Derecho de Obligaciones y Contratos, Apuntes de Derecho Civil

¡Descarga Derecho de Obligaciones y Contratos y más Apuntes en PDF de Derecho Civil solo en Docsity! Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 73 PART 3. CONTRACTES EN PARTICULAR TEMA 17: EL CONTRACTE DE COMPRAVENDA 1. Concepte i característiques És el contacte per excel·lència. El llibre 6è del CCCat regula la compravenda, els articles estan en vigor mentre el TC no decideixi un altra cosa. Aquesta regulació respon a un dels dos models que podem trobar de la regulació de la compravenda. Els dos models són: 1.- El model que s’origina amb la Convenció de Viena de la venda internacional de mercaderies (CISG). Inspira tot el que anomenem el dret contractual europeu, la directiva 99/44 de la UE sobre les garanties de la venda de consum i que acaba adoptant el CCCat. És a dir, la regulació moderna de la compravenda. Es caracteritza perquè el venedor assumeix l’obligació de transmetre la propietat de la cosa que ven. Després, l’obligació de vendre una cosa conforme al contracte. Aquest model també és el de les vendes de consum a nivell estatal, perquè la directiva 99/44 ha set objecte de transposició en dret espanyol, primer en una llei de 2003 de garanties de consum i que es va refondre a la Llei de defensa de consumidors i usuaris. 2.- És el model del CCE. Es basa en el dret romà, que és copia amb una modificació del CC Francès. A França, el contracte de compravenda per sí sol transmet la propietat, en canvi al CCE i també al CCCat el contracte de compravenda no és un contracte transmissiu. És un contracte merament obligacional, obliga a una cosa. Es requereix a més del contracte de compravenda la tradició, que per transmetre la propietat no n’hi ha prou amb un contracte, sinó que a més cal el lliurament de la possessió, anomenada tradició. La compravenda no transmet la propietat si no va acompanyada de tradició. A més, al CCE no hi ha cap precepte que digui que el venedor està obligat a transmetre la propietat. La doctrina espanyola ha estat anys debatent aquesta qüestió. Al CCE es preveu el sanejament per evicció. Per tant, a l’Estat conviuen els dos models de compravenda, perquè al CCE hi ha la compravenda romana i al dret de consum trobem la compravenda moderna. 2. Capacitat de les partes i prohibicions La capacitat la tenen els majors d’edat amb capacitat d’obrar. Els menors d’edat segons les coses apropiades d’acord amb la seva edat. L’art. 621-4 anuncia un seguit d’incapacitats específiques/prohibicions que afecten a determinades persones adquirir determinats béns. És una norma que pretén evitar conflictes i interessos. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 74 El problema és que no està previst si s’infringeix la prohibició. Tota infracció de norma prohibitiva suposa nul·litat. El contracte seria nul. Lletra e i f de l’article, sembla que no hi hagi un interès públic que permeti defensar que un contracte és nul. Si l’interès és merament privat la conseqüència seria l’anul·labilitat. 3. L'objecte de la compravenda Béns incorporals en general (software, accions, sabates, cotxes, electricitat, gas, etc.) El concepte d’objecte és molt més ampli. Articles 511-1 i 511-2. L’únic que es demana és que la cosa existeixi, no cal que existeixi ara però s’ha de poder preveure la seva existència futura i ha d’estar dins el comerç. Es poden comprar coses que actualment no existeixen però que es preveu que en el futur pugui existir i això ens permet admetre la compra-venda de cosa futura, i això admet dues possibilitats: a) La emptio rei speratae (compra de la cosa en l’existència de la qual confiem). En la emptio rei speratae si no arriba la cosa no hem de pagar, per exemple, tenim un restaurant en el qual hi ha un contracte de que comprem el peix que pesca. b) La emptio spei (la compra d ‘esperança, una cosa que no sabem si es produirà o no Element d’especulació que té la emptio spei, m’obligo a pagar el preu i s’utilitza per exemple en les compres de collita (ordi per fabricar cervesa, si no hi ha collita o aquesta no és bona pagaré igual). 4. Contracte de compravenda i transmissió de la propietat • Definició compravenda 621-1 CCCat Primer trobem un contracte consensual. Per sí sol no transmet la propietat. Perquè hi hagi la transmissió cal la tradició, art 531-3 CCCat. Les obligacions pel venedor són la de lliurar cosa conforme i l’obligació de transmetre propietat. Pel comprador l’obligació habitual de pagar el preu i copiant el dret europeu l’obligació de rebre la propietat. • Tipus de compravenda 1.- Compravenda general 2.- Compravenda de consum (art. 621-2): si el venedor actua en el seu àmbit professional o empresarial i el comprador és principalment aliè. STS 5 abril de 2017 diu que l’ús professional no és el principal. 5. El preu Article 621-5 i article 1445. Article 1445 CC diu que la compra-venda ha de tenir un preu cert, és a dir, que el preu ha d’estar determinat o almenys ser determinable sense que sigui necessari un nou acord de les parts. L’article 621-5, en canvi, entén que el preu és el generalment cobrat Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 77 11. Les compravendes especials: les vendes ad gustum i a prova, la compravenda de béns mobles a terminis, la venda a carta de gràcia Venda a carta de gràcia: Article 621-55 i és una compravenda típica catalana, i és la compravenda en la qual el venedor es reserva el conegut com a dret de redimir, és a dir, recuperar la propietat de la cosa venuda pagant un preu que s’estipula en el mateix contracte. La regulació del dret de redimir està al llibre cinquè com a dret real. En la pràctica no s’utilitza. La compravenda de béns mobles a terminis. Hi ha una llei especial que és la llei 28/1998 de compravenda de béns mobles a terminis; és una norma en la que la majoria de preceptes tenen caràcter imperatiu i s’aplica sempre que el venedor té caràcter professional. Els efectes de la llei és venda a terminis, i la que té per objecte béns mobles que no són consumibles i que es poden identificar (no coses genèriques, sinó coses que tenen un número de sèrie, de model, etc.) sempre que s’ajorni almenys tot o part del preu per un mínim de tres mesos. Com a peculiaritat podríem destacar que és una compravenda diferent, ja que cal lliurar la cosa per a que es perfeccioni la compravenda, per tant, no és que hi hagi obligació de lliurar la cosa, sinó que si no es lliura el contracte no queda perfeccionat. És un contracte que s’ha d’atorgar per escrit i s’ha de donar una copia al comprador, i a més s’ha de fer en un model oficial perquè altrament no es podrà inscriure en el registre de béns mobles, concretament en la secció de vendes a terminis. Article 7 de la llei de venda de béns mobles a terminis estableix tot el contingut obligatori d’aquest contracte, que inclou: • Des de la descripció de l’objecte. • Les parts. • On es signa. • Quin seria el preu al comptat. • Quines són les dates en què s’han de pagar els terminis. • El tipus d’interès aplicat (TIN, taxa interès nominal, i el TAE, taxa interès equivalent). No cal pactar-lo però es pot pactar una clàusula de reserva de domini, és a dir, que quan comprem un cotxe a terminis aquest no és nostre, sinó que continua sent de qui ens el finança. El que no s’ha de pactar perquè va amb el mateix contracte és la prohibició de disposar: el qui compra a terminis no pot revendre el bé. El bé s’ha de taxar a efectes d’una possible subhasta si no es paguen els terminis. Facultat legal de desistiment que se li concedeix al comprador. Aquest contingut és obligatori, i s’estableixen sancions de caràcter civil (si no es posa el tipus d’interès que es pagarà, no hi ha interès i només s’ha de pagar el preu sense interessos). Un altre dret important que té el comprador és el d’anticipar el pagament, i es pot pactar una penalització, ja que el que es busca es cobrar interessos. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 78 TEMA 18: LA PERMUTA 1. El contracte de permuta Article 621-56. És l’intercanvi de bé per bé o de bé per bé més diners però sempre que el bé valgui més que els diners (una de les prestacions pot consistir en una part de diners i un bé), sinó seria una compra-venda (intercanvi de cosa per preu). D’aquest article podem desprendre que és un contracte del qual neixen obligacions, i per tant, caldrà a més a més la tradició; que té una finalitat transmissiva (obligació és a transmetre la propietat); contracte que es perfecciona només pel consentiment i onerós i commutatiu. Pel que fa al règim jurídic, article 621-57, hi ha una remissió a les normes de la compra-venda tractant a cada part com a compradora o venedora segons escaigui del bé que s’obliga a transmetre. 2. El contracte de cessió de finca o d'edificabilitat a canvi de construcció futura És un contracte que va tenir molt bona vida durant els anys que es construïa molt, si tenies un solar i no tenies diners per edificar, el que feies era una permuta: canviaves el solar per un o més elements privatius de l’edifici que es construiria en aquell solar. És una mena de permuta, però és sobre un objecte que no existeix. L’objecte s’ha de construir com una de les obligacions que neixen del contracte. El problema que presenta és que la construcció requereix un temps més o menys llarg, i que si no s’acaba la construcció tens un problema: què en fas d’una estructura de ciment i formigó? No serveix per res. La llei posa especial èmfasi en garanties per a qui cedeix el solar o immoble o l’aprofitament urbanístic i específicament l’article 621-58 diu que cal que quedi en el contracte perfectament identificat els habitatges que els locals o les altres edificacions, que se’n faci una descripció acurada d’acord amb el règim de normativa de propietat horitzontal i que quedi especificat qui serà l’adjudicatari de tot aquest procés constructiu. Avui en dia això està més aviat moribund, i la regulació és molt complexa. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 79 TEMA 19: ELS CONTRACTES DE SERVEIS 1. La categoria del contracte de serveis No hi ha un contracte de serveis amb aquest nom en el CC ni CCCat, tot i que fa temps que es treballa amb diversos esborranys, però cap d’aquests ha tirat endavant. El CC distingeix entre l’arrendament d’obres i de serveis als articles 1583 i següents, com si fossin dos modalitats de contracte i que no sempre es fàcil de delimitar els uns i els altres. Aquest dret contractual europeu, el model del codi civil holandès, ha intentat bastir un contracte de serveis nou. No hi ha cap altre model comparat que el que resulta dels principis de dret europeu sobre el contracte de serveis i després la proposta del marc comú de referència, i d’aquí la comissió general de codificació va presentar un avantprojecte de regulació del contracte de serveis que molt sovint no era sinó una traducció del marc comú de referència, i l’associació de professors de dret civil, ha preparat també un projecte privat del CCE en el qual també hi ha una regulació del contracte de serveis, no igual però sí molt inspirada en aquest marc comú de referència. El que intenta fer aquest marc comú de referència és organitzar les normes en una part general (disposicions generals que serien comunes a qualsevol contracte de serveis), i després es regula fins a sis específics contractes de serveis: la construcció, el manteniment, el dipòsit, el disseny, l’assessorament i els serveis mèdics. Si un pensa amb aquesta varietat, és evident que el sector serveis és avui en dia el sector econòmic més important (a Catalunya el turisme), per tant hi hauria d’haver una regulació substantiva civil del contracte de serveis que de moment no hi és. Els elements comuns en aquesta categoria del contracte de serveis són: • A què s’obliga el prestador del servei? És una idea comuna a tots els tipus de contracte de serveis, i és que l’objecte del contracte de serveis no persisteix al contracte, sinó que és una activitat que es desenvolupa com a conseqüència del contracte (la casa que s’ha de construir no existeix abans del contracte). El problema és que això ens condueix a una diconomia que és abundant en la jurisprudència i en la doctrina, i és la distinció entre obligacions de mitjans i obligacions de resultat. És una distinció creada als anys 20 per un francès i sembla que la distinció és molt clara: a què s’obliga el constructor? A un no resultat mentre no ha acabat l’edifici, per tant no hi ha compliment del contracte mentre no s’ha construït. El metge no pot obligar-se a curar, per tant és una obligació de mitjans, no de resultat, ell només està obligat a tractar al pacient d’acord amb els coneixements disponibles (lex artis ad hoc). No fem una anàlisi subjectiva de si ha set o no diligent l’actuació mèdica, sinó que fem una anàlisi objectiva; valorem neutralment si la prestació que s’ha realitzat es correspon amb la prestació model, que és la lex artis ad hoc. Si operem d’aquesta manera, la distinció entre obligacions de mitjans i de resultats perd el seu valor perquè no és la clau de res. La culpa la oblidem per determinar si hi ha compliment o Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 82 i legal del dret de crèdit coneguda com a acció directa. Acció directa que també és inversa, és a dir, el comitent pot demandar directament al subcontractista pels danys que li hagi ocasionat. 4. Responsabilidad por vicios en la construcción en el régimen legal de la Ley de Ordenación de la Edificación. Article 1591 CCE. A banda del regim general d’incompliment propi de qualsevol contracte, aquest article introdueix un règim legal específic per al contracte d’obra, de manera que el comitent té una doble possibilitat de reclamar els danys: via contractual general o anar per la via del 1591. Parla de ruina, i aquest concepte s’ha treballat molt pel Tribunal Suprem, i la ruina és l’anomenada ruina funcional, és a dir, que les condicions per viure en aquell habitatge no siguin les idònies, no cal que l’edifici caigui a terra. La jurisprudència afegeix que cadascú respon de lo seu, el constructor respon dels efectes en l’execució de l’obra; l’arquitecte de la direcció de l’obra i del seu planejament; l’aparellador de la comprovació de l’execució de l’obra, però quan no es pot individualitzar la responsabilitat tots ells responen de manera solidària. La jurisprudència, a més, ha dit que aquest article tal i com està pensat només contempla com a subjecte activament legitimat per reclamar al constructor, però aquest quan l’obra està acabada fa un negoci, que és el de vendre els pisos a un altre, i el TS ha afegit legitimació a l’adquirent i al subadquirent, i també a les comunitats de veïns i al president de la junta de propietaris. El contractista respon de danys i perjudicis si la ruina té lloc dins de 10 anys, aquests 10 anys és un termini de garantia, i a partir d’aquests 10 anys comença a córrer el termini de prescripció de l’acció. Aquests 10 anys de garantia comencen a córrer des del moment de la recepció de l’obra. L’extinció. El comitent pot desistir unilateralment del contracte d’obra si indemnitza al contractista de totes les despeses (salaris, treball, etc.). Com que es contracta en funció de les característiques que té el constructor, a la mort d’aquest s’extingeix el contracte. Responsabilitat. La llei d’ordenació de l’edificació intenta regular de manera unitària tot el fenomen constructiu (incorpora el promotor que és qui promou i encomana la construcció) i introdueix un nou règim de responsabilitat que té en compte tots aquests desenvolupaments que ha fet la jurisprudència però sense derogar expressament l’article 1591 del CCE. Si no s’ha derogat expressament és que aquest article pot continuar en vigor però la llei posterior deroga la llei anterior en tot allò que siguin incompatibles. La LOE i el CCE regulen exactament el mateix, o hi ha supòsits que no estan cobert per la LOE? Hi ha alguns supòsits que no tenen cabuda en la LOE i que s’han de reconduir al CCE. Bàsicament són dos: • La LOE només contempla els danys que s’han ocasionat als adquirents dels habitatges o edificacions. No per exemple els danys (ruina) que s’ocasionen a la finca veïna. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 83 Aquest supòsit l’hem de portar doncs cap a l’article 1591. • No contempla la indemnització del dany moral, només dels danys patrimonials. Si volem aconseguir una indemnització pel dany moral (per exemple, temps que hem estat sense habitar la nostra casa), haurem de conduir a l’article 1591. Cal destacar, a més, la legitimació del president de la comunitat de veïns, que els subadquirents puguin reclamar, etc. Aquest sistema de responsabilitat l’estableix l’article 17 de la LOE, segons el qual, et diu que tens dues vies (via de la LOE i de l’incompliment contractual) i estableix tres terminis de garantia diferents segons el tipus de danys: a) 10 anys de garantia per als defectes o danys estructurals. b) 3 anys de garantia per als vicis o defectes constructius que no comprometen l’estructura (per exemple, rajoles que cauen perquè estan mal posades a la paret). c) 1 any per defectes d’acabat, estètics, dels detalls en l’acabament de les obres. Es respon en principi de manera individual, cadascú de lo seu, però el promotor respon sempre a més a més de l’arquitecte, aparellador, constructor. Però si no es pot individualitzar la responsabilitat responen tots solidàriament. El TS diu que no és una obligació solidaria, sinó que és una responsabilitat solidaria. Si l’obligació es solidaria si interromp el creditor la prescripció sobre un s’entén a tots, però aquí és responsabilitat solidaria per tant, la interrumpció de la prescripció sobre un dels obligats no afecta als altres i per tant el termini de prescripció continua corrent per als altres agents de l’edificació llevat el promotor, qui sempre respon. Aquest sistema de solidaritat impròpia també s’aplica a la responsabilitat via article 1591. Si anem per la via de la LOE prescriu als 2 anys, sempre que s’hagi presentat amb el termini de garantia de 10, 3 o 1 any. Com que les quanties de les indemnitzacions poden ser molt elevades, la LOE preveu que hi hagi assegurances. És obligatori assegurar els vicis estructurals que tenen aquest període de garantia de 10 anys, i s’han d’assegurar pel 100% del seu cost. També les asseguradores tenen un termini per repetir la indemnització que han pagat que és de 2 anys. 5. El contracte de manteniment És una modalitat de contracte de serveis molt habitual en la jurisprudència. La més habitual de totes és el manteniment dels ascensors. La pràctica habitual és que quan el constructor instal·la un ascensor en deixa lligat el manteniment. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 84 TEMA 20: EL CONTRACTE DE MANDAT 1. Concepte El mandat, recollit als articles 622.21, i que és una regulació que no estava al projecte de llei del llibre sisè del CCCat, sinó que es va introduir en el tràmit d’esmenes tota la regulació del contracte de mandat. És el contracte pel qual una persona, el mandatari, s’obliga a gestionar en nom i per compte d’un altre, que és el mandant, els assumptes jurídics que aquest mandant li encarrega (encàrrec), d’acord amb les instruccions que el mateix mandant li dóna. És important “en nom i per compte” perquè el CCCat només contempla una modalitat de mandat, que és el mandat representatiu; hi ha una altra modalitat de mandat que és el no representatiu o representació indirecta, en què s’actua per compte de però no en nom de. El contracte de mandat té doncs, efecte representatiu: el mandatari és representant del mandant. La clau d’aquest contracte és que el mandatari actuarà amb eficàcia jurídica no per a ell, sinó per al mandant. És un contracte no formal, pot ser fins i tot verbal. La regulació del CCE i del CCCat és pràcticament la mateixa, llevat d’algunes diferències. És important “l’encàrrec” perquè és la gestió que fa el mandatari d’un o més assumptes jurídics durant un determinat període. Quins assumptes? Hi ha una doble classificació en el mandat que no està al CCCat: a) Mandat General: mandat per a tots els negocis jurídics indeterminadament. b) Mandat Especial: mandat només per a un o uns assumptes concrets. 2. Àmbit, extensió i duració Podem distingir també entre el mandat en termes generals i el mandat exprés: a) Mandat en termes generals: és un mandat que només permet fer actes d’administració ordinària (no comprendria els que siguin actes d’alienació o de gravamen). b) Mandat exprés. Per aquest actes d’al·legació o de gravamen cal un mandat exprés, és a dir, un poder exprés que legitimi en nom de i per compte de mandant, alienar o gravar (per exemple hipotecar) béns que li pertanyen. La duració depèn de si s’ha fixat un termini, de si el mandat s’ha atorgat per un o més assumptes concrets, o si el mandat és general i per temps indeterminat. S’haurà de tindre en compte el que digui el mateix mandat. És important remarcar que en el mandat, l’interès primordial, el que predomina, és el del MANDANT, i això fa que el mandant pugui donar instruccions al mandatari que aquest ha de seguir. Tot i que el mandatari hagi de seguir les instruccions del mandant, això no vol dir que Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 87 També pot desistir el mandatari i ho ha de comunicar però en alguns casos li caldrà causa justificada per desistir, aquells casos en que el mandat és per un temps determinat o un assumpte concret, perquè en aquest cas haurà d’indemnitzar per danys i perjudicis del que pugui perjudicar aquest desistiment al mandant. • La mort, la declaració de mort, la modificació judicial de la capacitat, la declaració de concurs, tan si afecten al mandant o mandatari són causes d’extinció del mandat. • Si el mandat o mandatari eren persones jurídiques, l’extinció d’aquestes determina també que s’extingeixi el mandat. L’extinció del mandat però, no suposa que automàticament cessin tots els efectes. Article 622.28 contempla la prorroga de la legitimació del mandatari de manera que quan la causa d’extinció es situa en el mandant, el mandatari ha de continuar amb la gestió si el fet de no continuar-la pot afectar negativament l’interès del mandant. Si la causa d’extinció afecta al mandatari, els hereus del mandatari o, si en té, els seus representants, han de notificar al mandant una causa de la concurrència d’extinció però a més han de prendre les mesures escaients i pertinents per salvaguardar l’interès del mandant. Els actes que realitzi el mandatari desconeixent l’extinció del contracte i contracta amb un tercer en nom i per compte del mandant, aquest contracte és eficaç, sigui per al mandant o pels seus hereus. 8. La rendició de comptes Article 622.31 diu que extingit el mandat cal procedir a rendir comptes de la gestió feta. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 88 TEMA 21: EL CONTRACTE DE DIPÒSIT 1. Característiques del contracte. L’obligació de custodiar. El CCCat parla de la situació de dipòsit. Hi ha altres vies que poden conduir a aquesta situació. Art. 1558 CCE. Tenim 3 idees d’aquesta situació: 1.- La recepció d’una cosa aliena. Es passa a posseir una cosa aliena. 2.- L’obligació de guardar. És a dir, custodiar la cosa que s’ha lliurat. 3.- L’obligació de restituir. Per tant, el dipositari té la possessió de la cosa dipositada amb caràcter temporal amb la finalitat de custodiar aquesta cosa. 2. L’objecte del contracte de dipòsit. El dipòsit irregular És un contracte real, cal haver lliurat la cosa. Com a objecte només pot tenir una cosa moble (art. 1761 CCE). Si la cosa és aliena i s’ha de tornar, el dipositari, en virtut del contracte de dipòsit no esdevé propietari de la cosa dipositada. No obstant, si l’objecte és una cosa fungible (quantitat de diners), es constitueix un dipòsit irregular que suposa que el dipositari fa seva la cosa i n’ha de tornar un tant (1770 CCE). Obligacions del dipositari: 1.- Guardar i custodiar la cosa 2.- Restituir-la quan la demani el dipositant. 3. L’obligació de restituir En principi, el dipositari no pot servir-se de la cosa, no la pot usar. En cas contrari, respondrà dels danys i perjudicis. Això s’ha de lligar amb aquesta obligació de custodiar. Hi pot haver objectes susceptibles de dipòsit que per conservar-los cal fer-ne algun ús (dipòsit d’un cavall). Un cop restituïda la cosa, el dipositant haurà d’indemnitzar el dipositari de tots aquells perjudicis que hagi sofert en motiu de custodiar la cosa. Aquesta indemnització diu la jurisprudència STS 27 novembre de 1998, que la indemnització només cobreix el dany emergent, però no el lucre cessant. Mentre no cobra aquesta indemnització, el CCE 1780 li reconeix el dret a retenir la possessió. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 89 Els arts. 1781-1784 parlen d’una figura estranya que és el dipòsit necessari. Diu que és obligat i no s’hi pot negar quan: 1.- Està en compliment d’una obligació legal 2.- Quan té lloc en una ocasió de calamitat, ruïna, incendi, etc. Dins del dipòsit necessari, trobem la situació de que entrem a un hotel i ens desapareix un objecte de valor, l’art, 1784 diu que la responsabilitat és que el propietari de l’hotel és responsable dels efectes introduïts pels viatgers, si s’ha donat coneixement de l’entrada dels objectes. La jurisprudència diu que no cal que diguem quins objectes portem, sinó que simplement n’hi ha prou en què entrem el nostre equipatge a la vista i sempre que es tracti de coses que habitualment porta un viatger. Per exemple, no és habitual que robin 200.000€ d’una habitació. Però, sí que ho són els objectes habituals com la cartera, la bossa, l’ordinador o altres. No és que hi hagi un contracte de dipòsit, sinó que es diu que responen com a dipositaris. A la vista de ser objectes normals, la condició és que s’avisi amb immediatesa. El problema s’ha plantejat particularment pel que fa als vehicles. La STS de 8 de maig de 2008 diu que si l’hotel ofereix aquest servei, és responsable de la sostracció. L’art. 1784 preveu que els autors de la sostracció no només siguin estranys sinó també els mateixos treballadors. Contempla el furt, però no contempla que l’hoteler respongui en els casos de robatoris a mà armada, perquè la força major exclou la responsabilitat. La peculiaritat de l’OJ espanyol és que no estableix cap límit a la responsabilitat. A Itàlia, Alemanya i França s’estableixen límits que van connectats amb el cost de l’habitació. L’art. 1759 parla del dipòsit judicial, regulat a la Llei d’Enjudiciament Civil, tracta de les coses que s’han de deixar en custòdia per garantir l’efectivitat de la resolució judicial que s’acabi dictant. Finalment, amb els pàrquings, la STS de 22 d’octubre de 1996 en un robatori en un aparcament, on es va canviar de criteri, establint que era responsabilitat del propietari del pàrquing. Arran d’aquesta sentència, es va aprovar la Llei 40/2002, reguladora del contracte d’aparcament. S’aplica als aparcaments que són activitat mercantil i en els quals es paga un preu a canvi del temps que s’ha ocupat un lloc. S’aplica a 2 modalitats: places fixes i places rotatòries. S’exclouen les zones blaves. En virtut d’aquest contracte, el titular de l’aparcament s’obliga a facilitar un espai per aparcar el client, li ha de lliurar un document acreditatiu, si es lliura les claus del cotxe. L’obligació és que s’ha de retornar el cotxe amb tots els component accessoris. El client ha de retirar tots els objectes extraibles perquè la responsabilitat del titular de l’aparcament no s’estén per objectes extraibles. El client és responsable davant del titular del pàrquing i davant dels altres usuaris dels danys que ocasioni en motiu de la seva circulació. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 92 d’ús turístic, tots aquests estan sotmesos al Codi Civil. El contracte d’arrendament no està sotmès a cap tipus de forma, per tant, pot ser fins i tot verbal, però el més normal és que sigui per escrit, tot i no haver-hi cap inconvenient legal en que sigui verbal. 2. Duració del contracte per a finalitat d'habitatge
 Article 9 de la LAU es dedica a la durada de l’arrendament i diu que la mínima és de 3 anys, per tant, els contractes d’1 any estan sotmesos a la LAU, i la durada mínima és de 3 anys. La prorroga obligatòria fins als 3 anys n’és només per a l’arrendador, als arrendataris la prorroga no els obliga (podem marxar però l’arrendador no ens pot treure) si aquest preavisa amb 30 dies d’antelació. Si passen els 3 anys i cap de les dues parts manifesten el contrari, el contracte es prorroga per un any més, això és així des del 2013 (amb la llei originaria del 1994 eren 5 anys més 3). Transcorreguts sis mesos, l’arrendatari pot desistir lliurement del contracte però al contracte es pot pactar una indemnització, és a dir, una clàusula penal, de manera que l’arrendatari hagi de pagar un mes per cada any que quedi de vigència del contracte (màxim serien 3 mesos d’indemnització). No obstant, si l’arrendatari està casat o convivència en parella estable i vol desistir, no pot desistir per si sol, perquè és habitatge familiar i es protegeix l’interès de l’altre conjugue. De manera que l’arrendador hauria de notificar al conjugue o convivent la voluntat de desistir de l’arrendatari i preguntar-li si es vol subrogar (continuar) en el contracte durant el temps que queda de vigència. Un cop ha passat aquest primer any de contracte, el contracte no es prorroga necessàriament fins als tres anys si l’arrendador li comunica a l’arrendatari que necessita l’habitatge per a viure-hi ell o els seus familiars més propers, inclòs el conjugue en cas de procés de separació, divorci o nul·litat si se li atribueix l’ús. No obstant, si passen tres mesos i l’arrendador o aquest familiar no ocupa l’habitatge, l’arrendatari té dret a un nou contracte d’arrendament per tres anys o a una indemnització. 3. Obligacions de les parts
 Com en el CC, l’arrendador està obligat per llei a realitzar totes les reparacions que siguin necessàries, i l’arrendatari ha de tolerar aquestes reparacions llevat que aquestes obres durin més de 20 dies, aleshores pot demanar una revisió de la renda contractual. L’arrendatari no pot fer obres i si en fa en el moment en que ha de restituir l’habitatge, l’ha de tornar en el mateix estat amb què se li va lliurar, amb l’única excepció que siguin obres d’accessibilitat. La renda és lliure, no hi ha cap límit legal a l’hora d’establir la renda contractual. També és possible pactar que tot el preu o una part del preu sigui la realització d’obres i la renda s’actualitza anualment d’acord amb les variacions que experimenti l’índex de preus al consum o aquell altre índex que s’hagi fixat. En cas que hi hagués deflació (preus baixen) també s’ha d’actualitzar aquesta renda. La llei permet pactar que les despeses de comunitat i d’impostos Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 93 de béns immobles els pagui l’arrendatari. L’arrendatari té dret d’adquisició preferent si s’aliena l’habitatge a títol onerós, llevat que s’hi renuncii en el contracte. 4. Causes d'extinció del contracte
 Pel que fa a les causes d’extinció, el contracte s’extingeix per incompliment de les obligacions contractuals, com per exemple l’impagament de la renda, tot i que hi ha la possibilitat d’enervar el desnonament (deshaucio) consignant l’import de renda impagat, si es reincideix en el impagament ja no es podrà enervar. També s’extingeix per la pèrdua de la finca rendada que no sigui imputable a l’arrendador incloent-li la ruina econòmica o material (si les obres que s’han de realitzar és superior al valor de la finca). La mort de l’arrendatari no és causa d’extinció necessàriament del contracte, perquè l’article 16 estableix les persones que es poden subrogar en el contracte: 1. El conjugue i el convivent. Dos anys de convivència o un fill en comú. 2. Els descendents de l’arrendatari sotmesos a potestat o a tutela o si han conviscut habitualment amb ell durant els dos anys precedents. 3. Els ascendents que hagin conviscut amb l’arrendatari durant els dos anys precedents. 4. Els germans de l’arrendatari que també hagin conviscut durant els dos anys precedents. 5. Els altres parents fins al tercer grau colateral (fins als nebots) que tinguin una minusvàlua igual o superior al 60% i també hagin conviscut durant aquests dos anys anteriors a la mort de l’arrendatari. Si no hi ha cap d’aquestes persones o cap es vol subrogar, el contracte queda extingit. Si hi ha diverses d’aquestes persones, l’article 16 s’entén que ordena de més a menys prioritat d’arrendament, sempre seran preferents els descendents als ascendents llevat que aquests tinguin més de 70 anys, cas en que seran preferents. En supòsit d’igualtat dins de la preferència, és preferent el que tingui minusvàlua, sinó, qui tingui més càrregues familiars i sinó el descendent de menor edat, l’ascendent de major edat o el germà més jove. La subrogació (familiar esdevé nou arrendatari amb les mateixes condicions) es pot excloure si el contracte és per més de tres anys, no si el contracte és d’un any prorrogable fins a 3. La jurisprudència venia exigint que es notifiqués de manera expressa, per escrit, el fet de la mort i la voluntat de subrogar-se, però la sentència del TS de 20 de juliol de 2018 ha canviat el criteri jurisprudencial i expressament diu que s’assenta un nou criteri, i no cal la notificació expressa si l’arrendador ha conegut d’una altra manera la defunció de l’arrendatari i la voluntat de subrogar-se del parent. Hi ha un canvi jurisprudencial important. 5. Cessió del contracte i subarrendament
 L’alienació de l’immoble si l’arrendament està inscrit al registre de la propietat, en el supòsit que es vengui l’immoble, no s’extingeix l’arrendament. Si l’arrendament no està inscrit, Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 94 aleshores hi ha una remissió al CC i l’article 1571 estableix el conegut com a “venta quita renta”. La LAU prohibeix la cessió del contracte d’arrendament per a ús d’habitatge i posar un arrendatari al lloc de l’actual. Tampoc el subarrendament llevat que estigui expressament autoritzat. 6. Arrendament per a ús diferent del d'habitatge. Especialitats És molt més liberal, no hi ha la prorroga obligatòria (termini mínim del contracte), però sí que hi ha un parell de normes importants: a) En el cas dels locals de negoci està admès el traspàs. És a dir, que hi ha un habitatge llogat i que l’arrendatari es ven el dret a estar de llogater en aquell immoble. Cessió del contracte d’arrendament a una altra persona. Si es produeix el traspàs, el propietari pot incrementar la renda. b) S’ha d’excloure l’aplicació de l’article 34, que preveu la indemnització per clientela. L’arrendador ha d’indemnitzar l’arrendatari si s’hi instal·la un nou arrendatari que aprofita la clientela que havia guanyat l’anterior arrendatari. c) Hi ha dret a subrogar-se si el conjugue o el descendent continuen la mateixa activitat. A efectes pràctics, el local de negoci és una superfície tancada però si el local està preparat per dur a terme una activitat econòmica (si llogo el bar amb la seva barra, les taules, etc.) estem davant d’un arrendament de negoci, no de local, i la LAU s’aplica als arrendaments de locals. Un arrendament d’indústria com ara un bar o restaurant està sotmès al CC, i no a la LAU. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 97 d) Si es cedeixen només aprofitatius per la caça. e) Quan es cedeix una explotació ramadera intensiva (una granja). f) Quan no es cedeix per obtenir un aprofitament agrícola, ramader o forestal. L’art. 623.2, demostra la seva importància, ja que parla dels drets de producció agrària, de les subvencions que atorga la comunitat europea als agraris. Els drets de producció agrària integren el contingut del contracte de conreu llevat que es pacti altra cosa; és a dir, hi van incorporats els drets de producció agrària vinculats a aquella finca. Hem d’anar amb compte, perquè hi ha una sentència del TJ de la UE segons la qual pot ser que cedim els drets de producció però que aquests passin a ser de l’arrendatari. Les parts del contracte poden ser persones físiques o jurídiques i té especial importància que l’arrendatari sigui un conreador directe i personal. El conreador directe i personal és aquella persona que obté la majoria dels seus rendiments de l’activitat agrària, encara que a més desenvolupi altres activitats. Tenen la consideració de conreadors directes i personals les Societats agràries de transformació, les societats civils, mercantils o laborals, i les cooperatives que tinguin com a objecte una activitat agrària. És important que sigui un conreador directe i personal perquè és l’únic que té el dret d’adquisició preferent sobre la finca quan aquesta es ven. Pel que fa a la forma, els contractes de conreu s’han de formalitzar per escrit. És un despropòsit si l’interpretem literalment perquè determinaria que els contractes de conreu que no es facin per escrit són nuls, i si són nuls perjudiquem al pagès que es queda sense contracte, i la llei el que vol és protegir al pagès. S’hauria d’interpretar de la següent manera: el contracte és verbal però les parts es poden compel·lir per fer-lo per escrit, inclús per escriptura pública. Qualsevol altra interpretació faria que el contracte sigui nul. 3. Duració del contracte
 La duració. El sindicat agrari a Catalunya és la “Unió de Pagesos”. Un dels objectius de la llei de contracte de conreus és el de modificar la durada de la llei d’arrendaments rústics, en què el període mínim era de 3 anys, i això els hi semblava poc. Es va forçar un increment del termini i al final de la votació es va convertir en 7 anys. 7 anys és la duració mínima per l’arrendador. L’arrendatari pot desistir en qualsevol moment si avisa amb sis mesos d’antelació. A més, hi ha prorrogues successives per part de l’arrendador i és si aquest no pre-avisa amb un període d’1 any, s’allarga 5 anys. Aquesta durada mínima del contracte de les prorrogues “se les ha de menjar” el que adquireix la finca. 4. La renda L’arrendament rústic. Es fa canvi del pagament d’una renda. La renda ha de ser fixa, i pot consistir en efectuar millores a la finca o un pagament en efectiu. La quantitat ha de ser fixa i coneguda. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 98 Drets i obligacions de l’arrendador. L’arrendador té com a drets principals cobrar la renda i recuperar la finca a la finalització del contracte. Les seves obligacions són tres: 1. Lliurar la finca, és un contracte consensual. 2. Garantir l’ús pacífic de la finca durant tota la vigència del contracte. 3. Es deriva de l’art. 623.15, i és la de mantenir la finca en un estat que serveixi per a l’activitat de conreu i específicament es diu que si s’efectua obres per part de l’arrendador per mantenir la finca en aquest estat de conreu no té dret a incrementar la renda. Drets i obligacions de l’arrendatari. Pel que fa a l’arrendatari, a més de rebre la finca, el dret bàsic que té és el de dirigir l’explotació, és a dir, és ell qui decideix què es planta o es sembra. No té dret a subarrendar la finca, llevat d’autorització expressa. No obstant, sí que pot cedir aprofitaments parcials que no superin el 10% del rendiment total de la finca. Per exemple, els aprofitaments micològics. Les obligacions de l’arrendatari són: 1. Pagar la renda. 2. Tornar la finca a la finalització del contracte. 3. Té l’obligació de cultivar la finca; si no s’obté l’aprofitament agrícola, ramader o forestal de la finca és causa de finalització del contracte. 5. Dret d'adquisició preferent
 En tot cas, si la finca es ven, l’arrendatari que sigui conreador directe i personal té dret d’adquisició preferent, és a dir, pel mateix preu i les mateixes condicions que ho faria el que vol adquirir, amb tres excepcions: • Si la venda és entre co-propietaris. En aquest cas és preferent la reducció del nombre de co-propietaris. • Quan l’alienació es fa al conjugue o als descendents o ascendents. • Quan la finca no té la qualificació de rústica. Una sentència del TSJC permet el retracte si la finca tot i ser rústica obté un aprofitament agrari. Si el conreador directe i personal adquireix per tanteig o per retracte la finca, està obligat a conrear-la (i per tant a no alienar-la) en els 5 anys següents. Altrament, el propietari té dret a la reversió (que se li torni) la finca. Causes d’extinció del contracte: • La finalització del termini o de les prorrogues. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 99 • La resolució del contracte. • La pèrdua o expropiació total de la finca (si és parcial l’arrendatari té dret a continuar amb una reducció proporcional de la renda). Quan hi ha expropiació l’arrendament també s’ha d’indemnitzar. • El desistiment de l’arrendatari. • El mutu discens. • El canvi de qualificació urbanística si això impedeix obtenir l’aprofitament agrícola, ramader o forestal. • Altres causes que s’hagin contemplat al contracte. Es transmet mortis causa el contracte d’arrendament, i els descendents estan obligats a acabar l’any de contracte. La voluntat de subrogar-se s’ha de notificar i hi ha màxim 6 mesos. Pel que fa a la resolució del contracte, l’art. 623.20 les enumera: per exemple, deixar de conrear la finca, però també malmetre o esgotar greument la finca o les produccions d’aquesta; fer obres de millora inconsentides i l’incompliment d’aquelles bones pràctiques agrícoles que estableix el dret comú i dels bons usos i pràctiques comunes. 6. La parceria La cessió de l’aprofitament agrícola, ramader o forestal es fa no a canvi d’una renda sinó a canvi d’una participació agrícola en els fruits. És a dir, el que es paga és una part de la producció de la finca. La importància de que es pagui una part proporcional de la producció de la finca rau en que converteix el contracte en aleatori perquè només es cobrarà la renda si hi ha producció. A més, li dóna un cert caràcter associatiu perquè el parcer i el propietari comparteixen el risc econòmic que és inherent a l’activitat agrícola. La transcendència d’això està en que mentre el contracte d’arrendament és un contracte commutatiu, el de parceria és un contracte aleatori. Això implica que les normes del contracte d’arrendament rústic s’apliquen a qualsevol altre contracte de conreu, però sempre que la respectiva naturalesa jurídica ho permeti, de manera que en aquest cas la naturalesa jurídica de l’arrendament i de la parceria és distinta. Es tradueix en: 1) No hi ha argument per defensar que el termini mínim i les prorrogues siguin aplicables a la parceria. El contracte de parceria, per tant, no té una duració mínima. Això pot fer preferir la parceria a l’arrendament des del punt de vista de la propietat. En tot cas, la sentència de 12 de novembre de 2008, afirma que no hi ha termini mínim. 2) El TS en una sentència de l’any 1987 va dir que la tàcita reconducció sí opera en el contracte de parceria. És a dir, si el parcer està 15 dies després de la finalització posseint la finca, no hi hauria prorroga forçosa però sí que hi hauria un nou contracte de parceria en aquest cas per un any atès que el preu és anual (una part de producció de la finca). Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 102 TEMA 26: ELS CONTRACTES DE COL·LABORACIÓ Són els contractes en els quals les parts han de col·laborar perquè hi ha un interès comú que és el que persegueixen les partes en el contracte. El CCCat només regula el contracte d’integració. Al CCE hi trobem els següents: 1. El contracte de societat És un contracte pel qual 2 o més persones s’obliguen a posar en comú diners, béns o indústria amb l’ànim de compartir entre sí el benefici. Distingim 2 aspectes: el contracte, en virtut del qual les parts queden obligades a fer aportacions. Però, un cop el contracte s’ha perfeccionat neix una persona jurídica diferent dels socis que és la societat, a la qual contribueixen tots aquells socis per intentar aconseguir aquesta finalitat comuna. 1.1. Concepte i característiques El contracte de societat: 1.- És consensual. Amb el mer consentiment queda confeccionat. 2.- És onerós. Tots fan aportacions sigui en diners, béns o treball. 3.- És bilateral o multilateral, en la mesura que hi ha dos parts que intervenen, que seran els socis. 1.2. Elements del contracte de societat Pel que fa a la societat que neix en virtut del contracte podem assenyalar unes característiques: 1.- És estable. Es constitueix perquè duri un temps. Neixen obligacions de tracte successiu perquè tots els socis han de cooperar en vistes al fi que s’han proposat. 2.- És una societat de caràcter personalista. Entre el socis hi ha un element molt important de confiança. Això ho distingeix la societat civil de les societats de capital. La societat civil es pot revestir de qualsevol forma societària. Llevat que es pacti una altra cosa, els socis no poden transmetre la seva possessió i tampoc es poden substituir, fins al punt que la mort d’un soci no pot arribar a extingir la societat civil. 3.- Hi ha un ànim de lucre. La societat es constitueix per aconseguir guanys. Aquests guanys es repartiran entre els socis. 4.- La societat és una personalitat jurídica, amb personalitat diferent a la dels socis. És la societat la que s’endeuta, encara que pugui afectar als socis de manera individual. El seu objecte és variat. Les aportacions poden consistir en diners, béns o treball. Els socis han de fer una aportació. L’únic que es demana és que la finalitat sigui lícita i en interès de tots els Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 103 socis. No hi ha cap requisit de forma. Però, si alguna de les aportacions consisteix en béns mobles o béns reals aleshores cal escriptura pública. La societat comença des del mateix moment de la celebració del contracte, llevat que es pacti una altra cosa. Des del moment que es perfecciona la societat, existeix. Si no s’ha estipulat, la societat dura el que dura l’activitat, l’objecte pel qual s’ha constituït la societat. Si no, dura mentre duren els socis, llevat que s’hagi previst la continuïtat de la societat a través d’altres socis, hereus, etc. 1.3. Classes de societat civil. La societat civil particular i la universal. 1677 – 1666 CCE Societat civil particular: té per objecte coses determinades o una activitat concreta. És la societat civil habitual en la pràctica. Dins d’aquestes hi ha la Llei 2/2007 de 15 de març de Societats professionals que tenen una especial branca d’activitat en el camp de l’advocacia. Societat civil universal: no està limitada a un objecte concret o activitat. No se n’ha vist cap. 1.4. Drets i obligacions dels socis Les obligacions són fer les aportacions que s’han obligat i els drets són el de repartir-se els guanys. En principi les parts poden pactar el que vulguin i dins d’aquests pactes que són possibles, pot ser que en el contracte de societat s’hagi designat un soci administrador. Aquest, diu que pot exercir tots els actes administratius, tot i que hi hagi l’oposició dels seus companys, amb l’excepció de que actuï de mala fe. El poder del soci administrador és irrevocable sense causa legítima. Per tant, al soci que se l’ha anomenat no se li pot revocar el càrrec d’administrador i encara que hi hagi oposició dels altres socis, la seva actuació vincula a tots els socis i a tota la societat. Si per contra, s’ha anomenat un soci administrador després de la perfecció del contracte el poder atorgat és revocable en qualsevol moment. Poden haver diversos socis que administren. Si no s’ha pactat, hem d’anar a l’art. 1695 que estableix la norma defectiva, on diu que tots els socis es consideren com a apoderats, per tant, el que faci qualsevol d’ells individualment, obliga a la societat. Ara bé, els altres socis es poden oposar, però sempre abans que s’hagin produït els efectes legals de l’acte. Un cop s’han produït, l’acte no es pot revocar. A banda, cadascú utilitzarà els béns de la societat sempre que no vagi en contra de l’interès de la societat i sempre que no impedeixi l’ús als altres socis. v Repartiment dels guanys i pèrdues Hi ha una norma que prohibeix i diu que es nul el pacte que exclou un o més socis de participar en els guanys o en les pèrdues. Tots tenen dret a participar en els guanys. Pel que fa a les pèrdues, l’únic que s’admet és que el soci que només aporta treball, aquest pot quedar exclòs Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 104 de participar en les pèrdues. En defecte de pacte, és en proporció de les respectives aportacions. El CCE no admet tampoc que sigui un soci el que decideix quins han estat els guanys i les pèrdues i com es reparteixen. Art. 1697 estableix els requisits perquè la societat quedi obligada davant de tercers pels actes que ha fet un soci, amb independència de que el soci sigui apoderat o no. Els requisits són: 1.- Que el soci hagi actua en tant que soci, és a dir, externament per a la societat 2.- Que tingui poder per obligar la societat en virtut d’un mandat exprés o tàcit. 3.- Que hagi obrat dins dels límits d’aquest poder exprés o tàcit. v Responsabilitat dels socis pels deutes socials La societat és persona jurídica amb el seu patrimoni, per tant, en primer lloc, qui respon dels deutes socials és la mateixa societat amb els seus béns. Ara bé, el que distingeix les societats de capital de les societats civils és el caràcter personalista. Això es tradueix a que quan el patrimoni social és insuficient per fer front al deute social de manera subsidiària responen els socis i responen de manera personal i il·limitada. En les relacions entre els socis, la responsabilitat és mancomunada i proporcional a les seves aportacions socials. Els socis no responen dels deutes dels altres socis. Per tant, no responen subsidiàriament la part del soci insolvent pels seus deutes personals. 1.5. Extinció de la societat Causes: 1.- Expiració del termini pel qual va ser constituïda. No hi ha cap obstacle legal de que abans de que es produeixi el termini, els socis de mutu acord prorroguin la vigència de la societat. 2.- Quan es perd la cosa. Això vol dir que s’han perdut les aportacions que van fer els socis. 3.- Quan s’acaba la finalitat social de l’empresa. 4.- Atès al caràcter personalista, s’extingeix per la mort, insolvència o modificació de capacitat o declaració de prodigalitat. Pel que fa a la mort, l’art 1704 admet el pacte pel qual la societat continua amb els socis sobrevivents i també s’admet el pacte pel qual la societat continua amb els hereus del soci difunt. Quan l’art. 1700.3 parla d’insolvència s’ha d’entendre com el concurs insolvent d’aquell soci. Després, el 1700.4 diu que s’extingeix per la voluntat de qualsevol dels socis, és a dir, el desistiment del contracte. Aquest desistiment només és possible quan la societat té caràcter temporal indefinit. Es demana que el desistiment sigui de bona fe. L’art. 1706 diu que és de mala fe quan es fa en benefici propi i en perjudici de la societat o dels altres socis. S’ha de fer en temps oportú i aquest temps oportú vol dir que no ha d’haver cap negoci pendent d’execució perquè això pot perjudicar a la societat. La voluntat de desistir s’ha de comunicar als altres socis. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 107 TEMA 27: ELS CONTRACTES DE FINANÇAMENT: EL CENSAL No examen, sol definició. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 108 TEMA 28: EL CONTRACTE DE PRÉSTEC 1. Concepte i característiques
 Art 1740 CC i següents. El CC té un títol desé dedicat al préstec, però defineix el comodat i el mutu o préstec simple. La diferencia es que en el comodat es cedeix l’ús d’una cosa fungible que després s’ha de restituir i en el préstec simple, la cosa que es cedeix és una cosa no fungible. Una cosa fungible és quan es poden substituir uns pels altres. Quan la cosa és fungible, no s’ha de restituir la mateixa cosa sinó un tant. El préstec de cosa fungible típic és el de diner, i no s’ha de tornar el mateix diner sinó la mateixa quantitat de diner que es va prestar. El préstec és un contracte real, i no es perfecciona fins que no es lliura la cosa que es presta, la qual cosa no impedeix que no es pugui pactar un préstec amb caràcter obligacional (només neixi l’obligació de lliurar la cosa) i en la llei de crèdit al consum específicament es preveu que el préstec que implica el crèdit al consum pot ser de tipus obligacional. 2. El contracte de comodat
 Cosa no fungible i a més té caràcter essencialment gratuït. Art 1741 CC. Si hi ha preu deixa de ser comodat. La cessió d’ús a canvi de preu seria un arrendament. Sent no fungible la cosa pot ser moble o immoble i ha de ser una cosa que no es consumeixi amb l’ús (si es consumeix amb l’ús, com el diner, estaríem en el mutu i no en el comodat). Forma: No està sotmès a cap requisit de forma, però és real i no es perfecciona fins que no es lliura la cosa. Duració: Pel que fa a la duració del contracte (de la cessió de l’ús) art 1750 CC diu que es pot pactar lliurement la duració que es vulgui, i si no es pacta la duració serà la de l’ús per al qual es va prestar; si no s’ha prestat per a un ús concret serà la duració que determini el costum; i en defecte de tot, lliurement el propietari de la cosa en pot demanar la restitució en qualsevol moment. Drets del comodatari: bàsicament té el dret d’usar la cosa, en canvi no té el dret de gaudi (no fa seus els fruits que pugui produir la cosa, només l’ús) i si s’ha especificat l’ús per al qual es cedeix la cosa, el comodatari està obligat només a utilitzar la cosa per aquella finalitat concreta (sinó en determina la seva responsabilitat). Obligacions del comodatari: pagar les despeses ordinàries que van lligades a l’ús; en segon lloc ha de restituir la cosa a la finalització del contracte. Responsabilitat del comodatari: en principi aquest no és responsable pel deteriorament de la cosa que és consubstancial al pas del temps o al mateix ús. Ara bé, si destina la cosa a un ús diferent d’aquell per la qual es va prestar, o la conserva més temps (no la restitueix quan ha finalitzat l’ús del temps pactat o quan li reclama el propietari), aleshores hi ha una “móra Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 109 automàtica” i passa a respondre de qualsevol deteriorament i a la pèrdua de la cosa objecte del comodat, art 1744 CC. Art 1745 CC contempla que el comodat sigui amb taxació, i aquesta és l’assumpció del risc de deteriorament i de pèrdua per part del comodatari. Si es lliura amb taxació això vol dir que el comodatari respon de tot el que li passi a la cosa objecte del comodat. Art 1748 la responsabilitat és a caràcter solidari si són dos comodataris. Causes d’extinció: No hi ha norma expressa que sistematitzi les causes d’extinció però podem deduir que: 1) S’extingeix com a conseqüència del transcurs del termini pel qual es va atorgar o per l’exhauriment de l’ús pel qual es va prestar. 2) Pel fet que el comodant reclami la devolució de la cosa. 3) Per resolució per incompliment si el comodatari utilitza la cosa per un ús diferent al qual es va concedir. 4) Finalment per la mort del comodatari si el préstec es va fer en atenció a la seva persona. 3. El préstec simple Definició: Mutu o préstec simple. És aquell supòsit en el qual l’objecte són diners o una altra cosa fungible i en virtut del contracte el prestatari adquireix la propietat de la cosa prestada amb l’obligació de retornar un tant de la mateixa espècie i qualitat. El CC contempla el préstec com a gratuït (sense pagament d’interessos o contraprestació) però no hi ha obstacle que es pacti un preu i que per tant aquest sigui onerós. Justament per això, pel que fa a la capacitat d’obrar requerida per a ser prestatari trobem el següent: 1) El menor emancipat necessita complement de capacitat (art 211.12 CCCat). 2) Si és un menor que està sota la potestat dels pares o sota tutela, caldrà que els pares o el tutor obtinguin la necessària autorització judicial. Forma: No hi ha cap requisit formal que s’hagi de complir. És un contracte real i es perfecciona amb el lliurament llevat de que es pacti com a obligacional. Obligacions bàsiques: • Són la de la restitució on opera el principi nominalista (s’ha de restituir la mateixa quantitat que es va prestar, sense perjudici que s’hagin pogut pactar clàusules d’estabilització). • Si s’ha pactat, la segona obligació és el pagament d’interessos (contracte es concep com a gratuït però segons l’art 1556 diu que si sense estar pactats es paguen interessos, no se’n pot demanar la restitució (devolució) ni tampoc imputar-los al pagament del capital). Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 112 TEMA 29: EL CONTRACTE DE FIANÇA 1. Concepte
 És una garantia personal. Art 1911 estableix la garantia universal del deutor, que respon amb tots els seus béns presents i futurs, però pot ser que això no sigui suficient. Si considerem insuficient la garantia, podem fer una garantia personal, que és la fiança. És una garantia personal perquè el fiador es converteix en deutor, i per tant el creditor disposarà de dues garanties personals universals: la del deutor i la del fiador. Per tant, “dobla” les possibilitats hipotètiques de cobrar ja que compta amb dos patrimonis als quals perseguir si s’incompleix l’obligació. 2. L'obligació de fiança
 El fiador assumeix davant el creditor l’obligació de pagar el deute si no ho fa el deutor. Per tant, la vinculació és directa entre el creditor i el fiador. Aquest és el model típic, el del CC, però a la pràctica hi ha altres models que s’utilitzen. Aquesta funció de garantia es tradueix en que si el deutor no paga, paga el fiador, i quan paga el fiador el deute queda òbviament extingit, i a més, també queda extingida la relació de fiança. Art 1823 esmenta quines són les possibles fonts de la fiança: pot ser convencional, legal o judicial. • La fiança convencional és aquella que neix d’un acord entre les parts. Cal tenir en compte que (parts són creditor i fiador) l’art 1828 i 1829 hi ha el concepte de donar fiador, és a dir, el deutor es compromet davant el creditor a aportar un fiador. És una obligació del deutor d’aportar un fiador, i un cop l’ha portat el contracte queda perfeccionat entre fiador i creditor. • Fiança legal i judicial. Aquesta menció de l’art 1823 de fiança legal o judicial vol dir que en determinats casos la llei o el jutge poden imposar la constitució d’una fiança. Per exemple, l’usufructuari si no n’està dispensat ha de prestar caució per garantir que restituirà la cosa usufructuada a l’extinció de l’usufruit, aquesta caució és una fiança. Per tant, la llei obliga l’usufructurari a aportar un fiador. El mateix si el jutge té alguna norma que l’autoritza a exigir una fiança. Forma: El contracte de fiança és un contracte no formal i per tant pot ser fins i tot verbal. La fiança pot garantir qualsevol mena d’obligacions sotmeses a termini o fins i tot obligacions futures. Si aquesta és futura la fiança només serà efectiva si aquesta obligació futura arriba a néixer. Es pot garantir qualsevol tipus d’obligació, l’objecte de la prestació és indiferent a efectes de la fiança. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 113 3. Relacions entre les parts intervinents No obstant, de la fiança en podem parlar com a obligació accessòria i sobretot com a obligació subsidiària. 1. Obligació Accessòria. Vol dir que la fiança no pot existir sense una obligació principal, la fiança sola no existeix. A més a més, art 1826 CC diu que el fiador pot obligar-se a menys però no a més que el deutor, aquí també es manifesta aquesta accessorietat. Art 1825 en deduïm que la fiança no és exigible mentre no sigui exigible l’obligació principal. El fiador paga el deute però després en té la devolució, però si paga abans que el deute sigui exigible (és a dir no recorda la característica de l’accessorietat), no podrà reclamar al deutor que li pagui a ell fins que el deute principal no sigui exigit. Aquesta accessorietat es nota en que totes les causes d’extinció de l’obligació principal afecten a la fiança (si s’extingeix l’obligació principal també ho fa la fiança). La prestació en que consisteix la fiança és per remissió a l’obligació principal, és a dir, si en un contracte simplement diem que X persona és fiadora, i no diem més, sabem quina és la prestació per remissió a l’obligació principal (estarà obligat al mateix que el deutor, tot i que es pot pactar que estigui obligat a menys i s’haurà d’especificar, sinó sempre és per remissió a l’obligació principal, sabent que no pot respondre per més que el deutor principal). 2. Obligació subsidiària. La subsidiarietat es manifesta en que el fiador només paga i ha de complir la seva obligació quan el deutor principal no compleix amb la seva obligació. El problema és que l’art 1822 al segon paràgraf diu que el fiador es pot obligar solidàriament, i que així s’apliquen les normes dels articles 1137 i següents. Si s’obliga solidàriament vol dir que desapareix el caràcter d’obligació eventual, vol dir que el creditor es pot adreçar contra el fiador encara que el deutor principal no hagi estat reclamat de pagament. Es pot dirigir contra el fiador sense que s’hagi constatat l’incompliment del principal. Quan al fiador se li reclama, què pot al·legar el fiador? El primer que pot fer es oposar el benefici d’exclusió, això vol dir que pot fer valer que estem davant d’una obligació eventual, fer valer que el fiador només ha de pagar si no compleix el deutor principal. És a dir, el benefici d’exclusió és una excepció de la que disposa el fiador quan es reclamat per a que pagui en la qual indica que el deutor té béns amb els quals pot complir l’obligació, és a dir, el deutor té aquests béns que tu no has perseguit. Art 1831 assenyala excepcions al benefici d’exclusions: • La més obvia és que la fiança sigui solidària. Quan és solidària no es pot aplicar el benefici d’exclusió perquè l’ha assumit de manera solidaria. Si es rebutja aquest Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 114 benefici d’exclusió. • L’últim cas es en concurs i també quan el deutor no pugui estar demandat dins el regne. El fiador també pot invocar quan se li reclama el pagament: art 1853 o Permet que el fiador oposi totes les excepcions objectives, per exemple la prescripció i també les excepcions personals del fiador, o la compensació. o No pot al·legar les excepcions merament personals (si he finançat el meu fill menor d’edat no podré posar com a excepció la minoria d’edat perquè aquesta és merament personal del deutor). Altres instruments del fiador per no haver de pagar: li queda la relevació de la fiança. Art 1843 que enumera un seguit de casos: 1) Que reclamin judicialment al deutor principal. 2) Que aquest estigui amb concurs o insolvència. 3) Quan el deutor s’havia obligat a la relevació de la fiança d’un termini determinat i aquest ha vençut. 4) Quan el deute esdevingui exigible i si no s’ha pactat un termini de duració de la fiança serà al cap de 10 anys. La relevació de la fiança és un mitjà poc efectiu en la mesura que no hi ha manera d’obligar al deutor a que efectivament el relevi. Per això, l’art 1843.2 preveu que el fiador pugui demanar una garantia al deutor per a protegir-lo. Però si el deutor ha necessitat un fiador serà difícil provar aquesta garantia que protegeixi el fiador. Un cop el fiador ha pagat, el fiador no és deutor, sinó que és garant, i per tant té dret a la indemnitat econòmica; l’únic que en surt beneficiat és el deutor, ja que s’ha enriquit a costa del fiador (té un deute menys sense haver pagat). El fiador disposa de dues vies per aquest rescabalament: 1) La via del regrés. Suposa una acció específica de rescabalament. 2) La via de la subrogació. Suposa que el fiador ocupa el mateix lloc del creditor, el crèdit no s’extingeix sinó que passa a ser ocupat pel fiador i s’aprofita de qualsevol altra garantia que pogués tindre el crèdit. Per saber quina d’aquestes dues vies ens convé més, hem de pensar que si el fiador ha patit alguna mena de dany, aquest si que el pot reclamar per via de regrés però no per via de la subrogació. Escollir quina de les vies és una decisió del fiador. 4. La confiança i la subfiança Si els fiadors són diversos i no s’ha pactat una altra cosa, la responsabilitat dels cofiadors en la confiança, és mancomunada. Per això quan el creditor reclama la totalitat del deute a un dels cofiadors, aquest pot imposar el benefici de divisió que consisteix en que com que la responsabilitat és mancomunada només es pot demanar una part del deute i no tot. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 117 jurídiques que estan expressament excloses de la transacció, recollides a l’art 1814: a) No es pot transigir sobre els aliments futurs, més precisament, no es pot transigir sobre el dret d’aliments. La qual cosa no és obstacle a que no es pugui transigir sobre les pensions degudes i impagades. Es pot transigir, per tant, amb la manera com complir amb el pagament de pensions. b) No es pot transigir sobre l’estat civil de les persones, ja que afecta a qüestions d’ordre públic. No es pot transigir sobre nacionalitat, veïnatge civil que té una persona o sobre els cognoms d’una persona. D’altra banda, es pot transigir sobre els efectes jurídico- privats que deriven de l’estat civil. Es pot transigir sobre la nul·litat o validesa del contracte que ha celebrat una persona de la qual es dubta la capacitat d’obrar; però no es pot transigir sobre la capacitat d’obrar. c) No es pot transigir sobre les qüestions matrimonials, i tampoc sobre les relacions bàsiques del dret de família. No podem transigir sobre si ets fill meu o no, sobre si el matrimoni és vàlid o no. Però sí es pot transigir sobre les conseqüències jurídico- privades patrimonials de les relacions familiars, per exemple, la quantia dels aliments que s’han de passar en tant que fill; o sobre les conseqüències de separació o divorci. d) Tots aquells assumptes en els quals el ministeri fiscal actua en defensa de l’interès públic no poden ser objecte de transacció, per exemple, no es pot transigir sobre si concorre situació de desemparament d’uns menors. e) No es pot transigir sobre la legítima futura. Per tant, no es pot transigir sobre el dret a la legítima, però sí que podem sobre la legítima, és a dir, sobre la quantia, sobre quan es paga, etc. f) Art 1813 diu que les conseqüències penals de qualsevol acte no poden ser transigides. No hi ha problema en transigir sobre la responsabilitat civil que neix de la comissió d’un delicte. Si es transigeix sobre un objecte dels que hem enumerat, la conseqüència és la nul·litat de la transacció. Pel que fa a la forma, el contracte de transacció en sí mateix no està sotmès a cap requisit de forma, tanmateix, aquestes concessions recíproques que es puguin fer les parts sí que poden requerir determinades solemnitats. Per exemple, si hi ha una permuta de béns immobles i es vol inscriure al registre de la propietat, caldrà atorgar-la en escriptura pública. La transacció judicial homologada pel jutge ha de revestir la forma d’interlocutòria. Els efectes que produeix la transacció estan recollits a l’art 1816: “té efecte de cosa jutjada sobre les parts” vol dir que la controvèrsia ha quedat definitivament resolta per les parts i no poden tornar a discutir sobre allò que han transigit. Si s’interposa una demanda que té com a objecte allò que es va transaccionar es pot oposar una objecció dient que no es pot fer aquella Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 118 demanda perquè sobre ella ja es va transigir. Això no vol dir que la transacció tingui la mateixa eficàcia que una sentència, per tant, perquè tingui la mateixa eficàcia que una sentència cal que la transacció judicial sigui homologada pel jutge/ssa, i aleshores té la mateixa eficàcia que una sentència i esdevé un títol executiu, i permet l’execució com si fos un títol judicial. Això no implica que deixi de ser un contracte, ho segueix sent però es converteix amb títol judicial amb força executiva. La ineficàcia de la transacció. Art 1817 ens permet veure que els vicis de la voluntat que permeten anular contractes són aplicables a la transacció, però aquests vicis de la voluntat en alguns casos tenen alguna regulació específica. • Si s’ha volgut transigir sobre aquella controvèrsia, després no es pot venir a dir que no es volia transigir. Tampoc no val dir que es va transigir però que es pensava que el deute era una quantitat i resulta que n’és una més alta. Amb la transacció es tanca el tema que és objecte de la controvèrsia. • Només si la transacció va recolzar en documents falsos, aleshores sí que es podrà impugnar la transacció sobre la base d’aquesta falsedat documental. • El dol apareix específicament pel que fa als documents que no es van tenir en compte en la transacció, per tant, “documents nous”. Si es van ocultar dolosament aquests documents, es podrà impugnar la transacció. En tant que és un contracte, si s’incompleixen els termes de la transacció, és possible des d’un punt de vista teòric, la resolució del contracte. A la pràctica, la resolució implica que aquesta restitució de les prestacions sigui molt complicada ja que aquestes concessions recíproques poden ser de moltes menes diferents i no és possible en moltes d’elles que hi hagi aquesta restitució. 2. El conveni arbitral
 A banda de que les parts puguin acudir a l’autoritat judicial, o es puguin posar d’acord i transigir, també hi ha la possibilitat de que les parts decideixin sotmetre la controvèrsia a arbitratge. Llei 60/2003 d’arbitratge. Definició. Per sotmetre una qüestió a arbitratge cal que hi hagi un conveni arbitral, i conveni és el mateix que contracte. Per tant, el contracte o conveni arbitral és el contracte pel qual les parts d’una controvèrsia decideixen sotmetre-la a arbitratge per tal que quedi definitivament resolt. L’objecte de l’arbitratge és tot allò del qual les parts puguin disposar; tots aquells drets, situacions que siguin disponible no seran objecte de l’arbitratge. La forma. El conveni arbitral ha de constar per escrit i l’habitual és que sigui una clàusula d’un contracte o un contracte dins un altre contracte (més precís, un contracte dins un altre document). L’arbitratge també es pot estipular en testament i pot estar previst en els estatuts d’una comunitat de veïns, en els estatuts d’una persona jurídica, etc. Dret d’Obligacions i Contractes Curs 2018 - 2019 119 En aquest contracte es demana o bé la institució arbitral a la que es sotmeten les parts, o el nombre d’arbits i els seus noms o la manera com es concretarà la seva designació. Un altre aspecte bàsic és que s’ha de determinar si l’arbitratge serà de dret o d’equitat. • Arbitratge de dret. És de dret quan els arbits resolen aplicant l’OJ vigent o l’OJ al qual s’hagin sotmès les parts. • Arbitratge d’equitat. L’arbitratge és d’equitat quan els arbitres resoldran no aplicant la llei, sinó aplicant el seu lleial saber i entendre. Resoldran, per tant, de la manera que ells considerin justa, encara que sigui contraria al dret. Efectes del conveni arbitral. Un efecte positiu i un efecte negatiu. L’efecte negatiu és que si s’ha sotmès a arbitratge, l’assumpte en principi queda exclòs de ser reconegut per l’autoritat judicial. Per a que això realment sigui així, el que ha de fer la part demandada, és oposar una declinatòria (l’interposa el demandat). Si s’entra en el fons de l’assumpte s’accepta la competència judicial i el jutge pot entrar a conèixer l’assumpte, per tant, només s’ha de discutir la declinatòria. Si encara que al·leguem la declinatòria, discutim la pretensió, estem acceptant la competència judicial i no serà objecte d’arbitratge. 3. L'acord de mediació La mediació és un procediment voluntari no jurisdiccional que busca que siguin les parts les que resolguin elles mateixes el conflicte amb l’ajuda del mediador. Llei 2015/2009 de mediació en l’àmbit privat.