Dossier llengua catalana, Ejercicios de Idioma Catalán. Universitat de València (UV)
maria_pons27
maria_pons27

Dossier llengua catalana, Ejercicios de Idioma Catalán. Universitat de València (UV)

208 páginas
6Número de visitas
Descripción
Asignatura: Llengua Catalana, Profesor: Abelard Saragossà, Carrera: Filologia Catalana, Universidad: UV
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 208
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 208 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 208 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 208 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 208 páginas totales
Descarga el documento
Microsoft Word - Prog. llengua catalana.docx

1.1-1

Professor: Abelard Saragossà Guia Docent

35661 Llengua catalana

RESUM

Es tracta d’una assignatura genèrica, inclosa en el mòdul de formació bàsica dels graus filològics.

Aquesta assignatura aprofundeix en la capacitat dels estudiants de produir textos formals orals i escrits i en el coneixement de la normativa gramatical de la llengua catalana. Seguint el marc comú europeu de referència, en aquesta assignatura es demanarà que l’estudiant demostre haver assolit un nivell mínim de B2.

A més del Grau en Filologia Catalana, aquesta assignatura forma part dels següents graus: Grau en Estudis Anglesos, Grau en Estudis Hispànics: Llengua Espanyola i les seues Literatures, Grau en Filologia Clàssica i Grau en Llengües Modernes i les seues Literatures.

Aquesta assignatura, juntament amb Literatura catalana (35793), permetrà l’accés dels estudiants al Minor en Filologia Catalana.

Els objectius bàsics de l’assignatura són:

Desenvolupar la competència lingüística dels aprenents i la seua capacitat de produir textos formals orals i escrits

Conscienciar els estudiants de la importància de la llengua estàndard

• Relacionar el català amb les altres llengües romàniques i no romàniques que coneixen els estudiants

Desenvolupar les estratègies dels aprenents per a resoldre problemes gramaticals i discursius de manera autònoma.

CONEIXEMENTS PREVIS

En aquesta assignatura es pressuposa que l'estudiant parteix d'un nivell B1 i que té un domini suficient de la normativa de la llengua catalana.

COMPETÈNCIES

- Que els estudiants hagen demostrat posseir i comprendre coneixements en una àrea d'estudi que parteix de la base de l'educació secundària general, i se sol trobar a un nivell que, si bé descansa en llibres de text avançats, inclou també alguns aspectes que impliquen coneixements procedents de l'avantguarda del seu camp d'estudi.

1.1-2

- Que els estudiants tinguen la capacitat d'aplegar i interpretar dades rellevants (normalment dins de la seua àrea d'estudi) per emetre judicis que incloguen una reflexió sobre temes rellevants d'índole social, científica o ètica.

- Demostrar un compromís ètic en l'àmbit dels estudis anglesos, centrant-se en aspectes tals com la igualtat de gèneres, la igualtat d'oportunitats, els valors de la cultura de la pau i els valors democràtics i els problemes mediambientals i de sostenibilitat així com el coneixement i l'apreciació de la diversitat lingüística i la multiculturalidad.

- Treballar en equip en entorns relacionats amb la filologia anglesa i desenvolupar relacions interpersonales.

- Treballar i aprendre de manera autònoma i planificar i gestionar el temps de treball.

- Conèixer la gramàtica i desenvolupar les competències comunicatives en llengua catalana.

- Comparar i analitzar constituents de la llengua pròpia amb els d'altres llengües.

RESULTATS DE L'APRENENTATGE

Valorar y entender la aplicación de diferentes normas traductológicas en función de los diferentes contextos socio-culturales.

• Distinguir y usar de manera apropiada las diferentes técnicas de traducción.

Valorar a los efectos de la praxis traductológica y la mediación interlingüística las diferencias entre sistema y uso de las lenguas.

Tomar decisiones y valorarlas de manera crítica en las labores de traducción o mediación comunicativa.

Dominio de los medios auxiliares más relevantes en función del tipo de textos traducidos, entre los que cuentan especialmente los relacionados con nuevas tecnologías de la información y la comunicación y los relacionados con la documentación y el uso o elaboración de bases lexicográficas y terminológicas.

Conocimiento y valoración de diferencias intercilturales referidas a los ámbitos temáticos objeto de traducción.

Argumentar adequadament sobre aspectes que poden ser objecte de reflexió, polèmica o controvèrsia.

1.1-3

DESCRIPCIÓ DE CONTINGUTS

1. Introducció a la llengua catalana

1.1. El català com a llenua romànica.

1.2. Unitat i diversitat de la llengua: la variació lingüística.

1.3. Situació social i normativització. La interferència.

1.4. Documentació i recursos gramaticals.

2. La construcció del text.

2.1. Les propietats del text.

2.2. L'adequació al registre. Les marques de formalitat. La modalització. La impersonalitat.

2.3. La coherència.

2.4. La cohesió. La referència. La connexió. La puntuació.

3. La construcció de l'oració.

3.1. Categories gramaticals i sintagmàtiques.

3.2. Especificadors i dixi: determinants, quantificadors i termes de polaritat negativa.

3.3. Els pronoms.

3.4. La composició oracional i l'estil cohesionat.

3.4.1. Els relatius.

3.4.2. Les preposicions, les conjuncions i altres connectors.

3.4.3. Tipus d'oracions.

3.5. Les perífrasis verbals.

4. La forma dels mots.

4.1. Morfologia nominal.

4.2. Morfologia verbal.

4.3. Derivació i composició.

5. Dels sons a l'escriptura.

1.1-4

5.1. El sistema vocàlic.

5.2. El sistema consonàntic.

5.3. La síl·laba: apostrofació, accentuació i dièresi.

VOLUM DE TREBALL

ACTIVITAT Hores % Presencial

Classes de teoria 30,00 100

Pràctiques en aula 30,00 100

Elaboració de treballs en grup 5,00 0

Elaboració de treballs individuals 25,00 0

Estudi i treball autònom 25,00 0

Preparació de classes de teoria 20,00 0

Preparació de classes pràctiques i de problemes 15,00 0

TOTAL 150,00

METODOLOGIA DOCENT

Els continguts de l’assignatura s’introdueixen partint dels coneixements previs de l’aprenent, que haurà de participar de forma activa en el desenvolupament de l’aprenentatge. Per aquest motiu, els estudiants faran una prova (o fitxa) inicial de nivell.

Pel que fa a les hores presencials, el desenvolupament de l’assignatura s’estructura en tres sessions teoricopràctiques setmanals en l’aula, per a les quals els professors posaran a disposició dels estudiants un dossier de treball. A més, dins les sessions pràctiques es precisaran tots els aspectes concrets sobre la presentació i correcció de les pràctiques de producció escrita, dels exercicis de normativa i de la preparació de la prova oral, i es resoldran tots els dubtes dels alumnes sobre la prova escrita i la resta de l’avaluació.

Les activitats pràctiques seran:

a) l’avaluació del coneixement i assimilació generals d’un estudi (proposat com a lectura de curs) relacionat amb la majoria o tots els apartats del tema 1; aquesta avaluació es podrà realitzar (segons precisarà el professor) a través d’un resum escrit presentat com a treball, o en forma de preguntes particulars (de precisió

1.1-5

mitjana) dins la prova oral i/o escrita. Aquesta part de les activitats pràctiques tindrà una avaluació d’un terç sobre les activitats pràctiques).

b) la producció, de manera individual, d’un o dos textos escrits (on es tindrà en compte la teoria del tema 2); qualificació: un terç sobre les activitats pràctiques.

c) i la realització del dossier d’exercicis de normativa relacionats amb els temes 3, 4 i 5. Cadascun dels exercicis hauran de lliurar-se el dia que el professor especificarà, durant les sessions del curs. La qualificació obtinguda en els exercicis presentats durant el curs podrà mantenir-se fins a la 2ª convocatòria, si s’escau, però per a aquesta no s’acceptarà en cap cas la presentació de nous exercicis; qualificació: un terç sobre les activitats pràctiques.

d) La lectura d’una obra o obres (mínim 1, màxim 3) d’assaig, recerca o creació literària en llengua catalana, indicades pel professor o triades per l’alumne entre una llista d’opcions proposades. La comprensió, assimilació i el coneixement general d’aquesta lectura o lectures seran avaluats de forma oral.

En les sessions de pràctica el professor especificarà l’estudi sobre el tema 1 (un text general o a triar d’un llistat d’obres), les dates de lliurament de cada text escrit, així com les característiques concretes d’aquests (extensió, format, tipus de lletra, interlineat, etc.). El text o textos del punt b) seran de tipus expositivoargumentiu.

Pel que fa a les competències lingüístiques orals en llengua catalana, es considera que han de tenir ja un nivell B1 en iniciar-se els cursos universitaris (per al perfil d’estudiant habitual), i que el seguiment profitós de l’assignatura (tant a través de les pràctiques escrites i les lectures, com de les pràctiques orals limitades desenvolupades a classe) hauria de ser suficient per a superar les proves orals finals. Si el professor, o el mateix estudiant implicat, identifica un dèficit d’expressió oral superior a al perfil mitjà d’entrada, serà necessari per a l’estudiant suplir aquest dèficit mitjançant unes pràctiques orals suplementàries a través dels cursos oferts per la Universitat o en altres centres. Els estudiants que, anteriorment als estudis de grau, no hagen cursat estudis complets de llengua catalana en els cicles primaris i secundaris, hauran de fer-ho constar al professor, que podrà indicar la possibilitat que siguen emmarcats en un grup amb necessitats específiques.

El professor també informarà en les sessions de pràctica sobre la preparació de l’exposició oral final, criteris d’avaluació i sobre el calendari per a la realització d’aquest examen oral.

Com a norma general, en la producció de textos orals i escrits es tindrà en compte el desenvolupament del compromís ètic de l’estudiant, sobretot pel que fa al coneixement i l’apreciació de la diversitat lingüística i la multiculturalitat.

Pel que fa a les hores no presencials, els estudiants les dedicaran a:

1.1-6

a) l’estudi i preparació de les classes teoricopràctiques,

b) la preparació i realització de treballs pràctics,

c) la preparació i realització de l’exposició oral final,

d) la preparació i realització de la prova escrita final.

Els professors i els estudiants poden fer servir l’Aula Virtual i el correu electrònic com a mitjà per a comunicar canvis, detalls sobres les pràctiques, etc. No obstant això, les qüestions o els dubtes de caràcter individual o específic es tractaran en les tutories, presencials o virtuals.

L’assistència a les classes podrà ser controlada pel professor. La falta d’assistència a les classes no excusa de la realització de cap de les activitats programades com a obligatòries ni del compliment de tots els requisits que les acompanyen (terminis, característiques, avaluacions parcials, etc.).

AVALUACIÓ

L’avaluació de l’aprenentatge de l’estudiant es durà a terme a partir de dos elements:

a) Els treballs pràctics (avaluació de l’estudi sobre el tema 1, treball sobre el tema 2 i dossier d’exercicis) realitzats durant el desenvolupament de l’assignatura. Aquesta part constituirà el 30% de la nota, repartida proporcionalment entre les tres parts.

En aquesta part es valorarà el respecte dels terminis de realització i lliurament, les normes de presentació i la participació en les sessions de pràctica en què aquests seran supervisats i comentats.

Atés que l’assistència a les assignatures del Grau es considera obligatòria, totes les pràctiques (tret que el professor ho precise explícitament) hauran de ser presentades i lliurades en mà a classe el dia que el professor especificarà (si s’escau, el mateix dia lectiu anterior) durant el curs, i únicament per part de cada estudiant autor de la pràctica. Qualsevol pràctica que es deixe a la bústia del professor o que se li faça arribar per qualsevol altre mitjà (fora que s’indique en cas contrari) pot ser rebutjada automàticament.

b) Una prova final que avaluarà els coneixements teòrics i pràctics, així com l’adquisició de les competències generals i específiques. Aquesta part constituirà el 70% de la nota. Aquesta prova consta d’un examen final escrit i un examen oral.

- L’examen oral final comprendrà dos vessants: el control de lectures i la prova de competència

lingüística oral. Les proves orals poden ser enregistrades, i hi poden participar alhora altres professors de la matèria, a part del titular de cada grup.

1.1-7

El control de lectures es farà sobre una obra o obres (mínim 1, màxim 3) d’assaig, recerca o creació literària en llengua catalana, indicades pel professor o triades per l’alumne entre una llista d’opcions proposades. L’avaluació d’aquestes lectures dins la prova oral, que tindrà la puntuació màxima d’un punt (10% de la nota total), inclourà qüestions referides tant a la correcta comprensió i interpretació del

llenguatge (lèxic i fraseologia, construccions i expressions idiomàtiques) com als diferents capítols, apartats o epígrafs de les obres, respecte dels quals caldrà especificar els principals continguts, amb un grau de precisió mitjà-alt, i en relació amb les preguntes proposades sempre pel professor.

La prova de competència lingüística oral, que tindrà la qualificació de apte / no apte i serà eliminatòria, consistirà, com a mínim, en l’avaluació de la pronúncia genuïna (estàndard), la competència morfològica i sintàctica bàsiques i normatives i la fluïdesa suficient en llengua catalana, a través de l’exposició de l’estudiant i de les respostes a preguntes diverses plantejades pel professor (que poden incloure lectura en veu alta i comprensió adequada de fragments, mots i expressions locutives i fraseològiques).

L’estudi sobre el tema 1 podrà avaluar-se també oralment, però la seua puntuació (1 punt) serà independent de la de les lectures i de la prova de competència oral final.

- La prova escrita final inclourà: qüestions teoricopràctiques vinculades amb el coneixement de la normativa gramatical de la llengua catalana i amb la capacitat d’analitzar constituents de la llengua catalana i de comparar-los amb els d’altres llengües (40% de la nota final),

un exercici de producció escrita en què, a més de la correcció normativa, es valorarà la capacitat de comunicar-se per escrit en un registre formal i una varietat estàndard (20% de la nota final). Les incorreccions normatives de tota mena descomptaran necessàriament de la nota màxima. L’exercici de producció escrita pot ser aprofitat igualment per avaluar una de les lectures (a criteri del professor).

Per aprovar l’assignatura caldrà obtenir apte en la prova oral i un mínim d’un 2 en l’apartat teoricopràctic i un mínim de 1 en la producció escrita.

En les dues proves cal demostrar un bon coneixement del registre formal i de la normativa gramatical. Si el conjunt de la prova escrita final conté més de deu errades de normativa, la prova no es considerarà superada, independentment de la nota del contingut.

Resum de l’avaluació:

1.1-8

Activitats pràctiques (30%)

Proves finals:

oral final: Control de lectures (10%) i prova de competència lingüística oral (eliminatòria) escrita final (60%) (eliminatòria)

i. Qüestions

teoricopràctiques (40%)

ii. Producció escrita (20%)

Informació complementària important: Cada professor avaluarà exclusivament, sense excepció, els estudiants assignats al seu grup segons la matriculació determinada per la Secretaria de la Facultat.

S’insta, per tant, els estudiants que necessiten un canvi de grup, a gestionar-lo directament amb la Secretaria de la Facultat de Filologia, dins els terminis reglamentaris i amb tota la justificació i documentació necessària. Aquesta avaluació segons la matrícula és compatible amb l’assistència a classe i el seguiment de la matèria en altres grups, sempre que els exercicis i pràctiques siguen lliurats i avaluats invariablement pel professor del grup a què l’estudiant està assignat oficialment, i dins els terminis marcats.

REFERÈNCIES

Bàsiques

- Bibiloni, Gabriel (1997): Llengua estàndard i variació lingüística. València: 3 i 4.

Conca, M.; Costa, A.; Cuenca, M. J. i G. Lluch (1998): Text i gramàtica. Teoria i pràctica de la competència discursiva. Barcelona: Teide.

Cuenca, Maria Josep i Manuel Pérez Saldanya (red.): Guia d'usos lingüístics. Aspectes gramaticals. València: IIFV.

Lacreu, Josep (1992): Manual de l'estàndard oral. València: Universitat de València.

Pérez Saldanya, Manuel; Sifre, Manuel i Júlia Todolí (2003): Morfologia catalana. Barcelona: Ediuoc.

Complementàries

- Badia, J.; N. Brugarolas; R. Torné i X. Fargas (1998): El llibre de la llengua catalana per a escriure correctament el català. Barcelona: Castellnou.

Cabré, M. T. i G. Rigau (1986): Lexicologia i semàntica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

1.1-9

Camps, A. et al. (1990): Text i ensenyament. Barcelona: Barcanova.

Castellà, J. M. (1993): De la frase al text. Barcelona: Empúries.

Prieto, P. (2003): Fonètica i fonologia catalanes. Barcelona: Ediuoc.

Ramos, J. R. (1992): Introducció a la sintaxi. L'oració simple, València: Tàndem.

Solà, J. (dir.) (2002): Gramàtica del català contemporani. 3 vol. Barcelona: Empúries.

1.1-10

Índex:

1. La lingüística i les seues parts 2. Fonètica 3. Ortografia 4. Morfologia o flexió 5. Formació de paraules 6. Sintaxi. Formació de l’oració

Durant la primera setmana, el professor farà les dos classes, que seran teòriques. A partir de la segona setmana, el professor farà teoria en la primera classe (dimarts) i la segona (divendres) serà pràctica. Consistirà en el procés següent: cada alumne haurà d’analitzar com tracta un manual de l’ensenyament mitjà una part de la matèria donada; i haurà d’exposar el resultat en classe, el qual serà debatut. L’exposició durarà entre 5 minuts i 10. Al final de cada tema, teniu descrita la pràctica (que pot tindre diverses possibilitats). En §6, estan aplegades totes les possibilitats de treball. Convé que cada alumne ho mire i que, en la segona classe (divendres), diga quina possibilitat ha triat. Cada possibilitat de treball la pot triar més d’un alumne. Condició: estudiar un manual diferent. En conseqüència, cada alumne dirà quina possibilitat tria i quin manual analitza. En §8, estan les possibilitats d’examen que hi han.

1.2-11

1 Objecte d’estudi de la lingüística 1.1 ¿En què es diferencia una llengua i el codi de circulació?

§1 de Gramàtica valenciana raonada i popular (Saragossà, 2003)

1. Sistemes no lingüístics: dos parts a. La que estudia la forma dels signes. b. La que tracta el valor

2. Parts de la lingüística a. sintaxi b. semàntica (o lexicologia) c. morfologia (o flexió) d. retòrica (o discurs) e. formació de paraules f. fonètica i grafia

1.2 Parts de la teoria lingüística. Objecte d’estudi; conceptes 1. Parts de la teoria lingüística en la concepció històrica: enumeració, definició

i nocions bàsiques de cada part a. Sintaxi: els térmens centrals són categoria, funció i oració.

i. Categories: són les unitats de la sintaxi. N’hi han quatre: nom (representa objectes i, en general, entitats del món), adjectiu (qualitats i quantitats de les entitats), verb (canvis i permanències de les entitats) i preposició (relacions locatives entre les entitats: dins, fora, prop, davant, dalt…). Les categories són reduïbles a una dualitat d’Aristòtil: la «substància» (el nom) i els «accidents de la substància» (les altres categories). Les unitats de la sintaxi expressen de quina manera les persones percebem i interpretem el món. Per tant, la sintaxi està unida al coneiximent humà i a la formació del pensament.

ii. Funcions: conceptes que expliquen com funcionen les categories per a formar construccions; funcionen relacionant-se o unint-se; per això relació i funció són sinònims en la teoria sintàctica.

iii. Primera relació o funció: nucli i modificador. Definició: les propietats sintàctiques del nucli (taula en taula redona) perduren en la construcció; les del modificador (redona en taula redona) desapareixen (resultat: taula redona és una construcció nominal, i no és una construcció adjectival); el contingut semàntic del modificador s’afegix al del nucli i, com a conseqüència, el modifica (en taula redona, no parlem de qualsevol taula, sinó d’una que té la propietat de ser redona). L’efecte final és que el modificador diu alguna cosa del nucli. Així, l’adjectiu expressa la forma de la taula en taules redones; en tres taules, indica la quantitat de taules; en algú corre, el verb diu quina activitat fa la persona de qui parlem (per tant, el subjecte és el nucli del verb). L’efecte que comentem apareix en la definició històrica del subjecte («allò de què parlem») i la predicació («el que diem del subjecte»).

1.2-12

iv. L’oració és el pol oposat de les unitats: la construcció sintàctica màxima. Deformació freqüent: dir que l’oració seria «la unitat de la sintaxi» (tota unitat és indescomponible per definició; però l’oració està formada pel subjecte i per la predicació; i en cada una d’eixes dos parts hi han diversos constituents sintàctics).

v. Per tant, l’objecte d’estudi de la sintaxi està entre les categories (límit inferior) i l’oració (límit superior). En síntesi, la sintaxi estudia la formació de les oracions.

b. Semàntica (o lexicologia): els térmens bàsics són diccionari,paraula,contingut semàntic i camp semàntic.

i. Diccionari: llibre que estudia les paraules d’una llengua, ordenades alfabèticament.

ii. Paraula: unitat de la semàntica, com donen a entendre les entrades dels diccionaris. El conjunt de paraules sol anomenar-se lèxic (no és un concepte nou: una paraula / totes les paraules).

iii. La paraula té les dos propietats definitòries que apareixen implícitament en tota entrada de diccionari: pertany a una categoria sintàctica (taula és un nom; créixer és un verb) i té un valor privatiu (anomenat contingut semàntic), que el diccionari definix.

iv. El contingut semàntic de les paraules a voltes està més o menys solt i a voltes s’estructura en camps semàntics. A la semàntica, li interessa sobretot el lèxic estructurat, és a dir, els camps semàntics. Dos exemples de camps semàntics: les preposicions i els adjectius demostratius.

v. En síntesi, la semàntica estudia el valor de les paraules. c. Morfologia (o flexió, o accidents gramaticals): estudia molt pocs

conceptes. Tots tenen en comú que s’expressen variant el final de les paules que pertanyen a tres categories sintàctiques: nom, adjectiu i verb.

i. Nom: gènere i nombre (i casos, si la llengua en té). ii. Adjectiu: concordança amb el nucli nominal en gènere i en

nombre (taul-es redon-es / molt-es taul-es). iii. Verb: expressió del temps (pense / pensí / pensaré). iv. Verb: concordança amb el subjecte en persona i nombre (jo pens-

e). d. Retòrica: tracta com formem els discursos.

i. Estudia les propietats lingüístiques que ultrapassen l’oració. ii. Per tant, el seu objecte d’estudi està entre l’oració (límit inferior) i

el discurs (límit superior). e. Formació de paraules per derivació i per composició: estudia la formació

de paraules noves en una llengua a partir de paraules de la mateixa llengua.

i. Derivació: una paraula (fang + os = fangós). ii. Composició: més d’una (ull + de + poll = ull de poll).

f. Fonètica: tracta els mitjans auditius que permeten que els pensaments de l’emissor arriben al receptor. Té dos parts.

i. Fonologia: estudia els fonemes de cada llengua. Són sons que permeten expressar les paraules i diferenciar-ne.

ii. Entonació: tracta el contrast en intensitat, agudesa i duració entre els fonemes que diem quan parlem. També té com a unitat el

1.2-13

fonema. Exemples: {pensàrem / pensarem}, {Sabia que vindries / Sabia què volies}

g. Ortografia: representació gràfica de la fonètica d’una llengua. Com a conseqüència de les dos parts de la fonètica, hi han dos classes de signes gràfics:

i. Lletra: en una llengua, signe gràfic que representa un fonema d’eixa llengua.

ii. Signes de puntuació: tenen la missió de representar l’entonació d’una llengua.

h. Les gramàtiques no tracten les parts de la teoria lingüística d’una manera explícita. Manera de deduir-les: per la terminologia usada (si per ací i per allà parlen de sintaxi i de sintàctic, els lectors acaben per deduir que la sintaxi deu ser una de les parts de la teoria lingüística); secundàriament, també es pot deduir per les parts de les gramàtiques (segle XX: fonètica + part central sense nom + derivació i composició).

2. Objecte d’estudi de la morfologia a. És posterior a la sintaxi i a la semàntica perquè per a dir què estudia

usem conceptes sintàctics (nom, adjectiu, verb) i semàntics (paraules de cada una d’eixes tres categories sintàctiques).

3. Unitats de les parts de la lingüística a. Parts de la teoria lingüística que tenen una unitat pròpia:

i. Sintaxi: categoria sintàctica (nom, adjectiu…). ii. Semàntica: paraula.

iii. Fonologia: fonema. b. La morfologia o flexió no té unitat pròpia.

i. Té com a fonament les paraules (distribuïdes per tres categories sintàctiques).

c. Parts sense una unitat: partixen de conceptes de les parts que en tenen: i. Morfologia o flexió: partix de la unitat de la semàntica, paraula.

ii. Retòrica: partix de l’oració. iii. Formació de paraules per derivació i per composició: ja diu el seu

nom que partix de la unitat de semàntica, paraula.Informació sintètica sobre què fa fonamentalment cada part de la lingüística:

1. Sintaxi: explica el funcionament de les categories sintàctiques (nom, adjectiu…) per a formar construccions, procés que culmina en l’oració.

2. Semàntica: tracta el significat o valor de les paraules, que són els membres de les categories sintàctiques.

3. Morfologia: estudia les variacions que es poden produir en la forma d’una paraula, i quins són els factors que causen eixes variacions. Les principals nocions que fan canviar la forma d’un mot són el nombre (que afecta els noms, teuladí / teuladins), el temps (unit al verb, córrec / corria) i la concordança (que incidix sobre l’adjectiu i sobre el verb {cel blau / camis-es blav-es}, {jo córre-c / tu corre-s}).

4. Retòrica: estudia de quina manera vinculem oracions per a formar un discurs. Plou. Per tant, no eixiré.

5. Formació de paraules: analitza com formem paraules noves a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua: {fang+ós = fangós}, {ull+de+poll = ull de poll}. Bàsicament, consistix en crear noms a partir d’adjectius (blancor), adjectius a partir de noms (fangós), etc.

1.3-14

6. Fonètica: explica l’expressió de l’ús d’una llengua amb fonemes.

1.3 Tema 1. Part pràctica: aplicació a l’estudi d’un manual 1. Primera possibilitat: ¿Diferencia la comunicació lingüística dels altres

sistemes de comunicació? ¿Ho tracta? Si no ho tracta: efectes negatius. a. ¿Diu quantes parts té la lingüística, com es definix cada una, quins són els conceptes bàsics de cada una i com es definixen? ¿Ho tracta? Si no ho tracta, ¿quines són els efectes negatius?

2. Segona possibilitat: ¿Com tracta la sintaxi i la semàntica (que són les parts fonamentals de la lingüística)?

2.1-15

2 Fonètica §1.6.3 i §5 de Gramàtica valenciana raonada i popular (Saragossà, 2003)

2.1 Fonètica, fonema, fonologia i entonació. Ortografia 1. ¿Es tracten els temes següents en els manuals escolars?

a. Explicar quina utilitat té la fonètica en la teoria lingüística. i. ¿És important? Per a la ciència i per a la pedagogia, és

obligatori dir quina és la finalitat o utilitat que té un concepte.

b. Els térmens fonètica i fonologia ¿són sinònims o diferents? i. ¿Quina vinculació hi ha entre l’entonació i la fonètica?

2. Fonètica: és una de les sis parts de la teoria lingüística (sintaxi, semàntica, flexió, retòrica, derivació i composició, i fonètica)

a. Finalitat: transportar amb mitjans sonors el pensament de l’emissor al receptor.

b. Teoria fonètica: estudia els mitjans sonors que aplica el llenguatge i les particularitats de cada llengua.

3. L’objecte d’estudi de la fonètica ¿s’explica d’una manera clara i aplicable? Perspectiva inductiva

a. Quan parlem, es produïx una tira fonètica (Ara, no puc baixar). Primeres propietats:

i. Segmentable: baixar / bai + xar / b+a+i / x+a+r ii. Efecte: és allargable (baixar / baixaré) i acurtable (baixar

/ baixà) b. Unitat de la fonètica: fonema. Dos propietats definitòries:

i. So no segmentable (segment mínim de la tira fonètica). ii. Ha de diferenciar paraules.

iii. {poc ≠ pot}, {poc ≠ puc}, {poc ≠ foc} c. Síntesi: Un fonema és un so no segmentable (b en

b+a+i+x+a+r) que, en una llengua, aprofita per a expressar paraules i diferenciar-ne; és la unitat de la fonètica.

d. Definició de l’AVL: i. fonema m. LING. Unitat fonològica mínima capaç de

produir, en oposició a una altra, un canvi de significat en una paraula. 'Cap' i 'tap' són paraules diferents pel contrast dels seus fonemes inicials. (DAVL)

e. Anàlisi i. Unitat fonològica mínima: redundant

ii. Unitat fonològica: ¿informa a un lector de cultura mitjana (que són els primers destinataris dels diccionaris) què és un fonema? Diria que no. En canvi, so no segmentable sí que fa eixa funció: un fonema és un so; el diccionari no pot explicar què és no segmentable, però un lector reflexiu pot deduir-ho a través de l’exemple posat (b en b+a+i+x+a+r).

iii. No apareix: en una llengua determinada. És indispensable: un so que pot ser un fonema en una llengua pot no ser-ho en una

2.1-16

altra (com ara e i o en una llengua que només tinga i, u i a, com l’àrab; o una es sonora en castellà).

iv. La primera funció dels fonemes és expressar paraules, propietat que no apareix en (d.i). Finalment, la definició capacitat de diferenciar-ne conté quatre paraules; en canvi, «capaç de produir, en oposició a una altra, un canvi de significat en una paraula» en té quinze.

f. Definició del DIEC: i. fonema 1 m. [FL] Unitat mínima de l’estructura sonora d’una

llengua que, sense estar dotada de sentit, produeix, per commutació, un canvi de significat en un mot. (DIEC)

g. Anàlisi i. Principi (unitat mínima): igual.

ii. Substitució de fonètica (o fonologia) per «estructura sonora d’una llengua»).

iii. «Unitat que, sense estar dotada de sentit»: ¿per què hauria de tindre «sentit»? A més, una cosa que no té sentit és absurda.

iv. En compte de dir so que diferencia paraules (quatre paraules), n’usa dotze («unitat que produeix, per commutació, un canvi de significat en un mot»).

4. ¿Quantes parts té la fonètica? (vist sintèticament en §1.2; nou: a.i, b.i-ii) a. Fonologia: com articulem o produïm els fonemes; fonologia

paradigmàtica. i. Com els combinem i com els percebem; fonologia

sintagmàtica (b + e + s = bes). b. Entonació (o prosòdia): contrast entre els fonemes de la tira

fonètica pel que fa a la intensitat, l’agudesa i la duració (cf. les as de se n’anà).

i. ¿Existix el tonema (o prosodema)? ii. Diccionaris tradicionals: no contenen eixos térmens

(DGLC, DCVB). iii. Diccionaris moderns: sí (GDLC, DIEC, DAVL).

c. El fonema és la unitat de les dos parts de la fonètica. 5. ¿Què està supeditat a què: l’ortografia a la fonètica o al revés?

a. Està supeditada l’ortografia. i. Causa: representa gràficament de la fonètica.

b. L’ortografia ¿té parts? i. La fonètica té dos parts (fonologia i entonació).

c. Efecte: hi han dos signes gràfics diferents. i. Representació dels fonemes: lletres.

ii. Representació de l’entonació: signes de puntuació (coma, punt i seguit…; accent; interrogació i exclamació).

d. Part de les gramàtiques divulgatives: posen l’ortografia davant. i. IIFV (2002: Guia d’usos, «Ortografia i pronúncia»).

6. Orde de les parts de la lingüística: depén de la teoria (de la definició dels conceptes de la lingüística)

a. La fonètica és prèvia a l’ortografia. Causa: i. Els fonemes són independents de les lletres.

ii. Les lletres es definixen usant els fonemes. b. Definició de fonema: usa paraula (unitat de la semàntica)

2.2-17

i. Implicació: la fonètica és posterior a la semàntica. c. Lingüística històrica: «etimologia» (paraules aïllades) + sintaxi

(unió de paraules) + «prosòdia» (= fonètica). i. Ara: fonètica + part sense nom (sintaxi, semàntica i

morfologia) (+ formació de paraules per derivació i per composició)

7. Si en l’alfabetització convé canviar l’orde, cal dir la causa a. Alumnes: han d’aprendre a escriure (no a parlar).

i. Ortografia: supeditada a la fonètica (5). b. Efecte: l’escola comença per la fonètica i l’ortografia.

2.2 Síl·laba: vocal i consonants 1. Els conceptes síl·laba, vocal i consonant ¿es definixen d’una manera

clara i aplicable? a. Primer factor entrebancador: violar la condició que s’han de

definir conjuntament. i. No és possible definir la síl·laba prescindint dels

conceptes vocal i consonant. ii. No podem definir vocal i consonant al marge de la

síl·laba. 2. Manera d’introduir la síl·laba. Quan parlem, ¿diem els fonemes en

qualsevol orde? ¿En quin orde els diem? a. La resposta està en la síl·laba. És la construcció fonològica que

unix i trava els fonemes, de manera que els ordena. i. Components: una vocal (i només una) i consonants (que

són opcionals). ii. Tota paraula: una síl·laba o més d’una.

b. Definició de vocal i consonant: i. Vocal: el fonema més perceptible de la síl·laba.

ii. Consonants: perceptibilitat inferior a la de la vocal. Operació: modifiquen la percepció de la vocal

iii. En to / do / bo / so, sentim una o oberta i una modificació suau d’eixa vocal.

c. Eixa concepció ¿és nova? No: Moll (1937: §14), Sanchis (1950: §38 i §39) i el DCVB.

i. No apareix en els gramàtics balears, valencians i catalans posteriors (com ara IIFV 1995, 2002).

ii. Recupera la concepció Saragossà (2003: §5.1.2). iii. Però seguix absent en GNV (2006: §1.2, §1.3, §3.1).

3. Tractament habitual: la síl·laba com a «colp de veu» a. ¿És clara i aplicable?

i. Definició separada de la vocal i de les consonants. ii. Només hi han «colps» o interrupcions quan la consonant

és oclusiva o africada (tocata: to-ca-ta; dotze: dot-tze). iii. En les altres consonants, no parem l’emissió fònica i, per

tant, no hi han «colps de veu» (ací, ona, ala,ara). iv. Resultat: és una definició intuïtiva.

2.3-18

b. Contrast amb la proposta de Moll i de Sanchis (2b): justifica que la vocal destaca, de manera que és com si les consonants feren pinya al voltant de la vocal.

4. ¿Quantes classes de síl·laba hi han? a. La bàsica és consonant + vocal (pa, pi, bo, so) b. Més classes de síl·labes:

i. Només la vocal (a, o, i; a-ra, ho-ra, i-ra). ii. Vocal i consonant (os).

iii. Dos consonants (davant i darrere: nas; davant: gra; darrere: arc)

iv. Tres ({groc / glop}, pont). v. N’hi han poques de quatre (forns) i de cinc (troncs).

5. Dos classes de llengües segons la síl·laba que tenen a. Vocàlica (castellà): predomina molt «C + V».

i. Poques consonants després de la vocal, i només una (a- vis-pa, ca-mi-ón, pa-pel, pe-sar).

b. Consonàntica (valencià): moltes síl·labes acabades en consonant. i. Pràcticament, tota consonant.

ii. Una consonant (cuc), dos (pont) o tres (forns). iii. Més avant, descripció de les possibilitats (§2.7.2).

c. Vessant fonètic important. i. No sol tractar-se en l’ensenyament (tampoc fora).

2.3 ¿Com es caracteritzen les vocals? 1. Els tres factors articulatoris bàsics de les vocals

a. Primer: vibren les cordes vocals (nom: sonoritat). i. És el so més perceptible que fem les persones.

ii. Causa de la gran perceptibilitat de les vocals. b. Segon i tercer factor: modulem la sonoritat amb l’obertura de la

boca i la posició de la llengua. i. Obertura gran (a) i xicoteta (u, i).

ii. Llengua: l’avancem (i) o la fem cap arrere (u). c. Triangle vocàlic: a (la vocal més oberta), i i u (les més tancades;

una anterior i l’altra posterior). i. Fonament de l’estructura que formen les vocals.

ii. Existixen en tota llengua. iii. Poden ser les úniques vocals: l’àrab, el quítxua.

d. ¿Es tracta en l’ensenyament? 2. Llengües amb tres vocals, cinc o set. Propietats articulatòries

a. a: obertura màxima; llengua plana. b. i, u:obertura mínima; llengua: l’avancem(i) o la retrocedim (u). c. Entre la vocal més oberta i les més tancades:

i. una vocal (castellà): a, e, i, o, u ii. dos vocals (valencià): a, è, é, i, ò, ó, u

d. Vocals del valencià i. u: gust, bus, pus, full, ús, nuc, punt, rus, suc

ii. o tancada: gos, poll, boç, tos, dos, molt, bot, rot, pols iii. o oberta: got, moll, bo, cos, do, lloc, mos, prop, tòs iv. a: gat, nas, pas, llaç, cas, mal, calç, plany

2.4-19

v. e tancada: pell, vell, bes, fe, el, set (‘ganes de beure’), déu, meu, rent

vi. e oberta: mel, seu (‘catedral), pèl, deu (10), fel, set (7), gel, ert, vel

vii. i: mil, fi, lli, pi, mixt, ric, sis, fil, vi 3. Les vocals en les llengües romàniques

a. Sistema general: les set vocals descrites b. Francés: l’ha augmentada ({segur / sûr}, {por / peur}). c. Castellà: l’ha reduïda (forte > fuerte, terra > tierra).

4. Importància de les vocals de got i de mel a. Com que les vocals són els fonemes més perceptibles, la

diferència més perceptible amb el castellà és la de got i la de mel. b. Efecte: un valencià no parla bé si no domina les es obertes i les os

obertes. 5. Contrasts i utilitat

a. Anglés: dog és com estar dedol; got: participi de to get i un got d’aigua.

i. Italià porta; francés: verd. ii. Adjectiu numeral set o del nom pèrdua:¿existix en

anglés? ¿Com és la vocal de angry? b. Valencià: útil en l’estudi d’unes altres llengües.

i. A més, és un símbol útil dels valencians. ii. Ajuda a construir i mantindre la cohesió social i la

personalitat com a poble.

2.4 ¿Com articulem les consonants?

2.4.1 Consonants bàsiques: un obstacle, que fa un soroll 1. ¿Quina és l’estructura que formen les consonants? Introducció

a. Consonants: intervenen més factors que en les vocals i. Efecte: són més complicades.

ii. Amb orde i mètode, també són fàcils d’explicar. b. Oposicions: molt habituals en la teoria lingüística.

i. Vocals: sonoritat i grau d’obertura. ii. Consonants: el contrari (no sonoritat i grau de tancament).

c. Concreció: en les consonants bàsiques, formem un obstacle en la boca.

i. Quan l’aire topa amb l’obstacle, fa un soroll. ii. Les consonants amb obstacle i soroll són les bàsiques.

2. Classes d’obstacle: els previsibles a. Grau màxim de tancament: tancar la boca del tot (pa, tu, qui) b. Segon grau: dos parts de la boca s’acosten sense tancar la boca

(fi, so, ix). 3. Concreció dels dos casos descrits (2a-b): consonants oclusives, fricatives

i africades a. Oclusives: acostem dos parts de la boca i la tanquem; l’aire

s’acumula; en obrir-la, explosió. i. Nom: oclusives (de cloure, ‘tancar’)

ii. Poden ser bilabials (pa), dentals (tu) i velars (ca).

2.5-20

iii. Són momentànies (no allargables). b. Fricatives: no arribem a tancar la boca; passant, l’aire xiula; és el

resultat d’un fregament. i. Nom : fricatives (‘que freguen’)

ii. Labiodentals (fi), alveolars (so) i palatals (ix). iii. Són duratives (allargables, ixxx…).

c. Africades: combinació de les anteriors: oclusió + fricció no allargable (si allarguem la consonant, es torna fricativa).

i. Palatals (despatx) i alveolars (tots). d. Aplicacions a la docència

i. Castellanoparlants: han d’aprendre el final africat de ulls, anys, tots, tu pots.

ii. Anglés: manté els dos fonemes: two bats, she cuts.

2.4.2 Consonants secundàries: acostament cap a les vocals 1. Consonants secundàries (s’acosten progressivament a les vocals)

a. Oclusives, fricatives i africades amb sonoritat. i. {to / do}, {pes / bes}, {cas / gas}, {fi / vi}, {tots / dotze}.

b. Consonants sense soroll (són, necessàriament, sonores). i. Nasals (nas) i líquides (licor).

c. Nasals: tanquem la boca i l’aire ix pel nas. i. Bilabial (ham), alveolar (son) i palatal (any).

2. Líquides (l, ll, r, rr); molt prop de les vocals. a. Dos classes

i. Laterals: tanquem el centre de la boca i l’aire ix pels costats. Alveolar: el. Palatal: ell (ací, arribem a tancar el paladar, sense acumulació d’aire).

ii. Vibrants: simple (un moviment, car); múltiple (més d’u, carro).

2.5 Més conceptes: hiat, diftong, al·lòfon i síl·laba tònica

2.5.1 El terme hiat i el concepte diftong 1. El terme hiat

a. Opcionalitat de les consonants: una síl·laba pot no tindre’n. i. Efecte: és possible «vocal + vocal» (fa-e-na, po-ar).

b. Hiat: contacte de vocals. i. És una situació regular (implicada per propietats de la

síl·laba); per tant, no és un concepte. c. S’usa sobretot quan la segona vocal és i o u (veí, peüc).

i. En moltes paraules, l’orde contrari: guiar, dual. 2. Propietats derivades de les descripcions fetes (vocals i consonants)

a. Els fonemes formen una transició entre dos extrems. i. Un cap: la vocal a.

ii. L’altre cap: les consonants p, t i k b. Vocal més vocàlica: la que té més sonoritat (la més oberta, a).

i. A més poca obertura, més acostament cap a les consonants.

2.5-21

c. Vocals més tancades: secundàriament, funcionen com a consonants

i. {veí /mai}, {peücs / peus} d. L’altre extrem: les consonants oclusives sordes (p, t i k).

i. Van acostant-se cap a les vocals (africades, fricatives; oclusives, fricatives i africades sonores, nasals).

e. Consonants líquides (vora les vocals): secundàriament, com a vocals.

i. Prst en xec (‘dit’) ii. Justificació del terme consonants líquides: fluïxen per la

boca com un líquid: com les vocals. 3. El concepte diftong: definició i causa de l’existència

a. Síl·laba en què els fonemes i i u funcionen com a consonants i. Síl·laba en què el fonemes l i r funcionen com a vocal.

b. Motor: l’acostament progressiu entre els fonemes vocàlics i els consonàntics.

i. Efecte: les vocals més tancades (la i i la u) també poden actuar com a consonants: {veí /mai}, {peu /peüc}.

c. Triftong: una vocal va precedida per una i o una u consonàntica, i va seguida per una i o una u consonàntiques.

i. Aguaitar. La interjecció uau de l’anglés. 4. ¿Com sol explicar-se el concepte diftong?

a. Síl·laba: vaguetat; vocal i consonants: no solen definir-se. i. Estudi de les consonants: ¿u veu quina estructura formen?

b. Diftong: apareix una contradicció i. En una síl·laba: només una vocal

ii. Però, en mai, n’hi haurien dos. c. Per a evitar-ho: semivocal.

i. Previ: no definició de vocal ni de consonant. ii. Efecte: no podem definir semivocal.

iii. Si algú ho fa, eixiran definicions que un parlant no podrà aplicar (un exemple: fonema no tan obert com les vocals).

d. Hiat: no és un concepte (1b). i. Si el tractem, abans que el diftong (1).

2.5.2 Els conceptes al·lòfon i síl·laba tònica1. El concepte al·lòfon

a. Fonema articulat d’una manera diferent, habitualment per influència del fonema següent.

i. pren / prenc. b. Com que la diferència fonètica no fa diferenciar paraules, no

estem davant d’un fonema: estem davant d’una variant d’un fonema o al·lòfon.

i. Efecte: usem la mateixa lletra per a representar un fonema i els seus al·lòfons.

c. Parlants: no són conscients dels al·lòfons. Això no genera ni errors ni problemes.

i. Efecte: no cal tractar-ho en l’ensenyament mitjà.

2.6-22

d. Cas dels fonemes i i u: els fonetistes diuen que, quan són vocals (veí, peüc), tenen més obertura que quan funcionen com a consonants (rei, peu).

i. Els parlants no ho percebem. 2. Síl·laba tònica

a. Síl·laba d’una paraula que pronunciem amb més intensitat, més agudesa i més duració (pensàrem / pensarem).

i. Ensenyament mitjà: podem limitar-nos a la intensitat, anomenada sovint força.

ii. Parlants: amb una miqueta de pràctica, saben trobar les síl·labes àtones.

b. ¿Per què moltes llengües en tenen? i. Finalitat: facilitar que el receptor trobe les paraules que li

diu l’emissor ii. Per a interpretar les oracions, el receptor ha de deduir

quines paraules hi han en cada oració i quines relacions sintàctiques les unixen.

c. Hi han llengües que no tenen síl·laba tònica. 3. Les paraules d’una síl·laba ¿com són?

a. No aplicable el contrast general. b. La immensa majoria tenen la intensitat de les tòniques

i. mà, braç, peu, ull, nas… c. Paraules d’ús molt freqüent: intensitat de les àtones

i. Preposicions febles(en, a, de, amb, per). ii. L’article (el).

iii. Tercera persona dels singular del present d’indicatiu del verb ser (és).

iv. Els pronoms febles (vagen davant del verb o vagen darrere): Ho veig / No puc pensar-ho.

2.6 Particularitats de les vocals

2.6.1 La reducció vocàlica 1. Reducció vocàlica en síl·laba àtona

a. Propi del conjunt romànic b. Exemples del valencià:

i. Està recuperant-se. Ara, ja no perd tant de pes com perdia

ii. Si plora com plorava ahir, li dónes la medecina 2. Vocals en síl·laba tònica Vocals en síl·laba àtona

a. i fil i filar b. e tancada pes e tancada pesar, melósc. e oberta mel – – d. a mal a malalt e. o oberta colp – – f. o tancada front o tancada colpejar, afrontarg. u bus u bussejar

3. Actuació del balear i del català oriental a. Català occidental: com el valencià.

2.7-23

b. Català oriental i balear: a, è i é: en síl·laba àtona: ə iii. També en francés i en anglés.

c. Català oriental: també ò i ó a u. i. Francés: igual; anglés: ə en general

2.6.2 Les assimilacions vocàliques i el nom dels numerals 17, 18 i 19 4. valencianes balears catalanes

a. 17 dèssetdessetdisset b. 18 díhuitdevuit divuit c. 19 dèneu denou dinou

2.7 Particularitats en les consonants valencianes

2.7.1 Inventari de les consonants. Diferències internes

bilabials labiodentals dentals alveolars palatals velars

OCLUSIVES pi, bo tot, do cuc, got FRICATIVES fofo, vi sis, zero feix AFRICADES tots, dotze punxa, gent NASALS ham nina any VIBRANTS ara, ric LATERALS el ell

1. Diferències en la pronúncia de les consonants palatals

a. Aquelles paraules que en la llengua escrita tenen ge o gi (o ja/jo/ju), representen una consonant que és africada en valencià i fricativa en el balear i en el català oriental (gent, passejar).

b. En posició intervocàlica i final de paraula després de vocal, la x representa una consonant fricativa en tot l’àmbit lingüístic: baixar, calaix. En posició inicial de paraula i després de consonant, també és fricativa en el català oriental, i africada en l’occidental: xic, panxa.

i. Tanmateix, en molts topònims valencians i alguna paraula solta també és fricativa: Xàtiva, Xeresa, Xeraco, Xàbia, Xaló, Xixona, Xúquer…; xàrcia, xaloc, xeringa, xafogor…

ii. Històricament, han sigut estables. Convé mirar què passa ara. c. La i que s’escriu davant de la x en posició intervocàlica i final de

paraula després de vocal(baixar, calaix) es pronuncia en general en valencià i en català occidental, però no en l’oriental.

d. Antigament, les lletres g i tg (o j i tj) representaven sons diferents, però actualment han confluït en els parlars valencians i en els catalans occidentals. En canvi, els parlars orientals continuen diferenciant-los (la g hi representa actualment una consonant fricativa, mentres que tg és africada). El problema ortogràfic que la tg ens causa als occidentals és molt escàs, ja que porten tg tots els noms que acaben en atge (viatge, homenatge…: n’hi han molts) i en etge (fetge, metge), més algun nom solt.

2.7-24

i. Deducció pràctica: si no esteu segurs que una paraula porta tg, escriviu g.

Ge: en anglés i en italià / en francés (gener / genaio / january / janvier / gener) Igual en la sorda: xulla / cenere / child / cheval / xulla / coche en part del castellà

2.7.2 L’estructura sil·làbica del valencià 1. Aparició d’una consonant en final de síl·laba en valencià. Qualitatiu

a. Oclusives: glop, fet, cuc b. Fricatives: baf, mos, feix c. Africades: tots, vaig d. Nasals: ham, son, any e. Laterals: mel, moll f. Vibrant simple: por, per g. Quantitatiu: ¿quantes paraules? Moltes

2. Dos consonants en final de paraula en valencià a. Qualitatiu: tretze possibilitats:

1. fort, gust, cinc, erm, infern, camp, fosc, alt, pont, Elx, colp, Barx, serp

b. Quantitatiu: ¿quantes paraules? Moltes

2.7.3 La consonant final de tu pots, ulls, anys

2.7.4 La sonoritat en les consonants

consonants oclusives consonants fricatives consonants africades pi/bofi/vipotser/dotzeto/dopassar/posarpunxa/gent cuc/gust eixir –

1. Final de síl·laba: l’oposició «sord/sonor» deixa d’actuar.

a. to / do,o pus / bus, però no tot i *tod. i. Sí en anglés (i en el francés actual).

b. Implicació: absolt és [apsolt]; grafia: del llatí; abdicar; desdir [dezdir]; grafia: prefix compositiu des (desfer).

2. Alteracions en la combinació de consonants a. tot/tots b. ella pot/tu pots c. fort/forts d. any/anys e. ull/ulls

2.9-25

2.7.5 Les consonants de vi i {gent, posar i dotze}

2.8 Consonants: contrast amb el castellà

2.8.1 En l’inventari

2. Contrast entre les consonants del valencià i les del castellà a. Fonemes fricatius que només té el castellà: cien, gente b. Fonemes africats que només té el valencià: gendre, potser, dotze c. Fonemes fricatius que només té el valencià: peix, posar, vi,

2.8.2 En la síl·laba

1. Ciència i pedagogia: molt unides a. Rigor i divulgació: no estan enfrontats, ans al contrari.

i. Capacitat d’una teoria per a simplificar-se i divulgar-se: és garantia de rigor, de coherència interna i d’aplicabilitat a l’objecte d’estudi.

b. Situació contrària: quan la pràctica pedagògica va unida a la violació de la metodologia de la ciència.

i. Pedagogia i vulneració de principis metodològics: incompatibles.

ii. Els alumnes no poden entendre una explicació incoherent. Només la poden memoritzar, creure-se-la.

c. Formació en la metodologia de la ciència: necessitat per al docent.

i. Coherència i pertinència: dos de les bases de la pedagogia

2.8.3 La sonoritat en les consonants

2.9 Particularitats en els diftongs [probablement, no ho donarem]

2.9.1 Els diftongs decreixents en u: una especificitat valenciana 1. Paraules amb diftongs decreixents en u

a. Noms: bou, dau, nau, neu, niu, ou, pau, peu, pou, roure, sou, veu, viuda…

b. Adjectius: babau, blau, hereu, meu, nou, tou, viu… c. Verbs: caure, plaure, beure, deure, creure, viure, moure, piular,

coure, ploure…

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 208 páginas totales
Descarga el documento