Tanquem les escoles, Papini, Ejercicios de Ciencias de la Educación. Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
cigonci
cigonci

Tanquem les escoles, Papini, Ejercicios de Ciencias de la Educación. Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

5 páginas
7Número de visitas
Descripción
Asignatura: Introduccio a les ciencies socials, Profesor: no ho se, Carrera: Educació Social, Universidad: UOC
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 5
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 5 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 5 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 5 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 5 páginas totales
Descarga el documento
Giovanni Papini

1

Giovanni Papini Chiudiamo le scuole! Milà, Luni Editrice, 1996, p. 53-61

TANQUEM LES ESCOLES! trad. de Jacint Creus

1 Malfiem-nos d’aquests establiments grandiosos on molts homes es tanquen o són tancats. Presons, Esglésies, Hospitals, Parlaments, Casernes, Manicomis, Escoles, Ministeris, Convents. Aquests edificis públics són de mal averany: signes irrebatibles de malalties generals. Defensa contra el delicte - contra la mort - contra l’estranger - contra el desordre - contra la solitud - contra tot allò que espanta l’home abandonat a si mateix: el brètol etern que fabrica lleis i societats com a baluards i trinxeres, i en fa xucladors paorosos. Magatzems sinistres d’homes captius -a la ciutat, al camp i a la costa- davant dels quals passem amb temença. Comdemnats a la fosca, a la fam, al suïcidi, a la immobilitat, a l’enviliment, a la follia, milers i milions d’homes que van prendre un xic de riquesa als germans més rics o que van abaixar de sobte el nombre de gent d’aquesta humanitat que no es fa enyorar. Aquests homes no m’entendreixen, però em fa patir pensar massa en la seva vida -i en la qualitat i el dret dels seus jutges i carcellers. Però per a ells hi ha almenys la raó de la protecció davant la possibilitat d’actuacions ofensives envers algú de nosaltres. En canvi, ¿què han fet els nens, els nois, els adolescents i els joves, perquè dels sis fins als deu, als quinze, als vint, als vint-i-quatre anys, els tanqueu tantes hores al dia a les vostres blanques galeres per fer patir el seu cos i espatllar el seu cervell? Els altres, els podeu anomenar -amb la moral i les lleis a la mà- delinqüents; però aquests són, fins i tot per a vosaltres, purs i innocents; tan purs i innocents com van sortir dels úters de les vostres esposes i filles. ¿Amb quins pretextos traïdors us permeteu de tallar-los el plaer i la llibertat a l’edat més bella de la vida, i de comprometre per sempre la frescor i la salut de la seva intel·ligència?

2 No sortiu amb l’artilleria pesant de la retòrica progressista: les raons de la civilitat, l’educació de l’esperit, l’avenç del saber... Sabem amb certesa absoluta que la civilitat no queda pas disminuïda fora de les escoles, i que aquestes entristeixen els ànims en lloc d’aixecar-los, i que els descobriments

2

decisius de la ciència no han sorgit de l’ensenyament públic sinó de la recerca solitària, desinteressada i àdhuc forassenyada d’homes que sovint ni havien anat a escola ni hi ensenyaven. També sabem amb la mateixa certesa que l’escola, que és per necessitat formal i tradicionalista, ha contribuït molt sovint a petrificar els coneixements i a retardar de manera entossudida les revolucions i reformes intel·lectuals més urgents. Tan sols per atzar o per simple coincidència -hi va tanta gent!- l’escola pot esdevenir laboratori de noves veritats. No és, per la seva naturalesa, una creació, una obra espiritual, sinó un simple organisme i un instrument pràctic. No inventa els coneixements, sinó que presumeix de transmetre’ls. I ni tan sols compleix bé aquesta funció -perquè els transmet malament o bé, quan els trasmet, com que entortolliga i encartona els cervells receptors, la majoria de les vegades impedeix de poder-se formar altres coneixements renovats i millors. Les escoles, doncs, no són altra cosa que reclusoris per a menors instituïts per satisfer necessitats pràctiques i francament burgeses.

3 Quines? Per als pares, durant els primers anys, són el mitjà més decent per tenir fora de casa els fills que destorben. Més endavant entra en joc el pensament dominant de la «posició» i de la «carrera». Per als mestres és sobretot la manera de guanyar-se el pa, la carn i els vestits amb una professió considerada «noble» i que ofereix, a més, tres mesos de vacances cada any i el benefici d’una mica de vanitat. Afegiu-hi encara la determinació sàdica d’haver pogut amoïnar, turmentar i atemorir, al cap de la vida, uns quants milers de nens i de joves. L’Estat manté les escoles perquè els pares de família ho volen; i perquè, com que cada any necessita uns quants batallons d’empleats, prefereix englotir-los a la seva manera i triar-los amb el crèdit dels certificats que dóna ell mateix, sense preocupacions suplementàries ni avaluacions més fatigoses. Afegiu que de les escoles en mengen inspectors, directors, bidells, preparadors, assistents, editors, llibreters i paperers, i tindreu la xarxa completa dels interessos teixits entorn d’aquestes presons municipals, estatals i privades. Ningú, si no és en els discursos, no pensa en el millorament de la nació, en el desenvolupament del pensament, ni, encara menys, en allò en què més caldria pensar: el bé dels fills. Les escoles hi són, van bé i tenen algun avantatge: hi fiquem els nois i les noies i no hi pensem més.

3

4

L’home, a les tres mitges dotzenes d’anys decisives de la seva vida (dels sis als dotze, dels dotze als divuit, dels divuit als vint-i-quatre), necessita, per viure, llibertat. Llibertat per reforçar el cos i mantenir la salut, llibertat a l’aire lliure: a les escoles es fan malbé els ulls, els pulmons, els nervis (quants de miops, anèmics i neurastènics poden maleir justament les escoles i qui les va inventar!). Llibertat per desenvolupar la seva personalitat en una vida oberta a deu mil possibilitats, en lloc de l’artificial i limitada de les classes i els col·legis. Llibertat per aprendre alguna cosa de veritat, perquè hom no aprèn res d’important de les lliçons sinó dels grans llibres i del contacte personal amb la realitat. En la qual cadascú s’insereix a la seva manera i tria allò que li és més adequat en lloc de sotmetre’s a la manipulació dissecadora i uniforme de l’ensenyament. A les escoles, en canvi, tenim la reclusió quotidiana en estances polsegoses plenes d’expiracions - la immobilitat física més antinatural - la immobilitat de l’esperit obligat a repetir i a cercar l’esforç calamitós per aprendre amb mètodes imbècils moltíssimes coses inútils - i l’anorreament sistemàtic de tota personalitat, originalitat i iniciativa en el mar negre dels programes uniformes. Fins a sis anys l’home és presoner dels pares, mainaderes i institutrius; dels sis als vint- i-quatre està subordinat als pares i professors; des dels vint-i-quatre és esclau de la feina, del cap de secció, del públic i de la dona; entre els quaranta i els cinquanta queda mecanitzat i fossilitzat pels costums (més terribles encara que cap amo); i roman servidor, esclau, presoner, forçat i titella fins a la mort. Deixeu almenys la infantesa i la joventut per gaudir d’una mica d’higiènica anarquia!

5 L’única excusa (no pas suficient) d’aquest llarguíssim empresonament escolàstic podria ser una reconeguda utilitat per als futurs homes. Però respecte d’aquest punt hi ha força sintonia entre els esperits més il·luminats. L’escola fa molt més mal que no pas bé als cervells en formació. Ensenya moltíssimes coses inútils, que després cal desaprendre per aprendre’n moltes d’altres per un mateix. Ensenya moltíssimes coses falses o discutibles, i costa una bona feina desempallegar- se’n - i no pas tothom ho aconsegueix. Habitua els homes a creure que tota la saviesa del món és en els llibres impresos. No ensenya gairebé mai allò que un hom haurà de fer efectivament a la vida, per la qual s’esdevé després un noviciat autodidàctic llarg i fatigós.

4

Ensenya (pretén ensenyar) allò que ningú no podrà ensenyar mai: la pintura a les acadèmies; el bon gust a les escoles de lletres; el pensament a les facultats de filosofia; la pedagogia en els cursos de la Normal; la música en els conservatoris. Ensenya malament perquè ensenya a tots les mateixes coses de la mateixa manera i en la mateixa quantitat, sense tenir en compte la infinita diversitat d’enginy, de raça, de procedència social, d’edat, de necessitats, etc. No es pot ensenyar a més d’una persona. No s’aprèn dels altres sinó a través de les converses de tu a tu, on aquell que ensenya s’adapta a la natura de l’altre, repeteix les explicacions, posa exemples, demana, discuteix i no dicta el seu verb des de dalt. Quasi tots els homes que han fet res de nou en el món o no han anat mai a escola, o se n’han pogut escapar aviat, o hi han romàs «captius». (Els mediocres que a la seva vida arriben a fer una carrera honrada i normal i fins i tot a assolir una certa fama, han estat sovint els «primers» de la classe). L’escola no ensenya precisament allò que més falta fa: Una vegada superats els exàmens i obtinguts els diplomes, cal revomitar tot el que un s’ha empassat en els seus convits forçosos i començar altra vegada. M’agradaria que els nostres doctors de la llei, per als quals l’escola és el temple de les noves generacions i els manuals aprovats són el testament sagrat de la religió pedantesca, llegissin, almenys una vegada, l’assaig de Hazlitt sobre la Ignorància de les persones instruïdes, que comença d’aquesta manera: «La mena de gent que té menys idees és aquella formada pels que no són altra cosa que autors o lectors. Val més no saber llegir ni escriure que saber llegir i escriure i no ser capaç de fer altra cosa». I més endavant: «Qualsevol que hagi passat per tots els graus normals d’una educació clàssica i no s’hagi tornat estúpid, pot ben dir que s’ha salvat de miracle». Em penso que n’hi ha ben pocs que -si sabien jutjar per si mateixos- es podrien vantar d’una resistència semblant. I n’hi ha prou de fixar-s’hi una mica per adonar-se de la intel·ligència mitjana dels nostres empleats, dirigents, mestres, professionals i governants per veure que Hazlitt té moltíssima raó. Si encara resta una mica d’intel·ligència en el món, cal cercar-la entre els autodidactes o entre els analfabets.

6 L’escola és tan essencialment antigenial que no solament embeneiteix els escolars sinó també els mestres. Després de repetir i repetir any rera any les mateixes coses, es tornen més imbècils i rígids que no eren al començament - que no és poc. Pobres sicaris fastiguejats, encarcarats, buits, assecats, turmentats, descoratjats, que mouen els seus membres oficials i governatius tan sols quan es tracta de guanyar unes quantes lires de més a finals de mes!

5

7 Es parla de l’educació moral de les escoles. Els únics resultats de la convivència entre mestres i escolars són aquests: Servilitat aparent i hipocresia dels segons respecte dels primers, i corrupció recíproca entre companys. Els únics textos sincers de les escoles són a les parets de les latrines.

8 Cal tancar les escoles - totes les escoles. De la primera a l’última. Llars d’infants i parvularis; col·legis i residències; escoles primàries i secundàries; instituts de batxillerat i instituts politècnics; universitats i acadèmies; escoles de comerç i escoles de guerra; instituts superiors i escoles d’aplicació; escoles tècniques i de magisteri. Arreu on algú pretengui ensenyar a algú altre, cal tancar la botigueta. No cal fer cas dels pares preocupats ni dels professors desocupats ni dels llibreters en fallida. Tot es calmarà amb el temps. Es trobarà la manera de saber (i de saber millor i en menys temps), sense que calgui sacrificar els anys més bells de la vida en els bancs de les semipresons governatives. Hi haurà més homes intel·ligents i més homes genials; la vida i la ciència aniran llavors més bé; cadascú se’n sortirà per ell mateix i la civilitat no minvarà ni un segon. Hi haurà més llibertat, més salut i més joia. L’ànima humana per damunt de tot. És la cosa més preciosa que tenim cadascú de nosaltres. La volem salvar, almenys quan està traient les ales. Donarem pensions vitalícies a tots els mestres, institutors, prefectes, directors, professors, docents lliures i bidells perquè deixin anar els joves fora de les seves fàbriques privilegiades de cretins d’Estat. Ja en tenim prou, després de tants segles. Qui és contra la llibertat i la joventut treballa per la imbecil·litat i la mort.

1 de juny de 1914

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 5 páginas totales
Descarga el documento