Técnica de la imatge i el so, Ejercicios de Historia del Cine. Universitat Ramon Llull (URL)
belenzp
belenzp

Técnica de la imatge i el so, Ejercicios de Historia del Cine. Universitat Ramon Llull (URL)

PDF (2 MB)
20 páginas
2Número de descargas
3Número de visitas
100%de 1 votosNúmero de votos
Descripción
Asignatura: Teoria i Retòrica de la Imatge i el So, Profesor: Sandra Balsells, Carrera: Cinema i Televisió, Universidad: URL
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 20
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 20 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 20 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 20 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 20 páginas totales
Descarga el documento

La universalització de les imatges → mite

Sense el peu de foto no podem acabar d’entendre la imatge.

Necessitem coses extres.

El context és imprescindible per entendre la imatge.

La imatge ens permet aturar-nos i no perdre els detalls més

importants, emotius i trascendents.

La imatge atura l’acció i si es bona aconsegueix l’instant

decisiu.

Instant decisiu: instant únic i irrepetible que funciona.

La grandor d’una fotografia es parar en el moment exacte, en la

cúspide de l’acció.

Una fotografia impacta molt més que un minut de cortometratge.

Congela un moment, un instant.

La seqüència televisiva pot ser confusa i ràpida a vegades.

Com les imatges poden canviar la vida d’una persona.

Els llenguatges es van reatroalimentant. Aquest llenguatge ens

afecta directament. La imatge en moviment s’alimenta de la imatge

fixa.

Unitats mínimes

El quadre (frame): espai físic que delimita el format. On

físicament jo registro la meva imatge.

Camp:​ Allò que decideixo jo incloure en el meu frame.

Fora de camp/espai off: tot allò que queda fora del camp. Allò que

deprecio i deixo fora.

El camp i el fora de camp ens fa singular, fa que tinguem una

mirada particular.

__________________________________________________________________

“Me horroriza la idea de composición, hay una cierta manera de

hacer las cosas bien y una cierta manera de hacer las cosas mal.

Algunas veces prefiero hacerlas bien, pero otras mal.”

No sempre una composició perfecta és atractiva. Hem de partir de

que siguin interessant. Moltes vegades la composició està

explicada per no complir-la.

3 requisits per una composició:

- Sentit comú, sensatesa

- Sensibilitat estètica

- Què incloem, que despreciem (fora de camp) i amb quin format

treballem.

A excepció del llenguatge fotogràfic, sempre treballem en

horitzontal.

Conceptes elementals per la bona composició:

- Tipus de pla: distància física o òptica entre la càmera i

l’objecte o escena.

James Nachtway. Documental ​World photographer.

el primerisimo primer plano: volem emfatitzar.

plano medio corto: foto de carnet.

pla de tall: em centro en una part del personatge.

Una imatge ben composada no implica que tingui interès ni

trascendència. les escenes que capturem han de ser interessants

Requisits bàsics per a fer una bona composició:

-Sentit comú

-Sensibilitat estètica (innata o cultivada)

-Recursos compositius

-Camp

-Fora de camp

-Enquadrament (espai físic de què disposem)

Tipus de pla: distància física u òptica entre la càmera i

l’objecte (o escena)

Primera franja: pans descriptius, apel·la a la reacció del

personatge

Segona franja: plans informatius, apel·len al context I no al

personatge (sobretot en els dos últims tipus de plans)

El ritme d’una peça s’aconsegueix amb la varietat de plans, no fer

servir sempre el mateix.

- Tipus de pla

- Alçada de càmera (important) no fer la foto sempre des de

l’alçada dels nostres ulls.

Hi han quatre alçades clàssiques de càmera:

- Picat

- Contra-picat (de baix a dalt de forma obliqua)

- Zenital (totalment perpendicular de dalt a baix)

- Nadir

Jugar amb les alçades de càmera ens pot permetre adaptar-nos a la

alçada del personatges. Escenes convencionals poden tenir certa

creativitat perquè trenquem amb el punt de vista habitual. Si jo

vull magnificar un personatge el puc contrapicar.

-​Disposició dels elements

Hi ha unes normes universals que ens ajuden

a ordenar aquests elements que intervenen en

la imatge.

Pots posar context o no però hauríem de

col·locar sempre al mig del quadre el que

realment volem que la persona vegi, ja que

la mirada va directament al centre de la

fotografia sempre per inèrcia.

La regla dels terços: afegim tensió, ja no

la fem tan equilibrada.

Puc dividir el meu frame en diagonal.

La llum pot tenir una càrrega molt forta.

- Sistemes triangulars

La llum

Matèria primera de la imatge, sense llum no hi ha imatge.

Hem de tenir en compte:

- La quantitat​: molta o poca.

- La qualitat​: fa referència les llums dures o llums suaus. La

llum dura incideix molt fort a la imatge i la suau es la que

arriba filtrada, en el cas de la llum natural.

- Direccionalitat​: com veig jo l’escena, d’on procedeix la

llum. Si es una llum lateral, a 45º, si es una llum a contra

llum.

Si la llum es molt dura no es podran veure els detalls. Amb llum

artificial haurem de veure que volem. Si tinc una llum molt dura i

la vull suau, podria posar una cortina blanca per suavitzar la

llum.

Llums de contra llum: no es vol aconseguir detall.

Treure profit a les llums del dia.

Importància de l’hora del dia.

Color

- Cromatisme:

El món del color és molt complicat. Hauríem de tenir en compte que

tenim un món separat per: els colors càlids (taronja) i colors

freds (blaus), això es molt important per crear l’atmosfera. En

funció de les llums que tenim em de veure com aconseguim que el

blanc sigui blanc.

Balanç de blancs.

Dintre de a teoria dels colors tenim

els colors primaris i secundaris.

D’aquí surten tots els colors que tenim avui dia. Tenim 3 colors

primaris: vermell, blau i ver, que combinats entre sí, ens donen

els colors secundaris. La combinació de tots els colors primaris i

secundaris ens dona el color blanc.

La teoria del color ens ajuda a

entendre les noves combinacions.

- To​: imatges en blanc i negre. Diferencia entre l’extrem blanc

i negre. Entre mig tenim games de grisos que gradualment

s’acosten o al blanc o al negre. La pobresa d’aquesta gama de

grisos marca el to. Tonalitats dures, molt poca gama de

grisos; o tonalitats suaus amb un ventall més gran de grisos.

Crea una certa atmosfera i certa emoció. Sigui una tonalitat

dura o suau es una forma de jugar amb les emocions.

- Textura: ​parla de la superfície. Les arrugues d’una senyora

vella, la sorra de la platja…

Autofocus te un problema greu quan treballem amb superfícies sense

textura. Quan hi ha manca de textura haurem de treballar amb el

focus “manual”.

Recursos tècnics

- Concepte de profunditat de camp: ​es l’espai nítid que tenim

per davant i per darrere del objecte que tenim enfocat. Puc

decidir si una imatge sigui borrosa o més nítida. Amb

l’obertura del diafragma, amb la llargada de l’òptica i amb

la distància de la càmera-objecte. Es una manera clara de

portar l’ull de l’espectador on vulguem. Podem desenfocar

molt la part d’una foto de manera que ho converteixo en un

element compositiu.

- La manera d’enregistrar el moviment: ​s’aplica a la imatge

fixa, no al vídeo. Una opció que tenim es congelar el

moviment, jo aturo perfectament un període de temps molt curt

de manera que l’ull descobreix que hi ha coses allà que mai

les veuríem, capta instants. Mostrem a l’ull una imatge que

no podem veure en la realitat. I també tenim la borrositat

que consisteix en enregistrar el recorregut que fa el

moviment mentre passa per davant del meu sensor. Velocitat

d’obturació. Es un recurs que pot funcionar molt be. Pot

donar visions innovadores.

L’instant decisiu, l’instant de disparar

Només hi ha un moment per fer la fotografia. Estem organitzant

tots els elements per poder fer la foto.

IMATGE EN MOVIMENT

- Pla:​ Hem de tenir en compte l’amplitud de l’espai i la durada

del pla, ja que es una foto en moviment. La durada te

significats, si tenim un pla que ens agrada o té molt de

sentiment tindrà molts més segons.

- Toma (take/presa):​ Tot el fragment enregistrar des de que

accionem l’interruptor fins al seu final. No hi ha cap tipus

de tall, per tant es un enregistrament seguit. La durada

depèn. Podem tantes proves com vulguem.

- Escena:​ Unitat de registre que succeeix en el mateix espai i

en el mateix temps.

- Seqüència:​ El conjunt de escenes però amb una mateixa unitat

narrativa (seria com cada capítol d’un llibre).

- El pla seqüència:​ L’enregistrament seguit sense cap tipus de

pla de tota una serie de escenes. La càmera no es pot aturar

mai. Es molt complicat. Els objectes o coses es van movent

davant la càmera ja que no es pot aturar. La planificació és

molt estricte.

El moviment en cine es una il·lusió òptica perquè ajuntem frames

de forma ràpida.

Imatge cinètica

Hem de distingir si ho estem fent a partir de:

- Vídeo: Amb el sistema PAL (que treballem amb 25 frames per

segon) i el sistema NTSC (que són 30 frames per segon).

- Cinema: Són 24 frames per segon.

La suma de molts frames per segon ens dona la sensació de

moviment.

Quan parlem d’imatges en moviment podem parlar de:

- Moviment escena: deixo la càmera fixa i l’efecte de moviment

l’aconsegueixo amb el moviment dels objectes al voltant.

L’escena ja conté moviment. Hi han tres moviments bàsics:

1. Head on: els objectes es mouen a la càmera.

2. Fail away: els objectes s’allunyen de la càmera.

3. Cross screen: càmera fixa i els personatges travessen el

frame de banda a banda.

- Moviment càmera:

1. Panoràmica​, tenim la càmera fixa no hi ha un desplaçament

físic de càmera, només es mou el trípode a banda i banda.

Aporten molta informació a nivell de localitzacions. A la

fase de muntatge sempre hauríem de partir d’un pla fix, això

ens facilita desprès a la hora del muntatge. La panoràmica

pot ser en vertical (moviment tilt:pujada i baixada de cap) o

en horitzontal (moviment de paneo: d’esquerra a dreta).

2. Travelling: Hi ha un desplaçament físic. La càmera acompanya

els personatges.

3. Zooming: No moviment de la càmera sinó de la òptica.

Modificar la distancia focal de la òptica. M’allunyo o

m’apropo. De zoomings en tenim dos: zoom in (de lo més proper

a lo més lluny)i zoom out (de lo més lluny a lo més proper).

Els zoomings han d’estar ben justificats.

4. Càmera subjectiva: Simula la mirada del protagonista. “Jo em

poso una càmera als ulls”.

5. Barrido (whip pan): Moviment molt vertiginós de càmera que

ens escombra l’escena. Moviment de càmera molt brusc. No

s’hauria d’utilitzar si realment no es necessari.

Els moviments de càmera han d’estar justificats.

OPERATIVA DE CÀMERA

La càmera obscura.

Arxiu

raw: es la imatge tal qual, la tenim al 100%. Imatge que pesa i

molt nítida. El raw en el món nicon es diu nef.

jpeg: imatge de menor qualitat que una raw. Dintre d’aquest hi ha

de molts tipus.

En el mont professional es treballa amb el raw. Quan treballem en

raw per obrir les imatges necesitem un programa de visualització.

Tenim una tercera via que es treballar amb raw i la màxima

qualitat de jtpeg. Es guarden dos còpies: una amb raw i un altre

en jpeg.

El vídeo el guardem en format H264.

Balance de blancos

Fa referència a la qualitat de la llum. La qualitat de la llum es

la fredor o la calidesa de la font lumínica que ens arriba.

Les ordenem segons la temperatura de color que la mesurem amb ºk.

Ens permet ordenar totes les llums.

La llum día són 5500ºk, que es gairebé freda. I després tenim la

llum T (TUNGSTE) que són 3000ºk. A partir d’aquí podem escalar

totes les llums. A la càmera trobarem: automàtic, llum dia

(12:00), núvol, ombra, flaix incandescent, fluorescent i

personalitzat (seria quan hi ha una llum que no s’adapta a la

càmera). Quan més propers al sol, més llum freda.

ISO

Fa referència a la quantitat de llum no a la qualitat. Fa

referència a la sensibilitat del sensor a la llum. Hem d’adecuar

la sensibilitat del ISO a la llum que tinguem.

50/100/200/400/800/1600/3200/6400… escala de ISO.

ISO menor per escenes lluminoses.

ISO més elevat per escenes fosques. També farà més soroll.

El pas d’un ISO a un altre comporta el doble de sensibilitat a la

llum que l’anterior.

Entre 100 i 200 exteriors diürns ben il·luminats.

Entre 400 i 800 exteriors diürns amb poca llums o interiors ben

il·luminats.

Entre 1600 i 3200 exteriors nocturns i interiors mal iluminats.

Diafragma

El ​diafragma es el mecanisme que regula el diàmetre del forat

d’entrada de la llum.

S’ha construit l’escala de número nºF. Escala universal amb la que

treballem a tot el món. Fa referència a la obertura d’aquest.

1/1,4/2/2,8/4/5,6/8/11/16/22/32…

Quan el número és menor la obertura és més gran.

Quan el número és més elevat ens anem a diafragmes més tancats.

El pas d’un número f a un altre és el doble de l’anterior i la

meitat de l’altre.

La tria d’un diafragma o un altre depèn de la profunditat de camp

(l’espai nítid que tenim davant o darrere de l’objecte que vull

fotografiar).

A major obertures de diafragma menys profunditat de camp.

A diafragmes més tancats més profunditat de camp.

Quan vols una imatge amb poca profunditat de camp necessitem

obertures molt grans.

ISO, diafragma i obturador no tenen res a veure, només tenen en

comú la llum.

Les dues mesures en quant a llum son idèntiques. La quantitat de

llum final que ha arribat al sensor és la mateixa. Però al

combinar les variables diferent, el resultat de profunditat de

camp si que canvia.

Aplicació de la llei de reprocitat

f4 125 f22 4

f5.6 60

f8 30

f11 15

f16 8

Ara amb llum natural:

Qualitat seguim amb la mateixa.

Balance de blancos: llum dia

ISO: 100

Obturador

Joc de cortines. És el cos de la càmera. Aquest té l’escala de

velocitat d’obturació. Està en temps reals.

… 1/2/4/8/15/30/60/125/250/500…

Passem d’un segon a fracció de segons. Quan capturem una imatge

tardem 4000 fraccions d’un segon.

Escenes nocturnes, velocitats lentes.

Escenes diürnes amb llum, velocitats ràpides.

A més velocitat d’opturació, més congelació.

A velocitats més lentes, més borrositat.

Amb vídeo treballem pràcticament sempre a una velocitat entre 30 i

60 (50).

De 60 cap avall cal estabilitzar la càmera perquè es molt temps i

se'ns pot moure la càmera.

Operativa de càmera Classe 2

- Rodet:​ Les que utilitzarem es la ​A​, quan volem prioritzar el

concepte de profunditat de camp. Si volem enregistrar el

moviment m’aniré al ​S. ​Tot això depenent del tipus de cosa

que vull enregistrar. Funcionen com una operació matemàtica

elemental. Tenim tres variables: ISO, velocitat i obertura.

Si treballo amb la ​A​ ja he introduït la ISO i el diafragma.

ISO+nºf=velocitat.​ La primera variable que introdueixo al

programa ​S​ es la ​ISO+ velocitat=nºf.

Moviments de càmera

En el món professional molts dels moviments de càmera els

solucionem amb​ steadycam​ que es un sistema d’estabilitzador. Tenim

la càmera acoplada al tors de l’home.

L’eix de càmera

No implica tant els moviments de càmera sinó

com mantenim la lògica espaial quan tenim a

dos personatges confrontats cara a cara. Per

jugar amb les diferents perspectives. He de

mantenir sempre la mateixa ubicació que són

180º. Si ens passem creem una confusió ja

que sembla que la persona no sigui al mateix

lloc, etc.

__________________________________________________________________

Distància focal

Ens permet definir tot el món dels objectius. La distància que hi

ha entre el pla on es forma la imatge i el centre òptic. La

expressem en mm. Hem de mirar si la nostra càmera només té un

número o dos en mm. Si la nostra òptica té dos números (un mínim i

un màxim) estaríem parlant d’òptiques de distància focal variable

o el que denominem col·loquialment els zooms.

Independentment del tipus que sigui la càmera les tres grans

categories d’òptiques són:

- Normal o estàndard ​(50mm): és la òptica més fidel a l’ull

humà. Totes aquelles que portin un numero més pròxim a la

diagonal del format de pas universal, és a dir, a 43mm.

- Òptiques angulars​: Les definim com totes les que tenen una

distància focal aproximadament igual o inferior a la banda

més curta del format que són 24mm. Incrementa l’angle de

cobertura respecte de l’ull humà, inclou molt més espai. Les

òptiques angulars per excelència són les 24mm, 20mm, 16mm

fins arribar als 6mm (ull de peix). Quan més petit és el

número més espai avarca i més deforme es pels bordes.

Utilitzem aquestes òptiques per treballar en espais petits.

Són òptiques poc recomanables per retrats de les persones

perquè ens alteraria la cara.

- Òptiques tele o tele-objectiu​: Òptiques que tenen una

distància focal igual o superior a el doble de la banda més

llarga del format que són 36mm, llavors com es el doble

serien 72mm. Els més importants són el 70mm, 105mm, 135mm,

180mm, 210mm… i desprès tenim els grans teles que són 300mm,

400mm, 600mm. Quan més elevat en número major tele i es

redueixen molt les bandes del frame. Perdem tota la cobertura

fins a deixar-ho reduït tot al mínim. Quan més llarga a més

distància podem treballar. S’utilitza per la tele, pels

esports, paparazzis… Quan més tele menys profunditat de camp

a les escenes.

(això ens ho indica el fabricant amb números) Partim sempre el

format. Partim sempre del format de 35mm o pas universal

(superfície sobre la qual es plasma la llum) (realment son 36 x

24mm). Amb el pas del cel·luloide al sensor es van adonar que era

molt car fabricar sensors d’aquestes dimensions. Llavors el van

reduir a un sensor de format APSC. També tenim el full frame.

La visió humana és molt limitada només veiem uns 45º.

Amb el pas del cel·luloide al sensor es van adonar que era molt

car fabricar sensors d’aquestes dimensions. Llavors el van reduir

a un sensor de format APSC. Realment tindrem un 23 x 17mm més o

menys. A tota l’explicació anterior s’haurà de fer una petita

correcció, un factor de conversió que en el món Canon sol ser

d’1,5. Això vol dir que si jo tinc un 18 - 55mm he de multiplicar

1,5 x 15 i 55 x 1,5. Ens donarà el que realment tenim: 27 x 82 mm.

Hem de saber dues coses sobre la nostra càmera: quina és la mida

real del nostre sensor i quin és el factor de conversió que ens dona

el nostre fabricant.

Quina informació tenim a la òptica?

- Distancia focal:​ si es fixa o zoom en mm.

- Els anells: si treballem amb un zoom tenim un segon anell per

graduar la distancia focal (zoom). Tenim el de focus sempre i

el de distancia focal si es una òptica zoom.

- Focus: podem treballar amb MF o AF. MF es focus manual i AF

autofocus. No va be l’autofocus quan es de nit o hi ha poca

llum per això faríem servir el MF. També quan tenim moviment

molt ràpid l’AF no ho pilla bé. Tampoc funciona be en

superfícies que no tenen textura, no troba el pla on

aturar-se. Si tenim la òptica en AF no podem tocar l’anell

del focus perquè esta bloquejat.

- Estabilitzador: Potser no totes les òptiques el tenen. Evita

la vibració que es pot produir. Estabilitza la imatge. Si

gravem en vídeo l’estabilitzador l’hem de treure perquè fa

soroll.

- Diàmetre de la òptica: Es per si hem de posar algun filtre. No

es recomanat. Hi ha un filtre que tothom ha de tenir per

defecte es el filtre protector. Es un filtre ultra-violeta,

es transparent i absorbeix els rajos violetes i fa de

protector.

- La lluminositat: El terme lluminositat es la màxima capacitat

d’entrada de la llum a la òptica. La capacitat de captar llum

del diafragma l’anem perdent a mesura que augmentem la

distància focal. Això ens ho indica el fabricant i normalment

es ​1:3,5/5,6 ​(El primer número és la màxima lluminositat a la

mínima distància focal i el segon número és la màxima

lluminositat a la màxima distància focal).

- MDE (Mínima distància d’enfoc)​: Les òptiques són com l’ull

humà. Ens ho indica amb metres i peus. Per sota de x

centímetres no es podrà enfocar (0,35cm - infinit // 0,8 f -

infinit).

Relacionat amb el focus: Quan enfoquem sabem quan realment

l’escena esta en focus? Com sabem que la foto volem fer esta

enfocada? Nosaltres tenim un indicador en la part inferior del

visor i apareix un cercle verd. Això es la constatació de que esta

enfocat.

Ajustament de vioptries: una rodeta que trobem per adaptar la

nostra vista a la càmera.

__________________________________________________________________

AUDIO/SO

Tenim 4 elements amb els quals podem jugar amb el so:

- Paraula

- Música

- Efectes sonors

- Silenci

La funció que poden tenir aquests elements es si tenen una

funció diegètica o extradiegètica.

Diegètica: ​quan l’element sonor forma part de la pròpia narració i

es escoltada tant per l’espectador com per aquells que son a

l’escena. Forma part de la narració. (música)

Extradiegètica​: Figura en la obra, no la senten els actors però

nosaltres com a espectadors sí. (música)

El so també pot ser diegètic i extradiegètic.

__________________________________________________________________

Per defecte enregistrem el so ambient però desprès a l’hora del

muntatge pot ser un problema.

Format d’audio:

- WAV

- MP3

Propietats del so:

- Nivell: el volum.

- Freqüència o to: tenim tres tons: agut, mitja, greu.

- Timbre: propietat instransferible de la font que emet el so.

Material per l´audio:

Micros de cobarta​, per entrevistes i són unidireccionals.

Alambric o no-inalambrics.

Shotgon​, és unidireccional. L´utilitzem quan no ens podem

apropar a l´escena. És pot afegir un paravent.

● El Rode (​els rodes és el nom comercial)serveix per a

incorporar-se a les càmeres de vídeo. També és

unidireccional.

El micro de mà (o micro de carxofa) ens permet

desplaçar-nos pel carrer per exemple. Són poc discrets i

s´utilitzen normalment en periodisme. Poden anar

connectats directament a la càmera o anar sense cables.

Micros de diadema​, s´acoplen al rostre del personatge.

S´utilitza en programes d´oci, d’entreteniment, en

conferències, etc. Eviten la contaminació acústica. Són

de color carn per dissimular.

Fase de muntatge

- Primera fase: anàlisi del material. Visionat a temps de tot l’enregistrament en brut. Triar, però sobretot descartar.

També ens pot servir per si hem hagut de repetir “takes”,

quina és la millor?

- Segona fase: construcció o síntesi. Fer un primer

pre-muntatge. Comencem a decidir com construïm la narrativa.

Estructura coherent a nivell d’imatges i àudio. Es fonamental

com comencem… Necessitem un potent final que tingui missatge.

- Tercera fase: la durada.

- Quarta fase: els recursos tècnics. Àudio, música, subtítols,

aspectes visuals: atelonatge, disseny gràfic, crèdits…

Elements de transició: tall, encadenat, fos…

Dinamisme en el tipus de plan, dinamisme amb la durada dels plans

etc, la situació en el context (on volem posar el punt d’inflexió

més important en la nostra peça).

Salts en el temps:

- Flash back​: partim del moment present i fa un salt enrere al

passat per rememorar una realitat, el passat d’una persona…

No es una fase de l’enregistrament sinó del muntatge. Hem de

tenir un guió ben perfilat per fer això. Anem tallant segons

el compliment d’aquest guió.

- Flash forward​: salt temporal cap al futur. Tot el contrari al

flash back (per aportar informació…) Són formes de sofisticar

la cronologia de la narrativa encara que tot ha d’estar

justificat.

- El·lipsi: ​Juguem em l’espai i el temps. Eliminar aquells

moments prescindibles per passar d’un moment cronològic a un

altre molt distant. Es fa un salt molt gros en el temps però

sense que l’espectador perdi la sensació de continuitat.

L’elipsi també es pot fer per canviar de territori geogràfic

(ensenyem unes gotes d’una font i trobem unes gotes de les

Bahames)

- Raccord: continuitat, la coherència. ​Molt important. Fa

refèrencia a la conitnuitat lògica de l’espai, vestimenta,

atretzzo, llum, l’ubicació de càmera. Si no la respectem es

produeixen incongruències visuals. Es tan important que hi ha

persones especialitzades en el seu seguiment, són els

continuistes o scripts.

Transicions

- Tall​ (corte)

- Fos a negre ​(fundido): la imatge va mutant fins arribar al

negre. Gairebé pels finals ja sigui d’una escena, d’un

període de temps… Es molt important la durada.

- Fos encadenat ​(fundido encadenado): joc de dos plans. Un pla

que es va diluint i a la vegada comença a aparèixer un altre.

S’utilitza per mostrar un pas del temps ràpid.

- Escombrat ​(barrido): moviment molt ràpid d’un lloc a l’altre.

Per passar d’una escena a una altre que estigui molt

relacionada.

- Desenfocament​: similar a un fos encadenat. La imatge perd

nitidesa.

Posada en escena​ (el que marca l’estil d’una obra) Això es demostra

amb la llum, escenografía, banda sonora… Tot el que entra en

escena que en realitat es la marca personal o l’estil del creador.

Es més fàcil d’entendre en el món del teatre.

comentarios (0)
No hay comentarios
¡Escribe tú el primero!
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 20 páginas totales
Descarga el documento