Blocs A, B i C en .doc, Apuntes de Medicina. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
jou-107
jou-107

Blocs A, B i C en .doc, Apuntes de Medicina. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

71 páginas
50Número de descargas
38Número de visitas
85%de 7 votosNúmero de votos
5Número de comentarios
Descripción
Asignatura: Bases psicològiques dels estats de salut i malaltia, Profesor: , Carrera: Medicina, Universidad: UAB
100 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 71
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 71 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 71 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 71 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 71 páginas totales
Descarga el documento

01.- Psicologia i medicina. Introducció a la psicologia.

- Definició i objecte d’estudi. La psicologia és una ciència jove amb arrels en moltes disciplines, des de

la fisiologia a la filosofia.

· Antecedents. Etimològicament psicologia significa estudi de l’ànima, és una branca de

la filosofia que va sorgir per influència del dualisme cartesià (segles XVII a XIX) que separava la ment del cos.

En 1879 Wundt fundà el primer laboratori de psicologia a Leipzig, Alemanya. Wundt es fixà en la introspecció dels nostres propis estadis emocionals i els nostres processos mentals.

La psicologia comença com la ciència de la vida mental i després com la ciència de la conducta observable. Actualment definim la psicologia com la ciència de la conducta i dels processos mentals.

· Definició. La psicologia s’encarrega de l’estudi de la conducta, del cervell i dels

processos mentals. Consta de descripció, predicció, explicació i modificació. Són objecte d’estudi de la psicologia les conductes (internes i externes)

enteses com a accions que es poden observar i enregistrar i els processos mentals entesos com experiències internes no directament observables que poden ser deduïdes a partir de relacions entre estímuls i conductes (observables i mesurables).

La psicologia és una disciplina pont entre les ciències biològiques i les socials doncs utilitza mètodes científics per a explorar els nostres pensaments i les nostres accions.

- El model bàsic per a estudiar el comportament. Respostes o conductes (R), estímuls o situacions (E) i organisme o

individu (O). L’equació bàsica en psicologia és R = f(E, O).

- Les dues branques de la psicologia. Estudi de les lleis generals: R = f(E, O) Estudi de les diferències individuals i la personalitat: R = f(E, O)

Psicologia i medicina. La psicologia en medicina consisteix en:

- L’estudi dels processos bàsics del comportament humà per tal de poder discernir entre normalitat i anormalitat.

- S’utilitza per a interpretar i utilitzar conceptes i mesures derivats de la psicologia bàsica i que són emprats en la pràctica mèdica.

- Serveix per a estudiar les limitacions i els biaixos del nostre cervell com a processador d’informació.

1

- Estudia la relació entre els estats psicològics, els trets de la personalitat i les malalties somàtiques.

- Hi ha tractaments psicològics en la pràctica mèdica. - S’estudien els aspectes psicològics implicats en la prevenció de la

malaltia. - Aporta una perspectiva científica sobre alguns dels problemes

filosòfics que es plantegen en medicina. - Relació professional de la salut-pacient.

El mètode científic i la psicologia. La ciència és una actitud, una manera de pensar en el mon (el qual

s’intenta tractar objectivament per part dels psicòlegs). Aplicar una actitud científica exigeix una mesura considerable d’humilitat: s’han d’examinar escèpticament, humilment i obertament les idees “rivals”.

Tot enfocament científic de la natura i la vida està basat en un escepticisme curiós i una humilitat que manté la ment oberta. El qüestionament crític que flueix d’aquestes actituds ajuda a separar el sentit del sense sentit.

- La psicologia és una ciència. Utilitza el mètode científic natural, comú a totes les ciències naturals. El

coneixement científic és independent dels arguments d’autoritat, públic i intersubjectiu i implica sempre provisionalitat.

- Les fases del mètode científic. les teories

generen o perfeccionen porten a

hipòtesis observació i/o investigació

- Hipòtesi i teoria. Una teoria explica i ho fa a través d’un conjunt integrat de principis que

organitzen i prediuen els comportaments o fets observables (simplifica les coses).

Una teoria és una explicació de conductes o fets observables mitjançant un conjunt integrat de principis que serveixen per a organitzar i predir les observacions.

Una teoria és útil si organitza de forma efectiva tota una gamma d’observacions i si genera prediccions que poden ser posades a prova o per deduir-ne aplicacions pràctiques. La nostra teoria pot influir sobre les nostres observacions!

Una hipòtesi és una predicció comprovable vinculada a una teoria. Les hipòtesis orienten la investigació en permitir-nos comprovar i revisar la teoria.

2

Comprovem les hipòtesis i polim les nostres teories realitzant observacions que descriuen la conducta, detectant correlacions que ajuden a predir la conducta i fent experiments que ajuden a explicar la conducta.

Els mètodes d’estudi.

- Mètodes descriptius. El punt de partida de qualsevol ciència és la descripció.

· Objectiu. L’objectiu dels mètodes descriptius és observar i descriure la conducta.

El punt de partida d’una ciència és la descripció. En la vida quotidiana tots observem les persones i sovint tenim intuïcions sobre els motius pels quals es comporten d’una determinada manera. Els psicòlegs professionals fan més o menys el mateix però d’una manera més objectiva i sistemàtica.

· Estudi de casos. Un estudi de casos és una observació tècnica en què una persona és

estudiada en profunditat amb l’objectiu que serveixi per a revelar els principis universals.

Si un individu és atípic l’estudi pot resultar enganyós. Aquest tipus d’estudis poden requerir molt de temps (Jean Piaget amb els seus tres fills).

· Enquestes. L’enquesta és una tècnica per a conèixer les actituds o les conductes

autoinformades dels individus. S’utilitza tant en els estudis de descripció com en els de correlació, sembla un mètode menys profund. Només són vàlides si les preguntes són clares i sense prejudicis, si els enquestats són representatius del grup i si les respostes són honestes. Canvis subtils en l’ordre o la formulació de les preguntes poden tenir efectes importants.

Habitualment es realitzen fent preguntes a una mostra representativa de la població escollida completament a l’atzar en què totes les persones de tota la població tinguin la mateixa possibilitat de participar.

· Observació natural. Consisteix en l’observació i registre de la conducta en situacions on

aquesta ocorre naturalment sense modificar ni controlar la situació. Cap d’aquests mètodes explica la conducta, només la descriuen tot i que

la descripció pot acabar sent reveladora.

A través d’estudis de casos individuals, enquestes a mostres aleatòries d’una població i observacions, els psicòlegs observen i descriuen la conducta i els processos mentals. S’ha de recordar que quan generalitzem a partir de les observacions, les mostres representatives constitueixen una orientació millor que els exemples vívids.

- Mètodes correlacionals. Descriure la conducta representa un primer pas per a predir-la. Quan les

enquestes i les observacions revelen que un tret o una conducta acompanyen a un altre diem que ambdós estan correlacionats entre sí.

3

Una correlació és una mesura estadística de relació: ens revela fins a quin punt dos coses varien a l’uníson i, per tant, amb quina precisió qualsevol d’elles prediu l’altra.

· Objectiu. El seu objectiu és l’anàlisi de la relació entre dos o més fenòmens que

succeeixen de manera natural. S’analitza l’associació estadística mitjançant el coeficient de correlació o

altres d’equivalents. La correlació és un coeficient estadístic que indica fins a quin punt dues

variables varien conjuntament. Quan el coeficient de correlació és positiu hi ha una relació directa (ambdós actuen igual, si un augmenta l’altre també). Si el coeficient de correlació és negatiu hi ha una relació inversa (quan augmenta l’altre disminueix).

Les correlacions ens indiquen prediccions però aquestes normalment són imperfectes doncs generalment deixen de predir la major part de les variacions entre individus. L’activitat delictiva juvenil es correlaciona amb la d’una edat més avançada. Els nois arrestats a l’edat de 14 anys tenen 18 cops més probabilitats de convertir-se en delinqüents crònics que els nois que no han estat arrestats a aquesta edat i els delinqüents crònics tenen 14 cops més probabilitats de cometre delictes violents. No obstant això, 2/3 dels nois arrestats només un cop no continuen per aquest camí i no arriben a cometre delictes violents.

Permeten fer prediccions, no es manipula cap variable, són els mètodes habituals en la psicologia de les diferències individuals i no permeten estudiar relacions de causalitat. La correlació no demostra causalitat, tot i que la correlació permet la predicció no aporta cap explicació.

Veure pel·lícules violentes provoca una actitud agressiva, ser agressiu fa que veiem pel·lícules violentes o són esdeveniments estressants o una predisposició biològica els que fan que siguem agressius i, a més a més, veiem pel·lícules violentes?

Existeixen correlacions il·lusòries degut al fet que ens fixem més en aquells aspectes que destaquen sobre d’altres també relacionats amb la qüestió que estudiem però que no criden la nostra atenció, fent que nosaltres creem una correlació il·lusòria. Som sensibles als successos dramàtics o poc habituals reconeixent-los i recordant-los més.

La força d’una relació entre un factor i un altre s’expressa en la seva correlació. Les correlacions ens ajuden a veure relacions que se’ns poden escapar a simple vista i ens ajuden a descartar correlacions il·lusòries i successos aleatoris que, per una altra banda, poden semblar significatius. El fet de saber fins a quin punt es correlacionen dos coses de manera positiva o negativa ens indica quant prediu la una a l’altra. Però la correlació només és una mesura de la relació; no revela el vincle entre causa i efecte.

- Mètodes experimentals. Un experiment és un procediment per a estudiar relacions de causa-

efecte (les aïlla). L’investigador manipula una variable (independent) per tal d’observar el seu efecte sobre alguna conducta o procés psicològic (variable dependent). Es controla l’efecte d’altres variables mitjançant l’assignació aleatòria dels participants a les diferents condicions experimentals.

4

Els experiments permeten que un investigador concentri l’atenció en els possibles efectes d’un sol factor o de dos mantenint constants la resta de factors que no estan sotmesos a prova

mentre manipula els que estan sota estudi. Es comprova l’efecte, les relacions de causalitat!

Condició Variable

independent (es manipula): tipus

de pel·lícula

Variable dependent (es

mesura): agressivitat

Assignació aleatòria

Experimental Veure

pel·lícules violentes

Agressivitat en situacions de

conflictes.

de subjectes Control

Veure pel·lícules no violentes p. e.

pel·lícules còmiques.

Agressivitat en situacions de

conflictes.

Una variable independent és la variable que es manipula i de la qual se n’estudien els efectes.

Una variable dependent és la variable que pot canviar com a conseqüència de les manipulacions de la variable independent.

La condició experimental és la condició que exposa els subjectes al tractament, és a dir, a una versió de la variable independent.

La condició control és la condició que es contrasta amb el tractament experimental. Serveix d’element de comparació per tal d’avaluar l’efecte de la condició experimental.

Per a descobrir relacions entre causa i efecte, els psicòlegs realitzen experiments. Construint una realitat controlada els experimentadors poden manipular un o més factors i descobrir com afecten aquestes variables independents a una conducta particular, la variable dependent. En molts experiments, el control s’aconsegueix assignant aleatòriament a persones o bé a realitzar el paper de subjectes experimentals, que estan exposats al tractament, o bé a actuar com a subjectes de control, que no experimenten cap tractament o una versió diferent del tractament.

Mesura i avaluació del comportament.

- Procediments per a obtenir informació.

· Tècniques d’observació. Un observador registra la conducta d’una altra persona. Hi ha de

diversos tipus, hi ha observació natural, sistemàtica i estandaritzada. S’observa tant en l’ambient natural com al laboratori. L’observador pot ser un observador extern o una persona del propi ambient natural. S’observen diverses categories d’observació, coses representatives d’allò que es vol mesurar i han de ser coses ben definides, que no siguin enteses de forma diferent per diferents observadors. Cal definir el temps total d’observació podent distribuir-lo en sessions.

· Autoinformes.

5

Són un conjunt d’ítems amb enunciat i format de resposta estructurats, són utilitzats per a avaluar trets gràcies a la puntuació total de les escales i també s’utilitzen per a avaluar conductes específiques: informació ítem a ítem.

Es poden presentar en diversos formats com són els qüestionaris, inventaris, llistes d’adjectius...En quant a respostes poden haver-hi dues o més categories i es poden utilitzar per a mesurar la personalitat, per psicopatologia, actituds, conducta...

· Autoregistres. El subjecte ha de registrar l’ocurrència de conductes pròpies que són

objecte d’avaluació. Hi ha una primera fase d’autoobservació i una segona fase d’anotació (immediata a la manifestació de la conducta). Així doncs, observador i subjecte són la mateixa persona.

· Entrevistes. Situació de relació interpersonal on l’entrevistador obté informació fent

preguntes a la persona explorada. És de format variable, pot ser tant lliure com semiestructurada (preguntes, respostes, administració, registre i elaboració i interpretació). Es valora tant la informació verbal com la no verbal.

· Tècniques projectives. Són situacions no estructurades en què es presenten estímuls (paraules

o frases, dibuixos, taques) i el subjecte emet una resposta lliure d’acord amb el que li hagin suggerit aquests estímuls. Intenten avaluar aspectes poc objectivables (inconscients) a través de l’anàlisi i interpretació de les respostes produïdes davant dels estímuls. Un exemple és el test de Rorschach.

· Proves de laboratori. Situació estandaritzada en què un subjecte emet respostes que són

avaluables per procediments objectius. Hi ha neuropsicològiques (escolta dicòtica, Iowa Gambling Test, Wisconsin Card Sorting Test, Test Barcelona, etc.), psicofisiològiques (electrocardiografia, activitat electrodermal, electroencefalografia, electromiografia, etc.) i neuroimatge (RMf, PET, SPECT, magnetoencefalografia, etc.).

- Requisits de les mesures psicològiques.

· Fiabilitat. Una mesura és fiable quan les seves puntuacions es mantenen en

circumstàncies similars.

- Fiabilitat test-retest. Administració de la mateixa prova en dues ocasions separades per un

interval de temps. Es calcula el coeficient de correlació i s’utilitza per a analitzar l’estabilitat temporal del test. És recomanable per a mesures que avaluen característiques estables que no s’haurien de modificar per la pràctica.

- Fiabilitat de consistència interna.

6

Hi ha una única administració de la prova, es calculen els coeficients de Kuder-Richardson (KR-20, KR-21) i l’alfa de Cronbach. S’utilitza per a l’anàlisi de la consistència de la prova, s’analitza fins a quin punt els ítems mesuren un mateix constructe (homogeneïtat de contingut). És recomanable per a mesures que utilitzen diversos ítems per a mesurar un constructe.

- Fiabilitat del corrector. Consisteix en dues correccions de la mateixa prova fetes pel mateix

avaluador i separades per un interval de temps. Es calcula el coeficient de correlació i s’utilitza per a l’anàlisi de l’error atribuïble a diferències entre correccions en un mateix avaluador. És recomanable per a les mesures on no es pot fer una correcció mecanitzada.

· Objectivitat. Una mesura és objectiva quan diversos avaluadors assignen la mateixa

puntuació a les respostes que ha donat l’individu en una prova. Es calcula el coeficient de correlació entre les puntuacions donades per dos (o més) avaluadors, s’utilitza per a l’anàlisi de l’error atribuïble a diferències entre correccions de diversos avaluadors. És recomanable per a les mesures on no es pot fer una correcció mecanitzada.

· Validesa. Una prova és vàlida quan tenim evidència que mesura el que pretén

mesurar. La fiabilitat i l’objectivitat són condicions necessàries però no suficients per a la validesa. El procés de validació d’un instrument és acumulatiu.

Hi ha diverses fonts d’evidència de validesa:

- Validesa de contingut (evidència basada en el contingut).

Quan la prova és representativa de l’àrea que es vol mesurar: Fa referència als temes, a la forma de plantejar-los i al format dels ítems i de les tasques d’una prova. El procediment és l’examen sistemàtic del contingut de la prova per tal de determinar si inclou una mostra representativa i pertinent de la conducta que es vol mesurar.

- Validesa estructural (evidència basada en l’estructura interna).

És l’anàlisi de fins a quin punt la relació entre els ítems o entre els diversos components (p. ex. escales) està d’acord amb el model a partir del qual s’ha construït la prova. És l’estructura dimensional de la prova.

- Validesa externa (evidència basada en les relacions amb altres variables).

És l’anàlisi de la relació de les puntuacions de la prova amb variables externes. Hi ha validesa convergent i discriminant i validesa de criteri. Els resultats de la prova es comparen amb els resultats hipotètics que es podrien esperar a partir del model en què es basa.

· Validesa convergent i discriminant.

7

Estudi de la relació amb altres proves i variables que mesuren constructes semblants o diferents.

- Validesa convergent: La prova mostra la relació amb variables que se suposa que hi ha d’estar relacionada.

- Validesa discriminant: La prova no està relacionada (o ho està menys) amb les variables amb les que teòricament no hi ha d’estar.

· Validesa de criteri. S’analitza el grau d’exactitud amb què les puntuacions de la prova

prediuen les puntuacions en un criteri extern. La variable criteri és una mesura d’algun atribut o resultat que és d’una rellevància especial pels constructors i usuaris de la prova.

- Concurrent: Les puntuacions es comparen amb un criteri extern en el mateix moment.

- Predictiva: Les puntuacions es comparen amb un criteri extern en el futur.

8

02.- Desenvolupament. Concepte i característiques bàsiques del desenvolupament. El desenvolupament és la seqüència ordenada de canvis físics, cognitius

i socials que es produeixen durant la vida dels individus i que estan relacionats amb el creixement, amb l’edat i amb les diferents etapes de la vida humana.

La psicologia del desenvolupament estudia els processos de desenvolupament i les seves causes, totes les classes de persones (edats, classe social, cultura...), les generalitats i les diferències i com canvien les persones (discontinuïtat) i com segueixen sent les mateixes (continuïtat) des del primer fins el darrer moment de la vida.

- Les cinc característiques del desenvolupament.

· Multidireccional.

· Multicontextual.

9

Segons l’ambient físic, la situació familiar, el context històric i el context socioeconòmic.

· Multicultural. La cultura és un conjunt de manifestacions específiques d’un “estil de

vida” dins d’un grup social que es transmeten d’una generació a la següent.

· Multidisciplinar.

- Àmbit biosocial. Creixement i canvis corporals, factors genètics, nutricionals i de salut

que influeixen en el creixement i en els canvis.

- Àmbit cognitiu. Percepció, memòria, llenguatge, raonament...

- Àmbit psicosocial. Emocions, temperament, habilitats socials...

· Plasticitat. Els trets humans són modelables (el canvi és possible). Les persones

mantenen una certa estabilitat en la seva identitat (l’experiència passada és important).

Mètodes d’estudi.

- Transversals. Diversos grups d’edats diferents són avaluats en un mateix moment.

- Longitudinals. Un sol grup és avaluat a través del temps.

- Seqüencials de cohort. Diversos grups d’edats diferents són avaluats a través del temps.

Natura i criança. El desenvolupament es produeix a través d’intercanvis bidireccionals

entre herència i entorn. Els gens influeixen en la conducta dels infants. Les experiències i la conducta influeixen en l’expressió dels gens.

- Canalització del desenvolupament. En les primeres etapes està força canalitzat i hi ha menys variabilitat

entre els subjectes.

10

En etapes posteriors està poc canalitzat, augmenta la influència de la criança i hi ha més variabilitat entre els subjectes.

- Els processos d’adquisició de noves conductes estan: Possibilitats pels gens que ens defineixen com a membres d’una espècie. Limitats per un calendari maduratiu que determina el moment en què

certes adquisicions són possibles. La maduració és una sèrie de processos de creixement biològic que permeten l’aparició de noves conductes i que determinen el curs del desenvolupament, té una certa programació i està també influïda per l’experiència.

Determinats de forma concreta per les interaccions de la persona amb el seu entorn.

Períodes sensibles i períodes crítics. Els períodes sensibles són els períodes específics durant els quals

determinats tipus de desenvolupament es produeixen amb molta rapidesa i facilitat.

Els períodes crítics són aquells en els quals (i només en els quals) determinats tipus de desenvolupament s’han de produir, d’una altra manera mai es produiran.

Empremta és el procés mitjançant el qual alguns animals formen lligams afectius durant un període crític en les primeres hores de vida.

Desenvolupament del cervell i desenvolupament motor. En el desenvolupament del cervell les cèl·lules nervioses es

desenvolupen en el cervell abans del naixement. Esculpides per l’experiència, les seves interconnexions es multipliquen ràpidament després del naixement. Si un hemisferi resulta danyat en una etapa inicial de la vida, l’altra assumirà moltes de les seves funcions com a resultat de la flexibilitat del cervell. Amb l’edat, la flexibilitat del cervell disminueix. No obstant això, amb freqüència les neurones que envolten un grup de neurones destruïdes poden compensar parcialment el mal, com en el cas de les persones que es recuperen després d’un traumatisme o una lesió cerebral.

En el desenvolupament motor les habilitats físiques més complexes dels nens (seure, estar de peu i caminar) es desenvolupen seguint una seqüència establerta, el calendari de la qual depèn del nivell de maduració personal i de la cultura. La infantesa és un període de desenvolupament físic lent però constant.

Desenvolupament cognitiu i social a la infància i l’adolescència.

11

Les àrees associatives del còrtex cerebral, això és aquelles que van lligades a la memòria, al pensament i al llenguatge, són les últimes àrees del cervell en desenvolupar-se.

La cognició té a veure amb totes les activitats mentals relacionades amb el pensament, el coneixement, el record i la comunicació.

Piaget creia que la ment infantil es desenvolupa seguint una sèrie d’etapes, des dels simples reflexes del nounat fins el poder de raonament abstracte dels adults.

- Desenvolupament cognitiu. Els seus supòsits són que el pensament infantil és qualitativament

diferent al dels adults, que el procés seqüencial fins a arribar a la capacitat pel raonament abstracte i que es superen etapes a través de la maduració i l’aprenentatge.

El cervell, en el seu procés de maduració, construeix un tipus de concepte que Piaget denomina esquema. Els esquemes són motllos mentals en els quals hi posem la nostra experiència. Utilitzem els nostres esquemes per a incorporar per assimilació noves experiències. Corregim els esquemes, o els sotmetem a un procés d’acomodament per tal d’ajustar-los a les particularitats de les noves experiències. Un esquema és un concepte o marc que organitza i interpreta la informació. L’assimilació és la interpretació de noves experiències utilitzant els esquemes existents. L’acomodació és l’adaptació dels esquemes actuals per a incorporar nova informació.

Segons Piaget hi ha diferents etapes del desenvolupament cognitiu:

· Etapa sensoriomotora. Rang d’edat Descripció de

l’etapa Característiques del desenvolupament

0-2 anys aproximadament

- El món a través dels sentits.

- Experiències sensorials i accions

motores. - No simbòlica.

- Preferències per sons, imatges i olors

familiars. - Desenvolupament de

la capacitat d’exploració visual. - Formes

rudimentàries d’aprenentatge i record.

- Preferència per la novetat.

- Habituació als estímuls.

- Comprensió numèrica?

- Permanència dels objectes.

- Por als estranys. Durant l’etapa sensoriomotora, des del naixement fins els dos anys

aproximadament, els nounats comprenen el món mitjançant les seves interaccions sensorials i motores amb els objectes (mitjançant la vista, el tacte, el contacte amb la boca...). Al principi semblen no ser conscients que les coses del fet que les coses continuen existint més enllà de la seva percepció.

12

Als vuit mesos, els nens comencen a recordar les coses que no poden veure i uns mesos més tard són capaços de buscar aquestes coses.

Els investigadors actuals consideren que el procés de desenvolupament és més continu del que creia Piaget.

- Les primeres setmanes de vida. Reflexos: Prensió, succió... Després de superar els perills prenatals, els nounats compten amb

reflexes ideals per a la supervivència. Els nounats retiren els seus membres per a evitar el dolor. Si posem una tela que els cobreixi el cap i que els molesti per a respirar, mouen el cap d’un costat a l’altre tractant de desfer- se de la tela.

Psicòlegs van descobrir que, en néixer, els nounats prefereixen els sons i les imatges que faciliten la integració social: giren els seus caps en la direcció de les veus humanes; miren durant més temps el dibuix d’una cara humana i s’estimen més mirar objectes situats a uns 20-30 cm d’ells doncs és la distància que separa els ulls del nounat dels de la seva mare en el moment del naixement.

Les capacitats de percepció dels nounats es desenvolupen constantment durant els primers mesos de vida. Uns dies després del naixement poden diferenciar la olor de la seva mare.

- Preferència per la novetat en els nadons.

Habituació en els nadons davant d’estímuls repetitius: s’habituen als estímuls repetits però tornen a parar atenció als estímuls lleugerament diferents.

Alan Slater explica que per tal de reconèixer un nou estímul com a diferent el nen ha de recordar l’estímul inicial.

- Capacitat de càlcul als 5 mesos?

· Etapa preoperatòria. Rang d’edat Descripció de

l’etapa Característiques del desenvolupament

13

2-7 anys aproximadament

Representació interna del món exterior amb

paraules i imatges però sense pensament lògic.

- Llenguatge. - Pensament simbòlic

(p. e. joc). - Egocentrisme.

- Teoria de la ment. - Habilitat pel fingiment.

Mancances: - Conservació de la

matèria, líquids, àrees... - Classificació.

Piaget afirmava que durant el període preescolar i fins els sis o set anys els nens estan en una etapa preoperacional, és a dir, que són massa joves com per a fer operacions mentals. Els nens no tenen el concepte de conservació, principi que estableix que la quantitat es manté tot i que la forma pugui variar.

Tot i que per a Piaget les transicions entre les etapes no es realitzaven de manera brusca, els rudiments de la conservació apareixen més aviat del que ell creia. Nens de tres anys són capaços d’entendre que poden utilitzar una maqueta com a representació simbòlica d’una habitació real.

En opinió de Piaget, els nens d’edat preescolar no poden raonar i comprendre el punt de vista dels altres. Tot i que són conscients de sí mateixos, del temps i la permanència dels objectes estan, segons ell, subjectes a l’egocentrisme: no poden percebre les coses des d’un altre punt de vista.

Per a un nen en edat preescolar és més fàcil seguir instruccions positives que negatives.

Tot i que el concepte d’egocentrisme de Piaget és important, els nens en edat preescolar no són sempre egocèntrics. Davant un interlocutor amb els ulls tapats, els nens de quatre anys tracten d’explicar les coses amb claredat per tal de fer-se entendre i mostren els objectes a l’interlocutor orientats cap a ell. Els preescolars també adquireixen una “teoria de la ment”. Intenten comprendre perquè els seus companys de jocs s’enfaden per coses que els seus germans comparteixen amb ells, o perquè els seus pares els compren una joguina. Aquesta capacitat creixent per a comprendre el punt de vista dels altres permet als preescolars desenvolupar actituds per a enganyar, emfatitzar i persuadir.

Les persones adultes mai arriben a desfer-se del tot del seu egocentrisme infantil. Quan saben com solucionar un problema, se’ls fa molt difícil comprendre que pot ser molt difícil per a altres persones. Tenen també la curiosa tendència a sobreestimar la coincidència dels altres amb les seves idees, un fenomen que els psicòlegs socials denominen el fals consens.

La capacitat de fer operacions mentals, pensar simbòlicament i entendre el punt de vista dels altres apareix molt aviat però es desenvolupa gradualment.

Parlar amb sí mateixos ajuda els nens a controlar el seu comportament, les seves emocions i a dominar noves habilitats.

- Errors en la conservació. La conservació és la capacitat de reconèixer que les propietats físiques

d’un objecte són les mateixes malgrat els canvis en la seva aparença.

· Etapa d’operacions concretes.

14

Rang d’edat Descripció de l’etapa

Característiques del desenvolupament

7-11 anys aproximadament

Representació interna del món exterior amb

paraules i imatges però sense pensament lògic.

- Conservació (massa, volum, nombre). - Relació d’inclusió

(subconjunt, conjunt). - Transformacions matemàtiques.

- Visió de la mort com un fet irreversible. - Visió de la malaltia.

En donar-los materials concrets comencen a comprendre que les quantitats no varien en canviar la forma. Comprenen que el canvi de forma no suposa una variació en la quantitat.

Durant aquesta etapa els nens adquireixen la capacitat mental per a comprendre les transformacions matemàtiques i la conservació.

Degut a això, Piaget sostenia que l’aprenentatge augmenta mitjançant les interaccions dels nens amb el món. D’aquesta manera, els nens no són recipients buits esperant que el professor els ompli amb les seves lliçons. Els professors han d’oferir-los demostracions concretes i estimular-los per a que pensin per sí mateixos. S’ha d’acceptar que la immaduresa cognitiva dels nens forma part d’un procés d’adaptació, una tàctica de la natura per a que els nens es suportin en els adults protectors i per a que tinguin temps per l’aprenentatge i la socialització.

· Etapa d’operacions formals. Rang d’edat Descripció de

l’etapa Característiques del desenvolupament

A partir dels 11 anys fins l’edat adulta aproximadament

- Raonament abstracte.

- Pensament sobre realitats imaginàries i

símbols.

- Lògica abstracta. - Pensament

hipotètico-deductiu. - Capacitat potencial

pel raonament moral madur.

- Possibilitat de resoldre equacions

algebraiques. Als dotze anys la capacitat de raciocini passa de ser merament concreta

(lligada a l’experiència real) i s’endinsa dins el pensament abstracte (que inclou realitats imaginàries i símbols).

La teoria de les etapes de Piaget causa molta controvèrsia. En alguns aspectes és molt encertada però els investigadors actuals consideren que el desenvolupament té lloc de forma més continuada.

- Desenvolupament social. Les interaccions familiars fomenten la supervivència del nen i la creixent

percepció de sí mateix fins que finalment pot criar i educar al seu torn a una nova generació.

Lev Vygotsky determina que des de la inicial infantesa el context social que envolta les persones proporciona moltes de les seves idees, creences i comportaments.

15

En totes les cultures, els nens desenvolupen un estret vincle amb les persones que els cuiden. Tot i que tots els nounats mostren una atracció inicial per tots els humans, al poc temps comencen a preferir les cares i veus conegudes. Un cop el nen aprèn el concepte de permanència i té la suficient mobilitat per a posar la seva vida en perill succeeix una cosa curiosa: desenvolupen una por als desconeguts, denominada ansietat davant el desconegut.

· Vinculació afectiva. La vinculació afectiva és una motivació de supervivència que manté els

fills prop dels pares o les persones que en tenen cura. La vinculació afectiva és una base estable necessària per tal d’inserir-nos

en el nostre entorn social. Pares i fills es comuniquen des dels primers dies de vida: contacte ocular,

tacte, somriure, veu, alimentació, etc. Els nadons prefereixen les cares conegudes i emeten sorolls quan els

atén la mare o el pare. A partir dels vuit mesos apareix la por als estranys, es posen nerviosos

quan es troben sols, s’agafen als progenitors quan esperen que els separaran (ansietat de separació), quan tornen als pares els abracen i somriuen) i el procés queda consolidat al final del primer any.

La mare i/o el pare s’associen a tot allò que és bo: es converteixen en un reforçador generalitzat.

Variables rellevants en l’establiment de la vinculació efectiva són el contacte corporal, la familiaritat, el tipus de criança (sensible: vinculació segura; insensible: vinculació insegura), les diferències segons el temperament (reactivitat emocional i inhibició) i la interacció de tipus criança-temperament.

Abans es creia que els nens s’aferraven a les persones que satisfeien les seves necessitats alimentàries però un descobriment accidental va revelar que això és incomplet. Harry Harlow va criar micos pels seus estudis sobre l’aprenentatge. Per tal d’estandaritzar els estudis i evitar el contagi de malalties, va separar els nounats micos de les seves mares després del naixement i els va criar en gàbies individuals e higièniques, equipades amb mantes per a nens. Quan es van enretirar per a rentar-les, els micos van mostrar nerviosisme.

Va fer un experiment per a estudiar aquest efecte i va observar que els micos estaven més amb la “mare de felpa” que amb la que li proporcionava el menjar.

Si se li afegeix capacitat de moure’s balancejant-se suaument, calor i alimentació aquest fenomen s’incrementava.

16

- Vinculació segura. Base segura pels moments difícils i per a explorar el món: el món és

predictible i de confiança. Això produeix competència social i millor capacitat de socialització.

- Vinculació insegura o absència de vinculació. Major risc de problemes de salut mental i de competència social.

· L’autoconcepte. Als sis mesos els nens juguen divertits amb els miralls però és només als

18 mesos quan es reconeixen a sí mateixos en el mirall. Des del simple reconeixement de sí mateixos, el concepte de sí mateixos

es fa gradualment més fort. En l’edat escolar, els nens comencen a descriure’s en termes de gènere, de pertinença a un grup i trets psicològics i es comparen amb altres nens. Arriben a veure’s a sí mateixos com a bons i hàbils en algunes coses però no en d’altres. Desenvolupen un concepte de l’ideal de tret que voldrien tenir. Als vuit o deu anys tenen una imatge de sí mateixos bastant estable.

La visió que els nens tenen de sí mateixos influeix en les seves accions. Els nens que desenvolupen un concepte de sí mateixos positiu són més segurs, independents, optimistes, decidits i sociables.

L’autoconcepte està relacionat amb els estils educatius parentals.

· Estils educatius parentals. Autoritari: Imposen normes i exigeixen obediència. Democràtics: Són exigents i comprensius, raonen i expliquen, són

flexibles. Permissius: No controlen, sucumbeixen als desitjos, exigeixen poc i

rarament utilitzen el càstig. Negligents: No s’impliquen ni es comprometen.

L’edat adulta.

- Canvis cognitius. Estan relacionats amb els canvis físics: capacitats sensorials i velocitat

de processament. Una de les qüestions més controvertides sobre la vida humana és si la

decadència gradualment accelerada de les capacitats físiques dels adults és paral·lela a la de les capacitats cognitives, com la memòria, la intel·ligència i la creativitat.

· Memòria. La rapidesa en l’aprenentatge que caracteritza els adults joves no és

exclusiva dels éssers humans. Quan es dóna una llista de

paraules els adults joves en recorden més que els adults vells però, no obstant això, quan són preguntes amb respostes múltiples per tal que es reconeguin les paraules que ja

17

havien vist no s’observava pèrdua de memòria amb l’edat.

Quan una noia jove de 20 anys perd les claus del cotxe sent frustració però quan això li passa al seu avi, aquest sent frustració i es queixa de la seva edat. Això també depèn del tipus d’informació doncs si es tracta de frases inconnexes la jove les recordarà més però si es tracta d’informació significativa les persones grans posseeixen una rica xarxa de coneixements adquirits que els ajuden a recordar millor. Així doncs, la seva capacitat per a aprendre i recordar tècniques i material significatiu mostra una pèrdua menor.

Tanmateix s’observa una pèrdua menor en el que es refereix a la memòria “prospectiva” (la que fa que ens recordem de coses com prendre una medicina després del menjar o comprar el pa quan tornem a casa). La capacitat de recordar fragments de text d’una cinta no disminueix amb l’edat en les persones que es mantenen mentalment actives.

En les persones grans es veuen moltes més diferències entre individus que en les persones joves entre elles.

Últimament s’ha vist un increment de persones adultes en les aules i, tot i les possibles dificultats amb què es podran trobar, la majoria dels estudiants grans obtenen uns resultats millors que els d’un jove de 18 anys, potser perquè tenen més clars els seus objectius.

· Intel·ligència. - Intel·ligència cristal·litzada: Coneixement acumulat i habilitats verbals,

tendeix a augmentar amb l’edat. - Intel·ligència fluida: Capacitat per a raonar amb rapidesa i de forma

abstracta, tendeix a davallar al final de l’etapa adulta. Això explica perquè els matemàtics i els

científics desenvolupen els seus treballs més importants entre els 25 i els 35 anys mentre que els escriptors, historiadors i filòsofs passen pel seu moment més creatiu a partir dels 40 o els 50 anys, després d’acumular més experiència.

- Fase I: Les proves transversals del decliu intel·lectual.

En els estudis transversals els investigadors realitzen proves i comparen a persones amb diferents edats. Aquests investigadors han comprovat clarament que quan realitzen proves d’intel·ligència a grups representatius de gent, els adults majors donen menys respostes correctes que els més joves.

- Fase II: Les proves longitudinals de l’estabilitat intel·lectual.

En realitzar un estudi longitudinal de la intel·ligència fent noves proves a les mateixes persones durant un període de diversos anys es veu que la intel·ligència roman estable fins a una edat avançada, fins i tot algunes proves demostraven augment de la intel·ligència.

Així doncs, no s’explicaven els resultats dels estudis transversals. Al cap del temps van descobrir que quan un estudi transversal compara persones

18

de 70 anys amb altres de 30 no només compara les diferents edats sinó també diferents èpoques d’aprenentatge. Normalment comparen a persones que tenen un menor grau d’educació, persones amb famílies més grans, més petites, més acomodades, menys...

- Fase III: Tot és relatiu. Podria ser que les persones que sobreviuen i, per tant, continuen en els

estudis, són les més intel·ligents i de bona salut subestimant així el decliu de la intel·ligència.

La investigació és molt complicada doncs la intel·ligència no és un tret simple. Les nostres xarxes neuronals van emmagatzemant la informació de les decisions que hem anat prenent i els seus resultats. Aquest cúmul d’experiències ens fa capaços d’establir generalitzacions en el moment de prendre futures decisions Per tant, a excepció de certes ments privilegiades de trenta anys, normalment escollim gent gran per a ocupar el càrrec més important d’una companyia, universitat o país.

· Demències.

Problemes en el desenvolupament. Retard mental. Trastorns de l’aprenentatge. Trastorns de les habilitats motores. Trastorns de la comunicació. Trastorns generalitzats del desenvolupament.

19

20

03.- Pensament i llenguatge.

Introducció: pensament. Pensament: Activitat mental associada amb el processament, la

comprensió i la capacitat per a recordar i per a comunicar. L’estudi del pensament implica les formes lògiques o il·lògiques que

utilitzem en la formació de conceptes, resolució de problemes i presa de decisions i formació de judicis.

Els conceptes són agrupacions mentals d’objectes, successos i persones semblants. El més habitual és crear conceptes mitjançant el desenvolupament de prototips, això és, paradigmes d’una categoria específica. Quant més concordi una cosa amb el nostre prototip d’un concepte, més ràpidament el classificarem com un exemple d’aquest concepte.

Resolució de problemes. La resolució de problemes és una activitat propositiva que implica

operar sobre la informació (observacions, dades o suposicions) per tal d’arribar a conclusions. Pot fer-se mitjançant diversos processos:

- Algoritmes: Procediments pas a pas que garanteixen una solució. Per tal de construir una paraula amb les lletres ASPLOIOCIG hauríem de provar totes les 907.208 combinacions.

21

- Estratègies heurístiques: Estratègies simples i ràpides que acostumen a ser eficaces però que poden portar a errors. Exclourem combinacions impossibles com, per exemple, la de dos cops seguits la lletra i.

- Assaig i error. Si ho apliquem després a l’estratègia heurística obtindrem la resposta correcta.

- Comprensió (insight): Comprensió sobtada i, amb freqüència nova, de la solució d’un problema.

Resposta: PSICOLOGIA.

- Els biaixos en la resolució de problemes.

· Biaix de confirmació.

El biaix de confirmació és la tendència a cercar informació que confirmi les nostres creences. No cerquem proves que desconfirmin les nostres hipòtesis i ens condueix a sobreestimar la precisió dels nostres judicis.

· Fixació.

La fixació és la incapacitat per a resoldre un problema des d’una perspectiva nova.

- Fixació mental: Tendència a repetir solucions que han funcionat en el passat.

- Fixació funcional: Tendència a percebre les funcions dels objectes com a fixes i invariables.

· Prevenció dels biaixos:

- Pensament lateral: Implica tractar d’identificar les limitacions assumides o donades per

bones per a resoldre un problema i plantejar-lo de forma totalment nova. És la capacitat de saltar-se els límits d’un problema per a desenvolupar

solucions noves i innovadores.

- Pluja d’idees (brainstorming): Tracta d’ajuntar un grup de persones que produeixin idees i fer una llista;

repassar la llista i rebutjar les que no són pràctiques o les irrellevants i examinar les possibilitats de les que queden.

Judici i presa de decisions. Hi ha dues formes de pensament:

22

- Raonament: Pensament deliberat i amb esforç, s’hi distingeixen dos tipus:

· Raonamentformal. · Raonament reflexiu.

- Pensament intuïtiu: Espontani, sense càlcul, sense prendre-ho conscientment. És el més freqüent, està sotmès a un control força lax, pot portar tant a bons com a resultats dolents, implica menys esforç i permet prendre decisions amb molta rapidesa.

La major part dels pensaments i les accions de la vida quotidiana són intuïtius.

Pensament intuïtiu

Raonament

- Ràpid - Paral·lel

- Automàtic - Sense esforç

- Associatiu - Emocional

- Lent - Consecutiu - Controlat

- Amb esforç - Amb regles

- Neutral

- Fenòmens relacionats amb el pensament intuïtiu.

· Heurística de la representativitat. És més probable que sigui caixera en un banc (una sola variable) a que

sigui caixera en un banc i, a més a més, activista del moviment feminista (dos variables).

L’heurística de la probabilitat consisteix en jutjar la probabilitat de les coses en funció de la seva concordança o semblança amb determinats prototipus, tot ignorant altres informacions rellevants.

És utilitzada per a jutjar la probabilitat de pertinença a una classe, es jutja la semblança als estereotips i tendim a ignorar la taxa de base dels esdeveniments.

· Heurística de la disponibilitat.

L’heurística de la disponibilitat jutja la probabilitat d’un fet en funció de la seva disponibilitat a la nostra memòria. Els fets anecdòtics poden

23

influir-nos més que la informació rellevant, els testimonis personals poden influir-nos més que les dades estadístiques consistents, ens deixem influir pels esdeveniments vívids o recents i podem treure interferències a partir d’un nombre molt petit de casos.

S’utilitza per a jutjar la probabilitat o la freqüència d’ocurrència d’un fet.

· Excés de confiança.

L’excés de confiança és la tendència a sobreestimar la precisió dels nostres judicis. És la confiança excessiva en la veracitat de les nostres opinions i tendim a mostrar-nos més confiats en els propis coneixements que no pas a encertar.

En aquests experiments al menys el 33% dels casos no incloïen la resposta correcta.

· Enquadrament de les decisions. La forma com es planteja una qüestió pot afectar significativament els

judicis i les decisions. Si la decisió està enquadrada en termes de guanys tendim a evitar el

risc i preferim un guany petit abans que arriscar per a obtenir-ne un de gran. Si la decisió està

enquadrada en termes de pèrdues tendim a arriscar-nos i preferim arriscar abans que acceptar una pèrdua petita.

· Com es poden evitar els biaixos i els errors de judici? Coneixent els biaixos del pensament humà, avaluant els enquadraments

en què es produeixen les decisions, actuant com “l’advocat del diable”, utilitzar la probabilitat i l’estadística i considerar allò que és poc probable o impopular.

Llenguatge.

- Concepte. Consisteix en paraules parlades, escrites o gesticulades i les formes en

què les combinem per a pensar i comunicar-nos. És l’essència humana segons Chomsky, el màxim de la cognició per a

Pinker i permet transmetre el coneixement acumulat d’una generació a la següent: saber més coses de les que veiem.

- Característiques. - Semanticitat: Objectes, esdeveniments, estats emocionals i

abstraccions poden representar-se simbòlicament. Les paraules signifiquen el mateix per a tots els parlants d’una llengua.

- Desplaçament: Ha de ser possible la comunicació sobre el passat, el present i el futur.

24

- Producitivitat: Ha de ser possible combinar un nombre limitat de sons i signes en un nombre il·limitat de missatges.

- Estructura. - Fonemes: En un llenguatge parlat, les unitats de so distintives més

petites. - Morfemes: En un llenguatge, la unitat més petita amb significat;

pot ser una paraula o una part d’una paraula (p. e. prefix). - Gramàtica: És un sistema de normes que ens permet comunicar-

nos amb els altres i entendre’ls. Està format per: · Semàntica: Conjunt de normes mitjançant les quals extraiem

el significat dels morfemes, les paraules i les frases d’una sola llengua. · Sintaxi: Normes d’una determinada llengua per a combinar

paraules en frases gramaticalment correctes. Ordre dels substantius, adjectius, etc.

- Desenvolupament. Mes (aproximat) Etapa

4 Balbuceig de tot tipus de sons 10 Balbuceig que reflecteix el

llenguatge de la llar 12 Etapa d’una paraula 24 Etapa de dues paraules, discurs

telegràfic + 24 Es desenvolupa ràpidament i

l’infant construeix frases complexes. En finalitzar l’educació secundària un estudiant coneix unes 80.000

paraules (l’equivalent a haver après unes 13 paraules al dia (des que complim un any).

El balbuceig no és un intent d’imitar la parla dels adults doncs s’utilitzen sons propis de diverses llengües, en ocasions aliens als de la dels pares. Els nens sords també balbucegen imitant els gestos de la boca en parlar. Així doncs, abans que l’ambient modeli el nostre llenguatge ja posseïm una àmplia gama de fonemes.

Després hi ha una etapa monoverbal, als dos anys una etapa biverbal fent un discurs telegràfic, aquest llenguatge conté sobretot substantius i verbs i segueix les normes de la sintaxi (ordre correcte). Després d’aquesta etapa es passa ja directament a la formació de frases.

Les 5.000 llengües humanes són dialectes d’una “gramàtica universal” per la que els nostres cervells estan predisposats. Si no s’exposa a un grup de nens a cap llengua, construiran la seva pròpia. Els nens sords, que no estan exposats al llenguatge, creen espontàniament un idioma de signes articulat mitjançant una sofisticada gramàtica.

- Llenguatge i pensament. El llenguatge i el pensament es desenvolupen per separat al principi però

després es fonen i es desenvolupen junts (Vygotsky). El llenguatge depèn del nivell de desenvolupament cognitiu individual i

n’és un reflex (Piaget). El pensament depèn del llenguatge (Sapir-Whorf). Llenguatge i pensament són processos que es solapen parcialment.

25

:wink:
gracies stan molt bé!
Mil gracieees =)
on puc trobar els blocs D i E¿?¿
Merci pels apunts!!!
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 71 páginas totales
Descarga el documento