¡Descarga Apunts de Guió (2n curs) y más Apuntes en PDF de Escribir Ficción solo en Docsity!
Definició de guió: Forma escrita de qualsevol projecte audiovisual. Si parlem de la ficció clàssica hauríem d’introduir el terme “història” i per tant, la definició seria: “Història escrita explicada en imatges, diàleg i descripció dins el context d’una estructura. El guió està pensat, no per ser llegit, sinó per ser representades, per aquest motiu s’entén que el guió és un gènere dramàtic. 6 ETAPES: 1- Idea 2- Conflicte (QUÈ – Story line) 3- Personatges (QUI, ON, QUAN) 4- Acció dramàtica (COM - escaleta) 5- Temps dramàtic (QUANT - primer esborrany) 6- Unitat dramàtica (guió final) Eines (1a pàgina) à Idea – Memòria / intencions
- Dimensió dramàtica: - Personatge - Desig → Storyline → Logline - Conflicte → (TAGLINE) - Entre les dues dimensions
- Dimensió temàtica - Tema
- Supratema (Concepte) Una història és una cadena d’esdeveniments amb una relació causa-efecte que succeeixen en un espai i un temps. Una bona història té una veritat personal de l’autor, una expressió autèntica i una identificació (empatia).
STORYLINE:
L’stroyline és un resum breu de l’argument complet. Cadena del drama + Estructura bàsica amb final (3 actes).
- Resum molt breu de l’argument en unes poques frases (unes 120 paraules).
- Inclou la història sencera i l’arc de transformació del personatge
- Respon a les preguntes de plantejament, nus i desenllaç
- Inclou els tres elements de la cadena del drama (personatge , desig, conflicte) Parlem de pulsacions quan ens referim als punts de gir menys importants entre els punts de gir més importants, els del paradigma (IP, 1PG, PM, 2PG, C) L’storyline s’escriu sempre en present. De la mateixa manera, comencem i acabem amb el protagonista. A l’hora d’escriure l’storyline, incloem nom, però no detalls. No utilitzem terminologia de guió. És recomanable començar amb la cadena del drama. TEMA: El tema ens permet ens permet explicar de que parla la nostra història en poques paraules. És el posicionament moral de l’autor en una frase. El supratema és el concepte. LOGLINE: Resum de la història en una sola línia. Ha de destacar el conflicte central de la història. TAGLINE: El tagline es sol posar al costat del títol, com un eslògan. La tagline es una frase més propera al llenguatge publicitari, pot ser poètic i sol apuntar tant a la dimensió dramàtica, com a la temàtica. PULSACIONS “KNICK KNACK”
- Un souvenir en forma de flamenc balla damunt de la taula
- Un segon souvenir en forma d’esquelet mou la taula de surf i pica de peu a terra al ritme de la música.
- Unes palmeres ballant
- Una nina es relaxa en una piscina.
EL CONFLICTE:
El moment en que el personatge fa alguna cosa esperant una reacció del seu món i el que obté és o una reacció diferent o una reacció més intensa o les dues coses. EL RISC: Associat al conflicte, sempre hi ha un risc. El personatge ha d’assumir un risc per aconseguir el seu desig.
- Quin és el risc del personatge?
- Que està disposat a perdre?
- Que és el pitjor que li pot passar si no aconsegueix el desig ESPERANÇA: Associada al conflicte (i al risc), sempre hi ha una esperança. CONFLICTES (Linda Seger) 1- Supervivència: 2- Seguretat i protecció 3- Amor i possessió 4- Estima i respecte propi 5- Necessitat de conèixer i entendre 6- Estètica 7- Autorealització Altra classificació: Si ens situem al centre d’un personatge, podem imaginar una sèrie de cercles concèntrics que marquen els nivells de conflicte en la seva vida:
- Nivell interior: ment, cos, emocions. D’aquí sorgiràn conflictes interns o personals.
- Cercle de relacions personals: amics, familiars, amants, veïns. D’aquí sorgiràn conflictes de relació.
- Cercle social: institucions, societat, grups. D’aquí sorgiràn els conflictes socials.
- Conflictes de situació: entorn físic, catàstrofes. CONFLICTE INTERN:
Lligat a l’evolució del personatge, al món interior, a la dimensió temàtica. Sempre ha d’estar en consonància amb el conflicte dramàtic. ESTRUCTURA DEL GUIÓ: Quan parlem de l’estructura d’un guió ens referim: 1- Elements que ens permeten construir la historia (personatges, temps, espai, conflicte…) 2- L’ordre que composa tots els moments de l’acció dramàtica. 3- L’impacte que la combinació dels elements en ordre té en l’abast, el significat profund i la lectura del relat. DISSENT EN CINC PARTS (McKee) 1- Incident provocador Primes esdeveniment de la narració que altera la normalitat. S’ubica a l’inici de la història. La càrrega del valor de la realitat del personatge oscil·la cap a un nou pol. Davant la nova situació, el protagonista concep un objecte del desig. El protagonista activa el seu objectiu. 2- Complicacions progressives (Gairebé és tot el segon acte) Les complicacions han de ser en ordre ascendent fins un punt insostenible. 3- Crisi (segon punt de gir) La decisió més important de totes: la porta que condueix a l’èxit o al fracàs del seu desig. És el moment de l’oportunitat perillosa, el moment de més tensió. 4- Climax Conclusió. L’acció que el protagonista decideix emprendre es converteis en l’esdeveniment complet de la història i causarà un clímax narratiu positiu, negatiu o irònicament positiu/negatiu: un canvi irreversible en el món del protagonista. Crisi i clímax esdevenen en els últims minuts. 5- Resolució (després del clímax) Material que queda després del clímax i que serveix a tres finalitats: § Clímax d’alguna/es subtrama/es § Efectes del clímax § Acompanyar l’espectador amb més suavitat fins al final
5- Lluita Fins a la meitat de la història, el protagonista i adversari s’enfronten en un atac-contratac. Aquesta dialèctica evoluciona fins la batalla final. 6- Autorevelació La batalla: experiència intensa que el porta o no a una autorevelació. L’autorrevelació té una doble dimensió: psicològica i moral. Està molt relacionada amb la necessitat. Neccessitat=inici canvi/ Autorrevelació = final. La necessitat: immaduresa/ autorevelació: creixement del protagonista com a esser humà. 7- Nou equilibri El protagonista s’ha mogut a un altre nivell, en el seu cor s’ha produït un canvi fonamental i definitiu. Si l’autorevelació ha estat positiva, es tracta d’un nivell més alt que li permet viure millor. Si és negativa o no la pot viure, cau sol o és vençut en la lluita. ETAPES D’ESCRIPTURA DEL GUIÓ Personatge: Qui, on i quan
- Els personatges: Carreguen el pes de l’acció. Perquè la història funcioni, cal que el personatge evolucioni (canvïi, creixi, caigui…). Els personatges necessiten ser situats en un lloc (on) i en un temps concret (quan). Tipus de personatge:
- Segons desenvolupament: o Plans: esquemàtics i no desenvolupats. o Rodons: complexos, desenvolupats, moltes vegades amb evolució.
- Segons funció narrativa: o Protagonista: § Té el conflicte central
§ Impulsa l’acció en l’intent de resoldre el seu problema § Troba molts obstacles en el camí § La resta de personatges representa una oposició, una aliança o una combinació de totes dues coses. o Antagonista / Adversari: § Vol impedir que el protagonista aconsegueixi el seu objectiu § A nivell profund, lluita per aconseguir el mateix § S’oposa i entra en conflicte § No té per què ser objecte d’odi: està a l’altre costat i pot estar-hi sent enemic, amant o amic. o Aliat § Es l’ajudant del protagonista § Té la funció de caixa de ressonància perquè el públic rebi bé els valors i els sentiments del personatge principal. o Adversari – impostor (aliat): § Personatge que aparenta ser amic del protagonista, però que en realitat és un rival. § Un personatge d’aquest estil confereix més força a l’oposició i també més punts de gir a la trama. o Aliat – impostor (adversari): § Personatge que aparenta lluitar contra el protagonista quan en realitat és amic § Aquesta figura no té tanta força com l’anterior. Un aliat mai pot oferir tanta oposició, ni tant conflicte, ni tanta sorpresa com un adversari. (com es nota que no coneix a Severus Snape…) o Personatge de la subtrama: § És el personatge d’alguna trama menor de la història, però no és ni aliat ni adversari. § Utilitza el mètode comparatiu: com es pot viure el mateix problema de manera diferent.
- Punt de vista: És la manera com el personatge veu el món. És molt important que aconseguim expressar a través de la història la visió particular i única del personatge.
- Canvi: Quina evolució o arc de transformació fa el personatge al llarg de la història?
- Actitud: Conèixer l’actitud del personatge permet construir-lo amb més profunditat. Evolució: Arc de transformació.
- Arc de transformació pla: o Arcs que afecten a personatges impermeables al canvi o Aquells que no es veuen afectats per l’experiència vital que els ofereix la història.
- Arc de transformació radical o Arcs que fan variar de manera absoluta la tendència vital dominant d’un personatge:
- Arc radical que afecta l’estabilitat del caràcter
- Arc radical que afecta l’extraversió del caràcter
- Arc radical que no afecta el temperament
- Arc traumàtic o També anomenats temperamentals o Aquells que afectena personatges que han passat per una crisi tan traumàtica i dolorosa que experimenten un canvi total de personalitat i passen a ser “una nova persona”.
- Arc de transformació moderat o Arcs que afecten de manera parcial els personatges
- Arc de transformació circular o Arcs que afecten a personatges que han atravessat crisis que els han portat a sentir-se temptats de canviar “a pitjor” els seus valors per acabar involucionant de nou i finalment no perdre’s. El tema s’expressa en els personatges a través d’un TRIPLE CONFLICTE:
- Conflicte interior
- Conflicte argumental
- Conflicte entre personatges
REVELACIÓ
Una cosa es caracteritzar i l’altra revelar. Caracteritzar és construïr el personatge intel·lectualment Caracterització: Qui és? Com és? Definir la suma de totes les qualitats observables de l’ésser humà. Revelar: Com ho mostrarem? 1- ACCIONS DRAMÀTIQUES Accions substancials i no activitats anodines. Una persona és allò que fa no allò que diu.
- Activitats: anodines, prosaiques, responen a una previsió dins una determinada normalitat.
- Accions dramàtiques: neixen i es materialitzen a partir d’un conflicte. 2- REACCIONS DAVANT DE SITUACIONS LÍMIT: McKee diu que només podem revelar un personatge a partir de fer-li prendre decisions sota pressió. La funció de l’estructura és aportar pressions creixents que obliguin a decisions cada vegada més difícils a través de les quals podrem revelar l’autèntica naturalesa del personatge. 3- PARAULES: La importància de la informació: allò que es diu. Una persona pot ser allò que diu. Contradicció entre allò que es diu i allò que es fa o allò que es pensa o allò que se sent. 4- RECURSOS VISUALS: a. Descripció física del personatge b. Descripció dels elements que utilitza per mostrar-se: roba, estil. c. Descripció del lloc on viu d. Descripció dels seus espais (escenaris) e. Considerar les pistes d’imatge i de so com dos noms separats que poden interactuar 5- CONTRADICCIÓ: Pot ser interessant oposar o posar en contradicció la caracterització i la revelació: res no és el que sembla. 6- EVOLUCIÓ: Un bon guió, a banda de revelar la veritable personalitat d’un personatge, també revela el seus canvis, la seva evolució. Es feina del guionista fer que el personatge sigui creïble. També han de ser creïbles les decisions que va prenent en el transcurs de la història
Arquitrama Minitrama No trama Antitrama Arquitrama:
- construïda al voltant d'un protagonista actiu
- que lluita contra forces externes antagonistes
- per aconseguir el seu desig
- a través d'un temps continu
- dins d'una realitat ficcional coherent i relacionada causalment
- fins un final tancat de canvi absolut i irreversible. Minitrama: L'autor comença amb elements del disseny clàssic i després els redueix, encongint i retallant els elements més prominents de l'arquitrama.
- el conflicte és intern i no extern
- el protagonisme es reparteix en més d'un protagonista
- el protagonista és passiu
- el final és obert
Antitrama: Aquest model no és que prescindeixi d'estructures, sinó que el que fa és capgirar-les, portar-les a l'altre extrem. Seria l’equivalent a l'antinovel·la o al teatre de l'absurd.
- s'utilitza la coincidència i no la causalitat
- el temps no és lineal
- les realitats no són coherents Quan una antitrama es construeix bé i funciona és finalment l'expressió de l'estat mental subjectiu del director. No – Trama: Històries que estan composades per trames que no tenen conflicte. No desenvolupen cap conflicte. Històries estàtiques, que descriuen una realitat que no implica canvi ni transformació. Donen informació, emocionen, tenen les seves pròpies estructures retòriques i formals, però no expliquen cap història. Subtrames: Trames que acompanyen la trama principal i que per tant tenen una importància inferior que aquella alhora d’explicar la història (menys temps). Contrasten la principal, la complementen, la matisen, la milloren, l’enriqueixen. TEMPS DRAMÀTIC: El temps dramàtic és un dels últims pasos de l’escriptura d’un guió. En aquest punt del procés es tracta d'afegir a cada escena de l'escaleta que té una determinada acció dramàtica un temps. Afegir temps dramàtic a les escenes que ja tenim enunciades a l’escaleta és desenvolupar cada una de les escenes amb paraules. FUNCIÓ DRAMÀTICA: El resultat de sumar l'acció dramàtica d'una escena i el temps dramàtic d'aquesta escena, és la funció dramàtica d'una escena determinada. Quina funció o com d’útil és per la història. Si no és útil, s’elimina. Primer esborrany: El resultat d'això és el primer guió, el primer esborrany de guió o tractament. Els personatges comencen a moure’s, a parlar, a patir, a despertar-se.
- Primer pas: definir desig i conflicte. Definir cadena del drama d’aquella escena en concret, no cal que sigui igual que de la peli.
- Segon pas: observar el valor inicial. (en el cas de CASABLANCA és l’esperança)
- Tercer pas: dividir l’escena en pulsacions (canvi en l’obtenció del desig en base als diversos obstacles que es va trobant).
- Quart pas: observa el valor final i compara’l amb l’inicial (en el cas de CASABLANCA és la desesperança).
- Cinquè pas: revisar les pulsacions i localitzar el punts d’inflecció de l’escena. (Incident provocador, primer punt de gir, punt mig, 2n punt de gir, Climax) Qualsevol escena ha de tenir un punt d’inflexió en ella mateixa Els punts d’inflexió cada escena és un punt d’inflexió menor, moderat o major. DIALEGS: El pitjor que li pot passar a un guió es que la història s’entengui sencera NOMÉS llegint els diàlegs. Els diàlegs han de ser plantejats com una eina més i no com el eix principal del guió. A banda de les paraules, hem de tenir en compte:
- Silencis
- Llenguatge no verbal
- Pauses
- Gestos i moviments dels personatges Els diàlegs tenen diverses funcions:
- Comunicar informació
- Fer avançar l’acció de la trama
- Generar conflicte i tensió dramàtica.
- Revelar l’essencia dels personatges: caracteritzar-los
- Denotar un context
- Revelar un estil, una autoria La gran dificultad dels diàlegs és que han de generar una sensació de versemblança. Hem d’aconseguir un to de cuotidianitat sense arribar a ser-ho.
Algunes coses a tenir en compte:
- Esforç de realisme i versemblança (parlar/escriure): cadència discurs humà.
- Diàleg/ conversa real: llenguatge altament selectiu, sona com si fos real.
- Diàleg: més intel·ligent, més metafòric i més ben argumentat que la conversa real.
- Intercanvi àgil de discursos breus. Els discursos llargs són l’antítesi de l’essència cinematogràfica.
- Frases curtes, construccions simples, llenguatge informal.
- No cal escriure frases completes. Podem ometres molts elements.
- Podem utilizar insults i frases per remugar.
- Si ho pots mostrar, no ho diguis.
- No incloguis paraules inútils.
- I també fer parlar a cada personatge de la seva manera pròpia i única. SUBTEXT: Els humans empren molt de subtext perquè ningú va de cara, ningú és totalment sincer. Un personatge que es socialitza de forma “normal” amaga coses. El subtext és escriure entre línies. Qualsevol escena consta de dues dimensions:
- TEXT: informació literal
- SUBTEXT: informació que hi ha a sota, la que interpretem A banda del que els personatges diuen perquè saben o volen dir, existeix el que NO SABEN o el que OCULTEN. El subtext pot ser un bon cultiu per jugar entre el desig i la necessitat (Desig ocult) del personatge. Els actors capten i adoren el subtext sigui com sigui que s’usi. Maneres d’emprar el subtext:
- Quan els personatges saben el que volen dir, però no ho diuen directament. Subterfugis.
- Quan el text no guarda relació directa amb el subtext perquè els personatges no saben el que pretenen realment. Desitjos inconscients.
