¡Descarga Apuntes Filosofia Platón. y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
1. PROJECTE FILOSÒFIC
Plató (428-347 a C) és un dels autors més importants de tots els temps. És un gran coneixedor de la Filosofia Presocràtica, la qual serà utilitzada a l'hora d'elaborar el seu pensament. Era una persona de classe social alta (era noble), posició que li va proporcionar una formació excel·lent: va tenir un mestre seguidor d’Heràcllit, un altre pitagòric, etc. A Atenes, la seva polis, va fundar una famosa escola, l’Acadèmia, que va estar en funcionament fins el segle V dC. A l’Acadèmia eren molt importants les matemàtiques. Va ser deixeble de Sòcrates i mestre d’Aristòtil, qui va estar a l’Acadèmia fins a la mort de Plató, primer com alumne i després com a professor. La mort de Sòcrates el va impressionar força. Mai va perdonar la democràcia que hagués acusat l’home més just de la ciutat. La seva admiració per Sòcrates el va acompanyar tota la vida: va fer Sòcrates el protagonista dels seus diàlegs, va exposar a la seva obra les idees del mestre, etc. En conseqüència gran part del seu pensament és un projecte polític: la democràcia no és una forma justa de govern per què hi ha manipulació i acaben prevalent opinions no verdaderes, quina és la forma de govern realment justa?, doncs aquella en què el poder estigui en mans dels que tenen autèntic coneixement universal i necessari. Els textos que llegiràs pertanyen a la seva obra República , on defensa que el fonament del poder és (hauria de ser) el saber. Si aquest món humà i natural està sempre en canvi, com podrem produir un coneixement universal i necessari, que per tant no canviï, que capaciti a aquelles persones?, doncs ha d’haver-hi un altre món més estable que aquest sensible que sigui la base d’aquest coneixement autèntic i sense canvis: el món de les idees o món intel·ligible.
Influències presocràtiques
Heràclit. Plató creu que hi ha un món totalment sotmès al canvi i, per tant, incognoscible, tal i com és el món d'Heràclit: el Món Sensible. Les característiques que Heràclit dóna a la realitat són les característiques del món sensible de Plató. Heràclit va defensar també una visió empirista del coneixement (al contrari que Parmènides, qui qual era molt racionalista). Parmènides. Plató crearà un món similar, però no igual, a l'Ésser de Parmènides: El Món Intel·ligible. La diferència més important serà que Plató no considerarà l'existència d'un sol Ésser, sinó de molts éssers diferents i diferenciats (les Idees). Això farà que sigui cognoscible. Les característiques de l’Ésser de Parmènides són molt semblants a les característiques de les idees de Plató. Parmènides inicia la tradició racionalista de la teoria del coneixement. Pitàgores. La visió dual de Pitàgores, especialment la concepció de l'ànima com a presonera d'un cos seran acceptades per Plató. La visió de la transmigració de les ànimes és també acceptada por Plató. També, com els pitagòrics dóna molta importància a les matemàtiques (la forma del raonament matemàtic es considera molt fiable) i el seu pensament (encara que en un sentit diferent als pitagòrics) és molt dualista (món sensible//món intel·ligible; cos//ànima). Sòcrates. El seu mestre és la influència més important:
Sòcrates deia que havíem de buscar definicions universals, Plató va més enllà i diu que les definicions universal no són únicament una construcció mental sinó que tenen existència real en un altre món, el món intel·ligible: el món de dels idees. Els habitants d’aquest món són idees immaterials, perfectes i eternes. Al igual que Sòcrates s’oposa al relativisme sofista: no tot és relatiu, existeix el coneixement universal i els valors universals, però, no viuen en aquest món sensible sinó en el món de les idees. Comparteix la seva visió de l’educació: aquesta consisteix en un diàleg pel qual cadascun va descobrint la veritat en un procés llarg i dificultós.
2. ELS SEUS TEXTOS
De Plató conservem moltes obres, però no totes. Les que conservem estan escrites pràcticament totes en forma de diàleg. Les obres que conservem de Plató no eren ( hi ha acord sobre això) els materials que els alumnes de l’Acadèmia utilitzaven per a la seva preparació, sinó les que ell va escriure per a la gent que no coneixia les seves teories. Són per tant més divulgatives.
Diàleg
Forma d’escriptura habitual en la qual diversos personatges parlen sobre un tema. No es tracta de teatre per què no hi ha cap tipus d’aco tació ni tensió literària, tampoc hi ha evolució de l’acció, únicament discuteixen sobre un tema. Les seves obres són conegudes avui dia bé pel tema sobre el que estan parlant (com en la República : parlen d’aquesta forma de govern), bé pel nom d’algun dels interlocutors ( Hípies , on Hípies parla molt) o també per la situació en la què es troben els contertulis (com en El convit , on es discuteix sobre l’amor). Els participants als diàlegs de Plató són persones la identitat de les quals ha estat en gran mesura establerta. Sovint són persones que ha conegut durant la seva vida, però també persones del passat, com Parmènides, que en el diàleg que porta el seu nom discuteix amb Sòcrates i altres persones amb les quals de cap manera podia haver coincidit temporalment. Es tracta, per tant, de diàlegs que no van tenir lloc. En gairebé tots els diàlegs l’interlocutor principal és Sòcrates: ell és qui intervé més i qui exposa les teories de Plató, per tant qui porta la batuta de la discussió. Hi ha acord de la crítica en l’organització cronològica dels seus diàlegs:
La teoria de Plató per tant és un dualisme metafísic. La realitat que ens ofereixen els sentits (el món sensible) s’oposa a l’autèntica realitat ( el món intel·ligible) d’entitats immutables i permanents. Hi ha dos mons i dues realitats diferents (coses i éssers i, per una altra banda, idees): o El Món Sensible: Format pels objectes materials, és exactament igual al món d'Heràclit, fent el seu dinamisme que sigui completament incognoscible. o El Món Intel·ligible: Format per universals, (Idees) és un món perfecte, immutable i, per tant, cognoscible. Els habitants del món sensible són els éssers i les coses que coneixem. Aquests són múltiples, diferents entre si (encara que pertanyin a la mateixa classe de coses), tenen un començament i un final (estan subjectes a generació i corrupció), són materials i canviants. No podem dir que són en sentit ple (posseeixen menys realitat que les idees), ja que, com que estan en continua mudança, són i no són. És la realitat que ens mostren els sentits (que és inintel·ligible a causa del seus canvis). Posseeixen les característiques que Heràclit atribuïa a la realitat. Els habitants de món intel·ligible són les idees que són realitat en sentit ple. S’inspiren en els conceptes universals que buscava Sòcrates però portats més enllà, ja que Plató pensava que eren realitats amb existència separada i independents dels nostre pensament (tenen existència extramental). La paraula grega, eidos, es tradueix per idea, forma aspecte... Les idees són úniques, universals (la mateixa idea per tota una classe de coses) eternes(permanent), immutables i immaterials. Únicament són cognoscibles per la raó (són una realitat intel·ligible, no sensible). Tenen les característiques que Parmènides donava a l’ésser.
Relació entre les idees i les coses i éssers
Plató diu que les coses i éssers participen de les idees o imiten o copien les idees. Aquests últims verbs van ser els que va utilitzar més freqüentment. Hi ha, a més a més, una relació de superioritat de les idees respecte a les coses: les coses dependent de l’existència d’una idea anterior eterna del seu gènere. Entre els éssers i les idees hi trobem: Dependència ontològica: si hi ha coses (arbres, éssers humans, accions bones) és per què prèviament hi ha una idea eterna a món de les idees d’arbre, ésser humà o bondat. Aquestes idees existeixen abans de que hi hagués cap còpia al món sensible i seguiran allà quan ja no hi hagi aquests tipus d’éssers o fets. Dependència gnoseològica: el coneixement real dels arbres, els éssers humans o la bondat, bé realment de què en tenim algun coneixement de la idea d’arbre, ésser humà o bondat. Si no hi ha coneixement de la idea no ni ha coneixement autèntic. Aquesta valoració de que les idees són la forma més important de realitat per sobre del món sensible porta a caracteritzar el seu pensament com idealisme platònic. El plenament real i necessari són les essències, no pas les coses sensibles.
Jerarquia de les idees
A La República Plató parla dels següents tipus d’idees en aquest ordre:
- Les idees matemàtiques
- Les idees de valors
- Les idees d’alguns valors més importants: el bé, la bellesa i la veritat. En concret Plató defensa a aquesta obra que la idea del Bé és com el sol, que permet veure la resta de la veritat. La idea del bé és la superior. Aquesta imatge Bé=Sol és repetida moltes vegades.
- A altres diàlegs, Plató col·loca per sota de les idees matemàtiques algunes idees d’éssers del món sensible, com la idea d’arbre o d’ésser humà.
Com ha aparegut el món sensible?
A la República Plató no parla gaire del món sensible, aquest no és el món en sentit ple, sinó únicament una còpia. És a un diàleg del període crític, al Timeu , on Plató fa algunes explicacions de com pot haver aparegut el món sensible a partir de les idees eternes i immutables. Plató explica novament un mite (un relat, no una teoria) per intentar fer entenedor el seu punt de vista. D’aquest relat diu sempre que és una “narració plausible”, és a dir, uns fets que podien haver ocorregut així, però sabent que es tracta d’un relat ideat per a l’explicació. Des de sempre hi havia al món:
- Les idees eternes.
- El demiürg, un ésser sobrenatural
- L’espai
- La matèria informe. El demiürg va donar forma a la matèria tenint com a model les idees. El món resultant té totes les limitacions de la matèria (és corruptible, canviant...), però és el millor món possible tenint
Però les ànimes dels humans no són tan perfectes. Quan morim la nostra ànima abandona el cos i inicia un ascens cara el món de les idees. L’ascens és dificultós, sobre tot per què l’ànima apetitiva (cavall negre), que se sent atreta pels desitjos del cos, vol tornar al món sensible. Les ànimes humanes poden únicament acostar-se al món de les idees, veure les idees de forma momentània, perquè l’ànima apetitiva arrossega l’ànima novament cap al món sensible. Quan la nostra ànima transmigra i viu novament al món sensible, hem oblidat aquell viatge, però algun coneixement hi ha dins nostre. Quan al món sensible se’ns presenta un objecte o fet que es relaciona amb una idea que hem conegut en el passat d’aquella forma, la nostra ànima “recorda” aquella idea. Veure un ésser humà és una ocasió per recordar la idea d’ésser humà amb la que he tingut contacte en el passat. El procés per recordar és difícil i llarg: únicament amb molt esforç i una vida dedicada al coneixement podrem contactar amb aquelles idees que hem conegut alguna vegada i que estan per tant dins de nosaltres. Conèixer és per tant record o anamnesi o reminiscència. La informació del món sensible és l’ocasió pel record. El coneixement està dins de les nostres ànimes i hem de tenir una vida dedicada al coneixement per arribar a aquesta saviesa de les idees superiors. A aquest llarg procés de investigació per poder recordar Plató li diu dialèctica i l’exposa simbòlicament al “mite de la caverna” com la pujada del presoner fins a que pot mirar directament el sol. En un altre famós fragment Plató exposa que l’existència de les idees en el nostre interior és una prova de la immortalitat de l’ànima: Sòcrates explica a un esclau sense formació el teorema de Pitágores i aquest l’entén a la perfecció: com pot una persona ignorant sense cap formació captar un principi matemàtic que té una certa complicació?. Únicament és possible si l’esclau ja tenia la idea dins de si mateix, ja havia tingut contacte amb ella.
Els graus de coneixement
Al final del llibre VI de la República Plató, per boca de Sòcrates, utilitza un símil per explicar quins són els graus (de menys a més vàlua) del coneixement.
Doxa (coneixement probable, no universal ni necessari, que té por objecte d’investigació el canviant món sensible. Es correspon amb l’interior de la caverna).. L’eikasia o figuració: el coneixement de imatges (ombres i figures, tafaneries….) El seu mètode és la conjectura i la suposició. És practicada per l’art i la literatura. És el grau més baix de doxa (opinió). Es correspon amb el presoner lligat que mira ombres a la paret. La pistis, o creença raonable: és un grau superior a l’eikasia, però encara és coneixement del món sensible, per tant no és un coneixement universal ni necessari. El seu objecte de investigació són les coses i éssers del món sensible i n’és un exemple la física. Es correspon amb el presoner alliberat però encara dins de la caverna. Episteme (coneixement universal i necessari, que té per objecte d’investigació el món de les idees. Exterior de la caverna) Diànoia (pensament o coneixement demostratiu): ja és episteme, el seu objecte d’estudi són les entitats matemàtiques (nombres, figures geomètriques, relacions matemàtiques). El seu mètode és el deductiu i és practicada per les matemàtiques. Hem de suposar que Plató podia pensar en més objectes d’estudi dins d’aquest grau, però el cert és que a la República únicament posa exemples matemàtics. A l’Acadèmia eren molt importants les matemàtiques, es cultivaven molt i es veia amb admiració la seva forma de procedir (deduccions a partir d’axiomes). Aquest coneixement ja és universal i necessari, però no és el superior. A la República Plató exposa que, a diferència de la noesis (el següent grau), la dianoia utilitza imatges de coses del món sensible (no únicament idees) i en els seus raonaments abusa de les hipòtesis (no únicament principis).
d'universalitat. Aquest ascens pel món de les idees té relació amb un diàleg que tenim amb altres, però més sovint amb nosaltres mateixos: anem examinant críticament les nostres percepcions i teories per anar superant-nos en el coneixement. Es distingeix entre aquests dos sentits a la dialèctica de Plató: Dialèctica ascendent: anem impulsant-nos ascendint cada vegada més cap a una definició i coneixement més general fins que arribem a les idees supremes i finalment a la idea del Bé. En aquest moment aconseguim el coneixement perfecte, la intel·ligència o noesi. La nostra ànima brilla amb el record complet de les idees que havíem oblidat. El coneixement és total, hem arribat a la veritat completa. El mite de la caverna explica també aquest procés, llarg i dificultós, d’arribar a la idea de bé. Dialèctica descendent: un cop assolida la cúspide del ser i del coneixement, és a dir, la idea de bé, iniciem el descens per poder contemplar i comprendre l’ordre harmoniós de la totalitat de l’Ésser: anem del més general al més concret aplicant allò que entenem. Únicament aquells que hagin accedit a aquest coneixement estan en disposició de governar la polis. És a dir, baixem ara pel món de les idees veien com tot és harmoniós i com poden comprendre tot. L’expressió dialèctica descendent s’ha utilitzat també per a referir-se a l’obligació moral d’aquell que ha arribat al coneixement complet, de tornar a l’interior de la cova i compartir el seu coneixement. Com descriu al mite de la caverna, la veritat que explicarà serà rebutjada, i potser els presoners voldran assassinar-lo, fins i tot, però aquesta persona que ha aconseguir veure el sol està obligat a intentar repercutir el seu procés a la seva comunitat.
5. ANTROPOLOGIA, TEORIA DE L’ÉSSER HUMÀ:
DUALISME ANTROPOLÓGIC
Dualisme antropològic: doctrina soma-sema
L’antropologia platònica segueix una tradició òrfico-pitagòrica, que considera que el més important en l’ésser humà no és el cos sinó la psyché o ànima. El cos forma part del món sensible, limitat, imperfecte, etc. mentre que la psyché (ànima) és de naturalesa semblant a les idees i es capaç de conèixer-les, per tant és bella, sàvia i bona. Plató manté la idea pitagòrica de la transmigració de les ànimes, és a dir, la desaparició del cos no significa en absolut la desaparició de l’ànima sinó tot el contrari, la mort es considerada com un alliberament. Però aquest alliberament no dura per sempre, ja que l’ànima haurà de tornar a renéixer en un altre cos. El cos és mortal, l’ànima és immortal (en concret és immortal la millor part de l’ànima: l’ànima racional, l’auriga). El cos pertany al món sensible. La nostra ànima s’assembla per naturalesa a les idees ja que és de la mateixa naturalesa (immaterial) i la seva aspiració és restar al món de les idees i no al món sensible. En alguns diàlegs Plató defensa que el cos és una “errada”, és
una presó per a l’ànima, que realment aspira a una vida lluny dels requeriments i tensions del món sensible (passions, desitjos...). A aquesta idea se li diu doctrina del soma-sema (literalment: cos-presó). El cos és una presó per l’ànima, que aspira a alliberar-se’n. Tal i com saps, el mite del carro alat és el relat amb el qual Plató intenta explicar aquests fets: la nostra ànima abandona el cos mort i transmigra, després d’un breu ascens al món de les idees, a un altre cos. L’ànima torna a caure novament al món sensible. Hi ha alguna possibilitat per a l’ànima de romandre al seu món, al món de les idees?. Si, una vida dedicada al coneixement i al bé moral, on hàgim aconseguit arribar al coneixement superior de la idea del Bé. Aquesta ànima perfecta podrà fer aquell “ascens” final de forma lliure i romandre al món de les idees per sempre. Ara bé, aquesta vida que ens purifica és una vida molt exigent.
Purificació de l’ànima
L’ànima és immortal, en realitat la part realment immortal és l’ànima racional, el millor que hi ha a la nostra ànima. A causa de la nostra tendència al món sensible (especialment ànima irascible) estem lligats a aquest món i transmigrem després de la mort del nostre cos, però és possible trencar amb aquest cicle: és possible amb una vida que purifiqui la nostra ànima. La purificació de l’ànima és possible amb una vida dedicada al coneixement. Aquella persona amb una ànima completament virtuosa, podrà trencar amb el cicle de reencarnacions i alliberar-se definitivament de la presó del cos. La vida dedicada al coneixement i l’ànima completament virtuosa ens ho permeten: la nostra ànima podrà finalment romandre per sempre al món de les idees. Finalment, recorda que la concepció platònica de l’ésser humà considera que l’ànima recorda allò que ja havia conegut. Aquest record es possible ja que l’ànima ha existit en el món de les idees. Aquesta ànima és exclusiva de l’ésser humà i és immortal. Plató considera que el coneixement és la tendència natural de l’ànima per alliberar-se del cos ja que el lloc de l’ànima és el món de les idees. L’existència de les idees al meu interior havia estat per a Plató una prova de la immortalitat de l’ànima.
Les parts de l’ànima
Al diàleg la República Plató exposa la divisió tripartida de l’ànima. Aquesta divisió prové d’una investigació psicològica on es pregunta: quin són els meus mòbils per a obrar?. Està clar que tinc desitjos, principis i coneixements. Aquests tenen seu en diferents parts de l’ànima. Plató explica aquestes parts amb el mite del carro alat al Fedó i en altres diàlegs ( Timeu ) els associa a una part del cos. L’explicació del “mite del carro alat” ja la coneixes. En tot cas has de tenir en compte que l’ànima és immaterial i no té ubicació. Un aspecte important és que totes les persones tenim aquestes tres parts, el que diferencia a unes persones d’altres no és la carència d’alguna part, sinó el predomini d’alguna d’elles.
respectivament les virtuts que corresponen a les tres parts de l’ànima, la racional, la irascible i la concupiscible. Si cada part de l’ànima és virtuosa i la part racional domina, com li correspon (diu quins principis hem de seguir i quins desitjos i fins a on hem de complir), la persona té la quarta virtut, aquella que és més global: la justícia. Aquesta ultima (la doctrina de les virtuts) és la ètica de Plató. Tornaràs a llegir-la més endavant. Aquesta divisió tripartida que es dona a l’ànima, es dona també a la ciutat justa i feliç: les tres parts de l’ànima es corresponen amb tres classes socials amb diferents funcions: si cada classe social fa la seva funció i no intenta usurpar la funció d’una altra, la societat serà igualment justa i feliç. Com la seva metafísica, l’antropologia de Plató és molt dualista: cos i ànima com dues substàncies molt diferents. També defensa en alguns textos una visió del cos negativa (soma- sema), encara que per a ser justes no podem dir que aquesta última idea sigui constant en ell.
6. L’ÈTICA
Les quatre virtuts
L’areté (virtut) és l’estat en el qual cada cosa pot realitzar millor la seva funció, és a dir, l’excel·lència de qualsevol element. Les virtuts de l’ànima són les formes en que cada part i el tot fan millor la seva funció. La persona justa i feliç és aquella en la qual cada part de l’ànima fa la seva funció i domina la part racional, de forma que: La part apetitiva és moderada o temperada, també li diu serenitat a aquesta virtut. La part valerosa és valent o coratjosa, té força de caràcter. La part racional és sàvia i prudent. La persona amb aquesta estructura té la virtut més global: la justícia, que consisteix en què cada part faci el que li toca (sigui virtuosa) i el domini de la personalitat correspongui a allò millor que hi ha a la nostra ànima: la part racional. Aquesta persona justa i feliç és l’única qualificada per a dirigir la societat. Ha fet el difícil camí de la dialèctica fins a les idees superiors i està qualificada per prendre les millors decisions tant a la seva privada com a la vida pública. Ha de dirigir la societat. En resum: la justícia en l’ànima consisteix en què cada part desenvolupi la funció pròpia que li ha estat assignada amb la deguda harmonia i amb la subordinació pròpia d’allò inferior a allò superior. Un individu és savi perquè la raó governa en ell i valent perquè l’ànima irascible exerceix el seu paper. I un individu té temprança si la seva raó governa el seus desitjos corporals. Però la justícia no pertany a aquesta o aquella part o relació de l’ànima, sinó al seu ordenament total. L’ètica de Plató és eudemonista (busca de la felicitat; eudemonia=felicitat). Està adreçada a l’assoliment de la vertadera felicitat. El bé suprem de l’ home és el desenvolupar-se com ésser
racional i moral, el constant cultiu de la seva ànima, el benestar general i harmoniós de la seva vida. Això és possible únicament si cada part de l’ànima té la seva virtut i si el conjunt de l’ànima és justa. La persona feliç és la persona justa.
Intel·lectualisme moral
L’intel·lectualisme moral és la teoria ètica segons la qual el nostre comportament ètic únicament pot ser correcte i bo si descansa en l’ús de raó (més que en els sentiments o passions). En general, la filosofia grega defensà, en major o menor mesura, aquesta postura però sens dubte el seu representant més destacat fou Sòcrates. Segons Sòcrates la persona bona, justa, etc és aquella que ha arribat a un coneixement de la definició universal de bé, justícia, etc. Això és així perquè, segons argumenta Sòcrates, quan algú de vosaltres està malalt no proposa una votació per a establir quin remei és més adequat per a guarir la malaltia, el que fa es avisar el metge i sotmetre’s al seu judici i recomanacions; quan un exèrcit vol derrotar l’enemic tampoc no es fa una consulta popular per a establir quina és la millor manera d’atacar, és l’estratega qui decideix la manera de dirigir els soldats i de plantejar les batalles. Per què quan es tracta del comportament moral deixem que tothom opini i ens sotmetem a la majoria i no cridem a qui sap què és el bé i què és la justícia?. La justícia i el bé són també una qüestió de coneixement. Plató defensa a més a més que hi ha un món de idees perfectes, per tant va un pas més enllà. Per a Plató el comportament moral correcte es basa en el coneixement del bé. Només qui coneix què és el bé i què és la justícia podrà comportar-se d’una manera bona i justa. Per a l’intel·lectualisme moral els comportaments ètico-polítics són cosa d’experts. Aquesta proposta pot donar lloc a interpretacions polítiques antidemocràtiques i elitistes (com, per cert, es veu clarament en la filosofia política de Plató). Per a Plató, aquests experts que poden realment valorar els comportaments són aquells que han arribat al coneixement de les idees superiors. Sempre són uns pocs (elit) i són aquells que han completat el seu llarg procés de investigació que coneixem com dialèctica, fins a les idees superiors de veritat, bellesa, bé.
7. LA POLÍTICA
Una utopia ( República )
En República , Plató elabora un programa per a reformar la polis sobre principis deduïts de la filosofia de Sòcrates i sobre la tesi “la funció depèn de l’estructura”, la qual implica la subordinació de les parts (la ciutadania) al tot (la polis). Els interlocutors de la República tracten de determinar la naturalesa de la Justícia i el Bé i definir-los. La República inicia un gènere literari: la utopia. A la literatura utòpica s’exposa una societat ideal segons els principis de l’autor. La utopia de Plató és una societat definitivament justa i això s’assenta en el fet de que qui dirigeix la societat coneix el bé i la justícia. En aquesta
la classe artesana i treballadora té la funció de produir les coses materials necessàries per a la societat; la classe guardiana té la funció de defensar l’Estat; la classe governant té la funció d’organitzar la vida política en la polis. Una comunitat on els homes puguin viure de manera plena i feliç ha de ser un organisme. Cadascuna de les seves parts ha de desenvolupar la funció que tingui assignada; d’aquesta manera contribuirà a l’ordre i al benestar del conjunt. La naturalesa de cadascú fa que en alguns/es de nosaltres predomini l’ànima apetitiva, irascible o apetitiva. Aquesta és una disposició natural que comporta tres tipus de persones: ànimes d’or, plata i bronze (metàfora dels metalls). Recorda que Plató pensa que en totes les persones hi ha aquestes tres tendències, però que en unes predominen més unes que d’altres. De les quatre virtuts reconegudes a la Grècia clàssica, en l’Estat ideal, la saviesa resideix en la classe governant i el valor en la guardiana. La temprança o autodomini consisteix en l’acord dels ciutadans sobre qui ha de governar i en la convenient subordinació dels governats als governants, aquesta virtut resideix en tota la població. I la justícia, l’ areté (virtut) que permetrà a l’Estat realitzar la seva funció com un organisme, consisteix en que cada classe de ciutadans s’ocupi de la tasca que li correspon, sense interferir en la de les altres. La injustícia política consisteix en la ingerència i la pertorbació, que mou a una classe a entremetre’s en les tasques d’una altra.
El paper de l’educació
És en un procés educatiu que únicament dissenya de forma ideal a la República on es seleccionen a les persones per a una o una altra funció social. Aquells que abandonin el sistema en primerament, seran els productors. Els que continuïn en el sistema seran els guardians i d’entre aquests únicament uns pocs (els millors dels guardians) completaran el procés educatiu cultivant la dialèctica fins a una edat madura en què estaran preparats per fer la seva funció directiva. Plató també idea algunes particularitats per a les classes superiors. Es tracta d’evitar la caiguda en la timocràcia o en la oligarquia. La forma d’aconseguir-ho és evitant que les dues classes superiors tinguin interessos privats que puguin ennuvolar el seu judici. Aquestes classes no tindran propietat privada ni tampoc família. L’existència d’una a una altra podria fer-los injustos en algunes ocasions. Com que són el millor de la societat és necessari que es reprodueixen, si, però no tindran cap vincle amb els seus fills biològics. Aquests seran educats per l’Estat. Aquesta idea de Plató s’ha considerat eugenèsica. Plató exposa idees polítiques en altres diàlegs, com ara Les lleis. Aquí Plató
exposa una societat ben diferent de la República: una societat molt tancada on tot està regulat per normes, tanmateix els jocs dels nens. Amb tot, el complicat sistema jurídic està elaborat i defensat per una elit. Torna defensar jerarquia entre governants i governats.
Formes injustes de govern
L’Estat perfecte és la república perfecta (una monarquia o més aviat una aristocràcia on governen els més savis); però, quan les dues classes superiors s’alien per a repartir-se la propietat dels restants ciutadans i reduir a aquests pràcticament a l’esclavitud, l’aristocràcia es converteix en timocràcia, sistema que representa el predomini de l’element irascible de l’ànima. L’Estat timocràtic es basa en els valors militars de l’honor amb alguna infusió dels valors de la propietat privada. Quan domina l’afany d’obtenir riqueses, la timocràcia es transforma en oligarquia i el poder polític passa a dependre de la riquesa dels propietaris. En aquest Estat, l’estructura de classes es manté només en benefici de la classe governant i no en interès de tot l’Estat: els rics empren l’estructura de classes per explotar els pobres, els quals cada vegada són més pobres fins que, finalment, els pobres expulsen els rics i estableixen la democràcia, en la que cada ciutadà té idèntica llibertat per a perseguir els fins de la seva voluntat i el seu engrandiment personal. Per aquesta lluita la democràcia genera en una situació d’anarquia, més aviat de desordre, de forma fins que finalment l’aspirant a dèspota és capaç d’allistar un nombre suficient de descontents per a crear una tirania. Aquesta és la pitjor forma política. El tirà és aquell que persegueix el plaer sense límit i sense sentit, és el home més injust de tots. Per tant, si no s’imposa la república ideal, el govern just dels savis, entrem en un govern injust. La república ideal és una aristocràcia o monarquia (això és una qüestió de número: un grup o una persona) que són els millors. La resta són governs injustos: Aristocràcia o Monarquia. El govern està en mans dels més capacitats per fer-ho. La diferència entre l'Aristocràcia i la Monarquia ve donada pel nombre de governants (un a la Monarquia, un grup a l'Aristocràcia). És l'única forma justa de govern si s’assenta en el coneixement. Timocràcia. El govern està controlat pels militars. Normalment evoluciona cap a l'Oligarquia. Oligarquia. Una petita minoria, l'elit econòmica, controla el poder i els seus abusos fan que el poble prengui el poder per la força instaurant-se una Democràcia. Democràcia. El Govern és en mans del poble, però la massa no està preparada per governar i, en realitat, es tracta d'una Anarquia que permet que el més demagog es faci fàcilment amb el poder instaurant-se una Tirania. Aquest desordre fa que quan arribi el moment el tirà sigui acceptat amb la promesa d’imposar ordre. Tirania. És la pitjor forma de govern, ja que la ciutat és en mans d'un individu que té com a màxima preocupació el bé particular en lloc del bé públic.
