¡Descarga Apunts Internacional Privat y más Apuntes en PDF de Derecho Internacional solo en Docsity!
TEMA 1. OBJECTE, CONCEPTE I CONTINGUT DEL DIPr.
- Pressupòsits: pluralitat d’ordenaments jurídics i tràfic privat internacional. Evolució de l’objecte del DIPr.
Les relacions jurídiques entre persones, siguin físiques o jurídiques, no estan tancades en un únic ordenament jurídic, sinó que sovint estan connectades amb d’altres ordenaments jurídics. Qualsevol jutge pot resoldre per qualsevol ordenament jurídic si resulta aplicable al cas concret. Davant d’una relació jurídica interconnectada s’haurà de decidir quines són les autoritats competents i quin ordenament jurídic resulta aplicable segons les fonts de l’ordenament jurídic espanyol.
El Dret Internacional Privat no depèn de la quantia econòmica de la relació jurídica, sinó que depèn de que ens trobem davant d’una relació jurídica de tràfic privat internacional.
- Precisió del concepte de DIPr.
El Dret Internacional Privat es pot definir com aquelles relacions jurídiques que en algun moment de la seva vida contenen algun element d¡estrangeria que consisteix en la coexistència de diferents ordenament jurídics en el sí d’aquesta relació jurídica. Una situació jurídica pot ser de DIPr no necessàriament des del moment del seu naixement, és a dir, que aquesta situació d’estrangeria pot aparèixer en qualsevol moment, malgrat que pot haver-hi altres situacions que seran de DIPr des del seu naixement. Per tant, algunes situacions poden néixer ja internacionalitzades, i altres néixer internes i posteriorment internacionalitzar-se (p.ex: canvi de domicili, matrimoni, dret real mobiliari, etc.). Les situacions internacionals es poden internacionalitzar pel decurs del temps.
El DIPr el que hauria de fer és, per una banda, garantir la continuïtat de les situacions jurídiques quan estan connectades per diferents ordenaments de tal manera que una relació jurídica vàlidament creada sota un ordenament, per més que hi hagi modificacions al llarg del temps, es mantingui inalterada; i per altra banda el DIPr també pretén aportar seguretat en les transaccions jurídiques, i aquesta seguretat ha de facilitar tot aquest tràfic a nivell internacional.
Perquè hi hagi DIPr s’han de donar una sèrie de condicions: Coincidència d’ordenaments jurídics en una mateixa relació jurídica, però no de països. En DIPr parlem sempre de dues dimensions: la dimensió externa és de tipus geopolítica, i traspassa fronteres estatals, però no és això el que passa amb la dimensió interna, és a dir, el nostre propi sistema jurídic estatal. En un mateix moment intervé més d’un ordenament jurídic que afecta a la determinació de l’ordenament jurídic aplicable.
P.ex: es vol celebrar un matrimoni entre una senyora amb veïnatge civil català, a qui se li aplica el Codi Civil de Catalunya, i un senyor amb veïnatge civil extremeny, a qui se li aplica el Codi Civil Espanyol, i el matrimoni es celebra a Mallorca, on existeix el Dret Civil Balear. En aquest cas també hi ha elements d’estrangeria, bé amb vessant d’estrangeria, bé amb vessant jurídica.
Aquesta pluralitat conflueixen situacions de tràfic privat internacional. Aquest tràfic existeix quan en una relació jurídica hi ha un element d’estrangeria. Quan hi ha tràfic privat internacional estem davant d’una situació pròpia del DIPr. Tota relació jurídica amb un element d’estrangeria és un situació de tràfic privat
internacional, i forma part del DIPr. Però no tota situació amb elements d’estrangeria comporta el desenvolupament de les tècniques de DIPr, sinó que dependrà de la rellevància de l’element d’estrangeria. Encara que la relació jurídica existeixi en diferents ordenaments, precisament aquesta diferència entre ells pot comportar diferències en les conseqüències i els resultats, i és que mai diu el mateix la norma d’un país que la d’un altre. Però no tan sols és un element d’estrangeria la nacionalitat, sinó que també poden ser-ho el veïnatge civil, el domicili, el lloc de celebració del negoci jurídics, etc.
- Delimitació del seu contingut: concepcions en presència i matèries incloses.
Quatre àmbits del DIPr: competència d’autoritats, bàsicament la competència judicial; el reconeixement i execució de decisions; la determinació del dret aplicable; i finalment la cooperació judicial internacional.
a. La determinació de l’autoritat competent: això ens porta a una primera qüestió, i és que els òrgans jurisdiccionals espanyols no tenen imperialisme judicial, no totes les diferències s’han de resoldre per mitjà de l’ordenament espanyol, sinó que pot haver-hi supòsits en que tot i ser espanyol, el cas hagi de resoldre’s per un ordenament estranger. D’aquesta manera es pretén apropar la situació jurídica als òrgans més adients per resoldre el cas. Les autoritats espanyoles intervenen, i només poden entrar a conèixer, en aquells casos en que l’ordenament espanyol ho permeti, només seran competents quan la relació jurídica es doni en territori espanyol, és a dir, quan existeixin els vincles que estableix el dret espanyol (p.ex: en matèria d’aliments, entraran a conèixer els tribunals espanyols quan el creditor tingui la residència en territori espanyol).
Relació forum ius primaria: és la relació bàsica entre competència judicial i dret aplicable. La determinació de l’autoritat competent es fa a través d’unes normes, i un cop s’ha determinat, aquesta autoritat segueix tenint una relació jurídica vinculada a diferents ordenaments jurídics. Donat que l’autoritat competent en un primer moment està vinculada al seu propi ordenament, podrà aplicar un altre ordenament estranger quan la norma de conflicte del seu ordenament prevegi que s’ha d’aplicar aquell ordenament estranger. De manera que aquesta relació forum ius primaria és aquell moment en que el jutge, abans de fer res, acudeix al seu propi ordenament i mira quin dret ha d’aplicar per resoldre la situació jurídica que se l’hi ha plantejat (p.ex: en cas d’un matrimoni acudiria a l’art. 9.2 del Codi Civil Espanyol).
Així doncs, la determinació de l’autoritat competent acaba sent la referència per a la determinació de l’ordenament aplicable.
b. El reconeixement i execució de decisions: la decisió judicial presa no necessàriament s’ha de complir en el territori en que s’hagi dictat, ja que pot ser que part de la decisió afecti a l’ordenament jurídic d’un altre territori. I és que estem parlant d’actes de poder públic amb una determinada sobirania que té efectes dins del territori de la sobirania que ha instituït aquesta autoritat pública, però no necessàriament en el territori d’una altra sobirania, ja que perquè això passi s’han de complir una sèrie de requisits. c. La determinació del dret aplicable: és a dir, saber, davant d’una determinada relació jurídica, quin ordenament jurídic hem d’aplicar. d. La cooperació judicial internacional: bàsicament l’auxili judicial internacional, de tal manera que de la mateixa manera que una decisió d’un jutge espanyol no produeix efectes immediats en el territori d’un altre país, quan el jutge espanyol ha d’actuar en territori estranger, necessita de la col·laboració de les autoritat d’aquell territori per poder actuar.
asiàtics, i implica que la vinculació d’un subjecte a un ordenament es fa en base a la pertinença de la persona a un determinat grup o a una determinada ètnia. D’altre banda, també podem trobar-nos amb estats centralistes plurilegislatius, estats autonòmics plurilegislatius, i estats federats plurilegislatius, de tal manera que la plurilegislació no implica l’existència d’una descentralització, ja que és un fet aïllat de les qüestions polítiques. La plurilegislació es pot donar en diferents àmbits: en dret material es regulen els aspectes materials (Codi Civil Comú, Codi Civil de Catalunya –dret de família, persona, etc–), en dret conflictual per determinar el dret aplicable, en dret processal.
Quan parlem de relació jurídica de tràfic privat extern, aquesta internacionalitat no s’ha de predicar de les fronteres físiques, sinó des del punt de vista de diferents ordenaments jurídics. Les tècniques de DIPr serviran també per resoldre els conflictes que puguin sorgir entre els diferents ordenaments existents en un estat plurilegislatiu. En quant al nostre ordenament, la diferència entre la dimensió interna i la dimensió externa del DIPr es dóna en dos àmbits: per una banda en la relació entre els ordenaments de la relació interna, perquè tots ells tenen un paràmetre comú, que és la Constitució; i per altra banda en les matèries que resulten afectades en la relació interna (en Dret internacional espanyol la matèria que resulta més afectada és el Dret aplicable, i de forma molt limitada la cooperació d’autoritats), ja que no hi ha competència judicial, per quant existeix un únic sistema judicial, i per tant no hi ha l’àmbit de reconeixement i execució de decisions, tan sols existeix la col·laboració entre els òrgans jurisdiccionals.
Així doncs, de la mateixa manera que la Constitució preveu la possibilitat de coexistència dins la mateixa sobirania de diferents ordenaments jurídics, en canvi també preveu que només existirà un sol sistema de resolució de conflictes, que serà el fixat per l’Estat, de tal manera que les normes de determinació del dret aplicable són úniques a tot el territori espanyol. Les normes dictades per cada comunitat autònoma només són aplicables dins del territori de la mateixa.
Sempre que s’hagi de determinar el dret aplicable en les relacions jurídiques de la dimensió interna, l’art. 16 CC ens dius que la connexió que haurem de fer servir serà el veïnatge civil, tenint en compte, però, que només els nacionals tenen veïnatge civil. En aquest sentit, quan es produeixen problemes de dimensió interna que afecten a subjectes sense veïnatge civil (estrangers), el criteri a utilitzar serà el de la residència habitual per tal de determinar el territori. La substitució del criteri del veïnatge civil pel de nacionalitat tan sols es produirà en aquells conflictes de dimensió externa en que la norma expressament ho prevegi.
En principi, les normes per la solució de la dimensió interna només es fan a partir de normes dictades pel legislador espanyol, pel que les normes dels Tractats Internacionals no serveixen la dimensió interna del DIPr espanyol.
La dimensió interna és la coexistència d’ordenaments jurídics, i es limita al dret privat, de tal manera que coexisteixen dins la mateixa sobirania diferents drets privats (drets civils), i això vol dir que pot ser que s’estableixin relacions jurídiques entre subjectes d’aquests drets civils (casar-se amb una persona amb dret privat diferent), en els dos casos hi ha situacions de tràfic jurídic privat. El problema s’ha de resoldre mitjançant les normes de conflicte: el dret espanyol només té un sistema de determinació del dret aplicable, que serveix tant per a la dimensió externa com per la interna, que és el previst pel CC. En el cas de la dimensió externa, no hi haurà problema i l’art. s’aplicarà directament, però en la dimensió interna s’aplica l’art. junt amb el filtre del 16 CC, perquè si es parla de nacionalitat s’hauria de substituir la connexió per la del veïnatge civil.
TEMA 2. FONTS DEL DIPr.
- Les fonts internes: importància de la Constitució de 1978.
En l’ordenament jurídic espanyol hi ha vigents normes d’origen molt diferent: intern, dictades pel propi legislador, comunitari, internacional. El DIPr hem de tenir en compte totes aquestes normes, de manera que a l’hora de determinar com una autoritat espanyola es declara competent en una relació jurídica, haurem d’atendre a les diferents normes.
05/10/
A vegades un mateix supòsit de fet, dins d’un mateix ordenament, pot estar regulat des de diferents normes dins del DIPr, i hem de veure quina norma és aplicable en cada cas. En DIPr parlem de quatre fonts:
Tipus de fonts internes.
A diferència del DIP públic, en DIPr la internacionalitat es predica de la relació jurídica, no de la font, de tal manera que la regulació d’aquesta relació jurídica amb elements d’estrangeria pot ser una regulació purament interna. La font bàsica de producció normativa en DIPr han estat les normes internes, com pot ser la llei. Dins de les fonts internes podem distingir dos grans àmbits:
a. Els Principis Inspiradors Bàsics: la norma inspiradora del DIPr acabarà sent la Constitució, que pel que fa a la nostra disciplina acaba exercint una triple funció: incideix sobre l’elaboració normativa en tots els àmbits del DIPr, ja que el legislador té competències en tots, tenint competències sobre la Competència Judicial Internacional –arts. 21-22 LOPJ– (la CE incideix en aquesta competència perquè garanteix el principi de tutela judicial efectiva, extensió de la jurisdicció espanyola a tot tipus de relacions jurídiques, però només aquelles que estableix i permet la llei; també afecta a l’àmbit del Reconeixement i Execució de Decisions –arts. 951 i ss. LEC– (principi del dret de defensa); afecta a la Determinació del Dret Aplicable (p.ex: no discriminació per raó de sexe); afecta a la Cooperació Judicial Internacional –art. 276 LOPJ– (garanties jurisdiccionals pels que accedeixen a la justícia).
La segona funció és la incorporació al nostre ordenament jurídic dels tractats internacionals: dins l’ordenament jurídic espanyol no només hi ha normes dictades pel legislador espanyol, sinó que a més hi ha Tractats Internacionals. No es poden incorporar tractats internacionals contraris a la CE, ja que resultarien inconstitucionals.
I la tercera funció és una funció de filtre de normes i decisions estrangeres: això es concretaria bàsicament en el denominat ordre públic. La CE té uns principis bàsics i unes disposicions que són insubstituïbles i que ningú pot vulnerar, de tal manera que no podem incorporar al nostre ordenament jurídic res que no respecti aquests principis bàsics. El nostre ordenament jurídic està envoltat de molts ordenaments jurídics que constantment tenen relacions de DIPr, i constantment el nostre ordenament jurídic estableix vincles amb d’altres ordenaments que són diferents del nostre, i que poden tenir principis diferents. Així doncs, els principis bàsics de la CE actuen com una pantalla enfront de normes estrangeres que no contemplin o que tinguin una concepció diferent dels nostres principis bàsics. La CE, l’ordre públic, actua en dos moments: en el moment de l’aplicació del dret estranger (una autoritat espanyola pot haver d’aplicar el dret estranger, però no pot aplicar una norma estrangera que topa clarament amb els principis bàsics de l’ordenament jurídic espanyol), i en el moment de l’execució i reconeixement de la decisió (tota
Àmbit material: existeix un àmbit material positiu i un àmbit material negatiu, ja que normalment els tractats internacionals ens diran a què s’apliquen i a què no s’apliquen. Àmbit a l’espai: és a dir, si els tractat internacional s’aplica només en les relacions jurídiques entre els signataris o s’aplica també a no signataris; és el que es denomina la diferència entre inter partes o erga omnes. Normalment els tractats internacionals processals sempre seran inter partes, mentre que els tractats internacionals sobre determinació del dret aplicable seran erga omnes.
13/10/
Hem de tenir en compte també l’àmbit territorial i l’àmbit temporal. Pel que fa a l’àmbit territorial, a vegades hi ha tractats que en relació a un estat signant, limiten la seva eficàcia a parts del territori, no aplicant-se a la totalitat. En quant a l’àmbit temporal dels tractats, dins d’aquest ens estem referint bàsicament a l’entrada en vigor del tractat, i aquí hem de recordar quatre aspectes: en primer lloc, l’entrada en vigor del tractat en sí mateix els convenis contenen clàusules d’entrada en vigor, de tal manera que no és suficient que s’hagi incorporat al territori espanyol, sinó que perquè sigui aplicable és necessari que el conveni estigui en vigor segons les disposicions del propi conveni.
També és possible que, una vegada hagi entrat en vigor un conveni, es produeixin les denominades adhesions posteriors, i en aquests casos el propi conveni preveurà quan haurà d’entrar en vigor internacionalment el mateix pels estats que s’hi hagin adherit posteriorment.
També existeix l’entrada en vigor pel propi estat, i aquí cada ordenament jurídic preveurà quan entrarà en vigor un conveni a cada estat: a l’estat espanyol s’ha de donar la ratificació i signatura, però també la publicació en el BOE. Només quan es donin l’entrada en vigor del conveni, i el compliment de tots els requisits perquè el conveni s’insereixi en l’ordenament jurídic propi de cada estat, es podrà entrar a aplicar el mateix.
No és estrany que una mateixa matèria estigui regulada per diferents convenis procedents del mateix organisme creador. Cada conveni ens diu la relació existent entre els diversos textos, en el sentit de saber quin text s’aplicaria al cas concret quan un estat sigui part dels diversos textos.
2.2. Fonts consuetudinàries.
Bàsicament la lex mercatoria, és a dir, els orígens del DIPr. A partir de les relacions comercials, el DIPr cobreix les seves necessitats per mitjà del naixement de la lex mercatoria (s. XII). Encara avui en dia, les fonts consuetudinàries segueixen molt marcades per les relacions comercials internacionals, existint la nova lex mercatoria, fonamentada principalment per tres eixos: normes sobre contractació internacional, aplicació de determinats principis (bàsicament el principi de l’autonomia de la voluntat), i en tercer lloc un sistema propi, però no exclusiu ni excloent, de solució de conflictes, que és l’arbitratge. Aquestes fonts consuetudinàries, però, són fonts limitades des de dues perspectives: materialment i processalment:
- Limitació material: les fonts consuetudinàries no regulen la totalitat de les relacions jurídiques internacionals, de tal manera que això sovint comporta que, per a la solució de les relacions jurídiques s’hagi de recórrer a les fonts internes o internacionals. I és que les normes que són fruit de l’activitat comercial dels participants en el tràfic internacional, no ho regulen ni preveuen tot, per tant, per
tot allò que no estigui previst, aquesta deficiència material quedarà suplerta pel que es prevegin els ordenaments jurídics estatals.
- Limitació processal: perquè l’única via de solució de conflictes és l’arbitratge. D’altra banda, l’altra limitació processal ve per l’execució de laudes, que si no es fa voluntàriament, necessita la intervenció judicial.
Hi ha dos tipus de dret consuetudinari: hi ha normes adreçades als comerciants, i d’altres que serien més de tipus soft law. Les adreçades als comerciants serien, bàsicament, els incoterms, que només s’apliquen al tràfic privat comercial internacional, i que indiquen, en funció del tipus de clàusula que s’incorpora a un contracte, quines són les obligacions de cadascuna de les parts en el contracte; d’altra banda tenim els contractes model, o contractes tipus, que són els que s’apliquen a determinats tipus de contractació internacional.
En quant al soft law, bàsicament són els principis UNIDROIT, que poden ser utilitzats pels estats a l’hora de fer determinades regulacions en l’àmbit que abasteixen aquests principis.
2.3. Fonts institucionals o comunitàries.
El dret comunitari com a font del DIPr ja existia amb l’antic Tractat CE –art. 220- (dret complementari), així com el Conveni de Brussel·les (1968), el Conveni de Roma (1980); ambdós convenis són importants pels reglaments que d’ells se’n deriven. Fins al Tractat de Maastricht no agafa embranzida, i a partir de l’art. 65 Tractat CE l’any 2000 es preveu que el dret comunitari pugui dictar normes de dret derivat en matèria de DIPr. Directives que són normes harmonitzades de DIPr que necessiten transposició, i hi pot haver diferències entre els estats membres, ja que els reglaments tal qual es publiquen al Diari de la UE s’apliquen per part dels estats i s’incorporen a l’ordenament jurídic dels mateixos des que s’aproven.
El DIPr comença a tenir una base comunitària, que cada vegada més s’europeitza. El dret comunitari afecta al DIPr des de diferents àmbits: determinació de les autoritats competents dels estats membres (reglaments); determinació del dret aplicable en matèria d’obligacions contractuals, extracontractuals, obligació d’aliments; reconeixement i execució de decisions, substituint els procediments nacionals per d’altres regulats a nivell comunitari; cooperació internacional d’autoritat, pràctica de proves, accés a la justícia gratuïta (reglaments); dret processal (procediment monitori comunitari procediments específics pensats per afavorir la rapidesa en les relacions entre estats membres); dret material.
El dret comunitari tindria sobre el DIPr tres moments d’incidència importants: Creació normativa: des del dret comunitari es poden crear normes de DIPr on hi ha normes de DIPr en diferents llocs:
- Dret Originari: disposicions dels tractats, p.ex. art. 340 TFUE sobre dret aplicable a les obligacions contractuals i extracontractuals de la UE.
- Dret Derivat: reglaments. Es tracta de l’antic art. 65 Tractat CE, que comportava tres situacions diferents respecte dels estats membres, i que es mantindran: a) Per 24 estats, tots els reglaments i disposicions que sortien en base a aquest article s’aplicaven perquè la base jurídica era admesa. b) A 2 estats, el Regne Unit i Irlanda, tenien l’opció del optin in, de tal manera que en quant a la llibertat, seguretat i justícia, les disposicions de dret derivat adoptades en base a aquesta base jurídica, en principi no s’aplicaran a no ser que aquests estats decideixin ser-ne part cas per cas.
TEMA 3. LA COMPETÈNCIA JUDICIAL INTERNACIONAL (I).
- Les fonts de regulació de la competència judicial internacional: el Dret autònom, els convenis internacionals i el Dret comunitari europeu.
En matèria de competència judicial internacionals tenim tres tipus de fonts: normes internes, normes internacionals i normes comunitàries. Els dos eixos bàsics seran les normes de dret intern i les normes de dret comunitari. Aconseguirem una finalitat directa, la determinació de les autoritats competents, i una finalitat indirecta, la determinació del dret aplicable a partir de l’ordenament jurídic de l’autoritat. L’art. 21 LOPJ és la base per saber quines normes regulen la competència judicial internacional, i ens diu que les normes que regulen la CJI poden ser de dos tipus: bé internes, d’acord amb l’establert a la LOPJ, bé normes compreses en tractats internacionals, entenent també incloses aquí les normes comunitàries, és a dir, d’origen supranacional.
Hem de distingir les conseqüències de les normes segons siguin d’origen intern o d’origen supranacional: Les normes internes sobre CJI, la LOPJ només ens dirà quan són competents els tribunals espanyols, però mai quan ho seran els estrangers. Són normes d’atribució, i serveixen per determinar la CJI dels tribunals espanyols, és a dir, dels tribunals de l’estat del legislador que ha dictat la norma Les normes d’origen supranacional sobre CJI, bàsicament les comunitàries. Són normes de distribució (disposicions de litispendència internacional), i seguint l’art. 21 LOPJ les normes d’origen internacional s’aplicaran amb preferència a les d’origen intern. La diferència entres ambdues normes és que, si bé totes formen part de l’ordenament jurídic espanyol, les normes d’origen supranacional serveixen tant per determinar la CJI dels tribunals espanyols, com per determinar la CJI dels altres estats que són part d’aquesta norma d’origen supranacional. El Reglament 44/2001 serveix per determinar la CJI a nivell internacional, excepte en matèria successòria.
El Reglament 44/2001, de 22 de desembre de 2000: àmbit d’aplicació temporal i material. El paper del domicili del demandat. Les competències especials. Les competències exclusives. L’autonomia de la voluntat expressa. La submissió tàcita. Els fors de protecció. Les mesures cautelars. Litispendència i connexitat. La verificació d’ofici de la competència judicial internacional. Impugnació de la competència judicial internacional. – El Reglament 2201/2003: regles de competència en matèria de nul·litat, separació i divorci. Regles de competència en matèria de litigis relatius a la responsabilitat sobre els menors. Problemes d’aplicació.
19/10/
Tant les normes d’atribució com les normes de distribució ens diuen quan són jurisdiccionalment competents els tribunals d’un estat. En principi les normes de CJI l’únic que fan és determinar si són o no competents per conèixer d’un afer els òrgans jurisdiccionals d’un determinat estat; però aquestes normes normalment no serveixen per determinar ni la competència funcional, ni la orgànica, ni la territorial, ja que això s’haurà de fer a partir de les normes processals de l’estat que es declara competent. Les normes de CJI necessiten del complement de les normes processals internes.
De CJI n’hi ha de molts tipus. En principi els tipus de CJI venen determinats o bé a la llei interna que regula la CJI dels tribunals d’un país, o bé a l’instrument internacional que reguli la CJI, i ens dirà quin tipus de competència serà; això és
important, perquè depenent de si es tracta d’un tipus o un altre de competència, produirà uns determinats efectes, o tindran diferent relació entre elles. Podríem distingir en un primer moment entre competències amb potencials efectes internacionals (CPEI), i competències que difícilment tindran efectes internacionals, o competències exorbitants (CDEI). La competència judicial, per una banda ens diu quins tribunals són competents, també ens serveix com a punt de referència per determinar el dret aplicable, però també té un efecte, i és que a vegades la decisió que resulta s’ha d’executar en un país diferent del dels tribunals on s’ha dictat, i perquè això pugui succeir els òrgans jurisdiccionals de l’altre país ha d’examinar la sentència, i entre el que examinen es troba la CJI en que s’han fonamentat els tribunals espanyols (CJI indirecta). Si aquesta CJI és vàlida o no a efectes d’eficàcia de la decisió en un altre territori, depèn de les autoritats d’aquest altre territori, dependrà de que aquest país admeti la norma emesa per l’altre estat. Però hi ha altres que difícilment produiran efectes, que són les competències exorbitants. Els estats són sobirans, i el legislador pot convenir que els tribunals es considerin competents en base a un criteri propi que es troba a l’ordenament, però hi ha certs criteris de competència que expressen una relació especialment feble entre una relació jurídica i uns tribunals. Les competències exorbitants, són competències que no justificarien des d’un punt de vista internacional que uns tribunals coneguessin d’aquell afer, p.ex. la nacionalitat, o que la persona pugui ser demandada quan es trobi en el territori d’un estat. Una competència d’aquest tipus difícilment comportarà que aquesta decisió estrangera pugui produir efectes en altres països, perquè es considera que encara que el legislador ho hagi decidit així, no poden acceptar-se decisions d’aquest tipus en competècies internacionals. Al territori espanyol no hi ha competències exorbitants, per tant no es contemplen.
En el món anglosaxó, mitjançant el forum non conviniens, es permet que el jutge, encara que pogués ser competent, declini la seva competència a favor de tribunals estrangers que estan més ben situats per conèixer de l’afer.
La norma que més utilitzarem per determinar la CJI és el Reglament 44/2001, que és la norma que ve a substituir l’antic Conveni de Brussel·les, de 27 de setembre de 1968, i és un reglament doble, ja que unifica normes per determinar la CJI entre els estats membres de la UE, i també unifica normes i procediments pel reconeixement i execució de les decisions judicials dictades en base al reglament. Pel que fa a l’àmbit material i territorial del reglament, tots els estats membres de la UE determinen la seva competència judicial a partir de les mateixes normes, i a partir d’aquest reglament nosaltres podem saber amb una sola norma si els tribunals competents són els espanyols (art. 21 LOPJ), o bé els tribunals de qualsevol dels altres 26 estats. És per això que és una norma de distribució de competències. És una norma de dret comunitari, amb una peculiaritat, i és que aquí no s’aplica per raó de la nacionalitat, sinó en base al domicili en un estat membre.
L’àmbit d’aquest reglament s’ha de dividir en un àmbit material positiu, i un negatiu. Des del punt de vista positiu, el reglament s’aplica en matèria civil i mercantil, però no s’aplica a la totalitat, sinó que hi ha exclusions. Cada ordenament pot acabar entenent per matèria civil i mercantil coses diferents, tot i que per contra es tracta d’una matèria única. El TJUE, en les seves interpretacions sobre el Conveni de Brussel·les, ha dit que, més que com s’interpreta que és matèria civil i mercantil, hem de fixar-nos a partir de quins principis s’interpreta la mateixa: s’hauran de tenir en compte, d’una banda l’objectiu/s del reglament, i d’altra banda els principis generals comuns del conjunt dels sistemes de dret nacional. A partir d’aquí hauríem d’entrar en casuística, hi ha sentències de molts tipus. S’estableix com a requisit que perquè es pugui considerar matèria civil o mercantil, les parts litigants han de ser personal civil, no poden intervenir parts que actuïn com a poder públic. En canvi, hi ha sentències en les quals s’utilitzen sentències penals, però es creu que deuen ser interpretades a nivell internacional.
hagi un pacte de submissió i que com a mínim una de les parts estigui domiciliada en un estat membre, no necessàriament el demandat. La submissió tàcita funciona pel fet que s’interposa una demanda en un tribunal incompetent, i el demandat contesta la demanda sense impugnar la competència. Furts de protecció (art. 8): serien llei especial respecte de les competències especials, i que són per relacions jurídiques en les quals una de les parts es considera part feble, que són relacions jurídiques de consumidors, assegurances i contractes individuals de treball. En aquest cas, s’estableixen normes de CJI que tenen per objecte apropar la part considerada més desprotegida a tribunals que li siguin més pròxims.
Juntament amb el criteri de competència judicial, hi ha les competències de l’art. 5, que són les competències especials per a determinades matèries, és a dir, en un àmbit material limitat, en que poden ser competents els tribunals dels estats membres sempre que es doni una característica: que el demandat estigui domiciliat en un estat membre. Per tant, entre l’art. 2 i l’art. 5 existeix una relació d’alternança, i serà decisió del demandant fer servir unes competències o altres, però les de l’art- 5 són excepcionals i d’interpretació restrictiva. Es tracta d’una excepció que ha de respectar un principi bàsic, el de seguretat jurídica, ni ha de trencar el principi de previsibilitat, perquè la part demandada ha de preveure on la demandaran, inclús si la poden demandar en un lloc diferent del seu domicili. El que ve a fer aquest art. 5 és completar la competència general, però la completa en supòsits molt concrets i només pels supòsits previstos a la pròpia norma, el Reglament. Bàsicament ens centrarem en dos supòsits, que són els més rellevants, i els que han donat lloc a una mes abundant jurisprudència, els arts. 5.1 i 5.3; l’art. 5.2, en matèria d’aliments, ha deixat de tenir rellevància, ja que el Reglament 4/2009 tracta exclusivament la matèria d’aliments.
Són excepcions a la regla general en matèria d’obligacions contractuals i obligacions extracontractuals, respectivament. L’art. 5.1, el primer que hem de veure és què vol dir obligació contractual els arts. 59 (es remet al dret de cada estat) i 60 ens ajuden a determinar el domicili, de les persones físiques i jurídiques, respectivament. En matèria d’obligacions contractuals, l’art. 5.1 ens ve a dir que el demandant pot decidir si interposa la demanda davant dels tribunals de l’estat del domicili, en que s’està pressuposant que s’hauran de fer intervenir, junt amb les normes de CJI, les normes de distribució internes de la competència (competència funcional, orgànica, territorial), pel que seria una competència indirecta. Però també es pot acudir a tribunals d’un estat diferent dels del domicili si es donen els supòsits de l’art. 5.1. Si el demandat no està domiciliat en un estat membre, no serà aplicable l’art. 2 i, conseqüentment, tampoc ho serà l’art. 5. segons el TJUE, als efectes de l’art. 5, entendrem per obligació contractual aquella que ha estat lliurement assumida i consentida per una persona respecte d’una altra, i és justament en aquesta obligació en la que es basa la demanda (STJUE de 20 de gener de 2005).
L’art. 5.1 ens permet establir tres supòsits diferents, unes presumpcions, i una regla general que actua en defecte de presumpció: si estem en un supòsit de CV internacional de mercaderies el lloc de compliment serà el lloc on s’han entregat o on s’haurien d’haver entregat les mercaderies; en matèria de prestació de serveis, el lloc de l’estat on s’han de prestar els serveis; si no ens trobem en cap d’aquests supòsits, o si es trenca la presumpció, determinarem el tribunal competent a partir d’aquest criteri general, que és el lloc que serveix de compliment de l’obligació.
L’art. 5 fa una remissió directa, de manera que es fa sense remissió a les normes processals internes de distribució de competències, pel que el tribunal del lloc de
compliment és aquell que assenyala, i no pas el tribunal de l’estat de compliment. Aquest article només entrarà en joc si l’estat de domicili del demandat i l’estat de compliment de l’obligació són diferents
Com es determina el lloc de compliment de l’obligació que serveix de base a la demanda quan no entren en joc les presumpcions de l’art. 5.1: quan no s’ha pactat, o quan s’ha de destruir la presumpció, entrarà a funcionar una regla de caràcter supletori segons el TJUE el lloc de compliment de l’obligació es determina segons la llei per la que es regeix l’obligació controvertida, segons les normes de conflicte (de tipus comunitari) de l’òrgan jurisdiccional que coneix del litigi. Es fa a partir d’una simulació, de tal manera que l’òrgan jurisdiccional, per saber si és competent, haurà de simular què passaria si fos competent, determinant el dret aplicable a partir de les normes de conflicte –Reglament 593/2008-, que ens durà a l’aplicació d’un determinat ordenament jurídic; i segons aquest dret, haurem de mirar quin és el lloc de compliment de l’obligació que serveix de base a la demanda (p.ex: si el lloc de compliment és a Espanya, seran competents els tribunals espanyols, i si el lloc de compliment no és a Espanya, no seran competents).
Si en un mateix estat hi ha diferents llocs d’entrega de la mercaderia, el TJUE (STJUE 03 de maig de 2007) ha vingut a dir que, si hi ha un lloc més rellevant, aquell on es produeixin els vincles més estrets, aquest hauria de ser entès com el lloc de compliment de l’obligació que serveix de base a la demanda. I aquesta determinació dels vincles més estrets es fa en base a termes econòmics (on s’ha dipositat la major part de la mercaderia). Si no fos possible aquesta determinació en funció dels vincles, el tribunal competent serà aquell que, dintre d’un mateix estat, decideixi el demandant.
L’art. 5.2, en matèria d’aliments, pràcticament no s’aplicaran les normes de CJI, ja que actualment existeix el Reglament 4/2009, de 18 de desembre de 2008, i aquest reglament substitueix el Reglament 44/2001 en aquesta matèria, excepte a Dinamarca.
26/10/
L’art. 5.3 R44/2001: obligacions extracontractuals. Seran competents els tribunals del lloc de producció o de possible producció del fet danyós. La jurisprudència del TJUE ha interpretat les obligacions no contractuals de forma negativa, de tal manera que el que sigui matèria delictual o quasi delictual ho ha interpretat com allò que no sigui contractual. Malgrat això ha donat una possible definició: tota demanda que té per objecte posar de manifest la responsabilitat d’un demandat, sempre i quan aquesta demanda no estigui vinculada en matèria d’obligacions contractuals, és a dir, que no provingui de contracte. Hem de partir d’una interpretació restrictiva, ja que es tracta d’una excepció a la regla general que hem de mantenir.
La competència serà del lloc real de producció, o del lloc possible de producció del fet danyós. En quant a què entenem per lloc real de producció del fet danyós, hi ha hagut una llarga discussió en la jurisprudència a partir de 1976, a partir d’un cas sobre l’abocament de productes contaminants al riu Rin un pagès rega els seus camps amb aigua contaminada del Rin, i interposa una demanda contra l’empresa holandesa que ha provocat el dany, i l’interposa davant dels tribunals holandesos; aquesta empresa al·lega davant que la demanda s’hauria d’haver presentat davant dels tribunals del lloc de producció del dany. El TJUE entén per lloc de producció del dany, tant el lloc on s’ha originat el dany, com el lloc on s’ha manifestat el dany, sempre a elecció del demandant.
tribunals del lloc on hi ha el vincle, i exclou els tribunals de qualsevol estat que no sigui aquest.
Són cinc matèries d’interpretació restrictiva, perquè són excepcions a l’art. 2 (domicili del demandat). Afecten a qüestions diferents: drets reals immobiliaris i arrendaments de béns immobles; validesa, nul·litat, o dissolució de societats; validesa d’inscripcions a registres públics; inscripcions o validesa de patents, marques; execució de decisions judicials. La matèria que ha comportat més controvèrsia i més jurisprudència ha estat la primera, que hem de separar entre drets reals immobiliaris (forum rei site) i arrendaments de béns immobles, que alhora es divideixen en arrendaments de llarga durada (forum rei site) i arrendaments per ús particular de curta durada (, i aquest darrer alhora dóna lloc a dos possibles furs de competència (forum rei site, i domicili del demandat).
Els drets reals immobiliaris, entenent com a drets reals aquelles accions que es poden exercitar i que tenen una projecció que va més enllà que els efectes del propi demandat, sinó que tenen una eficàcia erga omnes; el tribunal així ho estableix per distingir els drets reals dels drets personals. El TJUE ha intentat delimitar el concepte de drets reals immobiliaris, centrant-se en les qüestions referents en l’existència, consistència, propietat, possessió sobre béns immobles, havent de tenir en compte el conjunt dels drets dels estats membres, pel que el TJUE acaba incloent també qualsevol altre dret real que es pugui considerar com a tal dins dels estats membres.
En quant als arrendaments de béns immobles, s’ha de distingir de l’arrendament de negoci, que inclou el local, perquè no serà un arrendament de bé immoble, i queda fora d’aquesta competència exclusiva. Entenem per arrendament de bé imoble aquelles relacions jurídiques per mitjà de les quals l’arrendador cedeix a l’arrendatari l’ús d’un bé immoble; l’àmbit que queda cobert per aquest concepte, segons el TJUE, són les qüestions relatives a l’existència de l’arrendament, a la interpretació del contingut de l’arrendament, a la durada de l’arrendament, a la reparació dels danys que causa o hagi pogut causar aquest contracte, al pagament dels lloguers i despeses accessòries de l’arrendament, a la desocupació de l’immoble objecte del contracte, i a la restitució de la possessió per part de l’arrendador. Es fa referència, exclusivament, a les relacions entre arrendador i arrendatari.
Inicialment no es diferenciava entre arrendaments de llarga i de curta durada, sinó que aquesta diferenciació va sortir en un moment en que es presenta davant del TJUE una qüestió prejudicial sobre un contracte d’arrendament d’una finca situada a Itàlia entre dos ciutadans alemanys per un període de quinze dies. En aquell moment els tribunals competents per tot allò que es derivés directament del concepte d’arrendament de bé immoble (pagament de l’arrendament del preu pactat, i totes aquelles qüestions que l’hi són connexes) es va considerar que eren els italians, malgrat la brevetat de l’arrendament.
Els arrendaments de curta durada tenen una duració màxima de sis mesos, i només són possibles si es donen una sèries de condicions acumulatives: ha de ser un contracte per a ús particular; de durada determinada, no superior a sis mesos; l’arrendatari ha de ser una persona física; el propietari i l’arrendatari han d’estar domiciliats al mateix estat. Si es donen aquestes circumstàncies, hi hauran dues possibilitats sobre on interposar la demanda: els tribunals del lloc de situació del bé immoble, o bé els tribunals del domicili del demandat.
02/11/
Hi ha altres competències exclusives que són excepcions al criteri del domicili del demandat, i s’han d’interpretar de forma restrictiva (art. 22), i no entren altres que les excepcions expressament previstes per la norma. Una altra competència del R44/2001 és el principi d’autonomia de la voluntat (arts. 23 i 24), que fan referència a la submissió expressa i a la submissió tàcita, i que tant per l’una com per l’altra s’exigeixen una sèrie de requisits. La submissió provoca un doble efecte: un de positiu, és a dir, que adquireixen competència uns determinats òrgans jurisdiccionals; i un de negatiu, és a dir, que deixen de tenir competència altres tribunals que normalment haurien estat competents. La submissió és una excepció al criteri del domicili del demandat, però en cap cas a partir de la submissió podem alterar les competències exclusives, que també són excloents.
La submissió tàcita és un tipus de submissió que pot derogar fins i tot la submissió expressa. La submissió tàcita (art. 24) és aquella amb que es pot derogar qualsevol competència de les previstes al reglament menys les competències; és una competència més dins del reglament, que conviu amb les demés, i suposa la possibilitat d’excepcionar-les. La submissió tàcita ha de ser un procediment contradictori, un procediment que s’endinsi dins l’àmbit material positiu del reglament, i s’han de donar tres condicions: que es presenti una demanda davant d’uns tribunals que en principi no serien competents, que comparegui el demandat, i que no impugni aquesta competència amb la seva compareixença.
Si el demandat, domiciliat en un estat membre, no compareix davant d’un òrgan jurisdiccional aparentment incompetent, en un altre estat membre, aquest tribunal es declararà d’ofici incompetent si la seva competència no estigués fundada en alguna de les disposicions del reglament. Per tant, no s’entén que hi hagi submissió tàcita. El tribunal, mentre no es declari incompetent, haurà de suspendre el procediment i comprovar que se l’hi ha notificat tota la documentació, és a dir, que s’han garantit els drets de les parts.
L’art. 24 només funcionarà quan el demandat tingui el seu domicili en un estat membre, ja que en cas contrari la submissió tàcita als tribunals d’un estat membre (p.ex. si el demandat està domiciliat a Andorra i la demanda s’interposa a Barcelona) no es podrà aplicar el reglament.
En la submissió expressa s’han de designar uns òrgans jurisdiccionals perquè coneguin d’un determinat procediment o de les diferències que puguin sorgir entre les parts en unes relacions concretes. És admès en el dret consuetudinari, i és reflex del principi de l’autonomia de la voluntat. L’avantatge de la submissió expressa és que permet a les parts conèixer perfectament i amb antelació el lloc de solució de les seves diferències, guanyant en eficàcia processal. El que és important és que les parts siguin conscients que han pactat una submissió expressa, ja que en cas contrari aquest pacte no serà vàlid.
Perquè funcioni la submissió expressa (art. 23) és necessari que al menys una de les parts de l’acord de submissió tingui el seu domicili en un estat membre (no parlem de domicili del demandat perquè en el moment de la celebració del pacte no es sap si hi haurà incompliment, ni qui serà el demandat i qui el demandant), i el domicili en un estat membre s’ha de tenir en el moment de pactar la clàusula; si ningú té el domicili en un estat membre (art. 23.3), i si es fa un pacte de submissió expressa als tribunals d’un estat membre, en principi es respecta la possibilitat que aquests tribunals considerin declarar-se competents, no necessàriament en virtut del reglament sinó del seu propi dret privat autònom: si es declaren competents, els tribunals dels altres estats membres no podran intervenir en l’assumpte, però si es declaren incompetents, els tribunals dels altres estats membres podran plantejar-se declarar-se competents.
supòsits: si la part feble és la demandant, si la part feble és la demanda, o si hi ha el principi d’autonomia de la voluntat, i en cada cas ens dirà quins tribunals són o poden ser competents. Es tracta de contractes d’adhesió.
Els contractes d’assegurança (arts. 8-14). Si l’assegurador és el demandat, podrà ser demandat de forma alternativa davant de diferents tribunals segons decideixi el demandant (art. 9.1): l’estat de domicili de l’assegurador, el domicili del demandant, o bé en qüestions de coassegurança en els tribunals del domicili del primer signant; si l’assegurador no té el seu domicili en un estat membre però hi té un establiment secundari, es podrà presentar la demanda davant dels tribunals del lloc on estigui situat l’establiment secundari. En tots aquests casos el criteri utilitzat és un vincle personal de subjecció del demandat a un determinat territori. El reglament també preveu la possibilitat de demandar a l’assegurador per raó del tipus d’assegurança (art. 10): assegurances de responsabilitat, béns immobles, combinades entre béns mobles i immobles, el lloc de producció del fet danyós, etc.
En canvi, si l’assegurat és el demandat, la demanda es podrà plantejar només en els tribunals de lloc de domicili del demandat (art. 12). Així doncs es protegeix al demandat beneficiari de l’assegurança o prenedor de la mateixa.
En tercer lloc, és possible l’autonomia de la voluntat en aquests casos (art. 13), però amb condicions: si el pacte de submissió a uns òrgans jurisdiccionals es duu a terme amb posterioritat al naixement del litigi, perquè se suposa que un cop es dóna la diferència és més lliure de decidir la part feble; els supòsits que permeten a la part feble presentar la demanda davant de tribunals diferents als que estableix el reglament; que es possibiliti presentar la demanda davant del tribunals del lloc de producció del fet danyós, sempre i quan l’assegurador i la part feble tinguin el seu domicili o la seva residència habitual en el mateix estat en el moment de celebració del contracte.
En matèria de contractes de consum (arts. 15-17), l’art. 15 i la jurisprudència entén que són tots aquells contractes celebrats per una persona fora de la seva activitat professional, és a dir, per a un ús no professional. En el fons totes les persones poden ser consumidors i no consumidors. Distingim segons el consumidor sigui demandant, podent interposar la demanda en els tribunals del lloc de domicili del demandat, així com els del seu propi domicili; si el consumidor és el demandat, només podrà ser demandat davant dels tribunals del seu lloc de domicili; i l’autonomia de la voluntat és possible però amb condicions (art. 17): o bé sigui posterior al naixement del litigi, o bé es permeti al consumidor interposar demanda en tribunals diferents dels del domicili de qualsevol de les parts, o bé que es pugui presentar la demanda als tribunals de la residència habitual o del domicili del consumidor, sempre i quan el consumidor i el seu cocontractant estiguin domiciliats en el mateix estat en el moment de celebració del contracte.
El contracte individual de treball. Distingim segons el treballador sigui demandant, podent interposar la demanda davant dels tribunals del lloc de realització habitual del treball, els tribunals del lloc on es va desenvolupar per última vegada l’activitat laboral, o bé davant dels tribunals del lloc en que va ser empleat (entès en el sentit de contractar) el treballador si aquest va treballar en diferents estats, pel que no s’exigeix necessàriament que hagués treballat en aquell estat. Si el demandat és el treballador, la competència serà exclusivament dels tribunals de domicili del demandat. I en quant a l’autonomia de la voluntat, és possible si el pacte de submissió és posterior al naixement del litigi, o si el pacte de submissió permet al treballador interposar la demanda davant de tribunals diferents als previstos al reglament.
La competència amb mesures cautelars.
Segons el TJUE, les mesures cautelars tenen per objecte evitar a les parts perjudicis derivats de la durada dels procediments internacionals, i d’altra banda també es pretén mantenir una situació de fet o de dret, evitant que es vulnerin drets que es pretén siguin reconeguts pel jutge. Es tracta de mesures puntuals, pel que es podrà interposar la petició d’adopció de mesures cautelars (art. 31) a qualsevol estat membre, no necessàriament davant dels tribunals competents del fons de la qüestió, i només es podran sol·licitar les mesures cautelars previstes a la llei del tribunal davant del que ens dirigim. Aquestes mesures cautelars hauran de ser posteriorment reconegudes pel tribunal que conegui del fons.
TEMA 4. LA COMPETÈNCIA JUDICIAL INTERNACIONAL (II).
- Les immunitats estatals de jurisdicció i d’execució.
Art. 21.2 LOPJ: Se exceptúan los supuestos de inmunidad de jurisdicción y de ejecución establecidos por las normas del Derecho Internacional Público.
Impossibilitat de demandar, impossibilitat de conèixer pels jutges espanyols, quan una de les parts del procés sigui un subjecte de Dret Internacional Públic: un estat, membres dels cossos consulars i diplomàtics, organitzacions internacionals. No hi ha una norma expressa que reculli la immunitat dels estat, sinó que és un principi de DIPúblic. Però aquest immunitat no és absoluta, sinó que és relativa i està sotmesa a uns límits; històricament la immunitat era absoluta, però avui en dia la immunitat seria respecte dels actes iure imperi.
ESTAT: parteixen del principi de sobirania. Tenen dret a no ser jutjats per òrgans jurisdiccionals d'altres països, evitant que els estats puguin ser controlats quan aquest control tingui per objectiu jutjar actuacions que s'han fet en exercici del seu poder públic; en sentit contrari voldria dir que quan els estats han actuat com a particulars no hauria de ser invocable la immunitat de jurisdicció. Quan un estat realitza una compra amb un particular no actuaria en exercici del seu poder públic i, per tant, no gaudiria d'aquest privilegi.
AGENTS DIPLOMÀTICS I CONSULARS: Conveni de relacions consulars i diplomàtiques de Viena (anys 60), els agents diplomàtics i consulars tenen immunitat de jurisdicció, però només per als seus actes públics, no per als privats (art. 43). L’estat pot renunciar a aquesta immunitat. També juga la immunitat d’execució, és a dir, que no es poden embargar els béns dels agents diplomàtics i consulars, i encara més si són béns que serveixen per al desenvolupament de les seves funcions. En aquest sentit, la STC 149/1995, de 28 de setembre, va establir per a un cas d’impagament de les rendes d’un contracte d'arrendament amb un cònsol, que jugava la immunitat de jurisdicció.
ORGANITZACIONS INTERNACIONALS, i dels seus funcionaris: això està previst en el tractat de constitució de cada organització.
- La regulació de la competència judicial internacional: estructura de les regles de competència. El problema de la derogatio fori. El sistema autònom espanyol: la Llei Orgànica del Poder Judicial.
Art. 22.2 LOPJ: Competències exclusives, es tracta de determinades matèries en que la competència judicial internacional juga a favor dels tribunals espanyols. Aquestes matèries coincideixen amb les de l'art. 22 R44, la diferència està en que
