Filosofia Russell, Ejercicios de Filología Catalana. Universitat de València (UV)
annalara-2
annalara-2

Filosofia Russell, Ejercicios de Filología Catalana. Universitat de València (UV)

PDF (491 KB)
18 páginas
3Número de visitas
Descripción
Asignatura: Introduccio a la filosofia del llenguatge, Profesor: jordi valor, Carrera: Filologia Catalana, Universidad: UV
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 18
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 18 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 18 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 18 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 18 páginas totales
Descarga el documento

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

1

TEMA 2. 4. Russell: Proposicions, estructura i proposicions singulars.

Què és una proposició?

(Què és allò que Frege anomenava el ‘pensament’ (o ‘sentit’) expressat per un enunciat)?

1. Proposicions, concepció semàntica i epistèmic-psicològica.

1.1 Concepció semàntica de proposició. Des de la persperctiva de moltes teories del significat, el significat d’un enunciat (en el sentit d’oració declarativa) té dos components:

Proposició o contingut proposicional. Aquella part del significat d’un enunciat que és

susceptible de ser avaluada com a vertadera o falsa i que permet que l’enunciat tinga: a) contingut representacional. La proposició expressada per un enunciat seria

allò que ens permet dir quelcom del món quan fem servir l’enunciat en qüestió.

Si el que diem en emetre un enunciat (la proposició expressada) “representa” correctament com són les coses, llavors el que diem és vertader; en cas contrari,

és fals. Anomenem ‘proposició’ a allò que diem del món.

b) relacions inferencials: La proposició expressada per un enunciat és allò que permet que l’enunciat figure en la construcció d’arguments. En un argument

posem en relació el que diuen uns enunciats (premisses) amb el que diu un altre

(conclusió). Diem: “el que diu la conclusió se segueix del que diuen les premisses”, o “inferim el que diu la conclusió del que diuen les premisses”, o

“si és vertader el que diuen les premisses, ha de ser vertader el que diu la

conclusió”. De nou, anomenem ‘proposició’ a allò que podem avaluar com a

vertader o fals i que associem amb el que diu un enunciat en un context d’ús. Un argument estableix doncs relacions d’inferència entre proposicions.

‘Neva.’, ‘It snows’, ‘Nieva’, etc. ‘Si neva, fa fred. Neva. Per tant, fa fred.’ ‘If it snows, it is cold. It snows. So it is cold.’

 (expressen la proposició)

<Neva>  <Fa fred> vertadera <Neva>

1 &

<Neva> vertadera

 (és vertadera si i sols si neva)  (inferim) <Fa fred> vertadera

(l’argument involucra proposicions i és Vertadera Falsa independent del llenguatge en què s’expresse)

(Qui defensa l’existència de proposicions creu que els enunciats ni tenen valors de

veritat, ni mantenen relacions d’inferència entre si, ni representen el món directament.

Representen el món, mantenen relacions d’inferència entre si i tenen valors de veritat només indirectament,a través de les proposicionsque expressen. Els pensaments

1 Adoptarem la convenció de representar proposicions mitjançant oracions incloses entre parèntesis

angulars: ‘<...>’ per tal de diferenciar oracions de proposicions. Distingim així ‘Neva’ de <Neva>:

<Neva> és la proposició que expressa l’enunciat ‘Neva’.

NOTA: Per a ser exactes, un ús de ‘Neva’ en un context determinat expressaria la proposició: <Neva al

lloc x i temps t>, ja que una proposició ha de ser vertadera o falsa i <Neva> no és ni una cosa ni l’altra.

‘Neva’ és un enunciat díctic que podem fer servir en uns contextos per a expressar una o altra proposició

vertadera (<Neva a l’Everest el 02/01/2010>, <Neva a Sibèria el 02/01/1945>, etc.) i en altres per a

expressar una proposició falsa (<Neva al Caire el 02/08/2008>, <Neva a València el 05/07/2011>, etc.).

L’exemple només pretén presentar la idea de forma senzilla.

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

2

fregeans (els ‘sentits’ que Frege associa amb enunciats) són de fet proposicions: entitats

que associem amb aquells signes lingüístics que anomenem enunciats (o oracions declaratives) i mitjançant les quals els enunciats es relacionen amb un valor de veritat:

vertader/fals (la referència fregeana dels enunciats).

Força il·locucionària. És el tipus d’acte de parla –pregunta, asseveració, ordre, etc.– que efectuem en usar una oració en una ocasió particular. Algunes oracions incorporen

elements el significat dels quals està relacionat amb el tipus d’acte de parla que solem

dur a terme quan fem ús d’elles. Les oracions declaratives s’anomenen sovint enunciats perquè es fan servir convencionalment i habitual per dur a terme la mena d’acte

lingüístic que descrivim com a “enunciat” o, també “asseveració”. Sovint hi ha

marcadors sintàctics que indiquen quina força il·locucionària sol tenir una oració

d’acord amb les regles de la semàntica: l’ordre de les paraules, la presència de signes auxiliars (‘?’, ‘!’), l’ús del subjuntiu/indicatiu en els verbs, etc.

o Oracions que convencionalment duen associada distinta força il·locucionària, poden tenir, no obstant això, el mateix contingut proposicional:

‘Neva.’ (Afirmem la veritat del contingut proposicional.

<Neva> ‘Neva?’ (Preguntem si el contingut proposicional és vertader.) ‘Que neve!’ (Ordenem/desitgem que passe quelcom que faça que

(contingut proposicional) el contingut proposicional esdevinga vertader.)

1.2Concepció epistèmic-psicològica de proposició. Hi ha diferents coses de les quals prediquem la veritat i la falsedat, n’hem vist dues: proposicions i enunciats, però n’hi ha

d’altres. També avaluem com a vertaderes o falses les creences (coses que, a diferència de

proposicions i enunciats, relacionem amb l’activitat mental d’un subjecte particular). Hi ha creences vertaderes i creences falses. Hem dit abans que un enunciat és vertader només de

forma indirecta: és vertader en virtut d’expressar una proposició vertadera. Tampoc prediquem

directament la veritat de les creences, sinó d’allò que és cregut, del “contingut” de la creença.

Diem: “el quecreu Eva és vertader” o “és veritat això quecreus”. Què designen les expressions ‘el que creu Eva’ o ‘això que creus’? Moltes teories de la ment anomenen proposició a allò que

constitueix el contingut avaluable com a vertader o fals d’una creença, a allò que permet que

una creença (igual que un enunciat): (i) tinga contingut representacional (i es relacione, per tant, amb el món, esdevenint V o F); i

(ii) mantinga relacions d’inferència amb altres creences (si crec que p i crec que pq, llavors hauria de creure que q, on p i q han de ser proposicions).

Una creença és vertadera o falsa indirectament, çò és, en virtut d’expressar una proposició.

Igual que distintes emissions d’un o més enunciats poden expressar la mateixa proposició,

distintes creences poden tenir el mateix contingut proposicional:

(a) “Elx és una ciutat” (b) “Elx és una ciutat” (c) “Això és una ciutat” (d) “Elx is a city”

(totes les emissions expressen

la mateixa proposició) (totes les creences tenen el<Elx és una ciutat>Proposició

mateix contingut proposicional)

[A]creença [B]creença [C]creença

A B C

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

3

(a)-(d) són distintes emissions: (a) i (b) del mateix enunciat-tipus del català; (c) és una emissió d’un

enunciat amb una expressió díctica que acompanyem amb un acte ostensiu (assenyalem la ciutat de Elx

en la distància, o en un mapa, etc.); (d) és una emissió d’un enunciat de l’anglés. Podríem representar

també la proposició <Elx és una ciutat> mitjançant <Elx is a city> (proposició  enunciat):

<Elx és una ciutat>  <Elx is a city> però ‘Elx és una ciutat’  ‘Elx is a city’.

Igual que un enunciat no és una proposició, una creença tampoc no és una proposició. Dos o

més individus poden creure el mateix mitjançant creences diferents, com il·lustra l’exemple de

dalt. [A], [B] i [C] són creences diferents, formen part de distintes biografies psicològiques, cadascuna té lloc en la ment d’un individu particular distint. Tanmateix totes elles tenen el

mateix contingut perquè A, B i C creuen el mateix en tenir respectivament les creences [A], [B]

i [C], a saber, que Elx és una ciutat.

Des de la perspectiva de moltes teories actuals de la ment una proposició és el contingut de

certs estats mentals que anomenem “intencionals i que inclouen, entre altres, les creences.

Estat mental intencional:

2 ‘estat mental’ és un terme teòric que designa de forma molt laxa i

àmplia qualsevol “contingut” o configuració més o menys estable o passatgera d’allò que

anomenem ‘ment’ (distintes concepcions de la ment descriuran de forma distinta què és un estat

mental). Qualsevol episodi o ítem psicològic (de major o menor durada, estabilitat o complexitat) ha estat considerat un estat mental per algun filòsof: dolors, sensacions (en tant que

presents a la consciència), pensaments, creences, desitjos, etc. Alguns estats mentals tenen el

tret característic de “dirigir-se a un objecte” en el sentit de “ser sobre ell” o de “representar-lo” d’alguna manera. Aquests són els estats mentals intencionals.

Estats no intencionals (exemples). Un dolor, la fam, la son, la angoixa són exemples d’estats mentals no intencionals. No estan dirigits a un objecte concret, no hi ha res en ells que represente un objecte fora d’ells.

Estats intencionals (exemples). Una creença (al voltant de quelcom), un desig o temor (d’alguna cosa), etc. són estats mentals intencionals: estan dirigits a objectes del món.

Una creença, és una creença sobre alguna cosa, un desig és un desig d’alguna cosa, etc. Té sentit dir “tinc fam” o “fa mal” sense més però dir “crec” o “desitge” ens demana

afegir-hi alguna cosa: “crec (desitge/sospite/tem) que...” o “crec (desitge/etc.) això”. 3

o Objecte dels estats intencionals i contingut proposicional. Els estats mentals

intencionals tenen per objecte coses i possibles estats de coses del món (alguns

dels quals són fets) envers els quals es dirigeixen. Habitualment l’objecte d’un estat mental intencional no té una naturalesa mental: una creença sobre les

creences d’algú (una creença, per exemple, sobreel que pensa Anna en relació

amb l’art modern) té per objecte altres estats mentals (els pensaments d’Anna

sobre l’art modern) però una creença sobre un objecte físic, no (una creença sobre el color d’una taula té per objectes la taula i el seu color, no allò que

pense o crega ningú). El que fa possible que un estat intencional es dirigesca a

2 Vegeu l’apèndix, on es parla d’estats mentals i es comparen breument distintes concepcions de la ment. 3 Observacions. (1) Podríem dir en català “tinc fam dex” però el que això significaria és quelcom semblant a “desitge x” o

a “tinc fam i desitge menjar x” i un desig és un estat intencional (la fam pot despertar desitjos).

(2) Tot estat mental té una causa. El seu origen pot guardar relació amb un objecte o esdeveniment

concrets però ser la causa d’un estat mental no equival a ser el seu contingut intencional. Els estats no

intencionals tenen causes: la son podria ser causada per la ingestió d’alcohol però això no significa que la

son així causada “represente” l’alcohol. Igualment l’alcohol podria causar un estat mental intencional:

l’al·lucinació d’un animal per exemple, però l’alcohol no seria l’objecte representat per l’estat, sinó en tot

cas l’animal al·lucinat. (Açò tampoc no exclou que, algunes vegades, l’objecte d’un estat intencional siga

també la seua causa: la taula que veig és l’objecte i la causa de la creença que tinc una taula davant.)

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

4

quelcom que està fora d’ell és el seu contingut proposicional, allò que li permet

representar coses i possibles estats de coses del món.  Actituds proposicionals. Tot estat mental intencional té contingut

proposicional però distingim diferents tipus d’estats intencionals

atenent a quina actitud pren el subjecte envers el contingut del seu estat mental. Un subjecte pot mantenir distintes actituds envers un mateix

contingut proposicional <p>: pot creure, o témer, o desitjar allò que

<p> representa, etc. Segons mantinga una actitud o una altra envers <p>, el seu estat mental intencional serà d’un o d’altre tipus: creença,

desig, temor, sospita, etc. Anomenem (seguint Russell) ‘actituds

proposicionals’ als distints tipus d’estats mentals intencionals. Estats

mentals intencionals del mateix i de distint tipus (per exemple dues creences o una creença i un desig) poden compartir el mateix contingut

proposicional. EXEMPLES de distintes actituds envers la proposició

<Neva>: (*) A creu que neva (+) A desitja que neve.

Creença: Si A creu que neva, A pensa que <Neva> és vertadera, és a dir, pensa (potser erròniament) que la proposició

<Neva> representa el món correctament tal i com és ara (representa un estat possible de coses que de fet es dóna). A pot

expressar la seua creença mitjançant l’enunciat: ‘Neva’.

Desig: Si A desitja que neve, A vol que <Neva> siga vertadera, és a dir, vol que la proposició <Neva> represente el món

correctament tal i com és (tant si ho fa en el present com si no). A pot expressar el seu desig emetent l’oració: ‘Que neve!’.

o Estats intencionals i representació. Els estats intencionals tenen contingut proposicional i, per tant, contingut representacional. Ara bé, totes aquelles

entitats que (com les proposicions) tenen un caràcter representacional es

caracteritzen per dos trets fonamentals: fal·libilitat i intensionalitat.

Fal·libilitat. És possible representar erròniament. En particular, el contingut d’un estat mental intencional és fal·lible en dos sentits:

 És possible creure (desitjar, etc.) quelcom fals, que no s’adiu amb la realitat, amb com són les coses. Vegeu l’enunciat (1).

 És possible creure (desitjar, etc.) quelcom sobre coses que no existeixen realment. Vegeu l’enunciat (2).

(1) Pau creu que l’actual rei d’Espanya és britànic. (Representa les coses com no són)

(2) Pau desitja que l’actual rei de França siga britànic. (Representa coses que no hi són)

Intensionalitat. És possible representar un mateix objecte x de formes diferents: R1 i R2, i que una persona A reconega R1 com a representació

de x però no identifique R2 com a representació de x. En particular, els continguts dels estats mentals de dues persones poden representar el

mateix de forma diferent: A i B podrien pensar en un mateix fet de

forma molt distinta: vegeu (3)-(5).

 A pot pensar d’una determinada persona, Superman/Clark Kent, que pot volar mitjançat un estat mental que expressa emetent

l’oració (6) i que té per contingut prop. <Superman pot volar>.

 Si A no sap que Superman = Clark Kent però B que ho sap, llavors B podrà pensar el mateix fet mitjançat un estat mental que té per contingut <Clark Kent pot volar> però A no podrà.

(3) Lois Lane creu que Superman pot volar. V (6) Superman pot volar. V

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

5

(4) Lois Lane creu que Clark Kent pot volar. F (7) Clark Kent pot volar. V

(5) Superman creu que Clark Kent pot volar. V

[Recordeu: El valor de veritat del que diuen (3)-(5) no depén de la veritat de les proposicions que

expressen (6)-(7), depén de si el subjecte manté o no l’actitud escaient (creença en aquest cas)

envers les proposicions que expressen (6)-(7) (els enunciats sota l’abast de l’operador ‘creu que’).]

‘Superman pot volar’ Enunciat

(contingut proposicional de l’enunciat)

Proposició (intermediari en<Superman pot volar> (REPRESENTA)

la relació de representació entre (contingut proposicional de la creença)

enunciat o estat mental i realitat)

Superman pot volar Estat mental intencional

(creença)

CREURE

Subjecte (actitud del subjecte, <Superman pot volar>

envers la proposició)

Si acceptem que hi ha proposicions, llavors la proposició que identifiquem amb el contingut d’una creença o d’un enunciat funciona com a intermediari entre la creença o l’enunciat i allò

que representen. De fet, diríem que sols la proposició representa directament el món, creences i

enunciats el representen només indirectament, a través de les proposicions que expressen.

1.3 Estructura de la proposició (sistematicitat del significat i del pensament). Quines

característiques té una proposició? Difícilment podem dir coses concretes pel que fa a què és una proposició. Com hem vist, hem introduït aquesta noció per motius teòrics:

 Determinar de què prediquem la veritat i la falsedat (de “proposicions”).

 Explicar la capacitat representacional d’enunciats i pensaments (estats mentals intencionals).

 Explicar la capacitat que tenen enunciats i pensaments d’expressar arguments.

 Explicar allò que comparteixen dos enunciats quan diem que tenen el mateix significat.

 Explicar què comparteixen dues oracions amb força il·locucionària diferent, un enunciat i una pregunta per exemple (‘Neva’ i ‘Neva?’), quan diem que les dues tenen continguts representacionals semblants.

Més enllà d’aquestes observacions poc més podem afegir pel que fa a què és una proposició. No les podem tocar, veure o sentir. No les podem estudiar de la mateixa manera que estudiem les

expressions lingüístiques (perquè no són expressions lingüístiques). Tanmateix, podem afirmar

una cosa més al voltant d’elles recolzant-nos en el Principi de Composicionalitat del significat i

en les raons que tenim per mantenir-lo: les proposicions tenen estructura.

(Recordeu) El gir lingüístic. El pensament no és independent del llenguatge. Allò que distingeix

el pensament humà de l’activitat mental d’altres animals és el fet que el pensament humà s’articula

lingüísticament. Això ens duu a creure que si el contingut d’un enunciat és una proposició, el d’un

pensament també ho ha de ser; i si el llenguatge humà és composicional, el pensament també ho ha

de ser (usem ací ‘pensament’ per parlar en general d’estats mentals intencionals).

El Principi de Composicionalitat (PrCmp) afirma que el significat lingüístic és sistemàtic: el

significat d’una expressió lingüística complexa depén del significat de les expressions que la

componen (així explicàvem fenòmens tals com la sistematicitat, creativitat i productivitat del

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

6

significat lingüístic). Donada la tesi que el significat d’un enunciat depén estructuralment del de

les seues parts components, sembla plausible afirmar les dues tesis següents:

Si l’enunciat té estructura (components significatius), la proposició que expressa també n’ha de tenir. Si els enunciats signifiquen proposicions i estan estructurats en

components significatius, llavors les proposicions també han de tenir una estructura

analitzable en components significatius (cada component significatiu d’un enunciat significaria un component de la proposició).

Si la proposició té estructura, un pensament que té per contingut una proposició, també n’ha de tenir. Si les proposicions tenen estructura (constituents articulats) i es

poden identificar amb els continguts dels estats mentals intencionals (creences, desitjos, etc.), llavors els continguts dels nostres estats mentals tenen estructura. Això sembla

plausible: podem expressar un nombre indefinit de pensaments nous mitjançant el

llenguatge. Si això justificava la tesi de la composicionalitat del significat lingüístic,

també hauria de justificar la tesi de la composicionalitat del pensament (ço és, del contingut dels estats mentals intencionals: creences, desitjos, etc.).

En la següent secció examinarem dues concepcions diferents de les proposicions des de la perspectiva de la seua anàlisi estructural: la concepció fregeana i la russelliana. Parlarem de

proposicions fregeanes” i de “proposicions singulars o russellianes”.

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

7

Com podem determinar l’estructura d’una proposició a partir de la d’un enunciat?

2. Estructura de les proposicions: constants lògiques i proposicions fregeanes.

2.1Anàlisi lògica del significat d’un enunciat. La missió del llenguatge formal de la lògica

impulsat per Frege és oferir una anàlisi acurada de les condicions de veritat dels enunciats del

llenguatge ordinari i dels pensaments (proposicions) que expressem mitjançant ells. Idealment, amb cada enunciat del llenguatge ordinari, associaríem una oració del llenguatge formal que

mostrés millor quines són les seues condicions de veritat. Com que els enunciats no són

vertaders o falsos independentment de la proposició que expressen, l’enunciat del llenguatge formal haurà d’ajudar-nos a determinar quina proposició expressa l’enunciat ordinari que

formalitza. Diem que l’enunciat del llenguatge formal revela la forma lògica de l’enunciat

ordinari analitzat: revela de quins objectes i conceptes parla i quines relacions d’inferència manté amb altres enunciats (vegeu 2.3: constants lògiques). La imatge fregeana de l’anàlisi del

significat lingüístic s’assembla a aquesta:

(1) partim d’un enunciat ordinari: ‘Obama dorm’; (2) li associem un enunciat del llenguatge formal de la lògica: ‘Dormir(Obama)’, que

mostra millor la forma lògica de la proposició expressada per l’enunciat ordinari;

(3) a partir de l’enunciat formal, identifiquem la proposició que ‘Obama dorm’ expressa i els seus constituents proposicionals. La proposició ens permet descriure les condicions de veritat de l’enunciat.

‘Obama dorm’ [Dormir(Obama)] (forma lògica) 1. Enunciat: ‘Obama dorm’ ‘Obama’ ‘Dorm’

2. Forma lògica: ‘Dormir(Obama)’ (sentit) (sentit) (sentit)

<Dormir(Obama)><Obama><Dormir(_)> 3. Proposició: <Dormir(Obama)> (referència) (referència)

DORM(_) (objecte) (concepte)

FALS (referència = valor veritatiu)

(El sentit d’un enunciat és la proposició que expressa i el sentit de cada expressió significativa

de l’enunciat és un constituent de la proposició. A través dels seus sentits, les expressions que

componen l’enunciat (i, amb elles, l’enunciat sencer) aconsegueixen referir.)

2.2 Isomorfisme estructural: enunciat-proposició-pensament. Una primera hipòtesi sobre

l’estructura proposicional diria que l’estructura d’un enunciat és isomorfa a la de la proposició

que expressa (i també a l’estructura del pensament que té per contingut tal proposició).

Teoria simple de l’estructura proposicional (TSEP). Per a cada element significatiu x d’un

enunciat e hi ha un constituent y de la proposició expressada per e tal que el significat d’x és y. 4

4 Quan pensem en la proposició com a contingut d’un estat mental intencional solem anomenar

‘conceptes’ els constituents de la proposició (“concepte” ací no significa el mateix que per a Frege).

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

8

‘Aristòtil és grec’ enunciat Grec(Aristòtil) forma lògica (també G(a), on ‘a’ és Aristòtil i ‘G’ “ser grec”)

<Aristòtil és grec> contingut proposicional (de l’enunciat i de l’estat mental intencional)

‘Aristòtil’ ‘és grec’ constituents significatius de l’enunciat

<Aristòtil> <és grec> constituents que articulen l’estructura de la proposició.

Veurem que aquesta teoria simple de l’estructura proposicional té diversos problemes.

2.3 (PROBLEMA 1) Quantificadors, constants lògiques i estructura proposicional. Les

expressions de quantificació (o quantificadors) del llenguatge són expressions com ara: ‘tot/a’,

‘algun/a’, ‘un/a’, ‘qualsevol’, ‘cap’, etc. (i els seus respectius plurals). Les fem servir en la construcció d’expressions significatives complexes que apareixen en sintagmes nominals com el

que trobem en (8). Si entenem que l’expressió complexa ‘totes les balenes’ és un component

significatiu de l’enunciat (8) (de la mateixa manera que ‘Aristòtil’ és un component significatiu d’‘Aristòtil és grec’), TSEP postularà que la proposició expressada per (8) contindrà un

constituent que es correspon amb el significat de l’expressió ‘totes les balenes’:

(8) ‘Totes les balenes són mamífers’ =>(expressa) <totes les balenes són mamífers>

‘Totes les balenes’ ‘són mamífers’

<Totes les balenes> <són mamífers>

Una de les contribucions més rellevants de Frege a la lògica és la seua anàlisi d’oracions amb

quantificadors. Ara bé, l’anàlisi fregeana d’aquestes expressions sembla anar en contra de TSEP: el subjecte de (8): ‘totes les balenes’ no aporta a l’estructura de la proposició que (8)

expressa cap constituent aïllable (per exemple “el conjunt de totes les balenes”).

 Segons Frege, enunciats estructuralment tan diferents com (8)-(12) expressen la mateixa proposició.

(8) Totes les balenes són mamífers.

(9) Qualsevol balena, és un mamífer. (10) Les balenes són mamífers.

(11) Si alguna cosa és una balena, llavors és un mamífer.

(12) Per a tot x, si x té la propietat de ser balena, llavors x té la propietat de ser mamífer.

<Totes les balenes són mamífers> = ...= <Per a tot x, si x és balena, llavors x és mamífer>

[Test de Frege. L’argument per a igualar el significat proposicional de (8)-(12) es recolza en el “test de Frege”: algú que acceptés qualsevol d’aquests enunciats, hauria d’acceptar

la resta. Acceptar-ne un i negar-ne un altre seria no entendre bé el seu significat.] 5

Si l’estructura d’una proposició fos sempre isomorfa a l’estructura de l’oració que l’expressa,

(8)-(11) expressarien distintes proposicions amb distinta estructura perquè:

 (11) i (12) contenen condicionals (‘si..., llavors...’) que no apareixen en cap altra oració.

 (10) no conté quantificadors a diferència de les altres oracions.

5 Si hom accepta ‘Hèspero és Hèspero’ i rebutja ‘Hèspero és Fósfor’, el que ignora és un fet sobre el món

(que Hèspero i Fósfor són el mateix planeta), no un fet sobre el significat lingüístic. Però algú que afirma

(8) i nega (9) (o (10), etc.) no sap ben bé què signifiquen les oracions (8)-(12).

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

9

No obstant això, Frege pensa que totes diuen el mateix i que l’oració (o enunciat) que reflecteix

millor l’estructura real de la proposició expressada per (8)-(12) és (12). Per a Frege, en el llenguatge formal de la lògica totes aquestes oracions s’associarien amb (13):

(13)x (Balena(x)  Mamífer(x)) (13’)  x (B(x)  M(x)) Podem formalitzar els enunciats (8)-(12) mitjançant (13), o simplement (13’). La proposició que

expressen (13) i la resta d’enunciats (8)-(12) diu que els conceptes balena i mamífer mantenen

una certa relació lògica entre si (representada per ‘’, ‘’ i ‘x’): la proposició és vertadera si i sols si tot el que cau sota el concepte balena, cau sota el concepte mamífer, o més formalment:

és vertader de totx que six cau sota el concepte balena, llavorsx cau sota el concepte mamífer.

2.3.1 Constants lògiques i estructura proposicional. Anomenem constants lògiques a

expressions del llenguatge formal de la lògica tals com: ‘’ (negació: ‘no’), ‘’ (conjunció: ‘i’),

‘’ (disjunció: ‘o’), ‘’ (condicional: ‘si..., llavors...’) ‘’ i ‘’ (quantificadors: ‘tot/a’ i ‘un/a’). Les constants lògiques simbolitzen expressions del llenguatge ordinari (‘no’, ‘i’, ‘o’, ‘si...,

llavors...’, ‘tot/a’, ‘un/a’, etc.) que són rellevants per a explicar les relacions d’inferència que hi ha entre unes proposicions i altres.

Són components proposicionals? Frege no parla ni del sentit ni de la referència de les constants lògiques i no sembla que les identifique amb components proposicionals

(només el sentit d’una expressió pot ser per a Frege un component proposicional). Això contradiu TSEP: Per a Frege expressions com ‘i’, ‘no’, ‘si..., llavors...’, etc. són

significatives però el seu significat no és un component proposicional (no semblen tenir

sentit ni, per tant, referència).

Com explicar el significat de les constants lògiques?! Malgrat no ser components proposicionals, escrivim constants lògiques quan representem la forma lògica d’un

enunciat (és a dir, l’estructura de la proposició que expressa) en el llenguatge de la

lògica. Què representen doncs? Les relacions d’inferència que pot mantenir l’enunciat

amb altres, els arguments en què pot figurar. EXEMPLE donats dos enunciats ‘p’i ‘q’:

o Si, la forma lògica d’un enunciat complex és ‘pq’ podem inferir a partir de la seua veritat la veritat de ‘p’ i la de ‘q’.

[De ‘És dijous i és tard’ (‘pq’), inferim ‘És dijous’ (‘p’), i també ‘És tard’ (‘q’).]

o Si, la forma lògica d’un enunciat complex és ‘pq’ podem inferir a partir de la seua veritat i de la de ‘p’, la veritat de ‘q’.

[De ‘Si neva, llavors fa fred’ (‘pq’) i ‘Neva’ (‘p’), inferim ‘Fa fred’ (‘q’).]

Contribució sistemàtica al significat d’enunciats. Per a Frege, descriure el significat

de les constants lògiques (, , , ,  i ) i de les expressions que simbolitzen (‘no’, ‘i’, ‘o’, ‘si..., llavors...’, etc) és descriure quina contribució sistemàtica fan al significat

dels enunciats on apareixen. Les constants lògiques distintes dels quantificadors són

funcions veritatives (, , , ), funcions que relacionen el valor de veritat d’unes proposicions (que representem mitjançant variables: p, q, etc.) amb el d’altres.

o Negació ‘p. (V) = F; (F) = V.

[‘p’ és fals quan ‘p’ és vertader; i vertader quan ‘p’ és fals.]

o Conjunció ‘pq. (V  V) = V; (V  F) = F; (F  V) = F; (F  F) = F.

[‘pq’ és vertader quan ‘p’ i ‘q’ són vertaderes; i fals en qualsevol altre cas.]

o Disjunció ‘pq. (V  V) = V; (V  F) = V; (F  V) = V; (F  F) = F.

[‘pq’ és fals quan ‘p’ i ‘q’ són falsos; i vertader en qualsevol altre cas.]

o Condicional ‘pq. (V  V) = V; (V  F) = F; (F  V) = V; (F  F) = V.

[‘pq’ és fals quan ‘p’ és vertader i ‘q’ fals; i vertader en qualsevol altre cas.]

    (  ) (  ) (  )

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

10

V F V V V V V

F V V F F V F

F V F V V

F F F F V

Aquestes taules descriuen sistemàticament la contribució que fan les funcions

veritatives al significat dels enunciats en què apareixen. Les constants representen o

simbolitzen : (i) què podem inferir de la proposició p que expressa un enunciat i (ii) de quines proposicions podem inferir la proposició p.

6

2.3.2 Significat dels quantificadors. Segons Frege hi ha dos quantificadors: l’universal (‘’ en

notació lògica) i l’existencial (‘’ en notació lògica). El primer és rellevant per a explicar el contingut proposicional i les condicions de veritat d’oracions que contenen expressions com ‘tot/a’ o ‘qualsevol’ (però també d’oracions com (10) que no contenen aquestes expressions). El

segon és rellevant per a explicar el contingut proposicional i les condicions de veritat d’oracions

que contenen expressions com ‘(hi ha) un/a’, o ‘algun/a’ (i d’algunes oracions que no contenen

expressions de quantificació). (13) i (14) revelen la forma lògica (l’estructura) de la proposició expressada (entre d’altres) pels enunciats que hi trobem a la seua dreta:

(13)x (Balena(x)  Mamífer(x)) ‘Tota balena és un mamífer’ (‘’ = condicional: ‘si...,’)

(14)x (Balena(x)  Blanca(x)) ‘Hi ha una balena blanca’ (‘’ = conjunció: ‘i’)

La contribució sistemàtica al significat d’una oració que fa un quantificador es pot descriure de la següent manera:

Domini del quantificador. Un quantificador introdueix un conjunt d’entitats que anomenem ‘domini del quantificador’. Els elements del domini es representen en (13)

mitjançant variables (la variable pot substituir-se per qualsevol element del domini). El domini indica les entitats que hem de tenir en compte per a avaluar la veritat o falsedat

de la proposició expressada per (13).

o Si el domini del quantificador (‘’ o ‘’) és el conjunt de totes les coses, ‘x’ pot substituir-se per qualsevol cosa: animals, plantes, pedres, països...

o Si el domini del quantificador és el conjunt dels animals, ‘x’ pot subsitituir-se només per entitats que siguen animals: balenes, tigres, gossos,...

o Si el domini del quantificador és el conjunt de coses a la classe, ‘x’ pot subsitituir-se només per entitats que hi haja a la classe: persones, cadires,...

Quantificador universal. Si el quantificador és universal (‘’), el que diu la proposició haurà de ser vertader de TOTS els elements del domini.

Quantificador existencial. Si el quantificador és existencial (‘’), el que diu la proposició haurà de ser vertader d’ALMENYNS UN dels elements del domini.

EXEMPLES. Domini = {Aristòtil, Hipàtia, Plató} (‘a’ = Aristòtil; ‘b’ = Hipàtia, ‘c’ = Plató)

‘D’ = “ser dóna”; ‘H’ = “ser home”; ‘F’ = “ser filòsof/a

EnunciatsForma lògicaValor Elements del domini que fan V o F l’enunciat.

‘Tots són dones’ x D(x) F: Aristòtil, PlatóD(a), D(b), D(c).

‘Tots són filòsofs’ x F(x) V: Aristòtil, Hipàtia, PlatóF(a), F(b), F(c).

‘Tota dóna és filòsofa’ x [D(x)  F(x)] V: Aristòtil, Hipàtia, PlatóD(a)F(a), D(b)F(b)...

‘Tot filòsof és home’ x [F(x)  H(x)] F: Hipàtia, F(b) H(b).

6 FORA: Interacció PrCtxt i PrCmp. Tot i no ser constituents articulats de la proposició, podem

explicar la contribució que les expressions lògiques fan al significat d’un enunciat explicant quina

contribució sistemàtica fan al significat dels enunciats on apareixen.

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

11

‘Algun filòsof és home’ x [F(x)  H(x)] V: Aristòtil, PlatóF(a) H(a) , F(c) H(c).

‘Algun filòsof no és home’ x [F(x)  H(x)] V: Hipàtia, F(b) H(b).

2.4 (PROBLEMA 2) Termes singulars “buits” (sense referència/denotació). Segons Frege,

els termes singulars del llenguatge ordinari són: noms propis i descripcions definides. D’acord amb la seua teoria, els termes singulars (com qualsevol altre terme lingüístic) han de tenir sentit

i referència. La referència del terme singular ha de ser un objecte del món i el seu sentit fregeà

un mode de presentació de l’objecte. El sentit del terme singular és a més a més un constituent

dels pensaments expressats pels enunciats on el terme apareix. Sempre que una expressió significativa tinga sentit fregeà, podrem identificar la contribució (el component) que aporta a

l’estructura de les proposicions que ajuda a expressar. Ara bé, hi ha termes singulars que

semblen tenir significat (sentit fregeà) però no referència, com ara ‘Ulisses’ o ‘la muntanya d’or’. Si no tenen referència, com és possible que tinguen sentit (modes de presentació de la

referència)?

Termes singulars sense referència: ‘Ulisses’ i ‘La muntanya d’or’.

(15) Obama dorm => <Dormir(Obama)> (16) Ulisses dorm => <Dormir(Ulisses)>

‘Obama’ ‘dorm’ ‘Ulisses’ ‘dorm’

(sentit) (sentit) <Ulisses dorm> (sentit) (sentit) <Obama> <dorm> (sentit de (16)) <Ulisses> <dorm>

(referència) (referència) (referència) (referència)

DORMIR(_) ?? DORMIR(_) (objecte) (concepte)

FALS, VERTADER (referència)??

(17) La muntanya d’or és més alta que el Montcabrer.

<La muntanya d’or és més alta que el Montcabrer>

La muntanya d’or’ ‘és més alta que’ ‘el Montcabrer’

(sentit) (sentit) (sentit) <La muntanya d’or> <és més alta que> <el Montcabrer>

(referència) (referència) (referència)

_____??? (_)MÉS ALTA QUE(_)

PROBLEMA: Si un terme singular no té referència, com pot tenir sentit si el sentit d’una expressió és (seguint Frege) un mode de presentacióde la referència?

Solució de Frege: Frege atribueix una referència arbitrària a tots els noms buits (aquells que no tenen referència): el zero. (16) i (17) són enunciats falsos que diuen

respectivament que “el zero dorm” i que el zero és més alt que el Montcabrer. Els sentits d’‘Ulisses’ i de ‘la muntanya d’or’ són dos modes de presentació del zero.

7

7 A més d’arbitrària aquesta solució té conseqüències implausibles: és cert que Ulisses és divisible per 2!!

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

12

2.5 (PROBLEMA 3) Què són els sentits fregeans? No sabem què són. Segons Frege, podem

copsar-los intel·lectualment però no a través dels òrgans sensorials. No els podem percebre ni ubicar en l’espai-temps perquè són entitats abstractes que tenen una existència separada del món

físic. Subsisteixen en una mena de món platònic paral·lel a la realitat sensible.

3. Estructura de les proposicions: termes singulars i proposicions singulars.

3.1 El significat dels noms propis. Per a Frege, tota expressió té sentit i referència i tant l’un com l’altre formen part del seu significat. En el cas d’un determinat tipus de termes singulars:

els noms propis, afirmar que el sentit forma part del seu significat té conseqüències gens

intuïtives. El significat d’una expressió lingüística és quelcom públic, quelcom conegut i

compartit per la comunitat de parlants. El significat d’una expressió és allò que coneixen tots aquells parlants que saben usar l’expressió competentment. Si cada persona fera servir un

mateix terme lingüístic amb significats distints, seria difícil explicar la comunicació. Ara bé si el

sentit d’un nom propi formara part del seu significat, llavors tots hauríem d’associar amb un nom propi el mateix sentit (significat), però Frege reconeix que això no passa.

Un parlant que només sàpiga d’Aristòtil que fou el mestre d’Alexandre el Gran associarà amb ‘Aristòtil’ i ‘el mestre d’Alexandre el Gran’ el mateix sentit. Un parlant que només sàpiga

d’Aristòtil que fou el filòsof més cèlebre nascut a Estagira associarà amb ‘Aristòtil’ i ‘el filòsof

més cèlebre nascut a Estagira’ el mateix sentit [vegeu la nota 3 de “Sobre sentit i referència”].

Això vol dir que distints parlants poden associar distints sentits (i, per tant, distints significats) amb el nom propi ‘Aristòtil’. Ara bé, això fa que el significat d’ ‘Aristòtil’ no siga estable dins

la comunitat de parlants (per a uns tindrà un significat/sentit i per a altres en tindrà un altre) i fa

també que siga impossible especificar el sentit d’un nom propi. Penseu en la distinta informació que distints parlants poden associar amb ‘Aristòtil’: “el deixeble més intel·ligent de Plató”, “el

filòsof que va escriure la Metafísica”, “el fundador del Liceu a Atenes”, “el filòsof de qui em va

parlar el professor a classe”,... Si aquesta informació fos rellevant per a determinar el sentit (i

per tant el significat) d’un nom propi, sembla que el significat d’un nom propi seria inabastable i incognoscible, quan (aparentment) els noms propis són expressions significatives simples.

Molts filòsofs, entre ells John Stuart Mill, Bertrand Russell i més recentment Saul Kripke, han defensat que l’únic significat que podem associar amb un nom propi és la seua referència. El

referent d’un nom propi és l’únic aspecte del nom que té rellevància per a explicar allò que ha

de conèixer un parlant que sap usar competentment el nom propi. El coneixement que tots els usuaris competents d’un nom propi comparteixen és que quan usem el nom propi l’únic que fem

és introduir el referent del nom en el discurs (sense importar com pensem en ell, com el puguem

descriure o quina informació associem amb ell).

Un problema (com veurem) d’aquesta teoria semàntica dels noms propis és explicar què passa

amb els noms propis que no tenen referent i que, no obstant això, semblen significatius.

3.2 Russell: termes singulars i proposicions singulars. Russell fa servir una terminologia diferent a la de Frege.

No parla de “sentit” i “referència” sinó de “significat” i “denotació”. El que Russell anomena “denotació” és el mateix que Frege (o nosaltres) anomenaríem “referència”

però quan Russell parla de “significat”, clarament no parla de “sentits” fregeans. Russell

és un filòsof empirista i pensa que les úniques entitats que conté la realitat són aquelles que estudien les ciències naturals: les entitats que podem percebre. Els sentits fregeans

són suposadament entitats eternes i immutables que no habiten el món natural (que sols

conté objectes amb propietats espai-temporals) i Russell no creu en l’existència, o en la intel·ligibilitat de tals entitats.

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

13

Russell critica diferents punts de la teoria Fregeana del significat:

No totes les expressions lingüístiques tenen sentit i referència o –com dirà Russell– significat i denotació. Hi ha moltes expressions significatives que no tenen referència / denotació (per exemple, noms propis ordinaris com ‘Ulisses’ i descripcions definides

com ‘la muntanya d’or’). Els enunciats tampoc tenen referència (no “refereixen” el seu

valor veritatiu). Per altra banda, hi ha expressions (els noms lògicament propis) que només tenen referència/denotació, res més forma part del seu significat. El significat

d’un nom lògicament propi i la seua denotació són una i la mateixa cosa.

Proposicions singulars. Frege defensa que els constituents de la proposició (proposicions = continguts d’enunciats = contingut d’estats mentals intencionals) no són objectes del món (no són persones concretes, muntanyes, etc.) sinó sentits, modes de

presentació d’objectes del món. Segons Russell, els termes singulars no tenen cap altre

significat que la seua referència/denotació. Per tant les proposicions que expressen

oracions amb termes singulars contenen entre els seus constituents l’objecte del món que denota el terme singular.

Significat de termes singulars o noms (lògicament) propis. L’únic significat d’un terme singular (= nom lògicament propi) és l’objecte del món que denota (com veurem

més endavant per a Russell, els únics termes singulars que conté el llenguatge són algunes expressions díctiques com ‘aquest’, ‘això’, ‘aquell’, etc.).

Significat de predicats i signes relacionals. Els predicats signifiquen funcions proposicionals. ‘dorm’ significa la funció proposicional: xdorm. Descrivim ‘x dorm’ (i

qualsevol expressió similar) com a “funció proposicional” perquè quan substituïm en ella la variable ‘x’ per objectes (Obama, per exemple) obtenim una proposició vertadera

o falsa al voltant de l’objecte (<Obama dorm>).

o Problema: Les expressions predicatives i relacionals tenen significat però, tenen denotació? Russell sembla reservar la paraula ‘denotació’ per a parlar de la relació que manté un terme singular amb el seu referent: l’objecte pel qual està.

Ara bé, una expressió predicativa o relacional –que té per significat una funció

proposicional– sembla representar d’alguna manera una propietat o una relació del món i és la propietat, o la relació, el que apareix com a constituent de la

proposició. 8

Si ‘Obama’ fóra un nom lògicament propi, l’anàlisi del significat d’‘Obama dorm’ seria, segons

Russell, el següent:

‘Obama dorm’ [Dormir(Obama)] (forma lògica de l’enunciat)

‘Obama’ ‘Dorm’

(significat = denotació) Dormir(x) (significat: funció proposic.)

(? representa d’algun mode)

< DORM> <= < > <DORMIR> (proposició singular) (constituents) (objecte) (propietat)

8 FORA: [vegeu la paradoxa de Bradley sobre la possibilitat d’incloure relacions com a constituents de

les proposicions en analitzar el significat d’un enunciat]

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

14

(la proposició és FALSA, no representa els fets com són)

3.3 Objeccions a les proposicions singulars.

OBJECCIÓ1: noms propis i descripcions definides sense denotació/referència.

El significat de qualsevol enunciat depén del significat dels seus components (PrComp). Si

algun component de l’enunciat no té significat, l’enunciat tampoc en tindrà. L’enunciat sols expressarà o significarà una proposició si cadascun dels seus components significatius aporta

alguna cosa a la proposició expressada. Si un component no té significat i no aporta, per tant,

res a l’estructura de la proposició, no hi ha proposició i, per tant, l’enunciat sencer està mancat

de significat (seria com si expressés una proposició amb un “buit”, una proposició que no arriba a dir res de cap objecte i que, per tant, no és ni vertadera ni falsa) .

(18) ‘Ve a dinar *%6yyyo’ (no expressa proposició) (19) ‘Ve a dinar Obama’ (‘*%6yyyo’ no té significat)

Venir a dinar(x) Venir a dinar(x)

<VE A DINAR ( )> (no és una proposició) <VE A DINAR >

???

Fals

(Se’n va a nadar)

‘Ulisses’ i ‘la muntanya d’or’ es consideren tradicionalment termes singulars. Segons Russell, la

contribució d’un terme singular al significat dels enunciats en què apareix és la seua denotació/referència. Un terme singular ‘a’ aporta l’objecte que denota com a constituent de les

proposicions singulars que expressen els enunciats que contenen el terme ‘a’. Però, quina

proposició singular expressen els enunciats (16) i (17)?

(16) Ulisses dorm.

(17) La muntanya d’or és més alta que el Montcabrer.

(16) i (17) semblen significatives, semblen expressar proposicions però segons la concepció

russelliana dels termes singulars no poden tenir significat perquè, si ‘Ulisses’ i ‘la muntanya

d’or’ són termes singulars, llavors ha d’haver-hi un objecte (la seua referència/denotació), que siga el seu significat. Com que no n’hi ha cap, (16) i (17) no tenen significat, no expressen cap

proposició: Allà on hauríem de trobar un objecte entre els constituents de les proposicions

singulars que (suposadament) expressen (16) i (17), trobem només un “buit”.

(16) ‘[Ulisses] dorm.’ (17) ‘[La muntanya d’or] és més alta que el Montcabrer.’

<( ) DORM><( ) ÉS MÉS ALTA QUE >

Frege no tenia aquest problema (tot i tenir-ne d’altres). Frege podia dir que ‘Ulisses’ té sentit, i que és el sentit d’‘Ulisses’ (no la referència) allò que forma part de la

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

15

proposició <Ulisses dorm>. El propi Ulisses (que, de fet, no existeix) no és un

constituent d’<Ulisses dorm> (com Obama no és un constituent d’<Obama dorm>):

< <Ulisses>[sentit d’ ‘Ulisses’] <dorm>[sentit de ‘dorm’] >[ sentit d’ ‘Ulisses dorm’]

OBJECCIÓ2. Enunciats complexos, actituds proposicionals i estats intencionals.

Si qualsevol enunciat simple [és a dir, sense connectives que introdueixen oracions

subordinades] en què apareguen ‘Ulisses’ o ‘la muntanya d’or’ no té significat (no expressa cap

proposició), llavors qualsevol enunciat complex format a partir de l’enunciat simple en qüestió tampoc no tindrà significat (no expressarà cap proposició).

(20) [[ [Ulisses] fou rei d’Ítaca] i Clòpatra reina d’Egipte] <() i Clòpatra reina d’Egipte >

Açò planteja un problema particularment seriós en el cas dels contextos oracionals intensionals. Si ‘Ulisses dorm’ i ‘La muntanya d’or és més alta que el Montcabrer’ no expressen cap

proposició, llavors, els següents enunciats que atribueixen actituds (de creença, o desig, etc.)

envers “una proposició” tampoc no expressaran cap proposició perquè no hi ha cap proposició

que creure, cap proposició que desitgem que siga vertadera. Resulta, en definitiva, impossible que una persona tinga creences o desitjos, etc. com els descrits en els enunciats (21) i (22), cosa

del tot implausible:

(21) Pere creu que [[Ulisses] dorm].

<Pere creu que ()> quin és el contingut de la creença?

(22) Anna desitja que [[la muntanya d’or] siga més alta que el Montcabrer]. <Anna desitja que ()> quin és el contingut del desig?

Les següents oracions tampoc no tenen cap significat (no expressen proposicions) perquè alguns dels seus constituents estan mancats de significat:

(23) [Lois Lane] creu que [[Superman] pot volar]. (24) [Ulisses] i [Àjax] són els millors amics d’[Aquiles] però [Àjax] desitja [matar [Ulisses]]

perquè creu que [li ha arrabassat injustament l’armadura d’[Aquiles] després de la seua mort].

Frege no té aquest problema. Com hem vist, per a Frege enunciats com (21) i (22) tenen sentit (expressen proposicions).

9

OBJECCIÓ3. Continguts dels estats intencionals i test de Frege.

(25) Joan creu que Obama guanyarà les properes eleccions presidencials.

(26) Anna creu que l’actual president dels EUA guanyarà les properes eleccions presidencials.

(27) Obama guanyarà les properes eleccions presidencials.

(*) <Obama guanyarà les properes eleccions presidencials>

(28) L’actual president dels EUA guanyarà les properes eleccions presidencials.

9 [OMETRE: En contextos intensionals com (23) o (24) el que (21) i (22) aporten a la proposició

expressada per (23) i (24) és el seu sentit indirecte (un mode de presentació de la referència indirecta de

(21) i (22) que és idèntica al seu sentit ordinari: el pensament que expressen)]

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

16

(+) <l’actual president dels EUA guanyarà les properes eleccions presidencials>

Joan podria creure (*) i no creure (+) perquè pensa que Obama és el millor candidat (però no

sap que és l’actual president). Anna podria creure (+) i no creure (*) perquè no sap que Obama

és l’actual president però creu que el president (siga qui siga) sol tenir un avantatge important sobre el candidat opositor en una primera reelecció.

Si hom pot acceptar (*) i refusar (+) el test de Frege ens indica que (*)  (+), és a dir (*) i (+) són distintes proposicions i els enunciats que les expressen tenen, per tant, distint significat. Ara

bé, si el nom propi ‘Obama’ i la descripció definida ‘L’actual president d’EUA’ són termes singulars llavors, segons Russell tenim que:

< guanyarà les properes eleccions presidencials>  (*)  (+)

(*) i (+) serien la mateixa proposició i no podríem explicar per què algú pot creure (*) i no (+) o

viceversa, com sembla clar que pot passar.

Frege no té aquest problema. Com hem vist, per a Frege enunciats com (27) i (28) tenen sentits diferents (expressen distintes proposicions) per tant qui creu la proposició

expressada per (27) no té per què creure també la proposició expressada per (28) i

viceversa.

OBJECCIÓ4. Enunciats existencials.

(29) Obama existeix.

(30) L’actual president dels EUA existeix.

Els enunciats (29) i (30) són vertaders però no trivialment vertaders. Saber si Obama existeix o

si existeix l’actual president dels EUA, demana dur a terme alguna mena de recerca empírica

(igual que esbrinar si Ulisses existeix o no). Segons Russell, si (29) té significat és perquè Obama (la denotació o referència d’ ‘Obama’) existeix. Per tant, el simple fet que (29) siga

significatiu implica que Obama existeix (i el mateix problema es planteja amb (30)).

(31) Ulisses no existeix.

(32) La muntanya daurada no existeix.

Si ‘Ulisses’ no té denotació, sembla que (31) hauria de ser vertader. Ara bé, des de la perspectiva de Russell, si ‘Ulisses’ no té denotació ni, per tant, significat, (32) és un enunciat

mancat de significat perquè no expressa cap proposició: <() no existeix>. El mateix

problema planteja (32)

Podeu consultar Pérez Otero 2008 (capítol 3). TEXTOS RUSSELL.

Russell, Bertrand, 1966, Philosophical Essays. London: Allen & Unwin. Traducció al castellà de Juan

Ramón Capella: Ensayos filosóficos. Madrid: Alianza, 1979 (1ª edició 1968).

BIBLIOGRAFIA SECUNDÀRIA.

Blasco, J. Ll., Grimaltos, T., Sánchez, D.: 2006, (1ª edició 1999): Signo y pensamiento. Barcelona: Ariel. (Capítols 3 i 4)

Hierro S. Pescador, J.,1984 (1ª edició 1980): Principios de Filosofía del Lenguaje. Madrid: Alianza.

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

17

García-Carpintero, M., 1996: Las palabras, las ideas y las cosas. Barcelona: Ariel. (Capítol VII)

Lycan, W. G., 2008 (1ª edició 2000): Philosophy of Language. A Contemporary Introduction. Nova

York: Routledge. (Capítols 2, 3)

Martinich, A. P. (ed.), 2008 (1ª edició 1985): Philosophy of Language. Nova York: Oxford UP. Pérez Otero, M., 2008 (1ª edició 2001): Aproximació a la filosofia del llenguatge.Barcelona:

Publicacions de la Universitat de Barcelona. (Capítol 3)

Valdés Villanueva, L. Ml. (compilador), 2005 (1ª edició 1991), La búsqueda del significado. Lecturas de

filosofía del lenguaje. Madrid: Tecnos.

APÈNDIX.

Estat mental. El terme ‘estat mental’ és teòric, no es correspon amb res que puguem observar

directament però és emprat per teories que volen explicar coses que sí observem directament. Què siga un estat mental depén de què entenguem per ment, de quina teoria de la ment tinguem.

Simplificant molt les coses podríem dir que un estat mental és “una configuració” d’això que

anomenem “ment” (siga el que siga). Virtualment qualsevol episodi psicològic ha estat considerat un estat mental. Vegem algunes concepcions de la ment i dels estats mentals:

Ment= (contingut de la) consciència.Algunes teories, poc populars actualment però atribuïbles a molts filòsofs de la modernitat (Descartes, Locke, Leibniz o Berkeley per exemple) identifiquen la ment amb el contingut de la nostra consciència i pensen que la

ment/consciència no és un objecte físic (no és un cervell): té sentit pensar en la ment

com quelcom diferent i independent d’un òrgan físic que puguem percebre. Els cervells

són òrgans físics que podem veure, tocar i disseccionar, les ments no. o Estat mental. Seria una configuració del contingut de la nostra consciència, qualsevol

contingut conscient seria un estat mental: des d’un pensament que ocupa puntualment la

nostra consciència, fins a una creença que mantenim prolongadament en el temps,

passant per sensacions de dolor, color, forma, olor, etc. que ocupen la nostra

consciència en un moment particular.

Ment=cervell. Algunes teories afirmen que ment i cervell són una i la mateixa cosa (lingüistes com Chomsky afirmen això). Segons aquestes teories, anomenaríem ment un òrgan físic propi dels éssers humans (i d’altres animals): el seu cervell, o potser

anomenaríem ment l’activitat de tal òrgan. No hi pot haver ments sense cervells. o Estat mental. Seria qualsevol configuració o estructuració determinada de les sinapsis

neuronals del cervell: algunes configuracions es correspondrien amb un dolor, altres amb una creença, etc. A diferència dels dolors (que serien estats mentals d’una durada

limitada), algunes creences serien configuracions o patrons d’activació estables de les

sinapsis neuronals i tindrien una llarga durada en el temps. Per exemple, la creença que

2+2 són 4, que el sol és una estrella, que França està en Europa, etc. (Com que no tots

els nostres estats mentals són conscients (penseu en un desig reprimit) i aquells que ho

són no ocupen la nostra consciència contínuament (la creença que 2+2=4 no ocupa la

nostra activitat conscient a tota hora), un estat mental no pot identificar-se amb un ítem

de la consciència.)

Ment=Funcions cognitives. Les teories funcionals de la ment identifiquen la ment amb la capacitat de dur a terme funcions cognitives: percebre, creure, desitjar, raonar, etc.

Podem atribuir-li una ment a qualsevol cosa (tinga o no cervell) que mostre un

comportament que puga ser interpretat com l’execució de funcions cognitives. El

cervell és un òrgan biològic que permet els éssers que el tenen executar les funcions cognitives pròpies d’una ment. Però si una màquina feta de material no biològic (i, per

tant, sense cervell) pogués ser programada de tal manera que el seu comportament fos

indistingible en un sentit rellevant del comportament que tenen els éssers amb cervell quan duen a terme activitats cognitives (percebre, raonar, creure, desitjar, etc.), llavors

podríem atribuir-li una ment a la màquina, malgrat no tenir cervell. La ment és per tant

una cosa que podem descriure en termes de les funcions cognitives que fa possibles.

4. (T2) Russell: Proposicions, estructura Introducció Filosofia del jordi.valor@uv.es

proposicional i proposicions singulars. Llenguatge

18

o Estat mental. Un estat mental com ara un dolor, una creença etc. seria entés ací com idèntic a un patró de conducta que podem caracteritzar mitjançant un conjunt de regles

que descriuen disposicions a actuar. Donada una entrada d’informació (un “input”),

tenir un dolor seria mostrar certa conducta (un “output”) d’expressió de dolor i de fugida d’allò que causa el dolor. Una conducta que podríem descriure amb regles com:

“Quan x té dolor, crida”, “Quan y causa dolor a x, x fuig de y”, etc. La descripció d’una

creença seria més complexa però també apel·laria a regles que permeten transformar

entrades de dades (“inputs”) en patrons d’acció (“outputs”): “Si x creu que 2+2=4,

assenteix quan li pregunten Són 2+2=4?”, “Si x creu que 2+2=4, escriu ‘4’ després de

‘2+2=’ ”, etc.

comentarios (0)
No hay comentarios
¡Escribe tú el primero!
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 18 páginas totales
Descarga el documento