Tema III Homer, Apuntes de Estudios Islámicos y Ética. Universitat de Barcelona (UB)
alex-ferrel
alex-ferrel

Tema III Homer, Apuntes de Estudios Islámicos y Ética. Universitat de Barcelona (UB)

21 páginas
13Número de visitas
Descripción
Asignatura: Literatura, Profesor: Adelina Millet Alba, Carrera: Estudis Àrabs i Hebreus, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 21
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento

ÍNDEX TEMA III. HOMER

1- La mitologia a la literatura grega

La major part de literatura grega abarca la seva temàtica dels mites. Els únics gèneres que van quedar absents seria; la lírica però que no sigui coral, altes peces literàries gregues que no agafa temes de la mitologia són la comèdia nova és una devoció de la comèdia més antiga que es representava situacions de la vida quotidiana amb personatges quotidians era una mena de comèdia de costums, la comèdia més antiga aquesta si que feia un us de la mitologia, utilitzaven a deus com a personatges. Tots els demés altres gèneres; l'ètica i la tragèdia es nodreix de mite i part de la lírica grega. Aquesta mitologia que es desenvolupa a Grècia quan Roma entra en contacte , entre altres coses que adopta una cosa és la mitologia fins al punt que els romans o llatins que tenien una mitologia pròpia i sencilla molt més limitada al camp agrícola. Quan va entrar en contacte amb Grècia li va apropiar les seves i van tapar fins i tot les seves. Els romans van deixar el culte però les històries gairebè estan tapades. Desprès degut a l'enorme expansió de l'imperi romà, aquesta mitologia grega es va estendre per tot l'occident. Gràcies a les etapes com el Reinaxament, el Barroc, Neoclacisisme es va seguir omplint per aquestes mitologies, les històries, la mitologia, les llegendes continuaven ser oides i representades en l'escultura i en la pintura. Així aquesta mitologia ha arribat a nosaltres. La mitologia grega sempre es remonta a un temps que anomenem mític, es a dir, les històries dels déus o sigui es situa sempre a l'origen del móni fins i tot s'ha dit que es situa en un temps que no es intens es a dir en els inicis atemporal de tot, abans del nostre temps dels humans. En aquests temps que són primogènits es quan es situa totes les coses que tenen principi. Tambè es veritat que a Grècia va sorgir un corrent racionalista,

que a època clàssica van començar a criticar aquesta història mitològiques des del seu punt de vista de la seva possible realitat. Els primitius grecs en la seva mentalitat primava l'aspecte religiós d'aquestes històries. Però a mesura que pasava el temps aquesta connexió començava a trontollar i quan sorgeix aquestes corrents racionalistes es comença a negar la validesa i la realitat d'aquests mites. Dintre de les que negaven la veracitat dels mites hi havien dos corrents; una la negava per complet deien que era un invenció dels antics i era pura llegenda, els altres pensaven que en el fons dels mites hi havia un punt de veritat, es a dir que en èpoques molt arcàiques havien passat certes coses que desprès amb el pas del temps, els mateixos grecs l'havien convertit en llegendes o sigui els mites serien històries abulterades, embellides que hi ha un rerefons de realiat, deien que Jupiter en realitat era un rei podedròs de l'antiguitat que va ser el sobirà de tot el territori i per això amb el temps els grecs varen dir que era un déu sobirà de tos els déus. L'autor d'aquesta segona corrent va viure a l'època alexandrina i es deia Edemero.

Tota la narració que envolta la caiguda de Troya va amb una sèrie d'obres literària, una d'ella seria La Ilíada. EL cicle de Troya es composa no només de les narracions de la caiguda de Troya sino sinclou d'ins d'aquest cicle tots els precedents, (exempe; perquè paris i Elena s'arriven a conèixer, la guerra però sobretot el final de Troya qui mata a qui, com s'acaba tot.) tambè s'inclou dins d'aquest cicle totes les narracions de les aventures que passa als herois que havien format part de la batalla de Troya en tornar a casa seva. Aquests viatges de tornada de Troya a casa seva dels diversos herois. Un altre cicle molt importan és el de Tebes, aques cicle explica sobretot les desventures de tota la nissaga del fundador de la dinastia « Laios» i el seu fill Edip.

Un altre cicle molt important és el cicle de la ciutat d'Argos sobretot la llegenda de Perseu i Andrómede, aquella llegenda de la bèstia marina que se li reclama que se l'entregui una donzella cada any per menjarse-la com una mena de tribut, llavors arriba el moment que li toca a i quan està lligada en una estaca apareix el gran heroi muntat en un cavall i llavors mata a la bèstia i allibera a la dona. Tambè hi ha el cicle de Teseu, qui mata al minotaure, fan un laberint per col·locar-lo , aquest monstre que tambè està a Creta reclama set joves i set noies que han de vindre com a tribut, com a secratísima d'Atenes cap a Creta fins que un d'aquests nois que es Teseus , fill del rei aconsegueix matar al minotaure amb la ajuda d'Adriana. Finalment el cicle d'Eres (l'hèrcules romà). Un cicle que no és tan famòs és el cicle d'Argonàutes que són aquell grup d'herois triats que s'embarquen en una expedicció liderats pel seu líder, Jasó, i van a buscar la pell d'or que està penjada en un arbre a la cònquide i està guardada per un drac. Jasó a al cònquide la filla del rei Medea s'enamora d'ell i llavors l'ajuda agafar això i fuig amb ell a Grècia. Quan torna Jasó, el que fa un moment es que es cansa de la Medea i llavors s'enamora d'una altra, i Medea els fills que ha tingut en Jasó els mata. L'autor literari grec quan agafa aquesta història se les enginya per intentar explicar psicològicament perquè els personatges actuen com actuen ( els fets monstruosos que fan).

Si havia fragmentació dialectal tambè hi havia certa pragmutació mític, es a dir de vegades, el mite de pasar d'un regne a un altre tenien variants. L'autor literari tambè hi ha alguns detalls literaris que pot variar dintre del seu interès en mostrar la psicologia del personatge. Aquest fet que l'autor hagi de ceñir-se a uns paràmetre ja donats li serveix per donar reflexió sobre la llibertat dels individus.

Els textos literaris grecs més antics que nosaltres conservem són els poemes d'Homer; la Iliada i la Odisea que formen part del cicle de Troia. La Ilíada narra un determinat moment de la guerra de Troia, no narra ni els inicis de la guerra ni el final. La Odisea explica les paripècies que pateix un dels cabdills grecs que varen prendre part de la guerra de Troya que es Odisseo. El nom que va posar Homer és Odisseo el que passa es que el romans quan entren en contacte amb aquesta llegenda.

Els romans quan varen entrar en contacte amb aquesta llegenda no van fer directament de les fonts gregues primigènies. Quan els romans entren en contacte amb el mon grec al segle 3.a.c grec no entren en contacte directament amb els grecs de Grècia, el primer nom que arriven a conèixer els romans és la magna Grècia. es veu que venien d'un heroi lujal que es deia Ulises, un heroi local el qual els habitants d'aquesta zona hel.lenitzats van posar com a protagoniste de l'odisea. Segurament hi havia un rei local en el sud d'Italia igual s'explicava que havia participat en la guerra de Troya (però no se sap). La questió és que els habitants de la magna Grècia segurament van ser ells qui van agafar el nom d'aquest heroi local i el van preferir a Odisseo. Com que els romans va entrar abans en contacte amb aquesta zona és van acostumar a dir «Ulises» al protagonista de l'Odissea.

Tant «l'Odissea com la Ilíada» són atribuits a un personatge, anomenat Homer. Abans de posar-se per escrit aquests dos poemes van pasar per una llargísima etapa d'oralitat, no sabem exactament la data quan van ser posats per escrits. Però quan nosaltres teni, notícia que es posen per escrit és el s.VII a.c, el món que descriuen no es la Grècia del segle VII és molt anterior, és a l'edat del bronze. Hi ha diverses opinions però la més extesa al estudiosos d'avui en dia és que s'hauria escrit durant el s. VII-IX a.c.

Actualment cadascun dels poemes está dividit en 24 parts o capítols que es diu «rapsodes o cants» Els antics mateixos diuen que hi ha un personatge que es deiaPisístrato, un tirà d'Atenes, que va fer moltes infraestructures pel poble, va ser qui va construir el primer teatre a Atenes. Precisament va ser ell qui va tenir la idea de manar , unificar, reunir tots els diversos fragments de la Iliada i la Odissea que estaven dispersos. Sembla ser que hi havien en diferents llocs de Grècia, diversos pasatges de la Ilíada i la Odissea, es a dir no estaven tots els poemes unificats com el coneixem nosaltres sinó que eren rapsodes separats. Pisístrato va voler reunir tots aquests fragments que llavors ja hi havia de la Ilíada i la Odisea , va reunir a uns homes de lletra i els va encarregar que reconstruixin la Ilíada i la Odisea, que ajuntesin aquests paraxos, en definitiva va unificar unes obres que estaven disperses a troços i les va reunificar i van ser el homes que treballaven per ell els que van donar el poemes la forma i la trama tal com la coneixem nosaltres avui en dia.

A l'epoca hel·lenística (s. III-I A.C) els erudits hel·lenístics o alexandrins van agafar l¡obra d'un autor i agafaven els diversos manuscrits i van anar mirant totes les variants textuals (el que fan els filòlegs). Són els primers que van intentar arribar a un text cult, van fer això tambè amb la Ilíada i la Odissea. Aquestes ja no estaven disperes, Psistrato ja s'havia fet càrrec d'unificar- les però si que hi havia moltes còpies en variants i el que van fer els alexandrins es intentar unificar el text. A més a més van ser ells els que varen dividir els tros en vint-i-quatre cants.

2- Homer. La qüestió homèrica

La qüestió homèrica és sencillament tot aquell conjunt de categories que hi ha per intentar respondre a la pregunta exactament qui era Homer. Els grecs antics creien que hi havia hagutun poeta que es deia Homer i que en una època molt antiga de la seva pròpia història hi havia escrit la Ilíada i la Odissea però que desprès s'havia anat difonent oralment però ells pensaven que Homer havia tret d'un cop aquests dos llibres Com que no sabien res sobre Homer van començar a inventar-li biografies sobre Homer, la imatge més popular que se li atorga és la d'un home gran, cec que acompanyat d'una assistent anava recorrent d'una manera itinerant tots els pobles de Grècia i actuava davant de les corts dels nobles que li sol·licitaven, recitava la seva obra per tots el llocs. Hi havien diferents pobles que deien que tenine les restes d'Homer. El filòlegs alexandrins van analitzar els dos poemes i van veure diferències de concepcions dels personatges i llavors van concloures que les dues obres eren tant diferents, que no podien ser obra del mateix autor. Altres filòlegs grecs van concloure que pot ser hi havia discrepàncies degut que va escriure Ilíada quan era més jove. La postura de l'autor únic va ser la que va guanyar i l'explicació que Homer havia escrit la Ilíada quan era jove i la Odissea quan era més vell tambè va guanyar terreny però bàsicament l'autoria única d'homer no es va disoldre fins que va arribar els romantics, aquests establien en tota literatura una diferenciació entre poesia popular i culta, això és una distenció que ells feien respecte a tota literatura. Ells deien que la poesia culta i elaborada es aquella que tria un autor i es posa a esciure i allà posa tot el seu saber, posa totes les figures retòriques, observa la mètrica. Desprès en canvi la poesia popular és aquella remonta a època molt antiga i que no es coneix l'autor , per tant no tenen una data en concreta. Els

romantics deien que precisament era aquesta poesia popular la que reflectia millor l'ànima del poble, l'altre poesia era més artificiosa. Ells van sostenir que els poemes homèrics era poesia popular, van dir que Homer era un nombre buit sobre el qual havíem posat dos poemes que venien de l'ànima del poble. Aquesta inexistència d'homer els estudiosos contemporranis molts ho recolza però el que avui en dia no s'accepta és que els poemes homèric singuin poesia popular. Si veiem com està compost el poema , ens adonem que és una persona culta, coneixia el tipus de mètrica, el llenguatge, el ritme, la moral del pensament reflectit. Efectivament avui en dia es pensa que un és autor de la Ilíada i altre de l'Odissea. La figura d'Homer no se sap però pot ser que hi havia hagut un poeta antic que es digués Homer i que haguest composat el nucli com a mínim de la Ilíada. Desprès aquests poemes es van difondre oralment de poeta a poeta. Modernament es sostè que s'havien compost oralment i desprès la transmissió hauria estat oral fins arribar a un moment que aquests poemes quan l'ús de l'escritura es va fe rmés normal es van posar per escrit, es a dir quan els grecs van inventar l'alfabet. Potser Homer havia estat aquest primer poeta que hauria creat aquest nucli originari, desprès quan aquests poetes els difonien oralment introduien algunes variants en funció al públic. Segurament les versions de la Ilíada i la Odissea que nosaltres tenim no són exactament iguals a les antigues que tenien perquè aquests poetes l'haurien modificat i actualitzat. Tothom està d'acord que la Odissea la va escriure un altre autor en un altra època posterior però el que passa és que l'èxit de la Ilíada havia estat tan gran, havia d'alguna manera de definir dels paràmetres de la poesia èpica grega que qui va escriure la Odissea desprès va limitar en tot l'estil però no és possible que sigui obra del mateix autor

3- Aedes i rapsodes

En el món de la Grècia més arcàica, hi havien dos tipus de poetes; Aedes i rapsodes. Els Aedes eren una clase culta, eren la que composaven i difonien els poemes oralment, en el cas d'assistir Homer era un Aeda. Actuaven cantant no recitaven i s'acompanyaven d'un instrument musical que es deia forminge. L'Aedes és ambulant no és un poeta de cort, eren figures venerades, se li respectaven inclus si les ciutats estaven barrejades. Aquests poetes tenen una capacitat de creació i d'improvització fins a determinat cult dependent de l'auditori i de l'època i es suposa que tambè tenien una certa capacitat de modernització lingüśiticaperò fins a un cert punt , ells aprenien els poemes d'altres aedes mestres i així consecutivament.

Els aedes en certa manera eren considerat com a endevins restupectors perquè podien veure fins el passat a èpoques en que la resta d'habitants ja havien perdut la consciència , per això eren venerats i tambè moltes vegades per compençar aquesta capacitat de visió, se li respresenten com a serps. La ceguesa és una mena de compensació d'aquesta visió. Aquestes aedes del món arcàic de fet són absolutament equiparables a el que passa altres pobles, com per exemple en el món cèltic passava amb els bans. Els druides és la classe sacerdotal i estava dividida en succesives capes, eren una clase sacerdotal molt jerarquitzada. Els druides s'encarregaven del culte religiós i de l'especulació teològica. Les capes ja interiors dels mateixos druides, eren les que tambè s'ocupaven de transmetre les gestes del avantpassats, que es feia oralment. En el món grec, cèltic i germànic els senyor van començar a voler tenir poetes domèstics que cantessin nomès les seves aventures, neix per tant la poesia de cort.

Els rapsodes són poetes però representarien una generació posterior a la dels Aedes, els rapsodes començarien a existir quan comença l'escriptura. Els rapsodes aprenen i parcialment utilitzen l'escriptura per a la difusió de les obres, aquests normalment no inventen, nomès canta les composicions dels antics aedes. Els aedes ja no cantaven ni s'acompanyaven d'instrument musical, aquests recitaven i s¡acompanyaven d'un bastó en el qual donaven cops al terra i així marcaven el ritme dels vers, recitaven i no composaven i se servien parcialment de l'ecriptura.

S'ha observat que un grup de set o vuit camps homèrics dura el mateix que durava unatetralogia dramàtica, i a més a més aquests

set o vuit camps tenen una unitat de sentit. S'ha mirat la Ilíada i la Odissea i es veu que si tu mires els 24 camps de cadascuna no tenen la mateixa importància tots els camps sinó que les accions principals passen en una estació de set o vuit camps. Desprès hi ha una transició d'aconteixements secundaris, desprès ve un altre periode de set o vuit camps o es narra una acció importantíssima i així succesivament. Els camps formaria grans blocs de set o vuit que parlaria de les accions principals i entre ells s'intercal·laria altres camps menys importants o sigui accions secundàries. S'ha pensant que probablement els aedes treballarien no recitant tota la iliada ni per la compisició ni per la transmissió, segurament cantaven o recitaven blocs de set o vuit. Algun autor posterior hauria creat els camps inter mitjos per mirar algun episodi nou.

4- Els poemes cíclics

El poema de la Ilíada no narra absolutament tot, les peces de teatre no narren tot el segle d'Atenes, es a dir en l'antiguetat els grecs antics haurien de tenir més literatura que la que ens ha arribat a nosaltres, però que explicava cadascun dels cicles tots els episodis en multitud d'obres, a nosaltes no ens ha arribat totes sinó aquelles que els mateixos grecs consideraven que eren les peces més important de la seva literatura. Entre el que no ens arribat està el que s'anomena els poemes cíclics. La importància dels poemes homèric va ser tan gran que en temps posterior s'ha calculat entre 750-550 a.C van sorgir altres poemes èpics d'autors anònims que s'ha perdut i que estan imitant l'estil homèric i que narraven allò que nosaltres anomenem modernament seqüela. Una sèrie de poetes anònims grecs van escriure una sèrie de poemes al fil de l'èxit de la Ilíada on es narraven els amorios entre Paris i Helena , el rapte d'aquesta... No nomès descriuen els antecedents sinó que els poemes cíclics descriuen tambè el que ve desprès de la Ilíada i aquesta no explica es a dir la famosa caiguda de la ciutat de Troya.

Tambè a Homer s'atribueixen uns determinats indes religiosos que tambè se'l coneix com indes homèrics que són pregàries als diversos deus olímpics, no tothom accepta que aquests poemes religiosos siguin d'homer es creu que van ser posats sota l'auditoria d'homer simplement per la fama que tenia.

5- Paper dels déus

El món grec i llatí la paraula heroi té un sentit més tècnic, l'heroi és aquell personatge semihumà i semidiví, es a dir és un personatge que nascut de la unió entre un déu i una dona o una deesa i un home. És un personatge que està per sobre de la natulareza humana perquè és com un déu, té unes característiques especial, i a més a més el seu pare o mare diví sempre vetllen per ell. Els herois van viure en aquells temps mític. Els déus i els seus fills humans tot i les gestes que van fer aquests heoirs tot això se situa en un moment una mica de la prehistòria, tot i que desprès el poeta escriu el món comú està remeten a l'època del bronze però els herois sempre viuen en una època mítica. En aquesta època mítica no només viuen els herois sinó els déus tenen una implicació constant en els afers dels humans. Els déus no nomès prenen partit en les baralles i històries humanes fins i tot baixen a la terra ajudar el seus estimats o inclús per perjudicar els seus odiats. Amagant-se sota aquesta disfressa mortal els aconsella. Al món homèric hi ha dos estrats, un estrany és el déu i l'atre els humans, es pot dir que entre la interacció entre aquests dos sorgeix l'acció del poema.

Aquest intervencionisme diví sobre el món dels homes constant és el que proporciona aquest aspecte ètic i religiòs de la poesia homèrica.

6- Els personatges homèrics

Els personatges tant d'una obra i de l'altre són herois per tant tenen una humanitat extra-divina- Hi ha un certa de diferència de matís entre la Ilíada i la Odissea. La Ilíada és el que presenta personatges més magnífics, més allunyat del que és el model humà, són carácters grandiosos. El poeta és capaç de donar-los una profunditat psicològica molt gran mès enllà del que diu el mite però per sobre d'aquestes directrius que ell no controla Homer es capaç d'aconseguir que aquestes accions quedin bé explicades des del punt de vista psicològic. SI Aquiles és el model d'una aristocràcia darrera, Odisseo és model d'aquelles persones que han de sobreviure, és un supervivent i astut, aquesta és la característica que no apareix en Aquiles. Pel que fa els personatges femenins sobretot a la Ilíada , la seva qualitat bàsica és la bellesa o fidelitat en cas de Penèlope que no cau en la temptació i espera que torni el seu marit.

7- Estil dels poemes homèrics:  Caràcter dramàtic dels poemes homèrics: tenen un

element teatral, tenen narració però tambè moltíssims diàlegs, la intervenció dels personatges acostuma a ser anunciada per unes formes fixes.

 Les descripcions homèriques: la poesia homèrica té un caràcter altament descriptiu, fa moltes descripcions amb molta mena de detalls, fan descripcions de persones, de situacions, d'objectes.

 Claredat i plasticitat. Les descripcions provoquen que el relat en qüestió sigui clar i plàstic. El poeta homèric aconsegueix un llenguatge i un estil meravellòs però alhora és sencill, fàcil d'entendre però alhora té un nivell poètic mlt elevat. Aquests detalls de descripcions fa que tot sigui plàstic o sigui que té molta vivacitat

Fórmules fixes. Els epítets homèrics: Tant les fórmules fixes com els epítets homèrics són un recurs mnemotècnic que ajuda per recordar, un d'aquests recursos són les fòrmules que s'empreen sempre igual en un grup de paraules en determinats moments com a epítets que acompanya sempre determinades paraules. Els epítets homèrics vol dir que són adjectius o sintagmes que fan funcions adjectives que en principi no serien necessaris. Són petites fórmules que acompanyen a un determinat nom dintre de les poesies homèriques.

 La comparació o símil homèric: La humanitat i el refinament artístic homèric quan destaca sobretot es en aquests recurs estilístic. De fet ell fa comparacions molt freqüents , són bastant extenses i encadenar-se una darrera de l'altra. De fet això és l'aportació mes personal del poeta, la linea bàsica argumental se li ve

donada i ell l'ha de seguir però quan ell posa la seva intervenció personal és d'una banda el treball psicològic que dona els personatges però d'altra banda la sensibilitat poètica quan es manifesta sobretot es en aquestes comparacions, aquesta poesia es absolutament humana i proper a nosaltres, demostra una sensibilitat que podria ser de qualsevol de nosaltres, per exemple; quan parla de la lleugeresa de l'aigua que s'escola en els rierols o un nen que està a la vora de l'aigua jugant i fent construccions de sorra.

Les comparacions són sempre a les quals el tema de comparació és un element del món natural, el primer terme de comparació és allò que estigui passant.

 La versificació i la llengua d’Homer: En llatí i grec una combinació determinada i molt reglamentada entre el si de les vocals llargs i breus produien l'efecte rítmic homèric. El tipus de ver que utilitza la poesia homèrica és l'hexametre, un vers que es composa d'una subunitat petites que són sis unitats petites que es diuen feus. Però l'hexàmetre que es diu de fílic està composat de sis unitats la primera de les quals té una síl·laba llarga i dues breus que es podia substituir per una de llarga. S'havia de determinar la llargada de cada síl·laba i l'accent de la paraula. La llengua homèrica és una llengua especial creada exclusivament per la poesia èpica i no coincideix en cap dialecte grec que nosaltres tenim, és una llengua que agafa característiques de cada un dels dialectes, es un barreja de dialectes. L'ambient arqueològic que descriu la poesia homèrica ens remet a l'edat del bronze, edat micènica, això ho sabem per les batalles i els armaments.

8- La Ilíada 8.1. Trama del poema. Caràcter mític i històric La Ilíada no ens explica tota la guerra de Troya, només ens explica uns 50 dies, de la època final de la guerra. Comença parlant in media-res

8.2. Estructura del poema Es divideix en dos parts, cadascuna d'aquestes dues respon o és la conseqüència d'unes còl·leres del protagonista Aquil·les. L'acció parteix de dues processions sentimenals del heroi Aquil·les que són sentiments d'ira. Un motiu de la seva ira és, els grecs entre els presoners que agafen, hi ha un sacerdot que es diu Brises, sacerdot del deu Apol·lo que sempre està a favor de la ciutat de Troya. Aquest Crises té una filla que es diu Criseida, que es agafada com a presonera . El seu pare va on els grecs i els suplica que se la tornin, li ofereix or a canvi però Agamelon està molt content amb aquesta noia i es nega, llavors Crises se'n va desconsolat i roga Apol·lo per tal que es vengin dels grecs , aquest déu li fa cas i provoca una peste en l'exèrcit grec. Els grecs intuint que aquesta pesta havia estat provocat pels déus li tornen a la seva filla. Quan Agamenón ha de tornar a la Criseida demana una altra per suplantar-la i agafafen a Briseida, esclava de Aquil·les. Aquil·les es veu despullat de la seva Briseida i es veu humiliar per Agamenón i no pot tolerar això perquè perdria la seva dignitat. Llavors es planta lluitar amb el qui l'ha ofès per favor de la comunitat grega o primo la meva ofensa. Llavors Aquiles decideix no lluitar i es tanca a la tenda. Aquesta primera còlera s'esten fins al camp disset, i des del divuit fins al darrer que és el 24 està marcada per una altra còlera que tambè és d'Aquil·les , el motiu és perquè maten al seu amic. Aquestes dues còl·leres donen la pauta del caràcter d'Aquil·les, home fort que es diu que l'únic que no pot vèncer són les seve passions. Es arrosegat per elles, primer per a no combatre, no vol lluitar i quan finalment decideix perdonar Agamenón i tornar a la lluita és perquè ha mort el seu amic Petrocle i reacciona tambè bojament, llavors es llança a la lluita no per acabar amb la guerra sinó per venjança personal. El primer que fereix a Petrocle és Apol·lo, Hector és el qui finalment el remata i llavors ve Aquiles, Hector s'apodera de les armes de Petrocle que són en veritat d'Aquiles, per això aquest li diu a Ecest que li faci unes armes, aquesta li fa unes

especials per a ells que són descrites amb molts tipus de detalls.

8.3. Personatges i caràcter èpic Són personatges guerrers. El poeta es preocupa molt en reflectir la evolució psicològica dels personatges que fan que actuin d'una manera o una altra. Aquiles és el prototipus de la desmesura que es contraposa a Hector, de la Ilíada que és el prototipus de la mesura. De fet Aquiles es fora de la vida humana, ell és un heroi, fill d'una deesa i d'un humà, en canvi, Hector és un èsser humà com nosaltres, aquell caràcter humà se li nota en tot, és un princep que lluita per la seva ciutat, per unes causes en concretes, per la seva família i la seva pàtria. És un home que sempre esta preocupat pel que pensaran els seus conciutadans, en canvi, Aquiles no pensa en la comunitat.

8.4. Comentari de textos

és produeix una guerra molt igualitària entre troyans i grecs, de fet en aquesta primera sembla ser que els troians tenen una certa superioritat. La Ilíada és un poema èpic i el seu públic era toda aquella aristocràcia guerrera de l'edat de bronze. Els combats , les armes són descrites amb tota mena de detalls i estava adreçada a persones que la seva activitat vital era aquesta, aquestes persones se sentien identificades. Aqui la concepció de la guerra és diferent, es tracta de combats individuals d'uns guerrers contra altres, no es tracten de guerres amb estratègies militars.

Cant 6: En unes de les vegades hI hagut un combat molt dur, Hector fa una sortida per combatres amb els grecs tot i que Aquiles encara no està combatent. Hector abans de fer aquesta sortida es troba amb la seva dona a la qual uneix un gran honor, tenen un fill petit i té lloc una acció molt tendra que se l'anomenat com el «comiat» Abans de la sortida Hector diu que per ell no aniria , però ha de complir la seva tasca i no vol quedar malament davant els troaians, veiem una gran preocupació per part d'hector del que pensaran els troians, a part ell és el príncep. La seva dona li diu que es quedi amb ella i no surti. El que més dolor li causa es imaginar-se a la seva dona caure en mans dels seus enemics i la portin com a esclava (455-457). Li diu tambè que prefereix morir-se abans que veure-la patir a causa dels enemics (460-465). Quan el pare s'acosta el nen petit, amb aquesta vestimenta, el noi

crida,, llavors es treu el casc i agafa el nen i el calma (467-475). (476- final) es comiada i se'n va.

«els carres de belles llambordes» és un epitet homèric « las calles bien pavimentadas» és un epitet homèric perquè els carrers sempre estan ben pavimentats « portes Escees» unes de les portes de Troyes «Andròmaca, la seva esposa, de riquísim dot» epítet homèric «el magnànim; i9**-+Eeció, que vivia al peu del Placos boscós, a Teba Hipooplàcia, i era el sobirà dels cilicis...» és una petita vibració i una vegada acabat torna el fil principal.

Quan s'acaba aquesta vibració sobre la criatura (400-403) « I Hèctor va somriure 403» molt poc freqüent l'autor dona aquesta humanitat. « El diví Aquiles» un altre epíte « Teba de grans portes» epítet «Amb la ben llavorada armadura» un altre epítet «Aquil·leu, de peus com el vent» epítet homèric «Bous, de peus giradissos» epítet « I el gran Hèctor, de cas llambrant» epítet «i les dones troianes de peples que arroseguen» epítet «Príam, expert en el manieg de la llança» epítet «Troians, domadors de poltres» epítet «Nodrisa, de bella cintura» epítet «i ella el rebé en el seu pit, de bona sentor» epítet

9- L’ Odissea

Deu anys és el que dura el setge de troya i deu anys tambè la llegenda diu el que dura la tornada d'Odisseo a casa però no s'explica aquests deu anys, l'acció del poema dura 41 dies nomès i el final d'Ulisses cap a la seva pàtria. A l'Odissea nomes s'enfrenten dos déus, d'una banda Atenea que protegeix sempre a Ulises i l'altra banda Posidó que és el que fa la guitza.

9.1. Estructura de l’ Odissea. És una estrctura tripartida, la primera part correspon els quatre primer cants que són les aventures de Telema, que explica el viatge de Telema en busca del seu pare. Quan comença l'Odissea l'acció se situa a l'illa d'Ítaca on la situació es fatal perquè Odisseo fa 20 anys que no ha tornat, la seva dona i el seu fill tenen esperança que retornin. Hi ha un munt de pretendens darrere de Penèlope perquè aquesta encarni la sobirania, però aquesta no es decideix i no vol a cap d'aquests sinó vol esperar a que torni el seu marit. Penèlope es fa gran i

afronta els seus pretendents, aquests veient que aquesta pot fer front al seu pare i aconseguir la sobirania, decideixen matar- lo, en aquell moment que es posa en una situació tan complicada per Telema , apareix Atena i demana a Zeu que deixi a Odisseu lliure, ja que està presoner de la deesa Calipso, i a més a més baixa a la terra i guia a Telema, li diu que surti i vagi a buscar el seu pare, en realitat el que vol es apartar-lo de tots aquelles pretendent que volen matar-lo. Aquests primers quatre cants són totes les peripècies que passa Telema quan s'embarca, reuneix un conjunt d'homes d'Itaca que són fidels al seu pare i llavors la deesa Atenea pren la forma d'un company i s'embarca amb ella, i es van a recòrrer les corts dels antics reis que van lluitar a Troya amb el seu pare. Tots li van explicant coses, en una visita en una cort de Menelau, aquest li explica que el seu pare està presoner per la nimfa Calipso. Aquesta seria la primera part, desprès vindria el nus de la obra que seroa del cant 5-12, aquests són els viatges d'Ulisses. Aquest apareix en escena al cant cinquè que és quan està a l'illa sol i raptat per la deesa Calipso que no el deixa marxar. Calipso s'enamora de l'heroi, el té retingut però a canvi li ofereix inmortalitat. Ulises no es com qualsevol patriarca que es va amb qualsevol dona, ell té en ment que volt tornar a la seva pàtria, refusa inclos la dignitat que li ofereix aquesta deesa. La paripècia d'Ulises consiteix en posar-se amb un rai i llençar- se al mar, quan està al mar Poseidon provoca una tempesta horrorosa i el fa navegar, fruit d'aquest naufragi arriba mig mort a la illa dels Feacis que està al costat d'Ítaca, quan aquest arriba a aquesta Illa , la filla Nausícaa ,d'Alsino i ell l'acullen i es ben rebut per Alsino i a la cort d'aquest Ulises li explica les seves aventures que ha patit durant el seu viatge, que estan narrades en primera persona. La tercera part és del camp 13-24 que és la tornada de l'heroi, quan Ulises explica finalment tota la seva història en aquesta illai li diu que vol tornar a Itaca, el rei s'asombra ja que al costat de la seva terra. Li proporciona un vaixelli finalment el pobre arriba i desembarca, la situació és horrorosa, com ell sol pot arribar a derrotar a tots els pretendents, el que es narra del cant tretze fins al final es tota la història d'Ulises per recuperar el tron. Aquestes tres primeres parts; les aventures de Telema (1-4), les aventures pròpiament d'Ulises narrades per ell mateix i finalment l'arribada d'Ítaca que passa al camp 15 amb la mort dels pretendents i la recuperació del tron, alguns diuen que podien haver estat obres diferents i en algun moment de la seva transmissió oral, alguns

dels Aedes o potser el mateix Homer, l'hauria fet com un relat sencer de totes les peripècies que concernien el protagonista d'Ulises. Els que defensen aquesta teoria es basen que hi ha algunes diferències estilístiques sobretot entre les dues primeres parts i la tercera, la de la mort dels pretendents, tambè s'han basat una mica en la comparació amb el que passa en altres literatures, per exemple a la literatura Irlandesa hi ha un gènere literari que es diu Inrama (navegacions per mar) aquestes navegacions per mar consisteixen en explicar la literatura sobre l'oli certa que s'embarca i va recorrent tot una sèrie de paisatges que acostumen a ser representats per illes

9.2. El personatge d’ Odisseu. El paper dels déus. El que destaca sobretot d'Ulises més que el seu caràcter guerrer són les seves qualitats humanes amb sentiments tant humans com la nostàlgia per la dona i la seva terra. Aquest sentiment predomina molt en aquest personatge. Altres característiques que el destaca só; La prudència, l'inginy i la tosoberia de tornar a casa seva pasi el que pasi. Ulises sent aquesta nostàlgia i això li impulsa a tornar a la seva terra superant tota mena de proves que se li paci per camí, topant-se amb tota mena de personatges mal·lèfics. Desprès inclos lluita contra les temptacions, això li fa un deu, que li ofereix la nimfa Calipso. Per vèncer aquests obstacles no nomès té un gran valor personal sinó a més a més l'enginy, aquest enginy és sempre posat al servei d'aquest desig de vèncer a tots per tornar a la seva pàtria. Ulises li és tant fidel a Penèlope com és ella a ell. A la Odissea una altra característica que destaca és la importància del personatge femení, de fet Penèlope té més paper que les dones de la Ilíada. La característica de Penèlope no nomès és la belleza sinó l'esperança si ell no perd mai l'esperança de tornar ella tampoc de què ell torni. És capaç d'estar enganyant i utilitzant tambè arbúcies enginyoses com el exmple de la tela que fa i desfà durant la nit per tindre un muny d'anys enganyats els pretendents i no entregar-se a cap d'ells.

D'altra banda tambè apareix el tema per sobre de les accions dels personatges humans, els déus. Però el que pasa és que no és tant aparatosa com la Ilíada, que baixen al camp de batalla i es barallen entre ells per la seva ciutat protegida. En el cas de l'Odissea el que destaca sobretot és Atenea , la gran protectora d'Ulises, i al bàndol contrari destaca Posidó que és el gran enemic d'Odisseo i ho és per conseqüència precisament per l'episodi de Poliferm. Com Ulises deixa cec Poliferm, i aquest és

fill de Posidó, un personatge de naturaleza divina això suscita les ires i això desencadena l'odi Agamenon envers Ulises. Cadascuna de la primera i segon part estan agafades per una assamblea de déus, que destaca Atenea que desitja que Ulises tornir a la seva pàtria i quan Zeus li atorga això baixa corrents a la terra i se'n va sota l'aspecte humà a veure a Telema, aquesta li emprendre el desig per buscar el pare. L'origen de la Telemàquia està en la mateixa dimensió que la deesa Atenea sobre ella, inclos aquesta desprès l'aompanya. D'altra banda s'acaba la Telemaquia i comença les aventures d'Odisseo que tambè és intervenció de la deesa Atenea, hi ha una assamblea de déus i en aquesta finalment conveix al seu pare, Zeus, que deixi anar a Ulises que està presoner de la nimfa Calipso. Zeus li ordena que el deixi en pau i el deixi anar, Calipso obeix i el deixa anar. Quan arriba al mar, naufregarà i finalment arribarà a l'Illa dels feacis a on Ulises explicarà totes les seves aventures. En el tercer Atenea l'aconsella que no es desveli de seguida, que es disfrasi i entri al palau i miri els erudits que té i desprès a poc a poc que es deixi veure. Ulises ha estat comparat com un supervivent mai es rendeix fins que arriba a on ell vol.

9.3. Tècnica narrativa Tènica narrativa molt innovadora, no és una narració que segueixi un ordre lineal, la Ilíada si que segueix. La Odisea comença in-media-res quan ja les peripècies han començades. Ademés manté la intriga perquè no comença surtin Odiseo , comença pel fill que añora el pare i parteix buscant-lo en forma detectiu, va primer a la cort de Nèstor, rei de Pilos i desprès se'n va a la cort de Menelau. A cadascuna d'aquestes dues personalitats li fa la pelota. Nèstor no pot donar-li infornació perquè no sap res i en canvi Menelau si que li dona explicació perquè Nèstor li explica les aventures que ell va passar quan va sortir de Troya i una cosa que va passar a Menelau és que es va entrevistar amb un personatge diví , i li explica que Odisseo està presoner per la deesa Calipso. En el camp cinquè és quan apaiex Odisseo. L'autor sap crear suspense perquè s'està parlant tota una estona d'un personatge que no surt. Com a conseqüència que la obra comença in media res per enterar-nos tot el que li ha passat a Odisseo fins arribar a l'illa de Calipso ha d'utilitzar el recurs anomenat «flash back o instropecció» que es diu explicar narracions pasades. Des del cant 5 fins al 12 és el mateix Odisseo que en forma de flash back ens explica les seves aventures. En llarg de l'obra hi ha diversos Flash back, per exemple, quan Ulises arriba a Ítaca, li

surt un dels seus servents sense reconeixer-lo, li explica les sseves aventures. Quan Ulises arriba a la seva terra disfresat, l'únic que el reconeix és el seu gos vell que finalment mort en les seves mans. Un altre recurs que utilitza són les narracions paral·leles,les accions comencen per les aventures de Telema, aquest s'embarca i va recorrent aquestes illes, paral·lelament Odisseo està anant a la cort dels feacis i explicant el seu torn les seves pròpies aventures, es a dir les accions de la primera i segona part estan passant alhora, perquè quan comença la tercera part que és l'arribada a Ítaca i la matança dels pretendents és quan finalment Odisseo arriba a la seva terra i quan porta uns dies allà, llavors arriba Telema de la cort de Menelau. El camp 15 és el que inicia la tercera part, veu la convengència d'Ulises a Itaca i llavors una mica desprès arriba Telema.

La ilíada destaca pel caràcter heroi en canvi el caràcter de l'odissea és amorós, d'aventures es a dir combina l'ement guerrer, amorós i de la peripècia maravillosa, surten uns personatges màgics i sobrenaturals en l'odissea (Polifem, fet sobrenaturals). A la Ilíada l'element sobrenatural són els déus i les lluites que tenen els uns i els altres. Però sobretot el que destaca a l'Odissea és el caràcer aventurer i a més a més aquestes aventures són marineres, és el caràcter mariner. Hi ha moltra descripció com es posa una nau en marxa, es descriu qüestions de la vida agrícola i domèstica (com organitzar una casa). ( les llengendes dels monstres, son fruits del fenici i que els grecs van adoptaR)

9.4. Personatges i caràcter mariner és un tipus de sirena que té el tors de dona i la resta del cos és d'un ocell i té ales i a més a més, la sirena a l'odissea és un èsser completament negatiu que normalment estan a la costa o segons diu algunes fonts en algunes illots que es troben prop de la costa i canten merravellosament, atreuen als mariners allà als baixos, on els mariners s'estrellen i naufragen. La tradició grega aviat es va contaminar aviat d'aquesta manera de la sirena com mig persona i peix però les representacions més antigües que conservem a partir del segle 4 o 5 a.c la representen com a aus, s'ha dit això perquè en principi la sirena era una mena d'èsser que tenia el caràcter de Psicopompo, paraula grega que vol dir que condueix l'alma dels morts, un au que serveix per acompanyar les ànimes de les persones que moren al més enllà d'aquí la presència de les al·les. Aquestes

representacions de sirenes aus les trobem en tombes. Dins dels mont grec s'hauria contaminat aquesta figura en una altra mena de figura de tipus tritòries. En mitologia grega hi ha nimfes i nereides que són nimfes però aquàtiques, tambè eren representades en forma mig huma i amb cua de peix. De la contaminació d'aquestes dues figures hauria sortit la sirena que nosaltres coneixem en forma de peix i es dispersaria la idea de forma de au. Potser la idea de forma de peix hauria guanyat terreny degut a que per arribar el més enllà havies de travessar el mar. Ulises amb l'ajuda d'uns quants servents que li ón fidels entra al palau i troba els pretendents bebent, ballant. Llavors aconsella el seu fill que li digui a la reina uqe finalment ha de triar i per triar-lo li posarà una prova que consisteix, Ulises té un arc enorme que només ell pot tensar, el fet de posar la corda a l'arc és tant fort que no hi ha cap home que tingui la força per posar- lo. La prova consisteix en quin sigui capaç de tensar l'arc d'ULISES , disparar i pasar la fletxa per tots els arcs vol dir que és digne de la reina. Llavors efectivament ningú pot fer-lo. Ulises s'ha ficat a la sala vestit de pordioser i finalment demana . Ja que cap pretendent ha estat capaç de fer això, demana la reina que li deixi provar, aquest agafa l'arc i el tensa. Quan veuen això, els pretendents s'adonen que és Ulises, mata els pretendents i a tots els que estavena favor d'aquests. Llavors recupera el tro, això succeix el cant 22- Al cant 22-24 tambè hi ha escenes de lluita però entre els familiars i els pretendents. Quan tot s'ha embolicat apareix Atenea, es planta davant dels dos bàndols i posa pau.

«En busca del temps perdut» és una obra molt famosa perquè comença

9.5. Comentari de textos

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 21 páginas totales
Descarga el documento