¡Descarga Apunts català per a comunicadors y más Apuntes en PDF de Idioma Catalán solo en Docsity!
Apunts de Català
Tema 1: Llengua Comunicació i societat
La comunicació és un procés d’interacció social que implica, en primer lloc, l’existència d’una relació entre persones i, en segon lloc, la transmissió d’informació. El mecanisme que permet establir i mantenir la comunicació entre éssers humans és extraordinàriament complex i implica el funcionament interrelacionat de diversos elements i de processos i accions també molt diversos. El text és la unitat lingüística comunicativa, producte de l’activitat verbal humana, que posseeix un caràcter social; es caracteritza per l’adequació al context, la coherència informativa i la cohesió lineal. [...] La seva estructura reflecteix els procediments emprats per emissor i receptor en els processos d’elaboració i interpretació. Es construeix per mitjà de dos conjunts de capacitats i coneixements: els propis del nivell textual i els del sistema de la llengua. Discurs Tot i que es tracta d’una unitat essencialment verbal, el discurs, en aquest sentit, integra al voltant del component verbal tota una sèrie de mecanismes expressius paralingüístics i no lingüístics, conformant una mena de perifèria expressiva organitzada al voltant del nucli lingüístic
1. REGISTRE, ÀMBIT D’ÚS I GÉNERES TEXTUALS Culte Formal Estàndard REGISTRES Col·loquial No formal Vulgar ÀMBIT D’ÚS FORMAL:
- Académic
- Periodístic
- Jurídic/administratiu.
- Científic/Técnic
- Literari
INFORMAL:
- Familiar
- Coloquial
- Argot
- Vulgar GÉNERES TEXTUALS
- Artícle d’opinió - Carta al Director -Notícia
- Reportage -Columna - Entrevista
TIPOLOGIES TEXTUALS SEQÜÈNCIES TEXTUALS
- Textos narratius - Narrativa
- Textos instructius - Instructiva
- Textos explicatius - Explicativa
- Textos argumentatius - Argumentativa
- Textos conversacionals - Dialógica 2. COMPETÈNCIES COMUNICATIVES
- La competència gramatical es refereix al coneixement del funcionament dels elements lingüístics d’una determinada llengua (la pronúncia, la forma de les paraules, la construcció oracional, etc.).
- La competència sociolingüística consisteix a adaptar el missatge a la situació de comunicació: a la intenció, a la relació entre els interlocutors, al lloc físic i al temps en què es produeix...
- La competència discursiva té a veure amb les estratègies per construir un missatge que siga ordenat, intel·ligible i que s’adapte als models de textos que es defineixen segons la seva finalitat (informar, convèncer, descriure...).
- La competència estratègica es refereix a l’ús de recursos verbals i no verbals per tal que la comunicació sigui el més efectiva possible, compensant errades d’expressió o llacunes que puguen impedir la comunicació. 3. PROPIETATS TEXTUALS 3.1. Adequació L’adequació és la propietat que permet relacionar el text amb el context, adaptar el seguit d’oracions a la situació comunicativa en què es troba. Té a veure amb els elements de la comunicació (emissor, receptor, canal, temps, lloc) que conformen el missatge d’acord amb el codi o llengua que s’empra. Adequar el text al context té a veure amb la planificació. El parlant segueix unes normes socialment establertes per tal de produir un text adequat. En
fàcilment sense llegir-los. Així, en una notícia sempre trobarem l’autor i el lloc on s’ha produït immediatament després del titular, i no al final com podria passar en una carta o correu electrònic.
- La macroestructura ordena la informació perquè sempre hi haja un equilibri entre allò que el receptor coneix (informació coneguda o temàtica) i allò que no coneix (informació nova o remàtica). Si tota la informació que oferim és nova, l’interlocutor es perdrà i no serà capaç de trobar-hi el fil; per contra, si tot el que diem és conegut, és ben probable que el lector se’n canse i abandone la lectura. La forma com s’introdueix la informació nova a partir de la informació coneguda segueix una sèrie d’esquemes estereotipats de progressió temàtica que condicionen d’una forma decisiva la presentació de la informació al llarg del text. Aquests esquemes convencionals, que poden combinar-se i presenten sovint un important nivell de complexitat, estan directament relacionats amb la distribució de la informació en paràgrafs. 3.3. La cohesió La cohesió és la propietat textual que es refereix als mecanismes lingüístics que s’usen per relacionar les diferents parts del text. Les oracions i els paràgrafs han d’estar connectats mitjançant elements gramaticals o lèxics que donen la sensació que tot el text està ben lligat i forma una unitat de contingut. Hi ha dos tipus de mecanismes de cohesió, els procediments de referència i els connectors, que podem identificar en l’exemple següent: D’una banda, la conjunció ‘i’ és un mecanisme de connexió perquè enganxa dues oracions, mentre que el pronom ‘ho’, d’altra banda, és un mecanisme de referència perquè repeteix el sintagma el que es porta. 4. INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLINGÜÍSTICA Saber una llengua no es redueix a conèixer llargues i inacabables llistes de paraules, fer transcripcions fonètiques acurades i elaborar magnífics i decoratius arbres
d’anàlisi sintàctica. La competència lingüística de les persones inclou, com hem vist, a més del component gramatical, un conjunt d’habilitats que conformen allò que s’anomena competència discursiva o textual i un conjunt d’estratègies que formen part de la competència sociolingüística (fer servir l’idioma de la manera adequada en el moment adequat, segons l’interlocutor, el canal, el grau de formalitat i altres circumstàncies que determinen el fet comunicatiu).
- L’ús lingüístic està determinat directament per l’existència d’una sèrie de normes d’actuació lingüística, de caràcter social i fortament convencionalitzades, anomenades normes d’ús lingüístic. Aquestes normes consisteixen a aplicar determinades rutines de comportament lingüístic a marcs o models mentals més o menys convencionals, estan condicionades directament per les actituds lingüístiques i sovint tenen l’origen en els prejudicis socialment més actius.
- Els prejudicis són opinions no verificades o valoracions preconcebudes en virtut d’esquemes acceptats per la tradició compartida pels membres d’una comunitat, sense tenir un coneixement cert i raonat i que estan condicionats directament pels valors. Els prejudicis lingüístics són una classe particular d’aquest tipus d’esquemes convencionals de pensament que actuen sobre les llengües i els parlants, sobre els usos lingüístics i sobre la variació lingüística, i es manifesten d’una forma molt evident en els tòpics o llocs comuns.
- Les actituds lingüístiques són disposicions al manteniment, al canvi o a l’ocultació de la llengua pròpia, o posicionaments sobre els valors i la funcionalitat de les altres llengües o varietats. Entre l’ample ventall d’actituds lingüístiques, en les comunitats sotmeses a processos de minorització cultural i lingüística es poden identificar actituds favorables al procés de normalització (la lleialtat lingüística i la integració cultural) i actituds que afavoreixen el procés de minorització i, per tant, la substitució lingüística (l’autoodi i el rebuig). El s fenòmens de contacte lingüístic afecten probablement totes les llengües del món i provoquen dos tipus d’interferències: els préstecs i la convergència lingüística :
llengua o la varietat baixa és emprada per a funcions informals i usos privat generalent orals. La situació canviant del conflicte lingüístic sembla tenir només dos desenllaços possibles: la substitució –i, per tant, la desaparició– de la llengua minoritzada o recessiva, la que compleix menys funcions i la que finalment els parlants acaben abandonant –és el cas del còrnic o del dàlmata–, o bé la normalització –és el cas del txec o del polonès. La llengua catalana viu, actualment, en una situació de conflicte lingüístic, i es troba sotmesa a dos processos contradictoris que actuen en dues direccions oposades: a) un procés de substitució lingüística, iniciat a començament del segle XVI, que comporta la pèrdua de parlants –és a dir, l’abandonament de la llengua, especialment en les àrees perifèriques del domini lingüístic i en els grans nuclis urbans– i la pèrdua d’àmbits o situacions d’ús social de l’idioma. b) un procés de normalització lingüística, iniciat a començament del segle XX, que comporta un procés de normativització o codificació –és a dir, la fixació de la normativa ortogràfica i gramatical de la llengua i la determinació de l’inventari lèxic–, un procés d’estandardització i un procés d’extensió social de l’idioma a partir d’un model determinat de planificació lingüística que inclou un major o menor grau d’oficialització.
TEMA 2: MODELS DE LLENGUA PER A COMUNICADORS.
2.1 Variació Lingüística La realitat lingüística és un fenomen canviant, condicionat per una sèrie de factors històrics, polítics i sociològics, que permet realitzacions diverses en situacions diferents sense que això altere la seva finalitat bàsica, que és la intercomunicació. La variació lingüística està condicionada per quatre factors que determinen els quatre tipus de variació lingüística: l’espai, el temps, el grup social i la situació de comunicació.
- Les varietats diatòpiques o dialectes geogràfics s’utilitzen en la relació entre persones que viuen en llocs pròxims; aquestes persones comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. Un dialecte és la forma que presenta una llengua en un sector geogràfic determinat del seu domini lingüístic. En el cas del català, es distingeixen dos grans blocs: el català oriental y el català occidental.
- Llegint textos d’èpoques diferents ens adonem que, malgrat que en tots ells s’usa la mateixa llengua, les característiques del llenguatge varien: un text d’Ausiàs March és ben diferent d’un poema actual, però també d’un text de Ramon Llull. Es tracta de varietats històriques o diacrònica. En aquest apartat s’inclouen, a més de les varietats històriques pròpiament dites, les varietats generacionals, és a dir, les formes diverses de parlar de les generacions joves i de les generacions de més edat.
- Les varietats socials o diastràtiques són les diferents formes d’utilitzar la llengua pròpies dels diversos grups socials. En aquest tipus de variació hi trobem els argots dels grups marginals i les varietats professionals o llenguatges específics de les diverses professions.
- La variació funcional o diafàsica està condicionada per la situació de comunicació en què es produeix la interacció verbal; la diferència principal entre les varietats dialectals i els registres està, doncs, en el fet que les primeres sorgeixen de grups
s’utilitzen per tal d’atenuar les tensions en la interacció social i per respectar les convencions socials. Són, de fet, una manifestació de la cortesia lingüística. 2.2.2. Els usos sexistes del llenguatge Un altre aspecte de la variació lingüística son els usos sexistes del llenguatge i les propostes per eliminar el sexisme lingüístic i construir un discurs políticament correcte. Pautes per a saber utilitzar el llenguatge en quant al gènere:
- Sempre que un text es refereix a una persona concreta cal usar el gènere corresponent al sexe d’aquesta persona.
- Per a referir-se a qualsevol col·lectiu d’homes i dones cal utilitzar les formes no marcades de manera sistemàtica: els professors, els alumnes, els estudiants, els signants, els destinataris, etc. No s’han d’usar les formes dobles (els professors i les professores o els professors/les professores) ni paraules abstractes o noms d’institucions que poden dur a confusió. No és el mateix el Gerent o la Gerent i la Gerència, el Secretari o la Secretària i la Secretaria, etc.
- Cal distingir els càrrecs referits a persones concretes i els càrrecs com a figura. En el primer cas s’ha d’usar el gènere pertinent («la Rectora ha inaugurat…», «Cessament de la directora X»), mentre que en el segon s’ha d’usar la forma no marcada (per exemple, en els Estatuts, «el Rector és el màxim responsable…», «el Síndic de Greuges vetllarà per...»). Les referències a places o ocupacions s’han de fer amb la forma no marcada («Es convoca una plaça de tècnic especialista…»).
- En tota la documentació oficial (per exemple en l’expedició de títols) s’ha de fer constar la forma no marcada: Títol de Graduat en Geografia, Títol de Doctor en Física. La raó és que es tracta de nocions fixades, independents del sexe del titulat, de manera semblant a la invariabilitat dels termes drets d’autor o tinent de batle.
- En català les paraules professorat i alumnat són un calc de les corresponents castellanes, i el model de llengua de l’administració pública i de les instàncies educatives, que ha de ser genuí, hauria de prescindir de la segona i reservar la primera per al significat que té en la majoria de llengües europees (l’exercici, la funció i el càrrec del professor). En qualsevol cas, aquestes paraules s’usen amb sentit de «col·lectiu», no de pluralitat, i no tenen el mateix significat que els plurals de
professor i alumne. Així, per exemple, «En Miquel, na Maria i en Pere són professors que m’han marcat» no és substituïble per «En Miquel, na Maria i en Pere són professorat que m’ha marcat».
