fonaments, Apuntes de Historia del Arte. Universitat de Barcelona (UB)
anonimantonim
anonimantonim

fonaments, Apuntes de Historia del Arte. Universitat de Barcelona (UB)

66 páginas
5Número de descargas
6Número de visitas
100%de 3 votosNúmero de votos
Descripción
Asignatura: Fonaments de les arts esceniques, Profesor: Enric Ciurans, Carrera: Història de l'Art, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 66
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 66 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 66 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 66 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 66 páginas totales
Descarga el documento

Descargado en:

patatabrava.com

FONAMENTS DE LES ARTS ESCENIQUES (UB)

FONAMENTS ARTS ESCENIQUES

CIURANS, ENRIC CURSO 09-

10

FONAMENTS DE LES ARTS ESCÈNIQUES

INTRODUCCIÓ

Aquesta assignatura estudia el teatre, un dels objectius serà aprendre a fer un comentari d’un espectacle teatral i conèixer els orígens del teatre clàssic occidental que és fonament del teatre europeu (s’anomena clàssic en terminologia llatina, no grega).

L’assignatura està dividida en quatre blocs temàtics:

Anàlisi del llenguatge teatral. Exercicis: analitzar dos espectacles.

Orígens del teatre i el teatre a Grècia: el teatre va néixer a la Grècia arcaica com un ritus, estudiarem les restes del que ens ha quedat: lectura obligatòria d’Esquil, Sòfocles .... tragèdia i comèdia.

Teatre a Roma, estudiarem la seva peculiar visió del teatre i la creació de l’espectacle: lluites de gladiadors, representació de batalles navals, als romans no interessaven els textos.

Aparició del cristianisme i els seus efectes, el cristianisme considerava que el teatre era la pesta de les ciutats, el va prohibir i no va reaparèixer fins el s. IX justament a traves de l’església escenificant els paisatges de la vida de Crist.

FORMA D’AVALUAR

Un primer treball per a lliurar el 31.10.2008: un comentari de 3 planes, sobre l’espectacle (monòleg) que es fa a la Biblioteca de Catalunya “LA SUTURA” de Marina Steinmo (suèca).

Procediment per fer el treball:

Descripció de l’escenari

Treball i gesticulació de l’actriu

Argument i tema de l’obra.

Al final tres preguntes obertes (conclusions): sobre l’argument, sobre l’escenari i sobre l’actriu.

El treball serà tornat el Novembre:

A = correcte.

B = hi ha algun error

C = Malament.

Un segon treball per lliurar el 19.12.2008, un comentari de 10 – 15 planes escrites, sobre un espectacle a triar de les propostes del professor. Exemple de guió a seguir:

Introducció / presentació: una plana.

Anàlisi de l’espectacle en sis apartats: quatre o cinc planes.

OBRA: és un text literari, està basada en una pel·lícula o en un llibre, quin gènere, si és una traducció, la primera posada en escena...

AUTOR: Les dades que es citin han de tenir referència a l’obra.

ACTORS: El treball del principal, dels secundaris, la gesticulació, la dicció...

DIRECTOR: hi ha dos tipus de directors: il·lustradors i lectors, el primer és el que posa l’obra en escena tal qual la va concebre l’autor; el segon és el que reinterpreta l’obra, parteix de l’obra i en fa una visió pròpia (eliminant personatges, afegint escenes, canviant part de la història...

EFECTES ESCÈNICS: l’escenografia (art al servei del teatre), il·luminació, vestuari...

PÚBLIC: passiu o actiu.

ANÀLISI DEL TEMA PRINCIPAL I TEMES SECUNDÀRIS: També quatre o cinc planes. Totes les obres tenen un missatge: quina postura defensa, què vol dir, “tal tema l’he vist representat millor o pitjor en tal obra o pel·lícula.

CRÍTICA / COMENTARI CRÍTIC: Dues planes com a molt. Perquè agrada o perquè no, i incloent referències: “Tal com diu el crític..... jo també estic d’acord amb la seva opinió”

Per acabar un APÈNDIX especificant el material utilitzat; bibliografia, pàgina Web, el programa de l’obra ...

El primer treball només es per augmentar nota (C baixa nota), amb les notes de l’examen i el treball es fa la mitja, però han d’estar aprovats, en cas de suspendre l’examen i aprovar el treball, es guarda la nota d’aquest últim i es fa examen el setembre, i si s’aprova l’examen i es suspèn el treball, se’n fa un altre per presentar al setembre.

Composició de l’examen del gener: s’haurà de saber identificar fragments d’obres de les lectures obligatòries:

LECTURES OBLIGATÒRIES

ESQUIL: La orestiada (trilogia): Agamennon, las coefores, les eumènides.

Els set contra Tebes

Prometeu encadenat

SOFOCLES Antígona

Edip Rei

Edip a Colono

Filoctetes

Aiax / Ayante

EURÍPIDES Les troianes

Les bacantes

Hècuba

Medea

Hipòlit (Història de Fedra)

Els fills d’Hèrcules / Eracles / Eràclides

Ifigènia a Aulida

ARISTÒFANES Les granotes / Las Ranas

TEATRE ROMÀ:

PLAUTA Aulularia: (La comèdia de la olleta)

Amfitrió

Miles Gloriosus (El soldat fanfarró)

Versions de C. Riba, editades per Bernat Metge o per Ed. Curial en català i en castellà, editorial Gredos, Càtedra, Planeta

Convenient llegir Homer i la “poètica” d’Aristòtil

HORARI D’ATENCIÓ: Dj. I dv. De 12:30 fins a 13:30 cinquè pis.

[#?]

LLENGUATGE TEATRAL.

[#?]

L’eix del teatre fins ben entrat el s. XX ha estat lligat a la literatura, és un gènere literari, la història del teatre ha estat una part de la literatura.

No es pot negar la base literària del teatre, però havia estat valorat en quant literatura, però no havia estat estudiat des d’un punt de vista acadèmic.

Aristòtil a la seva “poètica” va establir les parts i deia que la història era el més important no així l’espectacle. Al llarg del s. XX s’ha invertit i el teatre és teatre en quant és espectacle i s’ha revaloritzat l’expressió artística més que el literari que en molts casos és el menys important.

PRINCIPALS ELEMENTS DE LA NÓMINA TEATRAL

Hi ha sis elements bàsics:

AUTOR: És el que posa en marxa el mecanisme del teatre, se l’anomena dramaturg, escriu un text que es pot dividir en 2 parts:

Els diàlegs

Anotacions (diascalias)

L’autor té condicionants socials diferents.

L’OBRA: La base sobre la que s’estructura la representació i dóna als altres elements la possibilitat de tenir una perspectiva, és l’estructura de la representació.

EL DIRECTOR ESCÈNIC: Aconsegueix la proesa de convertir la lletra morta del text en un espai viu, és el que aconsegueix que la lectura privada d’un text passiu es torni col·lectiu. Conjuga tots els elements que intervenen a l’espectacle: quins actor s’escull, els focus, el vestuari.

L’ACTOR: és algú que presta el seu cos i la seva ànima a un joc, deixa de ser qui és, per ser un ésser fictici i ENS HO FA CREURE!!!! Com és possible que pugui ho pugui aconseguir i, encara més cada nit!!! Hi ha mètodes per aprendre a interpretar, l’actor és el centre del teatre.

ACCESORIS ESCÈNICS: Són els elements que contribueixen a crear la il·lusió de la irrealitat real de l’escena: el vestit, el decorat, la il·luminació.

PÚBLIC: És el receptor de l’obra, jutge la validesa a no, d’allò que constitueix la representació, és per qui es crea tota aquesta il·lusió, és determinant i imprescindible.

Altres elements són la sala, el teatre, el lloc de representació. La paraula teatre deriva del grec mirar. L’edifici ha anat variant al llarg del temps, també hi ha el productor (mecenas), a la Grècia antiga era el patrici qui pagada la representació i procurava que fos un èxit, perquè es jugava el prestigi; actualment, els productors són el motor del món de l’espectacle i busquen un rendiment econòmic.

[#?]

Hi ha dos tipus de teatre, privat i públic (sustentat entre tots via impostos).

[#?]

TEATRE

És la representació d’una experiència humana en un espai físic determinat davant d’un o més espectadors, que la contemplen, de manera que cada representació ha de ser forçosament nova.

Aristòtil va definir el teatre com la mimesi d’una acció humanista, però es massa simple. El teatre és bàsicament humanista. Els espectadors contemplen, per tant es dirigeix a ells la representació.

El teatre és viu per que cada vegada que es representa conté canvis.

La representació té tres elements

Intenció prèvia. LLENGUATGE TEATRAL. L’esborrany que conté l’experiència humana que s’ha de desenvolupar i tan sols ho fa de manera plena quan és espectacle. Normalment tendeix a equiparar experiència prèvia a text i no és correcte.

Primer es fa un procés que s’anomena dramatúrgia, adapta el text a l’escenari, però el text, en molts espectacles no és la intenció prèvia, però sempre té guió, el límit él el “happenning” o “performance, són conceptes nous i en ells ha desaparegut la intenció prèvia, per exemple el gest d’un actor.

LA REPRESENTACIÓ: temps i espai són els límits que té, habitualment dura 1 hora i 30 minuts o 1 hora i 15 minuts i l’espai pot ser teatre a la italiana que és una platea i un escenari, normalment separats per un teló, la sala també pot ser circular, la qual cosa implica la pràctica inexistència de decorat, també es pot fer al carrer, en una plaça... però sempre necessita que es compleixi una convenció: “anem a fer teatre”. En aquest aspecte és màgic.

El teatre va néixer com un ritus religiós, el límit entre el ritus i la representació és el canvi en l’espectador, al teatre veu una ficció a missa, per exemple, un ritual religiós.

La recepció de l’espectacle. EL PÚBLIC. L’espectacle presenta una lectura oberta d’allò que veuen tots, però veien tots el mateix espectacle cadascú en treu una visió diferents, influeix està més al davant o al darrera, la predisposició pròpia, la informació prèvia que un tingui....

Quan una platea riu, el teatre transforma l’individu en col·lectiu, el públic viu les emocions col·lectivament de manera molt més subtil, però hi ha espectadors individual i espectacle col·lectiu.

Al llarg del temps, algun dels 6 elements ha estat el principal, el que s’ha de considerar és l’autor, és el veritable protagonista del teatre occidental, quan apareix el teatre l’escriuen els poetes, el primer va ser Esquil.

El teatre ha estat un camí de divulgació pedagògica al llarg del temps, les persones aprenien passatges de la història a través de les representacions teatrals, fins al s. XX, era l’únic espectacle possible, el teatre formava part de la gent, el dramaturg era qui informava dels fets a la gent.

Hi ha una història mitòmana dels autors, en canvi la figura del director escènic és un concepte d’invenció moderna, neix el 1887, quan sorgeix el concepte de “mise en scene” = posar en escena, apareix com un intel·lectual, el responsable de l’espectacle i avui en dia es va a veure una obra pel director no pas per l’autor.

El director d’escena es qui ajunta tots els elements que formen el teatre i els dona un sentit. Les històries teatrals les han escrit francesos, anglesos i alemanys. Els francesos diuen que el primer va ser un francès anomenat André Antoine que es va cèlebre per posar en escena textos d’Emile Zola, aquest autor relatava històries de les capes més desfavorides de la societat, va ser capaç de representar a l’escenari la realitat del carrer de la manera més natural i va introduir la quarta paret, és a dir la organització de l’escenari com si fos una habitació a la que li falta una paret que, justament, és la que comunica amb el públic, els actors actuen com si aquesta paret realment existís i han de ser capaços de parlar posant-se d’esquena, si cal. Una conseqüència d’aquesta organització de l’escenari és que el decorat ha de ser corpori, ja no n’hi ha prou amb un fons pintat, ara és necessari uns objectes que ajudin a donar sensació de realitat i pren importància la il·luminació de la escena.

Quan. Andre Antoine va posar en escena l’obra “El carnisser”, es va adonar que el naturalisme tenia uns límits.

El director de escena s’ha convertit en la figura hegemònica del s. XX i ha suplantat, en importància, a l’autor.

Es considera a Peter Brook un dels més importants directors, però n’hi ha d’altres, Bob Wilson, Calixto Bieito.

L’actor havia estat el centre de l’espectacle, a l’antiga Grècia era considerat com una mena de sacerdot, hi havia tres categories: el protagonista, deuteragonista ...però fins al teatre llatí i, sobre tot, amb el renaixement, l’actor no va assolir tot el protagonisme.

L’actor era qui agafava un guió (història) i en feia una obra, els actors eren els creadors, pasa per un procés evolutiu de saltimbanqui fins que al s. XVIII i XIX se l’equipara amb els artistes, sorgeix la mitomania i el magnetisme de l’actor s’imposa-

Konstantin Stanislavski, nascut a Rússia, va crear un mètode de formació d’actors que encara és vàlid avui en dia, aquest mètode va arribar a Nova York a l’”Actors Studio” ell proposava que un actor é un artista peculiar, treballa amb el seu cos. Amb dues dimensions: la física (l’entrenament del cos, el gest...) i l’entrenament mental, és com una capsa on ressonen els elements, com un recipient que s’omple d’algun altre.

La ment, el sentiments i la voluntat són les bases de l’actor. Fa la retòrica de l’emoció, un actor no pot inventar una emoció, ha de buscar en ell una emoció pròpia, per poder-la crear, i personificar- la. L’actor ha de ser capaç de representar les emocions i d’incorporar als personatges les vivències pròpies viscudes.

L’actor de teatre és la categoria més elevada d’actors.

Els efectes escèniques en un moment donat es converteixen en el centre. En el Renaixement i el barroc van idear “Deux exmaquini” la especialització visual: efectes tècnics, actors volant.... ja no eren importants ni l’autor ni l’actor, sinó grans efectes a l’escenari.

ESPECTACLE

S’ofereix al públic tota una composició notable digne d’atenció, és una representació pública (mlolt millor col·lectiva. Un espectacle potser des d’un partit de futbol o l’arribada del Papa. Arriba al públic a través dels ulls, però es comunica tan visualment com auditiva i sensorialment. En un espectacle hi ha tres elements obligatoris: l’home (ésser humà), la paraula i la faula / història: afabulació

La presència de l’home és fonamental de tal manera que ens donarà diversos tipus d’espectacle:

La participació directe de l’home.

La imatge de l’home reproduïda (cinema) en que apareix un home diferent.

Quan l’home no apareix, és substituït per formes antropomòrfiques, objectes articulats artificialment (titelles)

També es poden fer classificacions seguint criteris audiovisuals, auditius, lingüístics (hi ha espectacles sense paraules: concerts, ballets, esportius

La paraula de l’actor, és el discurs que pronuncia, allò que diu.

L’afabulació és n criteri conceptual, més flexible i difícil d’explicar.

Bàsicament hi ha espectacles que expliquen una història / una afabulació ( art dramàtic, la pantomima, el ballet, gran part del cinema) i els que no expliquen cap història (esportius acròbates (una part del circ), molts espectacles visuals i d’actors amb gestos que no pretenen explicar cap història.

En aquest aspecte hi ha 8 tipus d’espectacle, quatre pròpiament de teatre i quatre en general.

Amb els elements de l’home i la faula /història es fa el drama, l’òpera, la recitació...

Història i fabulació, que tenen la presència de l’actor però no hi ha paraula com el ballet i la pantomima.

Amb fabulació i paraula però sense la presència física de l’actor com els cinematogràfics, projeccions de figures humanes, titelles....

Amb tant sols fabulació podem trobar espectacles d’autòmats, alguns d’ombres xineses, dibuixos animats.

Els quatre següents no tenen fabulació.

Es troba l’actor i la paraula, però no hi ha història: moviment dadà, surrealisme, rituals, ..

Hi ha l’actor però no, cap dels altres elements, tampoc explica històries, ni parlen: gimnastes, acròbates, ...

Tenen paraula però ni actor ni història, certs projeccions abstractes, projeccions parlades però sense sentit, jocs de paraules sense sentit.

Ni fabulació, ni actor, ni paraula: espectacles pirotècnica, jocs de llum, de foc.

CLASSIFICACIÓ

A través de 13 elements es pot fer l’anàlisi / dissecció d’un espectacle:

[#?]

La paraula Text pronunciat signe auditiu

To es mou en la dimensió temporal

[#?]

La mímica

El gest Expressió corporal signe visual

El moviment dimensió de temps

[#?]

El maquillatge

El pentinat Aspecte extern de signe visual

El vestit l’actor dimensió d’espai

[#?]

Accessori /utillatge

Decorat Aspecte de l’espai escènic signe visual

Il·luminació dimensió espai / temps

[#?]

La música Efectes sonors no signes auditius

Els sorolls articulats dimensió del temps

La paraula i el to, són hegemònics la paraula sempre va acompanyada del to, matisa i suavitza la paraula, segons el to indica la classe social del personatge, la seva procedència, un esta tranquil o agitat, el to és el que l’actor imposa a la paraula i té a veure amb la dicció.

La mímica, el gest i el moviment, termes propis del teatre. La mímica del rostre d’un artista ha d’estar plena de matisos, la mirada defineix molt millor que les paraules, potser més significatiu el rostre que la paraula. Encara que hi actors que sempre són ells fen de.... tal personatge, tal altre. El gest es l’expressió sencera de l’actor, mostra la seva personalitat com actor i és inclassificable. El gest també és una proposta que el director fa d’una actitud del personatge, pot expressar: servilisme, igualtat, violència, denota la condició social i l’actitud del personatge en front el món. En un escenari, el moviment està definit amb anterioritat, tot el que el personatge fa des de l’inici fins el final, la manera en com es mou, les entrades i sortides de l’escenari, etc. També denoten un estat d’ànim. Els moviments coreogràfics dels actors també es preparen amb anterioritat. La importància dels moviments dels actors a l’escenari depèn de la quantitat d’actor a l’obra.

El maquillatge, el pentinat, el vestit, són elements que defineixen el personatge, i s’interacciona amb la il·luminació. El maquillatge pot canviar l’aspecte físic de l’actor, rejovenir-lo o envellir-lo i també ressalta la mímica del personatge. La màscara és fonamental en el teatre grec, ja que permet a l’actor tenir una altra aparença, per exemple, un déu. El pentinat ajuda a definir el personatge així com els barrets i les perruques. El vestit comporta la problemàtica de la disfressa, ha de donar versemblança, però aconsegueix ser realista o no?, també hi ha la teoria del color, perquè un espectacle és un quadre en moviment. La disfressa transforma l’actor en altres personatges.

Accessori / utillatge, decorat i il·luminació,

[#?]la aparició dels accessoris és tan antiga com el teatre i ajuda a acabar de definir el personatge. Quan apareix el director d’escena, neix l’escenografia, i l’escenografia és un art que consisteix en el disseny dels espais escènics. Pot ser interpretat des de molt punts de vista:

Arquitectònic

Pictòric, molts pintors important han pintat decorats.

Dispositiu, visió tridimensional (“La sutura) o visió bidimensional / tridimensional que és el més corrent.

S’ha de distingir entre disseny i construcció, l’escenògraf fa una interacció de l’espai amb la lectura de l’obra. Els grecs feien els espectacles de dia ( no hi havia focus), pel matí. A partir del s. XIX la il·luminació pren una importància fonamental, delimita el lloc de treball i crea la atmosfera que li convé a l’obra, tant ajudar a remarcar un gest, com a crear un ambient concret,El públic no ho percep hi en canvi si no hi ha una bona il·luminació l’espectacle per força i efectivitat.

La música i els sorolls, en el teatre musical, la música és la protagonista, i gairebé tots els musicals tenen música en directe, però els altres espectacles tenen una banda sonora i poden ser en directe o gravada. La seva funció es crea una major predisposició dels sentits, condueix a l’espectador al què passarà. El sorolls són els efectes sonors que subratllen una acció, un tro indica turmenta, pluja, un timbre crea expectativa, una intriga o una resolució. Als teatres hi ha màquines de fer ploure, i es complementen amb els sons.

[#?]

ORIGEN DEL TEATRE

Neix amb la religió, amb el pas del ritus al teatre. A Grècia els ritus es feien en un santuari en honor del déu Dyonisios, els temples tenien una pira on es feia el sacrifici, normalment, d’un animal i que al principi era un boc. En aquestes cerimònies, hi ha quatre elements bàsics: mite, ritus, màgia i símbol.

MITE

Originalment significava paraula, també història, narració, esdeveniment, el mite es presenta en forma de narració, pretén explicar l’origen, el sentit i el final de tot allò que hi ha que existeix. Al llarg del temps s’ha acabat relacionant mite amb déus, però no és correcte, perquè no tots el mites són déus, tots els mites tenen una importància antropològica.

També hi ha mites contemporanis del món de la moda, dels esports, ... R. Barthes escriu al 1957 Mitologias on descobreix les estratègies en que s’aguanten.

El mite interessa al lingüista i al folcklorista, els crítics literaris valora l’estil, els psicòlegs el contingut dels mites, els sociòlegs la funció social. El mite ha suscitat l’interès com element de les cultures del món, totes les cultures són creadores de mites i s’ha intentat trobar un motiu general pel naixement del mite, preocupen dos qüestions: què hi ha de cert en el mite i la racionalitat o irracionalitat del mite, s’ha estudiat el mite des de varies visions:

Visió unitària. És l’aproximació de caràcter filològic: tots el límits són mites naturals: fenomenològics, i cosmològics. És una teoria sorgida a Alemanya el s. XIX, Max Müller va pensar que els mites estan en l’origen de l’antropomorfisme, els mites serveixen per explicar processos de la naturalesa. En el mite hi ha la capacitat humana de crear llenguatge = la sinonímia (més duna paraula per definir el mateix).

Visió etiològica, és posterior, al mite dona una explicació del món real. Tradueix a la forma humana els processos de la naturalesa que l’home no compren, a tot arreu hi ha déus (plantes, troncs...). Els mites tracten de la natura per explicar el que succeeix, en una visió de protociència, (Andreu Lang defensava aquesta teoria).

Visió funcionalista, la visió de Balisnau Malinovski s’oposa ala etiològica, els viatges per la Polinèsia el van dur a creure que els mites tenen una finalitat profundament pràctica, generen normes de comportament, responen a necessitats religioses com a submissions socials de societat senzilles, però en una vesant pràctica i funcionalista.

Visió essencialista, Mircea Eliade (romanès afincat a França) diu que en el mite es restableix una edat perduda, és el relat anterior de la història. Al mite es pronuncia l’esquinçament d’allò perdut , la recreació fictícia d’allò únic.

Visió psíquica, els mites estan íntimament relacionat amb el ritus, són la cara i la creu d’una moneda, li correspon un ritual amb aquesta pràctica s’ha construït la necessitat ritual de la societat. Gilbert Murray, historiador de la tragèdia grega, relaciona la pràctica ritual i la narració del mite. El mite és

un producte racional o irracional té un origen psíquic, tan individual com comunitari. Aquesta visió psíquica es basa en l’explicació que fa Aristòtil de la catarsi: quan un espectador veia una tragèdia i el destí horripilant es veu a sí mateix (tractament homeopàtic), així aprèn a resistir quan li arriba a ell.

Quatre exemples de visions psíquiques:

FREUD: A “La interpretación de los sueños” equipara el mite al somni, creu que tots dos utilitzen las mateixes tècniques del llenguatge.

La condensació

Desplaçament d’elements

Representació mitjançant símbols

En conseqüència mite i somni es sustenten en la dislocació. Els mites són el pensament oníric públic que tracta de personificar les preocupacions inconscients de l’espècie.

Els somnis són els mites individuals.

A Edip es dona la història psíquica individual. Freud uneix Somni i Mite.

KARL JUNG: Era deixeble i rival de Freud. Ell veu el mite i el somni com revelacions d’un inconscient col·lectiu que seria una relació contínua per la humanitat com a signes o malaltia d’una societat. Creu que el mite i el ritus tenen una presència activa i passiva a la societat.

ERNS CASSIDER: Dóna una visió més senzilla, va crear una filosofia de cultura universal, veia el Mite com una de les formes principals de la vida simbòlica: el Mite, la ciència i el llenguatge, dóna explicacions molt simples (un raig cauen un lloc concret per que ha de ser així).

La visió científica no acaba amb la visió mítica i, contínuament, totes dues es comporten amb riquesa mental, la seves explicacions les basa en tres elements: ritus, ciència i llenguatge, creu que són els pilars per crear un anàlisi de la cultura.

C. LEVI STRAUSS: Va establir la visió “Antropològica estructural”, definia el mite com un producte psíquic, l’espècie humana s’estructura de manera similar en cada període, i els diferents tipus de societat accepten fonamentalment el mite, aquest és la manera com la societat s’autoregula i funciona.

L’estructura que crea el Mite és intemporal i crear codis de conductes (p. Ex. Els 10 manaments) que formen part de l’estructura mental de l’home i de la societat. Sempre és similar en cada societat. El mite és universal en la societat i les cultures contemporànies.

[#?]

RITUS

Ens introdueix directament a l’origen del teatre, és l’altra cara de la moneda, el mite és una història , és la capacitat de fabular. El ritus es presenta de forma teatral o parateatral i està en l’origen de totes les formes teatrals. Té les següents característiques:

Culte col·lectiu que busca tenir eficàcia, en part és extra empíric, va més enllà del allò empíric, pretén contactar amb el que és diví.

La capacitat de posar-se en contacte amb el culte, sorgeix de la necessitat de comunicar l’home amb els ens sobrenaturals,

Es poden dividir en rituals positius o negatius aquest últims simplement són prohibicions. Poden haver ritus periòdics o no, els primers segueixen un calendari (en cas dels cristians les misses), els segons s’anomenen ritus de pas, enfronta l’individu amb compromisos essencials: naixement, iniciació vida adulta, casament, divorci, mort...., n’hi ha de màgics (desig de pluja) o religiosos (posar-se en contacte amb allò diví).

Finalitat d’un ritual

Té explicacions molt similars a las del mite. Segons Malinovski, un ritual és una creació que tracte de pal·liar les deficiències humanes. Freud donar una explicació psicològica, vincula el ritus a una exigència que hi ha als homes de vida, per a ells les pràctiques màgiques i religioses ens remetem al crim que sustenta la civilització, el CRIM PARRICIDI (PARRITIU), quan l’home fa un ritus, és perquè vol tornar a aquest parricidi inicial, Freud torna a la visió Edípica.

Però el ritual separa allò pràctic d’allò sagrat, permet entrar als mecanismes d’allò sagrat, és una necessitat humana, la societat està hipostatitzada , presonera en la dimensió d’allò sagrat. El ritual ara en acció abans història.

Per poder explicar l’origen del teatre s’ha de parlar de religió i sacrifici. René Girard a la seva obra “La violencia y lo sagrado “, Ed. Anagrama, 1983, parlar de l’origen de la religió y del teatre, al seu llibre explica que la víctima propiciatòria és el fonament de qualsevol forma religiosa. Distingeix dos maneres de veure l’origen de les religions primitives.

L’origen de tot és el mite, la referència a un esdeveniment real es converteix en creença i com al tal dóna peu a pràctiques rituals associades.

El ritual, no tan sols és l’origen del mite, sinó també dels déus, de la religió, de la tragèdia i de les formes culturals.

El que hi ha a l’origen de tots els rituals és un únic ritual, el sacrifici i aquest és l’origen de la divinitat donat que la repetició de les cerimònies fa que es converteixi en un hàbit i dóna peu a un déu. El sacrifici és l’origen de totes les religions.

La religió és l’únic a que la ciència no ha trobat una funció pragmàtica. Tota religió te per objecte crear i perpetuar el mecanisme de la víctima propiciatòria, els efectes d’aquest mecanisme ajuden a mantenir la violència fora de la comunitat, es sacrifica un individu per que no es desfermi la violència a la comunitat.

PHARMAKOS és una paraula grega amb dos significats verí i antídot, amb aquesta paraula s’anomenava un ritual que encara era vigent a la Grècia clàssica, com a les tragèdies i altres festes, normalment s’escollia a un bàrbar (estranger a qui no s’entenia perquè parlava una altra llengua), primer se l’acollia i s’alimentava per després expulsar-lo, per capturar-lo i lapidar-lo fins a morir. És un crim injust que no està subjecte a cap venjança. El PHARMAK tenia com objecte renovar la naturalesa i que tot seguís funcionant. Edip és l’evolució d’un PHARMAK, és el verí de Tebes, el seu crim provoca que hi hagi una pesta a la ciutat, es fa necessari que es trobi l’assassí de l’antic rei, al descobrir que és ell mateix, es converteix en l’antídot. El PHARMAKOS és una substància que depenen de qui la utilitza pot ser un verí o un antídot.

El sacrifici és misteriós, és un acte on hi ha un sacrificador i una divinitat donat que el que es sacrifica no és un ésser humà sinó un ésser diví, per quina raó? Doncs per què la societat intenta trobar una víctima especial, normalment s’escull un estranger, una mica rar (avui en dia en diríem una mica boig), i amb el seu sacrifici salva la població, perquè en la víctima hi ha el secret de la renovació de les coses, s’ha de dividir en dos grans categories: sacrifici humà i sacrifici animal, a les víctimes se’ls dóna qualitat divina, perquè es veuen com una personalització del déu.

Com s’ha dit abans és una violència sense risc de venjança (és un desconegut per tothom), i té la facultat d’apaivagar les violències internes.

Quan sorgeix la noció de justícia (triant per damunt de la barbàrie), els sacrificis comencen a perdre pes en la societat. El sacrifici és el cor de la religió i dóna peu a representacions i aquestes al Teatre.

La paraula VIDA en grec te dos variants i cada una amb un significat diferent:

[#?]

[#?] ZOÈ ZOOLOGIA: la vida contínua: la llavor que conté la perpetuïtat de l’existència

[#?]VIDA

[#?] BIOS BIOLOGIA

[#?]

El procés de l’esser viu: néixer, viure i morir

BIOGRAFIA

ORIGEN DEL TEATRE

Les societats eren agràries, sense masses coneixements per distingir entre home real o irreal, per qualsevol forma de la natura tenien un déu, i tots els fets meteorològics, o el canvi d’estacions, la pluja, el vent, la nit, els núvols, els fruits, .... succeïa perquè hi havia uns déus per cada fet. Molts pensen que en aquells temps, quan no sabien de manera científica per què sorgia la lluna després del sol, per què plovia o feia fent, l’home es mirava el món (la posta del sol, una tempesta, l’olor de la terra després de la pluja....) amb una visió diferent, s’ho mirava a través de la ZOÈ (res acaba, tot ressuscita, la vida de sota terra), l’home d’avui, ho fa a través de la BIOS (la vida individual, la vida de sobre)

FESTA RELIGIOSA A GRÈCIA

La vida religiosa a Grècia no és diferent de la d’altres cultures agràries, totes elles dominades per la Festa, és una consecució de ritus demanant la protecció dels déus: bones collites, bons fruits, animals productius... pel manteniment de la convivència, hi havia per tant múltiples festes amb diferents protagonistes. Aquestes festes eren complexives, perquè es tractava de plorar pel que moria i complaure’s amb la nova vida, és a dir acomplien tot un cicle.

Hi havia varies festes religioses unes es deien TARGÈLIES on la primera part hi havia el ritus del pharmak i a la segona part arribava la EIRESIONE, que és una branca d’olivera i significava l’arribada de la nova collita, també hi havia les JACINTES, que celebraven la mort de la persona “jacint” “BIOS” i la conversió en ZOÈ.

A totes les festes hi ha present la vida vegetal i també la vida animal, quan es feia un sacrifici amb un animal, aquest s’assimilava a un Déu.

Amb el pas del temps a la repetició del sacrifici comença a aparèixer elements parateatrals: alguns individus es disfressen, es posen màscara, canten i ballen. Els primers cants són sons guturals (presència animal incorporada pels homes), mentre uns canten la resta balla de manera descontrolada. D’aquestes danses sorgiren els sàtirs, les nimfes.... Les BALANTS dedicades a Adonis, eren en presència de dones on també participaven.

[#?]

Bases de la Festa

L’home es dirigeix a déu mitjançant el sacrifici i l’oració que forma part del ritual, la oració es presenta en prosa, abans del sacrifici i en forma d’himne cantat rítmicament, després del sacrifici, així queda relacionat amb la dansa.

Aquest elements es van transformant a una manera teatral, els balls prenen moviments mimètics i donen pas a les danses, com la dels CURETES, les cuidadores de Dyonisios. Les danses més rituals són les relacionades amb el culte al déu Dyonisios i són. Amb tota certesa, les que donen origen al teatre. Dyonisios és el déu del somni, l’embriaguesa i la transformació, el seu culte s’introdueix tard, als s. VII, VI a.C., però acaba formant part dels dotze déus importants de l’Olimp, és d’origen oriental, Dyonisios va inventar la planta del cep, i ensenyar a l’home com fer vi.

[#?]

La festa per Dyonisios té el nom de LES GRONXADORES, en ella les noies joves es gronxaven, recordant el moviment del cos d’Erigone al penjar-se, és l’origen del joc de gronxar-se. En la reproducció de la llegenda de com va arribar la ensenyança de fer vi a Grècia, van fer desfilar fins i tot vaixells pels carrers, aquesta festa té importància pels elements que aporta al naixement del teatre, com els Cors, que és l’evolució dels sàtirs i les nimfes. Per tota l’Hèlade dóna formes diferents, a Agon, hi hauran dos cors, un d’homes i l’altra de dones, en contraposició.

D’aquests rituals en destaca hieros gamos (unió sagrada), és una recreació de la unió entre sàtirs i nimfes (unió home dona).

Amb el pas del temps el cor es divideix en dos i, en algun moment un d’ells es separa –corifeu- i fa com de veu més important com el solista en un cor d’avui en dia.

Tal i com evoluciona, el cor inicia el ball d’una manera ritual, es tracta d’anar d’un lloc a l’altre seguint un recorregut.

El ritual actua sobre els poders superiors, el que es recrea és un ritus complexa que acaba tenint una litúrgia i aquesta tracta de repetir el que va succeir, una vegada i una altra, i el que va passar originàriament, tornarà a passar si es donen les condicions adequades.

Amb la festa es volia crear un vincle entre el que és humà i el que és diví.

Dyonisios va tenir un santuari, que es mantingué actiu fins els s. V o IV a. C.

A qualsevol temple / teatre grec sempre hi havia el THYMELE, un petit altar on fer una ofrena a Dionisos.

A part de les festes a Dyonisios, ni havia d’altres en sobresurt la d’Atenea i la d’Apol·lo i Dafne.

[#?]

D’aquests rituals neixen les tragèdies, al teatre, quan s’institucionalitza el ritual de Dyonisios es crea un cant, el ditirambe. Aristòtil explica la tragèdia com “l’evolució del ditirambe i que serveix per provocar catarsi”.

El ditirambe és un gènere ritual basat en l’aparició del cant monòdic al ritual, moltes vegades és una frase que es repeteix –la monodia-, i es presenta com a proedio (pròleg) però a vegades com epíleg, el Ditirambe és el principal gènere ritual, és una invocació de Dionisos.

KATAKELEUSMOS: És un exhortació que fa el solista al cor, dóna peu a que contestin, és un inici del diàleg (incipient diàleg).

GENERES RITUALS:

Ditirambe: Himne en honor a Dionisos, simbolitza la seva presència = epliclesis.

Té formes i continguts diferents. Aristòtil diu que la Tragèdia neix del ditirambe. Els grecs feien una processó al temple de Dionisos, un corego (com el solista d’un cor) llançava refranys al cor per que els contestessin, aquest refranys eren per demanar la presència del déu. Es podia arribar a pensar que el corego era posseït pels déus.

A Antígona els cors són ditirambes.

A les Lenees s’han conservat himnes que cantaven dones atenenques per invocar la presència de Dionisos.

Pean; És un himne per demanar o celebrar una guerra. Té un sentit més ampli que una celebració, s’invoca la protecció d’Apol·lo, rep aquest nom per què és la resposta a “ie paián”. Un clamor per l’avenir imminent, abans i després de l’enfrontament. Cantat per homes, el crit s’assimilava al déu Apol·lo.

Treno: Cant trenètric, és un himne en honor de l’heroi mort, però es va ampliar a qualsevol dol, i pels personatges importants,els trenos es cantaven en cerimònies individuals. Aquest cant és a la base de la tragèdia, perquè aquesta tracta la mort de l’heroi en moltes d’elles, també és cantat pel propi heroi quant sap que morirà. Es pot trobar en:

La forma d’un refrany coral: Agamèmnon

La monodia del solista.

L’esquema en el diàleg entre solistai cor: segona part de l’Orestiada.

Himeneu: Un cant de noces, cant eròtic, es pot aplicar a alguns noms de déus o de personatges normals, però també s’inclou en la tragèdia, com una predicció de l’acabament de l’amor.

L’Himeneu ressorgeix a la comèdia, aquestes acaben en COMOS = KOMOS (una mena d’orgia), sols hi ha homes

Agon: És un enfrontament procedent de l’esfera ritual d’acció o de paraula, entre cor i actor, entre dos cors, o entre dos actors. Al en principi és un cant que acaba derivant en diàleg. Està situat entre ritual de culte i l’origen del teatre.

A la civilització grega neix la filosofia de democràcia, els seus orígens es troben a les cultures micèniques i minoiques, fortament burocratitzades, el Basileu o rei encarnava el principi viu de la cosmologia, un cicle que es repetia i garantia l’ordre de les coses, quan acabava un cicle en començava l’altra no es perdia la continuïtat.

Si havia un eclipsi i el rei no ho havia predit, perdia el poder. Aquestes civilitzacions es van ensorrar amb la invasió dels indoeuropeus, provocant l’època fosca i al cap de tres segles sorgeix una nova civilització que integra tot allò antic i nou, donant indicis que alguna cosa ha canviat, és el naixement de les polis.

Si, a les ciutats antigues al centre estava el Palau i al voltant la població, ara al centre hi ha un espai vuit que anomenen AGORA i al voltant es distribueixen els edificis aquesta àgora és el centre neuràlgic, s’hi discuteixen tots el temes públics, és on es prenen les decisions que afecten al destí col·lectiu = ARJÈ.

Durant aquest temps apareix la religió / literatura grega:

Homer explica els fets dels herois el final de l’època micènica, és una literatura arcaica, però amb referents presents: dòrics, aqueus..., introdueix una visió èpica i és el fundador de Grècia. Ordena el munt de divinitats i configura el panteó grec, a partir d’Homer es pot parlar de les coses dels grecs, i crear paraules i conceptes que s’estendran per tota la civilització grega.

Moira: la part personal del destí de cadascú.

Daimo: la part que ens dona sort.

Ate: la ceguesa de la bogeria.

Hesíode: ordena la genealogia dels déus i serveix com a model basta en termes enfrontats.

Tots dos creen la religió grega però no expressen cap dogma sagrat, i això afavoreix un pensament racional, però la societat té necessitats de posar-se en contacte amb les divinitats i neix l’orfisme (a Eleusis ciutat on va néixer Esquil) perquè la religió olímpica no toca temes transcendents (ànima, cos). L’orfisme té un caràcter iniciàtic: rituals nocturns, amb balls i música específica.

Així l’esperit hel·lènic el conformen:

[#?]

[#?][#?]la religió olímpica = ritus apol·lineus, que conformen l’esperit hel·lènic i porten a la visió de vida:

- ZOE

[#?]i l’orfisme = ritus dionisíacs - BIOS

Hi ha tres elements centrals:

El pas de l’escriptura sil·làbica a la fonètica: Les cultures micèniques i minoiques utilitzaven el sistema sil·làbic lineal B, després de l’època fosca, els grecs s’inspiren en els fenicis però incorporant les vocals, així passen a tenir escriptura fonètica (tal com es parla).

Aquesta evolució els porta a utilitzar la paraula to (article neutre lo) que permet crear conceptes a partir de substantius.

La industria del paper va potenciar la circulació de l’escriptura.

La moneda els dona una dimensió d’economia de mercat incipient. La moneda és una manera d’abstracció sobre les mercaderies i estableix correspondències exactes, com el logos que permet crear allò comú.

Les ancestrals tècniques geomètriques i astronòmiques, heretades dels avantpassats, van ubicar l’home al món, van fer mapes i calendaris que els possibilità l’abstracció del món i que donà el concepte de teoria.

Oracle neix per poder consulta el futur, els grecs volen saber que els passarà, però l’oracle no els dóna solucions, sinó alternatives i aquestes possibilitats afavoreixen als sofistes.

A l’entrada del temple de Delfos, hi ha una inscripció: “conócete a ti mismo”. És inherent a la cultura grega endevinar allò que està ocult, practiquen la deducció, són uns malalts de la deducció.

Aquesta cultura de l’endevinar envaeix la cultura grega, tot està subjecta als oracles, el de Delfos és el santuari per excel·lència, tan important com l’àgora. La necessitat de saber el futur fa introduir la figura de Dionisos.

Al principi interpretaven les vísceres de l’animal i, més endavant, és la medium /pita que en contacte amb el déu parla per ell dient coses inconnexes que interpreten els sacerdots.

I amb tota aquest entorn neix l’escriptura que dóna peu a una literatura que s’expressa en tres formes:

Poesia lírica

Tragèdia

Filosofia

La poesia sorgeix de la música, neix per a ser cantada, però per primer cop, una veu humana parla de temes i sensacions humanes.

La tragèdia posa en joc elements molt diversos, el públic exerceix de tribunal d’allò que passa i es veuen nocions de culpa, de destí, de responsabilitat, de crim, terror... toca temes que, més tard, tractarà la filosofia

La filosofia és una pràctica personal cap allò comú a tots i intenta expressar què són les coses. La sorpresa (“asombro”)de perquè les coses són com són. La filosofia suprimeix la vista com el principal element.

[#?]

Durant el s. VI a. C. S’organitza l’Àtica, representants del territori (aristòcrates)es reuneixen amb dret a vot. La paraula democràcia no apareix fins a finals del s. XV a. C. Aquest període és el de les tiranies i del desig del tirà de convertir-se en basileu (=rei).

El tirà Pisistrat (536 – 532), va crear el primer concurs de tragèdies a la 61a olimpíada. La introducció d’un culte nou a un déu estranger va desplaçar a Apol·lo.

A Atenes hi ha dues festes importants:

les atenees: dedicades a la deessa Atenea

les dioinisies urbanes dedicades al déu Dionisos

Durant el s. VI es va introduir el culte de Dionisos, elsantuari d’aquest déu es trobava a Eleuterio, una població de l’Atica que limita amb le Beocia (continent). Les dionisies duraven cinc dies, i tenien lloc el mes de març, al final de l’hivern i principi de la primavera, es feien cultes cada dia.

El primer dia es feien ditirambes, processons de sàtirs acompanyat pel Silè (mig home, mig boc), feien el recorregut fins el santuari on es feia el sacrifici d’un boc. Arió de Corint va fer evolucionar el ditirambe.

El segon dia, concursos de comèdies, feien cinc espectacles.

Tres dies de concursos de tragèdies, cada dia un poeta presentava una tragèdia i cada poeta presentava tres tragèdies (com tres actes d’una opera) més un drama satíric, les històries de les tragèdies són tancades, però amb el temps, les tres històries es van fer consecutives. El drama satíric era com una broma, com tornar al ditirambe.

Però al 536 – 532 es va donar una transformació sota la tirania de Pisistres (necessitava espectacle), Thespis va convertir el cor de sàtirs en un cor humà posant-los màscares humanes com a símbol de la tragèdia i va inventar el primer actor que va anomenar hipòcrita de forma humana, el cor té un portaveu, el corifeu, i neix el diàleg, les obres eren completament diferents del ditirambe. A més va establir un pròleg que explicava l’argument, introduint per primer cop el tema dels herois dins de les representacions, tal com sorgeixen aquestes innovacions sorgeixen, també, els enemics, tots els que creuen que el teatre és mentida).

Per tant les tragèdies es remeten als mites dels herois d’Homer. Esquil va introduir el segon actor i Sófocles el tercer. Tragèdia és com dir cant del boc i pot tenir dos significats: per guanyar un boc com a premi, o bé, cant dels sacrifici del boc.

La tragèdia no era diferent a altres actes que es feien a Grècia.

Aquest cant vinculat a Dionisos com a culte, en la seva evolució ja no li cal la presència del déu per a la seva representació (el ditirambe invoca la presència, és la seva funció).

Els pròlegs ja no seran déus sinó homes i les tragèdies sempre contaran fatalitats, desastres que sempre provenen dels essers superiors (déus.

REPRESENTACIÓ DE LES TRAGÈDIES EN ÈPOCA CLÀSSICA

Les festes en honor a Dionisos era l’acte central de la vida d’Atenes, però també hi havia altres festes:

Les dionisies rurals que es celebraven a diversos demos, al llarg del mes de novembre (el mes de Dionisos), i es feien representacions de tragèdies els petits santuaris.

Les lenees (com dir bacants)eren dones que feien culte a Dionisos al més de gener (agamelió), conjunt orgiàstic amb protagonisme femení, però també es van representar comèdies.

Les antesteries, al més e febrer, quan arriba el vi nou, no hi havia concursos de teatre, però sí actes de processó en honor a Dionisos.

LES GRANS DIONISIES

Tot seguia un ordre, una litúrgia, anomenada coreia, primer es reunien els magistrats dos d’ells s’encarreguen del concurs de tragèdies i ditirambes, i escullen les obres que es presentaven amb molta anticipació. Aquests magistrats buscaven tres coregos (patricis) de famílies importants, amb càrrecs polítics, per patrocina un cor, aquest havien de mantenir i equipar-lo, aquest cor tràgic estava compost de 12 o 15 homes, la comèdia en tenia 24

[#?]

Els dramaturgs que volien concursar havien de presentar tres obres –trilogia-. Els cors es distribuïen als poetes per sorteig, al principi els actors eren els mateixos per a totes les obres, després en van ser tres:

[#?]Protagonista

Deuteragonista en temps d’Esquil

[#?]Tritagonista en temps de Sòfocles

Els actors tenien una consideració diferent al cor. Ja amb tots els elements s’assajava l’obra, les despeses anaven a càrrec del patrocinador (corego), sembla que la funció d’actor la feia el poeta = coro di dascale, però és possible que hi formes part del conjunt altres especialistes: instructors musicals, instructors de gimnàstica.... tot sempre a càrrec del patrocinador (corego).

Després es feia el proagon, l’anunci del concurs, es deia en un edifici anomenat odeon, allí es presentaven els tres poetes, explicaven quines peces presentaven el nom de l’actor i del corego.

Les representacions es feien a primera hora del dia (després d’esmorzar i veure), però abans es feia un sacrifici.

Les dones no participaven en cap acte, però alguns pensen que devien assistir encara que lluny de l’escenari i separades dels homes.

Per anar al teatre es pagava dues monedes fragmentaries del dracma, però en època clàssica es va instaurar una subvenció –theoricon- per a que els homes de l’assemblea poguessin anar a veure les obres, també hi havia vigilants vigilant les files i la platea.

El corego per mantenir el seu prestigi, oferia menjar i veure al públic. Però les depeses del poeta anaven a càrrec de l’assemblea.

Totes les representacions tenien un caire sagrat i al final de totes les representacions, es decidia el guanyador, el jurat, compost de 10 individus, s’escollia dels components del magistrat i els estris eren una pedra blanca i una altra negra, quan ja havien votat tots en treien cinc i es contaven les altres cinc, es votaven per categories i el premi era una corona de llorer, tant pel poeta com per l’actor i el corego.

Era tan important guanyar que tan sols ens han arribat obres els bons i senceres tan sols tres.

EVOLUCIÓ DEL GÈNERE TRÀGIC

Del 536 al 484 tan sols coneixem vuit guanyadors. Tesquis va aportar un canvi extraordinari: la introducció del pensament històric del seu present (la guerra que ha hagut amb el personal present), i ja no serà important explicar, sinó com explicar i, per tant, haurà una evolució estilística extraordinària, to això succeeix en 30 anys

La Orestiada ja es una tragèdia de gènere humà.

L’EDIFICI DEL TEATRE GREC

[#?]Com tot el que feien, l’acústica és extraordinària, calculada al màxim la direcció de la veu, l’altar rep el nom de thymele(6) i està situat al centre, el cercle de sorra és on feien el ditirambes i s’anomena orquestra (4). La graderia es disposava de manera concèntrica i té el nom de teatron (1, 2, 3) (derivat de veure = el lloc des d’on es mira). Skene és el lloc on es situava l’actor, és una plataforma elevada situada a l’orquestra, el fons es com la façana d’un gran palau de tres, cinc o set portes, la porta del centre és molt gran.

La graderia té una repartició de l’espai molt racional, ja no és un santuari sinó una construcció civil.

Aquest model pertany al s. IV. Però en temps de Sòfocles el teatre sovint era una graderia de fusta amb un escenari que simulava un palau, però molt més modest, l’espai es dividia en tres parts: graderia, lloc del cor i escenari.

El parodion era per on s’anava a l’orquestra. L’orquestra en el teatre grec era circular i en el romà semicircular.

LA INDUMENTÀRIA DELS ACTORS

La màscara: De rictus fixa, hi havia la còmica i la tràgica i incorporava una mena d’altaveu per projectar la veu.

Les sabates –coturnos-: Tenien una plataforma de 20/30 cm. Que donava elevació a l’actor per ser més ben vistos.

Onkos: és el pentinat especial per dur la màscara i que donava més entitat.

Quiton: túnica de màniga llarga de diversos colors que arribava fins els peus i lligada a l’alçada del pit, també podien dur una capa curta o llarga –klatida.

A dalt de tot hi havia una figura que representava a Apol·lo. L’efecte que donava tot plegat era antinatural.

Hi incorporaven elements característics de la zona que representaven.

[#?]

MECANISMES

Utilitzaven una sèrie de mecanismes per a la posada en escena.

Pinacle: és un decorat pintat, ja hi havia el decorat de pedra però es podien col·locar plafons que donessin idea del lloc,.

Periacles: una mena de bastida mòbil.

Ekkyclema: era una plataforma o calaix que permetia veure que passava dins del “palau” del decorat.

Mekane: grues que permetien volar als personatges.

Theologeion: aparició d’un déu sospès al cel (deux ex maquina)

Escales karonteas: permetien fer aparèixer i desaparèixer personatges que venien o anaven a l’infern.

Màquines per reproduir sons com tempestes, llamps....

ESTRUCTURACIÓ DEL TEXT

Un text tràgic té una estructura molt senzilla:

Pròleg: pot ser un monòleg o diàleg, abans que aparegui el cor.

Parodos: és la primera intervenció del cor.

Episodis: s’alternen amb els parlaments dels actors

Stasimos: parlen els cor.

Exode: la part final amb l’última final del cor.

Pròtasis: introducció al tema tràgic.

Epistasis: desenvolupava el tema.

Catastasis: el clímax.

Catàstrofes: el resultat.

Hi ha tres tipus de diàlegs:

Stasimos: el cor canta i segueix un ordre dividint-se en dos grups, estrofa – antiestrofa.

[#?]Estrofa: versos de la mateixa llargada

Antiestrofa:

Èpoda; la part final, amb una mètrica diferent, cantada per tot el cor.

Proode: comencen el cant tots junts.

Quan apareix el diàleg el cor o el corifeu fan com una alternança de cant per un o per l’altre, amb gran varietat de mètrics poètics, que dona diàlegs diversos, es suposa que en algun moment cor i actor

canten junts = cant líric, però el cor contesta amb un refrany a cada resposta de l’actor, un refrany que incita a ser contestat.

Els parlaments poden ser monòlegs (part llarga d’un personatge) i diàleg (parlaments entre dos o tres personatges, els diàlegs poden ser diferents però n’hi ha un anomenat esticomima, que és la rèplica ràpida a un vers

AUTORS PRECEDENTS ALS CLÀSSICS

Arió de Metimna:

Es troba a l’origen de la transformació del ritus dionisiac -ditirambe- més o menys 600 anys a. C. a la cort del tirà Periandre de Corint. Pertany a la tradició de a citaristica (cítara = lira de set cordes) composicions líriques cantades.

Va introduir novetats a nivell coral, transformant el ritual cantat en coral, sense aquesta transformació no s’hagués creat la tragèdia. Va ser el primer en crear un cor i el va fer cantar amb alternances per al corifer. També va introduir el cant dels herois dins del ritual de Dionisos, cosa que permet comprovar que l’origen de la tragèdia no va ser Atenes sinó diverses zones de l’Hèl·lade

Tespis

Va inventar la tragèdia, és un personatge dual, alguns pensen que era un personatge culte que va provocar canvis: la màscara animal per una humana, altres pensen que era un pagès que rendia culte a Dionisos que va inventar el premi del boc a la 61na olimpíada.

Però és el primer de qui tenim notícia escrita entre el 536 – 532 es va realitzar el primer concurs de tragèdia, així figura al marbre de PADOS on hi ha un llistat de guanyadors i coregos que hi van participar i entre aquests noms figura el de Tespis, llegint aquest marbre se sap que l’estat propiciava la festa, que va passar de ritual a festa.

Se’n sap algun títol de les obres que va escriure i se’n conserven dos versos, Aristoxen escrivia obres signades com a Tespis

Queril

No se sap res de la seva vida. Es suposa que cap a l’any 520 va participar la 70na olimpíada (499 – 496) junt amb dos mes (Tespis, Esquil), va guanya ell, això se sap perquè hi ha haver una accident, va ser un dels més apreciat, però tan sols se sap el títol de l’obra “alope”, tractava d’un mite de l’àtica –Posido- i de manera directa o indirecta de Meleagre, on parla d’un heroi que té ànima externa: la seva desgràcia era si cremaven un tronc que guardava la seva mare.

Frinic

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 66 páginas totales
Descarga el documento