Apunts Teoria de la Comunicació i la Informació, Apuntes de Publicidad y Promoción. Universitat Ramon Llull (URL)
aina2304
aina2304

Apunts Teoria de la Comunicació i la Informació, Apuntes de Publicidad y Promoción. Universitat Ramon Llull (URL)

54 páginas
2Número de descargas
13Número de visitas
Descripción
Asignatura: Teoria de la Com. i de la Informació, Profesor: Esteve Miralles, Carrera: Publicitat i Relacions Públiques, Universidad: URL
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 54
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 54 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 54 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 54 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 54 páginas totales
Descarga el documento
APUNTS TCI

TEORIA DE LA COMUNICACÓ

BLOC I COMUNICACIÓ INTERPERSONAL

BLOC II COMUNIACIÓ SOCIAL

BLOC III SIGNES I SENTIT

LECTURES OBLIGATÒRIES

A examen

• Bohm (3) LLEGIR

• Watzlawick (1)

• Weil (7)

• Metzger (8)

• Castañares (10)

• Gadamer (11)


I Comunicació Interpersonal

• INFORMACIÓ

• ACTE DE COMUNICACIÓ

• INTERACCIÓ (també a l’UF1, imatges i autoimatges)

INTRODUCCIÓ

Teories: idees en les que et pots sustentar sempre.

Comunicació: “fer coses amb els altres”, inclús de noves, que no s’han fet d’aquella

manera.

La comunicació cal adaptar-se i adequar-se a l’època en que ens trobem.

DAVID BOHM Era un físic teòric que descubreix un problema, i escriu el seu llibre “Sobre el

diálogo” amb la hipòtesi sustentada en que “No ens dialoguem bé”. Afegeix una

metodologia de com fer-ho.

�1

1ª idea → Una perquè ho fem malament té a veure amb què pensem què és

comunicar.

Sinó canviem la manera de pensar la comunicació no es resoldrà.

2ª idea → Dos tipus de comunicació. Quan comuniquem no es sempre fem el

mateix:

• Intercanviem informació i prou. (clara, sense confusió) que serveix per

cooperar (per actuar junts) ex: quedem a les 10. La comprensió, s’ha

d’entendre, s’està destinat a comprendre.


• El que intercanviem són punts de vista (amb unes regles diferents). Això

depèn molt el que vol dir canviar punts de vista:


◦ Per exemple, una manera és pensar que canviar punts de vista vol dir

imposar els punts de vista, forçar. No s’ha d’imposar-se, ja que t’inhabilita per a la comunicació.


◦ O bé dialogar: que no és pot mentir, ja que sinó el diàleg no existeix.

També s’ha de ser coherent, no canviar opinió cada cop que es parla.


3ª idea → Lligada amb l’idea de comunicar en comú. Diàleg entès com allò que ens

permet tenir coses en comú. Després d’una interacció teniu més coses en comú,

que és aquesta pròpia interacció. A més, la comunicació ens permet fer coses

noves en comú. Sempre estàs fent alguna cosa cap endavant (no només repetir)

per fer de noves.

4ª idea → Ell diu que s’ha d’escoltar adequadament per a créixer en el món de la

comunicació. Té certes dificultats però. Ells ens diu que escoltar bé és escoltar

lliurement. Així entrem en el tema d’escoltar amb filtres. Hauríem de ser capaços de

saber que estem escoltant amb aquests filtres que ens dificulten la comunicació, i

per tant no som bons escoltant determinades coses. Per tant, hem de qüestionar aquests filtres.

→ Aquests filtres estan fets com per exemple de prejudicis o de creences (en

tots els sentits). Nosaltres funcionem darrera de creences que hem creat nosaltres,

o de la nostra cultura i les incorporem, que ens condicionen en moltes coses de les

�2

que fem en els nostres dia a dia. I aquestes també ens creen dificultats, per

entendre coses (ja que podríem estar fent la mateixa cosa d’un altre manera

deixant de banda les nostres creences). Ens poden crear bloquejos, mouren’s a

base de pors, els desitjos que ens fan un interès cap a una cosa (que no deixen veure bé el que desitgem) i les contradiccions de les nostres pròpies paraules.

Després de la lectura Sobre el diálogo:

En el llibre de Bohm s’observa una forta crítica amb el nom de “el problema

de la comunicación” que es produeix en la comunicació en la societat actual encara

disposant d’una potent tecnologia.

Sí que és cert que existeix una intenció per a resoldre la situació, però

aquest que intervenen en el procés, no són capaços d’escoltar-se entre sí, de

manera que el problema va augmentant, esdevenint així en més agressivitat i

violència, tot el contrari del que es vol aconseguir en un principi, comprensió i

confiança.

Un altre de les hipòtesis que planteja és que entenem com a

“comunicació”. D’aquesta manera deriva al seu origen etimològic, commune (del

llatí), fer comú, és a dir comunicar quelcom de la forma més exacte possible.

Es pot donar el cas que, el receptor no entengui amb total exactitud el

que volia fer entendre l’emissor. És així, que quan es produeix una presa de

consciència, s’adonen que s’ha creat quelcom nou i important per ambdues

persones. Per tant, diem que el diàleg no només ha servit per fer comunes

certes idees, sinó per crear en conjunt noves idees.

Però tot això només és possible en el cas que:

• Les persones siguin capaces d’escoltar sense prejudicis

• Que no els hi imposin res

• Renunciar a velles idees

• Valor per enfrontar-s’en a noves


És ben cert que fracassarem si només estem decidits a transmetre idees o

punts de vista perquè tendirem a escoltar-los amb els filtres de la nostra ment i

�3

mantenint els nostres pensaments, creant així una comunicació confusa. Hem de

co-operar per aconseguir quelcom comú creat a partir d’accions mútues.

Aquests problemes del diàleg no només es produeixen en aquest àmbit, sinó que el

món de l’art o de la ciència succeeix un fet semblant. Les seves creacions no són

una obra explícita de com són ells, en el cas dels artistes, sinó que similar. Els

científics, en canvi, mantenen un tipus de “conversació” amb la natura per poder

afirmar les seves hipòtesis i crear coneixements nous.

→ Per tant la solució en seria, no aferrar-se a idees pròpies ni cap d’aquestes

idees romandran per sempre.

Encara i així, hi ha una explicació per a aquest tipus d’aferració als nostres

pensaments i rebuig als demés. La seva explicació és ben fàcil. Afrontar-nos a

noves cosmovisions poden provocar-nos por, i mantenir-les ens donen cert plaer.

→ De manera que la presa de consciència d’aquesta negació, és l’única

forma de poder crear coneixements nous entre tots nosaltres.

INFORMACIÓ

Parlem d’informació a partir de la segona meitat del s. XX amb la teoria matemàtica

de la informació. Hi ha una definició a nivells diferents:

• A nivell “tècnic”, o digital: 


La informació és una mesura de la predictibilitat (nombre d’opcions obertes al

destinatari) del senyal (signe, missatge…). Si un signe és totalment predictible, no

conté cap infromació.

Ex.: La “Q” és absolutament predictible que porti una “u” seguida i per això

en la missatgeria ràpida s’omet, perquè no aporta cap informació

Ex.2: Dic que plou, i per tant és predictible que hi ha aigua.

La necessitat d’informació es causada per la falta de predictibilitat, en el nombre

d’opcions.

També podem quantificar quanta informació hi ha en un missatge. La mesura són

els bits (“binary digit”). Un bit és una opció si/no: és un element definible amb una

sola pregunta.

�4

Ex: Taxi que té llumeta per indicar si està lliure o no. Per tant té un bit, perque

és un sí o no (està ocupat). Però a més té un cartell que indica el mateix, per

tant segueix tenint un bit. Per tant aquest signe és redundant.

Un signe redundant no informa: la redundància és el contrari de l’infromació. És un signe que ja t’havien donat anteriorment. Per què repetir el mateix missatge?

Ex.: Hi ha condicions en que un dels dos es veu millor o pitjor. La llumeta de

dia no és veu bé, i el cartell de nit tampoc. Per tant es compensen mútuament.

Per tant la redundància serveix per contrarestar el soroll.

La quantitat d’informació: en un missatge, la quantitat d’informació transmesa és

el logaritme binari del nombre d’alternatives susceptibles de definir el missatge

sense ambigüitat. (de manera clara, per exemple que no és borrós)

Què aporta la informació?

Dues respostes:

1. L’ordre

2. Desordre


Norbert Winer:“La informació es la mesura d’un ordre i, en conseqüència, la mesura del desordre” → La informació crei en mesura que creix el ordre i també

creix amb el desordre.

Ex:

A més ordre més informació: La casa esta ordenada (el primer cop estaven

els mobles recollits en caixes) i puc saber que allà viu un matrimoni amb dos fills.

A més desordre més informació: quan més desordre hi havia encara més

informació tenia de com eren els que vivien.

Una cosa és certa en la primera i segona visita,i també certa entre la segon ai

la tercera. A les hores si els seu contrari ens dona aquesta certesa hi ha hagut un

canvi entre mig: S’ha establert un còdi (conjunt de regles i element. Les regles diuen

quins elements riem i com els convinemEx.2), estableixes un determinat ordre de

referència. Per tant vol dir que les codifica.

Ex.1: Faig foto i recullo un munt de bits i no els codifico, i quan miro la foto

veig algo que no entenc. Necessito codificar-ho per arribar a entendre-ho.

�5

Ex.2: Trobes casa emmoblada amb un codi que reconeix (reconeix llitera,

llit matrimoni… amb la que treu conclusions, que són un matrimoni, o un altre codi

com les lliteres i diem que són per gent jove). Els elements són de la llengua però la

convinació no, és un sistema codificat. Per tant el codi és el que ens diu quins

elements puc fer servir i en quin ordre.

Les alteracions em donen informació

Ex.:Diverses cartes amb una signatura del mateix nom però amb més detalls

o distorsions o alteracions al codi, i això m’aporta més informació.

Els desordre abans d’un codi no ens informa, només després d’establir un codi de

referència.

CONCLUSIÓ en forma de exemple:

1. Carta amb nom desordenat: Eeestv

2. Segona carta amb el mateix nom però de diferent organització: Esteve

3. Tercera carta aamb el mateix nom amb altres diferències: Esteve (amb

dibuixos de floreta.


→ Primer veiem Eeestv, i fixem un codi de refèrencia amb el qual a partir d’aquest

moment podrem obtenir més informació del primer a partir de les diverses

modificacions que pateix (desordre).

El món té una tendència natural a l’entropia: (segona llei de la termodinàmica) a

desorganitzar-se, a desordenar-se. (L’organització és la mesura d’aquest desordre).

Les coses tendeixen a desordenar-se.

(Com passa amb la tendència a refredar-se, tal i com diu la termodinàmica). La

comunicació és antiantròpica, osigui compensar la entropia. (Com per exemple

planxar per que després s’arrugui, una tendència que te el cosmos). L’activitat de

rectificar és entròpica, i gràcies a l’informació reestablim l’ordre. Ens ajustem perquè

rebem informació. Per tant l’entropia ens informa a través d’un codi (sabem que és

quelcom, i distingir que forma part d’aquest i que no). Els desordre abans d’un codi

no ens informa, només després d’establir un codi de referència.

Ex: cotxe, et desvies, retifiques amb el volant el camí.

→ Què aporta la informació? Un ordre portat a la realitat:

�6

• ABANS: el que és impredictible (improbable) i per tant el que “informa”, és

l’ordre.


• DESPRÉS: el que és impredictible (improbable) i per tant el que “informa”, és el desordre.

• A nivell “semàntic”, o comunicatiu

L’idea fonamental a nivell semàntic es resumeix en: una quantitat sumada a

quelcom. Aquesta referència és allò que ja es sabia. Per primer cop sabem això per

tant.

Ex.: He quedat amb una amiga per sopar. (Tu ja saps que tens tal amiga però

no que has quedat).

Els missatges poden tenir informació o no.

Ex.: Avui és divendres, demà dissabte. Aquest és un missatge que sí té un

significat però no aporta cap informació nova.

Un missatge per tant te originalitat quan aporta alguna informació que és nova.

Però l’originalitat pot venir d’altres coses.

Ex.: Primer cop que et felicita algú famós. L’any següent és el medi amb que

et felicita. L’altre feu una videoconferència en el que ho fa parlant un altre idioma.

Per tant aquí torna a haver-hi una originalitat a través del medi i després del codi.

Com que aquest element (ja sigui medi, codi, o qui) és cada cop més impredictible

té més originalitat.

La informació es pot quantificar, també el podem qualificar, és a dir el seu valor.

Aquest valor depèn de l’interès personal de cada interlocutor.

Ex.: A alguns els hi ha interessat més el missatge dels canvis del tren perquè

havien de tornar amb ell, per tant tenien més interès per aquest.

En la comunicació humana tenim una maledicció inevitable.

→ Com més informa un missatge (més quantitat) més dificultats tinc per

comunicar-lo bé.

Ex.: Llibres densos, un spot de moltes idees en poc temps…

→ Quan millor es comuniqui,menys informa doncs.

�7

INTERACCIÓ HUMANA (Amb Watzlawick)

Quan parlem d’interacció ens posem en un punt d’observació més proper. Intentem

descriure com funciona la comunicació humana des de un nivell interpersonal

(poques persones). Així podem entendre que no pot deixar d’existir. Per tant són

fonamentals.

El llibre de Watzlawick era un metge que estava interessat en la comunicació en

termes terapèutics. Com per exemple la poca comunicació entre famílies pot crear

mals comportaments. Al seu torn, altres persones es proposen la mateixa qüestió

des d’altres àmbits. Tots s’adonen que totes aquelles eines per definir la

comunicació humana no definia tot l’àmbit. Pensen la comunicació en termes

d’interacció. De manera que es fan més conscient de com funciona. No puc estudiar

com funciona tot simplement alguns axiomes en els que podem confiar. Idees que

ajuden a comprendre la comunicació humana.

TERMINOLOGIA

1. Participant.

2. Participant.

3. Naturalesa de la relació, tal com és.

�8

2. Joana1. Edu

45 67

8

9 3. Relació

5. Autoimatge. Percepció del self. Autoimatge del jo, com ens veiem, varia cada un, convivim amb una imatge pròpia.

7. Imatge de l’altre participant. Percepció de l’altre. No és l’altre, només com nosaltres imaginem que és.

9. Definició de la naturalesa de la relació. És a dir, com defineix la relació cada participant.

PER TANT SÓN 9 ELS ELEMENTS DE LA COMUNICACIÓ: Si tenim un problema

de comunicació hem de veure en quin punt es troba. La relació es veurà

condicionada per les percepcions de cadascú.

Escola de Palo Alto, California. Aquí és on es descobreix un element bàsic de la

comunicació del feedback.

ParticipantsINTERACCIÓ

L’individu “participa en la interacció, no la “genera”. És a dir, que algú hi participa,

entra i surt, però no la comença ell. És per tant, un procés obert.

CONDUCTA Se n’adona que no té sentit estudiar la conducta d’una persona. Només s’enten

estudiant la seva conducta en funció de qui l’envolta. En funció de l’altre.

PARTICIPANTS I SIGNES

o En una interacció hi ha molts signes, però pot ser que no “rebem”tots els signes

o De tots els signes que “rebem”, pot ser no som “conscients” de tots els que

rebem. Com els signes verbals que fan intuir quelcom, però tu no saps que li passa

a aquella persona

Ex.: Veus a una persona que et diu estar bé però veus com gesticula i et fa

sensació de que no és així realment.

o No “controlem” tots els signes que emesos

o “Jerarquitzem” els signes que rebem. Donem importància a aquells signes que

creiem importants

�9

Ex.: En el sopar de first dates, tu creus que et mirava molt i per tant li interessaves,

però realment tenia les mans a la cara que significa que no te cap interès.

o Tots els signes formen part de la interacció: siguin intencionats o no

Ex.: Tu vols tranquil·liztar a algú, però encar ai així consegueixes tot el

contrari.

o Tota interacció és simbòlica per tant una relació és simbòlica també. Tot allò

que estic gestualitzant vol dir una cosa. Això fa molt difícil transcriure una interacció

al 100% i quantificar-la.

Ex.: Noia que aixeca celles per donar a entendre que es avorrit allò.

o Els signes connecten amb l’imaginari –somnis, dessitjos,etc.-. I això provoca

una connexió conscient o no, explícita o no (que ho dius o no). Aquest imaginari

forma part de l’interacció.

• Relació Una relació implica:

• Un “ara i aquí” + pautes anteriors que col·locareu de forma inconscients o

no, de manera acertada o no...


Ex.: Quan has de tractar amb un nen petit et centres en un comportament anterior

que haguessis tingut amb un nen petit abans.

• En una relació actuen principis inconscients (coses que apliquem

conscientment i que afecten a la relació) que defineixen la relació (que poden anar

bé o no):


o Transferència

A suposa que B actuarà de manera semblant a algú altre que ha conegut abans, en

circumstàncies similars.

Ex.: Tu presuposes que una pauta que ha funcionat amb una persona que ja havia

funcionat abans. Per exemple, li dius a la novia que li agrada una pizza i va ser amb

la teva ex.

o Projecció

A suposa que B actuarà de manera semblant a com ell (A) ho hauria fet. És a dir

que ella actuarà com jo hauria fet.

�10

o Identificació

A modela els seus actes en funció de com suposa que B modelaria els seus actes

(pautes, codis).

Ex.: Tu li parles a un nen com creus que parla ell. És a dir tu modifiques els teus

actes en funció a com creus tu que l’altre es comporta.

• Signes

Són codis (llenguatges) que poden ser tant digitals o analógics.

Paul Watzlawick

Algunos axiomas exploratorios de la comunicación

Treballava com a psiquiatra i per tant els seu interesos eren la teràpia familiar.

A ell li interessa saber com una person a interactua en el seu entorn.

2.7. Resumen

Parlem de participants perquè no es una coça que comencem sinó que hi participem

en el seu transcurs.

Fa referència al model de acció-reacción, que és una pauta conductista en molts

casos es troba behaviorisme (conductivisme). Es basa en un sistema de estímul

resposta (hola→ que tal?- molt bé). En aquest elements (hola→ que tal?- molt bé)

es produeixen tres fenòmens.

Però a l’hora el 2 també es reforç i l’1 ha sigut resposta d’un reforç anterior i així en

tot els casos.

AXIOMA 5

2.6.4. Totes les interaccions són simètriques o complementaries, segons estiguin

basats en la igualtat o en la diferència entre els participants.

�11

1- Reforç: hola 2- Resposta: que tal? 3- Estímul: molt bé

Si la seva relació es basa en la diferència (qualsevol factor), vol dir que hi ha unes

maneres de fer diferents és una relació complemetaria. Ex.: El paper de avi i el de

un net.

Si la seva relació es basa en la igualtat, que no hi ha diferències en la manera de

fer, se li diu simètric. Ex.: Papers d’una relació d’un company de classe.

Hem de aplicar-ho en la relació en si, no en una sola interació

2.6.2. Interaccions simètriques o complementaries.

Simètrics: buscar def. Complementàries: quan cadascú actua amb regles marcadament diferenciades.

2.6.3. Però hi han més tipus de relació:

Una relació pseudosimètrica (pseudo que es fals per tant) és una relació

complementària.

Meta-complementaria: interacció que es disfressa de complementària, per tant no

ho és, es simètrica.

Totes són o simètriques o complementàries, però a vegades funcionen com a:

Ex.: Una relació d’amiga que en un viatge (tenint una relació simètrica en el

mateix nivell) li permet u obliga a escollir el camí per ella.

- Ara anirem a tal lloc

- I després a on?

Li dons permís per a decidir per a tu.

�12

Simètriques SIMÈTRICS

Metacomplementàries (que es disfressa de complement`<ria però segueix essent simètrica)

Ex.: Quan dius que te mare és com te amiga, però en el moment de la veritat

segueix essent la teva mare i mantindreu una relació complementària encara que en

el moment de amigues es manté una relació simètrica momentània.

O per exemple uns germans que de petits un era el gran i l’altre el petit i tenien una

de complementària però ara amb 20 anys més el gran seguirà donant-te consells

però amb una relació sense diferències i per tant passa a una relació

metacomplementària.

→ Si no és que la relació canvia o modifica. Sismogènesis és l’inici d’un canvi. Per

exemple mantenir una relació amb un ex professor que segueixes amb contacte,

passes de ser alumne i professor (relació complementària) a una de simètrica.

→ Traslladant això als números 8 i 9 de la interacció humana (definició de la

naturalesa de la relació) podem tenir problemes arran de quina concepció tenim

d’alguna relació nostre en concret. Ex.: Relació professor-alumne. El profe creu

que és una de simètrica (la tracta de colega) mentre que la alumna la veu com a

complementària (el tracta com a superior). Per veure on esta el problema d’una relació cal mirar en quin punt de la interacció es troba el problema.

AXIOMA 4

2.5.5. Els éssers humans es comuniquen de manera digital com analógicament

durant tota la vida. Això fa referència a als signes (codis) que poden ser digitals o

analògics.

• El digital és el llenguatge verbal majoritàriament

• El analògic són majoritàriament els codis no verbals


Complementaries COMPLEMENTÀRIES

Pseudosimètriques (que es disfressa de simètrica però segueix essent complementària)

�13

El nostre cap funciona de dues maneres a la vegada: De una forma neuronal i amb

el sistema humoral. Avui en dia en sabem més del tema, però ens interesa la idea

que ve darrera d’això. Des de petits ja comuniquem tan analògic o digitalment i això

ho volem aclarar amb l’altre mode. És a dir, parles digitalment però vols reafirmar-ho

analogicament després i al revés.

AXIOMA 3

2.4.4. “La naturalesa d’una relació depen de “X” . Està condicionada per “X”. Depèn

de l a pun tuac ió de l es seqüenc ies de comun i cac i ón en t re e l s

comunicants(participants).

Seqüencies que tenen que veure l’una amb l’altre. En una interacció hi han uns

signes que van a l’hora. Seqeüencia d’intercanvi de signes (missatges) són una

interacció.

Puntuació aquí vol dir ordre. Quan dius qui ha començat e adjudicar el numero 1 a

algú en una baralla per exemple, que en culpabilitzes. Aquest numero 1 és

l’empemta que ha començat però l’altre diu que és la mirada que li ha fet.

Aleshores estan discutint on hem de posar el numero 1. A vegades hi ha una

lluita per la puntuació d’una seqüència.

Els participants es fan una idea de la definició de la naturalesa de la relació (8 i 9).

Una dels elements que pot condicionar una relació serà com puntuïn la seqüència.

(FOTO DE LA PÀG 58). La majoria de vegades, la puntuació de la seqüència és

una cosa espúria (que no forma part d’allò). Puntuar una seqüència és pretendre

que aquella relació tingui una cosa que d’origen no hi és. És a dir la relació no

comença ni acaba, nomes s’hi participa, per tant la puntuació d’1 no és possible. Aleshores si apliquem aquesta cosa que no forma part de la

naturalesa de la relació, condiciona aquesta.

AXIOMA 2

2.3.4. Tota comunicació té un aspecte de contingut i un aspecte relacional. El segon classifica al primer i així per tant és metacomunicació.

D’alguns dels signes que intercanviem ens donen informació sobre el món.

Contingut: informació sobre el món.

Relació: metainformació.

�14

Per una banda hi han signes que donen dades (report) i altres signes que donen

instruccions (comand). Ex.: Va tira l’as aquest (estàs parlant de la mateixa

informació).

Funció referencial i aspecte fàtic (conatiu ho expressa malament watzlawick).

L’aspecte de contingut és majoritariament digital, mentre que l’aspecte de la relació

es majoritariament analògic. Per tant l’aspecte del contingut és verbal i el analògic

es no verbal.

2 ASPECTES

L’aspecte relacional diu de qui tipus és l’aspecte de contingut. Ex.: Dius dos cops la

mateixa cosa però de forma diferent i té per tant un to diferent, més amable o menys

amable. “Estic molt content” (pot sonar de diverses formes depén com ho entonis).

Per tant és metacomunicació, donem informació sobre el mon i alhora donem

informació del mateix contingut.

Si tenim en compte aquest dos aspectes, trobem acords i desacords en aquest

aspectes i això dona lloc a sis esquemes possibles.

Ex.:Xavier albiol millor alcalde de Badalona del 1 al 5

�15

CONTINGUT INFO

“REPORT” (DADES) REFERENCIAL

DIGITAL VERBAL

RELACIÓ METAINFORMACIÓ

“COMAND” (INSTRUCCIONS) FÀTIC

ANALÒGIC NO VERBAL

Contingut Definició de la naturalesa de la relació.

1 + +

2 - -

3 + -

4 - +

5

6

1- Els dos pensen el mateix i tenen per tant un acord en la DNR.

2- No coincideixen i a més li diu que se’n vagi a fregar. no tenen un acord en la

DNR.

3- si coincideixen però li diu que calli i no es fiqui en el tema.

4- no coincideix però vol mantenir una bona relació amb ell.

5- És una confusió entre nivells. Si fossim amics de veritat a tu també et cauria bé

l’Albiol. No et vull que pensis un altre cosa per no trencar la relació.

6- Té que veure amb la comunicació paradoxal. La capacitat per entendre com les

paradoxes ens emalalteixen. Ex.: Un pare que se li casa la filla i sent tristesa i

alegria, sentiments paradoxals. Hi ha algunes paradoxes que afecten a la veritat.

Ex.: Et diuen que ets molt bona en el treball hauries de cobrar un monton (ho diu el

jefe) i ets la que menys cobra. Ens fan acceptar com a bona una cosa que sabem

que no ho és. O per exemple dius que la prioritat teva és esta per algú però resulta

que marxes de viatge i li dius que contactara amb tu per cartes. O que li deus diners

a un amic i tu creus que no es així però t’ho qüestiones per salvar la relació. Un dels

participants posa en dubte les seves percepcions per no trencar la relació.

L’aspecte de la relació condiciona el contingut.

Lectura.

2.7. Resum Què és un model d’acció reacció? és una pauta conductista (estudia la conducta). Behaviorisme. es basa en aquest esquema acció-reacció, estímul-resposta. “Así, la comunicación como sistema no debe entenderse sobre el simpre modelo de acción y reacción”. Birdwhistell en aquest sistema no hi ha un “inici”, no veiem un sistema estímul-resposta, hi ha tres elements: reforç, estímul i resposta (feedback). Amb cada acció és donen els tres elements.

2.2 La imposibilidad de no comunicar Comunicación: unidad de conducta definida de un modo general/título genérico de nuestro estudio. [mensaje → cualquier unidad comunicacional singular o una comunicación → si no existe posibilidad de confusión] Una serie (secuenciaque tienen una conexión entre ellos y van cambiando) de intercambio de mensajes entre comunicantes, se denomina interacción (mayor que un único mensaje, pero no infinita).

�16

Comunicación → se entiende más bien como un conjunto fluido y multifacético de muchos modos de conducta (verbal, tonal, postural, etc.) todo los cuales limitan el significado de los otros. NUESTRO INTERÉS ESTARÁ CENTRADO EN EL EFECTO PRAGMÁTICO DE TALES COMBINACIONES EN LAS SITUACIONES INTERPERSONALES. Es imposible no comportarse (no-conducta), entendiéndolo como conducta es una interacción, formada de mensajes, entonces en resumen uno no puede no comunicarse. Tanto palabras como silencia siempre tienen valor de mensaje. También no podemos decir que la comunicación solo tiene lugar cuando es intencional, consciente o eficaz, porque que el mensaje emitido no sea el mismo que el recibido constituye un malentendido, pero sigue siendo comunicación. Por ejemplo, la conducta del esquizofrénico, que intenta negar que se está comunicando, con esta negación ya se está comunicando. “dilema” esquizofrénico. No es posible no comunicar-se.

2.3 Los niveles de contenido y relaciones de la comunicación Una comunicación no sólo transmite información, al mismo tiempo impone conductas [Bateson, estas dos operaciones se conocen como los aspectos referenciales y conativos de toda comunicación. REFERENCIAL: El mensaje transmite información, la comunicación humana es sinónimo de contenido del mensaje. CONNATIVO: Todo tipo de mensaje debe entenderse que es, mediante la relación entre los comunicantes. Metacomunicación → comunicación que habla de la comunicación misma. La comunicación humana tiene ambos aspectos (referencial y connativo), el primero transmite los datos de la comunicación y el segundo como debe entenderse dicha comunicación. Toda comunicación tiene un aspecto de contenido y un aspecto relacional tales que el segundo califica (según contexto y relación) y el primero es una metacomunicación.

2.4 La puntuación de la secuencia de hechos Para un observador, una serie de comunicaciones puede entenderse como una secuencia interrumpida de intercambios. Los intercambios suponen una secuencia de ESTÍMULO, RESPUESTA Y REFUERZO [Experimentador (proporcina estímulos y refuerzos (respuestas al sujeto) y sujeto (proporciona respuestas)]. Pero también se puede entender al revés, porque parece evidente que la puntuación, como esta se organiza, resulta vital para las interacciones. La falta de acuerdo con respecto a la manera de puntuar la secuencia de hechos es la causa de incontables conflictos en las relaciones. En la psicoterapia de parejas a menudo sorprende a la denominada “distorsión de la realidad” de ambos conygues.

�17

La naturaleza de una relación depende de la puntuación (quiere deir orden y organización) de las secuencias de comunicación (interacciones) entre los comunicantes.


2.5 Comunicación digital y analógica SIGNES (formen part de codigs → llenguatges) La comunicación o lenguaje digital es cuando transmitimos un mensaje de forma muy clara y precisa, en la comunicación humana es mayoritariamente el lenguaje humano (pero no exclusivament). La comunicación o lenguaje analógica es basicamente la no-verbal, que a veces se compara con la kinesia (movimientos corporales). Exemple: “Quants anys tens?” Ensenya tres dits → Això és llenguatge tan digital com analògic perquè és no verbal i molt precís perquè el analògic és majoritariament no verbal, però no ho es tot. Llenguatge verbal: digital, precís, amb unitats clarament diferenciades. Llenguatge no verbal: analògic, codigs basats en escales continues. El ser humano se expresa de ambas formas y debe decidir como combinarlos, y nos hace unicos comunicando. Semántica → significado de una unidad linguística. Sintaxis → reglas que definen las secuencias concretas de los elementos de un lenguaje de programación (SIGNOS → la manera de com s’ordenen i es seleccionen els signes). Los seres humanos se comunicacan tanto digital como analógicamente. El lenguaje digital cuenta con una sintaxis lógica sumamente compleja y poderosa pero carece de una semántica adecuada en el campo de la relación, mientras que el lenguaje analógico posee una semántica pero no una sintaxis adecuada para la definición inequívoca de la naturaleza de las relaciones.

2.6 Interacción simétrica y complementaria Una relación complementaria (diferencia) puede estar establecida por el contexto social o cultural, por ejemplo. Una relación simétrica (igualdad) se produce cuando los participantes comparten valores (edad, situación, ideologia, etc.). Hi ha dos tipus de interaccions: pseudosimètrica (un pseudònim és un fals nom, aleshores vol dir complementaria) i metacomplementària (meta significa propietat reflexiva [indica que una cosa fa refèrencia a si mateixa], aleshores vol dir que es simetrica [es disfressa de complementaria]) . Es quizá la que más se acerca al concepto matemático de función, siendo las posiciones de los individuos meras variables con una infinidad de valores posibles, cuyo significado no es absoluto sino que surge en la relación recíproca.
 Todos los intercambios comunicacionales son simétricos o complementarios, según que

�18

estan basacos en la igualdad o la diferencia.

La relació de parella és una relació simètrica, però també funciona com a metacomplementària. La relació de dos germans de 8 i 14 anye per exemple és complementaria, però quan ja tenen 40 i 46 la relació és torna metacomplememntària. Es pot tenir una relació simètrica i complementaria alhora, per exemple un home que la seva dona és també la seva superior.

AXIOMA 1

2.2.4. No és possible no comunicar-se. Qualsevol conducta comunica. Nosaltres

donem missatges de acceptació o rebuig de l’interacció (de feedback positiu i

negatiu). Ex.: Crides l’atenció a un profe per preguntar-li quelcom i et diu que si clar i

d’una manera amable, o que si però que té pressa senyalan-te el rellotge, això seria

feedback positiu. En canvi de negatiu seria si algú t’explica el seu finde i tu marxes

per la porta, un rebuig explicit. Però també és pot donar un rebuig no explícit. Es

produeix una interposició de signes, per exemple quan t’expliquen un rollo i et ve

la son, una cosa que no pots evitar. L’altre cosa que es pot fer el que es diu amb la

desqualificació de la comunicació amb canvis de temes sobtats, incongruencies,

o les contradiccions…

Es basa en l’idea de que la interacció es un procés obert (comunicació no verbal),

que no es pot obrir ni tancar, en canvi la comunicació verbal si. Per tant el què és

permanentment obert és la comunicació no verbal.

Per entendre bé aquesta idea hem de tractar alguns conceptes de la comunicació

humana en la que convinem tres tipus d’elements:

• Elements verbals


Característiques:

1. Discrecionalitat: del llenguatge discret. Volem fer referència al caràcter

distintiu del llenguatge verbal. Amb molt poca distinció, la significació és molt

notable.

Ex.: Pera, Pere. Un element molt discret que fa que tingui una gran

distinció.

�19

2. Creativitat: en el llenguatge verbal és un codi que no s’esgota mai, que

sempre està modificant-se, creixent. És a dir, per dir quelcolm, no cal que

s’hagi dit abans.


3. Reflexivitat (funció metalingüística): una cosa que és capaç de parlar de si

mateixa. AMb el llenguatge verbal, nosaltres podem traduir qualsevols cosa,

gest, etc.

Ex.: Fas un gest acompanyat de un “bff” i pots dir que era una cosa

llarga d’explicar. És a dir, es pot expressar això amb paraules. I això en

qualsevol llengua. Pots arribar a parlar del mateix codi amb moltíssima

presició.

4. Desplaçament: amb el llenguatge verbal podem parlar de qualsevol cosa

encara que hagi passat en un altre lloc i temps. Això ens permet referenciar

coses sense necessita de tenir-ho davant.


• Elements paraverbals

És un element verbal humà, però que funciona com si fos un element no verbal.

Tenen un element visual (tipogràfics i elements sonors que li donen uns matíssos

expressius diferents.

Ens interesen sobretot el sonor:

• Hi han alguns que afecten al sentit, amb l’antonació. Ex.: Dir “Avui és

dimecres” amb tons diferents, que fan canviar el sentit.

• Hi ha alguns que són presentacionals o expressius: com el to, volum,

velocitat, accent, errors… Ex.: Depen del dia que tinguem per exemple

parlarem amb un to més alegre o no, o depèn de si hem de dir una notícia o

algo important anirem més de pressa, o accents que donen a entendre d’on

som, les condicions de vida que tenim, etc… Donen informació

presentacional sobre aquell que està parlant.


• Elements no verbals

Tenen algunes característiques comunes, comppartibles. Parlem de elements molts

diversos amb caracteristiques comunes. No tenen totes però si la majoria.

�20

Característiques:

1. Simultaneïtat: realitzes diversos gestos a l’hora. No com en la verbal que

primer dius una cosa, després l’altre…

2. Interdependència verbal/no verbal: els elements verbals acompanyen i son

dependents del que es digui. No van separats. Ex.: Dic podria ser això o allo

mentres señales una cosa o un altre.

3. Més significació en una interacció (55%): el no verbal aporta més informació

que la verbal.

4. Control de la interacció (Aspecte de la relació): Ex.: Cridar l’atenció d’algú

xisclant-li els dits.

5. Canals sempre oberts (Axioma 1).

6. Especialització (ritualització): hi ha signes, gestos, etc., que estan fets per a

realitzar-los en moments concrets.

7. Informació indèxica o presentacional: una part important que fa és donar

informació sobre el ara i aquí del emissor, és a dir el present de la interacció.

Per exemple, el anim emocional, o qui és qui (com el nostre aspecte)...

8. Funció expressiva: l’expressivitat té a veure amb la no verbal. Ex.: Donar

consol parlant tres hores o donar una abraçada. La capacitat expressiva que

té és molt significativa.

9. Elements culturals:

1. Alguns dels petits gestos són genètics. Ex.: Com el somriure de nens

petits.

2. Però hi ha d’altres que són culturals. Després aprenem a somriure

culturalment, dotats d’intenció.


Elements no verbals: BLOCS

Tres blocs:

1. Temps i espai


ESPAI

• Expressió del poder:l’espai expressa el poder normalment.

Ex.: El profe té tot un espai mentre que nosaltres una cadira.

�21

• Pes cultural: institucionalització. Institucionalitzem un espai, és a dir li dotem

d’uns certs aspectes, de que s’ha de fer en un espai. El que hi fem funcionara

d’una manera o un altre per tant. És interdependent.

Ex.: Aula, es fa classe. Menjador, es dina.

• [Distància interpersonal]


TEMPS

EDWARD HALL: ha tingut intuicions sobre el temps

• Cultures monocròniques: veuen el temps com un continuu, com una

seqüència, una cosa que passa darrera de l’altre. Són les cultures que s’han

inventat la planificació. Nord i centre Europa, USA i cultures orientals en bona

part. Això té efecte en l’organització de les persones.


• Cultures policròniques: el temps es veu com un espai ocupable. En general

són cultures que planifiquen menys (els fa bons en improvitzar). L’ordre

jeràrquic és més discutible i relaxada. Les relacions personals és fan més

importants a l’hora de trobar feines per exemple.


La valoració que donem al temps és cultural, per tant l’impressió que donem arrel

d’aquets és cultural també.

2. Objectes

Els objectes comuniquen.

(INDICI) Té un valor presentacional.

Ex.: Veus arribar a una persona en un cotxe que es car ja et diu quelcom.

(EMBLEMES) Té un halo simbòlic perquè et diu que aquella persona és rica.

Símbol [Barthes] perquè el cotxe ha establer símbol de luxe i d’un estatus.

Amb el temps aniran canviat ja que és cultural.

3. Cos humà

◦ Distàncies interpersonal: és un element cultural, però si tenen

diversos nivells. Poden ser super agradable si és dessitjat o molt

incòmode si no és dessitjat. No en som molt conscient de quines son

les distàncies, però sí que les notem. També és molt negociada, i

�22

tolerem certs aspectes que en altres situacions no ho faríem. És a dir,

tolerem allò que és invasiu, com quan vas amb el bus i algú s’asseu al

teu costat.


En trobem quatre:

• Distància íntima

• Distància personal

• Distància social (o semipública)

• Distància pública


◦ Aspecte físic

Valors:

• Valor presentacional: que presenta l’emissor. Em presento.

• Valor fàctic (aspecte de la relació): disponibilitat al contacte: te a veure amb el

control de la relació. Alguns aspectes fàctics determinen un feedback més

negatiu o més positiu. L’aspecte físic pot donar infromació de si per exemple

vols parlar en un moment (portes cara tapada amb cabell). Té a veure per

tant amb una idea de rebuig per a parlar o no.

• Valor de credibilitat: descriminació comunicativa (prejudicis estètics, radical,

social, etc.): és un element que marca el poder, en termes de si et creuran o

no. Això provoca factors de discriminació comunicativa. I això va marcat pel

nostre aspecte físic. Nosaltres adjudiquem quina mena de persones tenen

credibilitat. Els aspectes que tenen més a veure amb la credibilitat són els

que no podem controlar, com defectes físic.

Ex.: Expliques quelcom preocupant que t’ha passat però tothom s’ho

pren a conya.

Subcodis: Nosaltres com a persones ens tunejem. El propi cos té elements

controlables i altres que no, en els que puc prendre desicions o no.

• Aspectes sota control voluntari (el cabell llarg o no, ungles llargues o no…)

• Aspectes menys controlables (altura, color ulls, tenir una complexió física

determinada, el color de pell, ser home o dona).

�23

• Orientació del cos


Angle respecte dels altres:

• De cara: dona una sensació d’intimitat o al revés d’agressió.

• 90 graus: tenim una actitud col·lavoradora o coperativa. Però depèn de dues

persones això.

• Més de 90 graus: feedback negatiu.


POSTURA: → Regulació de la infromació (metainformació fàtica)

Inclinació endevant/enderrera:

voler parlar/ voler escoltar

ordenar/interrogar/explicar

Canvi de postura: vincles amb el llenguatge. Per parlar d’una cosa i canvio a un altre

tema, el llenguatge verbal em va canviar la postura.

Ex.: I el tema tres acaba així… Us enrecordeu ara que hi penso de la Maria? (ha

canviat de posició quan ha dit això nou)

Eco de les postures: postures congruents. És un element inconscient que marca

connexió psicològica. Les postures es copien, es repeteixen.

Ex.: A classe estan unes noies ajegudes igual i orientades a la mateixa

manera.

→ Estats i motivacions: Tensió vs relaxament:

Espatlles encorbades vs Cos obert

Braços plegats vs Braços oberts

Que tenen a veure amb si et sents en tensió o relaxat.

→ Interacció amb l’espai i els objectes (mobles, etc)

Tenim molta gesticulitat vinculada als objectes, que sense el objecte no

tenen sentit. Fer el gest de estar recolçat en una barra agafant un got, no té

gaire sentit sense ells.

�24

→ Ritualització o especialització de postures.

Hi han unes certes postures que estan determinades a certs usos.

• Rostre i cap

EL CAP:

• Orientació del cap: regulació de la interacció.

Ex.: Mires a algú per escoltar-lo.

• Moviment secs del cap: assentiment (nod): que té un punt de feedback.

• Moviments ràpids: desig de parlar. Ës a dir algu que assent molts cops quan

estan parlan de algo es per que ell vol dir també quelcom.

EL ROSTRE:

• 1.000 expressions facials diferents possibles

◦ Metainformació reguladora (vas fent cares per expressar que

t’extranya algo per exemple)

◦ Estats i emocions combinables: alegria, fastig, etc. Amb la cara jo puc

mostrar més d’una emoció a l’hora.

◦ Ambigüitat i complexitat. 


• Zones del rostre (subbloc):

◦ FRONT I CELLES (front arrugat; feedback): té element de tensió i

relaxament, que ens pot donar sensació de preocupació. També poden

donar signe de aprovació o no.

◦ ULLS I MIRADA: 


→ Dilatació de les pupil·les: que marca interès / Moviments dels ulls: és un signe de

nerviosisme. No és controlable.

→ Contacte visual

• Mirades mútues: és un signe de connexió, de ben estar.

• Tabú sexual: direcció de la mirada (centre d’interès). Quines son les parts del

cos dels altres que estem condicionats a mirar i quant de temps. Això genera

qüestions dins de la relació.

�25

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 54 páginas totales
Descarga el documento