Mòdul 1. Els delictes contra la vida, Apuntes de Derecho Penal. Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
renovatio1-1
renovatio1-1

Mòdul 1. Els delictes contra la vida, Apuntes de Derecho Penal. Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

48 páginas
9Número de visitas
Descripción
Asignatura: derecho penal II, Profesor: dret penal, Carrera: Dret, Universidad: UOC
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 48
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 48 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 48 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 48 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 48 páginas totales
Descarga el documento

Els delictes contra la vida Fermín Morales Prats Gonzalo Quintero Olivares PID_00231741

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 Els delictes contra la vida

Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement- NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'ls públicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/ legalcode.ca

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 Els delictes contra la vida

Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 6

1. Consideracions generals sobre la protecció penal de la

vida humana....................................................................................... 7

2. Delictes contra la vida humana independent............................ 11

2.1. Determinació del naixement en l’àmbit penal ........................... 11

2.2. Fixació del moment de la mort .................................................. 12

3. El delicte d’homicidi......................................................................... 13

3.1. La conducta típica ....................................................................... 13

3.2. Tipus objectiu .............................................................................. 13

3.3. Tipus subjectiu ............................................................................ 15

3.4. Penalitat ....................................................................................... 18

4. L’homicidi imprudent....................................................................... 19

4.1. Imprudència “greu” i imprudència “menys greu” ...................... 19

4.2. Imprudència professional ............................................................ 20

4.3. Imprudència en l’ús de vehicles de motor o de ciclomotors i

d’armes de foc ............................................................................. 20

5. L’homicidi agreujat denominat assassinat................................ 22

5.1. Fonamentació i tipus objectiu .................................................... 22

5.2. Tipus subjectiu ............................................................................ 26

5.3. Iter criminis.................................................................................... 27

5.4. L’assassinat hiperagreujat (art. 140 CP) ...................................... 28

6. Els delictes d’inducció i auxili al suïcidi. Consideració

especial de l’eutanàsia...................................................................... 30

6.1. El debat sobre la disponibilitat de la pròpia vida ....................... 30

6.2. El suïcidi com a pressupost o condició ....................................... 31

6.3. La regulació de la inducció, cooperació necessària i

cooperació executiva a una conducta suïcida ............................ 33

6.3.1. La inducció .................................................................... 33

6.3.2. La cooperació i la cooperació executiva ........................ 34

6.4. L’eutanàsia en el dret penal ........................................................ 34

7. L’avortament en el dret penal........................................................ 38

7.1. Qüestions generals ...................................................................... 38

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 Els delictes contra la vida

7.2. L’objecte de tutela ....................................................................... 39

7.3. La nova regulació de l’avortament a partir de la Llei Orgànica

2/2010, de 3 març ....................................................................... 41

7.4. L’avortament contra la voluntat de la dona ............................... 42

7.5. Els avortaments il·legals consentits ............................................ 43

7.6. L’avortament imprudent ............................................................. 46

Glossari......................................................................................................... 47

Bibliografia................................................................................................. 48

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 5 Els delictes contra la vida

Introducció

El Codi penal de 1995, de 23 de novembre, va fer una ordenació sistemàtica

del catàleg de delictes i faltes previstos en els llibres segon i tercer, d’acord

amb l’axiologia constitucional. D’aquesta manera, la relació de delictes con-

tra la vida s’inicia amb els que atempten contra la vida humana independent

(homicidi) als quals segueixen l’assassinat, la inducció i auxili al suïcidi (dins

d’aquest, l’eutanàsia), l’avortament, les lesions al fetus, i acaba amb la mani-

pulació genètica.

És clar que, en realitat, no tots els delictes que s’hi analitzen responen a la

tutela de la vida humana. És evident que les lesions al fetus identifiquen la

integritat física o la salut del nasciturus com a bé jurídic protegit. En canvi,

els delictes relatius a la manipulació genètica, com s’exposa al seu moment,

tutelen béns jurídics que desborden el contingut de la mera vida humana pre-

embrionària.

En aquest moment, és oportú ressaltar dues qüestions:

1) El contingut del mòdul didàctic no implica cap afany d’exhaustivitat. És a

dir, s’hi aborden les qüestions essencials de cada delicte.

2) En l’anàlisi dels primers delictes (especialment l’homicidi i l’assassinat) apa-

reixen inevitablement qüestions referents a la part general del dret penal (re-

lació de causalitat, imputació objectiva, dol, imprudència, error, iter criminis,

participació, etc.). Encara que no s’eludeixin, és evident que correspon estudi-

ar-les en l’assignatura Dret penal. Part general. Per tant, l’estudiant haurà d’estar

atent als coneixements adquirits i, si és necessari, tornar a l’estudi d’aquesta

assignatura. Això, encara que pot semblar feixuc en un primer moment, es

revelarà enormement útil en l’aprenentatge de tots i cadascun dels delictes

que s’examinen.

Nota

El significat de totes les sigles i abreviatures que s’utilitzen en aquest mòdul didàctic el tro- bareu en el glossari. No obs- tant això, cal reconèixer que en major o menor mesura to- tes les infraccions es poden vincular a la vida humana com a objecte material o objecte sobre el qual recau l’acció tí- pica. Per aquest motiu, i per raons didàctiques, s’ha deci- dit tractar aquestes infraccions conjuntament en aquest mò- dul.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 6 Els delictes contra la vida

Objectius

En els materials didàctics d’aquest mòdul, trobareu les eines bàsiques per a

assolir els objectius següents:

1. Analitzar la configuració dels delictes contra la vida humana en el Codi

penal a partir de les valoracions expressades en la Constitució espanyola

de 1978.

2. Diferenciar els delictes que tenen com a objecte la protecció de la vida

humana (independent o en formació) dels que presenten un bé jurídic

diferent.

3. Estudiar els elements típics del delicte d’homicidi, amb una incidència

especial en els problemes que presenten el tipus objectiu i el subjectiu.

4. Estudiar els elements configuradors del delicte d’assassinat, amb una refe-

rència especial a les circumstàncies qualificadores i les modificacions in-

troduïdes per la reforma penal de 2015.

5. Abordar el tractament penal de les conductes d’inducció i auxili al suïcidi,

amb una atenció especial als supòsits d’eutanàsia.

6. Analitzar els pressupòsits politicocriminals i la regulació legal de la crimi-

nalització de la interrupció involuntària i voluntària de l’embaràs.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 7 Els delictes contra la vida

1. Consideracions generals sobre la protecció penal de la vida humana

Si entre les tasques encomanades al dret penal destaca amb una força indub-

table la de protegir els béns jurídics més importants contra els atacs més greus,

és evident que el nostre ordenament penal ha de dedicar una atenció especial

a la tutela￿de￿la￿vida￿humana.

La vida humana no solament presideix el catàleg de drets fonamentals

proclamats constitucionalment (art. 15 CE), sinó que, com ha afirmat

el Tribunal Constitucional, es configura com a suport ontològic de tots

els altres.

Malgrat això, cal precisar des del primer moment que no som davant un valor

absolut i que, igual que la resta dels drets fonamentals, es pot trobar immers

en tensions i conflictes amb altres drets, i que la resolució d’aquests conflictes

no sempre exigeix el manteniment incòlume de la vida humana.

Així doncs, n’hi ha prou d’esmentar el següent:

• L’atipicitat del suïcidi i de determinades formes d’eutanàsia.

• La justificació d’algunes hipòtesis d’interrupció voluntària de l’embaràs

(supòsits indicats en l’avortament).

• La més simple justificació de la mort en legítima defensa (art. 20.4 CP) o

en compliment d’un deure (art. 20.7 CP).

Aquesta és una primera idea que s’ha de retenir: la vida, com a objecte

de tutela per al dret penal, no s’identifica amb una realitat biològica o

naturalística, sinó amb un valor constitucionalment emparat i enllaçat

en un conjunt de normes fonamentals.

Òbviament, el dret fonamental a la vida no pot prescindir del substrat fisiolò-

gic que li serveix de referència, però això no vol dir que la presència del dret

sigui idèntica en tot cas; l’única cosa que sí que podem assegurar és que, en

una o altra mesura, aquesta tutela sempre hi és present. La vida que comença

amb la implantació i acaba amb la mort coneix diverses fases, totes tutelades,

però no amb el mateix criteri.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 8 Els delictes contra la vida

El dret penal no es manifesta de la mateixa manera en la tutela del fetus o en la resposta que s’ha de donar en els supòsits de renúncia voluntària a la vida (suïcidi o eutanàsia) que en els casos d’atacs intencionats contra la vida (homicidi o assassinat).

D’altra banda, no hem d’oblidar que en el dret penal la protecció de la vida i

la salut dels éssers humans reapareixen en altres camps delictius diferents.

Alguns d’aquests camps són els delictes ambientals, els delictes contra els consumidors, molts delictes de perill, etc. Aquests es configuren, entre d’altres motius, per a reforçar la protecció de la vida humana davant atacs que no estan dirigits primàriament contra la vida o la salut, però que poden acabar incidint-hi.

En suma, doncs, que el dret penal descriu i castiga:

1)￿Delictes￿dolosos￿contra￿la￿vida (homicidi i assassinat).

2)￿Delictes￿imprudents￿contra￿la￿vida (homicidi imprudent).

3)￿Delictes￿contra￿la￿vida￿en￿formació (avortament i lesions al fetus).

4)￿Delictes￿de￿cooperació￿en￿la￿pèrdua￿voluntària￿de￿la￿vida (inducció i

auxili al suïcidi).

5)￿Delictes￿contra￿altres￿béns￿jurídics (ambient, consum, riscos), en què la

vida humana pot resultar afectada.

6)￿Delictes￿massius￿contra￿la￿vida, com és el genocidi.

El conjunt d’infraccions expressat queda vinculat a la vida humana com a

objecte material sobre el qual recau l’opció típica del delicte. Per aquesta raó i

per criteris pedagògics, es decideix agrupar aquestes infraccions en un mateix

mòdul.

S’hi han de fer dues precisions:

1) En aquest mòdul s’exposen les qüestions essencials de cada delicte, però de

cap manera no pretenen ser un substitutiu dels manuals triats per a l’estudi.

2) En l’exposició de l’homicidi i de les seves formes agreujades, denominades

assassinat, s’insereixen qüestions relatives a la teoria general del delicte, prò-

pies de la part general del dret penal (relació de causalitat, imputació objecti-

va, dol, imprudència, etc.), opció metodològica que amb caràcter secular s’ha

adoptat per a explicar aquests delictes. No obstant això, l’estudiant ha de te-

nir present que els coneixements adquirits a Dret penal I són necessaris per a

l’estudi de cadascuna de les figures delictives.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 9 Els delictes contra la vida

El dret penal té com a objecte essencial la protecció dels béns jurídics

més importants per a la vida social davant les conductes atemptatòries

més greus contra aquests.

En coherència amb això, el CP ofereix una tutela especial i intensa a la vida

humana.

Aquest bé jurídic apareix com el primer￿dret￿fonamental en el catàleg cons-

titucional dels béns jurídics que tenen rellevància en la carta magna (art. 15

CE). A més, com assenyala el TC, la vida humana es configura com un bé ju-

rídic suport de tots els altres drets fonamentals de la persona.

Tanmateix, la resolució dels conflictes amb altres drets constitucionals no sem-

pre pot basar-se de manera rígida en el manteniment a ultrança i sense més

matisacions de la vida humana. Per això, s’hi ha de destacar:

1) La irrellevància penal, per atipicitat del suïcidi i de determinades formes

d’eutanàsia.

2) La justificació penal d’alguns supòsits d’interrupció voluntària de l’embaràs,

de conformitat amb el sistema de supòsits que preveu el Codi penal (sistema

d’indicacions).

3) No hem d’oblidar que els delictes contra la vida inclouen la justificació de

la mort, quan hi concorre alguna causa de justificació amb plenitud dels seus

pressupòsits i elements (per exemple, la legítima defensa, art. 20.4 CP).

S’ha de remarcar, doncs, que la vida humana és objecte jurídic de tutela

per al dret penal, però aquest bé jurídic no s’identifica amb una realitat

biològica naturalística, sinó que ha de ser vist com un valor constitu-

cionalment reconegut i emparat, i per això no és un valor que pugui

ser contemplat en termes absoluts, sinó que ha de ser contextualitzat

d’acord amb els principis i els valors de la Constitució de 1978.

També s’ha de tenir present que el dret penal expressa una valoració distinta

en les diferents etapes evolutives de la vida, que són identificables i diferenci-

ables des del punt de vista biològic. El bé jurídic al qual ens referim no consti-

tueix un concepte estàtic, sinó que es troba inserit en un procés successiu vital,

que comença amb la gestació (fins i tot en una etapa anterior residenciada en

la fecundació de l’òvul) i que culmina amb la mort. Això explica la diversa in-

tensitat amb què el dret penal intervé per a reprimir les formes d’homicidi i les

relatives a l’avortament. Així, la repressió penal de l’homicidi i del denominat

assassinat és més intensa i severa que la relativa a l’avortament, ja que el legis-

lador considera d’un rang superior la vida humana independent respecte de

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 10 Els delictes contra la vida

la vida en formació. Precisament l’absència de càstig, d’acord amb el sistema

d’indicacions, per a determinades formes d’avortament troba la seva explica-

ció en aquesta opció valorativa del legislador. D’aquesta manera la concurrèn-

cia i la indicació terapèutica, criminològica o embriopàtica determinen el no-

càstig dels supòsits d’avortament.

Això explica que la tutela penal de la vida humana es vertebri en el CP per

mitjà dels delictes següents:

1)￿L’homicidi, el denominat assassinat i la cooperació en el suïcidi es dirigei-

xen a la tutela humana de la vida independent.

2)￿L’avortament￿i￿les￿lesions￿al￿fetus constitueixen previsions típiques que

tenen com a objectiu la tutela de la vida humana en formació.

No obstant això, la classificació anterior s’ha de sotmetre a algunes precisions:

a) La llista exposada no inclou tots els delictes en què es lesiona la vida humana

independent.

Així, per exemple, l’homicidi d’un cap d’estat estranger troba tipificació en l’article 605.1 CP, l’homicidi del rei en l’article 485 CP i el genocidi en l’article 607.1 CP. Aquestes són previsions típiques de protecció de la vida humana que troben una configuració típica específica en el CP.

b) En el sentit estricte, el delicte de lesions al fetus s’orienta a la protecció de

la integritat física o salut de la vida humana dependent, i clarament aquest

delicte no entraria a formar part dels delictes contra la vida en formació.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 11 Els delictes contra la vida

2. Delictes contra la vida humana independent

El CP destina el títol I del llibre II a la regulació￿de￿l’homicidi￿ i￿ les￿seves

formes, àmbit legal en què s’ofereix protecció penal a la vida humana inde-

pendent. No obstant això, s’ha de precisar que les figures típiques relatives a

la inducció i auxili al suïcidi presenten un contingut injust, totalment divers

del que ofereix el delicte d’homicidi.

També s’ha d’advertir amb caràcter introductori que hi ha un debat doctrinal

sobre el caràcter autònom o dependent de l’assassinat com a figura típica.

Tanmateix, és comú a tots aquests delictes l’objecte￿material sobre el qual

recau l’opció típica. Els punts debatuts en aquest context de figures delictives

són els següents:

1) Determinació del moment en què es pot afirmar que hi comença a haver

vida humana independent o autònoma.

2) El moment de la mort.

L’article 138, en tipificar el delicte d’homicidi, sembla que utilitza elements

descriptius que no reclamen grans interpretacions sobre l’expressió matar una

altra persona. No obstant això, la qüestió pot albergar una certa complexitat

interpretativa, ja que el naixement no pot quedar identificat amb un instant

determinat, i constitueix una cosa que se situa en un procés que tindria el

començament en el part i que culminaria amb la plena autonomia vital de

l’ésser viu.

També la determinació del moment de la mort mereix precisions, perquè de

nou aquest esdeveniment se situa en un procés que de manera gradual es va

manifestant en l’afectació dels diferents òrgans del cos de la persona.

2.1. Determinació del naixement en l’àmbit penal

La fixació d’aquest moment és rellevant per al dret penal, ja que qualsevol

conducta típica verificada abans del naixement ha de tenir una resposta pu-

nitiva per mitjà de les figures típiques d’avortament o les relatives a les lesions

al fetus. Les formes d’homicidi només són aplicables quan es pot identificar

que ja ha esdevingut el naixement de la persona.

S’han suscitat diverses teories respecte del moment del naixement als efectes

penals:

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 12 Els delictes contra la vida

1) Començament de l’expulsió del fetus durant el part.

2) Separació plena del fetus del claustre matern, de manera que el naixement

quedaria residenciat en la seva expulsió completa.

3) El tall del cordó umbilical.

4) L’inici de la respiració pulmonar autònoma.

Sembla que el millor criteri és el relatiu a l’expulsió o separació plena del claustre matern, tot i que s’ha de matisar que el nascut viu ha de presentar una viabilitat cronològica, de manera que l’estat embriològic del fetus ofereixi un grau suficient per a accedir a l’autonomia vital plena.

2.2. Fixació del moment de la mort

La mort constitueix la fixació del límit màxim per a la delimitació de l’àmbit

d’aplicació de l’homicidi. De manera unànime s’identifica el moment de la

mort amb el cessament￿de￿l’activitat￿cerebral en termes absoluts i irreversi-

bles, criteri normatiu adoptat per l’article 10 del Reial decret 496/1980, de 22

de febrer, que desplega la Llei d’extracció i trasplantament d’òrgans (art. 5 Llei

30/1979, de 27 d’octubre).

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 13 Els delictes contra la vida

3. El delicte d’homicidi

El títol I del llibre II del CP recull diverses figures que denomina formes

d’homicidi. En particular, el secular delicte d’assassinat apareix en sentit es-

tricte com un homicidi agreujat, sota el nomen iuris d’assassinat. Juntament

amb les formes d’homicidi, el CP preveu conductes típiques relacionades amb

el suïcidi.

3.1. La conducta típica

L’article 138 del CP assenyala:

“Qui mati un altre ha de ser castigat, com a reu d’homicidi, amb la pena de presó de deu a quinze anys”.

Es tracta d’un delicte comú en què l’esfera potencial de subjectes actius apareix

indeterminada. Per tant, el tipus objectiu no preveu una configuració especial

en l’esfera d’autors, que no queda restringida per cap límit legal. També són

genèrics els subjectes passius, de manera que qualsevol persona pot ser la re-

ceptora de la conducta homicida.

En el CP de 1995 es va optar per la supressió del parricidi i de l’infanticidi,

de manera que la mort dels ascendents, els descendents, el cònjuge o el

nounat són conductes que quedaven incloses en el tipus genèric del delicte

d’homicidi, amb independència que, en consideració a la graduació més alta

o més baixa de l’injust o de la culpabilitat, hi actuï la circumstància mixta de

parentiu de l’article 23 CP, que, com és sabut, pot albergar efectes atenuadors

o agreujadors de la responsabilitat penal segons cada cas.

3.2. Tipus objectiu

1)￿L’acció￿típica,￿en￿les￿modalitats￿de￿comissió￿activa,￿consisteix￿en￿una

acció￿de￿matar￿una￿altra￿persona,￿dotada￿de￿vida￿humana￿independent.

Aquesta acció ha de produir la mort d’un altre (resultat típic). En aquesta sen-

zilla estructura típica no es troben descrits les formes o mitjans comissius en

el tipus. L’homicidi és així un delicte de mitjans indeterminats ex lege, a dife-

rència del que s’estableix en l’homicidi qualificat, denominat assassinat (art.

139 CP).

L’estructura típica de l’homicidi admet la comissió per omissió o omissió im-

pròpia, ja que es tracta d’una modalitat típica de mitjans indeterminats i de

resultat material (cf. infra 4.3). En aquest sentit, l’article 11 CP és conjugable

amb el delicte d’homicidi, que s’entén comès per omissió quan la no-evitació

de la mort es deu a la infracció d’un deure jurídic especial d’actuar per part

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 14 Els delictes contra la vida

de l’autor, que té una posició de garant (cf. S 27 juny 1997 [RJ 1997, 4987]).

No obstant això, en consideració al tenor de l’article 11 del CP, per a verificar

la comissió per omissió en el delicte d’homicidi s’ha d’efectuar un judici es-

tructural i normatiu d’equivalència, segons el sentit del text de la llei, de tal

manera que la no-evitació de la mort per part del garant equivalgui a la seva

causació. A més de tot això, la infracció del deure d’actuar per part del garant

ha de provenir de l’incompliment d’una obligació legal o contractual d’actuar,

o bé de la creació per part d’aquell (omitent) d’una ocasió de risc prèvia per al

bé jurídic vida mitjançant una acció o omissió precedent (ingerència).

2)￿L’objecte￿material￿del￿delicte￿està￿constituït￿per￿la￿persona￿amb￿vida

independent. Per tant, en l’homicidi coincideixen i se superposen subjecte

passiu i objecte material del delicte. En relació amb l’objecte material, tan sols

se susciten qüestions relatives a la determinació dels moments en què s’entén

que dóna començament la vida humana independent (límit mínim de pro-

tecció) i en què finalitza (límit màxim de tutela).

El dret penal confereix més protecció a la vida autònoma que a la vida

dependent (processos de vida in fieri).

El criteri de determinació de l’objecte material de l’homicidi s’ha de situar en el naixe- ment. Abans d’aquest han d’actuar altres previsions del dret penal, especialment el de- licte d’avortament punible. El problema resideix a aclarir què s’entén per naixement. La doctrina majoritària entén que el criteri bàsic sobre aquest tema ha de ser el de la com- pleta sortida o separació del fetus del claustre matern (Muñoz Conde, Gimbernat i Bajo). Aquesta solució apareix com a superadora de les teories centrades en el tall del cordó umbilical o en la respiració pulmonar autònoma.

L’objecte material de l’homicidi desapareix amb la mort de la persona.

La fixació de criteris a fi de delimitar què s’entén per mort del subjecte és problemàtica, ja que no n’hi ha prou amb criteris biològics. Cal formular un concepte legal coherent amb els criteris valoratius des del punt de vista mèdic. La doctrina majoritària situa el mo- ment de la mort en el cessament irreversible de l’activitat cerebral per part del subjecte. Aquest criteri és important, per exemple, a efectes d’extracció d’òrgans en casos de do- nació (Romeo Casabona). S’ha de tractar, doncs, d’una lesió o deterioració absolutament irreversible de les funcions cerebrals, qüestió que no està exempta de vegades de proble- mes relatius probatoris. Sobre aquest tema, l’article 5 de la Llei 30/1979, de 27 octubre, sobre extracció i trasplantament d’òrgans, assenyala que l’extracció s’ha d’efectuar amb la comprovació prèvia de la mort del subjecte. L’article 10 del Reial decret 2070/1999, de 30 de desembre, estableix els criteris i procediments per a diagnosticar de manera precisa la mort (Romeo Casabona).

3)￿L’homicidi￿presenta￿una￿estructura￿típica￿de￿resultat￿material￿(de￿lesió),

xifrat￿en￿la￿producció￿de￿la￿mort￿d’un￿subjecte￿amb￿vida￿humana￿inde-

pendent.

Entre l’acció típica i el resultat de mort s’ha de verificar una relació￿de￿causa-

litat, que s’ha d’establir d’acord amb el criteri de la teoria de l’equivalència de

condicions, la fórmula de comprovació de les quals és la conditio sine qua non.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 15 Els delictes contra la vida

Sobre aquesta premissa de relació causal, s’han d’adossar els criteris normati-

voteleològics de la teoria de la imputació objectiva del resultat (creació d’un

perill jurídicament desaprovat, realització d’aquest en el resultat, i criteri de

la fi de protecció de la norma).

4)￿L’article￿138￿CP￿preveu￿un￿tipus￿penal￿de￿resultat￿material￿de￿mitjans

comissius￿indeterminats. És possible, doncs, matar una persona en comissió

per omissió (omissió impròpia). En aquests casos, s’han de projectar els criteris

legals de l’article 11 CP, és a dir, el resultat de mort és imputable a l’omissió,

quan es pugui establir entre una equivalència normativomaterial entre acció

i omissió (identitat normativo-estructural, Silva), segons el sentit del text de

la llei, i el subjecte hagi infringit a més un deure jurídic especial d’actuar que

deriva de la llei, el contracte o de l’actuació precedent (ingerència).

3.3. Tipus subjectiu

1)￿L’article￿138￿descriu￿l’homicidi￿dolós, mentre que la versió imprudent

d’aquesta figura delictiva figura en l’article 142 CP (homicidi per imprudència

greu i menys greu).

El dol està integrat pel coneixement i la voluntat d’execució d’una acció

dirigida a produir la mort d’un altre.

Pel que fa en particular al dol en els supòsits d’homicidi en comissió per omis-

sió, la jurisprudència assenyala que el dol s’ha d’apreciar quan l’omitent, mal-

grat tenir coneixement de la situació de fet que genera el deure actuar i de la

seva capacitat de dur a terme l’acció salvadora o garantidora del bé jurídic, no

actua. En aquests casos el contingut del dol de l’omitent també queda referit

a les circumstàncies que fonamenten l’obligació d’impedir la producció del

resultat.

2)￿L’error￿sobre￿un￿element￿del￿tipus￿objectiu determina l’absència del dol

i exclou la responsabilitat, en cas que sigui invencible. Si és vencible, el fet

és punible com a homicidi imprudent. En aquests casos, som davant supòsits

d’error de tipus (cf. art. 14.1 CP).

En els supòsits en què el curs causal no coincideix amb el previst per

l’autor es constata una desviació del curs causal.

Si aquesta és accessòria o inessencial no s’exclou el dol sobre el curs causal i el

resultat realment desenvolupat i verificat; escau llavors la qualificació de de-

licte d’homicidi dolós consumat. Per contra, quan l’error sobre el curs causal

(1)Per exemple, perquè hi falta la imputació objectiva.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 16 Els delictes contra la vida

és essencial1, es produeix l’exclusió del dol respecte del curs causal realment

desenvolupat i la producció del resultat. En aquests casos, el fet s’ha de quali-

ficar d’homicidi en fase de temptativa.

3)￿El￿delicte￿d’homicidi￿admet￿el￿dol￿eventual. La distinció d’aquest supòsit

amb els d’homicidis deguts a culpa conscient del subjecte (imprudència amb

representació mental, infracció de la cura deguda en el seu perfil extern però

no en l’intern) és problemàtica.

En la jurisprudència és majoritària la teoria del consentiment, que reclama la previsió de la possibilitat del resultat de mort. Aquesta circumstància és acceptada o consentida quant a la seva producció per part de l’autor. Per contra, un sector de la doctrina (Gimber- nat i Mir) postula la teoria de la probabilitat, d’acord amb la qual el dol eventual concorre quan l’autor es representa com a altament probable la producció del resultat. Tampoc no hi falten en la doctrina teories mixtes que manegen la combinació de tots dos criteris (cf. STS 21 de gener de 1997 [RJ 1997, 193], 15 d’abril de 1997 [RJ 1997, 2931], 11 de març de 1997 [RJ 1997, 1944] i 27 de gener de 1997 [RJ 1997, 505]).

4)￿La￿prova￿del￿dol￿en￿l’homicidi￿ha￿estat￿objecte￿de￿detallades￿construc-

cions￿interpretatives￿en￿la￿jurisprudència, a fi de distingir, sobretot, els su-

pòsits d’homicidi en fase de temptativa acabada pel que fa a les lesions con-

sumades. En el primer cas, l’autor actua amb animus necandi, mentre que en

el segon la seva actuació es produeix amb animus laedendi.

El dol constitueix un element subjectiu, per la qual cosa la seva prova s’ha

d’establir principalment per mitjà de la modalitat probatòria denominada

d’indicis, la qual cosa suscita l’exigència de realització d’un judici d’inferència

sobre els fets i les dades objectivament esdevinguts i directament provats.

Concretant aquests criteris, el Tribunal Suprem assenyala els requisits que han

de concórrer per a la validesa probatòria dels elements indiciaris:

a) Pluralitat dels fets base o indicis, per la insuficiència d’un de sol, ja que

comporta una equivocitat probatòria.

b) Plena acreditació mitjançant prova directa dels fets indiciaris, perifèrics als

quals es tracta de provar.

c) Interrelació lògica entre els fets provats i els que necessiten una prova, que

s’han de trobar entrellaçats entre si de manera precisa i directa, segons les

regles del criteri humà.

d) En la fonamentació de la sentència s’han d’expressar, almenys, les seqüèn-

cies essencials del raonament deductiu.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 17 Els delictes contra la vida

Davant aquests requisits, el TS assenyala que hi haurà connexió lògica,

amb la seguretat exigible per a les proves de càrrec en matèria penal,

quan, sobre la base dels fets plenament provats, no hi ha cap altra al-

ternativa raonable i compatible amb els indicis provats.

Els fets o circumstàncies dels que el TS infereix el dol de matar són:

a) Relacions que lliguen l’autor i la víctima, forta discussió sobrevinguda com

a conseqüència de retrets i del desafiament a veure’s l’endemà (STS 22 de març

de 1988), agra discussió entre el processament i el seu cunyat amb posterior

forcejament (STS 22 de desembre de 1989)], enemistat greu entre acusat i víc-

tima (STS 15 de setembre de 1989 i 2 de març de 1993), existència de disputes

i ressentiments anteriors entre agressor i víctima (STS 19 de juliol de 1994) o

disparar al seu gendre que va acudir al domicili de l’inculpat cridant i copejant

la porta i amenaçant amb tirar-la a terra si no sortia).

b) Personalitat de l’agressor i de l’agredit.

c) Actituds o incidències observades o esdevingudes en moments precedents al

fet, particularment si hi van intervenir actes provocatius, paraules insultants,

amenaces de mals, caràcter fugaç o episòdic de les amenaces o bé reiterat i

contumaç, el processat va amenaçar la víctima dient-li que “el punxaria” (STS

23 de març de 1993), persecució posterior amb crits i amenaces de mort (STS

22 de maig de 1993) o amenaces de mort gairebé simultànies (STS 10 d’octubre

de 1994).

d) Manifestacions dels intervinents durant la contesa i de l’agent causant des-

prés de la perpetració de l’acte criminal.

e) Classe, dimensions i característiques de l’arma utilitzada i la seva idoneïtat

per a matar o lesionar.

f) Lloc o zona del cos cap on es va dirigir l’acció ofensiva, amb apreciació de

la seva vulnerabilitat i el seu caràcter més o menys vital.

g) Insistència i reiteració dels atacants.

h) Conducta posterior observada per l’infractor, ja procurant atendre la vícti-

ma ja desentenent-se de l’abast dels seus actes i allunyant-se del lloc en què

els va perpetrar, en inequívoca actitud de fugida (STS 21 de desembre de 1990

i 14 de gener de 1998).

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 18 Els delictes contra la vida

No obstant això, el TS no atorga a tots els criteris exposats la mateixa força de

convicció; així, la naturalesa de l’arma i la zona de la víctima sobre la qual es

projecta l’acció, igual que la potencialitat del resultat vital, tenen una impor-

tància preponderant.

La doctrina ha criticat de vegades els criteris manejats per la jurisprudència;

en aquest sentit, Gimbernat assenyala que, en molts casos, s’abandonen els

criteris del dret penal del fet en favor de criteris propis del dret penal d’autor.

Així mateix es critica el casuisme prolix i el desenvolupament escàs de la doc-

trina sobre el procés intel·lectual d’inducció.

5)￿De￿vegades￿la￿conducta￿inicial￿de￿lesions￿doloses￿produeix￿la￿mort￿de

l’agredit. Sobre aquest últim resultat el subjecte va actuar sense dol. Aquests

supòsits, tradicionalment denominats d’homicidi preterintencional, s’han de re-

soldre d’acord amb les regles del concurs ideal de delictes (delicte dolós de

lesions en fase de temptativa acabada en concurs amb delicte d’homicidi im-

prudent consumat).

3.4. Penalitat

L’art. 138 CP 1995 va preveure una pena de presó de deu a quinze anys per

a qui cometi homicidi. La LO 1/2015 ha afegit dos supòsits qualificats (art.

138-2), per als quals disposa la imposició de la pena superior en grau:

a) Quan l’homicidi es cometi amb alguna de les circumstàncies de l’art. 140-1

(vegi’s posteriorment l’apartat corresponent a aquest article).

b) Quan els fets constitueixin a més un delicte d’atemptat de l’art. 550. Amb

aquesta qualificació el legislador ha reforçat la resposta punitiva en cas que

la víctima de l’homicidi sigui autoritat o funcionari i el fet estigui relacionat

amb l’exercici de les seves funcions.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 19 Els delictes contra la vida

4. L’homicidi imprudent

L’article 142 CP castiga amb pena privativa de llibertat d’un a quatre anys qui

causa la mort d’una altra persona per imprudència greu. Si la mort és deguda

a una imprudència menys greu, li és aplicable la pena de multa de tres a divuit

mesos.

Com tot delicte imprudent, l’article 142 CP troba el nucli de la tipicitat penal

en la violació d’una norma de cura adequada, ja que es constata la infracció,

la desatenció o el menyspreu dels deures objectius i subjectius de diligència

o cautela.

4.1. Imprudència “greu” i imprudència “menys greu”

El CP 1995 al·ludeix a la imprudència greu per a designar els supòsits abans de-

nominats (en l’anterior Codi penal) d’imprudència temerària. Per tant, l’article

142 CP es refereix a la forma d’infracció més greu de violació de les normes de

cura, que no necessàriament implica una representació mental de la infracció

d’aquelles per part del subjecte (culpa conscient). Hi pot haver, doncs, impru-

dència￿greu tant en els supòsits de culpa conscient com de culpa inconscient.

Exemple

Confonent, en canvi, les categories conceptuals en el pla dogmàtic amb les legals, vegeu, per exemple, STS de 27 de març de 1989 [RJ 1989,2735] i 24 de juliol de 1989 [RJ 1989, 6276], en interpretar imprudència greu o temerària com a culpa conscient.

El concepte d’imprudència greu de l’article 142 fa referència a la infracció del

deure objectiu de cura, que comporta la vulneració de les més elementals re-

gles de cautela o diligència exigibles en una determinada esfera d’activitat (cf.

sobre aquest tema, entre d’altres, STS 17 de juliol de 1995 [RJ 1995, 6827],

en què s’al·ludeix a “la manca d’adopció de les precaucions més elementals i

rudimentàries”, “absència absoluta de cautela”).

Exemple

Per exemple, han estat qualificades com a homicidi a causa de la imprudència temerària (ara greu d’acord amb l’art.142 CP): conduir a excés de velocitat en una població (STS 7 de febrer de 1984 [RJ 1984, 727] i 12 desembre 1989 [RJ 1989, 9536]); la vulneració greu de les regles de la lex artis (STS 21 de febrer de 1986 [RJ 1986, 910] i 23 de juliol de 1987 [RJ 1987, 5619]); donar una empenta violenta a qui té una pistola carregada a la mà (STS 28 de maig de 1984 [RJ 1984, 2688]); sortir de la calçada i envair la calçada contrària (STS 19 de juny de 1987 [RJ 1987, 4973]; 14 de novembre de 1992 [RJ 1992, 9634] i 2 de febrer de 1994 [RJ 1994, 1249]); inobservança del senyal de reducció de velocitat en un encreuament (STS 22 d’abril de 1987 [RJ 1987, 2604] i 26 de maig de 1987 [RJ 1987, 3133]).

L’homicidi a causa d’una imprudència￿ lleu, que es trobava tipificat com a

falta en l’article 621 CP, ha estat suprimit per la LO 1/2015. Aquesta mateix

ha introduït com a nova forma delictiva l’homicidi per imprudència menys

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 20 Els delictes contra la vida

greu, en l’art. 142.2. Aquesta modalitat és només perseguible mitjançant de-

núncia de la persona perjudicada o el seu representant legal (art. 142-2 in fine).

S’hauria d’haver previst en aquests casos una regla que expressés el principi

d’oportunitat, per a conferir al Ministeri Fiscal facultats amb vista a la perse-

cució de la infracció penal, ponderant els interessos en presència.

4.2. Imprudència professional

La regulació de la imprudència professional (art. 142.1 ultim paràgraf CP) va

experimentar una profunda modificació, quant al seu tractament punitiu, en

el CP 1995.

La imprudència￿ professional￿ greu determina la imposició de la pena

d’inhabilitació especial, amb caràcter acumulatiu a la pena privativa de lliber-

tat. Per aquesta raó, sembla que la jurisprudència pot mantenir la diferenci-

ació entre “imprudència professional” i “imprudència del professional”. En

aquest sentit, per exemple, la STS de 29 d’octubre de 1994 assenyala que el

títol professional crea una presumpció de competència, que troba la seva ne-

gació en la imperícia, expressió de la incapacitat tècnica per a l’exercici d’una

determinada professió. Aquesta imperícia pot trobar el seu fonament causal

en la ignorància o bé en la greument defectuosa execució de l’acte requerit

professionalment. Així, la jurisprudència distingeix entre culpa del professional

i culpa pròpiament professional. Aquella és la imprudència comuna comesa per

un professional i aquesta, la que descansa en una “imperícia crassa” (cf. STS

29 d’octubre de 1994).

Imprudències professionals

En relació amb la imprudència professional d’agents de l’autoritat en ús d’armes de foc, d’acord amb paràmetres d’adequació i proporcionalitat, vegeu, entre d’altres, STS 5 d’octubre de 1989 (RJ 1989, 7614); 15 d’abril de 1991 (RJ 1991, 2789); 16 de desembre de 1991 (RJ 1991, 9319); 19 de desembre de 1992 (RJ 1992, 10450), i 16 de novembre de 1994 (RJ 1994, 9208). Sobre la imprudència greu dels professionals sanitaris, vegeu STS 28 de setembre de 1992 (RJ 1992, 7472); 13 de novembre de 1992 (RJ 1992, 9653); 18 de març de 1993 (RJ 1993, 2420); 7 de juliol de 1993 (RJ 1993, 6057); 26 d’abril de 1994 (RJ 1994, 3357); 31 de maig de 1994 (RJ 1994, 4408), i 8 de juny de 1994 (RJ 1994, 9347). Respecte de la imprudència dels professionals de la construcció, vegeu STS de 15 de maig 1989 (RJ 1989, 6738); 2 d’octubre de 1989 (RJ 1989, 7529); 21 de desembre de 1989 (RJ 1989, 9744), i 18 de gener de 1995 (RJ 1995, 136) (“No en tenia prou l’aparellador per a excloure la seva responsabilitat amb l’esmentada ordre escrita del constructor, tenia el deure de vetllar perquè l’ordre es complís... Entenem que és evident la imprudència de l’aparellador, i la seva temeritat”). Sobre la imprudència dels comerciants en el sector de l’alimentació, vegeu, per exemple, STS 23 d’abril de 1992 (RJ 1992, 6783) (en el sentit de no limitar la imprudència professional a les professions titulades).

4.3. Imprudència en l’ús de vehicles de motor o de ciclomotors i

d’armes de foc

L’art. 142 preveu la imprudència en l’ocupació de vehicles de motor o ciclo-

motors. En aquests supòsits, s’adossa la pena privativa del dret a conduir tant

en els supòsits d’imprudència greu com d’imprudència menys greu.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 21 Els delictes contra la vida

L’article 142 CP preveu a més la sanció consistent en la privació del dret a la

tinença i port d’armes, per als supòsits en què el fet imprudent es verifiqui

amb armes de foc. La previsió es troba tant en els supòsits d’imprudència greu

(142-1) com en els d’imprudència menys greu (art. 142-2).

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 22 Els delictes contra la vida

5. L’homicidi agreujat denominat assassinat

5.1. Fonamentació i tipus objectiu

La raó de l’existència del delicte d’assassinat, com a figura diferenciada de

l’homicidi, ha estat una matèria controvertida. Històricament l’assassinat va

néixer com a delicte diferenciat per a ser inserit en sistemes penals que preve-

ien la pena de mort o la cadena perpètua. L’assassinat assumia així una fun-

ció simbòlica que permetés identificar criteris d’identitat diversos per a justi-

ficar aquestes penes, molt més greus que les previstes per al genèric delicte

d’homicidi.

La desaparició de la pena de mort i de la cadena perpètua en la majoria

dels ordenaments penals, com passa en el cas del Codi penal espanyol,

no va comportar la desaparició paral·lela del delicte d’assassinat com a

figura autònoma de l’homicidi.

La subsistència de l’assassinat va passar llavors a ser justificada per a alguns

com a signe de més perillositat de l’assassí davant l’homicida, que passaria

a constituir un delinqüent menys temible. Com es pot observar, aquesta ar-

gumentació apel·la a arguments propis del dret penal d’autor, inassumibles

en un sistema penal modern basat en el principi del fet. Per aquestes raons

l’assassinat només troba una explicació, en tant que figura delictiva diferenci-

ada de l’homicidi, en la identificació d’un grau més alt d’injust o de culpabi-

litat en la conducta.

Un ampli sector de la doctrina sustenta que cadascuna de les circumstàncies

configuradores de l’assassinat es fonamenta en la constatació d’un increment

de l’injust o bé de la culpabilitat, ja que constitueixen maneres o formes de la

conducta típica consistents a matar un altre.

La tipificació de l’assassinat en el CP de 1995 permet una interpretació segons

la qual estem davant un homicidi que preveu un règim d’agreujaments espe-

cífics, que comporten efectes penals específics. Així mateix, l’article 140 in-

clou una clàusula especifica d’hiperagreujament per als casos en què concor-

rin diversos d’aquestes agreujants específics. No obstant això, el CP de 1995

va optar per mantenir, ja sigui per raons històriques o simbòliques, la deno-

minació d’assassinat per a la figura delictiva ara analitzada. La consideració de

l’assassinat com un homicidi específicament agreujat comporta que en el CP

de 1995 els problemes de participació i d’error quedin sotmesos al règim gene-

ral de l’article 65 CP. La qualificació de l’assassinat com a homicidi agreujat no

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 23 Els delictes contra la vida

comporta la possible compensació amb circumstàncies atenuants genèriques

(art. 66 CP), ja que constitueix un cas d’agreujament típic específic que, en

virtut de l’article 67 CP, queda sostret al règim compensatori de les circums-

tàncies genèriques de l’article 66 CP.

La qualificació de l’assassinat com a homicidi específicament circumstanciat

troba també explicació a la vista del nomen iuris que s’adopta en el títol I del

llibre II CP: de l’homicidi i les seves formes.

El criteri fonamentador d’aquest tipus agreujat específic, sostret al rè-

gim general de compensació de circumstàncies genèriques agreujants i

atenuants, s’ha de trobar en la constatació d’un increment de l’injust

(de desvalor d’acció o de desvalor de resultat).

1)￿Traïdoria

Davant la definició legal de la circumstància de traïdoria (en castellà, alevosía,

art. 22.1a. CP), s’interpreta que el seu fonament rau en l’ús de mitjans, formes o

maneres que tendeixin a l’assegurament de l’execució del delicte amb evitació

dels riscos que es puguin derivar de la defensa de la víctima. En aquesta es

troba present un component de tendència, equivalent als elements subjectius

de l’injust dels delictes de tendència.

Un sector de la doctrina consigna com a fonament d’aquesta circumstància

l’increment￿de￿retret (més culpabilitat), que algun autor concreta en l’abús

de confiança o de superioritat, perquè la utilització dels esmentats mitjans,

formes o maneres d’execució del delicte comporta més menyspreu al bé jurídic

protegit.

Per a una bona part de la doctrina, la traïdoria troba un fonament material en

l’increment￿del￿contingut￿d’injust.

Més concretament, la traïdoria lligada a l’acció de matar a una persona com-

porta un desvalor d’acció més gran, perquè en el pla ex ante l’ús de determi-

nats mitjans, formes o maneres tendents a assegurar l’execució del delicte i a

evitar la reacció defensiva de la víctima comporten més perillositat objectiva

de l’acció per al bé jurídic vida. Des d’aquesta perspectiva, els mitjans o formes

esmentats han de ser idonis.

Per tant, la presència d’un increment de l’injust confereix a aquesta circums-

tància un fonament￿material￿suficient per a la seva subsistència en l’homicidi

agreujat de l’article 139 CP/1995.

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 24 Els delictes contra la vida

Tanmateix, s’ha de precisar que el CP/1995 cedeix a l’àmbit de l’especulació

interpretativa la qualificació dels supòsits en què es mata a éssers indefensos

o en nítida situació d’inferioritat (nens, ancians, persones impedides, etc.).

Concurrència de la traïdoria

En l’actualitat, la doctrina majoritària de la jurisprudència del Tribunal Suprem s’inclina en aquests casos per qualificar el fet com a assassinat per la concurrència de la traïdoria (vegeu, entre d’altres, STS 15 de febrer de 1988; 29 de febrer de 1988, i 21 de març de 1988). Aquesta conclusió, com ha posat de manifest un ampli sector de la doctrina, és contradictòria amb el caràcter essencialment tendencial de la circumstància, que reque- reix que el subjecte hagi triat o buscat els mitjans o formes d’execució del delicte (la STS 9 de març de 1989 acull aquesta interpretació), per la qual cosa en aquests supòsits la qualificació més pertinent és la d’homicidi amb la concurrència de l’agreujant genèric d’abús de superioritat.

La línia de demarcació entre els supòsits de mort amb traïdoria (homicidi es-

pecíficament agreujat en el Codi penal) i els supòsits de mort amb abús de

superioritat en relació amb éssers indefensos o en situació d’inferioritat (supò-

sit d’homicidi en què concorre l’agreujant genèric de superioritat) se situa en

la verificació o no de l’element tendencial, és a dir, que el subjecte hagi bus-

cat o seleccionat els mitjans d’execució, o bé, per contra, que s’hagi “trobat”

amb la situació consubstancial d’inferioritat o indefensió de la víctima. No

obstant això, sembla que el CP/1995 hauria d’haver equiparat aquests supòsits

en l’article 139 a la circumstància específica de traïdoria, en consideració la

més￿gran￿perillositat￿objectiva￿de￿l’acció￿per￿al￿bé￿jurídic que es produeix

també en aquest segon grup de casos, equiparable en termes d’increment de

contingut d’injust (en particular, referit al pla ex ante del desvalor d’acció) als

casos de concurrència de traïdoria.

2)￿Per￿preu,￿recompensa￿o￿promesa

La doctrina assenyala que el fonament d’aquesta circumstància en l’assassinat

es troba en la més￿gran￿reprotxabilitat de la conducta antijurídica particular-

ment, segons algun autor, en el mòbil econòmic (de lucre) que inspira la con-

ducta. O, com assenyalava Antón Oneca, en mòbils abjectes o fútils, expressió

d’una culpabilitat més gran del subjecte.

Aquest és un fonament￿material￿insuficient per a conformar un agreujament

específic en l’homicidi o bé una nota d’essencialitat constitutiva de l’assassinat

com a delicte autònom. Amb encert, Torío ha precisat que les característiques

relatives a l’ànim o a l’actitud personal de l’autor (per exemple l’ànim abjecte

o fútil) al·ludeixen a la inhumanitat d’aquest, a la seva brutalitat o a la maldat

intrínseca del subjecte, notes rellevants per a un dret￿penal￿de￿l’actitud, de

caràcter moralitzador, que, en ser preses de manera abstracta en els tipus, pug-

nen amb l’essència individualitzadora del judici de culpabilitat sobre l’autor

concret respecte de la comissió d’un acte típic i injust concret.

Assumint aquestes premisses crítiques, hom considera que la subsistència de

la circumstància de preu, recompensa o promesa només pot assolir un fona-

ment material que la legitimi políticament i criminalment, en tant que cir-

CC-BY-NC-ND • PID_00231741 25 Els delictes contra la vida

cumstància agreujadora específica de l’homicidi, si la seva ràtio fos reconduï-

da a l’increment￿de￿contingut￿d’injust i, més particularment, a l’increment

de￿desvalor￿d’acció. Probablement, aquesta és una proposta vana, via inter-

pretativa, davant la consolidada interpretació jurisprudencial i doctrinal de la

circumstància, desenvolupada des de la idea d’increment del retret propi del

judici de culpabilitat, per la qual cosa seria necessària la seva reformulació le-

gal en un sentit limitador, que expressés l’increment d’injust o, més particu-

larment, l’increment de la perillositat￿objectiva de l’acció en el context ex

ante del desvalor d’acció. En aquest sentit, la circumstància seria “salvable” si

quedés reconduïda a la idea que el preu o la recompensa impliquen la idea de

professionalitat en el subjecte que duu a terme la conducta letal (ús de sicaris

o d’executors professionalitzats), la qual cosa evidentment ex ante comporta

més perill objectiu de l’acció per al bé jurídic. Aquesta proposta podria com-

portar, al seu torn, una superposició de la circumstància analitzada amb la de

traïdoria, per la qual cosa la seva subsistència autònoma hauria de comportar

una reflexió amb vista a detectar un àmbit d’aplicació propi. Tampoc no es pot

descartar que exercís una “funció de crida”, davant la seva signicitat específica,

a manera de singular manifestació de la traïdoria. No obstant això, aquesta és,

abans de res, una proposta de lege ferenda, amb evidents dificultats d’articulació

de lege lata, d’acord amb el tenor de l’article 139.2a. del Codi penal.

3)￿Amb￿acarnissament,￿augmentant￿deliberadament￿i￿inhumanament￿el

dolor￿de￿l’ofès

Tradicionalment, la doctrina ha volgut veure en aquesta circumstància qua-

lificadora de l’assassinat un￿retret￿més￿gran￿o￿un￿increment￿de￿culpabili-

tat desplaçant el nucli essencial de la circumstància als propòsits malvats de

l’autor de fer patir la víctima, o bé als mòbils brutals, és a dir, a moments￿in-

terns￿de￿l’actitud￿del￿subjecte. No obstant això, sembla oportuna la revisió

del fonament material de la circumstància.

De manera que el fonament material de la mateixa rau en l’increment de con-

tingut de l’injust (existència d’un plus d’antijuridicitat), concretat en un aug-

ment del desvalor de resultat. La subsistència, doncs, de l’acarnissament (en

castellà, ensañamiento) en l’article 139.3a. CP/1995 sembla plenament justifi-

cada.

L’acarnissament

La Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 21 gener de 1999 (ARP 1999, 1622), per la qual es va castigar com a homicidi un apunyalament múltiple sobre la víctima, va suscitar el debat sobre l’acarnissament. En el supòsit jutjat, l’apunyalament múltiple sobre la víctima es va verificar en un context en què la víctima va iniciar un atac previ sobre l’autor del delicte amb un punyal. Aquesta dada de partida constitueix ja un seriós escull per a l’apreciació de l’acarnissament, ja que en aquesta circumstància és difícil establir que l’autor del delicte ha buscat de manera deliberada l’apunyalament múltiple per a augmentar inhumanament el dolor de la víctima. La Sentència TSJ Cata- lunya de 21 gener de 1999 no s’aparta d’altres que, des de la segona meitat del segle XIX, estableixen que l’acarnissament no depèn exclusivament del nombre de ferides o atacs suportats per la víctima. Si acarnissament, doncs, d’acord amb la llei, és una mena de “luxe de barbàrie” en què es combina la superfluïtat del mitjà delictiu amb el “dolor pel dolor” propi dels actes de sadisme, no és gens estrany que en la dita sentència s’indiqui

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 48 páginas totales
Descarga el documento