apunts dret ue, Apuntes de Derecho de la Unión Europea. Universitat Pompeu Fabra (UPF)
estudianteupf14
estudianteupf14

apunts dret ue, Apuntes de Derecho de la Unión Europea. Universitat Pompeu Fabra (UPF)

22 páginas
1Número de descargas
6Número de visitas
Descripción
Asignatura: Dret de la Unió Europea, Profesor: ----- -----, Carrera: Dret, Universidad: UPF
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 22
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 22 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 22 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 22 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 22 páginas totales
Descarga el documento

APUNTS DRET UNIÓ EUROPEA

TEMA 1 – ORÍGENS I EVOLUCIÓ DE LA IDEA D’UNA EUROPA UNIDA.

INTRODUCCIÓ

+O.I COOPERACIÓ VS O.I INTEGRACIÓ (O UNIFICACIÓ)

-O.I. Cooperació: són la gran majoria. Objectiu dels membres; assolir interessos comuns a través de la cooperació entre ells, sense la cessió de sobirania per part d’aquests. Formades por òrgans que representen els interessos dels membres. La decisions són presses per consens, per unanimitat.

-O.I Integració: UE. Objectiu: la integració dels Estats membres, a través de la coordinació i la cessió de l’exercici de competències sobiranes. Estructura: estructura clàssica + òrgans supranacionals (no representen els interessos dels membres, sinó interessos de la organització). Les decisions, majoritàriament, es prenen per majories, per tant, un Estat es pot veure obligat a complir una decisió que no ha acceptat. Plasmació de la integració en: -competències cedides, - funcions exercides pels òrgans de l’O.I, -decisions adoptades, generals, obligatòries i directament aplicables per a tots el membres,...

IDEA D’UNITAT EUROPEA

La idea d’assolir una integració a Europa no es nova. Antecedents d’organització institucionalitzada europea per a gestionar interessos comuns: s.XIX. Ex: Comissió del Rin, Comissió Europea del Danubi,... Aquest procés d’integració s’accelera al acabar la I GM: comença el declivi de les grans potències europees i nacionalismes de l’època. Sorgeixen moviments que cerquen la idea de crear una unió europea: -Projecte d’una Europa confederal; - Proposta federa: tenen el objectiu d’unificar Europa i evitar nous conflictes a causa del nacionalisme. Però tot i aquest intents tenen lloc la Crisis del 1929 i la II GM. El 1943 es crea la BENELUX.

Però no es fins a la POSTGUERRA de la II GM quan sorgeix un veritable moviment d’unificació europea, per a evitar una tercera gran guerra: moviments pro-europeistes de caràcter privat per a crear una federació europea. Objectiu: PROJECTE DE PAU, evitar una nova guerra. També cal destacar el Pla Marshall (Pla de Reconstrucció Europea) de 1947, Estats Units ofereix a Europa ajuda econòmica per a recuperar-se de la II GM. Els propis Estats europeus havien d’organitzar-se entre ells i gestionar l’ajuda: creació de la Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE): obligació dels Estats europeus d’entendres entre ells.

CONGRÉS D’EUROPA (1948): 2 corrents de moviments: 1) Favorable a la cooperació intergovernamental, creen el Consell d’Europa (O.I de cooperació); 2) Favorable d’una integració de caràcter federal, creen la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) al 1951, a partir de la declaració Schuman. Es el punt inicial del moviment d’integració europea. És la primera comunitat europea. Base: DECLARACIÓ DE SCHUMAN (ministre d’afers exteriors francès): manteniment de relacions pacífiques. L’objectiu és assolir la pau per a evitar una nova guerra. Es tracta d’una organització progressiva, que consta de diverses etapes. La primera etapa és la proposta de França (Schuman) a Alemanya de crear una O.I per a gestionar de forma conjunta la producció de carbó i acer: DECLARACIÓ SCHUMAN. Objectiu de pau mitjançant un instrument econòmic. Aquesta proposta s’obra als demés Estats europeus que vulguin participar: Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer. L’objectiu de la CECA

és crear un mercat comú del carbó i l’acer, per a assolir la pau. Té un entramat orgànic propi (Alta Autoritat, Consell de Ministres, Assemblea i Tribunal de Justícia), són els antecedents dels òrgans de la Unió Europea. Es va fixar un període de vigència de 50 anys. Marc el punt de partida dels procés de construcció de la unitat europea. El pla Schuman va ser acollit per Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, que conjuntament amb França van formar part del Tractat de la CECA (6 Estats originaris). És la primera O.I d’integració (cessió de competències)

Tot això, succeeix durant el període de la Guerra Freda,, on trobem pactes i aliances de caràcter defensiu front Alemanya (Nacionalsocialisme de la II GM) o la URSS. S’inicia un període de reflexió sobre el futur de la O.I a Europa, sobre la base de la creació d’un mercat comú i si ha d’existir una nova política social. El 25 de març de 1957 els Tractats de Roma crea la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA).

- Comunitat Econòmica Europea (CEE): organització internacional d’àmbit més general. Té l’objectiu de crear una unió duanera i un mercat comú, llibertat de circulació dels factors de producció. També l’establiment de polítiques europees comunes (competències econòmiques, monetàries,...). També té el seu propi entramat orgànic (Comissió, Consell de ministres, Assemblea i Tribunal de Justícia). Objectius generals: Instaurar un mercat comú: un espai econòmic gran format pels espais econòmics dels diferents estats membres en el qual hi haurà llibertat de circulació de mercaderies: els Estats eliminen les taxes duaneres. Aquesta idea de mercat comú ens porta a una segona idea: política comercial comuna. A la llarga du a una política de lliure circulació de la resta de factors de producció, política agrícola,.. s’anirà nodrint d’una sèrie de llibertat i d’una sèrie de polítiques d’acompanyament. El mercat comú suposa una zona àmplia política econòmica comuna= una forta unitat de producció. Expansió continuada de l’eco comuna; estabilitat de creixement; elevació del nivell de vida; desenvolupament harmoniós de les relacions entre els participants. Els principis bàsics són: l’homogeneïtat democràtica (només entren els Estats democràtics), lliure competència i desenvolupament dels DDHH. Els estats continuen sent els sis fundadors de la CECA.

- Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA): àmbit sectorial en matèria nuclear. També té el seu entramat orgànic propi. Sorgeix per la por fonamentada de que l’energia atòmica pugui ser desviada cap a l’industria armamentística, amb l’objectiu d’establir normes de seguretat sobre l’ús pacífic de l’energia nuclear. També comparteix la resta de principis, institucions i Estats Fundadors

Tenim creades les 3 comunitats europees, que són la BASE DE LA UE ACTUAL, del dret comunitari europeu. El procediments següents han aprofundit en la integració (reformes dels tractats constitutius) i, paral·lelament sumar més Estats al projecte europeu (al principi només formaven part els sis estats fundadors, els fundadors de la CECA) fins a arribar als 28 Estats actuals. La UE ha coexistit amb les comunitats europees fins al Tractat de Lisboa de 2009.

Anys 70 i 80’s. Es produeixen dues dinàmiques:

1)Extensió del model cap a altres estat europeus, model d’ampliació. S’afegeixen Gran Bretanya i Dinamarca. Els reptes que es plantegen són fonamentalment de caràcter polític sobre el Regne Unit. Diverses raons: -les Comunitats europees estan treballen per crea una identitat europea pròpia i hi ha por a que l’entrada d’aquest Estat faci perdre l’essència del projecte europeu, que sigui una pertorbació d’aquest projecte. Paper complicat del paper de transferència de sobiranies del Regne Unit i ens dos moments es veta la seva entrada. La seva entrada finalment té lloc al 1968. El 1981 s’afegeix Grècia, i al 1986 Espanya i Portugal. Aquesta

adhesió es veu com una necessitat tant des de fora com des de dins. Tenien un poder agrícola i ramader important. La incorporació d’Espanya es bastant feixuga. Es passa de 6 a 12 Estats

2)Aprofundiment del model d’integració: afegint nous objectiu i competències per a fer front a aquest objectiu, o bé millorant el funcionament de les institucions, d’altres maneres en el projecte europeu. El pas de 6 a 12 Estats necessita fer ajustos en les institucions per al seu correcte funcionament. Es crea l’Acta Única Europea . La integració europea no podia anar enrere. Es produeixen reformes institucionals i neix el Consell Europeu i el Tribunal de Primera Instancia (actualment Tribunal general) que té l’objectiu d’alleugerar la feina del Tribunal de Justícia. Dos fets a destacar, dos objectius que fan que la integració tingui elements de caràcter polític i no solament de caràcter econòmic: -L’AUE estableix una cooperació política europea, s’estableix un entorn de cooperació. -I pel que fa a mercat interior tenim una evolució del mercat comú. El mercat interior es defineix com un espai en el que estigui assegurat la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones (no de treballadors com es deia en el mercat comú).

Apunts Ferran (= power Marta)

Las revisiones de los Tratados constitutivos: les dinámicas de profundización y de ampliación

Desde la creación de la CECA en 1951 hasta 1972, el proceso de institucionalización de las Comunidades Europeas se consolidó en torno a los seis Estados fundadores: Francia, RFA, Italia, Bélgica, Holanda y Luxemburgo, llegando a denominarse ‘la Europa de los seis’. Esta situación ha evolucionado a través de sucesivas ampliaciones de las Comunidades Europeas y de la Unión Europea hasta llegar a la actual ‘Europa de los 28’.

- HASTA LA DECÁDA DE LOS 90 -

Primera ampliación: Europa de los 9 (Reino Unido, Irlanda y Dinamarca)

El origen de esta evolución hay que situarlo en las relaciones entre las tres Comunidades Europeas originarias y el Reino Unido. Inicialmente, este país permaneció al margen de la experiencia comunitaria e incluso propició la creación de la Asociación Europea de Libre Comercio. La actitud del Reino Unido cambió a partir de 1961, fecha en que inició un acercamiento hacia la experiencia de integración europea. Pese a este acercamiento, la decisión política de los seis Estados comunitarios de ampliar las Comunidades Europeas no se produjo hasta 1960 en la reunión de jefes de Estado y de gobierno celebrada en La Haya. Tras una serie de negociaciones, se produjo la primera aplicación con la incorporación del Reino Unido, Irlanda y Dinamarca, el 22 de enero de 1972. La adhesión se produjo el 1 de enero de 1973.

Paralelamente a esta adhesión, se realizan algunas reformas que afectan a las Instituciones (cada Comunidad tiene sus propias instituciones). En los años 70, estas instituciones se unifican. Otra reforma importante es la que hace referencia a las disposiciones del Parlamento Europeo, institución que representa a Europa (inicialmente no escogida por sufragio, sino que la designaban las demás instituciones. En esta década se establece el Sufragio universal para designar el Parlamento Europeo).

Segunda ampliación: Europa de los 10 (Grecia: firma 28/5/1979; adhesión 1981). Tercera ampliación: Europa de los 12 (España y Portugal)

Estas tres últimas incorporaciones tienen lugar cuando se acaban sus respectivas dictaduras. Así, en 35 años, se dobla el número de Estados miembros de las Comunidades Europeas.

Primera profundización: el Acta Única Europea (AUE)

Se firma en julio de 1987. El AUE es la primera gran reforma de los Tratados. Reformas institucionales (Consejo Europeo), competenciales (mercado interior) y cooperación en política exterior. Éste inserta al Consejo de Europa en las Comunidades Europeas, cuestión que queda plasmada por vez primera en los Tratados. Profundiza en la realización de un mercado interior e introduce, también por primera vez, la cooperación en la política exterior.

- DECÁDA DE LOS 90 -

Segunda profundización: el TUE (Tratado de Maastricht)

Firmado en febrero de 1992 y en vigor desde noviembre del 1993. Es la profundización más importante (la gran reforma), pues crea la UE como un todo que surge sobre esta comunidades sin substituirlas. La CEE pierde así el adjetivo de económica y pasa a llamarse Comunidad Europea porque sus objetivos ya no son exclusivamente económicos. La UE nacida con Maastricht se compone de las Comunidades ya existente, más la Política Exterior y de Seguridad Común (PESC), más la CPJP (Cooperación policial y judicial en materia penal). Los Estados se añaden a la PESC y al CPJP pero las decisiones en estos ámbitos siguen siendo por mayoría cualificada.

El TUE amplía las competencias de la Unión, crea el Estatuto de ciudadanos de la UE (cuestión que implicará tener derechos añadidos), amplía el papel del Parlamento (refuerzo de la legitimidad democrática), reformas institucionales, etc. Para la entrada en vigor del Tratado, se requirió un referéndum donde participasen los 12 Estados miembros por entonces, dando un resultado favorable. Cabe añadir que este referéndum supuso algunos cambios constitucionales en algunos Estados miembros, como en el caso de nuestra España.

Cuarta ampliación: la Europa de los 15 (Austria, Finlandia y Suecia)

Se firmó en junio del 1994 y la adhesión se produjo en el año 1995. La inclusión de estos estados –llegando a un total de 15- supuso una ampliación importante del ámbito geográfico de las Comunidades Europeas y de la Unión Europea, pero también pusieron de relieve la dicotomía existente entre dos aspectos complementarios, la profundización y la ampliación del proceso de integración europea, y evidenciaron, en particular, la necesidad de adecuar al marco institucional y las competencias de la organización a las necesidades de una Unión Europea de quince Estados miembros con intereses y prioridades heterogéneas.

Tercera profundización: el Tratado de Ámsterdam

Firmado en octubre de 1997 y en vigor desde mayo del 1999. Se refuerza el papel del Parlamento Europeo como legislador y representante de la ciudadanía europea; supone mayor legitimidad de la Comunidad; incorpora sanciones de incumplimiento de derecho de la UE; se refuerza la cooperación interestatal; se establecen objetivos y competencias en materia social; se prevé una política de ocupación, etc.

- LA EUROPA DEL SIGO XXI -

Cuarta profundización: el Tratado de Niza

Firmado el 26 de febrero de 2001 y entra en vigor en febrero del 2003. Ha sido el vigente en Europa hasta la aparición de Lisboa en 2009. Este tratado supone una reforma institucional pensando en futuras ampliaciones (que se darán en Lisboa seis años más tarde). Incorpora a su vez la Carta de Derechos Fundamentales de la Unión Europea.

Quinta ampliación: la Europa de los 25 (Rep. Checa, Estonia, Chipre, Letonia, Lituania, Hungría, Malta, Polonia, Eslovenia y Eslovaquia. Firma en abril de 2003 y adhesión en 2004).

Revisión fallida (2004):

Esta revisión preveía un Tratado por el cual se establece la Constitución para Europa (2004). Se llegó a firmar pero su entrada en vigor requería referéndum en los 25 Estados miembros. Dos Estados fundadores, Holanda y Francia, dan resultado negativo por lo que se paraliza el proceso. Debido a este hecho, se entra en un período de reflexión en Europa.

Sexta ampliación: la Europa de los 27 (Rumania y Bulgaria, firma el 26 de abril de 2006 y adhesión en 2007).

El Tratado de Reforma de la Unión Europea o Tratado de Lisboa

Quinta profundización: el Tratado de Lisboa

Firmado en diciembre de 2007 y en vigor desde diciembre del 2009. Recupera algunos aspectos de la Constitución fallida de 2004. Lisboa prevé la retirada de la UE por primera vez, lo que supone una paralización de la época de optimismo en el que se produjo gracias a la adhesión de más Estados. El Tratado supone algunos cambios como:

- Cambios de diseño de la UE: se elimina la estructura clásica de pilares. La UE se compone ahora del TUE más el TFUE. - Cambios institucionales - Cambios en los principios y objetivos de la UE - Dotación expresa de personalidad jurídica a la UE - Cambios en la ciudadanía y a los derechos de las personas

Séptima ampliación: la Europa de los 28 (Croacia, firma en diciembre de 2011 y adhesión en julio de 2013)

Actualmente hay diversos candidatos: Albania, Macedonia, Islandia, Montenegro, Serbia y Turquía. Cabe añadir que a fecha de hoy se puede hablar de una crisis de la moneda Euro y de una crisis institucional, con algunos países poniendo en duda su permanencia en la UE, como el caso del Reino Unido.

TEMA 2- LA UNIÓ EUROPEA

PERSONALITAT JURÍDCA DE LA UE: capacitat de ser subjecte de drets i obligacions en els diferents entorns de drets (intern i internacional). La personalitat jurídica internacional és declarativa, es declara en l’article 47 del TUE. Que es reconegui la personalitat jurídica internacional més amplia de la UE no significa que pugui fer tot en les relacions jurídiques. Cal atendre a la distribució competencial, al seu abast competencial: només exerceix les competències que li han estat atribuïdes pels Estats. Expressions de la personalitat jurídica internacional:

-Dret de la legació: passiu: dret de la UE de rebre representació diplomàtica d’altres Estats o altres organitzacions internacionals; o actiu: fer-se representar a l’exterior, amb el Tractat de Lisboa es crea el servei europeu d’acció exterior

-Relacions amb altres O.I: representació (dret de legació); cooperació; participació (ex: OMC)

-Celebració d’acords internacionals: en tot l’abast de la seva competència.

-Responsabilitat internacional: des de la perspectiva de la UE ella es responsable, però els tercers veuen a la UE responsable conjuntament amb els seus Estats membres.

VALORS, PRINCIPIS I OBJECTIUS GENERALS DE LA UNIÓ EUROPEA

VALORS: art 2 TUE, la Unió es fonamenta en els valors “de respeto de la dignidad humana, libertad, democracia, igualdad, Estado de Derecho y respeto de los derechos humanos, incluidos los derechos de las personas pertenecientes a minorías. Estos valores son comunes a los Estados miembros en una sociedad caracterizada por el pluralismo, la no discriminación, la tolerancia, la justicia, la solidaridad y la igualdad entre mujeres y hombres”. Com ha novetat es col·loquen al mateix nivell els valors d’igualtat i llibertat. Els valors són comuns als Estats i la Unió Europea. Dimensió interior dins de la UE i dimensió exterior: qualsevol Estat que pretengui adherir-se a la UE ha de respectar aquest valors; i qualsevol Estat que es relacioni amb la UE ha de tenir en compte que té aquests valors, i d’alguna manera els ha de respectar.

PRINCIPIS: es troben dispersos en diferents art. del TUE.

El primer que trobem es troba en el preàmbul és el principi de solidaritat: es troba des del inici, regeix l’acció de la UE.

Art.9 a 12: principis democràtics: el major respecte de la democràcia. No obstant, al no tractar- se d’un Estat no pot arribar al mateix nivell democràtic d’aquests, ja que comportaria un Estat federal europeu. Es vol visualitzar tres elements que reflecteixen els principis democràtics: - Parlament Europeu: és òrgan escollit pels ciutadans de la UE mitjançant eleccions; -Iniciativa ciutadana europea: si es reuneix un milió de signatures de ciutadans d’un nombre representatiu d’Estats membres; -Major paper dels Parlaments Nacionals: encarregats de supervisar el principi de subsidiarietat: que el nivell de la gestió pública més proper al ciutadà i més eficient.

Art 6: estableix el respecte i la promoció dels DH per part de la UE. Ho fa a diversos nivells: el Tractat de Lisboa (2009) dota de valor jurídic obligatori a la Carta de Drets Fonamentals de la UE (proclamada a Niça al 2001); la Unió s’adherirà al Conveni Europeu de Drets Humans (mandat d’adherir-se); els drets fonamentals que garanteix el CEDH i els que són fruit de les tradicions constitucionals comunes dels estats membres formaran part del dret de la Unió com a principis generals.

Art 4 i 5: principis de la relació entre la UE i els Estats membres. Respecte de la igualtat dels Estats membres, identitat nacional i estructures fonamentals politiques i constitucionals, autonomia local i regional; principi de cooperació lleial; principis d’atribució, subsidiarietat (quan actuarà la UE i quan no) i proporcionalitat (si la UE actuarà amb més o menys intensitat)

OBJECTIUS (art 3)

1. La Unión tiene como finalidad promover la paz, sus valores y el bienestar de sus pueblos.

2. La Unión ofrecerá a sus ciudadanos un espacio de libertad, seguridad y justicia sin fronteras interiores, en el que esté garantizada la libre circulación de personas conjuntamente con medidas adecuadas en materia de control de las fronteras exteriores, asilo, inmigración y de prevención y lucha contra la delincuencia.

3. La Unión establecerá un mercado interior. Obrará en pro del desarrollo sostenible de Europa basado en un crecimiento económico equilibrado y en la estabilidad de los precios, en una economía social de mercado altamente competitiva, tendente al pleno empleo y al progreso social, y en un nivel elevado de protección y mejora de la calidad del medio ambiente. Asimismo, promoverá el progreso científico y técnico. La Unión combatirá la exclusión social y la discriminación y fomentará la justicia y la protección sociales, la igualdad entre mujeres y hombres, la solidaridad entre las generaciones y la protección de los derechos del niño. La Unión fomentará la cohesión económica, social y territorial y la solidaridad entre los Estados miembros. La Unión respetará la riqueza de su diversidad cultural y lingüística y velará por la conservación y el desarrollo del patrimonio cultural europeo.

4. La Unión establecerá una unión económica y monetaria cuya moneda es el euro.

5. En sus relaciones con el resto del mundo, la Unión afirmará y promoverá sus valores e intereses y contribuirá a la protección de sus ciudadanos. Contribuirá a la paz, la seguridad, el desarrollo sostenible del planeta, la solidaridad y el respeto mutuo entre los pueblos, el comercio libre y justo, la erradicación de la pobreza y la protección de los derechos humanos, especialmente los derechos del niño, así como al estricto respeto y al desarrollo del Derecho internacional, en particular el respeto de los principios de la Carta de las Naciones Unidas.

L’ADHESIÓ A LA UE

A) CONDICIONS: Ser un Estat europeu. 1)Criteri polític: existència d’institucions estables garants de la democràcia, l’Estat de dret, el respecte dels Dret fonamentals i de les minories; 2)Criteris econòmics: economia de mercat viable i capacitat de fer front a la pressió de la competència i les forces del mercat a l’interior de la UE. 3)Criteri de l’assimilació del bagatge comunitari: capacitat d¡assumir les obligacions que es derivin de l’adhesió, el Dret Comunitari Europeu.

B)PROCEDIMENT (art 49): Fase dins de la UE: el Consell ha de sí per unanimitat prèvia aprovació del Parlament Europeu i informació de la Comissió. Fase intergovernamental i fase nacional.

LA POLÍTICA EXTERIOR I SEGURETAT COMUNA

Neix amb el Tractat de Maastricht a l’any 1982, per intentar fer front a una mancança a la integració europea. Aquesta política esta molt lligada amb la pròpia sobirania dels estats i han estat molt reàcits a fer transferències a la UE en aquestes qüestions. S’ha reformat després amb els següents tractats, té una naturalesa intergovernamental. Trobem el principi de sobirania del estats com a principi bàsic, i no tant el principi de solidaritat que regeix a la resta de polítiques europees. Té una naturalesa diferents de les altres polítiques. Està regulada en el títol V del Tractat de la UE (TUE). Principis, objectius i àmbits materials (art.21-24 TUE). La PESC entrar en tots els àmbits materials que no estiguin ja coberts per la resta de competències de la UE. Instrument normatius i polítics: fixació interessos i objectius estratègics que depèn dels caps d’Estat dels estat membres (Consell Europeu).

LA PROTECCIÓ DELS DRET FONAMENTALS DE LA UE

Articles 6 i 7 del TUE. En relació al art 6: té tres elements al respecte dels drets humans: la Carta de Drets fonamentals te caràcter jurídicament vinculant; mandat a la UE per adherir-se al CEDH, mandat que en algun moment també sigui dret vinculant per a la UE (ja ho és pels Estats); el bagatge de protecció dels drets humans anterior al T de Lisboa es manté. Art. 7 es va posar a l’any 1997 amb el Tractat d’Amsterdam: el Consell prèvia aprovació del Parlament podia constatar l’existència d’un risc clar de violació greu de drets humans per part d’un estat membre de la UE. El consell Europeu, per unanimitat, sense participació del Estat violador, i prèvia aprovació del Consell, poden constatar l’existència d’una violació greu i persistent dels drets humans, i si això es constates s’estableixen les mesures que es podrien prendre.

En els tractats de les Comunitats Europees no es va fer referència a la protecció dels drets humans. Això és per diverses raons: la primera es que les comunitat europees es fan per a establir un mercat comú, una integració econòmica, no es pensa que la UE pugui violar drets humans, a més a més, sobre els dret humans sobre els quals es tenia consciència als anys 50 eren els drets humans de primera generació (ex: dret a la vida).

El TJU incorpora per la via dels principis generals (font de dret internacional públic) els drets fonamentals; inspirant-se en les tradicions constitucionals comunes dels Estat membres.

Ja Marta Abegón

Principi d’atribució: la UE com a subjecte de dret internacional exerceix aquelles competències que els estats han cedit a traves dels tractats. El que cedeixen és l’exercici de les competències, no la seva titularitat, ja que aquesta és inherent a la sobirania dels Estats. Presumpció de competència interna: tot allò que no hagi estat cedit pels estats continua sent competència d’aquests.

Les competències es poden dividir en: -Competències exclusives; -compartides; o -de suport,coordinació i compliment.

Competències evolutives o implícites: -Teoria dels poders implícits: La UE exerceix aquelles competències que els Estats li ha cedit a explícitament través dels tractats; però també exerceix aquelles competències necessàries per assolir els seus objectius (els objectius pels quals ha estat creada la organització) que han estat atribuïts pels Estats. -Clàusula d’imprevisió (352 TFUE): Quan s’hagin atribuït uns objectius generals o específics a la Unió però en els tractats no s’hagin establerts els mecanismes o competències per a assolir aquests objectius, el Consell prèvia proposta de la Comissió i aprovació del Parlament determinarà quines són les competències necessàries per a omplir aquests buits. Si aquests objectius els estan aconseguint els Estat membres, no es necessitarà l’actuació de la Unió fent ús d’aquesta clàusula d’imprevisió.

Aquestes competències s’han d’exercir d’acord amb els següents principis:

1. Principi de subsidiarietat: té el seu origen en la reforma de Maastricht; regeix quan parlem de competències compartides, però no regeix en l’exercici de competències exclusives. Segons aquest principi les competències s’han de dur a terme sempre de la forma més propera al ciutadà, de manera que l’acció de la UE estarà justificada si es compleix el següent: si l’acció dels Estats és insuficient; si l’acció de la UE és més eficaç que la dels estats membres; i si es tracta d’una acció amb una dimensió comunitària (per a regular un problema supranacional). L’han de fiscalitzar tant les institucions (també el TJUE) quan exerceixen les seves competències, que comproven

d’ofici si es compleix aquest principi; i també els parlaments nacionals tenen la possibilitat de controlar aquesta actuació, amb caràcter previ o bé a posteriori.

2. Principi de proporcionalitat i de suficiència de mitjans: afecten a l’exercici de qualsevol exercici de competències (exclusives o compartides). Segons aquest principi cap acció de la UE es pot excedir d’allò que sigui necessari per a assolir els objectius fixats en els tractats. Per exemple: Si s’assoleix el objectiu dels tractats amb una directiva no es requeriria que es desenvolupés un reglament, que és mes restrictiu per als Estats. També senten que la UE posseeix els mitjans necessaris i apropiats per a assolir els seus objectiu.

Les disposicions constitucionals per a la transferència de competències: com els estats li poden atribuir competències a la UE. Aquesta atribució es fa a través dels tractats; però per que un Estat pugui cedir l’exercici d’una competència sobirana a una organització internacional ha de tenir alguna habilitació en el seu ordenament jurídic intern. Trobem dos sistemes per cedir competències a la UE: 1)Estats que tenen en les seves constitucions previsions expresses que preveuen que a través d’un determinat mecanisme poden cedir l’exercici de competències sobiranes a una organització internacional (cas d’Espanya: 93CE per LO, i de la majoria d’Estats); 2)Altres Estats no tenen aquesta previsió expressa, però en canvi si que diuen les seves Constitucions que accepten expressament els actes que provinguin de les institucions de la UE, atribució implícita d’aquestes competències. No es diu que hi hagi cessió de competències, però hi ha una atribució implícita, ja que s’accepten el actes que provinguin de les institucions de la UE en l’exercici de les seves competències. El resultat és el mateix, tant un Estat com els altres accepten que el dret de la UE pugui actuar autònomament en els seus territori segons les seves pròpies característiques.

Cooperacions reforçades: cada vegada que hi ha un nou pas en l’aprofundiment del procés europeu se cedeixen més competències (com a mínim fins ara), s’ha fet un pas endavant en la cessió de competències. A causa de l’ampliació dels Estats que forment part del projecte europeu, negociar una reforma dels tractats es cada vegada més complicat, ja que en la reforma d’aquests hi ha d’haver una ratificació per unanimitat. Aquestes dificultats es donen perquè hi ha estats més europeistes i d’altres que no estan tant d’acord en la cessió de competències a la UE. Aquestes dificultats fan que siguin especialment útil les cooperacions reforçades. Les cooperacions reforçades són un mecanisme que permet ell que es coneix per lo doctrina com a “l’Europa de les diferents velocitats”, és a dir, aquella UE en que hi ha Estats que volen anar a diferents ritmes en el nivell d’integració europea. El que permet aquesta cooperació reforçada és que aquells estats que vulguin cooperar en àmbits que de moment no s’han cedit a la UE ho puguin fer. Tal i com estan regulades les cooperacions reforçades als tractats, les autoritza el Consell prèvia aprovació del Parlament, i només vinculen a aquells estats que hi participen: no formen part del bagatge comunitari. L’exercici d’aquestes cooperacions reforçades estan subjecte a una sèrie de principis i límits. Principis: han de servir per a impulsar l’assoliment dels seus objectiu i per a afavorir els seus interessos; estan concebudes com un mecanisme residual: nomes cabra la posada en marxa d’aquestes quan la cooperació del Estats en aquells àmbits no estiguin previstes en els tractats; és un mecanisme obert: hi poden participar qualsevol estats membre de la UE, però com a mínim per a que es pugi aprovar han de participar 9 estats. Límits: han de ser l’últim recurs; sempre respectant el que està establert als tractats i han de respectar l’atribució de competències que ja està feta; no han d’obstaculitzar els objectius de la UE; no han de suposar obstacles per a aquells estats que no hi participin. La primera cooperació reforçada es va aprovar al 2010 en relació amb normes aplicables als divorciïs i separacions, van participar 14 estats. Aquestes cooperacions reforçades estan

regulades al 20 TUE i 326-334 TFUE. Ja existien abans de Lisboa, però aquesta reforma les agilitza.

Tres accions de la UE a tractar: mercat interior; unió econòmica i monetari; espai de llibertat, seguretat i justícia

Introducció: Fases d’una integració econòmica: 1) La primera fase d’una integració econòmica és l’establiment d’una zona de lliure comerç, on els Estats que hi participen el que fan és suprimir les barreres aranzelàries a l’exportació i importació dels seus productes. 2) La següent fase és la unió duanera: zona de lliure comerç més l’establiment d’un aranzel comú dels productes que provinguin de tercers Estats. 3) La tercera fase és el mercat comú: unió duanera més l’eliminació entre els Estats que participen les traves a la lliure circulació dels factors productius en general: lliure circulació treballadors, béns, serveis o capitals: mesures d’integració negativa, s’eliminen les traves, obstacles que puguin existir en aquests àmbits. També és necessari algunes mesures d’integració positives, en aquest cas no es tracta únicament d’eliminar obstacles, sinó d’adoptar normes que tinguin com a objectius millorar les condicions d’aquest mercat comú. EX: política social comuna. 4) La següent fase és el mercat interior: mercat comú més la creació d’un espai sense fronteres interiors, s’eliminen altres tipus de barreres que en el fons poden tenir com a efecte obstaculitzar la lliure circulació dels factors de producció (ex: eliminació de fronteres físiques, impostos,...). 5) La cinquena fase és l’establiment d’una unió econòmica i monetària: mercat interior mes la unificació d’aspectes essencials de les politiques econòmiques i monetàries del Estats membres. 6) La següent fase que ja traspassaria merament el que seria una integració merament econòmica seria la unió política. Actualment, ens trobem en la fase de la unió econòmica i monetària (tot i que alguns Estats no formen part de la unió monetària, ex: Gran Bretanya).

Mercat interior; unió econòmica i monetari; espai de llibertat, seguretat i justícia. Són principis inherents al propi projecte europeu.

-Mercat interior: L’establiment d’un mercat comú ja era un dels objectius dels tractats constitutius de les Comunitats europees. On es garantissin les 4 llibertats fonamentals: dels treballadors, béns, serveis (1970) i capitals (1990). S’entén que aquesta eliminació de les traves s’assoleix en aquestes dates (en els anys 70), però el procés de construcció europea està en marge, i la Comissió en el 1985, en el Llibre Blanc, exposa que encara queden obstacles per assolir veritablement una lliure circulació. El 1993 s’afegeix a aquestes llibertats un espai sense fronteres interiors. Si anem al tractat de Lisboa a veure com es regula el marcat interior, el mercat interior es configura tant com un objectiu en sí mateix de la Unió, com un mitjà per a aconseguir el progrés econòmic i social entre els Estats membres. La regulació d’aquest mercat interior a Lisboa plasma l’establiment de les 4 llibertat fonamentals (lliure circulació de mercaderies, de treballadors-persones, de serveis, de capitals) i també l’establiment de polítiques comunes: accions positives d’integració, que fan que realment que estiguem en un mercat gairebé intern. 1) Lliure circulació de mercaderies: suposa la unió duanera i aranzel comú pels productes que provinguin d’Estats no membres de la UE i també la prohibició d’aplicar restriccions quantitatives o el que s’anomenen mesures d’efecte equivalent, que comporten el mateix efecte que les restriccions quantitatives sense ser-ho. 2) Lliure circulació de treballadors: llibertat dels treballadors d’un estat membre a desplaçar-se al territori d’un altre estat membre per a realitzar una activitat remunerada; dret a residir en aquest estat membre on passi a treballar; i, a més a més, un dret a la no discriminació i igualtat de tracte amb els nacionals d’aquell Estat. Això no vol dir que aquesta circulació de treballadors no pugui tenir límits i certes condicions raonables, per ex: determinants càrrecs només els poden ocupar els

nacionals. 3)Lliure prestació de serveis: implica el dret a prestar serveis en el territori de la unió, quan el que es desplaça es qui exerceix el servei, el prestatari del servei (ex: advocat). 4)Lliure circulació de capitals: eliminar traves al moviments de capitals entre els Estats membres. 5)Normes comunes de competència, fiscalitat, aproximació legislatives, aquestes formen part de les mesures d’integració negatives. D’altra banda, també trobem l’establiment de polítiques comunes: s’ha anant integrant successivament.

-Unió econòmica i monetària: El següent pas es l’establiment duna unió econòmica i monetària. Te dues besants: unió econòmica i unió monetària. -Unió econòmica: ens referim a que els estats membres han acordat harmonitzar i coordinar les seves polítiques econòmiques. Harmonitzar (mirar 121.2 TUE): la UE estableix unes orientacions generals a les quals s’han d’ajustar les politiques econòmiques dels Estats membres; i coordinar (121.3 TFUE): els estats membres han acordat establir un sistema de supervisió multilateral per a que les polítiques s’ajustin a aquestes orientacions generals (ho fan el Consell i la Comissió). La UE vol que els estats membres segueixin polítiques comunes en aquestes matèries. En matèria de política econòmica comuna participen tots els estats membre de la unió. -Unió monetària: no tots els estats membres hi participen. L’assoliment duna unió monetària està com a idea en el projecte europeu des dels anys 60. A finals del 80 s’estableixen tres fases per l’assoliment duna unió econòmica i monetària: 1) Fase 1: comença al juliol any 90. Objectius: lliure circulació de capitals. S’adopten els criteris de convergència de les diferents polítiques econòmiques dels estats. 2)Fase 2: comença al gener 94. S’estableixen les normes de disciplina pressupostaria i financera. Criteris de convergència. També s’estableixen els mecanismes de coordinació i supervisió d’aquests criteris per parts del estats membres. Criteris per a garantitzar la independència dels bancs centrals dels Estats membres, sens obeir instruccions d’altres poders dels estats. Es crea l’Institut Monetari Europeu, substituït pel Banc Central Europeu. 3) Fase 3: es transfereixen al sistema de bancs centrals europeus les transferències monetàries. Es fixen els tipus de canvi fixes respecte a la moneda única. Es culmina la unió monetària amb la creació i posada en circulació de la moneda comuna: el Euro.

-Establiment d’un espai de llibertat, seguretat i justícia. La darrera acció comuna és l’establiment d’un espai de llibertat , seguretat i justícia. Es crea amb Amsterdam, però els seus antecedents el podem situar als anys 70: Grup de Trevi: conjunt de reunions dels ministres d’interior, creat per a la lluita contra el terrorisme i per a afavorir la cooperació policial en aquest àmbit. En els anys 80 es va adoptar entre alguns estats membre de la Comunitat Europea alguns convenis internacionals destinades a la creació d’un espai de llibertat, seguretat i justícia. Cal destacar l’Acord Schengen (1985): al principi participen els Estats fundadors de la CEE. Objectiu: suprimir gradualment el control de les seves fronteres interiors i traslladar els controls a les fronteres externes. L’any 90 es firma el conveni d’aplicació d’aquest acord on es sumen altres estats membres de la UE, era un acord entre els estats membres però no formava part de bagatge comunitari. Maastricht el que fa es afegir a les reunions, convenis i acord Schengen la cooperació en assumptes de justícia interior: ho incorpora com un pilar intergovernamental. Tot això es situa sota el que es coneix com seguretat,llibertat i justícia: mante com a pilar de cooperació la que introduïda Maastricht. Mesures que fa el Tracta d’Amsterdam: Títol IV TCE, Integració de Schengen que forma part del bagatge comunitari; i CPJP.

En el tractat de Lisboa la creació d’aquest espai de llibertat, seguretat i justícia i s’estableix com un objectiu, i el que fa el TFUE és regula els àmbits que formen part d’aquest espai de llibertat, seguretat i justícia. Veiem un dels canvis que introdueix Lisboa: ha comunitaritzat totalment l’espai de llibertat, seguretat i justícia. Això, implica:

1. Política comuna de control de fronteres, asil i immigració: conseqüència del mercat interior i de les supressió de les fronteres interiors. L’objectiu és l’enfortiment de la vigilància a les fronteres externes de la Unió, a través de l’establiment d’una política comuna de visats: es regulen quins són els estats els nacionals del quals hauran de presentar visats i els nacionals de quins estats no ho haurà de fer. Això es determina per criteris de reciprocitat. A més a més, es crea un sistema integrat de gestió de les fronteres exterior per controlar de forma coordinada els possibles problemes de seguretat: es va crear Frontex (Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa en les Fronteres Exteriors dels Estats Membres de la Unió). També es dicten normes amb l’objectiu de millorar el control de les persones en les fronteres exteriors. Aquest control exterior s’exerceix gradualment. (No obstant, actualment, s’estan restablint el control en les fronteres interiors a causa de la crisis dels refugiats i pot suposar posar en perill Schengen. Però també l’actuació dels estats en matèria de la política comuna de immigració i asil esta posant en perill la continuïtat del espai de llibertat seguretat i justícia.) També existeix un política comuna d’immigració: amb l’objectiu de controlar el flux d’immigrants, àmbits que eren de preocupació nacionals que passen a ser àmbits de preocupació comuna perquè seria gairebé impossible mantenir diferents polítiques d’immigració entre els Estats membres. Pel que fa a l’establiment d’una política comuna d’asil: els estats tenen la potestat de decidir a qui atorguen el refugi, però la supressió dels controls de fronteres interiors fa que passi a ser una preocupació comuna. S’han posat en comú els estàndards mínims procedimentals (qüestions procedimentals): criteris mínims per a qui poden ser beneficiaris de l’asil i per determinar qui es l’estat competent per a decidir si a una persona se li concedeix l’asil. Els criteris procedimentals tenen l’objectiu d’evitar les sol·licituds múltiples i el fenomen dels refugiats en orbita

2. Cooperació judicial civil: determinar llei i tribunals competents, sistema de reconeixement de sentencies,..

3. Cooperació judicial penal: instauració de bases de dades comunes, cooperació entre jutges

4. Cooperació policial penal: per a lluitar contra la delinqüència internacional, on es requereix la cooperació dels diferents cossos policials dels Estats membres.

En la mesura que es comunitaritza l’espai, les institucions que decideixen són les de la UE, algunes de les quals tenen un paper preponderant: sobretot del Consell Europeu: se li dóna un paper major a aquella institució que representa els interessos dels Estats.

TEMA 4 – ESTRUCTURA ORGÀNICA DE LA UNIÓ EUROPEA

A. Institucions: actualment trobem 7 institucions (art. 13 TUE), que són els òrgans principals de la UE, els quals mantenen entre ells un equilibri regits per uns principis, que tractarem posteriorment. Aquestes institucions tenen un origen divers. Aquestes són el Parlament Europeu, el Consell Europeu, el Consell de Ministres, la Comissió, el TJUE, el Banc Central Europeu i el Tribunal de Comptes (amb Lisboa s’afegeix el Consell Europeu i el Banc Centra Europeu). De manera que dins de l’organigrama de la UE destaquem les 7 institucions que mantenen entre elles un equilibri: cada una representa diferents interessos i té atributi poders decisoris com poders de control. En

els diferents actes de la UE participen mes d’una institució, ja que els actes de la UE representen més d’un interès. Estructura institucional on es garanteix els interessos dels estats i altres institucions que defensen interessos que van més allà de dels Estats. Es regeixen per 4 principis sobre l’equilibri de les institucions:

1) Autonomia institucional: cada institució té atribuïdes unes funcions autònomes, diferents a las de la resta i mantenen la seva pròpia capacitat d’autoorganització. Cada una adopta les mesures que considera oportunes per a complir els seus objectiu i tenen el seu propi reglament intern que regula el seu funcionament i la seva organització.

2) Principi de cooperació lleial: el prediquem entre Estats membres i institucions, i entre institucions i institucions: aquestes relacions ha de estar governades pel principi de bona fe i cooperació (col·laboració) amb la resta d’institucions.

3) Principi de respecte a l’equilibri institucional: cada institució té atribuïdes unes competències i les ha d’exercir d’acord amb el límit de les seves atribucions sense envair les atribucions de la resta de institucions. Algunes de les atribucions són compartides per a representar els diferents interessos.

4) Principi de transparència i accés a la informació: possibilitat que tenen els ciutadans de la Unió de per exemple a la documentació de les institucions, i a conèixer el projectes de normes. Poden haver actes privats per raons fundades (ex: atenta contra la imatge d’un Estat), però aquests actes acostumen a ser públics i l’accés per part dels ciutadans més amplis possibles.

B) Òrgans complementaris: a)Consultius: Comitè Econòmic i Social, i Comitè de les Regions, b) De gestió: Banc Europeu d’Inversió c) De Control: defensor del poble europeu; d) Altres òrgans (grup, comitès): molts dels quals no estan previstos als tractats però s’han anat creant per les institucions per a assolir millor els objectiu de la UE.

INSTITUCIONS

1)CONSELL EUROPEU (considerada institució al 2009 amb Lisboa):

-Regulació: art. 15 TUE i art. 235-236 TFUE

-Origen: té un origen informal, no es una institució que tingui el seu originen en una de les reformes dels tractats. Origen informal a través de la practica dels caps d’Estats i de Govern fonamentalment en els anys 60, quan encara les institucions estaven arrancant en la seva actuació i era difícil adoptar actes en el marc d’aquestes actuacions. Per a desencallar els temes que no arribaven a bon port amb les institucions, els temes que no es desencallaven, el caps d’Estat i Govern comencen a reunir-se periòdicament per tractar de desencallar aquells temes que a les institucions no prosperen (els més inherents a la sobirania dels estats). A partir dels anys 70 aquestes reunions informals, comencen a tenir un cert reconeixement i formalització en l’organització de la UE, però no és fins Lisboa que s’incorpora el Consell Europeu com a institució de la UE.

-Composició: formen part el cap d’Estat o Govern de cada uns dels estats membres, el President estable del Consell Europeu, el President de la Comissió i l’Alta Representat de la Unió per als Assumptes Exteriors i la Política de Seguretat, i també hi poden participar els presidents d’altres institucions de la UE (ex: President BCE). És la institució que representa els interessos dels estats membres a més alt nivell. President del Consell Europeu (Donald

Tusk): estable per un període de 2 anys i mig, que només pot ser reelegit un cop. Se li donen atribucions amb caràcter intern i extern (funcions ad intra i ad extra). Internes: és qui presideix el Consell i impulsa els seus treballs, incideix en l’ordre del dia en cada una de les reunions, velarà per la preparació i continuïtat dels treballs del Consell Europeu, intentar arribar a consensos en relació a les mataries que es tractin i presentar un informe al Parlament Europeu al final de cada reunió del Consell Europeu. Externes (canvis en matèria de visibilitat amb Lisboa): representació exterior de la Unió en els assumptes de Política Exterior i de Seguretat Comú, sense perjudici de les atribucions de l’Alt Representant de la Unió per als Assumptes Exteriors i la Política de Seguretat. Tant les funcions ad intern com ad extra es en representació dels interessos del consell europeu i de la Unió. Actualment el President del Consell Europeu és Donald Tusk.

-Atribucions: fonamentalment té la mateixa funció que tenia en el seu origen: impulsar els treballs de la Unió i definir les seves orientacions i prioritats politiques generals. El Consell Europeu pot discutir sobre qualsevol qüestió relativa de la Unió, però en cap cas exercirà funció legislativa, no participa dels procés legislatiu.

-Funcionament: es reuneix 2 cops per semestre (per tant mínim 4 cops a l’any), però tantes vegades com sigui necessari: el president pot convocar reunions extraordinàries (a l’actualitat s’han realitzat diverses reunions extraordinàries per a tractar els problemes dels refugiats i del terrorisme). Acorda les seves decisions per consens (que no són normes): s’adopten per unanimitat de tots els representats estatals, excepte que els tractats estableixin una altra cosa (en alguns casos es decideix per unanimitat o per majoria qualificada). En les votacions no participen ni el President del Consell Europeu ni el president de la Comissió. Té la seu a Brussel·les i es pot reunir en diferents localitats del Estats membres.

A partir del Tractat de Lisboa passa ser una institució: implicacions pràctiques: les seves decisions són fiscalitzables pel TJUE. El Tractat de Lisboa atribueix noves competències al Consell Europeu ( ja siguin completament noves o bé reforçades). A més a més, crea la figura de President estable del Consell Europeu: augment de la visibilitat. Tot això va dirigit a un reforç de la intergovernavilitat d’aquest òrgan.

2)BANC CENTRAL EUROPEU (esdevé una institució amb Lisboa).

Sistema Europeu de Bancs Centrals: Banc Central Europeu + 28 Banc Centrals dels Estats Membre. Opera jeràrquicament, el BCE actua amb independència i les seves decisions han de ser acatades pels BC dels Estats membres.

Eurosistema: BCE + Bancs Centrals dels estats de la zona euro.

-Regulació: art 13 TUE/ art 282-4 TFUE/Protocol 4.

-Composició:A) Consell de Govern: màxim òrgan decisor, formula la política monetària que hauran de acatar els Banc Centrals i adopta les orientacions i les decisions necessàries per a garantir el compliment de les funcions assignades al BCE i a l’Eurosistema. Formen part els sis Membres del Comitè Executiu i els governadors dels bancs centrals de tots (19) els estats membres de la zona Euro. Eventualment, poden participar el President del Consell i un membre de la Comissió.; B) Comitè executiu: executa la política monetària, prepara les reunions del Consell de Governs, s’encarrega de la gestió ordinària del BCE i exerceix els poders que li han estat delegats pel Consell de Govern.. Participen el President del BCE (Mario Draghi, el

Vicepresident del BCE i 4 membres nacionals de la Unió. Aquests membres són escollits pel Consell Europeu, per majoria qualificada; C) Consell General: atribucions consultives. Està format pel President i Vicepresident del BCE i governadors dels Bancs Centrals Nacionals de tots els Estats membres de la UE.

-Objectiu: mantenir el poder adquisitiu de l’Euro i l’estabilitat de preus; i donar suport a les politiques econòmiques generals de la Unió

-Atribucions: -definir i executar la política monetària de la UE, -efectuar operacions de canvi i gestionar reserves oficials de divises, -promocionar el bon funcionament del sistema de pagaments, -autoritza/controla l’emissió de moneda.

-Funcionament: té personalitat jurídica pròpia, i en l’estatut dels seus membres s’estableix la independència d’aquests, sense obeir les instruccions dels seus estats. Respon de la seva gestió davant la resta de institucions de la UE: ha de presentar un informe anual on es discuteix la seva gestió. Al Sistema Europeu de Bancs Centrals opera jeràrquicament, amb independència i les seves decisions han de ser acatades pels BC dels Estats membres. La seva seu es troba a Frankfurt.

TEMA 5 – EL CONSELL, LA COMISSIÓ I EL PARLAMENT: LA FUNCIÓ NORMATIVA

3) EL CONSELL DE MINISTRES (CONSELL DE LA UNIÓ EUROPEA)

-Regulació: art 16 TFUE + 237-243 TFUE, també té regulat el seu funcionament en el seu reglament intern

-Composició (16.2 TUE): un representat per a cada estat membre amb rang ministerial, podríem amb una interpretació extensiva entendre que puguin formar membres d’executius regionals si la normativa interna ho permet. És una composició flexible, variable, no és única sinó que el representant de cada un dels estats varia en funció del tema del qual s’hagi de tractar, de manera que el Consell s’estructura en les 10 formacions que el componen (Assumptes Generals; Assumptes Exteriors; Assumptes Econòmics i Financers; Cooperació en els àmbits de Justícia i d’interior; Ocupació, Política Social, Sanitat i Consumidors; Competivitat; Transports, Telecomunicacions i Energia; Agricultura i Pesca; Medi Ambient; Educació, joventut i cultura). Canvis de Lisboa separació dels Assumptes Generals (qüestions relatives a la organització i funció de la UE) i Assumptes Exterior (qüestions relacionades amb l´’acció exterior de la UE). La presidència del Consell correspon a cada un dels Estats membres de forma rotatòria en períodes de sis mesos (decideix el Consell Europeu per majoria qualificada). Els Estats membres que exerceixen la Presidència col·laboren estretament en grups de tres ("trios"). Sistema instaurat pel Tractat de Lisboa. El trio fixa els objectius a llarg termini i elabora el programa comú decidint els temes i principals assumptes que el Consell haurà d'abordar durant un període de 18 mesos. Cada un dels tres països elabora el seu programa semestral amb més detall. El trio actual està integrat per les presidències dels Països Baixos, Eslovàquia i Malta. Objectiu de coordinació i continuïtat. La presidència del Consell té les següents atribucions: impuls polític; ordenació dels debats; incideix en l’ordre del dia, en execució del calendari pactat; funció de representació del Consell, ja que té una certa projecció exterior. La presidència s’exerceix a cada nivell del Consell (s’ostenta en cada una de les 10 formacions del Consell), però també s’exerceix al CORERPER (comitè de representants permanents: format pels caps de

les representacions permanents dels Estats a la UE, per tant ambaixadors, sotmeten la seva posició al Consell) i als diferents grups de treball del Consell. El president representa els interessos del Consell i, per tant, ha d’actuar imparcialment. No representa als interessos del seu Estat, això implica que l’Estat de la presidència haurà de doblar la seva presència en les diferents formacions del Consell. Té també una secretaria general.

L’Eurogrup és un òrgan informal en el que els ministres dels Estats membres de la zona euro tracten qüestions relacionades amb les seves responsabilitats comuns respecte a l’euro.

-Atribucions: El Consell és el principal òrgan de decisió de la UE juntament amb el Parlament Europeu. Representa els interessos dels Estats membres (conjuntament amb el Consell Europeu), però a diferencia del Consell Europeu participa en la elaboració de normes. Funcions: legislatives, juntament amb el Parlament Europeu (si s’obre una proposta de la Comissió una de les dos institucions ,del Parlament i Consell, no hi esta d’acord ho pot bloquejar) sempre a proposta de la Comissió (en la majoria dels casos mitjançant el procediment legislatiu ordinari, també conegut com a “codecisió”); i funcions pressupostàries (juntament amb el Parlament Europeu). També té atribuïdes importants competències en el marc de la definició i coordinació de les polítiques de la Unió: adopció d’orientacions generals: orientacions que desprès hauran de ser concretades amb les normes que després adopta la Unió. També en matèria de representació exterior: que s’haurà de coordinar amb la Alta Representant i el President estable del Consell Europeu, que també tenen aquesta funció de visibilitat de la Unió. Desenvolupa la política exterior i de seguretat, seguint les directrius del Consell Europeu. També té atribucions en matèria de conclusió d’acords internacionals. En alguns àmbits també te atribucions en matèria d’execució del Dret de la Unió.

-Funcionament: Una vegada que el Consell ha rebut una proposta de la Comissió, el Consell i el Parlament Europeu estudien simultàniament el text. Aquest estudi es denomina «lectura». Es poden dur a terme fins a tres lectures abans que el Consell i el Parlament acordin o rebutgin una proposta legislativa. A cada lectura, la proposta passa per tres nivells en el Consell :el grup; el Comitè de Representants Permanents (COREPER) i la formació del Consell. Això garanteix el control tècnic de la proposta en el nivell del grup, la responsabilitat política respecte d'ella en el nivell ministerial i el control per part dels ambaixadors al COREPER, que combina la capacitat tècnica amb la consideració política. La Secretaria General del Consell és un òrgan administratiu encarregat d'assistir al Consell Europeu i al Consell de la UE. Contribueix a l'organització i la coherència de la tasca del Consell, així com a l'aplicació del seu programa de 18 mesos. Adopta les seves decisions per unanimitat, majoria simple o qualificada, en funció del àmbit en que es tracta. La regla més utilitzada és la majoria qualificada. Càlcul de la majoria qualificada es pot dur a terme mitjançant dos sistemes: 1)Segons el sistema de Niça (1/12/2009 a 31/10/2014): cada estat membre té atribuït un determinat nombre de vots i aquesta atribució segueix un criteri demogràfic corregit per a protegir als Estats menys poblats. Han de concórrer dos posicions i una tercera, si algun estat ho sol·licita: una decisió s’adoptarà quan voten a favor mínim 260 dels 352 membres del Consell + representació de la majoria dels Estats membres (15 de 28) i si un Estat ho sol·licita, si es confirma que han votat a favor un mínim del 62% del població de la Unió. Sistema de triple majoria: triple possibilitat de vetar l’adopció d’una norma. 2) Amb el nou sistema de doble majoria de Lisboa (a partir de l’1 de Novembre de 2014) atendrà a dos criteris: la decisió s’adoptarà si es pronuncien a favor mínim un 55% del Estats membres (si voten tots, han de votar 16 dels 28) i a més a més si aquest 55% dels estats representa un mínim al 65% de la població de la UE (329 de 506 milions, si voten tots). Per tant, la minoria de bloqueig és: 13 Estats membres o 4 Estats membres que representin més del 35 % de la població. Té algunes excepcions: Consell no actua a proposta de la Comissió o de

l’Alt Representat: si 72% dels Estats membres i 65% de la població. Estem en un període transitori, s’hauria d’aplicar la segona opció (sistema de doble majoria), però fins el 31 de març de 2017 si algun estats ho sol·licita es pot adoptar el mecanisme de Niça. Excepció: les decisions en temes sensibles com la política exterior i la fiscalitat han de rebre l'aprovació de tots els països (unanimitat). Les qüestions administratives i de procediment s'adopten per majoria simple. La seu es troba a Brussel·les i es pot reunir a altres ciutats dels Estats membres de la Unió.

La formació de la voluntat de l’Estat en el si del Consell de la Unió en el cas de l’Estat espanyol:

1. Participació de les Corts Generals: llei 8/1994, reformada per la llei 24/2009. Crea la comissió mixta per a la UE (formada per diputats i senadors), amb la finalitat de que les Corts General tinguin participació adequada a les propostes legislatives elaborades per la Comissió Europea i disposin, en general, de la informació més amplia sobre les actuacions de la UE. Aquesta comissió serà competent per a: recavar informació de les Institucions o Govern sobre qualsevol acte legislatiu o executiu (o qualsevol activitat en general) relatiu a la UE; examinar-la i fer-ne seguiment (control); conèixer les línies inspiradores de la política de Govern a la Unió i e les decisions i acords del Consell; convocar plens per a debatre determinades qüestions amb presència del Govern; controlar el compliment del principi de subsidiarietat.

2. Participació de les Comunitats Autònomes: Ley 24/2009: juntament amb la Comissió Mixta per a la UE les CCAA controlaran el compliment del principi de subsidiarietat. LO 6/2006 de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (Títol V, capítol II: Relacions de la Generalitat amb la Unió): Catalunya participa en els processos de revisió, negociació i ratificació de Tractats; Catalunya participa en la formació de la formació de l’Estat; Catalunya participa en les delegacions espanyoles davant de la UE en assumptes que afectin a les competències legislatives de la Generalitat.

4) LA COMISSIÓ:

-Regulació: Art. 17 TUE; art. 244-250 TFUE; en el seu reglament intern.

-Composició: Teòricament fins el 31 d’octubre de 2014 estava composada per un comissari per Estat membre, el President (Jean-Claude Juncker) i el Alt Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat (és un dels vicepresidents). El comissaris no són representants estatals, la comissió en bloc representa els interessos generals de la UE. A partir de l’1 de novembre es reduirà el numero de comissaris (Tractat de Lisboa): número de comissaris equivalent a dos tercis dels Estats membres, és a dir, 2/3 de 28, incloent-hi el President de la Comissió i l’Alt Representant AE i PS (vicepresident, excepte si el Consell decideix modificar tal nombre per unanimitat). Però la posada en pràctica exigeix un sistema de rotació que garanteixi un tracte igualitari als Estats de la Unió, i que permeti tenir en compte la diversitat demogràfica i geogràfica del conjunt dels Estats membres de la UE. No obstant, fins el 2019 la Comissió encara té un comissionari per Estat membre (com a Niça), estem en període transitori. Es nomen per un període de 5 anys renovable. El procediment d’elecció dels

comissaris (art 17 TUE), 3 fases: en primer lloc, s’escull el president per part del Consell Europeu en atenció a les llistes de eleccions del Parlament, el Parlament decideix si l’accepta per majoria dels seus membres i la seva decisió és vinculant. Un cop s’ha escollit es fa una proposta del comissaris amb garanties d’independència, que passen un control un a un del Parlament Europeu, que si considera que un candidat no és apte per ser comissari s’ha de canviar aquell membre per un altre comissar, i es produeix l’elecció d’un llistat de comissaris. El darrer pas és l’aprovació conjunta del col·legi de comissaris per votació per majoria i la seva designació.

L’Alt(a) Representant de la UE per als Assumptes Exteriors i Política de Seguretat (Federica Mogherini): el Consell el nombrarà per majoria qualificada, amb l’aprovació del President de la Comissió. El Consell podrà finalitzar el seu mandant mitjançant el mateix procediment. El AR presidirà el Consell d’Assumptes Exteriors i serà un dels Vicepresidents de la Comissió.

-Atribucions: en tant que representat els interessos de la unió té funcions: -Legislatives: participa en el procediment de normes de la UE, és qui en la majoria de casos, proposa l’adopció de normes per a que el Consell i el Parlament les aprovin. En general no s’inicia el procediment legislatiu si no hi ha una proposta de la Comissió que detecta necessitats. -En matèria d’execució: és l’òrgan executiu de la Unió, en alguns casos l’execució és directe (no dels Estats membres) per la comissió. -En matèria pressupostària gestiona les polítiques europees i assigna l’efectiu de la UE: cal destacar que elabora els pressupostos anuals per que el Parlament i el Consell els aprovin. -I té, fonamentalment, una tasca de control de que el dret de la UE es compleixi (“guardiana dels tractats i del DUE).

-Funcionament: La Comissió adopta les seves decisions per majoria absoluta i s’entén adoptades per tot el col·legi de comissaris (presa de decisions col·lectiva). Cada un dels comissaris tenen la nacionalitat de cada un dels estats membres però actuen amb independència d’aquests. Tots els comissaris són iguals i responen per igual de cada decisió, cada comissari és responsable de les decisions adoptades, però és la Comissió en bloc qui es controlada. Planificació estratègica: el president defineix l'orientació general de la Comissió, el que permet als comissaris fixar conjuntament els objectius estratègics i publicar el programa de treball anual.

5) EL PARLAMENT EUROPEU: representa els interessos dels ciutadans de la Unió

-Regulació: art 14 TUE / art 223-234 TFUE / reglament interns

-Composició: màxim 750 eurodiputats que són distribuït a cada un dels estats membres atenent a criteris demogràfics per sufragi directe (però cap Estat pot tenir menys de 6 i més de 96) + el seu president (Martin Schulz).

-Atribucions: representa els interessos de tota la ciutadania europea. Partint d’aquesta representativitat té diverses atribucions: -Competències legislatives: aprova la legislació de la UE, conjuntament amb el Consell de la UE, a partir de les propostes de la Comissió, si bé al procediment ordinari, aquesta peritat en alguns casos es trenca a favor del Consell; també decideix sobre acord internacionals i ampliacions, i pot revisar el programa de treball de la Comissió i li pot demanar que elabori propostes de legislació. -Competències pressupostàries: el pressupost de la UE s’aprova seguint un procediment semblant al procediment legislatiu

ordinari, s’estableix el pressupost de la UE pel Consell amb el Parlament, a més aprova el pressupost de la Unió a llarg termini (“marc financer plurianual”). -Competències de control polític: control democràtic de totes les institucions de la UE, examina les peticions dels ciutadans i realitza investigacions, debat la política monetària amb el BCE; -Competències de designació de membres que pertanyen a altres institucions o òrgans de la UE: escull el president de la Comissió; el Defensor del Poble, membres del Tribunal de Comptes, entre d’altres).

-Organització: té un president escollit per majoria absoluta del Parlament Europeu, que representa al Parlament davant la resta d’institucions de la UE i a l’exterior, i dóna el vist bo al pressupost de la UE. També consta d’un conferència dels presidents (del Parlament i dels diferents Partits). Els europarlamentaris estan escollits directament per sufragi universal lliure directe i secret. La resta de notes que formen part de l’Estatut dels europarlamentaris estan regulades o bé a les normatives nacionals o bé, en caràcter mínim, a l’Acta Electoral Europea que estableix els principis comuns de l’acció dels europarlamentaris a tots els Estats membres. Estableix que l’atribució dels escons resulten de les eleccions és per mitjà d’un escrutini proporcional. La circumscripció la determinarà cada estat membre en funció de les seves característiques nacionals (úniques o regionals). Les llistes poden ser obertes o tancades. És possible establir un llindar mínim per a establir escons a un allista (el llindar màxim és del 5% ). Estableix el règim d’incompatibilitats amb càrrecs nacionals o europeus. El status dels europarlamentaris: mandat representatiu de 5 anys, privilegis i immunitats. Un cop escollits s’agrupen per grups polítics (per afinitats polítiques), no per nacionalitats. Mínim 25 escons per a que es puguin formar cada un d’aquestes grups i cada grup té el seu propi reglament de funcionament. Els europarlamentaris que han estat escollits al territori de la unió no representen només al nacionals sinó a tots el ciutadans de la unió. Legislatura de 5 anys, 12 períodes parcials de sessions per any. Sessions públiques. S’adopten per majoria simple o majoria qualificada en funció de l’àmbit i de la decisió que estiguin adopten.

En la funció d’adopció de normes funciona en Plenari i en Comissions Parlamentaries. Les sessions plenàries es celebren a Estrasburg, les Comissions Parlamentaries a Brussel·les i la Secretaria General a Luxemburg. Les sessions són públiques. A les comissions es prepara la legislació: El Parlament compta amb 20 comissions i dues subcomissions, cadascuna de les quals s'ocupa d'un àmbit polític determinat. S’examinen les propostes de legislació i els eurodiputats i grups polítics poden presentar esmenes o proposar rebutjar un projecte de llei. Aquestes qüestions són també objecte de debat en els grups polítics. A les sessions plenàries s'aprova la legislació: és el moment en què tots els diputats del Parlament Europeu es reuneixen a la càmera per a la votació final de la legislació proposada i de les propostes de modificació. Les decisions es prenen per la majoria simple dels vots emesos, excepte en determinades matèries que s’adopten per majoria qualificada

ORGANS CONSULTIUS QUE PARTICIPEN EN ELS PROCÈS D’ADOPCIÓ DE NORMES

6)COMITÉ ECONÒMIC I SOCIAL

-Regulació: art 13.4 TUE / art 300-304 TFUE / reglament intern

-Composició i funcionament: composat per representants de les organitzacions empresarials, organitzacions de treballadors i altres sectors de la societat civil que puguin tenir una representació en algun dels seus àmbits. Amb la composició actual formen part 350 membres

repartits entre els estats membres seguint criteris demogràfics (a Espanya li corresponen 21 membres). Són els propis estats membres qui proposen una llista de candidats, en principi si no hi ha cap trava davant de la proposta de cada un dels estats, el Consell es pronuncia favorablement (prèvia consulta a la Comissió i eventualment a organitzacions europees representatives de diferents econòmics i socials i de la societat civil); per un mandat de 5 anys, renovable. El Comitè escull al seu president i a dos vicepresidents per períodes de dos anys i mig. S’agrupen en tres grans grups: empresaris; treballadors; i altres sectors d’interès. Un cop designats els membres aquests ocupen el grup que a títol individual volen. Certa autonomia, si deixessin d’ocupar el càrrec dins de la seva organització no tenen perquè dimitir. Dins dels grups s’agrupen en seccions, que corresponen als àmbits d’actuació de la UE on se li pot sol·licitar a aquest òrgan un dictamen. El Comitè rep consultes del Parlament, el Consell de la UE i la Comissió sobre diversos assumptes. També pot emetre dictàmens per la seva pròpia iniciativa. La seva seu es troba a Brussel·les

-Atribucions: És l’òrgan consultiu que representa a les organitzacions de treballadors i empresari i altres grups d’interès. Per tant, defensa l’interès de la societat civil organitzada: interessos socioeconòmics que hi ha presents en els estats membres. La seva funció és consultiva (de la Comissió, el Parlament i el Consell): emetre dictàmens que reflecteixin els diferents interessos socioeconòmics dels estats membres. Pot emetre dictàmens preceptius: si no se’ls hi demana hi hauria un vici en el procediment, s’emeten en tots aquells àmbits que els tractats ho identifiquen. Els dictàmens també poden ser voluntaris quan alguna de les institucions li ha sol·licitat (dictamen voluntari), també pot emetre dictàmens per iniciativa pròpia. Els dictàmens (ni preceptius ni voluntaris) no són vinculants. Un cop adoptat el dictamen s’envia al Consell i al Parlament, però aquests no estan vinculats pel seu contingut.

7)EL COMITÉ DE LES REGIONS

-Regulació: art. 13.4 TUE / 300, 305-TFUE/ reglament intern

-Atribucions: òrgan consultiu que representa els interessos de les entitats locals i regionals. Funció consultiva de la Comissió, el Consell i el Parlament (igual que el da abans: dictàmens preceptius i voluntaris) en aquelles matèries que els tractats identifiquen.

-Composició: Formen part un màxim de 350 membres distribuïts entre els estats membres, seguint criteris demogràfics, més un número igual de suplents. Són representants de ens regionals i locals titulars d’un mandat electoral i amb responsabilitat política davant d’una assemblea electoral. Tenen un mandat de 5 anys renovables. En el cas que les persones cessessin en el seu mandat intern cal una substitució, ja que representen els interessos locals. El Consell adopta un llistat proposat pels Estats membres. S’agrupen per grups polítics. El Comitè nombra d’entre els seus membres a un president per a un període de dos anys i mig

-Funcionament: El CDR nomena un ponent (un dels seus membres), que consulta a les parts interessades i elabora el dictamen. La comissió del CDR responsable de l'àmbit polític en qüestió debat i adopta el text. A continuació, el dictamen es presenta en sessió plenària a tots els membres, que voten la seva modificació i adopció. Finalment, el dictamen es publica i s'envia a totes les institucions pertinents de la UE. Hi ha fins a sis sessions plenàries a l'any.

ADOPCIÓ DE NORMES: participen les tres institucions d’aquet tema. Distingim en adopció de normés de base i normes d’execució del Dret de la UE.

Normes de base: es poden adoptar seguint el procediment legislatiu ordinari o a través d’algun procediment legislatiu especial. El procediment de codecisió (procediment legislatiu ordinari) no és una novetat de Lisboa. El que ha fet és convertir-lo en el procediment legal ordinari: per defecte aquest és el que s’ha d’utilitzar (el generalitza amb 40 nous supòsits, que sumen mes o menys uns 90 supòsits). En aquest procediment les normes les adopten el Consell i el Parlament en igualtat, en paritat, a proposta de la Comissió. Si una de les dues institucions no està conforme amb algun dels actes, l’acte no s’adopta. Diferència dels altres dos principals procediments legislatius especials: procediment de dictamen conforme o procediment de consulta (on no existeix aquesta paritat, els actes els adopta una de les dues institucions, fonamentadament el Consell, ja sigui amb l’aprovació de l’altra o per dictamen consultiu.

Procediment de codecisió: un cop tenim la proposta normativa de la Comissió (en la gran majoria dels casos es la Comissió qui inicia el procediment legislatiu, es qui emet la proposta d’elaboració d’un acte legislatiu de la Unió) s’envia als Parlaments nacionals perquè comprovin el compliment del principi de subsidiarietat i als diferents òrgans consultius. Aquesta proposta inicia el procediment legislatiu. Fins que no hi hagi pronunciament el Consell, la Comissió pot modificar la proposta o retirar-la (la Comissió es considera la propietària de la proposta), a més a més, respecte a la seva proposta té un gran privilegi que dura fins la segona lectura: el Consell pot bé aprovar o bé rebutjar la proposta de la Comissió per majoria qualificada. Aprovar o rebutjar en bloc, si el Consell vol esmenar la proposta ho ha de fer per unanimitat. Hi ha dues lectures i una tercera si no hi ha hagut acord entre el Parlament i el Consell. Al final de tot del procediment, en el cas de que el Parlament Europeu no estigui d’acord amb l’acte, l’acte no s’adopta. El control del principi de subsidiarietat per part dels Parlaments nacionals es troba regulat als Protocols 1 i 2 del TUE. El Parlaments nacionals tenen un termini de 8 setmanes per a emetre un dictamen motivat on s’esmenti de forma motivada si es compleix amb aquest principi de subsidiarietat. A Espanya es troba regulat er la Llei modificada de la Comissió Mixta: el Congrés i el Senat transmetran immediatament als Parlaments autonòmics els projectes d’actes legislatius rebuts de la UE. En les 4 primeres setmanes els Parlaments autonòmics poden emetre dictàmens motivats sobre l’aplicació del principi de subsidiarietat en la iniciativa de la UE. En les 4 setmanes posteriors la Comissió Mixta emet un dictamen final amb referència o inclusió dels dictàmens autonòmics rebuts que es remetrà a la Unió. Cada parlament nacional té dos vots, perquè hi ha parlament bicamerals, si els dictàmens motivats assoleixen com a mínim un terç dels vots negatius aquest projecte s’haurà de tornar a examinar per la Comissió (un quart de vots negatius si es tracta de cooperació policial o cooperació judicial penal). La Comissió podrà mantenir, modificar, o retirar el projecte, en tot cas cal que ho faci motivadament. Si es procediment legislatiu ordinari i s’assoleix un majoria simple de vots negatius la proposta s’haurà de tornar a estudiar: la Comissió podrà mantenir, modificar, o retirar el projecte motivadament. Es produirà una transmissió del dictamen de la Comissió, i dels Parlaments Nacionals al Parlament Europeu i al Consell. El Parlament Europeu i el Consell examinaran la compatibilitat amb el principi de subsidiarietat abans de la primera lectura. Es desestimarà la proposta: al Consell per la majoria del 55% dels seus membres, i al Parlament Europeu per ma majoria dels volts emesos.

També es demana en aquesta primera frase els dictàmens preceptius dels òrgans consultius. Un cop emesos els dictàmens del Parlament i el Consell hi ha una primera lectura del Parlament Europeu que pot aprovar la proposta de la Comissió o fer esmenes. La Comissió es torna a pronunciar perquè si s’han fet esmenes les pot acceptar o no: hi ha realment una negociació per les institucions. En la primera lectura, tant del Parlament com del Consell no hi ha termini. Si no s’aprova l’acte en la primera lectura, passen a una segona lectura on hi ha un tremi de 3 mesoss, ampliable a 4 per a que es pronunciïn el Consell o Parlament: aprovin, esmenin o rebutgin. Si

s’aprova l’acte senten adoptat i es publicarà; si es rebutja la proposta tornarà a la Comissió,; i si la esmena continuarà la lectura. (etc)

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 22 páginas totales
Descarga el documento