Arqueologia, Apuntes de Arqueología
gabito-8
gabito-8

Arqueologia, Apuntes de Arqueología

DOC (2 MB)
45 páginas
50Número de descargas
96Número de visitas
93%de 16 votosNúmero de votos
5Número de comentarios
Descripción
Asignatura: Arqueologia, Profesor: Anna Maria Rauret Dalmau, Carrera: Història, Universidad: UB
100 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 45
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 45 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 45 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 45 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 45 páginas totales
Descarga el documento

TEMA 1: CONCEPTE D’ARQUEOLOGIA

1.1 CONCEPTE D’ARQUEOLOGIA Tradicionalment el mot arqueologia ha estat emprat per parlar de dos conceptes diferents: la tècnica arqueològica i l’arqueologia com a disciplina. Definició de l’Enciclopèdia Catalana: Arqueologia: manera de fer història utilitzant tots els vestigis materials deixats per l’home. Per tant es converteix en una ciència imprescindible per explicar com eren, quina organització tenien, quins costums regien... els pobles sense escriptura i també resulta molt útil per les etapes amb documentació. No podem entrar en el debat de què és més important si les fonts escrites o l’arqueologia, ja que aquestes dues maneres de fer història són complementàries i tenen una voluntat diferent: les fonts escrites tenen la voluntat de perdurar, mentre que no la té tant l’arqueologia, la major part de les restes arqueològiques perduren accidentalment. Tampoc no podem entrar en debats sobre què és més objectiu, ja que tan un document com una resta arqueològica són objectius, mentre que la interpretació que se’n faci és més subjectiva. Tal com s’havia dit hi ha dos conceptes que s’inclouen en el mot arqueologia: F 0 9 F 0la vessant humanística com a disciplina històrica. Vol explicar el passat, el seu

significat. F 0 9 F 0els mètodes experimentals, el conjunt de mètodes per assolir uns objectius. Les

tècniques que s’han desenvolupat per poder explicar el passat.

1.2 OBJECTIUS DE L’ARQUEOLOGIA. El principal objectiu de l’arqueologia és explicar els aconteixements del passat a partir dels vestigis materials. Això implicar que els límits de la disciplina són immensos (des dels orígens de la humanitat fins avui). Podríem dir que hi hauria 3 nivells: F 0 9 F 0Identificació: què és el vestigi? Com és? Quan es va produir?. És el nivell de l’anàlisi

formal, localitzar l’artefacte en el temps i l’espai. F 0 9 F 0Funció: determinar perquè van servir uns vestigis. De diverses maneres: per la forma,

la comparació... Permet planificar altres estudis per arribar a relacionar-ho amb la vida quotidiana, o per explicar com vivien...

F 0 9 F 0Explicació: explicar, entendre com les cultures han anat canviant, evolucionant... veure

com evoluciona, quines són les fases de cada cultura. Relacionant-ho amb la informació d’altres camps per arribar a una explicació: fonts escrites, estudis ambientals, geològics...

1.3 LES ARQUEOLOGIES Cal compartimentar l’arqueologia per poder estudiar els diversos aspectes que engloba. Els criteris de compartimentació parteixen de diferents òptiques, en última instància sempre mana la cronologia: .1 Especialització temàtica: arqueologia de la mort; arqueologia del paisatge, arqueologia

hidràulica... .2 Procediment d’investigació: arqueologia experimental .3 Condicions del medi: arqueologia subaquàtica, arqueologia aèria... .4 Periodització cronològica. No podem creure que aquesta compartimentació és independent de la cronologia. No tan en arqueologia subaquàtica i aèria perquè domina més la infrastructura i la preparació del personal, calen moltes inversions humanes i materials. Així hi ha un centre que té el control sobre tot el patrimoni subaquàtic, amb l'assessorament corresponent per cada periodització.

Arqueologia

PAGE 46

1.4 PERIODITZACIÓ CRONOLÒGICA. Cal que tinguem present que aquesta periodització és convencional i eurocèntrica. ()a Prehistòria: És la que estudia les societats àgrafes (no actuals que les estudia

l’antropologia). A la Península Ibèrica es situa des de l’aparició dels primers homes fins el 1.100 aC quan els fenicis van fundar la ciutat de Cadis.

()b Arqueologia protohistòrica: La protohistòria és un concepte transicional, el període que va des de la no escriptura fins a l’escriptura. Té com a objecte d’estudi les societats en fase de deixar de ser agrafes per passar a utilitzar l’escriptura. Alhora també inclou els pobles que estaven en contacte amb societats que tenen escriptura i aquells que tenen una escriptura no desxifrada. A Orient abarcaria aproximadament el període que va fins a finals del IV mil·leni. Mentre que a la Península Ibèrica s’inicià el 1100 aC i acabà al segle II aC amb la incorporació de part d’Hispània al món romà. Per exemple a la Península Ibèrica hi ha els ibers, celtes, celtibers, galaics... Aquests pobles també tenen altres trets comuns com que:

- són societats que desenvolupen centres urbanístics protourbans el que implica que tinguin una consciència de col·lectivitat, de crear uns instruments per la vida col·lectiva... - són societats en les que es fa evident una gran especialització del treball. - hi ha un gran desenvolupament de la metal·lúrgia amb la generalització de l’ús del ferro (ibers). - tenen una intensa activitat comercial a llarga distància. - apareix l’intercanvi monetal - hi ha vestigis de jerarquització social per l’anàlisi dels llocs d’habitat i per les necròpolis (aixovars més rics o més pobres). => Aparició de formes polítiques centralitzades i complexes.

A la Península Ibèrica des del Bronze Final amb la fundació de Cadis pels fenicis fins al segle II aC quan part d’Hispània s’incorpora al món romà es pot considerar que està a la protohistòria, principalment la zona del sud i llevant peninsular que van patir l’aculturació fenícia i grega. Es podria dir que al nostre país hi ha una llarga tradició en arqueologia protohistòrica ja que és la que ha rebut més interès, juntament amb l’arqueologia clàssica.

()c Arqueologia del Pròxim Orient: Té com a objectiu d’estudi el naixement de la civilització, entre el IV mil·leni i el canvi d’era. No té una tradició investigadora a l’estat espanyol, en canvi sí que està molt present a Alemanya, França, Regne Unit, Estats Units... A Espanya només hi ha alguns investigadors puntuals: Padró, Del Olmo i Molist... L’arqueologia del Proper Orient es basa en un concepte crono-geogràfic, és l’estudi de les societats del vell món de les que en coneixem l’escriptura i que estan situades en una àrea molt concreta: Àsia Menor, Anatolia, Egipte, Sinaí, Mesopotamia... Dins de l’arqueologia del Proper Orient hi ha moltes disciplines especialitzades: egiptologia, asiriologia... Aquesta vessant arqueològica es va iniciar amb l’expedició de Napoleó a Egipte, amb el descobriment de la Pedra Roseta que va permetre descobrir el llenguatge jeroglífic i això va permetre ordenar faraons i dinasties i per tan crear una cronologia que va ser la de referència per tota aquesta etapa prehistòrica a la resta del continent europeu (abans

Arqueologia

PAGE 46

del descobriment de les datacions per carboni 14). Aquesta expedició va ser una revolució ja que inicià una revolució per voler investigar aquest món, alhora que també li donà un tarannà molt col·leccionista. Dins aquest apartat també s’hi inclou l’arqueologia bíblica que en els darrers temps ha tingut un gran impuls gràcies a la seva voluntat de justificar l’existència de l’estat jueu, actualment l’arqueologia bíblica s’ha convertit en l’arqueologia nacional del poble jueu.

()d Arqueologia clàssica: Té com a objectiu d’estudi Grècia i Roma i les zones que van ser colonitzades per aquestes civilitzacions. El seu inici el situaríem entre el 776 aC. (els primers Jocs Olímpics) i el 753 aC. (data oficial de la fundació de Roma) i el final el 476 dC. amb la caiguda de Roma. A efectes de recerca es separa entre món clàssic i antiguitat tardana (des de finals del segle III fins el 711 a la Península Ibèrica). L’arqueologia clàssica és la degana de les arqueologies. Els inicis de l’arqueologia van lligats a l’interès pel món clàssic durant el renaixement. Hi ha interès per recuperar materials de l’antiguitat clàssica, no és un interès científic, només busquen els vestigis estètics i que es poden vendre en el mercat del col·leccionisme. Aquest interès, que molt després serà científic, obrí el camí vers aquest sentit, però de manera molt lenta. L’arqueologia clàssica va ser la única arqueologia fins al segle XIX. Al segle XIX van ampliar els límits geogràfics de l’arqueologia i també els límits cronològics => descobriment de la prehistòria, amb el descobriment de la veritable antiguitat de l’home van haver de redefinit el terme arqueologia i l’arqueologia de Grècia i Roma va rebre el nom d’arqueologia clàssica. Però durant el segle XIX no hi va haver una transformació en els aspectes metodològics, això no es va produir fins ben entrat el segle XX quan l’arqueologia clàssica va començar a demostrar preocupació per millorar la seva base metodològica. A Catalunya aquesta preocupació va entrar de la mà del professor Lamboglia, que va començar a aplicar l’excavació estratigràfica dels prehistoriadors => demostrà la importància de tots els vestigis materials, no només dels més bonics. Això arribà a Catalunya a finals dels anys 40. A partir d’aquí l’arqueologia clàssica ja va tenir un mètode estratigràfic, ja tenia nous mètodes d’excavació.

()e Arqueologia medieval: Té com a objecte d’estudi el món medieval que s'estén des del 476 fins el 1453 (caiguda de Constantinoble en mans dels musulmans) i el 1492 (el descobriment europeu d’Amèrica). A efectes de recerca el període està subdividit entre Alta Edat Mitjana on es pot observar una clara influència de l’església, la caiguda de l’estat romà, la conquesta àrab de la Península Ibèrica... i la Baixa Edat Mitjana on el desenvolupament de l’arqueologia és més recent perquè és un període en el que ja hi ha més documentació. L’arqueologia medieval es desenvolupà com a ciència més tardanament, al nostre país el seu principal impulsor va ser el professor Riu.

()f Arqueologia d’Al-Andalus: Desenvolupa l’arqueologia d’aquesta societat islamitzada. És una especialitat que es desenvolupà tard. Des del segle XIX es van començar a recuperar monuments com l’Alhambra o la mesquita de Córdoba... però la seva consolidació com a disciplina és recent, de mitjans del segle XX quan van aparèixer investigadors puntuals interessats pel tema com Torres, Gómez Moreno...

Arqueologia

PAGE 46

()g Arqueologia post-medieval o de les societats modernes: entre el segle XVI i XVIII. Té molt poca tradició, no ha arrelat a Europa. S’inicià a Anglaterra a mitjans del segle XX com a prolongació dels estudis medievals, per cercar les restes que expliquen la història de l’economia anglesa després del segle XV. Però va a remolc de les circumstàncies (com al Born). Al País Basc hi ha hagut algun programa de recerca.

()h Arqueologia industrial: és la que estudia el món contemporani, des de 1800 en endavant. És una disciplina molt recent que va aparèixer a la Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial quan hi va haver canvis a nivell industrial i va iniciar-se una sensibilització popular per les restes, sobretot el 1961 quan van enderrocar el pòrtic d’una estació anglesa => es van iniciar les demandes per mantenir el patrimoni industrial. És una ciència desenvolupada a la Gran Bretanya i als Estats Units. En molts casos no requereix una excavació, sinó tasques de conservació i de donar utilitat als diversos espais. A l’estat espanyol no hi ha programes que desenvolupin el tema.

1.5 FONTS DE L’ARQUEOLOGIA. Qualsevol resta material és susceptible de ser font històrica amb les mateixes garanties científiques que les fonts escrites. Dins d’aquest enorme grup de vestigis materials n’hi ha alguns que tenen la seva metodologia: les fonts artístiques, les fonts epigràfiques, les numismàtiques, etnogràfiques... Són categories d’evidències que tenen un camp de recerca especialitzat. Alhora també s’han de tenir en compte les fonts escrites o documentals (les fonts primàries i les fonts secundàries) i les fonts verbals i la toponímia. No sempre els vestigis materials han tingut importància; per exemple al Renaixement només es tenien en compte les restes més estètiques. Amb el temps es va ampliar la quantitat de vestigis que es guardaven i es van començar a estudiar els monuments i restes espectaculars com els megàlits (al segle XVIII es dibuixen i s’estudien). Ja al segle XIX amb el descobriment de les restes del Proper Orient i de la Prehistòria es va ampliar els límits geogràfics i cronològics de l’arqueologia => interessen més vestigis. Tot i això hi havia discriminació alhora de seleccionar els vestigis, hi ha la tendència a guardar els vestigis singulars, per omplir vitrines. Actualment qualsevol vestigi és font històrica: la ceràmica, l’utillatge agrícola, el pol·len, el carbó... És molt recomanable recórrer a especialistes de cada tema, cal integrar totes les disciplines. F 0 9 F 0Les restes materials a estudiar no només són aquelles que sorgeixen en una excavació ja

que l’excavació és un mètode per obtenir informació i s’han d’estudiar totes les restes, també aquelles que mai han estat enterrades.

F 0 9 F 0També cal tenir en compte que l’arqueologia només treballa amb part de les restes

(aquelles que casualment s’han conservat) per tant dona una visió parcial, mai ho podem perdre de vista.

F 0 9 F 0Dins dels vestigis materials també hi entre les obres d’art => ser una obra d’art no

implica no ser objecte arqueològic => són especialitzacions complementàries. F 0 9 F 0Les fonts epigràfiques i numismàtiques

F 0 9 F 0L’epigrafia estudia les inscripcions sobre materials durs, el suport és un material i

per tant forma part de l’arqueologia i alhora és text és important per datar i per entendre moltes coses per tant epigrafia i arqueologia han d’anar lligades.

F 0 9 F 0La Numismàtica estudia les monedes (van aparèixer al segle VII aC) amb valor

legal d’intercanvi i també és una disciplina amb una metodologia pròpia. F 0 9 F 0Les fonts textuals:

Arqueologia

PAGE 46

F 0 9 F 0Fonts primàries: directes com Vitrubi, són contemporanis del moment, són un

testimoni directe. F 0 9 F 0Fonts secundàries: monografies, informes d’excavació...

F 0 9 F 0Fonts verbals: per l’arqueologia americana són molt importants, són històries

transmeses oralment que contrastades amb l’arqueologia poden arribar a explicar la història d’una cultura.

F 0 9 F 0La toponímia és l’estudi dels noms dels llocs, pot ser la versió fossilitzada d’un nom

antic (Tarragona de Tàrraco...) o noms que indiquen la presencia de vestigis antics: Coll del Moro, Cova del Tresor, Via de la Plata, Castellà, Castellón... => la toponímia dona pistes sobre els vestigis.

Arqueologia

PAGE 46

TEMA 2: EL JACIMENT

2.1 Què és un jaciment arqueològic? 2.2 Categories d’evidències que conformen un jaciment: - artefactes i estructures.

- ecofactes - context

2.3 Processos postdeposicionals que determinen: què queda i com queda. 2.3.1 Processos postdeposicionals culturals (quan intervé l’home):

Processos postdeposicionals culturals que reflecteixen el comportament en la mesura que el pas de ser un lloc d’habitat a ser un jaciment es pot produir de moltes manes: no és igual un abandonament que una fugida.

Processos postdeposicionals que reflex què passa després => l’home destrueix jaciments.

2.3.2 Processos postdeposicionals naturals: la natura determina l’enterrament subtil o gradual. Determinar què queda i què no segons les condicions naturals i els objectes a conservar.

2.1 EL JACIMENT: Cal localitzar les restes, excavar-les, analitzar-les i interpretar-les. Jaciment: lloc on hi ha restes materials que indiquen algun tipus d’activitat humana. Algunes restes mai han estat tapades per tant hi ha jaciments que mai s’han perdut, però la major part de les vegades els jaciments estan coberts. Aquestes restes poden tenir una entitat molt diferent, quan hi ha 1 sol vestigi s’ha de considerar com una troballa aïllada, no com a jaciment. Quan un objecte està en la posició original on s’amortitza direm que es troba en situació primària, mentre que un objecte desplaçat està en situació secundària. Cronològicament parlem de jaciment per aquelles restes normalment enterrades per contraposició a monument; però els monuments també són objecte d’estudi de l’arqueologia.

2.2 Categories d’evidències que conformen un jaciment

2.2.1 Artefactes i estructures: Els artefactes són materials, objectes mobles fabricats per l’home independentment del material del qual estiguin fets. Un objecte material per si mateix conté informació i pot ser objecte d’anàlisi des e diversos punts de vista (decoració, funció, epigrafia, materials que contingués...).1 Les estructures també inclouen un gran ventall de tipologies: forats, cases, terres... En si mateix també tenen informació importants: funcionalitat, tipus de construcció, capacitat econòmica, organització social...

2.2.2 Ecofactes: Són les restes orgàniques i medioambientals: fruites, animals, sediments, paràsits, carbons... Amb els seus estudis, de desenvolupament recent, podem arribar a conèixer moltes informacions relatives a l’entorn ecològic. Aporten informació sobre la dieta comparat amb els estudis de les restes humanes (carències nutricionals, dieta...) també sobre l’utillatge (atuells per conservar, guisar, menjar els aliments...). També permet

Arqueologia

PAGE 46

1 Pel món anglosaxó dins la denominació artefactes també inclou les estructures.

conèixer el paisatge i l’entorn on vivien aquestes societats (la zona de Granada i Almeria a l’Edat del Bronze eren boscos frondosos, des d’aquell moment es va iniciar una desforestació que ha acabat produint el paisatge actual). L’entorn del jaciment és molt important per entendre com vivien, així cal recuperar totes aquestes restes per interpretar el conjunt.

2.2.3 Context: Comprendre el context és bàsic, cal enregistrar-lo per no perdre la informació. Un artefacte no està aïllat, cal conèixer el nivell immediat que l’envolta, els sediments i la posició de la resta. També cal veure l’associació entre les diferents troballes. Si no coneixem tots aquests elements no podrem extreure tota la informació i podríem arribar a conclusions equivocades. Amb el descobriment de la prehistòria Boucher de Petres observà que en el mateix estrat geològic hi havia animals extingits i artefactes humans => els orígens de l’home són molt arcaics => importància del context. L’alteració del context per causa de l’home altera els resultats.

2.3 PROCESSOS POSTDEPOSICIONALS: Els processos postdeposicionals determinen la forma en que queden enterrades les troballes i com queden.

2.3.1 Processos postdeposicionals culturals: L’home intervé en què queda i com queda.

Processos postdeposicionals culturals que reflecteixen el comportament: La confecció d’un artefacte implica que aquell objecte ha hagut de passar un cicle: Per exemple un caçador feia 4 activitats diferents que poden deixar restes al registre (en qualsevol de les seves fases)

1. Buscar sílex. 2. Tallar el sílex 3. Utilitzar la punta de sílex per caçar. 4. Llençar la punta de sílex trencada després del seu ús.

Quan excavem els vestigis que trobem poden estar en qualsevol d’aquestes fases, no tenen perquè passar per totes quatre. Per exemple per fer un vol de ceràmica cal:

.1 Buscar l’argila

.2 Manufacturar el vas

.3 Distribuir-lo

.4 Utilització Tot vestigi té un cicle que no té perquè complir sencer, no tots els materials arriben al final. També cal tenir en compte que hi ha objectes que van ser dipositats amb voluntat de que perduressin com els aixovars dels enterraments (encara que n’arriben pocs perquè hi ha hagut molts saqueigs.

Processos postdeposicionals que reflex què passa després: Per exemple Empúries va ser una ciutat abandonada que a partir del segle XIX va començar a patir l’acció dels clandestins que van expoliar les necròpolis deliberadament (accions que actualment encara no s’han aturat). També en

Arqueologia

PAGE 46

època antiga van haver-hi intents d’esborrar la memòria d’alguns períodes històrics com el regnat de Calígula o de Akhenatón.

2.3.2 Processos postdeposicionals naturals: És molt important la sepultació de les restes ja sigui sobtada o lenta. Les condicions medioambientals també afecten a com és el vestigi, pot afavorir la conservació o destruir- ho tot. També influeix molt el material amb que està fet l’objecte: material orgànic o inorgànic:

1. Materials inorgànics: • Pedra: no acostuma a presentar problemes, pot tenir més o menys resistència.

Encara que algunes vegades pot desaparèixer com a conseqüència de l’expoli. • L’argila crua, el tovot és un material de construcció molt emprat que presenta

un bon estat de conservació si s’ha cuit per un incendi, sinó es desfà i alhora d’excavar només el podem identificar, però no conservar.

L’argila cuita sí que es conserva, igual que els morters. La ceràmica en el món protohistòric i romà es converteix en el millor element de datació.

Metalls: l’or, la plata, el plom... tenen una conservació bona, però no acostumen a arribar per culpa de l’expoli. El coure, el bronze i el ferro resisteixen molt malament, el seu estat de conservació depèn del tipus de sòl, si és més àcid la conservació és pitjor.

2. Materials orgànics: La conservació dels materials orgànics a la nostra zona no és molt bona, depèn de l’entorn, del clima, de la influència de les catàstrofes ocasionals... Determinats sols destrueixen ossos, fusta... només deixa la impronta. Mentre que en d’altres ocasions un sòl determinats afavoreix la conservació, com sòls amb petroli. En general el clima temperat d’Europa no afavoreix la conservació, excepte en casos excepcionals. A Vindolanda, una fortificació romana a Gran Bretanya, es van trobar cartes escrites sobre fusta del 100 dC conservades perquè el sòl va crear bosses hermètiques, sense aire, i a més és una zona de falgueres que creen una substància que esterilitza el sòl. També les catàstrofes naturals poden afavorir la conservació. En línies generals els materials orgànics aguanten en situacions ambientals extremes: aridesa, zones gelades o pantanoses...

Diapositives: exemple d’edificis mai sepultats com el Panteó, el Coliseu, el Mercat de Trajà... => també gràcies a la reutilització. Exemple de conservació de cases romanes perquè encara hi viu la gent... Història de les excavacions a Troya (hi ha fases des del IV mil·leni fins a època romana.

Arqueologia

PAGE 46

TEMA 3: LA PROSPECCIÓ

Un jaciment es pot localitzar de maneres diferents: perquè mai hagi desaparegut, de manera casual o perquè es conservava el record de la seva existència, o perquè s’hagin produït troballes casuals que apunten cap a un lloc concret on es manté el record (com Pollentia, Emporion...)... En altres casos els jaciments es busquen deliberadament => hi ha mètodes per fer-ho => mètodes de prospecció.

3.1 QUÈ ÉS LA PROSPECCIÓ Alhora d’obtenir dades arqueològiques s’utilitzen dos mètodes complementaris: la prospecció i l’excavació. Prospecció: conjunt de treballs de laboratori i de camp no destructius que tenen com a finalitat descobrir els jaciments d’una àrea determinada seguint criteris geogràfics. Consisteix en reconèixer superficialment el terreny. És un mètode incorporat a l’arqueologia espanyola en moments recents. Fins els anys 70 no es començà a treballar amb el reconeixement superficial i les tècniques de prospecció. Ara la prospecció està ben considerada perquè proporciona dades molt importants. Aporta dades diferents a les que aporta l’excavació.

3.2 FINALITAT DE LA PROSPECCIÓ: La prospecció té 3 objectius bàsics (que poden donar-se aïlladament o els tres alhora)

3.2.1 Elaboració de la carta arqueològica: El reconeixement del terreny és important per saber la riquesa del patrimoni històric d’una zona per fer la carta arqueològica. Saber el patrimoni arqueològic és important per requalificar terrenys o saber què fer amb les diverses zones.

3.2.2 Resolució de problemes històrics: per exemple per entre l’evolució del territori al llarg del temps, els patrons de poblament per la instal·lació d’una ciutat romana; la identificació de les restes que testimonien la parcelació del terreny.

3.2.3 Preparació d’una excavació: la prospecció no implica excavació, ara gairebé totes les Comunitats Autònomes obliguen a fer prospeccions abans d’excavar perquè permet fer una avaluació aproximada del jaciment i si permet resoldre problemes o no, o per decidir quin és el millor lloc per excavar. Permet saber si el jaciment és el més indicat per resoldre un dubte. Com que l’excavació és molt cara no es pot fer sense saber què podem trobar. La prospecció també ajuda a saber el potencial estratigràfic i per tant els diners que pot costar una excavació. També permet veure la problemàtica del jaciment i formar l’equip d’excavadors adequat. Així que la prospecció és molt important pel pla científic i infrastructural.

3.3 METODOLOGIA Hi ha dues fases diferenciades: una fase de laboratori, prèvia; i una segona fase d reconeixement de camp.

3.3.1 Anàlisis de laboratori

Arqueologia

PAGE 46

A la fase de laboratori cal controlar la informació que existeix sobre la zona que ha de ser reconeguda superficialment.

3.3.1.1 Fonts documentals: s’han d’estudiar les fonts antigues, les fonts modernes, els estudis que hi hagi sobre el tema, els canvis del terreny. Hi ha investigadors que prefereixen no consultar aquesta informació per no deixar-se influenciar sobre el seu treball de camp.

3.3.1.2 Mapes: s’han de buscar mapes per poder situar les troballes. Una de les fonts principals són els Instituts Cartogràfics on hi ha suports informàtics. Al principi és recomanable començar amb un mapa d’escala 1:50.000 i després utilitzar escales més reduïdes per les zones que més ens interessen. També poden ser molt útils els mapes antics per situar i veure l’estat del terreny: desviament de rius, la línia de la costa...

3.3.1.3 Toponímia: La toponímia pot estar relacionada amb les restes arqueològiques. Per exemple qualsevol lloc que es digui el moro o noms de construccions com castell, Castelló, Castellar... o noms relacionats amb metalls, monedes, tresor... A vegades aquests noms només són orals i s’ha d’estudiar la memòria oral.

3.3.1.4 Foto aèria2: Les fotografies aèries poder tenir una finalitat arqueològica. Si s’han de fer les fotografies de l’àrea a prospectar expressament és molt car així que habitualment s’utilitza la cobertura aèria del país. Les seves possibilitats van ser descobertes per l’aviador anglès Crawford en la Segona Guerra Mundial quan es va adonar que les fotografies aèries fetes des d’aeroplans i globus podien oferir una perspectiva general dels monuments històrics. Els resultats poden ser especialment significatius a la plana centre-europea. Mentre que a la Península els resultats són més limitats pel relleu i pel clima semi-àrid. La fotografia aèria ens dona unes improntes de vestigis gairebé enterrats o enterrats del tot. És un mètode basat en la consideració de 3 factors:

• Si una construcció no està del tot enterrada es veuen les ombres dels murs. • Si hi ha restes enterrades en un camp d’herba es poden veure les ombres que

projecte el fullatge més alt (així es poden identificar foses) i es veuen les zones amb un fullatge més baix (on hi ha murs o paviments).

• Les gelades també permeten veure les estructures (on hi ha murs o paviment la capa de gel és més prima i es desfà més ràpidament).

• També hi ha diferències de la coloració del terreny per l’existència d’estructures lligades amb pedres i morter.

Una altra modalitat són les fotos preses des de satèl·lits, però no s’utilitza gaire perquè les escales són massa grans, només permet identificar estructures enormes.

3.3.2 Treball de Camp:

3.3.2.1 Prospeccions extensives El treball de camp està basat en l’examen del terreny. Les prospeccions organitzades no es van començar a posar en pràctica fins els anys 60; anteriorment només hi havia algunes busquedes puntuals a l’entorn d’altres jaciments. A partir dels anys 60 es comencen a realitzar prospeccions més organitzades, es seleccionen àrees

Arqueologia

PAGE 46

2 Veure www.univie.ac.at/luftbildarchiv

geogràfiques o administratives actuals i s’examinen llocs amb restes amb l’objectiu d’identificar jaciments importants per la protecció del patrimoni. A partir dels any 80 les prospeccions van passar a ser contemplades com a un mètode de l’arqueologia per la llei, igual que l’excavació. Així que per fer prospeccions era necessari demanar una autorització: cal fer un projecte, posar-ho en coneixement de l’Ajuntament pertinent, demanar l’autorització dels propietaris afectats. Aquests primers projectes de prospecció són les anomenades prospeccions extensives (no busquen tots els jaciments d’una zona, intenten localitzar els més importants).

3.3.2.2 Prospeccions intensives A la mateixa època es van posar en pràctica procediments de prospecció més acurats que tenen l’objectiu de localitzar tots els jaciments d’una zona determinada, per fer això agafen totes les restes, tots els vestigis, perquè no s’escapi res. Per fer una prospecció intensiva cal organitzar-se per reconèixer tota la zona exhaustivament. Per fer això es seleccionen àrees relativament petites i es divideixen en quadrats de 5 per 5 metres i s’assigna un prospector a cada quadrat. Una altra estratègia és repartir els prospectors en distàncies equivalents i així revisar totes les zones (com en passadissos). Hi ha factors que faciliten la prospecció com per exemple que hagi plogut i el terreny estigui moll o que es faci a les primeres hores del dia, ja que hi ha més bona visibilitat (en canvi al migdia és més complicat). El mètode consisteix en recollir totes les evidències d’un jaciment => mètode molt lent. Hi ha formules per obtenir resultats en grans àrees: la freqüència del pentinat pot ésser més ample o es poden explorar àrees restringides i aplicar-ho a àrees més grans => això és el Mostreig. És aplicar la prospecció intensiva en petites àrees seleccionades i extrapolar els resultats a àrees més grans. El mostreig pot ser:

Mostreig aleatori: seleccionar superfícies petites, la superfície a prospectar es divideix en quadres de 100 per 100 metres, s’escullen alguns quadres que es prospectaran intensivament i es col·loquen 5 prospectors a cada quadre. Els quadres s’escullen sense cap criteri, per sort. Després un cop s’han prospectat s’extrapolen les conclusions a tota la zona.

Mostreig sistemàtic:

Alineat: segueix una constant per seleccionar el quadre: el central, un si un no, tres no un si... sempre seguint els eixos.

No alineat: no es segueix un criteri d’alineació per escollir el quadre on s’ha de fer el mostreig dins de la subdivisió.

3.4 RECOPILACIÓ DE LA INFORMACIÓ Un cop localitzat el jaciment en superfície s’han de descriure amb un sistema de fitxes. Bàsicament el més important són els materials. Cal tenir present que hi ha un marge d’error, que la prospecció no sempre ens mostra el que hi ha enterrat, per això cal saber la història del lloc, si hi ha hagut molta erosió o grans moviments de terres o rebaixaments importants que puguin haver traslladat els materials. Les remodelacions modernes poden haver provocat desplaçaments de terres i materials.

Arqueologia

PAGE 46

En quant al tema de què fer amb els materials obtinguts en una prospecció hi ha qui diu que s’han de deixar en el lloc on s’han trobat, mentre que hi ha altres especialistes que afirmen que s’han d’extreure perquè no es perdin, es desplacin o desapareguin. A la pràctica deixar el material sobre el terreny alenteix el procés d’inventariar-ho tot. Així que s’opta per descriure acuradament els materials trobats i agafar mostres més representatives del material i després estudiar aquestes mostres.

3.4.1 Cronologia No tots els materials aporten el mateix grau d’informació, el més important és la ceràmica. Però tampoc tota la ceràmica aporta el mateix nivell d’informació, per exemple la vaixella fina és molt més rellevant que la de cuina, ja que aquest material és el que pot donar la informació cronològica més precisa.

3.4.2 Funcionalitat En alguns casos els materials poden donar informació sobre la funcionalitat del jaciment: com la fabricació de ceràmica (si hi ha ceràmica deformada, mal cuita o restes de la cocció de la mateixa...).

3.4.3 Característiques ambientals Tampoc no es poden oblidar les característiques de caire ambiental i ecològic, l’anàlisi de l’entorn: sòl, clima, relleu, existència de punts d’aigua... És un bon recordatori per veure la relació amb altres jaciments.

3.5 MÈTODES DE PROSPECCIÓ GEOFÍSICA: Els mètodes de prospecció geofísica no són exclusius, sempre s’han d’utilitzar conjuntament amb altres, només ajuden a veure problemes que pot plantejar un jaciment conegut. Són mètodes que no discriminen, només diuen que hi ha quelcom sota terra, però no què hi ha. Es basen en aprofitar que el subsòl té propietats elèctriques o magnètiques => són mètodes que aprofiten les anomalies causades per estructures per estudiar-les. Per dur a terme aquests mètodes cal l’assessorament de les Direccions de Patrimoni de les institucions públiques o instituts de les universitats o empreses privades. La opinió definitiva sobre quin és el mètode més útil per estudiar cada jaciment és la dels especialistes.

3.5.1 Resistivitat: És un dels mètodes més utilitzats que consisteix en mesurar la major o menor resistència que ofereix el sòl davant el pas d’una corrent elèctrica (un mur ofereix més resistència que la que ofereix una rasa reomplerta). És un mètode molt útil per seguir les estructures rectilínies, per buscar la orientació de les estructures.

3.5.2 Prospecció Magnètica: S’utilitza un magnetometre que mesura les variacions locals del camp magnètic terrestre degudes a la presència d’estructures que han estat escalfades: forns, llars... La medició es pot veure alterada per objectes metàl·lics enterrats o cables d’alta tensió.

3.5.3 Prospecció Electromagnètica: el detector de metalls.

Arqueologia

PAGE 46

3.5.4 Georadar: consisteix en un carro de radar que transmet l’energia al subsòl que produeix un senyal quan localitza propietats diferents. Pot detectar fins a 4 metres de profunditat. Depèn del tipus de jaciment el recorregut ha de ser més o menys pròxim. Dóna bons resultats.

3.6 ALTRES

3.6.1 Anàlisi de Fosfats

3.6.2 Sondes: barra o taladro que penetra al subsòl fins que xoca amb alguna cosa o per extreure columnes de sediments. Sonda Lerici: tipus de sonda inventada per un enginyer per prevenció davant el saqueig incontrolat de les necròpolis etrusques. Fa un orifici a la part superior del túmul i hi fa entrar una sonda amb una camera fotogràfica => així veien si estava saquejada o no, podien avaluar-ne el contingut... => permet prioritzar i protegir les tombes.

VIDEO: Jaciment de Kouphovouno d’època neolítica i de l’edat del bronze. Va ser excavat als anys 40 per von Vaccano, però les excavacions es van aturar per la Segona Guerra Mundial. Als anys 80 un equip francès va tornar al jaciment. Als anys 90 van plantejar tornar a fer excavacions, però com que no es podien excavar les 5 hectàrees de superfície total del jaciment, necessitaven tenir una visió general del jaciment => prospecció. Primer de tot van quadricular el terreny amb un teodolit, van fer una malla que servia per mesurar horitzontalment. Seguidament, preveient l’excavació, van establir un punt 0 per mesurar la profunditat (ha de ser un lloc estable, que es mantingui sempre al mateix lloc). Després es va començar amb el reconeixement del terreny i dividir-lo en quadrats de 5 per 5 metres, cadascun d’ells controlat per una persona. Aquesta fase és important per definir el jaciment i l’estratègia d’excavació: recullen ceràmica, utillatge de pedra... => permetrà obtenir indicacions cronològiques i pot definir la funcionalitat segons les àrees... Per limitar els recursos van fer una quadricula de 5 per 5 al centre del jaciment i als voltants els quadrats eren de 20 per 20 amb 2 prospectors a cada quadre. Després prospecció geològica per saber si hi ha la font de captació del material lític. Efectivament van trobar la font. Prospecció geofísica: resistivitat, prospecció magnètica en la variant de susceptibilitat magnètica (deixar anar un camp magnètic molt feble i miren com reacciona el subsòl => per localitzar argila cremada; els seus resultats es poden veure interferits per la presència de ceràmica)... => totes aquestes dades s’han de creuar per veure si els resultats concorden. Seguidament van dur a terme una prospecció geomorfològica en una variant de sonda per columnes de sediments => és molt útil per l’excavació perquè permet veure les capes de terra, la potència estratigràfica del jaciment. Prospecció sedimentològica: analitzen el contingut de fòsfor (el fòsfor és estable excepte en aquelles restes orgàniques d’ocupació humana). Finalment també ens explica breument quin és el tractament del material: rentat, siglat, fotografia, dibuix...

Diapositives:

Arqueologia

PAGE 46

La zona de Pollentia en època talayòtica els assentaments estaven situats en punts més alts de la Bahia, per poder dominar millor el territori. Són assentaments que formen una cadena que en cas de perill els permetia avisar-se entre ells i alertar a la població que vivia a l’interior. Quan els romans van fundar la ciutat de Pollentia el 123 aC. Es van trobar amb aquesta xarxa d’assentaments. Aquesta xarxa d’assentaments estratègics es va mantenir i va augmentar el nombre d’assentaments a l’interior, al pla. Tota aquesta informació va ser obtinguda per la prospecció, sense excavar => una prospecció va permetre veure l’evolució del patró d’assentament amb la influència romana. La prospecció també serveix per estudiar les parcel·lacions de terreny antigues (que ja es coneixen per les fonts clàssiques, en sabem les mesures i les tècniques emprades per fer- les). Les evidències són camins, noms de camins, toponímia... Aquestes traces no es poden excavar, són evidències diferents, que només es poden conèixer per la prospecció.

Arqueologia

PAGE 46

TEMA 4: L’EXCAVACIÓ

4.0 INTRODUCCIÓ L’excavació és el principal mètode d’arqueologia perquè permet recollir més informació amb més garanties dels vestigis que estan enterrats, que són la majoria => cal desenterrar- los per estudiar-los. Cal enregistrar tota la informació minuciosament, per escrit i gràficament, tot el que apareix amb l’objectiu de determinar amb precisió la relació de cada objecte amb la resta d’objectes i les estructures. És un mètode destructiu, tot allò que no es registra en el moment es perd, s’ha de poder refer la situació en que s’ha trobat cada cosa, així que si no es documenta en el moment, la informació es perd. Actualment quan parlem d’excavació, les podem classificar en:

• Excavacions d’urgència: són el resultat de la necessitat de recuperar la informació d’un jaciment afectat per obres, que comporten la destrucció del registre arqueològic.

• Excavacions programades: projectes d’excavació en jaciments que no estan amenaçats; amb projectes d’excavació a mitjà o llarg termini.

El mètode d’excavació és el mateix independentment del tipus d’excavació que es tracti. Des del punt de vista legal per una excavació s’ha de demanar permís (cal presentar una sol·licitud a la Direcció General de la Comunitat Autònoma) en les excavacions d’urgència el donen automàticament. En aquesta sol·licitud es demana el motiu de l’excavació, els objectius, els problemes que es volen resoldre amb l’excavació, la metodologia de treball, les mesures que s’aplicaran per consolidar les restes, el pressupost, el finançament previst i els permisos dels propietaris dels terrenys en que es duran a terme les excavacions. Tota aquesta informació és avaluada i després donen o no la autorització.

Diapositives: quan s’excava en un emplaçament d’habitat per períodes ibèric i romà és habitual trobar una potència estratigràfica d’entre 3 i 4 metres, on es descobreixen conjunts d’estructures que es superposen, es tallen... per desenterrar-les s’han de treure moltes terres diferents, l’arqueòleg troba una successió d’estrats diferenciats entre ells, aquestes capes de terra contenen elements diversos: utillatge, monedes, elements orgànics... donen informació cronològica, de funcionalitat, de forma de vida... permetrà explicar l’evolució del lloc durant un període determinat => cal retirar la terra per capes => excavació estratigràfica (en sentit invers a la formació dels estrats).

4.1 l’excavació estratigràfica PRINCIPIS GENERALS L’excavació arqueològica es fa segons criteris que permeten recollir el màxim d’informació amb ordre => cal desenvolupar un mètode que permeti recollir les dades amb fiabilitat. Els antecedents els podríem situar amb Jeffersor, el primer que aplicà els principis d’estratigrafia a mitjans del segle XIX. També aplicà aquests principis Schliemann que seguí criteris per ordre. Seguidament les excavacions d’Evans van permetre datar fins a l’Edat del Bronze. Qui va posar les bases les mètode estratigràfic va ser Sir Mortimer Wheeler que va experimentar amb l’excavació estratigràfica a la Gran Bretanya i la Índia i va fer un llibre on aplicava el seu mètode d’excavació. Lamboglia aplicà el principi estratigràfic a les excavacions de Albintimilium (ciutat romana), però no va escriure cap manual d’excavació. Malgrat això el seu mètode és molt seguit per tots els arqueòlegs protohistoriadors i clàssics de França, Itàlia i Espanya.

Arqueologia

PAGE 46

A nivell metodològic cal esperar als anys 70 per a que Barker i Harris publiquessin el seu mètode estratigràfic, que és una versió perfeccionada del mètode de Wheleer i Lamboglia. A la superposició d’estrats, la seqüència física, li correspon una dimensió temporal. En el sentit que dins la seqüència hi ha accions més antigues => cal un mètode per excavar que no trenqui aquesta seqüència, que no acabi amb la cronologia relativa que ens indica simultaneïtat o successió en el temps. S’ha de procedir a excavar en sentit invers a la formació dels estrats.

Aquí hi ha un exemple d’una secció, un tall en vertical d’un jaciment. Es pot veure que s’han numerat tan els estrats com les UE negatives. Cal tenir en compte que tot i que la terra d’una banda i l’altre del mur (11) presenti les mateixes característiques cal que diferenciem numèricament entre la

d’una banda i la de l’altra (5-6 i 7-8) per la seqüència cal fer-ho així i després ja es comprovarà si és el mateix estrat.

4.2 LES UNITATS ESTRATIGRÀFIQUES Nosaltres trobem vestigis d’accions que són diferents i que s’han produït en moments diversos. Cada acció és una UE que s’insereix en una seqüència estratigràfica. Cadascun d’aquests elements individualitzat és coneix com a Unitat Estratigràfica. La UE és la unitat més petita que es pot reconèixer en una seqüència i que es correspon a una acció. Aquestes UE es poden dividir entre UE positives i UE negatives.

UE positives: són aquelles que tenen volum, que són perceptives, tenen estructura, poden contenir elements de tipus molt divers (naturals i antròpics). Tenen un volum i una superfície o interfacies. Per diferenciar-les cal fixar-se en les interfacies. Les UE positives poden ser estrats, murs, reompliments... Les UE positives poden ser:

Verticals: murs, empallissades... • Horitzontals: estrats, mosaics...

Cal tenir en compte que a efectes pràctics els murs contenen més d’una acció: fer la rasa, fer el fonaments, aixecar el mur, reomplir la rasa i desfer el mur... Això és un FET: conjunt d’UE estructurades de manera voluntària (per exemple FET = 9, 10, 11, 12).

UE negatives: En l’exemple de la seqüència estratigràfica anterior hi havia una fosa (4) o una trinxera de fonamentació (12) aquestes són UE negatives, no tenen volum només tenen superfície, són el negatiu d’un altre element. Tot i no tenir volum cal que siguin identificades en la seqüència estratigràfica. Les UE negatives també són anomenades superfícies en si. Poden ser verticals o horitzontals.

Vertical: negatius defosa, trinxera de fonamentació... • Horitzontal: destrucció de la cresta d’un mur.

4.2.1 Numeració de les UE A mesura que es va excavant totes les UE s’han d’anar numerant. Es numeren totes i no es pot repetir ni un número. Els materials que surtin en cada estrat portaran el nombre de l’estrat corresponent. Habitualment el nombre de la UE té 4 xifres per raons pràctiques. En jaciments molt grans es divideix el jaciment en zones i a cada zona es numera a partir del 1000, a partir del 2000... i així successivament.

Arqueologia

PAGE 46

4.3 LES RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES. LA SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA Totes les UE s’integren a la seqüència estratigràfica => totes s’han de numerar seguint un ordre creixent. Un cop reconegudes les UE s’han d’establir, definir les relacions que s’estableixen entre elles. Cal veure quines són les relacions físiques i després extreure’n les relacions cronològiques corresponents. Tot i que a la pràctica el pas a la cronologia real és ràpid, no ens podem deixar endur per les presses, primer cal establir les relacions i després

datar.

Ja que si no ho fem així podem cometre errors. Per exemple en aquesta secció es pot observar que van excavar una trinxera i per tan al costat del forat trobarem el material més superficial que és més antic que el més inferior que és més modern. Per tant en casos com aquest no podem anar directament a la datació

perquè cauríem en un error. Primer cal establir les relacions estratigràfiques per veure què passa primer i que passa després, i després ja es passarà a una cronologia d’anys de

calendari.

L’excavació arqueològica ha de procedir per estrats concrets i no per nivells abstractes. S’han d’anar destruint els estrats un per un, sense barrejar-los; seguint l’ordre invers a l’ordre de formació. Només es poden excavar les UE que cobreixen i que no són cobertes. Per exemple en aquest diagrama els estrats s’haurien d’anar extraient seguint l’ordre ascendent (de 1 a 5). La principal aportació de l’estratigrafia en excavació és el fet que ens dona una cronologia relativa: dona una jerarquia cronològica en tant quan a simultaneïtat o successió en el temps. Així permet ordenar què va abans i què va després. Són unes relacions físiques que tenen una lectura com a jerarquització temporal.

1.. Relació: • Simultaneïtat o contemporaneïtat:

Per exemple en aquest diagrama es pot veure un estrat tallat per una fosa => el que hi ha a cada banda és simultani o contemporani.

Successió en el temps: pot ser de posterioritat o anterioritat.

1 cobreix a 2 per tant 1 és posterior a 2. 2 és cobert per 1 per tant 2 és anterior a 1.

Mur (1) que s’adossa a un altre mur (2), per tant 2 és posterior a 1.

2 talla a 3 i 4, per tant 2 és posterior a 3 i 4.

2.. Diagrama Estratigràfic Matrix: És la sintetització de la seqüència estratigràfica. Es tracta de representar en un quadre general totes les UE amb el seu número i les relacions que estableixen entre elles per mitjà de ratlles.

Arqueologia

PAGE 46

Això no és el més important de l’excavació, el més important és veure les UE i les relacions que s’estableixen, no tant fer el matrix. El matrix no substitueix la descripció de les UE ni l’explicació de les seves relacions.

4.4 FORMES D’EXCAVACIÓ3 Actualment en totes les excavacions s’aplica sempre el mètode estratigràfic. Però aquest mètode pot adoptar formes diferents, principalment són 2:

• Sistema Wheeler: • Excavació en Àrea Oberta o en Extensió:

I a més caldria afegir-hi les rases i els sondeigs.

4.4.2 Sistema Wheleer L’arqueòleg Sir Mortimer Wheeler va aplicar el mètode de la quadrícula a partir de les seves excavacions, primer a Gran Bretanya i després a la Índia on va ser Director General d’Arqueologia de 1944 a 1949. En les seves excavacions va elaborar un mètode de camp per excavar estratigràficament, i a principis dels anys 50 va publicar-lo. Aquest sistema consisteix en quadricular el jaciment, fer una graella i excavar en quadres de 4 per 4 metres deixant un passadís d’1 metre entre els quadres.

Aquest mètode tenia les seves avantatges: • és molt còmode per fer una planimetria • resulta molt fàcil controlar-ne l’estratigrafia

Però també molts riscos. Amb els anys s’ha vist que és poc eficaç. • Els testimonis (passadissos) alguns es treuen i altres no => queda molta superfície

sense excavar (entre el 30 i el 55% del terreny no s’excaven). Va ser un mètode molt utilitzat pels anglesos i alemanys, mentre que a França, Itàlia i Espanya no es va consolidar perquè va tenir més influència Lamboglia. Actualment el mètode Wheeler està superat, no és un mal mètode però resulta més eficaç el sistema d’àrees obertes. Les principals desavantatges que presenta tenen a veure amb:

1. Els testimonis poden arribar a esllavissar-se. 2. Les parets entre els quadres poden afectar a la comprensió de la seqüència

estratigràfica. 3. L’excavació posterior dels testimonis és gairebé impossible perquè es poden

contaminar, barrejar els materials... 4. Per tant és difícil veure la problemàtica global del jaciment que s’excava. 5. També hi ha dificultats per la barreja, la contaminació de materials que es poden

desprendre dels passadissos. S’excava millor per estructures, no aplicant una quadricula artificial.

4.4.3 Àrea Oberta / En Extensió Es basa en seguir les estructures de les construccions per crear les diverses UE a excavar. És el mètode més utilitzat per períodes a partir de la protohistòria. En un primer moment es fa una retícula amb quadres de 25 per 25 metres per marcar les coordenades. Després es comença a excavar per una zona i es va estenent per on es vulgui, sense limitar-se a parets cada 4 metres. Aquest sistema no exclou que es puguin deixar

Arqueologia

PAGE 46

3 Al seu índex va dir que parlaria dels requisits legals de l’excavació, però a classe no ho ha fet.

testimonis quan és convenient per entendre l’estratigrafia. Així no estem limitats per la retícula i ja no tenim tots els desavantatges anteriors.

Aquest mètode planteja que el jaciment és una unitat. Es documenten tots els detalls i les dades importants. Tot per aconseguir un testimoni de l'estratigrafia i dels materials trobats => s'interpreta com un conjunt. Quan s'està excavant és molt important veure on comença i on acaba cada unitat estratigràfica. Així que una per una es van traient les UE des de la més recent a la més antiga. Un estrat el podem diferenciar d'un altre pel seu color, la seva composició... Alhora també hem de veure les relacions que s'estableixen entre els estrats => s'ha de fer com una dissecció. Quan trobem materials l'important és recollir-los per estrats i no tant com estan posats, sinó saber a quin estrat pertanyen. Excavar significa llegir una estratigrafia. Podríem dir que el que determina una UE és una acció. Així que per excavar és important veure el major nombre possible d'accions i establir el major nombre de relacions possibles entre aquestes accions. En el moment de l'excavació les relacions entre estrats es presenten de manera física però es poden simplificar i convertir-se en relacions temporals. Per exemple: igual a = sincronisitat. També és important veure que hi ha diversos tipus d'UE: Ÿ un estrat (una capa de terra) Ÿ elements constructius: paviments, murs (poden haver-hi UE verticals) Ÿ interestrats: reflexen una activitat negativa, com un forat, una tomba, desgast, expoli... Un cop identificada una UE l'hem d'identificar amb un nombre (1,2,3...). Les UE s'identifiquen amb un nombre dins d'una rodona; els elements s'identifiquen amb un nombre dins d'un quadrat i els interestrats amb un nombre dins un triangle. Després d'haver acabat l'excavació és important fer un diagrama de totes les UE per interpretar el jaciment com una unitat. Aquest diagrama rep el nom de Matrix.

4.4.4 Rases i sondeigs: Les rases i els sondeigs són intervencions puntuals en l’espai amb objectius diversos. Per exemple abans d’excavar en extensió es pot fer un sondeig per veure la complexitat de l’estratigrafia o per comprovar puntualment algunes dades.

Rasa: tall llarg i estret, útil per identificar estructures lineals, com per exemple muralles, per estalviar temps i diners. La informació estratigràfica no es pot extrapolar a la resta del jaciment, només serveix per aquella rasa.

Sondeig: excavació en superfície reduïda. Depèn de la situació, però com a mínim té una superfície de 2 per 2 metres o 3 per 2 metres. Els sondeigs també s’utilitzen per completar les prospeccions, per confirmar el valor arqueològic d’una zona prospectada o per confirmar les conclusions d’una prospecció alhora d’intervenir en una àrea determinada. També es pot utilitzar per identificar i conèixer una estructura sense excavar-la completament, sobretot en època clàssica. Per exemple quan s’està excavant una zona i apareix una part d’un edifici es poden fer sondeigs a les zones on presumiblement podria acabar aquell edifici (tenint en compte que totes les construccions romanes seguien les mateixes pautes i que per tant totes les dimensions eren regulars, si per exemple tenim la part posterior d’un temple i fem sondeigs allà on ha d’haver-hi la part davantera i donen positiu ens trobarem davant un temple). També podem utilitzar aquest sistema per veure parts concretes d’una forma urbanística regular o per veure si una retícula urbana és regular.

4.5 Punts comuns de les excavacions contemporànies • Utilitzen el mètode estratigràfic. • Utilitzen un eix de coordenades per localitzar en l’espai les restes.

Arqueologia

PAGE 46

• Hi ha un punt 0 estable per veure la profunditat de les restes.

4.6 SISTEMES DE REGISTRE Excavar per si mateix significa destruir, per tant cal registrar tota la informació exhaustivament que obtenim destruint els estrats (fins els anys 70 no es feia). Si no hi ha la totalitat de la informació no es podrà arribar a conclusions fiables. Cal enregistrar totes les UE, les estructures, els materials... tot ha de ser cuidadosament registrar. No hi ha un sistema universal de registre, però tots els sistemes tenen uns punts bàsics i després cadascun s’adapta al període històric concret i a cada jaciment en concret. Hi ha una jerarquització en quant a registre. El primer a enregistrar són les UE. En segon lloc s’enregistren els materials i després hi ha multiplicitat de fitxes depenent del jaciment: registre específic de ceràmica, registre específic d’enterraments...

4.6.1 Fitxa d’UE: Cada UE té la seva fitxa que conté diversos camps: localització, descripció, seqüència estratigràfica, elements de datació, interpretació, observacions, plantes, fotos... En aquests camps cal posar-hi tota la informació que dona una UE. La utilització de fitxes proporciona un sistema de registre homogeni i són un excel·lent recordatori en el camp.

Arqueologia

PAGE 46

EXEMPLE DE FITXA D’UE LLOC: lloc on s'està duent a terme l'excavació: Granollers, Martorell... ANY: 2001, 1999... ZONA: la zona específica de l'excavació. Església de Santa Margarida... ÀMBIT: altar... COTES: màxima i mínima amb l'ajut d'un nivell i tenint en compte sempre el mateix punt 0. UE: nombre de la UE: 1,2,3... POSITIVA O NEGATIVA.

PLANTES: quantes plantes (sincronies en un pla horitzontal, en un moment determinat) de la UE hi ha. SECCIONS: quantes seccions (diacrònica, en un pla vertical) de la UE hi ha. FOTOGRAFIES: quantes fotografies de la UE s'han fet.

DEFINICIÓ: estrat, interfície, mur, paviment... CRITERIS DE DIFERENCIACIÓ: color, composició... MIDES: mides de la UE 50 x 50 COMPONENTS:

GEOLÒGICS: sorra, argila, llim... ORGÀNICS: carbons, llavors, ossos, petxines

ARTIFICIALS: ceràmica, materials constructius, metall, vidre...

ESTAT DE CONSERVACIÓ: bo, dolent... CONSISTÈNCIA: dura, tova... COLOR: ocre, marró, vermellós... GRAU DE CONFIANÇA: alt, baix...

DESCRIPCIÓ: Ens trobem davant d'unes restes romanes. Es tracta d'un sòl sorrenc amb multitud de restes de carbons, fragments de ceràmica de taula, dos trossos de teules, dos fragments que provablement pertanyen a l'estucat d'una paret, dos fragments d'os i una resta de vidre.

OBSERVACIONS: Observacions que siguin rellevants sobre l'objecte d'estudi de la UE.

SEQÜÈNCIA FÍSICA: IGUAL A / EN CONTACTE AMB: els estrats són iguals => són contemporanis. SE LI ADOSSA / S'ADOSSA A: COBERT PER / COBREIX: hi ha un estrat superior i un inferior => relació successiva en el temps. TALLAT PER / TALLA: REOMPLERT PER / REOMPLE:

SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA: IGUAL A: ANTERIOR A: POSTERIOR A:

INTERPRETACIÓ: Cal interpretar cada unitat estratigràfica tenint en compte que tota construcció ha de tenir una funció, que hi ha construccions secundàries, reutilitzacions (terciàries); que poden aparèixer expoliacions, abandons... En les fases d'ocupació hi ha superfícies construïdes, deixalles de la pròpia construcció... Al observar els artefactes apareguts podem plantejar la hipòtesi de treball que ens trobem davant d'un menjador, cuina o magatzem (perquè hi ha multitud de ceràmica). Ja que la resta de materials les podem trobar a qualsevol part d'una vila romana.

PERÍODE: ELEMENTS DE DATACIÓ: ceràmiques, ossos... DATACIÓ: s. II aC.

DATA DE L'EXCAVACIÓ: 11-6-2002 INTERPRETACIÓ: PERIODITZACIÓ: DATACIÓ: RESPONSABLE: Lluís Pou.

Arqueologia

PAGE 46

Arqueologia

PAGE 46

4.6.2 Fitxa de FET: Un fet (dolium, llar, dipòsit, pou, mur...) té una fitxa a part de la de totes les UEs que l’integren. Primer cal fer la fitxa de cadascuna de les UE i després desenvolupar la fitxa de FET.

4.6.3 La ordenació del material: Moltes d’aquestes UE contenen materials i també cal que es recullin, cal controlar-los. Normalment el material és objecte d’una fitxa encapçalada pel nombre de la UE. Així amb un cop d’ull tens una primera idea de què conté la UE. Tot el material ha de tenir el nombre de la UE a la qual pertany. Ja que si no es fa així podrien haver-hi confusions en la

interpretació i en la datació.

Per exemple en aquest esquema es pot veure que hi ha: 1. capa d’abandonament on apareixen materials contemporanis. 2. Capa de destrucció datada entre el 260-270 pels materials. 3. Paviment. 4. Preparació del paviment datat pels materials entre el 75-100

=> el paviment també tindrà aquesta datació. No es poden barrejar materials dels diversos estrats perquè hi hauria materials des del 75 dins a l’època contemporània. Tots els materials han de tenir la referència de la seva procedència. Quan s’excava els materials són siglats per veure’n la seva procedència. En la sigla ha d’aparèixer el nom del jaciment abreujat i el nombre de la UE / o – i el nombre de peça. TT 3100-3; SMP 405/20 Sempre cal garantir la conservació del siglat, en ceràmica s’acostuma a posar una capa d’esmalt i la sigla amb tinta, en els metalls cal que ho facin els especialistes. També cal etiquetar totes les bosses...

4.6.4 El material ceràmic: El material és objecte d’una fitxa a part, com que un material especialment abundant és el ceràmic hi ha una fitxa específica de material ceràmic. En arqueologia protohistòrica i clàssica la ceràmica aporta informació a 3 nivells: cultural, econòmic i cronològic.

Cultural: la ceràmica reflecteix comportament de societat (religiós-ritual com els vasos votius dels aixovars; de vida quotidiana com per veure què es menja, com es menja, com es cuina...).

Econòmic: hi ha classes ceràmiques indicadores de corrents comercials de dues maneres: com a recipient o per si mateixes. Com a recipient, les àmfores permeten veure l’envàs d’allò que transportaven. Per si mateixes, les ceràmiques àtiques permeten veure el comerç, el lloc i la quantitat on s’han fabricat => organització i tecnologia de les produccions. La ceràmica dona molta informació per explicar i entendre les relacions entre elements exògens i indígenes, com per exemple per comprendre el procés de romanització.

Cronològic: la ceràmica en època protohistòrica i clàssica és el major instrument de datació.

La ceràmica és un vestigi que presenta molts pocs problemes de conservació, perdura molt => vestigi més abundant. Quan es recupera el material es renta i es classifica en base a uns principis de classificació i després s’adapten a l’horitzó històric. Bàsicament aquesta ordenació es fa en base a anar de més ampli a més restringit: categoria, classe o tipus i individu.

Arqueologia

PAGE 46

•..1 Categoria: cadascun dels grans grups establerts en base a les característiques tecnològiques o funcionals. • Ceràmica a torn fina: és la vaixella de taula de semiluxe (en els acabats, no per

l’ús), amb revestiments brillants, decoracions pintades. El seu potencial d’informació és important pel comerç i l’intercanvi en gran quantitat i llarga distància.

Ceràmiques comunes: són utilitzades com a petits contenidors, a la cuina, sense acabats fins, no tenen decoració o en tenen molt poca... És una categoria ceràmica que costa molt de sistematitzar perquè hi ha produccions que han viatjat (com la cuina itàlica) però molt copiades => difícil de sistematitzar. El nivell d’informació que aporten és variable.

Àmfores: contenidors de substàncies líquides creades pel transport marítim. El valor de l’àmfora era el contingut. Aporten molta informació sobre l’intercanvi i el comerç, aporten un nivell d’informació gairebé comparable al se les ceràmiques fines.

Ceràmica a mà o torn lent: ceràmiques que apareixen en un context molt ampli, des de la prehistòria fins fa poc. La seva datació és gairebé impossible. Són olles, estris de cuina... Algunes són objectes de comerç. Són molt difícils de sistematitzar.

Dolium: grans recipients per emmagatzemar. •..2 Classe o tipus: Conjunts de ceràmiques fabricades per un taller o grup de tallers. Hi

englobem la noció d’origen o procedència ja que en un tipus es reuneixen produccions ceràmiques d’una zona determinada i que presenten un nombre de característiques comunes a nivell tecnològic (forma i tècnica) i funcional. Per exemple les àtiques de figures negres o la sigil·lata itàlica. Cada classe comporta una quantitat indeterminada de formes, aquestes formes reben un nom o nombre. Un conjunt de formes crea una tipologia (el conjunt de formes d’una classe ceràmica).

•..3 Individu: Fa referència a un objecte aïllat, específic i a més a més constitueix una unitat de mesura (no és el mateix parlar d’1 individu que de 100 => incideix en la valoració de l’estratigrafia). El material ceràmic s’ha de quantificar. Aquí es té en compte el nombre total de fragments (encara que 2 siguin del mateix vas) i així poder contar el nombre total d’individus. El material pot tenir forma o no: vora, peu, paret... Els informes o indeterminats s’anomenen així per contraposició als selectes o amb forma => aquests són els fragments actius, els que permeten establir el nombre mínim d’individus.

Vores Forma

Ceràmica Base Informe

Així el nombre màxim de fragments amb forma és el que determina el nombre mínim d’individus. Per exemple si hi ha 30 vores i 40 bases => nombre mínim d’individus és 40. Aquesta informació és útil però només és orientativa perquè mai sabrem el 100%, ni tampoc podem saber quin tant per cent tenim. En la fitxa de material ceràmic hi ha 2 columnes: una pel nombre total de fragments i una altra pel nombre mínim d’individus. D’aquesta manera es té un sistema homogeni de registre que permet tenir una idea precisa dels materials de cada UE.

Arqueologia

PAGE 46

Cal tenir en compte que tot el material amb forma es dibuixa (la meitat de la peça en secció i l’altra meitat es dibuixa vist des del davant).

4.6.5 Fitxa d’Enterrament: La fitxa d’enterrament inclou la forma de la tomba, el reompliment, els ossos, la posició, la interpretació, la orientació...

4.6.6 Plantes i seccions: Hi ha moltes maneres de fer plantes i seccions en una excavació. Per exemple les seccions poden ser:

• Més realistes (es representen les pedres, el morter, el paviment...segons la seva forma real). A vegades costa de veure els detalls entre tant dibuixet.

• Aquelles que representen els estrats amb ratlletes o puntets sense mostrar els elements que s’han trobat. A vegades són tan simplificades que no es representen bé les relacions.

• Punt intermig entre les dues anteriors, aquella secció que permeti veure els elements que s’han trobat i que alhora representi les línies imaginàries que separen les UE. Aquest és el model més aconsellat perquè es poden veure millor tot el conjunt d’elements, és més clarificadora.

Alhora les plantes també han de ser entenedores i clarificadores. En les plantes han d’aparèixer totes les UE i els FETs. Amb les seves cotes o no.4

Arqueologia

PAGE 46

4 Per acabar aquest tema va posar diapositives sobre la Història de Pollentia i les seves excavacions.

molt be, merci
Estany prou bé
merci, estan mb
son perfectes :) gràcies
los apuntes son el catalan
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 45 páginas totales
Descarga el documento