fisio parte dos, Apuntes de Fisiología. Universitat de Barcelona (UB)
gguillot
gguillot

fisio parte dos, Apuntes de Fisiología. Universitat de Barcelona (UB)

89 páginas
1Número de descargas
7Número de visitas
100%de 1 votosNúmero de votos
Descripción
Asignatura: Fisiologia de l'Activitat Física i l'Esport, Profesor: Filosofia Filosofia, Carrera: Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 89
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 89 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 89 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 89 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 89 páginas totales
Descarga el documento

FISIOLOGIA II 2n curs (2015-2016)

Aram Mujal Albiol

INEFC Barcelona

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

ÍNDEX DE CONTINGUTS

U1: FISIOLOGIA INTEGRADA I APLICACIONS PRÀCTIQUES A L’ESPORT

1. Introducció Pàgina 1

2. L’organisme com a sistema dinàmic complex Pàgina 1

3. Conceptes de coordinació dinàmica Pàgina 4

4. Coherència biològica Pàgina 8

5. Dinàmica fractal i auto-similitud en la fisiologia Pàgina 10

6. Estratègies per recuperar la coherència cardíaca i aplicacions de la complexitat Pàgina 13

U2: FATIGA I SOBREENTRENAMENT

1, Terminologia relacionada amb la fatiga i la fallada Pàgina 15

2. Fatiga central i perifèrica Pagina 15

3. Investigació sobre la fatiga Pàgina 16

4. Models de fatiga Pàgina 17

5. Experiments i conclusions Pàgina 18

6. Fatiga aguda i sobreentrenament Pàgina 26

Annex: resum d’articles relacionats Pàgina 30

U3: FISIOLOGIA MUSCULAR

1. Estructura del múscul esquelètic Pàgina 35

2. Contracció muscular Pàgina 42

3. Miotipologia Pàgina 46

U4: FISIOLOGIA DE LES NEURONES

1. La neurona Pàgina 51

2. Fenòmens elèctrics de la neurona Pàgina 52

3. Excitabilitat Pàgina 55

4. Transmissió sinàptica Pàgina 56

5. Neurotransmissors Pàgina 59

6. Transmissió neuromuscular Pàgina 61

7. Plasticitat muscular Pàgina 64

U5: SISTEMA NERVIÓS I CONTROL DEL MOVIMENT

1. El sistema nerviós Pàgina 66

2. Aferències sensorials durant l’activitat física Pàgina 69

3. Reflexos motors Pàgina 70

4. Control de les funcions viscerals – SN Vegetatiu Pàgina 73

U6: ADAPTACIONS NEUROMUSCULARS A L’ENTRENAMENT

1. Característiques generals Pàgina 77

2. Factors fisiològics que determinen la força muscular Pàgina 77

3. Sistemes implicats Pàgina 80

4. Adaptacions agudes Pàgina 81

5. Adaptacions cròniques Pàgina 81

6. Dolor muscular Pàgina 85

7. Adaptacions neuromusculars al desentrenament Pàgina 86

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

1

U1: FISIOLOGIA INTEGRADA I APLICACIONS

PRÀCTIQUES A L’ESPORT

1. Introducció Els atletes són més bons quan tenen més patrons motrius, ja que poden progressar millor, ser fitxats per

equips més bons...

Només posant una pilota als peus d’un nen, ell sense que li diguem, xutarà la pilota, i si hi ha dos nens,

l’altre també ho voldrà fer, i aquí es crea la competència.

Com a conseqüència de la pràctica, es fan més forts músculo-esquelèticament, també augmenta la

seva propiocepció. La pràctica proporciona la condició física necessària per a realitzar aquestes

habilitats, i no fa falta crear una millor condició física artificial. Repetir una tasca, no serveix de res, ara

bé, si anem modificant la tasca, això crea moltes més progressions.

Quan es crea competició entre uns quants nens, primer de tot, tots van a per l’objectiu (pilota), però

quan entenen que l’objectiu és posar la pilota a la porteria, entenen que amb la col·laboració és més

fàcil. D’aquí emergeix la passada, i aquí es nota, que la intenció ha canviat. No fa falta que expliquem

com es fa la passada, perquè ja ho fan sols.

Fins a inicis del s. XX el mecanisme clàssic es considerava el fonament de la ciència. La seva profunda

influència està molt arrelada en la nostra societat i es reflexa en moltes ciències, i en concret, en molts

dels models vigents utilitzats en l’àmbit de l’activitat física i l’esport. Les seves característiques principals

són la simplicitat, el determinisme, la linealitat i la robustesa. La seva influència determina la concepció

de l’organisme i del seu comportament entenent-lo com un conjunt de components que presenten

relacions causa-efecte o estímul-resposta, les interaccions dels quals, més aviat dèbils, tenen trajectòries

que rarament es creuen.

Segons el reduccionisme analític, la matèria pot esmicolar-se en parts cada vegada més petites per

estudiar-les amb precisió amb la il·lusió de poder arribar a completar el tot. Especialment en aquest

sentit, presenta dificultats per explicar el comportament humà. En primer lloc perquè aquest tot, i les

seves parts, no presenten límits clars i són canviants (temporal i contextualment). En segon lloc, perquè

assumim que un sistema viu és igual a la suma (o al resultat d’algun algoritme matemàtic computat en

determinats centres de control) de les seves parts i ignorem el paper que juguen les interaccions i

sinergies entre les seves parts.

La biologia es va qüestionar la perspectiva reduccionista, arribant a la idea que les propietats essencials

d’un organisme o sistema viu seran propietats del tot que cap de les parts posseeix per si soles, que

emergeixen per la interacció entre aquestes parts, tenint en compte la importància del context o el

medi en el comportament.

Així, es concep a l’organisme humà com a un sistema controlable caracteritzat per l’ordre, és a dir, per

patrons estables de coordinació. La influència de les teories sistèmiques va afectar també a les ciències

de l’esport, especialment en la seva versió més teòrica. Així fou com va començar a organitzar-se

l’entrenament des d’una concepció sistèmica i apareix la idea d’entrenament integrat.

2. L’organisme com a sistema dinàmic complex A finals del s. XIX, es va deixar entreveure el concepte de caos, caracteritzat per la falta de linealitat i

per l’alta sensibilitat als canvis de les condicions inicials. Aquesta sensibilitat fa que els sistemes

complexos siguin altament imprevisibles, a partir de condicions inicials molt similars i per processos

iteratius, es donen conseqüències radicalment diferents, impossibles de predir a llarg termini.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

2

Per estudiar això sorgeix la Teoria de sistemes dinàmics (TSD) que es basa en les propietats

macroscòpiques dels sistemes i proporciona eines que permeten capturar, estudiar i entendre les

transicions estructurals i de comportament que ocorren en els organismes vius amb el seu entorn. Així és

com l’èmfasi es centra en la dinàmica de variables que recullen el comportament coordinatiu del

sistema més que en els components del mateix.

Gràcies a la nova geometria fractal, aquesta comença a aplicar-se per comprendre la dinàmica de

les oscil·lacions biològiques, especialment dels ritmes circadiaris1 i del cor.  Estudi de la dinàmica

fractal (veure apartat 4 d’aquest tema).

Paral·lelament es desenvolupa la sinergètica, que defensa que el comportament del tot no és només

major que la suma del comportament de les seves parts, sinó diferent, degut a la interacció no lineal

entre les parts i entre aquestes i el seu entorn.

TEORIES APORTACIONS Reduccionisme analític El Tot com a suma de processos elementals. Entenent cada procés podem entendre

tot el sistema.

Teories piscològiques no

reduccionistes

Interaccions i context. Els components interactuen intensament i donen lloc a

sistemes correlacionats (sistema persona-entorn).

Psicologia Gestalt Holisme de les percepcions. La percepció és un tot diferent de la suma de processos

elementals.

Psicologia Ecològica La percepció és directe. Cicle percepció-acció. Percepció de possibilitats d’acció

(affordances).

Teoria General de

Sistemes

Els sistemes biològics i socials es regeixen per els mateixos principis.

Cibernètica clàssica Els sistemes biològics com a màquines controlables. Teoria de la informació i control

(computadores, màquines, processament de la informació). Emergència dèbil.

Comprensió de l’ésser (de 1940 cap endavant).

Sistemes Dinàmics

Complexes

Els sistemes biològics com agents autònoms. Sistemes complexos auto-organitzats,

comprensió de l’ésser i l’esdevenir, transicions, emergència intensa, criticalitat (de

1970 cap endavant).

Sinergètica Emergència de propietats i comportament coherent en els sistemes. Dinàmica de la

coordinació. Causalitat circular, estats cooperatius, variables col·lectives i les seves

transicions, metaestabilitat, transicions induïdes per la variabilitat.

TSD i caos Sensibilitat a les condicions inicials. Sistemes deterministes que canvien amb el temps

de forma impredictible.

Dinàmica de xarxes Canvis en el temps i comportament col·lectiu de xarxes (biològiques, sociològiques,

econòmiques).

2.1 Principis generals de les teories de la complexitat En resum, el pensament complex suposa un canvi profund en la mirada cap als sistemes relacionats

amb l’activitat física i l’esport (en especial, l’organisme humà i el seu comportament motor). Se sustenta

en una sèrie de principis generals:

Incertesa: impressibilitat d’un sistema complex, el comportament del qual no pot ésser previst a

llarg termini. La dependència del context i el desconeixement complet dels seus components

elementals no permet predir amb certesa total.

Sensibilitat: dels sistemes complexos a les condicions inicials limita les possibilitats de predicció a

llarg termini.

Globalitat: el tot és diferent a la suma de les parts, per exemple, la naturalesa no lineal dels

processos d’aprenentatge.

Interdependència: el funcionament de cada element depèn del dels demés i qualsevol

modificació afecta a tot el conjunt.

Emergència espontània: de les interaccions múltiples entre elements aïllats emergeix una nova

entitat global (un sistema complex) que és diferent a la simple suma dels seus elements. Aquesta

entitat presenta propietats i comportament macroscòpicament emergent (no ve imposat des

1 Oscil·lacions de les variables biològiques en intervals regulars de temps. Circa “al voltant de” diari “dia”.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

3

de l’exterior). Per exemple, la vida d’una cèl·lula emergeix per la interacció entre els seus

orgànuls, tot i que cap d’aquests presenta vida.

2.2 Què és la complexitat? En general s’anomena complexitat a la qualitat que caracteritza alguna cosa amb moltes parts que

formen un conjunts molt intrincat.

Per tenir complexitat es necessiten dos o més components diferents que es trobin connectats. Que siguin

diferents suposa varietat, heterogeneïtat i que estiguin connectats suposa interdependència,

constrenyiment... La diferenciació i la varietat promouen desordre, caos, entropia, mentre que la

connexió porta a l’ordre. No trobem un ordre ni desordre perfecte. La complexitat és un equilibri fi entre

l’ordre i el desordre (al borde del caos).  Aquest punt no és un punt d’equilibri estable, es necessita

esforç per mantenir-lo i les propietats emergents es desenvolupen.

La complexitat es caracteritza també per la falta de simetria o ruptura de la simetria, això significa que

una part del sistema no pot donar la informació necessària per preveure les propietats de les altres parts

ni del tot.

La complexitat depèn també del nivell de representació al que ens referim. És a dir, el que pot semblar

molt complex a una escala determinada por semblar ordenat en una escala diferent.  auto-similitud

o fractalitat.

2.3 Què són els sistemes complexes? El número de components i interaccions no fa més o menys complex un sistema. Per això diferenciem

entre sistemes complicats i sistemes complexes:

Sistemes complicats (p.e. un avió): no posseeixen propietats emergents que els permeten

adaptar-se als canvis contextuals. Poder ésser reduïts a la suma dels seus elements constituents

(i aquests a subcomponents).

Sistemes complexes (p.e. l’organisme humà): a banda de posseir propietats emergents, no

precisen de cap programa ni dispositiu intern o extern que dicti les instruccions; la solució

emergeix per un procés d’auto-organització.No poden ésser reduïts a la suma dels seus

elements constituents.

Una entitat formada per components que interaccionen entre ells. Llavors, quina diferència hi ha entre

un sistema simple (avió) i un sistema complex (humà)? Un sistema simple no és canviant, i si li falta una

peça no funciona, per contra un sistema complex pot funcionar sense alguna peça, tot adaptant-se.

Per als sistemes complexos no hi ha un “programa d’instruccions”, un sistema simple si, està programat

per funcionar de X manera. La resposta emergeix com a resposta dels components en els sistemes

complexos. Llavors, trobem una visió més tradicional d’entrenament on es contempla a l’esportista com

a un sistema simple, on es tracten les diferents parts per separat.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

4

En els sistemes complexes les relacions entre els components varien amb el temps i poden guanyar o

perdre importància. Fins i tot la resta de components poden adaptar-se per substituir una funció

determinada.

Els sistemes complexes poden tenir un comportament simple capturat per un determinat paràmetre

d’ordre o forma d’organització. Els múltiples elements que formen el sistema, per un valor crític dels

constrenyiments, actuen de forma coherent i es comporten com una única entitat. Per exemple, l’aigua

en els seus diferents estats. Els vertaders equips de persones (esportius o no) es comporten d’aquesta

manera, com una unitat. L’objectiu grupal val per sobre l’individual donant pas a propietats emergents

que no són de cap component en particular.

Els graus de llibertat individuals queden subjugats per el paràmetre d’ordre col·lectiu, de manera que

els individus deixen de comportar-se com a tals, és a dir, no manifesten la seva pròpia idiosincràsia sinó

que es transformen en unitats al servei del comportament col·lectiu. Veiem doncs com un sistema

complex format per molts components passa a tenir un comportament relativament simple, i en aquest

sentit, fàcil de manipular.

Sota determinades condicions, els sistemes complexes es poden descriure per atractors simples de

baixa dimensió (paràmetres d’ordre o variables col·lectives) que poden ésser punts fixes, cicles límit,

quasi-periòdics, etc. i la seva dinàmica pot ésser descrita fàcilment.

Per altra banda, podem tenir també un únic element en el sistema que interactua de forma no lineal

amb l’entorn i es comporta caòticament (de forma complexa) o de forma molt imprevisible.

3. Conceptes de coordinació dinàmica

3.1 Sistema dinàmic (i complex) i teoria dels sistemes dinàmics La TSD és una àrea de la matemàtica aplicada que s’utilitza per descriure el comportament dels

sistemes dinàmics complexes. S’ocupa principalment dels canvis qualitatius (no lineals) que ocorren ens

aquests sistemes.

Els sistemes dinàmics són aquells que estan formats per diferents components i la relació d’aquests

canvien amb el temps. Tots els éssers vius pertanyen a aquest grup de sistemes. D’aquesta relació entre

components, emergeixen de nous i amb característiques diferents.

Així, els sistemes dinàmics complexos són entitats formades per parts (sistemes) que interactuen amb el

context com un tot (complexos) amb un comportament que és més que el simple resultat de la suma

de les seves parts; a banda d’això, canvien espontàniament (s’auto-organitzen) amb el temps

(dinàmics). Són sistemes no lineals, és a dir, els seus canvis (outputs) no són proporcionals als estímuls

(inputs).

3.2 Graus de llibertat Els graus de llibertat són els components del sistema que poden interaccionar entre ells i les seves

múltiples possibilitats per ordenar-se. La seva magnitud depèn dels components i dels atributs que

poden controlar-se independentment.

3.3 Sistemes lineals i no lineals Ens basem amb les gràfiques per descriure-ho:

Lineal vol dir contínua, encara que la línia de la gràfica no sigui recte.

No lineal vol dir discontinu, de cop passa una cosa inesperada. Canvi qualitatiu de cop, entre

la relació dels seus components.

3.4 Paràmetre d’ordre (variable col·lectiva) ±VD Per definir el comportament d’un sistema precisem dels anomenats paràmetres d’ordre (s’anomenen

així perquè especifiquen el comportament ordenat, és a dir, coherent i col·lectiu dels components del

sistema). També s’anomenen variables col·lectives ja que caracteritzen i representen el sistema

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

5

capturant el seu comportament coordinatiu sense aïllar els seus components. Les característiques que

presenta són:

 Recull el comportament coordinatiu del sistema

 Expressió macroscòpica d’aquest comportament.

 Índex quantitatiu que proporciona informació sobre les característiques qualitatives de la

coordinació

 Pot funcionar com a paràmetre de control a un altre nivell. Cal definir prèviament el nivell

d’anàlisi. Per exemple, un sistema tàctic constreny el joc.

 Relaciona diferents variables o comprimeix els múltiples graus de llibertat del sistema complex

en un únic valor (p. ex: fase relativa del cicle de la marxa: desplaçament i velocitat de segments

proximitats i distals).

 Com reconèixer: presenta canvis qualitatius, canvis d’estat, no linealitats.

3.5 Atractors Els atractors són els valors més probables del paràmetre

d’ordre; són estats que atrauen el comportament del

sistema degut a les forces d’atracció entre els seus

comportaments.

 Coordinacions preferencials del sistema.

 Representen un comportament estable. El grau

d’estabilitat es representa matemàticament

(funcions potencials) a través de valls de

diferent fondària.

 La fondària augmenta amb les repeticions.

Contra més fondària més estabilitat.

 És una integració d’aspectes genètics, mesures

antropomètriques, vivències i experiències,

educació, etc. Cada persona té un paisatge d’atractors. Podem trobar atractors dins

d’atractors.

 Corresponen a un cert valors dels paràmetres d’ordre.

 No suposen programes pre-establerts, són conseqüències de les interaccions entre els

components (constrenyiments).

 Estableixen relacions de col·laboració i competició amb els constrenyiments (especialment de

la tasca).

Hi ha unes coordinacions preferencials que s’han de tenir en compte. Si la tasca que es proposa es

correspon/s’assembla a les coordinacions preferencials es fa més fàcil de realitzar. Per contra, contra

més s’allunya de les coordinacions preferencials (atractors) més complicat és de realitzar.

3.6 Paràmetres de control o constrenyiments ±VI Els paràmetres de control o constrenyiments són les variables que defineixen l’espai de fases que limiten

i a la vegada possibiliten les diferents trajectòries que pot adoptar el sistema. Trobem diferents tipus de

constrenyiments:

De l’organisme: característiques de la persona, incloent el seu genotip i fenotip, les habilitats

físiques o cognitives, les motivacions o emocions que desencadenen de la pràctica. P. ex:

tolerància al lactat, glucogen muscular, temperatura muscular, % fibres lentes, intenció, etc.

Del medi: de l’entorn, com la llum, la temperatura o l’altitud; també factors socials, com la

família, les expectatives socials o de la cultura. P. ex: laboratori, animació, temperatura, humitat,

presència de professor/públic, etc.

- De la tasca: són els més específics i susceptibles d’ésser modificats, com les normes de la tasca

o els seus objectius, el material que es necessita, les senyals que s’utilitzen, etc. P. ex; rpm,

intensitat, competició, referències (corda, banc), etc.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

6

L’acció emergirà de la interacció de tots aquests constrenyiments sense un ordre jeràrquic, sinó

heteràrquic. Tenir en compte que molts constrenyiments emergeixen de la interacció entre d’altres

constrenyiments.

 Variacions naturals o manipulades que promouen canvis qualitatius en el sistema.

 Son representacions matemàtiques dels contextos en els que es troba immers el sistema.

 Desestabilitzen als atractors.

 Poden ser específics (instruccions d’una tasca) i no específics (naturalesa informativa diferent al

paràmetre d’ordre): velocitat, ritme, acceleració, distància, posició, regles de joc, fatiga, estrès

emocional...

3.7 Auto-organitació i sincronització L’auto-organització fa referència a la capacitat dels sistemes complexes per evolucionar cap a formes

d’organització en absència d’informació que imposi un ordre. Els sistemes tendeixen a l’ordre, a establir

formes de coordinació eficients entre els seus components i a fer-ho de forma espontània, sense

precisar de programes o ordres (externes o internes).

Així, la sincronització presenta:

 Profunda tendència a l’ordre en la naturalesa (compensa la tendència a l’entropia)  CAOS.

 Per la sincronització no necessitem ni ser intel·ligents, ni tenir cervell, ni tan sols ser éssers vius.

 La sincronització emergeix de forma espontània. 3.8 Fluctuacions Les fluctuacions són inestabilitats que permeten explorar noves formes d’organització, solucions o

comportament. Per exemple en canvis d’estat; sempre es troben fluctuacions prèvies. Com l’aigua

quan passa de líquid a gas (trobem un període de transició caracteritzat per fluctuacions).

No poden ésser interpretades com errors. La variabilitat és necessària per produir les adaptacions que

optimitzen el comportament del sistema. Informen sobre les dificultats d’adaptació o l’estabilitat del

sistema. Per exemple, trobem el cas de la variabilitat de la Fc (VFC) que reflecteix la interacció cervell

(SNA)-cor i la dinàmica del SNA  L’interval R-R no és constant, canvia a cada batec cardíac.

CÀLCUL DE LA VFC

Trobem dues tècniques per calcular la VFC, que parteixen de calcular els intervals de temps entre els

complexos QRS i posteriorment es fa:

1- Anàlisis de freqüències (anàlisis de la potència espectral): distribució de la potència (variància i

amplitud).

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

7

 Avantatges respecte a l’anàlisi temporal: proporciona informació no només de la freqüència

sinó també de l’amplitud. Es relaciona amb activitat SNV.

 Tècniques de filtratge discriminen l’espectre de freqüències: very high frequency (VHF), high

frequency (HF), low frequency (LF) i VLF

 Quan es registren 24h l’anàlisi se sol fer sobre segments de 5min i el registre canvia respecte al

fet batec a batec.

2- Anàlisi de series temporals (desviació estàndard)

Un exemple de la dinàmica de la Fc en diferents subjectes:

Trobem 4 exemples, dels quals 3 són d’individus malalts

i un és d’un individu sa. Com que l’entorn està

canviant, ens anem adaptant. La variabilitat és dóna

com a resposta a l’adaptació. Contra més variabilitat

millor, ja que ens informa sobre la vida, sobre la

constant adaptació al medi canviant.

La B es correspon amb el subjecte sa. Aparentment és

una dinàmica sense cap ordre, tot i que si que hi ha un

tipus d’ordre. El patró que se segueix és ordre escalar,

que vol dir que a diferents escales temporals, la

dinàmica és la mateixa. Patró saludable:variabilitat

fractal. Màximes capacitats adaptatives per part del

cos.

El registre C mostra una excessiva regularitat, un patró

molt rígid (un atractor molt rígid), que mostra poca

adaptació. Hi ha un component que mana, i els

demés estan com subordinats als primer.

El registre D és un registre aleatori. Cada component

va per el seu costat, com vol. Es deu a que hi ha

determinades parts del miocardi que van activant-se i

el múscul es contrau sense cap coordinació.

Tots els sistemes fisiològics mostres fluctuacions en totes les escales de temps i nivells de funcionament.

Quan fem una activitat (p.ex córrer) el meu ritme no és regular ni constant, sinó que fluctua. Un exemple

clar és que al final de les curses, en arribar a la meta, hi ha un augment de la intensitat/velocitat de

cursa. Això té veure amb si és:

- Sorolls?

- Retards entre senyals?

- Rol funcional?

Precisió i variabilitat estan íntimament relacionades i lligades: contra més variabilitat més precisió.

3.9 Transició o canvi de fase La transició de fase són canvis qualitatius induïts pels paràmetres de control que produeixen inestabilitat

o bifurcacions. El comportament es imprevisible en les transicions de fase. Es caracteritzen per l’aparició

de fluctuacions crítiques (augment de fluctuacions). Precedeixen els canvis d’estat o canvis qualitatius.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

8

3.10 Escales temporals Els processos a nivell mitocondrial es fan a escala temporal

curta, molt curta. Per contra n’hi ha d’altres, com les preses

de decisions que es produeixen a escales temporals més

llargues.

La integració, com ja hem dit, canvia en el temps, és

totalment dinàmic. Les relacions s’estableixen a diferents

escales temporals. Diríem que és com una constel·lació de

canvis que provoca X problema o X altra.

4. Coherència biològica La coherència biològica és un tipus d’auto-organització dinàmica. Descriu propietats col·lectives

(sincronització) d’entitats i processos. Trobem dos tipus de coherència:

Coherència espaial: correlació entre processos que es troben distant en l’espai.

Coherència temporal: correlació entre processos a diferents escales temporals.

METÀFORA DE FELDENKRAIS I COHERÈNCIA

El mètode Feldenkrais: moviments suaus i fàcils, atenció cap als seus efectes.

- Carruatge: sistema esquelètic.

- Cavalls: sistema muscular.

- Genet: sistema nerviós central.

Podria ser que no hi hagués un bon acoblament entre estructures (pèrdua de la integritat). A partir

d’aquesta idea es proposa un entrenament del sistema:

- Model reduccionista, analític: baixa eficàcia i eficiència, risc en la integritat del sistema.

Entrenament per separat dels diferents sistemes.

- Model dinàmic interactiu: inseparable, èmfasi en la coordinació entre components. No precisa

de qualitats excepcionals dels components per separat. Necessitem un acoblament molt

eficient que busqui una gran eficàcia (COHERÈNCIA).

4.1 Coherència i emocions Les emocions també afecten en la coherència cardíaca i global del sistema, alterant-la per causes no

conscients:

Emocions negatives (frustració, ràbia, ansietat, preocupació):

o Incoherència cardíaca.

o Menys sincronització de les branques del SNA.

o Alteració del flux informatiu del sistema psicofisiològic.

o Desordre en centres cerebrals superiors.

Emocions positives (estima, cura, compassió, amor):

o Coherència cardíaca i psicofisiològica.

o Augment activitat parasimpàtica.

o Patró oscil·latori sinusoïdal allisat.

o Sincronització cor-cervell.

o Millor sincronització del SNA.

o Millor ressonància vascular.

Per tant, els nostres pensaments poden afectar als processos de correlació i afectar al nostre cos i

sistemes i a l’inrevés:

ESTRÈS EMOCIONAL TO MUSCULAR

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

9

La incoherència cardíaca és la primera manifestació. El patró rítmic d’activitat cardíaca covaria

fiablement amb els estats emocionals en temps real (ECG, EEG, EMG, respiració i conducta de la pell).

El cor és l’oscil·lador més potent de l’organisme.

4.2 Concepte de resiliència La resiliència és la capacitat d’adaptar-

se a les adversitats, a les situacions

canviants, d’estrès, al canvi en general.

Diríem que la resiliència es desenvolupa

gràcies a aquest tipus de variabilitat amb

ordre escalar on tenim la màxim

capacitat i la resiliència va disminuint

contra més rígids ens anem fent (o en

menor grau amb la fatiga) i llavors no

som capaços de reaccionar davant de

reptes o situacions canviants.

 És la capacitat de preparar-nos

per alguna cosa, recuperar-nos i

adaptar-nos a l’estrès, repte o

adversitat  incrementar la coherència.

 Un bon estat de salut no implica només mobilitat del cos, sinó reduir l’estrès i aprendre a sentir-

se més calmat i en equilibri.

 Estats de coherència = estats molt adaptatius.

 Hi ha situacions que carreguen d’energia positiva i d’altres amb energia negativa.

 Quan s’autoregulen les energies es guanya en resiliència. “Concepte d’energia de les bateries”

ESTATS QUAN ESTÀS FAVORABLE/DESFAVORABLE A ADAPTACIÓ. A vegades som poc sensibles

a aquest concepte per això caiem en síndromes de sobreentrenament i lesions.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

10

5. Dinàmica fractal i auto-similitud en la fisiologia Els sistemes complexos presenten les mateixes estructures i propietats a diferents escales (de nano a

macro) on el patró de canvi coincideix, és a dir, presenten auto-similitud en l’escala temporal. Per

exemple, tot això són auto-similituds:

 Fibres musculars – múscul.

 Bronquis – arbre bronquial.

 Flocs de neu.

 A la naturalesa hi ha milers d’exemples.

Qualsevol òrgan és un reflex del global del cos. No només l’estructura, sinó el comportament de molts

sistemes naturals en equilibri també es reprodueix a diferents escales temporals i per això es diu que les

dinàmiques de canvi són fractals. Encara que l’aparença de les series de determinades variables

col·lectives que recullen el comportament de sistemes biològics sigui irregular i aparentment

desestructurada, el realitat no ho és  les escales presenten un ordre en l’escala temporal.

A partir d’aquesta idea, podem fer un anàlisis espectral de la dinàmica dels diferents components a

diferents escales:

Escala invariant: totes les variacions a diferents escales juntes formen l’espectre, però separat

observarem com hi ha diferents escales amb freqüències i amplituds. Totes les escales temporals a

la vegada formen espectre. Cap freqüència és dominant, totes per igual. Si els processos estan

correlacionats, estem “sans” i tenim més capacitat adaptativa i creativa. Sempre anem a buscar

l’estat de variabilitat alta.

Escala variant: trobem alguna freqüència que predomina.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

11

El nostre sistema és un sistema dominat pels nostres components o per les interaccions entre aquests? =

dinàmica dominada per la variabilitat dels components o la variabilitat de les interaccions?

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

12

Això ho podem saber a través de la dinàmica fractal. El pendent canvia (contra més pendent més rígid,

contra menys pendent, més flexible).2

4.1 Tipus de soroll o variabilitat  Pendent de l’espectre = 0 = sorollblanc (variabilitat aleatòria, poca correlació entre components).

 Pendent de l’espectre = -1 = sorollrosa (variabilitat òptima, alta correlació i coherència entre els

components).

 Pendent de l’espectre = -1,5 = sorollmarróantipersistent (va baixant i pujant).

 Pendent de l’espectre = -2 = sorollmarrópersistent (va baixant). No podem exigir molt a l’organisme

(rigidesa molt alta).

4.2 Tipus d’acoblament o interacció entre components Trobem diferents tipus d’acoblament entre els components d’un sistema:

 Rígid: variabilitat regular (soroll marró).

 Estable i flexible: “acoblament lleuger” (soroll rosa).  “Llindar del caos”, fractalitat, escala

invariant, autosimilitud... L’estructura fractal del soroll rosa s’explica per processos iteratius (que

es reiteren) que es produeixen a diferents escales. Es el tipus de soroll que trobem a la naturalesa.

 Tou: variabilitat aleatòria (soroll blanc).

Imaginem l’exemple d’una plataforma de forces: avis (rígid, variabilitat regular), joves (estable i flexible)

i nens petits (tou, variabilitat aleatòria).

2 HOMEOSTASI vs. HOMEORRESI (=HOMEODINÀMICA): manteniment de la dinàmica de canvi. No s’han de mantenir unes condicions constants, el que és bo és mantenir el canvi.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

13

La naturalesa dels acoblaments ¿lineal o no lineal?

Lineal implica additiva, proporcional i continua.

No lineal implica no additiva, no proporcional i discontínua.

Com ja hem pogut observar, la naturalesa dels acoblaments és no lineal, igual que les interaccions de

l’organisme i l’organisme humà en si mateix.

Trobem diferents exemples de patologies amb pèrdua de fractalitat:

- Cardiopaties.

- Parkinson / tremolors, bradikinesia.

- Coportament obsessiu-compulsiu.

- Cicles d’apnea obstructiva (son).

- Cèl·lules cancerígenes (molt rígides, poc adaptatives).

4.3 Espectres de freqüència i activitats SNV Els diferents espectres de freqüència i la seva magnitud caracteritzen l’activitat d’un sistema o altre:

HF (0,15-0,4 Hz): activitat parasimpàtic o vagal. Correspon a les variacions del cicle respiratori.

Està reduïda en pacients amb estrès, pànic, ansietat, preocupacions, cardiopaties.

LF (0,04-0,15 Hz): activitat simpàtica i dels baroreceptors en repòs. Depenent de les

manipulacions pot reflectir també activitat parasimpàtica. Aquesta banda de freqüències

considera es considera complexa i no lineal.

La relació LF/HF pot reflectir desequilibris en el SNV.

4.4 Perquè la fractalitat és saludable?  La funció saludable reclama respondre a entorns imprevisibles  per tant, importància de

presentar una fractalitat amb soroll rosa (òptim) ja que és estable però flexible.

 Els sistemes d’escala invariant ressenten flexibilitat, creativitat (respostes adaptatives, resilència).

 L’absència d’una escala temporal característica preveu el tancament en un patró de resposta

rígid (únic, sempre el mateix).

6. Estratègies per recuperar la coherència cardíaca i aplicacions de la

complexitat

5.1 Heart-focused breathing  Consisteix en focalitzar l’atenció en l’àrea del cor. Imagina que la teva respiració flueix cap a

dins i cap enfora del cor/àrea del pit; respirant una mica més lent i profund que de costum.

 Suggerència: inhala 5 segons, exhala 6 segons (o qualssevol ritme còmode).

 Situar la teva atenció al voltant de l’àrea del pit ajuda a centrar-se i tornar-se més coherent.

 Tècnica per recuperar-se abans i augmentar el rendiment. Tot el que estimuli el sistema

parasimpàtic ajuda a recuperar la coherència i a recuperar-se abans i més ràpidament.

5.2 Aplicacions de la complexitat en la salut i el benestar Necessitem:

 Noves eines diagnòstiques: mesures de la pèrdua de complexitat multi-escalar.

 Noves eines terapèutiques: intervencions dissenyades per a millorar la complexitat multi-escalar.

Recuperar la coherència, la dinàmica fractal.

Reptes de futur en: dissenyar intervencions i pràctiques psicofisiològiques orientades a aconseguir i

recuperar la dinàmica saludable.

A banda de les aplicacions i reptes de futur, la nova perspectiva de fisiologia integrada:

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

14

 Ofereix una visió global i coherent per comprendre la motricitat i els fenòmens i manifestacions

relacionats amb la mateixa, que deixen d’ésser tractats com a processos aïllats sinó que

comparteixen mecanismes comuns i estan correlacionats a través dels constrenyiments.

Universalitat i transversalitat: els mateixos principis són vàlids per comprendre el funcionament

de l’organisme humà, el sistema neuromuscular, el sistema atleta-entrenador, de l’equip, etc.

Però, a més a més, permet establir connexions i similituds amb el comportament d’altres sistemes

que complexes de diferent naturalesa que operen a diferents escales (clima, òrbites, economia

d’un país, etc.).

 Existeixen principis fonamentals que regeixen el comportament en general i la motricitat en

particular.

 Estableix la coordinació com l’aspecte essencial per la comprensió del funcionament i

comportament dels sistemes i les seves interaccions amb l’entorn.

 Aposta per la comprensió dels fenòmens en lloc d’apostar per l’elaboració i ús de receptes, el

que permet generar solucions múltiples, individuals i més eficaces davant la diversitat de

situacions concretes que es plantegen en l’activitat física i l’esport.

 Gràcies al concepte d’auto-organització desapareix la necessitat d’ubicar al cervell centres

específics per realitzar funcions programadores i de control. Els sistemes complexes no precisen

de processadors o programadors.

 La integració dinàmica sobrepassa la idea que les respostes dels sistemes estan integrades de

forma concatenada i que, per tant, són additives i proporcionals a les seves causes.

 Es parla de constrenyiments enlloc de causes, com que les relacions purament lineals i

deterministes entre causes i efectes són tan sols excepcionals en la naturalesa i la mono-

causalitat no pot ésser present en parlar d’éssers vius influenciats per constants factors canviants.

Els constrenyiments no determinen el comportament del sistema, sinó que el pressionen en

determinades direccions, afectant al procés d’auto-organització i emergència de la seva

resposta.

 Les diferències individuals respecte els processos d’aprenentatge o les adaptacions a

l’entrenament són la conseqüència natural de la complexitat del procés. Les diferències entre

constrenyiments donen lloc necessàriament a diferencies davant al mateix tipus de situacions i

davant situacions diferents.

 El context adquireix un valor fonamental per entendre el comportament i els processos

d’adaptació. No emergiran els mateixos comportaments en contextos diferents.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

15

U2: FATIGA I SOBREENTRENAMENT

1. Terminologia relacionada amb la fatiga i la fallada Fatiga induïda per l’exercici (abans anomenada fatiga muscula): reducció de l’habilitat de

generar força o potència induïda per l’exercici; té causes centrals i perifèriques (no és adient

ubicar en cap par del cos la fatiga, per això és incoherent parlar de fatiga muscular

exclusivament  molts factors que afecten).

Fatiga aguda: procés immediat quan es fa exercici que s’inicia des del moment en què

comença l’exercici.

Fatiga crònica: no es recupera de forma ràpida. Si es prolonga en el temps apareix el síndrome

de sobreentrenament, en el qual no es recuperen els nivells de repòs encara que es descansi.

Fallada espontània induïda per la fatiga (FEIF): és el moment en el qual la fatiga és tan gran que

no es pot continuar amb l’exercici físic. L’exercici acaba quan es deixa de fer per un canvi no

lineal (sobtat) que serà produït per la interacció de diferents processos. No hi ha una relació

directe entre el que passa a nivell global i la disminució de les reserves energètiques.

Fallada de la tasca: correspon al moment en el qual no es poden seguir els criteris que defineixen

la tasca i aquesta no es pot mantenir més en el temps. S’ha d’establir un criteri arbitrari que

determini quan es deixa de fer una tasca correctament.

2. Fatiga central i perifèrica Recepció (sensorial)

Central

Control (centres nerviosos)

TIPUS DE FATIGA

LIC Muscular (local)

Perifèrica

LEC Orgànica (general)

Per fer-nos entendre, considerem la fatiga central com aquella que es refereix a la part cerebral i la

fatiga perifèria com aquella que es refereix a la fibra muscular.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

16

3. Investigació sobre la fatiga Al llarg dels últims anys trobem un seguit de teories amb les seves respectives aportacions:

TEORIES APORTACIONS Reduccionisme analític

FATIGA: MODEL

REDUCCIONISTA

El Tot com a suma de processos elementals. Entenent cada procés podem entendre

tot el sistema.

Teoria General de

Sistemes

Els sistemes biològics i socials es regeixen per els mateixos principis.

Cibernètica clàssica

FATIGA: MODEL

INTEGRAT

Els sistemes biològics com a màquines controlables. Teoria de la informació i control

(computadores, màquines, processament de la informació). Emergència dèbil.

Comprensió de l’ésser (de 1940 cap endavant).

Sistemes Dinàmics

Complexes

FATIGA: MODEL

COMPLEX

Els sistemes biològics com agents autònoms. Sistemes complexos auto-organitzats,

comprensió de l’ésser i l’esdevenir, transicions, emergència intensa, criticalitat (de

1970 cap endavant).

Sinergètica Emergència de propietats i comportament coherent en els sistemes. Dinàmica de la

coordinació. Causalitat circular, estats cooperatius, variables col·lectives i les seves

transicions, metaestabilitat, transicions induïdes per la variabilitat.

TSD i caos Sensibilitat a les condicions inicials. Sistemes deterministes que canvien amb el temps

de forma impredictible.

Dinàmica de xarxes Canvis en el temps i comportament col·lectiu de xarxes (biològiques, sociològiques,

econòmiques).

Es va començar estudiant la fatiga muscular i llavors es va estendre a altres òrgans. Tenir en compte

que actualment es concep la fatiga com un fenomen integrat i complex on els constrenyiments

pressionen el sistema però no són les causes de la fatiga.

Tenir en compte també la fatiga segons el tipus d’exercici i si aquest és obert o tancat:

Tipus d’exercici Obert o tancat?

 Repetitiu dinàmic.

 Continu dinàmic.

 Estàtic.

 Fatiga en repòs: la fatiga crònica, en

repòs? A què es deu? No hi ha una causa

justificada, s’accepta i ja està. Pot ésser

que falli la interacció entre els

components, per separat estan sans però

la coordinació entre ells falla. Podríem

aportar informació, com? Mirar les

freqüències i veure quines sobresurten, les

que no estan coordinades (soroll marró o

fins i tot blanc).

 Obert (fins la fallada).

 Tancat (temps determinat, km

determinats, etc.).

3.1 Dependència contextual de la càrrega La motivació fa que disminueixi la fatiga (+motivació, -fatiga). No podem dir que una càrrega interna

de X ppm es correspon amb un exercici mig, alt, baix, etc. Si a qualsevol persona li donen 1000€ mes

per aguantar 10 segons un determinat exercici, la persona aguantarà, aleshores l’àcid làctic no és el

limitant. LA FALLADA ARRIBA QUAN L’ENERGIA REQUERIDA PER L’ACTIVITAT ÉS MÉS GRAN QUE L’ESFORÇ

QUE L’INDIVIDU ESTÀ DISPOSAT A FER. Hi ha molts constrenyiments: àcid làctic, fibres musc implicades,

entrenador mirant-me, etc.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

17

4. Models de fatiga

4.1 Fatiga perifèrica/CAC model Aquest model postula que la causa única i exclusiva de la fatiga és la fallada de la funció contràctil del

múscul esquelètic, per això parlem de fatiga perifèrica com a única causa de fallada d’una tasca.

Segons aquesta teoria, la naturalesa de l’organisme està dominada per la dinàmica interna d’unsol

component (múscul) que és el que determina la fatiga. Així, els canvis biològics durant la fatiga són

vistos com a lineals, per això, si disminueix un substrat, es produeix la fatiga.

L’organisme disposa de regles del tipus si... aleshores..., és a dir, actuant com una màquina. Presenta

una sèrie de limitacions, a banda de les anomenades anteriorment:

 Aquesta teoria no és viable perquè no és capaç d’explicar un rang molt gran d’observacions

comunes.

 Diu que la fatiga només és present quan es recluten completament totes les unitats motores

(quan el múscul està activat) i sabem que no és així, sempre n’hi ha algunes que no es recluten.

4.2 Fatiga central/perifèrica Aquest model postula que no hi ha un component per sobre de la resta, sinó que tots els components

col·laboren a diferents escales, per tant, diem que hi ha una dependència contextual de la càrrega.

Presenta una sèrie de limitacions:

 Realment no es buiden tots els dipòsits d’energia.

 No s’activen al 100% totes les unitats motores.

 No hi ha uns valors suficientment crítics que indueixin a la fatiga (sobrevivim a valors molt més

crítics).

 S’augmenta la intensitat d’exercici abans d’acabar.

4.3 Model del governador central (CGM) Aquest model postula que quan hi ha fatiga, els canvis es produeixen a nivell general i global, no només

als músculs (també als pulmons, vasos, fetge, cor, etc.) i el cervell actua com a governador central, que

s’encarrega de la tasca integradora de tota la informació, regula. És com si el controlador decidís si el

ritme augmenta, disminueix o es para l’acció, per tal d’evitar fallades d’altres sistemes (és com un

pseudomecanisme).

El cervell “integra” a través de la informació aferent (que li arriba) i envia informació eferent (la que

surt). Però això és un model, si veiéssim el cos humà com a un sistema simple (seria el pas entre màquina

simple tipus avió i màquina complexa). Presenta una sèrie de limitacions:

 Ubicat a un lloc concret (cervell).

 Es defensa l’existència d’un sistema de control específic cerebral responsable de la regulació

activa del ritme i del procés de fatiga.

Però això només és un MODEL, realment LA RESPOSTA DEL SISTEMA EMERGEIX DE FORMA ESPONTÀNIA,

PER INTERACCIÓ ENTRE ELS DIFERENTS COMPONENTS.

4.4 Dependència de la tasca L’exercici s’acaba quan la demanda de l’exercici és més gran del que el subjecte està disposat a

donar.

4.5 Fenomen auto-organitzat La teoria més consistent actualment és la que contempla la fatiga com un fenomen auto-organitzat, és

a dir, que el sistema té una dinàmica dominada per les interaccions entre els components i no pas pels

components en si mateixos.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

18

A banda d’aquesta idea central, el sistema presenta una dependència històrica i contextual que

s’expressa en la seva variabilitat. Així, la fatiga provoca que els acoblaments entre components es

trobin més crítics, és a dir, hi ha més dificultat per tindre graus de llibertat i crear noves sinergies.

Les fluctuacions augmenten amb la fatiga en diferents escales temporals fins que es dissol també

l’atractor intencional, arribant a la fallada causada per la inestabilitat de les interaccions entre

components. Podem comprovar i corroborar aquesta informació amb l’apartat 5 següent.

Com ja hem dit anteriorment, la dinàmica fractal ens ajuda a comprendre aquestes fluctuacions i la

variabilitat:

TIPUS DE VARIABILITAT I CANVIS

Soroll rosa: potència espectral 1 amb ordre a diferents escales

Soroll marró: potència espectral 1,5 o 2 amb rigidesa sense

variacions.

Soroll blanc: potència espectral 0 amb molta variabilitat i sense

ordre.

TIPUS D’INTEGRACIÓ

Comportament crític: un dels signes que mostren la no linealitat

del sistema. Correspon a l’existència de fluctuacions prèvies al

FEIF.

Dinàmica dominada per les interaccions  tots els

components mostren una evolució similar

Dinàmica dominada per un component  un component

destaca per sobre la resta.

5. Experiments i conclusions Trobem una sèrie d’experiments realitzats que demostren, sobretot, la no-linealitat de la dinàmica del

sistema (a partir dels paràmetres coordinatius  dinàmica dels paràmetres d’ordre –PO- i potència

espectral).

Objectiu general: conèixer el

tipus d’integració existent

entre els components

neuromusculars durant

l’exercici realitzar fins a la

fallada.

Objectiu específic: estudiar

l’estructura de la dinàmica

temporal de la variable

col·lectiva i la presència de

comportament crític en la

mateixa.

Determinació del tipus

d’integració: presència de

comportament crític

(augment de les fluctuacions)

en el paràmetre d’ordre a

l’escalar d’una variable

(temps de l’exercici) sobre un

ampli interval de valors.

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

19

5.1 Dinàmica de les variables psicomotrius (pràctica 7) Tipus d’exercici Paràmetre d’ordre Paràmetre de

control

Mètode Canvi no lineal

Flexió del colze

(flexió isomètrica 90º)

Angle del colze Esforç acumulat Esforç fins a la

fallada.

Potència

espectral de

la sèrie

temporal

De 90º a 0º

(alineament

amb la gravetat)

Pedaleig Revolucions/min Esforç acumulat D’estable

(70rpm) a pròxim

a “0”

FLEXIÓ DEL COLZE (FLEXIÓ ISOMÈTRICA 90º)

Podem comprovar com l’angle del colze presenta fluctuacions cada vegada més nombroses a mesura

que ens apropem a la FEIF (Fallada Espontània Induïda per la Fatiga):

Podem comprovar com l’evolució de les variables metabòliques (fosfocreatina, àcid làctic i glicogen)

no presenten una dinàmica igual a la dinàmica del colze:

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

20

Com passem de tenir, p. ex, 90º a una variació més alta? Ens estem reorganitzant diferent. Tenim un

componen local que tendeix a inhibir el procés i per altra banda processos excitadors que fan que hi

hagi més unitats motores en coalició que ajudin a mantenir l’objectiu. Perdem graus de llibertat. El SN

tampoc pot fer miracles. Llavors necessitem anar a processos més lents (intencionals, volitivament) 

més amplitud i menys freqüència.

Cada vegada + excitació que ve de zones més elevades que comporta més temps. Quan els rocessos

d’inhibició superen els d’excitació llavors ens desconnectem de la tasca. Fem servir altres processos, no

tan ideals ni fins, per seguir amb la tasca.

Si falla la motivació, la intenció, què? Hi ha més sistemes? Llavors, s’entra en tercera persona, com

l’exemple de Kilian Jornet, són observadors d’ells mateixos. Amb la pràctica (no tots els atletes, alguns).

Desvincular-se de tot allò que t’impedeix continuar per seguir i seguir. Estem correlacionats amb nivells

superiors (fora del cos) i inferiors.

PEDALEIG EN CICLOERGÒMETRE

Podem comprovar com les revolucions per minut (RPM) presenten fluctuacions cada vegada més

nombroses a mesura que ens apropem a la FEIF (Fallada Espontània Induïda per la Fatiga):

També podem comprovar com la densitat espectral de les RPM en la 1a meitat i 2a meitat de l’exercici

canvien:

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

21

DISCUSSIÓ  El sistema té una dinàmica dominada per les interaccions, no pels components.

 Té una dependència històrica i contextual que s’expressa en la seva variabilitat.

 Les fluctuacions augmenten amb la fatiga en diferents escales temporals fins que es dissol

també l’atractor intencional.

 La fallada està causada per la inestabilitat de les interaccions. Els components i processos

tractats tradicionalment com a “causes” són paràmetres de control que constrenyen el sistema

provocant l’emergència de la fallada.

5.2 Dinàmica de les variables psicològiques (pràctiques 4, 5 i 6) Tipus d’exercici Paràmetre

d’ordre

Paràmetre de

control

Mètode Canvi no lineal

Carrera a velocitat

constant amb

pensament

dissociatiu

Focus d’atenció Esforç acumulat Esforç fins a la

fallada.

Potència

espectral de la

sèrie temporal

De dissociatiu

a associatiu

Flexió del colze

(flexió isomètrica

90º)

Estats de volició

(up/down)

Esforç acumulat De fluctuant a

estable (estat

down)

CARRERA A VELOCITAT CONSTANT AMB PENSAMENT DISSOCIATIU + DINÀMICA DELS PENSAMENTS

En psicologia es debat quin pensament és més adequat segons cada situació. Pensem el que volem?

No, a vegades ens imposem un pensament però llavors és impossible mantenir-lo sota certs

constrenyiments. No és útil fer la pregunta ja que la dinàmica dels pensaments és variant.

Quan pensem una cosa i passem a pensar en un altre, fem un salt (no passem paulatinament d’una a

l’altra). Així, un pensament emergeix de la coordinació entre xarxes cerebrals (contra més abstracte és,

la xarxa és més àmplia i més distants).

El pensament en repòs es caracteritza per una dinàmica anomenada mind wandering (inestabilitat del

cervell en repòs), que no és un mal funcionament del repòs sinó que sembla quelcom necessari per

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

22

focalitzar l’atenció. El cervell és el clar exemple de sistema dinàmic no-lineal. En repòs som capaços de

focalitzar-nos en un pensament i deixar de banda a la resta, intencionadament.

Classifiquem els pensaments segons:

TASK-RELATED THOUGHTS (TRT) TASK-UNRELATED THOUGHTS (TUT)

 TRT-I: intern.

 TRT-E: extern.

 TUT-I: intern.

 TUT-E: extern.

La funció cognitiva està tant alterada amb la fatiga com la funció muscular.

Problema dels entrenadors explicant mil coses als jugadors que es troben cansats. Per exemple, referent

als pensaments dissociatius, no és el mateix intern (més sofisticat, més energia empleada) que p. ex

organitzar el cap de setmana, més extern, menys energia implicada.

El mateix que passa als músculs (canvis de fase) passa amb els pensaments:

FASE ESTABLE 1 FLUCTUACIONS FASE ESTABLE 2.

ENTROPIA: desordre en un ésser viu que està pendent d’ordenar. ENTROPIA = 0 (puc focalitzar-me en

un pensament i inhibir els altres; paràmetre d’ordre estable) però a mesura que s’acumula l’esforç (es

desestabilitza el paràmetre d’ordre que significa que em venen pensaments que no vull però s’imposen

fins que al final torno a ENTROPIA = 0).

Fisiologia de l’exercici II 2n CAFE Aram Mujal Albiol

23

DINÀMICA DELS CANVIS DE PE (PE SHIFTS) DURANT L’EXERCICI D’INTENSITAT CONSTANT

Consisteix en pedaleig continu a 250W fins a la fallada de la tasca. Es reporten els canvis en la PE (+/-)

quan es produeixen.

RPE un valor sobre l’esforç que sentim.

PE SHIFTS (PE) sobre si sentim més o menys esforç.

Tenim una gran capacitat de detectar canvis (no valors absoluts). Quan augmentem la rpm,

descoordinem el sistema, la sensació d’esforç augmenta, llavors es reorganitza el cos i disminueix la PE.

No es pot entendre des duna perspectiva lineal.

En la pràctica de la PE, trobem dues dinàmiques (1-fluctuacions PE i 2-sense fluctuacions). Enmig s que

trobem un llindar.

Concepte de SECOND WIND: reorganització constant en l’exercici.

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 89 páginas totales
Descarga el documento