temari romà, Apuntes de Derecho Romano. Universitat Pompeu Fabra (UPF)
helen09-1
helen09-1

temari romà, Apuntes de Derecho Romano. Universitat Pompeu Fabra (UPF)

23 páginas
3Número de visitas
Descripción
Asignatura: Derecho Romano, Profesor: Ana Maria CABALLE MARTORELL, Carrera: Dret, Universidad: UPF
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 23
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 23 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 23 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 23 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 23 páginas totales
Descarga el documento

TEMA 1. La ciència jurídica a Roma. Periodificació del Dret romà.

Existeixen tres fases que divideixen el dret romà:

1. ÈPOCA ARCAICA ÈPOCA ESTAT CIUTAT (753aC – 264aC)

2. ÈPOCA CLÀSSICA ÈPOCA UNIVERSAL ( 264aC -235dC( mort de l’Emperador Alexandre Sever))

*Els pelegrins són els estrangers

3. ÈPOCA POSTCLÀSSICA I JUSTINEANEA (235aC )

1. ÈPOCA ARCAICA

1.1.Quina és l’organització constitucional?

L’organització constitucional és la monarquia. Dins la monarquia els reis llatins governaven amb el Senat i l’Assemblea Popular. Ja no es governava de manera democràtica, sinó d’una manera més despòtica. La caiguda dels últims reis etruscos va suposar l’adveniment de la República. En la República no tenim els reis, però tenim els magistrats, el Senat i l’Assemblea Popular.

1.2.Conceptes

• IMPERIUM: Quan parlem d’imperi, ens referim al poder absolut de comandament, que el tenen els magistrats majors. El cònsol, el Pretor i el Dictador.

1. L’imperi compren i suposa el comandament militar

2. Permet exercir accions repressives (representa el poder repressiu)

3. Permet en els seus titulars el IUS AGENDI ( el dret a reunir les Assemblees Populars i el Senat)

4. El poder de crear dret ( IURISDICCIO)

5. El dret de proclamar addictes ( IUS EDICENDI)

• POTESTAS: És un poder que queda delimitat en aquelles competències que li han estat atribuïdes al magistrat. No és un poder absolut, sinó un poder relatiu. El questor, el censor, l’edils, tenen el poder relatiu. El PRETOR és l’únic que té IMPERIUM I POTESTAS ( amb la tasca d’administració de justícia)

Aquestes magistratures romanes es caracteritzen per:

• Són escollibles

• El mandat que reben per ocupar aquestes magistratures són anuals, menys el Censor.

• El càrrec del magistrat és gratuït, no es cobra per ocupar aquest càrrec polític. En aquest sentit es considera que ser un magistrat és un honor. (IUS HONORARIUM)

1.3.Quines són les magistratures?

• 2 cònsols, i estan a la cúspide de l’organització magistral. Representaven el poder absolut, i delegaven qüestions concretes als seus ministres.

• PRETOR, el magistrat encarregat d’administrar justícia, molt proper als cònsuls, serveix per donar lloc a una presenta impar. El pretor peregrí intervé en els conflictes on hi ha està inclòs u o més estrangers.

• Questors, són els ajudants del cònsol, i s’encarreguen de la investigació de tot lo criminal, i del Tresor estatal

• Edils, són la policia de la ciutat, es trobaven en els mercats, jurídicament són molt importants.

• TRIBU DE LA PLEBS, s’encarregava de protegir el ciutadà més desvàlid.

• CENSOR, s’anomena cada 5 anys , per a que actualitzi el cens durant un any i mig.

• DICTADOR, no és una magistratura anual, sinó que és una magistratura ordinària, ja que s’anomena quan es considera que la societat es troba en situació de perill. Ocupa un càrrec durant 6 mesos. Durant aquests 6 mesos, concentra tot el poder en les seves mans, és a dir. Té un poder totalment absolut.

• Més tard van tenir accés els plebeus a la magistratura i més tard al Senat. El Senat antigament era un consell d’ancians. (Ve de SENS = ancià)

Amb el temps es va convertir en una assemblea d’ex magistrats. Volien acabar la seva carrera sent del Senat.

S’encarregava de la concessió dels comandaments militars a les províncies, de la política exterior, d’administrar les finances de l’estat i cuidar també de la religió. De tot el que fa el Senat, als juristes el que més ens interessa, és el SENATUS CONSULTA, és una respost a un consulta que se li fa al Senat, quan un magistrat fa una pregunta d’entitat, adreça una consulta al Senat i la resposta que li adreça el Senat s’anomena SENATUS CONSULTA. Aquest Senatus consulta va dirigit al magistrat o a l’emperador que ha fet la consulta no pas als ciutadans. El magistrat té la llibertat de seguir aquestes directrius o no, el Senatus consulta en la època arcaica o són vinculants.

Mentre que a l’època clàssica el Senatus consulta ja serà vinculant. Però si que hi havia la tendència de que es seguessin les indicacions dels senadors, segons la SENATUS CONSULTA.

• Les Assemblees Populars no tenien la possibilitat de reunir-se a motu propio, sinó només en voluntat dels magistrats majors. Aquestes assemblees el que feien era proposar votacions per aprovar lleis, etc. Només es podien votar, no proposar. Una presència habitual en aquestes votació era el Senat.

ÀMBIT JURIDIC

• El més important és la redacció de la llei de les XII taules, és una llei de mitjans del segle 5Ac. Aquesta llei és resultat de la IUS ELEMENTAL. Era d’aspecte jurídic el que va provocar el sorgiment d’aquesta llei per poder posar-la a l’abast de tothom. Es fonamenta en IUS CIVILE i és un recull d’usos i costums de l’època.

CONTINGUT: DE QUÈ TRACTAVA?

1. Dret processal, tractava el procediment de les accions de llei. Aquest procés era molt perquè constantment hi havia religions d’autoajuda; i formalista, perquè es tenia que pronunciar la paraula correcta i concreta, dominant les formules processals perquè sinó es perdia el litigi. Era important que les dues parts assistissin al litigi, i la sentencia s’havia de donar abans de la posta de sol.

2. Dret penal, s’instaura la llei de Talió (ojo por ojo diente por diente), llei proporcional, afavoria que la reacció fos proporcional a la ofensa, i condemnava la venjança. Apareixen conceptes com homicidi voluntari/ provocat, assassinat entre d’altres, etc..

3. Dret de família i herència. Avui en dia per identificar el nucli familiar ens basem en la vinculació sanguínia, però a Roma el criteri que regia era el de família agnatícia. Parlem d’aquest tipus de família quan som membres de la mateixa família aquelles persones que estan sotmeses a la mateixa potestat que el PATER FAMILIAS. El vincle de sang és absolutament irrellevant. La família romana és com un estat en miniatura que en la cúspide té el pater familias, i totes les persones que formin part de la seva família, estan sotmeses a la seva potestat. El PATER FAMILIAS, tenia un poder absolut dins la seva família. L’expressió de PATER FAMILIAS s’associa més a CAP DE FAMÍLIA que a progenitor.

El dret de l’herència, regulava la successió intestada ( ab intestato). La successió intestada té lloc quan no hi ha testament. La persona que mor s’anomena causant, i té la llibertat de decidir el que fa amb els seus béns. Si mor sense atorgar testament, els béns li passen als seus fills. O, els vincles de la seva família, és a dir, els que estaven sotmesos a la seva potestat. En aquest sentit la llei de les XII Taules, quan algú moria sense testament preveia 3 classes de successors.

• Els primers en ser cridats a l’herència eren els “ sui heredes”, els hereus propis/ domèstics. Jurídicament eren els sotmesos en el moment de la mort del PATER FAMILIAS a la seva potestat o a la seva MANUS MARITAL ( poder que el marit exerceix sobre l’esposa, la dona també està sotmesa a la seva potestat). Els fills gaudeixen de la herència del pater familias patern i no matern.

NASCITURUS el que ha de néixer, se li reserva una part de la herència, per el seu benefici.

• Si no tenim una primera classe d’hereus, apareix una segona classe d’hereus. Aquesta classe es formula a partir dels ADGNATUS PROXIMUS, que són els parents agnats de grau més pròxim. L’herència es fa per capita, no es té en comte qui és el seu pare. Si l’herent és una dona, podia heretar només si era la

germana del causant, en cap lloc més ( LEX VOCANIA 169 aC). En aquest cas, si existeix un NASCITURUS, no obté herència.

• Si no hi ha una segona classe d’hereus existeix una tercera classe. GENTILS. Són aquells que en algun moment de la seva vida han estat sota la mateixa potestat que el CAUSANT.

4. Dret de coses (DRETS REALS) La llei de les XII Taules el primer que fa és distingir entre propietat i possessió, és a dir, el contacte físic amb aquella cosa.. La propietat és el màxim dret que podem exercir sobre una cosa. La possessió, és una simple herència material, tinc un contacte físic amb aquella cosa. La segona distinció que es fa, és entre les coses més i menys importants. Béns mobles i els immobles. Els béns mobles són aquells béns que es poden traslladar sense que s’afecti el seu valor. Els béns immobles són aquells béns que no es poden traslladar sense afectar el seu valor. Els romans les coses més importants les anomenaven ( RES MANCIPI). Per a ells les coses que tenien més valors eren:

• Animals de tir i carrega

• Esclaus

• Predis itàlics terrenys en la Península Itàlica

• Servituds rústiques

Tot el demés per als romans era RES NEC MANCIPI, les coses que tenien menys importància.

Si les coses eren de major importància costava més transmetre-les que no pas les coses de menys importància.

La propietat de RES NEC MANCIPI es transmetia:

a. Per entrega, no es transmet la propietat però si la possessió (TRADITIO) es fa per una IUSTA CAUSA.

b. Per donació, es transmet la propietat

c. Per compra-venda, es transmet la propietat

d. Per lloguer, es transmet la possessió, però no la propietat

Si l’entrega es fa en un negoci de compra-venda o donació, fa que es transmeti la propietat, però si la persona que fa la compra-venda o la donació, no és la propietària no es transmet la propietat a no ser que el propietari doni el consentiment a una persona responsable. ( POTESTAS ALIENANDI) Ni la compra-venda, ni la donació per si soles no transmeten l’autoritat de res.

La RES MANCIPI, es transmetia amb una formalitat ( MANCIPATIO). La res mancipi està inscrita en el registre de la propietat. A Roma no hi havia un registre de la propietat, per tant, controlaven la propietat a través de MANCIPATIO, que era un acta formal a través del qual es podia transmetre la propietat. Aquest acte funcionava a través d’una publicitat ( PER AES EL LIBRAM “pel rite del bronze i la balança”)

Davant de 5 ciutadans romans majors de 15 anys (testimonis) la compradora portava el bronze i el venedor la balança. El comprador deia davant de tots “jo admeto que sóc el propietari...”.

5. Dret d’obligacions, contemplava la promesa formal del lliurement d’una cosa, amb l’acte generador de la responsabilitat si la cosa no és lliurada. A l’època arcaica només naixia del delicte i no de l’incompliment de les obligacions. Per tant, era necessari generar un acte de responsabilitat.

Calia generar una promesa solemne (SPONSIO) i el (NEXUM) que era l’acte generada de responsabilitat. Funcionava amb SPONSIO i consistia en el creditor( part a que si li ha de pagar el deute) i el deutor(deu).La Sponsio era una promesa solemne en que el creditor es dirigia al deutor i li deis “promets donar-me...) i el deutor si contestava que si que prometia ja quedava vinculat en l’acte. SPONDES-SPONDEO. L’avantatge d’aquesta promesa se’n derivava una acció. A través d’aquesta promesa solemne els ciutadans romans podien arribar a una finalitat de compra-venda. (STIPULATIO). Permetia recórrer totes les voluntats dels ciutadans romans. El problema és que en aquesta època la responsabilitat naixia del delicte i no de l’incompliment de les obligacions. La llei de les XII Taules elaborava un NEXUM que era un acte generador de responsabilitat, és a dir, si un dels dos no complia la seva promesa, l’altre podia anar en contra seu. Com que estàvem en una època on hi havia la responsabilitat personal, però si jo anava en contra del deutor, no era els seus béns en contra dels quals anava sinó en contra de la persona del deutor. Hi havia la possibilitat de prendre el deutor i fer-lo com un esclau o fins i tot vendre’l. Si eren varis els creditors, inclús es podien beneficiar-se amb la mort del deutor, és a dir, fins i tot podien tallar el cos del deutor i repartir-lo entre ells. Avui en dia no parlem de responsabilitat personal sinó d’una responsabilitat patrimonial, és a dir, front el deutor que no ens pagui no actuem a sobre de la seva persona sinó en front del seu patrimoni, o sigui els béns.

6. Dret funerari: recollia normes o disposicions que tendeixen a limitar el luxe dels enterraments, així no hi havia tanta diferència entre les classes socials. Es van limitar la presencia dels ploramorts en els enterraments.

La llei de les XII Taules va ser un gran avanç ja que va deixar escrites les lleis i va disminuir el sorgiment dels conflictes.

Com que el cos jurídic està fixat per escrit , aquest no s’adequava a es noves necessitats de la població. Per fer això h havia tres vies:

1. La via de pontificis. El cap era el PONTIFICES- (PONTIFEX). Ordre religiós amb molta importància i que s’encarregava de llegir i interpretar la llei de les XII Taules.

2. La via de les lleis votades en les Assemblees Populars. Es regulava sobre una llacuna legal o similar, s’aprovava o no lleis que omplien aquesta llacuna-. Aquestes s’annexaven a la llei de les XII Taules.

3. La via del Pretor ( encarregat d’àmbit justícia). Aquest proclama una dicta on hi havia totes les previsions que volia fer en l’any que ocupava el càrrec de Pretor. Fent que aquesta Llei de les XII taules s’actualitzés. Era l’encarregat d’administrar justícia.

El procediment típic de l’època arcaica eren les ACCIONS DE LLEI.

D’aquesta manera s’acaba el període de l’època arcaica.

2. ÈPOCA CLÀSSICA

És l’època de l’Imperi universal. Roma es transforma i deixa de ser una societat majoritàriament agrària.

• ÀMBIT POLÍTIC: Desenvolupament i crisi de la República.

Pujada de l’emperador Octavi August (27Ac) que es va proclamar PRINCEPS =primer ciutadà de Roma. Concentra tot el poder en les seves mans però manté les institucions de la República.

El senatus consulta, les decisions del qual no eren vinculants a l’època arcaica, passen a ser vinculants.

La figura d’August és important perquè no es conforma en govenar sinó que vol elaborar lleis.

Desprès d’August vé l’època dels emperadors.

ÀMBIT JURÍDIC:

1. Contraposició de IUS CIVILE- IUS GENTIUM obeeixen a l’àmbit d’aplicació de dret.

2. Contraposició de IUS CIVILE- IUS HONORARIUM (dret dels magistrats) obeeixen a l’àmbit de producció del dret. El magistrat encarregat d’administrar justícia, és el Pretor. El càrrec del Pretor durava 1 any. Quan el Pretor, prenia el seu encàrrec, es creaven edictes. Hi havia dos tipus d’edicte, l’edicte perpetu ( previsions del pretor mentre governaria l’any) i l’edicte repentí (per resoldre temes puntuals). L’edicte que no varia d’un pretor a un altre, s’anomena, EDICTE TRANSLATICI.

L’any 130 Dc, s’encarrega al jurista Salvio Juliano, a redactar un codi de tot el dret que han anat generant els pretors. Salvio Juliano el que va fer, és entendre per dret dels pretors els edictes translaticis, aquells que han estat invariables d’un pretor a l’altre. A partir d’aquesta època l’Edicte Perpetu estava codificat. Sempre s’aplicava la llei de les XII Taules a no ser que es faci un acte de postulació davant el Pretor. El IUS HONORARIUM, parla de qui emana el dret, ens referirem a l’àmbit de Roma. El IUS GENTIUM, parla qui ha de complir el dret, l’associem al PRETOR PEREGRI.

3. Dret imperial, creat pels emperadors IUS NOVUM. El primer emperador és l’August. Els emperadors no es conformaven amb governar sinó que també volien crear lleis. Els instruments dels que disposen són:

• Edictes: és igual al del Pretor, l’únic que canvia és la vigència, que l’edicte és vigent durant tota la vida de l’emperador. Un dels edictes més importants va ser, l’edicte de A.Caracalla donant la ciutadania als ciutadans de Roma ( 212 Dc).

• Decrets: quan l’emperador feia de jutge entre particulars , i elaborava una resolució, són els anomenats decrets.

• Rescriptes: són les respostes que dóna l’emperador a consultes que li fan els particulars.

• Mandats: són les instruccions que donava l’emperador als seus funcionaris, és com una mena de dret administratiu, de dret dels funcionaris.

Tots aquests instruments s’anomenen dret imperial, que es crea a partir d’aquests instruments. Aquests instruments són les anomenades constitucions imperials.

LEGES constitucions dels emperadors.

IUS NOVUM, és el dret nou que apareix amb els emperadors.

En contraposició trobem el IUS VETUS el dret antic representat per la llei de les XII Taules.

4. Jurisprudència (iura) escrits dels juristes, avui dia són les sentències. És el dret dels juristes. El jurista clàssic passa a la història perquè resol perfectament els casos concrets. No és partidari dels conceptes jurídics. El jurista ho solucionava tot a partir del punt de vista dinàmic del procés.

Aquesta jurisprudència va tenir molta importància en l’època clàssica. Hi havia dos escoles jurídiques, els proculeians (addictes del Pretor, i del Pròcul) i els sabinians ( seguidors de Sabi).Aquests juristes pertanyien a la classe adinerada, i els seus certaments els feien de manera gratuïta. Perquè si eren bons juristes i no cobraven per les seves resolucions, podrien presentar-se a l’àmbit polític. Un dels juristes més significats de l’època, era GAI. Era un jurista de províncies que no ha passat a la historia per ser un gran jurista, sinó pel seu manual que es diu “Institucions de Gai”. Aquest manual és un manual claríssim que explica les institucions de dret romà. Fins a principis del s.XIX l’unics coneixements que teníem de dret romà era a través de l’obra de Justinià. Però el 1816 a Verona es descobreix un document en el que s’ha agafat informació i se li ha afegit. És va fer un tractat, es va recuperar escrits que hi havia sota l’obra de Geronimo, i es van conèixer les institucions de dret romà que coneixem avui dia. Aquestes institucions de Gai són importants, ja que Gai va ser qui va classificar els contractes, va dividir les institucions del dret civil en persones i coses. Els juristes romans escriuen “LIBRI AD SABINUM”, “LIBRI AD EDICTUM), Literatura de problemes, i els manuals( institucions)

• Libri ad sabinum comentaris als sabins. Sabí va escriure un tractat importantisim sobre el IUS CIVILE. Era habitual partir d’aquesta obra per tractar el IUS CIVILE. Quan un jurista fa comentaris de Sabi, explica la IUS CIVILE. Aquesta obra no ens ha arribat, però tenim referències.

• Libri ad edictum fa referència al IUS HONORARIUM, parla del dret pretori.

• Literatura de problemes: QUAESTIONES quan al jurista un particular li demana que fes un escrit sobre un determinat cas. El jurista anava més enllà del que el particular li demanava, per fer més complex el cas.

• Manuals Institucions de dret romà.

Amb la jurisprudència que és l’època clàssica enrem a l’època postclassica i justinianea-.

5. En l’antiguitat es regia el principi de personalitat pròpia de dret. Havia de regular amb el seu propi dret. El problema sorgeix quan Roma es torna potència universal i comença a dominar el món. Es crea una figura semblant al Pretor PRETOR PEREGRÍ . Aquest pretor el primer que fa es crear un dret pels possibles conflictes que poguessin sorgir entre dos peregrins, o entre un

ciutadà romà i un peregrí. Hi ha uns mínims de justícia en tots els pobles, una mena de dret natural. EL PRETOR PEREGRÍ resolia aquests conflictes i funcionava amb dinàmica de resolucions jurídiques. Arriba un moment on es crea el IUS GENTIUM = DRET DE GENTS, una mena de dret comunitari. També es genera un nou procediment anomenat el procediment FORMULARI substituïa el procediment de les accions de llei, però servia pels estrangers.

A Roma s’utilitza el procediment de les accions de llei. El procediment formulari com que és més nou, és més lliure, més flexible, més just i això fa que el 130 Ac, es pugui utilitzar entre els ciutadans romans. A partir de 17 Dc, s’extingeix el procediment de les accions de llei, i l’únic procediment per liquidar és el procediment formulari.

Se li diu procediment formulari, perquè tot el procediment gira en torn de la FORMA. És un document escrit.

IUS CIVILE, aplicada als ciutadans romans.

ÈPOCA POSTCLASSICA( mort d’Alexandre el Sever 235dc)

La mort d’Alexandre el Sever suposa una època de crisi. D’aquesta crisi se’n surt quan puja al poder el Dioclecià(284Dc). Dioclecià instaura l’estat absolut i d’aquesta manera arregla la crisi i es converteix l’estat en DOMUS, aquest estat el coneixem com l’època dominant. És una època de l’absolutisme polític on el jurista no pot expressar-se lliurement i es considera que el poder s’emana a partir de Deu. El Dioclecià es considera l’amo de Roma (DOMUS).

Per a protegir l’Estat d’una l’altra crisi es divideix l’imperi en dues parts.

L’any 395 dc, mor Teodosi el Gran i reparteix l’estat entre els seus dos fills. A l’Arcadi li correspon la part oriental de l’imperi, i a Honori li correspon la part occidental de l’imperi.

És una època d’absolutisme que no afavoreix al jurista. Aquesta època postclàssica es coneix jurídicament com a DRET ROMÀ VULGAR. El jurista postclàssic no té res a veure amb el justa clàssic. No funcionen pròpiament les obres dels juristes clàssics, sinó resums d’aquestes obres, que es coneixen com a epítoms. D’aquesta època els resums més coneguts són “la sentencia de Paulus “ i nsk. També és significatiu que aquesta epoca és destacada per la LLEI DE CITES. Aquesta llei va establir que eren tan incontrolable les fonts dels juristes, es va establir que en un judici on hi havia una controvèrsia, només es podien citar 5 juristes com a referents de doctrines. Aquests juristes eren GAI, PAPINIA, PAULUS, VILPIÀ, MODESTI.

476 dc fi de Roma d’occident

L’emperador Justinià I puja al poder l’any 527 Dc. Constantinoble. Justinià es proposa restaurar la unitat de l’imperi romà com des-de una perspectiva política, religiosa, i jurídica. Preten restaurar la unitat jurídica fent una recopilació de tt el dret de l’època clàssica. Es planteja fer una magna obra en la que pretén recollir els escrits dels juristes clàssics, els IUNA. I en aquesta magna obra que recull els escrits, l’anomena DIGEST (PANDECTES) que vol dir ordenar. També recollirà el dret imperial (LEGES) i l’anomenarà el CODEX DE JUSTINIÀ. Justinià també encarregarà a uns professors grecs per a que es faci un manual del dret clàssic, que anomenarà INSTITUCIONS. A part de fer recopilacions també va dictar escrits, lleis, etc. Totes aquestes lleis que dictarà en Justinià els recull en les anomenades NOVEL·LES, que estan escrites en grec, i prové del nom de NOVAE LEGS (noves lleis). Totes aquestes institucions que va realitzar en Justinià es coneix com a CORPUS IURIS CIVILIS.

Puja al poder l’emperador Justinià I (527dC, Constantinopla (els bàrbars ja han envaït Romà). Justinià proposa restaurar la unitat de l’I. Romà des d’una perspectiva jurídica, política i religiosa.

A nivell jurídic, pretén restaurar la unitat fent una recopilació de tot el dret de l’època clàssica en la que pretén recollir els escrits dels juristes clàssics (Iura) en una obra anomenada Digest (Pandectas), les constitucions del emperadors (compilació del dret imperial (leges)) que anomenarà Codex, intitucions (manual del Dret Romà Clàssic).

Justinià, a part de fer compilacions, també dicta legislació que recull en les anomenades Novel·les. Aquesta expressió provè de Novae leges. Totes aquestes compilacions es coneix com a Corpus Iuris Civilis_ base del dret privat actual (a nivell europeu).

Quan Justinià accedí al poder (528) encarrega al seu ministre de Justícia (Tribonià) que reunís a experts per fe una recompilació de les constitucions imperials. Aquesta obra veu la llum l’any 529 amb el nom de Codex (primer codex, no és el que ens ha arribat a nosaltres (ens ha arribat el 2n)). A l’any 530 Justinià torna a encarregar a Tribonià que es reuneixin per fer un recull de la jurisprudència clàssica que es publica l’any 533_ Digest (Pandectas: ordenar sistemàticament) . Per poder ordenar sistemàticament tots aquests escrits la comissió:

-L’obra es divideix en 50 llibres, que es divideixen en títols, aquests en fragments i per últim en epígrafs (si els fragments són molt llargs). Ex: llibre 29_ sobre les successions intestades. Apareix el nom del Jurista del qual s’ha extret la informació (Inscriptio) i tots els fragments tractats sobre aquest tema.

-Per localitzar un text al Digest: D + 3 o 4 dígits (1: llibre, 2: títol, 3: fragment, 4: epígraf).

Juntament amb el Digest, 533, es publiquen les Institucions de Justinià (manual epr principiants, estudiants de Dret, inspirades en les institucions de Gai). Només consta de 4 llibres. Per saber que es tracte de les “Institucions…” : I+ 3 dígits (llibre, títol i fragments). Per diferenciar entre les Institucions de Gai i les Institucions de Justinià: I 3, 14, 2 / Gai 3,14,2.

Justinià se n’adona de que el Codex estava incomplert_ per armonitzar aquest text amb les noves publicades encarrega a Trobinià el·laborar una segona edició_ Codex secundus (534) que és el que arriba als nostres dies. Aquest es divideix en 12 llibres, títols, fragments i aquests fragments estan ordenats per ordre cronològic. C+ 3 dígits.

També afegeix les Novae Leges (Novel·les de Justinià), escrites en grec recullen les constitucions imperials de Justinià. Es destaca l’àmbit de Dret de família i de successions. Justinià deroga la Llei de les XII taules, va molt més enllà del Pretor, reforma molt substancial, abroga la família agnatícia_ repercusió successió intestada_ Justinià organitza l’ordre de crides fonamentant-les en la Teoria de l’afecte d’Aristòtil (“el afecto primero desciende, después asciende y por último se extiende”)__ Obviant els matissos, els primers cridats: fill, els segons: pares, i últims: germans.

Tots aquests reculls constitueixen el Corpus Iuris Civilis. El corpus s’esten a l’E. Mitjana per Europa, i fou l’ordenament jurídic utilitzat a l’Escola de Bolònia. Any 1100, a l’Uni de Bolònia_ ressorgiment dels estudis jurídics d’Europa: es recuperen aquest Corpus i s’estudia com a Dret vigent amb una nova configuració _ Ius commune. Aquest moviment europeu consisteix en:

-El primer moviment és el dels Glossadors: s’aclareixen les expressions que no entenen als marges (s’adapta un concepte a la realitat actual del moment). -Els comentaristes: no tenen un respecte tant sagrat del text: comentaven títols sencers del Digest adaptant-lo a la realitat del moment.

A partir de la Baixa Edat Mitjana es difon per Europa la nova configuració del Corpus_ Recepció.

S. XIX, Alemanya: es plantejava sorgir com un Estat industrial molt fort_ necessitaven un Dret que reguñés de forma molt ferma la propietat individual_ les costums que regies els landers germànics regulaven la propietat comunitària. En canvi, tenien molt clar que havia d’aparèixer una regulació per la propietat individual. _ Sorgeix a Alemanya el moviments del Pandectistes: els quals estudien tot el Digest per el·laborar un dret propi fonamentat en aquest Dret Romà. Aquest moviment va ser dominat per Savigny, tot aquest Dret va veure la llum l’1 de gener de 1900_ BGB alemany (Codi Civil Alemany)_ Alemanya esdevè un gran referent en l’estudi del Dret.

NOU TEMA

INTRODUCCIÓ De la necessitat de procés: no serveix de res que se’m reconeguin un drets subjectius si no existeix cap instrument que els reconegui. Els drets subjectius es protegeixen mitjançant el procés civil romà. Es distingeix entre una època precívica (arcaica, o fins l’arribada al poder d’O. August) , en què el que impera és l’autoajut, d’una època cívica en què ja existeix la protecció de l’Estat a través del Tribunals.

Autoajut: realització personal del propi Dret (Accions de Llei, Llei de Talió…)

Per molt evolucionat que sigui l’Estat, sempre es deixa un buit limitat perquè hi hagi autoajut (ex, dret penal_ legítima defensa).

Quan puja al poder August limita l’autoajut, condemna la violència privada i sanciona els creditors que volien cobrar per sí mateixos sense recórrer al jutge.

En l’època cívica_ jurisdicció: potestat que provè de la soberania de l’Estat exercida exclusivament per tribunal predeterminats per la llei amb la funció d’aplicar el Dret al cas concret jutjant i executant allò que s’ha jutjat . Aquest concepte de jurisdicció a Roma l’avasten dos conceptes: Iurisdictio (facultat del magistrat d’introduir i preparar un procediment fixant els termes del litigi_ magistrat o pretor) i Iudicatio (facultat del jutge de dictar sentència). Les fases en què es divideix el procediment formulari és la fase in iure i la fase aput iudicem. El pretor no dictarà sentència, escoltarà al ciutadà per determinar si s’activa un acció per tal de demanar els seus dret_ redactar una fòrmula (ordre que el magistrat dóna al jutge sobre els termes del litigi). Un cop redactada la fòrmula les parts compareixen davant del jutge escollit.

El concepte d’acció l’atorga o no el pretor.

La persona que posa en marxa el procediment davant del pretor (actualment és l’actor o demandant) i la persona contra qui va dririgida aquesta acció és el demandat__ aquestes són les parts del procés.

Les etapes del procediment civil romà: -Època Arcaica: accions de llei -Època Clàssica. procediment formulari -Època Postclàssica: neix a l’època clàssica de la mà de l’E. August un procediment especial per temes que no encaixaven en el procediment formulari__Cognitio (causa judicial ) extraordinem (fora del

procediment ordinari).

EL PROCEDIMENT FORMULARI Es diu que neix pels extraordinaris defectes que tenia el procediment de les accions de llei (formalista i rigurós) i per raons de tipus hisitòric (aparició del dret ius gentium, per ex, necessita un procés per fer-se efectiu). Es fonamenta en dues etapes (in iure davant del magistrat i apu iudicem davant del jutge). Aquest procediment és més flexible i just.

Contingut de la Fòrmula Aquest document que redacta el pretor pot tenir parts ordinàries i extraordinàries.

Parts ordinàries: apareixen en totes les fòrmules -Nomenament del jutge (“Sigui Tici jutge…”) -Intentio: part en què el pretor recull quina és la pretensió de l’actor. (avui en dia la demanda) La intentio pot ser certa (la pretensió de l’actor és claríssima (“fulanito em deu 100e”)) o incerta (quan l’acció no és tan clara ( demanda per danys i perjudicis, per ex) totes les indetios incertes van precedides de la Demonstratio (explicació de la intentio incerta)). -Condemnatio: és l’ordre que el pretor dóna al jutge perquè condemni o absolgui segons el demostrat. També pot ser certa (“ condemna a que es paguin els 100e i si no l’absols” ) o incerta (quan la condemna no és exacta: “condemna fins als límits de les possibilitats econòmiques, o el que tu consideris raonable segons la bona fe “).

*-Addiudicatio ( només apareix en els judicis divisoris) . Els judicis divisoris són les facilitats que dóna el Dret Romà per sortir de les situacions de divisió (copropietat). *

Parts extraordinàries:

Exceptio: al·legació que fa el demandat que en cas que es pugui probar que és certa, paralitzaria l’ecàcia d’allò que ha al·legat l’Actor a l’Intentio.

Replicatio: al·legació feta per l’actor que de ser certa paral·litzaria allò al·legat pel demandat a l’Exceptio

Duplicatio: al·legació feta pel demandat que en cas de ser certa paralitzaria la rèplica de l’Actor.

* Praescriptio: si el pretor considera que ha de fer esment d’una circumstànca perquè si no es perjudiqui a una de les parts.

Actor Demandat

Intentio Exceptio

Actions in rem Actions in personam

Drets reals // Drets personals i obligacionals Distingim entre accions reals i personals ??????’

Procediment formulari

Té dues etapes: in iure (davant el pretor) i l’apud iudicem (davant el jutge)

1. El particular es presenta davant el pretor i exposa la seva pretensió. El pretor, per tant, crida a la part demandada per a que compareixi posant en marxa el litigi a partir d’aquest moment. Aquesta crida que fa el pretor s’anomena In ius vocatio.

2. El demandat is no compareix en el moment, ha depresentar promesa de que compareixerà perquè si no, el pretor l’amenaça amb l’embargament dels béns. –– Si es tracta d’una Acció real, amb l’embargament de la cosa objecte de litigi (missio in rem). –– Si es tracta d’una acció personal, el pretor amenaça amb l’embargament de tot el patrimono (missio in bona)

3. El pretor examina els pressupostos jurídico processals, si les parts tenen les capacitats jurídico-processal per compareixer com a actor i demandant. Si no concorren, s’acaba el judici i nega l’acció però si concorren, el pretor otorga l’acció per litigar.

4. Pot acabar de manera sobtada quan hi ha:

– Allnament del demandant. És el reconeixement dels fets per tal del demandat

iusutsnfum necessariom (jurament necessari). Quan ja es preveu que les parts no podran fer proba d’allò que estan al·legant ni cap testimoni. En aquests casos el pretor permet a l’Actor que faci jurar al demandat.

– Indefensó

5. Litis contestatio Si no es dona cap d’aquestes situacions es dona pas al procés continúa (ambdúes parts d’acord).

6. Es procedeix a l’elecció de Jurge (insaculacio): Ex. Tici

* A partir d’ara, el Pretor redacta la fòrmula APULUDI CEM

Segi | Tici | Jurge

– Intentio

-– Condemnatio

7. Comparexença Les parts es presenten davant el jutge i li fan entrega de la fòrmula. Poden anar-hi les dues parts però no és necessari però interessa per expressar al·legacions.

8. Prova És l’activitat de les parts encaminada a convencer el jutge de la veracitat d’uns fets que aquesta mateixa part arma com existents. Una expressió important és el fet de tenir la càrrega de la prova, és a dir, qui té la obligació de provar. Aquesta la té sempre qui arma un fet i no qui el nega. Els mitjans de prova més habitual és la prova de testimonis. La comparexença de testimonis és voluntària (el fals testimoni es

penalitza amb penes molt greus). Pel que fa la prova documental no és tant important. També podien fer jurament davant el jutge sobre una qüestió puntual en cas que no hi hagi proves prèvies. · Existeixen uns certs principis pel que fa l’aportació i l’aprovació de la prova: pelque fa l’aportació, es dona el principi dispositiu quan les parts tenen plena llibertat d’aportat les proves que creguin convenients. D’altra banda, es dona principi inquisitiu quan el jutge reclama proves, per tant hi ha una interferència del jutge. · Pel que fa la valoració de la prova, trobem la lliure valoració de la prova, amb la qual a l’hora de formar la seva convicció, decideix lliurement el valor que li atorga a cada prova. També trobem la prova tassada i legal, amb la qual le jutge pot contrastar possibles incongruencies entre les diferents proves presentades.

·Presuncions –> hi han dos tipus de presuncinos iuris tantium i iuris et de iure les iuris tantium són aquelles (99%) que admeten prova al contrari les iures et de iure són les que NO admeten prova al contrari

9. Sentència Aquesta sentencia tindrà autoritat de cosa jutjada i no es podrà tornar a iniciar un procediment sobre el mateix litigi. No és recurrible, és inapel·lable. El pretor concedeix la embargació de tot els béns a l’actor per a que aquest l’administri i si el demandat no paga, els béns es venen en pública subhasta.

* acció pauliana Desfer els negocis jurídics que s’hagin fet en frau de creditors per evitar execució de béns.

DESENVOLUPAMENT PROCEDIMENT FORMULARI § ETAPA IN IURE (DAVANT DEL PRETOR) 1. PRETENSIÓ: El particular es posiciona davant del pretor i exposa la seva pretensió 2. IN IUS VOCATIO: El pretor crida al demandat perquè compareixi. 3. SI el demandat no compareix en el moment ha de prometre que compareixerà, perquè el pretor l’amenaça amb l’embargament dels béns (si es tracta d’una acció real: embargament de la cosa d’objecte de litigià MISSIO IN REM. ; si est tracta d’una acció personal: embargament de tot el patrimonià MISSIO IN BONA.) Les parts decideixen si continuen amb el litigi o no, per aquest motiu el pretor necessita que ambdues estiguin presents.

4. Abans de concedir o desestimar l’acció, el pretor examina els pressupòsits processals (examina si les parts tenen la capacitat juridico-processal per comparèixer com actor o demandat; si té la competència per portar el cas)

5. Si concorren els pressupòsits el pretor atorga l’acció de litigar i si no concorre denega l’acció. Una vegada concedida l’acció, si el procés pot acabar de manera anormal (sobtada) quan hi ha aplanament del demandant (reconeix els fets) ; en el cas de IUS IURANDUM NECESSARIUM (jurament necessari) (quan es preveu que les parts no poden fer la prova d’allò que estan al·legant. El pretor permet a l’actor que faci jurar al demandat. Si el demandat es nega a jurar el pretor amenaça amb l’embargament. Ex: Maria em deus 600 Euros? Si diu que si [QUEDA CONDEMNADA], si diu jura-m’ho tu que te’ls dec (si diu que si queda condemnada si no absolta) ; o en cas d’indefensió (quan el demandat no diu res ni reconeix ni contradiu el que al·lega l’actor. Si persisteix en aquesta actitud passiva, es produeix l’embargament de béns i s’acaba el judici)

6. Si no es dona cap d’aquests supòsits el procediment continua (ambdues parts hi estan d’acord) Aquest moment processal es la Litis Contestatioà ambdues parts estan conforme a litigar, i a sotmetre les seves diferències al criteri de la resolució d’un jutge . Es important pels seus efectes, ja que a partir d’aquest moment ja no es podrà iniciar un procés sobre l’assumpte (“NON BIS IN IDEM”à no una altre sentencia sobre el mateixà ACTUALITAT = SENTENCIA FERMA O COSA JUTJADA)

7. Elecció del Jutge (ciutadà romà amb coneixements legals) per insaculació (sorteig)

8. El pretor redacta la formula “Sigui TICI jutge... Intentatio... Condemnatio”

§ Etapa APUD IUDI CEM (DAVANT DEL JUTGE) 1. COMPAREIXENÇA DE LES PARTS DAVANT DEL JUTGE. Entreguen la formula al jutge i compareixen d’acord amb aquesta. No és necessari que compareixen ambdues parts perquè l’acord de litigis ja està pres. Tot i així, existeix el principi d’igualtat i per aquest motiu interessa que les dues parts al·leguin per convèncer al jutge. Es fa tot lo de la INTENTATIO, EXCEPTIO; REPLICA i DUPLICAT 2. LA PROVA activitat de les parts encaminada a convèncer al jutge de la veracitat dels fets que aquesta mateixa part afirma com a existents en les seves al·legacions davant del jutge. Una de les parts té la càrrega de la prova, qui afirma un fet, mai qui el nega.

Mitjà de prova per excel·lència és la prova testificada. La compareixença del testimoni és voluntària, però els fals testimoni es castiga amb penes molt greu.

Prova documental: menys importància, no hi ha documents fins el s. III dC, i tots els acrods funcionaven per la via oral.

El jurament davant del jutge, per una qüestió puntual (no té l’abast d’un jurament necessari) també serveix, però en absència d’un altre tipus de prova.

Hi ha una sèrie de principis en quant a l’aplicació de les proves:

- Principi dispositius: Les parts tenen plena llibertat per aportar les proves que estimin convenients, i el jutge, per formar la seva convicció, només pot atendre a aquestes proves

- Principi inquisitiu: quan la llibertat de les parts es veu interferida pel jutge, que pot demanar proves a les parts sobre fets que no havien al·legat, etc..., o buscar-ne pel seu compte

El que fa a la valoració de la prova:

- Lliure valoració de la prova: a l’hora de formar la seva convicció, el jutge decideix lliurament el valor que li dona a cada mitjà de prova

- Prova tassada i legal: el jutge no té aquesta llibertat, i es veu condicionat per l’ordenament jurídic, que determina quin valor li ha de donar a cada mitjà de prova. (CC “el documento hace prueba sobre testigos”)

També són importants les presumpcions lògiques (Quan no hi ha certesa). Hi ha dos tipus:

- Iuris Tandium: Admeten prova en contrari (art. 33 CC)

- Iuris et de iure: No admeten prova

3. LA SENTENCIA: Després de veure les proves, es dicta sentencia. Aquestes poden ser:

- Condemnatòria del demandat

- Absolutòria del demandat

Tindrà activitat de cosa jutjada i no es podrà iniciar un procés sobre el mateix assumpte. És una sentencia inapel·lable, que no admet apel·lacions

Execució de la sentencia: en el cas que no es compleixi amb les accions disposades a la sentencia de manera voluntària, es comença amb l’execució de sentencia (EMBARGAMENT DELS BÉNS) El pretor concedeix la possessió de tots els béns del demandat (o el que ha perdut el judici) a l’actor, per a que l’administri durant 30 dies. Si en aquest temps el demandat (o el que ha perdut el judici) no paga, el pretor autoritza a l’actor a vendre els béns en pública subhasta, u atorgar-los al millor possible, que, una vegada comprats els béns, salda el seu deute i ha de pagar al creditor del demandat (o el que ha perdut el judici)

Acció creditora: permet rescindir els negocis jurídics que s’hagin fet amb el frau dels creditors, per evitar l’embargament dels béns (PONER EN EL NOMBRE DE OTRA PERSONA [FAMILIAR...] TUS BIENES PARA QUE ASÍ NO TE LOS EMBARGUEN)

4. EXECUCIÓ DE SENTENCIA Si el condemnat no compleix voluntàriament amb allò estipulat per la sentencia.

BLOC 3: DRET DE PERSONES Negoci jurídic: declaració de voluntats entre una o més persones destinada a produir efectes jurídics (testaments, contractes...)

Contractes: declaració de voluntats entre dos o més persones destinada a produir efectes jurídics

LA PERSONA Persona: Esser o ens (SER o ENTE) capaç de tenir drets i contraure obligacions. Aquestes persones poden ser:

· Persona física: Persona tangible, corpòria

· Persona jurídica: És un ens, una agrupació de persones diners o recursos, que té una finalitat lícita i a la qual l’ordenament jurídic reconeix drets i obligacions, com si fos una persona física. Intangible i incorpòria (societats, associacions, fundacions) NO CONFONDRE AMB PERSONALITAT JURÍDICA, QUE TENEN TANT LES PERSONES FÍSIQUES COM LES JURÍDIQUES Es parla de persones fictícies, ja que el dret dóna unitat a un grup de persones diferenciades (Ficció de l’ordenament jurídic)

PERSONA FÍSICA Comença amb el naixement i acaba amb la mort

Julià: ni totes les persones són homes, ni tots els homes són persones.

Naixement:

· Naixement efectiu: Es considera naixement quan el recent nascut es desprèn del claustre matern (TALLAMENT CORDÓ UMBILICAL) El que encara no ha nascutà Nasciturus: se’ls té per nascuts per tot allò que els pugui beneficiar. Era bastant limitat a l’àmbit de l’herència. (Ex: un pater famílias mor, tenint dos fills nascuts, dintre de la herència, i un en camí, ja que la muller estava embarassada. Quan neix el fill pòstum, es trenca el testamentà TESTAMENT a A i B, C no havia nascut, no testament, però rep part testament

· Naixement amb vida: No tenia drets si naixia mort. Els proculeians deien que, per entendre que havia nascut en vida, el nadó havia de plorar. Els sabinians no ho creien necessari.

No era un requisit la viabilitat del nadó, no calia que visqués un temps desprès del naixement

· Figura humana: Diferencia entre humà i monstre radicava en la foració del crani. Nadó nascut amb el crani format era considerat humà, donant igual les altres deformacions

Mort:

Mort determina el final de persona física. El dret de persones acaba aquí, de la resta ja s’ocupa el dret successori:

· Presumpció de conmoriència (BUSCAR)

NOCIÓ DE CAPACITAT JURÍDICA ACTITUD PER SER TITULAR DE DRETS I OBLIGACIONS. El naixement determina la personalitat, però res més dels ciutadans romans, no esclaus. Quan complia amb els requisits del naixement, tenia capacitat jurídica , és a dir tenia drets i obligacions (però

en potencia, ja que no podia fer comodats, arrendaments... Sinó tenia LA MAJORIA D’EDAT)

NOCIO DE CAPACITAT DE OBRAR ACTITUD PER PODER EXECUTAR I EXERCIR ELS DRETS I OBLIGACIONS AMB EFECTE VICULANT. 2 TIPUS:

· Patrimonial o negocial: l’aptitud, capacitat per poder realitzar actes lícits amb efecte vinculant

· Penal o delictual: aptitud, responsabilitat, capacitat per respondre pels actes delictius.

AQUESTA CAPACITAT D’OBRAR S’ADQUIREIX AMB LA MAJORÍA D’EDAT, ABANS ESTABA EN POTENCIA

La capacitat jurídica i la capacitat d’obrar van juntes (la capacitat d’obrar suposa una prèvia capacitat jurídica)

Pels esclaus, tanmateix, no tenen capacitat jurídica (no tenen concepció de persona), però se’ls reconeix una certa capacitat d’obrar. Donat que els esclaus no eren incults, se’ls reconeixia alguns drets, com si fossin una mena de prolongació del braç del seu amo. Podia fer negocis, actes en representació dels amos, sempre que suposessin beneficis per el amo i que aquests beneficis anessin a l’amo.

Malgrat la capacitat jurídica i la capacitat d’obrar, hi ha causes modificatives de la capacitat d’obrar. De manera que, tot i tenir capacitat jurídica, no tenien plena capacitat d’obrar en:

*les figures de tutor i curador es designaran sempre que no hi hagi un pater familias

· Prodigalitat: Aquell que és pròdig és aquell que dilapida, malbarata el seu patrimoni. Aquest se’l declara pròleg i se li posa, anomena, un curador, que vigilarà el seu patrimoni, amb limitacions en la seva capacitat d’obrar, en el ius comerci (tràfic comercialà ja no pot fer el tràfic comercial) Per declarar-se pròdig es quan la conducta de dilapidació es habitual i constata un perill per el seu patrimoni.

· Malaltia Mental: Els furiosi, als que també es nomena un curador, que el vigilarà, no a la persona malalta mental sinó al seu patrimoni. També inhabilitats en ius comerci. El problema que es planteja és que es considera com a vàlida la

declaració de voluntat que es faci en un moment de lucidesa. Això genera molts conflictes.

· Edat: Els romans diferenciaven entre els

• Impúbers: No tenien capacitat encara de procrearà DONES (0-12 anys) i HOMES (0-14 anys). Hi ha dos divisions

• Infants (0-7 anys)à se’ls s’hi assigna un tutor per a que administres el seu patrimoni ja que no tenien capacitat d’obrar

• Infantia maiores (Dones: 7-12 anys; Homes: 7-14 anys): NO PODEN contraure matrimoni i fer testimonis.

SI PODEN responen penalment pels delictes comesos, poden fer per si mateixos aquells actes jurídics que no suposin una contraprestació (SI HI HA ALGUNA CONTRAPRESTACIÓ HAN DE TENIR LA APROVACIÓ DELS SEUS TUTORS). Per tant poden fer actes de lliberalitat: actes que obtinc un benefici i que no haig de fer una contraprestació. Ex: acceptació llegat i acceptació d’una donació. LLEGAT: Quan una persona mor, les seves relacions jurídiques les ocupa el seu hereu (ELS DEUTES, LES PROPIETATS, etc...--> S’HEREDEN) La persona que mor pot diferenciar entre hereus (que ocupen la mateixa posició jurídica del que ha mort, para lo bueno y para lo malo) i legataris (que només es beneficien)

• Púbers: Els que podien procrear. Dos distincions (aquesta sorgeix per que quan roa es va esdevenir gran imperià molts intercanvis comercialsà els púbers eren enganyatsà pretor va decidir fer 2 distincions):

• Entre 14 - 24 anys: Se’ls podia assignar un curador. Podien atorgar un testament i contraure matrimoni. Podien actuar en el tràfic comercial sense la actuació del curador, si ho feien i en unes de les actuacions aquest parteix una lesió patrimonial (un engany), pot avisar al curador i aquest podia demanar la restitutio in integrum (que s’anul·lés la transició) Aquests negocis eren claudicats. Si el curador participa en el negoci des del principi (l’assessora) no es podia podia demanar la restitutio in integrum

• Majors de 25: Tenien la plena capacitat d’obrar, a no ser que fossin malalts mentals, pròdigs. Si estaben sotmesos al pater famílies, tot els negocies en els que participaven i els beneficis que s’aconseguien es revertien al pater families

· Sexe: a Roma, la dona està sempre sotmesa al pater familias, a la manus marital del seu marit, i quan no està sotmesa al pater familias (s’ha mort) ni a la manus marital (s’ha quedat viuda) se li assigna un tutorà Això evolucionaà epoca clàssica perd força (dona podia escollir el seu tutor que només podia intervenir en certos casos, etc...) i al final va acabar sent una institució buida.

Les dones no podien exercir cap càrrec públic, en l’àmbit del dret privat les dones no podien exercitar la pàtria potestat, ni la tutela ni la adopció. No podien participar en els processos judicials de reclamació de diners, ni afiançar el seu marit o una tercera persona (un home demana diners al banc i aquest exigeix una garantia personal [una persona que pagués si ell no podia], apart de la garantia material, un fiador. La dona no podia exercir aquesta possessió)

A Roma, no tos eren iguals davant la llei. La capacitat depenia del STATUS, la posició d’una persona davant de la societat:

Status Libertaris: Els homes es divideixen en

• Ingenus: sempre han estat lliures • Liberts: han sigut en un passat esclaus

Status Civitatis: Els homes lliures es divideixen en

• Ciutadans romansà tenen tots els drets • No ciutadans romansà els llatins (amb drets similars als ciutadans romans), els

peregrins ( el seu estatus depèn de la oposició que van oferir davant la conquesta de roma)

• Status Familie: La posició de l’home lliure i ciutadà romà dins de l’organigrama familiar

• Sui Iurisà Quan no tenia cap poder familiar per sobre (NO SOTMESOS AL PATER FAMILIAS)

• Alieni Iuris: sotmesos a la potestat del pater familias

FINAL TEMA 8

CUASICONTRATO/ ACTOS ILÍCITOS: DELITO y CUASIDELITO

Con la responsabilidad por incumplimiento, hemos terminado con los contratos como fuente de las obligaciones, vamos a ver ahora las demás fuentes de las obligaciones

-por tanto, extracontractuales- que son el cuasicontrato, el delito y el cuasidelito (recordad la clasificación de las fuentes de las obligaciones de Justiniano).

I.- CUASICONTRATO

El cuasicontrato es el hecho lícito y voluntario del que resulta obligado su autor para con un tercero.

Los cuasicontratos presentan una cierta analogía con los contratos, pero falta el acuerdo de voluntades entre las partes característico de los contratos que es lo que los distingue de ellos.

Los supuestos más importantes de cuasicontrato son: -la gestión de negocios ajenos -el enriquecimiento injustificado.

La Gestión de negocio ajenos se da cuando una persona se encarga de los asuntos o intereses de otra sin que medie encargo o mandato de éste (falta el consentimiento del titular).

Esta figura, reconocida también en el 1888 del Cc, como posibilita, en cierta medida, la invasión de la esfera jurídica ajena, establece rigurosos límites a la actuación del gestor.

El gestor realiza una actividad en beneficio de otra persona, dominus negotii (dueño del negocio o titular del asunto en gestión), sin previo encargo de éste (ahí radica la diferencia con un contrato como el de mandato), siendo imprescindible que esta gestión sea inicialmente útil al dominus negotii, aunque no tiene por que ser necesaria. El sólo inicio de la gestión hace que el gestor deba continuarla hasta concluirla y rendir cuentas de la misma al dominus negotii haciéndole entrega de lo obtenido por su gestión; si no lo hace voluntariamente, el dominus puede exigírselo mediante la actio negotiorum gestorum directa. A su vez, el dominus, debe ratificar o reconocer las gestiones del gestor que le han sido útiles (fijaos que es como si el acuerdo de voluntades se produjera a posteriori) y rembolsar al gestor los gastos que éste hubiera realizado al llevar a cabo la gestión; para exigírselo el gestor dispone de la actio negotiorum gestorum contraria.

El Enriquecimiento injustificado tiene lugar cuando una persona obtiene un beneficio de otra sin mediar causa que lo justifique. El caso más significativo es el pago o cobro de lo indebido que se produce cuando se recibe alguna cosa que no se tenía derecho a cobrar y que por error se ha cobrado. Por ejemplo, un deudor creyendo que está pagando a su legítimo acreedor no lo esta haciendo, si no que está pagando a otra persona distinta. Evidentemente, el que ha cobrado indebidamente ha de restituir lo que se le entregó (nace para él esta obligación sin que exista un acuerdo de voluntades con la persona que le pagó, de ahí que hablemos de cuasicontrato); en caso de no hacerlo, el que pagó dispone de una acción, la condictio, que se articuló en Derecho clásico de forma abstracta (se pedía sin especificar la causa por la que se pedía), de manera que siempre era la misma aunque se aplicara a los más diversos supuestos. En el Derecho post-clásico la condictio recibe distintos nombres según el supuesto al que se aplique (C. indebiti –se concede al que pagó por error para liquidar una deuda inexistente-; C. ob rem –se concede al que pagó en virtud de un acontecimiento que se iba a realizar y que luego no sucedió; por ejemplo el paterfamilias entrega los bienes dotales al futuro yerno, si luego no se celebra el matrimonio se concede al

paterfamilias la condictio ob rem para recuperarlos-; C. furtiva –se concede al propietario contra el ladrón-; etc…).

II.- DELITO

El delito también es fuente de obligaciones. En el ius civile se tipifican los siguientes delitos:

Furtum: Sustracción fraudulenta con ánimo de lucro. En Derecho romano se trata de un delito privado cuya persecución corre a cargo del ofendido (hoy en día se trata de un proceso público en el que interviene el Ministerio fiscal). El furtum romano, no sólo comprende el actual delito de hurto, sino, también, la apropiación indebida (apropiación de enseres o bienes muebles que se han recibido en depósito o administración) y la estafa (cuando con ánimo de lucro utilizamos engaño bastante para producir error en otro e inducirlo a realizar un acto de disposición en nuestro beneficio). El caso más típico de hurto es el hurto de cosa ajena, pero recordareis que también hablamos de hurto (furtum usus) cuando el comodatario usa indebidamente la cosa objeto de comodato –uso distinto al acordado con el dueño o inadecuado a la naturaleza o destino económico de la cosa- o el depositario usa la cosa que le entregan en depósito o (furtum possessionis) cuando el propietario sustrae al acreedor pignoraticio la cosa que le ha entregado en prenda. El propietario dispone de la actio furti, pero también está legitimado activamente a ejercitarla el que responde por custodia – tintorero, comodatario y acreedor pignoraticio- cuando le hurtan la cosa en tanto detenta su posesión.

Rapina , hurto con violencia, por tanto equiparable al actual delito de robo.

Damnum iniuria datum (daño injustamente causado): lesión patrimonial injusta producida por acción u omisión cuando no media una relación contractual. La Lex Aquilia de damno (286 a C.) regulaba los daños causados a esclavos, animales o cosas inanimadas. Un ejemplo típico lo encontramos en D. 9.2.11 (Ulp. 18 ed.) “…si varios jugasen a la pelota y uno habiendo golpeado la pelota con más fuerza la hubiese lanzado sobre la mano de un barbero de tal modo que a un esclavo, al que barbero estaba afeitando, le fuera cortada la garganta con la navaja, queda obligado por la ley Aquilia cualquiera de los que fueran culpables” Recordad que un esclavo se trata de una propiedad, pueden quedar obligados a indemnizar al dueño el jugador de pelota –autor de un daño indirecto-, el barbero –por afeitar donde era costumbre jugar o donde el tráfico era frecuente (Próculo), incluso piensa Ulpiano que no habrá lugar a indemnización alguna pues “si alguien se confía a un barbero que tiene colocada la silla en un lugar tan peligroso, sólo él tiene la culpa” La pena se fijaba en el valor máximo de las víctimas durante el último año para animales y esclavos y en el valor máximo que pudiera alcanzar en los próximos treinta días la cosa dañada cuando se trataba de cosas inanimadas. El pretor extendió su ámbito de aplicación a los daños causados a personas libres. Hoy en día el derecho de daños o responsabilidad civil extracontractual es importantísimo y se regula en el art. 1902 y ss del Cc. Una sentencia de la Audiencia Provincial de BCN de 2010 generó una viva polémica al entender que no existe una norma de Derecho catalán que regule la responsabilidad extracontractual. La revista del ICAB (Ilustre colegio de abogados de Barcelona/ www.icab.cat) publicó un interesante artículo al respecto en el que se mantiene que sostener que Cataluña es extraña a la responsabilidad extracontractual es prescindir de la Ley Aquilia romana, del alterum non laedere (no dañar al otro) de Ulpiano.

Iniuria: es la ofensa material o moral a una persona (Hoy en día hablamos del delito de injuria – expresión o acción que lesiona la dignidad de una persona- y calumnia – imputación falsa de un delito-).

III. CUASIDELITO, se considera cuasidelito, por ejemplo, la inclinación dolosa del juez en favor de una de las partes del proceso, el arrojar a la calle un objeto que dañe a alguien etc.

Dret clàssic responsabilitat objectiva. No se sap la persona exacte de l’actuació. Si no hi havia cap culpable, llavors s’atribuia una responsabilitat a certes persones prescindint de les circumstàncies. Existeix també el periculum, pot se custodiar o uis maioris.

Parlem de dret impropi quan hi ha un retard d’incumpliment de la prestació.

Dret postclàssic No hi ha responsabilitat sense dol o sense furt. Entenem per dol la intenció o propòsit de alliberar d’observar una conducta que té com a conseqüència l’incompliment de la prestació. Equivalem el dol amb la infracció intencionada de la prestació.

La culpa és l’acció omissió voluntària però realitzada sense malicia que impedeix el normal compliment de la prestació. Culpa equival a imprudència, negligència, a no observar les normes mínimes d’alerta. És una actitud irresponsable. Responsabilitat més variada, no hi havia normes que regulaven un cas específic, sinó que es regulaven casos concrets.

• Culpa lata equival a la negligència excessiva, és a dir, a l’hora de complir la prestació no s’observa la diligència que inclús observarien les persones més descuidades. Equival al dol.

• Culpa lleu hi ha culpa lleu quan no s’observa la diligència que observaria un bon pater familias.

• Culpa llevíssima no s’obre amb la diligència que posen les persones més cuidadores a l’hora de fer les coses. Quan no s’obra amb la mateixa diligència quan un obra en els seus mateixos temes propis. No era font de responsabilitat perquè s’equiparava en el cas fortuït.

El cas fortuït no depenen de la voluntat del deutor. Accidents no imputables al deutor però que impedeixen el normal compliment de la prestació. Han de ser imprevistos o en el cas de ser previstos inevitables i aquests fets o accidents han d’impossibilitar el compliment de la prestació en una relació de causa-efecte. En aquest cas predomina la nota d’imprevisibilitat. Un cas de furt

Força Major predomina la nota d’irresistibilitat. Els supòsits de força major són tots els esdeveniments naturals a més del robatori el incendi.

FURT/ROBATORI En el robatori hi ha força en les coses o violència en les persones, mentre que en el furt no.

DRET CLÀSSIC és una responsabilitat objectiva en la qual s’atribueix de responsabilitat de dol, culpa o periculum. És una etapa de configuració dels conceptes.

• Dol neix de l’àmbit dels contractes de bona fe, neix com una conducta contrària a la bona fe. Per tant, una conducta dolenta, deslleial, impròpia de les persones honrades.

• Culpa despunta en un àmbit restringit com és el contracte d’obra. S’entén com a imperícia o negligència professional. És una font de responsabilitat.

Periculum (RISC) serveix per establir un barem d’atribució de responsabilitat. Periculum vis maioris risc de la frustració de la possessió, el deutor no és subjecte a les responsabilitats. Periculum custodiae equival al risc i es dona entrada al cas fortuït com a font de responsabilitat, sobretot en el supòsit de béns mobles encara que es demostri que el deutor ha emprat tota la diligència deguda. Respon per custòdia el deutor que tenia en el seu poder la cosa objecte del contracte normalment un bé moble, quan aquesta cosa desapareix o es destrueix per cas fortuït i obté un profit de la relació contractual. Respon per custodia el comodatari ja que obté el profit de gratuïtat. Respon per custodia el creditor pignoratiu, contracte de penyora. Respon per custòdia el tintorer, ja que cobra per realitza la feina de tintorer. Respon per custòdia el venedor, ja que des-de el acord de voluntats fins el moment de lliurament de la cosa, hi ha un moment de temps on la cosa es pot destruir. Quan és un cas de força major, respon el comprador.

EL COMPLIMENT IMPROPI és el retard en compliment de la prestació que s’anomena MORA .

• MORA SOLVENDI pròpia del deutor. És el retard en el complliment de la prestació que és imputable al deutor. S’han de donar uns requisits: 1. S’ha de tractar d’una prestació determinada, vençuda i exigible ( no estar

sotmesa a cap condició). 2. El creditor hagi requerit de pagament al deutor. És a dir, que li hagi reclamat

el pagament. INTERPELATIO 3. El deutor continua sense pagament al creditor.

Respon del compliment de la prestació encara que aquesta s’hagi fet impossible per cas fortuït o força major. El deutor no respon del compliment de la prestació en el compliment del cas fortuït o força major, excepte el cas de que hagi incorregut a mora.

• MORA AECIPIENDI pròpia del creditor. Suposa rebuig per part del creditor de la oferta de pagament que li fa el deutor.

EXAMEN

• BLOC I. Historia. La compilació de Justinià. Recpeció del Dret romà a Europa. • Protecció dels drets subjectius. CIVIL ROMÀ, les seves etapes. Tot el

procediment formulari. La diferència entre actionis in rei i actiones en personam.

• BLOC 3 • No negoci jurídic. • OBLIGACIONS I FONTS DE LES OBLIGACIONS. El regim jurídic de la

obligació romana. Responsabilitat contractual i extracontractual. • No entren els contractes literals. • Contrsctes reals • Els consensuals menys el de societat. • COntrcates formals només la STIPULATIO.

1h de processal i 1h de romà. TIPUS TEST DE 30 PREGUNTES.

Té 5 opcions de resposta per pregunta. Hi ha 1 veritable. Aquesta veritable és significament més correcte que les altres. Pregunta mal contestada no resta, es contesta tot. L’aprovat està a 20 preguntes ben contestades, 20= 5 punts. 21 =5,5. 50 minuts per respondre. L’examen estarà e

No hay comentarios
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 23 páginas totales
Descarga el documento