Historia de las Ideas estéticas KANT, Ejercicios de Literatura. Universitat de Barcelona (UB)
lutie-4
lutie-4

Historia de las Ideas estéticas KANT, Ejercicios de Literatura. Universitat de Barcelona (UB)

9 páginas
4Número de descargas
7Número de visitas
100%de 1 votosNúmero de votos
Descripción
Asignatura: Història de les idees estètiques, Profesor: Víctor Escudero, Carrera: Estudis Literaris, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 9
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 9 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 9 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 9 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 9 páginas totales
Descarga el documento
HIE

Historia de las Ideas Estéticas

08/02/2017 La estética tiene que ver con lo que percibimos sensorialmente, por lo tanto con lo

superficial. El debate estético centra su estudio en determinar si lo que devalúa un objeto estético es su apariencia o su esencia. Por lo tanto la dificultad de la asignatura será entender de qué habla cada época cuando habla de estética.

El DLERAE nos dice que la estética es la disciplina que estudia la belleza, conjunto de elementos estilísticos y temáticos. Nos ofrece, además, siete definiciones, todas ellas igual de ambiguas.

13/02/2017 Relacionamos la estético con conceptos como apariencia, belleza, aquello que

percibimos a través de los sentidos. Cuando hablamos de estética también hablamos de distancia, de desinterés como perspectiva y experiencia estética. Kant, de hecho, plantea lo estético con el desinterés. La belleza es un placer que se genera sin remitir a una necesidad.

En realidad no podemos definir qué es el arte porque cualquier esencia es indefinible, porque esa esencia cambia en función de la época en la que ocurre. La estética no se entiende de la misma forma durante toda la historia. Por lo tanto una pregunta como “¿Qué es la estética?” nos obliga a buscar cual es la esencia de esa cosa que no es variable. Pero ni siquiera sabemos si esa esencia existe. Lo único que podemos buscar de forma más o menos segura es la definición histórica de ese fenómeno.

20/02/2017 En estas primeras clases hemos llegado a encontrarnos con varios problemas. Uno

de los muchos problemas de la estética es la definición de la materia de estudio, ya que cuando analizamos casos concretos nos damos cuenta de la imposibilidad de encontrar aspectos esenciales. También hemos podido ver cómo en poco tiempo la noción de belleza cambia sustancialmente.

Vamos a estudiar la época griega a partir de dos transiciones importantes. La primera es la del paso del mito al logos. Es decir el paso de la tradición oral a la aparición de técnicas de escrituras que permitirán pensar las cosas de otra forma. De la superstición a la razón.

�1

Con la Ilíada y la Odisea de Homero y las obras de Hesíodo, nos encontramos todavía en el territorio del mito. Pero el momento de la razón es el s.IV, el momento de nacimiento de todas las escuelas filosóficas. Un momento de decadencia militar y ciudadana por parte de Atenas.

Platón criticará a los poetas por no explicar la verdad ya que realizan una copia de una copia. Además no responden a un técnica, no son capaces de reconocer la calidad de sus productos porque ellos son inspirados. Y la tercera gran crítica tenía que ver con el contenido; los poetas atribuyen a los dioses hechos inmorales, hechos que en la esfera humana serían vicios o delitos.

Los relatos míticos intentan explicar los orígenes de los oficios. Pero con el paso del mito al logos, el mito teológico ya no tiene tanta relación con la verdad como el Grecia Arcaica. No quiere decir que desaparezca, pero quedará reconfigurado y trasladado al terreno de la ficción. La verdad sólo se explica por el pensamiento racional y filosófico.

También tenemos la transición del ideal aristocrático que rige la Ilíada a un ideal democrático. Vamos a ir avanzando hacia sociedades más horizontales, en el que personas que no tienen una estirpe, pueden participar en la política de la polis, algo imposible en la sociedad homérica. En la Odisea y la Ilíada, vemos cómo los personajes no tienen ningún interés en los demás. Esto cambiará con la democracia, en la que el interés propio irá de la mano de la consciencia social, del bien común.

06/03/2017 Una de las cosas que trata el Fedro es el tema del delirio, proponiendo tres tipos de

delirios; el leve, el de los enfermos (la obsesión), el furor poéticos (de los autores inspirados), y la de los filósofos (la que les ayuda a emprender el camino hacia la verdad). Veinte antes de la aparición de este texto, Platón funda su escuela, la Academia. Eso implicaba una diferenciación del resto de escuelas. Supondrá un cambio de inflexión en el tono de la filosofía de Platón, porque sus textos se convierten en tratados.

(En la página 38 del dossier) Vemos las diversas formas de delirios. En la distinción entre los artesanos no conectados con la divinidad y los artistas inspirados, él dignifica a los artistas puesto que no les niega toda la verdad. El problema es que a diferencia de los filósofos, ellos no han llegado a la verdad mediante un sistema metódico.

El mito del carro alado presenta un carro tirada por dos caballos de naturaleza muy distinta. Uno representa las deseos más bajos y otro el de los impulsos. El jinete (la razón) ha de controlarlos y llevarlos en la dirección correcta; hacia el mundo de las ideas. Quien

�2

ayuda al alma a acercarse a ese mundo son los filósofos. Por eso explica este mito justo antes de hablar del delirio de los filósofos.

Para Platón, la belleza está muy relacionada con la virtud, con la bondad. Por eso considera que algo que es vil, rastrero o delincuente no puede ser bueno. Así que la belleza, en cuanto a que si es contemplada nos puede aportar paz por su reflejo en el mundo de las ideas, es también fuente de conocimiento. Dice que cuando vemos algo bello, nos parece bello porque nos recuerda a su ideal de belleza.

En el discurso del Hipias Mayor, podemos ver el pensamiento de Platón con respecto al concepto de belleza. Esta dirigido a uno de los muchos sofistas que hacían las veces de maestros itinerantes de los ricos de Atenas. Nos presenta un diálogo entre Sócrates e Hipias en el que hablan sobre qué es la belleza. El discurso comienza con Sócrates preguntando qué es la belleza. Hipias le pone ejemplos de cosas bellas, pero Sócrates no acepta esa definición, sino que quiere saber qué es la belleza y le hace ver al interlocutor que la belleza puede estar vinculada a muchísimas cosas, como actitudes, objetos vulgares o incluso sistemas políticos.

08/03/2017 La palabra sofista se sigue utilizando en la actualidad. Se trata de alguien que crea

un discurso con la pretensión engañar, es un charlatán, un vendedor de ideas, un embaucador. Esa idea del sofista tiene mucho que ver con la visión que muestra Platón de la imagen del sofista. Para Platón, los sofistas sólo se encargaban de la opinión pero no de la verdad.

A pesar de eso, sofista tiene la raíz etimológica de Sophia, conocimiento. Por eso estamos obligados a acercarnos al contexto para tratar de entender por qué tienen ese san Benito. Los sofistas son un grupo de maestros atraídos por la grandeza de Atenas para dar sus clases a sueldo. Lo único que los unifica no es lo que dicen que es verdad, sino la postura ante la verdad. Llevan a cabo una remodelación del modelo educativo para adaptarlo a las necesidades de la Atenas de la época.

En un primer momento, los sofistas son un grupo ilustrado, cuestionar lo que se hacía por costumbre para que siguiera siendo válido. En el contexto de la democracia, todo el mundo trata de ocupar su lugar e intentar adquirir más poder. Por eso los sofistas de la segunda generación tratan de enseñar oratoria con el fin de ayudar a las facciones a defender sus opiniones en el parlamento. Esa una de las razones por las que Platón defenderá la abolición de la democracia y la instauración de una especie de nueva aristocracia.

�3

A partir de este momento encontramos el género de la retórica en sí mismo, con sus propios subgéneros; el político, el forense, el encomio, etc. Los sofistas también utilizaban los "dissoi logoi", ejercicios de debate en los que hay que defender una posición y la contraria.

El filósofo para Platón es aquel que viendo lo bello reconoce o recuerda el ideal de belleza que se encuentra en el mundo de las ideas. Pero lo importante no es lo bello que vemos sino en qué criterio se sustenta su belleza, en cuál su relación con el mundo de las ideas. Además tiene la idea heredada de los pitagóricos de que la belleza tiene una importante relación con el concepto de la simetría y la armonía. Por lo tanto es algo que desborda lo visual y a la vez ordenado y armónico.

Pi es uno de los elementos de las matemáticas que ayudan a los griegos a confiar en que existe un orden en toda la naturaleza que, conociéndolo, se puede controlar las proporciones, la armonía y por lo tanto la belleza. Aunque en ocasiones tienen que estudiar la posibilidad de deformar ciertas formas para que nosotros las percibamos como armónicas.

15/03/2017 Aristòtil (384-322 a.C) -Mimesi -Catarsi -Mites -Bellesa Aquests quatre conceptes ens permeten entrar dins de la filosofia d'Aristòtil d'una

forma segura, estructurada i sòlida. Pel que fa a la Mimesi, tant Plató com Aristòtil coincideixen en que l'art és una

representació, una imitació. Els escriptors imiten o repeteixen coses que veuen o recorden. En el que no coincideixen és en el valor d'aquesta imitació. Per Plató els poetes han de ser expulsats perquè és una imitació d'una imitació i per tant no té cap importància ni mereix cap consideració. Aristòtil, malgrat que confirma que és imitació, creu que la tragèdia s'acosta més a la veritat que no pas els gèneres que expliquen allò que ha passat, com la història.

La catarsi és un sentiment que Plató i Aristòtil veuen en les obres teatrals. Però Plató treu importància a aquesta experiència passional. Perquè l'experiència estètica funcioni, Plató considera que alimentar la part irracional de les passions, és una forma d'anul·lar la raó. Aristòtil també diu que les tragèdies desperten passions, però dirà que aquestes

�4

passions ens serveixen per purificar els nostres defectes. Per tant aquest efecte és una forma d'educació.

Els mites són importants per tots dos autors, per la importància que té el mite en la tradició grega. Ara bé, per Plató els mites són problemàtics perquè transmeten uns valors contraris als de la seva contemporaneïtat. Aristòtil en canvi, considera que els mites no s'han de llegir de forma seriosa sinó que són contenidors de material pels poetes tràgics.

La bellesa és un concepte fonamental per Plató. És una de les experiències màximes que podem experimentar els humans. En la bellesa i en la filosofia, els humans tenim l'oportunitat d'apropar-nos el màxim a allò que en realitat és. Aristòtil també parla de la bellesa, peró inclosa dins d'un context molt determinat. Per a ell li serveix per identificar quan la tragèdia compleix el seu objectiu i funciona. Bell és quan la tragèdia està feta com cal fer-la.

-Esotèrics/acroamàtics -(exotèrics) Aristòtil diu que la tragèdia que funciona més bé és Èdit Rei. La poètica és un text una mica difícil per una raó inusual. No per les seves propostes

complexes o estranyes ni pel seu llenguatge, sinó que és perquè fa moltes afirmacions però explica poc perquè eren els apunts d'Aristòtil per anar a classe. Per això és diu que la poètica és un text esotèric (d'us intern a l'escola, el contrari d'exotèric) i acroamàtics (fet per ser escoltat).

A la definició que dóna de la tragèdia, trobem els límits del gènere de la tragèdia. Els moderns esperaríem una certa descripció de la representació per tal de tenir informació històrica. Fins i tot hauria estat molt útil que ell expliqués quina és la categoria d'allò tràgic (com després va intentar estudiar Nietzsche). El que sí que fa és limitar-se a explicar la tragèdia des de la forma i l'efecte. Aquest punt de vista pragmàtic és el que a ell li serveix per reflexionar al voltant del gènere.

Ell pensa la tragèdia com una cosa que està feta i construïda. És pragmàtica perquè està composada per dur a terme un objectiu; la catarsi. El que farà és estudiar com ha d'estar construïda una tragèdia perquè transmeti aquesta experiència interna.

La tragèdia està construïda a partir de la col·laboració de diversos elements; la faula (mythos), els caràcters (ethos), la dicció (léxis), el pensament (diánoia), l'espectacle (ópsis) i el cant (melópeia).

La faula té per Aristòtil dos sentits. Un és "l'engalzament (la unió o ordenació) dels actes acomplerts" (pàg 325). Però també pot voler referir-se a la descripció tradicional, les històries dels déus. Al cap i a la fi pot voler dir la matèria utilitzada pels poetes tràgics però

�5

també la forma en la que està ordenada per produir l'efecte de catarsi. Aquesta descripció s'ha vist com un precedent de la distinció del forma lista Tomashevski entre història i relat. La història designa allò que va passar en l'ordre que va passar. En cavi relat és la manera com nosaltres (el públic) coneixem el que va passar.

El que imita la tragèdia són uns caràcters humans respecte de les quals és possible demanar responsabilitats. Són personatges responsables dels seus actes. L'ésser humà ha de decidir i com no és un deu ho ha de fer de forma parcialment cega. La decisió que es pren és èticament rellevant perquè porta a la felicitat o la desgràcia. Aquestes personalitats que podem veure decidir, és el que Aristòtil anomena caràcters.

L'acció imitada ha de ser de tres maneres: ha de ser una cosa complerta, amb una certa extensió i ha de tenir una unitat. Aquí és quan apareix el terme de bellesa, basat en els conceptes d'unitat i ordre. L'ordre fa referència a una relació entre les parts. El fet que sigui sencer es refereix a allò que té començament, terme mitjà i final. Inclou en aquesta definició el concepte d'arché, un element que apareix al principi de l'obra i explica tot el contingut. Aquesta condició és el que fa que Aristòtil pensi que la tragèdia expliqui més veritat que la història. Mentre que la història presenta els fets com van passar, sense cap sentit més que el cronològic i aleatori que aporta la vida, el poeta ha de construir la història de tal forma que tingui sentit.

22/03/2017 Kant es pregunta com és possible el coneixement objectiu. Aquest és el punt de

partida i demostra la seva modernitat; considerar que hi ha un tipus de pensament objectiu. La concepció de la natura de Kant és una concepció moderna i apartada de l'antiga de Plató i Aristòtil.

Quin són els fonaments que legitimen aquest saber objectiu? Fer crítica per Kant es preguntar-se pels límits i els fonaments del saber.

Kant vol mostrar com el que anomenem la realitat objectiva és, de fet, el resultat d'unes operacions que realitzem nosaltres, i que per tant la realitat objectiva és una construcció. Evidentment no la Construïm de forma arbitrària, sinó perquè dins nostre hi ha unes formes de coneixement que compartim tots els subjectes. Tenim unes eïnes al nostre interior que condicionen la nostra experiència.

No hi ha coneixement sense judicis. Els judicis són la forma que tenim per ordenar la realitat. La idea és que les dades són necessàries però només hi ha coneixement si ordenem aquestes dades mitjançant judicis (com conceptes o definicions). Perquè hi hagi saber és necessari que hi hagi dues coses; el que ve de fora i les formes d'ordenació.

�6

El que puc descriure objectivamen em diu tot el que és l'ésser humà, o ho ha un espai no legislable en termes d'objectivitat? Aquesta també és una de les qüestions que tracta Kant i que el converteix en un dels filòsofs més moderns.

"Els pensaments sense continguts són buits, les intuïcións (material sensible) sense conceptes són cegues" (A51) Crítica a la raó pura.

Alló donat/ alló posat — El resultat d'aquesta unió és el coneixement objectiu que proposa Kant. Hi ha un part del coneixement més passiva i posteriorment s'han de treballar per crear. Aquest moment creatiu de l'ésser és el que Kant anomena espontaneïtat (Receptivitat/ espontaneïtat)

A posteriori/ a priori—Abans de qualsevol contacte amb la realitat hem de tenir les capacitats prèviament. Després de tenir aquestes eïnes, arriba el material amb el que treballarem.

Sensibilitat/ enteniment—Hem de tenir sentits per poder relacionar-nos amb el món exterior, i hem de tenir les capacitats per reflexionar sobre el que ens ve donat.

La reflexió transcendental de Kant provoca el final o la destrucció de la ingenuïtat perquè després de Kant ja no se sosté que el nostre vincle amb la realitat és espiritual. Ha descobert que quan adquirim un coneixement té lloc, inevitablement un procès de transformació de la realitat. Plató planteja una relació entre subjecte-objecte que es basa en la observació. El subjecte, pel filòsof grec, es fa una imatge de l'objecte visible. Per això creu que l'art és la mimesi de la natura. És una acció de representació. Amb Kant i els romàntics aquesta concepció canvia. El subjecte funciona com a intermediari que fa possible la relació entre subjecte i objecte. L'artista no copia la realitat sinó que fa una imatge que crea realitat mitjançant una interpretació que crea realitat. Inventà una visió que ens ensenya. Malgrat això, no creu que sigui veritat.

Per exemple és a partir de les representacions del paissatge romàntic que nosaltres podem veure què és el paissatge romàntic. Així que existeix primer la còpia, a partir de la qual Construïm un coneixement que ens permet identificar certs espais amb l'adjectiu romàntic.

27/03/2017 Kant a la crítica de la raó pura estudia els judicis descriptius (parla sobre la natura), a

la Crítica de la raó pràctica, els judicis normatius. És a dir com l'ésser humà decideix i aquesta decisió és l'origen de l'existència d'alguna cosa. Per tant implica que amb l'home poden existir orígens purs, un inici absolut perquè l'home seria el primer que podria trencar la cadena de causalitat divina.

�7

El problema d'aquest pensament d'humà com a ésser autònom és que som éssers finits. Les llibertats es troba a la natura. Com puc efectuar una causalitat lliure si som persones sensibles i formem part d'un món que Kant describeix com un món en el que tot està lligat a una llei inevitable. Només existeix l'àmbit teòric de la naturalesa o també existeix una causalitat lliure.

Però és a la Crítica a la facultat de jutjar on Kant reflexiona sobre la idea de bellesa. L'ésser humà és natura i llibertat. Ell espera que en l'àmbit estètic podem demostrar que podem arribat a demostrar que podem ser natura i llibertat alhora. El pont entre aquests dos extrems humans és el tema d'aquest últim llibre. Per tant Kant espera de l'estètica coses abismals.

El punt de partida de Kant no és estudiar les eternes contradiccions, sinó el pensament racional de la seva època. Pensar per ell vol dir pensar realitats encara que siguin coses que no existeixen (com la ètica o la moral) i provar d'explicar-les racionalment.

Les tres crítiques són un sistema dins el pensament de Kant, és a dir una unitat. La configuració és presentar els dos àmbits contradictoris de la teoría i la pràctica i acabar amb una possible unió dels dos àmbits.

Alguns dels termes que entren en contradicció són el de natura/llibertat, teoria/praxis i sensible/suprasensible (allò que no està determinat per la llei de causalitat en aquest mateix món sensible). Si fem un cop d'ull a l'índex veurem que els termes més significatius són els de "enllaç", "legislació" (perquè el que es contradiu és la llei natural i la llei autònoma) i "finalitat de la natura" (perquè la natura no és un mecanisme sinó un organisme, no un funcionament sinó com un funcionament que obeeix una forma d'intel·ligència pròpia).

La seva pròpia introducció a la tercera crítica és un text magnífic per realitzar una petita introducció al pensament de Kant.

29/03/2017 Eusebi Colomer en la seva introducció a la filosofia, fa una molt bona introducció a la

obra i el pensament de Kant. Kant, en la seva última crítica diu que analitzarà el judici del gust a partir de quatre

moments. Ell constata que l’art comença, al segle XVIII, a ser una activitat que no necessita excuses, ja no necessita estar al servei d’una altra cosa com el poder o la religió. La gent comença a anar a llocs on només van a veure obres d’art. La relació que una persona pugui tenir amb l’art és totalment autònom.

�8

A més, creu que l’art, la contemplació de l’art pot arribar a posar en relació natura i llibertat. Per descriure la realitat que no podem veure només podem utilitzar idees. Aquestes idees només guien i orienten la meva activitat com a ésser humà. Per exemple, durant la Revolució Francesa es vol realitzar la idea de llibertat, una igualtat de tots.

Kant creu que l’enteniment funciona mitjançant conceptes. Aquest és l’àmbit de la teoria, però al de la praxis es creen coses que voldríem que fossin. No podem expressar aquesta realitat amb conceptes perquè no és possible, sinó amb idees. Però aquestes idees mai arribaran a ser realitzades completament, només ens podem apropar.

Però què és per Kant l’experiència estètica? En cap moment es dedicarà a descriure de les característiques de l’obra d’art, ell es concentra en què ens passa a nosaltres quan observem una obra d’art. Podem tenir tres experiències d’observació, la teòrica (quan ens interessa coneixer la natura), una relació pràctica (que implica un interés que transforma la natura) i la relació estètica (una observació que ens resulti agradable). En aquesta relació trobem una certa concordança entre l’objecte i nosaltres, una concordança entre la forma de l’objecte i la nostra forma de conéixer. Per tant entren en joc l’activitat intel·lectual i l’activitat sensible. Em relaciono amb la natura en tant que pura forma i això em resulta satisfactori, bell. (pàg. 87)

Kant defineix el bell a partir de l’experiència pròpia del bell, no a partir de les característiques del propi objecte. Aquesta experiència es troba en un lloc entre la subjectivitat i l’objectivitat, participa de les dues coses. De fet, a partir d’una sensació subjectiva (això m’agrada), ens atrevim a predicar una sentència aparentment objectiva (això és bell). Però el bell no té concepte, és a dir, no es pot definir objectivament la bellesa però actuem com a tal.

Analitza l’experiència estètica a partir de quatre moments; la qualitat, la quantitat, la relació i la modalitat. A partir de la qualitat, defineix el bell com “la facultat d’apreciar un objecte o un mode de representació per mitjà d’una satisfacció (o una insatisfacció) que no comporti cap tipus d’interès. L’objecte d’una satisfacció com aquesta, s’anomena bell”. Aquest primer moment de la qualitat ve a explicar la condició de possibilitat de l’experiència. És a dir què ens qualifica a emetre un judici estètic; la manca d’interès. Aquí diferencia entre les satisfaccions d’agradable, bo i bell, i només aquesta última és estètica. Allò agradable és el que satisfà un desig o una necessitat (beure aigua quan tenim sed), per tant és un terme plenament individual. Bo és allò que estimem d’una manera objectivament fundada.

�9

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 9 páginas totales
Descarga el documento