Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Asignatura: Administracion y Politicas Publicas, Profesor: Raquel Gallego, Carrera: Ciencia Política i Gestió Pública, Universidad: UAB
Tipo: Guías, Proyectos, Investigaciones
1 / 15
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!
Durant els anys 1960-1975 es van consolidar les diferents politiques regulatòries i de protecció social.
Dintre d’aquesta època es diversifiquen els diferents models d’Estat de Benestar a Europa. El Model nòrdic o socialista, el Model continental o democratacristià i el Model anglosaxó o liberal. Aquets tenen com a principal protagonista principal Suècia, Alemanya i Regne Unit, respectivament.
A posteriori, després de les transicions de dictadura a democràcia a la franja sud d’ Europa, s’estableixen l’Estat de Benestar a països com Espanya, part d’Itàlia, Grècia i Portugal. Aquets formen un model anomenada, en diverses ocasions, com Estat del benestar llatí-mediterrani.
Aquest model llatí-mediterrani esta caracteritzat per:
Durant el període del 1975 al 1985, existeix un canvi de cicle econòmic i això influencia en els nivells d’expansió del Sistema de Benestar. Aquesta situació fa que des de la dècada de finals dels 80 fins a l’actualitat els països visquin en un estat permanent de reestructuració dels seus models d’Estat de Benestar
El govern de PP s’ha caracteritzat en els seus vuit anys en fer un nou canvi significatiu cap al terme de cost públic. S’ha optat per la estratègia de privatització de empreses públiques de forma massiva.
Pel que fa el cost social el govern del Partit Popular l’han estancat, i el seu creixement ha estat mínim en aquest anys.
Al 2004 el PSOE recupera el govern espanyol, i l’ocuparà durant 7 anys. El PSOE agafa com a repte que Espanya pugui tornar a gaudir del serveis públics que amb el PP s’havien estancat. Al 2008 però s’inicia una crisi mundial que afectarà durament l’estat espanyol que fan impossible continuar amb l’augment de la despesa pública. Es promou una política d’austeritat des de la Unió Europea, i es produeixen diferents retallades en serveis públics, aquestes afecten a la sanitat, educació...
Es privatitzen també diferents serveis públics. Al 2011 el Partit Popular guanya les eleccions i es proposa com a repte reduir en gran mesura el dèficit públic, es per això que es comença a fer un seguit de retallades en l’organisme públics que afecten a l’educació, a la sanitat, a les pensions per jubilats... També es decideix tornar a privatitzar empreses que fins ara eren d’àmbit públic.
Això ha estat un fet de protesta per part del ciutadans que veuen aquests serveis públics com indispensables.
A l’Estat Espanyol els referents vinguts de l’època dictatorial franquista en el terreny social, fonamenten un model raquític i autoritari de benestar enormement divergent dels models europeus. Al llarg dels últims vint anys, les polítiques socials a Espanya combinen una dinàmica de convergència relativa amb la Unió Europea, amb una dinàmica de reestructuració determinada per la tensió entre els paradigmes de regulació pública i mercat com a alternatives de producció de benestar.
El règim de benestar espanyol no s’ubica avui en dia en paràmetres d’ortodòxia neoliberal. Tot i això el marc de valors de referència no és homogeni: l’universalisme en els serveis sanitaris i educatius conviu amb el principi contributiu obligatori en les transferències (pensions i desocupació), amb una certa residualitat pública en l’assistència social i amb successives desregulacions laborals.
Així doncs, tindrem en compte de forma genèrica les polítiques educatives, sanitàries i laborals, a més de les polítiques contributives de garantia de rendes (pensions i desocupació), que gairebé no tenen projecció en les Comunitats Autònomes. El període de cada política engloba des de la transició (1977) fins al canvi de majoria política (1996).
4.1 Política educativa
La transició democràtica marca un punt d’inflexió respecte les orientacions de fons del passat. Es produeixen concessions mútues entre esquerra i dreta que conclouen amb l’Acord Escolar: compromís d’expansió de la despesa en l’escola pública i recolzament d’una ampla xarxa privada com a concreció del principi de llibertat d’ensenyament.
El procés d’implementació erosiona l’Acord Escolar degut a la desacceleració del ritme d’inversió pública que contrasta amb l’augment de les subvencions dels centres privats.
L’accés del PSOE al govern impliquen un canvi de sentit de les polítiques educatives i s’implanta una nova política educativa mitjançant les lleis: LODE (1985), LOGSE (1992) i LOPEG (1995) i es despleguen a través de dos àmbits de política pública:
Tot i que la despesa sanitària pública creix de manera ininterrompuda, tot i que encara avui segueix situat per sota de la mitjana de la OCDE. L’estructura de la despesa demostra un pes molt rellevant de l’atenció especialitzada i del cost farmacèutic. La cobertura sanitària arriba a nivells gairebé universals.
4.3 Polítiques laborals
A l’inici de la transició democràtica el model combina aspectes corporatius (rigideses regulatives), residuals (debilitat de les polítiques actives) i repressius (inexistència de negociació col·lectiva).
Sota el govern en minoria de la UCD es dissenya un ventall de polítiques laborals en un marc sectorial de consensos més o menys amplis. L’Estatut dels Treballadors (ET) i la Llei Bàsica d’Ocupació (1980) suposen una expansió de l’agenda laboral de l’Estat: es legalitza l’ocupació no estable, s’inicien polítiques actives i s’estableix l’esquema de representació dual dels treballadors (comitès d’empresa i sindicats).
Sota governs socialistes amb majoria parlamentària l’agenda laboral es profunditza progressivament, en part, per la introducció del contracte d’inserció laboral l’any 1988 i sobretot per la reforma global liberalitzadora (1994) amb un contingut sintetitzat en aquests quatre punts:
4.4. Polítiques de protecció social
Aquestes polítiques configuren el sistema de transferències, a través d’aquest els poders públics garanteixen de forma relativa les rendes de les persones davant de les contingències i els riscs econòmics i socials.
La seguretat social a Espanya es dissenya sobre línies professionalistes i contributives, es gestiona de manera centralitzada i tendeix a l’assistencialització
preservant el marc públic, obligatori i de repartiment. A part es considera els programes de pensions i de desocupació.
4.4.1. El Sistema de Pensions de Jubilació
Tant la Llei de Pensions de 1985 i el Pacte de Toledo de 1995 tendeixen a reforçar els trets principals del model. Tanquen la porta a qualsevol canvi substancial de política pública. La Llei de Pensions endureix l’accés al sistema i genera les condicions per una reducció de la intensitat protectora, mentre que el Pacte de Toledo s’endinsa en la necessitat d’incentivar, per la via de la desfiscalització, els plans privats de pensions.
4.4.2. El Sistema de Subsidis de desocupació
Sota el govern de la UCD, la Llei Bàsica d’Ocupació (1980) consolida un model de transferències marcat per dos aspectes crucials:
El 1984 amb el primer govern socialista s’amplia el període de protecció de la prestació contributiva, que, juntament amb la caiguda de l’atur, permet un repunt de la taxa de cobertura. Anys després en el marc de retallades dels primers anys noranta es produeix un gir substancial. El Reial Decret Llei 1/1992 (l’anomenat “decratazo”) altera els paràmetres clau del model vigent:
Els impactes comencen a sortir a la superfície. A la caiguda de la intensitat protectora s’hi afegeix, a meig termini, la disminució de la taxa de coberutra, producte de la precarització laboral derivada de la política de reforma del mercat laboral de l’últim govern del PSOE.
La política social comunitària esta caracteritzada per ser un permanent regulador dels aspectes materials i formals sobre les relacions laborals, el treball, el progrés dintre dels estats i en una dimensió més transnacional, les pensions, l’exclusió social...
L’Unió Europea deixa l’administració i les decisions sobre la política social en mans dels estats membres. Tot i això, sempre mostra un tipus de recomanacions i orientacions, de caràcter neoliberal, sobre aquestes i una supervisió.
Tota actuació comunitària ha de estar fonamentada en una base jurídica, per tant ha de estar orientada en la consecució dels objectius recollits en els diferents tractats comuns dels països membres de l’Unió.
5.1 Tractats comunitaris amb influencia en la política social
Els països membres de l’Unió Europea fan diferents tractats, on estableixen diferents objectius per assolir. Aquests tractats sovint tenen caire social.
Les directrius dels tractats i l’adaptació dels estats membres en l’economia mundial i de UE modelen les politiques socials i estableixen diferents formes d’actuació.
Des de 1957, al Tractat de Roma, en l’article 2 ja s’estableix una intenció social en la politica comuna amb l’afirmació següent: “promover un alto nivel de empleo y de protección social...”.
A la mateixa vegada, el Fons Social Europeu estableix l’objectiu de donar suport a les mesures de prevenció i lluita vers l’atur, desenvolupar els recursos humans i impulsar l’ integració social per tal de tenir un alt nivell d’ocupació laboral, establint una igualtat entre homes i dones. D’aquesta manera s’aconsegueix una cohesió social i econòmica.
Al Tractat d’Amsterdam, al 1997 s’integra un “Protocol de política social”. A partir d’aquest moment l’UE planteja diferents objectius socials i procediments per arribar a complir-los.
Al 1997, a Luxemburg es fomenta una estratègia comuna europea per reduir l’atur en un període aproximat de 5 anys. En aquest moment es fomenta l’esperit empresarial i s’intenta oferir les màximes opcions de formació als joves i protecció als aturats de llarga duració i reduir les discriminacions al mon laboral, sobretot en les dones.
Al 2000, es crea l’Agenda Social, a la ciutat de Niça. Amb aquesta agenda s’intenta ampliar la qualitat al treball, la millora de la protecció social i arribar
Des de 2007, al Fons Social Europeu tenen l’objectiu de reforçar la cohesió social i econòmica donant suport a les politiques pròpies dels estats membres de plena ocupació, productivitat i qualitat al treball. Per tal d’aconseguir aquests objectius el Fons Social Europeu a injectat 75.000 milions € als països membres en el període 2007-2012.
5.2 Instruments de la política Social de la Unió Europea
Els instruments que utilitza l’Unió Europea per tal de poder aplicar i modelar la política dels estats membres son: la legislació; el diàleg social; el “Método Abierto de Coordinación” (MAC); els instruments financers; i la associació i participació de la societat civil.
3.a. Definir els objectius comuns per a l’UE i el termini de compliment d’aquest. 3.b.Establir els instruments de mesura quantitativa i qualitativa (estadístiques) que ens permeten comparar les diferents accions possibles a dur en els diferents estats.
