Institucions europees - Moderna, Apuntes de Historia. Universitat de Barcelona (UB)
adelgadotre
adelgadotre

Institucions europees - Moderna, Apuntes de Historia. Universitat de Barcelona (UB)

16 páginas
2Número de descargas
5Número de visitas
100%de 2 votosNúmero de votos
Descripción
Asignatura: historia de la cultura i de les institucions europees, Profesor: Joan Lluis Palos, Carrera: Història, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 16
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento

HISTÒRIA DE LA CULTURA I DE LES INSTITUCIONS EUROPEES

EDAT MODERNA A l’Europa moderna el continent es transforma en una potència mundial; en els segles XVI, XVII i XVIII Europa juga un paper molt decisiu. Normalment aquest factor es magnifica a Europa, degut a la visió etnocèntrica de la història que hi ha en el continent.

TEMA 4. L’imperi de Carles V i el sistema de Westfàlia

1. La transformació d’Europa en una potència mundial

Avui en dia, pocs historiadors qüestionen que els segles XVI, XVII i XVIII és un període en què els europeus comencen a tenir una presència important a escala mundial i en què exporten el seu mode de vida (de fet, avui en dia molts cops es considera l’estil de vida europeu com a punt de referència).

• El model europeu, a nivell econòmic, suposa l’exportació de l’economia de mercat.

• A nivell social s’exporta una societat amb mobilitat social (que era molt relativa en aquell moment), sense sistema de castes.

• El sistema polític que s’exporta encara no té a veure amb la democràcia, però sí que hi ha contrapoders. Alguns dels sistemes europeus tenien parlaments, tot i que en variava el seu poder.

El Renaixement va dotar els europeus d’una força interior que no hi havia en altres llocs, i per tant va donar seguretat i confiança als europeus en les seves possibilitats. D’aquí se’n deriva la superioritat que senten els europeus.

A inicis de l’època moderna no es podia considerar que Europa fos un territori capaç d’imposar-se, ja que difícilment es podien comparar als grans imperis del moment (turcs, indis i xinesos tenien estats grans geogràficament parlant, i a més operativament tenien una gran eficàcia); el creixement, per tant, va ser insospitat, ja que a més tenia molts factors en contra:

• Europa no és un continent amb grans riqueses naturals ni especialment fèrtil.

• Hi havia una gran divisió política; de fet, l’únic element d’unió era la cristiandat.

• Europa tenia una geografia molt complexa, ja que hi ha una gran desproporció entre la terra i la costa (la línia de costa és molt extensa, i per tant difícil de defensar), i això facilitava una possible conquesta (com a exemple tenim l’entrada dels musulmans a Europa, que van efectuar amb facilitat). A més, pel que fa el relleu, és una zona molt muntanyosa i amb molts boscos, fet que dificulta les comunicacions. Europa era un

territori molt fragmentat políticament perquè també ho era des del punt de vista geogràfic, econòmic, climàtic...

La qüestió econòmica A Europa cap territori podia ser econòmicament autosuficient. Cap estat europeu podia sobreviure sense l’ajut dels altres; això va permetre que l’economia es pogués especialitzar i diversificar: Anglaterra i els Països Baixos proporcionaven la llana, Sicília i Polònia el gra, Castella la carn… L’intercanvi, per tant, és essencial, fet que facilita el desenvolupament d’una cultura comercial més avançada. El sistema europeu d’alimentació, en conseqüència, era més variat (i això permetia que el sistema immunitari fos més fort). El comerç no es podia tocar, ja que era de subsistència i era, per tant, imprescindible.

La necessitat de comerciar suposa també la necessitat de traslladar els productes, de transportar-los: des de finals de l’Edat Mitjana ja hi havia rutes comercials desenvolupades. La navegació, que en alguns punts era molt complicada, obligà al desenvolupament de naus més grans, que combinades amb el fet que es van poder instal·lar canons en aquestes grans naus i convertir- les en armes de guerra (galions), van permetre que Europa tingués l’hegemonia marítima. També es va desenvolupar un sistema de crèdit i un sistema bancari, que permetien realitzar grans operacions econòmiques a distància i organitzar, per exemple, grans expedicions a l’Atlàntic.

Aquestes estructures faciliten el domini econòmic de grans territoris des d’Europa.

La qüestió política Des del punt de vista polític, aquesta hegemonia europea era difícil, ja que el fet de tenir un territori fragmentat i enfrontaments constants entre si dificultava la construcció d’un poder polític i d’un exèrcit forts, capaços de dominar altres grans imperis. A Europa, els conflictes partien també del fet que ningú era prou fort com per imposar-se als demés, i això dificultava que aparegués un poder molt fort en el continent.

A l’inici de l’època moderna, Carles V va intentar crear una mena de superpotència europea, que inicialment havia de girar al voltant dels seus territoris a Alemanya, tot i que això va esdevenir molt complicat degut a les qüestions religioses (l’aparició del protestantisme) i perquè molts altres actors es van negar a l’aparició d’aquesta superpotència, amb països que estaven disposats a aliar-se per lluitar contra l’hegemonia.

L’edat moderna va ser un període relativament pacífic a l’Àsia, mentre que a Europa hi havia guerres constants. Aquests conflictes, malgrat moltes vegades tenir uns efectes negatius sobre la població, va tenir un efecte important: una revolució militar, amb un creixement armamentístic molt potent i un gran desenvolupament tecnològic (aquesta carrera militar sovint estava finançada per grans bancs). Els pilars principals van ser:

• El sistema defensiu de les ciutats, dissenyat a Itàlia, pràcticament inexpugnable: la traça italiana.

• La transformació dels bucs mercantils en bucs de guerra, els galions.

2. El nou mapa polític europeu a l’inici de l’Edat Moderna

A principis de l’època moderna, al voltant del 1500, el mapa polític d’Europa comença a experimentar moltes transformacions. Una de les zones que experimenta menys canvis és el Corpus Germaniae, la zona del Sacre Imperi; en la resta del continent es pot observar com, a mesura que l’Edat Moderna va avançant, hi ha una tendència a la unificació de territoris.

Al llarg de l’època medieval, les fronteres van ser molt variables i fluctuants. Es van produir dos grans intents de construir Europa al voltant d’un gran poder: el Sacre Imperi (sacre perquè es basa en el cristianisme). El primer intent és l’Imperi carolingi de Carlemany, que dura dues generacions, i el segon és el projecte imperial dels otons. La justificació teòrica d’aquests projectes es basava, en part, en el fet de poder-se contraposar a la pressió del gran poder musulmà, considerat com una amenaça pel cristianisme. Aquests dos projectes, en bona mesura, van fracassar.

A la segona meitat del segle XV comença a produir-se una doble tendència que afecta a pràcticament tot el continent, en un moment convuls. D’una banda, trobem l’arribada al poder de noves famílies reials i dinasties que tenen principalment com a objectiu la consolidació de les seves possessions polítiques; d’altra banda, trobem la desaparició de tot un seguit de territoris que fins al moment havien portat una existència força independent. Les noves famílies que arriben al tro són famílies com els Tudor, els Valoir, els Habsburg, els Jagellón, els Trastámara…

Maquiavel escriu dirigint-se a bona part d’aquestes famílies, i posa com a model a Ferran el Catòlic. Molts d’aquests monarques provenen d’antigues famílies aristocràtiques, que a finals de l’Edat Mitjana havien lluitat i guanyat en guerres civils per tenir el poder: la guerra civil catalana, la guerra de les dues roses… L’estratègia, pràcticament igual a tot Europa, per mantenir-se al poder un cop s’ha guanyat és atreure la noblesa, emprant elements com les recompenses, que es vehiculen a partir del guany de nous territoris i de recompenses en forma de terres per a la noblesa; com a exemple de l’aplicació d’aquesta pràctica és Maties Corví, rei d’Hongria.

Pel que fa a la desaparició de territoris, trobem múltiples exemples: territoris italians com el Regne de Nàpols o el ducat de Milà, la Borgonya, la Corona d’Aragó… Molts dels territoris van ser incorporats a estructures més grans per la força.

El cas de França

A mitjans del segle XV, França era un territori molt més reduït que la França actual, políticament molt feble. Els francesos acabaven de sortir de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453), de la qual surten derrotats pels anglesos i amb una situació econòmica greu. Durant el segle següent, de fet, França va estar pràcticament a punt de desaparèixer; a mitjans del segle XVII, però, ja s’havia convertit en la gran potència europea. França, per tant, representa d’una manera molt clara el miracle europeu.

La derrota de la guerra dels cent anys va suposar l’arribada al tro de la dinastia dels Valois, amb Lluís XI com a primer monarca, i que per a molts és considerat el monarca que posa els fonaments de la construcció de la França moderna. El territori, en aquest moment, es troba lluny de ser unificat, ja que el rei francès tenia un poder molt limitat en alguns territoris davant els senyors feudals; Lluís XI busca corregir-ho amb l’ampliació de la seva autoritat en territoris de la Provença, Llenguadoc o la Lorena. El seu fill, Carles VIII, segueix amb el projecte del seu pare, posant com a objectiu el Regne de Nàpols (on hi havien governat els Anjou abans del domini de la Corona d’Aragó). Aconsegueix el seu domini, però de manera transitòria; Nàpols era un dels territoris típics per compensar els nobles. Finalment, però, aquest territori acaba dominat per la monarquia hispànica de Ferran el Catòlic. Francesc I, nét de Carles VIII i coetani a Carles V, va renunciar a ocupar el regne de Nàpols mentre que, al seu torn, apostava pel domini del ducat de Milà.

A la segona meitat del segle XVI, a la mort de Francesc I, França viu les guerres de religió, i és en aquest moment en què Jean Bodin aposta per l’absolutisme, identificant l’autoritat amb l’autoritarisme. Aquest model, que va tenir finalment èxit, va ser implantat amb força a França.

El cas dels Països Baixos i la Borgonya La Borgonya era un dels territoris que reconeixien de manera limitada l’autoritat de França. A inicis del segle XV el duc de Borgonya va heretar més territoris als Països Baixos; a finals del segle XV ja dominava els Països Baixos, el Franc Comtat i el mateix ducat, tres territoris aïllats entre si i molt difícils de governar.

Hi havia alguns punts a favor del duc de Borgonya: els Països Baixos eren un els territoris més rics d’Europa (ja que allà hi ha una gran força del comerç i de les finances), la tinença del sistema polític més desenvolupat d’Europa i la cultura; això li va permetre crear una de les corts més sofisticades i admirades d’Europa.

Moltes de les innovacions polítiques i tecnològiques es produeixen en aquests territoris, que són la punta de llança de la modernitat europea. El sistema polític dels Països Baixos era, però, molt complex: un conjunt de petites províncies que pràcticament no tenien cap consciència d’unitat i amb el seu propi sistema d’autogovern i la seva pròpia classe dirigent. El duc de Borgonya passava bona part del seu temps negociant-ho tot amb els diversos parlaments.

L’últim duc de Borgonya va ser Carles el temerari, que va practicar la mateixa política : una política expansiva per tal de concentrar els esforços en un enemic exterior. L’objectiu era conquerir la Lorena per tal de poder connectar els diversos territoris del ducat. El resultat del conflicte, però, va ser la derrota davant dels francesos.

La filla de Carles el temerari, Maria de Borgonya, per tal d’aconseguir reconeixement, accepta la diversitat dels seus dominis amb la concessió de privilegis concrets. Aquest pacte comporta que l’aristocràcia controla les institucions de govern dels territoris (que només els originaris de cada territori eren els que podien accedir a les institucions del mateix). D’altra banda, Maria busca el suport de l’emperador i es casa amb Maximilià I. El matrimoni té un fill, Felip I, del qual és fill Carles V.

Carles V accepta que, per poder governar aquests territoris, és imprescindible reconèixer les particularitats dels diversos territoris (a les Províncies Unides hi havia 14 parlaments diferents). Carles V va esmerçar molts esforços en la negociació amb aquestes províncies. En canvi, Felip II, fill de Carles V, considera que no es pot governar el territori amb tantes institucions i llengües diferents, fet que l’acaba submergint en un conflicte de 80 anys. Al final del conflicte es produeix la independència de part de les Províncies Unides (concretament de la part nord; aquesta va ser ratificada per la pau de Westfàlia).

El cas del Corpus Germaniae El Sacre Imperi eren les restes del projecte otònida. El títol d’emperador, ocupat des dels inicis del segle XV pels Habsburg, donava una potestat més arbitral que de poder efectiu. Aquest territori del centre d’Europa estava format per tot un seguit de principats, els prínceps dels quals tenien una independència quasi total. El Corpus Germaniae estava format per unes 200 ciutats-estat independents, i molts bisbes exercien el control com si fossin prínceps. La situació, per tant, era molt complicada, i fins i tot és difícil d’establir les fronteres d’aquest conjunt (per exemple, hi havia debat sobre territoris del nord i sobre la Conferència Helvètica).

La Dieta imperial actuava com un Parlament, tot i que era molt inoperant degut al fet que hi havia massa interessos: no és el mateix l’economia feudal en zones del sud que els interessos comercials que defensava la lliga hanseàtica, que reunia ciutats del nord. El títol d’emperador era electiu, i a la mort de l’emperador era escollit un de nou per set electors (quatre prínceps i tres bisbes); aquesta elecció es guanyava pagant als electors, amb diners i/o contrapartides.

Carles V va emprar aquest mètode per ser escollit emperador. L’operació, que Carles V va controlar des de Barcelona, va ser finançada per la família de banquers dels Fugger, a canvi de la concessió de privilegis com l’explotació de mines de mercuri. Carles V va estar a punt de perdre l’elecció davant de Frederic de Saxònia, que va ser després el gran protector de Martí Luter. Aquest model

alemany va seguir vigent fins al segle XIX, amb la complicació afegida de les lluites de religió en el seu interior.

* * *

A Europa hi ha un gran debat sobre les institucions i les fórmules que porten al progrés. A diferència del que va passar en altres continents, la política donava diversos models d’èxit, des de l’absolutisme francès fins a l’acceptació de la diversitat a Alemanya. El que va quedar clar és que el model polític de la Borgonya va ser un fracàs.

3. La confessionalització d’Europa. Guerra, identitat i religió

Hi ha dues obres molt crítiques amb Martí Luter: La destrucción de la cristiandad, de Mark Greengrass, i Imperiofobia y leyenda negra, de María Elvira Roca (que es planteja si la revolta de Luter és religiosa o política). ARTICLE: “Martín Lutero: mitos y realidades”

L’expansió territorial del luteranisme Les idees de Luter, frare agustí, crític amb les indulgències (pocs mesos abans de l’aparició de les seves tesis, un frare dominic va aparèixer per Wittenberg per cobrar les indulgències) es propaguen ràpidament:

• El 1523, 6 anys després de les 95 tesis, Nuremberg declara el luteranisme com a religió oficial. Més ciutats s’hi afegeixen, i també estats com Saxònia, Hesse o Palatinat. Pintors i altres intel·lectuals accepten com la reforma de Luter.

• Prússia també abraçà el luteranisme (governats pels cavallers teutons). • Suècia, que s’independitzà el 1525, adoptà el luteranisme el 1527. • Les idees de Luter arrelen amb força a la Conferència Helvètica. Els

reformats, però, qüestionen Luter ràpidament. • Les idees també als Països Baixos. Carles V instaura una Inquisició per

combatre-ho. • A França s’escampen amb diversos nuclis pel territori. • A la Península Ibèrica apareixen nuclis, com per exemple a Valladolid, que

són fortament combatuts per la Inquisició.

En el cas d’Anglaterra, el 1534, el rei Enric VIII marxa del catolicisme i interpreta les idees reformistes a la seva manera (cal tenir en compte que és anti-luterà) per crear l’església nacional anglicana.

La qüestió protestant a Europa La qüestió protestant va acabar dividint Europa en dos blocs, tot i que abans de la divisió del continent es va produir la divisió de molts països en dos blocs. La decisió de convertir el país en seguidor de la reforma luterana és possible en indrets on l’autoritat política és forta; on l’autoritat política no té prou força per determinar quina és la religió del territori s’acaba produint el conflicte. Tot plegant acaba portant a la guerra dels trenta anys (1618-1648).

Al segle XVIII els il·lustrats van aconseguir imposar que la religió no havia d’interferir en la política i donen prioritat a la defensa de valors com la llibertat i la tolerància que permeten unir a la societat; bona part de la modernitat occidental està basada en aquest principi inqüestionable. Aquesta forma de veure les coses, però, no era la dels governants europeus dels segles anteriors, ja que la religió era l’element fonamental de cohesió d’una societat; per tant, era un element important el manteniment de la unitat religiosa, ja que l’autoritat es basava en la religió i la prioritat era la salvació de l’ànima dels seus súbdits (no es considerava preocupar-se pel benestar de les persones, més enllà del necessari per vetllar per la seva seguretat). Aquesta importància de la religió era un dels elements definitoris del Sacre Imperi Germànic, ja que precisament aquest naixia per vetllar per la unitat del cristianisme.

De fet, pocs mesos després del 31 d’octubre del 1517 va quedar palès que la qüestió luterana esdevenia un problema polític. Luter no va ser convidat per explicar-se en un fòrum religiós, sinó davant la Dieta imperial, a Augsburg, per discutir sobre la doctrina de les indulgències davant un enviat de Roma. Davant la impossibilitat de posar-se d’acord, Luter acaba apel·lant al fet que el Papa no pot decidir sobre les indulgències, sinó que ho ha de fer un Concili.

El príncep Frederic de Saxònia defensa que la qüestió luterana s’ha de decidir en el Sacre Imperi, i que Luter ha de ser jutjat allà, ja que l’autoritat papal de Roma és estrangera. El juny de 1520, després de la falta d’acord, el Papat excomunica Martí Luter. El Papa, en aquell moment, era Lleó X, Giovanni de Mèdici, fill de Lorenzo il Magnifico, fill d’una Itàlia del Renaixement que considera que en els territoris germànics com a una realitat més bàrbara. Luter, en resposta, crema la butlla del Papa i el Codi de Dret Canònic. En aquest moment, al novembre de 1520, ja es pot parlar clarament d’un acte de rebel·lió contra el Papa.

Davant d’aquesta actitud, a l’abril de 1521, Luter és convocat a la Dieta de Worms. Maximilià I és mort el 1519, i és succeït pel seu nét Carles V en el càrrec d’emperador. Carles intenta, per tots els mitjans, arribar a un acord amb Luter. Carles havia estat educat per Erasme de Rotterdam en un cristianisme tolerant i més obert. Després de ser convidat a retractar-se, Luter acaba apel·lant a la consciència personal i diu: “no puedo ni quiero retractarme, porque no es bueno ni sincero actuar contra la propia conciencia. Que Dios me ayude, amén”. La Dieta decideix expulsar a Luter de l’Imperi.

Luter aconsegueix el suport de diversos prínceps de l’Imperi, especialment de Frederic de Saxònia, el seu principal protector. L’aristocràcia (noblesa, ciutats, lligues comercials, bisbats…) comença a esquerdar-se. Deu anys després, el 1531, després de llargues polèmiques, els prínceps alemanys que donen suport a Luter s’organitzen en la Lliga d’Esmalcalda, per plantar cara obertament a Carles V. Comença una guerra civil a Alemanya entre els que acceptaven l’autoritat de l’Emperador i els que pensaven que l’Imperi no tenia sentit.

El 1547 es produeix una gran victòria de Carles sobre la Lliga d’Esmalcalda a Mühlberg. Els protestants, però, es van refer i van estar a punt de derrotar-lo; poc abans de l’abdicació del tro imperial, Carles va decidir que Alemanya només es podia governar mitjançant un pacte: el 1555 se signa la pau d’Augsburg, sota la premissa Cuius Regio, eius religio, és a dir, que cada príncep designa quina és la seva religió. Dins de cada territori només hi haurà una religió; això desferma una onada d’exiliats a tot Alemanya per aquesta qüestió (els catòlics han de marxar de Saxònia, els reformats de Baviera…).

Quan s’arriba a aquest acord de pau, bona part d’Europa occidental està en flames per la qüestió. Probablement, el problema més gran es produeix a França. Geogràficament es troba en una posició complicada: al sud hi ha la catòlica Espanya i a l’est, el Sacre Imperi, del qual rep molts protestants derrotats el 1547. Francesc I de França opta per una política de tolerància, sobretot perquè això permet debilitar els Habsburg; permet l’arribada de refugiats reformats i busca mantenir, a la vegada, la unitat catòlica. Francesc es troba al seu davant dos grans grups de pressió: el Parlament de París (que és la cort màxima de justícia de França) i els ducs de Guisa, que acabaran liderant una lliga catòlica.

A la mort de Francesc I, el 1547, arriba al tron Enric II, que abandona la política tolerant i decideix reprimir els moviments protestants; un dels reprimits serà Calví, que abandona França i es trasllada a Ginebra, on crea una estructura política organitzada al servei de la religió; els predicadors calvinistes, molt ben formats, seran els responsables de difondre la doctrina calvinista. El Parlament de París pren les regnes de la situació i comença a dictar sentències de mort als seguidors de les idees reformades (el 1547 s’aproven 500 sentències de mort). Enric II mor el 1559, i en ser tots els fills menors d’edat hi ha una regència de Caterina de Mèdici. Davant la dificultat de continuar amb la línia dura d’Enric II, Caterina busca una relativa tolerància, i això permet que els reformats francesos, coneguts com els hugonots, es puguin organitzar, sobretot a la Navarra francesa.

El 1562 esclata la primera de les vuit guerres de religió, que finalitzaran el 1598 i que faran que, durant la segona meitat del segle XVI, França estigués a punt de desaparèixer. Els dos bàndols estan capitanejats per la Lliga, amb els ducs de Guisa, i els hugonots. El conflicte és enverinat, ja que els països veïns hi comencen a intervenir: Felip II dóna suport a la Lliga, i Anglaterra, amb Isabel I, dóna suport als hugonots. Des de les Províncies Unides hi arriba també pressió, tant catòlica com reformada. Un dels episodis més importants és la Nit de Sant Bartomeu, el 24 d’agost de 1572, quan la Lliga organitza un complot per assassinar 30.000 hugonots.

La situació arriba a un punt en què, el 1598, mor sense descendència el darrer membre de la família dels Valois. El parent més proper és el rei de Navarra, Enric IV de Borbó, que és hugonot i decideix fer-se catòlic. Enric IV entén que la salvació de França requereix deixar la religió en segon terme (serà assassinat per un fanàtic catòlic); aquest fet és rellevant, ja que suposa l’inici de l’obertura d’un camí que anteposa els principis polítics als religiosos. En aquesta línia publica

l’edicte de Nantes, que és el primer acte legal en la línia de la tolerància religiosa. Després de l’edicte, els hugonots s’acaben concentrant a la Bretanya.

La gestió de la diversitat a Europa A diferència del que passa en altres sistemes polítics, com per exemple a Àsia (amb els imperis otomà, mongol i el dels Ming a la Xina), Europa era un continent molt divers i fragmentat, fet que complica la convivència.

Molts dels governants de l’època moderna van plantejar-se el debat sobre les formes de govern i sobre la fragmentació política i econòmica del continent El dilema es plantejava entre la política de tolerància i la de la força; de fet, durant aquest període es produeixen unificacions de territoris que forgen noves potències.

La guerra dels vuitanta anys (1668-1648) És el conflicte que es produeix en els Països Baixos, anomenat pels espanyols la guerra de Flandes, i que té en el seu origen en qüestions religioses i polítiques.

L’antic ducat de Borgonya era un territori molt adobat per rebre les idees reformistes. Era un territori amb un gran desenvolupament cultural i amb un important arrelament de les seves institucions, en el qual des de finals de l’Edat Mitjana ja s’hi produïa una concentració important d’idees religioses com les d’Erasme de Rotterdam o la tendència del Germans de l’Ordre Comuna.

L’any 1520, la major part de les obres de Luter ja havien estat traduïdes al neerlandès, i església reformada començava a tenir alguns predicadors, sobretot a les grans ciutats, que atreien una gran quantitat de seguidors. Davant d’aquest panorama, l’emperador Carles V va introduir una mena d’Inquisició, molt semblant a l’existent a la de la península Ibèrica, que va reprimir els predicadors de les idees de Luter i va aconseguir extirpar aquestes idees.

Cap a la dècada de 1540, quan la repressió es va reduir, les idees protestants van agafar una nova embranzida; aquestes, però, provenen de Ginebra i el calvinisme. Molts joves del nord dels Països Baixos es traslladen a Ginebra, i després tornen per predicar les idees amb més eficàcia que els mossens catòlics.

La situació era molt diferent a la que es produí a Alemanya. Els nobles dels Països Baixos consideraven que les idees calvinistes podien ser una bandera per tal de fer-se forts als Estats Generals davant de Carles V. En aquestes circumstàncies, l’emperador envia Margarida de Parma, la seva filla, com a governadora, assessorada pel cardenal Granvela. Carles V, que en un principi era partidari de la política de tolerància però que cada cop es va decantant més cap a la mà dura, dóna com a consigna el tancament dels Estats Generals. El seu fill Felip II adopta la mateixa posició. Entre la noblesa dels Països Baixos destaca Guillem d’Orange.

L’any 1566 els calvinistes intenten apropiar-se de la catedral d’Anvers, i són reprimits per les tropes espanyoles. Al mes d’agost del 1566 es produeix l’anomenada “febre iconoclasta”, quan grups calvinistes organitzats entren a les esglésies per saquejar-les i cremar les imatges. En ser cada cop més un problema popular, Felip II decideix enviar-hi el duc d’Alba al capdavant d’un exèrcit; aquest, quan arriba a Brussel·les, tanca les institucions i crea el Tribunal de los Tumultos, conegut encara pels holandesos com el Tribunal de sang. Guillem d’Orange aconsegueix fugir; la resta de l’aristocràcia és fortament reprimida. En aquest moment trobem que hi ha una gran majoria calvinista al nord, mentre que al sud hi ha un predomini catòlic.

En el debat posterior a aquests fets sobre què s’ha de fer als Països Baixos, Felip II opta per una política molt dura, que s’imposa sobre la via pactista proposada per Margarida de Parma. El conflicte s’acaba enquistant, i Felip II acaba optant per donar a Isabel Clara Eugenia, la seva filla gran, els Països Baixos en herència, concedint una independència però vinculada a la casa dels Habsburg. La nova cort que s’hi constitueix aconsegueix pacificar la situació.

Isabel Clara Eugenia mor sense descendència, i per disposició del testament de Felip II, el territori torna a la corona espanyola. En aquell moment Felip II és mort, i el seu successor, Felip III, aposta per una política de més tolerància, juntament amb el seu valido, el Duc de Lerma. El 1609 signa la Treva dels Dotze Anys, i que permet aplicar una política més tolerant.

Quan el 1621 arriba Felip IV al poder, amb el Conde-duque de Olivares com a valido, canvia la perspectiva de l’anàlisi: la treva ha permès que els calvinistes guanyin força i que el nord dels Països Baixos s’enriqueixin a costa d’Espanya. A partir d’aquesta anàlisi, opta per una política de reputació, que implica apostar de nou per l’ús de la força.

4. La pau de Westfalia i el nou equilibri europeu

En aquest context, Europa es trobava submergida en l’inici de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648). En molts aspectes, aquesta guerra té uns motius molt similars a la situació viscuda als Països Baixos. Quan Carles V fa fer el testament, va deixar en herència al seu germà els dominis dels Habsburg dintre de l’Imperi al seu germà. En els inicis de la guerra dels Trenta Anys, Ferran II era l’emperador. El focus del conflicte el trobem a Bohèmia: una zona que des de finals de l’època medieval era punt de moltes inquietuds religioses, amb personatges com Jan Huss.

Ferran II, el 1618, considerava que calia controlar el territori bohemi i el seu govern, i envia representants a Bohèmia. El mes de maig de 1618, els governants de Bohèmia llencen per la finestra els representants de Ferran II a Praga, un fet que és interpretat a la cort de Viena com un gest de rebel·lió, i demana ajuda a Felip IV. El 1621, a la batalla de Muntanya Blanca, obtenen una gran victòria sobre els protestants; aquesta batalla és presentada com la derrota

dels protestants al centre d’Europa, però davant la por els protestants es comencen a organitzar per donar una resposta. És en aquest moment que el Conde-duque d’Olivares decideix que cal donar per acabada la treva als Països Baixos, ja que aquest territori dóna suport als protestants.

El conflicte es va escampar a gran velocitat a tot Europa. Molts prínceps alemanys van decidir donar suport a Bohèmia, i en el nord d’Europa també té ressò: Dinamarca i Suècia entren en el conflicte contra els Habsburg, amb el rerefons de la possible aliança dels Habsburg i Polònia i el control del mar Bàltic. Durant la dècada dels anys vint del segle XVII es va formant una aliança protestant a nivell europeu; el continent, per tant, es va partint en dos blocs.

França, catòlica i amb el cardenal Richelieu com a primer ministre, no entra en el conflicte per motivacions religioses. Està interessada en el conflicte pel debilitament que pot provocar als Habsburg, però d’altra banda, en ser catòlica, no es pot aliar amb els protestants. França entrarà en el conflicte motivada per qüestions territorials, reclamant el comtat del Rosselló i de Navarra que havien format part del seu territori en alguns moments de l’Edat Mitjana.

Les víctimes principals d’aquest conflicte europeu i amb efectes també per tot el planeta van ser la monarquia hispànica i l’Imperi germànic. En els territoris de l’Imperi hi va haver una gran davallada de població (fins al 50% a Brandemburg) i fins a 18.000 poblacions van ser arrasades, sobretot per l’exèrcit suec. En el cas de la monarquia hispànica, que encara era la potència més important a Europa, era que tenien massa conflictes oberts a la vegada: el domini dels territoris d’ultramar, el suport a la branca imperial dels Habsburg i la conservació dels seus territoris.

A mesura que avançava la dècada de 1640, tots els països implicats en el conflicte van ser conscients que calia trobar una solució al conflicte; a més, hi ha la consciència que aquesta solució ha servir més a llarg termini. La conclusió d’aquestes negociacions es produeix el 1648.

La Pau de Westfàlia, del 1648, se signa en dues ciutats diferents: Osnabruck i Münster. A la primera ciutat se signa la pau que posa fi a la guerra dels trenta anys; a Münster, la corresponent a la dels 30 anys. Aquest acord de pau és molt important perquè marca totalment la història d’Europa, sobretot pels conceptes que es fan servir. D’una banda, els acords de Westfalia empren el terme de sobirania nacional, que canvia la manera de conceptualitzar la política: fins al 1648, els monarques consideren que els seus dominis són el seu patrimoni personal, mentre que després de Westfalia es considera que la sobirania és intrínseca, una realitat independent del propi monarca; els països europeus es comprometen a respectar les fronteres. L’acord es planteja de forma clara què es farà en els països en què hi conviuen catòlics i protestants, partint del fet de relegar la religió en segon terme: la finalitat dels governants és el benestar dels súbdits, no la qüestió de la religió, que deixa de ser la funció legitimadora.

Westfalia és una declaració de principis que no té una aplicació automàtica, i hauran de passar anys i conflictes per tal que alguns dels principis es duguin a terme. Westfalia marca l’inici de la secularització de les relacions polítiques a Europa.

TEMA 5. Les idees sobre l’Europa de la il·lustració

1. Un nou marc mental pels governants europeus: Maquiavel

Florència és una república aristocràtica des de la seva independència el s. XIII. Des de mitjans del s. XV un dels Mèdici, Cossimo il Vecchio, descobreix que per fer negocis el poder polític és molt important, i es presenta amb un programa per convertir Florència en una oligarquia. El seu nét Lorenzo el Magnifico descobreix que s’ha de cuidar la imatge. Després de la seva mort, el 1492, els Mèdici són expulsats i es retorna a la República florentina. El 1512 tornen a ocupar el poder. Lleó X, de la família Mèdici, influeix en la seva tornada, amb Llorenç el Magnífic. Maquiavel és anti-Mèdici i participa en la conxorxa per fer-los fora, i és empresonat. Escriu un llibre dedicat al nét de Llorenç el Magnífic.

Florència i Itàlia és un microcosmos paradoxal en aquest moment: • La introducció de la banca trasbalsa el comerç europeu. La primera

revolució bancària la trobem en aquest període en aquestes Repúbliques marineres.

• Molt desenvolupat culturalment. • Políticament és molt feble. L’únic territori que és assimilable és el Regne

de Nàpols, que uneix tot el sud d’Itàlia. En l’època de Maquiavel, sota el domini aragonès/hispànic.

Maquiavel teoritza sobre com han de ser els governants, en un moment en què guanya el més fort, en una època salvatge i violenta. Se situa a Maquiavel en l’inici de l’Estat modern, però aquesta idea d’Estat (basada en tres pilars: burocràcia, fiscalitat i exèrcit) és molt qüestionada. El discurs de Maquiavel és sobre el poder: la política és poder. Maquiavel és militarista i té una visió de la justícia relacionada amb el control. Canvia també el concepte de govern, trencant amb la lectura en clau teològica de la política medieval (la visió sagrada del governant serà recuperada per l’absolutisme). A Florència no hi ha aquesta tradició d’aura divina; l’important és l’estratègia per fer-se amb el poder.

El llenguatge de Maquiavel és realista: no parla de què és bo o dolent, sinó de què funciona o no funciona. Parla, per tant, d’eficàcia. També dóna importància a la imatge del poder. Maquiavel proclama que el millor poder era l’unipersonal i fort; el seu paradigma era Ferran el Catòlic:

• Maquiavel sent admiració per Ferran el Catòlic, “porque de rey débil que era, llegó a ser el primer monarca de la cristiandad, por su fama y su gloria”.

• Ferran el Catòlic entén que l’enemic el té a casa, sobretot pels nobles. L’objectiu de la guerra de Granada és tenir ocupada aquesta noblesa;

utilitza la religió cristiana per reforçar-se (expulsió de musulmans, conquesta de Ceuta i Melilla). Maquiavel parla de “crueldades devotas”. Ferran declara la guerra als francesos, recuperant Nàpols i Rosselló; expulsa els jueus i instaura la Inquisició.

• Segons Maquiavel, Ferran té clar que l’important és tenir un argument que provoqui l’admiració per justificar les accions.

• Ferran sap utilitzar l’engany a la perfecció (Maquiavel ho defensa) i la crueltat, que són dos pilars fonamentals de l’activitat política.

2. La justificació de l’absolutisme. Jean Bodin.

Instintivament, l’absolutisme es veu i es discuteix actualment amb conceptes i idees del món contemporani, i tendeix a igualar-se aquest terme amb el de dictadura, mentre que el parlamentarisme l’associem a la democràcia. Aquest fet resulta perjudicial per a la Història. A l’Edat Moderna es parlava de política més aviat en termes jurídics; encara dominava el Dret Romà, el qual s’havia recuperat a partir de l’època renaixentista. El problema era que, quan aquest Dret s’aplicava a la política, donava situacions confuses; per exemple, es deia el que li plau a un príncep té la força d’una llei, però també el que afecti a tots, per tots ha de ser aprovat. Molts europeus de bona fe estaven convençuts de que l’absolutisme era el més just i el més efectiu; es pensava que aquest règim estava més d’acord amb la naturalesa del món i de l’univers. Per absolutisme s’entenia que un monarca podia actuar per sí mateix, sense dependre de ningú. Els monarques de l’època van intentar actuar en tres camps: 1) Reforçament del poder reial. Les guerres civils venien a causa de la debilitat de la figura del rei. També calia que una monarquia fos hereditària per a que a la llarga es fes forta: el moment en que un príncep heretava els poders del seu pare era vist pels parlaments i els nobles com una nova negociació. Les minories d’edat dels reis significaven un moment traumàtic per a les monarquies i eren aprofitats pels preferits de l’anterior rei per augmentar el poder que ja tenien. Per a justificar la monarquia, va ressorgir una teoria medieval que parlava dels dos cossos del rei: el monarca moria però no la monarquia, canviava el cos però no el rei. Un altre mètode per donar credibilitat al poder reial era la sacralització d’aquest, de manera que els reis passaven a ser considerats com a demiürgs o semidéus. Una altra creació en aquesta línia va ser la de la Cort: aquesta era el lloc on vivia el rei, i servia per comunicar la dignitat del monarca de manera que aquest produís admiració. 2) Creació d’una administració local. La Cort es va sedentaritzar perquè al voltant del rei s’havia format una maquinària de poder cada cop més voluminosa i resultava difícil de desplaçar. Era un govern cada cop més especialitzat, per la qual cosa va ser necessària la creació del Consell Reial, format per ministres i juristes. Els reis es començaren a envoltar de gent formada a les universitats, principalment teòlegs i els esmentats juristes. El rei passà a ser un personatge de despatx, buròcrata, no com a l’Edat Mitjana, quan era vist com a guerrer i cavaller.

3) Control efectiu del territori. Les monarquies eren agregacions de terrenys, i els reis havien de fer arribar el seu poder des de la Cort fins als racons més allunyats de les seves possessions. Els càrrecs de virreis eren els més desitjats perquè, a l’exercir el seu poder lluny del rei, es veien en termes de benefici propi, no de servei a la monarquia. Quan els reis van voler acabar amb la patrimonialització d’aquests càrrecs, els virreis aristòcrates es revoltaven perquè tenien els seus propis objectius. Els ministres delegats a territoris allunyats de la Cort estaven molt més identificats amb els parlaments territorials que amb el rei, de manera que aquest només aconseguia un poder real si s’empraven ministres fidels, com va ser el cas d’Enric VIII d’Anglaterra. A Castella es van crear els corregidors, que eren delegats del rei a nivell local. En alguns casos, s’usà la Inquisició per exercir el control social. Les monarquies absolutistes també van intentar controlar l’Església i l’exèrcit. L’Església era l’única institució que tenia representants a tots els pobles i ciutats, de manera que resultava el mitjà de comunicació per excel·lència. En molts casos, com ja hem vist, es va voler crear una església nacional controlada per la monarquia perquè es veia el Papa com un estranger que interferia en assumptes d’estat, però també perquè es volien controlar els nomenaments de càrrecs eclesiàstics. Pel que fa a l’exèrcit, moltes famílies poderoses tenien els seus propis contingents militars a sou, i era un monarca dèbil el que no aconseguia atraure aquests nobles per a que li prestessin els seus serveis. Per això s’intentaren incrementar la capacitat de reclutament i les dificultats dels nobles a l’hora de reunir un exèrcit. La capacitat fiscal de l’estat també era necessària per tal de pagar els sous dels soldats.

Jean Bodin Gent com Jean Bodin, un jurista francès, que en un principi estava a favor de limitar el poder dels reis, arribà a la conclusió que l’única manera de superar la situació caòtica que vivia França i una bona part d’Europa és que hi hagi governants superiors, que no depenguin de cap altre autoritat i que tinguin ells l’autoritat: Rex Imperator in Regno Suo. Aquesta frase va ser destacada com els romans per a la seva política imperial. D’aquí parteix l’absolutisme, entès com a independència en el poder i no com a poder dictatorial.

• En aquella època (segona meitat del s. XVI), França estava essent marcada pels conflictes religiosos i pels enfrontaments violents com ara la matança de Sant Bartomeu.

• En un règim absolutista, el rei tenia la sobirania total (indivisible, ordinària i exclusiva) i un poder sense límit, però no podia fer el que volgués perquè estava limitat per lleis divines i naturals (no per persones ni institucions).

El debat sobre l’absolutisme Hi ha hagut molt de debat sobre la qüestió de l’absolutisme. Durckhardt, historiador alemany, va escriure el llibret “El absolutismo, un mito?”, en el qual deia que la paraula absolutisme i les seves connotacions negatives no es corresponien a la forma de govern dels segles XVI i XVII, ja que encara que els

monarques reclamessin per a ells el poder absolut no tenien la possibilitat de tenir-lo. Durckhardt es fixa en la diferència entre allò que plantejava Jean Bodin a nivell teòric i l’altra és la realitat, ja que elements com les comunicacions dificultaven el control efectiu dels dominis. Un cas del control limitat del poder és el de la monarquia hispànica. La informació circulava amb molta lentitud, donades les limitacions de l’època: un ordre reial feta des de Madrid podia trigar més d’un any a arribar a Filipines, i era molt difícil comprovar si aquestes ordres es duien a terme. La pràctica política i l’esquema polític d’aquella època no es pot analitzar des dels paràmetres de l’actualitat (per exemple, cal tenir en compte que, en els segles XVI i XVII, no existien els cossos de policia).

3. Les noves propostes del pensament il·lustrat.

A mitjans del s. XVII els governants europeus arriben a la conclusió que no es pot governar amb guerres constants. La segona meitat del s. XVII és un període de gran qüestionament de les formes de poder a Europa; a principis del s. XVIII ens trobem amb una generació de governants a Europa diferents: el despotisme il·lustrat.

Frederic el Gran (1712-1786) es consolida com un dels grans poders de l’Europa del segle XVIII, i és considerat per molts historiadors com el paradigma del despotisme il·lustrat. Altres reis destacats són Carles III de Borbó (1716-1788) i Josep II d’Habsburg (1741-1790). També en aquest moment apareix Pere el Gran (1672-1725) i Caterina la Gran (1729-1796). En els casos de França (Lluís XV) i Anglaterra (Jordi III) el patró és diferent.

El terme de despotisme il·lustrat és posterior al moment, ja que un monarca del segle XVIII no es podia autoproclamar dèspota (ja que implicaria, per exemple, anar contra Déu). Actualment es parla més d’absolutisme il·lustrat.

Aquests termes neixen de la combinació d’un terme polític i un de cultural. El pensament il·lustrat, amb figures com Voltaire, Rousseau o Montesquieu, era molt crític respecte el poder. L’absolutisme il·lustrat accepta les idees de la Il·lustració però no la crítica, a no ser que aquest faci referència a generacions anteriors.

Els il·lustrats introdueixen la idea que els reis no es poden legitimar a partir de Déu, sinó amb les seves obres i polítiques. Els governats o súbdits han de tenir dret a debatre i posar en tela de judici les decisions del rei. S’entra en un concepte de la monarquia més vulnerable, ja que es perd la sacralitat i la protecció divina associada a la monarquia. L’altra idea que introdueixen els il·lustrats és la separació entre la figura del rei i la figura de l’Estat: durant segles, l’Estat havia estat concebut com els dominis del monarca.

L’absolutisme clàssic, anterior al segle XVIII, considerava que una monarquia potent era aquella que es feia respectar pels seus veïns, del prestigi; aquestes monarquies havien concentrat els seus esforços en la política exterior. En

l’absolutisme il·lustrat la idea que guanya pes és que el rei s’ha de fer respectar entre els seus súbdits, i per tant la primera ocupació ha de ser el benestar dels mateixos.

En teoria, els monarques d’aquesta generació tenien molt clar que prioritzaven les reformes internes per sobre dels conflictes armats. Prússia va servir com a exemple: es va fomentar la productivitat, la mineria, les infraestructures… sota el lideratge de Frederic el Gran. El segle XVIII va ser molt menys conflictiu que els segles XVI i XVII, tot i que també hi va haver molts conflictes, com la Guerra de Successió Espanyola, les Guerres de Successió d’Àustria (1740-1748), les particions de Polònia (1772-1795) o la Guerra dels Set Anys (1756-1763). Tots els conflictes van acabar amb la modificació de les modificacions de les fronteres. La manera de fer conflictes, però, canvia molt: ja no s’invoquen qüestions religioses, sinó que són guerres pel poder o econòmiques.

La idea amb la qual es van identificar més els monarques de l’absolutisme il·lustrat és la idea de les reformes, en un moment en què el concepte de tradició era molt fort; és un moment en què comencen a aparèixer programes de reformes concrets. Finalment, també pren importància la qüestió de l’educació, que comença a ser una qüestió de l’Estat. El segle XVIII, per tant, introdueix grans canvis en la forma de governar i en el llenguatge polític.

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento