Treball Sixena, Ejercicios de Arqueología. Universitat de Barcelona (UB)
Maida.Moreno_Baz_n
Maida.Moreno_Baz_n

Treball Sixena, Ejercicios de Arqueología. Universitat de Barcelona (UB)

PDF (2 MB)
16 páginas
3Número de visitas
Descripción
Asignatura: Teoria i Pensament Arqueològic I, Profesor: Francisco Gracia, Carrera: Arqueologia, Universidad: UB
20 Puntos
Puntos necesarios para descargar
este documento
Descarga el documento
Vista previa3 páginas / 16
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento

Índex

1. Introducció al conflicte.............................................................................................. 2

2. El conflicte ................................................................................................................ 2

3. 1936: l’incendi del monestir ...................................................................................... 3

4. La sentència ............................................................................................................... 6

5. El perill de moure les obres ....................................................................................... 7

6. Context polític i article 155 ..................................................................................... 10

7. Opinió personal ....................................................................................................... 13

8. Bibliografia.............................................................................................................. 15

2

1.Introducció al conflicte

Es tracta d’una disputa entre les comunitats autònomes de l’Aragó i Catalunya com a conseqüència de la titularitat catalana d’alguns béns artístics que l’Aragó reclamava.

Hi ha dues causes obertes pel cas Sixena. La primera afecta 97 objectes del monestir que van ser venuts al museu i que són a les reserves del Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu de Lleida. L’Aragó vol que es declarin nuls els contractes de compravenda firmats per les monges del monestir i el MNAC entre el 1983 i el 1994 pels quals es van pagar unes 40 milions de pessetes (240.000 euros), si bé els objectes ja estaven dipositats al museu des del 1960. L’altre procediment té a veure amb les pintures, de valor incalculable. Els murals són al Museu de Lleida com a préstec de la comunitat eclesiàstica, que als anys 60 va firmar un préstec indefinit que només es podria trencar en circumstàncies especials (per exemple, si empitjoressin les condicions en què el MNAC conserva l’obra). Al 1992 les monges van firmar la voluntat que la cessió es convertís en donació, tot i que per a això calia el permís de la Santa Seu, una firma que va quedar en l’aire perquè les monges van morir.

Totes les obres reclamades pel govern d’Aragó i els municipis aragonesos es troben repartides entre el Museu Diocesà de Lleida i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

2.El conflicte

Tot va començar quan el 15 de juny de 1995, el Nunci Apostòlic de la Santa Seu a Espanya va notificar al president de la Conferència Episcopal Espanyola, l’arquebisbat de Saragossa, Elías Yanes, la decisió de la Santa Seu d’acollir la recomanació d’aquesta i realitzar la transferència de les 111 parròquies aragoneses fins a llavors pertanyents a la diòcesi de Lleida a la nova diòcesi de Barbastre-Montsó.

La transferència de les parròquies i, sobretot dels seus respectius béns i objectes artístics o d’art sacre, inicià una intricada sèrie de litigis entre les diòcesis de Barbastre-Montsó i Lleida, tant de dret canònic com de dret administratiu, en els quals s’havia vist embolicat els governs de l’Aragó i Catalunya.

Els jutges eclesiàstics van decidir el 2005 que les 113 obres d’art pertanyien a la Diòcesi de Barbastre-Monstó. La diòcesi de Lleida va emetre un comunicat acceptant la decisió, a la vegada que anunciava que s’obriria un procés administratiu civil. Més tard, el bisbat de Lleida anuncià que s’havien de començar conversacions per arribar a un acord, no donant encara per acabada la disputa.

El 2006 la Generalitat de Catalunya va autoritzar la sortida dels béns posant com a condició la “preservació de la unitat i integritat de la col·lecció”, a més d’exigir “l’apertura de més d’una seu museística, que inclogués el territori català; l’edició d’un catàleg únic de les obres; una política conjunta d’intercanvi; i que s’acordés itineraris de turisme rural que difonguin els valors del seu patrimoni cultural”. Tot i així, però, van emetre una resolució que obligava el govern català a mantenir les obres al Museu Diocesà de Lleida.

3

El conflicte va romandre encallat per la negativa continuada de l’administració catalana de donar el permís de sortida, el que portà finalment a l’Aragó a presentar una querella criminal el febrer de 2009, renunciant a la solució del procediment civil que es veia sense sortida.

El juliol del 2013 el govern de l’Aragó, en una petició oficial va sol·licitar que se li cedissin els drets sobre les obres eclesiàstiques per poder reclamar la devolució definitiva. Les diòcesis de Barbastre-Montsó i Osca es negaren, considerant «més oportú» que hagués estat l'Estat Espanyol qui reclamés els béns al Museu de Lleida. A principis de juny de 2015, el Tribunal Superior va confirmar la propietat aragonesa d'aquests béns, obligant amb això a la seva devolució.

I posteriorment, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola el 27 d’octubre de 2017, van obligar per la força retornar les pintures del Museu de Lleida.

3.1936: l’incendi del monestir

Durant la Guerra Civil, el monestir fou saquejat per una columna anarquista que el va incendiar. Tot i això, hi ha qui diu que va ser incendiat per milicians vinguts de Catalunya sota les ordres de Lluís Companys després d’haver creat el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Una d’aquestes persones és el catedràtic d’Història Antiga de la Universitat de Saragossa i membre Real de l’Acadèmia d’Història, el Dr. Guillermo Fatás. Fa responsable a Companys i al govern català de les destrosses produïdes per les columnes llibertàries que van passar per l’Aragó, incloent-hi aquest incendi. Però no es coneix cap font que relacioni l’incendi del monestir amb el pas d’aquests milicians vinguts de Catalunya. Es tracta d’especulacions. El que sí es sap és que hi ha estudis publicats i altres fonts que responsabilitzen dels fets al Comitè local de Vilanova de Sixena i a alguns veïns del poble.

Extracte del llibre La persecución religiosa en la Diócesis de Barbastro-Monzón (1931-1941)

Document que va fer la mateixa parròquia de Vilanova de Sixena

4

Les flames van destruir l’edifici junt amb els frescos i diverses obres d’art que aquest contenia, només van salvar-se l’església i el panteó reial, tot i que les tombes d’aquest van ser profanades. Algunes obres d’art van ser salvades per gent del poble i components de les milícies llibertàries. L’any 1936, després de l’incendi, Josep Gudiol, historiador de l’art i responsable del salvament del patrimoni durant la guerra, va realitzar una campanya de recapte de diners i va traslladar-se a Vilanova de Sixena per arrencar les pintures amb l’ajuda de gent del poble. D’aquesta manera va rescatar i restaurar les pintures que actualment poden observar-se al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Durant la guerra va realitzar expedicions històrico-arqueològiques per salvaguardar patrimoni; durant aquestes expedicions va recórrer el Bisbat de Lleida; en aquella època, el bisbat incloïa 138 parròquies de la Franja.

Aquestes evidències van sorgir de la mà d’Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida, que escriví un article al diari dient que la crema havia estat causada pels mateixos veïns del poble. Arran d’això, el govern de l’Aragó amenaçà amb que el denunciaren per haver fet falses acusacions.

Sala capitular del Monestir de Sixena

5

Després que Osca i Saragossa declinessin acollir les pintures arrencades per manca de pressupost, l’Ajuntament de Barcelona va finançar la seva restauració i posterior ubicació al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb el consentiment de la Direcció General de Bellas Artes de Madrid.

Document oficial de la Dirección General de Bellas Artes

L’alcalde de Vilanova de Sixena, Ildefonso Salillas, va acusar la Generalitat d’haver robat les obres i declarà fals el contracte que van signar les monges del monestir per cedir- les de manera indefinida. D’aquesta manera, afirma que les pintures van ser arrencades i que la gent del poble en cap moment va participar en la crema del monestir, tot i tenir proves tant a prop d’ell: el seu pare es veu en una fotografia enrotllant les pintures amb Josep Gudiol.

Salillas va afirmar que el 1936 “en van venir uns de Barcelona”, sense precisar que es tractava d’una columna anarquista, que van incendiar el monestir i que, després, “uns funcionaris catalans” es van emportar les pintures, lligant els dos fets, qualificant l’acció dels catalans com un “botí de guerra”.

Fotografia on es pot observar el pare de l’actual alcalde amb Josep Gudiol

6

Després d’aquets “botí de guerra”, els murals es van traslladar a Barcelona per ser sotmesos a una restauració d’urgència i es quedà fins que s’aclaria el seu emplaçament, que evidentment no podia ser el monestir ja que estava en ruïnes. Però l’Aragó insisteix en que la reclamació de les obres no ha començat fa poc, sinó que ve des de la postguerra. La restauradora del Museu de Lleida, Carmen Berlabé, va respondre: “Barcelona no tenia cap interès a quedar-se les pintures. Es va estar esperant fins que la peça es va començar a deteriorar i, per impedir-ho, s’havia de traspassar a un suport definitiu. El 1949, calia col·locar-la en algun lloc o altre, o es perdia”.

Aquest lloc fou el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb el vistiplau de les monges del monestir, les seves propietàries en aquell moment. Però podria haver sigut perfectament el Museu de Saragossa si hagués volgut. La raó d’aquest rebuig la dóna Luis Monreal, agent del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, al seu llibre Arte y Guerra Civil. Aquí recull la proposta feta per Gudiol: portar les pintures al Museu de Saragossa sempre que fos aquesta institució qui assumís tots els costos. Però el director del museu d’aquell temps “es va espantar del compromís econòmic i va declinar l’oferta”, revela Monreal al seu llibre.

Davant aquestes acusacions, la Generalitat va contestar que les pintures van ser salvades per l’administració competent de l’època i els hi va recordar les diferents reunions que va mantenir amb les monges del monestir i el contracte de donació dels murals a la Generalitat que va signar amb elles el 17 de setembre de 1992. Però els tràmits eclesiàstics de la donació no es van completar ja que per fer-ho calia el permís de la Santa Seu i la mort de les monges va deixar la signatura a l’aire.

4.La sentència

La sentència 48/2015, de 8 d’abril de 2015 és la dictada per la jutgessa María del Carmen Aznar, magistrada del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 d’Osca, indica que les vendes van ser il·legals i que els béns havien de ser traslladats novament al monestir de Sixena i dictà una ordre d’execució provisional que obligava el lliurament immediat de les obres, independentment que la sentència es corregués. Aquesta ordre violenta l’ordenament jurídic català en matèria patrimonial, ja que passa per sobre de la Llei del Patrimoni Cultural.

Segons la jutgessa, les aquestes compres són nul·les perquè les obres formaven part inseparable del propi monestir i que per tant no es podien moure. Però la declaració publicada per la Gaceta de Madrid de l’any 1923 (any en que el monestir es declarat Monument Nacional) no duu l’obligat annex que relaciona els béns mobles inclosos en la declaració, com diu l’article 27 de la Llei del Patrimonio Histórico Español. A això, Aznar al·legà que no era necessari ja que els mobles tenien la consideració d’immoble, és a dir, que formaven part de l’edifici. I per salvar aquest escull, converteix els béns immobles i qualsevol altre bé implicat en les compres. Però això entra en contradicció amb un altre cas de litigi d’unes rajoles del palau de Velada (Àvila) adquirides per l’Estat i que el Tribunal Suprem va determinar que les rajoles eren béns mobles des del moment en què van ser arrencades de la paret.

La Junta de Museus de Catalunya va rebutjar el 14 de setembre del 2016 aprovar la descatalogació dels 44 béns del Museu de Lleida per impedir el seu trasllat a l’Aragó, desafiant la sentència judicial que ho obligava a fer-ho.

7

Un dels punts dels que havien de parlar era sobre Sixena i fer un informe clar: “Informe per tal de deixar sense efecte la declaració d’inclusió en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català de la col·lecció dels 44 béns mobles procedents del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal”. Però no hi va haver cap informe degut a que els membres de l’organisme va aprovar no redactar-lo. Un no rotund: el fons d’obres del Museu de Lleida pertany al Catàleg del Patrimoni Cultural Català i sota aquesta protecció no poden sortir de cap mena del país.

El 25 de juliol d’aquell any era el termini perquè aquestes obres estiguessin ja al monestir. Però el conseller Santi Vila només va permetre que sortissin les del Museu Nacional d’Art de Catalunya, al·legant el zero interès del museu del Palau Nacional per exposar-les, ja que les tenia totes als seus magatzems des de feia anys.

Mentre, les obres del Museu de Lleida van romandre allà, ja que la sentència xoca amb la legislació catalana i el seu compliment és gairebé impossible. Gairebé perquè només caldria descatalogar-les.

Però per això es necessari un procés. Primer, consultar als experts que en el seu moment van aprovar incloure-les en l’inventari de referència del patrimoni català. Aquest experts són els de la Junta de Museus, que ja havien dit que no. I també els de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i els de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, que també s’oposaren totalment.

Però la sentència no és definitiva i les obres podrien tornar un altre cop.

5.El perill de moure les obres

L’any 2008 un grup d’experts es va reunir per intentar solucionar el problema, la Fundación Caja Madrid va contractar Manel Miró, consultor en patrimoni i turisme cultural, amb l’encàrrec d’elaborar un pla d’interpretació del monestir. Així doncs, Miró i la seva empresa Stoa van organitzar una taula de treball en la qual es trobaven tècnics de múltiples perfils i procedències, entre ells arquitectes aragonesos i el propi planter d’especialistes de la Fundación Caja Madrid.

Vitrines il·luminades amb làmpades de peu El terra natural i l’aparell d’aire

condicionat

8

En aquell temps, hi havia un interès per part de l’Aragó de disposar d’un projecte amb les claus per a la seva museïtzació i la seva reivindicació com un referent monumental de primer ordre, però mai es va culminar. I sortí el tema de les pintures murals, però Miró recorda “en cap moment ens vam plantejar el seu retorn. Hi havia opcions més ambicioses que no pas la integració d’unes pintures calcinades. Perquè, no ho oblidem, el que hi ha al MNAC és una obra cremada, incompleta i amb els colors originals alterats”. Així doncs, van considerar dues possibilitats. Una rèplica mimètica de les pintures o bé una recreació virtual de tota la sala capitular, amb molt altes tecnologies, com el mapping de Sant Climent de Taüll. La segona opció va ser la que més suport va rebre.

La proposta que teníem per a Sixena era recuperar digitalment la sala capitular tal com estava just abans de l’incendi, en tota la seva esplendor”, va explicar Miró, que afirmà en que hi ha haver un consens total entre els diferents especialistes durant l’any que van estar treballant en l’informe.

Però el govern aragonès no el va prendre en cap consideració i cinc anys després portava als tribunals la reclamació de la devolució de les pintures que es conserven a Catalunya des de fa 80 anys. “En aquest conflicte l’única veu que no s’ha escoltat, i és la que s’hauria de tenir en compte, és la dels entesos”, va concloure Miró.

Ángel Huguet a un article del Diario del AltoAragón escriu que Gianluigi Colalucci, “el restaurador amb major prestigi del món” li va dir que el trasllat de les pintures murals des del Museu Nacional d’Art de Catalunya fins la sala capitular del Monestir de Sixena era possible amb “extrema prudència i cautela”. No només li va dir això tan sorprenent, sinó també que Colalucci li va expressar la seva plena conformitat amb el retorn de les pintures murals al monestir i que es sent “muy apenado de que los frescos de Sijena se arrancaran en aquel tiempo porque, aunque no sea muy visible, es una operación que produce daños y que desnaturaliza las pinturas”.

Però aquestes afirmacions tan rotundes que Huguet reafirma al seu article que foren dites per Colalucci resulten curioses, ja que posteriorment va ser el mateix restaurador qui declararia en un escrit que les obres de Sixena estarien “amenaçades per continus perills”. Envers l’article escrit per Huguet, les declaracions que suposadament eren de Colalucci foren el realitat de boca de l’advocat de l’Ajuntament de Sixena, Jorge Español. Colalucci, aquesta vegada, de veritat i no en boca d’altres, declarà que algunes cites que apareixien a l’article el van molestar notablement ja que ell ha “tergiversat maliciosament el meu punt de vista amb frases molt greus i perjudicials per a la meva dignitat”. L’última frase de l’article de Huguet, que diu “un 33 per cent [s’havia degradat] a causa de la mala conservació que han tingut a Barcelona”. Envers a aquesta, l’italià assegurà en el seu escrit: “In cauda venenum, deien els romans: el verí és la cua, com es veu en aquesta última frase que jo mai he pronunciat ni escrit perquè mai l’he pensada. Aquesta frase és palesament hostil cap a mi perquè ha estat inventada i afegida per desacreditar-me davant de tots aquells que m’estimen a Espanya”.

Fou llavors quan l’Aragó va reconèixer que no va adaptar la sala capitular del monestir per exposar les pintures murals del MNAC però que arreglaria la climatització el 2017. Perquè entre els treballs realitzats entre el setembre i mitjans de gener de 2016-2017, per habilitar aquests espais amb la fi de poder acollir les peces del MNAC, no estava els de la climatització i la ventilació.

9

L’arquitecte cap del Servicio de Conservación y Restauración del Patrimonio de Aragón, Fernando López Barrena, va explicar perquè a la sala feia tan de fred i corria lliurement l’aire: encara no havien arribat les obres de Barcelona, llavors de moment no calia fer un canvi. Però assegurà que l’ús de les tecnologies que utilitzarien serien molt millors que no pas les que s’estan utilitzant actualment al MNAC, ja que són més modernes. Però l’empresa encarregada de fer aquests canvis, Piedra Casbi SL, no diu res del condicionament de la sala. Al cronograma que la empresa presentà com la previsió i calendari de les obres tampoc es recull que s’hagi realitzat cap climatització a cap sala capitular.

A l’Informe Técnico de las condiciones estructurales y climáticas firmat el 15 de novembre de 2016 per Antonio Cid, arquitecte del Departamento de Cultura de Aragón elaborat a petició pel Juzgado de Instrucción número 2 de Huesca, va quedar clar que no s’havia realitzat cap obra per aclimatar i condicionar la sala.

Especialistes en conservació preventiva van assegurar que aquest informe era imprecís i mancat de dades tècniques necessàries per avaluar elements fonamentals i tan sols explica de forma genèrica les condicions ideals per a una bona conservació.

Pel contrari, al MNAC les pintures murals de Sixena i de la resta de conjunts romànics, es mantenen a una temperatura que oscil·la entre els 20 i els 25 graus i una humitat relativa entre el 50 i el 65%; les 24 hores al dia els 365 dies de l’any. A diari es controlen els dispositius i els dilluns, que el centre es tancat, es revisen els filtres i maquinària de forma més intensa.

Per aquest motiu, el MNAC presentà un informe realitzat per una experta, la doctora Simona Sajeva. Aquest reafirma que el trasllat és impossible de realitzar sense fer malbé les pintures. El suport de les pintures fa impossible el trasllat ja que infringirien greus danys a les pintures. Altres punts de l’informe es refereixen a les condicions de la sala capitular del monestir, per l’existència de bactèries i sals en els murs, que són incompatibles amb el retorn de les pintures. Sajeva observà que degut a que actualment les pintures no corren cap perill, qualsevol decisió hauria de prendre’s sense precipitacions.

Però no és l’únic informe que ha fet realitzar el MNAC: informes duts a terme pel Consell Superior d’Investigacions Científiques ha analitzat l’alteració i fragmentació de la fina capa de pintura “de tan sols mig mil·límetre”; la Universitat de Barcelona ha posat en evidència que les restes de cola que es van utilitzar a l’arrencada són molt reactius als canvis d’humitat relativa a l’ambient; la Universitat Autònoma de Barcelona ha analitzat el tipus i el número de bactèries latents trobades a les pintures i assegurà que el canvi de condicions facilitaria el seu creixement i degradació; la Universitat Politècnica de Barcelona va realitzar dos treballs, al primer estudià els efectes del canvi de condicions en els fils de cotó de les teles en les que estan traspassades les pintures que comportarien la inevitable pèrdua de pintura original i el segon, com els morters on s’adhereixen les pintures són molt sensibles.

Tot i així i després de tots el informes, el 26 de juliol d’aquell mateix any es van endur les 51 peces des del MNAC tot i haver estat comprovat que l’Aragó no complia amb unes mesures mínimes de conservació preventiva, malgrat que ho havia anunciat el govern de Javier Lambán, la sala capitular del monestir no disposava d’unes mesures mínimes de climatització, de manera que aquestes delicades pintures podien quedar afectades

10

de forma irreparable. L’Aragó denuncià després que hi faltaven dos obres que mai no s’han tornat.

6.Context polític i article 155

El dia 27 d’octubre de 2017 el Gobierno de España, liderat pel PP, amb l’ajuda del Senat, i després de moltes amenaces al govern de la Generalitat va aplicar l’article 155. Aquest és definit pel Congreso com:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes les impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.”

Això vol dir que l’Estat Espanyol pot obligar una comunitat autònoma, en aquets cas Catalunya, a complir les obligacions imposades per la constitució o altres lleis mitjançant qualsevol mesura.

Ningú no pensava que aquest article podia afectar a aquest tema. Però l’Estat Espanyol va veure en aquestes obres, que ben poc els hi deu importar, una manera de càstig exemplar a les altres comunitats autònomes i de demostrar qui és el que mana.

Bé doncs, el jutge del tribunal d’Osca dirigí el requeriment al ministre ja que la direcció de Cultura de la Generalitat de Catalunya va ser assumida pel ministre de cultura de l’Estat Español, Íñigo Méndez de Vigo. Tot gràcies a l’article 155 de la constitució de l’any 1978. De manera que qui, per primera vegada a Catalunya, mana és el govern espanyol del PP.

En aquell moment només faltaven 44 obres del Museu de Lleida pendents de ser agafades per l’Aragó. Així que, d’aquesta manera, el magistrat va considerar que després de l’activació de l’article 155 seria molt bo aprofitar-lo i endur-se’n les peces.

Íñigo Méndez de Vigo va emetre el 29 de novembre la petició del magistrat a favor que es portessin les obres del Museu de Lleida cap al monestir, tot ignorant la legalitat catalana, que havien considerat inviable el retorn d’aquestes obres, en contra del que demana la justícia, pel fet que estan protegides per la llei del patrimoni de Catalunya. I per al ministre, la justícia és el primer i cal obeir-la. Però s’ha de creure que la decisió no té res a veure amb un posicionament polític.

Des de la imposició de l’article, el govern espanyol havia extremat la prudència en la presa de control de la Generalitat, evitant polèmiques i gestos massa explícits. Però Méndez de Vigo, potser veient que la situació estava massa calmada i relaxada, va voler donar-li la raó a l’Aragó.

A Lleida s’observà una negativa i més que possible mobilització popular per defensar les obres, que pertanyen a la ciutat. Àngel Ros, alcalde de Lleida, es trobà en una situació irònica: el seu partit, PSC, va donar suport a l’aplicació de l’article 155 i aquest mateix és utilitzat per robar a la ciutat on ell governa. Fins i tot va declarar que “es penedeix que

11

l’article s’estigui utilitzant indegudament” i que el 155 no estava plantejat per entrar en problemes entre administracions. Ros ha sigut el primer dirigent socialista a pagar de manera directa la factura incòmoda del 155. Era conscient que passaria, i per això feia molts dies que expressava el seu desig que no s’utilitzés amb l’art de Sixena. Tant preocupat estava que fins i tot li va enviar una carta.

El govern de l’Aragó tenia pressa per rebre les obres, ja que el 155 acabaria, suposadament, el 21 de desembre, dia de les eleccions, i després de l’ordre de Vigo va reclamar que es posessin al dia per executar l’operatiu, enmig de la campanya electoral.

La carta que li envià Àngel Ros al ministre Méndez de Vigo.

12

La sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 1 d’Osca, en la qual s’instava a traslladar les peces i optà per iniciar el procés va ser degudament acatada per Méndez de Vigo, que afirmà que procediria “immediatament a donar instruccions als òrgans competents de Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya perquè es

procedeixi al compliment de la sentència”. I no només això, sinó que també sol·licitaria la informació necessària que li demanava el jutjat: la ubicació exacta de les obres (és públic i notori que es trobaven al Museu de Lleida), i la data i la manera com es procediria a fer el trasllat. Però això xoca amb la legislació catalana, ja que tot i que el ministre del govern espanyol li han donat la funció corresponent al govern català, i les funcions executives s’han de fer segons la legislació autonòmica d’aplicació. I l’única manera de fer-ho és obrint un procés de descatalogació, que no és procés curt ni ràpid. I veient que hi ha poc temps fins el 21 de desembre, a Méndez de Vigo l’importa ben poc la legislació catalana o quelcom tingui a veure amb aquesta. Finalment, el dia bans de l’11 de desembre de 2017, els mossos van acordonar el Museu de Lleida amb tanques i van protegir l’accés. Al vespre del 10 de desembre va arribar un dispositiu policial format per una vintena de cotxes patrulla i furgonetes de la Guàrdia Civil, una desena de furgonetes dels mossos i un reforç de la Guàrdia Urbana. En total, uns 200 policies. Al matí, unes 300 persones es van reunir al museu per protestar contra el trasllat, entre ells Joan Tardà d’ERC i Mireia Boya, de la CUP. Els manifestants concentrats davant del museu van rebre càrregues policials per part dels mossos, que volien ampliar el cordó per garantir la seguretat del trasllat de les obres. Els serveis mèdics van atendre un home que havia rebut un cop de porra i que fou atès per un taquicàrdia. Però això no va impedir que se les emportessin. Josep Giralt denuncià que el trasllat no es va fer de la millor manera possible; va dir que van ser curosos carregant les obres però que hi havia massa pressa. Al museu es trobava el director, els conservadors, responsables de la Generalitat i un fotògraf i un càmera que van documentar l’operació. Les peces van arribar el vespre de l’11 al monestir juntament amb la comitiva judicial i els tècnics, que les van recollir a l’arribada al museu envoltats d’un fort dispositiu de seguretat. Després, però, la consellera de cultura, Mayte Pérez, va denunciar que faltava una de les 44 peces i que algunes estaven molt deteriorades fins al punt que en algun cas concret la peça seria difícil de recuperar. Segons la consellera, això deixa en evidència la tasca de Catalunya després que s’hagin sembrat dubtes sobre la

Sepulcres de Sixena al Museu de Lleida

13

professionalitat dels tècnics aragonesos. Aquesta peça perduda es tracta d’una tela del segle XVIII. Dels 44 béns, quatre estaven exposats: tres caixes sepulcrals del segle XV i quatre fragments d’un retaule d’alabastre barroc. Entre la resta de peces hi ha 11 fragments més de retaule, un bancal atribuït al Mestre de Sixena, i diverses pintures i escultures datades entre els segles XVI i XVIII.

7.Opinió personal

Primer de tot, vull deixar clar (encara que crec que al treball ha quedat visible la meva visió sobre el tema) que estic en contra que s’hagin emportat tant les peces del MNAC com les del Museu de Lleida (almenys en aquestes circumstàncies), però m’afecta sobretot aquesta última. Això és degut a que sóc de Lleida i que un bé cultural que sempre he vist i atribuït a la meva terra, m’ho treguin d’una forma tan violenta. Entenc i fins i tot puc estar d’acord en que els béns hagin de tornar algun cop a l’Aragó: és totalment legítim i justificable. Però no així, no d’aquesta manera. Quan tot va començar, abans dels judicis i els tràmits administratius, era totalment legítim que l’Aragó volgués que uns béns culturals que van néixer a la seva terra tornessin, aquí estic d’acord i repeteixo que és totalment legítim. Però quan van començar amb joc brut i falses acusacions, allò que des d’un principi els hi pertanyia per dret, ho van perdre. Primer, perquè si volien quelcom torni al seu origen, s’intenta

Estat actual d’on es trobaven els sepulcres

14

negociar amb tots el agents implicats i no assenyalant amb el dit a qualsevol que tingui una idea que no els hi agrada, i segon, crec que la catalanofòbia ha influït molt en aquest tema. Perquè el que des d’un principi es reclamava per ser legítim es va anant convertint en un “ho vull perquè és meu i punto”, deixant de banda i oblidant-se per complet del més important de l’assumpte: la conservació d’unes peces de valor incalculable. Crec que això és el que menys ha importat però el que ho hauria d’haver estat. Però en aquest conflicte també entra el tema moral: com es pot ser tan miserable de dir que s’aprofiti el que és un cas de repressió cap a un poble per a obtenir un benefici propi? Fou aquí quan definitivament van perdre tot el dret i la legitimitat que tenien d’ endur-se els béns. El més lògic hagués estat que haguessin esperat a que l’article 155 deixés d’estar en vigor per a continuar els tràmits, ja que el poble català es trobava i es troba en una situació de repressió no només cap a les persones independentistes, sinó cap a tot allò que representi Catalunya o tingui a veure amb la cultura catalana. I és aquí quan entra la catalanofòbia: inventar-se quelcom per tal de culpar Catalunya, tot i tenir proves que diuen que no són així; intentar posar en evidència el treball dels professionals, que a diferència de l’Aragó, estava demostrat que les peces estaven molt ben conservades on hi eren; atacar les institucions catalanes, en aquest cas la Generalitat o personatges com Albert Velasco, el restaurador del Museu de Lleida, entre d’altres.

I per acabar, el tema polític. Aquest jugava un paper molt important, es més, estic convençuda que era el principal. En el fons no importaven els béns, fins fa quatre dies ningú no les coneixia aquestes peces. Però el govern espanyol va saber veure que això era i és molt important per a les catalanes i decidí emportar-se-les, fent una doble jugada. Per una part els hi treia quelcom important i de gran sentiment per al poble de Catalunya i per l’altra donava un càstig exemplar a totes les altres comunitats autònomes, per a que es pensin molt bé el que volen fer. En tot aquest tema del conflicte sobre l’art importava tot menys l’art. I en quant al “botí de guerra” que suposadament els catalans ens vam endur el 1936 de Sixena, jo els hi dic que aquí l’únic botí de guerra que hi ha hagut a Catalunya ha sigut el que el 155 del Partido Popular, juntament amb el PSOE i el PSC, es va endur l’11 de desembre de 2017. Però també els hi dic alt i clar: no podran res contra tot un poble.

15

8.Bibliografia

Notícies del diari El Punt Avui:

• Un trasllat maldrestre: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1301887-un-trasllat- maldestre.html?cca=1&utm_campaign=portadashare&utm_source=twitter &utm_medium=epa

• Els savis diuen que no: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1004025-els-savis- diuen-que-no.html

• Sixena,1936: qui va incendiar el monestir? http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/-/1001349-sixena-1936-qui-va- incendiar-el-monestir.html-

• La solució que Aragó no va voler: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1006796-la-solucio- que-arago-no-va-voler.html

Notícies del diari Ara:

• 9 claus per entendre el litigi pels béns del monestir de Sixena: https://www.ara.cat/cultura/entendre-litigi-Del-monestir- Sixena_0_1506449372.html

• L’Aragó acusa la Generalitat d’haver robat els murals de Sixena: https://www.ara.cat/cultura/LArago-Generalitat-dhaver-murals- Sixena_0_1507049320.html

• Les obres de Sixena, la nova víctima del 155: https://www.ara.cat/opinio/obres-Sixena-nova-victima- del_0_1915008540.html

• El cas de Sixena dona el cop més dur al Museu de Lleida: https://www.ara.cat/cultura/tecnics-Sixena-Museu-Lleida-emportar- sels_0_1922207840.html

Notícies del diari El País:

• El “horno” de Sijena no está listo para “poner el pollo”: https://elpais.com/ccaa/2017/02/02/catalunya/1486064009_655005.html

• Una experta considera imposible mover las pinturas del Sijena del MNAC: https://elpais.com/ccaa/2016/12/23/catalunya/1482524454_036199.html

Notícies del diari El Periódico:

• Un juez invoca el artículo 155 para pedir a Méndez de Vigo que devuelva los bienes de Sijena:

16

http://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20171115/juez-invoca- articulo-155-pedir-mendez-de-vigo-devuelva-bienes-sijena-6426456

• El 155 arriba a Sixena: http://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20171128/mendez-de-vigo- ordena-devolucio-bens-sixena-6455048

Notícia del diari El Nacional:

• Sixena contra el alcalde Ros, o cómo el 155 devora a sus valedores: https://www.elnacional.cat/es/politica/sijena-155-angel- ros_220464_102.html

Notícia del diari Nació Digital:

• Sixena, el botí artístic del 155: https://www.naciodigital.cat/noticia/143573/sixena/boti/artistic/155

Notícia del Diari de Girona:

• Càrregues policials davant el Museu de Lleida durant l'operació Sixena: http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2017/12/11/guardia-civil-i-tecnics- aragonesos/884389.html

Notícia del diari Diario del Alto Aragón:

• "Las pinturas pueden trasladarse con extrema cautela": https://www.diariodelaltoaragon.es/NoticiasImprimir.aspx?Id=1026355

Viquipèdia:

• Conflicte de les obres d’art entre l’Aragó i Catalunya: https://ca.wikipedia.org/wiki/Conflicte_de_les_obres_d%27art_entre_l%27 Arag%C3%B3_i_Catalunya

Web del Congreso:

• Definició de l’article 155 de la Constitució Espanyola: http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini =155&tipo=2

Enllaç directe al reportatge de tv3 sobre el problema de les obres d’art del monestir de Sixena:

• http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/sixena-art-de- frontera/video/5648504/

Velasco, Albert. Les pintures del monestir de Sixena (Osca). Una utilització política del patrimoni històric i arqueològic [projecció visual]. Barcelona. 2017. 98 diapositives.

comentarios (0)
No hay comentarios
¡Escribe tú el primero!
Esta solo es una vista previa
3 páginas mostradas de 16 páginas totales
Descarga el documento