Historia Economica de España, Ejercicios de Historia Económica. Universitat de Barcelona (UB)
daniatrujillo95
daniatrujillo95

Historia Economica de España, Ejercicios de Historia Económica. Universitat de Barcelona (UB)

38 páginas
1Número de descargas
7Número de visitas
Descripción
Asignatura: Historia economica d'espanya, Profesor: Jordi Planas, Carrera: Economia, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 38
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento

Tema 1: La evolución de la economía española en el largo terminio, 1820-2000: una perespectiva comparada

La población -Transición demográfica: España-agricultura antigua- crisis de subsistencia- bajo crecimiento vegetativo- Francia e Irlanda por debajo de España.

-Población menos densa en la España interior (no hay migraciones), por la agricultura antigua = alta mortalidad infantil, también alta natalidad España litoral (Cataluña y el cantábrico) indicadores de mortalidad y natalidad bajos, donde hay un cambio de estructura económica, Cataluña-industralización, cantábrico- comercio. -A partir del 1900 empieza un crecimiento vegetativo, ya que la mortalidad disminuye, y la natalidad es alta. Entre 1930 y 1960: Cambio en la base económica. -1960: Babyboom, y España ya es un país industrializado- aumento de la población, ya que se rompe el techo malthusiano y se industrializa.

El producto: PIB -Hasta 1860 crece el PIB. 1900-1910: la pendiente es más plana (se estanca) - Divergencia en el siglo XIX, de los niveles de desarrollo con los países desarrollados. -El siglo XX es un periodo de crecimiento y convergencia. Hasta la gerra civilo no hay un gran dinamismo. España tarda 20 años en recuperar el PIB que tenia antes de la guerra (por la autarquía del franquismo, malas políticas económicas) -1959: Plan de estabilización – época dorada del capitalismo, industrialización - Entre los años 1930-1950 la población activa agrícola sube 2 puntos por el franquismo . -1960: la población activa industrial supera la agraria ya que empieza a industrializarse. Los 10 años siguientes la industria pierde peso, por la crisis de la construcción

Durante el siglo XX disminuye en número de analfabetos. 1960.

Obertura Exterior Desde principios del s. XIX hasta 1891 el nivel de obertura era alto. Declinación a partir del 1891-1950 : autarquía franquista. Después a partir del 1950.1960 comienza a abrirse de nuevo, pero por debajo del que hay en el entorno (otros países europeos) A partir del 1980 empieza a abrir su comercio exterior ya que se una a la UE. Puede que fuere bajo por la oferta y la demanda: ya que eran bajos – los sueldos, poder adquisitivo, demanda de productos industriales.

Tema 2: L’antic régim

-Espanya va ser una potencia a principis del s. XVI però al segle XVIII va desgastar el seu poder internacional. -Al segle XVIII comença a créixer la població, però als països que estan institucionalment avançats creix més. -Espanya tenia una baixa densitat (hab/km2)- Espanya buida. Motivaciones: 1. Es redueix la mortalitat , desapareix els mecanisme de control de la natalitat, ja o es retarda la edat de matrimoni i millora la dieta. 2. Política poblacionista que aplica el govern

-El creixement durant el s. XVII era pràcticament rural- +gent, +terra per conrear i així creixement extensiu -Dinamisme urbà al litoral i prelitoral durant el s. XVIII per la insutrialització. -Baixa urbanització a Espanya a finals del S. XVIII

EL SECTOR AGRARI

En el s.XVIII l’agricultura es la que marca l’economia Espanyola. Era una agricultura extensiva, encara que hi havia instruments intensius. L’agricultura tenia rendiments baixíssims en comparació a la mitjana europea. Agricultura tradicional , endarrerida. Ley de rendimientos decrecientes: modelo de crecimiento que esta tocando el techo. Crisis de subsistència: La ramaderia impedeix/contradiu l’agricultura. A UK la ramaderia complementa l’agricultura i gracies a les institucions

Els senyor feudals tenien terres i controlaven els excedents agraris.

Anàlisis dels il.lustrats Gaspar Melchor Jobellanos: 1795: Informe agrari, assenyala els ESTORBOS, ‘’estorbos morals’’ (necessitat d’educació), ‘’estorbos físics’’ el clima, ‘’estorbos polítics, legals’’ Estorbos: tierras abandonades(monopolizadas por la ramaderia)

• A Espanya eren oberts els camps (FEUDALISME) • Tierras concegiles : terres considerades de conreu no útil , son terres potencialment conreables,

però no es conreen. • Amortització, tipues eclesiàstic i civil. No es poden vendre de forma lliure. • Real consejo de la MESTA, privilegis de pastura • La circulació dels productes agraris no era lliure. • Grau de formació dels pagesos, agricultura tradicional antiga

■ Es treuen terres a l’esglesia per posarles a conreu. ■ Es posen en conteu terres d’utilitat pública ■ POSITOS: creació de dipòsits o caixes de cereals (emmagatzemar cereals per quan hagi

mala collita) ■ Liberalització dels preus agrícoles, fora taxes per millorar la circulació del mercat de cereals. ■ Incrementen l’educació agronòmica ■ Foment de la manufactura ■ Colonització de terrer ermas y desocupades

ELS MODELS REGIONALS El model intensiu : l’Espanya atlàntica – Es intensiva l’agricultura pel clima. La ramaderia al cantàbric bovina es mes intensa. El cégol es el cereal que predominava en aquestes zones. Aparició de nous conreus: patata, maiz, etc Hi ha creixement demogràfic en aquestes zones. A Galícia (FORO contacte) l’esglesia i nobles cedien terres a un altre per un període det de temps. SUBFOROS: minifundis- lo que produïen era insuf, per alimentar a la família mediana,

El model mediterrani : l’agricultura comercialitzada – L’agricultura mediterrània era una agricultura comercialitzada per exportar. Agricultura institucional – estabilitat. ■ Vocació exportadora ■ Marc institucional: el paper que juga es diferent en Catalunya que en la resta d’espanya.

El camperol té domini únic metre vagi pagant el cens al SENYOR – té seguretat jurídica de que aquelles terres seran seves generació rere generació, aquesta seguretat dona lloc, a que el pagès inverteixi allò que sigui necessari. Rebasa morta: forma jurídica a traves de la qual s’expandeix el conreu de la vinya, sistema pel qual la vinya no moriria – el contracte seria indefinit/ exportar aiguardent importar cereals. També importaven pesca salada- això minoritzava la crisis de subsistencia i millorava la dieta. Arròs i seda – exportacions del país valencià – el feudalisme tenia me s pes que a Catalunya - contracte de curta durada (ni ss jurídica, ni estabilitat) Andalusia (jerez i màlaga) Exportador de vi

L’ESPANYA INTERIOR Model basat en el cereal. Contracte de curt termini, ni estabilitat ni ss jurídica. Economia dual: dues realitats juxtaposades, model de l’espanya interior restringida (capacitat d’evolucionar) – Catalunya d’ha comercialitzat t transformat

Elements que proporcionen el canvi a l’entorn agrícola a la rev industrial. ■ Alliberació mà d’obra

■ Proporciona capital ■ Puja demanda de productes industrials ■ Agricultors conreen més amb menys gents amb més excedents PRODUCTIVITAT.

Finals del s XVIII ¬ desintegració del imperi colonial : Les colònies s’independitzen – això provoca desequilibri al mercat. Les colònies representaven: entrada de capitals, prod colonials. Esp exportava a les colònies. Efectes macroeconòmics:: -Caiguda de la renda nacional / Renda per capita s’estanca/ tendència deflaccionaria (caida de precios – per sobreproducció d’alguns bb i deixa d’entrar K – deixa de circuar diners—conseq i baixades de preu. El sector manufacturer(tenia mes pes que les exp agrícoles) exportava en percentatges importats a les colònies. Espanya esdevé mes perifèrica que abans (comerç amb europa central)

Després comença a exportar a UK— oli d’oliva, plom, per la rev industrial. Els països escandinaus surten de la perifèria gràcies a institucions que afavoreixin el comerç. Transformen les mat primeres per agregarli valor afegit, gracies a la formació del personal, per part de l’estat. Interesado en augmentar la competitividad

La perdida de las colonias, hace que España retome su política econòmica en conjunto y mejora la comunicación con los paises europeos (+relación internac.)

FALLIDA DE LA HISENDA DE LA MONARQUIA ABSOLUTA ■ La estructura fiscal sigue siendo la misma, no cambia, no se moderniza. Paises que si lo cambian,

aumentan el ingreso fiscal, aplicando más impuestos como en el caso de UK ■ Las finanzas se ven alteradas por el gasto de guerra y caen los ingresos porque el comercio con

las colonias se reduce, y aumenta el dèficit fiscal. No hubo cambio en la estructura fiscal – por que afectaria a los estamentos del Antiguo

regimen.

CARACTERÍSTICAS ECONOMICAS DEL S.XVIII ♦ Persistencia de las relaciones feudales ♦ Falta de articulación del mercado interior. Falta de comercio interior fluido, los precios en dif zonas

son distintos. ♦ Manofactura: Artesania ♦ Fuerte dependència de cereals en la perifèria (LITORAL) ♦ SALIDA DE MUCHO DINERO, plata para saldar el dèficit comercial ♦ Modelos economicos contrapuestos en la españa interior y el en españa exterior.

¿Como finanza España el dèficit público? Emisión de deuda pública. VALES REALES—consideración de moneda, se admitia como medio de pago (1780-1799) . Había peligro de no cobrar los intereses (4%) de los VR, en la segunda ronda hay + medios y estos se deprecian. Crearon el banco de san carlos para assegurar la emision de los VR, esto solo lo consiguen cuando o hay guerres.

Al perder las colonias, caen los ingresos, y se quiere centrar en el mercado interior y se dan cuenta de que hay que transformar la estructura institucional, Empieza la rev liberal.

La revolució liberal La Revolució liberal es la presa del poder polític pels elements més dinàmics i l’ajust d’aquest poder a les necessitats del nou sistema fiscal, de propietat.... Ens referiríem a treure els “estorbos” per crear un sistema segons les necessitats. Característiques revolució liberal espanyola (1808 guerra del francés-1845): ■ La definiríem com pactada, utilitza una via transaccional, la pacten estaments privilegiats i la

burgesia ■ Paulatina i feble ■ Les terres que estan estres als estaments privilegiats esdevenen propietat dels nobles, es fan

algunes coses per a que la noblesa tingui la primacia d’aquestes terres. ■ Surten perdent els pagesos i l’església ■ Aquesta transformació del marc institucional la protagonitzen els liberals moderats.

■ Comença el 1808 amb la Guerra del Francès finalitza 1845 amb la Reforma fiscal liberal.

La reforma agrària liberal 3 grans canvis ■ Abolició: pedra fonamental d’un règim a un altre. Eliminació de l’estructura de propietat de la terra

de l’Antic Règim. Durant l’antic règim els feudals podien ser : • Tipus jurisdiccional: el senyor feudal tenia dret a anomenar les autoritats, dictar la llei... • Tipus territorial: el senyor tenia drets senyorius sobre la propietat de terra

• Es important fer aquesta distinció perquè l’abolició consisteix en convertir-se tots en propietat plena per part dels senyorius tots es converteixen en propietat plena del senyor feudal per passar d’un propietat imperfecta a perfecte. Els pagesos no van estar d’acord perquè aquell senyoriu jurisdiccional no tenia propietat plena de la terra.

■ Desamortització: sigles de desamortització: ♦ 1836-1849 derivat dels bens de la iglèsia : Bendizàbal. Afecta als bens de l’església, es fa

en el context per a restar força a un dels grups que recolzen als carlins. Aquests bens de l’església eren convertits en nacionals posats a subasta amb un element important, aquests bens podien ser pagats amb deute públic que tenia l’Estat.

♦ 1859-1867 : Madoz :suposa una reformació de la legislació prèviament existent. En aquesta els elements a primera instància havien de ser pagaments en metàl·lic.

■ Desvinculació: mayorazgo: la propietat no es podia vendre ni segregar quan es desvincula aquesta terra passa a ser un bé per a propietat.

La reforma del sistema fiscal ■ Volien una recaptació fiscal que es va traduir amb un 50% d’impostos directes i un 50% d’impostos

indirectes, però no ho van aconseguir degut a que els impostos directes representaran més del 33%.

■ Les estructures fiscals responen als interessos de l’alta noblesa, i els latifundistes els quals augmentaven els impostos indirectes ( que són els que paga tothom)

■ La propietat de la terra; la reforma liberal lluny d’aconseguir una bona distribució, s’incrementa la presència i el predomini del latifundi.

■ Agricultura caracteritzada per: ♦ Abundant mà d’obra ♦ Baix desenvolupament tecnològic ♦ Capacitat reduïda de demanda per part dels pagesos, surt perdent el petit pagès i això va anar a donar

lloc a una creixent crispació social al camp amb una resistència al pagament d’impostos. ♦ Per mantenir la pau social al camp es van crear casernes de la Guàrdia Civil per tots els pobles. ♦ Fruit de les desamortitzacions l’estat aconseguia un important ingrés d’impostos i amb això

disminueix el deute acumulat. ♦ Fruit de la desamortització l’estat aconsegueix un important ingrés d’impostos per fiançar la

construcció de les primeres línies ferroviàries. ♦ Els moments on els progressistes estan en el poder són pocs. Durant els dos anys s’impulsa la llei de

Ferrocarrils, una llei de Banca i la desamortització. ♦ El fracàs de la reforma fiscal: el dèficit pressupostari i deute ♦ El deute es pagava amb més deute. I en aquest context s’inicia la Reforma Fiscal amb l’objectiu de

proporcionar els elements financer per a la seva modernització. ♦ Idea inicial: 50% impostos directes --- contribució territorial; contribució industrial i de comerç 50%

impostos indirectes --- consums; rendes estancades; renda d’aduanes ♦ Un estat pobre sempre tendeix a augmentar els seus impostos indirectes perquè és més fàcil. I l’Estat

espanyol era massa pobra per recaptar bé els impostos directes. ♦ Aquest problema es soluciona amb el “sistema del cupos” com que no hi ha bona informació es fixa

un número a recaptar i es repartia a escala provincial i després mundial. ♦ Com que eren els propis propietaris els que declaraven es donava un alt grau d’ocupació. Aquest és

l’origen de que els impostos directes no proporciones mai més del 33% i per tant s’havia de compensar augmentant els indirectes.

El sistema monetari: del patró metàl·lic al fiduciari La situació prèvia a la creació de la pesseta: les reformes de 1848 i 1864.

El sistema monetari era de base bimetàl·lica (plata i or) la major part dels diners en circulació responia aquest sistema, la circulació de paper moneda era molt minoritària 10%. Els metall preciosos tenien un valor intrínsec i per aconseguir liquidesa hi havia varies fórmules: tenir en el territori explotacions mineres d’or i plata / comercialitzant

Espanya no tenia cap mina així que havia de comercialitzar, era un país que exportava productes ambun reduït valor afegit i importava manufactures. El saldo era deficitari, vol dir que tenia manca de liquidesa i deflació. Fins al 1864-1865 on hi ha un boom en l’economia. El problema era que Espanya necessitava liquidesa.

Característiques de la situació monetària: -Manca de unitat: les monedes eren de orígens diferents -Les monedes de plata estaven desapareixent , les de plata estaven sobrevalorades. -Es van intentar diferents reformes:

• 1864: es pretén donar unitat i s’intenta circular “l’escudo” però dura poc. • 1868: aquesta reforma consisteix en introduir una nova moneda amb noves relacions entre or i

plata. -La pesseta introduïda per Figuerola. L’objectiu era homogeneïtzar tot el territori espanyol i així fermés fàcil l’activitat comercial.

El camí vers el monopoli d’emissió de moneda. Les autoritats espanyoles en aquell context tenien un dilema o ajustar la trajectòria de preus al internacional que implicaria que s’hauria d’ajustar l’inflació i l’altre opció era subordinar la política monetària a la fiscal A partir de 1874 es dona el privilegi d’emissió de moneda al Banc D’Espanya (banc privat). Cada cop perden més pes en oferta monetària els metalls preciosos perquè el banc d’Espanya se li otorga aquest monopoli a canvi de que el banc avancés determinades quantitats a l’estat i donés liquidesa a l’estat. L’estat s’estava finançant amb l’emissió de paper moneda. El que fa el banc es monetitzar el deute . Hi havia molts més bitllets circulant om per respondre al límit de reserva. Al 1893 es suspèn la convertibitat --- l’emissió de paper moneda s’accelera més. Això possibilita la monetització directe, per tant en aquest context Espanya passa de un patró metàl·lica un fiduciari. La política monetària servia per finançar l’estat.

LA BANCA I EL MERCAT DE CAPITALS La banca servia per a finançar el deute públic, crear medis de pagament, generar iniciatives empresarials... PRIMERA ETAPA: LA GÈNESI DE LA MODERNITZACIÓ (1829-1848) El banc que existia era el banc de Sant Carlos però en aquest context havia deixat de ser un bon negoci i li faltava liquidesa per fer la funció de recolzar l’Estat. Això va fer que es recrees, es reformula amb el Banc de San Fernando (pacte Sant Carlos amb hisenda). Moltes ciutats de dinamisme comercial fan la funció de bancaris, exemple el primer banc model Català 1842 de Barcelona. Es impulsat per la família Girona família comerciant.

1846-1848: crisi a nivell europeu i en el cas d’Espanya aquesta crisi té un manifestació especial que es deriva del Banc d’Isabel II, aquest banc té una particularitat, mentre que el de San Fernando era molt ortodoxa, el de Isabel II va ser molt expansiu en la seva política de crèdits i monetària.

SEFGONA ETAPA LES RESTRICCIONS DE LA “LEY DE SOCIEDADES POR ACCIONES” (1848-1856) Segona etapa marcada per la llei de societat per accions que té com a característica les fortes restriccions, era una llei monorestrictiva, posa un marc molt poc flexible per poder ampliar la petita base del banc de San Fernando, posa límits. Es un etapa de trànsit. Les societats de crèdit: la participació del capital estranger (1856-1874) Caracteritzat per l’aparició de societat de crèdit. A partir del 1856 hi ha una certa represa de l’economia d’Espanya. Abans viu una conjuntura relativament expansiva. Es morta que l’estructura bancària es limitant per les noves necessitats econòmiques vinculades en el dinamisme econòmica.

Es necessitaven inversions en el sector del ferrocarril. A partir del 1856 s’ajunten: • Cert dinamisme econòmic i les necessitats de finançar la construcció ferroviària. En aquest

marc apareix: una legislació vinculada a regular l’aparicia de bancs d’emissió i societats de crèdit que servien per finançar ferrocarril.

Amb aquesta llei sobre la porta a que apareguin bancs on hi hagi iniciativa privada que els impulses. També contaven amb capacitat emissora en la seva zona com per exemple ciutats amb més comerç i més industria.

La primera onada de Bancs: Banc Màlaga. Banc Valladolid, Banca Santander, Banc de Bilbao ..... durant 1956-1957 A partir del 1960-1964 es creen altres bancs (banc de Jerez, Banc sant Sebastià, Banc de Reus...) Aquests bancs estaven sotmesos a certa regulació: havien de ser societats anònimes tenien limitacions d’emetre bitllets en relació al seu capital. Els més característiques eren els bancs que servien per finançar la construcció de la xarxa ferroviària. Aquestes societats són el mecanisme on l’estalvi .

Del 65-70 tanquen 21 societat de crèdits. El Banc d’Espanya com a centre del sistema financer A partir del 1874 te el monopoli d’emissió, de societat de crèdit queden molt poques. Quan el Banc d’Espanya obté el monopoli, els altres bancs creats entre 1856-1864 tenen dos possibilitats: convertir- se en sucursals del Banc d’Espanya o continuar com a independents però sense ser emissor. Es important remarcar el monopoli per finançar el deute públic.

ELS PROBLEMES DEL TRANSPORT I LA CONSTRUCCIÓ DELS FERROCARRILS El mercat espanyol: situació al segle XVIII. Estat de la xarxa de transports. En lloc d’estar articulat el mercat nacional estava conformat per gran quantitat de mercats amb un grau de transacció reduït. Es pot mesurar si esta articulat o no a partir de unes de les variables del preu com per exemple el preu del blat era homogeni. En Espanya es destaca la necessitat d’articular el mercat. Un dels pasos per solucionar aquest problema va ser la modernització de la xarxa de transports. La xarxa viaria era relativament poc articulada, poc modernitzada, la xarxa de transport on en alguns punts era intransitable. A part, l’oferta de transport era cara i es caracteritzava en que la utilitzaven els pagesos, estava marcada pels cicles agrícoles.

L’APARICIÓ DELS FERROCARRILS La població espanyola creix entre mitjans del s.XVIII i mitjans des s. XIX, sobretot en la zona litoral, deficitàries en cereals ---necessites grans quantitats per abastir la naixent població, una part procedia de les exportacions dins a principis del s.XIX, durant aquest segles es trenca aquesta dependència, així que aquestes zones dinàmiques són cada vegada més dependents de la zona interior. 1830-1840 : Els cereals arriben a les zones litorals mitjançant comerç de capotatge.

El ferrocarril fonamentalment serveix per abaratir el transport amb una reducció dels preus, millora de la eficiència... Models de construcció del ferrocarril:

• Model britànic # financiació privada Model alemany # financiació pública • Model francès # model mixt. En el procés de construcció actua el sector públic i en quant l’explotació el

sector privat. Espanya opta per un model semblant al francès. Es poden esmentar 4 etapes:

• Fins a 1855: no existeix un pla clar • 1855 – 1866: boom ferroviari, intensa construcció del ferrocarril • 1866 – 1977: crisi i relantització de la construcció de la xarxa ferroviària • 1877 – en davant: nou cicle de construcció del ferroviari.

El ferrocarril arriba tard a Espanya respecta a la resta d’Europa. El primer es fa a Cuba, el segon a Barcelona-Mataró que arriba 10 anys més tard que el primer d’Itàlia. Es fan pocs Km, poques línies, la major entitat estava a Catalunya (fins al 1855). A partir del 1856 es fan molt km gràcies a la Llei de ferrocarrils, aquesta llei es basa en les concessions privades que reben ajuts públics, la llei assentava la Estructura radial que connectava Madrid amb les zones litorals i prelitorals. La llei també canalitzava les inversions estrangeres, fonamentalment franceses, a la construcció del ferrocarril. Espanya exportava minerals, per tant, algunes línies connectaven mines amb port, això no tenia visió d’expansió de l’economia en un futur i feia del ferrocarril un mal negoci. 1977: primer pla general de ferrocarril on vinculava les capitals de província. Abans del 1900 el 80% de les xarxes ferroviàries ja estaven construïdes, poc després esclata el boom del tren d’alta velocitat.

1919 – 1920 es construeixen línies de via estreta que eren més barates. La xarxa ferroviària era poc densa, l’amplada era diferent amb la d’Europa i això impedia el comerç internacional, defecte d’origen estructura radial que redueix l’impacte del ferrocarril.

EL PAPER SUBSIDIARI DE LA XARXA VIÀRIA Durant tot el s.XIX i atenent als límits de la xarxa ferroviària, l’estructura ferrocarril impulsa la modernització de la xarxa viària però aquesta té un problema de financiació, bàsicament es paga per les diputacions provincials (catalanes) i no per l’Estat. L’objectiu era connectar amb les estacions del ferrocarril. S’augmenta la xarxa viària, però amb una qualitat baixa. El mercat interior:

L’Abolició dels gremis, dels drets feudals, la unificació duanera de l’Estat Espanyol propicia l’articulació del mercat nacional. El mercat interior s.XIX es modernitza, s’estructoritza. La convergència de preus entre Espanya interior i Espanya litoral disminueix durant el S.XIX . L’articulació del mercat es basa en la individualització agrària de cadascuna de les zones espanyoles.

LA INDÚSTRIA LA VISIÓ DE CONJUNTURA INDUSTRIAL La industria tenia poc pes rellevant, un creixement lent, un enfocament territorial, hi ha poca ocupació industrial si fem una comparació internacional. Període d’expansió: 1830 – 1860 (dinamisme) màquina de vapor i tecnologia Període ralentitzat: 1860 – 1913

Apareixen industries modernes però no proliferen per les restriccions que marca la demanda que viu en un context agrícola. Les industries pioneres van ser les industries de vapor a Catalunya. Hi ha poca industria i la que hi ha està molt concentrada territorialment a Catalunya que era el nucli industrial en el s. XIX, a Andalusia, creixent presència en el País Basc i a la Comunitat Valenciana. El mercat interior al cap del s. XIX es va enfortint gràcies a l’especialització regional amb llocs centrats en l’agricultura i l’industria. Els sectors industrials líders són el tèxtil i la siderúrgia que movilitzen recursos que afavoreixen a l’industria. El sector alimentari marca la pauta, que junt al sector tèxtil sumen ¾ parts de la industria espanyola.

A mesura que la industria madura, també es diversifica, els sectors anteriors segueixen sent prioritzats,però van perdent pes per deixat lloc a d’altres

EL PROBLEMA ENERGÈTIC La variable energètica (és un element essencial): és un dels problemes de la industrialització espanyola, és la manca de disponibilitat d’energies de forma barata i abundant, dels dos models energètics:

Britànic ( carbó i màquina de vapor): Espanya no te grans quantitats de carbó. Poc carbó i amb poca energia calorífica. Les mines Asturianes donaven una rendibilitat reduïda ja que eren difícil d’explotar i car. Espanya utilitzava carbó importat de GB. Aquesta importació de carbó provoca l’especialització de les zones litorals, que un cop industrialitzades feien arribar carbó a l’interior de la península. Hidràulica i turbina ( França, Suïssa, EEUU): Espanya no te grans rius, aquest model no espera a Espanya degut a les condicions meteorològiques. ESTIATGE: hi ha pocs rius que pateixen oscil·lacions en el seu cabdal.

LA INDUSTRIA TÈXTIL Aquesta industria es localitza a Catalunya (cotó). El tèxtil espanyol pateix un procés de catalització i cotonització. Té tres etapes : 1. La gènesi: començament del s. XIX 2. La mecanització: 1830 - 1860 3. Ralentització: 1860 – 1913

La gènesi: començaments s. XIX Són tèxtils estampats provinents de les Índies, era un producte de moda, tenia un mercat ampli en Espanya. Barcelona era un dels grans centres europeus de fabricació d’indianes, que va dur a la introducció de telers on s’estampa i es teixeix. Importació de fils al s. XVIII de Malta, a partir de 1765 es desenvolupa la fabricació nacional de fil de cotó. Les indianes eren un gran dinamisme de manufactures, gràcies a la seva incidència en el mercats de colònies. Les màquines de fils accionades hidràulicament van ser les primeres que no es fan amb la força de l’home. Hi ha un augment de la producció a finals del s. XVIII i principis del x. XIX. El mercat interior és, durant molts anys, l’única sortida pels productes manufacturats, hi havia polítiques proteccionistes contra els cereals i teixits estrangers.

La mecanització: 1830 - 1860 El procés de mecanització era la fase del procés productiu de la filatur, aquest fins en aquell moment era el que requeria més factor treball/ mà d’obra. Incentius de la mecanització: ▲ Factors endògens: estalviar mà d’obra, hi havia una generació treballadora minoritària per les guerres,

disponibilitat de capital, finalització de la primera guerra Carlina que fa que tornin capitals de la gent espanyola que vivia a les colònies americanes.

▲ Factors exògens: creixent disponibilitat de cotó en floca. hi ha augment de la seva demanda en els mercats internacional.

Ralentització: 1860 - 1913

El creixement del sector tèxtil és més lent, baixen les importacions de cotó en floca per un impacte extern, la Guerra Civil Americana que produeix un devasteixament de cotó, moltes fàbriques han de tancar, hi ha un increment de l’atur. Aquesta etapa es caracteritza per la sobre producció que dóna lloc a una saturació del mercat, aquesta saturació es veu agreujada per: La pèrdua de Cuba, lloc on Espanya exportava productes manufacturats. Crisi finisecular: baixen els salaris del pagesos i això provoca que tinguin menys capacitat de demanda. La solució va ser la utilització de maquinària americana que fa fil de qualitat més baixa, però més barat. Hi ha una adaptació del sector a l’estructura del mercat interior, moltes petites instal·lacions fabrils i de mitjana capacitat agregades o les grans fàbriques. Aquestes són les més fàcils de suprimir. -Versatilitat per ajustar-se a un mercat pobre i oscil·lant com ho era el Espanyol. Altres tèxtils: Llana: mitjans del s. XIX supremacia catalana en llana. Nuclis en llana: Salamanca, Màlaga, Catalunya.... Els nuclis de Espanya interior van prenent pes i el guanya Catalunya i el País Valencià. Els nuclis de l’Espanya interior van perdent pes i el guanya Catalunya i el País Valencià. Lli: a Catalunya es pràcticament inexistent a mitjans del s. XIX i creix cap a finals d’aquest segle. Té una presencia important en Galícia.

LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA. A mitjans del s. XIX el sector fariner està distribuït per tot el territori espanyol amb instal·lacions molt relacionades amb el cicle agrari, funcionaven temporalment, irregularment i accionades per els propis pagesos. No es pot parlar de fàbriques, excepció Canal de Castella, Santander... Tenia una farina de qualitat baixa. Hi ha un canvi tècnic que dur a una introducció a la mecanització de les fàbriques. Amb el mètode Austro- Hungarés desapareixen molts molins. L’activitat farinera es va centrant en els grans nuclis de població. A Catalunya capitals de comarca.

LA INDÚSTRIA SIDERÚRGIA La siderúrgia de 1844 i 1845 és anomenada la siderúrgia moderna. La producció nacional, nord Espanya, queda desplaçada per la nova industria, sud d’Espanya, per les guerres que primer l’impulsen i després s’estanquen. La siderúrgia moderna era bona en la utilització de carbó ( el seu coll d’ampolla) ja que el seu preu de carbó era molt alt. El punt feble era el cost energètic. El nucli dominant de 1860 és la siderúrgia malaguenya. A partir de les dècades del 1860 la producció asturiana es converteix en el nucli dominant de la siderúrgia, però el predomini asturià te problemes i dificultats per accedir a mercats més dinàmics.

Una vegada es descobreix una tecnologia per millorar el rebaixament de consum energètic, fa que Astúries deixi de ser la potència industrial en la siderúrgia, deixant pas al País Basc que era una gran productora de mineral (ferro abundant) . La principal dificultat del País Basc era la falta de carbó, el qual era important a Anglaterra. L’exportació del ferro afavoreix econòmicament al dinamisme del territori. El principal problema de la siderúrgia basca es l’excés d’oferta.

EL SECTOR METALL MECÀNIC La maquinista es el principal centre de metall mecànic. És un sector molt dispers per tot el territori, però no eren productes de gran valor afegit.

EL SECTOR EXTERIOR

L’EVOLUCIÓ DEL SECTOR EXTERIOR Anteriorment havíem valorar el greu d’obertura econòmic d’Espanya, com s’incrementava fins la dècada dels noranta i després va minvant durant el primer terç del s.XX. Durant el s.XIX l’economia es caracteritzava en una relació favorable de preus exportacions versus preus importacions. Els condicionaments del grau d’obertura: la política comercial, es destaquen 4 períodes:

1820 – 1849: caracteritzat per una forta presencia d’elements proteccionistes i fins i tot prohibicions d’importar determinades mercaderies. Hi ha una escassa obertura econòmica, és una economia tancada, una de les més tancades d’Europa.

1849 – 1869: caracteritzada per aranzels proteccionistes, augmenta el grau d’obertura perquè es redueixen la llista de productes importats prohibits. Apareix un l’ori (grup de pressió que intenta afavorir els aranzels) lliurecanvista. Durant aquest període es construeix el ferrocarril, és sistemàtic. El material s’importa lliure de drets aranzelaris.

1869 – 1890: etapa de màxima obertura durant molt de temps.

El punt d’inflexió es al 1869 amb el aranzel Figuerola que introdueix principis de progressiu desarmament aranzelaris.

En aquesta progressiva obertura hi ha una fita crucial, aranzel 1977 és sistemàtic perquè introdueix la segona columna on s’aplica en les nacions on Espanya té relació: com tractats i entre països es reconeixien el afavoriments.

1890-91: Canvi de trajectòria. El aranzel de Cànoves marca una trajectòria proteccionista puja l’aranzel general , a partir d’aquest els altres són molt proteccionistes.

1906 Aranzel clarament proteccionista posant accent en productes industrials i així durant tot el període.

ELS SECTORS EXPORTADORS Espanya és exportadora d’aliments i minerals, és el seu paper en el exterior. S.XIX: 1era etapa: exportadora d’aliments perquè disminueixen les exportacions manufactureres a causa de la pèrdua de les colònies. La quantitat que exportava Espanya: 1827: oli, vi, llana, suro..... pocs eren industrial 2/15 canvis durant el s.XIX: progressiu pes dels minerals exemple: coure, onada exportadora de minerals de ferro i coure. Certa transformació en les exportacions de productes agraris , entrada de productes agraris basats en una agricultura més moderna exemple: taronges,. Les exportacions en Espanya s’han anat diversificant, això és senyal d’una certa modernitat. Finals s. XIX principis s.XX va incrementar el seu pes relatiu a altres llocs del món perquè abans el destí principal anteriorment era Amèrica Llatina i Europa occidental. Les exportacions d’Espanya anaven a Europa i Amèrica Llatina. Quan es perden les colònies hi ha més presència a la resta del món i poc a poc a EEUU. Major solidesa, menor dependència d’1 sol país. A mesura que diversifiques mercats és millor que dependre d’un sol. Hi ha una diversificació en productes i destins.

LA BALANÇA DE PAGAMENTS Hi ha un persistent dèficit comercial durant el s.XIX. Hi ha un superàvit a la balança de mercaderies (remeses del immigrants), hi ha un dèficit tant gran pel deute. Per saber quin paper juga Espanya ens hem de fixar en la inversió exterior. El dèficit que Espanya podria tenir es finançava en les inversions exterior que tenen la contrapartida de repartir els dividends. Inversions estrangeres a Espanya: França, Bèlgica, GB, Alemanya,....... inverteixen fonamentalment en el ferrocarrils i mineria i cada cop més en deute públic, però fruit de la poca credibilitat de l’Estat s’havien de donar garanties.

EL VIRATGE NACIONALISTA UNA VISIÓ SECTORIAL

L’AGRICULTURA: LA SORTIDA DE LA CRISI AGRÀRIA Globalment veiem que el producte agrari es va multiplicant. Hi ha un increment del valor en termes de producció. Com es produeix un augment agrari per element extensius i és important la introducció d’elements intensificadors. Augmenta la producció de la terra i laboral que porta a una intensificació del conreu de la terra. Aquest augment es apreciable en termes internacionals ja que s’apropa a la pauta internacional encara que amb distancia, parlem d’un desenvolupament pausat. L’element més destacable és la intensa relació entre el pagès i el mercat. L’agricultura començava a ser més pensada per el mercat i menys per l’auto consum.

Dificultats conreus tradicionals L’exemple predilecte són els cereals. En termes relatius els cereals perden pes si ho comparem amb la creixent demografia, ens porta a que els cereals que es la cara més tradicional porten elements que fa que augmentin però en relació al creixement demogràfic va minvant. Hi ha un canvi, cada cop pesa més la ramaderia, els cereals perden protagonisme. Si parlem de la vinya hi ha un retrocés en tot el període, per el impacte de la fil·loxera hi ha zones que no s’han replantat, l’època daurada de la vinya havia passat. Els mercats exteriors s’havien reduït, no s’exportava tant, això es dóna en un context de deflació de preu. El conreu de l’olivera acostuma ha estar determinat per una gran intensitat de factor treball que es veu restringit per el camps tecnològic.

Els avenços vers la diversificació agrària. Els conreus estan en un període d’estancament degut a la diversificació dels productes (taronja, patates, ramaderia pensada cap al mercat...) Hi havia una creixent presència de mercats nous.

La taronja és simbòlica d’una nova agricultura (regadiu més intensiu en fertilitzants). La superfície dedicada als cítrics estava molt concentrada territorialment (Valencia i una part de Castelló). El conreu exponencials de la taronja està vinculat als mercats exteriors, encara que la taronja espanyola cada cop trobava més competència durant el primer ter s.XX, abans havia estat gairebé monopolista. El conreu continua expandint-se perquè el mercat nacional comença a demanar aquest fruit. La remolatxa el seu conreu està vinculat al intent de substituir les importacions de les colònies de Sud Amèrica (Cuba). És un conreu extremadament dinàmic, el motor d’aquest creixement és l’augment del consum per càpita de sucre. Les patates denoten un fort creixement de producció. La producció de patata està molt vinculada al mercat interior i a la urbanització. Una part petita per creixent de la producció està destinada als mercats internacionals. La climatologia espanyola afavoria que les patates espanyoles arribessin abans al mercat internacional que els altres països. Els pagesos es comencen a modernitzar. La producció de patates s’estanca al 1920 a causa de les toxines.

La ramaderia pateix una sèrie de canvis: disminueix el nombre de cabres i ovelles i augmenta el nombre d’animals vacuns. Els elements motrius de la ramaderia vacuna són la llet i la carn. El consum de la carn incrementa però de forma relativament baixa ja que la renta per càpita espanyola és molt baixa i també s’incrementa el consum de llet. (entrada de la Nestle a Espanya 1905)

Els límits de la modernització: Els any 20 són una etapa d’intensa modernització, de canvis tècnics. El canvi tècnic es localitza a l’Espanya del Nord i a la zona de la mediterrània. S’inicia una modesta migració camp-ciutat. Hi ha una naixent reducció dels actius agricultors.

Els indicadors del canvi tècnic són: ♦ Incorporació de fertilitzants cada cop més químics. ♦ Ús de maquinària # modesta mecanització als camps que encara utilitzen una maquinaria rudimentària.

Les institucions provoquen que el canvi tècnic no sigui més accentuat. Les resistències estan basades en el tipus de propietat i d’explotació. El marc institucional espanyol provoca aquesta situació, això canvia amb la segona República que aquesta impulsa la Reforma agrària 1932. Les terres es reparteixen amb els jornalers. Els canvis que va impulsar la República van ser: no es podia fer fora els arrendataris de les terres, la jornada es va reduir a 8 hores, es van crear les primeres associacions de pagesos.... LA INDUSTRIA: INICIS DE LA SEGONA REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA, CREIXEMENT I DIVERSIFICACIÓ SECTORIAL

LA INDUSTRIA DE 1890 – 1936 Espanya viu una lleu industrialització durant el primer terç del s.XX. En aquest any s’està produint una convergència entre Espanya i els països del seu entorn. La industria espanyola no només està creixent sinó que s’està transformant, creixent diversificació en la qual perd pes l’industria de béns i consums i adquireix pes l’industria del sector energètic i la de béns d’inversió. El sector alimentari perd pes i l’adquireix el químic i el metal·lúrgic.

A la segona revolució tecnològica si que s’experimenten canvis les industries són més gran i moltes fruit de fusions d’empreses. Marc legal:

• 1917 : Llei de protecció a la industria nacional 1920: Creació del Banc de crèdit t’industria • Dictadura de Primo de Rivera ---- comité regulador de la economia nacional ... dona permisos per a la creació

de noves industries

ELECTRIFICACIÓ I INICIS DE LA MOTORITZACIÓ Espanya aconsegueix un abaratiment del aprovisionament d’energia: elèctrica i del petroli. Es trenca el sostre tecnològic. El procés d’electrificació es pot dividir en dos etapes: ♦ Gènesis (1888-1910): petites centrals hidroelèctriques i termoelèctrica. La seva característica es que

consumeixen l’electricitat produïda a l’entorn de la central. ♦ 1910- 1935/36 : s’aconsegueix la transportació d’energia. Les industries es porten al Pirineus (zona

potencialment consumidora) i des d’allà és creen les xarxes elèctriques. Centrals més grans. Els nivell de electrificació d’Espanya són més baixos que els d’altres països. En aquests anys es creen les majors centrals elèctriques.

Els principals pilars de l’electrificació són el motor d’explosió i el petroli. El seu impacte és fonamentalment en el transport. El consum de petroli creix exponencialment. El monopoli del petroli el tenia CAMPSA. Al voltat del moto d’explosió es crea un negoci dinàmic que és el del automòbil. L’impacte del petroli és que abarateix el transport, els automòbils substitueixen mecanismes de transport tradicionals.

LES INDÚSTRIES DE BÉNS DE CONSUM TRADICIONALS El sector cotoner espanyol entre anys 1890-1915 pràcticament no creix o ho fa molt rellentint-se’t. Aquest creixement tant lent es degut a la caiguda de la renta dels pagesos., a la pèrdua de Cuba que era la principal colònia on s’exportava cotó de floca. Es produeix un canvi tècnic dins del sector: es substitueixen les antigues flateres per unes de només més modernes , però amb desavantatges com que filaven fil de baixa qualitat i aixì provoca un gran augment de la producció i en els beneficis. L’any 1915, s’exporten grans quantitats de teixits de cotó a Alemanya, argentina, Uruguai, Turquia, Grècia, França... (països de la 1GM i els que els abastien) En els anys immediatament posteriors al conflicte les exportacions cauen exponencialment, La demanda creixent dels anys del conflicte es cobreixen amb creixement extensiu però amb productivitat decreixent, Aquest sector depenia de la producció estrangera. Cobreixen la punta de la demanda tornant a muntar la Antiga maquinària, en aquell context va funcionar, el primer problema en aprofundir en el canvi tècnic i així ser després competitius era que aquest sector depenia de producció estrangera com ja hem comentat.

Aquesta situació també es dóna en la indústria llanera, en la de cuir...

DESENVOLUPAMENT INDUSTRIA BÀSICA Analitzem el paper de l’Estat. En els anys 20 Dictadura de Primo de Rivera hi ha un augment de la despesa pública (construccions de pantans, ports, demanda de ferro, industria pesant, urbanitzacions...) un seguit d’elements que impulsen el creixement de sectors d'industria pesant, la siderúrgia. La siderúrgia viu un creixement positiu, de forma dinàmica i constant.

La producció de transport ferroviari, impulsa projectes d’obres públiques.

Espanya els productes químics els importava. Depenia d’aquest producte però ja a finals del s.XIX principis del segle XX es desenvolupa el sector químic especialitzat en tints i colorants però continua sent dependents.

En la 1GM porta a un desenvolupament del sector químics vinculat a la substitució dels sectors.

Conclusió: del contrast de l’agricultura i la industria es que Espanya havia començat en aquest període un moment de convergència. Estava molt enrederida, la renda per càpita augmenta. Aquest creixement es fa en el moment del canvi tècnic.

LES CONJUNTURES DE L’ECONOMIA ESPANYOLA 1868 – 1874 cau Isabel II. 1874 Restauració per Alfons XII. Alternança de polítics. A escala local existien aquests cacics que tenien “segrestat” aquest poder. En aquell moment no hi havia sufragi universal. Quan s’introdueix en 1891 el sufragi universal masculí va ser més difícil mantenir les estructures de poder, van començar a aparèixer partits amb presencia parlamentaria que no eren ni liberals ni conservadors.

Hi havia un element extern que introduïa inestabilitat al sistema: la Guerra del Marroc. Espanya va perdre la Guerra # la setmana tràgica. Aquest element d’inestabilitat va anar creixent. També va haver un element interior: les diferencies socials. Els beneficis de la 1GM es van traduir en una divisió de dividends i no en un augment salarial, això va donar lloc a una crispació social.

Espanya treu beneficis de la 1GM perquè es neutral.

DINÀMICA DEL SECTOR EXTERIOR: L’ECONOMIA ESPANYOLA ENTRE DUES DEPRESSIONS. Entre l’aranzel Cànoves i la 1GM Espanya s’enriqueix en els primers anys de la 1GM. Viu un constant superàvit durant els anys del conflicte perquè hi ha un increment apreciables en les exportacions i una caiguda de les importacions. Hi ha un saldo positiu en el sector comercial. Just quan acaba la guerra és quan el saldo es més positiu perquè genera un efecte de demanda continguda. Espanya es beneficia d’aquesta reconversió de guerra, també treu avantatge en el fet de que la oferta de transport marítim baixa ja que la marina francesa es utilitzada militarment i Espanya ofereix aquest transport.

Hi ha una emigració espanyola cop a França per la falta de mà d’obra amb una oferta de salaris elevats. Durant aquest temps baixa la emigració a Amèrica Llatina. Això es important perquè aquest gent que està treballant fora repatria els seus salaris i hi ha transferència.

Els beneficis de la 1GM

Amb els beneficis obtinguts una part va a les reserves d’or del Banc d’Espanya, un segon efecte es la recomposició de títols de companyies. La 1GM no va millorar la demanda/ per càpita de la població. Hi va haver una puja de preus que no va ser acompanyada amb una puja de salaris. Entre 1917 i 1919 hi ha una efervescència social producte d’aquesta desigual distribució que acaba portant a la dictadura de Primo de Rivera. La dictadura de Primo de Rivera Quan les condicions de després de la 1GM tornen al inici, es produeix una intensa transformació dels productes exportats en que Espanya es relaciona amb l’exterior (caiguda minerals exportacions, creixent exportacions de cítrics.) L’economia durant els anys 20 cau, el cicle de globalització para, Espanya es comença a tancar i aquest tancament s’incrementa durant els anys 30, perquè molts dels mercats com el cítric es veuen penalitzats per marcs aranzelaris. Les emigracions aturen els ingressos que s’obtenen per transferència disminueix. Espanya durant aquest període perd confiança internacional. L’element d’anàlisis serà el paper de l’estat en l’economia espanyola i l’analitzarem a partir de la política fiscal, financera i política d’infraestructures.

L’ESTAT I L’ECONOMIA (I): POLÍTIQUES COMERCIAL, FISCAL I FINANCERA POLÍTICA COMERCIAL Hi ha un creixent protagonisme de l’estat que intervé més en l’econòmica a nivell global. Espanya hi participa en aquesta orientació per tant l’estat intervé . Els aranzels espanyols són dels més proteccionistes del món. Ex: 1891 proteccionista en sector agrari, 1906 proteccionista en sector industrial, 1922. POLÍTICA FISCAL Hi ha un increment dels ingressos, els impostos augmenten i els monopolis també. L’estructura dels ingressos pateix transformacions relativament importants. Anteriorment definíem un estat deficient . Quan s’acaba la guerra de Cuba el dèficit augmenta fins el 1890. Ens uns anys Espanya està en superàvit i el 1909 tornen al dèficit. Tornen al dèficit entre 1909-1920 perquè l’element motriu d’aquest augment e la guerra del Marroc que genera una gran despesa. La despesa bèl·lica augmenta les despeses i porta a n augment del dèficit, els anys més intensos són entre 1915-1923. El sistema fiscal d’aquest període no rep un canvi, no té una reforma. Hi va haver varies iniciatives de reforma fiscal per introduir un sistema fiscal més progressiu, però fracassa la reforma d’introduir un impost a la riquesa i la torna són els monopolis. El monopoli que va augmentar els ingressos en la dictadura va ser el petroli.

La reforma no es va aconseguir ni durant la República ni durant la dictadura de Primo de Rivera. Això porta a la depreciació de la pesseta i que sigui impossible que la pesseta entri en el patró d’or. Parlem d’un estat que no es tan pobre com abans, però no tant ric com hauria de ser si hagués fet una reforma fiscal.

POLÍTICA FINANCERA En la política financera hi va haver un canvi. El Banc d’Espanya per importància, apareixen bancs públics i potents. Però a diferència del que passa en el període previ el deute no es monetitza perquè el deute que s’emet es pot convertir en diner i en canvi d’estar al Banc d’Espanya està en els altres. Aquest bancs no emissors guarden el deute com ingressos. Hi ha una nova banca pública com per exemple el Banc exterior d’Espanya, un banc públic que donava liquidesa a empreses que tenien projectes d’expansió comercial; el Banc de crèdit local la seva funció era donar liquidesa als ajuntaments... La banca pública es reforça, són anys de creixement de les caixes d’estalvi.

L’ESTAT I L’ECONOMIA (II): POLÍTIQUES D’INFRAESTRUCTURES I DE FOMENT La dictadura per gestar la seva economia crea una estructura d’intervenció directa en l’economia amb el consell d’economia internacional, un comité regulat, crea institucions on participen alguns treballadors i empresaris que tenien com a funció regular l’economia. El punt més important es l’Estat fa inversions és a les infraestructures, inversions en obres públiques, aquest projectes en obres públiques fa que la despesa pública en el PIB espanyol cada cop pesi més. Aquestes obres públiques són:

• circuits de carreteres ferrocarril • ponts • repoblació forestal confederacions hidrogràfiques

Tot això es finança amb la Caixa B, el pressupost extraordinari. S’utilitzen caixes autònomes, això crea un augment de deute que no apareix al pressupost, més endavant repercutirà a la República. La dictadura cau a inicis del 1930, hi ha un període fins la Restauració. Durant aquest període entre la caiguda de la dictadura i la restauració es talla la despesa pública i porta a un augment de l’atur i a un descontent social. La República rep un deute important i un malestar social. En els primers governs tenen un problema estructural, són molt heterogènics . Dintre del mateix govern hi havia moltes perspectives diferents, hi havia gent sindicalista, liberals, gent centre-esquerra...

AUTARQUIA I MISÈRIA SOTA EL PRIMER FRANQUISME

LA POLÍTICA ECONÒMICA DEL NOU ESTAT Durant la dictadura de Franco va haver tres períodes: ♦ 1939 – 1950 : va ser un període d’estancament econòmic, la economia té dificultats. El PIB no creix, el Pib/

capità té una regressió. Moment que està caracteritzat per la sublimació, un procés començat ja anteriorment, hi ha un creixent tancament, el grau d’obertura és mínim, això respon a la autarquia. El govern de Franco tenia una voluntat autàrquica explícita. Quan parlem d’autarquia, parlem de voler obrir la demanda nacional i deixar de dependre de l’exterior.

1950-1959: pre-estabilitzador ♦ 1960-1975: desenvolupament anys 60 i crisi 73-74-75

Principis d’aquesta política autàrquica: Ús del principi de reserva del mercat. Protecció aranzelària. Progressiva nacionalització dels productes en mans estrangeres. (es crea la Renfe, Telefònica...) Intervenció més directe de l’Estat en tots els àmbits econòmics amb un paper subsidiari a la iniciativa privada, però als sectors estratègics no se’ls hi dóna maniobra. Determinació d’una política econòmica que tenia una supervivència del règim, va passar per una industrialització accelerada per reduir la dependència exterior. Aquest desenvolupament es fa sense reparar en cap tipus de despesa.

EL RÈCORD DE LA DIVERGÈNCIA Creixement o recessió Ritme de creixement lent, inferior a altres països. El culpable d’aquesta relantització és la política econòmica d’aquell moment. L’argument d’aquell moment per excusar aquell creixement lent era la Guerra que acabava de passar i la política de la república anterior aquestes dues raons eren les culpables. La Guerra té una incidència a la destrucció física. El nivell de destrucció en comparació a altres països no va ser tan gran, les variables de destrucció eren molt inferiors a altres països.

Entre 1939-1950 Espanya està en els mateixos punts, té un estancament de uns vint anys.

La Guerra civil va ser una guerra que va tindre moltes baixes. Té una pèrdua d’actius i capital humà com a producte de després de la guerra. Hi ha 300.000 exiliats entre aquest hi havia especialistes: ingeniers, metges, físics... va haver una part de la pèrdua de potencial econòmic. La regressió provoca pèrdues qualitatives de capital humà.

Espanya no es va recuperar tant ràpid perquè es queda aïllada internacionalment. Durant el temps les relacions es limiten amb Portugal i Argentina. A Espanya no se li va aplicar el Pla Marshal però s’ha de recordar que juga un paper en la guerra a favor d’Itàlia i Alemanya perquè volia. Aquest recolzament va perjudicar als anys següents.

L’argument que explica l’estancament és política autàrquica i no els arguments exposats pel govern en aquell moment. Es van pendre decisions de inversions industrials amb fins militars i un fort control sobre les exportacions que van fer que estrangules la economia. Altres països en canvi tenen inversions en infraestructures amb objectius energètics (anys 40). A Espanya no es van dur a terme aquestes inversions això va fer que l’energia no fos relativament barata. Hi havia dificultats d’arribar a les materies primeres i a la tecnologia això fa que els sectors que hi depenien no poguessin produir. Això va ser conseqüència del control de les importacions La política econòmica del primer franquisme va estrangular les possibilitats de desenvolupament.

LA DEPRESSIÓ INDUSTRIAL La industria viu una situació de profunda depressió. La població activa industrial va disminuir perquè durant el primer franquisme Espanya s’està ruralitzant. Durant el període entre guerres va començar un canvi estructural, però en el primer franquisme s’avorta aquest canvi. Mentre en altres països creixent en industria. Es produeix una caiguda del 40% en salaris, un dels sectors que més surt perjudicat és la industria de bens de consum com el tèxtil. La industria pateix una trajectòria de estancament i la política econòmica ho condiciona. Aquesta política dificultava l’arribada de matèries primeres, hi havia restriccions energètiques que dificultaven l’evolució del sector industrial, costa recuperar el nivell tecnològic ja que no es pot importar la tecnologia necessària. Hi ha un element decisiu: la política laboral que aquesta té un impacte i es reflecteix en ells sindicals del primer franquisme com per exemple el Sindical Vertical (treballadors + empresaris) Els efectes de una política laboral tenia una incidència en els salaris. Els salari real cau en nivells del 30-40%. Parlem d’un moment on es dificulta incorporar tecnologia i la mà d’obra és barata.

El sector industrial es fa més intensiu en mà d’obra , la productivitat per actiu cau perquè hi ha més treballadors això pateix un doble impacte: per una par la gent està subalimentada i per altra part es perden els estímuls de treball.

Els sectors que tiren endavant els índex del producte industrial són:

♦ Industria de bens i consum perd estímuls, és la principal víctima, és la que menys creix. Ex: cotonera ♦ Industrial bàsica. ♦ Industria de bens d’equip ♦ Industria energètica

La industria cotonera es redueix, es prioritzen sectors estratègics, dintre de la industria es prioritza la industria que te que veure amb la energia. S’ha de destacar que Espanya fa una regressió en el temps mentre que en altres països el consum de carbó baixa en Espanya puja perquè cauen les importacions de carbó britànic i tot es circumscriu en la producció de carbó sense reparar en costos. Els eixos a través dels quals l’Estat incideix en aquesta evolució sectorial són: ♦ Regulació del sector industrial : basada en haver d’autoritzar per la creació o ampliació de noves industries.

També regula a partir del control de les importacions de matèries primeres. Aquesta legislació limitava les inversions estrangeres. Aquesta regulació es canalitza amb una llei: Ordenación y Defensa de la Industria Nacional.

♦ Establir uns sectors que són considerats d’interès nacional; en aquests sectors es dóna facilitats en la iniciativa privada com per exemple mecanismes més àgils per la importació de matèries primeres i tecnològiques, desgravacions fiscals i d’aranzels, se’ls hi assegura una rendibilitat mínima. Ex: mineria, automoció, siderúrgia --> sectors vinculats a la autarquia i sectors bèl·lics.

♦ Participació de l’Estat impulsant secors on la iniciativa privada no pot impulsar. Intervenció de l’Estat com agent. El Instituto Nacional de Industria (INI) esdevé empreses de titularitat pública que tenen a veure en sectors on la iniciativa privada no pot accedir, aquestes són la sublimació del poder autàrquic. La empresa que ho exemplifica millor es la Empresa Nacional de Calvo Sotelo. El INI es finança a través de deute públic. Es motiva un cert reequilibri territorial, hi ha regions que perden (CAT, PV) i altre que guanyen ( Astúries, Aragó, Castella # vinculades en l’energia i la siderúrgia.)

CONTRACCIÓ DE L’AGRICULTURA Es trenquen les transformacions que s’havien viscut fins al moment, s’interromp el procés de mecanització fruit d’aquesta major presència del factor treball. Espanya s’estava ruralitzant. En el secotr agrari l’Estat també intervé amb una regulació dels preus. El consum estava racionalitzat. Els preus estaven regulats i la quantitat també, això genera l’aparició d’un gran mercat negre anomenat Estraperlo on el preu era superior però la gent anava perquè la quantitat regulada era insuficient. La institució que més representa la intervenció de l’Estat en el sector agrari es la SNT: Servició Nacional del Trigo que tenia l’objectiu de mantenir els preus encara que la collita tingués excedents. La reforma agrària desapareix durant el franquisme però el problema base no. Per minvar el problema es crea el Instituto Nacional de Colonitzación (agafar terres no productives colonitzar-les i donar-les al pagesos sense terres).

EL REDREÇAMENT DELS ANYS 50 A partir dels inicis del 50 hi ha un canvi, una nova etapa i una recuperació relativa, el ritme de creixement s’incrementa, l’estancament dels anys 40 desapareix. Aquest creixement està acompanyat d’un nou cicle de canvi estructural. Comença una transformació en la economia espanyola i hi ha una millora de la renda. El que es transcendent es que Espanya comença a introduir-se en el cicle de creixement que ja havien patit països de Europa. Havien transformacions: una creixen obertura internacional i una creixent industria.

CREIXEMENT OBERTURA INTERNACIONAL Hi ha un canvi de govern en el 1951 en aquest 11 ministres són nous i 5 de l’anterior gavinat, parlem d’una renovació. Es creen nous ministeris: ministeri de comerç i ministeri de turisme. Poc abans hi havia hagut una sublemació de la societat per la puja de preus del tramvia, això va ser un dels detonants. En el any 1951 el govern de Franco s’està allunyant dels elements del feixisme italià i alemany. En aquest context hi ha un fita en l’obertura internacional, els tractats que sgnen amb EEUU de 1953. Aquest acord es fonamental porque permet l’arribada de divises, diners en forma de subsidi, ajuts en forma de material bèl·lic... La torna d’Espanya es a compra d’excedents com el cotó i soja, però la més important són les bases americanes. Espanya entra a la ONU 1956.

CREIXEMENT INDUSTRIAL

Hi ha un creixement per sobre del 7% anual, en termes de política econòmica als anys 50 es comença substituir ‘ortodoxa autarquia amb una substitució d’importacions. Hi ha un viratge, hi ha un increment d’una producció relativament apreciable i potent. Elements que impulsen el creixement industrial:

• Hi ha un canvi de pauta, desapareixen restriccions energètiques i es modera la intervenció administrativa, això permet l’expansió d’elements bàsics, permet importar matèries bàsiques i tecnologia.

• Es posen més unitats de factor treballa molt intensives. En els anys 50 s’introdueix element de transformació. Es posen e diferents llocs empreses d’automòbil.

LA SITUACIÓ DE L’AGRICULTURA La agricultura caracteritzada per ser extensiva i intensiva en treball i amb baixa tecnologia a partir dels anys 50 aquesta agricultura tradicional comença a desaparèixer. Comencen a intensificar-se els fluxos de camp a la ciutat. S’introdueix una política per disminuir el problema que hi havia en moltes parts del nord, el minifundisme: es concentraven petites explotacions per a que fossin més viables en termes econòmics.

A mesura que l’economia creix s’incrementa el dèficit comercial, bàsicament por una limitada capacitat exportadora. Durant els anys 50 va haver un grau d’inflació destacable. Els propis canvis de la economia portava a aquesta a un punt de no retorn, Era un model de creixement feble, el primer exportador era la taronja per exemple: hi va haver una gelada en el 1956 que va eliminar totes les collites de taronja i això va suposar l’eliminació del principal aliment exportador.

INICI DE LA PRE-ESTABILITZADORS Parlem d’una etapa que s’inicia en el 1957. Calien prendre mesures, es van formar un nou gover, van entrar els tecnòcrates, gent molt propera a l’Opus Dei, intel·lectuals, eren un seguit de ministres amb formació tècnica. Són aquests els que comencen a establir mesures en aquesta línia de pres- estabilitzadors.

Es liberalitzen intercanvis comercials S’eliminen els sistemes de canvis múltiples Augmenta la capacitat recaptatòria de l’Estat. El sistema fiscal intenta augmentar la seva eficiència. En aquest context d’obertura Espanya passa a ser membre de la OECE i del Fons monetari internacional i del Banc Mundial. Aquesta entrada significa un viratge a la política econòmica. Aquest moment es decisiu, fa que s’hagin de canviar coses # Pla d’estabilització 1959. Una figura clau en aquest pla Juan Serdà que va ser l’arquitecte d’aquest pla i va col·laborar amb Fabier Estapell. Els anys 50 van ser anys de canvi de pauta, a partir del 1959 es marca un punt d’inflexió caracteritzat en un alt creixement.

LA CONSOLIDACIÓ D’UNA ECONOMIA INDUSTRIAL, 1959-1975 Durant els anys 60 el ritme de creixement d’Espanya és major que el d’altres països europeus, la renda es va apropant als països, només hi havia un país que s’apropés als índex de creixement, Japó. Entre el 1961-1963 hi ha un creixement accelerat. Aquest ritme de creixement s’acaba amb la crisi del petroli i la crisi i final del franquisme. En aquest creixement el sector agrari perd pes, el sector que protagonitza aquest creixement és l’industrial. Aquest creixement es pot dur a terme perquè hi ha una disponibilitat de recursos, Espanya compte amb una relació favorable en els preus d’energia, importa tecnologia...

PLA D’ESTABILITZACIÓ I LA REINSERCIÓ EN L’ECONOMIA MUNDIAL Les peces bàsiques d’aquest pla i els seus objectius eren:

• Reduir la inflació • Liberalitzar el comerç exterior, però fins a cert punt. Això suposa més facilitat en la comercialització. • Aconseguir la convertibitat de la pesseta. • L’objectiu final era crear unes bases més sòlides de la economia espanyola per permetre una millor integració

en l’economia. La legislació derivada del pla va donar lloc a liberalitzar inversions estrangeres, s’aprova un nou aranzel proteccionista, però no tant com els anteriors. L’impacta immediat del pla és dos anys de creixement negatiu.

EL MODEL DE CREIXEMENT Durant aquest creixement s’incrementa el dèficit, però Espanya pot seguir creixent, això succeeix perquè hi ha una font d’ingressos que fa que la economia pot continuar comprar tecnologia, aquestes partides compensatòries són: balança de transferències on es comptabilitza el turisme, les inversions del capital estranger, les inversions per càpita, les remeses dels immigrants... Partides compensatòries:

Turisme: molt important a partir dels 60, assoleixen el seu màxim punt. Es crea una subsecratèria, un indicador on es consideren essencials els ingressos per Espanya, s’impulsa el turisme cedint crèdit per a la construccions de hotels s’impulsa la projecció exterior d’Espanya. Aquest turisme procedeix fonamentalment de França, després té un pes a GB i Alemanya. Per tant, el turisme és una font d’ingressos bàsica, essencial, però aquest turisme estava controlat per els touroperadors dels respectius països i això creava una feblesa estructural, juntament amb el impacte ecològic que implica la entrada massiva de turisme.

Les remeses dels immigrants: una part de la gent que sobra al camp perquè no té treball emigra a l’estranger i el sous guanyats en els altres països es transferien a Espanya.

Les inversions de capital: a partir dels anys 60 sobren les portes un 50% a la inversió estrangera, això és molt importat pel cash que arriba, juntament amb la tecnologia, els tècnics, el coneixement...

TRANSFORMACIONS DE L’ESTRUCTURA PRODUCTIVA I RÈMORES DEL MODEL Cau en termes relatius el pes de l’agricultura sobre el pes de producció activa i de producció. En paral·lel es produeix una creixent essència del sector serveis i construcció.

• Per primera vegada, deixa de ser un país agrícola per passar a ser un país industrial. LA CREIXENT INDUSTRIALITZACIÓ Aquest desenvolupament del tercer sector i e la construcció no hagués estat possible sense el sector industrial ja que la gent es muda del camp a la ciutat per tal de treballar a la indústria i necessiten pisos (construcció) i serveis. L’industria creix un 10%, un creixement espectacular, creix el doble que la mitjana europea. Creix tant perquè venia d’un estancament, ja que a la mínima que introdueixes tecnologia punta això afecta molt ràpid. Gràcies a això s’incrementa la productivitat de sectors importants com: químic, metal·lúrgic, siderúrgia, transformacions metàl·liques... El sector de l’automòbil és el sector que representa clarament aquest creixement.

LA POLÍTICA INDUSTRIAL Des del franquisme es volia donar facilitat de desenvolupament de sectors amb capacitat arrossegadors. En aquests moments encara té protagonisme l’INI, però comença a canviar la política econòmica degut al canvi de la autarquia. L’any 1945 l’INI respon a la política més autàrquica, l’any 1962 això ja s’ha transformat una mica i hi ha més empreses energètiques. Però l’any 1975 hi apareixen més empreses energètiques dedicades al petroli i a la energia.Les inversions de l’INI disparen quan actua com a recolzament a empreses fallides. Dins del règim hi havia un sector que s’oposava a la política d’obertura exterior. 1955-1975 es multiplica per tres el consum d’energia degut al desenvolupament industrial, però també al creixement de l’automòbil i pel consum domèstic. Els orígens del creixement del consum és perquè hi ha hagut una sèrie de canvis: el carbó està estancat i passa a ser creixement marginal front l’electricitat i el petroli.

Al finals del període agafen importància les central tèrmiques i s’introdueix amb poca instància la energia nuclear ja que les hidràuliques. Espanya esdevé un dels països amb una gran dependència exterior per al consum energètic i això serà una feblesa per al creixement. El consum del petroli era del 68% amb ¾ de dependència exterior.

ELS PROBLEMES DE L’AGRICULTURA El sector agrícola pateix una reducció, hi havia moltes províncies que es despoblen durant aquest períodes. Durant els anys 60 hi ha un canvi accelerat en aquest sector. El que va canviar menys va ser l’intervencionisme, s’havia reduït però encara era present. El servicio Nacional del Trigo (SNT) segueix intervenint en els preus, un 20% de la oferta monetària era immutable per als deures de SNT, es monetitzava amb deute.

PROBLEMES I PASSIUS Durant el creixement dels anys 60 es van perpetuant algunes febleses que hi havia en el primer franquisme i algunes de noves. La crisi dels anys 70-80 va ser més intensa que en altres països del seu entorn. Dintre del propi creixement es genera una llavor que serà la base de la crisi de més endavant. En els anys 60 la balança comercial està desequilibrada i depèn de les partides compensatòries. Quan arriba la crisi a nivell mundial molta gent emigrada torna i durant un temps el turisme s’atura.

Es van designar recursos cap a sectors amb poques capacitats d’auto-arrossogament,. Hi havia una altíssima propensió al consum energètic i això feia que Espanya fos molt feble si hi havia una conjuntura en el sector energètic- Un altre problema estructural era el de crear llocs de treball. Hi havia un desequilibri de creixement industrial i sectorial El sector exterior pràcticament no existia, no havia empreses que exportessin , la capacitat exportadora era molt reduïda i en canvi l’economia espanyola era molt propensa a importar (tecnologia, energia...) Espanya tenia uns indicadors d’inflació molt més elevats que els països del seu voltant ja que la forma en que finançava era amb la monetització del deute. En el 1973 arriba la crisi del petroli a nivell mundial, la realitat econòmica on comença un cicle negatiu era una economia de plena ocupació amb un atur del 2%. Tenia reserves sanejades fruit de les partides compensatòries, la economia espanyola estava en el seu màxim en aquells moments. Però els passius marcats anteriorment feien que el creixement econòmic que havia patit Espanya no era sòlid.

CRISI ECONÒMICA I TRANSICIÓ POLÍTICA 1975-1985

LA TRANSICIÓ POLÍTICA I EL NOU CONTEXT INTERNACIONAL Espanya quan tot just estava sent una potència industrial comença a decréixer, hi ha una destrucció del teixit industrial. La crisi dels anys 70 Espanya la viu d’una forma singular perquè respecte als altres països d’Europa té una gran inestabilitat política. En el 1969 es forma un gabinet que era una mostra de voler continuar amb el règim, en paral·lel estava creixent a nivell social una crispació, hi havia moviments universitaris,sindicals... 1973 ETA mata a Carrero Blanco el que havia de ser successor de Franco, però després puja un nou gabinet que sembla que tingui una certa obertura, hi va haver una sèrie d’elements que van dur a una involució. Elements que denotaven que la política no sabia cap a on es dirigia, en paral·lel els preus del petroli seguien pujant. Carlos Arias Navarro va ser president fins 1976 que va entrar al govern Adolfo Suàrez que porta al inici una reforma política. En el període de 1973 al 1977 Espanya no té un govern amb una capacitat de maniobra per enfrontar- se a la crisi. Aquesta inestabilitat política és l’element per entendre la singularitat de la crisi més els passius que van deixar en herència el primer franquisme. Al marge de tot això, la economia depenia un 74% de les importacions energètiques. La industria espanyola que depenia del mercat interior es troba en un mercat en disminueix el consum, desapareix teixit empresarial i disminueixen els llocs de treball. Ens trobem en una situació de col·lapse on les taxes d’inversió són negatives i les d’ocupació també. La postura que prenen els polítics davant la crisi del petroli és l’anomenada política compensatòria, una compensació per la puja dels preus del petroli a càrrec de recursos públics, si en aquest moment la gent no veu que els preus del petroli pugessin no tenien incentius per deixar de consumir-ne. Mentre que en altres països es prenen mesures de no consum energètic a Espanya incrementa el seu consum, això es tradueix amb un increment del dèficit. L’únic canvi destacable van ser els “parches” per apaivagar la crisi com el finançament de la seguretat social... Fins a les eleccions del 77 no hi havia hagut un grup polític amb autoritat per prendre una solució clara. El resultat de les eleccions van ser: UCD com a majoritat d’escons, després PSOE i PCE.

Aquestes eleccions havien servit per clarificar qui té el poder en termes democràtics i serveix perquè sigui possible los Pactos de la Moncloa. El pacte permet que aquesta gent pacti un text de com s’ha de canalitzar la crisi. El règim democràtic acaba de començar amb una conjuntura depressiva. Aquests pactes són fonamentals perquè representen uns punts en comú per solucionar la crisi, això es possible perquè els partits estan d’acord amb un model econòmic de lliure mercat, mercat comú... Amb l’objectiu de crear una estructura legal per crear fonaments democràtics.

LES RESPOSTES A LA CRISI La institucionalització democràtica: els Pactes de la Moncloa Les solucions de la crisis Passaven per exigir als grups socials una part de responsabilitats. Es feia des de el consens perquè cap força política tenia poder por imposar una manera de fer les coses Pactes de consens social i polític, comparteixen un model d’economia i política i el mateix model també macroeconòmic encara que amb matisos. Tenen clar cap a on s’ha d’anar i que s’ha de fer. La persona que ho impulsa es Enrique Fuentes Quintana.

Les mesures contra la crisi tenen dues línies d’actuació:

Polítiques d’ajustos: són les coses que es poden realitzar ràpid, sanejant alguns aspectes.

Trobem que una de les qüestions greus és la inflació. Es crea una política monetària restrictiva amb un control de la quantitat de diners. S’actua amb un control de la despesa pública i reorientació d’aquesta, reduir el pes que tenia el consum versus la inversió. L’objectiu era dinamitzar l’economia. Mesura en la devaluació: una política realista. Objectius era reactivar les exportacions i protegir el mercat interior. S’estableix una política salarial amb una contenció a les puges de salari que limitessin la inflació. Mesures de liberalització d’alguns mercats.

Polítiques de reforma: són l’element més important, encara que es varen dur parcialment. Trobem mesures en un millor del control de la despesa pública, una reforma del sistema financer bàsicament de la estructura bancària ( es crea el fons de garantia), es defineix un marc de les relacions salarials (bons sou de la gent qualificada amb flexibilitat laboral). Una reforma fiscal: peça de la qual s’enderivarà el Pacte de la Moncloa. La reforma del 7 va ser fonamental, consisteix en augmentar la capacitat recaptatòria mediant millor eficiència i augmentar la equitat. S’incorpora impostos als països de l’entorn, IVA, IRPF... per crear una estructura equiparable a la dels països europeus. Aquesta reforma fiscal respon a una nova visió del pressupost públic. L’impacte que té en la economia espanyola:

• disminuir l’impacte de les macromagnituds consistir l’inflació • controlar l dèficit de la balança de pagaments

Es mostrava un signe aparent de solució, no només per la influència del pacte sinó també per la trajectòria dels preus del petroli que s’havien estancat i fins i tot disminuït. Espanya a final del 78 ja té una constitució amb la que vertebrar una democràcia.

La gestió de l’estancament: la profundització de la crisi econòmica (1979-1982) Comencem en un punt de partença més estable però el fer de que comencés anar bé, la UCD comença a capitalitzar el moderat èxit que es tradueix en una crispació política. L’acord entre els partits s’estava trencant. A partir del 1979 la crispació s’accentua més. Es celebren noves eleccions, les coses queden més o menys iguals amb un Parlament més o menys fragmentat. UCD guanya amb majoria absoluta.

La trajectòria de la economia espanyola entre 1979-1982 lluny de recuperar el creixement continua allunyant-se perquè a nivell internacional hi ha una nova crisi energètica. Els preus del petroli es disparen degut a la caiguda de règim d’Iran i la guerra d’Irak-Iran, quan es comença a superar la crisi del petroli de 1973 Espanya s’enfronta a una altre igual o més intensa perquè no s’havien pres mesures.

Ens situem en una conjuntura depressiva en termes econòmics polítics. Aparentment la UCD es un partit fort, però no te la solidesa de prendre mesures d’impacte. Problema de la economia de medio plazo: primera línia d’ajust macroeconòmic:

Ajust energètic; en principi havia de suposar una nacionalització i estalvi i diversificació. Es potencia l’energia elèctrica ( la nuclear pren una embranzida) Ajust estructural; es fa amb els sector industrials amb poca capacitat de competitivitat.

En l’industria d’Espanya com a nucli trobem sectors de treball molt intensiu, sectors poc competitius a escala internacional. Aquest pla reconeix que cal una reconversió de la industria. La idea era veuria que hi havia empreses amb capacitat baixa i que aquestes s’havien de tancar amb la idea de potencia nous sectors, per apaivagar problemes d’ocupació al tancar empreses es crearien nous sectors en la mateixa zona de tancament .

La UCD reconeixia el pla però no el va aplicar. Realitza algunes accions vinculades a determinats sectors i empreses. No hi ha un política de reconversió industrial per tant en termes globals el govern de la UCD no acaba incidint en aquestes qüestions. En el 1982 ens trobem amb un creixement estancat, caiguda de la inversió, acceleració del dèficit públic, persistència de la inflació, augment de l’atur. Espanya viu una desindustralització accelerada. En general, uns indicadors absoluts d’estancament. Es en aquest moment l’arribada del poder dels socialistes.

L’actuació dels primers governs socialistes

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 38 páginas totales
Descarga el documento