Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Activitat 3 SPE, Apuntes de Ciencia de la administración

Asignatura: Sistema politic espanyol, Profesor: Josep Rovira, Carrera: Ciències Polítiques i de l'Administració, Universidad: UB

Tipo: Apuntes

2013/2014

Subido el 03/06/2014

rogerfdz
rogerfdz 🇪🇸

2.8

(12)

6 documentos

1 / 7

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
PRÀCTICA 3.
L'ENCAIX DE CATALUNYA A L'ESTAT ESPANYOL
Amb la mort del dictador Francisco Franco, Espanya es va veure abocada a la
necessitat de modernitzar el país en tots els seus àmbits, i per fer-ho, es va
adpotar un sistema de democràcia parlamentària, donant-se cabuda així dins la
normalitat europea del moment. Però la solució havia d'anar molt més enllà, ja que
en molts àmbits de la societat es seguia considerant el feixisme com la forma que
necessitava el país per tirar endavant, i en d'altres, es considerava que s'havia de
posar fi al que havia passat i reestablir el règim republicà anterior a la guerra (idea
provinent dels sectors de l'extrema esquerra). A més, hi havia la qüestió catalana i
basca, dues nacions oprimides durant trenta cinc anys però que havien
sobreviscut, i que seguien reclamant la seva dosi d'autonomia, pero poder
autogovernar-se i satisfer les seves necessitats culturals com a país.
Però aquesta proposta va desagradar les altres regions d'Espanya, que també van
reclamar una autonomia en cas que catalans i bascos puguessin tenir-la, ja que no
consideraven Euskadi i Catalunya com a diferents, sinó com dues regions més. Per
aquest motiu, es va adpotar la forma que es coneix com a “Café para todos”, és a
dir, es va intentar deixar content a tothom, donant autonomia a totes les regions
espanyoles, algunes fins i tot d'inventades, com la Comunitat de Madrid, que mai
havia estat un territori autònom ni molt menys independent, i que no tenia ni
bandera, per la qual cosa se'n va haver d'inventar una que va resultar ser vermella
amb set estrelles al centre.
Així doncs, l'Estat quedaria dividit en autonomies, cadascuna de la qual estaria
formada per províncies. Hi hauria el Govern central de l'Estat, i un govern per a
cada autonomia, a més de les diputacions provincials i els Consells Comarcals.
Val a dir que, en aquell moment, la solució va agradar a una gran majoria i que es
va donar per bona. Ja se sap que els catalans sempre ens hem conformat amb
poc que ens hagin donat, i recuperar l'autogovern de la Segona República perdut
amb el franquisme es va considerar com a molt acceptable.
pf3
pf4
pf5

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Activitat 3 SPE y más Apuntes en PDF de Ciencia de la administración solo en Docsity!

PRÀCTICA 3.

L'ENCAIX DE CATALUNYA A L'ESTAT ESPANYOL

Amb la mort del dictador Francisco Franco, Espanya es va veure abocada a la necessitat de modernitzar el país en tots els seus àmbits, i per fer-ho, es va adpotar un sistema de democràcia parlamentària, donant-se cabuda així dins la normalitat europea del moment. Però la solució havia d'anar molt més enllà, ja que en molts àmbits de la societat es seguia considerant el feixisme com la forma que necessitava el país per tirar endavant, i en d'altres, es considerava que s'havia de posar fi al que havia passat i reestablir el règim republicà anterior a la guerra (idea provinent dels sectors de l'extrema esquerra). A més, hi havia la qüestió catalana i basca, dues nacions oprimides durant trenta cinc anys però que havien sobreviscut, i que seguien reclamant la seva dosi d'autonomia, pero poder autogovernar-se i satisfer les seves necessitats culturals com a país. Però aquesta proposta va desagradar les altres regions d'Espanya, que també van reclamar una autonomia en cas que catalans i bascos puguessin tenir-la, ja que no consideraven Euskadi i Catalunya com a diferents, sinó com dues regions més. Per aquest motiu, es va adpotar la forma que es coneix com a “Café para todos”, és a dir, es va intentar deixar content a tothom, donant autonomia a totes les regions espanyoles, algunes fins i tot d'inventades, com la Comunitat de Madrid, que mai havia estat un territori autònom ni molt menys independent, i que no tenia ni bandera, per la qual cosa se'n va haver d'inventar una que va resultar ser vermella amb set estrelles al centre. Així doncs, l'Estat quedaria dividit en autonomies, cadascuna de la qual estaria formada per províncies. Hi hauria el Govern central de l'Estat, i un govern per a cada autonomia, a més de les diputacions provincials i els Consells Comarcals. Val a dir que, en aquell moment, la solució va agradar a una gran majoria i que es va donar per bona. Ja se sap que els catalans sempre ens hem conformat amb poc que ens hagin donat, i recuperar l'autogovern de la Segona República perdut amb el franquisme es va considerar com a molt acceptable.

Tot i això, a Catalunya hi havia una gran part de la població que seguia considerant que la seva

La sentència del Tribunal Constitucional va tardar 3 anys en sortir, i quan ho va fer, va exaltar

gairebé tots els partits polítics catalans. El text quedava encara molt més retallat i s'eliminava qualsevol referència a la nació catalana. Òmnium Cultural va convocar una manifestació per pocs dies després, pel 10 de juliol de 2010, en contra de la sentència del Tribunal. La manifestació va acabar esdevenint un clam a favor de la independència de Catalunya, i uns mesos més tard es formava l'Assemblea Nacional Catalana, entitat que establia un full de ruta per assolir la independència de Catalunya. El primer pas fou la convocatòria d'una massiva manifestació pel dia 11 de setembre de 2012, a la qual es van sumar els principals partits polítics catalans. Després de la manifestació, el president de la Generalitat Artur Mas es comprometia a vetllar per aconseguir els desitjos de la majoria de catalans. Es pot dir que el moment de la sentència del Tribunal Constitucional és el punt clau, el punt d'inflexió a partir del qual l'independentisme català no ha parat de crèixer, i el clam popular ha derivat en un clam polític a favor de la celebració d'un referèndum en el que els catalans hauran de decidir el seu futur polític. Pocs exemples més clars hi ha d'un cas en que el poble ha empès els polítics a donar un pas endavant. Crec, que els catalans haguessin acceptat un pacte que satisfés les dues parts, un pacte federal, o molt menys que federal, però que notés de més autogovern Catalunya que altres regions. Pero ho haguessin acceptat fa uns anys, durant el govern del tripartit, quan l'independentisme no havia quallat tant en la societat catalana. Actualment, veig molt difícil un pacte entre totes dues parts, ja que un pacte requereix interès i voluntat per part de dues parts, i ni el Govern Espanyol vol cedir ni una mica d'autogovern (al contrari, vol reduir-lo) ni el Govern i partits polítics catalans volen cedir en la idea de fer el referèndum no vinculant.

finançament o qualsevol altra temptativa a canvi d'abandonar el procés, el punt al qual s'ha arribat és massa alt com per poder abandonar-lo. Els polítics dels partits favorables al referèndum tenen tot un poble al darrera que els empeny i els condueix cap al referèndum, les dades de participació política de Catalunya són molt elevades comparades amb altres zones de l'Estat i la societat està immersa en una il·lusió col·lectiva pel fet de poder fer recuperar les llibertats polítiques del país juntament amb la commemoració del tricentenari de la seva ocupació. És per les raons exposades, de que no hi ha interès per part de cap de les dues parts i de que el procés català està massa avançat com per abandonar-lo, que crec que el futur polític de l'Estat espanyol no passa per una entesa entre ambdós. Crec, també, que el principal factor que va fer veure que la via federal no era possible va ser la sentència del Tribunal Constitucional, que va ser permesa pels grans partits polítics espanyols, els quals no s'hi van oposar, donant a entendre que recolzaven una reforma que eliminava qualsevol aspiració com a nació de Catalunya i, per tant, la via federal. La via de la entesa o via federal, sota el meu punt de vista, passava inicialment per un reconeixement per part de l'Estat de que Catalunya (així com Euskadi i Galícia) no és una regió més d'Espanya com pot ser la Comunitat de Madrid, sinó que té uns orígens històrics, una llengüa i una cultura que la conformen com a nació, i que com a nació, mereix gaudir d'un autogovern significatiu per poder alimentar la seva cultura i la seva llengua degudament. El moment en que l'Estatut surt retallat de les corts espanyoles, eliminant el contingut nacional que aquest referia cap a Catalunya, mostra clarament la no acceptació de Catalunya com a nació per part de l'Estat i, per tant, en la meva opinió, elimina qualsevol opció federal que requeriria una entesa i respecte per part d'ambdues parts.

ROGER FERNÀNDEZ BARGALLÓ

GRUP M

SISTEMA POLÍTIC ESPANYOL

CIÈNCIES POLÍTIQUES I DE L'ADMINISTRACIÓ

UNIVERSITAT DE BARCELONA, FACULTAT DE DRET

JOSEP ROVIRA I TARRAGÓ