre banda, aquesta relació te un caràcter permanent, per tant, tot el que la naturalesa

ofereix apareix com a recurs natural per a la societat.

Al capitalisme existeixen recursos mercantilitzables, que son els que apareixen com recursos

naturals i recursos no mercantilitzables, que apareixen com a reserves o be com a naturalesa

inexplorada.

26

2. Concepte de recurs natural

Cal diferenciar un element natural d'un recurs natural. Diem que un element natural es tot aquell

element que hi ha a la natura. Allò que ofereix la natura sense intervenció de la societat.

Existeixen independentment de si son coneguts o no. Per altre banda, un recurs natural es la

manifestació de la relació Naturalesa - Societat. La mera existència d'un element natural no

ens porta a considerar-los recursos naturals, sinó que aquests últims son els que s'exploten

durant un temps.

3. Sistema d'explotació

El sistema d'explotació d'un recurs natural es el conjunt articulat d'activitats de producció

(Prospecció o exploració, extracció, refinament i transport) i consum del recurs natural

realitzades per agents econòmics específics.

Aquesta explotació pot ser dirigida només per una empresa, com per exemple les "Set

germanes" o be pot ser dirigida per diversos agents. En aquest últim cas, la extracció pot ser

controlada per governs però els processos de refinament pot pertànyer a empreses privades.

El grau tecnològic d'una societat determina si un recurs natural es apte o no per el consum.

4. Concepte de reserves

Les reserves son aquelles existències de recursos mes o menys conegudes en les que no s'han

aplicat encara els sistemes d'explotació corresponents. Lo determinant de les reserves es el seu

grau de coneixement:

Reserves mesurades: Descobertes i comptabilitzades amb un error màxim de 20%.

Reserves Indicades: Descobertes però no comptabilitzades.

Reserves Inferides: Gràcies a les característiques d'un territori es pot inferir si pot

haver reserves o no.

5. Recursos naturals minerals no energètics

A partir de la II GM les explotacions es van disparar. Amb el capitalisme s'ha augmentat l'ús i la

diversitat d'aquests minerals. De 2 a 75 tipus de minerals. De 1900 a 1950 es va extreure tant

mineral com des dels inicis dels temps fins a 1900.

Factors que expliquen la dinàmica d'explotació:

Factors geològics: Son els portadors de la renda minera, donada per la riquesa del

mineral i el jaciment.Font de grans conflictes entre els països posseïdors i les

multinacionals que es disputen la seva apropiació.

Factors locacionals: Comprenen la distància al lloc de consum, l'accessibilitat al

jaciment... tot això agreuja el preu d'explotació i pot fer el jaciment no viable per a la

seva explotació.

Factors econòmics conjunturals: Es refereix a la comercialització de minerals a

mercats poc estables amb grans fluctuacions de preus i els diferents sistemes

d'explotació.

comentarios (0)
No hay comentarios
¡Escribe tú el primero!
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 50 páginas totales
Descarga el documento