Dinàmica 1, Apuntes de Derecho Constitucional. Universitat de València (UV)
koprina
koprina

Dinàmica 1, Apuntes de Derecho Constitucional. Universitat de València (UV)

29 páginas
5Número de visitas
Descripción
Asignatura: Derecho Constitucional I, Profesor: Ruben Martinez Dalmau, Carrera: Dret + Criminologia, Universidad: UV
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 29
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 29 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 29 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 29 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 29 páginas totales
Descarga el documento

“XV. De aquellas cosas por las que los hombres y sobre todo los príncipes son alabados o censurados.

Nos queda ahora por ver cuál debe ser el comportamiento y el gobierno de un príncipe con respecto a súbditos y amigos. Y porque sé que muchos han escrito de esto, temo –al escribir ahora yo- ser considerado presuntuoso, tanto más cuanto que me aparto – sobre todo en el tratamiento del tema que ahora nos ocupa- de los métodos seguidos por los demás. Pero, siendo mi propósito escribir algo útil para quien lo lea, me ha parecido más conveniente ir directamente a la verdad real de la cosa que a la representación imaginaria de la misma. Muchos se han imaginado repúblicas y principados que nadie ha visto jamás ni se ha sabido que existieran realmente; porque hay tanta distancia de cómo se vive a cómo se debería vivir, que quien deja a u lado lo que se hace por lo que se debería hacer aprende antes su ruina que su preservación: porque un hombre que quiera hacer en todos los puntos profesión de bueno labrará necesariamente su ruina entre tantos que no lo son. Por todo ello es necesario a un príncipe, si se quiere mantener, que aprenda a poder ser no bueno y a usar o no usar de esta capacidad en función de la necesidad. (…)

Yo sé que todo el mundo reconocerá que sería algo digno de los mayores elogios el que un príncipe estuviera en posesión, de entre los rasgos enumerados, de aquellos que son tenidos por buenos. Pero, puesto que no se pueden tener ni observar enteramente, ya que las condiciones humanas no lo permiten, le es necesario ser tan prudente que sepa evitar el ser tachado de aquellos vicios que le arrebatarían el Estado mantenerse a salvo de los que no se lo quitarían, si le es posible; pero si no lo es, puede incurrir en ellos con menos miramientos. Y todavía más: que no se preocupe de caer en la fama de aquellos vicios sin los cuales difícilmente podrá salvar su Estado, porque, si se considera todo como es debido, se encontrará alguna cosa que parecerá virtud, pero si se la sigue traería consigo su ruina, y alguna otra que parecerá vicio y si se la sigue garantiza la seguridad y el bienestar suyo.

Empezando, pues, por el primero de los rasgos mencionados, reconozco que sería bueno ser considerado generoso. No obstante, la generosidad, usada de manera que seas tenido por tal, te perjudica porque –si se la usa con moderación y como es debido- no se deja ver y no te evitará ser tachado de la cualidad opuesta. Además, si se pretende conservar entre los hombres el título de generoso, es necesario no privarse de ninguno de los componentes de la suntuosidad, de manera que un príncipe de tal hechura consumirá siempre en actos de ese tipo toda su riqueza; al final se verá obligado –si desea seguir conservando la fama de liberal- a gravar a su pueblo más allá de toda medida y a hacerse enojoso, poniendo en práctica todos aquellos recursos que se pueden utilizar para sacar dinero. Todo ello comenzará a hacerlo odioso ante sus súbditos y poco apreciado por todos, cayendo al final en la pobreza con el resultado de que –al haber perjudicado su generosidad a muchos y favorecido a pocos- se resentirá al primer inconveniente y correrá serio peligro a la menor ocasión de riesgo que se presente. Si se da cuenta de ello y pretende retractarse, se ganará inmediatamente la fama de tacaño. Un príncipe, por tanto –dado que no puede recurrir a esta virtud de la generosidad sin perjuicio suyo cuando se hace manifiesta-, debe, si es prudente, no preocuparse de ser tachado de tacaño, porque con el tiempo siempre será considerado más generoso al ver sus súbditos que gracias a su parsimonia sus rentas le bastan, puede defenderse de quien le hace la guerra, puede acometer empresas sin gravar a sus pueblos. De esta forma, al final, viene a ser generoso con todos aquellos a quienes no quita nada –que son muchísimos- y tacaño con todos aquellos a quienes no da, que son pocos. (…)

XVII. De la crueldad y de la clemencia, y si es mejor ser amado que temido o viceversa”.

Descendiendo a los otros rasgos mencionados, digo que todo príncipe debe desear ser tenido por clemente y no por cruel, pero, o obstante, debe estar atento a no hacer mal uso de esta clemencia. César Borgia era considerado cruel y, sin embargo su crueldad restableció el orden en la Romaña, restauró la unidad y la redujo a la paz y a la lealtad al soberano. (….). Debe por tanto, un príncipe no preocuparse de la fama de cruel si a cambio mantiene a sus súbditos unidos y leales. Porque, con poquísimos castigos ejemplares, será más clemente que aquellos otros que, por excesiva clemencia, permiten que los desórdenes continúen, de lo cual surgen siempre asesinatos y rapiñas; pues bien, estas

Teoria de l'estat 29/07/18

Teoria de l'estat 29/07/18

últimas suelen perjudicar a toda la comunidad, mientras las ejecuciones ordenadas por el príncipe perjudican

Teoria de l'estat 29/07/18

sólo a un particular. (…) Nace de aquí una cuestión ampliamente debatida: si es mejor ser amado que temido o viceversa. Se responde que sería menester ser lo uno y lo otro; pero puesto que resulta difícil combinar ambas cosas, es mucho más seguro ser temido que amado cuando se haya de renunciar a una de las dos. Porque, en general, se puede decir de los hombres lo siguiente: son ingratos, volubles, simular lo que no son y disimulan lo que son, huyen del peligro, están ávidos de ganancia, y mientras les haces favores son todo tuyos, te ofrecen la sangre, los bienes, la vida, los hijos –como anteriormente dije- cuando la necesidad está lejos; pero cuando se te viene encima vuelve la cara. (...)

Debe, no obstante, el príncipe hacerse temer de manera que si le es imposible ganarse el amor, consiga evitar el odio, porque puede combinarse perfectamente el ser temido y el no se odiado. Conseguirá esto siempre que se abstenga de tocar los bienes de sus ciudadanos y de sus súbditos, y sus mujeres. Y si a pesar de todo le resulta necesario proceder a ejecutar a alguien, debe hacerlo cuando haya justificación oportuna y causa manifiesta. Pero, por encima de todas las cosas, debe abstenerse siempre de los bienes ajenos, porque los hombres olvidan con mayor rapidez la muerte de su padre que la pérdida de su patrimonio. (…)

XVIII. De qué modo han de guardar los príncipes la palabra dada.

Cuán loable es en un príncipe mantener la palabra dada y comportarse con integridad y no con astucia, todo el mundo lo sabe. Sin embargo, la experiencia muestra en nuestro tiempo que quienes han hecho grandes cosas han sido los príncipes que ha tenido pocos miramientos hacia sus propias promesas y que han sabido burlar con astucia el ingenio de los hombres. Al final han superado a quienes se han fundado en la lealtad. Deberá, pues, saber que existen dos formas de combatir: la una con las leyes, la otra con la fuerza. La primera es propia del hombre; la segunda, de las bestias; pero como la primera muchas veces no basta, conviene recurrir a la segunda. Por tanto, es necesario a un príncipe saber utilizar correctamente la bestia y el hombre. Este punto fue enseñado veladamente a los príncipes por los antiguos autores, los cuales escriben cómo Aquiles y otros muchos de aquellos príncipes antiguos fueron entregados al centauro Quirón para que los educara bajo su disciplina. Esto de tener por precepto a alguien medio bestia y medio hombre no quiere decir otra cosa sino que es necesario a un príncipe saber usar una y otra naturaleza y que la una no dura sin la otra. Estando, por tanto, un príncipe obligado a saber utilizar correctamente la bestia, debe elegir entre ellas la zorra y el león, porque el león no se protege de las trampas ni la zorra de los lobos. Es necesario, por tanto, ser zorra para conocer las trampas y león para amedrentar a los lobos. Los que solamente hacen de león no saben lo que se llevan entre manos. No puede, por tanto, un señor prudente –ni debe- guardar fidelidad a su palabra cuando tal fidelidad se vuelve en contra suya y han desaparecido os motivos que determinaron su promesa. Si los hombres fueran todos buenos, este precepto no seria correcto, pero – puesto que son malos y no te guardarían a ti su palabra- tú tampoco tienes por qué guardarles la tuya. Además, jamás faltaron a un príncipe razones legítimas con las que disfrazar la violación de sus promesas. Se podría dar de esto infinitos ejemplos modernos y mostrar cuántas paces, cuántas promesas han permanecido sin ratificar y estériles por la infidelidad de los príncipes, y quien ha sabido hacer mejor la zorra ha saldo mejor librado. Pero es necesario saber colorear bien esta naturaleza y ser un gran simulador y disimulador: y los hombres son tan simples y se someten hasta tal punto a las necesidades presentes, que el que engaña encontrará siempre quien se deje engañar.”

Teoria de l'estat 29/07/18

1.1 Context històric dels relats:

Per poder entendre millor els conceptes exposats als textos, hem de situar-los al seu context històric, en aquest cas, el renaixement. Aquesta etapa se situa als segles xv i xvi, amb el seu naixement a la península Itàlica i posteriorment la seua expansió per la resta d'Europa. Caracteritzat per l'interés de la tornada del pensament i art clàssics, aquest moviment guanyà terreny a la societat per l'evolució del teocentrisme (doctrina caracteritzada per la figura de deu com a centre de l'univers) a l'humanisme (doctrina caracteritzada per la figura de l'home com a centre de l'univers) i, amb ell, una recopilació d'idees polítiques, filosòfiques i culturals van fer de transició de l'edat mitjana a l'edat moderna. Amb aquesta ullada d'inspiració i evolució junt amb l'aparició de l'impremta (1470) Europa va deixant la idea d'unió i apareixen els primers valors nacionals, donant lloc a la monarquia absolutista i al nacionalisme. Encara que hi existia el pensament religiós anomenat Agustinisme (El papa conformava una figura indiscutible d'autoritat política i social compartida amb l'emperador, encara que aquest últim amb menys drets), personalitats notòries en la societat de l'època (Dant Alighieri, Bohecio de Dàcia...) ja començaven a diluir el poder del Papa i substituir-lo amb el creixement de l'Emperador (degut als corrents antropologistes), si bé no en la seua totalitat, per ser posseïdor dels poders absoluts. En el cas d'Itàlia, les repúbliques es trobaven en perill, cosa que aprofità l'església per a donar ajut al nacionalisme (luteranisme alemany, catolicisme espanyol, anglicanisme anglés...) i així guanyar terreny als assumptes polítics(el seu poder polític decreixia des de la coronació de Carlemany al Sacre Imperi). En aquest context de canvi i prosperitat va néixer Niccolò di Bernardo dei Machiavelli o simplement , Nicolau Maquiavel, en 1469 a Florència(cor del renaixement). Aquest filòsof, polític i escriptor italià, va tindre rellevància sobretot en el govern dels Medici (una família poderosa governant en l'època del renaixement), on va arribar a ser canceller per la seua carrera diplomàtica, però posteriorment el seu pensament li costaria el lloc i seria desterrat. Una vegada fora del poder polític escriurà El príncep (1513), La Mandàgora (1518) i L'art de la guerra (1518-1520) on plasmava les seues idees militar i la seu principal pensament polític, el realisme polític. Així, Maquiavel seria recordat com el pare de la política moderna i la seua oració "El fi justifica els mitjans" quedaria per sempre més en la història. Finalment, a 1527 morirà deixant un recopilatori d'idees i pensaments, que si bé no foren acceptats en la seua època degut a la poca inclusió religiosa, foren essencials en els anys següents convertint- se en un referent fins als nostres dies.

1.2 Relació de la ètica amb la política: realisme polític.

Al renaixement per primera vegada sorgeix el terme "estat" i amb ell, dos problemes: reflexionar sobre el poder polític i quin ha de ser l'ordre social. Per solucionar aquests dos problemes, van sorgir dos corrents. En primer lloc i sense la qual no podem explicar el realisme, sorgeix la via utòpica, creador de la qual fou Tomàs Moro (polític, teòleg, humanista i escriptor anglés). L'obra més important de Tomàs Moro va ser "Utopia" on reflexaba els principis d'una societat ideal: el racionalisme i la justícia. Així mateix, aquesta societat se sostindria en dos pilars bàsics: la igualtat i la tolerància. Amb el primer principi, Moro creia en la subordinació del benestar particular pel benestar social, l'extirpació dels diners i la propietat privada i en la igualtat escolar i el benefici comunitari, de tal forma que els individus treballaren pel benestar social i aquest a la vegada proporcionara el benestar individual.

Teoria de l'estat 29/07/18

Amb el segon principi, moro velava per la tolerància sobretot religiosa, que defensava com

Teoria de l'estat 29/07/18

imprescindible per al benestar social. Si bé aquests principis són importants, el punt més significatiu és el nom. "Utopia" (no nom) per damunt de tot volia defensar la idea que aquesta societat ideal, era irrealitzable, és a dir, va crear una doctrina per denunciar les desigualtats de l'època, com a crítica social però no aplicable per a la creació d'una societat.

Com hem nomenat en alguna ocasió anterior, Nicolau Maquiavel va formar les bases d'allò que anomenem realisme polític. Aquesta doctrina sorgeix com a contraposició de la via utòpica de Moro. Aquesta ideologia no es pot explicar sense saber la idea principal sobre la qual Maquiavel analitzava les coses: no s'ha de treballar sobre allò que l'home devia fer, sinó allò que l'home fa. És a dir, quan ens referim a l'individu en qüestió, hem d'aïllar qualsevol pensament que implique una suposició d'un acte de bona voluntat, l'home és per defecte, l'acte que realitza en el moment, i no una hipotètica acció no realitzada. És per això que, la imaginació no compta, sinó el realisme que es presenta. Si bé la utopia defensava un idea, una suposició de realitat, en el realisme trobem la realitat i les bases per no enfonsar-nos en sentiments o pensaments irreals.

En l'obra de Maquiavel "El príncep", aquest fa una reflexió de com s'ha de mantenir l'estat i com deu ser el seu governador (Ací és on naix el terme). Per una banda parla d'un estat unit i organitzat. Ha de ser unit per fer front altres potències internacionals (no oblidem que Maquiavel viu en una època de guerra i de ruptura i saqueig a Florència) i organitzat perquè d'aquesta forma, garantim l'ausència de violència i el compliment de la llei. Per garantir aquests dos principis en l'estat, fa falta la centralització del poder, és a dir, que aquest fos competència d'una única persona o institució i per a la tasca fa servir la figura d'un governador.

Un governador per sobre totes les seues característiques, ha de complir la funció principal d'imposar la seua voluntat al poble. Llavors és quan Maquiavel argumenta que donat que l'home és un ser malvat i dèbil en necessitats, si la figura del governador no s'imposa per tots els mitjans, serà ell qui patisca la crueltat del poble desemparant al mateix i al propi governador al caos i la ruïna per no tindre un pode clar. És per això que el filòsof justifica qualsevol acció del governador, ja que aquest sempre serà en pro de la societat i l'engany, la burla, la mentida, la hipocresia... Són únicament ferramentes per a arribar al benestar comú i per tant, són vàlides.

Tal com vegem als textos, un governador pot ser vanitós, cruel i no ser lleial a la seua paraula i ser al mateix temps un bon governador. Tornant a allò del poder, si aquest resideix únicament en el governador, aquest no pot deixar segons Maquiavel, que les necessitats i l'essència de l'home s'anteposen a la voluntat del primer, perquè això com portaria la ruïna de la societat donat que en la figura del governador resideix el benestar col·lectiu. És per aquest motiu, que el governador ha de ser temible abans que volgut però no odiat, perquè la por comporta les bones accions i fets en voluntat del governador però l'amor posa un camí d'aprofitament i esperança de tal forma que quan el governador s'adone i vulga lluitar pels seus drets, el poble no dubtarà en recriminar-li l'injustícia comesa sense ser una com a tal. Per això explica Maquiavel que el poder fet per qualsevol mitja, encara que hi haja una minoria desatesa, atén a una majoria persuadida i sense expectatives, i això comporta una societat lleial i unida.

Teoria de l'estat 29/07/18

1.3 El pessimisme antropologic

Per entendre el concepte de pessimisme antropològic és necessari que abans de reflexionar sobre l'obra de Maquiavel, inspeccionem en la seua vida. Com dèiem abans, Maquiavel fou desterrat del seu càrrec de canceller acusat de traïció als Mèdici i a més visqué una època de guerra i disputes territorials i ideològiques. Per tant, quan en la soledat, escriu "El príncep" ja té una opinió formada sobre l'humà per experiència pròpia. L'anomenat pessimisme antropològic no és res més que la perduda d'esperança de l'home en quant a la seua bona voluntat i a la creença, altrament, que l'home és un esser pervers i malvat. L'opinió de Maquiavel no es una altra que la que mostra en els seus escrits: "Los hombres son ingratos, frívolos, mentirosos, cobardes y codiciosos; mientras uno los trate bien lo apoyan... pero cuando uno está en peligro se vuelven contra él". Entre estos hombres: "el amor es un vínculo de gratitud que los hombres, perversos por naturaleza, rompen cada vez que pueden beneficiarse y el fin que se proponen siempre es la gloria y las riquezas"*(1)

Per a Maquiavel, l'home no podia ser més enllà del seu estat de natura, del qual parla com l'essència de l'home, allò que l'home és: un cínic manipulador el qual vetllarà pel compliment dels seus desitjos. L'autor creu firmament en la raó com a ferramenta principal per esquivar la malicia i crueltat de l'home, puix aquesta és l'única que pot mostrar el camí al governador, de tal forma que pense sempre en l'avarícia i crueltat, i no en la bondat, perquè els dos primers es rebaixaran en sentit contrari i admirable, mentre que la bondat jugarà el paper bo fins que la naturalesa (la qual no tarda en aparèixer) de l'home s'interposa i llavors s'salpicarà de malícia al governant i al propi poble Per això com comentàvem en l'anterior exercici, per a Maquiavel és millor ser temut que no amat, perquè l'amor és voluntat de l'home (un home natural i cruel) i la por es voluntat del governador, el qual mantindrà l'estat unit. Amb aquest pensament Maquiavel incòmoda a l'església cristiana de la seua època perquè si posem atenció en l'objectiu de l'autor, l'existència d'aquesta estaria en perill. Segons Maquiavel el governador (en aquest cas transformat a príncep) ha de complir el següent: "El príncipe debe hacer uso del hombre y de la bestia: astuto como un zorro para evadir las trampas y fuerte como un león para espantar a los lobos" *(2) Llavors, el príncep estaria obligat a mantindre l'ordre social, i per fer-ho ha de ser astut i sense escrúpols morals. D'aquesta manera s'assegura tindre un estat organitzat on no existeix la violència i per tant el poder de fer la llei és tan important com el poder de la força. Al ser el governador el màxim representant del poder, resulta il·lògic que no tinga també el poder d'eliminar organismes com l'església o costums els quals estarien retornant a l'home al seu estat natural.

En conclusió afirmem que, per a Maquiavel, l'home és una figura sense esperança de bon fons i condemnat al seu estat natural podent ser salvat únicament dels seus desitjos egoistes pel governant o príncep, el qual si ve és una figura humana físicament, no ho és empíricament, convertint-se en l'únic capaç de lliurar a la humanitat de la violència i el desordre caòtic.

1.4 La virtut:

Per respondre correctament a l'enfocament que Maquiavel volia donar sobre la virtut cal recordar que la figura engaltada és aquella del príncep i no la de l'home i per tant descartaríem qualsevol virtut moral tal com la coneixem per substituir-la per allò que Maquiavel anomenava "virtú classica" és a dir, la virtut directament atribuïda a la figura del príncep. Aquesta qualitat del príncep tindrà per objectius per una banda respondre a qualsevol amenaça, és a dir, protegir al poble, alhora que mantindrà el seu poder a tota costa.

Teoria de l'estat 29/07/18

La virtut a més realitzarà un treball meravellós per entendre més a l'home, només es tracta de

Teoria de l'estat 29/07/18

recordar allò que ja és evident, és a dir, sense mediocritat ni revol, dir allò que ja se sap però que no diria qualsevol home. Així ho manifesta Maquiavel quan diu:

"A los hombres hay que conquistarlos, o eliminarlos, porque si se vengan de las ofensas leves, de las graves no pueden; así que la ofensa que se haga al hombre ha de ser tal, que le resulte imposible vengarse." *(3)

Pareix ja inevitable dir que quan Maquiavel parla de "virtú" no fa referència sinó a l'habilitat del governant per desfer qualsevol necessitat de l'home i buscar la seua pròpia fortuna, ja que mentre que una donaria la misèria l'altra seria la salvació. És ací on és parem per parlar de política perquè arribem a allò que Maquiavel donava per imprescindible a l'hora de ser príncep i és que encara que el príncep siga la salvació i per descomptat pot utilitzar els mitjans que vulga per trobar-se amb la felicitat pròpia (i per tant col·lectiva), aquests sempre han de ser mitjans que encara que dolents, no endolen la figura del príncep. Quan parlàvem que és millor ser temut però no odiat, ens referim que encara que el príncep realitze accions dolentes als ulls del poble (que en realitat serien beneficioses) aquestes han de tindre un caràcter pacífic de tal forma que encara que el perjudiquen a un particular, aquest crega que li beneficia, ser políticament correcte mentre que aquesta correcció amaga el dol és la verdadera virtut de la qual Maquiavel parlava.

No obstant aquest dol no és té a confondre amb fer el mal, Maquiavel parlava de la capacitat del príncep per esquivar qualsevol sentiment de violència cap aquest, no deixar que els homes descarrilen amb els vicis i impedir que aquests li furtaren el lloc, perquè així s'asseguraria una vegada més l'ordre i la unitat, i aquests dos són tan importants que els mitjans pels quals els mantindria són justificables, i la capacitat de fer-ho, allò que Maquiavel anomena virtut.

1.5 LA FORTUNA

Quan parlem de fortuna, gran part de les vegades utilitzem el terme com a sinònim de riquesa o sort i aquesta definició si bé serveix per a explicar la fortuna als nostres dies no ho fa per explicar la fortuna de la qual parlava Maquiavel. Per a l'autor, la fortuna és un terme complementari i contra positiu a la virtut de la qual parlàvem abans. Lluny de riqueses o sort, la fortuna és un terme que depén en gran mesura de l'època i per tant, encara que no és per definició, les riqueses i la sort si influeixen en la fortuna de cada príncep. Quan Maquiavel parla de fortuna té per definició, una situació que al príncep li toca viure. Aquesta fortuna per tant, no serà la mateixa en temps de guerra que en temps d'auge econòmic. A més, la fortuna complementa i contraposa a la vegada la virtut de la qual parlàvem abans, ja que aquesta última, és la característica més important d'un príncep però en mesura de la fortuna serà necessària o no. Una situació favorable per al príncep a la que anomenaríem fortuna, donaria lloc a relaxar-se en virtut, perquè llavors la pròpia situació no desencadenaria violència entre els homes, i aquests, en tindre riqueses i benestar, no els faria falta pensar en les seues necessitats les quals estarien cobertes per la pròpia situació. No obstant això, la fortuna pot amagar-se, i en una situació de malestar social la virtut hauria de jugar un paper més significatiu per arreglar allò que la fortuna (que no hi és) hi ha destruït i els homes treuen el seu estat natural en veure els seus interessos amenaçats. Per calmar aquest estat natural de l'home o almenys no deixar que aquest afecte a la societat i al mateix príncep aquest últim haurà de fer servir la seua virtut. Si ens fixem el caracter contrapositu és notori, ja que com més fortuna hi ha, menys virtut fa falta per controlar l'estat però una sense l'altra no poden existir. D'aquesta reflexió podem deduir que la virtut lluny de donar suport a la moral cristiana de l'època és

Teoria de l'estat 29/07/18

Més una característica que el príncep ha de tindre per mudar el seu pensament i acció d'acord amb

Teoria de l'estat 29/07/18

allò que la fortuna li ofereix. Resulta interessant incidir en què aquest terme poc te que veure amb el religiós per adonar-nos una vegada més que Maquiavel conspirava en silenci contra l'església. És previsible que si la moral cristiana no té competència en la virtut i per tant tampoc en la fortuna, tampoc hi ha hi haja una figura dística que represente la bondat o l'ordre. Per a Maquiavel, el governant podem dir que recol·lectava les figures de deu fins a la de l'home més insignificant. Si bé Maquiavel es fa servir de Deus de la mitologia grega i romana per explicar la societat, no hi ha una figura representada com a "pare dels homes", sinó, la figura d'un governant poderós per damunt de qualsevol home, que fa la figura d'allò que anomenem racionalitat moderna (la realitat com és) en contraposició a la utopia de la república. Per concloure, la fortuna del governant no és més que una situació, un estat, el qual en funció de ser més o menys favorable al príncep ( i per tant a tot el poble) serà contestat amb la virtut d'aquest, sent més fortuna com més favorable és aquesta situació.

1.6 La Rao d'Estat:

Així com l'atropocetrisme pessimista, la virtut i la fortuna són principis imprescindibles per a Maquiavel, totes elles conformen allò que anomenem Raó d'Estat. La Raó d'Estat fou un terme que si bé, no va ser pronunciat pel mateix Maquiavel, sí que aquest va fonamentar els principis de la raó d'estat. Aquest terme fa referència a tot allò que un poder (en aquest cas el príncep o el governant) ha de fer per conservar la unitat i evitar la violència entre els seus components. És a dir, és el concepte que utilitzava Maquiavel per defensar els mitjans empleats per assegurar l'ordre de la població. Aquest terme en el transcurs de la història ha sigut transformat per denunciar les mesures il·legals o il·legítimes que els governs han pres. No obstant això, en l'edat moderna de Maquivel, el governant era la pròpia legitimitat, és a dir, al tindre el poder absolut, i ser considerat la figura salvadora que aconseguia els seus desitjos per qualsevol mitjà amb l'objectiu del benestar comú, resulta lògic que tot acte per part d'ell siga legítim, i per tant, no podria obtenir qualificacions de cruel o injust. A més, la moral de la que parlàvem abans, una moral cristiana que pràcticament no existeix, ací la seua pròpia inexistència juga el paper per a explicar la raó d'estat. Si allò que anomena moral cristiana no es pot aplicar al governant, llavor no hi ha un sentiment d'actes bons i roïns, perquè tot acte del governador, és beneficiós per l'estat. La figura del governador no és la mateixa en la nostra època que en l'edat moderna i això es deu al fet que en aquesta última la figura del governador escapava de crítiques d'amoralitat o incertesa de justícia perquè tot allò que feia el governador sent roí o beneficiós (parlant dels conceptes com els coneixem ara), resultava vàlid i era vist com a beneficiós per al conjunt de l'estat. Amb allò podem dir que existia una vertadera amoralitat política, ja que el fet moral era únicament competència del príncep i ningú més podia decidir si els actes que realitzava eren legítims o no. Concloem la figura del governador dient que aquest escapa de l'anomenat estat natural de l'home, i que aquesta figura vetllarà pel bon funcionament de l'estat i l'ordre social, subordinant els seus desitjos als de l'estat, sempre que aquests primers no siguen essencials pel bé del segon. Cap dir a més, que aquesta amoralitat és impossible als nostres temps i per això hi ha que distintingir el concepte de raó d'estat en distintes èpoques.

2. Joan Bodí, Los seis libros de la República. Tecnos, Madrid, 1997.

“República es un recto gobierno de varias familias, y de lo que les es común, con poder soberano”. Colocamos esta definición en primer lugar porque, en todas las cosas, es necesario buscar el fin

Teoria de l'estat 29/07/18

Teoria de l'estat 29/07/18

principal y sólo después los medios de alcanzarlo" (...).

La soberanía es el poder absoluto y perpetuo de la República. La soberanía no es limitada, ni en poder, ni en responsabilidad, ni en tiempo. Es necesario que quienes son soberanos no estén de ningún modo sometidos al imperio de otro y puedan dar ley a los súbditos y anular o enmendar las leyes inútiles, dado que, después de Dios, nada hay mayor sobre la tierra que los príncipes soberanos, instituidos por Él como sus lugartenientes para mandar a los demás hombres, es preciso prestar atención a su condición para, así, respetar y reverenciar su majestad con la sumisión debida, y pensar y hablar de ellos dignamente, ya que quien menosprecia a su príncipe soberano menosprecia a Dios, del cual es su imagen sobre la tierra (...)

Supongamos que cada año se elige a uno o varios de los ciudadanos y se les da poder absoluto para manejar el Estado y gobernarlo por entero sin ninguna clase de oposición ni apelación. ¿No podremos decir, en tal caso, que aquellos tienen la soberanía, puesto que es absolutamente soberano quien, salvo a Dios, no reconoce a otro por superior? Respondo, sin embargo, que no la tienen, ya que solo son simples depositarios del poder, que se les ha dado por tiempo limitado. Tampoco el pueblo se despoja de la soberanía cuando instituye uno o varios lugartenientes con poder absoluto por tiempo limitado, y mucho menos si el poder es revocable al arbitrio del pueblo, sin plazo predeterminado. En ambos casos, ni uno ni otro tienen nada en propio y deben dar cuenta de sus cargos a aquel del que recibieron el poder de mando. No ocurre así con el príncipe soberano, quien solo está obligado a dar cuenta a Dios … La razón de ello es que el uno es príncipe, el otro súbdito; el uno señor, el otro servidor; el uno propietario y poseedor de la soberanía, el otro no es ni propietario ni poseedor de ella, sino su depositario.

Las formas diferentes de gobierno son sólo tres. La diferencia de gobiernos consiste en la diferencia del soberano o de la persona representativa de todos y cada uno en la multitud. Ahora bien, como la soberanía reside en un hombre o en la asamblea de más de uno, y como en esta asamblea puede ocurrir que todos tengan derecho a formar parte de ella, o no todos sino algunos hombres distinguidos de los demás, es manifiesto que pueden existir tres clases de gobierno. Porque el representante debe ser por necesidad o una persona o varias: en este último caso o es la asamblea de todos o la de sólo una parte. Cuando el representante es un hombre, entonces el gobierno es una MONARQUÍA; cuando lo es una asamblea de todos cuantos quieren concurrir a ella, tenemos una DEMOCRACIA o gobierno popular; cuando la asamblea es de una parte solamente, entonces se denomina ARISTOCRACIA. No puede existir otro género de gobierno, porque necesariamente uno, o más o todos deben tener el poder soberano (que como he mostrado ya, es indivisible).

1 Context històric del relat:

Per situar-nos millor en el context històric del relat hem de fer servir primerament el seu autor, Joan Bodí, el qual va néixer a Angers (França), l'any 1529 i va morir l'any 1596 a Laon, del mateix país. Sent el relat de 1576, podem afirmar que ens trobem en el segle XVI i per tant, en el renaixement encara. No obstant això, més detalladament, ens situem en la segona meitat del Cinqueccento, deixant la primera meitat al renaixement Italià a causa de la Guerra dels Cent Anys( conflicte bèl·lic entre França i Anglaterra per les possessions que els monarques de l'època van deixar en territori francés) que experimentà en la primera meitat del renaixement.

Teoria de l'estat 29/07/18

El renaixement francés fou en gran mesura influenciat per l'italià. D'aquesta manera, fou també un moviment en contra d'allò més bàsic, deixant pas no sols al retorn del pensament art i música clàssiques sinó també a les llibertats i a la societat cada vegada més elegant i distingida. Gràcies a l'aparició anterior de l'impremta, França pogué cada vegada més avançar en les doctrines filosòfiques i polítiques deixant enrere l'edat mitjana i començant la seua particular edat moderna.

Teoria de l'estat 29/07/18

Aquesta etapa francesa serà liderada per Francesc I, el rei de França (a França si existia la

Teoria de l'estat 29/07/18

monarquia) i en gran part per aquest i la seua forma de governar França es converteix en una de les principals potències europees després de guanyar múltiples conflictes amb països com Espanya, Itàlia o Anglaterra. No obstant això, el renaixement Francés va comptar també amb Enric II, fill de Francesc I després de la mort d'aquest l'any 1547. En el que respecte a la religió és justament aquest tema principalment que fa servir Bodí per a explicar la seva ideologia política donat que a França comença una disputa entre protestants i catòlics que desencadenara molts episodis bèl·lics. Tornant a l'autor de l'obra "Los seís libros de la república", Joan Bodí fou un polític, filòsof i jurista de professió que visqué en l'època del renaixement francés amb l'objectiu de calmar les disputes religioses ajudant-se d'allò que ell anomenava "tercer estat" o grup dels polítics. A més també el concepte que el filòsof va crear de sobirania, fou un dels seus treballs més elogiats i sense el qual no entendríem del tot el concepte. Cal destacar també els seus treballs sobre les formes de govern i les seues aportacions a l'economia i al dret.

2.2 Concepte de sobirania segons Bodí:

Per arribar al concepte de sobirania del que parlava Bodí, primer hem d'aclarir la seua ideologia per saber allò que defensava i allò que rebutjava. Bodí creia en l'existència d'un deu la figura del qual era la màxima representant del poder. En altres paraules, aquest deu era legítim per dictar ordres i cap home hauria de contradir la seua voluntat. Amb això Bodí especificava que deu seguiria una política de coacció, és a dir, penes i castics per a aquells que no compleixen la seua voluntat. Per a Bodí a més la figura de deu té la potestat suprema ("super omnia"), és a dir, per damunt de tots. Sobirania per tant és podria relacionar perfectament com aquella autoritat ( en aquest cas deu) en la qual resideix el poder polític o governamentatiu. No obstant això, Bodí parlava que encara que la sobirania final residira en deu, hi havia com a màxim quatre formes de sobirania. En la primera, el poder residiria en una assemblea on participara tot el poble (Com pasava a Atenes), la sobirania s'anomena democràcia directa. Sobre l'assemblea per tant no hi ha ningú més que el deu que és la sobirania final. En la segona, el poder residiria en una altra assemblea però aquesta vegada amb candidats elegits pel poble o per part del poble. En aquesta sobirania parlaríem de democràcia representativa, on parlaríem repartició de la sobirania: per una banda del poble (el qual elegeix, i per tant té el poder) i per altra dels elegits (els quals una vegada nomenats, tindran el poder de la sobirania). En la tercera, el poder resideix en unes quantes persones, però aquestes no han sigut elegides, sinó que s'han imposat com sobirans ells mateixos. Parlem d'aristocràcia, on la sobirania resideix en aquest grup i en deu com últim sobirà. Per últim trobem la sobirania que Joan Bodí defensava particularment i en la qual el poder resideix sobre una única persona anomenada rei. Aquesta sobirania ve imposada per dret diví, ajunta-se la sobirania de deu i del rei en una sola. Anomenem a aquesta sobirania monarquia absoluta. Per a Bodí per tant, la figura de Déu és imprescindible en allò que respecta a sobirania encara que aquesta puga tindre distintes formes de manifestació. No obstant això, la monarquia absoluta fou la triada per Bodí com la ideal.

2.3 Relació entre el monarca i la sobirania:

Com dèiem abans, la monarquia absoluta fou la manifestació de sobirania triada per Bodí. Aquesta no fou l'elegida per casualitat, sinó en gran part per l'ideologia política de Bodí. Encara que mai va adoptar una postura clara, Bodí es va posicionar en múltiples ocasions a favor de l'església, que encara que no veia en ella una sobirania, si defensava que l'Estat havia de comptar amb ella. Amb la

Teoria de l'estat 29/07/18

idea firme d'un deu amb la potestat de la sobirania, resulta coherent que per a Bodí l'única forma de

Teoria de l'estat 29/07/18

poder possible siga la monarquia absoluta, en la qual l'elegit ho fora per a voluntat d'aquest deu i no per la voluntat de l'home (com en les dues democràcies o l'aristocràcia).

És per tot allò que Bodí parla d'una potestat màxima en la figura del rei, es a dir, no hi ha ningú capaç d'estar d'amunt de la voluntat del rei perquè si així fos, el rei ja no tindria la sobirania total, sinó que estaria per sota de la sobirania de què el desatenguera. Per a Bodí el rei és l'encarregat de fer lleis, de mantindre l'ordre social, de jutjar, de velar pel compliment de les lleis... és a dir, concentra tots i cadascun dels poders, hi té el poder centralitzat en una sola persona. En addicció i sent sols el poder d'una persona, el rei, no pot compartir ni rebutjar el seu poder, ja que la voluntat de deu ha manifestat que ell és l'elegit i per tant així ha de ser. A més, si algú tractara de desobeir la llei o norma del rei tindria totes les paperetes de ser castigat donat que més enllà de la sobirania del rei, desatén la sobirania de deu. Concloíem per tant, que el rei és el màxim representant en la monarquia absoluta per gràcia de deu i que solament continuarà sent la sobirania mentre els altres homes siguen súbdits quant a desitjos. Al contrari, el rei ja no seria sobirà si no aquell que s'atreveix a contradir-lo.

3. Robert Filmer. El Patriarca. Alianza Editorial, Madrid, 2010. Puede parecer absurdo mantener que actualmente los reyes son los padres de su pueblo, visto que la experiencia muestra lo contrario. Es verdad que los reyes no son los padres naturales de los súbditos, pero son todos ellos, o deben ser considerados, los más próximos sucesores de los primeros progenitores que fueron en el principio los padres naturales de todo el pueblo, y los herederos de sus derechos al ejercicio de la suprema jurisdicción; y estos herederos no son sólo señores de sus hijos, sino también de sus hermanos y de todos los demás que estaban sujetos a sus padres.

1.1 Context històric i relació amb Jhon Locke

Donat que el l'obra “El patriarca” de Robert filmer es publica l'any 1680 podem dir que ens trobem en la segona meitat del reinaixement però aquesta vegada a Anglaterra. Ens trobem per tant entre el segle XVI i posteriorment al segle XVII. A anglaterra el renaixement va ser distint del de França o Itàlia. Mentre que les dos primeres potències van retomar els gustos clàssics sobretot en art i arquitectura, Anglaterra va avançar sobretot en la literatura amb autors com Francis Bacon, Jhon Ford, William Shakespeare o Thomas Wyatt entre altres. A més també va haver un impus extraordinari en la música. El renaixement Angles tinguí figures com La dinastia dels Tudor( qui governaren en la primera mitat del segle XVI) o Carles I d'Anglaterra, a qui va l'obra de Filmer. En materia religiosa, l'acontecimet més important va ser quan Enric III es declarà lider de l'esglesia anglesa i sense permis d'aquesta va separarse de la seua esposa (Catalina d'Aragó) per casarse amb la seua amant Ana Bolena. Aquest tractre a l'esglèsia va provocar tensions europees.

Robert Filmer va ser un escriptor Anglés defensor de la monarquia absoluta com a ideologia política. Va néixer l'any 1588 i va morir l'any 1653 d'eixant entre les seues obres “El patriarca”. En aquesta obre Filmer explicar la naturalesa del poder dels reis, en contraposició al papat i al poble. A més vel·lava per la monarquia absoluta i argumentava el perquè el rei era la figura idonea en la que residiria la sobirania. Per tot allò anys després de la publicació de Filmer, Jhon locke ( un contractualista, mèdic i filòsof Anglés considerat el par del liberalisme clàssic) el va a anomenar “el gran campeó del poder absolut” i va desmantelar la postura de Filmer amb les teories sobre drets humans, el parlament i el poder descentralitzat.

Teoria de l'estat 29/07/18

Teoria de l'estat 29/07/18

1.2 La naturalesa del poder dels reis:

Per entendre la postura de Filmer, cal primer centrar-se en el concepte del poder natural dels reis. Per a Filmer un rei no és més que el pare de la població, o per lo menys té un lligam d'antecesors amb els pares del poble i això també li donaria poder sobre ells. En una institució on hi ha un rei que fa de pare, resulta convincent de que el poble són els fillas i per tant allò conjuntament és una familia. Resulta para Filmer un argument, que el rei es pot equivocar com qualsevol pare però en cap cas seria un tirà. És per això que el poble mai tindria una llibertat, donat que deu va fer al pare i no al fill, i no el fill va elegir al pare, llavors el pare té la potestat sobre el fill i no al revés. Una familia és una institució natural, i per tant aquest poder dels reis també es converteix en natural. Amb aquesta definició és pot dir que els fills (el poble) no tenen dret a fer lleis ni a queixar- se perquè en cas contrari no hi hauria llibertat sinó guerra.

Per altra banda el convenciment de Filmer sobre el poder natural dels reis és allò anomenat dret diví i que es carateritza per la voluntat de deu transferida a una persona, que pasaria a ser rei. Aquest poder era sagrat per a filmer, perquè no provenia de l'home sinó de deu i a més és absolut perquè no està sotmes a cap limitació humana. És per això que el poder ha de concentrar-se en una figura elegida per deu, per complir també la carcaterística de la ilimitació.

Per concluir, Filmer es recoltzava en les teories deistiques i en les patriarcals per intentar defensar la monarquia absolutista. No obstant això va ser motiu de burla en la seua època al situar-se en un context on el parlamentarime adquiria més importància i els drets humans començaven a sobrepassar els drets religiosos.

1.3 Típus de legitimitat i la seua relació amb les tipologies de Max Weber

Com hem vist, Filmer parla d'un poder del pare a la societat (que per a ella encarna la figura del rei). Aquest poder, donat que no pot ser rebutjat diem que és legítim. Això ho podem relacionar amb les teories que Max Weber (Filòsof, economista, jurista i historiador alemà que va ser considerat un dels pares de la sociologia) proposava. Max Weber parlava del poder com a una dominació. Per a Weber les persones ens trobem en una relació de dominació sense poder escapar. A més el lideratge, per exemple en un governador, també es una forma de dominació encara que aquesta siga acceptada. La dominació per a Weber era allò que un home li pot donar a un altre en forma d'obediencia. Per tant el concepte d'obediencia està lligat amb el de la dominació. Entorn aquesta idea Weber proposava tres teories d'obediencia: El primer tipus d'obediencia era l'anomenada tradicional (per costum). Aquesta obediencia no es per causa d'un ser superior a l'obedient, sinó per un fet ja social que no té pinta de canviars-se. Exemples d'aquesta obediencia són la relació entre pare i fill o en el feudalisme la relació entre senyor feudal i vasall. El segon tipus d'obediencia és l'anomenada dominació racional. Aquesta obediencia té lloc quan s'obeeix en virut d'un estatut. Un exmple seria el dret positiu, és a dir, el llei escrita. Per últim Max Weber parlava d'obediencia carismàtica. Aquesta obediencia consistia en obeir a un superior per les seues qualitats sobrenaturals. Exemples serien facultats màgiques o heroisme. Per tant, per a Weber qualsevol persona incoent la mes ingrata podria dominar i rebre obediencia.

Teoria de l'estat 29/07/18

Relacionant les teories de Weber amb la teoria de Filmer, podem dir que allò del que parlava Filmer

Teoria de l'estat 29/07/18

està estretament relacionat amb l'obediencia tradicional. En aquesta teoria, el rei faria de pare i el poble de fill, i per tant aquesta obediencia es convertiria social o per costum. No, obstant això hi ha també una relació amb la teoria carismàtica, donat que per a Filmer allò que ha de moure l'obediencia del fill al pare és el fanatisme justament per ser aaquest un enviat de deu.

3. Jacob Benigne Bossuet. Discurso sobre la historia universal. Cervantes, Barcelona, 1940.

Dios establece a los reyes como sus ministros y reina a través de ellos sobre los pueblos(...) Actúan, pues, como ministros de Dios y son sus lugartenientes en la tierra.(...)

Sin autoridad absoluta, el rey no podría hacer el bien ni reprimir el mal, es preciso que su poder sea tal que nadie pueda esperar escapar a él(...)

Cuando Josafat estableció jueces para juzgar al pueblo dijo: No juzguéis en nombre de los hombres, sino en nombre de Dios (II Crónicas,19,6).(...)

Los principies son como dioses y participan de algún modo de la independencia divina. Sólo Dios puede juzgar sus juicios y sus personas (...)

En un Estado sólo el príncipe debe estar armado. De otro modo, todo está en confusión y el Estado cae en la anarquía (...) No hay mejor que dejar todo el poder del Estado a aquel que tiene más interés en la conservación y en la grandeza del propio estado.

1.4 Context històric del relat i situació de la monarquia en l´Europa occidental:

El fragment del qual anem a analitzar el seu context històric és de l'obra “Discurso sobre la historia unversal” publicada en 1681. Per tant ens trobem al segle XVII i el nostre autor Jacob Benigne Bossuet era francès, per tant estem a frança fins la mort de l'autor a principis del segle XVIII. En el segle XVII França viu amb Lluís XIV com a governant absolut, però no sense disputes contants al poble, el qual ja no està segur que l'absolutisme siga la millor forma de govern. Això desencadenara guerres civils constants perquè a més de les clases populars, l'absolutisme també tindra les clases nombles com a enemics degut al cel que provocaven els reis i els seus privilegis. A espanya, disputes semblants causaran el caos i juntament amb l'independència de Portugal donarà lloc a una crisi de la monarquia. Altres potencies com Anglaterra, es distanciara tant la monarquia del poble que donara lloc a un conflicte constitucional i posteriorment a la quiebra de la monarquia, a la decapitació de Carles I i a la creació d'una republica governada per Oliver Cromwell l'any 1660. Concretament a França on encara estem en el renaixement, comencen a produir-se canvis socials molt notoris. La crispació del poble en contra dels privilegis de la monarquia i ara també les clases socials altes en contra, donaven inestabilitat al regne francés de Luís XIV en constants disputes i guerres civils, de tal forma que la corona francesa se sentia presionada a qualsevol acció que cometia. Rober Filmer va néixer a França l'any 1629 i va morir l'any 1704. Va ser un famós escriptor i predicador religiós que pertanyia al clero. Per aquesta rao i encara que el clergat començara a revel·lar-se ell defensava firmement l'idea de la figura d'un rei absolut i per tant recolzava la monarquia absoluta. Va combatir contra els protestants i va intentar dominar a l'Europa occidental de l'època amb l'idea de la necessitat d'un rei com a figura de la voluntat divina i que el poble hauria de deixar-se llevar baix la seua voluntat per tal de tindre ordre social. Ell serà un d'aquells personatges que intentarà parar allò que passarà quasi un segle després i que coneixem com a Revolció Fracesa.

1.5 Relació entre poder civil i poder religiós:

Bossuet estableix una relació profunda entre el poder civil i el poder religiós. Per a Bossuet, allò màxim que

Teoria de l'estat 29/07/18

té la potestat del poder es deu. Aquest Deu creu Bossuet no pot intervindre en la vida civil i per això

Teoria de l'estat 29/07/18

encomanarà a una persona perquè la seua voluntat es complisca. Aquesta persona és el rei i és un enviat de Deu perquè la monarquia absoluta també ha sigut creada per al compliment de la voluntat de Deu. A més, bossuet creu en la dominació com a fet natural: en un Estat hi han persones que dominen i unes altres dominades. A això li anomenava l'estructura natural creada per deu i posava l'exemple del pare i el fill (que veiem en la dominació tradicional) o entre l'home i la dona sent aquesta dominada per l'home. Bossuet per tant donaba aquesta pauta per tindre poder: solament aquell enviat de deu tindrà el poder civil. Per tant, únicament el rei, podrà influir sobre el poble mitjançant el poder, i cap més no ho podrà fer donat que no es enviat de deu. Bossuet prohibia que la voluntat del rei fora questionada perquè seria a la mateixa vegada la voluntat de Deu aquella que estaria questionant-se. No obstant això, Bossuet deia que la voluntat del monarca no era absoluta del tot, donat que sempre estaria baix la supervisió de deu i que tot allò que el monarca volguera fer, tindria que manifestar-ho a la divinitat. Com la voluntat de Deu es ilimitada per al home, resulta lògic que el rei tinga dret a fer allò que vol encara que siga roï perquè sempre serà la voluntat de deu i per tant serà inqüestionable. Per últim, també sostenia que el rei es comportaria com un pare per al poble volguent donar-li semprè el millor als seus fills perquè aquesta és la voluntat també de Déu. Així ho manifestaba bossuet quan deia:

“El poder real tiene su origen en la deidad misma…de ahí que el trono real no sea el trono de un hombre, sino el del mismo Dios…el soberano tiene autoridad para hacerlo todo. Los reyes son reyes para poseerlo todo y dar órdenes a todo el mundo…todo el poder del Estado se encarna en la persona de príncipe. En él yace el poder. En él actúa la voluntad de todo el pueblo”*(4)

1.6 Funcions del rei en el marc de l´Estat modern:

A allò que comentavem abans, ens quedarien recalcar algunes funcion del rei les quals no hem remarcat suficientment encara que la majoria estan molt relacionades amb la figura de Déu.

L'única forma per a Bossuet de tindre tranquilitat i seguritat en un territori era implantar un Estat amb una monarquia absoluta com forma política de govern. Donat que el rei es l'enviat de Déu aquest té obligacions de cara als seus fills(el poble). Bossuet diu que l'home es un producte social i la societaat no pot funcionar sense autoritat. És per això que aquest te la potestat de fer lleis i manar que es complisquen. D'aquesta manera s'asegura l'ordre social. En segon lloc compta amb tropes militars, un cos armat que es presenta quan la voluntat del rei es troba en perill. A més un cobrament d'impostos farà que els seus fills cobren responsabilitats mentre que també colaboren en el benestar social. Una altra caracteristica fou el sometiment dels nobles ja que cap força podia comparar-se ni apropar-se a la del rei. Per últim també establiria relacions amb altres potències pel bé del país i per no ser sorprés per enemics. A tot allò se li sumen les obligacions de les que parlavem abans en funció de deu.

6. Discurs de Lluis XV al Parlament de París el 3 de març de 1766.

"Es sólo en mi persona donde reside el poder soberano, cuyo carácter propio es el espíritu de consejo, de justicia y de razón; es a mí a quien deben mis cortesanos su existencia y su autoridad; la plenitud de su autoridad que ellos no ejercen más que en mi nombre reside siempre en mí y no puede volverse nunca contra mí; sólo a mí pertenece el poder legislativo sin dependencia y sin división; es por mi autoridad que los oficiales de mi Corte proceden no a la formación, sino al registro, a la publicación y a la ejecución de la ley; el orden público

Teoria de l'estat 29/07/18

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 29 páginas totales
Descarga el documento