Història de Catalunya (segle XX) (Llibre), Monografías, Ensayos de Historia de España
satanasio
satanasio

Història de Catalunya (segle XX) (Llibre), Monografías, Ensayos de Historia de España

41 páginas
50Número de descargas
47Número de visitas
100%de 2 votosNúmero de votos
1Número de comentarios
Descripción
Asignatura: Història de Catalunya - Segle XX, Profesor: , Carrera: Periodisme, Universidad: UAB
60 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 41
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 41 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 41 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 41 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 41 páginas totales
Descarga el documento

HISTÒRIA DE CATALUNYA (Segle XX) [Joan B. Culla] I.- La formació de la Catalunya contemporània

La Crisi de l’Antic Règim i la laboriosa revolució liberal La Catalunya del final del segle XVIII era una conjuntura històrica determinada per l’impacte de la Revolució Francesa i de la industrialització britànica. Amb unes estructures mercantils i econòmiques ja consolidades, era clar que el sistema opressiu de l’Antic Règim no deixava prosperar al país tot el que aquest podia.

També, les campanyes bèl·liques dutes a terme des de Madrid contra la França de la Revolució (1793-95) i contra Anglaterra (1795-1808) van influir negativament en aquest creixement català. Una altra guerra, la del Francès, va agreujar els problemes econòmics i socials arrossegats pels altres dos conflictes i va acabar per plantejar si realment l’absolutisme era el sistema del futur.

La invasió napoleònica va afectar greument a les relacions entre Catalunya i el règim de Ferran VII des de l’any 1814. Les resistències feudals s’aixoplugaven sota poders polítics molt reaccionaris i la burgesia s’anava fent revolucionària davant els obstacles d’un Antic Règim molt agressiu. La continuïtat d’aquestes monarquies passava per la concessió de reformes econòmiques o per la reducció de polítiques repressores.

Ferran VII va ser protagonista d’un absolutisme auster, sense cap reducte reformista, el qual posava en perill l’hegemonia de les cúpules més privilegiades. Va dur a terme una opció molt repressiva marcada per les penúries econòmiques. L’oposició, provinent de les classes desfavorides i de la burgesia emergent, es va abocar a plantejaments insurreccionals. Catalunya es va mostrar contrària a l’absolutisme propugnat pel monarca borbó i a favor de la majoria dels pronunciamientos aixecats envers a la seva persona.

El malson absolutista va durar fins 1920, data en que començà el Trienni Liberal. Rafael Riego va capitanejar un dels aixecaments, però aquest va tenir un devenir diferent als altres. Les forces de Ferran VII no van poder sufocar el pronunciament. Aquesta va ser la primera experiència pràctica de règim liberal. Aquest primer règim liberal va estar ple de contradiccions i límits producte de tants anys d’opressió. La Santa Aliança es va veure sotregada per la revolució i va defensar el retorn de Ferran VII fins que aquest es va produir (1923). Aquesta segona restauració absolutista, que va durar fins el 1933, va tenir un caire molt més violent que l’anterior règim de Ferran VII. Les revolucions liberals que es van perpetrar a Europa a partir del 1830 (burgesos) no van arribar a Espanya ni a Catalunya fins a dècades més endavant. Només les bullangues urbanes podien forçar un inici de Revolució Liberal.

Industrialització i modernització econòmica

Transformacions agràries

L’agricultura va ser la base sobre la que es va aixecar el desenvolupament econòmic del segle XVIII. L’augment de la producció va ser degut a l’ampliació de la superfície de conreu (desboscament i dessecament de pantans). L’increment de la productivitat –que no es el mateix que producció- va ser propiciat per l’expansió del regadiu i pel retrocés del guaret. El canvi més important va ser, sens dubte, la inserció del mercat en l’antiga agricultura de subsistència [això va obligar al pagès a explotar fins al màxim el sòl].

apunts baixats de patatabrava.com

El gran símbol d’aquesta incipient agricultura comercial va ser la vinya. L’elaboració del vi i de l’aiguardent va determinar una precoç orientació mercantil i això va traduir-se en l’expansió se zones abocades, gairebé exclusivament, a la seva plantació al llarg d’una franja que anava des del Camp de Tarragona fins l’Empordà. El Bages també. Quan va començar el segle XIX, quasi una cinquena part de la superfície agrària catalana era ocupada per la vinya.

També es van estendre cultius d’altres menes (lli, seda, cànem, suro, ametlla i avellana. Aquest conreu estava exclusivament destinat a l’exportació. Es feien servir aquestes noves tendències agràries per intercanviar-les per queviures que escassejaven al Principat, com el blat, els llegums o el peix. D’altra banda, el creixement demogràfic (conseqüent augment de la demanda interna) de les terres lleidatanes va propiciar que s’introduïssin altres productes com la patata, l’arròs (també a terres del Delta de l’Ebre) o el blat de moro.

A les zones d’especialització vitivinícola, la pròpia expansió va comportar la pràctica desaparició de les altres activitats industrials. Al sud català, els rabassaires van patir de valent per tirar endavant, doncs es van veure obligats a vendre la collita barata pel seu difícil accés al mercat. Els rabassaires van viure a mercè de les condicions que determinaven els qui controlaven els circuits comercials.

L’impuls de l’especialització no va afectar gaire a les comarques de la Catalunya Vella. La principal raó d’aquesta aparent estabilitat la trobem en l’existència dels tradicionals masos. Aquests masos explotaven petites i mitjanes parcel·les que vinculaven els propietaris del mas amb els senyors eminents. Aquest cop d’efecte de l’especialització va propiciar, a les comarques del limítrofes amb Barcelona, que les terres fossin objecte de compra per part de la burgesia urbana. Els capitalistes compradors van contractar els pagesos a jornal. A partir dels anys 1780-90, la noblesa tradicional va perdre terreny i l’esmentada especialització va començar a tenir símptomes d’esgotament, amb una pujada de preus i un consegüent procés inflacionari que no es va estroncar fins a la fi de la Guerra del Francès.

La crisi ultrapassà els límits econòmics i va incidir en aspectes socials, ja que van ser els sectors més humils els qui van pagar l’esgotament de l’especialització (baixada de salaris, enduriment de les condicions de treball,...). La conflictivitat pagesa es va començar a posar de manifest a partir d’aquest punt i va perllongar-se fins després de 1814. Va haver-hi actituds d’insubmissió i de resistència als pagaments dels censos senyorials [això també va ser un dels condicionants que van precipitar la revolució liberal].

Indústria i xarxes d’intercanvi

A finals del segle XVIII, el desenvolupament industrial va començar a ser palesat per la certa renovació que els sectors del paper, el vidre i el ferro estaven proposant. També va ser el principi de la –en un futur- gran indústria cotonera. Diferenciació ( Indústria tradicional (llana, aiguardent, ferro, vidre i paper) vs. Indústria moderna (cotó). La indústria llanera estava concentrada a Sabadell i Terrassa i tenia la principal clientela a Madrid i el mercat peninsular en general. Aquesta “indústria” tenia la necessitat de modernitzar-se i d’abandonar les formes de producció artesanals i protoindustrials.

La producció d’indianes (teixits importats de Malta estampats) va ser el tret de sortida de la nova indústria cotonera. La base tècnica inicial era força limitada i la seva concentració es concentrava en l’àmbit urbà barceloní. Ara sí, aquest procés de producció s’establia sobre les bases del capitalisme, sota la direcció d’un empresari i respectant les normes dictades per la divisió del treball, que es feia mitjançant uns rústecs telers manuals i unes taules per estampar els teixits.

La introducció de la filatura gràcies a la importació de cotó americà en floca, les vicissituds posteriors del mercat colonial i la guerra començada l’any 1793 van

apunts baixats de patatabrava.com

marcar la crisi de la indianeria tradicional. Això va provocar l’aparició d’una nova estructura industrial que pretenia abraçar l’elaboració del cicle complet del tèxtil cotoner sobre la base de l’especialització fabril en algun dels processos de producció (filat, tissatge o estampat). Llavors, les fàbriques es van desplaçar cap al centre de la superfície catalana.

RESUM Economia catalana 1800-1875

(AGRICULTURA) • Fins que els liberals no van actuar, l’agricultura, a Espanya, era

majoritàriament endarrerida, precària i de subsistència. • Actuacions dels liberals F 0 E 0 supressió del règim senyorial, prohibició de terres

vinculades i desamortitzacions (1836, eclesiàstica [Mendizábal] i 1855, civil [Madoz].

• Tot i així, gran quantitat de les terres encara seguien en mans de l’església i de l’aristocràcia.

• Es va estendre el cultiu dels productes vitivinícoles, especialment concentrat a les costes mediterrànies de cara al comerç i a l’exportació F 0 E 0 mitjan segle XIX, Espanya es va convertir en el primer productor mundial de vins i aiguardents.

• La producció cerealística, però, no aportava beneficis F 0 E 0 s’havia d’importar. • Catalunya en concret sempre va anar un esglaó per davant de la resta

d’Espanya, gràcies al gran efecte de les desamortitzacions i a les millores en els conreus, la ramaderia i els instruments de treball.

• L’agricultura va ser, durant tot el segle, l’activitat més important del país. • Es van anar introduint nous conreus, com ara la fruita seca i la remolatxa

com a matèria primera fer a fer sucre. • L’especialització vitivinícola estava orientada a l’exportació, i encara més

per la caiguda del mercat d’una gran potència en aquest aspecte, França, que va veure com la fil·loxera malmetia la majoria dels seus ceps.

• La falta de blat va ser un dels inconvenients més ressenyables, doncs va portar la misèria a molts camperols (el cereal és imprescindible per la nutrició).

• Catalunya es va centrar exclusivament en el conreu de la vinya, però va passar males èpoques degut a l’entrada de la fil·loxera que, provinent de França, va protagonitzar una autèntica “carnisseria” de ceps.

• El creixement agrícola dins Espanya era desequilibrat F 0 E 0 Zones més desenvolupades F 0 E 0 Catalunya, Andalusia (grans latifundis), La Rioja i València (Requena i Utiel).

(INDÚSTRIA) • A Espanya s’intenta un procés d’industrialització a principis del segle XIX,

però fracassa. Les causes d’aquest malguany F 0 E 0 poca demanda // endarreriment de l’agricultura // proteccionisme excessiu // comunicacions deficients.

• L’intent que sí que va donar els seus fruits va ser el potenciació, la creació i l’organització de xarxes comercials i de transports, que es culmina amb una POC EFICIENT construcció de ferrocarril.

• Tot i així, això va ajudar a que es creés un mercat comú dins la península. • Sectors importants a Espanya F 0 E 0 alimentari // químic // miner. • Catalunya va ser, junt a Euskadi, la única regió que es va poder

industrialitzar. El seu sector per excel·lència va ser el tèxtil. • Es donaven les condicions necessàries per la creació d’una indústria

incipient dins d’aquest sector F 0 E 0 capital, mà d’obra, innovació tecnològica, fonts energètiques, bona demanda, xarxa manufacturera, modernització de l’agricultura...

• També, però, hi havia limitacions F 0 E 0 pobresa del subsòl, falta de matèries, feblesa del mercat espanyol,...

apunts baixats de patatabrava.com

• L’inici del desenvolupament tèxtil català va ser gràcies a la mecanització de la filatura i al tissatge.

• Fonts d’energia F 0 E 0 vapor (Bonaplata), primer, i després hidràulica (colònies tèxtils instal·lades a les conques del Ter, Llobregat,...).

• Etapes del tèxtil català F 0 E 0 1840-60 (gran creixement i expansió), 1860-70 (creixement més lent per culpa de l’encariment del cotó), 1870-98 (gran creixement).

• La metal·lúrgia catalana no es va desenvolupar gaire per la falta de matèries primeres de bona qualitat (s’havien de pagar molts diners a Gal·les, per exemple) i per la deficiència de les comunicacions (el transport del ferro es més costós que el de qualsevol producte final tèxtil).

• La indústria catalana es basava en el proteccionisme, per això la PÈRDUA DE LES COLÒNIES (1898) va suposar un gran trasbals.

• A partir d’aquí, es va desaccelerar el dinamisme de la indústria catalana ( el fet de dependre de l’exterior va esdevenir el gran problema (matèries primeres i fonts d’energia).

• SOLUCIÓ ( creació de companyies productores d’energia hidroelèctrica (com La Canadenca). QUÈ PASSA? ( diversificació de sectors i potenciació de la química, de la metal·lúrgia i de l’automobilística.

• La 1ª Guerra Mundial va propiciar la renovació tècnica i la conversió d’empreses familiars en S.A.

• Després de la Guerra, crisi pel retorn a la dependència del mercat interior i el proteccionisme. Això va portar a viure una nova expansió industrial, causa de la relativa pau social viscuda durant la dictadura.

La dinàmica social i política La Catalunya de entre finals del XVIII i principis del XIX tenia una dinàmica social molt complexa. Encara marcada per les pautes jurídicopolítiques de la societat estamental, va començar a viure un tomb. Va passar a afaiçonar unes relacions socials basades en la riquesa (les classes socials es fonamentaven pel que tenies, no pel que aparentaves [fora opulència noble]). Les condicions per a la industrialització, però, continuaven ancorades en l’antic règim.

La noblesa es veia dividida en dues parts molts diferenciades. Per una part, hi havia la noblesa tradicional rural de tota la vida, que estava en regressió i que acumulava deutes de gran desgast (arruïnats). D’altra banda, part de les elits manufactureres es van ennoblir i van forjar un nou concepte de noblesa emprenedora.

L’església presentava una profunda divisió interna (alta jerarquia, clergat urbà, grans monestirs, clergat rural). El seu paper en el control social i ideològic, en el manteniment de l’ordre públic i en la vertebració de la comunitat anava acompanyat de la folgada situació econòmica dels rectors.

El tercer estat presentava una gran varietat degut a la diversitat de riqueses. Al camp, que representava al 80% de la població catalana, la representació era majoritàriament pertanyent al tercer estat. Pel que feia a la ciutat, els grups pobres eres els següents: mendicants, ex-presos, fadristerns, vídues, pagesos endeutats ( sectors que patien les conseqüències de males collites, epidèmies, pèrdues patrimonials i personals [l’Estat no cobria aquestes deficiències]. No oblidar que els burgesos i els agremiats també pertanyien, sobre el paper, al tercer estat, al sector dels desfavorits. Tot i així, el seu potencial econòmic suavitzava aquesta condició de no privilegiats. Alguns, fins i tot, arribaven a ennoblir-se, aconseguint títols gràcies al contacte amb altes esferes propiciat pels enllaços comercials. Els burgesos van crear, l’any 1758, la Junta de Comerç com a organisme organitzatiu central (interessos mercantils i intervenció en política industrial.

Resum de la política fins al s. XX

apunts baixats de patatabrava.com

Inici de la crisi de l’Antic Règim: • L’inici del s. XIX va marcat per la Revolució Francesa (1789). • A Espanya regnava l’absolutista Carles IV, que vivia afectat per l’incipient auge

dels ideals de la Revolució. Per evitar que aquests ideals penetressin dins les fronteres espanyoles, el monarca borbònic li va declarar la guerra a la República Francesa. La guerra es desenvolupà a territori català (La Gran Guerra) (1975 – 1973).

• El primer ministre era Godoy, que va enviar tropes per tapar les ofensives. Aquestes tropes van ser derrotades. A Catalunya, escenari de la guerra, la junta es va organitzar per les ofensives.

• La pau va arribar a Basilea.

La Guerra de la Independència o Guerra del Francès: • Espanya i França van pactar a Fontainebleau per conquerir Portugal i repartir-se

el territori. • Però Napoleó tenia la idea de conquerir també la resta de la península, per això

hi col.locà al seu germà Josep com a governador. • Mentrestant, Carles IV i Felip, el seu fill, es disputaven el tro. Van designar a

Napoleó com a jutge de la disputa. Aquest, els va obligar a abdicar a favor del seu germà, el qual es va convertir en Josep I.

• Alguns il.lustrats es van mostrar a favor de Josep I. Aquest grup s’anomenaven afrancesats.

• A cada una de les ciutats espanyoles es van disposar una sèrie de juntes – constituïdes per civils i militars- que es van organitzar per fer front a l’exèrcit francès en l’anomenada Guerra del Francès (o de la Independència) (1808 – 1814). Aquesta guerra es va guanyar amb l’ajut d’Anglaterra, país contrari a França.

Les Corts de Cadis i la primera Constitució Espanyola: • Les juntes que s’havien format es van unir per formar la Junta Suprema Central

Governativa del Regne, que va assumir la regència de manera provisional fins la tornada de Ferran VII.

• Aquesta junta es va proposar combatre els francesos i redactar una Constitució. • Els resistents (liberals o bé absolutistes) recolzaven la junta i els afrancesats

recolzaven el nou rei. • El 1810 es varen reunir 184 diputats per redactar la nova carta magna. Aquesta

no es va finalitzar fins 1812. • Es van aprovar també F 0 E 0 uns decrets per posar fi a l’Antic Règim, com el foment

de l’agricultura i de la ramaderia, la supressió de les jurisdiccions feudals o la supressió dels gremis...

Les restauracions absolutistes i el Trienni Liberal (1814 – 33): • Quan va ser derrotat l’Imperi de Napoleó, Ferran VII va tornar a Espanya. • Va acceptar el Manifest dels Perses, manifest en el qual un grup de diputats

absolutistes li demanaven l’abolició de la Constitució de 1812 i la instauració de l’absolutisme.

• Va ser un rei que va reprimir amb molta duresa tot allò que li va ser contrari. • Hi van haver molts aixecaments sufocats de manera salvatge. • Però Rafael Riego, amb un cop d’estat, va aconseguir tirar avall l’absolutisme de

Ferran VII. • La fi d’aquest trienni va ser provocada per una acció conjunta de les tropes de

Ferran VII i de les potències absolutistes europees.

EL RÈGIM LIBERAL: PROGRESSISTES I MODERATS (1833 – 1868)

Ferran VII va tenir una filla, Isabel, però com les dones no podien accedir al tro, aquest havia de ser ser per Carles Maria Isidre, germà del monarca, però aquest últim, abans de la seva mort, va fer canviar la llei per permetre que la seva filla pogués regnar en detriment del seu oncle, Carles.

apunts baixats de patatabrava.com

Els absolutistes no ho van permetre i es van aixecar contra la regent, que va buscar el suport dels sectors liberals. És aquí on comença el conflicte carlí.

Els liberals al poder: les dues regències (1833 – 1846): • Els liberals es dividien en moderats i progressistes, aquests últims promovien

una nova constitució que li retirés privilegis a l’església. • La regència de Maria Cristina (vídua de Ferran VII) va durar fins 1840, any en

que va abdicar a favor de Baldomero Espartero. • Espartero, progressista radical, va actuar de manera repressiva i violenta i va

aplicar mesures molt radicals a nivell econòmic, cosa que li va fer guanyar-se l’antipatia de bastants sectors

• L’any 1943 es va acabar amb el caos provocat per Espartero per mitjà d’una revolta militar.

Les guerres carlines: • Van enfrontar els partidaris de Carles Maria Isidre i els de la regent Isabel. • Els absolutistes radicals tradicionalistes van recolzar sempre el bàndol carlí,

mentre que els liberals i algun absolutista moderat recolzaven el bàndol isabelí. • Hi va haver tres guerres carlines: 1. 1ª (1833 – 1840) F 0 E 0 els carlins van fer front al nord i van arribar fins les portes de

Madrid, però van ser derrotats pels isabelins. Carles M. I. Es va exiliar a França. 2. 2ª (1846 – 1849) F 0 E 0 es va desenvolupar a Catalunya. Aquest cop es va arribar fins a BCN, però els carlins van tornar a ser derrotats. Els principals focus del carlisme es van concentrar a les zones rurals.

3. 3ª (1872 – 1876) F 0 E 0 els carlins van controlar poblacions importants, però un cop més van ser derrotats pels isabelins. Conseqüències d’aquest últim conflicte:

• Políticament, va suposar la desaparició del model d’Estat NO CENTRALITZAT. • El prestigi dels militars els hi va donar l’oportunitat d’intervenir en política. • Econòmicament, va suposar una forta càrrega, ja que era molt costós

mantenir un exèrcit tant de temps en alerta.

La dècada moderada (1844 – 1854): • Isabel II va ordenar formar govern als moderats, representants de la burgesia

conservadora, llurs ideals eren partidaris de afavorir els interessos individuals. • ACCIONS: 1. Constitució de 1845 F 0 E 0 en la qual es resumien els ideals del liberalisme moderat. 2. Reforçament de l’exèrcit i de les forces armades. 3. Firma del Concordat (1851) amb l’Església. 4. Reformes encaminades a la centralització de l’Estat. • Es produeix un pronunciament per part dels progressistes.

El Bienni Progressista (1854 – 1856): • El pronunciament porta els progressistes al poder, un poder personalitzat de nou

en Espartero, que continua amb la seva política radical. • ACCIONS: 1. Restauració de la Constitució de 1837 i redacció d’una nova l’any 1856, que no

va arribar a publicar-se. 2. Expulsió dels jesuítes i la prohibició del culte de les religions no catòliques. 3. Nova llei de desamortització. 4. Nova llei ferroviària. • Tot plegat coincideix amb una època de prosperitat econòmica.

La segona dècada liberal conservadora (1856 – 1868): • Isabel retira a Espartero i col.loca a Leopoldo O’Donnell, d’Unión Liberal. • ACCIONS: 1. Alternances en el poder entre unionistes i moderats. 2. Política conservadora F 0 E 0 restauració de la Constitució de 1845, que otorgava

grans poders a la corona // desamortització aturada // privilegis a l’Església // repressions urbanes i camperoles.

apunts baixats de patatabrava.com

3. Inici d’una política exterior esperançadora.

CATALUNYA I LA REVOLUCIÓ LIBERAL

Catalunya i la Guerra del Francès (1808 – 1814): • A Catalunya hi havia pocs afrancesats, hi havia més partidaris de la resistència. • Al 1809, van haver-hi una sèrie d’aixecaments en contra dels francesos i de les

autoritats conformistes. • Aquesta resistència es va organitzar en la Junta Superior de Catalunya que va

assumir el govern del país tot i que no va controlar totalment els nuclis guerrillers. Aquesta junta es va declarar fidel a Ferran VII.

Absolutisme i revolució (1814 – 1833): • El fet que Ferran VII, en arribar a Espanya, abolís la Constitució del 12 no va

agradar gens a la burgesia catalana ni als sectors populars urbans. • L’any 1817 es va intentar un cop d’estat a Catalunya, però va ser reprimit. • L’enfrontament entre l’església (anticonstitucionalista) i la burgesia

(constitucionalista) era molt cruent. Per això, el Trienni Liberal va ser molt ben acollit pels burgesos.

• Els liberals a Catalunya es dividien en radicals (anticlericals) i moderats, que es van quedar més o menys marginats.

• El règim constitucional va prendre mesures en contra de l’església, com la reducció del delme.

• L’any 33, amb el retorn de l’absolutisme, es va reprimir tot individu o grup sospitós de defensar valors liberals.

Carlins i bullanguers: • A Catalunya van adquirir molta importància els moviments carlins i obreristes. • El carlisme va ser molt recolzat per la Catalunya rural (de muntanya), que veia

amb mals ulls qualsevol canvi pel que fa a les terres. • Les bullangues eren aixecaments obrers, que es portaven a terme la majoria de

vegades per culpa de la poca participació per part obrera en la política (sufragi censatari).

• Un dels conflictes més importants va succeir l’any 1842, quan els bullanguers controlen Barcelona. Aquest va ser durament reprimit pel govern d’Espartero, cosa que va fer que el moviment de les bullangues acumulés a més seguidors.

• 1842 F 0 E 0 arrel a aquest gran conflicte, comencen a penetrar els ideals republicans i socialistes.

Procés formatiu del catalanisme L’origen del catalanisme l’hem de trobar a LA RENAIXENÇA, moviment lingüístic i literari merament cultural que va sorgir a Catalunya durant els anys 30 del Segle XIX. Encara que es tracti d’un terme una mica ambigu, es coneix per Renaixença el període (no només literari) que va des del final de la decadència fins a l’inici de del modernisme. Va ser un moviment cultural de conscienciació nacionalista sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució Industrial. Els renaixentistes advocaven per una recuperació de la llengua catalana, amb signes d’abandó respecte els segles d’esplendor. Basaven en la llengua l’incipient esperit de recuperació nacional. Una de les conseqüències més representatives d’aquest període va ser la recuperació dels Jocs Florals.

“La Renaixença s’entén com un intent de recuperar i definir una consciència nacional catalana i, alhora, d’adaptar algun dels corrents més vius de la cultura europea. L’intent es realitza en tots els camps de creació i posa en joc ideologies sovint oposades”

La base social de la Renaixença ve donada per dues forces diferenciades. D’una banda, els antics pagesos del camp i els menestrals de la ciutat constitueixen el grup que millor va saber mantenir la identitat la nacional d’èpoques anteriors.Eren

apunts baixats de patatabrava.com

la nova classe obrera. D’altra banda, es va erigir una altra classe social més important, i molt més castellanitzada a causa de la seva relació amb l’oligarquia borbònica: la nova burgesia sorgida arrel a la Revolució Industrial. Aquesta burgesia, en principi, escrivia en castellà. Són els romàntics els qui, rebuscant en el passat, van redescobrir en la història i en la llengua catalana l’element diferenciador que els faltava. Els renaixentistes van ser els primers intel·lectuals que advoquen per la PÀTRIA CATALANA.

Principals personalitats F 0 E 0 Joaquim Rubió i Ors, Pere Labèrnia (pare del primer diccionari català fet amb criteri científic).

Un dels factors que va ajudar a que aquest moviment no s’enfonsés va ser l’auge de les universitats i dels ateneus catalans. La Renaixença va ser blanc d’algunes crítiques, la majoria de les quals feien referència al caràcter elitista en el tractament de la llengua. Els renaixentistes reunien les característiques d’un cercle culte minoritari i exclusiu per a la gent amb possibles. Serafí Pitarra va ser un dels crítics més durs.

El Catalanisme polític

Durant la primera fase de la Restauració (1875-1898), s’articula a Catalunya un moviment POLÍTIC pròpiament catalanista. El catalanisme polític es caracteritza per a creació de partits i institucions d’àmbit específicament català i amb plantejaments polítics que anaven més enllà de les reivindicacions lingüístiques o culturals. Aquestes noves associacions volien intervenir en l’Administració Pública.

El catalanisme polític va tenir els seus orígens o antecedents en un seguit de moviments populars anticentralistes, de protesta contra el nou Estat Liberal centralista i uniformitzat que propugnaven els ideals de la Restauració. El federalisme, les bullangues i el carlisme foren les fonts inspiratòries d’aquestes primeres tendències catalanistes.

El Catalanisme progressista F 0 E 0 Neix del republicanisme federal i era laic, republicà, obrerista i federalista. Estava molt influenciat per la teoria federal de l’Estat, que proposava una unió voluntària de les diverses regions de l’Estat Espanyol i un repartiment de poders entre el govern central i els regionals. La seva figura més important fou Valentí Almirall, que va ser un dels dirigents més importants del federalisme i va impulsar la creació d’una organització política essencialment catalana: el Centre Català. Va criticar el centralisme, la brutal corrupció del sistema polític de la Restauració i va impulsar el primer catalanisme polític de signe no separatista. Va fundar el primer diari escrit íntegrament en català, el Diari Català (1879). Amb l’objectiu d’unir totes les forces catalanistes va organitzar els dos primers congressos catalanistes (els anys 1880 i 1883). L’any 1885, va promoure l’escriptura del Memorial de Greuges, en el que es recollien els motius pels quals Catalunya se sentia agreujada. Aquest manifest va ser presentat al rei Alfons XII el 10 de Març del 85 per una àmplia comissió de personalitats catalanes. Al document s’hi denunciava el següent:

•..1 Opressió del règim centralista sobre Catalunya. •..2 Demanava l’harmonització dels interessos i aspiracions de les

diferents regions de l’Estat. •..3 Reivindicacions en favor del proteccionisme i del dret civil català.

El Memorial ha estat considerat el primer manifest polític unitari del catalanisme presentat a les autoritats polítiques de l’Estat i la seva importància es troba bàsicament en el fet que és un exponent de la convergència entre les forces econòmiques de la burgesia i del catalanisme polític i cultural. Aquesta proposta progressista d’Almirall, en la qual s’apostava per la unió de totes les classes va fracassar per discrepàncies dins el si del Centre Català.

apunts baixats de patatabrava.com

El Catalanisme conservador F 0 E 0 A partir dels 80 del s. XIX es va anar consolidant a Catalunya una manera diferent d’entendre el catalanisme. Aquesta vessant s’acostava bastant als termes del tradicionalisme, amb elements propis del carlisme, amb un fort component catòlic i amb una visió força conservadora de la societat. A partir dels anys 90, l’hegemonia dins del catalanisme es va decantar cap als sectors més conservadors. Aquests plantejaments estaven representats principalment per la gent de l’Església, el canonge Jaume Colell, el bisbe Josep Torras i Bages, el bisbe Josep Morgades i el mossèn Cinto Verdaguer, que formaven part d’un corrent conegut com a vigatisme, un moviment cultural i intel·lectual que va intentar cristianitzar el moviment catalanista mitjançant la publicació d’articles proclius a aquest pensament al setmanari “La Veu de Montserrat”. L’impuls definitiu del catalanisme conservador es produí quan el 1887, els

elements més conservadors del Centre Català, com l’escriptor Àngel Guimerà i l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, se’n van escindir i van fundar una nova agrupació, l’anomenada Lliga de Catalunya, amb un caràcter molt més conservador i que va arrelar sobretot entre els sectors més burgesos. L’any 1888 la Lliga de Catalunya, aprofitant la visita de la regent Maria Cristina a Barcelona amb motiu de la EXPO, li l liurà un missatge amb certes reivindicacions autonòmiques, conegut amb el nom de Missatge a la reina regent. La Lliga de Catalunya i, especialment per iniciativa del dirigent Narcís Verdaguer i Callís, va impulsar el 1891 la formació d’una nova agrupació que cohesionés els postulats de la Lliga a tot el territori català: la Unió Catalanista. Tenia la missió de propagar les idees regionalistes i la realització d’un programa comú per tots els grups catalanistes (sobretot els que simpatitzaven més amb els grups socials elevats). Unió Catalanista va celebrar a Manresa, l’any 1892, una assemblea de delegats amb l’objectiu d’aprovar el seu programa ideològic. Van redactar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, document conegut amb el nom de Bases de Manresa. Era un projecte d’Estatut d’Autonomia en què, entre d’altres punts, s’establia l’existència d’unes Corts pròpies, es reivindicava el català com a llengua única i es definia la naturalesa de les relacions amb el govern central. D’altra banda, també van elaborar un manifest anomenat Missatge al Rei dels hel·lens, document en el qual s’expressava la solidaritat de tots els catalanistes amb els habitants de l’illa de Creta, llavors sota domini turc. El missatge fou lliurat en paper al cònsol grec de Barcelona. Amb aquesta comunicació es pretenia demostrar la solidaritat amb els moviments nacionalistes europeus (Creta, Còrsega, Bretanya, Escòcia...).

En vista de la importància que estaven adoptant totes aquestes pràctiques nacionalistes, el govern central va iniciar una dura repressió contra el catalanisme amb l’excusa de que era un perill per la unitat d’Espanya. Es va a començar a fer ús del terme separatista per desqualificar, des de Madrid, el catalanisme polític.

II.- Catalunya durant el primer terç del Segle XX

L’evolució econòmica fins al 1929 Evolució demogràfica

Si s’observa l’evolució de la població catalana entre el 1900 i el 1930, es pot constatar un increment força notable, posterior a l’estancament del final del s. XX. Estadísticament, paràmetres demogràfics indicaven un apropament a Europa i un distanciament respecte la resta de l’Estat espanyol. Barcelona escenificava el creixement més espectacular i ininterromput.

apunts baixats de patatabrava.com

Una bona part de l’increment de població ve justificada per la immigració, que va ser prou nombrosa entre el 1916 i el 1930. El seu origen era fonamentalment aragonès, seguit del valencià i finalment del de Múrcia i Almeria. El destí de tot aquest flux immigratori era, quasi exclusivament, Barcelona. L’any 30, pràcticament un 20% de la població era immigrant. El creixement vegetatiu era positiu, però bastant estabilitzat degut a la baixa natalitat i a la mortalitat encara elevada. Aquell mateix any, la natalitat catalana era del 20%o i la mortalitat del 15,5%o. A la resta de l’Estat, ambdós percentatges eren molt més elevats.

És en aquest període quan Barcelona es configura com una gran capital catalana i mediterrània. El seu creixement demogràfic, industrial i comercial la van convertir en una metròpoli moderna. El 1900, BCN tenia 537.355 habitants que representaven el 27,3% del total català, i el 1930 havia assolit 1.055.565 habitants que eren 36% del total de Catalunya. És cert que aquest creixement té molt a veure amb l’annexió d’alguns municipis –Sant Andreu del Palomar i Sant Andreu Comtal, Sants, Gràcia, Sarrià, Les Corts, Horta... -, però això no és suficient per explicar el dinamisme i l’expansió en tots els aspectes d’aquesta gran ciutat. Com a principal contra, es va accentuar força la macrocefàlia urbana.

Durant aquestes tres primeres dècades del s. XX, cal dir que es va donar una concentració de població important a les comarques del litoral i a Barcelona. L’any 10 només Sabadell, Tortosa, Reus, Lleida, Tarragona, Terrassa i Manresa ultrapassaven els 20.000 habitants.

Per comarques, a part de la del Barcelonès, van incrementar la seva població el Bages i el Vallès Occidental. D’altra banda, les demarcacions pirinenques, el Priorat, la Conca de Barberà i la majoria de comarques lleidatanes van perdre habitants. Les comarques tarragonines i gironines es van mantenir demogràficament força estables.

Indústria

La indústria va ser el motor del canvi. Al llarg de tres dècades, el nombre de treballadors del sector secundari gairebé es va triplicar. La seva proporció respecte al total de la població activa va arribar a ser del 50% l’any 1930. Per tant, es podia començar a parlar d’una societat industrial moderna. El nivell d’industrialització de Catalunya era, l’any 30, unes cinc vegades superior al de la resta d’Espanya.

Bases d’aquesta evolució F 0 E 0 quatre factors nous: A) Concentració de la població a les zones urbanes i industrials. B) Noves tecnologies i noves fonts d’energia. C) Diversificació industrial (ja no només tèxtil). D) Retorn a la política proteccionista imperant des del 1891.

Les noves tecnologies van entrar a Catalunya eficaçment però lentament, i és que mai va haver subvencions importants en matèria d’investigació científica per a la recerca de noves fonts. El cotó i la llana continuaven centrant el panorama, però ja hi havia tendències properes a la ramificació i a la diversificació del sector. Així, es desenvoluparen indústries químiques (Cros), siderúrgiques i metal·lúrgiques (Altos Hornos de Cataluña), ciment (Asland), calçat, paper, arts gràfiques, etc. Aquest fet va donar consistència al sistema industrial català.

L’electrificació va constituir un dels grans canvis en aquest període. La fabricació de material elèctric va experimentar un gran creixement a partir del 1900. L’augment del benestar i la fabricació i generalització dels béns de consum ho justifiquen. Des del final de segle, Barcelona tenia enllumenat elèctric i des de l’any 10 s’anava estenent per tot Catalunya i se’n generalitzava el seu ús en l’àmbit industrial.

Als anys 10 van començar a sorgir els primers grans projectes de producció i distribució d’electricitat: Energia Elèctrica de Catalunya // Ebro Irrigation and Power

apunts baixats de patatabrava.com

–La Canadenca- // Catalana de Gas i Electricitat // F 0 E 0 totes aquestes propostes van atreure importants inversions estrangeres.

Frank S. Pearson [té un carrer Barcelona] va ser el gran triomfador d’aquest nou model industrial. Amb el seu hòlding Barcelona Traction (Energia Elèctrica de Catalunya, Companyia Barcelonesa d’Electricitat i Unió Elèctrica de Catalunya) va aconseguir gairebé controlar totalment la producció i el consum amb l’explotació dels tramvies i dels ferrocarrils elèctrics. Les seves construccions d’embassaments i de centrals hidroelèctriques als Pirineus van marcar una època i van deixar en segon pla les centrals termoelèctriques.

La generalització de l’energia elèctrica va abaratir bastant els costos i va reduir la dependència energètica de Catalunya envers l’exterior.

El decurs de la Primera Guerra Mundial va repercutir de manera important sobre la indústria catalana. En un primer moment, l’impacte va ser positiu, ja que les comandes (tèxtil, sobretot) es van incrementar notablement i la competència dels països bel·ligerants va minvar la seva producció, permetent així un major desenvolupament de la indústria interior. Tanmateix, el final de la guerra va significar la cloenda d’aquest cicle expansiu, doncs la demanda exterior va disminuir i la indústria catalana va passar uns moments difícils de recessió.

Amb la fi de la Gran Guerra es va consolidar la siderúrgia catalana, deixant el tèxtil en segon pla. Els guanys recaptats durant els anys de campanya bèl·lica van ser malgastats i no es van invertir en maquinària nova i més moderna, cosa que va aguditzar encara més la crisi tant catalana com europea.

L’atur, la inflació i la fallida d’algun banc foren signes d’un retrocés que es va manifestar també en l’augment de la conflictivitat social i que no va aturar el proteccionisme de la llei d’ordenació bancària de Cambó del 22 i que només va dissimular la política d’obres públiques de Primo de Rivera.

Agricultura

Després de la crisi que va desencadenar la plaga de la fil·loxera, el sector primari, a principis de segle, va experimentar símptomes de recuperació i de creixement. Encara i així, la indústria havia guanyat un terreny impossible d’escurçar. El món rural va perdre, entre el 1900 i el 1930, uns 100.000 pagesos; i el percentatge de població es va reduir del 53% al 27%. Això no va comportar, però, una reducció de la superfície conreada, ja que la mecanització i les noves tècniques van mantenir la producció i millorar la productivitat.

L’any 1900, la majoria de terres eren de secà, les comunicacions eren deficients, la propietat estava mal repartida i les formes d’explotació estaven obsoletes.

Quatre motius que expliquen l’augment de la productivitat (1900-1930): A) Extensió del regadiu. B) Augment del consum de fertilitzants artificials. C) Millora de l’instrumental agrícola. D) Selecció de llavors. E) Especialització agrícola. F) Introducció de nous conreus. G) Influència de la política de la Mancomunitat catalana respecte a aquesta

activitat.

El sector vitivinícola continuava essent el més important, després de la recuperació posterior a la fil·loxera. Als anys 30, la vinya ocupava encara una tercera part de la superfície conreada a tot el Principat. Els cereals constituïen el segon conreu tradicional. La producció, sobretot de blat, era insuficient i s’importava de la resta d’Espanya i de l’estranger, per qüestions de preu. L’oli, que fou un producte molt

apunts baixats de patatabrava.com

més estable, va anivellar la balança que tant desequilibraven els cereals. L’agricultura catalana necessitava dinamisme, cosa que es va aconseguir a mitges amb l’arròs del Delta de l’Ebre, els ametllers, els garrofers, els avellaners o les patates del Maresme. Els derivats de l’activitat agrària també van dinamitzar el mercat F 0 E 0 indústria de pastes de sopa, conserves de llegums i verdures, xampany, formatges, etc. Resum de la economia (1900-1930)

EL CAMP I ELS SEUS PROBLEMES

L’evolució de l’economia rural: • L’agricultura canvia gràcies al pas de l’economia de subsistència a l’economia

de mercat. • La superfície cultivada i la productivitat (arrel a la 1ª Guerra Mundial) van

augmentar tot i que disminuís la població activa del sector. • Reducció pràctica del guaret, la introducció de noves tècniques i la diversificació

de productes (cítrics, ametlles, remolatxa sucrera...) van millorar les coses.

L’estructura de la societat: • Modalitats de propietat: minifundi (Galícia i zones septentrionals), latifundi

(Andalusia, Extremadura i part de Castella-la Manxa) i propietats mitjanes. • Es va estendre molt la propietat mitjana amb arrendaments a curt o llarg

termini. Els de llarg termini es donaven a les zones de gran productivitat (vall de l’Ebre, València i Múrcia.

• Propietaris, es distingien el grup oligàrquics de terratinents i els que tenien finques d’extensió mitjana.

• Els propietaris més importants prenien part a la política gràcies als partits dinàstics, com a mostra d’agraïment pel caciquisme.

• Els camperols sense propietat solien ser arrendataris, parcers (pagesos que pagaven al propietari per part de la collita) i jornalers, grup hegemònic als latifundis. Només treballaven en determinades èpoques (verema, collita d’oliva, sega de blat...) i van ser el principal focus de les revoltes contra el propietaris.

• Catalunya, predomini de la propietat mitjana, dels arrendaments i de l’emfiteusi, venda total de terrenys sempre que el comprador cedeixi una pensió al venedor a perpetuïtat (molt comú a la vinya)

Les tensions socials al camp: • La tensió es va centralitzar als latifundis, a on els jornalers es revoltaven molt

sovint. • Els conflictes van tenir els sindicats de jornalers i els gran propietaris com a

principals protagonistes. • Hi havia masses jornalers per tan poca productivitat. • Hi va haver vagues, barricades, marxes de fam, cremes de pallers que eren

sufocades de manera violenta per la Guàrdia Civil. • Les èpoques de més convulsió es van donar gràcies al fort impacte que va tenir

la Revolució Russa dins el camperolat (1917). • Catalunya, grans conflictes entre els rabassaires i propietaris. La primera gran

crisi es va donar l’any 1891, per culpa de la crisi de la fil.loxera. els propietaris van rebaixar de manera escandalosa els sous dels pagesos i, aquests, es van revoltar. Unió de Rabassaires (1891).

• De 1891 fins al 1917 hi va haver calma, però al 1918 fins 1922 es va violentar la situació paral.lelament a les revoltes proletàries. Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), sindicat majoritari al camp català.

L’EVOLUCIÓ DE LA INDÚSTRIA

Trets generals:

apunts baixats de patatabrava.com

• Tres canvis fonamentals: substitució progressiva de l’electricitat pel carbó, concentració de la indústria pesant a Euskadi i diversificació de sectors (químics, electricitat, mobles...)

• Més desenvolupament de la mineria: Carbó (Astúries) i ferro (Euskadi). • Malgrat tot, dos inconvenients: dificultat de competir amb el mercat exterior i

feblesa del mercat interior, sempre depenent de la disponibilitat de compra de les classes agràries. Per això es van demanar aranzels.

Conjuntures econòmiques: • La pèrdua de les colònies no va influir gaire excepte a la indústria tèxtil

catalana, que va perdre una important font d’ingressos. • Es van repatriar capitals, que es van fer servir per obrir entitats bancàries com

el Banco Hispano Americano i el Banco Español de Crédito. • Èpoques d’expansió: 1900-1907, 1913-1918, 1923-1929. • Èpoques de crisi: 1908-1912, 1919-1923, les condicions de vida del proletariat

empitjoraven, l’atur augmentava i no existia cap mena de subsidi. • La setmana tràgica (1909) o el pistorelisme sorgeixen a partir de les classes

obreres industrials (1919-1923). • La 1ª Guerra Mundial va influir molt a l’economia, ja que va fer que des de

l’exterior es demanessin molts productes. • 1915: es va disparar la demanda de productes espanyols, cosa que va fer

augmentar els preus del mercat interior. • Van pujar els salaris, però no al mateix ritme que el cost de vida mig. • Les condicions de vida del proletariat i dels jornalers van empitjorar, ja que la

seva qualitat de vida es va estancar en relació amb la resta de la societat, raó per la qual es van revoltar amb una vaga general al 1917.

• Quan acaba 1ª Guerra Mundial la demanda cau en picat i comença una gran crisi a la indústria. Atur, acomiadaments, sumats a la Revolució Soviètica (1917) provoquen un clima molt hostil.

La indústria catalana (1900-1930) • El dinamisme català es va veure desaccelerat a començaments de segle. Es va

passar d’un creixement anual del 5,5,% al 2,2%. • Un dels problemes principals de la indústria catalana era la dependència de

l’exterior (matèria prima, maquinària, mercats...) • 1911: la indústria catalana es va alliberar de la necessitat del carbó i es va

passar a l’energia hidroelèctrica. + important: La Canadenca. • Això va permetre allunyar les fàbriques dels rius o dels ports i diversificar els

sectors industrials (químics, metal·lúrgia [La Maquinista], automobilística [Hispano-Suïssa].

• Amb la guerra, la indústria catalana també es va fer d’or.

Acabada la guerra, es va tornar a la crisi. Es van demanar aixecaments de barreres aranzelàries. 1920: Pau social, augment de salaris i disminució de preus.

L’hegemonia política de la Lliga Regionalista i del republicanisme

Catalunya va entrar al nou segle desmarcant-se de l’estat centralista i de la seva estructura bipartidista dels partits dinàstics (conservador i liberal). El Principat va continuar enfortint el catalanisme iniciat feia més de mig segle, un catalanisme que era contestat per un nou republicanisme obrer: el lerrouxisme.

La Lliga Regionalista

El diàleg entre els sectors hegemònics de Madrid i Barcelona era difícil per la gran diversitat d’interessos existents. Als desigs modernitzadors, proteccionistes i

apunts baixats de patatabrava.com

industrials dels catalans s’hi imposava el tradicionalisme primitiu, lliurecanvista i agrarista castellà. Empresaris burgesos enfront de terratinents caciquisme i tot presidit per un poder oligàrquic, immobilista i displicent davant de les reivindicacions catalanes i/o burgeses.

A Catalunya, el descontentament d’un sector burgès va desembocar en la creació d’una organització política nova: la Unió Regionalista (1899). Aquell mateix any sorgeix un altre grup, també conservador, també català, anomenat Centre Nacional Català. Ambdós grups tenien en comú uns interessos econòmics semblants i un catalanisme moderat. La Unió Regionalista no tenia un projecte polític clar ni líders gaire experimentats, però disposava d’un gran base social i econòmica. El CNC, per la seva part, tenia líders carismàtics de la talla d’Enric Prat de la Riba, Jaume Carner, Francesc Cambó o Joan Ventosa i Calvell.

La convocatòria d’unes eleccions per al 19 de maig de 1901 va accelerar la confluència d’aquests dos grups en una candidatura conjunta, coneguda com la dels “quatre presidents”: Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Muntaner i Sebastià Torres. El triomf als comicis va ser total, doncs tots quatre van sortir escollits. Aquesta victòria va consolidar la fusió i així va sorgir la Lliga Regionalista, que es va convertir en el primer partit polític essencialment catalanista, reformador, burgès i amb una sòlida base econòmica i política com a base. Va néixer amb la intenció de ser una LLIGA, és a dir, aglutinant. No volia ser un col·lectiu de masses, sinó de quadres, interclassista, que englobés tant industrials com propietaris rurals, monàrquics com republicans, regionalistes o nacionalistes... F 0 E 0 en resum F 0 E 0 un ampli espectre de la societat mitjana–alta catalana.

Un dels principis fonamentals del seu programa eren propugnar el desenvolupament econòmic i la modernització de Catalunya mitjançant un regionalisme reivindicatiu tant de la personalitat cultural com administrativa del Principat. A partir d’aquesta formulació, la Lliga va començar a fer una crítica del centralisme i del caciquisme de l’Estat Espanyol i de la marginació de les classes dominants catalanes. La seva política era catalanista però no independentista, amb una política pragmàtica, el teòric de la qual era Enric Prat de la Riba.

Un altre element a destacar va ser la creació d’un diari, La Veu de Catalunya, com a mitjà per a divulgar la doctrina del partit i de crear un estat d’opinió favorable. Els col·laboradors del rotatiu van ser Prat de la Riba, Joan Maragall, Eugeni d’Ors i Jaume Bofill Matas, intel·lectuals de l’època.

El republicanisme: el zenit d’Alejandro Lerroux

Persones com Pi i Margall, Valentí Almirall o Roca i Farreras van deixar una ideologia dins del republicanisme, però no un partit fort. Aquest republicanisme reaccionava bastant contra el catalanisme de la Lliga, al qual consideraven reaccionari, clerical i monopolitzat pels sectors burgesos.

El fenomen més nou en aquest àmbit fou el lerrouxisme, consolidat, l’any 1908, en l’anomenat Partit Republicà Radical. Alejandro Lerroux va saber connectar amb el desencantament popular, amb les seves ànsies de renovació i de lluita. També, va saber recollir la vella tradició del republicanisme català, es va erigir en el seu líder i va donar novament cos a una alternativa als partits dinàstics i també a l’incipient catalanisme burgès de la Lliga. A Barcelona, el bipartidisme dinàstic va ser substituït per un nou bipartidisme Lliga/radicals lerrouxistes.

Lerroux, andalús, s’instal·là a Barcelona l’any 1901, el mateix any de la creació de la Lliga, sembla ser que per combatre el catalanisme d’aquesta amb l’ajut del govern de Madrid. Periodistai orador agressiu i polèmic, doncs aviat va saber sintonitzar amb els obrers barcelonins. Va crear centres socials eficaços F 0 E 0 “Casa del Pueblo”, fraternitats, ateneus republicans. L’èxit d’aquest pensament es troba en

apunts baixats de patatabrava.com

l’escassa activitat dels grups d’esquerres i revolucionaris a Barcelona, ciutat en plena efervescència industrial i amb molts obrers.

Elements definidors d’aquest moviment: A) Republicanisme. B) Crítica social. C) Anticlericalisme. D) Obrerisme. E) Anticatalanisme. F) Bona dosi de demagògia i de discurs impactant revolucionari.

No tot el republicanisme s’havia de reduir al lerrouxisme. L’any 10 va aparèixer la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) de la conjunció entre nacionalistes republicans (Layret, Companys). Aquell mateix any va sorgir el Centre Nacionalista Republicà i els federalistes. Aquesta branca republicana no es consolidà fins els anys previs a la Segona República (1931-1936)

Solidaritat Catalana

El sorgiment de Solidaritat Catalana va coincidir amb la Crisi del Civilisme de l’any 1905. El 25 de novembre d’aquell mateix any, el setmanari barceloní Cu-cut!, proper a la Lliga, va publicar un acudit en el qual s’ironitzava amb les escasses victòries dels militars espanyols. Aquests es van sentir ofesos i, al vespre, van atacar les seus dels diaris Cu-cut! i La Veu de Catalunya, les quals patiren serioses destrosses materials. La reacció des de Madrid va ser patètica. No només no es va jutjar els implicats, sinó que a sobre van ser ascendits. Per acabar-ho d’adobar, es va tancar el diari Cu-cut!, com a càstig per un delicte per ofensa a l’exèrcit i a la pàtria [Llei de Jurisdiccions, l’exèrcit s’encarregava de sancionar tots aquells delictes contra la pàtria].

L’actitud de recel i de contenció del catalanisme, qualificat de separatista, que s’estava generant a Madrid, va promoure unes mobilitzacions populars a Barcelona en les quals es volia retre homenatge als diputats catalans. Francesc Cambó, de la Lliga, va capitanejar una iniciativa de totes les forces polítiques catalanes, l’anomenada Solidaritat Catalana, integrada per la Lliga Regionalista, els republicans nacionalistes i federals, la Unió Catalanista i els carlins. Van quedar exclosos els lerrouxistes i la dreta monàrquica.

Programa: A) Combatre la Llei de Jurisdiccions. B) Vagues aspiracions a la descentralització per a Catalunya. C) Fonamentalment, va significar un ampli moviment aglutinador de sectors

socials i polítics diversos i una certa difusió del catalanisme regionalista per tot Catalunya.

Conclusions dels fets del Cu-cut!: A) Van posar al descobert un nou poder --> el militar. B) Van provocar un ampli moviment unitari a Catalunya. C) Divisió dins el republicanisme --> solidaris vs lerrouxistes. D) Fort ressò a la resta d’Espanya.

Tot i així, la Solidaritat Catalana no va assolir cap dels seus objectius. La seva heterogeneïtat va fer que tingués una curta durada i que entrés en crisi ja a partir del 1909.

El Caciquisme

A Espanya, l’alternança en el govern va ser possible gràcies a un sistema electoral corrupte i manipulador. Les eleccions no van ser mai transparents i, per tal de

apunts baixats de patatabrava.com

guanyar-les, es realitzaven tota mena de fraus. El sistema electoral no era democràtic.

El mecanisme de control del procés electoral normalment s’exercia a través del ministre de la Governació amb la col·laboració dels alcaldes, les governadors civils i dels cacics. El ministre de la Governació elaborava una llista de candidats que haurien de ser elegits a cada districte (encasillado), reservant sempre alguns escons a l’oposició dinàstica. La llista o encasellat es lliurava als governadors civils perquè la passessin als alcaldes i cacics. Aquests s’encarregaven de coaccionar (impedir la propaganda de l’oposició, intimidar-ne els seguidors, no deixar actuar els seus interventors,...) i de realitzar les trampes (tupinades) que calien per aconseguir la seva elecció i que incloïen tot el procés electoral. Es manipulava el cens electoral (s’hi afegien morts, absents o desconeguts i es votava per ells). També es compraven vots, s’afegien vots a grapades i es falsificaven els recomptes i les actes.

A més del falsejament electoral, el sistema es recolzava en el caciquisme. Els cacics eren individus o famílies influents a nivell local que, pel seu poder econòmic o influència política, controlaven els electors d’una zona o una circumscripció electoral. Participaven en el falsejament de les eleccions i condicionaven o controlaven el sentit del vot mitjançant pressions i amenaces. Amb els seus favors agraïen o penalitzaven la fidelitat electoral. Va ser una pràctica que va tenir més importància a les zones rurals, on els cacics, gràcies al control dels Ajuntaments, feien informes o certificats personals, proposaven el repartiment de les contribucions i les ajudes econòmiques i participaven en l’arrendament de les terres municipals. També, proporcionaven feina o bé deixaven en l’atur. Els cacics eren personalitats de la vida rural temudes i respectades.

Aquest sistema electoral corrupte es veia beneficiat per l’abstenció d’una bona part de la població, l’apatia electoral de la qual s’explica tant per la no representativitat de les eleccions com pel desencís de les forces de l’oposició. En general, la participació no va superar el 20% en gairebé tot el període restauracionista.

La Setmana Tràgica (26/7 – 1/8 de 1909) i les seves repercussions

La Setmana Tràgica fou una revolta popular obrera, provocada per la política colonialista al Marroc iniciada pel govern del conservador Miquel Maura. Es va produir a Barcelona del 26 de juliol a l’1 d’agost de 1909. Va ser una revolta d’aire anticlerical i social.

El conflicte es produí arrel de l’enviament de tropes reservistes (soldats que ja havien fet el servei militar i que estaven llicenciats a la reserva) a lluitar a l’Àfrica, al Marroc.

Espanya, després del desastre del 98, dirigí les seves aspiracions colonials cap a l’Àfrica. En la conferència d’Algesires (1906), en què les principals potències van acordar el repartiment colonial, l’Estat Espanyol va aconseguir que li reconeguessin els seus drets a ocupar la regió marroquina del Rif sota règim de protectorat, on ja tenia la sobirania sobre les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Aquesta concessió permetia a Espanya via lliure per l’explotació de les mines del Rif.

Algunes tribus berebers, organitzades en cabiles, no van acceptar sotmetre’s a la sobirania espanyola i atemptaven sovint contra interessos espanyols: mines, ferrocarrils i objectius militars. El 1909, els atacs van ocasionar algunes derrotes, com la del Barranco del Lobo, molt estrepitosa. Llavors, el govern Maura va decidir incrementar el nombre de soldats al Rif i va determinar que fossin catalans reservistes els qui s’atrixeressin. Molts d’aquests reservistes, que van ser citats al port de Barcelona, estaven casats i amb fills.

apunts baixats de patatabrava.com

Aquesta decisió es va entendre com una mena de càstig contra els catalans i contra els sectors populars que eren, un cop més, els qui havien de treure les castanyes del foc. A més, hi havia un record nefast de la guerra colonial. La guerra del Rif va esdevenir molt impopular i, de immediat, es va generar un moviment d’oposició dirigit per anarquistes, socialistes i republicans contra la decisió d’enviar més soldats i de continuar amb el conflicte del Marroc.

La mobilització popular contra la guerra es va iniciar al mateix port de Barcelona el 18 de juliol, mentre tenia lloc la sortida de les tropes. El dia 24, es formà un comitè de vaga, amb la participació de republicans, socialistes i anarquistes. Aquesta junta va convocar una vaga general pel dia 26 de juliol amb motiu de la guerra del Rif. La vaga va tenir un gran èxit i el moviment es desbordà tant que es convertí en una insurrecció popular que va derivar cap a un fort anticlericalisme i antimilitarisme. La majoria del malestar dels sectors populars es dirigí contra les esglésies, convents i edificis religiosos, dels quals van cremar uns 70. el que havia començat amb una vaga va desembocar en una setmana de violència incontrolada de barricades, assaltament de tramvies i tota mena d’enfrontaments. L’anticlericalisme, ja palesat durant els governs progressistes de caràcter aconfessional, va tornar a aparèixer de la mà, sobretot, de la gran influència lerrouxista. Cal tenir en compte que l’Església tenia un poder polític, institucional, econòmic i educatiu força considerable.

Van morir 82 civils i molts més van resultar ferits. El moviment insurreccional va derivar en l’actuació de grups sense direcció ni coordinació. Va haver centenars de desterrats, milers d’empresonats, clausura de sindicats, dels centres obrers i de les escoles laiques.

Conseqüències

A) Repressió governamental molt forta i arbitrària amb la complaença de les classes benestants. Centenar de persones van ser detingudes, i moltes més fugiren i s’exiliaren a França. Es van celebrar 216 consells de guerra, que van afectar a més de 1700 persones sense cap mena de garantia. També, cinc dirigents anarquistes i republicans van ser afusellats, entre ells hi havia Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna. No era culpable i va ser acusat d’inspirador ideològic.

B) Trencament de la Solidaritat Catalana a causa de la posició de la Lliga Regionalista a favor de la repressió. Desprestigi i retrocés electoral de la Lliga.

C) La política repressiva del govern de Maura provocà diverses protestes arreu de l’Estat i, fins i tot, a l’estranger, cosa que va comportar un evident desprestigi del govern i de la monarquia. Les crítiques a la repressió van fer caure el govern. Els liberals es van aliar amb els republicans i els socialistes i van exigir la dimissió de Maura, que finalment fou cessat pel rei.

D) L’aliança del liberals amb partits no dinàstics va suposar el trencament del Pacte del Pardo, acord signat l’any 1885 i pel qual s’establia una solidaritat mínima entre el Partit Conservador i el Partit Liberal. Aquesta vulneració va provocar un inici de desequilibri del torn pacífic, doncs les forces de l’oposició tindrien cada cop més representació.

La continuació del conflicte del Marroc

Després d’uns anys d’aparent calma, l’any 20, l’exèrcit espanyol va iniciar una ofensiva per estendre el seu domini efectiu al Rif. Això va provocar la sublevació de la cabila liderada per Abd el-Krim. L’operació va acabar amb la derrota espanyol a Annual, l’any 1921. Van morir ni més ni menys que 12.000 soldats i va desaparèixer nombrós i costós material militar. També, es van perdre les principals posicions al voltant de Melilla. Abd el-Krim, que comandava un veritable exèrcit, va proclamar l’Emirat del Rif.

apunts baixats de patatabrava.com

El desastre d’Annual va crear un clima de malestar en l’opinió pública espanyola i va accentuar el descontentament envers el sistema i les crítiques republicanes i socialistes contra els militars, els polítics i el rei. Així mateix, es va intensificar l’enfrontament entre el poder civil i el militar a causa de la creació d’una comissió en el Congrés per delimitar i exigir responsabilitats pel desastre.

Obrerisme, anarquisme i sindicalisme

L’EVOLUCIÓ DEL MOVIMENT OBRER

Les condicions de vida: • Principis segle: condicions de vertadera subsistència. • Es vivia a habitatges petits que es compartien amb d’altres famílies. • Desintegració social del proletariat degut al gran creixement de la ciutat. • La classe proletària s’ajuntava a Sants, Sant Andreu de Palomar... • Aquesta desintegració va fer contraure un odi corrosiu envers les classes riques. • Condicions laborals paupèrrimes (10-12 h inclosos els diumenges) • Les xifres d’analfabetisme eren altíssimes. Els obrers no podien costejar les

escoles caríssimes. • Sectors conscients van empènyer al proletariat. Potenciació de la premsa,

mítings,... • La premsa que arribava a les classes obreres era de caire anticlerical.

Ideologies i sindicats: • Dos corrents ideològics: socialistes (UGT) i anarquistes (CNT) • Ambdós van incrementar molt el seu nombre d’afiliats. • Partit polític, PSOE, que augmentà molt el seu nombre d’afiliats i, fins i tot, va

arribar a tenir representació parlamentària. Més influència PSOE: Astúries, Euskadi, Madrid i Alacant.

PCE (Partido Comunista de España), 1921, va sorgir de les joventuts socialistes del PSOE i es va adherir a la 3ª Internacional (Komitern), com a conseqüència de la Revolució Russa.

PCOE (Partido Comunista Obrero Español), que es fusiona amb el PCE. • L’anarquisme no tenia masses sindicats emblemàtics. 1900, Madrid, es funda la

Federació de Societats obreres de la Regió Espanyola. Més tard, 1904, BCN, Solidaritat Obrera, fundada per antics membres de la federació madrilenya.

• Així, l’any 1911, sorgí la CNT (Confederació Nacional del Treball), de caire anarquista anarcosindicalista.

• 1927, a la clandestinitat, València, es fundà la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), amb la intenció de potenciar l’anarquisme dins de la CNT.

La dinàmica social del moviment obrer (1898-1931): • Durant aquest període, tensió social constant. Els anarquistes i els socialistes

van canalitzar les seves reivindicacions obreres en vagues i manifestacions. • La Guàrdia civil era l’encarregada de sufocar qualsevol aldarull durant el

transcurs d’alguna manifestació. Però quan aquesta es veia desbordada es declarava l’estat de guerra i l’exèrcit intervenia.

• Hi havia morts, ferits i detinguts durant les vagues i manifestacions. • Dret al locaut: dret de la direcció d’una empresa a tancar-la temporalment com

a mesura de pressió per respondre a les reivindicacions obreres. Durant els dies de locaut, el obrers no cobraven els jornals.

• Dos etapes separades per l’any 1917. • Abans any 17: contingut revolucionari, intenció d’aconseguir millores d’íntegre

caràcter laboral. • Conquestes emblemàtiques: prohibició del treball nocturn de les dones, dret a

la vaga, jornada laboral de deu hores al tèxtil català (diumenge festa)

apunts baixats de patatabrava.com

• A partir 17: CNT i UGT es van mobilitzar amb multitud de vagues generals, mètode que es va posar de moda per aconseguir objectius. També, ressò de la Revolució Soviètica.

• Període de més conflictivitat: 19-23 a BCN. Vaga de la Canadenca, 1919, que es va estendre a més fàbriques per solidaritat. Es practica la censura roja, que evitava qualsevol opinió desfavorable envers als vaguistes a la premsa.

• La vaga dura tres mesos, 3000 detinguts, augment salarial i l’establiment de la jornada laboral de 8 hores (3 d’abril de 1919)

• Sindicats Lliures - F 0 E 0 sense ideologies. • Les joventuts de la CNT atemptava molt contra aquests sindicats (GRAN

ESPIRAL DE VIOLÈNCIA) • Assassinat de ressò: Francesc Layret, diputat republicà, i Salvador Seguí, qui va

encapçalar la vaga de La Canadenca. • La societat vivia atemorida i la patronal catalana s’havia desmarcat de la

política de la restauració. • Es necessitava una dictadura, que va arribar i va il·legalitzar tota activitat

sindical.

Solidaritat Obrera

El sector més nombrós de la classe obrera va fundar, a Barcelona, l’any 1907, com a resposta a l’aglutinament burgès de Solidaritat Catalana, Solidaritat Obrera. Aquesta nova federació aplegava anarquistes, socialistes, sindicalistes i obrers d’altres tendències. Tots ells pretenien recuperar la força del moviment obrer i mantenir activa la lluita reivindicativa revolucionària.

Aquest moviment va ser un intent de reagrupació de les forces obreres que van quedar força delmades després de la vaga del sector metal·lúrgic del febrer de 1902. La vaga va fracassar per la intransigència de la patronal i va ser durament reprimida, cosa que va desfer bastant tot l’entramat obrer català.

La derrota i el desengany van abocar bastants obrers a la demagògia lerrouxista, cosa que va retardar la creació de veritables sindicats obrers. La UGT, que no havia donat suport a la vaga, va perdre quasi tota la influència a Catalunya i va haver de fugir a Madrid i a les concentracions mineres cantàbriques per guanyar adeptes. La Lliga Regionalista, des del principi alineada amb les classes dominants, va perdre tota probabilitat de créixer com a plataforma interclassista.

La primera manifestació d’una certa capacitat d’iniciativa fou l’esmentada Solidaritat Obrera, amb voluntat d’aplegar diverses societats o sindicats obrers d’ofici partidaris d’un sindicalisme apolític i de la lluita sindical directa, amb un pragmatisme que permetés la unitat d’acció entre totes les tendències obreres.

Va néixer primer com una plataforma obrera barcelonina, però després va procurar eixamplar-se per tot Catalunya i per Espanya. El 1908 es va celebrar el primer congrés de Solidaritat, mentre els empresaris se sentien amenaçats i creaven Comitès de Defensa Social i la Lliga entrava en una dinàmica dretanitzadora. El 1910, Solidaritat Obrera va canviar de nom i va passar-se a dir Confederació General del Treball (CGT) i un any més tard s’anomenà Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat amb moltíssima influència i competència directa de la UGT.

La Mancomunitat de Catalunya. Aliadòfils i germanòfils, el debat durant la Primera Guerra Mundial. La crisi de 1917

La Mancomunitat

apunts baixats de patatabrava.com

La recuperació electoral i política dels regionalistes té lloc en centrar els seus esforços en un projecte “descentralitzador” per a Catalunya basat en la possibilitat de mancomunar les atribucions de les quatre diputacions provincials catalanes. Descentralitzador en quant significava que el govern autoritzava que a Catalunya es poguessin prendre decisions de caràcter administratiu –no polític– .

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d’abril de 1914 com una federació de les Diputacions catalanes. De fet, s’ha de considerar com una institució que coordinava les competències que ja tenien les diputacions i que només podia comptar amb els seus recursos econòmics. No va tenir mai cap tipus de poder polític. El gran avenç suposà el fet que, per primera vegada en 200 anys, Catalunya tenia una entitat que abastava tot el territori i tornava a existir jurídicament.

El seu primer president fou Enric Prat de la Riba (Lliga), el qual va ser substituït per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i posteriorment per Alfons Sala, personatge nomenat per Miguel Primo de Rivera després de que aquest fes el cop d’Estat. Aquest nou organisme constava d’una Presidència i d’una Assemblea amb 96 diputats, la qual elegia un Consell permanent integrat per vuit membres, dos per província. La Lliga hi va tenir sempre una presència majoritària, però mai arribant a la majoria absoluta, doncs també hi havia presents altres forces polítiques catalanes.

El procés d’obteniment de la Mancomunitat va ser llarg i difícil i hagué de superar molts entrebancs. La primera demanda oficial va ser l’any 1911. La Diputació de Barcelona, dirigida per la Lliga, va redactar un projecte de Mancomunitat que, un cop acceptat per les altres diputacions catalanes, fou presentat al govern liberal de Canalejas i, posteriorment, després de llargues discussions i declinat el projecte per part del Senat, dominat per forces anticatalanistes, fou aprovat pel Congrés l’any 1912.

Va perdurar fins que s’instaurà la Dictadura de Primo de Rivera, la qual va reprimir durament el catalanisme. Tot i així, durant els primers compassos del règim autoritari, la Mancomunitat es va mantenir, encara que sota el domini de partidaris del règim. El 12 de març de 1925 fou derogada definitivament.

Obra de la Mancomunitat: A) L’obra cultural va ser el principal àmbit d’actuació. Impulsà la investigació

científica i la normalització de la llengua i la cultura catalana a través de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que fixà la normativa de l’ortografia de la llengua catalana. També va fundar la Biblioteca de Catalunya i la Xarxa de Biblioteques Populars.

B) Una reforma en l’ensenyament, tant en els estudis primaris com en els secundaris i universitaris. L’objectiu era disminuir els alts nivells d’analfabetisme i dignificar l’escola, per tal de construir un país modern. Per aconseguir-ho, es van crear un bon número de centres escolars, les Escoles Experimentals i els Estudis Normals. També, es van crear nombroses escoles destinades a la formació de tècnics de grau mitjà (Escola Industrial, Carrer Urgell, Barcelona) i d’obrers especialitzats i tècnics (Escola del Treball).

C) Construcció d’infrastructures. Es va ampliar la xarxa viària i ferroviària, es va millorar la xarxa telefònica i es realitzaren obres hidràuliques.

D) La reforma de l’administració local, per tal de fer-la més eficient.

La migradesa dels recursos pressupostaris i el poc temps que la Mancomunitat va exercir les seves competències van fer que moltes d’aquestes iniciatives es quedessin en fase de projecte.

Aliadòfils i germanòfils o el debat durant la Primera Guerra Mundial

apunts baixats de patatabrava.com

Espanya, que si bé va aconseguir mantenir-se neutral envers el conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, va patir-ne les seves conseqüències. Conseqüències que, en tot cas, vindrien a agreujar els problemes interns durant el període comprès entre 1917 i 1919.

Per exemple, els diputats catalans van reclamar un canvi constitucional amb les Assemblees de Parlamentaris, i la Mancomunitat un canvi en l’estructura de l’Estat amb la primera demanda oficial de l’Estatut d’Autonomia. Els militars, i en concret els oficials d’infanteria, per la seva part, es van oposar al sistema mitjançant les juntes militars de defensa. Els obrers van intentar tombar la situació fent servir el seu únic recurs: la vaga general.

Els primers anys del conflicte, gràcies a l’escassa producció dels països bel·ligerants, van facilitar l’aparició de beneficis ràpidament. Les importacions quasi van desaparèixer i, sense competència, es va poder agrupar el malmès mercat interior, però també l’exterior, doncs les demandes augmentaren molt. Els preus van pujar, com la inflació, cosa que va provocar un fort increment del cost de la vida (78%).

Una vegada acabada la guerra, les exportacions van caure en picat, la pesseta va quedar sobrevalorada i les indústries catalanes van entrar en crisi per diverses raons, entre les quals hi havia la poca competitivitat i la poca adaptació a la nova conjuntura econòmica. Els salaris pujaven però les hores extres desapareixien perquè es vivien èpoques d’excessiva producció. Tot plegat va ser un caos, doncs el tèxtil, el metall i la construcció no remuntaven el vol. Amb la dictadura es van promoure les obres públiques, que van resultar ser un miratge de benestar mentre creixia espectacularment el dèficit públic.

Políticament, durant els anys de la guerra, la Lliga, neutral al conflicte, va expressar el seu sentiment de marginació i perifèria envers el govern central. Frase Cambó F 0 E 0 “Desde que es rey constitucional Alfonso XIII, han prestado juramento 180 ministros, ni uno solo catalán”.

A la societat catalana es va donar una divisió anomenada entre aliadòfils i germanòfils. Les esquerres i els partits catalanistes eren partidaris dels aliats eren partidaris dels aliats, mentre que els de dretes i els monàrquics eren partidaris dels Imperis Centrals (Alemanya, Àustria, Hongria). L’americà Wilson, amb la seva nova política de les noves nacionalitats, teoria que es va acabar imposant durant la postguerra, va fer que a Catalunya el nacionalisme rebés un suport social més ampli.

El triomf de la Revolució Soviètica a Rússia (1917) va enfortir el moviment obrer. L’ascens de la CNT fou espectacular i les seves possibilitats d’acció es van multiplicar donant com a resultat un increment de les vagues generals. Aquest enfortiment es va palesar encara més amb l’acordat de la unitat d’acció amb la UGT. La repressió fou dura. Res no va aturar la violència als carrers.

Al juny del 1918, la CNT catalana va celebrar un congrés a la barriada de Sants. En van sortir acords renovadors, en uns moments en què la revolució semblava ser possible i el record de Rússia era ben recent. Aquell dia va sortir escollit Salvador Seguí (El Noi de Sucre) com a secretari general i Àngel Pestaña com a director del diari Solidaridad Obrera. Tot plegat va consolidar la CNT com a força preponderant en el món laboral. A Catalunya, la seguia a distància el CADCI amb més de 10.000 afiliats i després venia la UGT, amb filiació minsa. Al camp existia Unió de Rabassaires i a València va sorgir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

La crisi múltiple de 1917

• Amb la mort de Canalejas, assassinat l’any 12 per un anarquista, els partits dinàstics no van trobar un líder destacat i carismàtic.

apunts baixats de patatabrava.com

• Part de l’exèrcit, alguns partits no dinàstics i el moviment obrer es van enfrontar a la Restauració.

• MILITARS: les guarnicions del Marroc rebien un tracte a favor descarat i que eren ascendides per mèrits de guerra, crea un descontentament entre els militars. A més, hi havia queixes pel material antiquat. Sindicat militar: “Juntes de Defensa”, presidides per Benito Márquez. El govern va tornar a desafiar el pacte civilista.

• Es van acabar tancant Les Corts. • Convocatòria de VAGA GENERAL, agost de 1917, de ferroviaris i organitzada per

UGT i CNT. Repressió militar molt dura a Astúries (mineria).

La descomposició del sistema (1918-23)

• Fragmentació dels Partits Dinàstics i inestabilitat governamental. • Petició d’autonomia de Catalunya (agitació a BCN). • Desastre d’Annual, 1921, a la guerra que Espanya mantenia al Marroc. • En els governs d’aquesta època hi havia presència de líders de tots els partits,

però duraven pocs mesos degut a les reivindicacions autonomistes catalanes. • Agitació social, degut en bona part a la Revolució Russa (1917) i ales dures

condicions del proletariat industrial i dels jornalers. • Molts atemptats pistoleristes (Sindicat Únic), destaca, al 1921, l’assassinat del

president del govern Eduardo Dato. • Desastre d’Annual, 1921, gran cop per part dels independentistes marroquins

(12.000 baixes) comandats per Abd el-Krim. • Després d’aquesta crisi es va debatre al si espanyol si era necessari continuar

amb la guerra. • Gran incapacitat per poder arreglar la situació (crisi militar, agitació social,

reivindicacions catalanistes, problemàtica del Marroc). • Es va buscar conjuntar l’exèrcit amb la monarquia, pràctica molt comú al s. XIX. • 12 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera fa un cop d’Estat i es suprimeix

la constitució de 1876.

La guerra social: els anys del pistolerisme

Els principals beneficiats de la tensa situació social d’aquests anys van ser els militars, que començaven a fer-se càrrec de la situació. De fet, Catalunya no vivia tranquil·la, doncs cada dos per tres es declarava l’Estat d’excepció. Una vegada iniciada la dècada dels 20, la situació es va tornar insostenible per la brutal repressió en contra de les forces sindicals. Les coses es van calmar amb l’arribada de Primo de Rivera, que va fer que les forces sindicals s’afeblissin i no poguessin oferir cap resistència a la dictadura militar.

Finalitzada la guerra, i iniciada la crisi de les empreses catalanes, la patronal es va decidir pel locaut com a mesura per a desvertebrar el sindicalisme i també per acomiadar obrers i reduir la producció. Aquesta decisió va deixar 150.000 obrers al carrer en pocs mesos. Per acabar-ho d’adobar, la compenetració entre els militars i la burgesia era total. Com a resposta al locaut, es va cometre un atemptat contra el president de la Federació Patronal, Fèlix Graupera, que va resultar ferit. La repressió va continuar. La Lliga també es va posar de la part de tot el col·lectiu repressor. UGT va deixar la CNT sola i dins d’aquest últim sindicat es van obrir escletxes d’escissió.

Entre el 1917 i el 1923 es van comptabilitzar més de 800 atemptats, uns 475 contra obrers, 208 contra empresaris i la resta contra les forces de l’ordre públic. Va haver- hi 246 defuncions, de les quals 200 van ser obrers. Alguns assassinats van ser xocants, com els de Francesc Layret i Salvador Seguí, ambdós apòstols de la lluita sindicalista i sobretot de la cenetista.

apunts baixats de patatabrava.com

Catalunya sota la dictadura de Primo de Rivera Alguns fets específics de Catalunya van motivar en gran mesura que Primo de Rivera entrés com a dictador d’Espanya. Per exemple, la conflictivitat social latent als carrers de Barcelona, el catalanisme en ascens –vist com a separatista fora de Catalunya- i un beneplàcit de l’oligarquia catalana a una solució de força que eradiqués el desordre a les fàbriques i al carrer.

Els militars van implantar un règim estrictament dictatorial presidit per una concepció castrense de l’Estat i amb unes bases ideològiques que constituïren els futurs pilars tècnics de la dreta espanyola, unitarista i amb un espanyolisme homogeneïtzador basat en la religió (nacional–catolicisme). S’implantà el partit únic, la Unión Patriótica.

La incidència de Primo de Rivera a Catalunya va ser notable i es va observar en molts aspectes. Les aspiracions catalanistes van perdre el to moderat que tant les caracteritzava, doncs es van radicalitzar bastant. Tant que el líder regionalista Cambó va caure en el desprestigi, essent substituït pel republicà Francesc Macià. Famosa es la frase de “Visca Macià i mori Cambó”.

Es va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i es va reemplaçar per un nou estatut provincial al març del 25 [retorn a la divisió provincial]. Al principi de la dictadura, es va mantenir, però amb l’entrada d’Alfons Sala en detriment de Puig i Cadafalch es va voler desnaturalitzar i espanyolitzar la Mancomunitat. L’ús del castellà era obligatori i es menyspreava la tasca cultural feta. GRAN PERSECUCIÓ A LA CULTURA CATALANA!. Associacions que van patir conseqüències de la política anticatalanista F 0 E 0 Ateneu Enciclopèdic Popular, CADCI, casals i centres catalanistes, Orfeó Català, FC Barcelona.

La CNT fou il·legalitzada, però no pas UGT, que havia adoptat una posició passiva enfront del cop militar. Es va prohibir l’ús del català al carrer, a l’escola i a l’església. No es permetia el ball de sardanes. Com a anècdota, es van tancar Les Corts, el camp del FC Barcelona, perquè el públic havia xiulat l’himne nacional abans d’un partit. Tota aquesta política va desacreditar molt la Lliga Regionalista, doncs havia donat suport al dictador des del mateix moment del cop d’Estat.

Al carrer es van haver de traduir al castellà tots els rètols públics, la publicitat, eles programes de festes i fins els noms d’alguns pobles i carrers de Catalunya. Els Jocs Florals es van prohibir només en català i es van vedar els homenatges a vius o morts sospitosos de les inspiradors ideològics del catalanisme.

La censura de la premsa també va ser important, doncs es va aplicar de forma obsessiva a tota Espanya i Catalunya. En aquest cas no s’aplicava a la llengua, sinó als continguts (espais en blanc a les pàgines).

L’acció més rellevant de la Dictadura durant aquest període va ser la resolució del problema marroquí. El conflicte va acabar amb victòria espanyola gràcies a l’ofensiva conjunta hispana–francesa. L’èxit del desembarcament a la badia d’Alhucemas va significar la rendició d’Abd-el-Krim i l’ocupació del territori del Rif, cosa que va potenciar la influència del sector africanista dins de l’exèrcit.

Els fets de Prats de Molló (1926)

Van ser protagonitzats per Francesc Macià, que fou un dels grans conspiradors durant aquest període. Des de Paris, lloc en el qual estava exiliat, va procurar engegar una sèrie d’aliances que anaven des de amb anarquistes als comunistes, passant pels nacionalistes bascos o irlandesos. Va anar a Moscou i va obtenir diners de la Internacional Comunista. No va aconseguir tot el capital que ell volia i va decidir-se a realitzar una incursió armada, junt amb voluntaris catalans, des de Prats de Molló, amb la intenció d’ocupar Olot i apropiar-se d’un diòsit d’armes i

apunts baixats de patatabrava.com

proclamar la República Catalana. El va delatar un company seu i la sentència a la qual va ser condemnat va ser benevolent. Va ser jutjat a Paris junt amb el seu sèquit. III.- La Segona República i l’autonomia catalana

De la República Catalana a l’Estatut de 1932 1930: un any de transició

Entre febrer del 30 i abril del 31 es va intentar dur a terme una transició entre la Dictadura i un règim constitucional basat en un cert retorn a la Constitució de 1876. El període va ser políticament intens i va comportar el desvetllament de la consciència política d’importants sectors de la població. Tot plegat desembocà en una ruptura democràtica que va comportar la fi de la monarquia d’Alfons XIII.

Primo de Rivera no va saber remuntar el vol d’una economia enfonsada, raó per la qual Alfons XIII va retirar-li la confiança i va forçar la seva dimissió el 28 de gener del 1930. Fou substituït per un govern provisional, presidit pel general Dámaso Berenguer, conegut popularment com a dictablanda perquè la tornada a la normalitat constitucional es produïa molt lentament. Amb aquest govern, el monarca borbó pretenia retornar al sistema de la Restauració.

El febrer del 31 es va constituir l’últim govern de la monarquia presidit per l’Almirall Aznar, el qual va assumir el compromís de convocar eleccions, començant per unes municipals. Però Alfons XIII s’havia compromès excessivament amb el regim autoritari i les eleccions municipals, celebrades el 12 d’abril del mateix any, van acabar suposant un plebiscit contra la monarquia, que cau i s’instaura la II República.

“Qué más crisis quieren que un país que se acuesta monárquico y se levanta republicano”

Les tendències polítiques

Els partits d’esquerra preferien la república com a sistema polític, eren partidaris dels canvis socioeconòmics, acceptaven les autonomies regionals i rebutjaven les velles institucions (Estat Laic).

Izquierda Republicana F 0 E 0 partit de petits burgesos, molts intel·lectuals i professionals. El seu líder era Manuel Azaña, que destacà com un polític intel·ligent, assenyat i decidit.

PSOE F 0 E 0 de mentalitat marxista, tenia el suport del seu sindicat, UGT. El seu gran problema era les diverses tendències de què estava composat. Per una banda, els més moderats (Indalecio Prieto o Julián Besteiro) i per l’altra, els més revolucionaris (FranciscoLargo Caballero).

PCE F 0 E 0 era el partit comunista, que havia sorgit de l’ala més revolucionària del PSOE. Tenia poca influència però una líder molt carismàtica, Dolores Ibárruri, La Pasionaria.

La dreta era més aviat monàrquica. Era partidària de mantenir l’estructura econòmico-social de la Restauració, és a dir, el poder dels terratinents, industrials banquers i de no fer canvis. Es fonamentava en les velles institucions, com l’Església i l’exèrcit, per mantenir l’ordre i els valors tradicionals (família, propietat, religió,...). Eren grups centralistes i no acceptaven les autonomies.

Les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) F 0 E 0 era un grup d’extrema dreta, inspirat en el feixisme italià, sobretot. Era partidari dels governs autoritaris amb un sol partit, sense discussió parlamentària ni eleccions.

apunts baixats de patatabrava.com

Falange Española F 0 E 0 es va ajuntar amb les JONS l’any 34. Compartien els pocs –però clars- postulats que tenien. El seu líder era José Antonio Primo de Rivera, fill de l’antic dictador.

Renovación Española F 0 E 0 partit enemic de la República. Era partidari d’Alfons XIII i de la dinastia borbònica. El seu líder era José Calvo Sotelo, que havia estat ministre durant la Dictadura.

Comunión Tradicionalista F 0 E 0 era el partit que representava les aspiracions carlines, molt arraigades a Navarra i Euskadi.

CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) F 0 E 0 va arribar a ser el partit més important de la dreta. Es va crear com a fusió d’Acción Popular l’any 33 i d’altres grups de mentalitat conservadora. Era un partit que es declarava republicà, però confessional i partidari de mantenir el paper de l’Església Catòlica dins de l’Estat. El seu líder era José María Gil Robles, que tenia uns ideals gairebé feixistes.

El centre era més difícil de definir. En principi, designava gent moderada predisposada a fer pocs canvis i que en el cas de situació social conflictiva s’inclinaven ràpidament cap a la dreta.

• Petits partits liderats per homes antigament monàrquics, com Niceto Alcalá Zamora o Miguel Maura [fill].

PRR (Partido Republicano Radical) F 0 E 0 d’Alejandro Lerroux. S’havia moderat molt en comparació amb la demagògia demostrada a l’esplendor lerrouxista de principis de segle. Seguia essent, però, anticlerical i anticatalanista.

A Catalunya, a part de la Lliga Regionalista, en fase de desprestigi després de la Dictadura, hi havia les següents forces polítiques:

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) F 0 E 0 va sorgir poc abans de les eleccions municipals del 12 d’abril del 31. En realitat, era una unió electoral de dos partits. Per una banda, el Partit Republicà Català, liderat per Lluís Companys, i per l’altra, Estat Català –el primer partit independentista català–, capitanejat per Francesc Macià. També hi formaven part alguns altres grupuscles del republicanisme català i la Unió Socialista de Catalunya (USC), partit sense gaire influència.

Bloc Obrer i Camperol (BOC) F 0 E 0 representava els interessos de la pagesia modesta. Extrema esquerra.

Partit Comunista de Catalunya (PCC) F 0 E 0 poca influència. • Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) F 0 E 0 va ser un partit fundat

l’any 35 per Andreu Nin. • Partit Socialista Unificat Català (PSUC) F 0 E 0 va ser fundat a pocs mesos de

l’inici de la Guerra Civil. Era un partit comunista amb prou influència després de la dictadura. El seu líder inicial era Joan Comorera.

A Euskadi, destacava el Partit Nacionalista Basc (PNB), fundat per Sabino Arana. Els seus plantejaments inicials apuntaven a la dreta, però va fer un tomb gràcies al seu líder JoséAntonio Aguirre, que el va capgirar cap a l’esquerra en veure que no es podia aconseguir l’Estatut d’Autonomia. A Galícia, adquirí molta força la Organización Republicana Galega Autonomista (ORGA). El seu líder, Santiago Casares Quiroga, estava molt vinculat als republicans d’Azaña.

L’Estat Català

A les eleccions convocades per Aznar van poder votar únicament els majors de 25 anys. A Catalunya hi va haver un guanyador clar: els republicans i, dins d’aquests, ERC; és a dir, una força populista, nacionalista i d’esquerres. Van sortir 3.220 regidors republicans, 1.105 de la Lliga o propers a aquesta, 279 monàrquics, 114 socialistes i 8 comunistes; aclaparadors resultats.

Llavors, el 14 d’abril cap al migdia, Lluís Companys va sortir al balcó de l’Ajuntament de Barcelona per a proclamar la República Espanyola. Una hora més

apunts baixats de patatabrava.com

excelente
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 41 páginas totales
Descarga el documento