¡Descarga Apunts Medieval y más Apuntes en PDF de Historia de la Edad Media solo en Docsity!
5. IMPERI CAROLINGI I OTÒNIDA
- Inicis
- Govern i política
- Societat i economia
- Església i cultura
- La fi
Segles VIII-IX-X. Formació i expansió imperi dels francs. La dinastia que hi trobem es la carolíngia, ja no merovíngia. Hi destaca Carlemany. El problema principal de l’imperi es que es volia imitar a l’imperi romà del segle I-II, en plena esplendor i auge. Es basava en el passat no en el futur.
Característiques dels dos imperis:
Es veuen estrictament necessari recalçar-se a l’església. Tots dos imperis la protegeixen. Es produeixen noves invasions que pressionaran les fronteres. Provocaren grans inestabilitats (víkings, normands, hongaresos...). Molts acabaran instal·lats en aquests territoris.
- Canvi de dinastia i s’acaba l’any 987, quan el darrer monarca carolingi és substituït per la nova dinastia capeta.
El panorama polític canvia radicalment, ara tot està relacionat i unit.
El mon bizantí es ha perdut territori però mante certa fortalesa i esta allunyat cada vegada més d’occident. Les dues esglésies s’estan separant.
Els llombards estàn a la península itàlica perquè els bizantins no van poder defensar.
Els musulmans es troben a plena expansió per la Mediterrània. 720 arriben als Pirineus. Controlen nord Àfrica la península iberica i el sud de francia. Desapareix la cultura visigoda i el cristianisme. No controlen tots els territoris però si que mantenen la unitat.
L’única zona cristiana i estable en aquests moments es la França merovíngia. Occident ja no ha de dependre dels bizantins i algú ha de defensar Roma. Els francs són els unics que ho poden fer. Així es construeix un imperi polític i cristià entorn a Roma. Està molt consolidat. Tenen una monarquia no electiva, sino hereditària. Els monarques són els que tenen el poder absolut però qui mana realment és el majordom de palau. Eren com primers ministres, que exercien el poder militar, polític, judicial... tot per delegació del monarca. Eren homes de confiança del monarca. 660-670 hi ha una família que sempre es majordom de palau. Era una dinastia que sempre estava en aquesta posició. Era la dinastia pipínida (Pipin de Heristal). Al 635 ja estava en aquest càrrec. A la mort va ser succeït pel seu fill bastard Carles Martel. Aquest va ser succeït per Pipino el Breve.
751 es produeix el canvi de dinastia. El Papa permet que la dinastia pipínida pasi a governar i expulsa a la dinastia merovingia. Aquesta serà la dinastia carolíngia. El fill de Pipi el Breu es Carlemany. Pipino va aconseguir parar els llombards a Roma i així el Papa va autoritzar la seva coronació. Ja no era una assamble de nobles qui triava el rei, ara serà l’esglèsia. L noblesa ho
permetia, ja que l’interessava un monarca fort. Els nobles i el rei es respectaven molt i tenien molt de poder. Encara que volien molt mes i sempre lluitaven contra els de fora. Les dones de la noblesa eren claus ja que els matrimonis unien poders entre nobles. El mon franc estava condicionat per:
- Itàlia (estats pontificis). Hi destaca la donació de Constantí, document que fa l’emperador on diu que va donar al Papa quasi tota Itàlia, però que al cap i a la fi va ser fals.
- Sud dels pirineus: Per on entren els musulmans. El seu perill era l’Islam.720 travesen els pirineus i el 732 Carles Martell com a majordom de palau atura l’expansió dels musulmans a la batalla de Plauteau, Volen separar el regne dels francs dels estrangers. Els pipínides fan el sistema de les marques, on s’organitzen la frontera per evitar les penetracions externes.
- Est contra els danesos.
Govern i política: la monarquia carolíngia es el resultat de la tradició de les lluites entre els pobles germànics; amb l’imperi romà i amb la tradició eclesiàstica. Al segle V s’abandona la tradició dels monarques electius però es continua fent la divisió de territori a la mort del rei/ noble entre els seus fills. Pipi el Breu mor l’any 668 i es dividit entre els dos fills Carloman i Carlomagno. 771 mor Carleman i Carlemany es fa amb el poder absolut del regne.
Era un emperador fonamental però bona part de les actuacions seves eren mèrit dels seus successors anteriors. Tenia gran carisma personal, donava tranquil·litat i controlava molt be el seu poder. Tenia experiència del seu pare. Volia reconstruir l’imperi romà, però la seva idea era una idea del passat, sense rtenir present que l’imperi havia de perpetuar en el futur.
Era un gran guerrer i militar que volia expandir el territori ( Dilatatio Regni ). Te grans victòries contra altres tribus, on guanyarà carisma i molta mes fama. Incorpora el regne de Saxònia l’any 785, Vaviera 788. Al 785 incorpora Girona. 801 Barcelona cau en mans de l’imperi. S’entenia molt be amb la noblesa. Van guanyar botins i territoris, que era repartit entre els membres de la noblesa que havien participat en les conquestes (vies de feudalisme). Dilatatio christianitatis volia expandir i propagar el cristianisme i la seva ideologia de la fe. Tenia contenta a l’esglesia i s’entenien molt be. Carlemany fa possible i imposa la regla benedictina. El territori englobava molts territoris de diferents cultures i llengües, amb moltes diferencies. El llatí es proclama com a llengua oficial i era utilitzada, encara que no tot l’imperi sabia parlar-ne. Es van construir molts monestirs i s’imposa un mateix tipus d’escriptura, una mateixa lletra. Una nova moneda (1lliura=20sous/1sou=12diners/1diner=2obols o malles). La lliura i el sou eren monedes de compte, no existien físicament. L’any 800 Carlemany fa gravar la seva efigia a la moneda i a l’anvers la creu del cristianisme. Carles el Calb a partir del 840 afegirà a les monedes la llegenda de Gratia Dei Rex. L’emperador era la persona que simbolitzava l’imperi. Havia estat coronat pel Papa l’any 800. Tot comença amb Pipi el Breu, que va ser coronat pel Papa, també. Tenien un poder legislatiu molt limitat perquè no hi havia la mateixa conjuntura. La capital era entre França i Germania, Aquisgrà.
Missi Dominici , els enviats del señor. Que ja existien en epoca Merovingia però ara agafen molta importància. Eren funcionaris que eren enviats pel señor (emperador) per cohesionar tot l’imperi. Podien reformar allò que veien que estava en males condicions. Els comtes eres ens que feien un bon funcionament i eren els que convocaven la milicia i als guerrers per dirigir els combats. Eren homes lliures aquests guerrers. El comtat era un premi per agrair la fidelitat de l’emperador que no eren hereditaris. A canvi revien 1/3 part de tot el que recaudava aquell
Dos processos: es consolida la família nuclear que imposa la Iglesia i es fusionen diverses condicions socials: apareixen els pagesos dependents que eren lliures o no, però que depenien del senyor la terra del qual treballava.
Hi ha una innovació tècnica i agrícola a la part de França: l’agricultura va millorar bastant però no se sap si va ser local o generalitzada. Podem saber-ho gràcies als capitulars, que deia com s’havia d’administrar. Els molins van facilitar el treball, millores en les ferreries i en les eines del treball del camp; s’imposà l’arada de rodes... , encara que tots no gaudien de totes aquestes millores, ni tan sols les eines fonamentals, com bous o estris necessaris. Abaratiment de les eines i es veu que les explotacions s’exploten de forma més racional: ramaderia, vinya, cereal.... fent que augmenti el rendiment agrícola. El rendiment de la terra era de 3-4/1 (per cada llavor sembrada en recollien 3 o 4).
Apareixen les terres alodials.
Apuja l’activitat al camp, hi ha certa homogeneïtat, seguretat en les rutes, les ciutats creixen en nombre d’habitants, la moneda s’encunyaven a molts llocs (seques) que eren controlades pels emperadors, que provocava estabilitat monetària que donava seguretat al comerç. Es volia també homogeneïtzar les mesures de pes.
Es fan fires anuals on es realitzaven grans transaccions comercials on hi havia productes d’arreu de l’imperi.
Malgrat el creixement es continua la producció de l’autoconsum.
Església i cultura : Excel·lent compenetració entre església i estat. Es cristianitza el territori: cementiri, església i parroquia. S’imposa el delme i la primícia.
Renaixement cultural carolingi : uniformització de l’escriptura, noves pràctiques de l’escriptori dels monestirs. El govern volia persones ben formades, que puguin treballar en l’alta administració de l’imperi. Aixo ha de succeir dins de les parròquies: millorar l’educació dels clergues i membres de l’esglesia. Es volia corregir el bon funcionament de l’esglesia i es torna a reclamar austeritat i complir la regla. Es copien i s’estudien a les escoles catedralistiques.
Cultura llatina, bíblica, humanística, però minoritària.
El que més destaca es el Alcuí de York; va organitzar l’escola palatina. Va renovar la cultura i les escoles, encara que molt minoritàriament.
L’ any 806 Carlemany es veu gran i comença a plantejar-se a dividir el govern a la seva mort. Dividir el regne entre els seus 3 fills mascles: Pipi, Carles i Lluís. Es basava en l’experiència Merovíngia: 3 reis que havien de governar junts.
L’any 814 heretà el tro Lluís el Piadós fins al 840. L’any 801 va conquerir Barcelona, la qual cosa deia que tenia experiència de govern i de la gran varietat de territoris d’aquest imperi. Aquest home no era un gran cap militar com havia estat el seu pare. De concepció molt més cristiana, educat per eclesiàstics, concebia el poder com una forma religiosa. Es passa d’un règim cessaropapista a un període on l’església s’imposà a l’emperador. No confiava tant en la noblesa ja que no tenia el mateix recolzament que el seu pare. L’autoritat imperial s’està debilitant. A la meitat del segle IX es veu el feudalisme manifestat més important. Apareixien les primeres lluites per arribar al tro, amb els fills de Lluís.
Renaixement cultural carolingi: Lluís, molt influït per l’església, dona molta importància al monaquisme benedictí, que anava en declivi. Volia donar uniformitat a l’església d’occident. La Reforma de Benet d’Aniana. Reforma l’imperi per la via capitular. Ordinatio imperii (817) i es reforma al 830. Volia adaptar-se a la nova situació i era de compliment obligatori.
El Papa està organitzant una federació italiana amb un exèrcit per defensar-se ja que no es refia de la defensa de l’emperador. Itàlia va escapant del poder imperial poc a poc.
Lotari va ser l’hereu que governarà des de 840-855. Els seus dos germans , Lluis el germànic i Carles el calb qüestionen la superioritat de Lotari, s’aliien contra el germà i fan el jurament en el Tractat d’Estrasburg. Tractat de Verdum.
Carles el Calb, l’any 877, dicta capitular de Quierzy de la banda occidental de l’imperi carolingi. A partir d’ara els comptes són de caràcter hereditari, on patrimonialitzen els càrrecs.
Es manté la idea imperial al regne germànic; es fixa un regne de França; s’enforteixen els principats territorials (comptes, marquesos, ducs...) i el feudalisme comença a arrelar-se; es reconeixen les senyories jurisdiccionals en poder de la noblesa laica i eclesiàstica, així que s’uneix el vassallatge amb el feu.
Imperi otònida : nou imperi fort unit i centralitzat. En el segle X es comença a identificar amb Alemanya. Mentre que la part francesa entra en crisi, la alemana comença a patir un creixement econòmic per diversos factors: avenços tècnics, noves eines, formes de reg... Un altre factor es la reactivació del comerç, nou període d’augment de la evangelització cap a l’est d’Europa. Alt creixement demogràfic i les ciutats agafen molta força. Saxònia serà el territori on es comença a reconstruir l’imperi. Surt d’aqui la dinastia saxònida. Hi destaquen 4 factors: difusió de la moneda saxona, creació de molts mercats arreu del territori i es donen proteccions i immunitats a tots ells, potencien els rius com a mètode de circulació i comunicar-se amb altres territoris, renovació de la vida urbana en base a antigues ciutats romanes.
L’any 843 la zona alemanya era la part més forta desde el desmembrament de l’imperi carolingi. L’any 911 la dinastia carolíngia desapareix per manca d’hereus i la monarquia torna a ser electiva. 918 és triat rei d’Alemanya el duc de Saxònia. Enric l’oceller entra al poder fins al 1024 amb una nova dinastia, la otònida. Es protegeix d’atacs d’hongaresos i eslaus. Agafa molt de prestigi i vol preservar tots els territoris alemanys. 936 mor i es succeït pel seu fill Otó I. Així acaba la monarquia electiva i continua la hereditària.
936 arriba Otó rei dels alemanys però amb el títol de duc de Saxònia. Volia restablir l’imperi i unificar-lo. Volia ser el nou Carleany europeu. És coronat a Aquisgrà. Es recolça en la força militar i la utilitza de forma massiva. La compara amb els saxons, que eren molt bel·licosos. Els seus primers anys de mandat era molt difícil. Els pobles bohemis que no el reconeixen com a rei; els pobles eslaus que ataquen a l’imperi; atacs inesperats d’hongaresos; la noblesa s’alia per separar-se i guanyar independència respecte el poder central.
955 Otó guanya als hongaresos.guanya prestigi força i respecte entre els nobles. El presenten com el pare de la patria i la societat alemanya comença a considerar-lo com a un pare que pot canviar la situació. Els moviments secionistes encaren continuen, així que posen a carregs a persones properes a ell. Ell mateix acumula un gran quantitat de càrrecs. Aconsegueix que la casa de saxònia vagi guanyant prestigi i hegemonia. Es considerat un gran polític i administrador de com s’ha de portar un regne molt heterogeni. Els bisbes guanyen privilegis favors regals i poders iguals que a la noblesa laica. Per a Oto aquests eren membres de la
Laboratores
- La senyoria La senyoria territorial La senyoria banal o jurisdiccional L’organització econòmica de la senyoria La servitud dels habitants de la senyoria
Discrepàncies per definir Feudalisme: tres visions: institucionalista (política); econòmicosocial (economía i societat); en síntesi (sientetitza les dues primeres).
1. Institucionalista : es fixa en les institucions, que la comencen els que estudien dret. Ganshof, gran impulsor d’aquesta visió. S’estableixen relacions entre feudo-vassall. El problema és que tots els altres que no van poder fer aquest contracte entre el señor feudal i el vasall s’exclouen i no es veuen. Tot el que hi ha fora s’anomenen regims senyorials, que erern les relacions de la gestió i l’aprofitament del feu que creen aquestes entre qui viu i qui les treballen, que varíen segons les senyories. S’ha d’estudiar la cúpula de la societat.
Marxista : prima les questions econòmiques i socials. Es un sistema econòmic totalitzador que ho englobava tot. Era un mode de producció feudal. El va propugnar Dobb i Kula. Dos grans teòrics. És un conjunt de relacions de producció i dependència entre senyor i pages, propietari de la terra que usufructua, en un moment de predomini d’agricultura com a font de riquesa. Consideren que comença el feudalisme al segle III fins als segles XVIII-XIX. S’ha d’estudiar la historia des de la base fins a la cúpula. El materialisme pot ser massa generalista, encara que ells diuen que canvia els mecanismes d’apropiació. Podem parlar de diversos feudalismes (modern, japonès, coreà, rus, polonès), de diversos sistemes amb diverses cronologies tenen un mode de producció molt semblant.
De síntesi : Un complex de compromisos militars, que, juntament amb la disgregació del poder polític, comportà a una privatització de les funcions públiques en benefici a una minoria de privilegiats lliures.
3. El contracte feudal :
Vassallatge :
Feu : es un bé immoble públic que es dona a un agent de lactivitat publica a canvi d’una feina publica fins al segle X. Es poden considerar que tots els feus eren públics o no en epoca Carolingia? Quan desapareix la monarquia Carolingia perd el feu aquest caràcter públic. El feu a partir d’ara comença a ser privat. El feu l’otorga la monarquia i qualsevol altra aristòcrata. Els serveis son majoritàriament militars mai degradants, fan que la persona ennobleixin. Tothom que te un càrrec o un honor te un feu. El feu a partir del segle XI pertany a un altre estament. A partir del segle XIII les coses comencen a canviar. Els feus perden una part indispençable de la seva manera de ser. Comencen a ser comprats i venuts molt ràpidament vol dir que el vassallatge no es té en compte. La burgesia comença a aparèixer a les ciutats la burgesia. Ara es pasa a ser un be privat donat a canvi de diners.
Al segle XI tots els feus no són iguals. La major part de feus no eren molt grans. Quan el feu es immoble el feu engloba la totalitat del be que s’ha cedit a canvi d’una funció. Això implicava un
determinat nombre de poders, puna part de l’autoritat pública. Els feus sobre terres son la gran majoria. Altres tipus de feu:
De cavaller: feu petit per mantenir a un cavall i a la seva familia de batalla.
De bossa: donar una bossa amb diners, una soldada.
Franc: aquells que perden la seva pròpia naturalesa i que no han de cedir prestacions militars.
A partir del segle XIII els feus comencen a ser patrimonialitzar-se, a fer-los seus.
Els vassalls van començar a actuar com si els feus fossin seus. Aquests deixaven els bens als seus descendents. Mort el pare el feu passa al fill. Son bens hereditaris dins de les famílies dels vassalls. Aixi els seños van anar perdent drets de propietat que anaven disminuint. Cada vegada va ser mes dficil recuperar el control dels feus.
Alous : L’alou és el règim de propietat de béns immobles, generalment terres, en el qual el propietari té el domini complet sobre elles, és a dir, tant del directe com el d'ús. Una altra manera de definir l'alou és a dir que és la propietat que està lliure de tota càrrega senyorial. El concepte de propietat alodial és, per tant, oposat al de propietat feudal, en la qual un senyor cedeix al vassall l'ús d'un feu a canvi d'una sèrie de càrregues i prestacions. A l'edat mitjana el propietari del alou, obtenia aquest per mitjà d'una herència-que passava de generació en generació-i estava exempt de pagar impostos o prestacions senyorials al senyor feudal. El que sí pagava era un impost simbòlic que podria arribar a ser una petita part de la seva collita.
4. Societat feudal : societat a l’europa cristiana al sele XI. Tipus de societat que s’havita i es bastant difícil el canvi de jerarquització. Uns pregaven, lluitaven i treballaven. Apareixen aquests termes a la França capeta, on hi ha convulsions polítiques importants. Es una ordenació feta per l’Església. Eren:
Els Oratores: els que reçen i pensen, controlen la intel·lectualitat, intermediaris entre el cel i la terra. Se’n és membre per voluntat. Les diferencies internes eren molt grans. Si procedeixes de noble eta alt clergat; si ets pages ets baix clergat, les diferencies entre aquests dos era abismal i aniran poc a poc creixent. Els segons viuen del que els pagesos donen voluntàriament a Deu.
Els Bellatores: els que lluiten i protectors. Aquests son els que dirigeixen i manen. Sempre abusen dels laboratoris i del baix clergat. Reben el nom de cavallers, aquells que tenen el cavall de batalla. És una categoria oberta a tothom que pugui mantenir un cavall. A la segona meitat del segle X la noblesa comença a ser concient del seu privilegi i de ser una classe privilegiada. Serà una categoria que acabarà sent impenetrable, sent només per naixement, ja no per valentia). Aixi comencen a aparèixer les classes nobles, identificades amb un cognom que es transmet per via masculina i eren classes nobles que tenien consciència de ser descendent d’una mateixa nissaga. Els matrimonis comencen a ser grans impulsors de formar grans nissagues aristocràtiques. El fill gran era el que heretava la part més gran. Les filles ara també hereten, però sempre casada. A traves dels matrimonis i de les relacions feudovasallàtiques es van anar organitzant grans parenteles que es distingien per un cognom per a tots. D’aqui suerten els membres del gran clergat. La majoria dins dels bellatores la majoria no es podien mantenir i no tenien família, i tenien molt menya potencial econòmic que alguns pagesos. Alguns no tenien ni cavall, ni armadures ni armes, però eren lliures bellatores.
A aquest ventall de tributs feudals encara s'hi ha d'afegir el delme, que consistia en l'obligació de donar la desena part de les collites a l'església per assegurar el manteniment del clergat i el culte.
Organització econòmica de la senyoria territorial : segueix el model de la vila carolíngia. S’organitzava en tres blocs: terres de reserva, comunals i tinença.
Reserva: terres que el senyor es reserva per fer conrear directament amb pagesos o jornalers. Molí, ferreria i el trull (moli d’oli). Son els 3 elements indispensables per funcionar una senyoria. Funcionen com a monopoli del senyor. Tots els pagesos han de pagar per poder utilitzar aquestos cada any. Amb serveis de treball es treballen les reserves senyorials (corvea). Es presten els pagesos en e treball de la reserva. No tots els pagesos paguen amb els mateixos serveis de treball. El seu us esta molt ben regulat, amb molta precisió. Treballaven uns dies determinats i el cost d’oportunitat es molt alt (nomes temps de sega, batuda o de transport).
Terres comunals: Anomenats també bens comunals (boscos, pastures, aigües, terrenys herms, aiguamolls...). No en totes les senyories territorials i havien terres comunals. Estaven destinats a l’us de la comunitat, de la senyoria o de la parroquia. Nomes les pot utilitzar el senyor i poques vegades els que hi treballen. Aixi s’evitaven abusos pels altres veïns. Els senyors autoritzen aquest a canvi de pagaments, de censos. Eren molt importants perquè era un complement econòmic per als senyors (llenya, bolets, caça...) que complementava l’economia pagesa.
Tinences privades: una part de la terra que el senyor la parcel·la en lots i la repart a diferent pagesos on hi hauran de viure i treballar. Unitats d’explotació agrícola per famílies pageses.
Des del segle XI a la zona mediterrània aquestes unitats s’anomenaran masos. Els pagesos paguen molts ingressos a les senyories territorials per les edificacions dels masos, pagats amb espècies i eren fixats i regulars (2 gallines, formatges...). També per les terres de conreu (vinya, cereal) pagaments proporcionals a les collites de producció (agrer/terrer).
Tasca era 1/11 part de la producció que es pagava al senyor feudal.
Els masos també fan pagaments fixes en diners per les edificacions i les terres dels masos. També es paga per l’us dels comunals. Son preus fixes estables equivalents als mateixos diners. També es paga per l’us dels monopolis senyorials (molí...).
Pagaments especials per productes peculiars (lli, canyam, arbres fruiters...).
Tinences a cens: es paga un cens per utilitzar-les. Els senyors donen terres a pagesos però sense residencia i per tant poden ser més de 2 camps. No son bastant grans per mantenir a una família nuclear de pagesos. Complementen els beneficis dels senyors. Aqui no pagues senyoria jurisdiccional. Es cedeixen a canvi de pagaments, censos en diners o espècies. Les treballen aquelles persones que poden complementar la seva feina diària amb les tinences censorials.
Contracte emfitèutic.
Senyoria útil i senyoria directa/alodial/eminent.
Lluïsme/laudemio : compensació econòmica que cobra el titular del domini directe per autoritzar el traspàs al domini util. Solia ser el 10% del preu de venta.
Servitud: persones que van perdre llibertats per l’adveniment i l’evolució del feudalisme acaben vivint una situació de dependència. Tots els pagesos eren serfs i estaven sotmesos a la servitud perquè estaven sotmesos als senyors. La majoria dels pagesos estan sotmesos a terres que controlen els pagesos que estaven sotmesos a certes servituds. Altres diuen que no tota la població no era serva perquè no tothom era pagès. Ser d’aquesta condició no implicava tenir pitjors condicions econòmiques.
Des del segle XI els propietaris de la terra van aconseguir manar i fe serfs aquells que treballaven la terra. Els pagesos eren una propietat més de senyor: ells, familiars i béns... Començaren a ser vassalls que degrada la condició del pages. El procediment és molt similar: el peto es fa a l’espatlla. El serf presta un homenatge al seu senyor. Es compromet a ajudar i no abandonar les terres i pagar quan toqui.
Gràcies a la servitud, els senyors guanyen mes ingressos: pagaments per l’us de les terres i com a serfs. Paguen també la senyoria banal i a més al Rei, la parròquia, la universitat...
- RENOVACIÓ DE LA CRISTIANDAT LLATINA (SEGLES XI-XIII)
- La disputa pel Dominium Mundi
La querella per les investidures: Enric IV i Gregori VII
La culminació del somni imperial: els Staufen a l’imperi
La culminació de la teocràcia pontifícia: Innocenci III al papat
El final de les disputes: el fracàs de les pretensions universalistes
- La renovació de la Cristiandat Llatina
Ordes monàstics: Cluny i Císter
Moviment canonical
Eremitisme
Ordes mendicants
Heretgies i moviments populars
Periode de calma entre el poder civil i religiós i s’acaven els conflictes que hi havia. Es produeixen enfrontaments entre l’autoritat civil i la religiosa. A partir del segle XI l’emperador alemany recupera l’espai que va perdre. Sacre imperi romà i germànic es el territori mes unit a Europa. Hi ha una lluita pel domini del món. El Papa i l’emperador s’enfronten per tot. L’esglesia guanyà les senyories feudals i imposar-se com a classe, però va anar perdent protecció.
Simonia.
Nicolaisme.
1198: Inocenci III es elegit Papa: envia cartes a tots els senyors feudals advertint la propagació de les falses creences que hi ha. També envià als bisbes i a alguns abats. Mai va rebre resposta, no percebien el problema igual que el Papa. Més tard encarregà als Cisters que prediquin per tornar al veritable cristianisme. 2 clergues castellans, en Monpellieu veuen uns càtars predicant. Aixi volen combatre d’un altre manera als càtars. Van començar a anar vestits descalços i viure nomes d’almoines. Van aconseguir atreure pocs càtars al veritable cristianisme, però no era suficient.
1208: és assassinat el llegat pontifici del Papa per predicar. Va ser atribuït als càtars. Aixi Inocenci III va començar l’atac convocant a Croada contra els albigesos o càtars. Els cavallers del nord de França, sota el comandament de Simo de Montfort, van atacar tot el sud de França i la van saquejar. Pere el catòlic, rei de la corona d’aragó vol trobar una solució pactada, es reuneix i envia una ambaixada a Roma sense cap resultat. Va posar-se al costat dels seus fidels, els càtars. Va morir a la batalla de Muret l’any 1213 i amb la seva mort va acabar l’expansió de la casa catalana.
Les lluites es van anar allargant fins trenta anys més tard. La lluita no va acabar, es volia tenir un control absolut de totes les creences perquè no torni mai mes a passar. Es per això que al 1229 neix la INQUISICIÓ per controlar les creences dels cristians. Va ser creat per Gregori IX. Van ser citats per a aquest grup molts dels dominics.
1232 s’implantà a Catalunya per atacar als albigesos que havien fugit de la croada del nord. Aquesta vetllarà pel compliment de la fe i la puresa. Podia investigar els errors o les desviacions. Tenien llucencia per castigar públicament totes aquelles desviacions per donar exemple. Controlaven també els jueus convertits per veure si van ser sinceres o no.
- LA CIUTAT I EL COMERÇ (SEGLES XI-XIII)
- Introducció
- L’expansió urbana a l’època medieval
2.1. Motius de desenvolupament urbà
2.2. La comuna
- L’organització política de la ciutat
3.1. Privilegis i cartes de franqueses
3.2. Els representants municipals
3.3. Els habitants de la ciutat
- L’organització econòmica de la ciutat
4.1. Els gremis
- L’anomenada revolució comercial
Sistema agrari que afecta a persones que viuen al camp i a la ciutat. El canvi feudal implica que les ciutats van deixar de ser el centre polític d’un territori. Així la ciutat va perdre la seva essència. Molts pagesos es van seguir produir objectes artesans i aquests també treballaven primeres matèries, per això hi havia petites hortes a dins de les ciutats.
Amb la captació de rendes de les senyories i les recaptacions com més variades siguin serà millor per l’auto subsistència. Per tant, la distribució de la riquesa al camp ja s’ha produït. Els senyors feudals controlen el camp i la creació de noves ciutats ofereixen als senyors noves possibilitats de guanyar més rendes. També així obtenen més objectes per consumir: sabates, teixits... També guanyen pels peatges i impostos sobre vendes d’altres comerciants de territoris veïns. Així les ciutats es van integrar en el Feudalisme ja que no es van oposar mai.
A finals del segle X les ciutats creixen en nombre d’habitants i la seva producció també arreu d’Europa van anar creixent les ciutats.
L’expansió urbana: es produeix un creixement econòmic en quant a l’agricultura. Es posen en conreu noves terresi territoris per explotar-los. Apareixen doncs nous llocs d’habitat i es va acumulant creixement demogràfic que no s’aturarà fins al principi del segle XIV. Hi ha excedent de ma d’obra, excedent de treballadors i de recursos, vàlids per estimular el comerç, el consum urbà... Aquest increment te un impacte directe en les ciutats. Dos fenòmens:
- Creixen ciutats que ja existien, S’amplien els seus límits. Apareixen nous barris anomenats burgs, a prop de les muralles, de les entrades de les ciutats...
- Apareixen nous nuclis urbans, nous agrupaments de població, que donaran lloc a ciutats molt grans. Apareixen nuclis urbans dins de les senyories feudals.
Les ciutats son considerades un centre econòmic. A causa d’aquesta revolució comercial les ciutats creixen a tot arreu. Entre segles XII-XIII es creen ciutats amb diverses iniciatives:
- Ciutats que ja existien (ciutats romanes que shavien mantingut, que practivaven comerç i la major part dels habitants treballaven l’agricultura, eren pagesos. París, Lió, Barcelona...)
- Ciutats creades per autoritats feudals, tan civils com eclesiàstiques, cedeixen unes terres. Ciutats creades en territoris acabats de conquerir. (Múnic)
- Son ciutats que no ho semblen i son fundades per grups de mercaders que es relacionen i que necessiten fer parades. Creen una colònia amb un concepte econòmic, mes tard serà transformada poc a poc, al acomularse gent, donaran lloc a una ciutat. El senyor feudal del lloc exigirà els seus drets quan estigui formada, i organitzara la cutat, amb construcció d’unes muralles. (Sagunt)
Hi ha d’haver una necessitat per crear una ciutat.:
Motius religiosos:peregrinacions. (Camí de sant jaume)
Motius estratègics, polítics:
Ciutats fortalesa: ciutats quadrangulars creades des del punt de vista militar.
Motius econòmics: velles ciutats on l’economia es essencial. Eren centres d’intercanvis comercials on shi celebren fires, mercats, hi ha artesania, al costat de ports fluvials o marítims... Començaven a atreure la població rural. Increment productivitat rural i el seu creixement estimula i accelera la creació de ciutats.
Les ciutats son de nou centres d’atracció de poblament. Les senyories feudals deixen de ser centres autàrquics. Ciutats que a la seva manera acaven reproduir la imatge del castell de les
pobladors presents i futurs. El seu objectiu es estimular el poblament i per tant permeten la configuració de la ciutat. Es volia atreure a la gent per que vingui a viure a aquella ciutat. Moltes cartes alliberen als habitants de servitud i de les exigències per part del senyor feudal. Des del segle XII-XIII es presenta una dicotomia entre camp i ciutat. A més es compromet a contribuir a la protecció de bens i a les persones. Es reconeix també l’oportunitat d’apel·lar als tribunals. Es garanteix la lliure circulació de persones i de bens. Unificaven les jurisdiccions dels habitants, tothom te la mateixa categoria. Les ciutats comencen a oferir dret d’asil, que implicava perdó de qualsevol acte previ, de la naturalesa que sigui. Volia dir que donava refugi a qualsevol delinqüent que havia comes una sèrie de delictes.
Totes dues donaven llibertats, però no s’alliberava d’estar sotmès a algunes exigències feudals. Aquestes llibertats urbanes no excloïen les ciutats, sino que introdueixen les ciutats dins del sistema feudal, encara que les reconeixen amb especifitats diferents.
Un cop estan les ciutats configurades comencen a desenvolupar allò que es coneix com a Universitas , un terme que té diverses exepcions:
- Era conjunt de tots els habitants de la ciutat.
- Comunitat local entesa com a ens, com a cos, com a organisme amb personalitat pública.
- Organ de govern de la comunitat.
Les institucions poden ser molt diverses en funci del grau d’autonomia que haguessin aconseguit les ciutats gracies als privilegis de comuna o les cartes de franquesa. Al segle XII i XIII la major part de les comunitats urbanes s’articulen políticament en diversos organismes:
Hi trobem als magistrats i executius : els que manen i dirigeixen i eren triats seguint el que digui la carta de franquesa. La major tàctica és la Insaculació: noms en un sac dels que es presenten i a sort es truen els noms. Altre manera és la Cooptació: decidir el líder que serà el successor seu. En algunes ciutats el senyor feudal és el que decideix.
Per sota hi trobem el consell de la ciutat : era una petita assemblea de veïns on es manava i preien decisions. Era molt variat en quant a l’ofici.
Assamblea general dels habitants : no era mai consultada, rconfigurada per la resta de veïns.
El representant del senyor feudal: el batlle, el representat, també hi tenia participació en la governabilitat de la comunitat.
Els municipis tenien molta autoritat que controlaven les comunitats locals i veïnes. Regulaven l’economia, la justícia, vetllar per la comunitat, administrar els serveis públics, equipar les comunitats amb bens: molins, ponts...
La persona que viu a la ciutat però no te capacitat política s’anomena habitator o commores. Els habitants eren els residents temporals, els acabats d’arribar, alguns pagesos, ciutadans d’altres ciutats, estrangers... Els ciutadans eren els cives , els que tenien capacitat i responsabilitat política i cívica i s’havien d’implicar. Tancaven les categories a una petita minoria. Havien de tenir una casa a la ciutat i residir-hi allà i participar en les càrregues col·lectives de la ciutat, pagar allò que cal pagar. Es reglamenta molt l’accés a la ciutadania: inscripció al registre, passar un exàmen. A més havies de ser lliure, no ser fill il·legítim i pagar uns diners en concepte d’entrada.
La jerarquia dins de la ciutat és molt ferma.
Els gremis : a partir del segle XI quan els oficis comencen a créixer. L’origen d’aquests és molt variat. Tradicionalment es considerava que aquestes agrupacions eren institucions dedicades a la solidaritat de persones amb el mateix ofici de forma voluntària fet per casos religiosos o de necessitat o de problemes. Organitzaven també la producció i a el comerç. Ajudaven a les famílies dels integrants. Darrerament s’afegeixen noves visions. En les ciutats més potents econòmicament aquestes corporacions es creen sota la tutela de les oligarquies urbanes. Aquest promou l’agrupació de les professions de la ciutat per controlar els interessos i el mercat dels productes, de capitals... La oligarquia controla el poder polític i aquests aproven o no una corporació. Vigilaven als gremis. Amb aquest control l’oligarquia controla la producció a les seves ciutats i també podien evitar que els artesans comercialitzessin directament els seus productes i que hi participaren, volent dir que les oligarquies aconsegueixen el control absolut. Així eviten les competències d’altres corporacions. Tres models: corporacions autònomes, subordinades al municipi i les confraries.
Els treballadors es dividien en tres : els mestres , propietaris del taller i que exerceixen la professió i controlen les corporacions municipals ; els aprenents , persones joves (nens de 10-11-12 anys) que tenen un contracte d’aprenentatge i que dura uns 10-12 anys. Pagaven per ser ensenyats, no tothom podia ser aprenent. Eren normalment els fills dels mestres i dels oficials. Un cop tenen el títol i paguen poden arribar a ser mestres. L’altre grup són els oficials , aquells que acaben la carrera però no poden pagar per ser mestres.
Volien defensar els interessos corporatius davant de qualsevol amenaça. El gran objectiu de les corporacions era lluitar contra la competència tant en l’exterior com en l’interior. També controlaven l’accés a la matèria primera, per no acaparar molta i que els altres mestres no en tinguin. Repartien igualitàriament per no tenir accés de producció. Marcaven un preu igual per als productes. Fixaven l’estatut del treball: hores de la jornada laboral (10h), mateixos salaris, festes religioses...Els gremis volien tenir el monopoli de mercat.
El problema dels gremis, volent controlar tot, van oposar-se a la innovació i així interrompent el procés.
També controlaven la qualitat del producte i segellaven els productes que eren aptes per a la venta. Tenien sistemes de prevenció d’ajut social: als mestres impedits, a les vídues, orfes...
Moltes d’aquestes agrupacions van agrupar funcions polítiques. Cada gremi tenia assignats un nombre de llocs al consell assessor en el govern municipal i per tant influïen en la presa de decisions.
Revolució comercial : es parla millor d’un renaixement comercial. Es produeixen canvis a tot nivell. Canvia bona part dels elements que definien la societat. Són canvis a tot nivell que comporten excedent agrícola i transformacions socials. Les ciutats europees tornen a ser potents centres econòmics. Es creen una sèrie de xarxes que uneixen tots aquells centres econòmics molt especialitzats. Hi ha un gran increment de població per l’excedent produït.
En els segles XII-XIII es comercialitza la societat europea. Tot és comerciable i que per tant amb tot es poden exigir pagaments feudals.
Canvia la visió dels mercaders i la dels banquers. Al principi van ser molt mal considerats per la societat i l’església. Canvi de mentalitats de l’església i de la població. A mitjans del segle XIII
invertir en diversos fronts: tot el producte en diferents transports per assegurar un % segur a la destinació. A partir del segle XIII hi ha noves maneres d’associar-se:
1.Comandes: de curta durada entre dues persones: capitalista i el gestor.
2.Societats: associacions entre comerciants que solen tenir vincles mes estrets. Socis units per confiança mútua i dura molt de temps (anys).
Quan hi ha pèrdues a els dues primeres, el capitalista assumeix el cost econòmic.
3.Companyies: entre persones molt properes, parents i familiars. Durades establertes i es podien prolongar (d’anys a segles). Els guanys i pèrdues es duen a terme tal i com es van pactar.
Els mercaders i banquers comencen a llegir, escriure, a contar... Es generalitza fora de l’Església i de la cultura l’aprendre a escriure.
Es canvia al segle XIV de la numeració romana per la àrab, que facilitava molt la tasca.
Apareixen els manuals de mercaderies per facilitar la feina. Es descriu la durada del trajecte, tipus de moneda, equivalències de pes, millors productes del lloc on volen arribar...
