¡Descarga Apunts Lingüística General II y más Apuntes en PDF de Lingüística Española solo en Docsity!
TEMA 1: ORGANITZACIÓ ESTRUCTURAL DE LES LLENGÜES
1.1 L’ESTRUCTIRACIÓ DEL NOSTRE OBJETE D’ESTUDI: DIVISIONS I BRANQUEES DE LA LINGÜÍSTICA
Lingüística : disciplina que estudia científicament el llge. humà en general i les llengües naturals en particular.
Llenguatge : facultat humana comunicativa (objecte d’estudi de la lingüística). És una noció abstracta i innata que es troba a la genètica. No és directament observable; enfocament idealista de caràcter transcendent.
Llengües : manifestació de la facultat del llenguatge. Les llengües són la concreció sensible i empírica. Són un organisme de comunicació organitzat en diferents nivells (fonètic i fonològic, lèxic, morfosintàctic i pragmàtic). És l’entitat concreta i particular (al contrari del llge.); observable pels sentits; enfocament empíric de caràcter immanent.
La lca, per tant, estudia el llenguatge com a facultat humana i sta. de comunicació i fa una anàlisi de les llengües a diferents nivells. EL LLENGUATGE Té 4 principis: funcionalitat, oposició, neutralització i sistematicitat. Aquest últim és el més important i concep el llge. com a un sta. Així la lca. pot organitzar el seu estudi en subsistemes que es complementen entre ells: Fonològic estudia els sons. Lèxic estudia el significat.
Morfològic i sintàctic estudia les formes lingüístiques i les seues combinacions. El llenguatge és autònom, així i tot, depén d’altres factors: culturals, biològics i socials. A més a més, incideix en el món i el món en ell. Per tant, el llenguatge modela la nostra manera de veure el món i de comportar-nos en ell. El món també influeix en les eleccions lingüístiques que realitzem contínuament. La lca. es planteja el llenguatge a partir d’una divisió interdisciplinar i d’unes branquees:
- Disciplines disciplinars: organització interna de les llengües; estudi intern de vessants intradisciplinar. Fonètic- Fonlògic; Morfosintàctic; Lèxic- semàntic
- Branquees disciplinàries: ciències alienes a la lca. al voltant del llge. Aquestes atenen les relacions en contacte amb altres ciències o àmbits, és a dir, es relacionen amb la lca. Són, per tant, d’una vessant interdisciplinar. Ambdues facetes permenten distingir entre:
LINGÜÍSTICA GENERAL (teòrica) vs. PARTICULAR
G: anàlisi formal de les llengües per nivells de representació. La lca. teòrica enuncia teories vàlides per a la majoria de llengües a partir de determinar principis. Estudia el llenguatge amb els models teòrics obtinguts. Té un component glotològic o metateòric. P: estudi específicament lingüístic d’una llengua en concret.
LINGÜÍSTICA APLICADA
Orientada a la resolució de problemes lingüístics, aplicant els conceptes teòrics (lca. general). Té molts àmbits temàtics, per tant és interdisciplinar. Disciplines en què treballa: aprendre llengües, lca clínica, traducció i interpretació, lexicografia, terminologia, lca computacional...
FILOLOGIA
Estudi d’una lengua o família ling i de la seua tradició literària (edició de textos i estudi dels textos literaris.
LING. INTERNA I EXTERNA: dins de les disciplines lingüístiques.
I: Estudi de la llengua segons la varietat estàndard en els diferents nivells i segons les varietats diatòpiques, diastràtiques... E: Estudi des de fora del llge., des de parcel.les d’altres ciències.
1.1 DIVISIONS I BRANQUEES DE LA LINGÜÍSTICA
Objectiu: aconseguir una base metodològica comuna vàlida tant per a l’estudi del llenguatge en si mateix com en la seua relació amb el món.
Malgrat les divergències, existeixen punts de coincidència en totes les teories ling:
- consideració del llge com un sistema de sistemes (ja que el llge engloba altres subsistemes
- acceptació generalitzada de conceptes, és a dir, considerar útil i pràctic l’ús de termes i conceptes que ajuden a explicar el fenòmen del llge : estructura, nivell, unitat..
Alguns autors assenyalen que “no es pot estudiar la totalitat del llenguatge sense sotmetre la continuitat empírica del material lingüístic al criteri parcel.lar dels nivells.
CARACTERÍSTIQUES DEL MÈTODE ESTRUCTURALISTA
La concepció parcel.ladora (estudiar el llge per parts) prové de l’estruturalisme (corrent de pensament de principis del s. XX). Aquest ordena la matèria ling. a partir de relacions opositives. A partir d’aquestes oposicions s’estableix una jerarquia de valors, i l’estructuralització de l’estudi del llge parteix de les característiques del mètode estructuralista definit pels següents trets:
- objectivitat: només s’analitza allò que es veu.
- immanència: la causa buscada arrela en el propi objectiu.
- exhaustivitat: s’analitza fins arribar als elements mínims
- funcionalitat: s’interessa més per la funció sincrònica que per la diacronia de l’element.
A més, l’estructuralisme presenta altres característiques, és:
- descriptiu: dóna compte d’un estat actual de llengua sense fer prescripcions
- distributiu: col.loca els elements d’acord amb les seues funcions i no els barreja caòticament.
- estratificacional: funciona per estrats o nivells: separa els elements en unitats majors o menors en diferents nivells fins arribar a l’element mínim.
- universalitzador: una volta descrit l’bjecte extrapola les observacions a objectes semblants.
- integral: analitza l’onjecte totalment
- global: va de la totalitat a l’element, però sempre sense perdre de vista el conjunt.
1.2. PLA DE L’EXPRESSIÓ I DEL CONTINGUT
NIVELL DE SIGNIFICANT_ DE L’EXPRESSIÓ
NIVELL DE SIGNIFICAT_ CONTINGUT
La llengua és un contingut d’elements situats en diferents dimensions relacionades (paràmentres del llge.)
La paraula es divideix en una part fònica (so) i part significativa.
“El funcionament de tota llengua ha de ser considerat com una sèries d’escales jeràrquiques diferents en què s’adverteix en cadascuna un principi d’organització unitari i coherent”.
Llengua està organitzada en diferents dimensions, i estes estan relacionades.
DIMENSIONS QUE ESTRUCTURALITZEN EL LLENGUATGE: (llge. _ tridimensional)
- forma: part oral, com està composta una paraula segons la seua forma
- funció: lloc que ocupa eixa paraula dins d’una oració. És el resultat de forma i signific.
BLOOMFIELS: EL SIGNE COM A ENTITAT MONOPLÀNICA: EL PLA DE L’EXPRESSIÓ: EL SO
EL SIGNE ÉS EL PLA DE L’EXPRESSIÓ
LA SEMÀNTICA, PER TANT, ESTÀ FORA DE LA LCA.
SAUSSURE: FOU EL PARE DE L’ESTRUCTURALISME. ESTABLEIX QUE EL SIGNE ÉS UNA ENTITAT
BIPLÀNICA: SIGNIFICAT I SIGNIFICANT
HJELMSLEV: EL SIGNE TAMBÉ ÉS BIPLÀNIC, I ÉS L’ENTITAT FORMADA PER UNA RELACIÓ
SOLIDÀRIA I COMPLEMENTÀRIA ENTRE DOS PLANS (ST I SNT). LA PRESÈNCIA D’UN EXIGEIX LA DE
L’ALTRE.
Els trets extralingüístics en la concepció dels signes:
relacions entre emissor i receptor, objectes, participants de l’acte (relació dels tres plans)
OGDEN + RICHARDS estudien les relacions entre llenguatge + pensament + referència
significat, significant i cosa designada
Aleshores passem de 2 a 3 plans.
DIVERSES PROPOSTES D’ORGANITZACIÓ ESTRUCTURAL DEL SIGNE LINGÜÍSTIC de 3 a 4.
El trapezi de la comunicació ling. (Heger): relació de 4 plans
TEMA 2: Les unitats lingüístiques del pla de l’expressió
1. FONÈTICA I FONOLOGIA. OBJECTE I DIFERENCIES. VISIÓ HISTÒRICA
1.1 LA LINGÜÍSTICA DEL SO
Els fets sonors o sons sembla que admeten un major grau de tractament experimental, és a dir, que els sons són un material físic que es pot mesurar i analitzar. Per tant, té un tractament de caràcter experimental, més que uns altres fets lingüístics que compten amb una altra naturalesa diferent; la qual cosa no vol dir tampoc que no requerisca un alt
nivell de formalització i plantejaments d’hipòtesis. La fonètica i la fonologia són les disciplines lingüístiques que s’encarreguen d’estudiar aquest pla de l’expressió, i, per tant, d’estudiar els sons articulats del llenguatge, és a dir, els que voluntàriament ixen de l’aparell fonador. Cal tenir en compte que els àmbits d’estudi d’ambdues no són exactament iguals. Encara que coincideixen en l’objecte d’estudi, se centren en aspectes o dimensions diferents d’aquest, és a dir, que no s’ocupen dels mateixos aspectes, tot i que tenen el material fònic com a centre dels seus estudis. En qualsevol cas, la fonètica és una especialitat que abraça major àmbit que la fonologia, perquè s’ocupa dels sons físics , és a dir, els estudia des d’un punt de vist conceptual. Mentre que la fonologia realitza una percepció mental dels sons articulats. En primer lloc, la fonètica té una base merament acústica i perceptiva, mentre que en la fonologia es tendeix a considerar la “imatge mental” d’allò que percebem o escoltem. Ambdues disciplines tenen zones en comú, ja que es basen en l’estudi dels elements segmentals dels sons que produeix l’ésser humà, que són els que resulten de la partició de la cadena sonora en els seus elements mínims com són el so, el fonema i el tret distintiu. Entrant a definir aquests elements, podem dir que el so és l’objecte d’estudi de la fonètica i aquest estudi el podem enfocar des de la perspectiva, bé de l’emissor, bé del receptor o bé del procés de la transmissió. Quan parlem de SONS , hem de saber que es tracta de sons reals i concrets, encara que cada parlant té els seus propis sons. El fonema es considera la unitat central, bàsica, de la fonètica (és el seu obj d’estudi) i és “la unitat mínima sense significat de la segona articulació del llenguatge, i la combinació dels quals donaria lloc als monemes o morfemes”. El podem enfocar des de la perspectiva de l’emissor, receptor i procés de transmissió Quan parlem de FONEMA , hem de saber que es tracta d’una percepció mental o una unitat virtual, com són els sons vocàlics o consonàntics que formen la llengua. Aquests es fan efectius i reals en la parla concreta de qualsevol parlant. “Unitat mínima (sense significat) de la 2a articulació del llge” Martinet. Per últim, el TRET FÒNIC DISTINTIU és considerat un microsigne fònic i sonor, no segmentable. El fonema es podria dividir en trets, que són significatius per passar d’un fonema a un altre, és a dir, és important per a l’oposició de fonemes. Per tant, aquests trets distintius són els diversos paràmetres que intervenen en la realització física dels sons, com són el punt o mode d’articulació, o la participació dels òrgans fonadors.
1.2. FONÈTICA I FONOLOGIA. OBJECTES I DIFERÈNCIES Quant als objectius d’aquestes disciplines, podem dir que la parcel·la fònica ve delimitada per les dimensions formals i funcionals, per tant, les divisions que s’ocupen del seu estudi són la fonètica i la fonologia. Ambdues disciplines s’ocupen de la forma lingüística i, per tant, del pla de l’expressió o també del significant, és a dir, quan parlem de forma lingüística parlem de l’expressió. En primer lloc, la fonologia s’ocuparia d’estudiar els significants des de la perspectiva de la llengua, entenent per llengua, una dimensió mental comú a tots els parlants d’una llengua. Cadascun dels fonemes que componen els sistemes fonològics de cada llengua i la seua distinció. Mentre que la fonètica s’encarregaria d’estudiar els significants des de la perspectiva de la parla, entenent parla com la dimensió física individual i real que cada parlant fa d’un idioma, és a dir, que estudia la realització concreta de cada so en els parlants, i no s’ocupa del fonema com a so ideal, sinó que s’ocupa del so real.
1.3. VISIÓ HISTÒRICA Si fem un breu recorregut, podem dir que aquestes disciplines són molt recents, perquè utilitzen noves tecnologies. Pel que fa a la visió històrica ens hem de remuntar a l’Antiguitat, on alguns filòsofs com Plató, Aristòtil, i els estoics especialment, es van preocupar per alguns aspectes del llenguatge, encara que no de la part sonora del llenguatge, ja que era considerada com l’escorça del concepte, per la qual cosa no li van presta molta atenció. De fet, les seues classificacions, van estar presents fins al S. XIX, ja que és en aquest segle i, per incidència del Comparativisme lingüístic, que es van plantejar les primeres idees objectivistes. Es comença a parlar de sons, en compte de lletres, i les seues mutacions al establir les comparacions entre llengües. A més, van establir una mena de mutacions sonores que separen els sons de cada llengua. A la segona meitat del S. XIX, es va donar un desenvolupament com a resposta a la necessitat d’explicar com els parlants d’una llengua identificaven les vocals i les consonants dels seus interlocutors, malgrat les diferències amb la seua pròpia pronunciació. La Fonologia, com a conseqüència, s’ocupa d’aquells trets que tenen una funció lingüística, entenent-la com una característica que diferencia un element d’un altre.
- LA FONÈTICA
en les consonants fricatives. Per contacte o aproximació dels òrgans articulatoris mòbils i immòbils, podem parlar també de les africades que són una barreja de les dues anteriors. Des del punt de vista acústic, el so consonàntic presenta el tret distintiu -vocal/+consonant. Quant a les consonants líquides (l i r), són una categoria intermèdia, ja que participen de trets vocàlics i trets consonàntics. Els paràmetres que defineixen la classificació són els següents: el punt d’articulació, si parlem de llavis i dents (mob+immob) podem trobar la divisió entre bilabials, labiodentals, interdental i dentals; si el punt d’articulació es torba al paladar, podem parlar de consonants alveolars, postalveolars i palatals en general (prepat, migpat o postpat); i el punt d’articulació es troba en la glotis i el vel del paladar trobem les uvulars, velars i glotals. El segon paràmetre seria el mode d’articulació, podem parlar de les consonants oclusives, que són aquelles en què trobem una obstrucció total de l’aire; les fricatives, que són aquelles que tenen una obstrucció parcial o constricció de l’aire; les africades, que són una combinació de les dues anteriors, primer trobem una oclusiva i després una fricativa. Un tercer paràmetre seria la diferència entre nasalitat o oralitat, és a dir, si intervé la cavitat nasal o no; el primer grup estaria format per aquelles en què no s’usa la cavitat nasal, la majoria, i el segon, que estaria format per la resta en què sí que s’empra la cavitat nasal com la m o n. I, per últim, les liquides, que es diferencien segons el tipus d’obstrucció incompleta, entre laterals i vibrants. Podem dir que en general la fonètica proporciona una base real, empírica, per a la fonologia, ja que la fonologia tractarà de jerarquitzar aquestes dades segons la pertinença comunicativa.
3. LA FONOLOGIA
La fonologia és la disciplina que estudia l’organització dels sons dins de les llengües, des del punt de vista de la seua funcionalitat. Per tant, és al disciplina que s’encarrega de distingir, discriminar, la capacitat del significant entre significats, com per exemple ocorre en el cas dels significats mite i mate , o donar i dotar. La fonologia estudia els elements sonors mentals o abstractes que cada parlant té a la seua ment, i en conseqüència, allò que fa que un so siga diferent a un altre. Per a fer aquesta distinció, aplica una sèrie de trets distintius que fan únic a cada so. Cada llengua o família de llengües tenen sons que no es donen en altres, com ocorre en el cas la interdental z o la velar j al castellà. Cal distingir entre fonema, en tant que seria la unitat mínima d’estudi de la fonologia, i els sons físics que eixe fonema produeix al ser emés, i que son estudiats per la fonètica. A l’hora de definir el fonema, podem dir que és també la unitat central de la fonologia. Martinet el va definir com la unitat mínima de la segona articulació, ja que una sèrie de fonemes dona unitats de la primer articulació. Per tant, el fonema és una unitat mínima del significant que no té un significat associat, tanmateix, aquests fonemes permeten establir diferències significatives d’acord amb el tret anomenat economia del llenguatge. El conjunt fonemàtic d’una llengua és tancat, és a dir, hi ha un nombre concret de sons, fonemes. Aquest sol oscil·lar entre els 20 i els 40 fonemes, alguns casos són el català que en té 25, l’espanyol, 24, l’alemany i l’anglés, 27, o el francés, 36. En l’anàlisi Estructuralista de l’escola de Praga, el fonema és la unitat distintiva abstracta que es realitza en la parla. Així, el fonema oclusiu sonor com es la d pot tenir diverses realitzacions, depenent de l’entorn fònic o fonètic en què apareix. Per tant, tindrà una característica oclusiva a començament de paraula com en tenda o, d’altra banda, africada si apareix entre vocals com a cada. A la definició de fonema podem afegir un altre terme fonològic que descriu eixes altres realitzacions d’un fonema, aquest terme s’anomena al·lòfon, que seria cadascuna de les diferents realitzacions que un mateix fonema pot tindre en cada parlant. Els al·lòfons són els diversos sons que poden concretar o actualitzar un fonema, depenent del seu context fònic dins d’una paraula. En el cas del fonema n , aquest es pot realitzar en la parla a través de diferents variants que depenen dels sons contigus i de la posició de la paraula, de manera que el fonema nasal n pot tenir els al·lòfons següents: alveolar (inici de paraula), velar, dental (davant de t), pot ser palatal (davant de consonant palatal, com x) pot ser labial (si un entorn contigu davant d’una oclusiva labial) o labiodental (si va davant d’una f). D’altra banda, dues llengües poden tenir el mateix parell de segments fònics però tractar-los de manera distinta. Segons la Fonologia Estructuralista, si dos sons de la mateixa llengua, relacionats articulatòriament, apareixen en el mateix context fònic i poden commutar-se sense que canvie el significat de la paraula, es tracta de variants del mateix fonema, al·lòfons. Per exemple, en espanyol, el fonema vocàlic i és una vocal molt tancada que té una pronunciació més oberta en la paraula rico , que comparant-la amb la paraula pico ; en el primer cas és més oberta per la presència de la r, i en el segon cas, més tancada per la presència de la p. El mateix fenomen ocorre en l’harmonia vocàlica del català. En canvi, si en la commutació és produeix un canvi de significat, aleshores es tractaria de dos fonemes
diferents, com passa a les paraules pesa i posa. Si dos sons, relacionats articulatòriament, no apareixen en el mateix context, es tracta de variants combinatòries d’un mateix fonema, com ocorre a mismo i mosto. A més, a més, en certes combinacions es produeix un fenomen anomenat neutralització, segons el qual es neutralitzen determinats trets distintius. Segons aquest fenomen de neutralització, determinades diferències fonològiques s’anul·len donant peu a un arxifonema. Seria el que ocorre a les consonants p o b. El tret sonor/sord, deixa de ser pertinent quan es troben a final de paraula, com ocorre a cup i cub. Quan es produeix una neutralització apareix, per tant, un arxifonema, el qual està constituït per la base de la comparació del parell de trets. Els arxifonemes del cas cup/cub es representen amb una P majúscula. En conclusió, l’arxifonema és el conjunt de trets distintius comuns a dos o tres fonemes, producte d’una neutralització fonològica en una determinada posició del mot o de la síl·laba. Tanmateix, no tots els fonemes admeten aquest fenomen de la neutralització.
3.1. ELS TRETS DISTINTUS
Els trets distintius són les característiques mínimes, la variació de les qual provoca que un fonema siga d’una manera o d’un altra. Els trets distintius són com un enllaç entre l’abstracció i la concreció. Els hem d’entendre com una mena de conjunt de qualitats fòniques que permeten identificar una característica fonètica fonamentada en una oposició que distingeix els fonemes. Aquests poden ser considerats unitats fonètiques menors. A partir d’un conjunt limitat de trets, podem descriure les oposicions fonològiques de qualsevol llengua. Tenen la funció de descriure les diferents oposicions binaries que es donen entre els fonemes. Per tant, els trets distintius són trets fonètics capaços de canviar un fonema, i originar, en conseqüència, modificacions significatives. En este sentit, cada fonema compta amb una sèrie de trets distintius que el defineixen. Les classes naturals són un conjunt de fonemes que comparteixen un o més trets distintius i que estan sotmesos al mateix tipus de processos fonològics. En si diem que els fonemes b , d i g formen una classe natural perquè comparteixen un o més trets distintius (+obstruent, +sonor - continu). El lingüista Roman Jakobson va establir una classificació de trets distintius a partir d’una teoria de trets binaris. Segons aquesta teoria, les relacions entre fonemes es basen en la presència o absència d’un tret distintiu, i que seria anomenada el principi binari de Jakobson. Aquest lingüista va fer una classificació de trets distintius que donaven lloc a un ventall de fonemes d’una llengua determinada, mitjançant propietats que es relacionen de manera molt directa amb les característiques articulatòries del sons en què es materialitzen els fonemes. Segons aquesta classificació, Jakobson va proposar una dotzena d’oposicions binàries de trets distintius de caràcter universal, de les quals cada llengua escolliria aquelles que necessitara per a constituir el seu sistema fonològic. Aquesta classificació seria la següent:
- Trets de sonoritat :
- vocal/no vocàlic, segons l’absència d’interrupcions al pas d’aire (fonema e vs fonema p).
- consonàntic/no consonàntic, segons el tipus d’obstrucció del pas de l’aire.
- sord/sonor, segons la presència o absència de la vibració a les cordes vocals.
- nasal/oral, segons hi haja eixida de l’aire per la cavitat bucal o nasal.
- compacte o dens/difús, qualitat fonètica segons la qual es dona l’energia sonora en una regió central de l’espectre o una dispersió de l’energia sonora en l’espectre (ex. Fonemes velars, palatals i les vocals obertes son més compactes, mentre que els labials, dentals i vocals tancades són més difuses).
- interrupte/continu, segons la presència o absència d’una explosió després d’una oclusió al tracte vocàlic.
- estrident/mat, segons la presència o absència d’energia sonora d’intensitat elevada en les freqüències altes i reducció de la intensitat del soroll en les freqüències baixes (intensitat elevada – so estrident/ intensitat baixa – so baix);
- bloquejat/no bloquejat, segons la presència o absència al nivell de descàrrega d’energia en un interval temporal reduït.
- Trets de prominència : tens/ lax, segons la presència o absència d’una duració més llarga de la part estable dels sons, i de zones de ressonància clarament definides.
- Trets de tonalitat :
- greu/agut, segons la concentració d’energia sonora a les freqüències altes (dentals, palatals), o la concentració d’energia sonora a les freqüències baixes.
5. ELS ALFABETS FONÈTICS
Els alfabets fonètics són els alfabets que recullen els fonemes. El anomenats alfabets fonètics constitueixen la representació escrita dels elements segmentals, fonemes, i suprasegmentals, ja que cal tenir en compte l’existència de nombroses divergències a les llengües, entre les seues unitats fòniques i la seua representació en les grafies. Per convenció, a l’alfabet fonètic, cada símbol ha de representar un sol so, i cada so s’ha de transcriure sempre per mitjà del mateix símbol. La transcripció és una eina molt útil per a dividir les diferències entre les llengües. Els alfabets fonètics més importants són l’AFI (IPA), creat per l’associació fonètica internacional al S. XIX. Aquest es composa de grafies llatines i gregues, també signes diacrítics.
6. APLICCIONS DE LA FONÈTICA I LA FNOLOGIA
- Ortofonia : disciplina que s’encarrega de la bona dicció dels sons d’una llengua.
- Adquisició de segones llengües , ja que gràcies a les transcripció fonètiques i a la distinció dels diversos fonemes, es pot aprendre els sons distintius d’una llengua aliena.
- Teràpia de trastorns del llenguatge : relacionada amb la producció de sons d’una llengua.
- Lingüística forense : distingir la parla d’una persona per un especialista en casos en què ha d’intervenir la justícia; converses telefòniques.
- Noves tecnologies de la parla : relacionades amb el món de la informació; producció de veus sintètiques.
TEMA 3: Les unitats lingüístiques del pla del contingut gramatical
(morfosintaxi)
Morfosintaxi: és un tot, difícil de destriar. Aprox. morfologia i sintaxi són la mateixa cosa.
- VISIÓ HISTÒRICA
- Pla del contingut relatiu >>> format per unitats poc nombroses i molt sistematitzades. El conjunt d’aquestes unitats és el que anomenem estructura morfosintàctica d’una llengua. Morfosintaxi= binomi compost per la morfologia + sintaxi. Distinció que es produí, especialment, en el marc de la gramàtica tradicional (l’anterior a l’Estructuralisme). Però... són realment disciplines diferents (així com la gram. tradicional havia establert? 2 RAONS QUE SUSTENTEN LA VISIÓ UNITÀRIA: 1.El pla del contingut relatiu és un conjunt unitari els elements del qual són recíprocament relacionats i condicionats: paraula>oració<paraula Les paraules formen oracions. Una oració es pot dividir en paraules.
2.No existeix unitat de criteri en la interpretació d’ambdós àmbits que ens permeta delimitar-los (morf i sxis)
Durant molt temps l’especulació i investigació gramatical es dedicaren a la delimitació dels contingut i unitats de la morfologia i la sintaxis.
PERSPECTIVES SOBRE LA MORFOLOGIA I LA SINTAXI
El resultat d’eixa especulació gramatical...: es van estudiar com a realitats diferents i no condicionades, i mai com a realitats del mateix ordre que configuren l’aspecte gramatical. En aqueix sentit, es van veure com a recursos metodològics o enfocaments que s’adopten en l’estudi del complex fenòmen del llenguatge. I vinculaven la morfologia a la gramàtica, i la sintaxi a la semàntica. No es tenia en compte el caràcter indivisible del fet lingüístic i, per tant, l’anàlisi integral que s’ha de fer. Una anàlisi basada en la concepció de la forma com a expressió d’una funció.
MORFOLOGIA I SINTAXI COM A DISCIPLINES AUTÒNOMES. LCA COMPARADA.
Al segle XIX dins de la ling. comparada, encara que la sintaxi es va relegar a un 2n pla, alguns autors les van abordar conjuntament, però considerant-les autònomes.
John Ries fou un dels 1rs gramàtics en fer el plantejament d’una organització coherent i no contraposada d’ambdues disciplines, ja que ambdues s’ocupen de les formes i significació lingüístiques.
........................
En la graella s’observa l’estreta relació entre les dues disciplines i la connexió amb altres nivells lingüístics. Hem de resaltar la relació amb la concepció tridimensional del llenguatge (tema 1)
FORMA-SINGNIFICACIÓ > funció = morfologia
FORMA-FUNCIÓ-SIGNIFICACIÓ = sintaxi
El caràcter tridimensional de la Sxi és la causa dels problemes de delimitació dels àmbits i la complexitar de les seues relacions.
MORFOLOGIA I SINTAXI COM A DISCIPLINES AUTÒNOMES. ESTRUCTURALISME EUROPEU.
A partir de l’estructuralisme, es produiex un afany per delimitar amb precisió la frontera entre ambdues disciplines i atorgar a la sintaxi una terminologia específica i una autonomia epistèmica respecte de la morfologia.
Una de les 1s propostes encaminada a evidenciar eixa autonomia fou la de Bröndal (1931):
- Disciplines gramaticals fonamentals (donen com a resultat una) combinació dels aspectes princials de la grmàtica.
- Disciplines gram. secundàrie s combinació de les parts fonamentals.
Disciplines gram. fonamentals
- Fonologia: estudi dels sistemes exteriors del llenguatge (sons)
- Prosòdia: estudi del ritme exterior del llenguatge
- Morfologia: estudia el sta interior del llenguatge tenint en compte els casos, les paraules i les seues classes, la derivació...
- Sintaxi: estudi del ritme interior del llenguatge amb l’objectiu de definir la totalitat rítmica (oració)
Disciplines gram. secundàries
Bröndal va proposar una combinació de les fonamentals, per tant, parlava d’una morfosintaxis: fou el 1r en parlar-ne.
- Morfosintaxi: encarregada d’estudiar l’ús de les paraules en les frases
- Fonoprosòdia: estudiar l’ús dels fonemes en la síl.laba
- Morfonologia: estudi de l’ús dels fonemes en la paraula.
- Prosòdia sintàctica: estudi de les relacions entre la paraula i la síl.laba
- Fonologia sintàctica: estudi de l’ús dels fonemes en la frase.
Des de l’Estructuralisme francés van sorgir diverses propostes:
- Proposta de Tesnière: va considerar la morfologia com l’estudi de la forma exterior o fònica de l’oració, i la sintaxi com a l’estudi de la forma interior o estructural.
- Proposta de Martinet (vincula ambdues disciplines): es considera la morfologia com a l’estudi de les combinacions dels signes dins d’una paraula, i la sintaxi , la combinació de paraules entre elles.
L’Estructuralisme americà
La casa del meu germà constitueix un conjunt de paraules –> la forma de les quals és l’emissió / escriptura, i la significació és ser un objecte (casa) pertanyent al parent de l’emissor (germà). Si diem el mateix en plural o en un gènere diferent, estem dient quasi el mateix (mateix significat= objectes que pertanyen a parents). De la mateixa manera ocorre amb l’adjectiu lliure , si li afegim un prefix a- i un sufix -ar, es forma el verb alliberar. Són formes que tenen un significat molt paregut. Les variacions (de gènere, nombre...) denoten canvis que no afecten rotundament al significat, sinó a la funció (sg vs pl; masc vs fem; adj vs vb...) MORFOLOGIA Aquestes diferències (gènere, nombre, sufixos...) s’estableixen en l’interior de cada element lèxic. Per tant, la morfologia s’ocupa de l’estructura interna de la paraula, per a determinar els següents aspectes:
- Les unitats que associen la forma a la funció germà: parentiu; -à, ana: gènere...
- Formació de paraules, seguint unes normes de formació.
- Relacions i mecanismes combinatoris que donen lloc als processos morfològics de derivació, composició...
- Categories garmaticals i classes de paraules MORFEMA Les paraules es composen d’unitats mínimes que associen una forma a un sentit i una funció >>> morfemes. Un criteri vàlid per a delimitar els morfemes és identificar la forma amb un sentit-funció (post-traumàtic- *posttrau-màtic) Els morfemes estan compostos per: ✓ MORFO: forma del morfema ✓ AL.LOMORFO: quan un morfema pot estar representat per mes d’una forma, eixes formes s’anomenen al.lomorfos. Açò ocorre amb el prefix de negació in-. Aquest pot ser IN, IM, IL, IR... i tenen el mateix significat. Innecessari, impossible, il.lògic, irreal... MORFOFONOLOGIA Encarrregada de l’estudi de la variació al·lomòrifica. Segons aquesta disciplina, i segons el tipus d’alternança: els al.lomorfos ocorren segons estiguen condicionats: ✓ pel context fònic:
adaptació fònica= nasal + nasal: es reforça (innecesari) nasal + labial: labialització (impersonal) nasal + líquida: geminació (il.lògic) ✓ pel context gramatical: cast tener: ten- tien- tuv- tendr-... Casos de supleció (ser- seré, era, es fou)
La paraula: concepte La paraula és un terme tradicional, ja que s’ha usat des de l’antiguitat. És una unitat lingüística de difícil definició i controvertida (no tots els gramàtics han opinat igual). Açò ocorre perquè és una unitat que es troba entre una unitat superior (oració) i altra inmediatament inferior (morfema). La paraula, per tant, és una entitat híbrida q forma oracions i es pot descomposar en morfemes: ORACIÓ_ Paraula_ morfema Bloomfield: una forma mínima lliure, i. e. pot usar-se de manera independent i no és analitzable en parts o morfemes inferiors que siguen lliures.
Morfema lliure : pa, sal, sol (paraules primitives a partir de les quals es forma la resta de lèxic) vs. Morfema lligat : cast. sombr-, -ill, -a; cat. ombr-, -el.l-a; cas-es, pont-s... Pon-ts: ambdós elements són formes amb sentits associats (=morfemes), però pont és lliure Però aquest criteri no sempre funciona: ja que no es consideren elements com, per exemple, les preposicions: ex: Casa de rajola/ Olla de pressió... de és una paraula?
Elements clítics, no es consideren tampoc paraules: Joan es posa la camisa... es què és?
Compostos: cast. abrelatas , cat. llevataps : quantes paraules són?
No hi ha una definició que contemple tots aquests casos. (La de Bloomfield no ho fa)
Per a les llengües com el cat. o el cast. podem establir la següent caracterització: la paraula la unitat menor del nivell sintàctic i la superior del morfològic (no arriba a ser oració però tampoc morfema). És un concepte difícil de definir, ja que es defineix per negació: dient què no és.
COM A UNITAT MÍNIMA SINTAGMÀTICA:
- Pot variar la seua posició en la seqüència sintagmàtica: Joan menja pa, menja pa Joan. Té llibertat per anar en llocs diferents.
- És possible inserir entre dues paraules una altra: Joan menja molt de pa. Cosa que no ocorre en els morfemes.
- Es pot fer una pausa abans o després d’una paraula (criteri gràfic: deixar un espai buit). Joan/menja pa; Joan menja/pa. COM A UNITAT SUPERIOR MORFOLÒGICA:
- L’ordre dels morfemes que composen una paraula ha de ser fix: in-adequad-e-s >>> *adequad-es-in (no)
- No es pot inserir altra paraula en la seqüència de morfemes que formen una paraula: llevataps >>> *lleva- molts-taps
- No es pot separar i extraure els morfemes components d’una paraula: Canta-rà la canço >>> * ara rà canta la cançó. EXCEPTE: sí que es pot extraure o elidir alguns prefixos en formacions compostes: pre/post; pro/anti; maxi/ mini... postura preconcilar i postconcilar postura pre- i postconcilar. El sufix -ment Li van entregar el paquet ràpidament i puntual.
- No es pot fer una pausa entre els components: admira/ble.
PARAULA COMPOSTA PER MORFEMES:
1 morfema= paraula monomorfèmica // + d’1 morfema= paraula polimorfèmica. Si estudiem una paraula segons l’estructura, hi trobem els següents components: Arrel/Lexema : part que manté el significat comú: boca, desembocar, bocada... Afixos : morfemes que estan al voltant de l’arrel, davant o darrere. Dins dels afixos en diferenciem segons la funció: A. Derivatius : provoquen canvis en el significat (prefixos de negació) A. Flexius : no modifiquen el significat; aporten valors gramaticals (gènere, nombre...) Temes i Desinències : (temes: -a 1a conj, -e 2a conj, -i 3a conj)
La diferència es caracteritza a través d’una sèrie de propietats, cap de les quals és determinant per sí mateixa:
✓ Tipus de significació: una de les diferències més importants. Si es produeix un canvi del significat de la base, parlem de derivació; però si el que ocorre és el canvi de valors gramaticals, parlem de flexió. ✓ La derivació produeix un canvi categorial de la base (el resultat de la nova paraula no pertany a la mateixa categoria que la base lèxica); els morfemes flexius no la canvien. Ex: dèbil >>debilitar (derivació, canvia la categoria _ adj. a verb) // casa>> cases (flexió, entre el sg. i el pl. no canvia la base).
✓ Sentit regular en la flexió i no sempre predictible en la derivació. ✓ Productivitat: hi ha una major sistematicitat de la flexió en l’aplicació de mecanismes formatius. ✓ Posició respecte a la base ✓ Recursivitat: no és possible repetir la flexió i sí, la derivació. ✓ Constitució d’un sistema: La flexió constitueix un conjunt tancat d’elements que acompleixen sempre la mateixa funció, front a la derivació que és molt més oberta.
Composició: forma una nova base lèxica a partir de la unió de 2 o + bases simples.
Una base composta pot ser origen d’un procés de derivació (paraules parasintètiques: paraigüer, cumpleañero…)
Composició sintagmàtica: estructura sintagmàtica amb comportament lexemàtic.
El resultat d’este tipus de composició són col·locacions, unitats sintagmàtiques i locucions: fil per randa…
Classes de paraules
La classificació es basa en els següents criteris:
Paraules variables : sotmeses als processos flexius, hi ha una variació en la forma, segons si afecten al nombre o al verb:
-Gènere o nombre >> grup nominal -Temps, mode, persona… accidents verbals >> grup verbal
Paraules invariable : la resta…
Sentit de la classe : denota entitats > substantiu ; denota qualitat >adj ; denota acció > verb
Combinatòria : grup nominal amb grup verbal; adverbi amb verb… Segons eixes combinacions es classifiquen les paraules.
Segons la classificació de paraules que té una llengua, es pot parlar d’una tipologia lingüística que afecta a la tipologia morfològica. De manera que, segons la tipologia morfològica * de les llengües , tenim llengües:
*La tipologia morfològica és aquella que fa referència als procediments interns de la formació de paraules
Aïllants: aquelles que usen paraules diferents per a representar cada element de significat, i solen tenir poca flexibilitat en l’ordre de paraules. Usen paraules invariables amb regles sintàctiques molt estrictes en l’ordre de paraules, de manera que els significats gramaticals queden clars. Ex.: llengües asiàtiques (xinés)
Aglutinant: agrupen en una sola paraula diversos elements de significació, cadascuns dels quals posseeix una significació fixa i individual. Les paraules es formen per diversos morfemes (sufixos i prefixos), però amb límits molt clars. Ex.: turc i finlandés.
Flexives: canvien la forma de les paraules a través de morfemes per a establir categories o significants diferents, en compte d’aglutinar elements lingüístics. Les diferents categories gramaticals s’inclouen en un morfo insegmentable. Estes llengües es caracteritzen per tenir declinacions, conjugacions… són, per tant, difícils d’aprendre per les irregularitats. A més a més, tenen sufixos, infixos… com les aglutinants però aquests són difícils de distingir, ja que els processos morfològics són tan complexos que dificulten la separació. Aquesta és la diferència principal respecte de les aglutinants.Ex.: llengües romàniques (Indoeuropees i Afroasiàtiques).
Polisintètiques: llengües molt aglutinants que fan coincidir en una sola paraula el significat d’una oració. Les paraules = oracions senceres amb significat, molt complexes. Construeixen frases que són visualment paraules. Ex.: euskera.
SINTAXI
Estudi de l’oració. Es tracta d’entendre com estan connectats els elements de l’oració i quina funció tenen aquestes connexions.
El sentit de l’oració sorgeix de la combinació dels significants de cadascú dels seus componens:
Joan juga amb el cat de la veïna. Els elements morfològics estan connectats per una sèrie de significats i funcions. Joan_ persona // juga_ acció…
Cada element ocupa un lloc funcional en la cadena oracional La informació oracional sorgeix de la integració del significat dels constituents en l’estructura de relacions entre ells la forma (lingüística) + la funció (d’eixes formes) + la significació.
SINTAXI_ DEFINICIÓ D’ORACIÓ
El gramàtic PyS apunta a una sèrie de criteris que cada oració ha de complir per a ser oració:
Criteri estructural : Segons l’estructura morfològica que presenta, l’oració es composa d’un sintagma nominal associat a un sintagma verbal, que expressa (aquest segon) la predicació d’un subjecte.
Criteri distribucional: l’oració, com a unitat funcional, té autonomia, i pot aparèixer de manera independent o lliure.
Criteri prosòdic: l’oració mostra solament una corba tonal delimitada entre pauses marcades i sense interrupcions.
Criteri semàntic: l’oració tramet una informació amb sentit complet
Criteri pragmàtic: l’oració funciona com a una unitat mínima comunicativa
SINTAXI_ ORACIÓ, CLÀUSULA, FRAGMENT
Però… Maria m’ha dit que has viscut molts anys ací I que coneixes molta gent
Dóna 3 informacions 1. Algú ha dit (Maria) ; 2. Algú ha viscut (tu) ; 3. Algú coneix (tu)
La 2 i la 3 funcionalment són substantius >>> no tenen ni autonomia ni una corba entonativa pròpia. Per tant, no són oracions sinó CLÀUSULES O PROPOSICIONS , d’una oració composta amb tants verbs com proposicions hi haja.
- Tens família a Vlc? 2. Sí
2 té autornomia, corba entonativa i funció comunicativa
2 no té estructura SN-SV ni significat Propi (és relaciona amb 1, depen) un cas com aquest = parlem de FRAGMENT O FRASE
TIPUS D’ORACIONS
Segons la funció comunicativa diferenciem:
- Asseveratives: una asseveració és trametre una informació, un estat de la realitat, o bé afirmant o bé negant. Habitualment tenen una corba entonativa que acaba en mode descendent.
- Intorrogatives: aquelles que plantegen una pregunta. Són oracions fàcilment … perquè la corba entonativa acaba en mode ascendent - Interrogativa total: vindràs demà? - Interrogativa parcial: vols café o te?
TEMA 4: LES UNITATS LINGÜÍSTIQUES DEL PLA DEL CONTINGUT
LÈXIC I SEMÀNTIC
4.1 VISIÓ HISTÒRICA
Aproximació al significat :
- Antigament, en moltes cultures es creia en el poder sobrenatural del llenguatge conjurs.
- En civilitazacions com la guega es creia que el significant estava relacionat amb allò a què feia referència. Per això, per ex, els noms s’elegien amb molta cura perquè significaven allò que evocaven.
- Fins al s.XX no va haver-hi intents rigorosos de definir el significat.
- A partir del l’estructuralisme Les llengües naturals conformen una mena de codis, mitjançant els quals van emparellant-se les representacions fonològiques (significants) amb les semàntiques (significat). Es deixa arrere l’àmbit de l’evocació de les coses.
4.1.1 APROXIMACIÓ TRADICIONAL
L’aproximació tradicional al significat (estructuralisme) parteix dels següents criteris:
- Les entintats del món es divideixen en individus i propietats.
- El pensament és la manipulació mecànica dels símbols abstractes
- La ment usa conceptes: a cada “concepte” correspon una paraula
- El significat és la relació convencional entre els símbols lingüístics i els seus conceptes corresponents.
Partint d’aquestes premisses:
És a dir, el significat existeix quan es creua una relació entre una forma (signe), per ex. Arbre ; un concepte mental, idea, [ARBRE]; i una entitat en el món real, l’objecte, arbre.
La relació entre concepte i entitat (base del triangle) s’entenia de dues formes oposades: significat nominalista i realista:
4.1.1.1 Significat nominalista; la hipòtesi de Sapir-Whorf
Amb relació amb la teoria aristotèlica Segons esta teoria no existeix el món extern, real, sinó el condicionat per la nostra llengua. No hi ha una connexió entre la realitat designada pels mots, sinó que signifiquen per convenció o concens social.
Diversos autors han indagat en esta teoria:
- F. Boas: un dels més estudiosos fa l’estudi de cultures indígenes americanes en vies de desaparició i arriba al coneixement de les seues llengües, partint dels seus costums.
- E. Sapir: seguint Boas, considerà que el món real està constituït en gran mesura i de manera inconscient sobre els hàbits lingüístics del grup; cap parell de llengües és suficientment semblant com per a representar la mateixa realitat social.
- (^) B. Whorf: l’estructura de la nostra llengua ha de determinar, en cert grau, la nostra manera de percebre el món. Aquests últims creen la hipòtesi Sapir-Whorf , la qual considera que llengües diferents = mons diferents. Per tant, cada parlant d’una llengua té una concepció de la realitat completament diferent. Ex. El navajo (Arizona) pròdig per a referir-se a línies de diverses formes, colors i configuracions facilitat per a referir-se a disposicions geomètriques que exigiren llargues descripcions en anglés els parlants del navajo perceben realment el món en termes geomètrics
Aprofundint en aquesta hipòtesi, per a aquests autors serà molt difícil l’enteniment ple entre parlants de diferents llengües, ja que la traducció és impossible. Altres autors, però, determinen que la llengua no determina la manera de pensar, tot i que sí que influeix en com es percep i es recorda, en la manera d’executar certes tasques mentals.
Estes idees provenen d’altra hipòtesi: Whorf-Korzybski , segons la qual, la manera en què els individus descriuen situacions influeix en la manera en què es comporten davant eixes situacions. Esta hipòtesi afirma, per tant, que el llenguatge no depén de si mateix sinó del comportament de l’individu.
4.1.1.2 Significat realista; l’anàlisi componencial
Aquesta visió es connecta amb la teoria platònica Segons aquesta, els conceptes designen una realitat objectiva independent de la llengua, de manera que hi ha una connexió entre el mot i la realitat designada. De forma que no hi ha arbitrarietat o convenció com en la tesi anterior, sinó motivació (les paraules i els significats estan lligats)
a) Un concepte és un reflex natural de l’aprehensió de les propietats comunes, naturals i essencials dels objectes
b) Un concepte està format per totes les entitats que tenen una o diverses propietats en comú
c) Eixes propietats són necessàries i suficients per a definir el concepte
Tots els conceptes acompleixen a, b i c.
- Els conceptes poden designar propietats (blau, bonic, salat) i entitats. Segons les entitats que designen poden ser:
a) Generals (gas; cantant) -Particulars (radó; Julio Iglesias)
b) Físics (cadira; cabra) -Abstractes (democràcia; pecat) -Activitats (nadar; repetir)
- La paraula significa la seua definició >>> es pot substituir la primera per la segona:
-Maria s’ha assegut en una cadira= Maria s’ha assegut en un seient, normalment mòbil, per a només una persona, amb respatller i sense braços
-Joan cridà a un amic= Joan cridà a una persona que coneixia bé i que li agradava, un associat íntim o persona pròxima…
