Preguntas de examen con respuesta, Exámenes de Economía Mundial

¡Descarga Preguntas de examen con respuesta y más Exámenes en PDF de Economía Mundial solo en Docsity! PREGUNTES ENTORN ECONOMIC MUNDIAL 1. Estructura econòmica capitalista. La llei del valor Els productes posseeixen dos tipus de valor: Valor d'us: ve donat per les característiques i propietats materials del producte. Es objectiva i independent de cada consumidor. Del valor d'us esdevé la Teoria objectiva del valor, formulada per l'escola clàssica i recollida per l'escola marxista, també coneguda com a Teoria del valor – treball. Valor d'Utilitat: es basa en el grau d'utilitat que proporciona el producte al consumidor i es subjectiva per a cada consumidor. Del valor d'Utilitat esdevé la Teoria subjectiva del valor, formulada per l'escola neoclàssica, també coneguda com a Teoria de la utilitat. Quan uns productes son destinats al intercanvi es diuen que posseeixen valor de canvi i reben el nom de mercaderia. Totes les mercaderies son productes però no tots els productes son mercaderies. Aquests no són destinades directament a la satisfacció de necessitats del seu productor, sinó que el seu objectiu es el de proporcionar altres mercaderies o diners al seu propietari. Per intercanviar les mercaderies, aquestes han de tenir un valor de canvi equivalent, de tal forma que ningú quedi perjudicat del intercanvi. Per tant, ha d'existir una mesura homogènia que permeti establir aquestes equivalències. Per això, el valor de la mercaderia es mesura mitjançant el temps de treball pro-mig. Per tant, la producció mercantil exigeix la introducció del desenvolupament tècnic. Els productors intentaran, per aconseguir beneficis extraordinaris, augmentar la productivitat i reduir el temps de treball individual. La circulació simple de mercaderies La circulació mercantil exigeix que l'intercanvi estigui lliure d'enganys. El mercat, reflex extern de la llei del valor, funciona gràcies aquesta rígida llei. Els intercanvis son intercanvis d'equivalents. Cada productor intercanvia les seves mercaderies per altres que tenen el mateix valor de canvi però diferent valor d'us. Tot i això, aquest intercanvi només es donarà si tots dos estan interessats en aconseguir la mercaderia de l'altre. La manera de superar aquest intercanvi de mercaderies es la creació d'una mercaderia acceptada per tothom com a equivalent d'intercanvi per a totes les mercaderies. El diner sorgeix com a mercaderia reflex per a tot intercanvi. Ara, el productor porta les seves mercaderies al mercat, les ven i obté diners per elles, amb el qual compra les mercaderies que necessita. Aquest procés es anomenat: Circulació simple de mercaderies i en ell no es crea nou valor. Consisteix en Vendre per Comprar. El diner es un equivalent de valor per a totes les mercaderies, un medi de circulació, el valor del qual depèn de la confiança de la societat, basat en el seu poder de convertibilitat. També es un medi d'atresorament, com a reserva de valor. La circulació capitalista de mercaderies A diferència de la circulació simple de mercaderies, aquesta consisteix en comprar mercaderies per vendre. L'objectiu del productor no es vendre mercaderies i així poder obtenir altres que li proporcionin un valor d'us superior sinó que el nou objectiu es obtenir més diners dels emprats per la compra. Es tracta d'una relació mercantil i per tant, no pot haver-hi engany. L'intercanvi d'equivalents només es possible si les mercaderies que es compren tenen menys valor de canvi que les venudes; per això, aquestes han de patir un procés de transformació abans de ser venudes. El valor només es crea en el procés productiu. Aquest procés es denomina cicle del capital. La peculiaritat d'aquest procés esdevé en que la mercaderia comprada (Força de treball i medis de producció) tenen un valor inferior a les mercaderies venudes, ja que aquestes han passat per un procés de creació de valor. Aquest procés dona lloc a la creació de la plusvàlua. 2. Plusvàlua relativa i absoluta. En la circulació capitalista de mercaderies, l’objectiu de la producció capitalista es obtenir una quantitat de diners superior a la inicial. No obstant, tal i com deia la llei del valor, tot intercanvi ha de ser d’un valor equivalent. Per tant, cal preguntar-se com incrementar aquest valor. La generació d’un nou valor només és possible si les mercaderies que s’han comprat pateixen una transformació, mitjançant la qual se’ls afegeix valor. Els mitjans de producció transmeten valor a la mercaderia, el qual es constant en tot el procés de producció. Per això al valor dels mitjans de producció se l’anomena capital constant. La força de treball crea nou valor en el procés productiu, valor que s'incorpora directament al valor de la mercaderia. Al valor de la força de treball se La infraestructura del sistema és el conjunt de infraestructures de les formacions socials que en ells s'integren segons la totalitat sistèmica, no una mera juxtaposició de recursos humans i materials. La superestructura conjunt de manifestacions socials fora de l’esfera econòmica encara que es deriven d’ella (ideologia, estat, religió...). Capaç d’assegurar l’explotació racional de les forces productives del sistema. Encara que dins del sistema mundial conviuen diversos modes de producció, n’hi ha un de dominant: el capitalista. 7. Explica l’evolució de la ciència econòmica. La ciència econòmica es va desenvolupar a partir de l’evolució del capitalisme. Es considera que els precursors immediats de la ciència econòmica son els mercantilistes. Neix a conseqüència de l’arribada de l’or a Amèrica, va provocar que els tresors reials comencessin a acumular grans quantitats de metalls preciosos i calgués administrar-los. Un altre antecedent apareix a Versalles, els fisiòcrates descobreixen la circulació de la renda, tot i que normalment no es crea nova riquesa. Només hi ha una activitat que crea més producte del que s’utilitza: l’agricultura. Per tant, segons aquest corrent de pensament, si un país vol disposar de més producte, ha de potenciar l’agricultura. Es l’única activitat capaç de crear nova matèria i permetre que la circulació de la renda augmenti. La política econòmica que proposaven era fer canals, millorar la productivitat... i això significava fer moure el diner. En realitat van demostrar que els teories mercantilistes eren contraproduents; el diner no s’havia de guardar, calia fer-lo treballar. Van ser els autors de l’escola clàssica els qui van crear i desenvolupar la ciència econòmica. Ho van fer sota la denominació d’economia política (es la ciència que s’encarrega de les lleis de producció, distribució i consum). Una de les figures més importants d’aquesta escola es Adam Smith, va explicar que el valor de canvi de les mercaderies tenia el seu origen en el treball humà que s’havia originat per crear-les. Així va formular la nova teoria del treball- valor. Per tant, calia promoure el treball també en la indústria i no només en l’agricultura. L’escola clàssica va establir molts conceptes econòmics com els de les classes socials, capital, treball, producció... que van donar un impuls definitiu en l’economia com a ciència social. Un segle més tard va aparèixer el marxisme, Karl Marx va causar un trencament conceptual. Va desenvolupar sota una òptica nova la teoria del treball-valor i va concloure que el sistema capitalista obtenia el seu excedent a partir del treball aportat pels treballadors. La resposta principal al marxisme la va donar l’escola neoclàssica. (Walras, Pareto, Marshall...). Propugnava canviar la base de la ciència econòmica i no pretén explicar el capitalisme de manera general, sinó de manera parcial: teoria del consumidor, teoria de producció, de costs... Segons aquesta escola, el preu de les mercaderies es determinat per les preferències psicològiques del consumidor i no dels processos productius. En definitiva, ja no es proposava descobrir les lleis que expliquessin les relacions de producció i distribució, sinó la relació entre mitjans escassos i usos alternatius. L’experiència de la URSS amb les seves polítiques de planificació industrial i la crisi el 1929 va portar de manifest la inoperativitat de la doctrina neoclàssica. Davant aquesta situació, va aparèixer el keynessiamisme. Reconeix la necessitat reguladora de l’Estat per redistribuir la riquesa, orientar la inversió i evitar espirals especulatives. Serà la teoria econòmica dominant dels anys de més creixement econòmic. Aquest enfocament entrà en crisi als anys 70 amb la crisi del petroli. 8. Estructura econòmica. L’estructura econòmica es el conjunt de relacions econòmiques estables que es produeixen entre els membres d’una societat (organitzada en classes socials) en cada àmbit de l’activitat econòmica. Poden ser de tres tipus: Relacions de producció: Regulen la manera en què un individu s’insereix en el procés de producció. Les relacions son de dos tipus: les que fan referència als mitjans de producció i les que pertanyen a la divisió del treball. Relacions de distribució: Determinen la part del producte i l’excedent que correspon a cada individu. Adopten la forma de salaris i beneficis (rendes, dividends, interessos...) Relacions de consum: Determinen la manera en què s’utilitzen les corresponents parts de cada individu en funció de la distribució. Definim les forces productives com el conjunt de recursos materials i intel·lectuals que té una societat i posa en funcionament. 9. El centre del sistema. Es tractaran els aspectes fonamentals del model d'acumulació auto-centrat, tant en la seva fase d'articulació de mercat intern mitjançant la competència, com en la seva basant monopolista. Es farà referència al paper de l'Estat en el model i a la industria armamentista. Desenvolupament autònom, articulació sectorial i mercat intern El centre del sistema capitalista mundial es constitueix com a resultat del funcionament intern del capitalisme, consolidant-se a través de l'expansió exterior (Imperialisme) de les potencies colonials durant la fase monopolista de base nacional. El funcionament intern del capitalisme es basa en el model d'acumulació auto- centrat. Les seves característiques son:  Desenvolupament autònom en el marc dels Estat - Nació El marc d'acció del desenvolupament capitalista ha estat l'estat-nació, es a dir, estats centralitzats amb control polític i econòmic sobre el territori governat. El desenvolupament del capitalisme en els països del centre del sistema va ser autònom, es va produir mitjançant la virtut del propi desenvolupament històric de cadascun d'ells sense imposició exterior. Va patir un procés de lluita contra el feudalisme culminat políticament amb les exitoses revolucions burgeses. Per tant, l'estructura econòmica d'aquestes formacions socials es configura a través de la burgesia i proletariat. Per últim, en aquests països, el capitalisme desenvolupa la fase monopolista de base nacional on els monopolis i el sistema financer es desenvolupen.  Mercat intern i articulació sectorial El mercat interior articula els sectors de producció i consum desenvolupant un teixit industrial interconnectat. Aquesta articulació permet la màxima diversificació de la producció, l'aplicació de la tecnologia i el creixement de la productivitat. Per altre banda, es desenvolupen els mecanismes associats a la reinversió de l'excedent i a la circulació del sistema financer.  Expansió exterior La concentració i la centralització del capital son la base del capitalisme monopolista. Aquests monopolis distorsionen la actuació del lliure mercat i acaben determinant els preus de forma relativament independent a la demanda. Les empreses monopolistes cristal·litzen en grans corporacions. Aquests monopolis poden ser Càrtels (acords entre empreses per anular la competència), Holdings (agrupacions d'empreses de diferents activitats) o Trust (fusió d'empreses amb una activitat en comú). Des del punt de vista de la unitat empresarial aquest procés suposa la substitució de l’empresari-capitalista individual per la Gran Corporació com a agent principal del procés d’acumulació, comportant canvis fonamentals en les formes de propietat i apropiació del capital i de l’excedent. El capitalisme de les grans corporacions, el capitalisme monopolista, suposa un increment extraordinari de la productivitat i del volum de producció, a la vegada que es competeix bàsicament a través de la reducció de costos. A nivell macroeconòmic s’entén per excedent la diferència entre el valor de la producció i el cost realitzat per a assolir aquella producció. La llei fonamental del desenvolupament en el capitalisme monopolista, la tendència a l’increment de l’excedent s’expressa com: ↑ valor de la producció > ↓costos directes de producció. En el capitalisme monopolista existeixen tres mecanismes per absorbir l’excedent: el consum improductiu, la inversió productiva i el malbaratament. - Consum improductiu : fa referència al consum dels capitalistes que son els qui s’apropien de l’excedent - La inversió productiva és la part de l’excedent no consumida pels capitalistes i que serà invertida productivament en empreses “nacionals”. És a dir, la seva finalitat és la creació de més excedent. - Malbaratament : L’ús de recursos improductius que incrementen el cost de producció sense incrementar el valor de les mercaderies. La diferència entre l’excedent creat i el consum capitalista i la inversió productiva ha de ser utilitzada. 11.Factors que permeten el capitalisme. Apareix com una activitat secundaria a la societats europees amb el mode de producció feudal a ciutats angleses, del nord de França, belgues, holandeses, nord italianes, país basc i Catalunya. Durant el segle XV fins al XVIII el capitalisme és subordinat al feudalisme. Servents alliberats es dirigeixen a les ciutats (burgesos). Altres servents alliberats i excedents de mà d'obra dels pobles formen el proletariat. Classes socials capitalistes:  Burgesia: propietaris dels medis de producció (beneficis).  Proletariat: propietat de la força de treball la qual és subjecte de compra- venda (reben salaris). Llarg període d'acumulació de riquesa per imposar-se el feudalisme (metalls preciosos, pràctica de la usura, és a dir, prestar diners a alts interessos, una pràctica comuna als protestants i jueus). Per altre banda, l'organització gremial on l'artesà dominarà tot el procés productiu evolucionarà a un nou mode de producció on el treballador ha anat perdent visió global del procés productiu fruit de l'especialització i divisió del treball, i per tant deriva en crisi del feudalisme. Característiques del capitalisme  Propietats: o Propietat privada individual o Propietat privada col·lectiva o Propietat Estatal o Mercat: fi de la producció a comanda. Lliure competència, homogeneïtat de productes, lliure mobilitat del capital i del treball, no intervenció estatal. Proteccionisme en un primer terme. o Distribució de la renda: beneficis (burgés) i salaris (proletariat). o Tendències capitalistes: o Difusió de la compra-venda o Processos revolucionaris (Revolució francesa) o Consolidació Estat-Nació (Proteccionisme) o Expansió territorial (imperialisme). Polarització Centre-Perifèria.  Paradigma principal: Acumulació del capital, maximització de beneficis. En el món precapitalista eren els metalls preciosos els que millor podien emprar-se com a mercaderia diner, però les seves existències eren limitades. El descobriment d’enormes reserves a Amèrica del Sud per l'Imperi Espanyol, va permetre augmentar exponencialment la disponibilitat del diner. Un segon factor va ser la irrupció de la industrialització. Aquesta va ser gradual i va estar associada al descobriment de noves tecnologies. Les fàbriques varen trigar a aparèixer, perquè la legislació feudal limitava la possibilitat de producció per evitar conflictes socials entre els agremiats en una activitat. En aquell moment això farà possible dividir i especialitzar els processos de treball i introduir una altre gran innovació: l’ús massiu d’energia que multiplica la productivitat de cada treballador. Les màquines es comencen a moure pel carbó, gràcies a la màquina de vapor, que es convertirà en el cor de les primeres fàbriques capitalistes. Un tercer factor que facilita el desenvolupament del capitalisme es la mercantilització de la terra. En el feudalisme la terra es podia conquerir però no vendre. Els capitalistes varen començar a adquirir enormes masses de capital, que volien invertir de forma segura, ja que en els inicis del capitalisme no estaven segurs que les activitats industrials seguirien expandint-se de la mateixa manera. La privatització de la terra provocà un segon efecte. Els capitalistes passaren a explotar la terra amb criteris de rendibilitat i aplicaren les innovacions tecnològiques a l’agricultura per reduir la necessitat de mà d’obra. Per una banda això va permetre alimentar més persones amb menys pagesos, però va provocar l'expulsió de milions de pagesos dels llocs on sempre havien viscut. Com a conseqüència d’aquests processos, va augmentar la productivitat agrària i la possibilitat de produir aliments i per tant de alimentar a més població. Malgrat això, la capacitat de producció de riquesa de les activitats industrials no va decréixer. 12. Sorgiment de formacions capitalistes. Tot i que el desenvolupament de la tecnologia és un dels factors que permet el sorgiment del capitalisme, no fou l'únic. Com hem vist, va ser necessari la coexistència de diversos factors, condició que es va donar a pocs indrets del planeta. El capitalisme va emergir a zones molt limitades del món, les tres zones en que emergirà de forma autònoma i endògena el capitalisme seran: Europa Occidental, Japó i Nord-Amèrica. I si aprofundim més en aquesta qüestió cal assenyalar, que no es dona en el conjunt de les formacions socials d’Europa Occidental o Japó sinó en àrees urbanes molt delimitades dins d’aquelles: no diversificació de la producció, l’aplicació de la tècnica estalviadora de treball a la producció (tecnologia) i el creixement de la productivitat. En definitiva, el desenvolupament capitalista de les forces productives va generar el progrés en les infraestructures d’aquestes formacions socials. Els obstacles al desenvolupament cíclic del capitalisme en aquestes formacions socials varen empènyer a l’expansió exterior (imperialisme), apoderant-se dels recursos naturals i econòmics de les colònies a fi de posar-los al servei de l’acumulació auto-centrada a les metròpolis. Des del Centre s’articula la dinàmica del Sistema: no es pot entendre el que succeeix en el món sinó és a partir de les polítiques que des del Centre s’apliquen directament o indirectament a la resta del Sistema. La Perifèria del Sistema Capitalista Mundial està constituïda per països independents políticament que en algun moment de la seva història varen ser colònies dels països imperialistes del Centre. L’accés a la sobirania política no va significar la ruptura dels llaços de dependència econòmica. Més aviat el contrari, la formació del Sistema que es va iniciar amb l’imperialisme va cristal·litzar en una xarxa de relacions fortes que l’han mantingut estable fins a l’actualitat. Les principals característiques del model d’acumulació perifèric, que són bàsicament l’extraversió, la desarticulació i l’especialització, així com la situació de dualisme que es produeix en aquest tipus de societats des del punt de vista intern i de dependència del Centre des del punt de vista extern. Aquestes característiques son comuns a totes les economies de la Perifèria i es sintetitzen amb el concepte empíric de subdesenvolupament. Malgrat això els països perifèrics no són subdesenvolupats al mateix nivell ni perifèrics de la mateixa manera, sinó que existeixen diferències substancials entre ells que permeten l’establiment d’una tipologia de països perifèrics. 15. Capitalisme induït. El model d’acumulació perifèric sorgeix de manera induïda, originat per la conquesta i la colonització d’immensos territoris per part de les potències capitalistes europees. La primera diferència substancial, és que en els territoris conquerits no existia una classe social, la burgesia, que encarnés les interessos capitalistes. Per tant, la implantació del capitalisme va significar que la classe dominant no seria autòctona sinó estrangera. La segona gran diferència és la pervivència del caràcter dependent del capitalisme perifèric respecte l’antiga metròpoli, i en última instància, respecte els països del Centre. 16. Especialització, extraversió, desarticulació i dependència. Especialització La conquesta de les colònies va provocar un interès expansionista de les metròpolis tant en el terreny polític com econòmic. La recerca de nous mercats i de millors condicions per a la inversió de capital i posterior rendibilitat va produir la introducció de les relacions capitalistes de producció a les colònies. A diferència del que succeïa a les metròpolis, aquesta introducció de les relacions capitalistes no es realitzà en qualsevol tipus d’activitat sinó només en aquelles que interessaven directament als colonitzadors: l’extracció de matèries primes minerals, l’explotació agrària, etc. Això va comportar la destrucció de les bases econòmiques precapitalistes i a un acusat procés d’especialització. Extraversió Degut a aquesta especialització, les colònies convertides en països perifèrics independents políticament es varen convertir en països extravertits econòmicament, és a dir, els seus principals sectors productius estan orientats cap als mercats exteriors, o, en la majoria dels casos, cap al mercat mundial de productes primaris. Les variants d’extraversió són nombroses: matèries primeres, productes agraris, pesca, fins i tot productes industrials, la qual cosa dona lloc a una gran diversitat de països perifèrics. Desarticulació La desarticulació sectorial interna és el reflex de l’especialització o l‘extraversió. Les economies perifèriques especialitzades i extravertides es caracteritzen per l’escassa activitat, o absència total d’activitat, en molts sectors productius. Això comporta desarticulacions de diferents tipus. Dependència L’efecte global de les anteriors característiques és la dependència de l’exterior. Els països perifèrics estableixen llaços estructuralment forts amb les metròpolis centrals, que poden ser de tot tipus: comercials, econòmics, tecnològics, financers, polítics, militars, ideològics, de consum, etc. En lo referent a la dependència comercial i econòmica no es tracta d’una decisió voluntària del país perifèric sinó del caràcter necessari, objectivament, d’aquest tipus de relació amb el Centre: només els països del Centre poden ser clients d’alguns dels pocs productes d’exportació dels que disposen i només els països del Centre poden abastir als països perifèrics d’aquells productes que necessiten per a subsistir. 17. Societat dual i subdesenvolupament. La introducció del capitalisme a les societats perifèriques mitjançant la violència, va donar lloc a l'assalariament d'una part de la població i a la marginació de la resta. Això dona lloc a la deformació de les economies perifèriques que donen lloc a l'economia dual, on coexisteixen els sectors capitalistes amb sectors de subsistència i al subdesenvolupament. Subdesenvolupament:  Sector primari dominant.  Importància de la forma no valor.  Altes tasses de natalitat i mortalitat infantil.  Sobre-població relativa a l'agricultura, intensiva en treball i baixa productivitat.  Subalimentació.  Accés limitat a medis sanitaris.  Alta mobilitat i mortalitat per causes infeccioses.  Baixos nivells d'escolarització i analfabetisme.  Pobresa i baixos nivells d'ingressos. El colonialisme com a causa del dualisme. L'Estat a la perifèria no es agent directe en el procés d'acumulació i regulació, sinó que el seu treball es protegir la metròpoli i en el poder de coerció. 18. Capitalisme neoliberal: Crisi dels anys 70. Parlem de capitalisme neoliberal per referenciar les característiques del model de creixement que va caracteritzar les economies capitalistes des dels anys 80s fins a finals de la dècada del 2000, amb la Gran recessió. El capitalisme neoliberal com a regim d’acumulació substitueix el que hem anomenat capitalisme fordista, que va caracteritzar l’etapa d’expansió de postguerra de les economies del Centre del Sistema des de finals de la Segona Guerra Mundial, fins que entra en crisi als anys 70s. La coneguda “edat d’or del capitalisme” assentada sobre aquest regim d’acumulació fordista va arribar a la seva fi amb la crisis de productivitat de finals dels seixanta i l’increment del preu de petroli del 1973 i 1979. L’etapa de capitalisme neoliberal ha estat vigent des dels anys 80s fins a la Gran Recessió, la qual tingué com a detonant la crisi financera del 2007, entenent de fet la Gran recessió com el reflexa de l’esgotament del règim d’acumulació neoliberal. La globalització ha significat la plena internacionalització del cicle del capital (des del comercial i financer al productiu) de manera que el procés d’acumulació ha passat a realitzar-se en una marc global i, per tant, els capitals poden rendibilitzar-se en qualsevol punt del planeta. A més del nou impuls globalitzador, l’etapa de capitalisme neoliberal ha estat caracteritzada pel fenomen de la finances, entès com el predomini del capital financer en el procés de rendibilitzar el capital. Tres característiques centrals es poden tipificar en aquest procés financer: o Fort increment dels actius financers en circulació. o Creació de riquesa financera “fictícia” fruit de la separació entre l’economia real i l’economia financera. o Creixement desproporcionat de la taxa de benefici de les institucions financeres. Per entendre les causes de la Gran Recessió, cal entendre aquesta crisi de principis de segle més enllà d’una crisi financera i buscar les causes estructurals Concretament, la crisi financera del 2007, originada amb la fallida del mercat hipotecari als EUA a l’estiu del 2007 i que ràpidament va expandir-se a Europa per la ràpida transmissió de riscos associats al sistema financer internacional, va esdevenir el detonant de la gran crisi, la Gran Recessió. Posant de manifest que el model de capitalisme financer s’havia esgotat. Per tant, cal entendre que la crisi representa el final d’un model, l’acabament d’una forma de créixer, l’esgotament d’un règim d’acumulació, el neoliberal, basat en les finances. La hipertròfia financera i l’economia de “casino”. Quan ens referim a aquest procés de creixent predomini de les finances en l’àmbit econòmic, ens referim als processos que han tingut lloc a partir dels anys 80s. - Increment desproporcionat dels volum d’actius financers i de les transaccions financeres internacionals - Els canvis qualitatius en l’activitat financera, referent als canvis en la naturalesa del sistema financer - La modificació de la política econòmica dels governs, bàsicament de caire monetari. Un primer aspecte a tenir en compte es la nova lògica del sistema financer, que comença a abandonar el seu paper central i tradicional d’intermediació (entre l’estalvi i inversió), per a iniciar-se un procés creixent de desintermediació on l’activitat financera busca la rendibilitat en l’obtenció del guanys a través de la compravenda d’actius financers i la titulació creixent de les obligacions de pagament. Aquest canvi en la naturalesa del sistema financer no es pot explicar sense tenir en compte un segon aspecte, els processos de desregulació financera impulsats per les polítiques neoliberals a partir dels anys 80s, les quals varen iniciar un procés d’innovació financera”. Amb l’aparició de nous productes financers a la vegada que apareixien també nous agents financers, diferents de la banca tradicional; els “inversors institucionals”, comportant tot plegat una ràpida expansió de l’activitat financera de caire bàsicament especulatiu. En tercer lloc, cal esmentar la influència de la liberalització dels fluxos de capital a nivell internacional que ha estat un puntal de les polítiques estructurals neoliberals, la qual ha impulsat el creixement desmesurat les transaccions financeres internacionals, legals i il·legals. Conflicte distributiu: contractació salarial, sobre-endeutament i desigualtat. Un segon puntal a considerar com aspecte central del model de creixement neoliberal ha estat la caiguda progressiva salaris en el producte total al llarg d’aquest període, el qual ha estat també un dels factors que han estat determinants en l’esgotament del propi model i la consegüent crisi. Concretament, si bé la congelació salarial iniciada en el marc de la crisi dels 70s fou justificada en termes de reducció de costos i d’estímul a la inversió, la reducció de costos salarials estava al servei directe de la recuperació de la taxa de benefici. En general les explicacions associades als canvis en la participació de les rendes salarials en el producte, i per tant de la desigualtat, es centren en factors com el canvi tecnològic, la globalització, els mercats, financers, els factors institucionals i l’atur, com veurem més detalladament en l’estudi de la Desigualtat. El creixement de la desigualtat a nivell mundial és visible en el fet que mentre el 99 per cent de la població ha vist reduïdes la seva participació en l’ingrés, l’1% més ric ha incrementat en un 20% la seva participació en la renda en els darrers 20 anys. La desigualtat de les darreres dècades ha esdevingut doncs un factor determinant en el camí cap a la Gran Recessió. Concretament els vincles entre una creixent desigualtat en la distribució de la renda i la financiarització de l’economia operen en dos sentits: El pes creixent del sector financer en l’economia comporta una major concentració de renda en mans dels rendistes (accionistes, intermediaris,...) o en uns pocs treballadors molt ben remunerats (especialment en el sector financer). La qüestió de la productivitat: la semi-perifèria emergent i els desequilibris globals. En aquest darrer punt explicatiu de la Gran Recessió, a partir de les bases inestables sobre les quals es va assentar el creixement durant el període neoliberal, ens centrem en l’escàs creixement de la productivitat en la majoria dels del Centre sobretot des de finals dels 90s, posant-se de manifest en la canalització dels recursos cap a sectors poc productius. Podríem identificar tres factors principals que explicarien aquesta desconnexió entre els creixents beneficis i la inversió productiva en els països del Centre: com dèiem anteriorment, gran part de l’increment dels beneficis han quedat concentrats en el sector financer, els beneficis del sector no-financer s’han utilitzat majoritàriament en la distribució de dividends i en la inversió. La inversió productiva ha estat restringida per una demanda tant pública com privada feble juntament amb un condicions creditícies dures que ha afectat considerablement les pimes. 20. Models energètics del capitalisme. Un model energètic es el conjunt específic de fonts primàries, secundàries i de les activitat de concentració, conservació i difusió que utilitza una societat en un període històric determinat. Primer model energètic capitalista: Característic de la revolució industrial, va ser basat en el carbó. La localització espacial dels jaciments va permetre un desenvolupament major a les regions posseïdores, Europa i EEUU. El carbó era utilitzat com a força motriu (Maquina de vapor) i com a força calorífica a la indústria siderúrgica, interconnectada amb el ferrocarril. Els països del centre van acabar enfrontant-se a problemes d'esgotament i rendiments baixos del carbó i el model va entrar en crisi. Segon model energètic capitalista: Va tenir com a protagonista el petroli com a font primària i l'electricitat com a font secundària. El petroli posseeix major La penetració exterior que van suposar els processos de colonització i imperialisme, va implicar una progressiva adaptació de l’economia agrícola perifèrica a la base econòmica del Centre. Va suposar un diferent procés de capitalització. No es va produir una reforma agronòmica precedent al procés d’industrialització i les reformes agràries només es varen produir després de la Segona Guerra Mundial. En general, i com a herència de la fase colonial- imperialista, es poden distingir dos tipus d’economies agrícoles: Les grans superfícies d’exportació (ja siguin latifundis o la suma de moltes petites propietats) o plantacions, caracteritzades pel monoconreu i l’extraversió (es produeix pels mercats globalitzats). En qualsevol cas, la propietat o possessió real de la terra està molt concentrada en mans de la burgesia terratinent/capitalista perifèrica o de les multinacionals del Centre. Les explotacions mercantils simples/subsistència, que són petites explotacions de baixa productivitat, lligades a l’autoconsum o al petit mercat local. Es l’activitat desenvolupada per la majoria dels camperols pobres. 22. Industrialització capitalista. Procés d'industrialització capitalista L'activitat industrial es l'aplicació del treball humà a la transformació a gran escala de matèries primeres en productes materials destinats a ser utilitzats com a medis de producció, intermediaris per produir altres productes o be com a medis de consum. La tecnologia substitueix les activitats manuals de l'esser humà. Fases d’industrialització capitalista Del taller artesà del model feudalista es va passar al treball a domicili, d'aquí a tallers sense divisió de treball, a la fàbrica, gran indústria mecanitzada, gran industria automatitzada i finalment empresa multinacional. En tot aquest recorregut s'ha anat introduint la divisió del treball. La especialització. A mesura que ha anat avançant les fases, l'obrer ha anat perdent informació sobre la producció. A la perifèria però, els països eren exportadors de matèries primeres. A partir de la II GM la perifèria comença a desenvolupar l'activitat industrial deixant de banda les primeres fases. Comença a partir de la gran industria mecanitzada. Per tant, l'avantatge competitiva del centre vers la perifèria es la seva capacitat creativa, mentre que la perifèria domina els costos de producció i les economies d'escala. Evolució dels sistemes tecnològics 1a Revolució Industrial (1800-1870) : E.E.U.U. i UE. Fase concurrencial del capitalisme. El model energètic està basat en el carbó. Carbó-Siderurgia- Maquinaria. Sector tèxtil com a principal. Es passa del taller artesà precapitalista a la fàbrica taller manufacturer. 2a Revolució Industrial (1870-1945) : Difusió internacional del capitalisme. Fase monopolista de base nacional. Consolidació de l'Estat-Nació per consolidar mercats interns. Creació d'Estats del benestar. Model energètic basat en el petroli. Electricitat generalitzada. Industria automobilística, química, aviació, electrodomèstics... Taylorisme i posteriorment Fordisme com a organització del treball. 3a Revolució Industrial (1945-Actualitat) : Mundialització del capitalisme. Fase monopolista de base mundial. Multinacionals. Model energètic amb energia nuclear. S'amplia el sector automobilístic. Revolució de les telecomunicacions i complex militar-industrial, informàtica, robòtica... Organització del treball: Toyotisme. La Organització científica del treball Tenen com a objectiu incrementar la productivitat mitjançant la disminució dels costos laborals o augmentant la producció. Tant el Taylorisme com el Fordisme van ser iniciades i desenvolupades als EEUU mentre que el Toyotisme va ser iniciat i desenvolupat al Japó. Taylorisme: Basat en l'estudi i mesura del temps i moviments del treballador. Màxima especialització del treballador, es garanteix que el treballador treballi més eficientment. La productivitat s'incrementa gràcies als salaris baixos + el sistema de primes relacionades amb la productivitat. Introdueix el treball en cadena. Acaba sent molt rutinari, cosa que comporta gran tensió i disminució de la productivitat. Fordisme: Organització científica amb un gran impacte sobre la producció, el consum i la regulació social. Henry Ford apareix en paral·lel a la cadena de muntatge, la qual marcarà el ritme del treballador, el qual serà l'apèndix de la maquina. Treball en cadena i producció en sèrie. Productes homogenis. El treballador no te cap marge de creativitat ni autonomia. Augment espectacular en la producció. Dota a la societat de tot tipus de necessitats. Producció massiva que requereix un consum massiu. El sistema garanteix aquest consum massiu mitjançant pactes socials entre sindicats i patronal. Absorció de la producció per part del mercat. Toyotisme: Descobreix com flexibilitzar el procés de producció. Aturar la cadena de muntatge quan hi hagi poca demanda. Utilitza la tecnologia flexible: o Organització laboral flexible. S'inicia el tipus de contractació flexible. o Producció "Just in time", quan es demana, sota comanda. o Segmentació de la cadena de muntatge. Independència dels processos de producció. La retribució va lligada a la productivitat. Es rescata la creativitat. Foment dels equips de treball. o No requereix de consum de masses. Requereix ma d'obra flexible. L'Estat del benestar deixa de tenir sentit. La figura paternalista passa de l'estat a l'empresa (Formació, seguretat...). PERFILS INDUSTRIALS Al centre del sistema es on s'ha creat l'activitat industrial i per tant, la industrialització es purament del centre. Al centre dona lloc al procés d'industrialització integral: El progrés industrial te lloc de manera articulada i extensiva a la globalitat del mercat intern. Es basa en l'especialització tecnològica. A partir dels anys 60, la perifèria per sortir del desenvolupament volia industrialitzar-s'hi. Els seus models de industrialització son: Industrialització per substitució d'importacions: Es tracta de desenvolupar la indústria mitjançant l'abastiment intern de mercaderies abans importades. Barreres aranzelàries a les importacions: Aquest sistema s'ensorra ja que es més barato importar productes de consum que importar matèries per a la producció industrial. La crisi del deute acaba amb aquest model. Aquesta crisi dona lloc al procés d'Industrialització per substitució d'exportacions (ISE): Establiment d'incentius i recolzament a empreses industrials de capital local amb l'objectiu de produir pel consum extern. Exportació de manufactures. Deslocalització d'empreses del centre cap a la perifèria per els baixos costos. 23. Desenvolupament sostenible (El Club de Roma). de les empreses, atur i el reforçament estructural de la inflació, període conegut com la estanflació. Al centre del sistema es busquen nous paradigmes tecnològics, reconvertir els sectors industrials tradicionals... Pel que fa la perifèria van veure frenats els seus intents de creixement i nomes van mantenir-se gràcies a l'endeutament extern. La crisi del deute Un efecte derivat de l'increment dels preus del petroli va ser la gran concentració de divises en mans de magnats i governs de països petrolers. Els petrodòlars van fluir cap a la banca internacional i aquesta es va posar a concedir crèdits per rendibilitzar els seus enormes dipòsits. Amb el canvi de Govern a EEUU, Carter per Reagan, es va optar per una política econòmica d'increment de tipus d'interès. Això va afectar greument als països de la perifèria, sobre tot a Amèrica llatina, la qual es va beneficiar de les grans concessions de la banca. El problema va sorgir quan diversos països van adoptar moratòries de 90 dies i això portava al centre a una situació crítica. Finalment, aquests països van haver de finançar-s'hi per fer front a aquest deute. Per tant, es pot dir que els països subdesenvolupats estaven ajudant a finançar la recuperació dels països desenvolupats a costa del seu propi enfonsament. 26. Integració econòmica. L'actual fase de mundialització capitalista està generant una disminució del paper dels Estats - nació i està emergint diversos processos d'integració entre països. La cessió de sobirania, sigui econòmica o política, a una entitat supranacional es el problema fonamental que afronta qualsevol procés d'integració internacional. Etapes de la integració Zona de lliure comerç: Encaminada a eliminar totes les restriccions de comerç entre països. Aquesta primera fase es la més pura des d'un punt de vista de creació de mercat mundial. Unió Duanera: Consisteix en crear una Zona de lliure comerç i a més establir un aranzel exterior comú entre els països que formen la unió. Aquesta forma d'integració es liberalitzadora i protectora. Requereix cessió de sobirania i comporta el primer obstacle. Mercat comú: Significa ampliar l'àmbit d'integració al capital i a la força de treball. Culmina la integració dels mercats. Lliure circulació del capital mercaderia, capital diner i capital productiu dins d'un mercat. Unió econòmica: Implica la coordinació en política econòmica fins la unificació de països. Es culmina la integració econòmica i exigeix la pèrdua de sobirania econòmica dels Estats nació que la cedeixen a una entitat supranacional. Integració total: Sorgeix de la unió monetària i engloba tots els aspectes no econòmics que donen lloc a un Estat supranacional. 27.Explica les funcions bàsiques del banc mundial i del sistema monetari internacional. El Banco Mundial es una organización internacional especializada en finanzas cuya principal actividad es la ayuda a países en desarrollo que necesiten apoyo económico a través de préstamos o créditos y que se encuentren en situación de pobreza. Fue creado en el año 1944 y es una organización que depende de Naciones Unidas, creada el año anterior. Es una de las instituciones más importantes del mundo. Actualmente, existen 189 miembros adheridos al Banco Mundial con oficinas por todo el mundo, que contribuyen al equilibrio económico mundial. Todos los países miembros tienen un representante en el Banco Mundial en la Junta de Gobernadores, ésta se reúne dos veces al año para tomar decisiones dentro del directorio que está compuesto por veinticinco directores de los países más influyentes del mundo como son EEUU, Japón, Francia o Reino Unido. Por otro lado, es importante resaltar que existe un consejo consultivo sobre diferentes materias formado por siete personas con gran experiencia profesional y formación que se encargan de asesorar en diferentes ámbitos. El Banco Mundial se mantiene gracias a las cuotas que los Estados aportan a fin de poder participar en esta organización, al pago de los intereses de préstamos que han ofrecido en el pasado y a la especulación en la bolsa de valores. Funciones del Banco Mundial Las funciones más importantes del Banco Mundial son las siguientes: Prestar apoyo a los países desarrollados y a los que están en desarrollo (financiamiento, garantías, estudios analíticos y de asesoría…) La estrategia de lucha contra la pobreza del Banco Mundial se basa en reforzar el clima de inversión en las personas pobres. - Hace frente a la pobreza con los siguientes objetivos: - Erradicar la pobreza extrema y el hambre. - Lograr la educación primaria universal. - Promover la igualdad de género y el empoderamiento de la mujer. - Reducir la mortalidad infantil. - Mejorar la salud materna. - Combatir el VIH/SIDA, el paludismo y otras enfermedades. - Asegurar la sostenibilidad ambiental. - Promover una alianza mundial para el desarrollo. Fondo Monetario Internacional El Fondo Monetario Internacional (FMI) es una organización internacional fundada en 1945 cuya función, según sus estatutos, es la de “fomentar la cooperación monetaria internacional, afianzar la estabilidad financiera, facilitar el comercio internacional, promover un empleo elevado y un crecimiento económico sostenible y reducir la pobreza en el mundo entero”. Está integrado por 188 países, casi todos los que hay en el mundo (la ONU cuenta con 193), a los que debe rendir cuentas de su actuación. El Fondo Monetario Internacional se encarga de asegurar la estabilidad del sistema monetario internacional, es decir, del sistema de pagos internacionales y de tipos de cambio que permite a los países (y a sus ciudadanos) efectuar transacciones entre sí. Para ello, supervisa las políticas económicas aplicadas por los países y asesora a sus gobiernos. Además, ofrece préstamos y ayudas a los países que necesiten financiación o aliviar su deuda, normalmente a cambio de poder influir en las políticas económicas de estas naciones, a menudo imponiendo metas y requisitos que deben cumplir. El FMI se financia a través de las cuotas que pagan sus países miembros y que varían en función del tamaño de la economía de cada país. La cuantía de la cuota determina el número de votos que cada país tiene en las decisiones del organismo y la facilidad para acceder a la financiación de la institución. Estados Unidos es el país miembro con mayor cuota y mayor número de votos; y Tuvalu el menor. El FMI está dirigido por una Junta de Gobernadores formado por un miembro de cada país, al frente de la cual se sitúa un director gerente.