¡Descarga La doctrina agustiniana y su influencia en la filosofía medieval y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofia solo en Docsity!
8-10- Seguim comentant La ciutat de Déu. El capítol quart del dinovè llibre s’estructura entre els béns primaris i les virtuts. En la segona part del capítol s’explica la felicitat. Es parla de les virtuts (4). Comença amb el tractament de la temprança : raó guia desitjos, les passions no poden guiar la carn, hem de governar-nos nosaltres mateixos, tot i que no podem aconseguir-ho. Déu ens intentarà guiar, tot i així. Agustí parla del tema en termes bèl·lics, i ens anuncia que no podrem ser mai feliços, perquè mai ens governarem, i per tant, mai serem feliços. Seguidament tracta la prudència (=entesa com a propietat intel·lectual ), i ens explica que aquesta radica en el pecat (entès com a contrari de virtut, que es deixa governar per desitjos i passions). Agustí segueix pensant que la prudència no ajuda en l’autogovern, podem saber què és el bé i el mal però no ens farà governar. La tercera virtut que tracta és la justícia (virtut política). Entesa com donar a cadascú allò que li correspon. En l’home, com en la ciutat, hi ha una organització i Agustí la veu així: l’ànima es sotmet a Déu i la carn a la raó. La quarta virtut, la fortalesa ( tolerantia ), està molt lligada amb la crítica cap als estoics. Aquesta virtut s’explica amb la permissió dels mals insuportables per sobre dels béns, paciència podríem dir. Es creu que la fortalesa es pot entrenar. Agustí tracta el suïcidi i ataca contra ell, atacant així la doctrina estoica. Assenyala que és absurd, en una escola com l’estoica que posa en dubte els béns primaris coma veritables béns, el savi hauria de ser feliç fins i tot en les situacions més adverses, en comptes d’abandonar la vida. Filòsofs com els peripatètics diuen que la virtut no és prou per una vida feliç i tot i així reben quan Agustí critica els estoics. Els filòsofs, busquen la felicitat en aquest món i volen treballar-la per ells mateixos. Agustí no hi està gens d’acord i creu en la felicitat pòstuma i que s’aconsegueix amb la gràcia de Déu. Agustí destaca dues virtuts que només són accessibles a través de la religió: la fe, l’esperança i caritat: entesa com a amor infinit (=virtuts teologals). El punt de vista d’Agustí és totalment contrari al dels filòsofs. A fi de comprendre bé els capítols, cal destacar la doctrina del pecat original. És una doctrina que va posar “de moda” Agustí i que depèn d’una lectura que va fer el mateix Agustí d’un passatge del Gènesi, on s’explica com Adam i Eva van menjar de l’arbre de la ciència del bé i el mal. Es descriu la creació de l’home i la dona i com Déu avisa del que no poden fer. Agustí interpreta la desobediència d’Adam i Eva com una rebel·lió, com si Adam volgués governar-se a si mateix en termes de virtuts filosòfiques (=temprança, govern d’un mateix). D’acord la interpretació, l’arbre de la ciència del bé i el mal, representa l’arbre del lliure albir. Adam va rebutjar l’únic que Déu li demanava, la servitud voluntària. Va tenir criteri propi qüestionant-se la
paraula de Déu. Això provoca la corrupció humana, a partir de la desobediència. Com a conseqüència del pecat, els homes esdevenen incapaços de governar-se a si mateixos. Agustí afegeix que aquest pecat és hereditari, per tant es transmet de pares a fills a través de l’engendrament. Apunta que TOTS som culpables del pecat, per que tots venim dels primers pares i que per tant tots tenim en darrer terme culpa com els primers. Per concloure, la guerra contra la carn, les passions i els desitjos és una guerra que mai acaba. Capítol 41 del llibre 18: Defensa de la teocràcia. Cal que ens governin perquè som incapaços de governar-nos a nosaltres mateixos. Ha d’haver un règim que ens digui què hem de fer i fins i tot que hem de creure. La felicitat dels filòsofs per Agustí és totalment quimèrica. Tot i que ell no faci esment en aquest capítol segueix fent referència al pecat original, la culpa la tenim tots en darrer terme, tots naixem culpables i tots hem de pagar (=parir amb dolor per les dones, malalties, mort). Mals, segons Agustí, totalment justos. Leibnitz ho anomena teodicea , carregar sobre les esquenes l’experiència d’una vida que pot ser dolorosa. El fi d’Agustí és exculpar a Déu i culpar els mortals de tots els mals. Agustí, seguint amb la tradició de l’apologètica cristiana el que fa és reciclar la crítica de les escoles i seguir l’escola escèptica. Agustí aprofita que els filòsofs no es posen d’acord entre ells quan parlen del concepte felicitat. Els savis, profetes veritables, coincideixen en allò que cal creure i allò que cal fer (a diferència dels filòsofs, que estan en considerable discòrdia). Agustí, parla dels profetes, ell els anomena els nostres autors , i en els seus llibres hi ha cànons i normes. Per exemple la Bíblia, diu allò que cal creure i que cal pensar. També allò que es pot o no dir. La Bíblia dona unes pautes que són només transmeses per la Bíblia però són la paraula de Déu en darrer terme, per tant és una llei que regula. Mai fins llavors s’havia plantejat el senat i el poble què s’havia de seguir. Les qüestions sobre la felicitat s’havien deixat al lliure albir. Agustí diu que a les ciutats paganes (=Roma) s’admetien discussions de tota mena, temes de diners i propietats o fins i tot quines coses eren necessàries per a poder ser feliç. Segons Agustí, Roma no va ser anomenada Babilònia per casualitat, sinó que significa confusió , per un gran motiu. Agustí anomena licentia (llicència, permissivitat) a aquesta etapa, que no li sembla gens bé. Permissivitat de que els filòsofs debatin, en la ciutat del diable. Per això la Ciutat de Déu , allà on les lleis de Déu són les que manen. Agustí defensa la pertinença que l’autoritat política reguli per llei la creença de Déu i les normes del poble. 13-10- Agustí al·lega que els humans estem en constant lluita, ja que l’home no pot governar-se a si mateix. Això ve des de, segons la lectura d’Agustí del Gènesi ,
un ésser bo que acull. Totes les imperfeccions que es trobin no contradiuen pas l’idea que el món ha estat creat amb intel·ligència. Llavors es fa platònic, i d’aquí creu que s’ha de passar al cristianisme. La seva primera manera d’interpretar el cristianisme és molt més filosòfica, però va perdent la força (la filosofia) conforme es va desenvolupant i va augmentant la quantitat d’obres escrites i forma part del Bisbat. Comentari ciutat de Déu: Què radica entre la ciutat de Déu i la ciutat del diable? El plantejament que fa Agustí a la c. de Déu és que la racionalitat que intenta trobar la filosofia en el govern d’un mateix és quimèrica. La resposta “correcta” a com viure la racionalitat rau en la teocràcia , a partir de lleis imposades (=solució agustiniana). 15-10- Primer Agustí: convertit al cristianisme però molt filosòfic Segon Agustí: molt més apartat de la filosofia La ciutat de Déu (LCD) pot ser entesa com una mena de diàleg amb la República de Plató. LCD és més que una apologia al cristianisme, també és una manera de instaurar la teocràcia legal, la paraula de Déu. Ciceró, Sèneca i Boeci són els pensadors principals sobre el pensament filosòfic sobre la felicitat en l’època medieval. Aquests tres autors van dedicar-se a la política i la filosofia. En les seves obres, expliquen la compatibilitat de política i filosofia. Tots tres moren en circumstàncies que no eren alienes a la política: Ciceró: tallen mans. Sèneca: suïcidi per ordre de Neró. Boeci: jutjat i decapitat. En certa manera ressorgeixen en la baixa edat mitjana, S. XII-XIII Una proposta que es deixa en el aire és que els filòsofs governin la ciutat, ja que tenen molta racionalitat; tot i així, sabem que una vida pràctica no compensaria una vida teòrica com la que tenen i a ells els omple.
CICERÓ
Sobre el bé i el mal suprem. (Agustí pren aquesta obra present quan parla sobre la seva concepció de la felicitat). És un autor molt important. La filosofia en el món llatí es veu afectada per Ciceró perquè escriu una mena de diàlegs que responen al plantejament dels
diàlegs de Plató, concretament esmentarem el Gòrgies. En els diàlegs de Ciceró, no hi ha personatges que defensin la seva opinió, sinó que són personatges –Patricis- que defensen o critiquen opinions d’escoles filosòfiques. La filosofia es relaciona amb la veritat mentre que la retòrica amb l’opinió. Ciceró es fixa en quin és el discurs filosòfic que millor s’adapta a les opinions que són correctes en l’àmbit de la filosofia (=no vol dir veritat, sinó correcte en el punt de vista de la pràctica, la filosofia política en comptes de la filosofia teòrica). 3 tipus d’opinió segons Ciceró
- Doxa: opinió comuna
- Paradoxa: d’origen socràtic, seguida pels estoics, allunyada de l’opinió popular
- Discurs que busca l’opinió correcta, que no té perquè coincidir amb la veritat absoluta. No s’aparta de l’opinió comuna sinó que mira d’acomodar-s’hi. Equidistant a la doxa i la paradoxa. Ciceró defensa que per què les ciutats funcionin com cal, ha d’haver saviesa filosòfica però també retòrica: una no pot actuar sense l’altre. L’oratòria té un fi: convèncer els oients. El discurs filosòfics, en canvi, no busquen l’aprovació de la majoria sinó l’aprovació de la minoria. La retòrica busca guanyar el màxim “d’adeptes” per dir-ho d’alguna manera. En el que pensa Ciceró realment és si hi ha punts de vista filosòfics a l’abast de l’opinió popular, és a dir, a l’abast del poble. El que fa Ciceró és destriar quines parts de les teories filosòfiques són més persuasives: quina és la filosofia que defensa coses més adients per tal de persuadir –des de la posició d’un ciutadà- per a persuadir. Fa unes crítiques a l’epicureisme i l’estoïcisme en quant a vida política implica. Segons ell es pot ser epicuri en la intimitat, però millor que no en la vida política. El que vol Ciceró no és una filosofia veritable, sinó una filosofia convenient. També apunta que hi ha casos en els que fins i tot una filosofia pot ser veritat i no convenient. Segons Ciceró l’epicureisme planteja dos problemes: i. d’una banda és una filosofia que recomana als savis retirar-se al jardí. Retirar-se d’una vida activa és una filosofia totalment inapropiada des del punt de vista de Ciceró.
Ciceró ens planteja aquestes conferències com discursos que abans de ser redactats van ser pronunciats de manera oral. Així doncs els texts que en conservem són un recopilatori de les conferències dedicat a Brutus. Les Tusculanes figuren entre els escrits més famosos de Ciceró en qüestions de moral pràctica. Ciceró creu que el discurs estoic és ridícul en boca d’un advocat que vol que absolguin càrrecs, però, en la intimitat està prou bé ser estoic. Diferenciar escepticisme e l’acadèmia nova de l’escepticisme “pirrònic”: Escepticisme pirrònic: Històricament l'escepticisme és un corrent de la filosofia hel·lenística, el pirronisme, o escola escèptica que neix amb Pirró d'Elis (360-272) i el seu deixeble Timó de Fliunt (325/320-235/230), per als quals ni els sentits ni la raó poden subministrar-nos un coneixement veritable, raó per la qual el més savi , si volem arribar a l' ataraxia , és romandre indiferents a tot abstenint-nos de fer judicis; els estoics van anomenar a aquesta suspensió de judicis epokhé. El pirrònic suspèn el judici: no hi ha raons ni pel si ni pel no. Per exemple: els déus són providents? Si/no. El pirrònic deixaria estar aquest tema. Escepticisme de l’acadèmia nova: Amb Arcesilau (315-ca. 240), considerat el fundador de l'Acadèmia nova, entra l'escepticisme en l'Acadèmia platònica; va criticar la teoria del coneixement dels estoics, i va excloure de l'escepticisme el raonament moral: malgrat desconèixer on està la veritat, el savi és capaç d'actuar moralment. En l’Acadèmia nova intenta argumentar en una direcció o en una altra el judici. Per exemple: els déus són providents? Si/no. L’escèptic de l’acadèmia nova miraria de decantar-se, tot i que no podem saber si una afirmació és o no falsa miraria de veure “què li fa més el pes”, el més probable/versemblant. Carnèades (219-128), un dels seus successors, va desenvolupar una teoria del coneixement probable ( píthanon , «el digne de crèdit»): el seu escepticisme està basat en la distinció que estableix entre l'objectivament veritable, desconegut per a l'home, i el subjectivament veritable. El filòsof s’ha d’inclinar per allò més probable. A partir del s. II aC, l'escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme, pensament que envaeix tant l'Acadèmia platònica com les restants escoles hel·lenístiques, si bé en menor mesura. Enesidem de Cnossos (cap a l'any 50 aC) renova el pirronisme antic i estudia els seus «tropos», o llista de contraposicions que fonamenten l'escepticisme de la vida ( Raonaments pirrònics ). Quan parlem de probabilitat, no ens referim a una probabilitat matemàtica, sinó que la probabilitat de persuasió que té un discurs, en contraposició al discurs paradoxal dels escèptics. L’Acadèmia Nova deixa de banda la veritat perquè creu que és inaccessible. Versemblança: Que s’assembla a la veritat. Té un caire útil.
El pensador que segueix Ciceró és Sòcrates interpretat a la manera de Carneades. En un dels passatges de les Tusculanes, Ciceró explica les seves intencions:
- Amagar la seva opinió
- “Donar a conèixer l’opinió”
- Trobar la opinió més versemblant 27-10-
SÈNECA
Biografia: va néixer a l’actual Còrdova (Andalusia). Té una família benestant, els pares són rics. Còrdova era una capital de l’Imperi Romà. Va anar a estudiar retòrica i més endavant també filosofia. Es va endinsar en l’escola més ben vista en l’època: l’estoica. La vida de Sèneca és una vida molt agitada, es va anar movent entorn la casa imperial. Va tenir problemes que el van portar a casi matar-lo. A l’època de l’emperador Claudi, la dona va aconseguir que l’emperador el desterrés per adulteri. En l’exili va seguir estudiant filosofia i és on va escriure gran part de les seves consolacions. Quan el fill de Claudi (Neró) creix, Sèneca és demanat per educar Neró (=serà el seu preceptor), que acabarà essent emperador per tant ha de tornar de l’exili. És dels autors més antics dels quals es conserva una obra de gènere sàtira. A diferència del que ocorre amb la majoria dels gèneres literaris del món clàssic, que van néixer a Grècia i van ser conreats després pels romans, la sàtira és una creació genuïnament romana, que no té precedents en la literatura grega. Els propis romans eren conscients d'aquesta circumstància i presumien d'això (Quintiliano, retor del segle I d. C., afirma amb orgull "Satura quidem tota nostra est", i.e., el gènere de la sàtira és completament nostre). El nom de sàtira procedeix possiblement de l'adjectiu llatí "satur/satura/ saturum", que significa ple, barrejat. I, en efecte, la sàtira es caracteritza per la mescla temàtica i formal: els temes que aborda són molt diversos (relat d'un viatge, retrat d'una persona, opinions personals, ...), i els versos que empra, almenys al principi, també són molt variats, encara que després es va imposar l'hexàmetre. Això sí, en tota aquesta diversitat hi ha un element comú, la crítica als costums i, en menor mesura, a persones concretes. Se suposa que aquesta crítica és constructiva i, encara que pugui ser àcida, cerca abans de res corregir defectes. Precisament per això, pel caràcter constructiu que se li suposa, es pot dir que la sàtira té intenció moralitzadora. Es distingeixen dos tipus de sàtira:
mateixa. El savi prefereix tenir les riqueses a no tenir-les, però tot i així creu que no són necessàries, són certament indiferents (tot i que Sèneca era ric). Per Sèneca d’acord amb l’estoïcisme, aquesta naturalesa (=hem de viure s e g o n s l a n a t u r a l e s a , c o m d i u l ’ e s t o ï c i s m e ) s ’ i d e n t i f i c a a m b Déu=logos=racionalitat. Hi ha la possibilitat de parlar d’ètica des d’una perspectiva teològica: viure d’acord amb la naturalesa s’identifica amb viure divinament , també podem considerar que viure d’acord amb la naturalesa es obeir Déu i per tant obtenir la llibertat veritable. No hem de perdre de vista que no tenen res a veure la religió cristiana amb el Déu que parla Sèneca. Sèneca tracta Déu com la pròpia raó. Desenvolupen (els cristians i Sèneca) un discurs teològic molt semblant, ja que el lèxic és certament compartit però això no implica que siguin sinònims els conceptes entre discursos. La idea de la virtut pensada com felicitat: per avançar en el camí de la saviesa s’han d’extirpar totes les passions. 3-11-
BOECI
Biografia: Boeci (481-524) neix a Roma i provenia per part de mare d'una important i antiga família romana originària de Preneste (localitat pròxima a Roma) que es remuntava als temps republicans, la gens Anicia, que va donar dos emperadors i tres papes. En temps de Boeci, la família emparentava amb la pràctica totalitat de l'aristocràcia romana. El seu pare era Flavio Manlio Boecio, que havia ocupat importants càrrecs polítics a la ciutat de Roma i va morir sent Boecio molt jove. Es va encarregar de la seva formació un home culte i antic cònsol, el cèlebre senador i patrici romà Cinquè Aurelio Memio Símaco (nét del cèlebre orador pagà que va disputar amb San Ambrosio). Símaco es va assegurar de donar una excel·lent educació al jove Boecio, a més d'introduir-li en un ambient de poder gràcies al qual va tenir grans oportunitats d'ascens i promoció al llarg de la seva vida. Va començar estudis de retòrica i filosofia, coneixements que va ampliar segurament a Atenes, ciutat en la qual és segur que va viure almenys durant un temps. A la ciutat d'Alexandria acabaria la seva formació, nítidament hel·lenística i molt influenciada també pel neoplatonisme , ja que neix cinc anys abans de la mort de Plató. Es va casar amb Rusticiana, filla de l'esmentat senador Cinquè Aurelio Símaco (senador i cònsol l'any 485). En 510 va ser consul ordinarius (el cònsol que dóna nom a l'any) en solitari. En 522 o 523 ell mateix va ser nomenat magister officiorum,4 càrrec equivalent al que podria dir-se un primer ministre, del rei ostrogot Teodorico el Gran. En 522 va nomenar cònsols als seus dos fills, Flavio Símaco i Flavio Boecio. L'acumulació de tant de poder va despertar la gelosia del partit filogótico, per la qual cosa va ser acusat de conspirar a favor de l'Imperi bizantí pel
referendarius Cipriano, membre d'aquest partit. Va ser empresonat, torturat i decapitat en el Ager Calventienus, al nord de Pavía,5 «injustament» segons ell mateix, per haver intentat protegir al senat. La ciutat de Pavía li reconeix i celebra en la litúrgia com a màrtir en la fe. Després d’arribar al cim de la seva carrera política és acusat per una sèrie de crims i és empresonat; és llavors quan escriu les consolacions, de fet, segons Boeci mateix, explica com escriu les consolacions mentre és empresonat i espera la condemna de mort (=decapitació). La consolació és una obra amb humor, emparentable amb tots els diàlegs de Plató. És l’obra d’algú que en última instància se’n riu de manera filosòfica de qui l’ha condemnat. De què tracten les consolacions de la filosofia:
- Els filòsofs tenen poc interès en governar
- El poble no vol els filòsofs governant En darrer terme Boeci és condemnat per les seves idees. Boeci justifica la seva dedicació a la política amb la República de Plató. En el llibre es planteja la situació física de Boeci com un cas més de la persecució de la filosofia (tancat en una presó). Els precedents que s’esmenten són alguns com el de Sòcrates o el de Sèneca, condemnats també. Creu que el que té a veure és que tots són filòsofs, tot i que hi ha alguna acusació concreta com conspirar contra Teodoric o practicar amb la màgia. i. Conspiració contra Teodoric: El fet detonant va ser que en la tardor del 523 van ser interceptades unes cartes dirigides per destacats senadors a persones pròximes al emperador Justí en uns termes que podien interpretar-se com un intent per restaurar el poder imperial a Itàlia en contra de Teodoric .En aquestes cartes apareixia implicat el senador Albí, un ric i devot patrici romà. Boeci, que havia tingut coneixement de les cartes, no va emprendre cap recerca i va ocultar els fets al rei. ii. Conspiració de màgia: el mateix Boeci creu que té a veure amb la teúrgia, que no tenia res a veure amb la màgia popular, sinó que volia trobar una millora espiritual d’un mateix, un camí per purificar. Un ritual que servia de culte als déus (en l’escola neoplatònica). Per Boeci, Aristòtil i Plató són autors complementaris i són els que conformen l’escola neoplatònica, Aristòtil era certament introductori i Plató era la cúspide del saber. Boeci, va traduir al llatí totes les obres de la filosofia grega com l’ Organon d’Aristòtil i alguns escrits introductoris a obres. Va traduir tot Aristòtil i tots els diàlegs de Plató. Es van perdre alguns tractats que va escriure i d’altres es conserven però va escriure sobre aritmètica, música i astronomia. 5-11-
Consolació de la filosofia
El diàleg platònic és antitràgic igual com la filosofia de Plató. 10-11- Vam parlar de la relació obvia amb el gènere de les consolacions, amb la sàtira i amb els diàlegs de Plató. Els diàlegs no són tractats, tenen un gran parentesc amb la sàtira (hi ha de tot, barreja), i contenen dialèctica i retòrica. La dialèctica, a diferència de la retòrica, veiem preguntes i respostes molt acotades: la pregunta precisa vol una resposta precisa del preguntat. La retòrica ofereix discursos més llargs, també amb respostes. Tot el que trobem als diàlegs de Plató, doncs, també ho trobem a la Consolació , i pot ser útil pensar-ho en relació a la presentació de la prosa primera. Els personatges de l’obra, de fet, citen diàlegs de Plató com el Gòrgies. Hi ha intertextualitat amb filosofies antigues. L’obra comença amb queixes de Boeci degudes a l’adversitat de la fortuna, que l’ha portat a la situació en què es troba. Aleshores apareix Filosofia , de la qual l’autor fa una descripció curiosa. Està estirat rumiant el poema quan apareix la dona que descriu així: “la seva faç infonia un respecte profund, els seus ulls eren ardents i d’una mirada pentrant, molt per damunt de la capacitat corrent dels homes; el seu cutis d’un color viu i d’una vigoria inexhausta, malgrat ser tan entrada en anys que de cap manera no se la podia considerar coetània nostra; la seva estatura era d’una ambigüitat indiscernible” És una senyora de certa edat que no pot ser considerada coetània nostra. Apunt important per veure en què consisteix la filosofia per Boeci. “tan aviat s’empetitia com se’n va a tocar el cel amb el … havent alçat la testa, una mica més amunt penetrava fins i tot el cel i se sostreia de les mirades dels homes… els seus vestits… brodada a la vora de baix una pi grega, i a la de dalt una theta. entre les dues lletres es veien graons… era possible l’ascens de la lletra inferior” La presenta com un personatge que es fa gran i es fa petit, creix i decreix, es fa tan gran que se la perd de vista. Havia estat una mica abandonada perquè s’allunyava la seva època daurada (grecs). Pel que fa a l’alçada, és indiscernible i misteriosa. Però en el seu vestit hi ha una topografia que ens orienta com si fossin fites en l’espai: la lletra pi (baix) i la theta a dalt (inicials de les paraules amb les quals s’identifiquen les dues grans divisions de la filosofia segons Aristòtil a la Metafísica : theoria i pràctica). A partir de la clau d’interpretació, es pot dir que la filosofia esdevé alta i creix quan es posa teòrica. La teoria és l’àmbit de la ciència, té a veure amb la veritat. La pràctica, en canvi, té a veure amb l’acció. Dos discursos relacionats amb l’intent que els no-filòsofs es comportin virtuosament (mites, discurs retòric). També parla de gent violenta que havia esquinçat el vestit i s’havia emportat trossos, fent referència als epicuris i als estoics. A la mà esquerra portava un ceptre i a la dreta, llibres. Els epicuris eren contraris al recurs del mite per
part de la filosofia. Podríem dir que aquest esparracament fa referència a dues filosofies que no ofereixen el discurs sencer de la filosofia, ja que li arranquen el discurs retòric (estoics) i el poètic/mitològic (epicuris). Per tant, el discurs que fa filosofia quan creix no és el mateix que el que fa quan decreix. Quan s’enfila tant s’allunya de l’opinió comuna. En algun passatge del llibre 4, filosofia adopta una altra mena de discurs: diàlegs que no són tractats, que depenen del seu context immediat i de determinats rols. L’examen d’opinions pretén posar en evidència que una persona decent no les pot mantenir. Arran de la descripció de la Filosofia a la prosa primera tornen a sortir les paradoxes. Boeci parla dels estoics, platonisme, socratisme, i del recurs puntual que representen en aquests discursos. Ciceró n’identificava sis tipus que ja vam presentar (p.5) i que es veuen ara reflectides. “només el savi és ciutadà, la resta són exiliats” Exili i malaltia són conceptes negatius respecte la pàtria i la salut. Cal entendre com es planteja el discurs de la filosofia: algú desconsolat al principi de l’obra. La consolació s’entén en termes terapèutics: la curació seria un retorn a la pàtria respecte la qual Boeci està exiliat. Té una malaltia anímica, un patiment associat a la infelicitat. És en aquest sentit que l’autor està malalt. Ell mateix diu que està empresonat lluny de casa, esperant de ser ajusticiat. Quan Filosofia parla de Boeci, però, conclou que ha vist que és un exiliat no físic sinó espiritual o mental. D’acord amb la lògics de les paradoxes estoiques, si boeci es queixa per l’adversitat de la fortuna, d’acord amb el diagnòstic de Filosofia, és perquè ha caigut en la insensatesa. Ser insensat és estar malalt. “tu, Boeci, en realitat no has estat expulsat… t’has expulsat a tu mateix…” “la pàtria no es troba sota el govern de la massa, sinó que hi ha un sol senyor el qual s’alegra de l’increment dels habitants i no pas de la seva expulsió. La llibertat consisteix sotmetre’s … i acceptar … o és que ignores aquella llei antiga que sancionava la prohibició d’exiliar…” Passatge important on es posa en joc la paradoxa de l’exili espiritual. Filosofia vol fer tornar Boeci a la pàtria regida per les opinions racionals. On s’ha exiliat Boeci? A la prosa primera del llibre II, queda clar que s’ha situat sota l’imperi de la fortuna, el qual és comú (oposat a la llei pròpia de la ciutat de la qual s’ha exiliat per pròpia iniciativa, prosa 5 llibre I). La curació d’aquesta malaltia passaria per la identificació del bé suprem: la felicitat i divinitat. Tornar a la pàtria també vol dir esdevenir déu i tornar a la ciutat on tothom ha esdevingut déu, a la ciutat de déu. És una ciutat totalment coherent amb els punts de vista de la concepció filosòfica de la felicitat. 12-11- Com Plató diu al llibre novè de la República, els filòsofs no volen governar, ja que per ells l’important és la felicitat i ells ja la tenen “El filòsof es preocuparà amb molta cura de la seva ciutat interior però no pas per la seva pàtria”.
Estàvem parlant de l’estructura interna de la Consolació de la filosofia. Vam utilitzar la descripció que fa Boeci de Filosofia a l’inici de la Consolació. Adopta un punt de vista que s’adona dels de la gent mortal, i aleshores creix. Als llibres successius vam veure la importància del llibre tercer, central en l’obra. Es produeix una duplicitat en el discurs sobre el bé. Es parla del bé suprem de dues maneres diferents:
- (^) Se segueix amb el discurs anterior des de la perspectiva de l’ètica: cadascú ha de buscar el bé i la felicitat en ell mateix
- (^) S’introdueix el discurs “teològic” en el sentit filosòfic: el bé és en si, s’identifica amb déu. Apareix en un determinat moment del llibre tercer (inici amb els remeis filosòfics). Al capítol desè, en el context de la recerca sobre la perfecció de la felicitat. Abans es donava per suposat que es trobava dins dels homes, però Boeci busca una altra via. Es parteix de la “concepció comuna dels esperits humans”, indicador que Filosofia es fa petita, adapta el discurs a l’alçada dels humans. Així, Déu, el primer dels éssers, és bo, i no hi ha res millor que ell. Deix de banda la perspectiva ètica de la felicitat, per considerar l'opinió comuna dels humans sobre déu. Al llibre cinquè, tornant a parlar de Déu, diu que és etern per tothom qui té ús de raó. Ara es parteix del parer de la gent. Des d’aquí es conclou que el déu posseïdor de la felicitat perfecta i la felicitat perfecta posseïda són la mateixa cosa. Quan es parla de déu hi ha coses que són lícites de pensar i de dir, però també n’hi ha que no ho són. Un altre element important per entendre la dualitat de discursos. Trobem un poema abans d’introduir el segon discurs, una oració que compara amb un diàleg de Plató, el Timeu (primer traduït al llatí per Ciceró). El Timeu oferia una teologia platònica narrada en clau de teodicea (concepte del s. XVII): mira d’exculpar déu de totes les acusacions que se li podrien fer a causa de l’existència de mal en el món. Amb aquesta intertextualitat veiem que, a continuació, Timeu ofereix una narració versemblant, un mite sobre l’origen de la realitat tal com és. Mite sobre com es forma el món a partir d’una causa primera que és déu, el demiürg, qui fa les coses sàviament segons el model dels intel·ligibles (el món de les idees). El defineix la bondat, i a partir de la realitat preexistent construeix el millor món dels possibles. Boeci, a través d’aquesta remarca al timeu, recorda als lectors coneixedors del platonisme que el discurs és teològic sobre el bé suprem, i que pertany a l’ordre dels mites. De manera intencionada vol indicar que és narratiu, mitològic, no coincideix amb el discurs pròpiament filosòfic. Tot això interpreta un paper en la doctrina de la reminiscència (coneixement com a record de l’oblidat). Boeci utilitza la doctrina de l'anamnesi al poema 11è del llibre tercer: “si la musa de plató fa ressonar el ver, allò que cadascú aprèn és el que, malgrat l’oblit, recorda”. Aquesta és la musa de la filosofia quan fa poesia, quan explica mites filosòfics. La reminiscència també es pot entendre en el sentit de l’adquisició del coneixement per algú que canvia el punt de vista respectes les coses i no veu des del cos i les passions, sinó que s’enfila al punt de vista de la filosofia, torna a la seva pàtria (analitzar racionalment). EL discurs és doncs mitològic però des de les opinions
comunes. “déu” és un mot emprat per tothom: voluntat de parlar d’una cosa amb termes de les concepcions comunes. QUan el discurs era més filosòfic, veiem BOeci assentint al que deia Filosofia. Però quan el discurs es posa teològic, es deix anar i avança en el camí del coneixement. Què és lícit o convenient de dir i pensar sobre déu. En el mateix llibre 5, al capítol 6, resol allò que “fa no gaire s'havia proposat: és indigne de dir que els esdeveniments futurs forneixen la causa de déu” pq diem una cosa sobre déu que és inapropiada. El logos de la divinitat: discussió sobre la teologia pensada com a discurs sobre els déus. Sèrie de regles sobre el que haurien de dir els poetes quan parlen de la divinitat: és bona, només pot ser presentada com la causa de les coses bones. Déu només pot fer coses bones i justes. El càstig és un benefici pels homes que el reben. Aquesta regla es té molt en compte quan filosofia parla sobre el bé suprem en tant que déu. Una altra regla de la república diu: “se equivocan cuando los hombres de bien son en su mayoría desafortunados….”. s’hauria de prohibir dir tot això. Al final del llibre tercer i començament del quart, boeci expressa el que sòcrates diu que s'hauria de prohibir. 19-11- La República es pensa com a teologia. Tot i que nosaltres la veiem com a mitologia. Des d’un punt de vista teològic (assumit per la teologia cristiana per exemple), el discurs es tronca amb la poesia. La divinitat només és causa de les coses bones. Filosofia a la consolació parla com parla Sòcrates a la República. Tractarem els set passatges. Discurs teològic: pren volada a partir del llibre III. D’acord amb la ficció narrativa, el Timeu és una continuació de la República, tal com es planteja el seu inici hauria tingut lloc després de les converses que es recullen al primer. Apareixen Hesíode i Homer (tradició grega) i també Èsquil, Sòfocles (tragèdia), seguidors del discurs sobre els déus dels grecs. Crítica de la mitologia = de la teologia dels poetes tràgics. No perdre de vista que la República es pensa com a teologia el que nosaltres descriuríem com a teologia. Els poetes escriuen seguint el dictat de determinades muses. També s’ofereixen regles sobre el discurs teològic, destinades a aquells que parlen dels déus tot recorrent a la narració poètica.
- (^) La divinitat és bona, només es pot presentar d’aquesta manera: “la divinidad no es causa de todas las cosas, sino sólo de las cosas buenas”. Al Timeu trobem el mite que explicita aquesta llei, donada a la República. És darrere la paradoxa que s’explica al llibre III de la Consolació. Déu no pot fer el mal, i com que déu ho pot tot, el mal no existeix. És a dir, déu, que tot ho pot, no pot fer el mal: llavors, el mal no és res. Al final d’aquest llibre, Boeci, davant la conclusió de filosofia, li pregunta si se’n riu d’ell (senyal que ens trobem davant d’una paradoxa). La conclusió se segueix de la deducció lògica i premisses encertades, però és paradoxal.
vida actual de què es queixa és infinitament millor que la vida del tirà que l’ha condemnat a presó.
- (^) Es contraposa l’opinió comuna (està darrere la justícia tal com es plasma amb les lleis positives de les ciutats existents) i la paradoxal.
