¡Descarga Experimentos sobre la Percepción y el Pensamiento: Gestalt vs. Teorías Asociacionistas - P y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
HERMANN EBBINGHAUS (1850 – 1909)
Com que va veure que a la memòria hi havia molts defectes, com per exemple el fet de llegir alguna cosa 15 vegades i que no ens en recordem i que en canvi llegim una cosa un cop i de seguida ho recordem. La memòria té camins peculiars, no és una fotografia perfecta de la realitat i té una sèrie de mecanismes establerts. Volia analitzar la memòria des de 0. Va fabricar 2300 síl·labes sense sentit (1 vocal i 2 consonants) per voler evitar l’efecte de l’interès, la bellesa o les associacions (la persona que té un gos li serà més fàcil recordar la paraula gos, és per això que va fer 2300 síl·labes). Va fer aprendre una llista de 30 síl·labes a algunes persones i va descobrir que quan més llarga és la llista més costa d’aprendre. Si que és cert que tenia l’avantatge que ningú havia escoltat mai les síl·labes i per tant no les podia memoritzar prèviament. Però va veure que l’experiment era molt antinatural i molt artificiós. Dit això va fer un segon experiment amb paraules conegudes, mes concretament amb un poema de 80 síl·labes i va dir als experimentats que el llegissin tants cops com calgués fins que fossin capaços de dir-lo sense llegir, i va veure que la gent necessitava llegir-lo 8 vegades, en canvi amb les síl·labes les llegien una mitja de 70 vegades. Amb això va veure que costa molt menys de recordar, i que el significat afecta a la memòria.
- Mètode de l’estalvi: consisteix en que quan tu preguntes 24h més tard a veure quant de temps trigues en tornar-les a aprendre. Aquesta diferència és el que mesura el mètode d’estalvi, quant de temps menys trigues el segon cop que memoritzes alguna cosa. Aquest mètode el va utilitzar entre els 20 minuts i 31 dies, és a dir depèn del període de temps que deixes pel mig. En aquest cas convocava a una persona al cap de 20 minuts, una altra al cap de 2 hores, una altra al cap de 1 dia i així va descobrir que quant més temps hi ha pel mig més temps es triga en tornar a recordar. També depèn de factors contextuals com la motivació de l’experimentat i la dificultat de les síl·labes. Corba: Inicialment comencem a perdre informació molt ràpid i després l’efecte s’estabilitza. El nostre cervell descarta molta de la informació que ens arriba. Ell diu que no perdem la informació al mateix ritme sinó que les primeres hores perdem molta més informació i cada cop oblidem més a poc a poc. Les tasques de memòria poden ser de dos tipus:
- Record lliure: mètode de recordar les síl·labes “normal”
- Reconeixement: et poso una llista amb síl·labes i m’has de dir les que et sonen, les que creus que estaven a la llista que et vaig fer memoritzar
Corba de l’aprenentatge: si estudies una llista de paraules en poc temps arribaràs a recordar-ne el 50% de a informació, conforme vagis avançant cada cop necessitaràs més temps per recordar una paraula nova.
3.3 L’escola de Würzburg
Külpe va ser deixeble de Wundt. Van estudiar el pensament, volen quantificar, manipular el pensament. Mètode de l’Associació lliure: a tu et diuen una paraula i tu has de dir la primera paraula que et vingui al cap. Els primers autors l’utilitzen en combinació amb una introspecció sistemàtica: extensos informes realitzats un cop finalitzada la prova preguntant a l’experimentat quins processos mentals ha utilitzat per arribar a aquella paraula (≠ Wundt). Van arribar a la conclusió que existeixen pensaments sense imatges. (≠ Thitchener ≠ estructuralisme ≠ associacionisme). No utilitzaven els mètodes per separat sinó que ho feien conjuntament, amb mesures cronomètriques incloses. Associació parcialment constreta:
- Podem estudiar experimentalment els processos psicològics superiors
- Existeixen els pensament sense imatges i els estudiem amb la introspecció
- Existeixen els pensaments dirigits: quan tu li dius a algú que ha de categoritzar, aquesta persona inconscientment prepara un esquema mental, dirigeixes el teu pensament cap a un costat i no cap a un altre, aquesta tasca prepara el teu esquema mental (≠ Thitchener). Segons Thitchener no pots controlar els teus pensaments, que tu quan ja estàs format com a persona tens una xarxa neuronal que et fa associar unes coses amb unes altres i que aquesta funciona de forma autònoma, automàtica, independentment de que tu vulguis fer o deixar de fer res, és el mateix estímul que tu perceps el que inicia una sèrie de reaccions en cadena automàtiques per les quals el teu cervell acaba fent unes coses o unes altres i que tot aquest procés el fan les xarxes. Això és contrari als autors de l’Escola de Würzburg, que deien que si tu tens una tasca determinada tu pots modificar la teva xarxa i dirigir cap a on anirà el pensament en el moment en que t’arribi l’estímul. Tots dos accepten que dues coses que tendeixen a anar juntes es queden associades a la memòria. Si l’associació lliure és jo et dic una paraula i tu dius la primera que et vingui al cap, l’associació parcialment constreta és que jo et poso una condició a aquesta paraula. (Ex. Categoritzar, exemplificar) Consisteix en que tu has de produir una resposta, és una associació perquè depèn la teva resposta de com estan les coses relacionades en el teu cap però és parcialment constreta perquè no serveix qualsevol cosa que diguis, només serveixen aquelles respostes que compleixen
Com que tenien aquesta forma de pensar el que més els interessava era la inferència conscient, això fa que el seu mètode consisteixi en una introspecció fenomenològica, és a dir que tu no influeixes en el participant perquè et digui el que tu vols que et digui, sinó que tu li planteges diferents situacions i escoltes quina narrativa fa ell sobre tot això (= Brentano). Isomorfisme psicofísic: diuen que no deixen de dir que hi havia una relació entre l’experiència mental conscient i l’activitat cerebral, és a dir eren bastant reduccionistes piscicistes. Si tu acceptes que tots aquests fenòmens es produeixen per qüestions biològiques, per com està configurat el teu cervell, vol dir que la psicologia només li queda la descripció, és a dir que si tu vols explicar perquè només es pot trobar en lo biològic. Negaven que la psicologia fos una ciència explicativa i la deixaven simplement com una descripció. Ex: relació que hi ha entre un mapa i el lloc que dibuixa. Un mapa de Tarragona no és Tarragona, però són isomòrfics de que tu et pots desplaçar per aquests dos plànols de forma isomòrfica, és a dir que si poguessis reduir Tarragona a la mida del mapa encaixarien a la perfecció. Que una cosa es mapeja, que a cada punt de la ciutat li correspon un punt del mapa, que dues coses poden mantenir relació directa. Que a tot atribut mental li correspon un determinat atribut cerebral o biològic.. 3 autors importants:
- Wertheimer
- Koffka
- Wöhler La Gestalt en comptes de partir de les parts més petites parteixen de com és la nostra ment en un tot, rebutjant l’atomisme mental. LLEIS:
- Fenomen phi o fenomen del moviment aparent (Wertheimer): va estudiar què passava amb la percepció en una situació molt determinada demostra el caràcter creatiu de la percepció. Posaven una fusta davant del participant en la qual hi havia dos foradets a una determinada distància, darrere de cada un d'aquests foradets hi havia una llum. El que van fer va ser anar variant el temps en el que s'encenien i apagaven les llums i el que van veure que si tu encens una llum i molt de pressa (20 milisegons) encens l'altra llum el que el participant percep dues llums que s'encenen alhora. En canvi, quan encenien una llum i deixaven passar més temps abans d’encendre l'altre (300 milisegons) van veure que els participants veiem com una llum s'encenia, s'apagava i llavors s'encenia l'altra. La situació d'aquest experiment va ser veure què passa quan estàs al mig d'aquests dos temps. Quan tu encens una llum a una certa distància a partir d'uns 60 milisegons aproximadament succeïa que quan tu encenies una llum, l'apagaves ràpid i encenies l'altra en aquest interval de temps es produïa el fenomen phi , que consistia en que quan tu preguntaves als participants què has vist, ells et contestaven que havien vist una llum que es desplaçava en el seu camp visual, quan de fet aquí hi ha dues llums fixes, estables. La gràcia d'això és que si tu haguessis d'explicar el fenomen phi amb un punt de vista com el de Thitchener o Khunt, des dels postulats més associacionistes, no hi ha res en la propietat d'aquelles llums que impliqui moviment, aquesta percepció de moviment l'està creant el teu cervell, quan de fet, aquest moviment no existeix. El que posava de
manifest tot això és que el nostre cervell organitza la nostra ment organitza l'experiència perceptiva de determinada manera i que afegeix informació que no està a l'estímul, és aquest caràcter perceptiu de la creació. Vol dir, que nosaltres en aquest moment hem afegit moviment en una situació on no hi havia moviment i això va ser el que va donar inici a l'Escola de la Gestalt. Aquest fenomen va donar lloc al cinema. Es percep moviment on realment hi ha una successió d’imatges estàtiques. Va posar de manifest que el nostre cervell atribueix propietats als estímuls percebuts que no pertanyen a aquest estímul.
- Figura – fons: l'organització perceptiva és els mecanismes que utilitza el meu cervell per organitzar certa informació. Quan nosaltres inspeccionem una escena visual el nostre cervell sempre separa la figura en la que ens centrem del fons. No és una il·lusió visual. La Gestalt volia estudiar quina és la figura i quin el fons. En el cas de l’arbre i els lleons, si el meu cervell considera que la figura principal és l’arbre, la part blanca passarà a ser el fons, i a l’inrevés. La Gestalt conclou que tu et centraràs en una figura, ja sigui l'arbre o els lleons, però que en cap cas podràs veure les dues coses alhora, si primer perceps l'arbre com la figura principal després pots canviar i veure els lleons, i que l'arbre passi a ser el fons, però mai veurem l'arbre i els lleons alhora com a figura principal. En el cas de la fotografia de la vella i la jove el nostre cervell ha de decidir quina de les dues interpretar. Els tipus d'estímuls que es representen a l'Escola de la Gestalt, que els interessa, són aquells en els quals es posi de manifest que tu com a persona, com a participant estàs afegint informació, perquè això no és ni una vella ni una jove ni una vella i una jove alhora, el teu cervell necessita veure-les per separat. Fixem-nos que ja tenim diferents coses: 1. buscar estímuls que posin de manifest aquests principis d'organització perceptiva i intentar utilitzar aquests materials 2. fer variacions dels mateixos materials per veure de què depèn que vegis la vella o la jove 3. en funció d'on centres la teva atenció la teva percepció pot variar i la teva atenció depèn de factors teus, no dels estímuls, no de les petites sensacions d'orientació, color o contrast que ens arriben de l'estímul sinó que és com un principi d'organització de tota la imatge. Com el nostre cervell interpreta les imatges com a globalitats i perquè en el cas dels ratpenats i els àngels també tenim dues interpretacions de la mateixa imatge. En el cas de la imatge dels cossos i els dofins, es difícil veure els dofins, en canvi si ensenyes la imatge a nens de 5 anys només veuran els animals, no veuran res que no siguin dofins. En conclusió, els nostres estímuls influeixen en com percebem la informació. No només hi ha figura-fons, no només hi ha dues interpretacions sinó que a més, tot el que nosaltres sabem, totes les nostres intencions, etc. influiran en com interpretem una imatge. A la imatge de l'home fet de fruita, si imaginem que es veritat la teoria estructuralista de Thitchener, de que la nostra percepció es forma a partir d'unir sensacions més simples en qüestions més complexes. Si això fos així, abans de tot hauríem de ser conscients de que hi a un munt de fruites, i després, en tot cas, ens adonaríem que ajuntant les fruites hi ha un senyor. Aquest tipus d'estímul el que ens ensenya és que sembla que almenys a nivell fenomenològic, a nivell experiencial, a nivell subjectiu primer és el tot i després són les parts, no al revés com pensaven els associacionistes, estructuralistes i fins i tot el mateix Wundt, sinó que primer és el tot i després a posteriori pots analitzar les parts d'aquest tot.
percebre una forma amb sentit. La diferència amb la llei de la continuïtat és que tu a la llei del tancament omples buits inexistents per tal de formar una figura, en canvi a la llei de la continuïtat no hi ha res que tapi res, simplement has de decidir quines de les 4 parts que té el dibuix van juntes. La continuïtat ens parla sobretot de quan hi ha una obstrucció d'una part d'un objecte, per exemple, quan tu trobes un tronc d'un arbre tapat un tros pel tronc d'un altre arbre, té lògica pensar que el tros de dalt i de baix del tronc estan connectats, no que hi ha un tros de tronc i un altre separats per aire i un d'ells flotant, és a dir aquest principi ens és molt útil per interpretar escenes visuals on tenim diverses capes o objectes diferents distàncies. I el de clausura, per exemple, és el que fa que en les imatges veiem un gos i un panda quan realment no hi són, sinó que simplement són taques. Si som capaços de veure que a la imatge hi ha un gos i un panda és perquè el nostre sistema està omplint els espais buits que hi ha per poder arribar a aquesta conclusió. És simplement que a l'objecte li falta informació, i per tal de pensar que l'objecte és real i que no simplement són taques a l'atzar (que també seria una possibilitat, perquè segons Thitchener quan veus la figura del gos, com arribes a saber que és un gos? Generalment analitzant les formes de les taques no hi ha prou informació per saber que això és un gos i no un conjunt de taques a l'atzar. Les lleis estan interrelacionades entre elles. CRÍTIQUES A L'ESTUDI DE LA PERCEPCIÓ DE L'ESCOLA DE LA GESTALT:
- Teories merament descriptives i no explicatives: segons l'isomorfisme fisiològic la Gestalt et dirà que l'explicació està en l'estudi del cervell, en l'estudi de l'ull, en l'estudi del sistema nerviós, i no en una teoria psicològica
- Experimentació qualitativa: no es van dedicar a buscar una variable dependent, independent, etc. Perquè en certa forma el seu mètode, la introspecció fenomenològica, ja no dona peu a estar quantificant les coses, sinó que li preguntes quina ha estat la teva experiència, si ho estàs veient com un tot o no, si estàs veient o no el gos, etc. Realment són un tipus de dades que són molt poc adequades per fer una recerca.
- Centrar-se de forma gairebé exclusiva en la percepció: què passa amb la memòria? Hi ha principis organitzatius de la memòria? Hi ha principis organitzatius del pensament? Hi ha altres principis organitzatius similars als de la percepció però de fenòmens psicològics superiors? KÖHLER: Va estudiar l'aprenentatge a través de l’experimentació animal. Com Köhler ve de l'escola de la Gestalt, la seva idea és que quan un animal aprèn una cosa, ho fa de forma racional, en funció del context en el que ho ha après i aprenen per <<insight (instant en el que
entens/aprens alguna cosa)>> i no per assaig i error, que diu que quan tu fas una cosa i tens un resultat positiu tendiràs a repetir-la i si obtens un resultat negatiu no. (≠ Thorndike). Agafa ximpanzés i els ensenya que davant monedes de 10cm i de 15cm sempre agafin la de 15. Llavors, el dia de l’assaig crític li canvies la de 10 per una de 20, quin agafarà?
- Köhler: el de 20 cm perquè l’aprenentatge és racional. Ell ha après que ha d’agafar la gran. (correcte)
- Thorndike: el de 15 cm perquè ha memoritzat l’estímul específic. Cal no confondre l’Escola de la Gestalt amb la teràpia Gestalt, un tipus de teràpia humanista centrada en l’experiència fundada per Fritz Perls a la dècada dels 40 El que va donar a conèixer al teràpia Gestalt és Fritz Perls, Perls i molts d'altres van veure en la Gestalt un fenomen psicològic que podia ser d'abast més general, i és que en realitat per nosaltres el que compta és la nostra experiència com un tot, i sobretot que l'experiència és només teva i el que compta és la nostra experiència en particular. Amb aquesta idea, sense fer cap experiment, va muntar una escola de psicoteràpia.
o El paper de la libido (pulsió, impuls, instint, energia sexual), aquesta és el motor de la nostra vida mental i no només això sinó que aquesta energia es produeix des de la infància i està des de l’inici en els mateixos gens de l’ésser humà. o Mecanismes de defensa del jo: ell es va adonar que moltes experiències no estaven lligades a la consciència, hi ha idees, records que no són suportables per la moral ni per un mateix, i el jo s'ha de defensar d'aquests records, il·lusions i fantasies amagant-los a l'inconscient. El jo deixa coses a l’inconscient per deixar-nos viure, ja que si estiguessin a la consciència no ens deixarien viure. o Mètodes que permetin l'accés a l'inconscient (hipnosi (precursora del psicoanàlisi) → interpretació dels somnis → lapsus (típics errors freudians), actes fallits (quan tu tens la intenció de fer una cosa, quan et trobes amb la nevera oberta i no saps què anaves a buscar), etc...) o Demostració de veracitat de la seva teoria a través de l'efectivitat terapèutica o Necessita d'haver estat psicoanalitzat per comprendre o discutir la psicoanàlisi. Només aquelles persones que han passat per un procés de psicoanàlisi estan capacitades per discutir aquesta teoria.
- Cura per la parla: amb els pacients malalts d'histèria (gent amb una paràlisi, cega, amb tremolors, etc.) el que es feia era torturar-los, tancar-os en una habitació, i tractar-los de bojos. Freud va canviar això i es va decidir a parlar amb els malalts per veure quin era realment el problema per curar-los, i aquesta és a base de la teràpia actual, tota teràpia es basa en la interacció, en la conversa entre el psicòleg i el pacient.
- Hipnosi (Salpetriere vs Nancy) o Escola de la Salpetriere: aquest clínics hipnotitzaven a les persones malaltes i feien remetre els símptomes. Sota els efectes de la hipnosi els treien els símptomes, i alhora en feien aparèixer de nous. Quan Freud va veure això va veure evident que l’origen de totes aquestes malalties eren qüestions psicològiques i no fisiològiques, que no era el cervell que estava malalt i que realment eren factors psicològics els que explicaven aquesta simptomatologia. El que proposava aquesta escola era que la hipnosi era un estat patològic, tu només podies hipnotitzar aquelles persones que patien d’histèria, i que era un dels símptomes d’aquesta malaltia. Tot i així, la hipnosi només servia per simular o per investigar i no per curar, ja que quan despertaven seguien tenint els símptomes previs
o Escola de Nancy: deien que la hipnosi era un estat natural de la nostra ment i que tots nosaltres som subjestionables i que qualsevol persona pot ser hipnotitzada i no només les que pateixin una trastorn mental. No treballaven amb pacients malalts, sinó amb persones no malaltes
- 1885: després de viatjar a l'Hospital de la Salpetriere i conèixer a Charcot, creu que la hipnosi ens serveix per accedir a la informació inconscient.
- Els símptomes histèrics són conseqüència d'experiències traumàtiques no recordades pel pacient que es poden fer desaparèixer o induir durant la hipnosi. La hipnosi serveix per fer recordar experiències no desitjades de l’inconscient.
- La seva proposta era: quan jo hipnotitzo als meus pacients són capaços d’accedir a aquestes experiències traumàtiques i per tant, utilitzaré la hipnosi per ajudar als meus pacients a recuperar aquesta informació que tenen oculta.
- Juntament amb Breuer desenvolupen el mètode catàrtic; els símptomes desapareixen quan es recorden les experiències traumàtiques gràcies a la hipnosi (<<Estudis sobre la histèria>>) Catarsi: el simple fet de fer conscient la causa dels teus símptomes implica directament que aquests símptomes desapareguin, és a dir que si tu tens avui en dia símptomes histèrics perquè en el seu dia tu vas patir una agressió sexual i tu no ho recordes, has estat tota la teva vida amb aquesta informació intentant arribar a la consciència, però el teu jo, com que és un pensament inassumible ho hem estat reprimint. Aquesta força repressora el que ha fet ha estat generar un símptoma. Un cop tu passes aquesta barrera i fas que la persona sigui conscient del que li va passar, es produeix la catarsi.
- Abandonarà l'ús de la hipnosi per adoptar altres mètodes
- El descobriment de la sexualitat infantil i la proposta del complex d' Edip serveixen a Freud per afirmar que la causa de la histèria es deu a records o pensaments sexuals traumàtics apartats de la consciència pels mecanismes de defensa del jo per no ser assumibles per la persona. Qualsevol nen (segons Freud tots els nens) pot tenir aquest desig sexual.
- Als 40 anys i després de la mort del seu pare, Freud inicia el seu autoanàlisi en el que aplicarà la interpretació dels somnis i l’associació lliure (teories que van substituir la hipnosi) que s'allargarà durant 4 anys. Després de les sessions amb els seus pacients Freud s’estirava a i s’autoanalitzava a ell mateix, pensava en els seus somnis, els seus lapsus, feia associació lliure amb si mateix per intentar veure d’on havien sortit tots aquests símptomes que havien sorgit arran de la mort del seu pare. Entre d’altres, no es pot acostar a la tomba del seu pare, cada cop que ho intenta li agafa una paràlisi.
Només es pot accedir a ella primer a través de la hipnosi i després a través de l’associació lliure i de la interpretació dels somnis. ENFOCAMENT ESTRUCTURAL:
- També anomenat segona tòpica
- El psiquisme humà està format per tres instàncies o agents: ◦ Allò: pulsions i desitjos inconscients regits pel principi de plaer que busca la gratificació immediata (heretat). No té filtre, no entén de context, simplement desitja. És la font de la libido , de la nostra conducta, és l'únic que ens estira a determinada acció. El problema és quan l'allò desitja alguna cosa que està en contra del que està socialment acceptat. ◦ Superjò: col·lecció de normes socials incorporades pels pares i la societat d'allò que està permès (o que està bé) i d'allò que no. Conté les normes morals i els ideals que censuren constantment a l'allò (continguts conscients i inconscients). ◦ Jo: mediador entre l'allò i el superjò i regit pel principi de realitat. Quan l'allò manifesta un desig inacceptable pel superjò, el jo es protegeix mitjançant els mecanismes de defensa. (repressió, projecció, sublimació, formació reactiva, racionalització, etc.)
4.2 Anàlisi i crítiques
CONTRIBUCIONS DE LA PSICOANÀLISI
- Oferir un tractament no agressiu a pacients amb malaltia mental, és s dir humanitzar al pacient, oferir-li un tractament sense dolor físic.
- Fer accessibles alguns continguts inconscients gràcies a mètodes com l’associació lliure, els somnis o els errors freudians. Demostrar en certa mesura que hi ha un tipus d’inconscient i que aquesta informació no és només de baix nivell sinó que hi ha continguts emocionals.
- Rellevància de la infància en la configuració de la personalitat i en la etiologia d’alguns trastorns mentals. Com és una persona no només depèn de com l’hagin educat els seus pares, sinó de molts factors dinàmics com poden ser certes vivències traumàtiques, a més també posa de manifest que moltes patologies que tenen els adults provenen de la infància. El que va ser realment important no va ser la teoria en si, sinó el mètode.
- Existència de conflictes emocionals irracionals i sovint inconscients. En front d’aquesta concepció de l’ésser humà com un ésser racional, amb el qual sempre es pot dialogar, que te capacitat de decidir sobre la seva conducta, etc. el que posa de manifest la teoria de Freud i molts dels seus descobriments, és que hi ha objectes emocionals que són completament irracionals, és a dir, que cada
persona per molta justificació que tingui per pensar que jo no hauria de sentir així, això no evita que es produeixin aquests conflictes emocionals. Per tant, el que fa d’alguna manera, és dir-nos que la raó està molt bé però no és suficient per poder solucionar certes patologies o conflictes emocionals. Per tant, aquesta idea que aquests conflictes irracionals es poden donar en persones racionals, també és bastant interessant, tenint en compte que totes les teories vistes fins ara suposen que s’equipara la consciència i la ment i que tot allò que està en la ment és conscient, d’alguna manera el que ens estan dient és que tenim accés a la informació, podem decidir amb el coneixement de les causes, podem dirigir la nostra acció cap allà on vulguem, etc. Mentre que Freud comença a dir que sovint una persona racionalment es farà un discurs, voldrà anar en una direcció i en canvi no podrà anar en aquella direcció per qüestions emocionals. Per exemple: He pagat molts diners, he d’aprovar aquesta assignatura, queda un mes per l’examen, m’he de posar a estudiar, sec a la cadira i faig de tot menys estudiar. Si fóssim éssers completament racionals perquè hi hauria d’haver aquesta reticència? Si realment has pres aquesta decisió lo conseqüent és que actuessis així, en canvi hi havia molts factors en joc. Haver subratllat aquests factors o alguns d’ells, és una de les contribucions de Freud.
- Mostrar indirectament la invalidesa de la introspecció. El mètode de la introspecció en totes les seves formes, tots els tipus diferents d’introspecció confien en que tenim accés a la nostra vida mental, als esdeveniments que succeeixen en la nostra ment, en canvi, si tu demostres com va fer Freud que hi ha processos inconscients, la introspecció ja no és un mètode vàlid perquè si tu estàs realitzant una acció i no tens accés a les causes i a perquè estàs fent això, si aquestes causes són inconscients, vol dir que aquest mètode queda invalidat. Per tant, sense voler-ho, aquesta és una de les aportacions que va fer respecte la psicologia experimental. La introspecció s’anirà abandonant com a mètode tot i que no acaba de desaparèixer del tot.
- Popularització de la psiquiatria i de la psicologia. Un dels factors que va ajudar a que la gent tingués coneixements de la psiquiatria i la psicologia en part va ser gràcies a la teoria de Freud. Això va fer també que sorgissin manifestacions socials.
- Contribució a que la sexualitat deixés de ser un tabú. En una societat centro- europea del segle XIX, conservadora, el sexe és un tema tabú, és un tema associat a classes socials baixes. Que una persona tan reconeguda com Freud comencés a parlar d’aquest tema va fer que fos més discutit i per tant menys tabú.
- Gran influència en l’art, la literatura i el cinema. CRÍTIQUES A LA PSICOANÀLISI
- Teoria de la personalitat basada únicament en malalts mentals. Freud intenta fer una teoria per explicar la conducta humana en general, ell no només intenta curar als seus pacients sinó que intenta fer una teoria general, però basada únicament en malalts. Està utilitzant una puntuació anormal, en el sentit estadístic del terme, està utilitzant gent que no està com està la majoria de la
es pot permetre fer-se una psicoanàlisi, això implica que només és apte per un grup social molt selecte i aquest també és un dels problemes. En igualtat de condicions, si tu tens dues teràpies igual d’efectives i una dura 18 setmanes i l’altre dura 10 anys agafaràs la de 18 setmanes.
- Manca de compromís amb l’avaluació de l’efectivitat del tractament a llarg termini i de la comparació amb altres mètodes terapèutics. Freud en aquest sentit era pragmàtic. Si que és veritat que en molts casos aconseguia fer remetre els símptomes dels seus pacients, com també és veritat que Freud abans de morir es va dedicar a seleccionar quins documents passarien a la posteritat i quins no. De forma que no es pogués fer una recollida de dades per saber al 100% quants dels seus pacients es van curar.
- Cert secretisme i sectarisme fruit dels constants atacs que va rebre Freud i la seva teoria. Encara que en el seu moment es pogués entendre, avui en dia no té gaire sentit i segueix havent una certa dificultat en la maner de parlar d’un psicoanalista. La psicoanàlisi crea el seu propi vocabulari, s’inventa paraules, per tant, al fet que les paraules canviïn de significat i afegir paraules noves es fa molt difícil entendre’ls.
- Necessitat d’haver estat psicoanalitzat per poder comprendre-la. Això va lligat amb que l’únic requisit per ser psicoanalista és haver estat psicoanalitzat.
TEMA 5: EL DESENVOLUPAMENT DE LA PSIOLOGIA ALS
EE.UU I EL NAIXEMENT DE LA PSICOLOGIA APLICADA
5.1 L’impacte de la teoria de l’evolució
- Jean Lamarck (1774-1829): presentava una teoria de l’evolució basada en la transmissió dels caràcters adquirits seguint un impuls innat cap a la perfecció. El que deia era que la natura té una tendència cap a la perfecció i que els animals i els organismes durant la seva vida el que fan és adaptar-se al medi. Ho feien canviant la seva forma d’actuar, la seva forma de ser o quines parts del cos feien servir més o menys, etc. Sigui com sigui, Lamarck també pensava que els canvis que un organisme patia durant la seva vida eren transmesos a la seva descendència. Que si un animal, a base de practicar molt, camina més amb la cuixa dreta doncs els seus fills ho faran igual, d’alguna manera s’acumulava l’experiència d’uns organismes cap als següents. Aquesta és una idea que a priori no tindria perquè estar malament, però avui en dia gràcies a la genètica sabem que això no és així, sinó que el que tu transmets als teus fills està definit el dia que tu neixes. Tot i així no és veritat que s’heretin els caràcters adquirits, si nosaltres fem moltes matemàtiques durant la nostra vida i al final se’ns donen molt bé, els nostres fills no seran uns genis matemàtics. Per tant: tota successió de la vida es transmet a les generacions posteriors i cap generació és millor que l’altre.
- Herbert Spencer (1820-1903): tot a la natura evoluciona des d’un tot indiferenciat cap a una major complexitat i especialització. Deia que si tu mires a la natura, tot s’inicia com un amalgama no diferenciat de coses. La natura té una tendència natural de cada vegada generar elements més complexos i que cada un estigui més especialitzat. Per tant, no és que busqui la perfecció com a tal, però la seva direcció és buscar organismes cada cop més complexos perquè s’adaptin al medi. o Supervivència del més apte. Idea que donats dos organismes diferents, aquell que estigui més adaptat, el que pugui preservar millor la seva vida, serà aquell que sobreviurà. Per contra, els que siguin menys aptes i per tant menys adaptats no sobreviuran. o Inicialment transmissió dels caràcters adquirits (≈Lamarck) (2 ximpanzés, i un dels ximpanzés utilitza com a estratègia per fugir l’agilitat i el que fa és anar sempre per les branques i no parar de moure’s, en canvi, l’altre ximpanzé, adopta una estratègia basada en la força. Donada aquesta situació un dels dos tindrà més èxit i per tant un dels dos estarà millor adaptat. Imaginem-nos que s’adapta millor l’àgil en una determinada
perquè tu puguis seleccionar als més aptes cal que hi hagi diferències individuals.
- Canvis aleatoris durant la reproducció, aquells que afavoreixen la supervivència acaben perseverant gràcies a la selecció natural. Que una característica tingui importància o no depèn de l’ambient en el que estiguis, és a dir una certa característica et pot ser molt útil per adaptar-te a un medi i ho pot ser gens per un altre medi.
- El fet de que determinada característica sigui adaptativa depèn de les pressions ambientals.
- L’evolució no segueix cap direcció ni propòsit, únicament reflecteix els canvis en l’entorn. L’evolució no és un camí cap a la perfecció ni cap a la complexitat sinó que és adaptativa i l’únic objectiu que té és la millor adaptació de les espècies al seu ambient.
- Implicacions per a la psicologia:
- Interès en les diferències individuals (la variabilitat entre exemplars de la mateixa espècie necessària per a l’evolució).
- Desenvolupament de la psicologia comparada (continuïtat entre l’ésser humà i els altres animals). ▪ L’expressió de les emocions de l’home i dels animals (1872)
- Canvi en l’objecte d’estudi: de les lleis generals de la ment i els continguts conscients (Wundt & Titchener) a les diferències individuals i les funcions de la consciència. FRANCIS GALTON (1822-1911):
- Cosí de Darwin va portar el punt de vista de la teoria de l’evolució a la psicologia (herència de les capacitats mentals).
- El geni hereditari (1869): les persones intel·ligents tendeixen a tenir descendència intel·ligent.
- Eugenèsia: millorar l’espècie afavorint la reproducció entre persones amb característiques desitjables i evitant la d’aquells amb característiques no desitjables.
- Precursor dels tests mentals, avaluava la intel·ligència a partir de l’agudesa perceptiva.
- Aplicació de mètodes estadístics a característiques mentals (correlació).
- Regressió a la mitjana (alçada).
5.2 La psicologia de William James
WILLIAM JAMES (1842 – 1910)
- Format com a metge, és una figura de transició entre les escoles europees i el funcionalisme nord-americà.
- Des d’un punt de vista filosòfic adopta el pragmatisme: una idea és vàlida si funciona.
- Coetani de Titchener, va criticar durament l’estructuralisme.
- Crítica radical a Wundt, la psicologia ha d’ocupar-se de les funcions mentals i no dels continguts. No és tant important saber si tot el que hi ha a la ment són imatges o si hi ha pensaments sense imatges o quest tipus de coses, lo important és saber les característiques cognitivo-humanes quina funció compleixen, quina és la seva causa, és a dir, perquè tenim memòria, percepció, etc. També ens serveis per intentar poder influir sobre aquestes funcions, és a dir, des del punt de vista de la psicologia aplicada pots intentar millorar la percepció de la gent. Es basa en el pragmatisme, no en veure la ment humana com un contenidor de sensacions i apercepcions, sinó veure la consciència com una cosa contínua que no es pot dividir. En aquest sentit, sona una mica a la fenomenologia de Brentano, a aquesta idea de que tu no pots agafar la ment humana i tallar-la en trossets molt petits per saber com has arribat a tenir aquesta percepció, és a dir, que no deixa de ser aquesta divisió que fa Titchener , Wundt és artificial, a posteriori, quan en realitat si tu intentes entendre com ha aparegut la ment humana no té sentit que sigui un conjunt de peces unides, sinó que té sentit que sigui una peça unitària lligada cap a la supervivència. El més important és que tu no pots agafar la consciència i trossejar-la. (influència de la teoria de l’evolució).
- Concepte de corrent de consciència: és contínua i no es pot dividir.
- Gran part de la conducta està regida per instints que es van modificant durant la vida per formar hàbits. Si tu el que vols és comprendre la ment humana has de saber d’on ve. Com que la teoria de l’evolució és el que explica com és la ment humana, la seva idea és la següent: l’ésser humà neix com qualsevol altre animal amb una sèrie d’instints (reproductius, d’alimentació, de seguretat), però després durant la vida vas modificant-los i construeixes o generes hàbits (expressió d’un instint que a través del temps hi has trobat una manera de donar-li sortida i al final acaba sent moral). Però al final, en l’origen de les nostres conductes, per complexes que semblin, sempre hi trobem un factor instintiu, una qüestió que estem programant per la selecció natural per poder menjar, per donar seguretat, etc. Aquí és on entra molt la teoria de l’evolució. Si tu el que
