medieval, Apuntes de Literatura catalana. Universitat de València (UV)
andrea_pamplona
andrea_pamplona

medieval, Apuntes de Literatura catalana. Universitat de València (UV)

DOCX (78 KB)
21 páginas
2Número de descargas
4Número de visitas
100%de 1 votosNúmero de votos
Descripción
Asignatura: Literatura Catalana Medieval, Profesor: Rafa Roca, Carrera: Filologia Catalana, Universidad: UV
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 21
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento

TEMA 1: LA LITERATURA DELS SEGLES XII AL XIV

03/02/17

I, Mercat de la sal. Vicent Salvador [text fulla a banda]

És un text literari, un poema en prosa. És un poema que pertany al poemari Mercat de la sal de Vicent Salvador. Aquest poemari ha rebut el premi Vicent Estellés. És un poema en prosa perquè en primer lloc, l’emissor, l’autor, ho concep com un poema en prosa. També cal un reconeixement per part del lector com que és un poema. Té un llenguatge elaborat. També hi ha present una eufonia buscada intencionadament per l’autor (feu, fregueu, escoltareu, etc.).

ORÍGENS Molta gent considera que l’origen de la literatura està en els trobadors. Comencen a aparèixer a finals del segle XI, però la major part els coneixem ja del segle XII. Se’ls considera la primera manifestació culta, d’una gran qualitat, en una llengua romànica (occità o provençal). El prestigi que aconsegueixen els trobadors occitans, s’encomana als poetes catalans i l’occità es converteix en llengua culta, de prestigi. Trobem que des de mitjan segle XII els poetes catalans utilitzen majoritàriament occità per escriure poesia culta, de qualitat. En canvi, les manifestacions en prosa estan escrites en català.

Les causes que expliquen perquè els poetes catalans utilitzen l’occità i el català són diverses:

1. Proximitat geogràfica. Són àrees veïnes i les interferències són constants.

2. Proximitat política entre Catalunya i Occitània. Per exemple, la mare de Jaume i era occitana.

3. Similitud de totes dues llengües.

4. El prestigi fa que es tendisca a imitar. És molt probable que els poetes catalans del segle XII tendiren a escriure en occità, pel mateix motiu que els poetes catalans del segle XVI escriviren en castellà. Estava lligat a les classes socials.

Aquesta literatura té moltes connexions amb l’art musical, de manera que el trobador (sinònim de poeta) sovint també era music. Ells també componien la música, ja que aquest tipus de composicions estaven pensades per ser difoses oralment i, sobretot, a través del cant (ja que el cant ajudava a la memorització). Els trobadors podien pertànyer a diferents estaments socials, des de ser reis i grans nobles, fins a burgesos, cavallers, mercaders o simplement professionals que sovint vivien de compondre i cantar. També hi havia transmissió escrita d’aquest tipus de literatura, sinó no hauria arribat. Les mostres de poesia trobadoresca que ens han arribat ha sigut a través dels cançoners, sobretot del segle XIII. El fet de posar-la per escrit ens indica que comença a valorar-se.

Juntament amb la figura del trobador trobem la figura del joglar. Eren els qui sovint interpretaven i cantaven la música elaborada pel trobador. Alguns trobadors eren joglars, però no ho eren tots. Els joglars tenien un marc molt ampli per a la interpretació, podien adaptar parts de la composició a la ciutat on es trobaven, perquè així atreien a més públic.

Finalment, no amb la mateixa freqüència, trobem la figura de la trobairitz, les dones trobadores.

Els gèneres que podem classificar en la lírica trobadoresca són:

1. La poesia amorosa: la identitat de la dama es tendeix a amagar perquè normalment era un amor no consentit, un amor adúlter. Aleshores el que es feia era posar una mena de pseudònim, anomenat el senyal. És una marca darrere de la qual s’amaga la identitat d’una dama. Els senyals més coneguts són: llir entre cards, amors amors, plena de seny (la lloança en aquest senyal és intel·lectual), etc.

Dins de la poesia amorosa podem trobar: la pastorel·la, l’alba, etc.

• La pastorel·la: narra l’encontre del trobador amb una pastora. Es pot interpretar com una paròdia, hi ha desig sexual. La història que conta sempre és la mateixa, la trobada amb la pastora.

• L’alba: el trobador es lamenta que s’ha de separar de la dama a l’alba.

2. La poesia d’atac personal o poesia política: atacar a un determinat senyor o burlar-se d’algú.

El sirventès és la forma més característica. Hi ha diversos tipus de sirventès: sirventès moral, sirventès personal, sirventès polític i sirventès literari.

3. Danses (composició per a ser ballada), planys (poesia necrològica, es recitava als funerals i expressava el dolor dels presents. Tenia dues parts: en la primera, esmentava les virtuts del mort i, en la segona, es demanava a Déu que el tingués en la seua glòria.), cançonsdecroada, tençó (debat poètic que s’estableix entre dos trobadors), etc.

Tota la lírica trobadoresca està caracteritzada per l’amor cortès. Es fonamenta en traslladar a la literatura, la lírica, l’estructura feudal que impera en la societat medieval (s. XII i s. XIII). Aquesta literatura substitueix el senyor per la dama i el vassall pel poeta; és una espècie de metàfora del ritual de vassallatge1. A banda del senyor i la dama, trobem altres personatges com per exemple el marit que no sap res, i es conegut com a gelós; també està la figura dels llausangers, els malparladors de la relació entre el trobador i la dama, i intentar impedir que la relació tinga èxit.

Els trobadors de gran importància que podem trobar són:

▲ Bernat de Ventadorm i Marcabrub són trobadors occitants. I una tobairitz, també occitana, fou Beatritz de Dia.

1 El ritual de vassallatge consistía en què el vassall es declarava al servei del senyor feudal a canvi de la seua protecció. En l’amor cortès aquest ritual és una metàfora, és a dir, el poeta/ trobador es declara al servei de la dama mitjançant les seues composicions i espera que ella li corresponga amb el seu amor.

▲ Els tres Guillems són els trobadors catalans més destacats:

• Guillem de Berguedà: el corpus líric més gran que ens ha arribat és seu. Estava format per 28 poemes. Va participar en nombrosos conflictes polítics que tingueren un gran reflex literari. Ell es caracteritza més per ser un poeta polític i no amorós. Va morir de forma violenta, segurament fruit d’algun dels seus enfrontaments. La seua composició més famosa lleu i plana, ha sigut musicada.

• Guillem de Capestany: se li atribueix la famosa Llegenda del cor menjat.

• Guillem de Cervera: que també es conegut com a Cerverí de Girona.

08/02/17

Ausiàs March serà el poeta que trenque amb els trobadors. En lírica es parla d’una literatura abans d’Ausiàs March i després d’Ausiàs March.

Després dels trobadors, és cita obligada la figura de Ramon Llull.

RAMON LLULL Hi ha molts estudiosos que el consideren el autor català més important de tots els temps. Era membre d’una família que pertanyia a la noblesa catalana, de fet, el seu pare d’origen català s’establí a Mallorca amb les hosts del rei Jaume I. En 1232 naix Ramon Llull a Mallorca i la seua data de defunció se situa entre finals del 1315 i principis del 1316, sent aquesta segona data la més precisa. Gràcies a la posició del seu pare, ell des de jove està vinculat a la casa reial. Té accés a una cultura, a una vida plàcida i privilegiada, la qual no té accés qualsevol persona de la població. Llull de jove portava una vida cortesana, en part dedicada a l’estudi, al lleure. Es casà i tingué dos fills, portava una vida normal per a un cortesà de l’època. Tot açò fins als 31 anys.

Als 31 anys va viure una experiència mística, una experiència que el va trasbalsar. Ell el que diu és que se li va aparèixer fins a 5 vegades Crist crucificat, i li va dir que havia de deixar aquella vida còmoda que portava i el que havia de fer era dedicar-se a la predicació i a la conversió dels infidels; ell en va fer cas, abandonà la seua família, l’estil de vida que portava i experimentà una conversió, encetant una nova vida. Es dedicà completament al servei de Déu. Aquesta conversió ho farà a través d’una activitat frenètica fins la seua mort; una activitat frenètica de llegir, escriure i predicar. Aquesta vida frenètica es caracteritza per uns objectius:

1. Predicació als infidels; predicació extrema que fins i tot el farà arribar al martiri.

2. L’escriptura d’un llibre, d’un compendi, que reculla els errors que cometen les persones que no segueixen el cristianisme. Ell l’anomenarà el millor llibre del món. Alguns diuen que serà el Llibre de contemplació en Déu.

3. Creació d’unes escoles monestir, on s’ensenyen l’àrab i altres llengües orientals per tal que els missioners puguen portar a terme una conversió, una evangelització més eficaç.

En resum, a partir d’aquest moment, l’obsessió de Llull serà la conversió dels musulmans, dels jueus i altres infidels. El primer que se n’adona és que està mancat

d’una formació adient, no havia rebut una formació teològica adient per poder dur a terme la conversió dels infidels. A partir del 1265 comença un aprenentatge autodidacta a l’illa de Mallorca, en un monestir. Inclou l’estudi de la llengua àrab i culmina amb l’escriptura d’un llibre l’any 1274, la redacció del seu primer gran llibre, el Llibre de contemplació en Déu. Aquest llibre és considerat com el primer monument de la literatura catalana. Aquest mateix any, en el retir en una ermita en Randa, experimenta una nova revelació divina, segons la qual concep un sistema d’abast universal per a trobar la veritat que li ha de resultar útil a l’hora de la conversió dels infidels. Aquest sistema és coneix com l’art lul·liana que el fa internacional, que té per nom Art abreujada de trobar veritat. A banda de fer-lo famós, li va donar un caire de boig, és a partir d’aquest moment quan també se’l coneixerà pel nom de «doctor il·luminat». A partir d’aquest moment, tots els seus esforços que van encaminats a la conversió dels infidels, també aniran dirigits a l’ensenyament d’aquesta art. Ell se servirà de la literatura com a vehicle de difusió dels seus ideals de reforma de la cristiandat i de conversió dels infidels. És a dir, el seu és un exemple clar de posar la literatura al servei del cristianisme. Ell escriu obres i ho fa en tres llengües: català, llatí i àrab. Tan convençut es troba de la seua missió i de la seua importància, que no només crea aquestes escoles, sinó que ell recorrerà el món per predicar aquesta art, sobretot anirà a Àfrica on discutirà amb musulmans, per arribar a convèncer-los. En Març del 1316 començà a dir-se la noticia que s’havia mort.

Aquesta obsessió de la predicació de la fe cristiana i la conversió dels infidels, el que reflecteix és un escriptor d’una forta personalitat que es manifesta en una activitat frenètica que el porta no sols a viatjar incansablement, sinó també a escriure incansablement, una quantitat increïble d’obres per a l’època en la qual estava. La catalogació més important de les seues obres diu que arribà a escriure fins 265 obres, obres escrites a partir dels 33 anys fins els 80 llargs, quan morí. Anthony Bonner proposa la divisió de la seua basta producció en quatre etapes:

1. ETAPA PREART: etapa que està integrada en el període d’aprenentatge, abraçaria entre el 1271 i 1274. Pertanyen diversos tractats, però el que més destaca és: Llibre de contemplació en Déu.

2. ETAPA QUATERNÀRIA: Abraça entre el 1274 i 1290. Els principis bàsics que estructuren l’art lul·liana compareixen en un nombre múltiple de quatre, d’ací que s’anomene etapa quaternària. Les obres que més destaquen són: L’art abreujada de trobar veritat (1274) i L’art demostrativa (1283). També destaquen dues grans novel·les: el llibre de Evast e d’Aloma e de Blaquerna (1283) i Fèlix o Llibre de meravelles (1288/1289).

3. ETAPA TERNARIA: Abraça del 1290 al 1308. El desenvolupament de l’art lul·liana, on predominava el número quatre passa a predominar el número tres; la solució dels problemes que planteja passen pel numero tres o per els múltiples del numero tres. En aquest període destaquem cinc obres, en primer lloc, dos tractats: l’ars inventiva (1290) i l’Art breu (1308); una obra que és una espècie d’enciclopèdia que s’anomena l’Arbre de la ciència (1296/1297); i dues obres líriques, les dues poètiques més destacades de Llull, anomenades Desconort (1295) i El cant de Ramon (1300), que té un caire autobiogràfic.

4. ETAPA POSTART: abraça de 1308, fins la seua mort. Llull deixa de banda l’art lul·liana i se centra en la redacció d’altres obres. Ja no trobem grans obres ni grans tractats. Es dedica a escriure obres menors sobre teologia i filosofia.

Totes les etapes prenen nom sobre l’art lul·liana que és la major aportació de Llull al món del coneixement, al món teològic.

Tota aquesta producció trobem dues vessants que són indissociables una de l’altra. Trobem les obres literàries i les obres doctrinals. Totes dues podem encabir-les dins del concepte de literatura, perquè el que demostren que la literatura per a Llull era un vehicle d’expressió subordinat al missatge que contenen, un missatge apologètic. Aquest aprofitament de la literatura per als interessos doctrinals, es concreten en el que ell anomena les dues intencions: una primera intenció versus una segona intenció. La primera intenció és conèixer, estimar, lloar i servir a Déu (és una gradació). L’acompliment d’aquesta primera intenció es veu barrat per una segona intenció que els humans posen per davant, que és l’egoisme, el desig que mostren les persones de buscar el propi benefici. Per a Llull avantposar aquesta segona intenció a la primera per a ell es oblidar la raó per la qual existim, és a dir, el servei a Déu. No sols aquesta segona intenció comporta oblidar la primera, sinó que és la font del pecat i la decadència de les persones.

Algunes característiques de l’obra lul·liana són:

a. Els personatges de les obres lul·lianes es comporten com a bojos, perquè són personatges que es deixen guiar per la primera intenció i no es deixen portar per els convencionalismes socials que el que apunten és cap a l’egoisme. En canvi són personatges que si bé tenen l’aparença de bojos, tenen una gran força moral, perquè aquesta cerca de la veritat i de Déu els atorga una gran força moral. Hi ha diverses obres en les quals açò es veu d’una manera molt clara com per exemple en el Llibre de Meravelles, Evast e Blaquerna o Fantasticus2(Llull es retrata a sí mateix com una persona que realitza aquesta primera intenció). Llull demostra en les seues obres que se sent més decebut conforme es fa gran perquè comprova en pròpia carn com la segona intenció barra l’aconseguiment de la primera intenció. Així i tot a la vegada que es constata açò, també es constata que ell segueix tota la vida amb el seu objectiu per predicar la religió cristiana.

b. La seua fama internacional va ser sobretot com a filòsof fins al segle XX. A partir del segle XX, Llull començà a reivindicar-se com a gran literat, com a Éés elegant, acurada i «moderna» per a l’època. Hi ha una sintaxi molt elaborada. Ell no ho feia tant per voler escriure bé sinó que la seua obra fora eficaç. Ell és un dels grans prosistes de la literatura catalana i un dels grans creadors del català. Obres de Llull que en principi no tenien una lectura literària, que únicament tenien una lectura científica o teològica, passen a tindre una lectura literària. A banda de Llull, es parla d’altres dos escriptors com a creadors de llengua: Verdaguer (mestre de lírica) i Josep Pla (mestre de la prosa).

15/02/17

Llull escrigué prosa i diversos estudis, però també escrigué algun que altre poema, com per exemple el Cant de Ramon.

Cant de Ramon, Ramon Lull [text fulla a banda]

És un poema de l’any 1300, Llull ja tenia vora 70 anys. És un poema autobiogràfic, parla en primera persona.

2Documental youtube Phantasticus, el Cant de Ramon: https://www.youtube.com/watch? v=Lmp9ZFL5EnM

Des del punt de vista lingüístic: en l’època en què es troba, la poesia era una poesia occitanitzada però Llull escrigué aquest poema en català. Ell tenia un objectiu distint al dels trobadors, temàticament es veu clarament aquesta separació. El tema és autobiogràfic, és una autoavaluació, està fent un balanç de la seua vida en relació a Déu. Per aquest motiu, Déu és la paraula més repetida al llarg de tot el poema.

Es poden distingir dues parts al poema, cadascuna corresponent a una columna. Hi ha diverses marques que marquen l’inici de cada part:

1. L’inici de cada part està marcat pel verb són -correspondria a l’actual sóc, fet que li dóna un caire autobiogràfic-.

2. El primer vers de cada columna és un altre tret distintiu, el primer es refereix al naixement i el segon es refereix a la mort.

Les dues estrofes finals, encara que es troben dins de la segona part, tenen un caràcter autònom, perquè, bàsicament, es dedica a demanar una petició a Déu: que el guarde de mal i pecat (estrofa 13). Aquest caràcter autònom els dóna un caràcter de conclusió.

Hi ha una referència biogràfica el Monestir de Miramar (estrofa 3). És important perquè ens permet situar-lo -a Llull- geogràficament. En l’estrofa anterior (estrofa 2), també es troben les tres caritats teologals: fe, esperança i caritat.

Des del punt de vista formal: el poema està estructurat en 14 estrofes, les quals tenen 6 versos. Té una rima curiosa perquè tots els versos de l’estrofa rimen entre sí. És una rima molt elemental, molt poc complexa. Aquesta rima ajuda a la memorització, segurament Llull la faria intencionalment perquè eufònicament li agradaria aquesta rima i tindria voluntat que fóra fàcil de memoritzar perquè es transmetés a altres persones. També podem observar un adoctrinament present en totes les estrofes.

17/02/17

QUATRE GRANS CRÒNIQUES Aquestes cròniques en el seu origen no eren textos literaris, eren textos històrics i polítics, perquè donen una determinada imatge de la història.

1. Crònica del rei Jaume I o Llibre dels fets

2. Crònica de Bernat Desclot

3. Crònica de Ramon Muntaner

4. Crònica de Pere el Cerimoniós

CRÒNICA DEL REI JAUME I O LLIBRE DELS FETS3

3Exemplar de la crònica del rei Jaume I [fulla a banda]

La primera característica que el singularitza és l’abast cronològic que ocupa des del 1208 coincidint amb la data del seu naixement fins a 1276, any de la seua mort. També es coneguda com l’autobiografia del rei en Jaume. És la primera de les quatre grans cròniques medievals. El motiu que despertà l’interès de la seua redacció fou la conquesta de Mallorca l’any 1229, sent la primera gran gesta que protagonitzà el rei Jaume I, quan només tenia 21 anys. La mort del rei Jaume és relatada, fet que ens indica que fou una altra persona qui redactà la crònica.

No es conserva cap manuscrit coetani, el manuscrit més antic que conservem és de 1343, ja feia més de 60 anys que havia mort el rei. Es considera una còpia de l’original. També cal destacar el títol de Llibre dels fets ja que el que han interpretat els estudiosos, en que no es tracta d’un simple relat sinó que posa l’accent en alguns esdeveniments que es consideraven importants. En l’origen, aquest tipus de textos no eren considerats literaris, sinó històrics i polítics, ja que destaquen un determinats aspectes de la història que li interessen destacar al rei per exalçar la seua figura, hi ha una lloança continua als seus valors, en conclusió, podem classificar aquestes obres com a propagandístiques.

En aquesta crònica es pretén exaltar la figura del rei; la lloança cap al rei és continua, es parla de tots els seus grans valors mentre que no es parla de cap dels seus defectes.

Pel que fa a l’autor es considera que Jaume I és considera que és l’autor intel·lectual de l’obra però no és l’autor material; darrere d’aquesta obra està el seu pensament, la seua voluntat i la seua mentalitat. Ell va dictar la seua crònica, és quasi segur que ell era illetrat, però considerat un home culte. Narra allò que ha viscut, allò que ha experimentat, allò que ha contemplat. Narra la seua pròpia vida i les gestes més importants que, bàsicament són dues les que s’emporten el protagonisme: la conquesta de Mallorca i la conquesta de València. Algú molt pròxim a ell, un escrivà, fóra qui escrigués la crònica. S’ha especulat molt sobre qui pogués ser aquest escrivà, i algunes hipòtesi apunten que podria ser Jaume Sarroca, el qual fou bisbe d’Osca i que es considera que era fill il·legítim del rei. Algú proposat per rei va redactar el pròleg i l’epíleg ja que aquesta mentalitat reial present a tota la crònica no es troba en aquestes part, ja que s’observa un estil diferent.

La intenció didàctica i justificativa són presents al llarg de tota l’obra, de fet, són els que li concedeixen aquesta aparença propagandística. També el sentiment religiós i el sentiment providencialista -estar complint els designis de Déu, totes les accions venen justificades per Déu-.

Al Rei li agrada aparèixer com un heroi d’epopeia. Una de les coses més interessants és que el rei no sempre fa historia militar i de guerra, sinó que sovint ens relata xicotets esdeveniments de la vida diària, i alguns dels racons més íntims de la seua personalitat. Açò és molt interessant, ja que humanitza la figura del Rei.

Pel que fa a la llengua és fa un ús molt viu i popular. Destaca la utilització de la primera persona del plural, anomenat plural majestàtic E nós. També crida l’atenció la quantitat de refranys, frases fetes, i expressions populars que recull el Llibre dels fets i el que fa és que allunya el relat de la fredor d’un text burocràtic i l’acosta a una novel·la, i fa que no siga pesada la seua lectura.

Pel que fa al contingut de la crònica els estudiosos proposen quatre parts:

1. 1208-1228: És la primera part, i coincideix amb la joventut del Rei. S’expliquen un conjunt de xicotets conflictes que tingueren lloc a la seua edat més tendra, i

també s’ocupen de la formació, la qual va rebre a mans dels templers. Una de les coses més importants que s’explica és com s’esdevingué el seu engendrament.

2. 1229-1240: És la part més cridanera, interessant i divertida, és on s’expliquen dues de les grans conquestes per part del Rei la de Mallorca en 1229 i la de València 1238. En aquesta part el Rei intenta demostrar que pogué dur a terme, aquestes accions perquè gaudia del favor diví.

3. 1240-1265: Els fets que es narren en aquesta tercera part són menys dinàmics, pràcticament en aquesta part es dedica a explicar els continus conflictes que tenien les tropes del rei amb els sarraïns que no volien acatar la nova jurisdicció. I també els seus esforços i els dels seus cavallers, per mantenir la convivència entre conqueridors -cristians- i conquerits -sarraïns-.

4. 1265-1276: Torna el dinamisme al relat, tornen les aventures bel·licoses, sobretot perquè se’ns explica la conquesta de Múrcia que fou la darrera de les grans conquestes del rei. Podem veure un Jaume I diferent a les primeres conquestes, ha envellit i no té la força de 30 enrere. Torna a justificar perquè conquereix Murcia. El capítols finals conten la seua tornada cap a València i la seua mort.

CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT

També es coneguda com Llibre del rei en Pere. Es considera que té molt de mèrit literari, era considerat un bon escrivà. No sols té un gran mèrit literari, sinó que la informació que es transmet dóna molta confiança.

Pel que fa a l’abast cronològic, es prou més ampli que El llibre dels fets, comença en 1114 en el regnat de Ramon Berenguer IV, i finalitza en 1285, la data de finalització de la crònica coincideix amb la mort i l’enterrament del rei Pere el gran. En aquesta crònica també trobem un relat dels esdeveniments de Jaume I, el que més destaca és la conquesta de Mallorca, pot ser perquè el fill de Jaume I, Pere el gran considerava que la conquesta de Mallorca no havia estat tan ben explicada com la de València. Es calcula que Bernat Desclot començà a redactar-la al voltant de 1283, segurament el motiu desencadenant de l’inici de la redacció fou la conquesta de Sicília (1283). La redacció material degué d’acabar-se entre 1286-1288, li va costar entre tres i cinc anys.

Aquesta obra està dividida en 64 capítols, una de les característiques més importants són la seua minuciositat, exactitud, tendeix a ser una narració viva i també tendeix al dramatisme, aquests aspectes són considerats recursos literaris.

Curiosament, i a diferència amb altres autors, no tenim dades biogràfiques de Bernat Desclot, només es sap que fou l’autor i les mínimes dades que es tenen s’extrauen de la pròpia crònica. Alguns historiadors, l’han identificat amb el tresorer del rei Pere, que es deia Bernat Escrivà.

És un text que tingué una gran difusió a l’època medieval, i que inspirà extensos episodis de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa.

El 1616 circulava manuscrita i algú la va traduir al castellà i es va editar, la primera edició catalana no arriba fins 1840. Però la difusió era manuscrita i oral, així que amb poc manuscrits es podia cobrir la demanda. També existeixen traduccions angleses i italianes, i ens indica la dimensió que va assolir.

22/02/17

CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

Ramon Muntaner era gironí, nascut a la localitat de Perolada, l’alt Empordà, en 1265 i mort a Eivissa en 1336. Era una espècie de funcionari de la corona, cronista i soldat. Era un home que va viatjar constantment per la seua condició d’escrivà i soldat. No hi ha massa dades biogràfiques, les poques que hi ha són les que apareixen dedicades cap a ell com escrivà i les seues pròpies, que posava ell mateixa en les seues obres.

En 1298 se’l situà a València, dos anys després se’l situà a Mallorca, poc després se’l situà a Sicília on fou el procurador general del comandant Roger de Flor. Durant uns quants anys visqué a València, on tingué també un càrrec de procurador i visqué de manera estable, tenint en la seua possessió una casa -signe de la seua bona situació econòmica-. Fou a València on començà a escriure la seua crònica. Durant els anys que es passà a València, a banda d’escriure es dedicà al comerç, però també fou elegit jurat de la ciutat de València i, com a tal, assistí a Saragossa, l’any 1328, a les festes de la coronació del rei Alfons el Benigne. En 1329 feu testament a València i poc després abandonà la ciutat i es traslladà a Mallorca i, segurament, allí s’instal·là amb la seua família -es creu que tenia una filla-. Fou nomenat batlle de la ciutat d’Eivissa i en una de les visites a la ciutat -ja que vivia a Mallorca i anava a Eivissa únicament de visita-, morí.

Pel que fa a la crònica, cal dir que és la més llarga i la més popular de les quatre grans cròniques catalanes. Fou escrita més o menys en tres anys, un període de temps relativament curt, des del 15 de maig de 1325 fins el 1328. Muntaner es valgué de la seua experiència i cultura per redactar-la, però també de les seues grans dots com a narrador. Pel que fa a l’abast cronològic de la crònica, abasta un període relativament ample, comença amb el naixement del rei Jaume I i finalitza amb la coronació del rei Alfons el Benigne que, com acabem de dir, tingué lloc en Saragossa l’any 1328. Per relatar els esdeveniments més antics acudí a textos historiogràfics, com per exemple, la pròpia crònica del rei en Jaume i la crònica de Bernat Desclot; però també consultà més varietat de textos historiogràfics. Ell cada vegada que s’arrimava més al present, donava més testimoni de la seua pròpia experiència o dels testimonis que li havien contat i deixà de banda els textos historiogràfics.

La crònica constitueix una font única perquè conté un gran valor historiogràfic i literari. Malgrat tindre una evident tendència a l’exageració, a algunes tergiversacions dels fets i relatar algun episodi completament inventat, l’obra té una gran vàlua com a font històrica. Muntaner va concebre la seua obra per ser escoltada, perquè molta gent no sabia llegir i, pràcticament, la transmissió dels textos era oral. L’estil directe i col·loquial que presenta i l’ús freqüent de dites populars, refranys, proverbis, etc. són un conjunt de trets propis de la tradició oral. També s’interpreta que les exageracions que sovint contenen les descripcions, contenen una voluntat de cridar l’atenció. En aquest sentit es considera que el text té molta vivacitat i té una gran riquesa de recursos retòrics. Una qüestió que es planteja és per què conté una quantitat tan gran de recursos retòrics si era un text que estava pensat per a la transmissió oral. Si considerem que els textos escrits necessitaven una major atenció que els orals i, per tant era més fàcil perdre el fil en els textos orals, necessitaven tirar mà de recursos que mantingueren al públic atent al relat de les cròniques.

Una cosa molt important a dir, relacionada amb la seua gran qualitat, és que l’obra tingué una gran repercussió en la historiografia posterior. L’exemple més evident és que inspirà en gran mesura la novel·la Tirant lo Blanch -dins d’aquesta obra hi ha fragments

literal de la crònica de muntaner- i, en gran mesura, tingué molta influència sobre Joanot Martorell.

Fou impresa per primera vegada a València l’any 1558 i quatre anys després a Barcelona. També es feren en 1623 dues paràfrasis -explicar els mateixos esdeveniments en distintes paraules- en castellà. Ha sigut objecte de moltes traduccions: dues al francès, una a l’alemany, una a l’anglès, al castellà també. També cal remarcar, que a finals del segle XIX i principis del XX, l’ús que n’han fet diversos historiadors catalans d’aquesta crònica, com per exemple, Ferran Soldevila.

CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS

El rei Pere el Cerimoniós, que era besnét del rei Jaume I, va «redactar» -ell materialment no la va escriure, segurament la dictà, però se li atribueix la seua autoria- la seua crònica. És una obra anacrònica, en aquesta època les cròniques ja havien passat de moda però segurament la redactà inspirant-se en l’exemple del seu besavi Jaume I, però d’una altra banda, també pensà que li podia resultar molt eficaç la seua redacció per projectar la seua imatge cap al futur, com havia fet la crònica del seu besavi.

El fet que estiga fora del seu temps, repercuteix en la qualitat de l’obra. Des del punt de vista qualitatiu i narratiu és la menys interessant de les quatre grans cròniques. També és la més curta. Aquest fet del seu poc interès, es considera que intervingueren en la seua redacció diverses mans, com a mínim dos redactors encara que és quasi segur que en foren quatre o més. En aquesta crònica està tot més preparat, no és tant espontani. L’empenta vital que hi ha darrere, encara que sembla que és la de Pere el Cerimoniós, és poc poderosa, fins i tot, el llenguatge no és tant ric, ni els redactors materials acrediten un domini de la llengua com per exemple havia acreditat Muntaner. Sí que té, però, un gran valor psicològic: expressava què pensava el rei, què l’emocionava, que li interessava, etc. I, evidentment, és una font de primer ordre per a l’estudi del regnat de Pere el Cerimoniós i del regnat del seu pare, Alfons el Benigne. Com la de Jaume I, també està escrita de forma autobiogràfica i se centra, sobretot, en els regnats d’Alfons el Benigne i de Pere el Cerimoniós, encara que també inclou alguns esdeveniments anteriors. Es considera que probablement degué d’iniciar-se la seua redacció al voltant del 1349 i es considera que fou acabada al voltant del 1375/1380. També han arribat dues variants de la mateixa crònica, però a una se la considera més com una mena d’esborrany i l’altra com a la versió definitiva.

Tal i com estan els estudis d’aquesta crònica avui en dia, es diu que sota la redacció de la crònica treballaren diferents executors. És segur que treballaren dos escrivans Bernat Descoll i Arnau Torrelles i se sospita que caldria afegir dos noms més com a mínim, que són Ramon de Vilanova i Bernat Ramon Descavall.

En la seua redacció definitiva, que com hem dit ens han arribat dos versions, l’obra presenta una estructura de sis grans capítols precedits d’un pròleg i es tanca amb un apèndix. El primer capítols fa referencia al regnat d’Alfons el Benigne, el segon comença a parlar del regnat de Pere el Cerimoniós, el tercer tracta de la pugna amb el rei de Mallorca, el quart narra les lluites contra la unió aragonesa i valenciana, el cinquè narra les guerres contra el regne de Gènova i el sisè ens explica diversos conflictes amb Castella.

Pel que fa a les fonts historiogràfiques que va utilitzar, a banda dels records personals del rei i dels seus equips de col·laboradors, tenen molta importància els documents historiogràfics i administratius, per exemple, processos jurídics, etc.

Finalment, en relació amb aquest poc interès que la historiografia posterior ha mostrat per la crònica de Pere el Cerimoniós, les traduccions són més bé poques. En el segle XVI es feu una primera impressió entre els anys 1546 i 1547. 300 anys després en el 1650, es feu una traducció castellana i, a mitat del segle XX, en 1954, es feu la primera edició contemporània, en català modern.

Pròleg, Crònica de Ramon Muntaner [text fulla a banda]

L’apel·lació a Déu a l’inici crida l’atenció. Sembla que va a realitzar un sermó o una pregària.

En el segon paràgraf criden l’atenció diverses coses: en primer lloc, l’apel·lació contínua a Déu, però també a la mare de Déu. En segon lloc, l’apel·lació al regne de Sicília on ell fou procurador. D’alguna manera s’està servint de la redacció del text d’escriure la seua experiència allí, d’ahí la menció d’una cita típica dels sicilians.

En el tercer paràgraf, ell s’identifica amb nom i cognom. D’alguna manera podríem dir que està exhibint currículum. Al final del paràgraf, està fent referència a la seua condició de soldat, ho podem veure en la referència que les batalles en les quals ha sigut partícip. Realitza aquestes declaracions per demostrar que és un home experimentat i, per tant, és un home savi. Així i tot, també realitza una mena d’exageracions quan parla de les presons i els turments que ha patit. Aquesta tècnica d’exagerar és una tècnica de captar l’atenció, que és el que ell vol.

En el quart paràgraf continua donant-nos informació biogràfica. Continua en la captació de l’atenció, i ho fa quan conta un dels seus passatges de vida, quan abandonà Peralada. Li interessa remarcar molt la data exacta quan començà a redactar, que foren els 60 anys. És també interessant la importància que li dóna a la Mare de Déu.

El cinquè paràgraf també és interessant perquè, si abans ens ha situat cronològicament, ara ens situa geogràficament. No era necessari explicitar aquestes dades, però considera que des d’un punt de vista testimonial val la pena deixar constància. És possible que en la seua condició d’escrivà, guanye credibilitat en les posteriors coses que escriurà. Ell també vol donar la sensació que tot el que escriu és per voluntat de Déu. Aquest fet recorda a Llull.

El que a ell li interessa remarcar és donar la imatge que escriu la seua obra per manament diví i que és un testimoni directe. En primer lloc, diu per què Déu la triat a ell: perquè ha sigut bona persona. Els bons com ell són recompensats, mentre que els malvats no.

→ El fragment final del full no correspon al pròleg es tracta de la metàfora de la mata del jonc. Aquest fou el fragment que més repercussió ha tingut al llarg de la història, a causa de l’ensenyança que transmet.

La mata del jonc es tracta d’una metàfora que envia un missatge: «la unió fa la força». Si es mantenen units seran forts, sinó seran vençuts pels enemics.

24/02/17

FRANCESC EIXIMENIS Francesc Eiximenis i Sant Vicent Ferrer foren coetanis d’època. Ambdós eren predicadors, no eren literats a l’ús, és a dir, no són literats en la mesura que ho seran Ausiàs March, Jaume Roig o Joanot Martorell. Les seues obres es serveixen de part de la literatura per transmetre el seu missatge, utilitzaven la literatura com una eina de transmissió ideològica. Ells no fan literatura, la major part de les seues obres són tractats ideològics, els quals han adquirit un valor literari durant el pas del temps, però en els seus orígens no estaven concebudes per ser obres literàries. Aquestes obres tenen un gran valor lingüístic.

Francesc Eiximenis era gironí, la seua data de naixement no està clara però es situa al voltant del 1327 i es sap que morí a Perpinyà el 1409. Ell era franciscà -ordre fundada per Sant Francesc d’Assis-. Durant la seua joventut entrà als franciscans i s’ordenà de forma molt primerenca com sotsdiaca. Tingué una formació teològica molt rica: estudià a París, Oxford, Cambridge, Colònia i Roma -les universitats europees més importants del moment-. De retorn a Catalunya el 1371, li oferiren la càtedra de teologia de la Universitat de Lleida -fet que assenyala el seu important currículum-, encara que no pogué acceptar la càtedra perquè no complia els requisits acadèmics adients. Aquest grau de mestre en teologia l’aconseguí més endavant a Tolosa, l’any 1374. De les dades biogràfiques que es tenen d’ell, es sap que l’any 1381 residia a Barcelona i el rei Pere el Cerimoniós li demanà que acabés una obra que tenia començada, l’obra Lo crestià -la que serà la més important de la seua vida-. L’any 1383 serà l’any en què es traslladarà a València fins l’any 1408. Durant la seua estança a València participà en la vida social de la ciutat en tots els seus àmbits. Es sap que predicà en el soterrament del rei Pere el Cerimoniós, fet que assenyala la seua alta posició social. També se sap que formà part d’una junta de 7 teòlegs en el gran cisma d’occident. En 1408 deixà la ciutat de València perquè fou cridat pel Papa Luna perquè participés en el concili de Perpinyà. També poc després fou nomenat bisbe.

Pel que fa a la seua obra, que és una obra bàsicament redactada a la ciutat de València, cal destacar quatre obres:

1. Lo crestià: és una obra monumental, un gran compendi -el que actualment entendríem com una enciclopèdia de la vida medieval- que fou plantejada en tretze llibres. D’aquests tretze llibres només ens han pervingut quatre: el llibre primer, el llibre segon, el llibre terç i el llibre dotzé.

a. El llibre primer està escrit entre 1378/1379, per tant, encara vivia a Barcelona. En ell Eiximenis procurà enumerar les creences i les pràctiques de la religió cristiana i comparar-les amb les creences i les pràctiques dels pagans i dels heretges.

b. El llibre segon està escrit l’any 1383, es creu que durant seu trasllat a València. El contingut és sobre l’ètica cristiana.

c. El llibre terç està escrit entre els anys 1384/1385 i és una ampliació de l’anterior, és a dir, continua les qüestions d’ètica cristiana però a més realitza

una concreció dels pecats més comuns (tipus de pecats més comuns, com combatre’ls, etc.). Té un contingut moralitzant.

d. El llibre dotzè és el més voluminós dels quatre. Està dividit en dues parts i en ell Eiximenis dóna una visió general de com deu de ser el regiment dels prínceps -els polítics podríem dir-. De fet, aquest llibre inclou un tractat molt conegut el Regiment de la cosa pública -la part que més ressò ha tingut al llarg del temps-. Escrigué el llibre dotzè en els mateixos anys que el llibre terç. Segurament ja estava instal·lat a la ciutat de València quan escrigué aquest llibre. Aquest llibre estava dedicat, segurament, als jurats de València, els quals li havien pagat per escriure’l. Com a curiositat cal esmentar que els llibres solien contenir continues lloances cap a les persones que pagaven per escriure o per demanar favors. També una altra curiositat és que en el pròleg del Regiment de la cosa pública es dedicà a descriure les belleses de la ciutat de València.

2. El llibre dels àngels escrit a València l’any 1392. El que feu Eiximenis fou parlar de les diverses classes d’àngels que existeixen i les comparà amb els oficis mundans. En la seua època tingué un èxit extraordinari i ràpidament fou traduït al llatí, al francès, al castellà i al flamenc.

3. Llibre de les dones de l’any 1396. No es un llibre dedicat a lloar a les dones, sinó que és un llibre misogin. Té una funció moralitzadora, però sobretot cap a les dones.

4. Vida de Jesucrist fou la darrera gran obra de Francesc Eiximenis escrita en català. Fou redactada entre 1397/1398.

En els seus darrers anys de vida redactà altres obres no tant importants:

El cercapou: exposa els principis de la fe cristiana.

Doctrina compendiosa: obra que no queda clara que fora d’ell, la crítica ha especulat molt.

Ell també fou autor d’obres i tractats teològics en llatí que, de fet, era la llengua habitual de transmissió de coneixements teològics. Aquestes obres eren Ars praecandi populo i Pastorale -guia general per a clergues-. Totes aquestes obres són morals, marquen pautes de conducta.

Des del punt de vista actual, la importància principal de l’obra d’Eiximenis, a banda de qüestions lingüístiques, des d’un punt de vista temàtic, la seua obra és un gran reflex de la societat en la qual ell va viure i dels costums del segle XIV, més concretament la València del segle XIV.

Lo Crestià: Llibre Dotzè Pròleg: Les especials belleses de la ciutat i regne de València

[Fulla a banda]

El pròleg o carta de presentació estava adreçada als jurats de la ciutat de València.

En el primer paràgraf destaca la referència a Déu, tot es fa en honor a Déu, tot es fa per gràcia de Déu. Però després és molt interessant com aquesta referència al Regne de València, l’assenyala com el paradís terrenal.

S’apel·la a l’experiència com a font d’autoritat. També l’ús del possessiu nostra mostra com Eiximenis ja s’ha integrat en la ciutat de València, tot i que acabava d’arribar-hi. També podria considerar-se una forma de guanyar- se als jurats de la ciutat, lloant la seua ciutat.

En el segon paràgraf, destaca com a primera qualitat de la ciutat l’aire i les seues qualitats. En l’època es valorava molt l’aire.

El tercer i quart paràgraf estan relacionats, parlen de la segona qualitat: la terra fèrtil. Estableix el binomi terra fèrtil-terra rica, parla bàsicament de l’economia.

En el cinquè paràgraf, destaca la platja.

En el sisè paràgraf destaca la qualitat de l’aigua. Torna a establir el binomi aigua-riquesa. L’aigua no només la destaca per la fertilitat que li dóna a la terra, sinó també per la bellesa que li atorga.

En el setè paràgraf torna a mencionar la importància dels vents. Com en aquella època els vents eren transmissors de malalties, per això menciona que es tan important respirar un aire pur. El fet que utilitze en aquest cas la paraula vostra pot ser un acte d’humilitat, és a dir, vol expressar que ell té aigua gràcies als valencians; podria considerar-se un altre senyal de lloança.

En el huitè paràgraf destaca la importància dels rius. En aquella època els rius eren un sinònim de riquesa, eren una via de transport, era essencial per al comerç. Per tant, torna al binomi riu-riquesa. En aquest cas fa menció de la importància de la fusta.

En el novè paràgraf destaca la planura del terreny valencià, les facilitats que dóna que la terra siga plana, tant per la comunicació entre ciutats com en altres aspectes.

01/03/17

SANT VICENT FERRER La seua canonització esdevingué després de la seua mort. Era un personatge popular lligat a la tradició valenciana. L’únic que li fa ombra és Jaume I, és considerat el segon personatge històric més popular en la història pels valencians. Es convertí en patró del Regne de València. Una de les particularitats que té, és que els xiquets són els que representen les seues obres Sant Vicent Ferrer.

Els sermons en els seus orígens no eren literatura, tenien un sentit catequètic, eren predicació. Servien per induir als creients pautes de conducta, tenien una funció moralitzant.

Sant Vicent Ferrer nasqué a València el 1350 i morí a la ciutat de Vannes, la Bretanya Francesa, en 1419. Son pare era d’origen gironí i la seua professió era notari, cosa que indica que Sant Vicent tenia una bona posició social.

Molt jove ingressà a l’Ordre dels Dominics, la qual no abandonà mai. Tingué una basta formació que el portà a estudiar a València, Barcelona, Lleida i Tolosa. Fou ordenat

prevere -capellà- en 1378 i se sap que des d’aquest any fins el 1395 va rebre a València. Ensenyava teologia a la catedral de València.

En aquesta etapa valenciana, en la qual es converteix en un gran especialista en teologia, en 1389 fou nomenat predicador general. En 1395 abandonà València perquè el papa Benet XIII -també conegut com el Papa Luna- el cridà a la cort papal d’Avinyó i el feu confessor i capellà seu. Ell participà en el compromís de Casp i apostà pel candidat castellà, Ferran d’Antequera, en comptes del candidat català, Jaume d’Urgell. A partir d’aquests anys, ell accentuà la seua tasca predicadora, que és bàsicament a la que es dedicà els anys que li quedaren de vida. Primer a València, on començà a fer les primeres conversions multitudinàries i els primers milacres; després continuà per tot el territori catalanoparlant i, finalment, integrà entre els seus recorreguts la major part dels territoris d’Espanya, com Castella o Galícia. Va assolint fama com a predicador, fet que cada vegada vaja a més llocs i, que en certa mesura, l’obligà a fer el salt cap als Pirineus i cap a Occitània, fins i tot recorregué el nord d’Itàlia i Suïssa. Es diu que arreu d’on anava predicava sempre en valencià i que les multituds l’entenien; la creença popular li atorgà el do de llengües. Tot i que també devia tindre competències en llatí, italià, occità, etc. Era una persona molt culta, un gran intel·lectual de l’època.

No viatjava sol, viatjava amb una cohort -una xicoteta multitud, formada per centenars de persones-, la qual estava formada per gent sense família, gent malalta que esperava un milacre per ser curat, gent amb poca faena, etc. Tenia fama de ser un predicador molt apocalíptic, ja que feia continues referències a la fi del món. També adquirí fama de taumaturg -fama d’obrar milacres-. Entre aquesta xicoteta multitud que el seguia, també se sap que hi havia gent lletrada i notaris, que el que feien era que quan Sant Vicent predicava, prenien notes -eren una espècie d’escrivans-. De vegades es recollien amb més detall les paraules del predicador, però en general feien una espècie de resums. Açò és el que hui en dia ens ha arribat dels seus sermons -textos que es feien per ser orals, però que gràcies a que estaven escrits s’han conservat-. Ens han arribat al voltant d’uns 300 sermons, la majoria estan en català i alguns en llatí. El fet que la majoria dels sermons que ens han arribat escrits estigueren en català ha donat peu a la creença popular que hem nombrat anteriorment. La còpia que feien els escrivans recollia les apel·lacions del predicador i altres tècniques orals com les onomatopeies, etc.

A principis del segle XX començaren a publicar-se i editar-se els sermons, a mans de gent com Sanchis Guarner o Josep Vicent Escartí.

El seu procés de canonització fou iniciat per el primer papa Bòrgia, Calixt III l’any 1455 i fou efectiva l’any 1459 pel següent papa Bòrgia.

Sermons, Vicent Ferrer Edició del professor Josep Vicent Escartí, edició Alfons el Magnànim

(2013)

En el primer paràgraf trobem una introducció. En primer lloc es situa en el calendari litúrgic. Trobem apel·lacions directes als oients, com per exemple sapiau, la paraula inicial del sermó. És molt probable que aquest sermó fóra publicat un 4 de maig, per la referència al dia de la creu i el dia de la corona; el dia de la creu és el 3 de maig.

Es parla de tres corones, les quals tenen un significat metafòric. Açò és una introducció del tema del qual va a parlar, marca l’estructura de la part central del sermó, la qual desenvoluparà posteriorment.

En els dos següents paràgrafs es veu clarament la funció pedagògica, una funció catequètica. També és molt interessant al final del tercer paràgraf, la conclusió que menciona, una espècie de moraleja. Aquesta conclusió apareix al final de l’explicació de cada apartat, apareix introduïda per la paraula moraliter.

L’últim paràgraf parla sobre el judici final, on els bons quedaran a la dreta de Jesucrist i els dolents aniran a la seua esquerra, que fa referència a l’infern o al purgatori.

Aquest sermó breu, té pinta de ser un resum del sermó que realitzava Sant Vicent Ferrer.

Molts dels sermons de Sant Vicent Ferrer tenen com a característica que començaven per Bona gent.

03/03/17

BERNAT METGE Bernat Metge va nàixer a Barcelona, entre els anys 1340 i 1346, i va morir l’any 1416 a Barcelona. Se’l coneix com a escriptor i polític, és considerat com el millor prosista medieval català, tot i que aquesta afirmació es qüestionable, ja que al seu costat es situaria a Joanot Martorell, l’autor del Curial e Güelfa, Llull, etc.

Era fill d’un especier que assortia de medicines al palau reial, el qual morí quan ell era xiquet. Sa mare contragué les segones núpcies amb un protonotari reial, Ferrer Sayol, algú vinculat a la cort. Fou aquest segon pare, qui influí en la seua formació quan es feu adolescent, qui l’encaminà cap a la carrera administrativa i política. En 1371 ja era notari i funcionari reial, treballava per a la Cancelleria Reial, com el seu padrastre. En 1375 en morir la reina, ell passà al servei de l’aleshores duc de Girona, que era el futur rei Joan I. A partir d’aquests anys, primer com a duc i després com a rei, servirà a Joan I i serà un dels seus homes de confiança. Treballava al seu servei sobretot fent tasques administratives i com a escrivà reial.

En aquesta etapa de joventut, que situem en la segona dècada dels anys 70 i la primera meitat de la dècada dels 80, situem les seues primeres obres com a escriptor. Entre aquestes obres escriví un poema al·legòric anomenat Llibre de fortuna e prudència que està datat en 1381. També en aquesta època escriu una obra titulada Sermó, que com el seu nom indica, es tracta d’un sermó humorístic i paròdic. I, encara també en aquesta època de joventut, destaquem una tercera obra traduïda del llatí que porta per títol De Vetula i que era la traducció al català d’un poema clàssic, aleshores considerat Ovidi com a autor del poema.

En iniciar-se el regnat de Joan I, molt aviat, començaren a pesar sobre ell una sèrie de denúncies i acusacions que, bàsicament, venien a dir que era un corrupte i que no feia bé la seua feina. Des del punt de vista polític, era una forma d’atacar-lo per part dels seus contrincants. En 1388 fou processat a causa d’aquestes acusacions, tot i que, acabà sortint-se d’aquestes acusacions. Ningú pogué demostrar res i el rei no aplicà cap càstig sobre ell. El més important, a partir d’aquestes acusacions, és que les acusacions i les sospites per corrupció ja no l’abandonaren, de fet, Lo somni està marcada per aquestes acusacions.

En aquest mateix any, 1388, ell feu una nova traducció digna d’esment, El Gualter e Griselda, que aquesta vegada no pertany a un clàssic llatí, sinó al clàssic italià -pertany al Decameró-.

En 1390 aconseguí ascendir en el rang administratiu i fou nomenat secretari reial, la qual cosa demostra que les acusacions prèvies no li havien passat factura sinó que se n’havia sortit reforçat. Açò el convertí en un dels homes de més confiança del rei i en una de les persones més poderoses de la cort reial. En aquest nou càrrec, a principis del 1395 ell marxà a Avinyó a la Cort Pontifícia en missió diplomàtica. En tornar a Barcelona, resultà que la ciutat de Barcelona estava colpida per una epidèmia de pesta. És una època de reclusió4 que ell aprofità per redactar una nova obra literària que es coneix amb el títol de Apologia, una obra de gran ambició que està inacabada, perquè justament fugint de l’epidèmia de pesta, la cort reial es traslladà a Mallorca, fet que interrompé el procés de redacció.

A tot açò, els consellers de les ciutats -persones que dirigien les ciutats-, principalment els de Barcelona, continuaren denunciant la corrupció i el malbaratament de béns que els membres de la cort del rei Joan I feien. Aleshores, entre aquestes acusacions, es posà novament el punt de mira sota Bernat Metge. Tant varen ser aquestes acusacions, que el rei ordenà una investigació i també ordenà que s’investigués als autors d’aquestes acusacions, per tractar tots dos punts. Per a sorpresa de tots, posà a dirigir aquesta investigació a Bernat Metge, fet que aprofità per aterroritzar als seus enemics que havien estat acusant-lo. El cas és que arribà un moment determinat, el 18 de maig de 1396, en el qual el rei Joan I s’adona que les denúncies eren en gran part fonamentades i que ell estava envoltat de traïdors -corruptes, persones deslleials-. L’endemà, participant en una cacera, el 19 de maig el rei mor. La seua mort s’atribueix a la caiguda del cavall mentre caçava. La mort del rei fou rebuda molt inesperadament, la situació política canvià radicalment. La reina ordenà l’empresonament de tots els homes de confiança del rei, entre els quals estava Bernat Metge. La reina prengué aquestes mesures perquè pensava que ella seria el següent objectiu. Aquest procés d’empresonament, no durà molt, vora dos anys. Durant aquest procés d’empresonament es concep que Bernat Metge redactà l’obra Lo Somni. Ja en llibertat, agafa l’obra de Apologia i la reconverteix en el que seria la seua obra mestra, Lo Somni (1399).

Aquesta obra fou redactada per Bernat Metge amb dues intencions clares:

1. Defensar-se de les acusacions, proclamar la seua innocència5.

2. Guanyar-se la confiança de la reina vídua i del nou rei, Martí I.

El més important, per acabar amb les dades biogràfiques, és que els objectius amb els quals va redactar Lo Somni tingueren èxit i el rei Martí I el tornà a la cancelleria. Des del 1405 fins el 1410, Bernat Metge tornà a exercir en el seu càrrec, la qual cosa ens indica que Metge fóra o no fóra corrupte, era una persona molt intel·ligent i molt hàbil perquè després d’haver estat acusat de corrupció i d’assassinat, estar tancat a presó, ha sigut capaç de guanyar-se la confiança del nou monarca, sent perdonat i ser un dels homes de major confiança del rei.

4 Es tracta d’una època de reclusió perquè quan hi havia una època de pesta o qualsevol altra plaga, els alts càrrecs es tancaven en les seues possessions per prevenir o fugien a altres territoris. 5 En aquest procés de justificació diu que el rei Joan I se li ha aparegut en somnis i li diu que no està a l’infern, sinó al purgatori, on deu purgar alguns dels seus pecats i d’ahí ja accedirà al cel.

Fou un dels grans prosistes catalans, al costat de Joanot Martorell i l’autor del Curial e Güelfa. La seua biografia el dibuixa com una persona ambiciosa, amb un caràcter sarcàstic i una fina intel·ligència. Aquestes característiques es veuen remarcades en la seua obra.

LO SOMNI

És l’obra mestra de Metge, que fou escrita l’any 1399 després del seu empresonament. Ell bàsicament el que explica és l’aparició en somnis del rei Joan I, aparició que utilitzà per justificar-se i marcar-se com a innocent. Necessitava justificar-se, perquè la mort sobtada del rei fou interpretada com una mort terrible i des del punt de vista religiós, fou interpretada d’una manera molt terrible també perquè no havia rebut les atencions espirituals que un rei havia de rebre. A Metge i a la resta de persones del voltant del rei, se’ls acusa d’aquesta situació.

Lo Somni està dividida en quatre parts:

1. PRIMERA PART: Està escrita en primera persona. Metge està tancat a la presó i rep en somnis la presència del rei Joan I. A partir d’ahí estableix amb el rei un debat filosòfic i religiós, sobre la immortalitat de l’ànima. Un debat que reflecteix el pensament humanista en el qual es van posant en dubte totes les coses, tot es va argumentant. Entre altres coses, subliminalment, serveix per justificar que l’ànima de Joan I es pren la molèstia per anar a parlar amb ell és que en realitat no estan enfrontats, mantenen una bona relació. Açò era una manera de mostrar que encara gaudia de la confiança del rei.

2. SEGONA PART: Es presenta a dos acompanyants que van amb el rei, dos personatges de la mitologia clàssica: Tirèsies i Orfeu. El fet que vaja acompanyat de dos personatges de mitologia clàssica, es un altre signe de l’humanisme. En aquesta segona part, el rei explica que el destí de la seua ànima no és l’infern, sinó el purgatori i que la seua ànima serà purificada per poder anar després al cel.

3. TERCERA PART: Orfeu fa una explicació de la seua vida i després descriu l’infern a l’estil com ho havien fet Virgili i Dante, mentre que Tirèsies fa una dura crítica contra les dones, fa un discurs misogin.

4. QUARTA PART: Reprèn la paraula Bernat Metge i realitza una lloança cap a les dones -cosa que es clau per a la seua defensa, per guanyar-se el favor de la reina-. El llibre acaba amb Metge que desperta del seu somni.

Aquest llibre té una interpretació irònica, ja que no és real sinó que és un somni. La seua novel·la tingué molta eficàcia com s’ha dit anteriorment, ja que aconseguí purgar els seus pecats i recobrar la confiança de la vídua i del nou rei. Malgrat la seua brevetat, aconseguí passar l’esdevenir clàssic. A diferència de molts autors medievals, que no volien crear literatura sinó obres propagandístiques, Metge si que creà una obra literària. Aquesta obra té una lectura política, però no és una obra política, és una obra de creació.

08/03/17

ANSELM TURMEDA

Anselm Turmeda acostuma a ser menys conegut que Francesc Eiximenis, Ausiàs March o Sant Vicent Ferrer.

És natural de Mallorca, va nàixer a Palma al voltant de 1375, i va morir a la ciutat de Tunis després de 1423. Tant la data de naixement com de defunció són aproximades. Era membre d’una família d’artesans, a diferència de molts altres autors del moment, era d’origen humil. Va rebre instrucció en gramàtica, lògica i teologia, i sent xiquet va ingressar a l’Ordre dels Franciscans, també coneguda com Ordre Menor, fundada per Sant Francesc d’Asís. La seua formació fou molt completa, es va traslladar a la Universitat de Girona on estudià teologia. Als 16 anys es va traslladar a Bolonya on estigué 10 anys ampliant els seus estudis sobre teologia. També va fer breus estades a Tarragona i París. En resum, tingué una formació molt completa.

El poc que sabem de la seua biografia prové bàsicament de les dades que dóna als llibres que va escriure, però en el cas de Turmeda, és difícil distingir la realitat de la ficció.

Ell mateix explica, i açò és un fet cabdal, com entre els anys 1384 i 1389 i com a conseqüència de la seua estada a la Universitat de Bolonya, Turmeda apostà -renuncia al bateig- de la religió catòlica i es va convertir a l’islamisme. No se sap perquè, però tot apunta que ho feu pels ensenyaments que va rebre a Bolonya, sobretot per un professor de teologia que li va dir que l’única religió que li oferia arribar a la salvació absoluta era la religió musulmana. Després d’aquest fet, va marxar a viure a Tunísia i mai més tornà a Mallorca ni a la península. La seua apostasia és un element literari que es repetirà al llarg de la seua obra, que està caracteritzada per haver estat escrita des de Tunis, però en català, més concretament en un mallorquí esguitat d’influències de l’àrab. La seua conversió, es pot entendre, com un exemple de la crisi espiritual que vivia la societat medieval coetània.

Així mateix, la seua biografia també és un bon exemple de la complexa relació i les influencies mútues, que durant aquests anys final del S. XIV i principis del S.XV entre les dues riberes del mediterrani, a l’oest les cultures cristianes i a l’est les cultures musulmanes.

A Tunis, per facilitar la seua integració i evidenciar la seua conversió, va canviar de nom Abdalà el torsimany el mallorquí, sent aquest una abreviació del nom original. Allí aprengué noves llengües europees, que segurament ja en coneixia algunes en anterioritat. Aconseguí treball com a traductor a la duana del port de Tunis, i més endavant fou ascendit a cap de la duana; fins i tot, fou funcionari del sultà. També cal destacar, que ell mai va perdre el contacte amb el territori catalanoparlant, i més en concret amb la seua Mallorca nadiua. Aquesta comunicació continua, es creu que es degué al seu treball com cap de la duana.

Durant la seua vida com a musulmà rebé cartes de diferents personalitats del món cristià, com el Papa Benet XIII -el Papa Luna-, el Governador de Mallorca, i Alfons el Magnànim, demanant-li que tornara, però ell mai va fer cas. I finalment va acabar morint a Tunis després del 1423.

OBRA

Pel que fa a la seua obra, va ser escrita a Tunis, i està molt lligada als esdeveniments que van marcar la seua vida. Tot i rebre influencies àrabs, pertany al univers cultural cristià, i està escrita en català -mallorquí-.

Pel que fa a les seues obres més importants, cal destacar-ne cinc:

1. L’any 1398 va escriure un llarg poema narratiu que es titola Cobles de la divisió del Regne de Mallorques. Aquesta obra no es de les més conegudes però sí de les més importants, està construïda d’una banda dels coneixements que ell tenia, i, sobretot, de les informacions que li arriben al port de Tunis. També evidencia el contacte que tenia amb Mallorca.

2. També l’any 1398 escriu un dels seus tres llibres més coneguts anomenat El llibre dels bons amonestaments que no es en la seua totalitat un llibre original de Turmeda, ja que es basa en fragments d’un llibre que va traduir del italià i fragments que ell afegí. Aquest llibre també es conegut com Fra Anselm, és la seua obra més divulgada i consisteix en un recull de consells cristians. Dins d’aquest llibre podem trobar un dels seus poemes que ha sigut dels més divulgat i, fins i tot, musicat pel cantautor Raimon: Elogi dels diners.

3. Posteriorment, entre els anys 1404 i 1407, escrigué diverses profecies en vers que tracten temes polítics i religiosos, que tenen un estil misteriós i que es relacionen amb el seu interès per l’astrologia.

4. Posteriorment, en 1418 va redactar el que és la seua obra més extensa i més coneguda, anomenada La disputa del ase, encara que el títol original és més llarg: Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals. Aquesta obra és una narració satírica, d’una gran agilitat expressiva en que el propi autor, discuteix amb un ase sobre la superioritat dels homes sobre els animals. Aquest tema en la seua època era important, ja que hi havia una preocupació dins del món cristià per ubicar als animals dins la creació de Déu. Al llarg de l’obra, Turmeda exposa la seua postura i arguments sobre la superioritat de l’home, els quals són refutats per l’ase acompanyat de més bèsties que també prenen part en la disputa i argumenten que els animals són superiors. Finalment, Turmeda troba un argument que no pot ser rebatut per l’ase ni pels altres animals, i és que Déu es reencarna en un home, Jesucrist.

De fet l’obra va ser condemnada per la Inquisició i va ser cremada, perquè des de l’òrbita cristiana que l’haguera escrit un apostata era condemnable i, a banda, alguns dels arguments del ase eren considerats anticlericals. El fet que aquesta obra ens haja arribat, és a partir d’una traducció francesa que es va conservar d’aquella època. A principis del S. XX, a partir de la traducció francesa es va retraduir al català.

5. L’any 1420, quan ja era ancià, va escriure en àrab la que seria la seua última obra, que tant per llengua, per temàtica i per estil, s’integra pràcticament dins l’esfera cultural islàmica, està dirigida a lectors musulmans. Porta el títol Tuhfaque ve a significar autobiografia. Aquest títol és una abreviació del títol original que és molt llarg; el títol original podria ser traduït al català com Autobiografia i atac als partidaris de la creu, és un clar atac als cristians.

Està dividia en tres parts, i totes les dades autobiogràfiques que tenim d’ell les traiem d’aquesta obra:

a. La primera part parla de la seua joventut en Mallorca, els seus anys de formació i la seua conversió.

b. La segona part dels primers anys a la vida musulmana i fa una lloança als dos sultans que va servir.

c. La tercera part ja parla dels atacs contra el cristianisme.

Per totes aquestes coses, açò ha fet que pel pas del temps, Turmeda siga venerat en terres cristianes i musulmanes on, fins i tot, el veneren com un sant. Aquesta consideració hiperbòlica per part de les dues cultures, fa que la seua biografia estiga envoltada de fets reals i fets inventats per la tradició popular.

Pel que fa a l’òrbita cristiana, la recuperació de la memòria i de l’obra de Turmeda, és de finals del S.XIX, amb el període de la Renaixença, on es recuperen obres com la traducció francesa de La disputa del ase i s’edita en català, i la Tuhfa.

Turmeda representa l’únic cas d’escriptor medieval, que escriu en català i en àrab i, que en totes dues literatures, és considerat un autor clàssic6.

Elogi dels diners, Anselm Turmeda

Aquest poema està integrat dins de Llibre dels bons amonestaments . El títol és un afegit posterior, es considera que no és de l’autoria de Turmeda.

El missatge que en via el poema és una crítica a la materialitat i la superficialitat de la gent.

Una tècnica que empra al llarg de tot el poema és el sarcasme i la ironia. Aquesta tècnica es pot veure amb més claredat en l’última estrofa, on fa una crítica molt dura a l’església. També en la primera estrofa, els dos primers versos ataquen furtivament a la societat, com amb diners poden convertir qualsevol mentida en una veritat.

Es un poema que va tenir una gran influència en la literatura castellana, en autors de gran renom. Podem veure-ho al poema Poderoso Caballero es Don Dinero de Francisco de Quevedo.

6 Anomenem autors clàssics aquells que no estan sotmesos l’encorssetament de les modes, és a dir, que la seua obra continua sent destacada per damunt de totes les noves que van sorgint.

comentarios (0)
No hay comentarios
¡Escribe tú el primero!
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento