¡Descarga Apunts tema 3 inmuno y más Apuntes en PDF de Inmunología solo en Docsity!
TEMA 3. IMMUNITAT INNATA
Els components de la immunitat innata són: Les barreres físiques i químiques Les cèl·lules Els components humorals
1. Barreres físiques i químiques
La primera barrera que troben els possibles patògens són les barreres físiques i químiques. Les més importants són la pell i les mucoses. La pell és important perquè té elements impermeables, evita que els microorganismes entren a òrgans interns. A més la capa externa de la pell (epidermis) és rica en queratina i es va descamant (és un renovació de la pell i per tant, evita que el patogen s’estableixi).. Hi ha secrecions sebàcies i fol·licles pilosos que alliberen greixos que dificulten l’adhesió dels microorganismes, enzims hidrolítics i pH àcid. A més a més, hi a una microbiota associada a la pell que competeixen amb possibles patògens, que secreten una sèrie de substancies que poden inhibir el creixement d’altres microorganismes patògens. A nivell de mucosa també hi ha una microbiota associada que manté unes condicions que no afavoreixen l’establiment de possibles patògens i a més a mes hi ha molta secreció de mucosa. En el cas de l’ epiteli respiratori, és altament ciliat. Aquest cilis que estan contínuament en moviment faciliten el moviment del mucus i que aquest vagi emulsionant i emportant-se els microorganismes. Llavors tenim (barreres físiques i químiques): Queratina i descamació. Secrecions sebàcies i fol·licles pilosos (pH àcid, àcids grassos i enzims hidrolítics). Secrecions mucoses Epiteli ciliat i reflex de tossir Microbiota hostil contra microorganismes potencialment patògens. Quan es travessen aquestes barreres físico-químiques, la següent línia de defensa són els leucòcits de la resposta innata, especialment fagòcits (macròfags, cèl·lules dendrítiques i neutròfils) i cèl·lules NK (Natural Killers).
2. Cèl·lules (Fagòcits)
Són riques en receptors innats. Aquestes cèl·lules reconeixeran al patògens amb un tipus de receptors PRR (Pattern Recognition Receptors, receptors de reconeixement de patrons ) que reconeixen PAMP (Pathogen-Associated Molecular Patterns, patrons molecular associats a patògens ). Els PAMP són antígens bacterians molt constants entre patògens o entre certs grups de patògens (estructures altament conservades en patògens). Per exemple: ergosterols, manoses terminals... Les cèl·lules immunitàries i no immuntàries produeixen components solubles i de membrana que reconeixen estructures de patògens així com restes cel·lulars pròpies. Sensors de PRRs:
Hi ha dos tipus de receptors de tipus PRR: Receptors endocítics. Receptors de senyalització.
3. Receptors endocítics
Són receptors de membrana que reconeixen PAMPs. La unió del receptor amb el lligand (PAMP) promourà la endocitosi/ fagocitosi (reorganització del citoesquelet i formació de vesícules). Hi ha de diversos tipus. Receptors de manosa (tipus lectina) : Reconeixen i s’uneixen a manoses terminals de glicoproteïnes i glicolípids. Les glicoproteïnes i glicolípids de les cèl·lules de mamífers tenen a l’extrem terminal àcid siàlic o N-acetilgalactosamina. Receptors de detrits (scavenger) : Reconeixen i s’uneixen a lipoproteïnes de baixa densitat ( LDL ). Opsonització del patogen facilita la fagocitosi Receptors d’opsonines. Les opsonines són molècules solubles de naturalesa proteica (bàsicament) que reconeixen PAMPs. Quan les troben s’hi uneixen. Unes de les opsonines més importants són les proteïnes del complement (C3b). Altres són els anticossos, però aquests pertanyen a la immunitat adaptativa. Els fagòcits tenen també receptors d’opsonines. Els PRR poden no trobar les PAMPs però sí ho poden fer les opsonines, pel que el macròfag podrà unir-se indirectament a través dels receptors d’opsonina. Per tant, els receptors d’opsonines el que fan es reconèixer opsonines i promouen l’endocitosi / fagocitosi. Els receptors endocítics d’opsonines són:
citosinaguanina no metilades) que reconeixen àcids nucleics virals i regions DNA citosina- guanina no-metilades (bacteries i virus). La senyalització acaba amb l’alliberament de quimiocines, citocines i factors d’adhesió. Tots aquests mecanismes passen alhora en la cèl·lula. Per tant quan un patogen entra en contacte amb el macròfag no hi ha una única resposta sinó múltiples respostes. Cada lligand bacterià (víric o fúngic) que es posi en contacte amb el receptor donarà una resposta en funció del receptor (modificació dels filaments d’actina – endocitosi o transmissió de senyals). Llavors, depenent dels PAMPs alguns TLRs a part de dur a terme la transmissió de senyal, seran capaços d’induir una endocitosi (receptors senyalitzadors amb possible capacitat fagocítica; p. ex. TLR2, TLR4 i TLR5). Els PRRs també poden reconèixer DAMPs (damage associated molecular paterns, reconeix elements propis danyats o no normals ).
5. Imflamació
La funció de la resposta inflamatòria és la de concentrar recursos immunològics al lloc d’infecció i limitar l’expansió del microorganisme invasor (contenir el focus infecciós). La inflamació no és més que la conseqüència del resposta davant un patogen o dany tissular entre d’altres. Els símptomes locals de la inflamació són: 3. Dolor. 4. Edema (tumor), acumulació de líquids. Eritema (rubor). Increment de temperatura. Hi ha un increment del diàmetre vascular dels vasos sanguinis a la zona afectada. La seva permeabilitat augmenta per facilitar la sortida de cèl·lules immunitàries i la fase líquida de la sang (plasma sanguini amb factors humorals). Hi ha esdeveniments puntuals de coagulació per evitar la dispersió i febre. El macròfag o la cèl·lula dendrítica, amb els seus receptors endocítics i de senyalització troben el microorganisme, el fagociten (presentaran antígens) i hi haurà un alliberament de quimosines i citocines. Les citocines que promouen la inflamació (proinflamatòries) són la IL-1, la IL-6 i el TNF (Factor de Necrosi Tumoral). Les interleucines es poden detectar a concentracions molt baixes. Aquestes arriben a l’endoteli vascular, on hi ha receptors per a les citocines. En presència de citocines, les unions estretes
(gap junctions) es desmunten fent que la unió es relaxi deixant un pas. Per tant augmenta el volum del vas sanguini (vasodilatació) i la permeabilitat. Les citocines faran que a la part interna de les cèl·lules endotelials es comenci a expressar adhesina (molècules d’adhesió cel·lular). Les cèl·lules immunitàries van passant de llarg fins que es troben amb les adhesines. Hi ha de dos tipus: les iCAM i les selectines. El primer contacte que hi ha entre adhesina i el receptor de les cèl·lules que venen via sanguínia és amb la selectina. La unió no és una unió molt forta, no es covalent, s’uneix i es desuneix amb les selectines de forma que la velocitat de les cèl·lules va baixant. La vasodilatació també contribueix amb la reducció de velocitat. Quan la cèl·lula troba els iCAM s’uneix de manera més forta de manera que queda aturada. Llavors tindrà lloc un fenomen anomenat diapedesi (transmigració), pel qual la cèl·lula travessarà el vas sanguini. Per tant, el receptor de senyalització, amb l’alliberament de citosines ha provocat un canvi en l’epiteli vascular que farà que les cèl·lules sanguínies es frenen i travessen el vas sanguini per diapedesi prop del focus infecciós. Llavors, la cèl·lula es mourà cap al focus infecciós per quimiotaxi , seguint el gradient de quimosines. També arriben al focus infecciós proteïnes que actuaran com a opsonines. Llavors, el primer que succeeix a l’epiteli vascular es un augment pronunciat de l’expressió de E-selectina. Després hi haurà expressió de les iCAM (internal) i les vCAM (vascular) que aquestes ja faran les unions més fortes.
La imflamació aguda es pot solucionar una vegada s’ha eliminat el patogen, ja que, disminuiran les citocines proimflamatories i es podrà donar la regeneració del teixit. Per altra banda, si nos’aconsegueix eliminar de fomra efectiva el patògen, es desenvolupa una imflamació crònica que provocarà un augment de la angiogenesi (remodelació teixit afectat), augmentarà les cèl·lules imfiltrades (aglomeració de cèl·lules al teixit afectat) i això si sicatritza acaba desencadenant la fibrosis quística amb la qual s’estimulen els fibroblasts, es dona secreció de fibrina omplin aixó el teixit afectat amb fibrina i generan la fibrosis que pot desecadenar una perdua de funció i malalties com el cancer (tumor).
6. Imflamasoma
Complexe proteic multimèric que es troba en macròfags, cèl·lules dendrítiques, neutròfils en resposta a PAMPs i DAMPs. Aquest complex consta de 3 subunitats: Adaptadora Sensor o receptor: es la subunitat encarregada de detectar PAMPs i DAMPs (trobem LRR NLRP3, Nucleotide-binding domai leucine-rich repeat pyrin domain containing 3). Pro-caspasa Hi ha diferents tipus d’imflamasoma que venen determinats segons a que responen: NLRP3: responen a ROS, NEK7, cristalls d’urat, ruptura lisosomal,... NLRC4: responen a flagelines, needle/rod proteins AIM2: responen a dsDNA L’imflamasoma el que fa es promoure la imflamació amb l’activació de la pro-caspasa que al seu torna activa les pro-caspases citoplasmàtiques que promouran la alliberació de citocines proimflamatories IL-1 i IL18 que promouran la mort cel·lular degut a la piropoptosi (creixement cel·lular i nuclear). Es necessiten dos senyals per a l'activació de l'inflamsoma NLRP3: a) La detecció de LPS per TLR4 dóna lloc a una senyalització dependent de MyD88, activació i fosforilació IKK i destrucció d'IκBα. Un cop eliminat IκBα, NF-κB es transloca al nucli, on transcriu l'ARNm que codifica per a pro-IL-1β, pro-IL 18 i altres components de l'inflamsoma. Basicament es una senyal donada per un TLR que promou l’expresió de gens que codifiquen per les subunitats estructurals del complex. b) Després de la detecció d'ATP extracel·lular al receptor purinèrgic, o a través del dany cel·lular per toxines que formen porus i partícules biològiques, els components individuals de l'inflamsoma NLRP3 s'activaran i s'assemblaran. El resultat de l'assemblatge de l'inflamsoma NLRP3 és el processament i la secreció de citocines
8. Proteïnes de fase aguda
9. Natural Killers (NK)
Diferenciació de les cèl·lules sanguínies. Es poden diferenciar entre glòbuls vermells (eritròcits
- transport d’oxigen –a vegades també s’hi inclouen les plaquetes–. A vegades tenen alguna funció passiva dins del SI) i glòbuls blancs (tota la resta). Aquestes cèl·lules es sintetitzen al moll de l’ós. Durant tota la vida, les cèl·lules mare (pluripotents) es troben al moll de l’ós i són les que s’aniran diferenciant en els diferents tipus de
