¡Descarga Poesía Estellés para la pau y más Exámenes selectividad en PDF de Valenciano solo en Docsity! Llibre de meravelles Vicent Andrés Estellés. València, 1971 (SELECCIÓ DE 10 POEMES) ÍNDEX 1. Un entre tants 2. No escric èglogues 3. Demà serà una cançó 4. Els amants 5. L’estampeta 6. Cant de Vicent 7. Temps 8. Ací 9. Per exemple 10. Assumiràs la veu d’un poble Un entre tants, en un lloc de la Terra. És el meu lloc i és el lloc on els meus treballen, lluiten, esperen i blasmen, fan els seus fills, descabdellen, cabdellen. Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc, tot es baralla, es desfà i es refà. Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma? ¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu. El vell amor, insondable, terrible, i al capdavall els versicles solemnes, aquells fragments que ningú no desxifra d’una manera, diríem, plausible. Hi ha morts que viuen i donen la mà, tenen a punt una frase oportuna i saben dur una vida discreta, sense cridar l’atenció, morts que ningú no sabrà que són morts i van a missa de dotze els diumenges. […] Un entre tants, entre afanyosos i bruts treballs. Un entre tants. Un entre tants, mira l’encesa flor dels amants. Un entre tants. Un entre tants, irat i tendre, bel·ligerant. Un entre tants. Un entre tants, duia el dolcíssim pit tatuat. Un entre tants. Un entre tants, d’obscura lluita, d’afany constant. Un entre tants. Un entre tants com lluiten, moren, amants, amants! «No escric èglogues» Irats e gauzens me'n partray s'ieu ja la vey, l'amor de lonh. JOFRE RUDEL No hi havia a València dos cames com les teues. Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes, amb una teranyina de llàgrimes als ulls. On ets? On són les teues cames tan adorables? Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiars. Creue les nits. Evoque les baranes del riu. Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric. L'espectre de Francisco de la Torre, potser. No hi havia a València dos cames com les teues. Llargament escriuria sobre les teues cames. Com si anasses per l'aigua, entre una aigua invisible, entre una aigua claríssima, venies pel carrer. La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra. I jo t'evoque dreta sobre les teues cames. Carregaven els hòmens els ventruts camions. Venien autobusos de Gandia i Paterna. Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit. Tu venies solemne sobre les teues cames. Oh la solemnitat de la teua carn tendra, del teu cos adorable sobre les llargues cames! Carrer avall, venies entre els solars, els crits, els infants que jugaven en eixir de l'escola, la dona arreplegava la roba del terrat, l'home recomponia lentament un rellotge mentre un amic parlava dels seus anys de presó per coses de la guerra, tu venies solemne, amb més solemnitat que el crepuscle o amb una dignitat que el crepuscle rebia de tu sola. Tota la majestat amada del crepuscle. «Els amants» La carn vol carn AUSIÀS MARCH No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs. «L’estampeta» En aquell temps sentí d’Amor delit quan mon pensar mirà lo temps present. AUSIÀS MARCH Et casares de dol, com de dol vares rebre, al poble, la primera Comunió. De dol sempre, el dol sobre el teu cos en els dies solemnes. Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent que creixia de pressa i sense vitamines, aquelles cames llargues i quasi sense gràcia, aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra que et va fer dona abans de la primera sang. Aquelles cames que tu no sabies com posar, que sense tu semblava que creixien. Trista, trista València, quina amarga postguerra! Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels durament immutables a la porta dels cines, mentre reivindicaven prades de Garcilaso, marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant, vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica, carregaments de sucre que desapareixien de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde, els camions sinistres que duien l'estraperlo. L'home palpava un cos adolescent, mentre ella es menjava un pastís sense participar en allò que al seu cos feroçment succeïa. També, veure pel·lícules, o millor somiar: el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos". El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules! En seguien el curs amb tota atenció mentre les mans anaven palpant els llocs secrets. Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion d'una sal exaltada, de vida i llibertat, de possibilitats lluminoses de viure. "No s'havia apuntat mai a ningun partit. Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa. Una nit, en la guerra, el tragueren de casa i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç. Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..." "No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts". De dol sempre, de dol per a tota la vida. com mamares la llet vares mamar l'idioma, dit siga castament i amb perdó de la taula. Ah, València, València! Podria dir ben bé: Ah. tu, València meua! Perquè evoque la meua València. O evoque la València de tots, de tots els vius i els morts, de tots els valencians? Deixa-ho anar. no et poses solemne. Deixa l'èmfasi. L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes. Més avant escriuràs el teu cant a València. «Temps» Lo temps és tal que tot animal brut. AUSIÀS MARCH Una guitarra amarga, la guitarra profunda, pujava didals d’aigua d’un aljub remotíssim, dies llunyans, amarga guitarra, profunda, el secà de Paterna, nits de cel ample, grills, pouava lentament didals d’aigua amargosa, ressonava la pedra en l’aigua remota, t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies, una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill, la cadira baixeta, el corral, la figuera, dalt del pati ballaven amb farolets encesos, la guitarra profunda, arribaven les ràfegues d’una música nova dita “la carioca”, nits de l’horta, les nits, el camí de Godella, l’Alqueria de Pi, una guitarra amarga, amarga, amarga, amarga, didals d’aigua d’aljub, didals d’aigua profunda, la guitarra profunda, darrere de la murta sonava la guitarra, mossegaven els cucs les fulles de morera, nadàveu en la sèquia de Tormos i després dansàveu damunt l’herba, grotescament dansàveu, batallons de dacsars arribaven al poble amb les fulles verdíssimes, després aquell diumenge va començar la guerra,i va arribar la guerra plena de camions, pistoles i banderes, el foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt. “Hijo, me alegraré que al recibo de ésta....” Una guitarra amarga, la guitarra profunda, el pare, dret, al carro la nit del bombardeig, el carro trontollava, nit endins, vers la Bíblia, s’ha mort el pare, ha mort Antònia, ha mort Maria, ha mort Antoni, ha mort Joan, ha mort el Saboner, flotaven les minetes enceses dins les tassetes d’oli, saps qui s’ha mort?, les llargues campanes del meu poble que no s’acaben mai que es planyen lentament, una guitarra amarga pouava amargament didals d’aigua d’aljub, un aljub remotíssim, un Parenostre per..., una guitarra amarga, una guitarra profunda, s’ha perdut en el pati, estava entre els canyars, la Sèquia de Montcada com una brau argilós, Benifaraig, Carpesa, Poble Nou, Borbotó, Jaume Bru, per l’amor de Déu, no em deixes sol, els corcons rosegaven les fustes de la taula, es morí la figuera del corral de ma casa, ningú no sabrà dir quan o de què es moria, desesperadament, amargament sonava una guitarra oculta, la guitarra profunda, una guitarra amarga, amarga i profundíssima, i poua didals d’aigua d’un aljub remotíssim. «Per exemple» Entre aquests dos estats és tot lo poble e jo confés ésser d’aquest nombre. AUSIÀS MARCH Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, com no ho foren abans els tres anys de la guerra, per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, per als mateixos homes que varen fer la guerra. La postguerra era sorda, era amarga i feroç. No demanava còleres, demanava cauteles, i demanava pa, medicines, amor. Anys de cauteles, de precaucions i tactes, de pactes clandestins, conformitats cruels. Ens digueren, un dia: la guerra s’ha acabat. I botàrem els marges i arrencàrem les canyes i ballàrem alegres damunt tota la vida. Acabada la guerra, fou allò la postguerra. S’apagaren els riures estellats en els llavis. I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles. Un bult d’amor creixia, tenaç a l’entrecuix. Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor; brutalment s’imposava sobre fam i cauteles. I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat. Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa que vàrem perpetrar, innocents i cruels, plens ja de cap a peus d’obscenitat i de fang. Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra.... I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. I després palpar-nos feroçment, brutalment, arribàvem a casa i dúiem les mans buides, i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, i ara sentim l’espant que llavors no sentíem i plorem per aquella puresa que no fou, per aquella puresa que mai no hem pogut viure que no hem pogut tastar en cap de banda, mai. «Assumiràs la veu d'un poble» Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula