enunciat pac 3, Apuntes de Derecho. Universidad de Murcia (UM)
antogridi
antogridi

enunciat pac 3, Apuntes de Derecho. Universidad de Murcia (UM)

13 páginas
4Número de visitas
Descripción
Asignatura: Derecho, Profesor: Maria Carmen Castillo Moriano, Carrera: Bellas Artes, Universidad: UMU
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 13
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 13 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 13 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 13 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 13 páginas totales
Descarga el documento

Introducció

Al llarg d’aquesta primera prova, hem estat debatent al voltant d’una temàtica d’actualitat com és la malaltia del càncer. Inicialment el nostre interès es centrava en com es conviu amb

aquest condicionant de salut, però al llarg del desenvolupament de la prova hem anat

utilitzant també exemples relatius a la seva gènesi, la seva gestió en àmbits medicosanitaris,

etc.

En qualsevol cas, la utilitat última de tots els exemples, articles, testimonis, etc. era “assajar”,

exemplificar i reflexionar al voltant i des de les diverses perspectives que es poden distingir

dins de la Psicologia Social. Així doncs, podem dir que la primera “lliçó" d’aquesta Unitat

era comprendre que aquesta disciplina científica no és en absolut unitària sinó que sota el seu

paraigües hi conviuen diverses maneres d’entendre, estudiar i intervenir en la realitat

psicosocial. Aquesta heterogeneïtat de mirades sovint dóna lloc i propicia diàlegs,

controvèrsies i fins i tot enfrontaments al voltant d’una varietat considerable de temes.

Per aquesta raó, hem cregut adient proposar-vos que us endinséssiu en el seu estudi

mitjançant el format “debat” que, si s’aprofita, permet elaborar, contraposar, ampliar i

reorientar reflexions i observacions diferents sobre una mateixa temàtica. Així, un cop

haguéssiu passat per aquest procés reflexiu i dialògic, us demanàvem que exposéssiu

breument “Com entenen la vivència del càncer i del seu tractament cadascuna de les

perspectives de la psicologia social (PSP, PSS, PSC)?”

En aquest text utilitzem aquesta pregunta com a horitzó a partir del qual desenvolupar i

exemplificar algunes de les principals característiques de cada perspectiva teòrica que, en

aquest context, hem d’entendre com una mena d’ulleres que ens permeten interpretar (i

constituir) la realitat psicosocial amb unes característiques determinades. Som conscients que

aquest és un document força extens però això és degut a que l’hem volgut aprofitar per a

introduir alguns aspectes que es desenvoluparan amb més detall en la resta de proves

d’avaluació contínua.

“Siempre positivo”: Psicologia Social Psicològica i la prevalença d’allò psicològic.

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

En primer lloc, si pensem en la mateixa idea de “vivència” d’una forma més aviat intuïtiva i

propera al nostre sentit comú, segurament ens estarem posant les ulleres pròpies de la

psicologia social psicològica (PSP). La idea de “vivència” fa referència a una experiència

individual singular de la persona, probablement comprensible per l’Altri però subjectiva,

personal i intransferible, en darrer terme. Com heu vist en els materials de l’assignatura i heu

anat desenvolupant en el debat a l’aula, la PSP assumeix que hi ha una separació essencial

entre individu i societat, de manera que allò social (cultural, polític, econòmic, etc.), entès

com una esfera externa a la persona i independent de la mateixa, intervindria des de fora

d’ella sobre els processos psicològics individuals tot alterant-nos, modulant-los o causant en

ells alguna mena de transformació (sempre assumint, seguint la metàfora de la plastilina que

es detalla el primer mòdul, que els processos psicològics són “allà dins” de l’individu,

esperant a ser “moldejats” per l’esfera social exterior).

Així, les expectatives, els desitjos, les actituds, les preferències, la identitat o l’angoixa, són

concebudes des de la PSP com a entitats psicològiques comunes a totes les persones que

viuen en societat, però que adquireixen una forma “privada” particular segons el context

social com a factor extern modulador. Sota aquesta mirada (PSP), si considerem per exemple el cas de Pablo Ráez (Llanos, 2016), conviure amb el càncer se’ns presenta fonamentalment

com una experiència privada, difícilment comunicable:

“para mí se queda todo eso, porque aunque intente explicarlo realmente es imposible haceros sentir con unas palabras el sufrimiento tan grande que he tenido.”

Tot i aquesta privadesa que atorga a l’experiència personal, la PSP es pot considerar

pertanyent a la psicologia social en tant que accepta que la vivència pot ser parcialment

modificable per estímuls o influències externes, pertanyents a l’àmbit social i cultural, que

són rebuts/des per la persona, a qui es considera el “locus” d’arribada de quelcom que ve de fora:

“Gracias de todo corazón a todas las personas que han estado ahí día tras día mandándome toda su energía y apoyo. De verdad que no me puedo creer que mañana yo vaya a salir de aquí, esto te cambia a más no poder, te hace fuerte, increíblemente fuerte.”

Vinculat amb aquesta concepció de la relació entre allò psicològic i allò social com a esferes

separades en una situació d’influència social de fora cap endins, davant del diagnòstic de

càncer la relació funcionaria també en el sentit invers, és a dir, de dins cap a fora. Així, la

persona seria relativament lliure d’adoptar una postura més aviat positiva i optimista (és a dir,

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

una actitud) amb l’objectiu d’afrontar la vida “allà afora” (el dia a dia, les relacions, el

tractament, etc.) d’una manera pretesament sanadora, reparadora i normalitzadora de la

situació de malaltia. Aquesta postura s’exemplifica en el següent extracte, on Pablo Ráez es

descriu com a guerrer per fer referència a un seguit de predisposicions internes (força,

positivitat, resistència, etc.) i retratar i ressaltar l’esforç individual (el coratge, l’esperit

positiu, no abaixar la guàrdia encara que tingui l’alta mèdica) per sortir endavant:

“Es verdad, siempre fuerte, siempre positivo, nunca te rindas...pero admito que es tremendamente difícil. Aunque mañana me den el alta, no quiere decir que esté recuperado, todavía queda un gran recorrido pero por eso soy un gran guerrero y me esfuerzo al máximo día a día, solo hay que tener coraje.”

Més enllà de la particularitat del cas, resulta interessant observar com l’èmfasi en la

possibilitat del control individual intern de la malaltia apareix també entre les recomanacions

sobre com abordar el càncer que fan institucions tan influents en la disciplina psicològica i

més enllà com ara l’APA (American Psychological Association):

“El tratamiento psicológico puede ayudar a estas mujeres a aprovechar el poder sanador de sus mentes.”

Així doncs, podem observar com aquesta perspectiva es troba força extesa tant a nivells

“experts” com quotidians. En la mateixa clau, en Pau Donés i en Carles Capdevila afirmen

que van prendre la decisió de sortir endavant amb la seva vida normal de cantant i de

periodista, respectivament, de manera “optimista” amb “la voluntat”, la “decisió” i amb

l’expectativa de superar la malaltia des d’aquest ímpetu individual. Així, afirmen

respectivament:

“Pero de forma optimista ha exhortado las ganas que tenia de volver a los escenarios: Después de darle muchas vueltas, llegué a la conclusión de que no iba a dejar que el cangrejo me volviera a apartar de la música. Me daba igual. Pasara lo que pasara, dijeran lo que dijeran, en 2017 Jarabe volvía a los escenarios” “Per cert, he decidit que me’n sortiré. Confesso que per fer el pronòstic he hagut de recórrer a l’optimisme de la voluntat, l’únic que ha comparegut de moment.”

En definitiva, una part important de les formes habituals de parlar sobre el càncer (tant a

nivell divulgatiu com científic i quotidià, i que podríem enquadrar dins de la perspectiva més

psicològica de la psicologia social) assumeix que la relació entre vivència, tractament i

superació implica fonamentalment un individu amb unes característiques psicològiques

pròpies que són influïdes des de fora (per la notícia de la malaltia, per la reacció de l’entorn,

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

pel tractament mèdic, etc.) i que tenen la potencialitat d’influir cap a l’exterior (positivament

o negativa), en una relació de separació i influència mútua.

Tot i que dins de la PSP seria possible també distingir entre diverses perspectives, com ara

aquelles de caire més conductista (“esto te cambia a más no poder, te hace fuerte,

increíblemente fuerte”), cognitivista (“nunca te rindas”) o psicoanalític, la vivència del

càncer i el seu tractament es presenta de forma recorrent com una qüestió real i objectiva

alhora que circumscrita a l’àmbit individual, on els esquemes mentals i les predisposicions

individuals tenen una entitat pròpia i la capacitat d’entendre, preveure i fins i tot incidir en les

possibilitats de caure malalt i recuperar-se, independentment del context sociohistòric del

moment. Per acabar d’il·lustrar aquesta concepció que denominem PSP, veiem com queda

resumida novament en el següent extracte (subratllem els termes i expressions que il·lustren

aquesta concepció d’un subjecte individual amb una vida psicològica interior que rep/és

impactat i s’enfronta a/impacta sobre un món aparentment extern):

“La angustia generalmente continúa incluso después de haber superado el impacto inicial del diagnóstico. A medida que las mujeres comienzan lo que con frecuencia es un largo proceso de tratamiento, pueden enfrentarse a nuevos problemas. Por ejemplo, pueden hallar confusión en sus relaciones personales. Pueden sentirse realmente cansadas todo el tiempo y estar muy preocupadas con respecto a los síntomas, a el tratamiento y a la muerte. Pueden enfrentarse también a la discriminación por parte de su empresa e incluso por parte de las compañías de seguro. Factores como estos contribuyen al estrés crónico, la ansiedad y a la depresión.”

“El codi postal és més important que el codi genètic”: Psicologia Social Sociològica i la rellevància dels factors socials i la interacció.

Malgrat que inicialment la prova es centrava en la vivència i el tractament del càncer, en

alguns dels paràgrafs anteriors (així com en diversos moments del debat a l’aula), han anat

apareixent referències als orígens de la malaltia. Encara des d’una orientació psicològica de

la psicologia social (PSP), no és infreqüent que aquests orígens s’expliquin vinculats a

pràctiques individuals de prevenció, com ara la dieta, l’exercici físic o l’estil de vida. No

obstant això, si dirigim la mirada cap a les causes del càncer, és també molt habitual trobar

explicacions que ens apropen paulatinament a una visió més sociològica de la psicologia

social (PSS).

Des de la PSS, veiem com els condicionants socials comencen a prendre una rellevància

considerable a l’hora d’explicar, per exemple, la incidència diferencial del càncer en sectors

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

específics de la població. Així, és cada cop més habitual sentir expressions com que “el codi

postal és més important per a la nostra salut que el codi genètic” o, per al cas específic del

càncer, un article afirmava que:

“Los ricos tienen más probabilidades de sufrir cáncer de tiroides y de piel, mientras que las personas más pobres son víctimas de cáncer de hígado y del cuello de útero.”

D’aquesta manera, la presència/absència de comportaments preventius i l’experiència en

general es deixen d’entendre com a quelcom estrictament individual; la seva dimensió social

comença a prendre rellevància més enllà de ser considerada com un estímul extern més que

la persona pren o no en consideració. En definitiva, serien components de naturalesa

socioeconòmica definitoris de l’estructura social jeràrquica pròpia d’aquest moment històric

(i no d’un altre) els que se situarien de forma important en la base del desenvolupament i la vivència del càncer. Aquests factors estructurals no dependrien de l’individu sinó que el

constituirien (com a subjecte de classe, en aquest cas), fent-lo més o menys propens a

desenvolupar la malaltia, a que aquesta sigui d’un tipus o altre i a que la seva experiència

prengui un o altre matís. La naturalesa d’aquests determinants sociològics externs pot variar,

no obstant, com s’il·lustra en el següent extracte, el qual menciona l’edat i la pertinença

ètnica (entenem que per raons de desconeixement de l’idioma) com a factors explicatius de la

probabilitat de no comprendre el tractament:

“Entre los pacientes más ancianos y que no fueran de etnia caucásica existían más probabilidades de no comprender el carácter paliativo de la radioterapia. Además, la incomprensión de este tratamiento iba ligada, en el 90 % de los casos, a creencias erróneas en cuanto a la finalidad de la quimioterapia.”

Dues qüestions són rellevants en aquests darrers extractes. En primer lloc, tot i atribuir-se

part de les causes del càncer i del desenvolupament del tractament a determinants sociològics

que desenfoquen l’explicació dels factors individuals i psicològics, aquests darrers continuen

tenint un paper important en l’argument. En definitiva, la vivència d’un tipus o altre de

càncer pot seguir sent personal i, sobretot, les “creences errònies” i la “no comprensió del

caràcter pal·liatiu de la radioteràpia” es presenten com a entitats psicològiques determinades

per aquells factors externs. Ens trobem, doncs, encara en un pla dicotòmic entre interior i

exterior, seguint però una lògica en la qual els determinants sociològics tenen un paper

preponderant que des-responsabilitza l’individu (a diferència de les explicacions pròpies de la

PSP, segons la qual la voluntat, l’actitud i el estils de vida individuals eren factors preponderants).

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

En segon lloc, la consideració, per part d’aquesta mirada més sociològica, de la manca de

comprensió (per part del pacient) de les implicacions d’un tractament, posa damunt de la

taula factors de tipus comunicatiu definitoris del procés de tractament, que s’entén que es

dóna en el marc d’una interacció socialment pautada com és la del metge-pacient. Aquesta

presa en consideració d’elements interaccionals i comunicatius ens remet a les aportacions de

l’interaccionisme simbòlic com a corrent teòrica prototípica de la PSS, que abordaria la

qüestió del càncer des d’una òptica sensiblement diferent a la PSP. El següent extracte pot

resultar útil per argumentar aquesta postura:

Cuando el médico no se explica, o el paciente no entiende…” (...) Estos resultados parecen indicar que los médicos no explican con la suficiente claridad la finalidad de los tratamientos aplicados, puesto que esto no es un hecho aislado (...) Una posible explicación podría ser que, aunque la información presentada fuera precisa, en realidad no fuera fácilmente comprensible para el paciente. Otra posibilidad es que, por muy comprensible y precisa que fuera la información, el paciente siga albergando esperanzas de curar su cáncer y decida ignorar (consciente o inconscientemente) esa dolorosa información, pues no es nada fácil de afrontar y asimilar. Aún así, sea cual sea la razón, que lleva a que muchos pacientes con cáncer terminal tengan unas expectativas tan alejadas de la realidad, todo parece indicar que esto no resulta beneficioso para nadie. El paciente orienta su vida con respecto a las expectativas que tiene de curación.”

Tot i que aquest relat se sustenta encara sobre les premisses de la PSP (s’apel·la a l’esperança,

a les expectatives i a l’inconscient del pacient com a possibles causants del malentès), el

focus de la notícia se situa sobre el procés d’interacció simbòlica entre el metge i el pacient

(rols socialment reconeixibles) i en un escenari social que resulta culturalment familiar

(l’avaluació mèdica i la comunicació d’un diagnòstic). En aquest “escenari”, les expectatives

no són necessàriament atribuïbles a cap individu en concret sinó a la situació social mateixa i

com aquesta ja porta associades tot un seguit de regulacions i significats preestablerts.

És a dir, des d’aquesta òptica ens interessen més aviat les expectatives conductuals de rol

(què ha de fer cadascú), les reaccions socialment esperables (sentiments, emocions, peticions

d’informació, aclariments) i allò que s’espera que el metge digui (un diagnòstic). D’acord

amb aquesta perspectiva, la vivència del càncer (comprendre o no, reaccionar o no i de quina

manera), en aquest cas en relació al diagnòstic i el tractament, es configura en l’interior d’una

situació social que convoca els participants a ocupar unes posicions relacionals concretes. En

aquest marc, comprendre què està passant té a veure amb un procés intersubjectiu en el qual

metge i pacient participen d’un intercanvi de significats en part situat més enllà de cada

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

individu per separat (és a dir, un intercanvi simbòlic pautat pel model d’interacció social

metge-pacient que estan tenint).

Probablement, en aquest context, la terminologia emprada pel metge (en compliment del seu

rol com a expert que s’ha d’expressar amb precisió) pot no ser comprensible pel pacient, el

qual pot no demanar més explicacions per no qüestionar l’autoritat del metge com algú de qui

se suposa que coneix amb la màxima precisió el diagnòstic (en el compliment recíproc del rol

de pacient). En aquest procés simbòlic, el llenguatge que es desplega és fonamental, no

només com a acció comunicativa, sinó (com diria l’interaccionisme simbòlic) com a

constructor de significats compartits, tot entenent que aquests significats van més enllà del

que es diu explícitament en la situació particular, ja que estan arrelats al background cultural

compartit que regula tota interacció. En definitiva, des d’aquesta perspectiva el titular de la

notícia ens duu a un camí sense sortida, doncs no es tractaria de que o bé un no s’expliqui o

l’altre no entengui, sinó que la incomprensió seria una creació conjunta dels dos en el

marc situat de la interacció socialment pautada metge-pacient.

Podíeu trobar aquesta postura prototípica de la PSS i característica de l’interaccionisme

simbòlic en dos materials més. En primer lloc, a l’article de Valencia (2010) sobre el càncer

cervico-uterí, en el qual hi ha un intent explícit de:

“comprender el fenómeno desde los actores, sus significados al respecto de esta enfermedad y las relaciones entre las subjetividades, intersubjetividades y contextos sociales, económicos, políticos y culturales” (p.1)

En aquest article, hi ha un particular interès en les inèrcies sexistes que intervenen en

l’organització social del procés mèdic de tractament, configurant comprensions compartides

i interaccions significades en torn al càncer fortament regulades des de l’eix ideològic del

gènere.

En segon lloc, en el fragment de la pel·lícula “El doctor” (Haines, 1991) s’insinua de manera

inequívoca com la malaltia es viu i es significa de manera diferent segons la perspectiva del metge o del pacient, i està sempre possibilitada per les característiques específiques del

“setting” interaccional institucional (l’hospital). L’exercici que el doctor imposa (en virtut,

precisament, del seu rol d’autoritat, que acaten convenientment els altres metges aprenents)

implica “posar-se en el lloc (posició, rol, etc.) del malalt” no només per entendre com aquest/

a viu subjectivament la malaltia, sinó sobretot per entendre com aquesta vivència s’origina

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

exclusivament en el joc recíproc entre els rols de metge i pacient en un marc situacional

socialment organitzat d’ingrés hospitalari. La vivència, la interacció i el significat estan

sempre organitzats i regulats en torn a una situació social parcialment instituïda, i no en torn

als individus concrets com a subjectes independents que actuen fora de les possibilitats del

marc interaccional institucional.

Fins aquest punt, hem il·lustrat les característiques de la PSP i de la PSS, les quals poden ser

resumides conceptualment de la següent manera que podeu trobar als materials:

“La diferència entre aquestes dues psicologies socials, quant a enfocaments teòrics, és clara. Mentre que en la primera d'aquestes dues orientacions es prenen els fenòmens socials i els individus com a unitat d'anàlisi i s'estudien sobretot la conducta social i l'impacte dels estímuls socials en els processos psicològics, en l'altra orientació es prenen la interacció social i la dimensió social com a unitat d'anàlisi i s'estudien sobretot les característiques de la vida col·lectiva i la seva repercussió en la configuració social de les persones.” (Ibáñez, 2016, p.20).

Resta, no obstant, dir quelcom sobre la psicologia social d’orientació construccionista (PSC).

“La violència de la felicitat”: Psicologia Social Construccionista i el paper del context sociohistòric, les relacions de poder i la ideologia.

Aquesta perspectiva (PSC) és considerada per alguns autors com una “tercera via” que escapa

dels dualismes (individu/societat, dins/fora, etc.) i els determinismes causals de la PSP i la

PSS. Tot i així, també és cert que, com hem vist als materials:

“La psicologia social construccionista reprèn, en bona mesura, les premisses de l’interaccionisme simbòlic (IS), concedeix gran importància a la dimensió subjectiva de la realitat social, als significats i a la consideració de l’activitat de l’individu” (Ibáñez, 2016, p.28)

Malgrat aquesta connexió, la metàfora de la “construcció” que articula i diferencia aquesta

perspectiva ens remet a quelcom més dinàmic, a “l'estudi de la construcció social dels

processos psicològics” (Ibáñez, 2016, p.16) com a fet diferencial respecte a l’èmfasi en els

factors socials o predisposicions individuals que caracteritzen les perspectives vistes més

amunt. Concretament:

"El construccionisme social posa atenció en el fet que la realitat social i tot allò que la compon es construeix literalment mitjançant les pràctiques socials concretes que desenvolupen les persones i els col·lectius en la vida quotidiana. Alhora, la realitat social construïda per aquestes pràctiques reverteix en elles mateixes i defineix el marc de possibilitat."(Ibáñez, 2016, p.30).

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

Arribats a aquest punt i per tal de copsar amb claredat en què centra la mirada la PSC, hem de

“prendre literalment el literalment” de l’extracte anterior. És a dir, una de les característiques

principals i definitòries del socioconstruccionisme és el fet d’entendre que les pràctiques

socials concretes construeixen la realitat psicosocial (i també són constituïdes)

fonamentalment a través de la literalitat, la “lletra” o, millor dit, el llenguatge o el discurs.

En relació al tema de la PAC, aquest enfocament és el que s’introdueix, tot i que amb molts

matisos, en el primer article que us passàvem a l’enunciat: “Ni batallas ni perdedores: los

psicólogos recomiendan no hablar así del cáncer”. No obstant això, probablement els dos

materials proposats que millor il·lustren els principis epistemològics de la PSC són els

articles que en certa mesura “marxen” una mica del tema: “Por qué muchas matronas no

hablan de ‘contracciones’ y las llaman ‘olas’ o ‘ráfagas’” i “El lenguaje positivo como

“sentido común” o el consentimiento del neoliberalismo”.

En el primer cas, es posa de manifest la rellevància que pot tenir la utilització d’un o altre

llenguatge per a referir-se al gest del cos del qual s’ha de seguir “l’expulsió” del bebè. Si la

‘contracció’ contribueix a significar aquesta situació com un encongiment dolorós, la ‘ràfaga’ o la ‘onada’ connotarien una empenta que apropa la dona al final del part. El que assenyala

l’article és que “el llenguatge pot modificar l’expectativa del dolor”, originant experiències

del part molt diferents. El que destaca aquí és que no es tracta d’un relat explicatiu que situa

les causes de la vivència en una suposada psicologia interior de la dona que pareix (PSP), ni

en determinant sociològics o situacionals necessàriament (PSS). Tot i que la mirada de la

PSC emergeix com una prolongació teòrica de l’interaccionisme simbòlic, el que destaca és

com diferents construccions discursives del significat de quelcom (situacions corporals

durant el part, en aquest cas), generen fenòmens psicològics diferenciats (expectatives de

dolor, tranquil·litat, etc.) que no existeixen en si fora d’un marc discursiu de possibilitat.

Mitjançant el discurs, entès com un conjunt culturalment compartit d’usos del llenguatge que

estan socialment organitzats, les persones construïm, negociem i disputem el significat de la

realitat, provocant efectes situats concrets (subjectius, relacionals, morals, ideològics,

normatius, etc.). Així, a través de les pràctiques discursives construïm, mobilitzem, ens

apropiem i transformem reflexivament idees en torn a allò que vivim, sentim, pensem i fem

com si fossin realitats psicològiques i socials reals i independents de les pràctiques que les

produeixen, quan de fet (des de la PSC), aquestes realitats no existeixen en si fora de les

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

formes de tractar-les com a reals (tot i que sí esdevenen objectivades i tangibles en els seus

efectes). Aquest procés discursiu de construcció del significat i els seus efectes es relaten en

un extracte concret d’aquest primer article:

“Muchas matronas ya no hablan de 'contracciones' cuando estas suceden, sino que las llaman 'olas' o ráfagas' (...) Cómo el lenguaje puede modificar la expectativa del dolor: con toda la intención de dar un giro al lenguaje para dar también un giro a la expectativa del dolor de las mujeres, muchas matronas ya no denominan al proceso contracción, como si el músculo se encogiera dolorosamente, sino olas o ráfagas, como si cada una de ellas acercara al bebé un poco más a la orilla, al nacimiento.”

A mesura que ens endinsem en la PSC i el seu interès per el pla discursiu, veiem que una altra

de les seves característiques principals és l’interès per les relacions de poder que circulen,

s’actualitzen i es subverteixen a través de les pràctiques discursives, entenent que les

construccions significatives del món (incloses les “realitats” psicològiques) freqüentment

recolzen (justifiquen, legitimen, naturalitzen, fan acceptable) de forma més o menys directa

o indirecta una visió normativa de l’ordre social. En altres paraules, generalment les formes de construir la realitat tenen un valor ideològic i esdevenen estratègiques, en determinats

contextos, per reproduir i desafiar relacions de privilegi i dominació.

Així doncs, retornant al tema de la PAC, encabiríem dins de la PSC textos com aquest “Los

enfermos no son luchadores” que problematitzen (qüestionen, critiquen, deconstrueixen) la

perspectiva sobre el càncer de la PSP centrada en l’optimisme i en el desenvolupament

d’actituds positives per a enfrontar-se a la malaltia. Més enllà del “poder del llenguatge” per

a comunicar millor (PSS) i de la seva capacitat de modificar expectatives i experiències de

dolor, la mirada construccionista es fixa també en com el fet d’utilitzar determinats discursos

és actuar construint un món d’entre els possibles, amb un seguit de valors inscrits en ell i que

permeten o restringeixen les possibilitats d’acció. És a dir, les pràctiques discursives com pot

ser tota la retòrica del pensament positiu, incorpora, legitima, trasllada, reprodueix, etc.

ideologies com ara el neoliberalisme, una visió del món que, com es diu a l’article esmentat

més amunt “se pasa la vida dividiendo a la sociedad entre ganadores y perdedores” i, en el

cas de les persones malaltes de càncer: “Convirtiéndolo en luchador se está depositando en él toda la responsabilidad para curarse, ocultando que para curarse de una enfermedad nada es más influyente que la inversión pública que se haga en investigación médica y en la calidad del sistema público de salud. Si no fuera suficiente la perversión, cuando la persona fallece porque no se ha curado, que en el lenguaje neoliberal es que no ha luchado lo suficiente, el responsable de perder la batalla es del propio enfermo. De una perversidad monstruosa.”

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

Aquesta perspectiva ens mostra com, a través de metàfores com la del “guerrer” amb la que

començàvem aquest comentari, es vehiculen discursos que ressalten uns valors molt

particulars (com ara la responsabilitat individual, la independència, l’autonomia i

l’emprenedoria) que són propis d’un sistema econòmic i de pensament concret. Així, en

prioritzar els “èxits i fracasos individuals”, la rellevància d’aspectes com la inversió pública

en salut, els condicionants socioeconòmics de cada pacient/emprenedor, els interessos

empresarials o la xarxa de relacions que configura cada situació, passen més desapercebuts o

directament ignorats. En paraules de Valverde (2011):

“Raramente el lenguaje es un instrumento puramente de comunicación. Las palabras no son neutras: sirven para hacer algo en el que las escucha. El lenguaje es la mejor arma del capitalismo neoliberal para allanar el camino e imponer políticas que favorecen la reorganización de los bienes y servicios y, así, se enriquece una minoría mientras se desatiende a la mayoría, a la que sin embargo se convence de que lo que se está llevando a cabo es bueno y necesario (...) Este proceso de convencimiento comienza con el encuadre del debate. El Estado presenta los términos y los límites en los que los temas se pueden pensar y discutir de forma sutil, a través de sus expertos y elites, de la prensa y de los políticos (...) Con el uso del llamado “pensamiento positivo” se está pasando del control externo al control interno de la población en todos los aspectos de la vida: laboral y económico, sanitario, educativo, etc. Vemos cómo la infiltración de los valores neoliberales en los individuos que interiorizan estas normas sociales y pensamientos, les impiden ver la realidad del neoliberalismo (...) La pandemia del “pensamiento positivo”, que se utiliza para intentar convencer de que perder el trabajo es una “gran oportunidad para abrirse nuevos horizontes” o de que el tener cáncer es “un regalo para ver la vida con más optimismo” es, como decía Bourdieu, una “violencia simbólica” en la que un grupo impone significados, ideas y símbolos sobre el resto.”

Així doncs, per finalitzar, la perspectiva socioconstruccionista dóna sentit a alguns altres dels

materials que hem presentat en aquesta PAC, com ara el pensament que Barbara Ehrenreich

exposa en la seva obra “Sonríe o Muere”, o a la visió de l’escriptora Sara Ahmed (2010) qui

argumenta que, si tot aquest entramat de relacions de poder queda invisibilitzat pel discurs

del pensament positiu, podem afirmar que la felicitat és violència.

Referències:

Admin. (n.d.). Diferentes tipos de Cáncer según las clases sociales. Extret el 16 de Març de 2017,

de https://www.tierrapost.net/diferentes-tipos-de-cancer-segun-las-clases-sociales/

Ahmed, S. (2010). The Promise of Happiness. Durham & London: Duke University Press.

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

Arredondo, M. V. (2010). El cáncer cervicouterino, una mirada desde el interaccionismo

simbólico. Poiésis, 10(19). Extret de http://www.funlam.edu.co/revistas/index.php/poiesis/

article/view/108

Bastida, A. (27 d’Octubre de 2016). Por qué muchas matronas no hablan de “contracciones” y las

llaman “olas” o “ráfagas.” Bebés Y Más. Extret de https://www.bebesymas.com/parto/por-

que-muchas-matronas-no-hablan-de-contracciones-y-las-llaman-olas-o-rafagas

Borrell, Carme. (22 d’Octubre de 2015). El codi postal és més important que el codi genètic.

Ara.cat. Extret de http://www.ara.cat/societat/codi-postal-mes-important-

genetic_0_1454254625.html

Cáncer de mama: Cómo puede la mente ayudar al cuerpo. (n.d.). Extret el 16 de Març de 2017, de

http://www.apa.org/centrodeapoyo/cancer-de-mama.aspx

Capdevila, Carles. (30 d’Agost de 2015). Fa de mal dir que tens càncer. Ara.cat. Extret de http://

www.ara.cat/opinio/mal-dir-que-tens-cancer-carles-capdevila_0_1422457760.html

Ehrenreich, B. (2011). Sonríe o muere: La trampa del pensamiento positivo. Madrid: Turner.

Haines, R. (1991). El doctor. Touchstone Pictures. Extret de http://www.filmaffinity.com/es/

film708504.html

Llanos, Héctor. (20 de Setembre de 2016). Un millón de donantes de médula: el reto que Pablo

Ráez plantea en redes sociales. Verne - El Pais. Extret de http://verne.elpais.com/

verne/2016/09/20/articulo/1474380816_339844.html

Pau Donés recae en su cáncer. (2017, February 9). La Vanguardia. Extret de http://

www.lavanguardia.com/musica/20170208/414151590867/pau-dones-cancer.html

Ráez, Pablo. (n.d.). Publicación de Instagram de Pablo Ráez. • 20 de Sep de 2016 a la(s) 12:20

UTC. Extret de https://www.instagram.com/p/BKk9kp2gA3v/

Samper, E. (28 de Juny de 2013). Cuando el médico no se explica o el paciente no entiende...

Extret de http://blogs.elpais.com/la-doctora-shora/2013/06/cuando-el-medico-no-se-explica-

o-el-paciente-no-entiende.html

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

Sánchez, E., & Cantó, Pablo. (3 de Febrer de 2017). Ni batallas ni perdedores: los psicólogos

recomiendan no hablar así del cáncer. Verne - El Pais. Extret de http://verne.elpais.com/

verne/2017/01/28/articulo/1485625747_234674.html

Solis, R. (n.d.). Los enfermos no son luchadores. Extret de http://www.paralelo36andalucia.com/

los-enfermos-no-son-luchadores/

Valverde, C. (n.d.). El lenguaje positivo como “sentido común” o el consentimiento del

neoliberalismo - Piensa en positivo... y sométete - Nodo50. Contrainformación en la Red.

Nodo 50. Extret de http://info.nodo50.org/El-lenguaje-positivo-como-sentido.html

Avaluació continuada COMENTARI PAC 1: Perspectives psicosocials sobre la vivència del càncer i el seu tractament

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 13 páginas totales
Descarga el documento