¡Descarga Apunts Complets Dret Romà y más Ejercicios en PDF de Derecho Romano solo en Docsity!
Dret romà
Alejandro Valiño, Esquemes final llibre.
15-9-
TEMA 1
CONCEPTE.
El dret Romà esta entès en les següents accepcions. 1-Fet Històric. És un conjunt d'esdeveniments històric en el que l'arc cronològic és ample (s. XIII aC fins s.XVI dC) durant els14 segles el dret evoluciona. En l'any 753aC es va fundar l'inici de la fundació de Roma, la data de cloenda va ser la data de l'obra més important escrita per l'emperador Justinià als anys 30 del segle VI (anys 533dC) 2-Experiència jurídica. És un conjunt d'obres literàries sobre temes jurídics i l'activitat pràctica dels operaris del dret( magistrat romà, el pretor), (els jutges, advocats) gràcies a Siserò abraçaria un conjunt de documents de la praxi. Documents i papirs (tauletes de fusta) que ens donen informació i coneixement. 3-Contingut d'uns llibres. En especial “Corpus Iuris Civilis” s. VI dC com a ordre de l'emperador Justinià I qui recopilà i trià de juristes i crea una antologia que és el recull de la selecció dels documents més selectes de l’època(Digestum Justiniani). Hi hagué una segona obra, una recopilació de normatives imperials, normes dels emperadors, lleis conegudes com constitucions imperials. Aquesta recopilació s'anomena Codex Justiniani. Una tercera obra adreçada als estudiants( Institutiones) és un manual per a l'estudi en les escoles de dret exposat al dret senzill i esquemàtic. Les obres tenen valor de llei, la quarta part té un apendix, s'anomena Novellae Justiniani i té les noves lleis, les normes de Justinià i altres emperadors posteriors( és la continuació del Codex). Aquestes obres nomenades anteriorment van ser denominades al s.VI degut a un jurista( Godofred) que va editar les 4 parts conjuntament i va posar el nom de “Corpus Iuris Civilis” 4-Tradició. L'herència que ha arribat als moderns dres de de l'edat mitjana passant per l'edat moderna i fins a arribar als dies d'ara inclou referències d'esdeveniments importants: la recepció del dret romà. Sorgeixen drets nacionals que fan que el dret romà caiga en l'oblit, però al s.XI-XII a la universitat de Boloña(Italia) es van descobrir uns manuscrits, obres de Justinià, els investigadors es van quedar impressionants al precenciar la qualitat dels documents. Aquest esdeveniment va provocar comentaris dels juristes anomenats “glossadors” i que a la vegada van provocar una segona vida del dret romà ja que es va promocionar la tornada al ús d'aquest. 5-Llenguatge jurídic. Hi havia un llenguatge camú que s'utilitzava per entendre els juristes dels diferents països. Els països de l'europa continental i els països anglosaxons s'inspiraven en els ordenaments jurídics de les grans obres del s. VI. Ex. EEUU pren del dret la part més antiga, però té motl a veure amb la forma procedimental.
El dret ha influit en el procediment però té la mateixa base. 6-Objecte d'una ciència. El dret és l'objecte de la ciència jurídica
16-9- DEFINICIO DE IUS. Concepte de tradició (en aula virtual document voluntari) La paraula dret correspon a IUS -ris trobem paraules compostes com jurisprudència, justicia... La paraula Dret prové d'uan altra : DIRECTIUM, dirigir, adreçar.. en sentit ample. Directium té una connotació moral i ética significa allò recte, moral, allò que deu ser. Es converteix en dret romà a partir del regnat de Constantí. Els romans tardaren en definir el dret-Ius ja que eren reacis a definir qualsevol cosa perque estimaven que definir significava acotar la paraula en qüestió i evitar que evolucionara. Però Javolé va definir el dret amb el risc de impedir l'evolució. Al s. IidC un jurista de caire estoic(corrent filosòfic) digué “ Ius est ars bon et aequi ”. Dret és “ars” en sentit tècnic, és la tècnica per a descobrir el que es bó i el que es equitatiu “ tècnica de l'art del que és bo i és equitatiu”/ “Ius est ars bon et aequi”. A través d'aquesta tècnica sabem el que es bo i equitatiu. El jurista es qui diu el que es bo i just. L'ésser humà és racional i per una raó divina, la divinitat ha empres en els humans una raó que fa que sapien el que és bo i just.
El terme “ Just” tenia una polisemia enorme en l'época, però conpren dos sentits avui en dia: Dret objectiu i dret subjectiu. El dret objectiu és un conjunt de normes que composen un ordenament jurídic i que organitza un sistema el qual un poble segueix. El dret subjectiu és la potestat o facultat que té una persona amb relació a una persona o una cosa protegida pel dret i garantida. Ens podem trobar el dret subjectiu real i el dret subjectiu personal és aquell que exigix a una persona un altre comportament(????????) aquest comportament té una ....(???) El dret objectiu té la garantia de que faça eixa cosa(?????). Dret subjectiu real(“ res ” cosa en llati): relacio a la propietat Dret subjectiu personal: referènciaa una persona. Ex. El deixar diners (prestec).
Terme Ius acompanyat de adjectius: hi ha diferen tipus de Ius : 1- Ius Quiritium : és el dret dels Crite( ciutadans romans), aquest es el nucli més antic dret civil, són les costums dels avantpassats ( mores majores ) 2- Ius Civile : És aquell dret propo dels ciutadans 3- Ius gentium : el dret comú a tots els pobles “ gens” , és el dret internacional. Ex. L'esclavitud, el comerç, els intercanvis... 4- Ius praetorium : el majestrat / pretor dona una norma nova per a un cas concret, que no es soluciona amb les lleis ja establides, es a dir que hi ha una llacuna. Per tant és un conjunt de normes que del pretor, és un ordenament paral·lel al Ius Civile. Es crea per la necessitat de corregir, corroborar o suplir el dret civil. 5- Ius publicum : Ulpià diu que el dret públic es aquell relatiu al govern de la república( Estat).
-2na etapa clàssica del 30 aC fins 130 dC durant el regnat d'Adrià, es produix un canvi en les fonts del dret. -3ra etapa clàssica del 130 dC fins 230 dC on regna l'emperador Alexandre Sever.
3-Periode Postclàssic És susceptible a la subdivisió. La duració de cada fase és aproximadament d'un segle i coincidix feliçment amb determinats esdeveniments ocorreguts als nys 30 de cada centuria. Podria dividir-se en:
- Etapa Dioclecianea(230- 330dC) on el fet més important és la desaparició de la jurisprudència com a font del dret. -Etapa Constantinea( 330-430dC)caracteritzada per la influència del cristianisme en les lleis i pel caràcter general d'aquestes -Etapa Teodosiana(430-530dC) on l'inici el determina la promulgació del Codex Theodosianus i el seu final, la compilació justinianea -Etapa Justinianea en -565dC que conclou amb la mort de Justinià.
HISTÒRIA CONSTITUCIONAL ROMANA (consulta llibre “ derecho publico Romano”)
Historia externa romana i les seues institucions polítiques, s'estructuren en tres parts: Monarquia, República, Imperi ( en el sentit polític, diferenciem el principat i el dominat). Els autors antics, Plató, Aristotil... dels sistemes polítics del seu temps com eren la democràcia i la república, naixqué l'anadiclosi en el que els esdeveniments històrics passaven d'un estat corromput. La monarquia es convertia en tirania, i la democracia en demagogia. Diferenciem tres sistemes polítics, el primer es caracteritza perque el poder residix en un grup de persones, el segon perque residix en una única persona i el tercer perque mana el poble. Els romans havien aconseguit un règim que suprimia l'anadiclosi amb la república mitjançant una constitució mixta( conveniencia de tots els poders en equilibri). De tal forma, que passaren per la monarquia dues fases; la monarquia llatina i la etrusca, caracteritzades per la figura eminent d'un rei amb l'ajut d'un senat. Hi havien dos grups sociologics; els que descenen dels fundadors( patricis ) i els elements nouvinguts, persones lliures, de procedència diversa, basicament treballadors manuals, artesans i comerciants que haurien aplegat a Roma en buscade treball, progressivament se'ls van anar reconeguent drets, polítics, econòmics, socials, religiosos, en tots el ambits de la vida ciutadana, ja que en un principi estaven baix la summissió dels patricis ( plebeus ). Existia la lluita constat entre aquest dos grups sociologics que acaba l'any 367aC amb les lleis Licines-Sextines que pretenen arribar a l'igualtat.
1-Monariquia llatina i etrusca (753-509aC) El terme monarquia procedeix del grec apxomai : manar i monos , uno, el poder l'ostenta una persona( diarquia; el poder recau en dos persones, tetrarquia;el poder recau en cuatre persones, anarquia; el poder recau en ningú.) La tradició ens parla de set reis; cuatre de procedència llatina i tres de procedència
etrusca, l'últim d'aquest hauria governat de forma despòtica, el que hauria produït un alçament popular, que guiat per la noblesa, hauria provocat el fi de la Monarquia i l'advertiment de la República. La Monarquia hauria tingut una duració aproximada de dos segles i mig. Pareix cert que el rex era un personatge únic i vitalici, amb un poder ampli , a diferència del caracter dual del poder en época republicana. La tradició historiogràfica romana otorga al rei un poder absolut. Mommsen (romanista berlinès del s. XIX) constitueix un un tipus ideal de monarquia, en la que el rei seria elegit per les assamblees populars i governaria amb el recolçament de les forçes polítiques, socials i religioses de la comunitat. Per a De Francisci , el rei seria, sobre tot, un personatge amb un carisma personal davant el poble, que basaria el seu poder en les seues qualitats personals de valor i prudència. Seria una persona rellevant en l'àmbit religiós. Per a Fuenteseca, el fonament del poder reial estaria en l'expressió dels favors pel rei, en la seua funció de summus augur. Pel que saber ara, pareix que els poders del rei no habrien estat limitats de manera precisa, sinó que habrien anat configurant-se de manera progressiva i depenent dels pes de les diferents instiucions en cada etapa i amb major protagonisme en el periòde de govern etrusc, on en tot cas els seus poders serien amples, especialment en el camp de l'activitat sacerdotal i, a través de delegats, en el si de l'exercit. Respecte al senat, hi ha referències que al principi dels temps seria una assamblea dels caps de les families o de les gentes que rebria el nom de Senat. La principal funció del senat seria el interregnum , es a dir, la competència en el periòde compres entre la mort d'un rei i la designació del successor. En aquesta circumstància auspicia redeunt ad patres , diuen les fonts,es a dir, són els senadors, patres , els encarregats d'interpretar la voluntat dels déus( auspicia ) probablement amb col·laboració amb els augures. Cadascun dels senadors, al que se'l denominava interrex , durant cinc dies concecutius procederia a interpretar la voluntat divina. Respecte a les assamblees populars, pareix raonable pensar que la fusió entre els diferents grups de població( llatins, sabins i etruscos) hajen produït com a resultat un tipus d'assablea no ja de base étnica, sinó territorial. Dels “comicios curiados” foramrien part tots els ciutadans romans varons, patricis i plebeus.
2-República En la república, per evitar el poder execiu d'un monarca es va decidir que el poder colegia no podia ser únic, es comparteix el poder. Al capdamunt de tots es trovaba el Consol, fent magistratures binaries es limitava el poder, també es va imposar que les magistratures foren gratuïtes per tant el magistrat no se'n podia enrriquir, per evitar la cabdicia del poder a més temps, les magistratures solament duraven un any. Es va construïr la república mixta que combinava l'element democràtic i l'aristocràtic( senat i magistrat) que servien de contrapes, es va produïr un equilibri i una estabilitat mai conegudes. 3-Imperi És va crear un nou règim polític: el Principat que tenia una extructura republicana. És una institució que s'imposava a les antigues on lafigura del príncep condiciona el
familiars, la tutela de qui no té família, la relació entre veïns, els drets i les obligacions, els tipus de procediments de les accions del rei... parla de delictes privats( danys a altres persones ,el fur, modes pels quals adquirir propietat...)
2- L'época preclassica És la fugura del jurista que dicta les mores maiorums i els juristes (sacerdots) diuen si és just o injust, quan els son preguntats donen laseua resposta però justifiquen les respostes en la seua propia autoritat i en resposten que van donar juristes precedents però mai donen raons del perquè. Aquesta és la funció dels juristes anomenada “ Interpretato Iuris ” S'ocupaven d'asesorar als ciutadans de fer els negocis per tal de que foren vàlids. L'acte d'aconsellar es diu “Cavere” ja que es un jurista cautelar, i es fixa molt en la qüestió de les formes. Amb el temps, es va produïr el pas de la Jurisprudència pontifical a la laica. La jurisprudència laica tenia un caracter sociologic, és aristocràtic ja que el ofici no era remunerat, feia gaudir del prestigi i serveix per aumentar la carrera política. L'época clàssica va concloure al s II aC i la primera obra més antiga és coneix com “ Tripertita ” està dividida en tres parts, la I és una reproducció de la llei de les XII taules, la II part és un comentari a la llei i la III part és uan llista d'accions procesals.
3-Primera época clàssica 130 aC Les fonts del dret procedeixen de la jurisprudència tardorepubliucana. Entre la primera generació de juristes de renom destaquen Mani Manali, Marc Juni Brut, Publi Muci Escèvola, els dos últims van escriure un llibre de Dret Civil amb casos pràctics per tant Pomponi digue que eren els tres juristes que van fundar el Dret Civil
L'activitat dels juristes consta en tres parts;
- Respondere: constistix en donar resposta a una consulta jurídica per resoldre problemes.
- Agere: l'activitat del jurísta té repercusió en un procediment, aconsella sobre l'acció adecuada per a iniciar un procediment (Actio)
- Cavere: el jurista pren precaucions, aconsella al ciutadà la manera de fer les coses bé per que tinguen eficàcia, les paraules que s'han de pronunciar exactament. A travez del “ responsa ” va creixent el Dcivil i aniràn nodrint el Ius Civile
Entre la segona generació de juristes trobem a Quint Muci Escèvola qui no es basava sols en la relació amb els casos anteriors sinò que reflexa sobre el dret una visió més racional i cientifica. Els particulars pregunten als juristes sobre el dret patrimonial, les relacions entre els particulars, no dret públic sinò dret privat.
A la fi de la primera época clàssica es produix la diferència entre Dpúblic i Dprivat, el primer correspon a allò relatiu a l'estat de coses romanes i el segon a alló relatiu a l'utilitat dels particulars.
La font del dret de l'època clàssica central és la llei ( Lex), la llei en si és menys
important que la jurisprudència que és la font de l'autoritat i la importància es deu en virtut del prestigi que té la persona que parla. Ex: per als catòlics, el Papa és l'autoritat i qualsevol cosa que ell mane no es pren com a càstic, pel prestigi que té la persona(Papa) La llei prové del poder que deriva de la potestat i que s'imposa amb la força.
Llei: disposicio (norma) feta per aquell que té potestat ara siga un magistrat o un particular en l'àmbit de les seues possibilitats. La llei pot ser pública o pot ser privada. Lex publica: Disposició que ha estat proposta per un magistrat, aprovada pel poble i refrendada pel Senat i la seua aplicació es coactiva( sinò s'aplica hi hauran conseqüències). Lex privata: Un ciutadà pot emetre lleis (testament).
Camí per a aprovar una llei “ Iter Legis ”, es composa dels seguents actes:
- Un consol davant del senat explica la convenencia d'aprovar la llei i tracta de convèncer als senadors, aquest procés s'anomena “ relatio ”
- El senat escolta, observa i aconsella, si el senat està d'acord un magistrat fa pública la proposta “ promulgatio ” , no sols la posa en un cartell sinò que també explica al poble el contingut de la llei en reunions informals, es fan tres reunions en nou dies. Davant els “ comisis ” (varons de mésde 17 anys) el magistrat proposa la llei “ rogatio ”.
- Els vots són individuals, i si la majoria absoluta dels vots és a favor la llei és aprovada. Més antigament es votava oralment i més endavant es va votar per escrit: per votar a favor, el ciutadà escrivia la seua resposta en un fusta o ceràmica, posava “ Utí rovas ” (V) significava a favor, “ Antiquio iure utitur ”(A), volia dir en contra, i “ Non Liquet ” la persona no ho tenia clar.
- Aprovada la “ Rogatio ”, falta que el senat l'aprove mitjançant “ Auctontas Interpositio ”, si al senat no li agrada la llei queda aprovada però es pot complir o no, no és obligatori. Les lleis aprovades per escrit tenien aquesta forma:
- Encapçalament “ praescripto ”, on constava de Nom de la Llei, el Comisi que l'Aprovai la Data. Ex: Lex Licina (una persona) Sextia (una persona) de (relatiu a) Jutoribus (tutor).
- Cos de la llei, contingut, “ rogatio ”, se descriu el contingut de la llei en detalls.
- Conclou “ sanctio ”, recullen les conseqüències que produïrà l'incompliment de la llei. Diferenciem entre lleis perfectes que contenen la sanctio completa, les lleis imperfectes que no contenen sanctio i per últim lleis “ minusquaum perfecte ” que contenen la conseqüència per a l'infractor pero no està ben formulada. Les lleis són revocables ja que són susceptibles de perdre vigor o força i es poden revocar per altres lleis posteriors. Les lleis públiques son anomenades “Lex Rogata” i s'oposen a elles les “Lex Data” ( llei donada, imposada), té contingut molt tècnics, són de caràcter administratiu i es refeixen per dret de personalitat, s'aplica pel fet de ser ciutadà( no per ser Romà).
Una altra font del dret és l' “ Edictum Preatoris ”, un programa d'actuació d'un magistrat
-Questiones, recull de casos teòrics resolts -Digesta, era una obra més complexa, té comentaris a més de casos teorics i practics -Monografies, tractats d'un tema en concret -Llibre de comentaris “ Libri ad ”, podia ser “ Libre ad Sabimum ” que es dirigia a l'obra de Sabí, o “ Libri ad edictum ” que es dirigia al edicte del pretor. A la fi de l'època clàssica central es produeix un esdeveniment important que es la desaparició del edicte com a font perque l'emperador Adrià va encomanar a un jurista anomenat Salvi Julià que fera una recopilació de l'edicte del pretor “ Edictum perpetum ” l'any 138dC. Una font important, el “ Senatconsult ” naix a partit d'August, aquesta font sustituirà a la “ Lex ” com a font del dret, però no es produix del tot fins s I dC.
5-Época clàssica tardana 23-9- La jurisprudència del periòde a partir de l'emperador Adrià, es pot qualificar com a una activitat completament burocratitzada, ja que els juristes esdevenen funcionaris, abans era una activitat lliure però a partir d'Adrià tots els juristes són només aquells que pertanyen a l'aparell estatal i formen part d'un organ. Respecte a l'administració a partir d'Adrià hi ha un organ estable que té competència exclusiva en qüestió de dret, pertany a l'aparell de l'estat anomenat “ Cancelleria imperial ”. Aquesta cancelleria té tres oficimes més importants:
- “ ab epistulis ”, on rebien el correu de caràcter oficial en grec i llatí
- “ ab libellis ” on es creaven constitucions imperials molt importants. Des del punt de vista jurídic, les “ rescripta” , solucions jurídiques que dona l'emperador a ciutadans particulars (“ ad preces emisse ”) o funcionaris (“ ad consultatioris ”).
- “a log imtiumbius” és l'oficina on s'emeten les disposicions imperials, la “ decreta ” que és la sentencia dictada per l'emperador, que en determiandes materies queden reservades per a la seua jurisdicció o per causa que resol l'emperador per apel·lació.
Respecte a les obres jurídiques del periòde, trobem de diversos tipus;
- Obres casuistiques : són reculls de casos pràctics, obres de responsa, o de casos teòrics o digesta, regles jurídiques, opinions...Els autors més importants són Ulpià i Paulé
- Obres de comentari : són “Libri ad” (autor), llibres de comentaris ad Sabium o comentaris ad edictium
- Obres didàctiques : auqestes pertanyen a les Institucions, són manuals per als estudiants de dret. Els autors és importants són Florentí Marcia Modesti i Gay. Gracies a Gay podem saber com funcionava la llei de les 12 taules i les Institucions més antigues. Al s.II Gay va composar les les Institucions més importants del dret romà més antic. En l'any 1814 es van descobrir obres de gay (palincet manoscrit) i es tractava de les institucions. Aquestes parlen del dret privat i tenen unadistribució que les distingeix en tres parts:
- persones, primer capitol parla de persones i familia -coses,segon i tercer capitol parla de dret patrimonial -accions, quart capitol, parla de procediments Les institucions de Gay van inspirar a les de Justinià, aquest fa una distingió en quant a les parts, divideix en 5 capitols en vegada de 4.
- Obres de dret públic : parlaven de dret financer, administratiu...
Els senatconsults són un simple discurs de l'emperador, que reunix els senadors i desideixen mitjançant aplaudiments si una proposta esta aprovada o no. Per tant, la ORATIO és la voluntat de l'emperador aclamada pels senadors.
El monopoli de les fonts del dret resideix en mans de l'emperador, ja que la jurisprudència prové de l'emperador a traves dels escriptes.
6-Época post-clàssica
Pel que fa al marc històric, l'época post clàssica sIII dC, es caracteritza per tindre crisi en tots els nivells, demogràfic, de política exterior( l'imperi romà estava amenazat pels bàrbars), de política interior ( lluites importants per passar el poder d'un emperador a altre, fins al punt de tindre en un segle més de 50 emperadors), crisi intel·lectual ( el pensament jurídic cau, i es dediquen a la religió per influència del cristianisme.
L'any 290, Dioclesià va distribuïr l'imperi en quatre parts anomenades perfectures que al seu torn les va dividir en diodesis, i una vegada més en províncies. Va instalar la tetrarquia, vigilaven el territori dos Augustos, dos Cèsars i quatre Capitans. Aquesta distribució del territori no significava una partició a efectes de govern, per tant va ser molt efectiu, i va millorar l'imperi. Des del punt de vista jurídic Dioclesià utilitza els escriptes “ ad consultationes ” i “ ad preces ”. Durant l'época hi hagué molta corrupciò per tant va prohibir els prescriptes en judicis que no foren els originals, només es podien utilitzar per a un cas, no per als que foren semblants.
L'any 312, Constantí I dissol la tetrarquia, i es considera important per la creació d'un nou tipus de constitució imperial. La “ Lex generalis ” recupera el terme antic de lex. Aquesta llei té força general ja que és adressada al president d'una província amb formula de salutació i acomiadament. El president té disposició de fer el que diu la llei, el emperador li diu que la publique en un territori i finalment es dona la clausula de generalització.(?????) Es produix la aparició d'una nova font del dret el “ Consuetudo ” , abraça moltes cultures diferents que s'escapen de la norma general ja que sorgien costums contra la llei degut a les diferents cultures “ Consuetud contra legium ”.
Teodosi II i Valentinià III, un és de la part oriental de l'imperi Romà i l'altre de la part occidental. Els dos duien a terme la “ pragmatica Sanctio ” Continguts(¿?¿?¿?¿?) Es van resoldre dos problemes relatius a la jurisprudència i a les “leges”. Respecte a la primera, es va resoldre el problema de quin jurista tenia més raò que altre, en el forum hi havien moltes obres de juristes i no es deixava clar a qui havien de seguir i qui era més important, pert tant Teodosi a través d'una llei “Llei de Cites” del 426, en virtut d'aquesta llei només podien ser alegats els escrits de; Papinià, Ulpià, Paulé, Gay, Modestí, esva establir un ordre jeràrquic per si estaven en contradicciò. Respecte a la
veteris cuiusdam iurisconsulti, la Lex Romana Burgundionum i un papir anomenat Fragmentum Leidense, que conté un tros del llibre V. L'obra està dividida en cinc llibres, que apareixen subdividits en títols, els quals contenen opinions sobre qüestions de dret privat en la seva gran majoria. El sistema seguit en l'exposició és el propi dels Digesta. D'aquesta manera les sententiae s'estructuren normalment en dues parts: en una primera s'exposa una qüestió, seguint pel que fa a les diverses qüestions l'ordre de l'edicte, i en la segona s'introdueixen comentaris a lleis, Senatconsults i constitucions imperials que tracten d'aquesta matèria. L'autoritat de les Pauli sententiae va ser objecte d'exprés reconeixement en la Llei de Cites (ct. 1, 4, 3). La problemàtica fonamental de les Pauli sententiae ha girat entorn de la seva data de composició, autor i títol. Els tituli ex corpore Ulpiani són també coneguts sota la denominació més simple de Epitome Ulpiani. Es tracta d'una obra d'inicis del segle IV confeccionada sobre una base fonamental de material ulpianeo. És una obra de caràcter elemental estructurada en 29 títols. Respecte a la seva transmissió ens ha arribat a través d'un codex de pergamí de finals del segle IX o principis del segle X, que després de diverses vicissituds va ser trobat a la Biblioteca Vaticana. Va ser editat per primera vegada per Cuyacio el 1576. Els tituli són aparentment una imitació de les Institucions de Gayo. Alguns dels seus passatges coincideixen amb alguns del Digest i de la collatio llegums Mosaicarum et Romanarum i en la corresponent inscriptio figuren com a integrants de l'obra de Ulpià Liber singularis regularum. Això ha donat peu a la tesi que aquesta obra i els tituli siguin en realitat la mateixa obra. Al costat d'aquesta tesi també s'ha estudiat la possibilitat que en realitat els tituli no siguin altra cosa que un epítom posclásico compost a partir de materials substancialment ulpianeos i Gaianes. Quant al seu contingut l'obra s'ocupa de les fonts del dret, de les persones i la família i és particularment interessant el tractament que fa de la institució dotal. El Epitome Gai o també anomenat Gai Institutionum Epitome o simplement Liber Gai del segle V és un compendi en dos llibres dividits en títols de les Institucions de Gayo, concretament dels tres primers Commentarii, relatius a personae i res. El text ens ha estat transmès a través de la Lex Romana Wisigothorum. No se sap amb seguretat si el text va ser elaborat pels mateixos compiladors del Breviari d'Alaric II-l 'anomenat "Gai visigòtic" - o es tractava d'una obra preexistent sobre la qual van treballar els compiladors visigots. Sí sembla, en canvi, que el Epitome només es va basar immediatament a les Institucions Gaianes i que va consistir en la reordenació d'una anterior paràfrasi de l'obra de Gai. El Epitome juntament amb els Fragmenta Augustudunensia són reveladors de la gran difusió que va aconseguir l'obra de Gai. Els Fragmenta Augustudunensia o Gai interpretationis fragmenta Augustudunensia van ser descoberts a finals del segle XIX a la Biblioteca de Autun, d'aquí la denominació que han rebut. Consisteixen en una paràfrasi anònima de les Institucions de Gayo present en un palimpsest que data del segle IV o potser V, que ha servit fonamentalment per integrar algunes llacunes existents en el palimpsest de Verona. Els Scholia Sinaític són una de les tres obres de iura de procedència oriental que s'han conservat. Es tracta d'una obra anònima del segle V, posterior al Codi Teodosià, consistent en un comentari en grec als llibres 35-38 del comentari de Ulpià ad Sabinum. L'obra ha estat transmesa en uns papirs descoberts en el Convent de Santa Catalina situat sobre la muntanya Sinaí, d'aquí el nom amb què són coneguts. En ells es
citen els Codis Gregorià, Hermogeniano i Teodosià, d'aquí el seu datació amb posterioritat al 438, data d'aquest últim codi. Sobretot conté doctrina jurisprudencial tardoclásica, especialment de Paulo, Modestino, Marcià i Florentino. El valor d'aquesta obra es troba en el fet de constituir un reflex fidel del mètode utilitzat per les escoles orientals de dret i de l'ensenyament d'aquest en el segle V. La segona obra postclàssica rebuda de la part oriental és el denominat "Llibre Siro Romà" o també anomenat Leges saeculares. Es tracta d'un opuscle del segle V, de l'època de l'emperador Lleó, compost per 127 paràgrafs i del qual ens han arribat manuscrits en tres idiomes: sirià, àrab i arameu, traduccions d'un original grec perdut. Pel que sembla va ser d'ús i aplicació a l'Orient durant els segles VII i VIII pels cristians ortodoxos sota domini àrab. Pel que fa al seu contingut es tracta d'un breu compendi de dret civil romà amb algunes disposicions de dret provincial. També conté algunes leges imperials de Constantí i d'altres emperadors posteriors sense esmentar expressament i sense indicar en cap cas la procedència dels passatges. Finalment, el tractat De actionibus, un document anònim del segle VI escrit en grec i consistent en una mena de promptuari processal, en què apareixen descrites les accions judicials més importants d'acord amb el procediment cognitorio.
- Leges Les primeres col · leccions postclàssica de leges que tenim notícia són els còdexs orientals anomenats "Gregorià" i "Hermogeniano" de temps de Dioclecià i de factura privada. Van ser obra de dos particulars pel que sembla anomenats respectivament Gregorià i Hermogeniano. El que va motivar la composició d'aquestes compilacions de lleis va ser la necessitat sentida en la pràctica de reunir i ordenar sistemàticament les constitucions en vigor per tal de facilitar la seva consulta i tenir un millor accés al seu coneixement. No obstant això, les disposicions reunides en ambdues compilacions no són majoritàriament disposicions de caràcter general, és a dir, leges en sentit estricte, sinó que més aviat es tracta en general de disposicions de caràcter particular en forma de rescripte i decreta, espècies del gènere de les constitutiones principum. D'altra banda, com que compilacions no oficials no tenen exhaustivitat. Amb Teodosio II van ser declarades oficials ambdues compilacions en una constitució de 429 (ct. 1, 1, 5). El Codi Gregorià, d'entre 291 i 293, es troba estructurat en catorze llibres que segueixen l'ordre edictal i estan dividits en títols, proveïts de rúbriques indicatives del tema que tracten, i aquests al seu torn es componen de constitucions, exposades seguint un ordre cronològic. La transmissió d'aquest no ha estat directa sinó que ens ha arribat a través d'un resum del mateix contingut a la Lex Romana Wisigothorum. També han contribuït al coneixement de la compilació dels Fragmenta Vaticana i en molta menor mesura passatges continguts en la collatio llegums Mosaicarum et Romanarum, en la Consultatio veteris cuiusdam iuris consultiu i en la Lex Romana Burgundionum. Pel que fins ara es coneix d'aquest el codi abasta constitucions, fonamentalment rescriptes, des Adriano fins Dioclecià, relatius en la seva gran majoria a qüestions de dret privat. El Codi Hermogeniano representa un complement o fins i tot podria haver estat concebut com un apèndix de l'anterior. El nom de l'autor, Hermogeniano, a diferència de l'autor de la compilació anterior, és més segur gràcies a que ens és coneguda la seva autoria d'una altra obra titulada Iuris epitomarum libri VI. L'obra es troba integrada per rescriptes de Dioclecià dels anys 293 i 294 exposats seguint un ordre cronològic. Editors
en la part occidental de l'Imperi romà. Posteriors i complementàries del Codi Teodosià són les denominades "Constitucions Sirmondianas" i les Novel · les posteodosianas. Després de la promulgació del Codi la producció legislativa continuar i en conjunt ha rebut la denominació de "Novel · les posteodosianas". Es tracta de 106 noves lleis, promulgades principalment pels emperadors de la part occidental Valentinià III, Mayoriano, Livi Sever i Antemi, i per la part oriental la majoria corresponen al mateix Teodosi II ja Marcià. Les novel · les posteodosianas van ser compilades per Mayoriano, compilació que ha arribat fins a nosaltres a través del manuscrit anomenat "Codex Vaticanus 7277". Un bon nombre d'aquestes novel · les serien també objecte d'incorporació a la Lex romana Wisigothorum Respecte a les Constitutiones Sirmondianae es tracta d'una compilació privada anterior en el temps al Codi Teodosià i composta per 16 constitucions promulgades entre 333 i
- Versen monogràficament sobre les relacions Església-Estat. La compilació va arribar a ser coneguda a través d'uns manuscrits originals procedents de la Gàl · lia i va rebre el seu nom d'un jesuïta cognom Sirmond que va ser el primer a editar-les en
- Iura et leges En el grup de les compilacions mixtes de iura i leges es pot distingir entre compilacions no oficials i compilacions oficials. Les primeres són les següents: Fragmenta Vaticana, collatio llegums Mosaicarum et Romanarum i Consultatio veteris cuiusdam iurisconsulti. Per la seva banda, són compilacions mixtes oficials: el Codex Euricianus, el Edictum Theoderici Registre Italiae, la Lex Romana Burgundionum i la Lex Romana Wisigothorum o Breviarium Alaricianum. Començarem per la ressenya de les compilacions no oficials. En primer lloc, sota el nom de Fragmenta Vaticana es coneix un palimpsest del segle IV o V trobat a la Biblioteca Vaticana i la scriptura prior va ser descoberta pel cardenal Angelo Mai en
- Pel que sembla es tracta d'una compilació realitzada a Occident i de data anterior al Codi Teodosià, ja que aquest no apareix esmentat en cap passatge de la mateixa. Només es coneix realment una part de l'obra. La causa d'això és la pròpia tècnica abrasiva emprada pel amanuense que va portar a terme en el seu moment l'escriptura de superposició i sobretot el fet d'haver utilitzat per aquella només una part del manuscrit que contenia la compilació. En el pla formal l'obra es troba dividida en títols i aquests contenen al seu torn fragments jurisprudencials i constitucions imperials, l'ordenació no és cronològica sinó que està basada en un criteri sistemàtic de contingut. Els juristes utilitzats en la compilació són Papiniano, Ulpià, Paulo i altre, autor d'una obra titulada De interdictis, el nom és il · legible. En tots els fragments figura una inscriptio relativa a les obres dels juristes d'on procedeixen els diversos passatges. Pel que fa a les leges, l'obra incorpora sobretot rescriptes d'entre 205 i 337, sobretot de Dioclecià i Maximià, també leges de Constantí i una constitució de Valentiniano II, Valente i Graciano de 367-372. En el pla substantiu la part dels Fragments Vaticans que ens ha estat transmesa es refereix a qüestions diverses de dret privat, destacant sobretot les institucions de l'usdefruit i del dot, el tractament ha estat conservat íntegrament. La collatio llegums Mosaicarum et Romanarum, o també anomenada en els manuscrits que la contenen Lex Dei quam praecipit Dominus ad Moysés consisteix en una
confrontació de lleis mosaiques, extretes probablement d'una traducció llatina de la Torah, amb el dret romà, potser efectuat pel anònim comparativista amb el propòsit de posar de manifest en les asimetries la superioritat moral i també tècnica de les lleis hebrees o, potser, per enaltir el dret hebreu precisament per les seves analogies amb el romà. És presumiblement anterior al Codi Teodosià, ja que aquest no apareix en cap moment esmentat i totes les constitucions que incorpora són anteriors a la data de publicació d'aquest. D'aquesta obra són coneguts 16 títols, dels quals 14 estan dedicats al dret penal i dos al dret privat, concretament, al dipòsit ia la successió intestada. L'exposició s'estructura iniciant amb versicles bíblics als que succeeixen passatges de dret romà, tant de iura com de leges. En relació amb els escrits jurisprudencials els autors utilitzats són Papiniano, Gai, Ulpià, Paulo i Modestino, és a dir, els de la Llei de Cites, raó per la qual l'obra va poder haver-se efectuat entre el 426 i el 438. Les constitucions incloses en la collatio pertanyen als Codis Gregorià i Hermogeniano. També figura una constitució de Teodosi I, Valentiniano II i Arcadio de 390. La Consultatio veteris cuiusdam iurisconsulti és una obra del segle V, el manuscrit va ser trobat a França per Antonio Loisel. Consisteix en una succinta col · lecció d'opinions donades per un jurista anònim, d'aquí el nom amb què va ser batejat aquest opuscle per Cuyacio, el seu primer editor en 1570. Les opinions o responsables del jurista, donades a les quæstiones iuris que li són formulades, són avalades amb passatges jurisprudencials pertanyents a les Pauli sententiae, així com per constitucions imperials preses dels Codis Gregorià, Hermogeniano i Teodosià. Respecte a la seva estructura formal es troba dividida en nou títols precedits, excepte l'últim, del parer del jurisconsult, raó per la qual aquest últim títol s'ha considerat com un afegit posterior. Les compilacions oficials, també denominades en conjunt "compilacions romà- bàrbares" per procedir de la part occidental de l'Imperi, són conjunts de disposicions emanades per reis bàrbars després de la caiguda de l'Imperi romà occidental en 476. En primer terme es troba el Codex Euricianus, d'entorn del 475, el qual constitueix el primer monument escrit del dret visigòtic, dret fins a aquest moment de caràcter eminentment consuetudinari. La causa de la codificació del dret visigòtic hauria potser de buscar precisament en la forta romanització del mateix i en l'emulació dels models jurídics romans, encara que formalment no es va basar en ells, després de la constitució del regne dels visigots i el necessari estret contacte entre les poblacions visigoda i romana. El caràcter personal o territorial d'aquesta compilació, de la mateixa manera que la del posterior Breviario d'Alarico II, va ser objecte d'encesa debat. En qualsevol cas és presumible l'aplicació del criteri de la territorialitat a les controvèrsies jurídiques entre visigots i romans, com ho acrediten algunes disposicions relatives a les relacions jurídiques mixtes, i el seu caràcter fortament romanitzat és simptomàtic de la seva naturalesa territorial. De fet, encara que promulgat sota la forma d'edicte per un rei germànic, el Codi està compost fonamentalment per dret romà vulgar, si bé amb alguns emblemata d'origen bàrbar. Conté, a més, part del Codi Gregorià, de l'Hermogeniano, del Teodosià, de les Institucions de Gayo i de les Pauli sententiae. Finalment, respecte a la seva transmissió ens ha arribat gràcies al denominat "palimpsest de París". El Edictum Theoderici Registre Italiae és atribuït al explicit de l'obra al rei Teodorico. No obstant això, encara no es troba resolta la qüestió de l'autoria, no és clar si es tracta del rei ostrogodo Teodorico, el Gran, sobirà d'Itàlia, o del visigot Teodoric II, dominador de
de la cultura jurídica en els ambients eclesiàstics i fruit d'això va ser la confecció de diversos epítomes del Breviari, que van ser realitzats a partir de les interpretatione contingudes en el mateix. Aquestes epítomes, que estan incorporats en l'edició de Gustav Hänel, són per ordre cronològic els següents: el Epitome Aegidii, la Scintilla, Epitome Guelferbytana, Epitome Monachi, Epitome Lugdunensis, i la Lex Romana Curiensis o Epítome de Saint Gall. Finalment, no per la seva data de composició sinó per raó d'una bona part del seu contingut, es podrien incloure en aquesta relació els anomenats en honor al seu primer editor Fragmenta Gaudenziana, també anomenats Capítol Holkham o Ordo mellifluus per aparèixer aquests termes a l'inici de l'obra. Consisteix en una col · lecció miscel · lània de textos jurídics visigots, ostrogodos, burgundios i justinianeu distribuïda en catorze capítols i que va ser publicada per primera vegada a Bolonya el 1886 per Augusto Gaudenzio. L'obra es conté en un manuscrit llombard de finals del segle IX o principis del X, còpia al seu torn d'un primordial manuscrit perdut amb força seguretat d'origen provençal i de cap a la meitat del segle VI. No obstant això, totes aquestes dades són purament conjecturals i el problema històric dels Fragments no es troba encara resolt. Conté el Epitome Aegidii, constitucions del Codi de Justinià, novel · les del Epitome Iuliani, passatges de la pragmàtica Sancti pro Petition Vigilii, un epítom de les Institucions de Justinià, el Commonitorium de Alarico II, passatges de la Lex Wisigothorum Reccessvindiana, fragments presos de l'Edicte de Teodorico i de les lleis burgundios i textos de ignorada procedència. El rei o magistrat promulgat no és conegut, en canvi, sí que sembla segur el seu origen visigot i el seu caràcter complementari d'una precedent legislació edictal.
Corpus Iuris Civilis
L'acció política de Flavius Petrus Sabbatius Iustinianus es va centrar en la restauració de l'antic esplendor de l'Imperi romà (Renovatio Imperii) i amb aquesta finalitat escometre diverses empreses. En l'àmbit de la política exterior va aconseguir reconquerir el nord d'Àfrica, la península itàlica i el sud-est de la península ibèrica. Així mateix, va obtenir un gran èxit diplomàtic amb l'acord de "pau eterna" amb la potència veïna de Pèrsia. Aquests èxits militars, obra dels generals Belisario i Narsés, no poden, però, ser qualificats en rigor com de reconquesta de la part occidental de l'Imperi sinó més aviat d'annexió de territoris altre temps romans. En segon lloc, va dur a terme una ingent activitat edilícia especialment en l'ara anomenada Bizanci, la capital de l'Imperi-mostra d'això va ser l'erecció de la catedral de Santa Sofia i de l'Església de Santa Maria de Blanquerna-. En tercer lloc, la seva política religiosa va tenir com a aspiració la superació de la cada vegada més aferrissada divisió dogmàtica entre monofisitas i ortodoxos i amb aquesta finalitat es va proposar sotmetre a l'Església al seu control. També en aquest aspecte són destacables el tancament de l'Acadèmia d'Atenes en 529 i una agudització de la política antijueva. Finalment, la seva major ambició va ser la relativa a l'àmbit jurídic i només respecte a aquest gran repte pot parlar pròpiament d'èxit. El seu projecte, expressió d'un absolutisme legislatiu a ultrança, va ser la confecció d'una magnífica compilació de tot el dret vigent-que des de la seva edició en 1583 per Dionisio Godofredo és coneguda com Corpus Iuris Ciuilis-per acabar definitivament amb el complex ordenament jurídic bifront existent i harmonitzar una
voluntat renovadora amb la tradició jurídica de la Roma clàssica que admirava. Els preparatius d'aquesta compilació començarien al poc d'iniciar Justinià seu govern en
Del desenvolupament dels treballs conduents a la codificació tenim àmplia informació gràcies a les constitucions que figuren com prefacis del Digest, les quals són designades per les paraules amb què s'inicien. En elles disposa l'execució de l'obra, el nomenament dels comissionistes de les escoles de Berit i Bizanci que havien de dur a terme els treballs compilatoris, i l'estructura i les parts que havien de compondre l'obra en conjunt. En la constitució Deo auctor de 15 de desembre de 530 ordena al magister officiorum, Triboniano, a qui nomena ministre de justícia (quaestor sacrifici palatii), la constitució de la comissió que hauria d'emprendre la confecció d'una compilació, que en aquell temps seria anomenada Digesta o Pandectae, la qual hauria d'estar integrada fonamentalment per les obres dels jurisconsults que hagin gaudit abans del ius respondendi. El mandat incloïa la llicència per alterar, extractar o afegir els diversos textos de la manera que tinguessin per convenient. En la constitució omnem rei publicae de 16 de desembre de 533 l'emperador es dirigeix als professors (Antecessores) de les escoles de dret de Bizanci i de Berit instruint sobre la manera i el mètode que havien de seguir en el futur en relació amb l'organització dels estudis jurídics, tenint en compte les obres ja compilades: el Codi, les institucions i el Digesto. En la constitució Tanta, en la versió grega Dédoken, també de 16 de desembre de 533, l'emperador ordena la publicació del Digest i la seva entrada en vigor el 30 de desembre de 533, de la mateixa manera que ordenava l'entrada en vigor de les Institutiones , ja publicades el 21 de novembre d'aquest any. La primera obra fruit de l'activitat compilatorio va ser el Codex. El 13 de febrer de 528 la constitució haec quae necessari ordenar la creació d'una comissió que havia d'estar formada per deu juristes i presidida per Juan de Capadòcia, antic quaestor sacrifici palatii. Tal comissió s'havia d'encarregar de la recopilació en un cos únic de les leges contingudes en els codis Gregorià, Hermogeniano i Teodosià, així com les Novel · les posteodosianas. L'anterior constitució ens ha estat transmesa gràcies a que figura com a prefaci del Codex repetitae praelectionis. La tasca va ser duta a terme amb rapidesa i el 7 d'abril de 529 es publica el Codex a través de la constitució Summa rei publicae, en la qual es disposa l'entrada en vigor del codi el dia 16 d'abril d'aquest mateix any i la prohibició d'usar textos legislatius no incorporats en el codi sota pena d'incórrer els contraventors en crim falsii. Aquesta constitució, igual que l'anterior, ens són conegudes per aparèixer com prefacis del Codex repetitae praelectionis. Aquest primer Codex o anomenat vetus Codex no ens ha arribat. A través de les constitucions Tanta, 1 i omnem pr. s'ha pogut conèixer la seva estructura formal en dotze llibres. També gràcies a un papir, el Oxy. 15, 1814, s'ha pogut saber l'índex de les constitucions compreses entre els títols 11 al 16 del llibre I del Codex Vetus. D'aquest papir es desprèn que aquest contenia la Llei de Cites i que seguia en la seva organització i estructura el model del Codi Teodosià. També per la constitució Deo auctor, 5 se sap que aquell seguia l'ordre de l'Edicte perpetu. El 16 de novembre de 534 l'emperador Justinià ordena a la constitució Cordia nobis est l'edició d'un nou codi, anomenat per això Codex repetitae praelectionis, el qual vindria a ser la postrema codificació de dret romà. Aquest nova edició havia de substituir a l'anterior, no només per obsoleta, ja que no recollia la constitucions emanades entre
