ACTES ADMINISTRATIUS SINGULARS
Com que a l’última classe vaig generar un dubte sobre els diferents tipus d’actes
administratius singulars, per una banda he procedit a esmenar els esquemes
presentats com a dispositives del curs. En el CV trobareu els nous esquemes, que
afecten a les diapositives 23 a 26, i que pretenen explicar millor la part de Dret
administratiu.
D’altra banda, tot seguit us donaré una explicació complementària, que us ajudarà a
entendre millor la regulació canònica dels actes administratius singulars.
Els actes administratius singulars es distingeixen de les normes administratives, en la
mesura que aquestes suposen una innovació de l’ordenament jurídic (del dret) i
aquells només un acta d’aplicació del dret.
Formalment (altra cosa és el contingut de l’acte), només hi ha dos tipus d’actes
administratius (o actes administratius singulars, com els nomena el CIC): els decrets i
els rescriptes:
a) Decrets (o decrets singulars)
b) Rescriptes
El decret. A través d’un decret es pot adoptar qualsevol tipus de mesura que no sigui
la pròpia d’un rescripte: un nomenament, un trasllat, una remoció, una aprovació, una
sanció, etc.
El precepte (o precepte singular) és formalment un decret, que es
caracteritza pel seu contingut propi; que consisteix a imposar una
obligació de fer o d’abstenir-se a persona o persones concretes,
sobretot per urgir el compliment de la llei.
El Rescripte és un tipus d’acte administratiu singular, que serveix de vehicle formal
per a l’atorgament (o denegació, segons escaigui) d’una gràcia, com ho són un
privilegi o una dispensa, ordinàriament a petició de l’interessat, i atén a legítims
interessos o necessitats en casos particulars, sense modificar la norma comú o
general. El privilegi i la dispensa són, així, dos tipus de gràcia que es concedeix a
través del rescripte, no pas uns altres tipus d’actes administratius singulars, des del
punt de vista formal o instrumental.
El privilegi constitueix un dels continguts propis del rescripte, i és una
gràcia que es concedeix en exercici de la potestat executiva. Es tracta
d’una concessió en contra o més enllà del Dret comú o general, i que
col·loca a qui la rep (determinades persones, tant físiques com
jurídiques) en una situació jurídica subjectiva de poder, que realment
l’afavoreix
La dispensa constitueix un dels continguts propis del rescripte, i és una
gràcia que suposa la relaxació d’una llei merament eclesiàstica, en un
cas particular, concedida per qui té la potestat executiva. Hi ha d’haver
una causa justa que faci raonable la concessió, i qui la rep queda
desvinculat de l’obligació de la llei en un cas concret. Com en el cas del
privilegi, suposa una concessió en contra de la llei, però no en contra
del dret.
