Ciència Política II, Ejercicios de Ciencia Política. Universitat de Barcelona (UB)
tgamundi
tgamundi

Ciència Política II, Ejercicios de Ciencia Política. Universitat de Barcelona (UB)

24 páginas
1Número de descargas
5Número de visitas
Descripción
Asignatura: Ciència Política II, Profesor: Josep Maria Reniu, Carrera: Ciències Polítiques i de l'Administració, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 24
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 24 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 24 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 24 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 24 páginas totales
Descarga el documento
Ciència Política II

Ciència Política II Com entenem la política: • Resolució de conflictes • Organització d’estructures • Decidir i gestionar uns recursos limitats, tenint unes necessitat il·limitades. • Prioritzar

Política (PODER): 1. Direcció: determinar la orientació política. Ideologies 2. Coerció i defensa (interior i exterior): cultura cívica. 3. Normativització: mitjançant la legislació. 4. Integració 


1- Activitat parlamentària (polític-administrativa)
 2- Activitat administrativa 
 3- Activitat judicial (resolució conflictes)

Hi ha un flux constant de conflictes i una manera d’ordenar-ho tot és tractant la política com si fos un SISTEMA, un conjunt d’elements ordenats que interactuen entre ells. Poden haver sistemes tancats i estables.

SISTEMA POLÍTIC 1. Estructural (funcionalisme): és el model més proper als éssers vius. La antropologia o

la sociologia són sistemes oberts i amb homeòstasi, és a dir, amb estabilitat interna. 2. Cibernètic: Karl Deutsch i David Easton.


1) Aproximació a la assignació autoritzada de valors 
 2) Mecanismes de resolució de conflictes
 3) Conjunt d’intercanvis: processament de demandes amb un resultat o producte final 
 4) Orientació de recursos cap a l’assoliment dels objectius en base als recursos

Sistema: es pot veure des de 3 punts de vista: 1. Com si fos una màquina. Tant Aldous Huxley, com George Orwell o Moro tracten

utopies, i quan aquests autors pensen estan creant una idea de sistema.
 Interessa la causalitat.

2. Com un organisme. Com un organisme viu. Aquí interessa l’adaptació al medi, rep influències i es modifica. Té disfuncions, com és natural.

3. Com a mercat. Interessa saber com s’ajusten els interessos contraposats.

David Easton ajunta totes les perspectives. 6 avantatges del sistema política d’Easton. • Posa de relleu la relació permanent entre entorn i política. • Deixa clar o posa sobre la taula que l’activitat política s’ha d’entendre com un efecte de

les tensions que afecten a diferents col·lectius socials. • És una seqüència ideal que permet establir un cert ordre dins de la pluralitat. • Posa en el centre les relacions d’interdependència entre els elements que integren la

política i les seves institucions. • Li confereix o subratlla el caràcter dinàmic del sistema. • És un model comparable, i és aplicable a totes les estructures polítiques.

De la simplificació d’aquests punts arribam a un sub-sistema. Cadascun dels components es poden convertir en un sub-sistema. El límit el trobam en la última unitat d’anàlisi: l’individu. Un altre problema és l’equilibri sistèmic, si un sistema polític arriba a una situació d’equilibri, deixa de ser dinàmic. EASTON: 1- Inputs: • Demandes • Reivindicacions • Recolzaments L’entrada al sistema està protagonitzada per la societat. S’expressen de diferents formes i col·lectius. Principal problema és que l’entrada dels inputs és il·limitada. 2- Autoritats: és una caixa negra. Es processen els inputs i és aquí on resideix el poder polític institucional, i s’acaben transformant en: • Lleis (disposicions normatives…) • Polítiques públiques, actuacions… • Altres accions. La cadena de delegació i control s’acaba en l’Administració. Hi han uns recursos limitats. Els inputs es processen per les autoritats per produir un output, però aquí trobam el problema dels recursos limitats. 3- Outputs: genera resposta als inputs. Problema és la no-acció, no decidir o no donar resposta a un input. Normatives (lleis), polítiques públiques (plans) o decisions. Però també trobam la no-actuació. 4- Feedback: llavors es retroalimenta i torna al conflicte o entorn conflictiu. Si no hi ha una resposta el problema es multiplica. A més aquí influeixen els mitjans de comunicació.

Primer filtre (entre input i caixa negra): Però també és important saber que hi ha barreres o gatekeeper que filtren totes les demandes, reivindicacions i recolzaments. Aquests filtres passen a ser els veritables protagonistes dels inputs, això es fa a través d’una agenda pública, controlada pels partits polítics. Els partits polítics canalitzen les xifres que no són manejables. Però no són necessaris, ja que la realitat podria canviar, podria haver-hi un mecanisme millor o més eficient, però pel moment no n’hi ha. A més, trobam la manipulació o configuració de la qual s’encarreguen els partits polítics i, dins d’aquesta manipulació trobaríem les fake news. Problema és que mitjans de comunicació i partits polítics acaben conjuntant voluntats.

Caixa negra: Inclou el poder executiu, legislatiu i judicial. Sent el Parlament la campana de vidre. Contradicció ja que teòricament hauria d’haver-hi una campana de vidre, transparència, la qual cosa no succeïx reialment. Si no hi ha exigència de responsabilitat (retiment de comptes) es per 1) comoditat o 2) manca de competències.

Agenda política: No són programes electorals. L’agenda política té una aproximació clara: els pressupostos generals, ja que a través d’aquí es podrà preveure un gran full de ruta. Si no s’aproven els

pressupostos, no es governa. Pot succeir que no hi hagi execució, però que sí que n’hi hagin pressupostos.

Arc de retroalimentació: té un moment en què peta. Exemple de la crisi del petroli, perquè es demostra que ni els partits polítics son capaços de fer de filtres, ni les institucions o les administratius tenen suficient capacitat per gestionar la implementació de les decisions. Quan romp aquest cicle, sorgeixen nous moviments socials: exemple ecologisme, pacifisme, els quals segmenten.

Sub-sistemes: es sol dir que es un sub-sistema, concepte que inventa l’investigador. És una concepció. Sistema de partits Sistema electoral Cultura cívica i política S’ha aconseguit, per part dels partits polítics, que els ciutadans no vegin interessant o necessari acudir –per exemple– als plens dels ajuntaments, això és així perquè son els partits polítics els quals decidiran.

Poder executiu: • Monistes: un President • Duals: dues figures

Canvis dins del sistema polític: • Canvi d’estat del sistema: adaptació, canvi en la cultura, canvis tecnològics… • Canvi tipus de règim polític: canvi del disseny institucional (dictadura a democràcia…),

reforma de la AAPP. • Canvi en la comunitat política: secessió • Fracàs de la supervivència: bloqueig acceptació social dels outputs.

A partir de la formulació d’Easton, hi han 3 aproximacions segons els investigadors: • Concepció restrictiva: la caixa negra del sistema. Importen las institucions i autoritats. I

com a molt, importaran també els afers polítics en tant que són decisions. Importa l’Administració Pública, les institucions… Manca o deixa fora la societat.

• Concepció extensiva: posa l’accent en tot l’àmbit social. El tret definitori dels interessos d’aquesta concepció és el conflicte i la coerció.

• Concepció o vessant neutra (alternativa): posa l’accent en tres aspectes: la societat, la elit política i en el Govern.

Societat: • Estructural • Cultural

Elits polítiques: • Primàries: adopten i executen les decisions del Govern. • Secundàries: conformen la opinió pública (però no és el mateix que la opinió publicada,

que es confon amb la manipulació dels mitjans i de la opinió pública)

• Terciàries: sindicats, patronals, associacions cíviques, culturals… Intenten condicionar la opinió pública: grups de pressió.

Cadena de delegació i control: Neix als EUA. És un argument senzill, però que a cada nivell s’expressa pitjor, té complexitat pel fet d’intentar reduir la dinàmica del sistema polític a un conjunt de seqüències mogudes per la dinàmica principal agent. A cada graó de la cadena, hi ha un mecanisme de delegació del poder, sobre el poder delegat (control). Es delega el poder als partits polítics. El mecanisme de delegació és el vot i el mecanisme de control és també el vot. El vot ex-ante delegat, serveix per fer un control ex-post de la delegació: això que delegues ho controles, es controla retroactivament una cosa que potser no té res a veure amb la delegació que faig, estem venent o comprant a crèdit. Del partits polítics es delega en representants per mitjà d’una llista (mecanisme de delegació). Hi ha també disciplina interna per evitar el transfuguisme.

Cultura política (Almond i Verba): “La cultura democràtica o cívica va sorgir com una forma de canvi cultura, econòmic i humà” que busca el denominador comú. En el cas d’Anglaterra, es va acceptar el pluralisme religiós (element de modernització) i la aristocràcia (element tradicional), i això va donar lloc a una nova cultura basada en el consens i la diversitat, anomenada “cultura cívica”.

Tipus de cultures polítiques: Són orientacions específicament polítiques, postures relatives al sistema polític i als seus diferents elements. Són actituds relacionades amb la funció d’un mateix dins del sistema polític. És cosa d’un col·lectiu. Són dimensions col·lectives de les percepcions subjectives cap als objectes polítics. Hi ha una orientació psicològica on influeix la orientació cognitiva (què se sent), orientació l’afectiva (què creu) i l’orientació avaluativa (què pensa). S’ha d’entendre els modes d’orientació política i la classe d’objectes polítics. El conjunt del sistema està basat en coneixements i creences, a través d’uns sentiments influïts pels judicis i les opinions.

Un sistema democràtic de participació va annexat a una cultura política “coordinada”. 1. Percepció errònia de la política democràtica. Es deformen la moral i la ideologia. 


Es molt fàcil: la teoria… La llibertat, el consens, etc.
 És difícil: el canvi social… Les relacions entre ciutadà i governant.

2. La difusió democràtica frenada per problemes objectius. 
 Tecnologia per créixer i evolucionar, i tecnocràcia per transformar el sistema social.

Tipus de cultures polítiques: - Cultura parroquial: no s’espera res del sistema. No s’és conscient de l’imperi dels

objectes polítics. Posa l’accent en els valors tradicionals. - Cultura política súbdit: individu és conscient de què hi ha una autoritat governamental

amb relació passiva cap al sistema.

- Cultura política de participació: orientació cap al sistema com un tot sencer; però els sentiments i opinions estàn influenciades.

El ciutadà és una barreja de les tres cultures.

4 elements de l’objecte polític: • Atributs generals • Rol de l’individu (súbdit, dominant, etc.) • Processos d’entrada (inputs, eleccions, demandes, partits) • Processos de sortida (outputs, polítiques públiques, etc.)

A) Atributs generals: Suport/acceptació/consentiment per part dels individus a llarg termini

La comunitat estableix vincles cognitius amb el conjunt del sistema. Què coneix del sistema, quins són aquells vincles (inclús emocionals amb el sistema). Incorporació de l’individu per mitjà del desplegament del poder de manera coercitiva. Indicadors: • Orientació cap al règim. Es mesura la interiorització de l’ordre constitucional, valors

polítics fonamentals, “regles del joc”. És interessant parlar de llarg termini perquè aquests indicadors cap al règim, adhesió o rebuig del valors o de l’ordre constitucional, ocasiona un recolzament difús a llarg termini. Aquest recolzament difús, a major sigui, major grau d’estabilitat i solidesa del sistema, i més capacitat d’assegurar-se el terreny de joc. Importa que hi hagi recolzament difús, perquè haurà més adhesió per part de la ciutadania.

Orientació cap a la comunitat política. Busca conèixer la intensitat de la identificació dels grups i la comunitat. Aquí trobam la INS: Identificació Nacional Subjectiva (és rellevant en les comunitats amb diferents col·lectius etnoracials, i aquest indicador atorga o no més estabilitat al sistema).

Indicador de confiança interpersonal. Intenta captar el nivell de cohesió de la comunitat i, al mateix temps, la convicció o grau de convicció dels individus de la comunitat del fet què se segueixen les normes. Cohesió i obediència a les normes. Baixa confiança interpersonal debilita.

B) Individu: Propensió de participar en la vida política, la percepció del ciutadà sobre el seu paper i les seves capacitats en el sistema. Grau en què la política desperta curiositat en el ciutadà, el grau d’implicació:Interès polític subjectiu. • Eficàcia política subjectiva (percepció del ciutadà respecte a les pròpies capacitat

d’entendre la política i incidir per una altra banda en la política). - Eficàcia interna: la capacitat o creença de l’individu de tenir mitjans per poder

entendre i incidir. - Eficàcia externa: la percepció de l’individu que les autoritats són receptives amb les

seves demandes i/o participació. • Índex de mobilització cognitiva. Provoca canvis en les orientacions de l’individu cap al

sistema, intentant mesurar els comportaments alternatius o la mobilització política alternativa. Exemple: freqüència discussió polític, espais de discussió… La idea de fons d’Inglehart és que a partir del 1968 i la crisi del 73’, diu que a major nivell cognitiu, major nivell d’intervenció política però en àmbits no convencionals. Apareixen moviments socials de tota mena ja que creix el nivell cognitiu, l’accés a la informació,

escolarització… Quan més gran sigui el nivell cognitiu, més mobilització i demanda de canvi a través de vies no convencionals. Exemple: moviment ecologista.

C) Processos d’entrada: què es vol del sistema política, què es vol dels partits polítics, recolzaments, peticions… • Ideologies: cosmovisions. Maneres de veure la vida des d’un enfocament determinat. • Clivelles (“cleavages”): són línies de tensió o conflicte, qüestions que polaritzen a la

societat però que es mantenen latents. Però pot passar a ser un “issue”, quan la clivella que permet estructurar la societat o dividir-la, quan es fa manifesta la clivella crea un problema o enfrontament.

Anàlisis de les dimensions: - Dimensió esquerra-dreta: eix ideològic unidimensional (quan no hi havia clivelles). - Dimensió nacional/centre-perifèria: eix nacional - Dimensió religiosa: eix confessional - Dimensió socio-econòmica: materialisme/postmaterialisme: autorealització de l’ésser.

Posicionaments. Elements subjectius pesen molt aquí. • Autoposicionament (individu): moltes preguntes que responem i no entenem. • Posicionament segons partit polític: percepció. • Autoposicionament dins de partits polítics. És habitual que partits que se situen en el centre-esquerra de la població estigui al centre- dreta. A Espanya el 80% es centre-esquerra.

D) Processos de sortida: avaluar com és el recolzament a les autoritats (els productes del sistema): • Recolzaments específics: opinió pública/publicada (varia segons decisions). Recolzament genèric: recolzament difús. Anàlisi sortida: - Legitimitat de les autoritats (l'acceptació) [segons Weber]:

• Tradicional ⇢ ideològica • Carismàtica ⇢ personal • Racional-legal ⇢ estructural (regles prèvies)

- Grau de confiança en les institucions: Recolzament de la cerca dels interessos del ciutadans. Legitimitat + confiança ⇢ grau de popularitat (però aquest grau analíticament no serveix). Problema: assignació de responsabilitats (a causa de l’inconformisme col·lectiu). Són capaços d’amagar responsabilitats a través de la complexitat institucional i la desinformació. Això és així perquè durant el procés de socialització amb la política no sabem identificar responsables, defugim de responsabilitats. “Soc rebel perquè el món m’ha fet així” ⇢ però: quina culpa té el món de què l’individu no sàpiga identificar responsabilitats? ⇢ es basa en el tot o res.

Socialització i política van lligats: • Processos d’interiorització de la realitat. • Identificació dels rols atribuïts a cada persona a l’estructura social. • Transmissió de cultura d’una generació a l’altra.

És un fluix d’informació que manté el funcionament del sistema. Amb aquest caràcter de reinterpretació constant de la informació rebuda. Hi han dues maneres: • Individu s’apropia del valors, normes i coneixements del nostres grups social (herència). • Ens reubiquem personalment de manera activa en aquestes referències i coneixements.

Socialització i socialització política: La socialització política seria els intents d’explicar certes actituds, l‘origen de comportaments i la predisposició a ocupar un càrrec polític. Inclou mecanismes d’orientació especialment polítics (transmeten orientacions polítiques) i la formació d’una identitat política.

Dosprocessos de socialització: • Adquisició: acumulació i estructuració de fets observats, experimentats o apresos.

D’elaboració subjectiva • Transmissió: reps llegat, el reelabores i el transmets. Cerca continuïtat. Es porten a terme a través de 2 mecanismes de socialització: • Familiarització: mecanisme d’imposició dolça, és un mecanisme que inconscientment

fem nostre, sense adonar-se. • Inculcació: discursos alliberadors, imposats. Exigeixen superar certa reticència de

l’individu. Els discursos es basen en ideologia. Diversos agents: • Família: agent primari o grup primari principal de l’individu. Es reben les condicions

objectives. Es reben valors, actituds i representacions de la societat. Trobem el mecanisme de familiarització.

Escola: té diverses formes d’influència: - Com a vehicle de contingut dels ensenyaments, és adoctrinament sobre els valors

acceptats socialment. - Experiència envers a les relacions de poder. Es generen relaciones de poder

verticals però l’individu comença a veure relacions de poder horitzontal (que poden ser internes o les externes amb els amics).

Mitjans de comunicació (en l’àmbit de socialització tenen impacte limitat): transmeten, influeixen i serveixen de difusió d’informació.

• Tradicionals • Xarxes socials. No representen la societat

Capital social: És cabdal i transcendental el grau i la magnitud del capital social d’una comunitat o societat. Destaca el politòleg Robert Putnam i el capital social. Considera 3 identificadors: • Confiança. Ha de ser recíproca. Bidireccional. • Observança de les normes • Grau i existència de xarxes socials horitzontals Tot això es condensa en associacions. Hi ha cooperació? O hi ha oportunisme? En aquelles societats on hi hagi un alt capital social, tendiran a dur a terme processos de cooperació, i si el capital social sigui minse serà oportunista (Mancur Olson: free-rider).

Representació política: és clau de volta. Sigui democràtic o no un sistema, la noció de representació és imprescindible. La clau de volta que tanca tot l’edifici de l’organització política del sistema. Com és la relació: hi ha una mediació entre el titular (representat) i qui actua en el seu nom (representant). Governats i governants. Representació i mediació: • Processos electius. • Legitimació del sistema. • Simbolisme. A partir de l’Edat Mitjana es complica la relació de mediació i fa que es necessiti un mecanisme de representació. Es necessita aquesta representació a l’Edat Mitjana bàsicament per acceptar (més que prendre decisions) les reals disposicions que afectaran a algun territori. La primera fórmula de representació serà estamental i sobretot representants de les ciutats, i el volum numèric majoritari (de drets nobiliaris, etc.) i estaran subjectes a mandat imperatiu. Seran delegats de les ciutats que acudiran als consells, etc. amb mandat imperatiu. Aquests primers representants amb mandat imperatiu no tenen cap capacitat de moviment de les decisions que prèviament s’han definit dins dels “quaderns d’instruccions”. Cal destacar el paper de la burgesia: tenia poder econòmic, però no tenia poder polític ni representació política, i aquí trobam l’origen de las revolucions, després de l’evolució del comerç i la tecnificació de les manufactures, i progressivament havia agafat poder econòmic i rellevància social, només els hi feia falta poder polític: “no taxation without representation” ⇢ ja apunta al concepte modern de representació. “Llibertat, igualtat i fraternitat” ⇢ falta el concepte de la “PROPIETAT” ⇢És la revolució del burgesos, els quals pretenen la protecció de la propietat privada.

Dos grans enfocaments sobre la representació: • Giovanni Sartori: 3 tipus de representació:

- jurídica (enllaça amb la idea moderna de mandat). Maquiavel, Schmitt, Hobbes… - sociològica (té molt a veure amb la idea de la identitat: ha de ser un mirall de la

realitat que representen, han de ser més idèntiques. La idea del consentiment. Teòricament el Parlament ha de ser mirall de la societat.

- política (ajunta control+representació). Aquesta manca normalment. • Hannah Pitkin: 5 dimensions de la representació - Cessió d’autoritat ⇢ cessió de poder permanent i definitiva, implica la impossibilitat

aquesta cessió: no és reversible. Existeix un vincle que fa que les accions que porta a terme el representant valgui pel que diu el representat i el comprometi. Vot obligatori.

- Idea de representar: l’important és el rol actiu del representant. - Representació entesa com a Responsabilitat: es posa l’accent sobretot en un àmbit

procedimental, la capacitat del representat de controlar i sancionar el seu representant. El representant ha de defensar els interessos del representat. Ètica del representant. Mecanisme de control i de sanció: vot (cada 4 anys). O bé el representant n’és plenament conscient de les seves responsabilitats o bé l’únic mecanisme que tenim efectiu és el vot com a control.

- Representació com a reproducció de la realitat: 
 1) reproducció sociològica d’aquesta realitat.


2) reproducció opinològica de la realitat. El parlament ha de reflectir la complexitat de la societat ⇢ INVIABLE.

- Representació com a evocació simbòlica: fa referència a portar la veu de la gent que no hi és a l’àmbit polític. El Monarca com símbol del estat. Representants de la nació, de la col·lectivitat política.

- Representació nacional i general: en el trànsit a la representació moderna s’abandona el model estamental i aquí naixerà el concepte de la sobirania nacional de la qual els representants són els que la configuren. En el moment que els candidats passen a ser representants, han de representar a tots no només als que l’han votat, ha de representar al conjunt de la ciutadania.

- Representació parlamentària: Immunitat i inviolabilitat parlamentaria llevat delictes flagrants. Té el valor de la deliberació en seu parlamentària quan aquesta no es pot fer i l’establiment d’un procediment ordenat de discussió amb temps suficient amb uns representants instruïts en aquest debat per evitar la demagògia.

- Representació lliure perquè els representants tenen la confiança política i la seva acció ha de ser independent. Han d’actuar com agents dels representats.

Bernard Manning: “El control de los politicos” (J. M.ª Maravall)

Funcions de la representació política en l’àmbit liberal-burgès que assenta les bases: • Reclutament polític, reclutar els membres. Històricament hi ha hagut 2 criteris

restrictius: 1. Gènere masculí + edat i 2. Recursos monetaris. • Avaluació dels aspirants a ocupar els càrrecs polítics mitjançant la competició

electoral. No hi ha avaluació. • Garantir la receptivitat del govern a les demandes ciutadanes. • Permetre l’exigència de responsabilitat política als governants. • Legitimació del govern: si només votés una persona legitimaria el sistema. En el

moment que fixem un % mínim per atorgar validesa y legitimar resultats, estaríem donant l’arma més poderosa als que volen deslegitimar el sistema.

• Mobilitzar el suport al govern. Democràcia representativa lligada a la representació parlamentària. El problema de estas funciones es que tienen un “lado oscuro”. Un ejemplo es que en una democracia representativa de sistema proporcional, no se pueden evaluar los candidatos. Crisis del parlamentarismo: - Creciente peso de los partidos políticos - Predominio del ejecutivo: Gobierno - Debilitamiento de los legislativos: un ejemplo son las segundas cámaras como cámaras

de representación territorial o de segunda lectura. - Aceptación y adaptación a la aparición de nuevos espacios funcionales de

representación corporativa o sectorial. Toman ámbitos competenciales de discusión.

• Participativa: hay gente que opta por apostar que el ciudadano recupere su rol participativo en el sistema político, pero en el fondo, el referente de esta democracia participativa es la democracia ateniense. 

falta 20/3

Relació entre representació i participació (relacionada amb la qualitat de la democràcia):

La representació és el motor dels sistemes polítics. Sorgeixen (anys 60 i 70) nous moviments socials: noves reivindicacions (ecologisme, pacifisme…); tot això es situa en un context de post-materialisme, i aquí comença la «qualitat de vida» (ja que hi ha un canvi de valors en la societat) i gran part del replantejament de la societat tendrà que veure amb la qualitat de la democràcia, no n’hi ha prou només amb haver-hi un principi representatiu, i aquí n’hi han diferents respostes: • Ideal històric participatiu: aquells discursos que es fomenten en un cert romanticisme

filosòfic. És l’ideal de la polis grega de la democràcia directa. Les autoritats no donen la resposta desitjada (o fins i tot no la donen) per la societat. S’intenta millorar la representació i recuperar mecanismes d’intervenció directa ciutadana. Ideal de la democràcia participativa per superar la democràcia representativa, però és fals en tant que, en Atenes, només el 10% de la població gaudia de drets polítics. El problema són les magnituds: és més fàcil d’implementar en poblacions petites. 
 Exemple del Consell obert, micro-municipis on es celebren assemblees periòdiques, i tots els veïns intervenen en les decisions, i només tenen cabuda en poblacions petites. Es necessita que, quant més petit, més regularment s’hauran de reunir per prendre decisions. El problema són els costos: això ens explica perquè (inclús en aquests àmbits) es reforça la vessant representativa: la capacitat d’assumir els costos de la participació. Ex costos: no anar a un esdeveniment esportiu per anar-hi a una assemblea. 
 Aquí trobam el “clickactivisme”: aquella deformació de la participació política generada per les noves tecnologies de donar la il·lusió de participar amb un click. 
 Podem esperar que la gent participi, però no que la gent visqui per participar, i aquí influeix la socialització ⇢ tot és un càlcul o elecció racional: n’hi han beneficis (el bé comú) i costos (es fa veure que és zero [i aquí influeix la manipulació política]). Per aquest motiu fa anys es donava una “neteja de consciència” donant doblers a les ONG, a través del càlcul racional un altre pic.

Formes de participació política: grau d’implicació del ciutadà des de menys participativa a més participativa:
 1) Discussió política quotidiana i seguiment de la vida política. L’estadi més baix de participació.
 2) Participació en campanyes electorals (no implica en organització): anar a mitins…
 3) Exercici del dret de vot.
 4) Pressió sobre els representants polítics (això ja és forma activa de representació)
 5) Militància en partits, sindicats, ONG, etc. És militància activa.
 6) Participació en manifestacions legals 
 7)Participació en manifestacions no convencionals que pren les formes de: desobediència civil o revolta.

Participació: • Altres mecanismes convencionals • No convencional ⇢ xoc • convencional ⇢ només el vot (amb una petita escletxa) • Mite de la democràcia participativa ⇢ no s’ha trobat una fórmula millor que superi.

Participació convencional:

Costos/beneficis ⇢ Aquesta lógica té sentit segons la magnitud. Trobam pime, en un cas petit com el dels pimes ⇢ tots s’havien de posar d’acord i socialitzaven aquests costos per accedir als beneficis.
 Trobam grans empreses o convenis ⇢ exemple dels treballadors que no tenen necessitat d’afiliar-se als sindicats perquè es beneficien igualment. Freeriders d’Olson (un freerider realment és un cínic).

Cinisme democràtic: tot i queixar-se amargament del funcionament del sistema i la corrupció i altres, el grau d’implicació és zero.

Participació no convencional: Revoltes, manifestacions no legals… ⇢ mecanismes de xoc. Si és estratègia de xoc i l’Estat és deficient, és un sistema en demolició. Si l’única alternativa és enfrontar-te a l’Estat és perquè està debilitat.

Convencional: • ILP: s’ha d’assumir un pas més en mobilització. 


Es detecta una problemàtica. Però hi ha un mecanisme de blindatge del sistema ⇢ tota la regulació de la ILP a Espanya. 
 Encotilla procedimental ⇢ hi han temàtiques excloses i, encara que tractin temes no exclosos, si tenen que veure amb pressupostos no s’admetran.
 A vegades, quan aquest tipus d’ILP sí aconsegueixen arribar ⇢ hi ha grups parlamentaris que faran projectes de llei i ho evitaran. 
 També hi ha un problema ⇢ el grup promotor no participa a les discussions i representants ho entenen mal.
 Altra possibilitat ⇢ grup promotor pot decidir retirar la proposta si considera que s’està desvirtuant la proposta.

Audiències: s’intenta promoure vinculacions jurídiques que obliguin a sotmetre projectes de llei amb els sectors implicats (ja no és una participació universal; sinó participació sectorial, és una participació corporativista).
 Hearings: per aquestes persones que aspiren a un càrrec, és una via de rendir comptes i assumpció de responsabilitats.

Shery R. ARNSTEIN (1969) i la escala de participació (amb 8 nivells): No participació: 1. Manipulació 2. Teràpia Participació formalista 3. Informació4. Consulta 5. Aplacador Poder ciutadà 6. Col·laboració (àmbits de deliberació, de cogestió…) 7. Delegació de poder (“devolution ciutadana”) 8. Control ciutadà (fiscalització, rendir comptes i assumpció de responsabilitats)

Tema 6: partidos políticos Manual de partidos políticos: del Cesáreo i de Hudgens. También hay dos textos: partidos y sistemas de partidos de Sartori. Si quieres una versión muy reducida: Manual de CP el capítol de Jordi Matas.   Estasiología (Giovanni Sartori): estudio de los partidos políticos. Planificar un modelo de ir las definiciones mínimas. Una buena forma de empezar en el estudio de partidos seria ir a la definición que el ofrece ya que dira que un partido político es cualquier grupo que se presenta a elecciones y tienen candidatos que puede colocar a cargos públicos. Hace manejables cifras que no lo son y entronca la idea de la representación.   La primera etapa histórica en la aparición de partidos se sitúa en un debate teórico entre dos conceptos: el de facción y el de partido. La transición del primer al segundo fue muy lenta y dificultosa en un debate que se inicia al primer tercio del s. XVIII por Boleivok. 

El concepto de  facción,  implica que estamos delante de un grupo político dedicado a hacer “facere” hecho o actividad perturbadora y nociva, actos siniestros. Buscaba unos intereses negativos para la colectividad.

El concepto partido que hasta finales del XVIII y principios del XIX no será un concepto significativo en términos políticos. Su origen es “partire”, dividir. Hace referencia a una idea de parte y, por lo tanto, originariamente no es un concepto negativo sino un concepto descriptivo. Cuando este concepto es objeto de uso político tendrá dos atracciones:  derivación de partido/dividir: unos colectivos que dividen al conjunto. También implica 2(compartir).  Estos colectivos que se van gestando irán oscilando siempre entre la visión negativa y la visión más positiva de partido. Esto llevará a que se consolide finalmente la aplicación de facción a un grupo concreto hasta el punto que se establecerá la concepción de que la facción tiene un elemento negativo delimitada por este grupo concreto. En el caso de partido, en esta primera consolidación de los conceptos, este quedara como una descripción analística, no necesariamente negativa. Es más una imagen mental que no una identidad concreta. En este proceso de diferenciación entre facción y partido se precipitan 3 conclusiones: 1)    Los partidos no son facciones: la diferencia es que los partidos son instrumentos para conseguir beneficios colectivos mientras que las facciones buscan el beneficio privado para sus miembros.  2)     Los partidos son parte de un todo: los partidos son funcionales y públicos, es decir, sirven para unos fines y desarrollan unas funciones públicas de interés general y las facciones responden a los intereses privados. El problema o peligro es el faccionalismo: aparición dentro de los partidos políticos, de grupos que persiguen intereses privados. También se puede producir la existencia de corrientes internas. Un partido no puede considerar una parte inconexa con el todo sino hablaríamos de una facción. Hemos de entender los partidos como a partes plurales de un todo unitario.  3)     Los partidos son vehículos de expresión (esta es la real diferencia, el salto): los partidos expresan las exigencias del pueblo. Frente a esto nos encontramos con los

dilemas más estudiados por la estasiología y que tiene una de las peores soluciones. Los partidos no solo expresan, sino manipulan, modulan y presionan. La expresión, por un lado, encaja mal con la democracia interna. El partido intentará mantener la apariencia de democracia interna.    Cualquier miembro de una organización frente a una situación incómoda tiene 3 opciones: lealtad, voz y salida (Albert O. Hitschmain). Equilibrar unidad y diversidad: institucionalización del partido.  Claus Offe, Niklas Luhmann y Habermas: han estudiado a fondo las modificaciones provocadas por los partidos políticos en el circuito de la representación.   Los instrumentos de participación política son los canales de expresión del pluralismoAsociación voluntaria de personas para la defensa de intereses, organizada internamente con estructura jerárquica, permanente en el tiempo y que tiene como objetivo llegar al poder político, ejercerlo y aplicar su programa político. PEROhay más objetivos

Partidos de Notables (se instituyen en posiciones de poder) (no elite histórica): Hombres ricos y con conocimientos. De carácter liberal en un contexto de sufragio censitario. Dominantes de la escena del siglo XIX. Partidos de elites y con muy poca estructura casi en vez de partido parecían “clubs”. Son intra-parlamentarios y ponen el acento en la cualidad de sus miembros. • Miembros influyentes y destacados de la sociedad. Pocos electores, pocas personas. • Poca organización ni estructura permanente. • Financiamiento a cargo de los miembros. • Programa o ideal muy genérico.

Partidos de Masas: la expansión del sufragio, básicamente protagonizada por los movimientos obreros darán lugar a estos partidos de masas. Esencialmente en este primer momento serán partidos obreros/socialistas que a diferencia de los partidos de notables y precisamente porque vienen de movimientos sociales tendrán una fuerte estructura y organización. Basan su fuerza en su cantidad de miembros y también en un elemento interesante ya que son el primer modelo de partido que empieza a trascender de solo tener la función de ejercer el poder, ahora también ejercen funciones pedagógicas y asistenciales (previa de Estado del Bienestar). Con estos partidos aparecerán los tres características del partido moderno. Con el tiempo los partidos de masas irán cogiendo más fuerza hasta que los de notables desparecerán. Tendremos pues, partidos de masas que se diferenciaran por intereses e ideologías muy marcadas y no Partidos de Notables vs Partido de Masas. Los partidos obreros harán hincapié en potenciar aún más su estructura organizativa.

• Un programa homogéneo • Fuerte organización de partido • Funcionamiento continuado en el tiempo

Ley de hierro de la oligarquía (Michels a principio del s. XX): En toda organización la clave de su supervivencia es la generación de una oligarquía dirigente que la controla y

que actúa de freno para el cambio organizativo. Burocracia. Michels también detecta que cada vez habrá una creciente opacidad en las estructuras de poder de las organizaciones.

Definición ideológica: Después de la revolución soviética se ira constatando que no solo se refuerzan las cohesión interna de los partidos si no que habrá una evolución muy importante de la definición ideológica de los partidos hasta el punto que dos autores empiezan a dar forma a una nueva tipología de partido. W.Abentroth hablará de partidos de plataforma (reducción de la definición ideológica, así ampliándola a otros valores incorporando de manera incipiente a otros autores como movimientos sociales, culturales.) Ya no es solo el partido con fronteras muy bien delimitadas (Partido de obreros de metalurgia del Rühr) ahora engrandecen su marco ideológico (Partido de obreros de Alemania). O.Kirschheiwer dirá que aparejado de la consolidación del estado del bienestar, aquellos partidos de notables, partidos socialistas de masa (que ya consiguieron sus objetivos como tal en su época y se consolidaron como tal) los lleva a convergir a todos en un modelo, que es el modelo de los catch-all party: Los partidos deben flexibilizar o incluso eliminar todos esos elementos ideológicos que por su rigidez le impedirían conseguir más votos para poder llegar al poder. Aquí llega entonces, la idea de Downs, su teoría económica de los partidos políticos, partidos políticos entendidos como maximizadores de votos, entonces donde queda la ideología? Los partidos pasan a ser entonces son “inter-clasistas” ya que los partidos ponen sus bases en ser una maquinaria electoral. Estos partidos inter-clasistas se ven obligados a usar políticas de super-ofertas electorales (màrqueting electoral). Los catch-all party marcan los finales del siglo XX y principios del s. XXI, no obstante esto hay otros análisis que introducen otros criterios como el de Palombar y Weiner el 1966 que dictan 4 condiciones.

- Organización durable, la duración de la organización debe ser más larga que la de sus líderes.

- Existencia de organizaciones a nivel local que al mismo tiempo mantenga relaciones a nivel nacional.

- Voluntad de los lideres en alcanzar el poder, ya sea solos o con OTROS. - Deseo de buscar popularidad a través de las elecciones o otros mecanismos

Otro análisis relacionado es el de Maurice Duverger: - Partidos de Comité (Notables) - Partidos de grupos locales (partidos de masas) - Partidos de célula (el PCUS) - Partidos de Milicia (Frente Nacional francés)

Clivelles: són eixos de conflicte on la societat es posiciona, és la idea de dos escenaris perquè el conflicte fa polaritzar la societat. Els eixos de conflicte poden ser latents i per tant estem davant d’una clivella. Parlem d’eix de conflicte latent, potencial-clivella. Quan els eixos són manifestos, estem parlant d’una issue. Les clivelles segons 4 grans diferenciacions: 1. Faccions VS partits  2. Partit de quadres/ de notables VS partits de masses 3. Partits de masses VS partits catch-all  4. Catch-all parties VS nous moviments socials o la desaparició dels partits

Finals del segle passat: sistematització de Gunther i Diamond

5 models, famílies de tipus de partits: 1. Elite-based 2. Mass-based 3. Ethnicity-based 4. Electoralist 5. Movement/parties 

Mass-based: Socialisme: partits de classe, obrers. Derivada el leninisme. PCUS, PRI... • Nacionalisme: neixen partits nacionalistes i pluralistes. Nacionalisme tradicional. Tenen

una derivada que és el ultranacionalisme (Vladimir Zhinnovski).  • Religió: partits demòcrata cristians. Els fonamentalistes són una variant extremista. 

Mitjans de segle XX: partits amb base ètnica que demanen presencia institucional. 

Partitselectoralistes: Catch-all parties. Partits personalistes: partits sense estructura, la poca que tenen la dediquen a tasques de Màrketing. Sense ideologia nítida. Es mouen en l’àmbit de la ambigüitat

Moviment/partit:

Sigui partits llibertaris d’esquerra o extrema dreta post-industrial.  Conflicte entre moviment i partit. Tipus de partit (no apareixen en la classificació anterior): Flash parties (partits llampec) que sovint van aparellats amb els partits protesta.

Partit flash si té continuïtat en el temps és partit protesta. 
 Flash parties surt un bolet que després desapareix

Partits testimonials: són irrellevants en termes polítics. Exemple Falange. 

Classificació segons les funcions que persegueixen els partits: • partit frontissa: funcions en exclusiu de frontissa. Situats al centre de la competència

política. Poden fer decantar la balança cap a una banda o altre.  • partit antisistema. Exemples: Alba dorada, Erribatasuna. • partit càrtel: no es tant un model de partit sinó una funció que fan els partits en el

sistema. El partit càrtel té la lògica de blindar l’espai de joc polític on hi han els actors. La cartelització implica que els partits càrtel aproven unes regles desorbitades per l’accés de nous partits al sistema. Suposa crear un càrtel, un espai econòmic on 4 empreses monopolitzen el mercat. Traslladem això a la política, 3-4 partits monopolitzen el mercat impedint noves entrades.

Objectius dels partits: • Càrrecs ⇢ àmbit executiu • Polítiques ⇢ àmbit parlamentari • Vots ⇢ àmbit electoral • Cohesió ⇢ àmbit inter-partidista

L’interessant es veure quina és la utilitat esperada dels partits en cada àmbit. Cada partit en fa la seva configuració. Com avaluar la utilitat esperada? Que ens suposarà en termes de càrrecs, de polítiques, de vots, de cohesió la decisió presa? Els partits que han de prendre decisions responen a aquestes preguntes. Bergman va fer una escala de: +3 +2 +1 0 -1 -2 -3. Acaba reconduint en guanys i pèrdues. Es persegueixensimultàniament els 4 objectius (que hem mencionat abans), els partits avaluen quina utilitat els hi reportarà cadascuna de les decisions en els diferents àmbits. Elecció racional: els actors racionalment abans de prendre decisions avaluen costos i beneficis. Aquests decidiran per aquella decisió que els hi reporta millor balanç entre costos i beneficis. Els partits el que fan també es intentar avaluar quina serà la resposta del partit amb el que estan negociant.

Són tots els objectius iguals dels partits? No. Tot i que analíticament hi ha dos grans objectius primaris/substantius: càrrecs i polítiques. Mentre que vots i cohesió serien objectius secundaris/instrumentals. Cada partit té els seus objectius primaris i secundaris, tenen la seva prelació. Que siguin instrumentals significa que són objectius que esdevenen eines de negociació, és a dir, el partit pot renunciar a ells com a moneda de canvi en una negociació. Podem tenir guanys moderats en termes de càrrecs i polítiques i pèrdues en vots i cohesió interna del partit. Si tots aquests elements tinguessin el mateix pes, la decisió

seria la mateixa. Accepto que se’m pugui trencar el partit (vots i cohesió perquè tenc instrumentals/secundaris i tan em fa), perquè els objectius principals nostres son càrrecs i polítiques. Hi ha partits que només tenen un objectiu primari i tots els demés són secundaris. Hi ha altres que els seus objectius primaris són vots i polítiques... no tots són iguals.

Àmbit polític-territorial: en entorns descentralitzats on els partits interactuen a diferents nivells té sentit afegir un objectiu més que es l’àmbit polític-territorial. No només la qualificació de cada objectiu es diferent sinó que cada partit en diferenciació del diferent nivell té objectiu diferents.

A. PANEBIANCO: llibre de “Modelos de Partidos”. Fa un anàlisi i dissenya teoria per explicar l’estructura real de poder dins dels partits. Explica com es el partit per dins. Dirà que tots s’enfronten en uns dilemes organitzatius. Aquests son que tots els partits han d’entomar aquelles exigències contradictòries que qualsevol partit ha de resoldre i equilibrar. Identifica 4 dilemes organitzatius: 1. Model racional vs model del sistema natural: Racional: seria aquell que busca una organització estructural amb cert disseny preconcebut de com ha de ser el partit. I natural: el partit comença a partir d’un nucli i va afegint estructures quan va creixen i quan les necessita. 2. Incentius selectiusvsincentius col·lectius: col·lectius quan el partit distribueix carnets (sentiment de pertinença adreçades a tot el col·lectiu del partit). Selectius: recompenses adreçats a col·lectius específics dins del partit. 3. Adaptació a l’ambientvspredomini. El partit s’amolla a la situació o intenta canviar- les? Es deixarà portar o intentarà surfejar els canvis i predominar sobre el context? 4. Llibertat d’acció vs constriccions organitzatives.

L’important d’aquests 4 dilemes és que dibuixen una estructura real de poder dins del partit a partir de les 6 zones d’incertesa que té tot partit. Això ho identifica Panebianco. La versió sintètica és que l’estructura ve donada pel control de cadascuna d’aquestes zones d’incertesa perquè el control d’aquestes genera el que Panebianco diu que es un atout. El poder real dins del partit ve del control de les zones d’incertesa, el control de cada una d’elles dirà que té un “atout” perquè descriu el poder real com el resultat d’una relació d’intercanvi. El poder apareix quan dos o mes actors es relacionen i un aconsegueix desequilibrar l’altre. Aquests “atouts” (“trunfos”) permeten desequilibrar la relació de poder.

Zones d’incertesa (6): 1. La competència: és el coneixement, especialitat. 2. La gestió de les relacions amb l’entorn, qui controla com el partit està posicionat en

les seves famílies ideològiques a nivell europeu, local... (relacions de veïnatge amb els altres partits).

3. Comunicacions internes: qui te el control dels nodes de la informació té una part important de l’organització (fer arribar la informació).

4. Regles formals: no és una de les zones més problemàtiques. Aquells que controlen com el partit s’ajusta als procediments interns dels seus estatuts. És per veure com el control d’aquestes regles formals serveix al que controla seguir en el poder.

5. Finançament: qui controla els diners. 6. Reclutament de nous membres: a finals del segle XX aquest reclutament acaba sent

una zona més aquosa. Davalladaconstant en el nombre de membres.

L’autor dirà que els diferents grups que controlen les zones d’incertesa seran els que controlaran el partit i la seva estructura i configuraran el que n’anomenarà la coalició dominant del partit. Dirà que els partits no tenen un líder, tenen una coalició dominant. Marca que aquells que controlen les zones d’incertesa decantaran el poder al seu favor, a la seva zona.

SISTEMES DE PARTITS: És la configuració del conjunt de partits que obtenen representació en un sistema determinat. El gran mestre Sartori construeix una tipologia de sistemes de partits ha partir de dos criteris: el numèric i l’ideològic. 1. Sistemes de partit únic: a sistemes no democràtics. On no es poden formar altres

partits. 2. Sistemes de partit hegemònic: sistemes on hi ha un gran partit que és equiparable a

partit únic, que s’han generat partits satèl·lits d’aquest i la gran diferència és que són propis de sistemes de transició cap a la democràcia.

3. Sistemes de partit predominant: tenim un partit que ha obtingut consecutivament tres majories absolutes d’escons. Ex: el PSOE al 82,86 i 89. Aquest partit té una gran capacitat de maniobra. Capacitat de xantatge polític però no en el concepte negatiu, capacitat de negociar políticament.

4. Sistemes bipartidistes: dos partits importants amb capacitat de formar govern i de maniobra política. En aquests sistemes podríem trobar el sistema bipartidista puron només hi ha dos partits i el sistema de dos partits i mig o bipartidisme imperfecte hi ha dos grans formacions i qualsevol de les dues pot obtenir govern però hi ha un petit partit que pot fer de balança cap a una banda o una altra “partit polleguera”.

5. Sistemes multipartidistes o pluripartidistes: limitat/moderat: serien entre 3 i 5 partits rellevants que generen la necessitat d’arribar a acords, és a dir, governs de coalició, on la competència electoral és centrípeta. Polaritzat/extrem: 6 o més partits on hi ha fragmentació o dificultats en la governabilitat i sovint competència centrífuga o bipolar 

6. Multipartidisme atomitzat: més de 10 partits

Sistemes electorals: elements de disseny i efectes polítics Elements clau:  • Partits (gatekeepers i actors principals que monopolitzen).  • Sistema electoral (depèn del sistema modifica els resultats. No és neutre). 

Funcions de les eleccions: 1. Generar participació 

2. Produir representació  3. Proporcionar Govern 4. Conferir legitimació  Això es el pack estàndard però no sempre és així: 1. Les eleccions no sempre generen participació. CERA (Censo de lectores residentes absentes), és a dir, el vot per correu (al 2011 s’aprova una modificació del vot CERA que (arran dels vots fraudulents⇢ votació per part de difunts) es reforma la LOREG i s’introdueix el vot pregat). El vot pregat implica que el ciutadà que resideix a l’exterior ha de demanar poder votar a certes ambaixades i cònsols presencialment.  Això redueix el vot dràsticament. No genera participació. 

2. Quan dissenyem el sistema que volem, una representació diversa i, per tant, fragmentada (si el sistema de partits es fragmentat és molt difícil establir acords, formar govern…). O, representació genèrica. Deixa fora tots els matisos, deixa fora part important de la societat (detractors). Els que estan a favor diran que proporciona estabilitat. 
 Representació diversa/fragmentada⇢ representació proporcional Representació genèrica⇢ representació majoritària  Un disseny o un altre genera un tipus de representació o un altre. Gerry mandering als EUA, per exemple. Qualitat de la representació: Què es precisa per ser representant, en termes de qualitat? No es necessita res, ja que qualsevol pot ser representant

3. Un sistema proporcional incentivarà coalicions de Govern mentre que en els majoritaris seran monopartidistes de majoria absoluta.

4. Legitimitat gràcies a unes “regles del joc” estables, reconegudes i acceptades que generen garanties procedimentals. 

Sistemes electorals: 1. Districtes electorals: n’hi han de dos tipus


- Uninominals: corresponen a sistemes majoritaris.
 - Plurinominals (petits, mitjans i grans): essencialment corresponen a representació proporcional. La proporcionalitat està en districtes grans (>9). Petits (2-5 escons x espai); mitjans (6-10 escons x espai); grans (>10 escons x espai).

2. Llindar electoral legal vs barrera electoral real: el real se situa 5-6 vegades per sobre del legal.  Preu mínim per entrar en el repartiment d’escons, es donen sobretot als districtes grans (llindar electoral legal). 
 En cas de districtes petits, el llindar electoral real, si hi ha en joc a Sòria per exemple 3 diputats doncs necessitaré el 33% dels vots, es aritmètica.

3. Forma d’expressió del vot. 
 - Nominal/Categòric: Escollir un nom. 
 - Ordinal: Escollir una llista.

4. Fórmula electoral. Càlcul matemàtic a través del qual es transformen els vots en escons.

Formules majoritàries: Cada cop més en desús, tot i que aquestes van evolucionant. 1. Fórmula simple: Habitualment utilitzades en districtes uninominals.

2. Majoria absoluta successiva:  L’elector podia votar varis candidats per tal d’augmentar les possibilitats de trobar majoria absoluta en un candidat. En cas de què no hi hagués cap majoria absoluta, es van anul·lant els candidats (i per consegüent eliminant també els seus vots) i amb la reducció dels vots es mira avia’m si s’ha arribat a la majoria absoluta per part d’algun candidat (si abans amb 300 vots necessitava 151 vots, ara amb la reducció de candidats i els seus vots potser de 100 vots que queden només necessita 51 vots). (Ha caigut en desús)

3. Majoria absoluta a 2 voltes (sistema francès): només passa a la segona volta 4. Vot alternatiu: Es gairebé igual a la majoria absoluta successiva, s’utilitza a

algunes províncies d’Austràlia. 5. Vot limitat: L’elector pot emetre tants vots com a escons en joc hi hagi menys

1. El principal efecte d’aquest sistema és que s’introdueix la primera minoria de partits que no hem votat.

Formules proporcionals: 1. Vot únic transferible: És un molt bon sistema, però implica un elevat

coneixement del candidats i es necessària aplicar-ho en poblacions petites. 2. Mitjana més alta o divisor comú: Distribueixen a partir d’una graella la relació

entre vots-escons per tots els partits i s’assignen els escons en aquells valors més elevats, 5 escons doncs els 5 valors més elevats. Expressions: Fórmula d’Hondt (es divideixen els vots pels escons que estiguin en joc i s’elegeixen els valors més elevats,si s’estan jugant 5 escons, s’elegeixen 5 valors, Saint Lajue, formula “Danesa”.

3. Quocient electoral: Vots entre escons sempre que els vots ja siguin vot vàlid o vot vàlids a candidatures (sense incloure el vot en blanc). 
 Quoficient electoral= vots/escons.

Sufragi: • Universal: exigència que tots els ciutadans siguin electors i elegibles sense

discriminació. • Igual: “una persona un vot” • Directe: elecció directa dels representants, sense cossos intermitjos. • Indirecte: Diputació provincial per exemple. • Secret: garantia que ningú coneix el vot que cada individu emet • Lliure: protecció jurídica i sense control previ (absència de coacció al votant: vot en

família)

LA ELECCIÓN DE NO VOTAR O EL ABSTENCIONISMO ELECTORAL: La elección consciente de no votar se puede presentar como signo de desafiamiento al sistema. El abstencionismo electoral se puede interpretar de diferentes maneras: • Como expresión de deslegitimación con el supuesto extremo de la desmovilización

anti-sistema • Como expresión de confianza pasiva en el sistema en el sistema o como trasferencia

de responsabilidad a favor de los electores activos (típica interpretación de la abstención anglosajona).

• Como expresión de automarginación de sectores no significativos políticamente.  Hay dos componentes del abstencionismo:

1. Voluntario: 2. Técnico o estructural: es un tipo de abstencionismo que se reduce a la acción y

reelección cuando se consolida el sistema.  • Está motivado por deficiencias en el censo, por ejemplo como aquellas personas que

aparecen en las listas censales cuando han fallecido.  • La incorporación de jóvenes en el censo, no se suelen producir fallos desde la

informatización • Cambio de domicilio o que no se ha construido el empadronamiento correspondiente

correctamente   MEJORAS A DEBATE: SOBRE LA PARTICIPACION • Voto obligatorio o voluntario • ¿Elecciones concurrentes o separadas? • ¿Ha de haber una campaña informativa institucional? ¿Ha de incentivar la parificación o

solo informar? • Día y hora de la votación • Voto anticipado o solo durante la jornada electoral • Voto en “Braille” • ¿Paridad de género o rechazo a las cuotas? • Qué condiciones de no elegibilidad e incompatibilidad? ¿Alcaldes sí o no? • ¿Limitación de mandatos o no?  • Que tamaño ha de tener el Parlamento • Que criterio se ha de seguir para el diseño de los distritos • Que criterio se ha de seguir para el prorrateo de escaños • Es necesaria una barrera electoral • Que forma de expresión del voto es la adecuada • Cuanto debería durar la campaña electoral y la precampaña • Se ha de permitir el envío de publicidad electoral • Se ha de regular la ubicación de publicidad electoral en los espacios públicos • Que papel han de tomar los medios de comunicación • Se han de regular los sondeos preelectorales • ¿Qué modelo de financiación electoral se ha de seguir? • ¿Como ha de ser la autoridad electoral? Sistema ⇢ participació ⇢ ELECCIONS ⇢ (per mitjà del vot reciprocitat amb la ciutadania) Per magnituds ⇢ mecanisme electoral de representació.

Concepcions democràtiques ⇢ l’argument central per justificar que el col·lectiu massa sigui representació del Govern. Des del primer moment, els col·lectius o massa passa a tenir protagonisme polític i pren força el desenvolupament teòric de l’elitisme en diferents onades. No és nou del segle XX, però hi comença a agafar més pes, sobretot des dels moment en què hi ha un punt d’inflexió: el sufragi universal.

Principi: la massa no governa, no és la seva funció. Sempre governarà una minoria. La idea és que les masses no governin, idò governa una elit.

Elitisme clàssic (1910/1939):

Desconfiança radical/absoluta: s’associa a un desencant per part dels elaboradors d’aquesta revisió davant de la evolució de les societat occidentals industrialitzades, justament quan es comença a introduir el sufragi universal. 
 Context de nacionalismes, feixismes, crisis del estats-nació, revolució soviètica… S’atribueix las causes: la expansió de la democràcia. • Vilfredo Pareto (1848-1923): intenta justificar que la historia no es altra cosa que la

permanent circulació de les elits i les oligarquies. Tipus d’elits:
 Guineus: aquelles intel·ligents, emprenedores, cerquen el consens i no estan preparades per utilitzar la força. Aquestes acaben prenent el poder.
 Lleons: defensen odre, religió i ortodòxia política; utilitzen la força per assolir i mantenir la seva posició. 
 Desenvolupa els principis de Maquiavel amb la «dominació originària». 
 És inevitable el govern de les elits ⇢ l’emparenta amb els postulats feixistes de Mussolini.

Gaetano Mosca (1858-1941): és inevitable i la democràcia no és suficient. Crítica forta de la democràcia. Solució: liberalisme aristocràtic ⇢ elit concreta organitzada que ha de governar. Institucions democràtiques són impotents. Hi ha persones que per naturalesa estan cridades a governar.

Robert Michels (1875-1936): 
 Totes les organitzacions (la principal és la societat democràtica) estàn subjectes a dominació oligàrquica.
 Supremacia o suposada supremacia de les masses és només il·lusòria. Nega la possibilitat d’un sistema democràtic dins una societat de masses.
 Llei de ferro de l’oligarquia.

Elitisme democràtic: • Max Weber: parteix de la idea de què accepta el creixent protagonisme de les masses a

l’àmbit polític; però això no modifica la realitat de la dominació de la minoria de dirigents, les elits segueixen manant. Arriba sobre la burocratització de l’aparell de l’Estat, que suposà la consolidació de l’Estat. Davant d’aquesta burocratització: Weber accepta la funcionalitat de la democràcia (element indispensable per garantir el funcionament del sistema polític) però també dirà que cal mantenir la democràcia sota control.
 Weber situa el nucli central de la elit en la burocràcia, perquè: és una burocràcia estable que escapa del control polític de la massa i que disposa de molta informació, és a dir, de competència. El problema no es que n’hi hagi una elit-burocràcia, el problema és com es posa sota control.
 *Mala lectura de la funció de la burocràcia ⇢ va arribar «spoil system», cada pic al poder es renoven buròcrates, no es consoliden línies de creixement. 
 Defensa la democràcia parlamentària perquè les seves institucions constitueixen la millor garantia per la selecció d’un líder eficaç i acaba sent el mecanisme de control de la elit polític perquè permet seleccionar lideratge i controlar com es desenvolupa i funciona aquesta burocràcia.

Schumpeter: entén la democràcia com una competència pel lideratge polític. Critica el concepte de voluntat general perquè les masses són objecte de manipulació permanent i els partits no s’han d’entendre com grup que cerquen benestar social, sinó que són mecanismes per articular la competència política. 


1) defensa democràcia: entesa com aquell sistema que permet a la ciutadania acceptar o rebutjar la persona que els ha de liderar.
 2) per tenir democràcia estable cal dos elements: bons líders (elit que governa) i que aquesta elit estigui sostenguda per una burocràcia permanent i qualificada. S’accepta el desbordament social i polític de les masses i posa l’accent en la burocràcia controlada.
 La resta: el concepte de voluntat general no té cap raonament.

Democràcia electoral ⇢ no s’allunya molt d’aquesta fonamentació de l’elitisme democràtic. Sovint són societats amb un Estat feble i colonitzats per elits que acaben portant a terme aquell plantejament de Schumpeter: la massa només ha d’aprovar o rebutjar a les eleccions, garantint la democràcia electoral però no la moció de democràcia. Exemple: Mèxic, Colòmbia, Argentina… El cas de Mèxic: consolidació de les normes procedimentals (tot i la seva situació) i desenvolupa un sistema d’identificació al cens electoral (i té relació amb les elits perquè reforça el concepte de democràcia electoral). Però el contingut substantiu de la democràcia no hi és. En el cas d’un sistema parlamentari ⇢ és més difícil, dóna més possibilitats. Argument schumpeterià: “Si un partit ha estat votat, que faci el que va dir que faria, i si no m’agraden els resultats no el tornaré a votar, votaré a un altre i prou”. • Mills: justifica i dóna per descomptat que els ciutadans no decideixen res, decideixen

els lobbies (dins l’Executiu). Però els lobbies no són votats. Ex: NRA (Associació Nacional del Rifle als EUA).

Burnham: defensa una nova elit gestora dels assumptes capitalistes: visió d’empresa. Hunter: defensa gran incidència de grans grups financers a la presa de decisions.

Neo-marxistes: • Miliband: critica l’Estat com a instrument per la dominació i el control, està ocupat per

una elit. • Poulantzas: Estat com a eina de dominació al servei de l’elit o classe dirigent. Corrent

estructuralista del marxisme (com Althusser? mirar)

Pluralistes: Intenten encaixar el rol de les elits (classes dirigents, oligarquies polítiques) en el funcionament normal del sistema polític. Descriuen les diferents elits, pluralitat d’elits que competeixen entre elles. No són un element aïllat que serveix per la opressió. Són un element estructural les elits, perquè aquest competència dóna capacitat de resposta a les demandes de la societat. No ha d’ésser negatiu que hi hagin elits polítiques. Entorn: • Múltiples elits • Múltiples institucions • Múltiples centres de poder: D’aquí surten dos conceptes: - Poders compensadors (check and balances). Es compesa el poder de les elits perquè

els individus no formen part només en una institució, sinó que sovint estan en diferents àmbits al mateix temps i poder generin interessos creuats.

- Interessos creuats: solidaritats creuades. Defensa que tota aquesta relació o element estructural de la competència de les elits és positiu si es dóna en el marc d’un consens bàsic sobre 1) les regles del joc i 2) limitació de l’activitat política. Les elits no poden canviar les regles del joc.

Tsebelis: defensa el concepte veto players ⇢ tot el que té a veure amb política pertany a les elits i és positiu; però el botó del pànic l’acaba tenint la ciutadania, perquè poden tenir cert poder de veto a l’hora de limitar activitat política o fer regles del joc.

Crítica de la ingenuïtat: sobreestimen la capacitat dels diferents grups per accedir al poder (de la gent) i menysvaloren el poder de les grans corporacions econòmiques. Jurgen Habermas: democràcia derivada del lliure procés comunicatiu, per arribar a (en un marc d’acords consensuals) la presa de decisions col·lectives. Defensa una democràcia consensuada i deliberativa. Si es da així s’evitarà que l’acte de delegació de poder (propi de la democràcia representativa) es converteixi en una alienació entre governants i governats; si només es participa mitjançant el vot es per el paper del ciutadà en el sistema. Problema: no tenim capacitat, no tenim temps… Elits econòmiques i polítiques prenen les decisions pels ciutadans. Això no soluciona res però tampoc empitjora res.

Prova de síntesi: Ex: Impacte del click-activisme Exàmen final: -Sistema de partits -Concepte de política. -Models de democràcia. -Formula electoral proporcional (explicar) -Formes de govern

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 24 páginas totales
Descarga el documento