civil, Apuntes de Derecho Civil. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
mar_oasis
mar_oasis

civil, Apuntes de Derecho Civil. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

DOC (224 KB)
43 páginas
50Número de descargas
228Número de visitas
45%de 11 votosNúmero de votos
7Número de comentarios
Descripción
Asignatura: Dret civil i, Profesor: , Carrera: Dret, Universidad: UB
100 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 43
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 43 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 43 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 43 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 43 páginas totales
Descarga el documento

Tema 1: El Dret objectiu. El concepte de Dret Civil

1. Dret objectiu. Concepte de norma jurídica i autonomia de la voluntat (art. 111-6 CCCat): normes imperatives i normes dispositives. A) Dret objectiu: normes o regles que estan en vigor en un moment determinat. No atribueixen drets. Són imperatives, és a dir, no permeten ser substituïdes. Te les característiques de: -Vigència -Aplicabilitat Quan una norma és exclosa o derogada ja no és dret positiu. Per tant, es pot diferenciar entre dret objectiu vigent i dret objectiu no vigent. -Dret objectiu vigent: basat en normes vives. -Dret objectiu no vigent: basat en normes en desús però que ajuden al dret objectiu vigent alhora de resoldre problemes. B) Dret subjectiu: Normes de reconeixement de drets, cosa que fa que puguin actuar les persones (ex. Dret a la propietat). Es plural i variat perquè la persona te més d’un dret. C) Norma: proposició jurídica completa. Constitueix la unitat bàsica per a l’estudi lògic del dret.. Està integrada per: -Supòsit de fet: proposició lògica que acota una part de la realitat social. -Conseqüència jurídica: determinació de les conseqüències i els seus efectes. Així, la norma determina la conducta que alguns membres d’una comunitat han d’observar en les seves relacions i, si aquesta s’incompleix, pot derivar en una sanció o perjudici per a la persona. Això comporta que la norma es pugui fer efectiva de forma coactiva. Dret objectiu= norma jurídica (mecanisme que regula el dret en una colectivitat). La norma regula certs aspectes concrets –situació de fet- de forma abstracta. Al estar aquests acotats, l’eficàcia jurídica dependrà del suc que se li pugui treure a la norma dintre dels límits del deure jurídic que aquesta estableix. Les normes acostumen a entrar en vigor quan es publiquen al B.O.E o quan elles mateixes diuen quan s’ha d’aplicar. Generalment triguen 20 dies en entrar en funcionament. Les normes es recullen en codis jurídics, que és on trobem les fonts del dret (art. 111-1 del Dret Civil de Catalunya) Característiques de les normes -Imperativitat: obligatòria, que mana, establint de forma taxativa el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer. -Coercibilitat: imposa el seu compliment al ciutadà de manera espontània –quan el obligat per les normes s’avé a questes- o forçosa –coactiva, en el cas que l’obligat es resisteixi a complir la norma-. -Generalitat: tota norma ha d’estar pensada pel conjunt de la societat.

D) ordenament jurídic és un model organitzatiu basat en un conjunt de normes existents en un moment històric concret que respon a un conjunt de conviccions i de creences culturals i de valor que li atorga cert comunitat. L’ordenament jurídic està integrat per un sistema que li dóna a aquest coherència i unitat de sentit perquè permet

estudiar i analitzar per separat les normes, com també les connexions entre aquestes i les proposicions (per exemple, el dret de les obligacions, el dret de família, etc...). No obstant, això no vol dir que el sistema dins de l’ordenament jurídic no tingui relació amb altres sistemes, sinó que estan relacionats entre ells, cosa que permet assumir els canvis que es produeixen e la realitat social i adaptar-se a aquests més fàcilment. En el sistema trobem institucions jurídiques que regulen de manera més estable una mateixa manera (per exemple, un ajuntament seria una institució jurídica que regularia uniformement a tot el municipi la circulació i el trànsit). Les institucions jurídiques son un conjunt unitari de regles que persegueixen una mateixa finalitat que a vegades categoria autònoma y atribueix vida a algunes institucions concretes. 2.Dret Públic i Dret Privat. Dret privat general i drets privats especials. A) Dret Públic: Tot el que és reconegut per l’Estat i vinculant per a la seva comunitat, protegint interessos de la Constitució o de la estructura jurídica (Dret públic, polític, administratiu, fiscal, processal, penal). Està basat en el dret imperatiu perquè les normes són inquebrantables, obligatòries i no es poden substituir. B) Dret Privat: regula preferentment els interessos o les relacions entre particulars, i no exerceixen funcions de caràcter públic. Les seves institucions no estan considerades com òrgans públics. No obstant això, la distinció amb el dret públic es difusa perquè el dret privat no està format únicament per el dret dispositiu, sinó també per un gran nombre de normes que s’imposen als particulars. A més, si el dret privat regula preferentment els interessos dels particulars, aquests son compatibles en alguns casos en l’obtenció per part dels individus d’un interès general, sense que la regulació d’aquest interès sigui matèria del dret públic. Dins del dret privat trobem: -Dret privat general: caracteritzat per comprendre un conjunt de normes que coincideixen amb altres que regulen àmbits més limitats, la especialitat dels quals es determina per la matèria que tracten.. Està integrat pel dret civil ja que configura a la persona com la titular de les relacions jurídiques –a nivell general- pel fet de tenir personalitat. Es abstracte en el sentit de que no concreta el seu àmbit d’aplicació de les seves normes per la presència de circumstàncies personals i objectives determinades. -Dret privat especial: caracteritzat per tractar situacions o supòsits de fet que es poden incloure dins del dret civil, però que es basa en una consideració més reduïda de la persona. Per això te en compte un número inferior de supòsits i descriu a la persona d’una manera meys abstracte que el dret privat general. Es caracteritza per: -La seva insuficiència normativa: te llacunes legals que les cobreix el dret privat general. -La seva independència:la aplicació parcial del dret general es deu només a situacions no regulades pel dret civil especial. 3. Aproximació al concepte de Dret civil És el dret al qual estan sotmeses totes les persones pel fet de ser-ho. Constitueix la essència del dret privat general i s’aplica com a dret supletori en les parts grises del dret privat especial. Regula la conducta de les persones i les relacions entre particulars en una comunitat determinada. A l’Estat espanyol, al estar format per CC.AA, trobem que algunes d’aquestes tenen el seu propi dret civil, per la qual cosa podem diferenciar a Catalunya entre: -Dret civil estatal: dret de l’Estat. -Dret civil català: dret que s’aplica únicament a Catalunya.

El dret civil està relacionat amb el terme de matèria civil, que es refereix al estatut de la persona, tant en les seves manifestacions personals –autora d’actes jurídics- com patrimonials –titular de béns-. A més, el dret o matèria civil el presideix el principi d’autonomia de la voluntat que possibilita la llibertat dels particulars en la regulació dels seus interessos i que un gran nombre de normes tinguin un caràcter dispositiu pel fet de tenir una finalitat supletòria respecte a la voluntat de les parts, ja que aquestes poden establir una regla que substitueixi una norma dispositiva i que reguli els seus interessos de la forma més convenient. Respecte al seu contingut, el dret civil es centra en la persona i el patrimoni. Sobre la persona el dret civil parteix del principi de respecte de la personalitat del individu en les seves manifestacions, i del reconeixement de que les persones regulen les seves relacions personals, ja siguin individuals, col·lectives y familiars, partint sempre del principi d’igualtat. Sobre la propietat, el dret civil regula tot el que pot ser dominat per la persona, partint del reconeixement del dret a la propietat privada. Tot i així, s’estableixen uns límits sobre el dret de propietat. Es crea un registre on apareix la titularitat dels béns,

Tema 2: La codificació civil espanyola.

Els drets civils de les comunitats autònomes1. L’evolució de la codificació civil a Espanya El segle XIX va suposar una gran transformació de la societat. Això va causar un problema d’inseguretat jurídica perquè s’estaven usant normes obsoletes de l’Edat Mitjana, cosa que provocava un caos normatiu. Es per això que a Europa va néixer la codificació, que volia crear normes globals on tothom es pugui sentir identificat i que les institucions estiguin ven contemplades, escrites les normes en codis. Així, el codi anul·la tot el dret anterior. Vol ser autosuficient i trobar solucions a tots els àmbits que tracta de manera senzilla. A Espanya, els codis es van proposar per primer cop en la Constitució de Cadis de 1812, on, en el seu article 258 diu que “els mateixos articles regiran per a tota la monarquia”. Aquest article va ser una copia de dos preceptes de l’Estatut de Bayona, va ser redactat en un moment en que l’objectiu dels diputats era recuperar tot el territori espanyol, invadit per Napoleó, i això fa que la expressió “els mateixos codis” faci referència a la implantació d’un únic codi com a instrument. D’aquesta manera, a la constitució predominava un criteri unionista, el qual volia imposar un dret igual per a tothom i que contempli únicament les institucions del Dret Castellà. A les regions on hi havia dret propi va sorgir per primer cop el debat sobre la qüestió foral, és a dir, si el codi s’havia d’aplicar a tot el territori. Al segle XVII, amb el Decret de Nova Planta, s’havia abolit el dret públic per a Catalunya, però el dret privat s’havia permès. Així, al segle XIX neix un desig d’identitat de diverses zones geogràfiques. Catalunya volia que el sistema codificador respectés el dret foral, motiu per el qual no es va implantar el dret civil per igual a tot el territori. Savigner diu que es el poble qui ha d’imposar la seva voluntat i aquest pensament l’absorbeix a la dècada dels 80 Duran i Bas.

Encara que el codi és vist com una eina jurídica moderna, no agrada el seu model unificador, el qual usarà el dret de Castella com a dret únic en detriment del català. Aquest debat estarà present tot el segle XIX. A més, el codi és fruit d’una nova mentalitat que xoca amb les institucions medievals de l’època que dificulten el codificar en dos aspectes concrets: el dret a la propietat i el concepte i abast dels drets personals. A nivell polític, un dels factors necessaris en el procés codificador és el dret de la persona. Perquè aquest apareguin es necessita l’aparició d’un règim liberal, que començarà a rotllar a partir de la Constitució de 1812 en la que es declara la sobirania nacional, la separació de poders i la declaració dels drets dels ciutadans, partint d’una idea d’individu molt més elevada que abans. A nivell econòmic i social, es essencial per el procés codificador la consolidació del dret de la propietat. El sistema feudal establert era arcaic i es necessitava un canvi. S’havien d’abolir lleis que tenen un concepte antic del dret de la propietat. Aquest procés no es fa de forma directa, sinó lenta i continuada, fruit d’un procés de desenvolupament. L’element que més patirà aquesta transformació serà la propietat de la terra, ja que a principis del segle XIX aquesta no era a ningú: pertanyia a diferents tipus de drets que eren de diferents titularitats o podia ser de comunal –béns compartits per molts titulars-. Així, s’aniran introduint reformes al segle XIX per tal que la propietat privada sigui: 1- Lliure: abolint les formes tradicionals de les relacions socials per mitjà de suprimir els mecanismes feudals, amb la garantia de la inviolabilitat de la propietat privada transformant-la amb la finalitat de que no sigui exclosa del comerç, com passava amb els béns vinculats i amortitzats. 2-Absoluta: sense limitacions –com la de transmetre-la íntegrament a un determinat successor en el cas dels hereus. 3- Individual: imputable a persones físiques, no a persones jurídiques. Els canvis socials, econòmic i polítics necessaris per continuar amb el procés de codificació van ser establerts amb el constitucionalisme perquè consolida els canvis de manera verídica i acceptada per tothom. Per això podem dir que fins que no es troba estabilitzat el nou sistema polític, no es pot produir el procés de codificació. Aquest procés comença amb la Restauració d’Alfons XII entre els anys 1875-1880. Tot i així, degut a l’oposició de les regions forals, no serà fins l’any 1889 quan el codi civil serà publicat, integrant únicament el dret de Castella. 2. Etapes del procés de codificació Parlar de codificació és parlar de propietat. A mesura que aquesta va sent transformada, es desenvolupa el procés de codificació. D’aquest procés podem distingir 6 etapes diferents. -Primera Etapa (1811-13): Hi ha una modernització de la propietat amb els següents fets: Decret de les Corts de Cadis del 6/8/1811: s’incorporen a la nació els senyorius jurisdiccionals. Constitució de 1812: liberal. Art. 258 diu que tant el codi civil, criminal i de comerç seran un mateix codi. Decret del 8/6/1813: es poden vendre lliurement les terres que pertanyen a propietaris individuals, tant si eren lliures com vinculades.

-Segona Etapa (1820-30): Durant el Trienni Liberal: Llei del 11/10/1820: es suprimeixen les vinculacions (3/4 parts del territori estava vinculat) de “mayorazgo” –transmissió de terres a Castella de fill major a fill major- i fideïcomisos –deixar una herència a algú perquè faci amb ella el que se li ha encarregat anteriorment-. Les terres es poden disposar –vendre- i són declarades: -Lliures: no excloses del comerç. -Absolutes: que es puguin transmetre a un successor. -Individuals: imputable a persones físiques i no jurídiques (s’exclou a Església i municipis). Llei 29/6/1822: desamortització municipal de erms i reialencs a fi de que passin a propietat individual. Projecte de codi civil l’any 1821 que s’estronca. Volia desenvolupar els principis constitucionals i comprendre la totalitat del dret civil; dóna la supremacia a la llei respecte altres normes, com la costum. És molt filosòfic i poc similista. Tercera Etapa (1835-45): Desamortització eclesiàstica de Mendizábal: es suprimeix el delme i s’expropien els béns de l’Església per subhastar-los i eixugar el deute públic. Hi ha un projecte de codi civil encarregat a Manuel María Cambronero, el qual mora i llavors l’acaba una comissió. Rebutja el projecte anterior de 1821 perquè considera que regula masses matèries corresponents al dret públic. El projecte es caracteritza per reconèixer la persona jurídica. Quarta Etapa (1851-55): Durant el Bienni Progressista sorgeix la Llei del 1/5/1855: la Desamortització de Madoz: es subhasten béns de l’Església que havien quedat sense subhastar després de la desamortització de Mendizábal. Es subhasten béns comunals (boscos, prats, terres sense conrear...) i béns propis de l’Estat –que pertanyen als ajuntaments i estan mal aprofitats-. Real Decret del 8/10/1855: es vol consolidar la propietat privada creant un projecte de llei d’hipoteques que asseguri la propietat territorial. Projecte de codi civil al 1851 per Florencio García Goyena: segueix el model de codi civil francès, seguint una línea unificadora en la que el dret civil s’ha de construir sobre el dret de Castella. S’estableix la majoria d’edat als 20anys, es manté la prohibició d’adquirir béns per part dels “manos muertas” –condició de particulars de les propietats eclesiàstiques-. Es recull el principi de que el dret civil és el dret privat general. S’incorpora el sistema registral alemany. El codi no prospera, alguns diuen per la qüestió foral i altres per l’evolució dels drets de la persona, Tot i així, el projecte de García Goyena va servir de base per redactar el codi civil actual i permet comprendre moltes de les institucions del actual codi civil. Cinquena etapa (1856-80): Llei hipotecaria del 8/2/1861: Fruit del Real Decret del 8/10/1855. És molt important perquè consolida la propietat privada. Aconsegueix la creació d’un registre de la propietat per donar seguretat a la propietat. D’aquesta manera queda reflectit per escrit qui és el titular de la propietat i si aquesta té alguna càrrega. Així, s’estableix una garantia per a terceres persones ja que qualsevol individu que vulgui comprar una propietat sabrà a qui pertany i si aquesta arrossega alguna càrrega que elevi el preu d’aquesta. Després sortiran altres lleis que regulen la propietat com la de les aigües, les mines i la de la propietat intel·lectual. A més, es crearà la Llei del notariat del 28/5/1862 que garanteix les transmissions de propietat que es duen a terme.

Un altre aspecte important d’aquesta etapa és la Revolució de la Gloriosa de 1868, que va permetre la redacció de la Constitució de 1869, més liberal i que reconeixia els drets fonamentals (d’associació, expressió) i es reconeix el matrimoni civil per primer cop. A més, el 21/5/1869 es presenta com a llei especial el primer llibre del codi civil que fa referència als drets de les persones. Aquest resulta ser una copia del projecte de García Goyena introduint petites innovacions: fa una distinció entre persones físiques i persones jurídiques; manifesta la llibertat de culte; i diu que el registre civil serà tutelat per l’Estat, quedant, així, desvinculat del registre eclesiàstic. Sisena etapa (1880-1889): Coneguda com etapa harmonitzadora. Ja s’ha consolidat la propietat, es comencen a reconèixer els drets personals, ha nascut la Constitució de 1876 (Restauració) i sorgeix amb més força la qüestió foral. La defensa del foralisme és molt forta i l’Estat se n’adona que un codi unificador no tindrà èxit. Degut a que ha sorgit una consciència codificadora, es fa el Decret de 1880, en el qual una comissió unificadora farà el codi civil junt a un lletrat de cada territori foral, que defensaran el foralisme i crearan en el codi un apèndix on es recullen com a memòria les institucions que s’han de conservar. Com que aquest decret no acaba de tirar endavant, s’acaba fent unes lleis de bases que permeten a les regions ampliar les lleis pròpies. -Llei de bases de 1881: feta per Manuel Alonso Martínez, manté el principi harmonitzador i la idea d’incorporar algunes associacions del dret foral. Tot i així, en la base 17 diu que quan s’aprovi el codi civil es derogaran les lleis i costums del dret foral. -Llei de bases de 1885: feta per Francisco Silvela. Concentrat en la legislació castellana. Es diferenciava de la llei de bases anterior en dos aspectes: -Matrimoni: s’ajusta als principis de l’Església. -Dret foral: s’aprova un Codi basat en la legislació castellana, el qual respecta les legislacions forals i només actuarà com a supletori en els casos on hagi un buit legal. -Llei de bases de 1888: feta per Manuel Alonso Martínez, és aprovat per les Corts i sancionat el 11/5/1888. S’autoritza al govern la redacció d’un codi civil. El govern, al acabar el codi hauria de rendir comptes a les Corts per veure si s’ajusta a la llei de bases i les Corts podien introduir correccions al text en el cas que les bases no haguessin estat respectades. Fruit d’aquest esforç, el 6/10/1888 per Real Decret es va poder publicar el Codi civil.

A partir d’aquesta llei de bases, el Codi civil publicat estava basat en el projecte de Codi civil de 1851 de Florencio García Goyena, en el que s’havien de respectar les institucions castellanes i la pàtria. Així, es va codificar únicament el dret de Castella i es va respectar el dret de les altres províncies. El intent unificador –imposar el dret de Castella a tot el territori- i el sentit armonitzador –incorporar institucions de Catalunya al Codi- es van descartar. Tal com s’havia acordat a les lleis de bases de 1888, les Corts va revisar el Codi i es va decidir que es fes una segona edició d’aquest. Gràcies a la proposta del diputat Azcárate, es van introduir al nou codi les emendes i adicions necessàries. Finalment, el 29/7/1889 es va publicar la segona edició del Codi civil, composta per 1900 articles, i que introduïa els canvis que s’havien de fer.

Tema 3: La codificació del Dret Civil català 1. La gènesi de la Compilació del Dret Civil de Catalunya. Els “Apèndix del Dret Català”. La Compilació del Dret Civil de Catalunya de 21 de juliol de 1960. En la llei del 1/5/1889, en el seu article 5, trobem que aquest explica que les províncies amb dret foral el conservaran en tota la seva integritat. D’aquesta manera comença la codificació de Codi Civil Català, que comprèn dues fases:

1) 1880-1960 2) 1978 fins ara

Amb la Llei de bases de 1888 s’acorda fer un apèndix, que consisteix en el recull d’institucions que els redactors creuen que s’han de conservar per preservar el dret propi. A aquestes institucions se’ls hi apliquen unes normes per saber quin mecanisme usar per solucionar problemes. Tot i així, al no haver un Parlament a Catalunya que legisli, els apèndix fan de fonts. Per això els problemes que sorgeixin es busquen dins del dret català i es va creant dret propi. No obstant, Manel Duran i Bas va desestimar la idea de que el dret català fos publicat com un apèndix del Codi civil estatal i va impulsar el projecte de Memòria. En aquest apareixien un ampli sistema de regles pròpies, que mantenia el sistema tradicional del dret civil de Catalunya, que permetien suplir la manca d’un sistema de fonts davant el codi civil estatal. Per aquest projecte no va prosperar.

Es va pensar de nou en la redacció d’apèndix al codi, com son el projecte d’apèndix de la Acadèmia de Dret de 1896; el de Romaní, Trias i Giró de 1903; el de Juan Permanyer y Ayats de 1915. Tots aquests projectes eren privats, que responien a la preocupació de que Catalunya tingués un codi modern. Al 1930 es va publicar un apèndix del dret català per Joan Maluquer y Viladot titulat Apèndix del dret català al Codi civil. Aquest projecte millorava la Memòria de Duran i Bas al introduir un títol preliminar que establia les diferències entre l’aplicació de l’apèndix de la possible aplicació del Codi civil. Però al 1931 arriba la República i, amb la Constitució de 1931, es reconeixen les institucions pròpies i la capacitat legislatives de certes regions territorials amb les seves fonts pròpies. Així, amb l’Estatut de Núria de 1932, es reconeix a la Generalitat la seva competència exclusiva per desenvolupar el seu dret propi. Degut a que ja hi havia un Parlament a Catalunya, en una assemblea parlamentaria es planteja: -Seguir la filosofia de l’apèndix. -Fer el Codi civil català. -Fer lleis especials per plantejar i resoldre problemes immediats. Al final es decideixen per la segona opció però s’acaba realitzant la tercera perquè es va considerar més urgent i el Codi civil català es va decidir fer-lo poc a poc. Com a conseqüència d’això, s’aproven les següents lleis soltes: -Llei sobre majoria d’edat (1934): 21 anys. -Llei de contractes de conreu (1934): progressista. -Llei sobre la capacitat jurídica de la dona casada (1934): igualtat de drets entre home i dona. -Llei de successió intestada (1936): contempla la situació d’un mort que no ha fet testament. Tot i així, l’entrada a la dictadura va deixar obsoletes aquestes lleis. A partir del Decret de 1947, es parla d’establir una comissió d juristes per codificar el dret foral. Es volen compilar les lleis i institucions de cada zona determinada. Es fa la Compilació de Biscaia i Àlaba (1959), i posteriorment la Compilació catalana (21/7/1960). La Compilació catalana té com a positiu que recull un sistema de fonts, pretenent no haver de recórrer a normes d’un altre ordenament. Tot i així, la Compilació es va realitzar sense la possibilitat d’introduir modificacions i, al ser molt clàssica i recollir moltes lleis i institucions arcaiques, fa que es quedi allunyada de la realitat social i de les transformacions de la societat de l’època.

2. Lleis especials i codis sectorials. El progressiu buidat de la Compilació. A partir de la Constitució, es desenvolupa el dret propi de Catalunya. La Constitució estructura l’Estat amb CC.AA, amb la qual cosa es reconeixen les institucions del dret públic com també les del dret privat dels territoris forals. Així, l’Estat respecta el dret civil existent anteriorment a algunes CC.AA: conserva i desenvolupa el dret civil propi dels territoris forals i només posseeix competència en matèria civil en els territoris no forals. Per poder desenvolupar el dret civil propi a Catalunya es crea una norma que reguli el dret català a la Constitució: la llei catalana del 20/3/1984, aprovada pel govern de la Generalitat, la qual elimina les institucions arcaiques, adapta les institucions als principis constitucionals i imposa el principi de preferència. S’encarrega de conservar, modificar i desenvolupar el dret civil català la Generalitat de Catalunya, la qual ha realitzat la reforma de la Compilació al realitzar el desenvolupament legislatiu per mitjà de lleis especials, que de moment regulen les matèries de família i successions. D’aquesta manera s’han creat dos codis sectorials específics: el Codi de Successions per causa de mort (llei 40/1991) i el Codi de Família (llei 9/1998). 3.El Codi civil de Catalunya. El seu caràcter de Dret comú a Catalunya. En la Constitució, l’article 149.1.8 reconeix el dret civil propi existent a determinades CC.AA i no el considera una competència pròpia. A més, l’article 148 permet a les CC.AA que puguin assumir competències. Per tant, el dret civil propi, al no ser competència de l’Estat, no ha d’haver cap impediment que el permeti desenvolupar-lo. En l’Estatut de Catalunya, l’article 7 diu que les normes i disposicions de la Generalitat de Catalunya tindran eficàcia territorial. L’article 9 menciona que la Generalitat te competència exclusiva del Codi Civil Català. Finalment, l’article 20 reconeix que el dret civil català no comprèn únicament les normes dictades per la Generalitat, sinó també les existents des de el Decret de Nova Planta.

D’aquesta manera s’estableix la preferència del dret civil de Catalunya sobre el Codi Civil Estatal. Aquest únicament regirà com a dret supletori en els casos no regulats pel dret civil català, sempre que les normes supletòries no s’oposin al ordenament jurídic català. Partint d’aquesta base, el 30 d’octubre s’aprova la llei 29/2002, que suposa la primera llei del Codi Civil Català, en la qual es proposa estructurar el Codi Civil de Catalunya. D’aquesta manera, el Codi Civil tindrà 6 volums. 1-Disposicions Generals 2-Persona i família 3-Persona jurídica 4-Successions 5-Drets reals 6-Obligacions i contractes

Tema 4: Les fonts de l’ordenament jurídic i la relació entre dret civil català i l’estatal

1. Sistema de fonts del Dret Civil i la seva prelació: art. 111-1 del Codi Civil de Catalunya Quan parlem de fonts, parlem de buscar una llei aplicable. Per això, quin ordenament s’ha d’aplicar, el català o el castellà? Partint de la premissa que l’ordenament que s’usa ve a part de la idea de: -Competència -Matèria

S’aplica el principi de preferència: les normes del dret català son principals a Catalunya i les del dret castellà son supletòries (Art. 111-5 CCC). D’aquesta manera podem trobar: -Normes en sentit material: institucions amb capacitat per crear normes jurídiques (Parlament, Govern...) -Normes en sentit formal: normes específiques que tenen un nom concret on podem trobar sancions, conductes de fet... Aquestes normes específiques constitueixen el sistema de fonts del Dret Civil Català, que està format per:

1) Lleis: aprovades pel Parlament de Catalunya com també les normes que tenen un sentit històric i que representen la tradició jurídica catalana existent anteriorment.

2) La costum: integra les llacunes que conté la regulació d’una institució, però te caràcter supletori.

3) Els principis generals: normes d’aplicació directa i amb preferència respecta les normes supletòries perquè fan la funció de complement de les llacunes que la llei conté. 2. La llei: modalitats i característiques definitòries Modalitats: Trobem diferents tipus de lleis:. -Llei orgànica: caracteritzades perquè han de ser aprovades, modificades o derogades per majoria absoluta en el Congrés dels Diputats. A Catalunya trobem la llei orgànica de l’Estatut d’Autonomia, que ve qualificada per la matèria. És la llei que només s’aplica a Catalunya i, a partir d’aquesta, es formaran la resta de lleis inferiors d’acord a la llei orgànica. Com tota llei, pot ser susceptible de ser impugnada, en aquest cas, per la Constitució. -Tractats internacionals: normes que formen part de l’ordenament i que estan per sobre de la Constitució d’un Estat i dels Estatuts d’Autonomia. -Llei ordinària: lleis freqüents que regulen matèries quotidianes. Sorgeixen de l’Estat – aprovades pel Congrés i el Senat amb majoria simple- o d’una CC.AA –lleis autonòmiques,aprovades pel Parlament-. Per saber si una llei la crea els òrgans legislatius de l’Estat o d’una CC.AA dependrà de l’àmbit de competències sobre la matèria. Si no hi ha competència, no es pot crear la llei.

Hi ha una excepció: l’òrgan executiu no pot crear lleis, però pot crear normes que es fan per situació d’urgència o necessitat:

-Decret legislatiu (Art. 82 CE): Les Corts deleguen al Govern la potestat de dictar normes

amb rang de llei sobre matèries que no estiguin reservades a una llei orgànica. La seva funció pot ser la formació d’un text articulat o la reformació de diversos textos legals, o sinó la creació d’una llei ordinària.

-Decret llei (Art. 86 CE): La Constitució és la que habilita al Govern per dictar disposicions normatives provisionals en rang de llei, en cas d’extraordinària necessitat. -Real Decret: Normes proposades per un ministre i aprovades pel Consell de Ministres. Característiques definitòries La llei és una norma escrita, no determinada a un comportament social, però que regula certes conductes dels ciutadans. Cal tenir en compte: -Criteri de jerarquia: el que diu és de caràcter general i és superior a normes que provenen del govern. Tenint en compte això, una llei pot ser impugnada per infringir una llei superior, cosa que dóna lloc al principi d’inconstitucionalitat, amb la qual cosa la llei defectuosa seria anul·lada. -Criteri de competència: hi ha matèries que han de ser desenvolupades a partir d’una llei (per exemple, l’estructura d’una CC.AA).............temporalitat-.......... 3. La virtualitat normativa del costum El costum és aquella norma jurídica creada sobre la base d’un ús reiterat d’una mateixa manera d’actuar que es transmet de generació rere generació, generant consciència d’obligatorietat al crear la convicció de que és Dret. Així, constitueix una pràctica determinada de certa conducta per un col·lectiu social, fins al grau que es considera a aquella manera d’actuar com a norma Dins del dret català, podem trobar diferents tipus de costums:

-Costum històric: el constitueix la tradició jurídica catalana, que s’usarà alhora d’interpretar normes. -Costum legalitzat: relacionat amb la idea de tradició. A vegades, la llei no regula determinats aspectes i crida al costum perquè s’encarregui de regular-los. -Costum local: propi d’un territori determinat, que s’aplica als llocs on s’ha anat practicant. El costum mai pot ser contrari a la llei, si no desapareixeria. És per això que el costum, segons la seva relació amb la llei, el podem classificar de la següent manera: 1-Costum Contra Legem: aquella que es contrària a la llei i que, per tant, no s’aplicaria d’acord amb l’art. 1.3 Cc, on diu que la costum no pot ser contrària a la llei. 2-Costum Secundum Legem: aquella que es produeix d’acord amb la llei però que fixa una determinada manera d’entendre la llei, essent una costum interpretativa. No constituiria una font del dret perquè la interpretació de les lleis la fan els jutges, no la costum. 3-Costum Praeter Legem: aquella que s’assembla a la llei perquè regula situacions en les que no hi ha cap disposició legal. Aquest tipus de costum es troba admès dins l’art. 1 Cc. La costum te caràcter supletori perquè regirà com a 2a font del dret -quan no hagi llei aplicable- sempre que no sigui contrària a la moral i al ordre públic i que resulti provada (art. 1.3Cc). El problema del costum respecte a les lleis és que els tribunals estan obligats a conèixer lleis però no els costums. Així, perquè una costum s’entengui com a tal, s’ha de provar que és un comportament realitzat per un determinat grup social que es vagi produint al llarg del temps i que es consideri una norma vinculant, com també si ha servit alhora de solucionar conflictes o regular actes. Per tant, perquè el costum es consideri vàlid s’ha de demostrar que el seu ús ha de ser durader i constant al llarg del temps, necessita el recolzament de la opinio iuris –la voluntad de la Comunitat- i no pot anar en contra de la moral, l’ordre públic o una llei. Els usos: forma de norma que ja no és costum, sinó una conducta habitual, però que es considera costum d’acord amb l’article 1.3 Cc si no són interpretatius d’una declaració de voluntat.. Tenen una especial rellevància els usos negocials Així, els usos realitzaran 2 funcions: 1-Normativa: actuaran com a norma jurídica al regular certes actituds, essent considerats com costums. 2-Interpretativa: actuaran de forma supletòria al haver una llacuna en un contracte, o es tindrà en compte alhora d’interpretar aspectes ambigus d’un contracte. 4. Els principis generals del dret català: en particular, la llibertat civil, la bona fe i els actes propis

El principis generals del dret són aquells (art. 111-1)són les línees informadores del dret que presideixen una norma o un costum i s’apliquen segons el criteri arbitral del sentit comú. Trobem que poden ser els següents: -Llibertat civil (111-6 CCC): cada individu pot decidir si es vol regir per el CCC o les lleis civils catalanes, llevat que aquestes siguin d’obligatori compliment. A més, no es podrà coaccionar a altres persones a fi de que es regeixin o no per les normes civils catalanes, sinó que ha de ser la persona individualment qui ha de decidir. -Bona fe (111-7CCC): Manera d’actuar honesta i lleial d’acord amb la diligència exigible segons les circumstàncies. És un estat de reconducta assumit per la societat. -Actes propis (111-8CCC): acte jurídic d’una persona que impossibilita l’admissió legal d’una pretensió posterior que estigui en contradicció amb el sentit d’aquell acte. 5. El valor de la jurisprudència La idea de jurisprudència fa referència a les sentències dictades pel TS de l’Estat o de Catalunya quan respecte a la forma concreta de solucionar un problema es reitera com a mínim 2 cops en el mateix sentit. Ara be, cal destacar que la jurisprudència ni és font del dret, perquè l’art. 1.6 diu que la jurisprudència complementa al ordenament jurídic,ni és vinculant per als tribunals, perquè el jutge només s’ha de sotmetre al imperi de la llei i seguir la seva pròpia consciència, tal i com exposa l’Exposició de Motius de la LEc: es bueno para el ordenamiento jurídico que exista doctrina jurisprudencial que marque la resolución de determinados casos análogos, pero no lo es menos que los jueces tengan la total libertad para dirimir las cuestiones según su propio criterio, pues como tal es perfectamente modificable. No obstant això, el valor de la doctrina jurisprudencial recau en les 3 funcions bàsiques que realitza: 1-Interpretació que fa el TS sobre cert precepte que elimina l’ambigüitat o confusió que genera. 2-Interpretació integradora de les normes, respectant sempre les lleis. 3-A falta de normes legals, ha d’aplicar els preceptes legals en cert cas.

6. L’equitat

Regulat en l’article 3.2 Cc, l’equitat és una forma d’aplicar els principis generals del dret. Així, l’equitat consistiria en l’adaptació de la llei a les circumstàncies d’un cas en concret, de tal forma que aquest resulta més just al moderar el rigor de la llei al templar- la amb la humanitas, pietas y benignitas. Això vol dir que el rigor de la llei desapareix si és interpretat degudament. A vegades, aplicar el precepte que es tracta és inequitatiu i, encara que la llei no digui res de que aquell precepte no s’aplica en aquell cas concret, se’n deduirà la seva inaplicació. En alguns casos pot passar que el legislador es bassi en un principi que, al no poder dictar disposicions particulars a tots els casos possibles, s’estableix que el jutge s’atengui a aquell principi per resoldre casos no individuals. Això crea com una llacuna voluntària per a una regulació singular. Però quan es deixa aquesta llibertat per decidir segons l’equitat, es deixa perquè es jutgi segons els principis jurídics per els que la llei parteix. Poden haver casos en que les solucions jurídiques en el dret impliquin una injustícia per a algunes de les parts implicades. Per aquest motiu, alhora de solucionar conflictes, s’aplica l’arbitratge, que pot ser: -De Dret: dos parts es sotmeten al veredicte d’un arbri que és un professional per solucionar un conflicte. -D’equitat: ídem amb la diferència que l’arbri és una persona corrent i normal i resol el problema segons tal i com l’entén.

7. Les relacions entre el Dret Civil de Catalunya i el Dret Civil de l’Estat: les regles de preferència i supletorietat i l’aplicació directa del dret estatal a Catalunya 8. El Dret Comunitari

TEMA 5: L’eficàcia de les normes jurídiques 1. Els conceptes d’aplicació i compliment

El compliment de la norma jurídica conté 3 idees fonamentals que es poden esglaonar de la següent manera: 1-Deure jurídic: observar que es compleixi el que indica la norma. És obligatori. 2-Eficàcia sancionadora: conseqüències que s’apliquen al incompliment del deure jurídic respecte a la norma jurídica. 3-Eficàcia constitutiva: la norma actua com una porció de la realitat social que, al planejar un ordre jurídic, es converteix en una realitat jurídica. En canvi, a fi de que les normes compleixin la seva funció d’assegurar l’ordre social es necessari que s’apliquin. Així, l’aplicació va dirigida als que han de fer complir les normes i és un concepte que va lligat a la interpretació d’aquestes. 2. Obstacles a l’aplicació: la ignorància de llei pels particulars i el frau de llei Les conductes humanes s’han d’adaptar al que dicten les normes jurídiques: és un deure jurídic. Si el individu ho fa això, compleix la llei; si no ho fa comet una infracció. Havent dit això poden haver dos aspectes que impedeixin el compliment de la llei: -Ignorància: fa referència al desconeixement d’una norma publicada. Tot i així, això no és excusa alhora de complir la llei -tal com indica l’art. 6.1 Cc- perquè tothom te la possibilitat de conèixer les lleis que es dicten. Encara que no s’accepti del tot aquest criteri, s’ha d’esmentar que la inexcusabilitat de la ignorància radica en el fet que les normes han de tenir una efectivitat en la societat amb independència que siguin o no siguin conegudes. Al costat de la ignorància trobem l’error de dret, que consisteix en el coneixement equivocat d’una llei en quant al seu contingut, existència, interpretació o aplicació a un cas concret, entenent que el subjecte ha actuat de tal manera degut al seu falç coneixement. Segons l’article 6.1 Cc l’error de dret només es tindrà en compte en els casos que la llei ho permeti. Encara que l’ordenament jurídic distingeix entre la ignorància de llei i l’error de dret, en principi es sancionen per igual. Tot i així, si una persona actua de bona fe i amb error de dret, se li acostuma a castigar amb menys duresa degut a la seva bona fe. Cal destacar que el deure de conèixer la llei recau sobre els funcionaris, incloent a jutges i magistrats, i per aquest motiu se’ls hi exigeix el coneixement de les normes jurídiques. Aquest deure a conèixer va lligat a una eficàcia en la seva execució. És per

això que l’administració iniciarà accions legals contra el servei públic que funcioni defectuosament, arremetent contra els funcionaris.

-Frau de llei: Quan es tracta d’impedir l’aplicació de la llei. Consisteix en realitzar un acte a fi d’aconseguir un resultat prohibit per una norma, buscant la cobertura de la mateixa o una altre norma. En realitat no es vol l’acte formalment realitzat; només és un instrument d’ocultació de la intenció fraudulenta, el qual serà el jutge qui determinarà realment si hi ha ànim de defraudar. L’art. 6.4 Cc regula el frau de llei. Cal destacar que es comet un frau de llei quan: -Quan s’usa una norma de cobertura que no protegeix suficientment el que estem fent. -Quan s’evita l’aplicació de la norma que realment hauria de regir l’acte. Es fa perquè no s’apliqui la llei que s’hauria d’aplicar. 3. La relació entre l’acte humà i l’aplicació de la norma: l’acte contra llei i la renúncia a la llei Les contravencions de les normes jurídiques es produeixen en el moment en que el subjecte du a terme un acte contrari a aquestes: realitza allò que la norma prohibeix o no realitza allò que la norma ordena. Això s’anomena actes contra la llei. És per això que el dret civil presenta solucions a aquests problemes en forma de sanció: -Nul·labilitat: sanció de caràcter civil, regulada en l’art. 6.3 Cc, que consisteix en declarar la ineficàcia d’un acte jurídic contrari a la llei i , per tant, la privació dels efectes que aquell acte produeix. La nul·litat d’actes contraris a la llei consisteix en declarar aquests il·lícits, en que no tinguin protecció i que se’ls privin de la eficàcia que deurien desplegar. És automàtica i no pot ser subcionable. No seria necessari que algú la demanés, però el ciutadà ha d’exterioritzar que un acte és nul i que el jutge el declari com a tal. Els requisits per aplicar la nul·litat són: -Que s’hagi realitzat un acte jurídic (ja sigui de contractes, declaracions de voluntat, negocis jurídics...) -La existència d’una norma prohibitiva o interpretativa -La contradicció entre l’acte executat i la norma -La inexistència d’altre sanció diferent a la contravenció. -Anul·labilitat: es dóna en el món contractual (art. 1305 Cc). Possibilitat d’impugnar un contracte durant un temps. -Pena: És com una multa. Consisteix en la privació de drets mitjançant una sanció econòmica.

-Execució forçosa: En el cas d’incumpliment d’obligacions, s’aplica aquesta sanció al infractor per obligar-lo a complir la norma que no ha sigut observada. -Reparació de danys i perjudicis: Quan a conseqüència d’una conducta antijurídica el infractor causa danys a un tercer i, per tant, te l’obligació de reparar aquests danys i perjudicis causats. Podem distingir 2 tipus de danys: -Morals: Base subjectiva (valoració personal jutge) -Materials: Base real. Fàcilment valorables perquè afecten a béns tangibles. En canvi, l’afectat per certa conducta pot excloure una llei aplicable, cosa que s’anomena renúncia de llei. Aquesta es troba regulada a l’article 6.2 Cc i permet l’exclusió voluntària d’una norma, sempre que sigui dispositiva i no perjudiqui a tercers. La menció de l’exclusió voluntària de la llei davant la renúncia de drets vol dir que hi ha 2 formes de renúncia: -Renúncia de drets ja adquirits. -Renúncia d’adquirir aquells drets que per aplicació normal de la llei es tindrien. 4.La relació entre l’acte i el compliment de la llei: l’abús de dret i l’exercici antisocial

TEMA 6: La interpretació, la integració i l’aplicació de les normes jurídiques 1. L’activitat interpretativa dirigida a l’aplicació de la norma jurídica La interpretació de la norma consisteix en desxifrar el sentit de les paraules que integren la norma, amb la finalitat d’aplicar-les al cas plantejat, així que implica fer un anàlisi del contingut semàntic de la norma. La tècnica interpretativa transcendeix a l’aplicació judicial del Dret, i és important perquè les regles d’aquesta marquen les pautes mínimes de l’argumentació jurídica. Els criteris per a la interpretació normativa que el intèrpret haurà de basar-se per clarificar el sentit de la norma en el cas concret plantejat són els següents:

-Interpretació literal o gramatical: Les normes s’interpreten segons el sentit propi de les seves paraules, com indica l’art. 3.1 Cc. Això planteja la problemàtica de que les paraules no tenen normalment un únic sentit propi. Tot i així, la idea que es vol transmetre és que s’evitin interpretacions que forcin el tenor literal de la norma més enllà d’uns límits raonablement permissibles. -Interpretació sistemàtica: Es situa dins del criteri sistemàtic. Com que les normes es troben integrades en un conjunt de disposicions legislatives que es relacionen entre si amb coherència interna, s’ha d’analitzar el context. La idea de context donarà peu a una explicació més amplia que la literal, portant-nos així a una lògica de raonament. -Interpretació històrica: fa referència a que s’ha de conèixer el context històric en el que es van crear les normes. Per això, s’ha d’entendre que la norma és un producte eminentment històric i solsament coneixent la seva història es pot entendre i aplicar en un moment històric diferent. -Interpretació sociològica: ve a ser el contrapès de l’element històric i fa referència a la realitat social del temps en que la norma ha de ser aplicada. Així, no es suficient en saber el per què i amb quin motiu es va dictar una norma, sinó també si les noves circumstàncies permeten que aquesta mantingui el seu sentit original. -Interpretació teleològica: normes que atenen a l’esperit y finalitat de les normes jurídiques. Pel que fa a l’esperit, s’entén que la norma ha d’objectivitzar la voluntat de la norma, independentment de la voluntat de l’autor d’aquesta, apel·lant a la ratio legis, és a dir, el criteri de solució més generalitzat en que es sostén la norma. Pel que te a veure amb la finalitat, la norma ha de perseguir tant els fins generals com els concrets. És per això que quan mitjançant una interpretació determinada d’una norma s’aconsegueix un resultat contradictori al que pretendria la norma, tal interpretació ha de ser rebutjada. Atenent al resultat que s’obté per a la interpretació d’una norma distingim entre: -Interpretació declarativa: coincidència entre el que diuen la norma i la interpretació d’aquesta. -Interpretació correctora: quan la norma produeix supòsits diferents dels que el seu tenor lieral sembla indicar. Així, la interpretació pot ser: -Extensiva: quan el resultat interpretatiu supera la literalitat de les paraules, com serien les normes que afavoreixen les llibertats del subjecte. -Restrictiva: quan el resultat interpretatiu no supera la literalitat de les paraules, com serien aquelles normes que restringeixen drets. Un altre tipus d’interpretació serien aquelles segons el subjecte que realitza la interpretació. Així, diferenciem entre:

-Interpretació autèntica: aquella que identifica les regles interpretatives incorporades per al legislador a la norma que ha de ser aplicada per aclarar el sentit d’aquesta. -Interpretació judicial: la que efectuen els Tribunals de Justícia. -Interpretació Doctrinal: la que fan els investigadors teòrics del Dret, sense tenir caràcter vinculant. Pel que te a veure en l’espírit de la norma, s’ha d’ajustar a la constitucionalitat d’aquesta, és a dir, que la norma s’ha d’ajustar a la Constitució pel que fa a la seva interpretació, com indica l’art. 3 Cc. 2. La integració de la norma jurídica: els mecanismes d’autointegració i d’heterointegració de la norma jurídica Analogia: tècnica que te com a finalitat cobrir les llacunes de la llei, i consisteix en aplicar al supòsit mancat de regulació la solució que l’ordenament si dóna per a un altre supòsit similar. La idea d’analogia es recull a l’art. 4.1 Cc Dins de la tradició jurídica catalana trobem el conjunt del dret històric (lleis, costums, jurisprudència, doctrina dels doctors, la legislació republicana) que serveix per resoldre casos on hi ha un buit legal. Per això podem trobar 2 mecanismes diferents per solucionar les llacunes dins del Dret: -Autointegració: quan davant d’un buit legal, aquest es pot solucionar dins del mateix cos legal, sense acudir a un altre diferent, mitjançant la analogia i la equitat. -Heterointegració: quan davant d’un buit legal s’ha d’acudir a un altre cos legal per a solventar aquest buit. Ex.: Cc es supletori al CCC. Podem trobar 2 tipus d’analogia: -Legis: tècnica d’aplicació de la llei que permet que un buit legal concret sigui omplert acudint a una altre norma concreta que dóna solució al supòsit mancat de regulació.

-Iuris: quan davant d’un buit legal no hi ha cap disposició legislativa per a solucionar el problema, llavors s’apliquen els principis generals del dret El procès d’abstracció dels principis generals del Dret per aplicar-los davant d’un buit legal dóna com a resultat la formulació de principis que s’han d’aplicar en defecte de la disposició legal. A fi de que es pugui aplicar l’analogia, ha d’haver una identitat de raó entre el supòsit contemplat per la norma i el que es vol solucionar, és a dir, que el criteri que inspira a la norma que resol un cas concret sigui apte per a solucionar el cas mancat de regulació. 3. L’aplicació temporal de les normes: entrada en vigor, derogació i transitorietat L’art. 9.3 CE garanteix obligatòriament la publicació de tota norma jurídica. La publicació de les disposicions estatals es publicaran en el Boletín Oficial del Estado (BOE), mentre que les autonòmiques ho faran en el corresponent Butlletí Oficial de la CA, que en el cas de Catalunya és el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) Pel fet de ser publicades, hi ha un període de vacatio legis de les normes que determinaran l’entrada en vigor de les disposicions legislatives. La vacatio legis indica que el funcionament de la llei l’entrada en vigor de la disposició legislativa es produirà 20 dies després d’haver sigut publicada en el Butlletí Oficial. Tot i així, hi ha lleis que prescindeixen de la vacatio legis i elles mateixes diuen quan entren en vigor (pot ser d’un mes, 15 dies, un any...). Però si la llei no diu res, s’aplica la vacatio legis. En canvi, la idea de derogació fa referència al moment en que determinada norma deixa d’estar en vigor. La derogació d’una llei pot ser: -Total: la llei anterior perd tota vigència. -Parcial: la nova llei només aboleix certes parts de certa llei. Cal detallar que les causes de derogació d’una llei poden ser per: -Transcurs de la llei: la llei és temporal i incorpora la seva data de caducitat. Ha nascut per realitzar una funció concreta i quan la compleix es deroga. Ex.: Decrets-lleis. -Quan les lleis es deroguen per altres lleis: -Expressa: lleis noves inclouen una disposició final on diu quines lleis quedaran derogades. És la millor manera de derogar les lleis perquè crea seguretat jurídica. -Tàcita: nova llei deroga a una anterior perquè són incompatibles. És la pitjor manera de derogar perquè crea inseguretat jurídica.

Quan una llei és derogada per una altre i aquesta també és derogada, la llei anterior no torna a sorgir i forma part de la memòria històrica. A fi de que l’antiga llei entri en vigor, ha de sorgir una norma que expressament anunci que recupera aquella norma anterior. La entrada en vigor de normes porta conflictes sobre situacions que s’estan vivint. És per això que la publicació d’una nova llei incorpora unes disposicions transitòries que pretenen resoldre els problemes socials que suposa en canvi legislatiu. Com indica la Constitució, la llei és irretroactiva: neix per ser aplicada en el futur (art. 2.3 Cc). Per tant, si s’aplica la retroactivitat aquesta ha de ser beneficiosa. La retroactivitat pot ser: -Forta: quan la llei nova aplica els efectes d’un fet que van passar amb anterioritat de la publicació de la llei. -Dèbil: quan els efectes de la nova llei s’apliquen amb posterioritat de la seva entrada en vigor. 4. Els principis de territorialitat i de personalitat en l’aplicació de les normes: l’eficàcia territorial del Dret Civil de Catalunya Lleis pensades per aplicar a un territori, o lleis pensades per aplicar a part del territori, segons les competències. Això determina l’eficàcia territorial, depenent veïnatge civil i veïnatge territorial. Així, si un català mora fòra de Catalunya el dret català traspassa el territori. Trencant aií amb la idea de territorialitat de l’art.9 Cc.

TEMA 7: La personalitat civil 1. Concepte de personalitat civil La personalitat civil agrupa tant les persones naturals –individus- com a les persones jurídiques –entitats o agrupacions-, estant els dos tipus de persones subjectes al dret. Així ho recull el Codi Civil Estatal en el seu llibre primer titulat “De les persones”, on ja en el primer capítol del Títol II diferencia entre persones naturals i persones jurídiques. La personalitat s’adquireix amb el naixement de la persona física (art. 29 CCE) i, en el cas de les persones jurídiques, aquestes l’adquireixen des de el moment que han quedat vàlidament instituïdes segons les normes del dret(art. 35 CCE). És la qualitat que

permet a la persona ser considerada subjecte de drets i, per tant, titular de drets i obligacions jurídiques. D’aquesta manera, podem dir que la personalitat civil te un doble sentit:

-Absoluta: el reconeixement com a subjecte es realitza per el dret tant a les persones físiques, com a les jurídiques. -Uniforme: idèntica per a tots i general, sense fer cap distinció. 2. La capacitat jurídica. La capacitat d’obrar. La capacitat natural Capacitat jurídica: és la aptitud per ser titular de drets i obligacions al prendre decisions de caràcter subjectives. Aquesta idea s’identifica amb la idea de personalitat, però no amb la de persona, ja que aquest concepte fa referència a al individu i l’ent en si, mentre que la capacitat jurídica fa referència al ús que pot donar una persona als seus drets i obligacions. La capacitat jurídica es caracteritza per: -Ser una qualitat autònoma, en que cada persona pren les seves decisions segons la seva voluntat, i que la durada de la mateixa coincideix amb la durada de la persona. -Ser una qualitat general i individual, que actua jurídicament de forma global, permetent la obtenció de la condició de subjecte. La relació entre capacitat jurídica i personalitat és pròpia del Dret Privat, però s’estén al Dret Públic quan contempla els drets fonamentals de la Constitució de 1978, especialment del article 10, que parla de la dignitat de la persona i al lliure desenvolupament de la personalitat. Capacitat d’obrar: És la capacitat de fer actes jurídics vàlids i eficaços que generin drets i obligacions. S’identifica amb la idea d’autosuficiència i autogovern del individu. La capacitat d’obrar es pot contemplar en dos contextos diferents:

1) En relació amb la capacitat jurídica o personalitat. Pot haver una persona amb capacitat

jurídica, però que no tingui capacitat d’obrar. Així, la capacitat d’obrar és una aptitud del individu que pot tenir-la o no.

2) En relació amb la pròpia persona. La capacitat d’obrar permet realitzar actes que generin

uns efectes i que constitueixin així la pròpia esfera jurídica. No te caràcter uniforme ja que el seu propi dinamisme pot modificar la esfera jurídica de cada individu, mitjançant l’autonomia de voluntat d’aquest.

La capacitat d’obrar es determina en funció de: A) Actes que creen drets: Aquells actes que comporten el naixement de nous drets i que són considerats beneficiosos en sentit patrimonial, que comporten l’adquisició d’una possessió i no d’una càrrega. A fi de realitzat aquests actes, la capacitat d’obrar es relaciona amb la capacitat natural. D’aquesta manera, l’art. 1246 CCE destaca el terme “inhàbils per capacitat natural”, amb la qual cosa, per usar la capacitat d’obrar dependrà de l’ús de la raó o de les condicions de maduresa de la persona. B) Actes que creen obligacions: Vinculats en l’àmbit contractual trobem els següents actes: 1-Actes propis: “Una o més persones s’obliguen, respecte a les altres, a donar alguna cosa o prestar algun servei” (art. 1254 CCE). 2-Actes que creen drets: no es produeixen de forma pura, sinó que estan limitats per una càrrega o gravamen que els afecta. Exemple: Art. 626 CCE que parla de les donacions condicionals i oneroses. 3-Actes de disposició: actes que determinen la pèrdua de drets, com seria la donació o el pagament. 4-Actes processals: fan referència a la compareixença en públic. Per realitzar aquests tipus d’actes, el CCE considera necessari tenir un tipus de capacitat d’obrar diferent: 1-Capacitat d’obrar plena: s’obté amb la majoria d’edat, a l’edat de 18 anys (art. 315 CCE) i permet la realització de tots els actes de la vida civil (art. 322 CCE), sempre que no es tingui cap incapacitat. L’expressió capacitat d’obrar plena fa referència tant a l’àmbit personal com al patrimonial. Respecte el primer trobem que el major d’edat te el ”ple exercici dels seus drets civils” (art. 241 CCE), i respecte el segon, te capacitat per contractar (art. 1764 i 1773 CCE), “capacitat per enajenar” (art. 1160 i 1935 CCE), “capacitat per obligar- se” (art. 1457 CCE) i per a la “lliure disposició de béns” (art. 1052 i 1058 CCE) 2-Capacitat d’obrar limitada o menys plena: es contempla en aquelles situacions que, el menor, estant sotmès a pàtria potestat o tutela, la norma determina que pot deixar de ser dependent i protegit, concedint-li l’emancipació o habilitació per edat. D’aquesta manera. El menor pot realitzar tota mena d’actes de la vida civil menys aquells que es consideren perjudicials, que són demanar diners a préstec, vendre béns immobles i establiments mercantils o industrials o objectes de gran valor (art.323 Cc). El Cc considera que aquests actes són perjudicials pel menor i els ha de realitzat amb l’assistència dels pares o el curador.

3-Capacitat restringida: Es refereix a les persones amb manca de capacitat que degut a la seva malaltia o deficiència física o psíquica, que impedeix l’autogovern de la persona, com indiquen els arts. 219, 199, 200 Cc. Aquesta noció d’incapacitat és un mecanisme protector per atendre a les persones que no es poden valer per a elles mateixes i el grau d’incapacitat pot ser modificat pel jutge en qualsevol moment. La capacitat restringida també fa referència al menor, però no en un sentit d’incapacitació o de sanció, sinó que degut a la seva edat, es considera que s’ha de protegir al menor i per això se li restringeix la capacitat. 4-Capacitats especials: són aquelles situacions en que el drets reclama un plus a la capacitat d’obrar vinculat a una edat determinada, reduint així el nombre de persones que poden realitzar aquell acte i es contempla més des de la prisma del subjecte que no en la del acte en si. Així, per exemple, per adoptar la persona haurà de tenir 25 anys, o per casar-se el menor haurà de tenir almenys 14 anys. La capacitat natural, en canvi, fa referència a les condicions de maduresa de la persona, és a dir, si te sentit de raó o sentit propi de les coses com suficient judici. Això trenca la idea de majoria d’edat com a capacitat d’obrar plena i minoria d’edat com a privació de la capacitat d’obrar. La capacitat natural es perfila en l’exercici dels actes relatius als drets de la personalitat que no ostenten els pares com a titulars de la pàtria potestat sinó fins al grau de condició de maduresa del menor que li permet exercitar aquests drets per ell mateix. Els criteris d’atribució de la capacitat, la capacitat natural i l’edat, es mesclen pel que te a veure en l’àmbit personal com en el patrimonial. Així, segons les condicions de maduresa del menor, si aquest te 14 anys es podrà casar i podrà fer testament, com si te 12 anys tindrà un dret d’audiència davant el jutge en les relacions de caràcter familiar que reconeixeran cert grau de legitimació del menor. Així, no estem davant d’una situació d’incapacitació, sinó de legitimació –relació del subjecte davant l’objecte- que relaciona amb el suficient judici del menor i es concreta als 12 anys en les que el jutge haurà de prendre una decisió fa referència a les mesures judicials que s’hauran de prendre (decisions sobre l’exercici de la pàtria potestat, qui s’encarregarà del menor quan els pares visquin separats...) necessitant-se el consentiment del menor. 3. La situació del concursat

Son los mismos que los qe tienen mas de 1000 cargas... :S
No es dret bancari
Ya ves....
hay k ser retrasado para subir el mismo archivo una y otra vez
1-5 de 7
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 43 páginas totales
Descarga el documento