Espai, personatges i temps, Ejercicios de Filología Catalana. Universitat de València (UV)
joan_molina_galiana
joan_molina_galiana

Espai, personatges i temps, Ejercicios de Filología Catalana. Universitat de València (UV)

4 páginas
7Número de visitas
Descripción
Asignatura: Anàlisi de la Narrativa Catalana, Profesor: Vicent Simbor, Carrera: Filologia Catalana, Universidad: UV
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 4
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 4 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 4 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 4 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 4 páginas totales
Descarga el documento

4. L’anàlisi de la història 4.2. L’espai

Antonio Garrido Domínguez és qui millor explica l’anàlisi de l’espai. L’espai apareix en forma de descripció – bé feta pel narrador, bé feta pel personatge. Seguirem dos autors: Y. Reuter amb Introduccióal’anàlisidelanovel·la i Philippe Hamon amb Introduccióal’anàlisidel descriptiu. La novel·la inclou, a banda del relat, una sèrie de discursos, entre ells la descripció.

L’espai narratiu és, sobretot, una realitat textual, les virtualitats del qual depenen en primer lloc del poder del llenguatge i també de les restant convencions artístiques. Es tracta d’un espai fictici però que tendeix a crear la il·lusió de realitat, encara que en alguns gèneres com el fantàstic o el meravellós renuncien freqüentment a l’espai realista i, fins i tot, versemblant.

Les funcions principals de l’espai, d’acord a les propostes de Garrido Domínguez: - L’espai és el lloc on ocorren els fets de la història. Conté els personatges i és el lloc on succeeixen els esdeveniments. Aquests llocs, si cal, poden, fins i tot, deduir-se pel lector quan no estan indicats. El lector ha de situar els personatges i les accions i li caldrà imaginar un lloc imaginari. L’espai manté relacions privilegiades amb l’acció i amb els personatges. - L’acció: segons el major o menor protagonisme de l’espai, ens podem trobar els espais marc (que tenen com a objectiu fer de suport de l’acció) i els espais estereotipats(que poden exercir una influència determinada sobre la configuració de l’estructura del relat). - Els personatges: l’espai funciona com a metàfora del personatge, en uns moviments literaris més que uns altres. Per exemple: amb el romanticisme, el realisme, el naturalisme, l’espai és fonamental. L’espai reflecteix o justifica l’estat anímic del personatge. [fotocòpia 62: l’espai funciona com una representació de la Mila i transforma el seu estat d’ànim].

Hi ha també l’espai sentit de contingut autobiogràfic, com la novel·la lírica o la confessió. [fotocòpia 63: La novel·la lírica és una novel·la poemàtica, on domina, per tant, la subjectivitat emocional.

Hi ha una gradació en l’objectivació del món. En primer lloc hi ha un espai construït d’acord amb l’espai referencial del món real, amb tots els detalls i la màxima fidelitat (és el model de la novel·la històrica, el realisme i el naturalisme i el realisme compromès, destacant ElJarama). En segon lloc, tenim l’espai versemblant, el cas de la majoria de les novel·les. Tan sols utilitzen l’efecte de referencialitat (no és un espai identificable amb la realitat), que ens presenta els atributs concrets de la realitat que es volen destacar. Finalment trobem els espais de la fantasia o el meravellós. La seua concepció s’aparta de les lleis del món objectiu i responen a lleis pròpies que estableix el narrador.

L’espai en l’acte narratiu, és a dir, relacionat amb el narrador i el narratari. El contrast entre el narrador i el lector és especialment cridaner i significatiu en alguns casos: un narrador tancat a una presó que narra esdeveniments d’un lloc obert. Pel que fa al narratari, caldria distingir si el narrador situa espacialment el narratari o si no el situa i aquest es confon amb l’espai del lector real. A Bearn o la sala de les nines, don Miquel és el narratari explicitat.

En algunes novel·les és important també l’espai del lector (i el temps), des del qual el lector realitza la lectura d’un text de ficció perquè així varia la seua interpretació. La lectura repercuteix decisivament – per analogia o contrast – no sols en el mode de recepció del text sinó en l’èxit o fracàs del procés de lectura.

Garrido proposa unes funcions de l’espai: - Si ens trobem en llocs diversos i nombrosos: com és el cas de la novel·la d’aventures, la picaresca, en els diaris de viatge. O bé, espais reduïts: un únic microespai o molt pocs. - Si són llocsreservats a uns personatges i a altres, llocs comuns i llocs de pas, llocs de seguretat (Calders) enfront dels llocs de perill. És el cas de la novel·la dels camps de concentració: que separa els presoners i els lliures.

L’espai necessàriament ha de ser descrit en la novel·la mitjançant les paraules, el text. La descripció és la denominació convencional que se li dóna al discurs de l’espai: una seqüència organitzada al voltant d’un referent espacial (i no temporal, com en el relat d’esdeveniments) que produeix l’estat d’un objecte, d’un lloc o d’un personatge (en aquest cas s’anomena retrat). Per tant,

la descripció utilitza sobretot enunciat amb ser (en contraposició a l’acció amb fer). Són paràgrafs d’una certa extensió, no ens aturarem en les anotacions descriptives (ja que aquestes es troben en tots els sintagmes), és a dir, a nivell macroestructural.

Hi ha una diferència prou notable entre el relat i la descripció. El relat insisteix en la dimensió temporal i dramàtica, el seu contingut són accions o esdeveniments viscuts com a processos. En canvi, la descripció significa l’estancament del temps a través del realçament de l’espai. De fet, els narrador a mesura que ens acostem a l’època actual, s’esforcen a evitar la paràlisi del relat mentre s’introdueix la descripció. La velocitat minva però no es deté: s’han desenvolupat noves fórmules descriptives més lleugeres i, sobretot, una descripció més íntima dels personatges.

El discurs de la descripció es fonamenta en un joc d’equivalències jerarquitzades entre una denominació i una expansió. Segons Ph. Hamon, el sistema descriptiu consta d’una denominació, l’element descrit o pantònim (que no sempre apareix formulat explícitament) i una expansió o llista de termes coordinats o subordinats. Tota descripció és l’expansió de l’objecte descrit, que pot ser designat per un tema-títol, que remet a referents coneguts o no. Aquest tema-títol pot ser indicat a l’inici del passatge descriptiu, cosa que facilita la comprensió immediata mitjançant el procediment de l’ancoratge de la descripció. També es pot retardar el moment de la designació, cosa que produeix l’efecte d’espera i d’enigma en què el tema-títol en serà la resolució. En aquest cas parlem del procediment de l’afectació de la descripció.

Per exemple: si tenim el tema-títol cuina, la seua expansió serà una taula, cadires, electrodomèstics, etc. i un conjunt de predicats (blanc, lluminós, tallant...). [fotocòpia 66: hi ha una minva de la velocitat del relat però no arriba a aturar-lo perquè no deixa de descriure la màquina i els actes que hi tenen relació].

Les operacions de la descripció Tota descripció realitza diferents operacions que s’agrupen en:

- Operacionsd’aspectualització: s’esmenten les diferents característiques de la realitat que es descriu. Consisteixen en donar les parts o components i indicar les seues grans propietats (forma, colors...). - Operacionsde posada en relació i comparació: es compara la realitat descrita amb una altres objectes o llocs. Es precisa la situació de l’objecte en l’espai, el temps, etc. Mitjançant la comparació es procedeix, per assimilació a uns altres objectes, a fer una descripció.

L’organització El problema de la ralentització del relat: cal tindre en compte que el narrador intenta donar

impressió de moviment en la descripció per tal d’evitar que aparega com una realitat estàtica. Com que els escriptors estan obligats a escriure successivament allò que ha sigut percebut en la simultaneïtat, intenten compensar aquest fet, donant la il·lusió de mobilitat. Aquest objectiu l’aconsegueixen amb la disposició per plans: - El plaespacial: el narrador pot multiplicar les indicacions d’espai, siga verticalment (alt/baix) siga horitzontalment (esquerra/dreta), siga en profunditat (davant/darrere). Així tindrem la impressió de moviment, siga de la mirada de l’observador, anomenada ambulatòria (pot ser reforçada per un trajecte), siga el moviment des de l’objecte mateix que es mou, és a dir, la descripció cinètica). [fotocòpia 64].

18/05/2015 - El pla temporal: el narrador accentua la impressió de moviment per la multiplicació d’adverbis i d’indicadors de temps. Per exemple: primer, després, de seguida, en aquest moment... En resum, es tracta de narrativitzar, és a dir, injectar temps en la descripció.

En segon lloc tenim la gradació en els verbs de percepció. Dóna la impressió que el subjecte es precisa i es fixa (ell va distingir, remarcar, percebre, veure nítidament...).

Finalment, cal analitzar l’animació dels objectes estàtics gràcies a l’ús de verbs reservats a éssers animats. Amb aquests procediments el narrador injecta vida en allò que és inanimat: la màquina reviscolà, llença un crit d’alerta i decidí córrer a tota la velocitat.

Un altre element important és la motivació i la inserció de la descripció. El narrador cada vegada es preocupa més per evitar que el lector haja d’interrompre el relat en els moments

descriptius. Un dels recursos més efectius és traslladar la descripció a un personatge en lloc de fer-la el narrador. Així, l’acció no s’atura. Els personatges són els que veuen, actuen i ens presenten l’espai i els objectes. El realisme i el naturalisme recorren als personatges qualificats o un personatge expert per fer-nos arribar la descripció des del seu punt de vista. Ph. Hamon ha reduït en cinc passes el model arquetípic del model realista i naturalista.

La descripció no sempre l’autor decideix donar-la d’una vegada sinó presentar-la fragmentada: una reconstrucció de l’espai a través de diversos testimonis (Estremida memòria).

Les funcions Hem vist la funció narrativa de l’espai amb Garrido Domínguez: la relació entre l’espai i

l’acció del relat o els seus personatges (Solitud). - La funció mimèsica: la descripció pot produir la il·lusió de realitat, això és, presentar

l’espai però també el temps i els personatges com a reals. Aquesta funció és exacerbada en el cas del realisme i el naturalisme. Però aquesta mimesi varia segons les convencions del gènere.

- La funció mathesica: informació i instrucció. Es desenvolupa en el segle XIX. Les descripcions esdevenen el lloc textual on es difon el saber dels novel·listes, gràcies a les seues investigacions acumulades en els famosos carnets (dossiers).

- La funció estètica: tota descripció significa una presa de posició de l’escriptor en l’ordre estètic. S’inscriu en un determinat moviment literari. La temptativa d’eliminar la descripció o el seu reemplaçament per dibuixos i fotografies, ens porta al surrealisme. En Nadja d’André Breton, s’eliminen les descripcions i se substitueixen per fotografies i dibuixos. [Bearn o la sala de les nines: descripció de l’espai mínima]. En altres corrents se li dóna tanta importància a la descripció que entra en conflicte amb el relat, és el que trobem en el nouveau roman. Redueix extremadament el paper dels personatges i de l’acció. L’elecció mateixa dels objectes descrits pot designar tota una època i un model novel·lístic.

- Una funcióunidaallector: la descripció li dóna ulls al lector i li fa “veure” l’espai on es desenvolupa l’univers del relat, és a dir, el món diegètic. Li facilita el procés de recepció i interpretació del text. Els lectors tenim tendència de localitzar espacialment l’escenari.

4.1. El temps de la història El marc o coordenades temporals on s’encabeix la història narrada. Aquest temps ha variat

amb els gèneres. El temps de la història era llarg i incloïa diverses generacions. Aquest temps tan dilatat de la història que arriba fins al segle XIX, es perd al segle XX amb un canvi triple. Seguirem el llibre de Dario Villanueva Estructura y tiempo reducido en la novela.

- La ucronia o absència de temps: s’obté gràcies a la suspensió del sentit duratiu del temps en la consciència dels personatges. En un lloc molt especial (un sanatori, un camp de concentració) aquests espais van estretament lligats a un temps singular. Ha desaparegut el sentit de duració del temps en la consciència dels personatges. El temps que viuen els personatges és etern i imperceptible. És un temps congelat, sense evolució, circular. [Fotocòpia 60 i 61, K.L Reicht].

- La ruptura de la linealitat cronològica: Marcel Proust inicia aquesta revolució del temps i W. Faulkner va ser qui aportà el canvi més important: es pretén fondre el present i el passat en la consciència del personatge. Els esdeveniments narratius no existeixen com a tals des d’una perspectiva exterior al seus protagonistes o testimonis fins que són assumits posteriorment en un present de consciència, sobretot gràcies al recurs del monòleg interior. És el domini absolut del temps psicològic o subjectiu, diferent de l’objectiu cronològic o extern.

- El temps reduït o reducció temporal: a diferència de la novel·la tradicional, la novel·la contemporània sol centrar la seua història en un període breu, d’alguns pocs dies o fins i tot algunes hores. Dario Villanueva proposa distingir tres classes:

- Temps lineal: breu període de temps que no presenta ruptures en l’ordre temporal (amb analepsis o prolepsis).

- Temps rememoratiu o retrospectiu: el temps primari breu rep una major extensió temporal gràcies al temps segon conformat per les analepsis o retrospeccions. A Bearn o la sala de les nines el temps primari és el temps que tarda don Joan en escriure la carta però el temps segon (la novel·la) és una enorme analepsi.

- Temps simultaneïsta: consisteix en la localització d’un mateix temps en diversos punts de l’espai. (Estremida memòria).

4.3. Els personatges Els personatges són molt més dependents de la història que no des de l’àmbit del relat, per

això Genette no els ha tractat. No existeix una metodologia d’estudi dels personatges. Analitzarem els personatges segons la ideologia, els actes, etc. segons el seu gènere narratiu o novel·lístic. Per exemple: a don Toni el coneixem a partir de la visió de don Joan.

Caracterització dels personatges en el relat. R. Bourneuf i R. Güellet en L’univers de la novel·la (1972) proposen dues formes de caracterització:

- Caracterització directa: - presentar-se ell mateix (el personatge, un narrador autodiegètic, un diari íntim, una novel·la epistolar d’una sola veu, memòries, diàlegs, monòleg interior...) - presentar-se mitjançant un altre personatge (narrador testimoni o homodiegètic, en diàlegs, cartes...). - amb un narrador heterodiegètic - presentació mixta (la més freqüent), és a dir, la presentació per ell mateix, a través dels altres personatges i a través narrador. És el cas de Mme. Bovary.

- Caracteritzacióindirecta: el lector arriba a conèixer un personatge independentment de la presentació directa que se n’haja fet. De vegades, fins i tot a pesar d’aquesta presentació. És el coneixem d’alguns personatges a través de les seues actuacions i parlaments (pensaments, accions...) que ens donen a conèixer la ideologia del personatge però també l’aspecte extern, físic, el medi ambient on viu (camp o ciutat, la casa, el carrer...). Tot això condiciona el personatge. També la família, la classe social, la formació cultural...

Una característica molt generalitzada d’una presentació mitjançant un personatge testimoni (narrador homodiegètic) és que la novel·la sol esdevenir la història d’una fascinació que exerceix el protagonista sobre el testimoni: Sherlock Holmes, Bearn o la sala de les nines.

Quin sistema opera en les novel·les per fer-nos acceptar o rebutjar el que se’ns presenta en el seu món diegètic? Segons V. Jouve a “L’efecte personatge en la novel·la”, el sistema de simpatia s’ajusta a aquests tres elements:

- El codi narratiu: qui té el saber i qui ens el comunica. El lector s’identifica espontàniament amb el narrador, la perspectiva del qual és un lloc de pas obligat. També pot ser una identificació del lector amb el personatge que té sobre el relat el mateix saber sobre la intriga que el lector (focalització interna).

- El codi afectiu: El que importa no és el saber sobre la intriga sinó sobre el personatge. Es basa en: com més coneixem un personatge més afectats ens sentim pel que li ocorre. Per això moltes vegades és suficient fent-nos penetrar en la interioritat d’un personatge per tornar-nos-el simpàtic. Aquest procediment adquireix una eficàcia suplementària quan el personatge pateix un desig de contrarietat.

- El codi cultural: fonamentat en els valors que té el lector com a propis i intervé, de manera eficaç, en dos casos particular:

- quan una obra es troba pròxima a ell. - quan la novel·la depèn d’una categoria poc codificada.

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 4 páginas totales
Descarga el documento