Tendencies historiografiques actuals, Apuntes de Historia

¡Descarga Tendencies historiografiques actuals y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity! AVALUACIÓ II EXAMENS (60%): Comentar un document tractat a classe. Preguntes i reflexions fetes a classe TREBALL (30%): Entrega a final de semestre. Triar un tema de les lectures. Buscar dos articles que facin un raonament sobre el tema. SEMINARI ( 10%) INTRODUCCIÓ Diferències entre història i historiografia: El concepte història fa referència a la reconstrucció de fets del passat ( res-gestare – successos del passat). En anglès la paraula “histoy” fa referència a la ciència dels fets passats, és a dir que fa una reflexió. El mètode per dur a terme l’estudi de la història és la historiografia. Historiografia: la història de les coses succeïdes (història – rerum – gestarum). Per tant, la diferència rau entre els fets i el relat dels fets. Mètodes i tècniques de la història a l’hora de reconstruir un fet. CONFERÈNCIA DE LA DRA RIVA. CRÒNIQUES NEOBABILÒNIQUES Historiografía mesopotámica: denota la escritura de la historia. Aunque no son conscientes de los conceptos historia o historiografía, escriben literatura que se puede considerar historiografia. Esta escritura está llevada a cabo por escribanos. Además contamos con una gran variedad de escrituras y lenguas Marco físico y político: • Gran variedad geográfica • Según el período histórico abarca un territorio más o menos grande. Esto influía en las sociedades y en el método que utilizan para organizar-se. Llamamos a Mesopotamia la cuna de la civilización, ya que se considera la conquista de especies, animales y vegetales por el hombre, y seria cuando por fin consigue dominar- los. A partir de ello empiezan a organizar-se y nos encontramos con: • Primeras Ciudades-Estado • Primeras organizaciones de la sociedad • Aparición escritura y ciencia Es decir que eso denota los orígenes de la cultura. TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 • La dificultad de estudiar todo esto es tratar de no caer en el eurocentrismo, ya que decir que Mesopotamia es la cuna de la civilización no significa que sea una civilización subdesarrollada respecto a la actualidad. La civilización mesopotámica no tiene nada que ver con Egipto (más homogéneo), que tenían la misma cultura y la misma lengua. En Mesopotamia hay mucha heterogeneidad i no fue hasta finales del primer milenio con los persas que se empiezan a desarrollar. Estamos hablando del Primer Sistema Imperial del Bronce Tardío, Amarna, que se viene abajo y esto no sucede hasta finales del segundo milenio cuando aparecen los famosos “pueblos del mar” que supone el cúmulo de grandes cambios. Trobem una religió politeista que ho controla tot. Els textos cuneïformes apareixen ja al III mil·lenni, com a pictogrames (dibuixos), que aniran avançant en una forma de valor sil·làbic. Se trataba de una economía agraria basada en el campo y por lo tanto la sociedad era rural. La religión era un elemento muy presente y lo sabemos por las representaciones en pictogramas, o también conocida por escritura Cuneiforme, por la que también sabemos que había existencia de lenguas de orígenes muy diferentes que pasan por Mesopotamia. Estos son los recursos historiográficos para explicar estas crónicas babilónicas. El concepto historiografía en este contexto es muy difícil de definir porque hay mucha variedad de culturas. La línea entre lo real y lo mitológico no está bien definida y hay una mezcla de la realidad de los hombres con las historias de los dioses. • Beroso dice que en estas crónicas tardías se intenta hacer una historia verídica pero no sabe diferenciar bien entre realidad y mito. Por lo tanto se llega a la conclusión de que “historia es lo que se escribió pero no necesariamente lo que sucedió” Para los griegos y romanos es lo acontecido a los hombres y no a los dioses, pero en Mesopotamia los textos están muy mezclados y no se sabe muy bien la finalidad y origen de estos textos. • Rolin Drews creía que no existe la historiografía mesopotámica. La historiografía mesopotámica no se considera un género literario, y es un tema que se ha discutido mucho y se han escrito cosas sobre ellos como la “Reallexikon (RIA)” Enciclopedia alemana sobre el tema. También se ha discutido sobre el origen áurico de los textos mesopotámicos y se cree que iban destinados para las cortes, y serian el origen del poder de su origen, por y para las esferas. • Grayson, que era un gran estudioso de las crónicas y los textos ha hecho un listado de los tipos de textos que se podían encontrar: ■ Listas reales y crónicas ( nombre del rey y los años) ■ Pseudo autobiografías ■ Profecías TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 cultural i de civilització però els grecs tenen millor organització política. Això Heròdot s’ho inventa perquè no hi era i no pot saber realment el diàleg. Per tant, ens trobem que fa suposicions de la realitat, tot i que el que diu era molt probable que hagués sigut real. Ell va voler fer una descripció dels dos bàndols posant-ho en boca dels personatges. A continuació hi ha un fragment d’un diàleg entre Soló i Cresso. Soló va fer unes lleis i se’n va anar voluntàriament. Cresso era rei de Lídia (Bàrbars) i el que hi ha en aquesta conversa son les diferències entre Soló i Cresso, és a dir, diferències de valors entre grecs i bàrbars, ja que els grecs complien les lleis i els altres només estaven interessats en la riquesa i això els feia ser molt desmesurats. Amb tot això Heròdot intenta justificat racionalment per què els grecs van guanyar als bàrbars, ja que els grecs tenen millor organització política i millors lleis. Cresso es va enfrontar amb els grecs i va ser derrotat destruint el seu propi imperi lidi. No obstant Heròdot també fa servir oracles i coses divines perquè també hi creu, per tant no està tant separat d’Homer, però en aquest cas els deus no estan barrejats amb els homes. Només vol demostrar que els grecs si s’uneixen son més poderosos i per això també escriu un cant per a la unió de tots els grecs. QUADRE CRONOLÒGIC DELS HISTORIADORS CLÀSSICS. Aquest quadre data la cronologia dels historiadors clàssics i va des d’ Heròdot s. V aC fins a Pau Orosi s. V dC, és a dir, que recull mil anys d’historiografia . • “ ca” davant d’un any, vol dir aproximadament De tots aquests historiadors tenim gairebé tot el que van escriure i les obres estan gairebé completes. Això permet fer observacions interessants. D’ Heròdot fins a Sal·lusti només escriuen fets contemporanis a ells i la resta ja escriu sobre períodes més llargs. També es pot observar que entre el s. I aC i el s. I dC hi ha molts escrits ja que en aquell període hi havia crisis de la República Romana i els fets del passat son importants perquè poden servir com a exemple i referència pel futur. TUCÍDIDES. HISTÒRIA DE LA GUERRA DEL PELOPONESO Tant Tucídides com Heròdot escriuen sobre història contemporània a ells mateixos i també escriuen els dos sobre bàrbars. Heròdot és historiador i etnògraf perquè fa descripcions sobre els bàrbars. El concepte “bàrbar” l’utilitza per designar tot aquell que no sigui grec. Els dos historiadors son exiliats però Heròdot va conviure amb perses i li queien bé, i en canvi Tucídides era guerrer de la guerra, el qual va participar però que durant la mateixa, la va haver d’abandonar i exiliar-se i per tant, està en contra dels perses. La història de Tucídides es molt diferent perquè no cal descriure grecs. La seva procedència, Atenes, es significativa en la mesura de que Heròdot que era d’Helicarnàs, rep influència presocràtica i Tucídides Sofista. Per això, tenen pensaments molt TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 diferents. La diferència dels seus pensaments està en la cosmovisió del mon, ja que els presocràtics eren empírics, es a dir, que investigaven i feien historia a partir d’observacions de la natura i els fets humans. Heròdot era hereu d’Homer però va trencar amb l’aplicació del mètode presocràtic. Ell escriu raonadament ( lològraf), les històries de les ciutats. Heròdot va més enllà de la història local ja que per primer cop va escriure una història dels grecs, els quals es van unir involuntàriament. D’altre banda, Tucídides era sofista. Els sofistes escriuen en el dialecte àtic ( diferencia: els presocràtics en jònic) i son com una mena d’advocats que ensenyen oratòria i política a tot aquell que ho pogués pagar. Els temes que tracten son sobretot les “polis”, els afers socials o les relacions personals. Qui domina molt be la oratòria es pot defensar molt bé perquè sap com funcionen les persones. Ells es dediquen als afers humans i això només es pot dur a terme en un sistema com el d’Atenes. Els perses no perquè tenien un rei tirà. No obstant, els sofistes cobraven per ensenyar i això molestava als grans “aristoi” perquè son polítics naturals i per culpa dels sofistes qualsevol podria defensar-se i guanyar posicions a l’Assemblea, i això volia dir que perillava la seva exclusivitat. Tucídides viu aquesta situació i aquí no hi ha unió amb els grecs. Ell vol venjança perquè el van expulsar i va guanyar Esparta. Vol buscar acuses i justificar la Guerra del Peloponès, que va ser considerada la guerra més important i la més gran de totes. Aquesta guerra va significar un enfrontament de models socials i de maneres de governar, era com un laboratori social i això te molt a veure amb lo que volen estudiar els sofistes, és a dir, poder observar la manera de ser de l’esser humà quan reacciona davant una crisi, un conflicte o un perill. Idea de conèixer com actua l’esser humà en societat. Tot i així hi ha problemes perquè és molt difícil que Tucídides estigués a Esparta per sentir les converses entre corintis, espartans i atenencs tot i que podria tenir testimonis però també hi ha la possibilitat que fos ell mateix el que posés en boca dels diferents bàndols el que ell creia que eren les causes. i per tant, cal diferenciar les causes aparents, les causes immediates i les causes reals. El règim polític d’Atenes l’impulsava al creixement i Esparta no creixia perquè era més conservadora i volia mantenir l’ Status Quo. Esparta es dedicava al camp i Atenes al comerç i per això tenia una necessitat d’expansió. Tucídides descriu les lleis polítiques dels llocs enfrontats i conclou que la raó humana es superior a la justícia divina, ja que l’home és un animal polític. • Tucídides és la referència de Maquiavel o Hoobs. En aquell moment a Atenes hi havia democràcia, és a dir, una assemblea configurada pel poble pobre. A Esparta manaven els guerrers ( aquell que fos de pare i mare espartà) i son una minoria. No es dediquen al comerç i no es poden fer rics. La majoria de la societat no te drets i la societat es una societat policíaca que només te interès en mantenir l’ordre i ser els més forts. Com que Atenes viu del comerç es més rica. No obstant, s’han d’unir perquè s’introdueix l’amenaça dels perses. Unir-se però Atenes TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 que era la més rica havia de construir una nova flota, fet que la va fer créixer més i esdevenir una ciutat tant poderosa que pogués controlar tota Grècia. Esparta no tenia capacitat de créixer. TITUS LIVI. HISTÒRIA DE ROMA. PREFACI Es situa en el s. I aC en època d’August, i el que escriu Titus Livi és la història de Roman des de la fundació en el 753 aC. “ Ab urbe condita”, frase que te funció de figura retòrica que diu d’ell mateix lo contrari. Ell mateix reconeix que aquesta tasca d’escriure aquesta història és molt difícil. Roma va començar sent res i es va fer molt gran, però finalment la ciutat es torça pel pes de la seva pròpia grandesa. Titus Livi escriu des dels orígens de la ciutat perquè una gran nació ha de tenir uns grans orígens. Te un pensament teleològic, és a dir que “ veiem el futur del passat”, el passat ha de servir per trobar exemples del present. • L'autor s'inicia amb una falsa modèstia i el que intentarà serà explicar la història contemporània a ell però des dels orígens. Ens intenta mostrar la història del passat dins un present emmarcat en una època de guerres civils i una Roma decadent. El seu objectiu fou l' intent de consolar la població romana del moment. Per la realització d'aquesta, sabem que no existiren documents, així que l'autor realitzà un recull de fàbules (que bé podrien ser inventades). El que realment l'importava era enaltir Roma i ell tenia fortes influències dins la Cort de l'Emperador així que podia fer- ho. "Una gran nació ha de tenir uns grans orígens". TEXT EVANGELI SEGONS LLUC El text intenta fixar una data (la més exacta en tota la historiografia de l'antiguitat pagana). Aquest fragment intenta datar un esdeveniment concret, d'origen diví (no humà). En el cristinisme-judaisme trobem que la definició del temps és lineal. Com a visió particular del temps, en el judeocristianisme el que veritablement dicta aquesta línia temporal és la figura de Déu (“el que passa és voluntat de Déu”). – Això ens porta a l’afirmació: La història és voluntat divina. El text tracta la figura de Déu com omnipresent, omniscient i omnipotent. El profeta Isaïes profetitza l'arribada de Joan (predicador del desert), perquè Déu vol que ens salvem i siguem lliures, per aquest motiu ens envia missatges. MEDIEVAL TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 llengua vulgar ( fins el s. XIII tot era en llatí), perquè així era més fàcil que arribés al públic i en el cas d’Alfons X a la noblesa. Hi ha quatre grans cròniques: 1. Jaume I 2. Bernat Desclot 3. Ramon Muntaner 4. Pere III Son les grans perles de la historiografia catalana, excepcionals a nivell lingüístic i pels fets que narra. HUMANISME I BARROC MAQUIAVEL. DISCURSOS SOBRE TITUS LIVI Les estàtues antigues a la porta son importants i per això és admirada i imitada. La història és admirada però no imitada, per tant, no es pot fer amb la història el que es fa amb l’art. Maquiavel pren a Titus Livi com a referència, perquè és el model a seguir per a una Itàlia pròspera. Vol treure el seu país del retard que havia suposat l’Edat Mitjana. El Renaixement serveix per deixar enrere l’Edat Mitjana i per tant, s’ha de tornar a l’Antiguitat i als clàssics en tots els sentits i també a nivell historiogràfic. El pensament de Maquiavel era que la època del Gòtic era una època molt obscura. Recupera el dret (romà) i la medicina clàssica. Per això es crea la Universitat de Bolonya que és especificada en dret. Es pensava que el dret romà era útil per combatre el dret feudal. En el “ Príncep”, posa en pràctica les formes clàssiques i pren com a referència a Titus Livi i la seva lectura política que és la que feia Tucídides durant la guerra del Peloponès. La pregunta clau al voltant de tota aquesta temàtica és: ¿ per què Itàlia no podia tornar a ser tant pròspera? La resposta rau al voltant del cristianisme però, sense encara haver triomfat la reforma luterana, Ell creu que el cristianisme va fer caure a l’imperi romà. Serà el moment previ a que sortís a la llum l’església protestant. Entén que l’imperi cau pel cristianisme, però també per altres causes com la decadència de les costums. La història ha de ser útil per buscar una solució en el present ( això ho deia Ciceró). LORENZO VALLA. HISTORIA DE FERNANDO DE ARAGON TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 Lorenzo Valla escriu sobre gènere biogràfic. És un gran intel·lectual italià al servei de la Cort Catalanoaragonesa. Aquest gènere biogràfic també és recuperat de l’antiguitat. Fa una distinció de la poesia i la història ¿ què és millor? Això ho treu d’Aristòtil. L’ historiador parla del que ha fet algú en concret i la poesia es refereix a qualsevol persona. A través de Maquiavel sabem que en el Renaixement ( Humanisme) es fa un retorn a l’antiguitat i una imitació dels historiadors antics i la seva manera de fer. Lorenzo Valla directament transcriu Aristòtil i utilitza el plantejament de Ciceró de la utilitat de la història. Idea d’Aristòtil que la poesia supera a la història, ja que diu que la poesia era literatura ( èpica, tragèdia, etc... tot en vers) • Gairebé no existeix la novel·la La èpica i la tragèdia era més elevat que la història a nivell filosòfic, i la poesia també era superior perquè contenen fonts, tradició i veritat. La poesia parla de la veritat humana i la història només parla d’una veritat concreta i material. La font de la poesia és la inspiració divina a través de les muses. • Experiència, imaginació, raonament. Segons Aristòtil la història sempre estarà en son terme perquè li demana el mateix. Te els instruments més limitats. El que ha canviat avui en dia de la història és el concepte, ja que el que tenien Aristòtil i els clàssics de la història no era el mateix que avui . El concepte d’avui en dia sobre la història és el que fa referència a les ciències socials. • Mètode hipotètic deductiu. Raonament empíric. • ( En C, si A aleshores B): si el raonament es converteix en una llei, es pot preveure el present però també el futur. Aquest raonament: història • Ciències socials • Raonament empíric • Estableix lleis de comportament humà Aquest concepte no sorgeix fins al s. XVIII en la il·lustració. En època de Lorenzo Vallas i l’ humanisme no existia perquè intentaven imitar l’antiguitat. DON NICOLAS ANTONIO. CENSURA DE HISTORIA Don Nicolas Antonio escriu una obra de crítica a la història. En el s. XVII comencen a aparèixer cronicons ( Època del Barroc) escrites per gent que ocupa el seu temps inventant cronicons i també van començar a aparèixer algunes fonts antigues reals que TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 no es coneixien fins el moment. La recuperació de textos antics era quelcom important, perquè sovint el que es trobaven eres les copies medievals dels textos i alguns eren reals i alguns no. A partir, d’aquest problema neix la crítica dels textos i la importància de saber diferenciar si son verídics o no. Esforç de critica històrica davant els cronicons perquè creen confusió. Qui va inventar aquests cronicons va ser per interessos polítics i religiosos, és a dir, canviar la història per el seu propi interès. Es feien invencions històriques per demostrar coses i Nicolas Antonio intenta desmuntar aquests cronicons, però no es va publicar la seva obra fins post-mortem TEXT DE JUAN DE MARIANA: HISTORIA GENERAL DE ESPANYA. La obra de Juan de Mariana és una barreja entre tradició bíblica i tradició clàssica. Els altres parlaven de temes contemporanis a ells tal i com també feien els antics per no haver de tocar temes religiosos. Critiquen la qüestió més pragmàtica de l’església, però no la qüestió religiosa. No es volen barrejar amb temes teològics sobretot després del luteranisme, ja que eren uns temes els quals un historiador havia d’anar molt en compte. Per tant, lo millor en el s. XVII era tractar temes contemporanis sense necessitat de posar-hi religió per no haver d’estar sotmesos a la pressió de poder i religiosa. GERONI PUJADES. HISTORIA UNIVERSAL DEL PRINCIPAT DE BARCELONA, 1605 Els orígens de Jeroni Pujades son els mateixos que els del Pare Mariana però en aquest cas la versió de la història és diferent perquè afirma que Tubal va entrar a la Península per Catalunya. Pujades cita els clàssics per justificar l’origen romà i l’ibèric, però mai deixa de costat la qüestió teològica, tot i que aleshores es troba amb obstacles per explicar-ho. Barreja fonts clàssiques i contemporànies, però en tot cas ell ho cita tot. Pirró: “ pirronisme” fa referència a l’escepticisme històric i comença a dubtar dels clàssics. Posa en dubte tota la literatura històrica antiga i per tant, afirma que la única manera de comprovar la història és a través de les restes materials, l’arqueologia. No es poden verificar les coses només pels textos. La crítica històrica neix contra el pirronisme i els cronicons, per tant comencen a néixer els mètodes de la historiografia contemporània. TEXT DE JERONI PAU. BARCINO (1458 – 1497) Ell es un dels pocs humanistes catalans. Comença la seva narració amb la critica d’aquelles fonts que diuen que la fundació de Barcelona va ser a partir de Hèrcules, ja que diu que no hi ha proves que ho demostrin. ¿Per que la societat creu aquesta TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 En l'últim fragment, Voltaire citarà una frase de Terenci (d’època clàssica). Tot i el seu rebuig als historiadors clàssics, l’autor el citarà degut a la proximitat que sent al que Terenci escriu (Voltaire se sent proper de tots aquells que han utilitzat la raó, i enemic de tots aquells que han amagat la raó (bisbes, frares,...). *Per Voltaire ciutadà (civitas) i polític (polis) és sinònim. La història en l’ Il·lustració serà tractada com un "enriquiment social", amb la intenció d’ensenyar a reflexionar al ciutadà i al polític, mitjançant un tipus de fets. Així aquest enriquiment social afectarà als nous objectes, haurà de tenir una utilitat pràctica per a la societat. L’ historiador s'haurà d'interessar per una sèrie de fets, que antigament no tenien utilitat. Voltaire igualarà la història amb la física durant la Il·lustració. Diu que tant una com l'altre han d'establir lleis. Aquestes lleis poden basar-se en fets únics, però sobretot han de tenir una regularitat. Aquesta es basava en la raó, la qual havia de dominar tota la història de la humanitat, i lluitar contra la ignorància. Pels il·lustrats, la raó o racionalitat és la natura (innata). D'aquesta manera podem prescindir del que ha passat, això ens serveix com un laboratori per veure si la nostra racionalitat basada en alguna de les lleis, es troba en el cert. Per tant, el polític busca la racionalitat del bon govern, i així la història posa exemples de quan aquest s'ha complert, o pel contrari, quan no s'han aplicat les lleis de manera adequada. Entre la Il·lustració i el Romanticisme trobem la Revolució Francesa de 1789, que en certa manera fracassà. Els il·lustrats es preguntaran que han fet de forma errònia, perquè aquesta no triomfes. Els romàntics, per altre banda, aplicaran el concepte de VOLKGEIST (esperit del poble), cadascun d'ells tindrà les seves costums, per tant creuen que no es poden aplicar les mateixes lleis a pobles diferents. TEXT DE FELIU DE LA PEÑA . ANNALES DE CATALUÑA... 1709 Malgrat que l’obra es troba emmarcada en un període conegut com a època de la Il·lustració, aquesta en concret té una forta connotació religiosa, repetint els paràmetres dels seus successors. Parla de la idea de progrés i dels fets de la nació catalana. La vol treure de la marginalitat en la que ha caigut desprès de la G. de Successió. Aquest primer volum parlarà de l'inici de la població a Catalunya fins 1163, però el text no podrà iniciar-se dins el període clàssic (ep. antiga), ja que en aquesta època no trobem una població comuna en tot el territori, i no serà així fins l’època medieval. F. de la Peña es caracteritzà per ser antifrancès (tot i ser el país de referència en aquells moments). Molts deien que les seves propostes acabarien amb la particularitat catalana. TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 Al text se’ns parla d'Otger Cataló, personatge existent en la llegenda de Pere Tomich (de Bagà) datada com a mínim del s. XV (1410). La recollirà F. de la Peña, perquè diu q és important ja què parla de la reconquesta catalana sense la necessitat dels francesos. El terme Catalunya provindria del propi Otger Cataló, basant-se en tot el territori que ell hauria conquerit. TEXT DE MAIANS MONDEJAR L’Acadèmia serà fundada per part de l'Estat il·lustrat, concretament a França (Estat il·lustrat per excel·lència). Aquestes seran creades, tot i la ja existència de les Universitats, originades per les diverses ordres religioses. Aquesta doble creació per part d'ambdues institucions portarà una sèrie de disputes entre elles. L’Acadèmia de la història organitzarà un saber que en les universitats encara no s'havia donat. Per aquest motiu, l'Acadèmia serà la institució puntera durant el s. XVIII. L'any 1900 però, les Acadèmies perdran aquesta fama en favor de les Universitats, que començaran a donar lloc a llicenciats (antigament aquests erudits es trobaven a les Acadèmies). En aquestes Universitats, la major part seran nobles i clergues. Don Gregorio Mayans, serà un novatore (introductor de les noves idees que circulen per Europa), entrarà a la Acadèmia de la història a Madrid, però seran els seus interessos i idees els que l'enfrontaran amb la monarquia del moment. Serà expulsat, i posteriorment formarà l'Acadèmia Valenciana que es dedicarà a publicar obres que al s. XVII havien estat prohibides (com la del Marques de Mondejar). L'obra del Marques de Mondejar tracta de com s'hauria de datar, serà un estudi sobre cronologia. Però la veritable importància residirà en el prefaci que realitzà D. Gregori Mayans, on parla de la historiografia. Considera que la historiografia que ha estat publicada fins l’època s'ha de refer, corregir; i conseqüentment publicar totes aquelles obres que havien estat censurades. L’ historiador, segons Mayans, ha de considerar que un fet ha d'estar lligat a un document, ha d'existir la prova sòlida d'on es pugui analitzar per fer-ne una critica externa, i poder provar la veracitat del fet. D'aquesta manera fins que no es depurin aquests documents, els fets no podran ser provats. Tot document històric ha d'estar acompanyat del lloc i temps en que s'ha produït el fet. "La història no es basa en fets possibles, sinó en fets provats", mitjançant els documents. Tot historiador ha d'estar dotat de diplomàtica, codicologia i paleografia. 31.03.14 REVISIÓ DEL PRIMER PARCIAL 3.- En quina mesura, segons l’autor, la Història Antiga és una bona guia per organitzar un Estat modern? A partir del text, reflexiona sobre la idea de progrés. La Història Antiga és una bona guia en tots els aspectes TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 No defensa la idea de progrés ja que el que vol és un retorn de l’antiguitat. Vol copiar el que s’ha fet fa 2.000 anys. És una concepció del progrés particular, ja que torna al passat saltant-se el seu passat recent el que rebutgen totalment. És un text del renaixement i és de Maquiavel. La terra que vol que progressi és Itàlia. 4.- parla de les similituds i diferència dels autors d’aquests dos textos pel que fa als seus objectius i al mètode emprat. Demostrar el llinatge i el prestigi, legitimar el poder dels capdills i ho fan a partir de les gestes dels avantpassats que els uneixen. El segon text vol demostrar la decadència d’una ciutat. Cant a la unió dels grecs. TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 ¿ Què mou la humanitat? ¿els pobles o els individus?, un il·lustrat respondria amb la raó. Ell respon a això fent una crítica a la il·lustració preguntant-se si cada individu està regit per unes lleis superior a ells. El Romanticisme sobretot és una exaltació de l’individu per sobre la natura i es destaca la llibertat individual per sobre de la racionalitat. Si la raó és comuna per tota la humanitat, els individus no son lliures, per tant, ell destaca per sobre de tots els sentiments perquè son irracionals ( o millor dit, estan per sobre de la racionalitat) o estan lligats a la llibertat. Això no està escrit en una acadèmia perquè està destinat al poble, perquè fa una crida a la llibertat i als sentiments i això li agradava al poble. No és un il·lustrat que només escriu per els “novatore”. Per distanciar-se de la il·lustració torna a la època de la historiografia lligada al cristianisme, parlant de la culminació del destí que te l’home que es distancia del providencialisme cristià. No obstant, ja no hi ha les mateixes finalitats perquè aquí s’hi involucra la idea del progrés a través del destí i camins misteriosos. Fins el 1868 – 1870 ( quan triomfa el positivisme) la historiografia que va des de la Revolució Francesa fins al 1868 està molt marcada per el romanticisme, per tant està molt lligat a l’ historicisme. El Romanticisme en aquesta historiografia ens parla del sentiment, de la llibertat, del destí i del progrés. Ens parla de la llei del progrés no de la llei natural ( no es tant racionalisme). ¿ Com coneixem el destí d’un poble o de la humanitat? Estudiant els fets i els processos pels quals ha passat un individu. ¿ Com coneixem als individus? Doncs estudiant els seus fets passats. Estudiant la història dels individus es coneixen els individus. La contingència, esdeveniments que no es poden establir en una llei, han passat segons les circumstàncies de l’individu. Estudiant la vida dels individus podem comparar-los amb altres individus. El Romanticisme aplicat a la història es diu historicisme ( exaltació dels sentiments, lo mateix dels individus amb els pobles ( romà)). Els diferents pobles passen per contingències diferents. Els historiadors romàntics donen més importància als fets històrics que no pas els il·lustrats, s’interessen més per recollir els fets. El s. XIX és el segle de la història i de l’evolucionisme, referint-se a que per entendre les coses que passen avui s’han de conèixer les etapes que han passat anteriorment. • Per entendre el poble espanyol actual, hem de tirar enrere i conèixer el poble espanyol en totes les seves etapes anteriors. Aquesta manera d’entendre la història es diu “ historicisme” que parteix del Romanticisme en el sentit del propòsit de que existeix el poble espanyol. Es fa la similitud entre la zoologia i la història, a raó de que son equivalents als documents i les restes de passat que ens expliquen els fets del passat. Això en termes socials vol dir que aquell individu que diem Espanya ja existia des de la remota antiguitat i va passar per una etapa on va anar evolucionant. Clar que hi ha lleis, però no son les de la física, sinó que son les lleis de l’evolució i el canvi, això en història es diu “lleis del progrés”. Parla de Vico i Bossuet que eren dos personatges el primer napolità i el segon francès. Es caracteritzen per ser contraris al racionalisme i a Descartes, això de la pura racionalitat no hi estan d’acord i el que exalten és la llibertat dels individus, és a dir, la creativitat la qual cosa s’allunya de les lleis. Defensen la llibertat i la racionalitat en TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 abstracte no existeix sense els fets. Tota la realitat es pensament i son fets, i en l’estudi dels fets es on es mostra aquesta creativitat i aquesta llibertat. Com a solució a això proposen la providència, és a dir, Deu. Vico i Bossuet suposen el racionalisme a partir de les concepcions teològiques cristianes anteriors. Sembla més que visquin encara en concepcions antigues de l’Edat Mitjana. Aquests dos personatges serveixen de precedent per la nova proposta historiogràfica que faran perquè els romàntics en comptes de parlar del cristianisme parlaran del progrés. Parlaran de les etapes de la humanitat, els individus i els pobles que passaran per un progrés guiats per una providència ascendent. Quan els pobles arriben al màxim desenvolupament entren en decadència. Successió progressiva de fets, i en els fets mateixos hi ha la raó de tot (“ verbum – facto”), la racionalitat no existeix sense la realitat, per tant, hem d’estudiar la realitat perquè en els fets històrics hi ha la clau de la seva racionalitat. Pot ser que no entenguem per què succeeixen les coses i per tant, la única manera d’entendre-ho és conèixer la seva història. En la història d’un poble tot te la seva funció i una missió a la història. “ la missió del poble espanyol, és conquerir Amèrica, i traslladar la idea imperial que va heretar de Roma a Amèrica”. La raó de la història és secreta i costa de trobar, la raó no ho pot explicar tot perquè no poden explicar totes les emocions dels individus ni dels pobles. Una nació actua sense saber on va, ignora el seu destí fins que un fet li revela. Existeix una fita que li revelarà la seva meta. Per tant, un poble no pot conèixer el seu destí només fixant-se en les etapes antigues, només el pot conèixer quan ha vist tot el progrés i te una perspectiva del pas del temps que li dicta el destí de les nacions. ALTRES ASPECTES DEL ROMANTICISME: si pensem en una pintura, l’il·lustrat ho representaria amb racionalitat i tot estarà mesurat perfectament i l’edifici es representarà sencer. En canvi el romàntic el que l’interessarà representar-ne les emocions i farien referència de la natura representant-ne les runes de l’edifici. L’edifici enrunat desperta melancolia i decadència. Representa el pas del temps, el romàntic al costat de l’edifici ens aixecarà una torre medieval. Al romàntic li agrada veure com el pas del temps es plasma en l’edifici. Per tant, és una combinació de la natura amb la història. El romàntic prefereix la posta de sol i el contrast de les ombres, a diferència d’un neoclàssic que buscarà la llum del migdia ( realitat sense història). El romàntic no pot separar la realitat de la història o el pas del temps, perquè indica progrés. Aquestes tendències les trobarem en diferents branques de la cultura i la societat. Localitzar tendències i maneres de fer de la historiografia que anomenarem romàntiques. Al s. XIX tenim tres creacions de països importants per la història que fem nosaltres: • Itàlia: es fa independent al 1872, perquè les tropes “piomonteses” van entrar a Roma. Els francesos van caure a la batalla de Sedant. Ja estava unificada al 1860 • Alemanya: 1871 • Grècia: es va unificar al 1830 malgrat Creta i la Cíclades que es van anar unint a poc a poc. Aquestes unificacions tindran importància per la historiografia del moment perquè es produeixen la creació de tres estat-nació. Si alguna cosa te el romanticisme es que TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 s’interessa per l’individu i la llibertat, però tracta l’estat- nació com un individu i fa les seves històries. Aquests nous estats tenen una llarga història darrere i els romàntics l’escriuen perquè s’interessen perquè tenen una mateixa cultura, una mateixa tradició i una mateixa llengua. • Germans Grimm: escriuen històries recollides de les tradicions i tot i que son mites expliquen les coses que passen en els pobles i l’esperit i sentiment que tenen. És això al que l’interessa al romàntic que no li interessa a l’il·lustrat. Aquestes llegendes mostren la manera de pensar dels pobles i la seva ànima com si es tractés d’un individu. La gran historiografia al s. XIX és la alemanya, perquè és la gran nació que s’unifica. En el s. XIX neixen les universitats alemanyes que fa que s’uneixin més. Neixen els filòlegs que han de demostrar que parlen una mateixa llengua i que tenen els mateixos orígens ( d’aquí surt el concepte “ llengües indoeuropees” ). En el s. XIX comencen a fer paral·lelismes entre alemanys i grecs i donen veracitat a historiadors antics com Homer ja que en la seva història “la Ilíada” es veu l’esperit del poble grec. Institucions perquè la gent del poble es culturitzi com per exemple museus, ensenyament universal per tothom perquè tot el poble conegui la seva pròpia història. El s. XIX és el segle de la història ja no només perquè està en el raonament teòric sinó perquè a nivell d’institucions es creen les institucions per poder estudiar la història i fer recerca. En el s. XVIII ja n’hi havia però no deixava de ser un cercle elitista que son els únics que poden fer lleis racionals i després s’estampi pel poble que no te educació i és irracional. En canvi el romàntic, pensa que la realitat no pot canviar si no la canvia el poble, i per tant, és molt important conèixer els diferents pobles que son diferents segons el lloc. A cada poble hi ha un esperit diferent perquè te una història diferent i els individus es formen a partir dels fets que marquen el seu caràcter i els del pobles en si. Per els romàntics l’ historiador és una mena de profeta perquè sap tot el que ha fet aquell poble i tot el seu progrés i per tant, estarà capacitat per conèixer la realitat. Integrat en els processos nacionals del moment . Per els romàntics son importants totes les èpoques perquè serveixen per explicar l’origen i el progrés històric del poble que sigui. Per el romàntic la racionalitat esta amagada en els fets i només l’ historiador la pot trobar. Importància que te alemanya en els estudis i els mètodes històrics filològics de les universitat. En el cas dels alemanys son els que agafen l’edat mitjana com a tema predilecte del seu passat històric perquè va ser la seva època gloriosa. També passa amb Anglaterra. Cada país tindrà una època predilecte perquè era l’època en que va ser gloriós. Per tant el romàntic no rebutja cap episodi de l’historia perquè totes tenen quelcom a explicar del seu país. El Romanticisme és mes conservadora i la il·lustració és més progressista, vinculada a la Revolució Francesa, i canviar-ho tot. El romanticisme torna a recollir tradicions i fabules que a la il·lustració ja s’havien descartat com a falses però els romàntics o conserven tot perquè formen part de la manera de ser dels pobles, i per tant, no s’hauria de canviar. TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 JACOB BURCKHARDT, HISTORIA DE LA CULTURA GRIEGA Jacob Burckhardt te tres obres entre les quals una d’elles és la “història de la cultura grega” la qual escriu mitjançant els apunts de la universitat a la que va que és la de Basilea. Va néixer al 1818 i mor al 1897. No va viure la revolució francesa i desenvolupa la seva activitat en la segona meitat del segle XIX. Respecte a la seva obra pòstuma, Burckhartd és professor de la universitat de Basilea. Els historiadors que hem vist del segle XIX tenen un altre perfil perquè viuen de la seva feina perquè majoritàriament son professors d’universitat la qual cosa vol dir que la historia ja ha entrat a les universitats. La història dins de l’ensenyament regulat de la universitat. La historia es fonamental per dissenyar la nació, que es basa en la sobirania nacional, i el poble es basa segons la seva història. formació d’escriure la història dels pobles. El text ens diu que l’ historiador te una missió, i el subjecte de l’estudi és el poble grec, però en el nostre anàlisi ens hem de fixar en la primera part que és la història d’un poble. No esta fent una història d’una monarquia, ni universal sinó que està fent la història d’un poble, “el poble grec” i n’explica la manera de pensar. No diu els fets del poble grec perquè no s’oblidin sinó que s’interessa per la manera de pensar del poble grec. El poble grec es una identitat amb una personalitat pròpia. Escriu la manera de pensar del poble grec però no narrativament sinó històricament, per tant, és una història universal i dins d’aquí el paper que juga el poble grec com d’etapa entre l’antic orient i les nacions modernes. També parla del ser i de l’esperit grec. La manera de pensar també son a la seva manera fets. Hi ha dos tipus de fets, els fets concrets i les maneres de pensar que també son fets a la seva manera fets. Tot això amaga aspectes molt complexes, i tot i així podem dir que Burckhartd està rebent influències del mètode científic com per exemple l’arqueologia. Fa parlar a les fonts de manera diferent que s’ha fet fins el moment perquè vol fer un estudi de les maneres de pensar del poble i això és més complexa que una simple recerca de dades empíriques. El tema és la documentació perquè hem parlat de que no ho tractarà de manera arqueològica i no es limitarà a classificar-ho i prou. Adverteix que el que fa és un estudi històric cultural perquè estudia el pensament i l’esperit grec. Que diferencia la història en el sentit corrent de la història de la cultura: la història de la cultura és una història de les idees i és més abstracta a diferencia de l’altre que és més concreta. La història narrativa tracta els documents de manera contrastada i els classificarà cronològicament per poder fer una història dels esdeveniments perquè així es poden establir quines son les causes i quines son les conseqüències. Ell diu que la història de la cultura no es pot fer de la mateixa manera perquè els textos no es poden tractar de forma narrativa. La història de la cultura és mes certa i en el cas de la “Iliada” d’Homer seria un text que no serviria per la història narrativa perquè és incert, però si que es pot fer servir per la història del pensament perquè reflexa una mica el que volia fer creure als propis grecs. Per la història del pensament grec els discursos que no son gaire verídics formen part del seu pensament. La història de la cultura es classifica temàticament no cronològicament i no narrativament, no fa una història de la cultura grega cronològicament, fa historia de la cultura grega i en el tema de la religió TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 parlarà de les maneres de pensar no del que va succeir cronològicament. Tot i utilitzar els mateixos documents els tracta de manera diferent i el més important no es que siguin incerts o deformats, lo més important és que siguin grecs i que informin sobre la manera de pensar dels grecs. Ens diuen sense voler la forma de pensar del segle que es vulgui tractar. Burckhartd escriu això a finals del segle XIX quan la historiografia que emparava era més possibilista i ell s’acostava més al romanticisme perquè parla del “Volksgeist”, l’esperit del poble. Això s’ho prendran com que no te cap mena de valor el que escriu perquè el possibilisme no es deixava endur per els sentiments perquè sobretot es guiava per la ciència i tot ho basava en dades contrastades. Historiografia realista que es basa en la realitat. Burckhartd diu que els possibilistes son tan precisos que no hi ha manera de treure’ls del document i com que mai s’acaba de saber tot del document, el realista esta lligat al document sense adonar-se de la grandesa del procés històric i no tenen aquesta gran nació. Segons Burckhartd no es pot entendre la història de les nacions modernes sense entendre la història del poble grec antic. Per tant, aquí Burckhard contrasta l’estat atenès amb l’esperit atenès. De l’estat atenès només diu coses negatives MAX WEBER. LAS CONDICIONS AGRÀRIES DE L’ANTIGUITAT, 1909 Les idees son de 1909 per tant, estem encara dintre del positivisme. La característica general que te el positivisme és el tractament de les dades. Per el positivisme la dada es fonamental es a dir, la dada que ens apropa al fet. El Romanticisme el moviment anterior també donava molta importància a les dades i als fets però el Romanticisme el fet era important per entendre la dinàmica del procés històric i el tarannà de cada poble i de cada comunitat, ja que es construïen a través dels fets. En aquest aspecte positivisme i romanticisme coincideixen en centrar-se en els fets i per tant la dada que recull aquests fets. Lo que aporta el positivisme es la cientifisme, una especialització que es l’aspecte extern més cridaner del positivisme. Especialització en una branca dels estudis, en un mètode però també especialització en un període. Sorgeixen especialista en diferents camps de la ciència. El positivisme vol conèixer totes les dades, les vol analitzar científicament. Tot lo que es el mètode queda reforçat i el que és síntesi forma part de la manera de treballar del Romanticisme. No es que el possibilistes no tendeixen a la síntesi però primer esperen a treballar totes les dades possibles abans de sintetitzar. A partir del 1848 alguna cosa canvia en el pensament del romanticisme, amb totes les revolucions se’n adonen que han d’afinar millor el seu mètode per poder entendre el retorn dels moviments revolucionaris i conèixer millor la societat. A la historiografia espanyola es va produir el canvi cap al 1860 – 1870 ( Època de la Primera República), quan a la resta d’Europa s’havia produït al 1848. Amb Max Weber estem en la història econòmica, en el seu text ens planteja el següent; per què el capitalisme no es va produir a l’antiguitat? El capitalisme és el resultat d’un procés històric, per que no es va donar a l’antiguitat? Que aporta l’Edat Mitjana al procés històric que no pogués aportar l’antiguitat? Aquí ja no parlem d’un poble sinó d’un tipus d’organització econòmica. La ciutat antiga és una ciutat recaptatòria perquè TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 recapta rentes, es a dir, els recursos provinents del camp. La ciutat antiga era vista com un centre de consum i en canvi la ciutat medieval seria centre de producció, no centre de recaptació de rentes. A la ciutat antiga hi viuen les elits, prínceps i els aristòcrates. A la ciutat medieval hi viuen els artesans i la burgesia, es a dir, els que viuen en el burg (els gremis). Aquests burgesos no viuen de les rentes del camp perquè son per el senyor feudal. Les rentes del camp es queden al camp perquè és on viu la elit medieval. La ciutat medieval quina relació te respecte al castell? El castell compra la ciutat perquè la ciutat produeix. Quin element tenia l’edat mitjana que no tenia l’antiguitat? Com prospera la ciutat lliurant-se del control del senyor feudal i del castell? El Rei era qui donava privilegis a la ciutat, figura que no teníem a l’antiguitat perquè ja vivien a la ciutat. El Rei no és el cap escollit per la ciutat perquè no tenen poder per anomenar reis, el rei ha sorgit del castell, forma part de l’elit feudal que poc a poc es va imposant sobre els seus vassalls del castell. El Rei es va començar a imposar als senyors feudals. Amb la conquesta de noves terres, el rei pot donar terres perquè els gremis creïn noves ciutats ( nous mercats on es venen els productes), el rei a través d’enfortir les ciutats debilita els senyors feudals. Així s’acaba amb l’autarquia que tenien els castells, llocs on es creava i es consumia tot. Això a l’antiguitat no hi era, i aquesta nova ciutat medieval sorgiran les llavors del capitalisme perquè les estructures de l’antiguitat frenaven el capitalisme. El pensament de Max Weber comulga amb el marxisme perquè segons els marxisme s’estableixen diferents modes de producció: • Mode de producció primitiu (comunisme primitiu) • Mode de producció asiàtic (sistemes hidràulics que utilitzen a Egipte i a Mesopotàmia) • Mode de producció esclavista ( antiguitat) • Mode de producció feudal ( època medieval) • Mode de producció capitalista • Mode de producció comunista. Ell intenta explicar per que a l’antiguitat no es va fer el salt cap el capitalisme. A l’esquema de Max Weber no tot es centre en els esclaus, perquè parla de consum, producció i altres conceptes. Va ser vist durant molt de temps com una alternativa a l’explicació marxista. Hi havia diferències entre primitivistes i modernistes. Els primitivistes deien que l’oikos, el centre productiu de l’antiguitat era autosuficient, autàrquic. L’oikos produïa tot lo necessari per el seu autoconsum i si no al menys era ideal, si no li quedava més remei buscava productes fora. Per tant, no hi havia mercat perquè nomes es produïa quan era absolutament necessari. Serà la ciutat medieval que produirà un excedent per vendre’l en el camp la qual cosa portarà l’economia nacional o capitalista, perquè hi hauria un intermediari entre el productor i el consumidor. El productor i el consumidor formarien part de l’oikos i a l’edat mitjana es separen fins que apareix un intermediari que significa el sorgiment del capitalisme. Consideren que l’economia antiga era molt primitiva respecte a l’economia actual. • K. Bücher (economista) TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 Agafen la geografia en substitució de la nació, no de l’individu en les institucions sinó en el seu context geogràfic. El text de Braudel ens mostra una cronologia, un temps llunyà/ llarg i un altre de curt/ a prop, el qual és el temps de l’individu i de la història política. La visió llunyana en canvi, ens mostra que el Mediterrani no ha canviat tant (han estat canvis lents). Per aquest motiu no se’n podran fer estudis curts, tant sols estudiant certs aspectes polítics. Comparant l’Imperi romà amb l’Imperi xinès, el primer es caracteritza per un buit (el Mediterrani), el segon per tres rius que el creuen. Aquest forat de l’Imperi romà té relació amb la geografia humana, ja que afecta al MODUS VIVENDI dels seus habitants. • Observem una clara voluntat d’arribar al públic mitjançant aquests textos, fet contrari als positivistes. Ens diu que la història política/institucional no afecta a l’Imperi, diu que aquest viu una vida marcada per circumstàncies diferents. Utilitza el concepte de “civilització material”, on seran més importants els condicionants geogràfics, comercials,...que no polítics. Això serà explicat pel Mediterrani (centre d’activitats). L’autor diu que si Heròdot veies el Mediterrani quedaria astorat, Plini el Vell en canvi ja no, coneixia el Mediterrani ja sota l’Imperi romà, sobretot en quant a aspectes econòmics. Plini el Vell parlarà de les plantes, de la religió, de la geografia anomenada pels Annals “cultura material” – pels romàntics fou l’expressió de les elits, pels annalistes no, sinó que ho caracteritzaren amb la “historia de les mentalitats”. • Els Annals però, no fou una escola de divulgació històrica, ja que per exemple durant els anys ’60-’70 s’interessaren per les xifres (estudis estadístics: demografia, història econòmica mitjançant dades,...). Serà ja als anys ’80 quan l’interes per arribar a tot el públic es desenvoluparà. Braudel farà una interpretació econòmica del món romà. Parla d’economia, demografia, etnografia,... I d’un desenvolupament i subdesenvolupament en l’àmbit econòmic del món romà. Més endavant plantejarà el perquè no hi va haver una revolució a Roma. TEMPS: -home (temps curt): quotidianitat, dia a dia,... -economia, demografia,... (temps mitjà) -geografia (temps llarg) TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 JAUME VICENS VIVES (1910 – 1960). INDUSTRIALS I POLÍTICS S. XIX,1958 (AMB MONTSERRAT LLORENÇ) Va ser l’introductor de la historia dels Annals a Catalunya i Espanya i va modernitzar la historiografia espanyola. Vicenç Vives és un autor molt conegut a Catalunya i va escriure sobretot a la època de la postguerra. Ha passat la seva joventut abans de la Guerra Civil i segurament la guerra va ser un factor transcendental a la seva vida. No va anar a l’exili i va fer la seva carrera universitària durant el franquisme. Vicens Vives s’havia iniciat sent medievalista i Antonio de la Torre que era el seu mestre de la universitat el va empènyer a estudiar la historiografia catalana abans de la guerra civil. Va estudiar la historiografia catalana de la època del regnat de Jaume I i Jaume II, època de canvi de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna. Serà a partir de la Guerra Civil que fa un gir i es comença a interessar per la història contemporània ja que era quelcom necessari. Els herois de la seva obra son la burgesia catalana del s. XIX i escriu l’obra de la ma de l’escola dels Annals, ja que al 1951 assisteix al IX Congrés Nacional de Ciències Històriques. Allà rep una il·luminació perquè entra en contacte amb l’escola dels Annals i en descobreix la seva potencialitat, i per tant incorpora les seves influència en les seves obres. Vicens Vives a arrel d’estar darrere de l’escola dels Annals i la seva influència va trencar amb la historiografia catalana i això va fer que tingués enfrontaments amb altres historiadors i personatges del moment. Dos dels que més es va enfrontar va ser Soldevila i Rovira i Virgili que no era historiador professional però si que era un periodista i un polític. El que si que es va dedicar a fer és la història dels nacionalismes de la cultura contemporània occidental. Per tant, va intentar fer una història de Catalunya recollint les monografies que hi havia i les va recopilar en molts volums. Dirigint la història de Catalunya cap a lo que ell creia que definia el nacionalisme català. Vicens Vives que era un estudiant universitari ben preparat es va atrevir a criticar aquests dos grans personatges. Respecte Soldevila la polèmica va ser una altre ja que també va escriure una història de Catalunya i a més aquest si que era historiador professional. Ell era un medievalista i s’interessava pels grans temes que havien interessat a la historiografia catalana. Es va interessar per la època daurada de la història de Catalunya en els seus moments d’expansió. Vicens Vives s’interessa pels moments de decadència i critica a Soldevila per fer dels catalans uns herois i donar les culpes a tots els que venien de fora i entre ells els catalans. Síntesis de les fluctuacions: En aquest text parla de minories i de masses. En el s. XIX a Catalunya és època de la Renaixença i del Modernisme que es donen entre el 1830 i el 1850. També és una època coneguda per el catalanisme cultural i el catalanisme polític que en la seva vessant cultural es diu Noucentisme. La pregunta de Vicens Vives és si aquests fenòmens son influencies de les elits o és dut a terme per un moviment de masses que està transformant la societat de l’època? Segons Vives és un gran moviment popular i no tan sols elitista. En un segon fragment, la qualitat literària es basa en la retòrica de 1958, la qual es caracteritza per estar escrit en català. El projecte només va ser fer unes biografies de TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 catalans perquè a la època que escrivia hi havia la censura del franquisme i no podia dir res que tingués un to revolucionari i per això fa servir la retòrica. Ell era molt proper als tecnòcrates del franquisme i de l’Opus Dei que no volia que el règim es mogués pel falangisme pur i dur sinó que creia en un progrés. Ell és proper a les elits espanyoles del franquisme i per això escriu biografies de la burgesia catalana del s. XIX. Parlar de les estructures biològiques i els canvis que van tenir eren quelcom normal al s. XIX però als seus anys. Ell encara te tendències romàntiques - possibilistes i el que busca ell son estructures. La època de la Renaixença va ser la Restauració. Com ho va acceptar la burgesia catalana si les condicions eren desfavorables? Per trobar la resposta estudiarà les estructures biològiques, geogràfiques i no tant les institucions. Vives parla de la història que és igual a la vida i això és molt propi de la història dels Annals. Considera que la història es vincula amb l’estadística. Vives creu que a Catalunya hi havia un esperit català que es basava en el proteccionisme. Era una manifestació també de l’esperit cultural. El miracle del 1901, l’aparició d’un catalanisme polític es deu no a un fet institucional sinó a un fet cultural, econòmic, social i geogràfic. Encara que no s’haguessin perdut les colònies, s’hagués produït igualment aquell canvi. Eren conscients els polítics del 1901 del que estaven fent? Vicenç Vives dona importància a aquestes minories polítiques i desconfia de les grans masses. És necessari que aquesta infraestructura estigui ben dirigida, perquè té molt present el que va passar a la Guerra Civil, la qual va ser provocada per una mala gestió de la república. Segons ell un bona política és aquella duta a terme per polítics decents i de tradició familiar com ho és la burgesia catalana. Les elits son les que han de dirigir la història i aquest aspecte no és tret dels Annals, sinó de collita pròpia com a resultat de les experiències que acabava de viure. És rep influència dels Annals però lo que realment el mou i l’impulsa és el seu entorn social. Per això proposa l’estudi de la relació de les masses populars i les elits. Els problemes que importaven a Vicens Vives va ser sobretot el moviment obrer contra les elits. Dinàmica de les actituds i dels esdeveniments: Vicens Vives és l’introductor de la història econòmica a Espanya. Aquest text si que te més influència de l’escola dels Annals. Abans de fer història política fa història econòmica, demogràfica i social, perquè sense aquestes tres no es poden entendre la primera. Aquesta forma d’explicar la història era nova, no s’havia de justificar la història política perquè estaven dutes a terme per unes circumstàncies del moment que provocaven unes decisions o unes altres. La polític ve marcada per les estructures de la societat. El text explica com poc a poc la burgesia catalana es va allunyant de l’estructura estatal . Aquest impuls de l’escola dels Annals no triomfa a Catalunya perquè si, sinó perquè els mètodes anteriors no servien per donar resposta a les inquietuds que començava a tenir la historiografia catalana. La historiografia catalana volia trencar amb la tradició perquè no responia a les coses que estaven passant. TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 d’alguna manera perquè sinó no existeix. Aquests matisos que avui en dia ens semblen filar molt prim en aquella època era fonamental. Això es va publicar al 1963 que era moment de la Guerra Freda on hi havia el bloc capitalisme i el bloc comunista. Al 1956 hi va haver la revolta a Ucraïna quan van entrar tots els tancs. Al 1968 hi va haver la primavera de Praga. Thomson era comunista afiliat desde la fi de la Segona Guerra Mundial, i després dels fets d’Hongria va abandonar el partit comunista perquè hi havia massa violència i això no anava amb ell, per això comença a criticar el marxisme. Els que han de generar la consciència de classe i dirigir-la cap a la revolució és el partit comunista, però quan pren forma violenta a Hongria (revolta pacífica), en quina mesura la ortodòxia del partit comunista és la única definició del marxisme. El que reclama el marxisme anglosaxó és una altre interpretació del marxisme. Els russos pensaven que els marxistes ortodoxes es van vendre el capital i s’havien corromput. La classe obrera no és que estigui descristianitzada però tampoc seguia la tendència anglicana pròpia del moment. Seguia el metodisme que insisteix molt en la ètica i les qüestions morals i en la fe. Totes aquestes qüestions d’ajudar a la comunitat de manera desinteressada. Les esglésies metodistes van sorgir de la classe obrera i per tant la va marcar. La consciència de classe obrera anglesa no s’entén sense l’església metodisme. El ludisme que és aquella política propiciada per Ed Ludd, de destruir les màquines per part dels artesans perquè creien que els treien llocs de treball. A les fàbriques la categoria d’artesà es perd i es passa a ser un obrer més perquè també perds el mitjà de producció. Les maquines deshumanitzen perquè estalvien feina. Els ludistes van interrogats i torturats. Això és un mite de la lluita obrera anglesa de s. XVIII. “ laissez faire” fa referència a que volien que l’estat no intervingués en les qüestions econòmiques. Això era la ortodòxia fabiana que agafen el nom de Quintus Fabius Maximus. Pels anglesos la lluita ha de ser de desgast com la que va fer Fabius Maximus contra Annibal. La solució no era la revolució sinó una lluita lenta per canviar el sistema. Cartisme: accés de la classe obrera al parlament a través de reivindicacions de la classe obrera. Facilitar l’accés de la classe obrera al parlament per tal d’evitar la revolució. PIERRE VILAR (1906 – 2003), CATALUNYA DINS L’ESPANYA MODERNA Després de la mort de Vicens Vives, els seguidors d’aquest trobaran a Pierre Vilar, la continuació del seu treball. Continuarà la influencia en quant a la metodologia de l’escola dels Annals. Tot i no ser un historiador típic d’aquesta. Hi haurà una relació entre la realitat d’Espanya i la de Catalunya, es cert que no les contraposa perquè Catalunya està dins d’Espanya però si que la tracta com una realitat independent. Quin encaix te Catalunya dins l’Espanya moderna? El treball de Vilar no deixa de ser un treball regional d’aquesta zona. Recerca dels fonaments econòmics de les estructures nacionals. Per tant, un tema important serà la nació i els seus fonaments econòmics. En que es basa la nació? Com TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 es manté viva la nació? També podríem dir que tracta les infraestructures i la nació que es la superestructura, i aquests son plantejaments marxistes. Tot plegat es molt propi de l’època els estudis regionals i també les inquietuds del marxisme occidental i quelcom del marxisme anglosaxó. El marxisme ortodoxa stalinià diria que la nació és una creació de la burgesia per tenir enganyat al poble. La nació és un instrument de la burgesia per utilitzar la massa obrera com a carn de canyó. Fa que la classe obrera lluita entre ella pels seus propis interessos. El marxisme anglosaxó no pensa el mateix i per això estudia la classe obrera anglesa. Pierre Vilar pensa que la nació és quelcom viu basat en una infraestructura econòmica i social. S’ha de destacar que la publicació és entre el 1964 i 1968 perquè no va ser gens fàcil d’editar. És una obra acadèmica i entre dintre d’un procés d’informació perquè és una tesis doctoral de l’autor. Fa servir el concepte de grup per fer referència al grup d’humans que forma la societat i la llengua és quelcom important perquè forma part d’aquest grup. Dona molta importància a la llengua catalana que en l’època és tot un repte perque el Català encara devia molt a personatges com Eugeni d’Ors. El català és una qüestió objectiva i subjectiva a la vegada. Els grups tenen la seva llengua i el seu record històric. És un sentiment viu de la història catalana. Parla dels sentiments, de les nostàlgies modernes, que no difereixen tant entre Catalunya i Espanya. En la Catalunya que va conèixer que era la d’abans de la Guerra Civil. Fa una comparació entre un nen de Perpinyà que se sent més francès tot i que hi és des de 1969 que no pas un nen de Barcelona o vic, espanyol. Sent més propers els almogàvers que la història dels reis catòlics. L’escola de l’Estat espanyol no ha pogut fer més ciutadans espanyols, qui fa l’estat? Per que l’estat francès ho aconsegueix més, per que? El projecte de l’estat francès va saber convèncer al seu grup i a la seva societat cosa que no ha sabut fer l’estat espanyol que per lo contrari ha fet que el seu grup no s’hagi pogut integrar i estigui molt més separat. Parla de les relacions entre classe i estat. Però quina diferencia existia entre grup i classe? Classe és un terme pròpiament marxista, i grup seria un terme més antropològic. Vilar fa una simbiosis entre grups humans i paisatge i per això te una influència antropològica en la seva tendència. Està molt influenciat per la geografia humana que es feia a França. Moltes influència del gran geògraf francès Vidal de la Blanche i Pau Vila. Uneix geografia humana i antropologia perquè hi ha una interrelació entre els grups humans i el seu entorn i davant de l’entorn hi ha diferents possibilitats d’actuació. Per això es diu que Vidal de la Blanche era possibilista a diferència de la alemanya que era determinista. Veiem trets d’estudis geogràfics en el text de Pierre Vilar. Aquesta idea de història global és pròpia de l’escola dels Annals. Aquesta història total entén també l’estudi de les mentalitats dels grups i la història del pensament, quelcom característic de l’escola dels Annals. TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20 L’autor iniciarà el seu estudi sobre Catalunya l’any 1927, ja que se sent català, tot i haver estudiat a França, concretament a l’escola normal superior, allà s’interessarà per la història i la geografia. Te molta relació amb Vicens Vives. La seva tesi doctoral la iniciarà als anys 30 abans de la Guerra Civil però no la finalitzarà fins els anys 60. La història total de Vilar és veure com els grups han anat adquirint fisonomies diferents segons van avançant d’època, i tot això en relació a l’economia i al seu entorn fa que vagi canviant de caràcter. Hi ha molta història personal de Pierre Vilar en moltes parts de la seva obra i explica la seva pròpia experiència. Considera que l’ historiador no pot separar recerca i la seva pròpia vida. Ell s’apropa a un tema o un altre en funció del que ell ha anat vivint que fa que s’interessi per unes coses o unes altres. MENTALITATS GEORGES DUBY, LOS TRES ÓRDENES O LO IMAGINARIO DEL FEUDALISMO Conegut per estudiar la superestructura o mentalitat de les societats a la història en aquest cas des del s. XI. Aquest imaginari feudal per Duby segueix sempre els mateixos tres passos: ( trifuncionalitat) • pensen • ordre • treballen L’imaginari de la superestructura és el vidre el qual expliquem la societat i és un vidre que a vegades no és quelcom real perquè a vegades està explicat com ell voldria que fos. Tot i així intenta ser objectiu per explicar com era l’home de l’Edat Mitjana. Com la societat del s. XI s’imagina el mon. Aquesta trifuncionalitat es pot relacionar amb la lluita de classes. Serà la trifuncionalitat la que influeix sobre la societat, ja que diu que aquestes classes no haurien de lluitar perquè es complementen. Uns han nascut per treballar i han de complir amb la penitència, uns altres que han nascut per posar ordre i altres per manar. Creu profundament amb les jerarquies tal i com dirien els eclesiàstics. Això no te res a veure amb la lluita de classe perquè la lluita de classe ve de la situació econòmica i jurídica de la classe i Duby estudia la superestructura i entén que la idea influeix sobre la història. No te res a veure la idea imaginària de Duby amb la lluita de classe. De fet ens podríem remuntar a Plató, ja que a la seva obra “república” diu que la societat ideal es classifica a partir del guardià o filòsof que està dirigit per el pensador. Es una trifuncionalitat també. En el mon religiós també trobem trifuncionalitat. Autors com Dumezil, que era antropòleg diuen que en la ment de la gent hi ha trifuncionalitat i superestructures mentals que reflecteixen en diferents maneres d’organitzar la societat TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES ACTUALS 20