Apunts Filosofía Valencià, Apuntes de Filosofía. Universitat d'Alacant (UA)
hectormusik98
hectormusik98

Apunts Filosofía Valencià, Apuntes de Filosofía. Universitat d'Alacant (UA)

25 páginas
12Número de visitas
Descripción
Asignatura: filosofia, Profesor: Jorge Pulla, Carrera: Història, Universidad: UA
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 25
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 25 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 25 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 25 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 25 páginas totales
Descarga el documento
APUNTES FILOSOFIA

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA TEMA 1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT GRECO-ROMÀ Per què tan sols fan filosofia els grecs?

-> Per la idiosincràsia grega (forma de pensar pròpia dels grecs)

- Poesia no dogmàtica (a més no hi ha relació entre el text i el poder polític) - Religió pública politeista - Orfisme (dualisme psicofísic) -> separació entre el cos i el alma

-> Circumstàncies soci-polítiques

- Desenvolupament de la democràcia (la raó com a eina per al bé comú) - Desenvolupament del comerç

- Per a ser comerciant fa falta uns valors diferents, lluny del “mite”. Comerç posa en contacte amb altres cultures.

ESQUEMA INTEL·LECTUAL DEL LOGOS

- Necessitat racional versos arbitrarietat: passen perquè teníen que passar, puc descobrir els motius

- -> PHYSIS: Visió del mon com a regulat per lleis naturals - Regularitat, permanència, invariabilitat dels fenòmens. Recerca del principi últim: arjé

ELS PRESOCRÀTICS (S VI - V a. C.)

Període cosmològic o naturalista Primera escola: Escola de Milet (primer filòsof, finals s. VII a.C.)

MONISTES: Arjé únic.

- Tales ….……. -> Aigua - Anaximandre -> Apeiron (no el podem vore. Pot donar lloc a qualsevol cosa, és indefinida) - Anaxímene …-> Aire - Heràclit ……..-> La realitat està en canvi constant, està en conflicte.

PITÀGORES

- Arjé: els nombres. Tot està format d’entitats matemàtiques. - Mor a un enfrontament polític, conseqüència de la seua “secta” pitagòrica. - Pitagòrics: defensa de la metempsicosis: Transmigració de les almes.

ESCOLA ELEÀTICA (Parmènides, Zenó, Samos)

- Vessant racionalista de la filosofia: els sentits són el camí de la opinió (no son bona forma de adquirir coneixement)

PARMÈNIDES -> dos vies - OPINIÓ -> Sentits -> Jonia - VERITAT -> Raó -> Elea

Llei d’identitat: A=A, no A=no A Llei de contradicció: no (A i no A) -> no pot ser a la vegada

ZENÓ ( S. V a.C)

- Ens arriben les seues paradoxes per a explicar els pensaments o raonaments de Parmènides de forma didàctica (aporíes)

- El canvi es il·lusori.

PURALISTES

- Empèdocles d’Agrigent -> els quatre elements: aire, aigua, foc, terra - Anaxàgores de Clazòmenes -> “llavors” -spermata- o homeomeries - Escola atomista -> Demòcrit i Leucip : Àtoms.

SOFISTES (segona meitat s V a.C.)

Nova etapa del pensament grec: antropològic o humanista. Ara es parla de l’home, dels seus costums, comportaments, la política.. En eixe període es desenvolupa la democràcia (Pèricles) - Ja no hi ha relació entre l’areté i la noblesa rica. Es pot ser pobre i tindre areté - Ja no sols es important tindre excelència física, militar… Ara coses com la retòrica, l’habilitat per

a convèncer, etc son fonamentals per a tindre èxit social

- RELATIVISME: No hi han coses bones o roïnes, no existeix la veritat, només veritats subjectives i relatives

- ESCEPTICISME: Si tot es relatiu, no hi ha veritat… aleshores no hi ha coneixement, no es pot conèixer res. No existeix el coneixement.

Ensenyament de l’areté, del nou areté, que ja no es patrimoni del noble si no del ciutadà educat, el saber ja no es una cosa teòrica si no que significa poder (retòrica a l’assemblea) -> importància de la retòrica.

PHYSIS: Lleis físiques, allò que podem modificar NOMOS: es pot transformar, lleis que procedeixen de la creació humana, producte de la conversió

SÒCRATES (470-399 a.C)

El contrari que els sofistes.

- No van escriure mai (problema de els fonts). Parlava i discutia, així que tenim el que altres van escriure d’ell, existint el problema de les contradiccions sobre els seus plantejaments. La imatge que es va imposar és la que Plató ens deixa.

- Crítica del relativisme moral. Podem definir d’una forma els valors morals, exactament, i sent universal eixa definició

- Posa l’essència de l’home a l’ànima (psique) - Intel·lectualisme moral. El bé es el coneixement. - Mètode socràtic: el DIÀLEG. Parlar amb l’altre, la búsqueda de la veritat grupal, parlant. No hi

ha discurs monològic. Dos fases: Ironia (solo se que no se nada) i Maièutica.

TEMA 2. LA PROPOSTA FILOSÒFICA - POLÍTICA PLATÒNICA.

Forma el primer gran sistema filosòfic, on una part sols té sentit en connexió amb la resta de parts. És una síntesi dels problemes de les etapes anteriors - Presocràtics (problemàtica de l’arjé) - Sòcrates (concepció ètica i política de la filosofia) Busca una explicació totalitzant els pensaments (antologia, epistemologia, antropologia, ética, política…) El seu objectiu principal es polític: establir el millor ordre sociopolític a través d’una nova paideia, un nou model educatiu, humà (causat per la mort del mestre Sòcrates. La filosofia de Plató no s’explicaria sense aquest succés).

· Context històric: Guerra del Peloponès. · Context biogràfic: pertany a la classe alta, valors jeràrquics, amb avantpassats mitològics.

Plató escriu principalment diàlegs, herència de Sòcrates. L’activitat del filòsof es la dialèctica. 1. Obres socràtiques de joventut (393-389) 2. Diàlegs de transició (388-385) 3. Diàlegs de maduresa 4. Diàlegs crítics

La vertadera política per a ell es fer filosofia. La filosofia es inseparable de la paideia (educació): fer filosofia es fer filòsofs, educar a les persones, fer ciutadans

Respon als sofistes: no qualsevol persona es pot educar, únicament les que conten amb el caràcter. El procés educatiu té que ser un procés selectiu. Està plantejant el sistema educatiu de tipus estatal.

Primer hi ha que comprovar si es disposa de coneixement abstracte. Ordre: imatge, coses, matemàtiques.

PRINCIPIS: - Filosofia com a coneixement integral de l’ésser humà - Ànima com allò que defineix l’ésser humà (essència) - Coincidència plena entre persones i ciutadà - La polis com horitzó de tots els valors i única forma possible de societat ==> Filosofia de l’estat i de la història. - Naixement de l’Estat (per què no autarquia) i necessitat de diferents estaments - Justícia “segons la natura” -> l’estat es una societat justa (armonía) - La educació es molt important. És la que fa possible saber per a què serveix cadascú (per a

l’armonia) - Projecte d’una ciutat ideal (aristocràcia de filòsofs) -> “calípolis” (bona ciutat), condemnada a

una progressiva corrupció Proposa una filosofía de la Història per a conèixer la llei natural de l’evolució de la societat (filosofia de la història entesa com una ciència de l’evolució de les formes socials) Elements: 1. Esdeveniments pròpiament històrics. 2. Dades de les monarquies arcaiques (patriarcat) 3. Reconstrucció mítica d’una era pre-cataclísmica 4. Tradició poètica: Mite de les races d’Hesíode : les “edats”: or, plata, bronze, herois, ferro…

Per a Plató el temps està tancat sobre si mateix: les coses passen una i altra vegada igual (model temporal cíclic, com podem vore a la natura). Açò li serveix per a plantejar la LÒGICA interna de l’esdevindre històric. La història està relacionada amb la psicologia de les persones, per tant, ens parla de la psicohistòria/psicopolítica.

Les formes polítiques corresponen als diferents tipus de caràcters: està l’home aristocràtic, timocràtic, oligàrquic, democràtic, tirànic.

Aristocràcia -> Raó Timocràcia -> honor Democràcia -> desordre Tirania -> violència Oligarquia -> degeneració de l’aristocràcia. Donen importància als diners L’home democràtic al final es agressiu.

==> Dialèctica del esdevindre històric (psicohistòria): degeneració o corrupció. Causa del desequilibri: el conflicte intern, la discòrdia.

ARISTOCRÀCIA : homes equilibrats que equilibren les classes

- Es parla de l’eugenèsia. Els nascuts d’açò passen a propietat de l’estat: el filòsof no té família. - La degeneració es produeix perquè es descuida l’educació - Quan no hi ha armonia interna entre les classes, sorgix el conflicte. Els governants passen a

donar importància als béns. —> canvi en la consciència col·lectiva: importància dels béns materials —> la classe governant es diluïx

TIMOCRÀCIA

- La mutació de l’home timocràtic està en el rencor i la vergonya al seu pare. Per tant, hi ha una ambició d’honor i poder.

OLIGARQUÍA

- Un home timocràtic es converteix en oligàrquic al prendre el poder una part de la seua ànima.

DEMOCRÀCIA

- No hi ha cap ordre a la seua ànima: cap domina sobre les demés. Per tant es dona una falta de criteri que dona lloc al relativisme, el populisme.

TIRANIA

- Arriba al poder amb promeses i bons modals, però una vegada governant, tractarà que no quede cap persona de valor, doncs podem estar per damunt del tirà. Suprimix allò que es millor (les persones que serveixen) i conserven el pitjor. Promouen la mediocritat.

BLOC 2. FILOSOFIA CRISTIANA

TEMA 3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT CRISTIÀ

CONTEXT HISTÒRIC - GEOGRÀFIC

- El concepte de polis desapareix amb Alexandre Magne - Tot l’imperi romà acaba cristianitzat

ARISTÒTIL I EL LICEU

Els seus interessos són fonamentalment naturals: crear una filosofia per a entendre el món natural. 335/334 a.C. funda a Atenes el Liceu (peripato) -> clausurat 529 d.C.

Per a Aristòtil el que hi ha són “substàncies” (gos, cavall…), estan fets d’una matèria (hyle), que és la mateixa per a tot el que hi ha. El gos no es gos per la matèria, si no que es per la forma (el conjunt de qualitats que li fan son el que es) -> la essència, i aquesta essència es troba a les coses. Hyleformisme: Hyle (matèria) morfisme (forma)

DE LA CULTURA HELENA A LA CULTURA HEL·LENÍSTICA

Crisi del model sociopolític i cultural de la polis: - Cosmopolotisme: ara, la ciutat es l’univers en la totalitat - Individualisme: es perd el comunitarisme, la recerca de la “vida bona” està per sí mateix i no a la

ciutat - Canvia el concepte de paideia: ja no es tracta d’educar el bon ciutadà si no d’ajudar a l’individu

a trobar la felicitat. - Cinisme: Ideal d’autarquía (Diogenes): per a ser feliç hi ha que ser autònom, dependre

únicament de sí mateix - Epicureisme: Ideal de l’apona i l’ataràxia —> Hedonisme

Per a Epicur, el plaer no és una estimulació, si no la manca de patiments, quan s’està bé, tranquil físic i mentalment. La raó i el coneixement proporcionen una vida feliç.

- Estoicisme: la stoá i l’ideal de l’apatia - Escepticisme: Ideal de l’afasia Hi ha que assumir que no es pot segur de cap cossa. No sabem res. El ideal de l’afàsia es l’apàtic, qui no parla. Cal no tindre opinions.

- Neoplatonisme (Plotí) La realitat s’articula en tres hipostàsies(substàncies): - L’u - La intel·ligència/esperit (nous) - L’ànima universal -> Via del retorn o de la conversió - Cami de la purificació - Ékstasis (unió mystica)

EL PAS DE LA FILOSOFIA GRECOROMANA A LA FILOSOFIA CRISTIANA

- La fi de la filosofia antiga pagana: Edicte de Justinià (529). Aquest edicte va contra el Logos i no contra el politeísme

- Confrontació FE i RAÓ -> Nou ideal de paideia (el teòleg com a nou educador de la ciutat

terrenal)

ENCONTRE ENTRE EL CRISTIANISME I LA FILOSOFIA GREGA -la mediació del neoplatonisme-

==> En qüestions teològiques - L’u -> Deu - Món sensible en què l’empremta divina és omnipresent - Demiurg -> Dóna sentit a la idea de creació - L’u, Bé -> Dóna sentit a la idea de monoteisme ==> En qüestions antropològiques - Inmortalitat de l’ànima

El cristianisme introduïx la doctrina del pecat original - La relació del ser humà amb Deu es reinterpreta en termes de criatura (creador -> relativització

de la llibertat humana) - S’introduïxen les nocions de revelació i gràcia: veritats ocultes que tan sols es poden conèixer si

Deu les revela, i gràcia, allò que depén de Deu -> Desvaloració de les coses humanes i pèrdua de l’autonomia intel·lectual Ja no és el filòsof qui educa, és el pare:

PATRÍSTICA: mestre de la cristiandat. Concepte de pare-mestre - Doctrina ortodoxa - Aprobbatio Ecclesiae - Sanctitas vitae - Antiquitas

TEMA 4. LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA AGUSTINIANA

Agustí d’Hipona: mestre filosòfic i artífex de la cultura medieval llatina

CONTEXT GEOGRÀFIC - HISTÒRIC

- Assalt de Roma per Alaric (410) La ciutat de Deu (413-423) pretén ser una apologia del cristianisme (culpabilitzat de la tragèdia pels pagans). Per a Agustí, este fet posa en evidència la decadència de la civilització romana (paganisme) i la necessitat de trobar un nou fonament de la Història: novus ordo Christianus (el món antic es dona per desgastat)

CONTEXT BIOGRÀFIC

- Itinerari filosòfic-espiritual (confessions, cartes, sermons). Vita Sanoti Agustini de Sant Posidi) Ell desitja ser cristià. Necessita una ferramenta per a passar de la filosofia a la teologia:

2 etapes: - Naixement-conversió i el cristianisme (354 - 386) - Conversió-consagració episcopal com a bisbe (395) - mort (430) - 1. Busca de la saviesa - Maniqueisme · Dualisme radical Bé / mal · Pecat com a conseqüència del principi universal del mal (i no del lliure albir) · Eliminació de la necessitat de la fe (racionalisme) - Escepticisme acadèmic · Viatge a Milà (384) NOU ESCENARI INTEL·LECTUAL - Sant Ambrosi - Neoplatonisme (li permiteix donar el salt al cristianisme)

- Sant Pau - Conversió religiosa (386) - 2. Conversió - consagració episcopal - mort

- Ascetisme i estudi del neoplatonisme - Baptisme (387) - De immortalitat anima, De magistro, De vera religione - Instal·lat a Hipona (391), combat l’heretgia donatista (401), Rèplica a Gaudenci, bisbe donatista (419/420) - Bisbe de Hipona (395) - Combat l’heretjia pelagiana -> negava el pecat original, i que un mateix pot ser l’artífex de la seua solució (xoca amb el principi de la Gràcia Divina) ==> El ser humà està corromput pel pecat original. La seua salvació passa per la gràcia (negació de l’autonomia de la vida moral), no depèn dels nostres actes

1. FILOSOFIA I FE

- Versus racionalisme. Demostrar que el contingut de la fe pot ser demostrable amb la raó: per a ser cristià no fa falta tindre fe, doncs conec el contingut de la fe: no creus, si no que hi ha una demostració de l’existència de Deu. Creu que pot demostrar racionalment el cristianisme.

- Versus fideisme: el fideisme es negar tot valor a la raó: no serveix per a res, ni per a demostrar la fe

==> Busca un equilibri (difícil) entre la fe i la raó: per a Agustí de Hipona ambdós instàncies són complementàries.

2. DESCOBRIMENT DE LA INTERIORITAT

- El jo com problema filosòfic · L’ànima, la interioritat humana com a lloc de la VERITAT “no busques fora de tu; entra en tu mateix” · Impugnació de l’escepticisme - Distanciament respecte al plantejament platonià · Idees com a pensaments de Déu · Rebuig de la doctrina de la reminiscència a favor de la doctrina de la IL·LUMINACIÓ: Deu ens fa entendre, ens fa conèixer. >> Reformulació de la doctrina platònica en termes del creacionisme - La creació (ex nihilo) és una acció lliure de Déu. Fa ell el món del no res, i perquè vol. - L’única cosa necessària és Déu - Dependència absoluta del ser humà respecte a Déu

3. FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA (TEOLOGIA DE LA HISTÒRIA)

- Negació del caràcter cíclic del temps · La història es una creació de Déu i el seu discórrer depèn exclusivament de la seva voluntat · La bilbia dóna una visió lineal del temps - El gran problema del mal (influència de Plotino) Tres plans (i solucions): · metafísica (existència del mal com a carència del bé) · físic (molts dels mals físics son morals) · moral (pecat): derivat de la llibertat humana - Problema de la voluntat humana · Negació de l’intel·lectualisme moral · Necessitat l’ajuda de la GRÀCIA Comprensió del mal com supèrbia i del bé com a humiltat (amar a Déu)

- El logos de la història és un ordo amoris, una harmonia fundada en el juí de DÉU Providència versus destí (providència: tots els fets estan pensats per Déu) -> La història es un pla de Déu - Concepció lineal de la història ____>___________>__________>_ | | | | Pecat original Judici final

ordre escatològic: la possibilitat de la utopia queda eliminada

La concepció agustiniana de la història humana es base en l’existència de dos ciutats moralment heterogènies (celestial i terrenal) que es barrejen. - LA CIUTAT TERRENA (simbolitzada per Roma) · Amor propi, condemnació eterna - LA CIUTAT CELESTIAL (simbolitzada per l’església) · Amor a Déu, salvació eterna L’adscripció definitiva de cada ser humà a una de les dos ciutats depèn enterament de la voluntat de Déu. · Sorgiment de les ciutats en la terra: Caín i Abel · Tres fites històriques - El pecat original - L’espera de la vinguda del Salvador - L’encarnació i passió del Fill de Déu i la constitució de la seua església. Periodització del període històric: Infantia, Pueritia, Adolescentia, Juventus, Aetas Senior, Senectos, Sabbath Etern

Sant Agustí reduïx la història del món : PECAT i GRÀCIA

BLOC TEMÀTIC 3: LA FILOSOFIA RENAIXENTISTA Maquiavel i el Princep

TEMA 5. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT RENAIXENTISTA (S XV- XVI) CONTEXT HISTÒRIC

- 1453: caiguda de Constantinoble -> fugida d’intel·lectuals/artistes cap a Itàlia - Descobriment d’Amèrica - Conflictes religiosos

PAS DEL PENSAMENT MEDIEVAL AL PENSAMENT RENAIXENTISTA Dos postures:

1. Rupturista (J. Burckhardt) El renaixement es una etapa completament diferent, italiana, que trenca amb l’època medieval (trencament radical amb etapa mitjana)

2. Continuista (K. Burdack) El canvi de l’època mitjana fins al renaixement es una transició. Hi ha una continuïtat, però podem veure diferències: >> Entre ambdues èpoques històriques existix una diferència (consciència renaixentista de pertànyer a altra època

>> Època de transició entre la filosofia medieval i la moderna CRISI DEL MODEL FILOSÒFIC - CULTURAL DE L’EDAT MITJANA

1. Agustinisme - Absència de distinció formal entre els àmbits de la filosofia i teologia - Reducció de la història del món a la història del pecat i de la gràcia - Subsunció del dret natural (estat) en la justícia sobrenatural (església)

2. La escolàstica - Reelaboració dels temes de la filosofia clàssica en les coordenades de la teologia cristiana · Basada en el criteri d’autoritat: queda reduït a un debat sofístic. Qui guanya es qui dona la cita de l’autoritat més important · Tomàs d’Aquino (1224 - 1274) - Redescobriment d’Aristòtil - Relació entre fe i raó · Us filosofia = ancilla theologiae · Us doble veritat (averroísme) - No accepta que haja conflicte entre raó i fe. Hi han coses que soles podem saber per fe, altres per raó, i hi ha unes en les que hi ha coincidència (veritats divines d’ordre natural) -> Déu fa falta per a que existeixen coses a la realitat (cinc vies).

CRISI DEL MODEL MEDIEVAL: SORGIMENT DEL PENSAMENT RENAIXENTISTA - L’interéss es desplaça cap al ser humà i els seus problemes mundans - Circumstàncies sociopolítiques · Inici del capitalisme · Expansió geogràfica · Desvinculació de política i religió: - Consolidació dels estats nacionals - Inici d’un procés de secularització

TRES FORCES CULTURALS

1. L’avanç ininterromput de la ciència · Descobriments i perfeccionaments tècnics -> impremta · Redescobriment de la ciència grega >>> La ciència reclama autonomía intel·lectual · Revalorització de l’experimentació

2. La reforma protestant (Luter) · Condemna de la filosofia · Punts doctrinals - Salvació per la sola fe (i no per les obres) - Infal·libilitat de les escriptures - Sacerdoci universal i lliure examen de les escriptures · Reflex d’una de les cares de l’esperit renaixentista - Desig de renovació religiosa i de regeneració - Retorn als orígens i a les fonts - Crítica a l’autoritat de l’església i defensa del dret individual a la veritat 3. L’humanisme · Studia humanitatis · Humanitas (paideia) · L’antiguitat clàssica grecollatina com a paradigma i punt de referència de l’ideal cultural > Abat filosòfic del tema “humanisme” Dos postures: - Fenomen estrictament literari - Fenomen estrictament filosòfic

——> Nou sentit de l’ésser humà (antropocentrisme) - Exaltació de la vida mundana (fer coses en aquesta vida, no en l’altra) - Exaltació de la naturalesa - Sensualisme - Afirmació de la llibertat - Afirmació del valor de l’individu (realitzar-se en aquesta vida, no en l’altra) >> L’ésser humà com artífex de si mateix (indeterminisme ontològic). Cristians però l’home té valor. L’ha fet Déu, però l’home s’ha de fer a sí mateix.

TEMA 6. LA FILOSOFIA POLÍTICA MAQUIAVÈL·LICA Exercici de realisme polític i moral > Versus platonisme (perquè planteja la ciutat ideal) > Versus agustinisme (visió irreal de l’home i la virtut)

CONTEXT SOCIOPOLÍTIC

- Època d’inestabilitat política - Època de corrupció

CONTEXT BIOGRÀFIC

- Naix l’any en què Lorenzo el Magnífic arriba al govern de Florència - Conjura contra els Medici: el seu fill es desallotjat del poder i s’instaura una república teocràtica

en 1494 - Invasió d’Itàlia per França. Maquiavel nomenat secretari 1498 - Savanarola es cremat l’any 1499 - 1512: es destituït. Conjura i és empresonat i torturat - Es retira, i escriu Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi i El príncep. - 1520: encàrrec d’escriure la Història de Florència - 1526: encarregat de les defenses florentines

1. NATURALESA HUMANA I ESTAT

- Punt de partida: oposició paganisme/cristianisme. Reivindicació del paganisme, reivindica els valors pagans com a ideals per a funcionar en política.

- Versus ideal d’un estat cristià - Realisme que es nodrix del pessimisme antropològic - Reivindicació d’una moral que servisca per a gestionar amb eficàcia el món terrenal.

L’home no pot viure en un estat cristià perquè va en contra de la seua natura: un estat cristià no es estable, no es manté.

- Reflexió (útil) sobre la naturalesa humana. Que servisca per a millorar la praxis política, facilitant el coneixement de l’ésser humà per a poder predir i controlar les relacions humanes, la conducta social, dels grups.

· El model maquiavèl·lic d’alló humà és: - Plural (perquè n’hi ha diferents tipus d’homes) - Però necessari -> una vegada decidim fer una cosa, les conseqüències seran ineludibles, tenen uns resultats predeterminats. · Importància del paper que juga l’ambició - Causa de la corrupció humana i de la degeneració sociopolítica - Pecat polític i no moral (anteposar el bé propi al bé comú) - Passió connatural al ser humà - Força motriu de la història.

· L’estat ha de combatre l’ambició (ús legítim de la violència) té el seu origen en la necessitat posar-li fre. L’ambició es contraresta amb la virtut (virtù) - Capacitat flexible (utilitzar en cada situació els mitjans oportuns per a contrarestar l’ambició) - Estos recursos instrumentals són variables: bones lleis, bones armes, coacció, repressió, religió… - Legitimació de l’aparell repressiu de l’Estat (que representa els interessos del tot) - El mal és un problema polític i ha de solucionar-se en termes polítics (inestabilitat de les institucions -> mal) - Les institucions polítiques (virtuoses) són l’única font del Bé. 2. FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA [discurs sobre la primera dècada de Titus Livi (1513-1520)] - En el passat està el model que cal fer renàixer per a edificar el futur - El model és la República Romana - Este referent històric ha de funcionar com un IDEAL NORMATIU Diferència entre: (realisme polític) - El príncep ( el ser s’imposa a qualsevol haver de ser) (idealisme polític) - Discursos: el ser ha d’aspirar a l’haver de ser. El polític ha de tornar els ulls a l’antiguitat - Versus teoria de la història d’inspiració cristiana (agustinisme) ·Immanència (causa dins d’ell mateixa) El curs dels esdeveniments es alié a la providència (encara que no a la fortuna) · Pèrdua de l’estructura lineal i del sentit de futur (escatologia) La història ja no compta amb el sosteniment de la teleologia. Passa perquè ha passat o està causat abans, no per un objectiu (sentit) - Teoría dels cicles · Antecedent: Petrarca (1304-1374) · Referent: Polibi (200-118 a.C): anacyclosi dels governs - La història transcorre d’acord amb un curs circular que alterna corrupció i regeneració - Necessitarisme legaliforme · Possibilitat d’obtindre lliçons polítiques · Possibilitat de càlcul i predicció (model modern de coneixement) · Possibilitat d’intervindre en el curs de la història (que no es pot detenir ni evitar) per a pal·liar els efectes perversos de cada situació o potenciar els beneficiosos. - La història (historiografia) · Coherència interna · Caràcter empíric (excloix alguns fets històrics) >> contrastabilitat de la validesa de les explicacions històriques d’acord amb criteris pragmàtics (utilitat política) - Busca del bé comú en la República · Socioeconòmicament: més igualtat i majors possibilitats d’evitar la corrupció · Políticament: govern mixt en què estan representats tots els estaments socials - Universalitat de drets i deures - Imperi de la llei VS arbitrarietat - Estabilitat i pau social - Llibertat ==> Ideal del Vivire Civile

3. DIALÈCTICA NECESSITAT / LLIBERTAT

Ontològica: llibertat en sentit del ser. Es pot quitar la llibertat política però no / la antològica. LLIBERTAT ==/ \ \ Política: viure en una societat sense límits a les teves accions: pots expressar-te tens llibertat de moviment, política… La realitat històrica · Producte de l’ésser humà · Legalitat pròpia que dóna cabuda a l’atzar i la contingència >> La FORTUNA: secularització de la idea cristiana de Providència. - vs concepció cristiana de la Fortuna - concepció clàssica de la Fortuna (deesa bona) -> limit amb que es troba el ser humà per a fer-se càrrec del seu entorn · Possibilitat del “lliure albir” - vs concepció cristiana (elecció entre un bé i un mal preexistents i trascendents) - capacitat d’actuar de manera autocontrolada - canalitzar les pròpies passions - dosificar el recurs als principis morals o religiosos prevalents - generar el bé o el mal (immanents) > el ser humà es àrbitre de les seues accions, i les conseqüències de les mateixes dependran que l’exercici de la seua anatomia estiga regit per la VIRTÙ. “dics que podem posar al riu torrencial que és la fortuna” VIRTÚ: Maquiavel no entén la virtut des d’un punt de vista moral o religiós, sinó des d’un punt de vista polític. Es tracta de la capacitat humana per a analitzar les situacions, avaluar-les i decidir l’acció més adequada (càlcul racional).

4. EPÍLEG: ANTIMAQUIAVEL·LISME ESPANYOL Context de la contrarreforma: inclusió en la llista dels llibres prohibits de l’Inquisició. Pedro de Ribadeneyra

TEMA 7. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT MODERN Segles XVII - XVIII

Dos eixos intel·lectuals fonamentals : Revolució científica i La il·lustració.

1. REVOLUCIÓ CIENTÍFICA : de Copèrnic (1543) - Newton (1678)

- Figura paradigmàtica: Galilei - Expressió filosòfica: Francis Bacon i René Descartes - Canvi de la imatge de l’univers: del geocentrisme al heliocentrisme - Canvi de la concepció de la ciència i de la seua relació amb la fé > Independència de la ciència respecte a la religió · Mètode hipotètic-deductiu - La ciència es converteix en ciència experimental - La ciència es converteix en un projecte públic · L’interes teòric es combina amb l’interès tècnic (ciència aplicada) - Ciència: programa dirigit a controlar i vèncer la natura

2. LA IL·LUSTRACIÓ

Context històric: Revolució gloriosa Anglaterra - Revolució francesa

- Confiança en la raó, en la mesura que el seu ús implica el progrés de la humanitat · Alliberament de les cadenes de la tradició · Crítica dels dogmes i de les supersticions religioses · Tolerància ètica i religiosa · Crítica a l’autoritarisme · Defensa dels inalienables drets de l’home i del ciutadà · Defensa del coneixement científic Kant: resposta a la pregunta què es la il·lustració? 1784 -> La il·lustració com a actitud - L’ús de la raó ha de ser públic - La il·lustració com a projecte

TEMA 8. EL CRISTIANISME KANTIÀ

CONTEXT BIOGRÀFIC-HISTÒRIC

- Naix en 1724 en Köningsberg (pare: guarnicioner, mare: pietista) - 1740-1746: estudis de filosofia, matemàtiques i Ciències naturals - 1755: S’incorpora com a docent a l’universitat - 1770: càtedra de lògica i metafísica - 1781: crítica de la raó pura - 1786: censura religiosa a Prússia - 1788: crítica de la raó pràctica - 1790: crítica al juí

EMPIRISME: Hume, Locke RACIONALISME: Descartes, Leibniz, Wolf - Tabula Rasa (no coneixement innat) - Coneixement innat - Font del coneixement: sentits - Font del coneixement: raó - Límit del coneixement: sentits - Sense límits del coneixement - Inducció - Deducció

DOMINI DE LA FILOSOFIA “tots els interessos de la meua raó (tant els especulatius com els pràctics) es resumeixen en les tres qüestions següents” (crítica de la raó pura)

1. “Què puc saber?” Problema del coneixement. Metafísica (teoria del coneixement)

2. “Què he de fer” Problema de la llibertat. Moral. (quines coses son roïnes i per tant no he de fer-les)

3. “Què puc esperar?” - Problema del destí del ser humà després d’esta vida. Religió - Problema de la realització del ser humà en les coordenades de l’espai i del temps històric [4. “Què es el ser humà?”: resposta o conclusió de les tres preguntes anteriors]

>> Estes preguntes tenen respostes crítiques (criticisme) Després de despertar amb Hume del “somni dogmàtic” (pretensió d’aconseguir amb la raó un coneixement de les realitats que estan més enllà de la nostra experiència)

- Ús crític de la raó (necessitat establir els fonaments i límits de la raó) - Kant nega la possibilitat que la metafísica puga constituir-se com a ciència - Dialèctica transcendental -> Que la metafísica no puga constituir-se com a ciència no vol dir que l’home tendisca a plantejar-la, a fer-la. Tenim una inclinació natural a buscar allò absolut (Déu, ànima…). Aquestes coses absolutes per a Kant tenen un valor: no tenen rellevància teòrica (no es poden utilitzar en una llei científica) però si pràctica (com per a prendre decisions en la moral)

JUÍ X es Y ·Sintètics: a posteriori (com enquestes). Veritat contingent ·Analítics: A priori. No fa falta l’experiència ni els sentits, sols l’exercici intel·lectual. Veritat necessària.

2. “Què he de fer?” (crítica de la raó pràctica) - Recuperació a nivell ètic de l’esfera del noümènic, que resultava inaccessible teòricament. - Es tracta de justificar la llibertat humana · La voluntat està determinada per l’imperatiu categòric: “obra de tal manera que la màxima (regla/llei) de la teua voluntat puga, al mateix temps, valdre com a principi d’una legislació universal” —> Noció de deure: només son accions morals les que es fan per pur deure - Llibertat entesa com a autonomia (versus heteronímia) · La llibertat es l’autodeterminació individual

3. “Què puc esperar?” (idees per a una història universal en clau cosmopolita) - La història com un àmbit que permet mediar entre la naturalesa i la llibertat - La història com a progrés i projecte - Recuperació del sentit lineal i teleològic de la història però renunci al “final de la historia” -> Canalitzar l’ambició dels governants perquè el seu afany de glòria immortal perseguisca així el bé comú - La fe en el sentit de la història es convertix per a Kant en un deure moral - Seria absurd que la naturalesa deixara sense desenrotllar les disposicions implantades en el

gènere humà: l’ús de la raó, que permet concebre la llibertat (primer i segon principi) - Progrés a través de la “insaciable sociabilitat” dels sers humans (quart principi) · El progrés com el resultat de la “astúcia de la raó” - El progrés històric té forma jurídica: depèn del desenrotllament d’una constitució universal (quint

principi) “la instauració d’una societat civil que administre universalment el dret” -> Ja que el curs de la història no pot identificar-se amb la realització del pur deure que discòrrega almenys conforme el deure -> Necessitat la coerció perquè s’obriga pas la moralitat (metàfora dels arbres del bosc) - Dificultat per a desenrotllar aquest tipus de constitució (sext principi) - L’objectiu de la història cosmopolita es val de la incompatibilitat de les grans societats i cossos

polítics: problema de la guerra (sèptim principi)

BLOC 5. FILOSOFIA HERMENÈUTICA. LA GENEALOGIA DE LA MORAL DE NIETZSCHE

TEMA 9. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT POST-IL·LUSTRAT

SEGLE XIX. CONTEXT SOCIOHISTÒRIC

- Progressió cap a sistemes constitucionals liberals i democràtics - Desenrotllament de la consciència nacional - Desenrotllament de la Revolució Industrial - Desenrotllament del moviment obrer

PENSAMENT POST-IL·LUSTRAT

1 - Pensament posterior a la il·lustració. Desenrotllament dels ideals il·lustrats: positivisme, marxisme, evolucionisme. 2 - Reacciona al pensament il·lustrat.

1. PENSAMENT POSTERIOR A LA IL·LUSTRACIÓ

- Positivisme. Exaltació de la racionalitat cientificotècnica com a expressió més perfecta i definitiva de la racionalitat humana

A.COMTE (1798-1857): pretensió de reconfigurar racionalment (a través de la ciència) la vidasocial · Incapacitat de la política per a conduir els éssers humans cap als grans ideals (fracàs de la revolució francesa) · El progrés ha de confiar-se a la ciència · Filosofia de la història positivista: llei dels tres estadis - Estadi teològic - Estadi metafísic - Estadi positiu (estadi final) > Ideal de la “religió de la humanitat” (laicisme positivista) > Utopia cientifista - Marxisme Elements que conflueixen en l’obra de K.Marx (1818-1863) · La política revolucionària francesa: el socialisme “utòpic” · L’economia política anglesa · La situació del proletariat en la nova societat industrialitzada i l’incipient moviment obrer. · La filosofia clàssica alemanya Hegel >La filosofia hegeliana, a pesar de ser la consumació teòrica i ideològica del món cristià-burgés conté el germen per a una transformació radical de la filosofia (i de la realitat): la dialèctica

- Interpretació materialista (naturalista) del ser humà · Ser natural · Ser social · Ser històric · Es realitza en el treball —> Plantejament humanista - Filosofia de la història: superació dialèctica del mode de producció capitalista (el progrés ha de confiar-se a la revolució proletària) > La història es la successió dels diferents modes de producció (mode esclavista…) > El motor de la història es la lluita de classes - “Final de la història”: utopia comunista

- Evolucionisme

· Darwin. 1859: L’origen de les espècies, 1871: la descendència de l’home - Oposició al fijisme i lamarckisme - L’evolució descriu la història de la naturalesa: continuïtat animalitat-humanitat - L’evolució implica transformació, canvi, lluita - Desaparició de sentit teleològic - El principi de l’evolució és la selecció natural · Inspiració en l’Assaig sobre la població de Malthus (1766-1834) . El model és la selecció artificial de les varietats domèstiques animals i vegetals.

2. REACCIONA AL PENSAMENT IL·LUSTRAT

Reacció es produeix en el clima afavorit pel romanticisme.

- Expressió del desengany respecte a la il·lustració · Influència de J.J. Rousseau (Jean Jaques): La raó en un sentit més ampli, tenen cabuda els sentiments, hi han coses que tan sols s’entenen per els sentiments - Necessitat superar el plantejament kantià i la seva concepció racionalista del ser humà.

Importància de lo natural - Interés a promoure una reforma cultural i política de caràcter integral capaç d’ajudar al ser humà

a recobrar la unitat perduda amb si mateix, amb Déu i amb la naturalesa. Tornada enrere, abans de la ciència.

Temes del romanticisme: - Crítica de les escissions imposades pel procés i la creixent tecnificació de les societats. Esperit/

naturalesa, raó/fe, deure/sentiment, cultura acadèmica/tradicions populars - Unificar la filosofia amb la religió i l’art - Recuperació de les formes artístiques populars (manifestació esperit nacional ) - Visió orgànica de la naturalesa (viva, terrible…) que s’oposa al mecanisme d’arrel cartesiana - Reivindicació de l’edat mitjana: el Renaixement - Reivindicació de la tradició: Nacionalisme (s XIX)

Valoració de les dimensions inconscients i irracionals de l’experiència humana · Reivindicació d’allò concret enfront de l’abstracte, de l’emotiu enfront de l’intel·lectual, de l’exaltació enfront de l’ordre. · Reivindicació de la infinita potència del sentiment, de la passió i de la intuïció enfront de la racionalitat · Insistència en la incapacitat de la raó per a

TEMA 10. LA FILOSOFIA NIHILISTA NIETZSCHIANA I LA GENEALOGIA

- Naix en 1844 - Comença a patir dolors al 1856 - 1864 estudis de teologia i filosofia. L’abandona el 1865 per la filologia clàssica. - 1868 coneix a Wagner i es fan amics - 1869 professor de filologia clàssica a l’Universitat de Basilea - 1880 jubilació per motius de salut - 1885: així va parlar Zaratrustra - 1887: La genealogia de la moral, i altres obres - 1889: Col·lapse mental a Torí. Ingressa en la clínica psiquiàtrica de Jena. - 1900: mor. Deixa moltes obres amb caràcter pòstum.

1. CONCEPCIÓ NIETZSCHIANA DE LA FILOSOFIA

- La falta de reconeixement com a punt de partida - L’autocomprensió li permet enfrontar les crítiques - Contempla la seua filosofia de futur - Busqueda d’un espai filosòfic alternatiu al de la raó il·lustrada · A nivell de contingut: perspectiva vitalista i irracionalista · A nivell de forma: l’estil (literari) com a mètode per a ensenyar una filosofia diferent - Utilització artística del llenguatge filosòfic · Formes plurals i obertes · To poètic · Profusió d’imatges i metàfores - Fragmentarietat (pel seu estat de salut, doncs no pot escriure textos llargs, així que treballa en textos curts, en fragments) -> aforisme - Búsqueda del lector predestinat. Ell no parla a la massa, així doncs la falta de reconeixement

suposa per a ell una prova de la seua validesa -> übersmensch - L’estil (literari) com a mesura discriminatòria

2. LA FILOSOFIA COM A CRITICA DE LA CULTURA OCCIDENTAL

- Diagnòstic del desenrotllament històric de la cultura occidental: supremacia de l’ideal ascètic (text La geneaologia de la moral)

- El nihilisme com a estat actual de la cultura occidental · Renúncia a la veritat [substitució del paradigma epistemològic pel paradigma hermenèutic] · Per a Nietzsche la veritat es una metàfora de la qual no recordem el seu caràcter metafòric - Nietzsche diferència entre: · Nihilisme passiu · Nihilisme actiu: trencar amb la moral i ser capaços de crear una moral nova. Capacitat de crear nous valors - afirmació de la vida en totes les seues facetes (valoració positiva del pessimisme) - individualisme: afirmació de la voluntat de poder 3. CRITICA DE LA HISTÒRIA (HISTÒRIA COM A DISCIPLINA)

El sentit històric com a símptoma de la decadència de la cultura occidental “ de la utilitat i els inconvenients de la història per a la vida” (1874) - Crítica del sentit històric perquè: · Creu en el progrés i pressuposa una teleologia · Introduïx un punt de vista suprahistòric

· Convertix el ser humà en un epígon - Tres possibles usos de la historiografia 1. Monumental 2. Antiquari 3. Crític - El “genuí historiador” es reconeix no tant en la seua busca dels arquetips passats com en la

seua capacitat. - El temps històric té densitat hermenèutica (està subjecte a la nostra interpretació creativa) - Afirmació de l’etern retorn del mateix

ELEMENTS DUBTOSOS DE LA FILOSOFIA DE NIETZSCHE

- Crítica al concepte d’igualtat i a la democràcia, en tant que expressió del ressentiment dels dèbils contra els individus forts

- Reivindicació de l’aristocratisme - Insistència en el poder i la força com a elements constitutius de la vida - Insistència en què la veritat és faula, invenció… al servici de la vida. Per tant, no hi ha criteris

morals universals - Crítica de l’argumentació racional com a mitjà de justificar les normes

NO OBSTANT AIXÒ, NIETZSCHE:

- Reivindica un individualisme extrem incompatible amb el concepte de Volk - Rebutja l’antisemitisme

BLOC 6. LA FILOSOFIA CRITICA FENOMENOLÒGICA. LA CRISI DEL PENSAMENT ENTREGUERRES DE HUSSERL

TEMA 11. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT CONTEMPORANI

Desenrotllament de la filosofia en el segle XX (període entreguerres/segona GM)

- Constatació de la crisi/fracàs d’Europa · El positivisme ha sigut la ideologia dominant - cienticisme (exaltació de la racionalitat cientificotècnica) - comprensió de la ciència com saber neutre, asèptic, desvinculat de l’àmbit de la praxi - legitimació d’una raó estrictament instrumental :asesorar però no decidir si es be o roí: com, per exemple, bomba atòmica o eutanàsia En el combat contra el positivisme en el segle XX es posa en joc la doble herència de la filosofia dels segles XVIII - XIX · La il·lustració · La contra il·lustració (irracionalisme)

Dos línies de reflexió 1. L’escola de Frankfurt 2. La fenomenologia (E.Husserls / M.Heidegger)

1. L’ESCOLA DE FRANKFURT Max Horkheimer (1895 - 1973), Theodor Adorno (1903-1969) [Instituto de investigación social:

etapa alemanya (1923-1933) - etapa americana (1933-1960) - Reflexió sobre la història europea de les primeres dècades del segle XX, reflexió sobre el desencadenant produït per la barbàrie del stalinisme i del nazisme -> Experiència de totalitarisme -> Dificultat per a continuar creient en l’utopia - Actualització del marxisme - Renúncia a idea hegelià-marxista de reconciliació (fi de la història) - Possibilitat de continuar creient en el progrés: · Teoria crítica (versus teoria tradicional): comprensió racional de l’existència en contra de la teoria tradicional positivista · Reivindicació de la “tenacitat de la fantasia”: possibilitat d’imaginar un futur diferent · La introducció de la raó en el món es presenta com una tasca limitada i modesta, però vigent i necessària - Dialèctica de la il·lustració (1947) · Pessimisme i desconfiança en el projecte il·lustrat “el que ens havíem proposat era ni més ni menys que comprendre per què la humanitat, en compte d’entrar en un estat vertaderament humà, s’afona en un nou gènere de barbàrie” - La barbàrie nazi ha posat en evidència la DESTRUCCIÓ de la RAÓ: com la raó no pot

col·laborar amb el desenrotllament cientificotecnològic per a l’extermini humà. -> Aquesta destrucció de la raó en realitat es una autodestrucció perquè la raó havia quedat perversament reduïda a una facultat instrumental i calculadora, incapaç de proposar fins universals. - Necessitat d’il·lustrar la il·lustració: · Crítica de la raó instrumental (que és una raó mítica, dogmàtica) · Possibilitat de “salvar la il·lustració”: encara hi ha una “utopia oculta en el cor de la raó” · Dialèctica de la raó: la raó té en el seu interior una contradicció (emancipació- instrumentalització). Però precisament, per això, encara pot sobreposar-se.

TEMA 12. EL REPLANTEJAMENT HUSSERLIÀ DE LA FILOSOFIA EUROPEA CONTEXT HISTÒRIC I BIOGRÀFIC DE HUSSERL

La filosofia en la crisi de la humanitat europea (1935)

- Crisi del concepte d’humanitat europea, entesa com a projecte racional que té el seu origen a Grècia que naix la filosofia:

· Amb la filosofia s’inaugura el projecte europeu: configurar la vida humana des de la raó (“racionalitat reflexa”) · La filosofia es: - La senya d’identitat d’Europa - Un punt d’inflexió en la història de occident que permet l’emergiment d’una nova forma de vida. En este sentit és una nova etapa en la història de la humanitat, necessària per al desenrotllament d’una vertadera humanitat. >> La filosofia com a idea d’una tasca infinita

- Activitat filosòfica versus: · Actitud miticoreligiosa · Actitud natural - Exercici de la crítica: carregada de prejudicis. EPOJÉ: posar entre parèntesis tota l’activitat

natural. - La idea d’humanitat europea implica un ideal d’autoresponsabilitat absoluta -> llibre meditacions

cartesianes

· Necessitat d’una nova il·lustració europea: - Recuperació del telos de la cultura europea: necessitat de salvar la raó dels excessos del racionalisme cientifista i positivista El que Husserl vol és reivindicar la raó com utopia, una raó que siga necessària, ideal, utòpica. L’única eixida de la crisi europea es el ressorgiment de la filosofia grega.

FILOSOFIA SAN AGUSTIN DE HIPONA

1 FILOSOFIA I FE

La filosofía de san agustí es trobarà enfrontada al racionalisme i el fideisme: amb el primer doncs tracta de demostrar que el contingut de la fe pot ser demostrat per la raó, i que per a ser cristià no fa falta tindre fe, doncs hi ha una explicació de l’existència de Déu; amb el segon degut a que aquest fideisme nega el valor a la raó com a instrument per a demostrar res. Aixi doncs el que agusti tracta es de buscar cert equilibri, dificil, entre la fe i la raó: per a ell ambdòs instàncies son complementàries.

2 DESCOBRIMENT DE LA INTERIORITAT

El problema filosòfic es el jo. Ens parla de que el lloc de la veritat es la interioritat humana, l’anima, impugnant l’escepticisme. Es distancia respecte al plantejament platonià en tant que diu que les idees son en realitat pensaments de déu, i que rebuja la reminiscència en favor de la iluminació, doncs es Deu el que ens fa entendre, el que ens fa coneixer. Aixi doncs el que fa es reformular la doctrina platònica en termes del creacionisme. La creació es una acció lliure de Déu, que ho fa perquè vol, del no res, i per tant el ser hummà te dependència absoluta respecte a Deu, el qual es l’única cosa necessària.

3 FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA (TEOLOGIA DE LA HISTÒRIA)

Agusti nega el caràcter cíclic del temps: la història es lineal, amb un final, doncs comença amb el pecat original i acaba amb el judici final, tenint el seu discòrrer dependència exclusiva de la voluntat divina. El logos de la història es una armonia fundada en el juí de deu, on mana la providència (en contra del desti) doncs tots els fets estàn pensats per deu. La voluntat humana necessita l’ajuda de la gràcia per tal de progressar, negant l’intelectualisme moral. La seua concepció de la història, doncs, es en base a l’existència de dos ciutats: la terrena, amb amor propi i condemnació eterna, i la celestia, amb amor a deu i salvació eterna, tenint l’adiscripció a cada una d’aquestes ciutats la voluntat de Déu. Per concluir, Agustí reduix la història del món al pecat i la gràcia.

FILOSOFIA MAQUIAVEL NATURALESA HUMANA I ESTAT

El punt de partida radica en la oposició de Maquiavel al cristianisme i el paganisme, si bé reivindica els ideals pagans per a poder funcionar en la política. El seu concepte d’estat està en contra de l’estat cristià, que considera va en contra de la naturalesa humana i per tant es inestable, impracticable. Un dels seus principis per a entendre l’estat i la forma de dirigir-lo es fent una reflexió sobre la naturalesa humana. Aquesta, que deu servir per a millorar la praxis política, arriba al model maquiavèlic d’allò huma: Plural, per que hi han diferents tipus de homes, però necessari doncs les conseqüències del que fem son ineludibles. Així, l’ambició juga un important paper en tant que es la causa de la corrupció humana i la degeneració política. Per a combatre l’ambició,l’estat s’ha de valdre de ferramentes tals com la religió, la repressió, les armes, bones lleis… donant legitimitat a l’aparell repressiu de l’estat en tant que aquest representa els interresos de tot.

FILOSOFIA DE LA HISTORIA Per a maquiavel cal fer renàixer el passat per tal de edificar el futur. El seu model es la República Romana, que ha de funcionar com a ideal normatiu. Aquesta comporta el bé comú, tant socioeconòmicament (més igualtat i majors possibilitats d’evitar la corrupció) com políticament (govern mixt en què estan representats tots els estaments socials: drets i deures, imperi de la llei, llibertat…) Aquesta filosofia s’oposa a la teoria de la història agustiniana, doncs considera la immanència (que el curs dels esdeveniments es alié a la providència) i també comporta la pèrdua del sentit lineal , sense tindre un objectiu de futur: passa perquè ha passat o està causat abans. Per tant contempla la història com un cicle de corrupció i regeneració, on es pot intervindre per tal de paliar els efectes perversos de cada situació o potenciar els beneficiosos.

DIALÈCTICA NECESSITAT / LLIBERTAT

Planteja Maquiavel la llibertat en dos sentits: com a llibertat ontològica, es a dir, al llibertat en el ser, doncs es pot arrebatar la llibertat política però no antològica, i la llibertat política, el viure en una societat sense límits a les accions: pots expresar-te, llibertat de moviment…

La realitat històrica es un producte de l’ésser humà on te cabuda l’atzar i la contingència, amb la fortuna com a secularització de la idea cristiana de providència. A més, es dona la possibilitat del lliure albir, es a dir la capacitat d’actuar de manera autocontrolada, canalitzant les pròpies passions, generant el bé o el mal. Les accions dels humans, per tant, al ser àrbitre d’aquestes, dependran de si el seu exercici està regit per la virtú. Aquesta be entesa per Maquiavel des d’un punt de vista polític, la capacitat humana per a analitzar les situacions, avaluar-les i decidir l’acció més adequada. Es per tant, la capacitat d’aprofitar les bones situacions i escapar de les roïnes.

CARACTERISTIQUES GENERALS DEL PENSAMENT MODERN

Amb la revolució cientifica es dona canvis, en la imatge de l’univers (del geocentrisme a l’heliocentrisme) i en la concepció de la ciència i la seua relació amb la fe. Es planteja la independència d’aquesta respecte a la religió, convertintse en experimental (mètode hipotètic-deductiu) i convertintse també en un projecte públic. La ilustració deposita la seua confiança en la raó en la mesura que el seu ús implica el progrés de la humanitat, per mitjà de l’alliberament de les cadenes de la tradició i la critica dels dogmes i les supersticions religioses, si be te certa tolerància ètica i religiosa. Defensa dels drets de l’home i del coneixement cientific.

CRITICISME KANTIÀ Per a entendre la filosofia de Kant, hi ha que entendre el seu context filosòfic: es veu immers en la “lluita” entre el racionalisme i l’empirisme. Açò li portarà a la creació de la seua teoria filosòfica, que es pot interpretar com una unió d’aquests dos corrents. Formarà tres preguntes, que donarà com a conclusió l’enteniment de què es el ser humà. Aquestes preguntes seràn: Què puc saber, què he de fer, i què puc esperar.

Què puc saber? (problema del coneiement: metafísica) Kant empra la raó de forma crítica, tenint la necessitat d’establir els fonaments i limits de la raó, negant que la metafísica puga ser constituïda com a ciència. Per a això planteja la dialèctica trascendental, doncs si bé la metafisica no pot ser constituida com a ciència, açò no vol dir que l’home no tendisca a plantejar-la, a fer-la, doncs tenim una inclinació natural a buscar un allò absolut. Això per a Kant te un valor: per una part no te rellevància teórica en tant que no es por utilitzar en una llei cientifica, per si la té practica per a prendre decissions en la moral. Es poden establir dos tipus de juí: els sintètics a posteriori, que comporten una veritat contingent, i els analítics a priori, on sols es necessita l’exercici intelectual, donant doncs una veritat necessària.

Què he de fer? (crítica de la raò pràctica): Es tracta de justificar la llibertat humana, on la voluntat està determinada per l’imperatiu categòric de la noció de deure: només son accions morals les que es fan per pur deure. Està entesa la llibertat com a autonomia, com a autodeterminació individual.

Què puc esperar? La història es planteja com un àmbit que permet mediar entre la naturalesa i la llibertat, com a un projecte de progrés, progrés a través de la insaciable sociabilitat dels sers humans, com a resultat de la astúcia de la raó. Aquest progrés te forma jurídica: depèn del desenrotllament d’una constitució universal, amb dificultat per a desenrotllarla. Recupera el sentit lineal i teleològic de la història, però sense un final: caldrà canalitzar l’ambició dels governants perquè el seu afany de glòria immortal perseguisca així el be comú. La fe en el sentit de la història es convertir en un deure moral, i seria absurd que la naturalesa deixara sense desenrotllar les disposicions implantades en el gènere humà: l’us de la raó, permet concebre la llibertat. L’objectiu de la història cosmopolita es val de la incompatibilitat de les grans societats i cossos politics, donant pas al problema de la guerra.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS PENSAMENT POST ILUSTRAT El pensament posterior a la ilustració, que reacciona contra aquesta, es produeix en un clima afavorit pel romanticisme, on es dona la necessitat de superar el plantejament kantià per a donar importància a lo natural, amb un interés per a promoure una reforma cultural i política de caràcter integral, capaç d’ajudar al ser humà a recobrar l’unitat perduda amb si mateix, amb deu i la naturalesa. En definitiva, tornar enrere abans de la ciència.

POSITIVISME. Exaltació de la racionalitat cientificotècnica, com a expressió definitiva i perfecta de la racionalitat humana. Dins d’aquest corrent, A. Comte te la pretensió de reconfigurar, a traves de la ciència, racionalment la vida social, degut a la incapacitat de la politica per a conduir els éssers humans cap als grans ideals (com s’ha vist a la revolució francessa), confiant el progrés a la ciència. La historia positivista s’enten per tres estadis: teològic, metafísic, i positiu (final), amb la utopia cientifista i l’deal de la religió de la humanitat (un laicisme positivista)

MARXISME: A l’obra de Karl Marx conflueixen alguns elements com la política revolucionària francesa, l’economia política anglesa, la filosofia de Hegel (que a pesar de ser la consumació del mon cristià-burgués, disposa de l’element per a la transformació radical de la filosofia: la dialèctica) , la situació del proletariat… El ser humà s’interpreta de forma materialista (naturalista): ser natural, ser social, ser històric, el qual es realitza mitjançant el treball. El plantejament humanista, doncs, dona pas a la filosofia de la història, en la qual aquesta es la succesió dels diferents modes de producció, amb el seu motor fonamentat en la lluita de classes. El final de la història serà la utopia comunista

EVOLUCIONISME: L’evolució descriu la història de la naturalesa, evolució que implica transformació, lluita, canvi. Els descobriments i les teories plantejades fan desaparèixer el sentit teleològic, i el seu principi es la selecció natural.

FILOSOFIA NIETZSCHE

CONCEPCIÓ NIETZSCHIANA DE LA FILOSOFIA

Nietzsche planteja la seua filosofia com una filosofia de futur, on per tant es normal que es produisca la falta de reconeixement, ajudada a més per la seua búsqueda d’un lector predestinat, sense parlar doncs a la massa. Açò ajudarà a l’autocomprensió per tal d’enfrontar les crítiques. El seu estil literari, entes com a mesura discriminatòria, està reflectit per la búsqueda d’un espai filosòfic alternatiu a la raó ilustrada. A nivell de contingut, tindrà una perspectiva vitalista i irracionalista. En quant a l’estil, abans citat, mètode per a ensenyar una filosofia diferent, utilitzarà de forma artisitca el llenguatge filosòfic, amb l’utilització de formes plurals, obertes, to poètic, imatges i metàfores, i la marcada fragmentarietat, demostrada amb els aforismes, degut al seu estat de salut que no li permitix escriure textos llargs.

FILOSOFIA COM A CRITICA DE LA CULTURA OCCIDENTAL

Nietzsche diagnostica el desenvolupament de la historia de la cultura occidental com marcada per la supremacia de l’ideal scètic. Defineix el nihilisme com a estat actual de la cultura occidental: renúncia a la veritat, doncs per a ell aquesta es una metàfora de la que no recordem el seu caràcter. A més, diferencia dins del nihilisme dos tipus: el passiu (inactius) o actiu, on es trenca la moral i podem ser capaços de crear una moral nova. Tindrem, doncs, capacitat per a crear nous valors, com la afirmació de la vida en totes les seues facetes, entre altres donant pas a la afirmació de la voluntat de poder amb l’individualisme.

CRITICA DE LA HISTÒRIA (HISTÒRIA COM A DISCIPLINA)

El sentit històric el mostra com un símptoma de la decadència de la cultura occidental. El critica perquè creu en el progrés, pressuposant una teleología, i introduïx un punt de vista suprahistòric, convertint al ser humà en un epígon. Li dona tres sentits a la historiografia: un us monumental, un us antiquari i un us critic. El genuí historiador es veurà reconegut per la seua capacitat, però no per la busqueda d’arquetips passats. El temps històric està subjecte a la nostra interpretació creativa, afirmant l’etern retorn del mateix.

ELEMENTS DUBTOSOS DE LA FILOSOFIA DE NIETZSCHE

• Crítica al concepte d’igualtat i a la democràcia, en tant que expressió del ressentiment dels dèbils contra els individus forts • Reivindicació de l’aristocratisme • Insistència en el poder i la força com a elements constitutius de la vida • Insistència en què la veritat és faula, invenció… al servici de la vida. Per tant, no hi ha criteris morals universals • Crítica de l’argumentació racional com a mitjà de justificar les normes

NO OBSTANT AIXÒ, NIETZSCHE:

• Reivindica un individualisme extrem incompatible amb el concepte de Volk • Rebutja l’antisemitisme

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 25 páginas totales
Descarga el documento