¡Descarga Procesamiento de la lengua hablada: de señales acústicas a significados - Prof. Soler y más Apuntes en PDF de Derecho Privado Internacional solo en Docsity!
Percepció del llenguatge
Per entendre com percebem el llenguatge és necessari entendre 3 passos fonamentals. Primer de tot hem d’entendre com percebem i processem la parla, es a dir, el conjunt de senyals acústics de les ones que ens permeten diferenciar entre sons. Després cal entendre com es duu a terme el reconeixement de paraules, tant de forma auditiva, com de forma visual. Aquí tenen importància diverses teories. Finalment, el tercer gran bloc que cal entendre és el bloc de la sintaxi. Aquest bloc ens permetrà comprendre com entenem la sintaxi present als conjunts de paraules que processem per poder donar un sentit al que escoltem/veiem. Per tant, comencem per la percepció de la parla
PERCEPCIÓ DE LA PARLA
Podem considerar la parla com un senyal sonor que emetem per tal de transmetre informació a un receptor. Es a dir, emetem una ona acústica determinada, que posseeix unes característiques determinades. Entre aquestes característiques hi ha la “informació lingüística” que es el missatge, aquelles claus que ens permeten distingir els sons. També porta el que anomenem “informació extralingüística” és a dir informació afegida: estat d’ànim, procedència geogràfica, intencions...
De la mateixa manera parlem de diferències fonològiques quan en canviar el so d’una paraula canvia el significat de la paraula (ex: cama-cava). De la mateixa manera podem tenir variacions d’un so que no afectin al significat de la paraula, per tant siguin sons al·lòfons (dida les dues d tenen sons lleugerament diferents).
Podem entendre el procés de la parla de la següent manera:
Emissor (^) la parla en onesCodificació de^ Transmissió d'ones
Descoficicació d'ones en sons de parla
Receptor
Aquest procés de descodificació es el que ens pot presentar dos problemes. Per una banda problemes de segmentació i linealització i per l’altra invariància i variació. A continuació els explicarem.
En primer lloc cal tenir en compte que, al contrari que amb la llengua escrita, a la parla no hi ha separacions entre sons ni entre paraules. Si, fem pauses per respirar però no tenim un “signe espai” per delimitar paraules. Es per això que parlem e la parla com a continu sonor. Per tant una de les primeres coses que fa el receptor per a descodificar el missatge correctament es la operació de segmentació , això és, descompondre aquest continu en petites unitats lingüístiques, siguin les que siguin (paraules, síl·labes, fonemes...). En segon lloc, veiem que els òrgans de la producció de la parla tenen un moviment continu. Es a dir es mouen gradualment des de l’articulació un so fins l’altre. No son canvis bruscs. Per tant es donen influències d’un so amb l’altre, fet que anomenem coarticulació. Aquesta coarticulació es pot veure si analitzem els espectrogrames de parla, ja que veurem transicions suaus i es poden arribar a veure senyals de dos sons alhora en un mateix temps. Aquest es el problema de la linealització , es a dir fer lineal la informació dels sons que no ve de forma lineal si no que ve superposada. Veurem més endavant que aquests problemes s’expliquen en el marc de les teories de la percepció de la parla.
Per tant, saber una llengua voldrà dir, per una banda ser capaç de processar les diferències entre sons que són significatives i per a l’altra agrupar en una sola categoria els fonemes al·lòfons.
L’altre problema es el de la variació fonètica. Hem d’entendre que un so es pot pronunciar de forma diferents segons si està a començament o final de frase, si es parla més ràpid o més lentament, segons d’on sigui el parlant o si es un home o una dona o un nen o una nena. Tot i aquestes variacions nosaltres no tenim cap problema per percebre com a iguals mateixes paraules sotmeses a diferents variacions. Els models de percepció de la parla també intenten plantejar respostes a aquests problemes, anomenats problemes d’invariància i problemes de variació fonètica. S’acostuma a distingir entre la variació interlocutor , que es dóna entre diferents parlants i la variació intralocutor , que es dona en el mateix so emès per el mateix parlant en contextos o moments diferents.
La percepció categòrica de la parla en adults:
Els adults percebem categòricament els contrastos en el lloc d’articulació tant entre consonants /b/-/d/, en el mode d’articulació /p/-/m/ i en la sonoritat /p/-/b/. Aquest fenomen també es dona entre vocals, especialment si es presenten en síl·labes senceres formades per una consonant, una vocal i una consonant (estructura CVC). Els estudis que es fan per observar la manera de percebre els sons d’una mateixa llengua s’anomenen estudis intralingüístics.
De la mateixa manera s’ha plantejat si la divisió en categories es manifesta de la mateixa manera en totes les llengües. S’ha comprovat clarament que NO i que la manera com categoritzem els sons depèn molt de la nostra primera llengua. Un mateix continu
RECONEIXEMENT DE LA PARAULA
Un cop hem vist algunes propostes de com el nostre sistema reconeix i analitza “ descodifica ” el senyal de la parla ara veurem com reconeixem i representem les paraules.
Primer de tot, què és una paraula? Podríem dir que una paraula és una unitat bàsica de qualsevol llengua. Les paraules són aquells elements que ens permeten transmetre i comprendre els diferents significats. És per això que l’aprenentatge de vocabulari es un procés tant important en l’aprenentatge de la primera llengua i en la de segones i terceres. A més és un procés que no s’atura mai: podem aprendre paraules noves al llarg de tota la vida.
Llavors, en base a això diem que, conèixer una paraula vol dir tenir una representació mental de la informació vinculada a aquesta. Aquesta representació mental rep el nom d’ entrada lèxica. Una entrada lèxica, doncs, serà la representació mental del conjunt d‘informacions que representa aquella paraula en concret. I el conjunt de totes les entrades lèxiques que cada parlant té serà el que anomenem lèxic mental.
Per tant, aquest lèxic mental no és més que el magatzem del nostre coneixement sobre paraules. Aquest coneixement s’organitza de dues maneres. Cada entrada lèxica tindrà:
- Informació formal
- Informació de contingut
La informació formal, també anomenada lexema és la forma que té la paraula. Ens informa de com es representa la entrada en concret. Formarà part d’aquesta informació formal la representació fonològica , que especifica la seva estructura segmental i el seu patró d’accentuació i la seva representació ortogràfica , es a dir, la seva seqüència de lletres amb els seus trets visuals.
La informació de contingut, també anomenada lemma es compon de diferents tipus d’informació:. Per una banda, una representació morfològica ¸ que especifica l’estructura derivativa de l’entrada; una representació sintàctica , que estableix a quina categoria sintàctica pertany aquesta entrada; una representació del significat de la paraula , i la vinculació d’aquesta entrada lèxica amb altres degut a la relació semàntica.
L’accés al lèxic
Un cop vist que es guarda al lèxic ens cal veure com ho fem per accedir. Accedir al lèxic es un procés mitjançant el qual accedim a tota la informació associada a aquella entrada lèxica que busquem, que queda disponible per als següents nivells del processament del llenguatge.
Es distingeixen 4 estadis diferents en la identificació d’una paraula:
- Fase de contacte inicial : aquell moment en què la representació generada des de les entrades sensorials (vista o oïda) arriba al lèxic. Es llavors quan aquesta representació d’entrada es compara amb les entrades lèxiques.
- Fase d’ activació : les entrades lèxiques que més s’ajusten a la representació d’entrada esdevenen més accessibles per a la representació de sortida. Diem que “ s’activen ”.
- Fase de selecció lèxica : consisteix en seleccionar la entrada lèxica que millor s’ajusta a la representació d’entrada d’entre totes les que estan activades. Es en aquesta fase on aquelles entrades activades que no coincideixen tant es desactiven o inhibeixen.
- Fase de reconeixement de la paraula : es duu a terme quan la selecció d’entrades lèxiques es completa i només tenim una candidata que coincideixi amb la representació d’entrada.
Ara cal revisar quines son aquelles variables que intervenen en el procés d’accés al lèxic:
- Freqüència: Les paraules més freqüents en una llengua es reconeixen amb més facilitat: els temps de reacció són més breus i la taxa d’error més baixa. La freqüència té efecte en les paraules contingut, no en les paraules funció.
- Familiaritat: Es similar a la freqüència però a escala individual o de grup. Reconeixem més de pressa i amb menys errors aquelles paraules que PER A NOSALTRES ens son més familiars.
- Edat d’adquisició: Les paraules apreses més aviat es reconeixen més de pressa i amb menys errors que les adquirides més tard.
- Freqüència acumulativa: Es controvertida. Es proposa per explicar els efectes de les tres anteriors. Fa referència a les vegades que una persona ha estat exposada a una paraula al llarg de la seva vida: més freqüència acumulativa = menys temps de reacció i menys errors. Molt difícil de mesurar.
- Longitud: Les paraules més curtes es reconeixen més de pressa que les paraules més llargues. Això, tenint en compte freqüències d’ús similars.
- Lexicalitat: conegut també com efecte paraula versus no paraula. S’ha trobat que en tasques de decisió lèxica es triga menys en respondre positivament a una paraula que en respondre negativament a una no-paraula.
- Veïnatge: es refereix generalment al reconeixement d’una paraula escrita. Es consideren veïnes d’una paraula totes aquelles altres que comparteixen totes les lletres menys una. Ex: cama, capa, cara, casa, cala. Sembla ser que el reconeixement d’una paraula poc freqüent es més lent si en el seu veïnatge hi ha una paraula més freqüent.
- Imaginabilitat: si una paraula està relacionada amb una representació conceptual fàcilment imaginable, aquesta paraula es reconeixerà més de pressa que una que tingui un contingut abstracte. Per exemple serà més fàcil reconèixer taula que suma.
del fitxer d’accés corresponent. La cerca en aquests fitxers només es pot fer d’un en un i es recorren totes les piles d’entrades fins trobar-la.
La informació s’organitza per ordre de freqüència, amb les representacions més freqüents com a més disponibles. Per tant, aquelles paraules més freqüents es reconeixen abans. I les no-paraules triguen més perquè abans de descartar-les s’ha de recórrer tota la llista de possibles entrades.
MODEL DE LOGOGÈN
Aquest model va ser presentat per John Morton al 1969. Morton va imaginar que el lèxic estava format per moltes unitats que representaven els morfemes i que ell va anomenar logogens. Morton va descriure els logogens com uns comptadors. Per a ell els logogens representen morfemes, no paraules i, per tant, per reconèixer una paraula, caldrà recuperar la informació associada als diferents morfemes que la componen. Segons el model de Morton els logogens es troben situats en un únic component de la memòria que és el sistema logogènic. Els logogens incrementen el seu comptador quan les representacions que arriben a les entrades sensorials comparteixen uns determinats trets amb les representacions del logogèn.
A diferència del model de cerca serial, els logogens poden rebre simultàniament informació de qualsevol dels canals d’entrada, de manera que sentir i veure la mateixa paraula a la vegada provoca que el logogèn d’aquesta incrementi doblement el seu comptador. Cal destacar, doncs, que més d’un logogèn pot incrementar el seu comptador a la vegada. A més, el sistema cognitiu pot fe que el logogèn incrementi el seu comptador i possibilita així que hi hagi efectes facilitadors del context.
Quan aquest logogèn assoleix un determinat compte, l’entrada lèxica que representa passa a ser disponible en un buffer de sortida de manera que la informació de l’entrada pot ser reconeguda i pot passar a nivells superiors de processament. L’efecte de freqüència en aquest model s’explica amb el llindar que té cada logogèn: aquelles entrades de paraules més freqüents tenen un compte en estat de repòs més elevat que les paraules menys freqüents.
MODEL INTERACTIU D’ACTIVACIÓ
Aquest model es un model connexionista inspirat en el model del logogèn de Morton. Va ser proposat per McClelland i Rumelhart al 1981. En aquest model les representacions de les entrades lèxiques són activades en paral·lel per la informació d’entrada tot i que en aquest cas les entrades lèxiques representen paraules completes i no morfemes.
MODEL DE DOBLE RUTA
Va ser proposat per Max Coltheart al 1978.
Aquest model descriu el mecanisme per a la lectura e veu alta. El model descriu diferents maneres d’arribar a la informació semàntica de la paraula i també de pronunciar les paraules en la lectura en veu alta. Descriu dues rutes:
- Ruta lèxica o directa : equivalent en l’esquema al camí representat en vertical: l’accés a la informació de significat de la paraula es fa directament des de la representació ortogràfica, es a dir, visual.
- Ruta fonològica o no lèxica : L’accés al significat es faria exclusivament mitjançant la traducció dels codis ortogràfics als codis fonològics. Aquesta traducció estaria governada per les normes de traducció grafema-fonema.
L’actuació d’aquestes dues rutes no es simultània, sinó alternativa. Algunes paraules, especialment les més freqüents es processen directament per la ruta lèxica. En canvi, les paraules poc freqüents o desconegudes es llegirien per la ruta no lèxica.
Es parla d’una tercera ruta que seria ortografia a fonologia (directa doncs) però que no passa per la representació de significat. Es va trobar en observar pacients amb dislèxies adquirides per lesió al cervell que poden llegir algunes paraules de les quals no coneixen el significat però no poden llegir pseudoparaules per tant no fan servir la ruta no lèxica.
SINTÀXI
El propòsit de l’anàlisi sintàctica es donar compte de les relacions estructurals (gramaticals), que es donen entre les peces lingüístiques d’una frase. Durant la comprensió del llenguatge, els lectors i els oients construeixen un model mental o model del discurs, que s’encarrega de les entitats, individus, esdeveniments, objectes... presents, explícitament o implícitament, en els enunciats lingüístics. Per a poder construir aquest model cal reconèixer cadascuna de les paraules i determinar , amb la gramàtica, les relacions sintàctiques i semàntiques que es donen entre aquestes. Aquest procés d’assignar les relacions sintàctiques es coneix amb el nom d’ anàlisi sintàctica i el seu resultat es el que ens permet determinar el contingut proposicional, és a dir, el missatge expressat per la frase.
Entendre una frase significa al final saber qui va fer què a qui , es a dir elaborar, com ja hem dit, una representació mental del contingut del missatge. Aquesta informació especificarà d’una banda els predicats , aquells esdeveniments, accions o relacions descrites a la frase, i els arguments , els papers que desenvolupen els conceptes o entitats que participen en aquests esdeveniments o fan aquestes accions. A més son aquests components sintàctics del llenguatge els que ens permeten interpretar unitats de significat superiors a la paraula o al morfema. ens permeten arribar a la interpretació del significat de la oració des de la recuperació del significat lèxic.
COMPONENTS DE PROCESSAMENT NECESSARIS PER A LA POSTERIOR ATRIBUCIÓ D’UN SIGNIFICAT GLOBAL
A continuació descriurem aquells components necessaris per a poder processar correctament el significat global:
a) Segmentació en unitats estructurals de la cadena d’entrada. a. El nen menjava patates [ < >] b. El lladre va colpejar el policia amb un martell [ < >] b) Assignació de papers estructurals o sintàctics als constituents lingüístics segmentats. Aquesta operació representa reconèixer la categoria gramatical dels elements que son nucli d’un sintagma. També serveix per a identificar el paper que desenvolupa cada constituent en l’estructura de l’oració a. [<El nen (SN)> <<menjava (V)> <patates (SN)>(SV)>(O)] b. [<El lladre (SN)> <<va colpejar (V)> <el policia (SN) > <amb un martell (SP)>(SV)>(O).] c) Establiment de dependències o relacions entre els constituents segmentats i etiquetats. Aquest procés implica la construcció d’una estructura jeràrquica o marcador sintagmàtic. El marcador sintagmàtic reflecteix les relacions estructurals entre les diferents parts de la oració i indica el nivell de jerarquia i les relacions de dependència.
AMBIGÜITATS SINTÀCTIQUES
L’ ambigüitat sintàctica fa referència als casos en què una clàusula o oració pot tenir més d’una interpretació, ateses les funcions gramaticals potencials de les paraules individuals. Es a dir amb la informació aïllada de les paraules, les seves funcions i la sola frase en si podem entendre diferents conceptes i no saber quin es el correcte. (de fet tots serien correctes i necessitaríem el context).
Distingim entre les ambigüitats locals quan la funció sintàctica d’una paraula o part d’oració resulta ambigua momentàniament, fins que, més endavant, rebem una altra part de la mateixa oració que ens ho aclareix; ( Exemple: El propietari va expulsar els inquilins del segon de la reunió si llegim: El propietari va expulsar els inquilins del segon, no podem saber si es refereix al lloc d’on els va expulsar o si es refereix a quins inquilins. Un cop llegida tota ja queda clar que es refereix al lloc) i les ambigüitats permanents quan fem referències als casos en què les oracions continuen essent ambigües fins i tot quan s’han rebut senceres. (exemple: el Joan es va trobar ahir la xicota del regidor que té un bar a la plaça no tenim manera de saber si qui te un bar a la plaça es la xicota o el regidor per tant continua sent ambigua). En casos d’ambigüitat permanent només es pot aclarir per context o per el propi coneixement de l’entorn.
MODEL DE VIA MORTA
El model modular de dos estadis que més influència ha tingut en el camp del processament sintàctic es el model de Via Morta, proposat per Lyn Frazier i col·laboradors al 1986, 1987 i 1990. Aquest model assumeix que l’anàlisi sintàctica es desenvolupa serialment i construeix una única representació sintàctica de l’entrada lingüística, es a dir construeix i manté activada una única representació d’entrada, mai mes d’una. Per a Frazier i els seus col·laboradors, el processador sintàctic opera en dos estadis de processament diferents: el primer estadi de construcció de l’estructura sintàctica i el segon estadi d’avaluació de l’estructura resultant.
- Primer estadi del processament sintàctic: La construcció inicial de l’estructura està guiada per un petit conjunt de principis generals d’anàlisi que es defineixen a partir de les categories sintàctiques de les paraules i a partir de la complexitat de la representació sintàctica. Els dos principis d’anàlisi més destacats proposats per aquest model son el principi d’adjunció mínima i el principi de tancament tardà. Segons l’estratègia d’adjunció mínima el processador ha d’optar sempre per l’estructura menys complexa de totes les possibles, es a dir, aquella que postuli menys nodes sintàctics.
Segons l’estratègia de tancament tardà, el processador adjuntarà el nou material als sintagmes o clàusules que ja estigui analitzant.
- Segon estadi de processament: El processador temàtic avalua i determina la bona formació semàntica i la plausibilitat de l’anàlisi inicial. Si aquesta anàlisi es considera anòmala el processador temàtic refusa l’estructura i guia un procés de reanàlisi. Aquest processador temàtic disposa d’informació no sintàctica (informació sobre la pragmàtica i la plausibilitat, informació del discurs...) per a poder avaluar i revisar l’estructura rebuda.
Aquest processador es regeix per un criteri de màxima economia de processament, per tant, es propens a cometre errors. El processador aplica en cas d’ambigüitat les regles per crear l’estructura més simple de totes les possibles amb el principi d’adjunció mínima i es forma el postulat, independentment de quin significat tingui. Si aquesta proposició es rebutjada per el processador temàtic llavors el processador sintàctic aplicarà l’altre mètode de construcció per tal de formar una nova proposició que pugui ser admesa per el processador temàtic.
També pot ser que el tancament tardà produeixi un error en frases molt llargues o amb construcció estranya com per exemple: “Llegaron los magníficos cinturones para hombres de cuero.” En aquest cas la construcció sintàctica es tan poc habitual que el tancament tardà falla al construir la proposició.
